ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[«Per Sant Esteve, un pas de llebre; per Sant Godó Comtal, un pas de pardal»]

L'anunci oficial fet pel comte Javier Godó Muntanyola, III Comte de Godó i Grande de España i president del grup Godó Comunicació, proclamant l'arribada de l'edició del diari La Vanguardia en català, al costat de la seva mare en espanyol, operació similar a la que ja va fer fa anys El Periódico, ha estat rebuda, com s'esperava coneixent com es coneix la societat catalana, amb elogis, genuflexions, gràcies anticipades i reverències tant dels mitjans de comunicació com dels particulars, convertits, a l'era d'Internet, en autònoms de la comunicació, que no té res a veure amb comunicadors de l'Autònoma.

Don Javier diu en el seu article de proclamació de la bona nova que fa una mirada al món "en dues llengües". La Vanguardia, que farà 130 anyets el 3 de maig, commemorarà l'efemèride posant en marxa aquest projecte que el grup arrossega des de fa temps fent saber oficiosament que es preparava per sortir al mercat.

Don Javier explica en el seu article, publicat en l'edició dominical del diumenge, que és el dia que abans es venien més diaris, que el diari del seu grup "ha avançat del braç de la societat a la qual serveix i interpreta de manera fidel, constant i rigorosa, ni més a poc a poc ni més de pressa del que espera la immensa majoria que es veu reflectida pluralment a les seves pàgines. Al compàs dels grans canvis locals i mundials, el nostre diari ha anat forjant un estil propi que, avui dia, és altament valorat per la seva moderació, obertura, diversitat, proximitat i cosmopolitisme."

Home, don Javier, això d'anar ni més a poc a poc ni més de pressa, cinquanta anys després que la societat catalana iniciés la represa de la dignitat en la seva llengua, sona a excusa de mal pagador. I això d'adjudicar-se d'una tirada moderació, obertura, diversitat, proximitat i cosmopolitisme només és justificable des del punt de vista que té cadascú d'aquests bons propòsits.

Continua exposant el senyor comte: "Ara, després de més de tres dècades de recuperació de la democràcia a Espanya i de l'autonomia de Catalunya, desitgem oferir la possibilitat que La Vanguardia també pugui ser llegida en català, la llengua materna de molts dels nostres lectors, subscriptors i anunciants, i l'idioma propi i oficial d'aquest país junt amb la llengua castellana, que és el nostre ric i principal pont cap a l'exterior."

Ja hi tornem! Trenta anys de democràcia per adonar-se del que cal fer són molts anys! Fins i tot podria ser que la democràcia s'hagués esllanguit pel camí. I parlar a aquestes altures de llengua materna —esclar que es refereix a la dels seus lectors i, ai pillín!, subscriptors i anunciants— és rebaixar el nivell a límits que fan tuf de vella guàrdia. No cal dir que recordar de tant en tant, o sempre, que el català és l'idioma propi i oficial d'aquest país —¿quin?— junt amb la llengua castellana, esclar, es veu condicionat al fet que, per al senyor comte, el castellà és el ric i principal pont cap a l'exterior. ¿Ja ha parlat amb el seu columnista, Quim Monzó, que per cert l'acompanya en alguna de les presentacions del projecte perquè l'amo és l'amo, com s'ho ha fet per sortir amb la seva literatura a l'exterior?

El senyor comte no pot ser més clar i català, ni que sigui per una vegada. Ara ho comença a veure bé perquè, diu, "el mercat d'un idioma que forma part del paisatge europeu des de l'època medieval —fixa't si venim de lluny!— s'ha eixamplat i, a més, el senyor comte ha descobert que als carrers, les botigues, les oficines, les fàbriques i les llars catalanes es fan servir, de forma corrent —diu—, dues llengües germanes que constitueixen un patrimoni comú de Catalunya i d'Espanya en conjunt", cosa que no es creu ni ell, esclar, ni els seus millors amics de fora de Catalunya.

Està bé que alguns botin d'alegria per aquest pas de La Vanguardia que, com ja li va passar a El Periódico, no servirà pas per guanyar lectors sinó que dividirà la seva mateixa audiència entre els compradors en l'edició castellana i els compradors en l'edició catalana, amb l'avantatge, esclar, que un diari en català té dret a uns ajuts de premsa a càrrec de la Generalitat de Catalunya que editant només en castellà no tindria. Però encara estaria més bé que el grup Godó hagués contribuït a la normalització de la llengua que ara pregona jugant-se el paper quan el català no era tan rendible com ara i no quan li ha vist el pompis. També hauria estat bé que la seva entrada fa uns anys dins l'accionariat del diari AVUI, per salvar-lo del naufragi, juntament amb el grup Planeta —gran operació del govern Tripartit per rematar la precarietat de l'AVUI— hagués servit per reforçar aquest mitjà degà en català i no per deixar-lo a la mà de Déu, o d'El Punt del grup Hermes, que és més o menys el mateix.

Déu guardi a vostè molts anys.