ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[«¡Se sienten, coño!»]

El crit casernari va glaçar tothom qui estava per atzar amb l'orella al transistor aquella tarda encara grisa del 1981. Era el 23-F. Ara, 4 de desembre del 2010, a cinc dies vista de la patrona de l'Exèrcit de l'Aire, la mare de Déu de Loreto, una controladora de l'aeroport de Palma, a les Illes, arran del caos aeroportuari del pont de la Constitució i la Puríssima per una vaga salvatge i no anunciada, tot i que previsible —cada cosa al seu lloc— ha dit, somicant, davant les càmeres de televisió, malgrat que el govern central ho ha desmentit, que els militars encarregats de complir amb l'Estat d'Alarma que diu que preveu l'article 116 —i quin tros d'article!— de la Constitució Espanyola del 1978 i ratificat pel Rei, com a cap d'Estat i dels Exèrcits, l'havien obligada a posar-se a la feina davant la pantalla de control —avió enlaire, avió a terra— amenaçada a boca de pistola.

A saber si la controladora, amb l'angoixa de la situació, l'estrès de la feina, la tensió de la vaga inesperada i totes les patologies que els controladors aeris diu que pateixen per la seva feina a canvi de cobrar uns 350.000 euros bruts anuals, entre altres privilegis, no li va semblar veure l'ull del canó d'una arma on només hi havia un uniforme militar amb funda i cartutxera. En tot cas, tampoc s'ha de descartar que, enmig de l'eufòria de sentir-se per un dia realitzats —no es creu ningú, i menys els que hi hem tractat en un moment de la nostra vida, que els militars de vocació i professió ho siguin només empesos per causes de pau i humanitàries—, algú s'escalfés més del compte o es prengués l'Estat d'Alarma al peu de la lletra i imposés la seva autoritat fent brandar l'arma. ¿I, si no, per què la porten?

El cas és que, quan un escolta en el vídeo del reportatge a peu d'aeroport les declaracions angoixants de la controladora —les quals tampoc no hi ha motius per posar en dubte perquè no sembla que la noia faci comèdia— no es pot estar de recordar aquell crit de la tarda grisa del 23 de febrer del 1981, a l'hemicicle del Congrés de Madrid, tantes vegades repetit després per televisió com si fos un guinyol en blanc i negre de l'època: «¡Se sienten, coño!»

Ens hem relaxat. I tornem a viure confiats. Donar ales als militars contra la població civil no és bo, a pesar que les circumstàncies del caos aeri del pont de desembre requerien un cop de timó, celebrat per tothom amb un pensament intern d'autoritarisme inconfessable: «Ara sí que anem bé!», com deia aquell. I no és bo, en primer lloc, perquè els militars —aquells, aquests i els de sempre i de tot arreu—, les ales, se les poden prendre més del compte, com si fossin Ícars en èxtasi. I en segon lloc perquè —deixant de banda la irracionalitat, la irresponsabilitat, la poca-vergonya, la indecència, l'arrogància i la salvatjada del col·lectiu dels controladors que té un sou astronòmic i que hauria de canalitzar les seves reivindicacions laborals amb més elegància i discreció— decretar un Estat d'Alarma per una rebel·lió a bord demostra una incapacitat de diàleg entre dos sectors institucionals –govern i sindicats— que cobren dels impostos públics precisament per entendre's i fer un servei públic garantit sense ensurts d'aquesta mena.