ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[PUIX PARLA «XAPURRIAU», DÉU LI DO GLÒRIA!]

Ja fa un temps que una colla de patriotes lingüistes de la Franja d'Aragó malden per aconseguir que el seu dialecte sigui independent. L'anomenen «xapurriau» i el seu objectiu és fugir de la denominació científica de «català», cosa que evidentment els il·lustrats de la dreta nacionalista espanyola i la nacionalespanyolista han aplaudit fent ballmanetes a cor què vols. L'Aragó és una terra envoltada per tot arreu de llengües que l'han influït. Els seus esforços per defensar i institucionalitzar l'aragonès no han estat molt fructífers. L'Aragó es troba fronterera a la part nord-occidental amb el basc; al nord, amb l'aranès; al centre, amb l'espanyol; i a la franja oriental, amb el català. Totes aquestes línies lingüistiques han creat al llarg dels segles dialectes i subdialectes i parlars locals. El «xapurriau» és un d'ells. Un català aragonitzat que es calcula que entenen o parlen uns 6.000 aragonesos. Ara, els moviments per negar que el «xapurriau» és un dialecte del català amb les seves particularitats han augmentat. Una emissora de recent creació es presenta com a Aragó Oriental Ràdio. Unes mestresses s'han posat a fabricar mascaretes anticoronavirus amb el lema «Chapurriau Aragonès Oriental» i, per reblar el clau, l'actor nascut a la Franja, Ferran Rañé, s'ha apuntat a la festa. Ferran Rañé, exDagoll Dagom de les millors èpoques, és fill de La Torre de Vilella i amb altres afeccionats a la gresca ha promogut un documental sobre «Lo Chapurriau» per reinvidicar que la llengua pròpia del seu poble i de sis pobles més del Baix Aragó és aquesta i no el català. Si la iniciativa prospera, serà una altra victòria de la nostàlgica Corona d'Aragó afegida a l'espoli de les obres de Sixena. Si el «xapurriau», sense cap criteri científic però si criteri polític ultra, obté el títol de llengua pròpia, ja veig l'Instituto Cervantes promocionant el «xapurriau» per tot el món al·legant, esclar, que uns «polacos», que és la floreta amb què molts aragonesos anomenen els catalans, se la volien apropiar. Pobre parlar fragatí, pobre parlar tamarità, pobre parlar maellà, entre altres, si un dia els ofega patriòticament a tots el «xapurriau» i després descobreixen, atònits, que els seus parlars locals han desaparegut per art de màgia engolits per un altre «xapurriau» de trista història invasora però que potser els sembla més familiar: l'espanyol. Per tant, com deia aquell: puix parla «xapurriau», Déu li do glòria!