ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[NI AL NIÑO EL BOLLO, NI AL SANTO EL VOTO!]

El Parlament de Catalunya, amb motiu de l'11 de Setembre, ha aprovat per majoria, després d'una reunió a Tornabous, al Tarròs, terra del president Lluís Companys, atorgar simbòlicament la Medalla d'Honor en categoria d'Or a tots els represaliats per l'Estat espanyol arran de la causa del referèndum de l'1-O. Un cop lliurada, la Medalla en qüestió formarà part dels records i les relíquies del Museu d'Història de Catalunya.

No han faltat les veus opositores a aquesta decisió, ni que el Parlament de Catalunya l'hagi pres per majoria a proposta de la presidenta Laura Borràs. En la línia de veure qui la diu més grossa, els partits espanyolistes, començant pel remodelat PSOE a Catalunya, s'han afanyat a dir en boca del seu diputat número 1, Salvador Illa, que la Medalla d'Honor del Parlament, quan s'atorga, s'ha d'atorgar a algú que representi «tots els catalans», manllevant el formulari típic d'aquells Ciudadanos de vella glòria que, mentre s'entretenen ara a buscar les pessigolles de la relació russa amb el president Puigdemont, en el cas que ens ocupa de la Medalla del Parlament i en veu del seu diputat Carlos Carrizosa, no només diuen el mateix que Salvador Illa sinó que afegeixen que la Medalla d'Honor del Parlament s'hauria de donar als qui realment van patir l'1-O que, segons ells, van ser els policies i els guàrdies civils espanyols que van tenir la difícil i noble missió d'atonyinar catalans l'1-O a les portes dels col·legis electorals.

Però vet aquí que l'oposició nacionalista espanyola o nacionalespanyolista, que ve a ser el mateix, s'ha avançat precipitadament a fer de barrufet rondinaire i, sorprenentment, li han sortit companys de viatge d'allò més impensables.

Des d'Esquerra Republicana, el diputat Ruben Wagensberg, membre de la mesa del Parlament, considera que calia afegir a la concessió de la Medalla d'Honor els activistes i els defensors dels drets humans. I des de l'Assemblea de Represaliats i Activistes (amb les sigles ARA) no s'han estat de dir que el gest de la Medalla és un gest inútil que no els estalvia les presons provisionals, les multes i les imputacions judicials i que tapa, a més que almenys el 98% de les causes de repressió, segons ells, tenen la denúncia del cos dels Mossos d'Esquadra i per tant de la Conselleria d'Interior del govern de Catalunya.

Que una Medalla honorífica aporti tant de debat d'aquest nivell intel·lectual —i el que encara portarà—, no és sinó signe d'una trista decadència social i política. Mentre uns només donarien medalles a algú que pel seu compromís no enutgés la resta, uns altres només les donarien justament als que van propiciar el patiment que la concessió del Parlament vol reconèixer.

És curiós que cap dels representants polítics nacionalespanyolistes que ara han aixecat la veu per la concessió de la Medalla d'Honor del Parlament als represaliats per l'1-O, ni ningú dels més de 3.000 represaliats que diuen que hi pot haver quantificats des de la repressió de l'1-O del 2017, no s'hagin sentit discriminats ni molestos perquè el govern espanyol, ja en mans dels nacionalistes del PSOE i la coalició de Podemos, va acordar distingir més de cinc-cents policies i guàrdies civils enviats a Catalunya el 2017 amb l'Honorable i Reial Orde de Cavallers de Sant Cristòfor, una creu d'herència franquista i d'origen medieval que diu que s'atorga a aquells que han defensat amb honor i lleialtat la unitat territorial d'Espanya.

I aquesta distinció sí que no és només simbòlica o honorífica com la del Parlament de Catalunya perquè comporta suculentes pensions complementàries vitalícies que van des del 10% al 15% o el 20% del sou, segons si l'Honorable i Reial Orde de Cavallers de Sant Cristòfor és vermella, de plata o d'or. Malament a qui li toca blanca perquè no en treu ni cinc.

No ha d'estranyar que, ara, després dels recents indults als presos polítics catalans, les desenes d'agents de la policia i guàrdia civil espanyola que diu que encara no han rebut l'esmentada Honorable i Reial Orde de Cavallers de Sant Cristòfor hagin reclamat allò que diuen en espanyol i que compleixen tan poc: «Lo prometido es deuda», tot i que l'expressió té una versió sinònima més popular i, per això mateix, encara més clarivident: «Ni al niño el bollo, ni al santo el voto!».