ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[¿Racisme caducifoli?]

Li diuen “ginkgo”, o “Ginkgo biloba”, en clau científica. És una espècie d'arbre procedent de la Xina, de fulla caduca, que a la tardor té un fugaç esclat d'esplendor quan s'imprimeix de to daurat encès. Per això en alguns indrets se l'anomena “albercoc daurat”, pel reflex acolorit de les fulles i per la forma del seu fruit que, com tants fruits d'arbres que pateixen la dictadura ecològica mal entesa de conviure en l'àmbit urbà, acaben caient a terra on s'esclafen i provoquen enganxina sucosa.

D'aquí ve que moltes taronges amargues dels arbres que hi ha en moltes poblacions catalanes han començat a ser objecte de collita amb finalitats solidàries per fer melmelada, una iniciativa que en algun indret fora d'aquí és més que tradicional, com per exemple, a Sevilla, on la plantació de tarongers amargs o bords és una espècie molt estesa i la collita entre gener i febrer és tan espectacular que s'arriba a 5 o 6 milions de quilos, segons la climatologia de la temporada.

Però tornem al “ginkgo” o al “Ginkgo biloba”, un arbre que des de fa més de deu anys va ser introduït al barri de les Corts de Barcelona, concretament al carrer Comandant Benítez, nom d'un reducte de la dictadura de Primo de Rivera que el va incloure en el nomenclàtor barceloní el 1928 per homenatjar aquest militar malagueny que va morir amb les botes posades el 1921 a la campanya del Marroc, a la guarnició assetjada de Melilla.

Doncs bé, el “ginkgo” xinès ha estat víctima de l'assetjament d'una part del veïnat, fart de la pudor que fan els seus fruits quan cauen, que ha acabat convencent l'Ajuntament perquè s'hagi procedit a una tala radical fent fora del barri l'“albercoc daurat” i condemnant-lo a l'ostracisme per la fortor dels seus fruits. Ha caigut abans el “ginkgo” que no pas el comandant Benítez, tot i que, si l'arbre fa pudor, el comandant ja fa més de cent anys que fa malves i el concepte de l'heroisme militar sempre depèn del color amb el visor des del qual es mira.

El cas és que, contràriament al comandant Benítez, el “ginkgo” és actualment una espècie amenaçada i en perill crític perquè es considera que es va reproduir almenys des de fa més de 270 milions d'anys i en alguns monestirs orientals se'l té com un arbre sagrat.

Com passa en aquestes polèmiques de barri, no tot el veïnat de les Corts té els narius tan sensibles pel que fa a la pudor dels seus fruits. Sempre hi ha qui en fa una causa de compromís com els que han rebut els operaris de Parcs i Jardins amb cartells enganxats damunt dels avisos municipals de tala i entre amenaces i trets polítics: «Collboni, assasí!», «Parcs i Jardins, còmplices!», «Salvem els “ginkgos”!», «Taleu arbres per quatre vots miserables!».

Amb coneixement de causa o no, els promotors de la salvació del “ginkgo” potser saben que les llavors, les fulles i els seus fruits pudorosos s'han fet servir des del segle XI per la medicina tradicional xinesa. Diuen que per tractar, entre altres patologies, la demència, l'asma, la bronquitis o els transtorns renals de la bufeta... Però no s'ha certificat científicament que compleixin la seva funció remeiera.

El foc està encès i les serres elèctriques de Parcs i Jardins no tenen compassió. Com va passar aquell Maig del 68 o com ha pasat ara amb les protestes vandàliques de la França contemporània, que es balanceja entre l'ultraesquerra i l'ultradreta, la pólvora de llamborda es pot escampar encara més perquè, de venerables “ginkgos”, a Barcelona n'hi ha també al Parc de Cervantes o al Parc de la Ciutadella, a més d'alguns altres carrers de la ciutat com la Via Augusta. En conjunt, es calcula que als carrers de Barcelona hi conviuen, amb un cert esperit de gueto, uns dos-cents exemplars de “ginkgos”.

Si la pudor i la tala s'escampen, no m'estranyaria gens que la bona gent de SOS Racisme acabessin denunciant aviat que, al Cap i casal, s'hi practica el racisme caducifoli.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Flor de tardor.

Interpretació: Marcel i Júlia.

Composició i lletra: Mrcel Lázara i Júlia Arrey.

Àlbum: Flor de tardor, 2019.