ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[COL·LAPSE DE NAFTALINA]

El nou programa «Col·lapse», conduït per Ricard Ustrell ja porta un breu temps de vida com per donar a entendre quina és la línia que vol adoptar. Se li pot perdonar, a qualsevol nou programa, un primer capítol —així els anomena «Col·lapse»— que temptegi la sort, però quan la tendència es repeteix i es repeteix en capítols successius, ja es veu si se'n sortirà o si, ben al contrari, es tancarà en la seva closca.

«Col·lapse», que com se sap va substituir el popular «FAQS» dels dissabtes a la nit i que durava fins a la matinada, és de més curta durada. No passa de dues hores. I si alguna cosa se'n pot dir fins ara és que desprèn una certa fortor de naftalina.

Qui sap quin va ser l'encàrrec que va rebre la productora de Ricard Ustrell per ocupar l'espai del «FAQS», però TV3 i la nova temporada, al costat d'alguns encerts notables de novetats com «Quanta guerra», ha caigut en unes apostes que sovint trepitgen no només la nostàlgia sinó el ridícul com la també banal aposta dels divendres al vespre, «Tot són problemes», que es vanta d'esclafar cada nit, abans del TNVespre, uns quants ous amb rovell i clara —¿ous de proximitat potser?— al cap d'algun pobre convidat o un dels presentadors. ¿Deu ser un homenatge a aquell vers de Joan Salvat-Papasseit que diu: «Escopiu a la closca pelada dels cretins»?

Sembla que amb una quota de pantalla amb actrius de l'“star system” espanyol com Candela Peña o Lolita Flores, una de Viladecans i l'altra amb arrels i parents a Gràcia, dues de les recents convidades al «Col·lapse» de Ricard Ustrell, la televisió pública catalana es pensa, com diuen els que ara tenen el govern en solitari, que “eixamplarà la base”.

És evident que donar joc a la rumba dels gitanos de Gràcia té, valgui el joc de paraules, la seva gràcia. I que anar a Nova York a entrevistar Woody Allen —ara que publica un llibre— o l'escriptora Fran Lebowitz —en una mena de 2x1— no apuja el llistó, sobretot quan aquests personatges han estat entrevistats a tots els altres mitjans.

¿Però s'eixamplarà la base amb unes propostes que semblen extretes del passat amb un programa de nit de dissabte que juga amb l'atractiu del públic en directe i una orquestra també en directe —tot i que amb una il·luminació tenebrosa i poc atractiva de tercer ordre— i que s'alimenta de retalls de vídeos de velles glòries, sense buscar cap innovació, ni modernitat, ni trencament, com si s'adrecés a una generació de postguerra, abusant de l'anomenat i sobreexplotat «Talk show», amb el típic sofà més baix que la tarima de l'entrevistador, però sense esgarrinxar ningú?

Ricard Ustrell, que va aixecar el «Planta baixa» dels matins amb rigor i que corre el risc d'enfonsar-lo amb el canvi a les tardes, en aquesta aposta setmanal de nit a vegades xaviersardaneja, a vegades andreubuenafuenteja, jordigonzaleja o angelcaseja, depèn. I fer-ho en una televisió pionera de la innovació com si no haguessin passat trenta anys llargs, és un insult a la presumpta nova generació de TV3, la que ara pujarà amb el renovat «SX3» —pronunciï's igualment Súper 3 recomana la seva promotora Laia Servera, malgrat la S i la X, com les mides de les samarretes— i que, quan sigui més gran, aquesta generació, demanarà aquella guspira de modernitat i elegància que ara TV3 no dóna als que han viscut l'edat d'or de la televisió catalana.

Amb l'excusa de “despolititzar” la cadena catalana, per ensabonar segurament els que s'han passat anys escopint sobre els seus professionals i que la voldrien morta i enterrada, es pot acabar baixant tant de nivell que s'acabi escopint sobre la closca pelada, no la dels cretins, com clamava Salvat-Papasseit fa cent anys, sinó sobre la closca pelada dels fidels espectadors catalans que un dia es van creure que els deien que TV3 era “la nostra” i, amb la bona fe que els caracteritza, se la van fer seva de debò.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Marxa nupcial

Intèrpret: Ovidi Montllor

Composició: Carlos Boldori, Gerard Quintero i Toti Soler

Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor, 1976