andreu sotorra




EL CAFETÓ


cafeto


[«Asfalt recremat i olor política de socarrim»]


Escolteu el podcast

Ha calgut veure les imatges d'una furgoneta de la Guàrdia Urbana de Barcelona en flames perquè els tuits de condemna dels principals responsables polítics s'hagin aixecat com una molla del seient. Des de fa dies, la crema de contenidors, els aparadors esmicolats, els vidres esberlats, el pillatge d'establiments, la destrucció de botigues de mig Passeig de Gràcia, els incendis als interiors de vestíbuls d'entitats bancàries o les barbacoes enceses amb els caixers automàtics no havien provocat una reacció tan immediata. Fins i tot el president espanyol, el nacionalista del PSOE, Pedro Sánchez, s'ha afegit als piulets de l'alcaldessa de l'Ajuntament de Barcelona, Ada Colau, o del vicepresident en funcions de president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès. Després d'uns dies d'aldarulls posteriors a manifestacions inicialment pacifiques, sorprèn que el desplegament policial no hagi actuat preventivament sobre els grups minoritaris que provoquen aquests aldarulls. Qualsevol que segueixi en directe les imatges que ofereix la càmera de Betevé es pot adonar que hi ha un grup determinat identificable que aprofita el moment oportú. ¿Uns dos-cents, diuen? No! Mitja dotzena a tot estirar. Ingredients: presència de la policia a distància, contenidors a l'abast, material inflamable i primer vandalisme. ¿Aquests grups minoritaris representen algú o alguna reivindicació? ¿Què s'amaga sota la caputxa i l'emmascarament? ¿Què pretén el manifestant que intenta tapar la càmera en una manifestació que pregona precisament la llibertat d'expressió? Al costat d'aquests comportaments, un fet preocupant: la reivindicació convertida en espectacle retransmès en directe, el protagonisme encaputxat, la passivitat i contemplació dels que es consideren no violents, les manifestacions sense servei d'ordre ni recorregut previst. I un fet que va en augment, els insults espontanis del veïnat, a vegades respost per alguns dels manifestants amb pedrades a les finestres i els balcons. Res de tot això, però, justifica no estar al costat del rerefons del malestar general: l'atur juvenil, l'ofegament dels lloguers, la precarietat laboral ni la vergonyosa presa de pèl de la política en general. Aquests dies hi ha un clam que s'ha sentit nit rere nit, a Barcelona i en altres poblacions catalanes, adreçat sobretot al govern espanyol, que és qui en té la responsabilitat: llibertat d'expressió i llibertat Pablo Hasél. Al marge de la simpatia o antipatia de cadascú envers el raper lleidatà empresonat, el salt de molla piulant del president nacionalista del PSOE, Pedro Sánchez, arran de la furgoneta cremant de la guàrdia urbana demostra la feblesa del govern i la sordesa que s'ha instal·lat en la malmesa política. Mentre perduri el silenci i el diàleg de sords, continuarà la remor de fons. Mentre l'única resposta sigui el suport als cossos policials —els privats que tenen pèrdues cada nit que cantin missa!— el carrer continuarà amb l'asfalt recremat. I la política, empeltada de l'asfalt recremat, ja fa temps que fa olor de socarrim.

[28-02-2021]



| El cafetó | Índex Llengüets | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |