ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[UCRAÏNA... A TOT GAS!]

Ha trigat a fer-se evident la inevitable conseqüència de la crisi econòmica que va esclatar l'any 2008 i a la qual ningú aleshores va voler rebatejar com a crac. Si entre el vell crac original del 1929 i la crisi de la Segona Guerra Mundial del 1939 —sense comptar el parèntesi d'assaig i proves del 1936-1939 de la Guerra Civil Espanyola— van passar 10 anys, no és gens estrany que entre el crac del 2008 i la remor de tambors de guerra del 2021 al flanc fronterer d'Ucraïna n'hagin passat 13, que en serien també 10 si descomptem els gairebé 2 anys llargs de paràlisi mundial a causa de la plaga del coronavirus.

Passi el que passi amb el que es podria anomenar la nova Guerra Freda, amb els ulls posats a la línia de la frontera de l'antiga Unió Soviètica esquarterada i convertida en Rússia a seques, el que vindrà no serà una obsoleta Tercera Guerra Mundial, entre altres coses perquè la «Tercera» ja fa temps que s'ha instal·lat per quedar-se, ja sigui amb la disfressa de crisi sanitària (amb una pesta que creix, mor i ressuscita a cada nova onada), la disfressa de crisi econòmica (amb un augment vertiginós de pobresa mundial) o la disfressa de crisi climàtica (amb un creixement de la pèrdua dels recursos naturals del planeta). La Triple Crisi és el cavall de batalla de l'any que comença carregat de dosos i que en cap cas garanteix que, aparentment pels seus dos dígits finals, es pugui afirmar que 2 i 2 sempre fan 4.

Quan els líders polítics veuen flaquejar la seva popularitat, cosa que vol dir que immediatament es tradueix en menys vots si són amants de les urnes, recorren a accions que els sembla que recuperaran la confiança perduda del seu poble. En el cas de Rússia, el president Vladímir Putin vol recuperar la presumpta autoestima perduda i, pel camí, potser recuperar també alguns dels territoris que des del 1989 ençà se n'han desentès. Només cal fer un cop d'ull al mapa que marca la frontera del riu Dniéper, amb Bielorússia i Crimea a punta i punta com a torres o cavalls del regne, vetllant la vella glòria russa d'Ucraïna.

I darrere seu, com en un tauler d'escacs, tot de peons a l'espera dels esdeveniments: Letònia, Lituània, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia, Sèrbia, Bulgària... Tot un teló, no pas d'acer, sinó d'OTAN, com un mur de contenció d'una Unió Europea en hores baixes, veient com l'oncle Joe Biden li envia reforços sense ni tan sols demanar permís, per aconseguir també que els compatriotes del president dels EUA postTrump el mirin amb més bons ulls després del nyap de l'Afganistan.

I per sobre de tots ells, com un fantasma en ple vol, el conducte de subministrament de gas rus via l'Europa “del benestar” en un moment que aquest recurs energètic, per molt emmetzinador que sigui, s'ha fet amo i senyor del món i responsable de l'augment del cost de la vida i de la pujada de la inflació en un gir rècord i històric després de trenta anys que ha contaminat tota la cadena de producció de les matèries primeres i els aliments bàsics i ha esqueixat des de l'economia més mitjana a la més feble.

Les principals potències europees —dessagnades encara pel llast de despeses inesperades per la crisi del coronavirus— ja miren amb ressignació cap a l'altra banda del gaseoducte rus per esgarrapar gas del nord d'Àfrica des d'Algèria o el Marroc com a principals proveïdors i, de passada, obrir una nova ferida de competència amb els principals i modestos consumidors d'aquesta energia subsahariana: la península Ibèrica. Una competència que els EUA veuria amb bons ulls perquè faria la primera pela amb el seu gas liquat.

És així com els vells colonitzadors, que un dia van abandonar els nadius colonitzats a la seva sort, tornen a mirar de reüll els descedents d'aquella aventura espoliadora dels seus besavis després que durant anys han girat l'esquena als milers de refugiats que han anat deixant la vida al mar en mans de pasteres noliejades per màfies alimentades sovint per alguns dels mateixos descendents dels excolonitzadors.

La nova Guerra Freda de la frontera d'Ucraïna —per cert, un país que té un exhumorista de televisió com a president com si fos una metàfora de la misèria humana— no és només «freda» pel clima de temperatures gèlides sota zero de la zona sinó per la fredor que s'endevina si Rússia tanca l'aixeta del gas i si l'aixeta del nord d'Àfrica es manté com fins ara oberta a mitges. Només l'aixeta d'Ucraïna a tot gas és la que pot frenar les ànsies de jocs de guerra dels líders del món, empesos pel desig inconfessable que les gestes bèl·liques els facin apujar el barem de la popularitat a casa seva.