ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[«Assessora, que alguna cosa queda»]

Els sobresous dels expresidents i altres alts càrrecs polítics han sortit a la palestra. Fins ara, malgrat l'argolla de la crisi, el silenci ha planat sobre les xifres astronòmiques d'atur institucional i de pensions vitalícies. El nomenament de l'expresident del govern espanyol, José María Aznar, com a assessor d'Endesa, a canvi d'una petita retribució anual de 200.000 euros ha estat la guspira que ha encès el foc. Tot i així, també un altre excol·lega seu, l'expresident també del govern espanyol, Felipe González, ocupa un càrrec similar d'assesorament a Gas Natural Fenosa, però una mica menys retribuït, uns 120.000 euros anuals. I és que encara hi ha diferències.

El cas és que si un aturat o un pensionista torna a la vida activa, la pensió d'atur o la pensió de jubilació és incompatible amb qualsevol altre ingrés professional. És a dir, que si percep, posem per cas, una esplendorosa pensió de 10.000 euros anuals (ep!, que no tothom ha treballat de president!), no té dret a ser nomenat assessor de res i cobrant, si no vol perdre la pensió.

La polèmica dels sous dels ex el que sigui ja ha arribat a les altures del Congrés. I els implicats, és a dir, els polítics, s'han apressat a defensar la compatibilitat dels sous privats amb les pensions vitalícies establertes per llei. En cap moment, ni que sigui per unes hores, cap d'ells ha piulat sobre la situació de crisi que s'està vivint, ni els dèficits, ni els endeutaments institucionals i col·lectius, com si totes aquestes lloses s'haguessin esvaït com el fum.

Aquesta normativa no és específica dels ex del govern central. Sense anar tan lluny, també els excàrrecs institucionals catalans tenen els seus drets: quatre anys d'atur per als expresidents de la Generalitat de Catalunya o els expresidents del Parlament de Catalunya, amb el 80% del sou que rebien en l'exercici i, quan arribin a l'edat de la jubilació, una prestació per a ells i, en el cas que ocorri, per a la seva vídua —fins ara només hi ha exhomes— i orfes, que estarà sobre els 80 milions d'euros anuals. Tampoc, malgrat els brams de la crisi, se n'ha sentit parlar gens.

La crisi econòmica, en els àmbits polítics, només es mira des de dalt a baix. I és per baix on cal retallar: prestacions socials, rebaixes de sous, inflació inaturable, augments de costos públics per damunt de l'IPC, retards de l'edat de jubilació, allargament dels anys de cotització laboral... I, a tot estirar, congelació dels sous astronòmics institucionals els quals sempre s'han acordat unànimement.

Esclar que no és el mateix congelar un sou de 120.000 / 200.000 euros anuals que congelar una pensió de jubilació de 10.000 euros. El que realment seria un gest de generositat i de consciència política de debò davant la crisi social és que els sous dels polítics es reduïssin, no un 5% com s'ha fet amb els dels funcionaris públics, sinó un 50% com a mínim. ¿O és que un jornal de 10 milions d'euros anuals, posem per cas, no és un bon jornal? Al cap i la fi, portar una "empresa" que genera pèrdues i que acumula dèficits no hauria de ser un mèrit per a tenir dret a un gran sou. Però hi ha una dita casolana que ho aclareix tot: "Qui l'oli remena, els dits se n'unta".