EL CAFETÓ



[D'“ALCARRÀS” A “EL NEGRE DE BANYOLES”]

Escolteu el pòdcast

La celebrada pel·lícula «Alcarràs» ha anat a Sevilla i, com diu aquella dita popular tan castissa, «ha perdido la silla». No passa res. És gairebé llei de vida, de vida espanyola, esclar, que hagi passat això. Malgrat que «Alcarràs» de Carla Simón, sigui una pel·lícula de l'única dona cineasta, com va dir un dels presentadors de la gala dels Premis Goya, l'única dona cineasta “espanyola” —quan cal sí que saben com tirar cap a casa— que havia guanyat fins ara un Ós d'Or a Berlín on, per cert, la directora catalana formarà part del jurat d'aquest any.

Als Goya, «Alcarràs» hi anava amb 11 nominacions d'entrada i totes van anar caient una darrere de l'altra. Ben diferent del que havia passat un temps abans quan els mateixos acadèmics espanyols l'havien presentada per optar als Oscar, on tampoc no va passar el filtre. I també unes setmanes després que «Alcarràs» guanyés els Premis Gaudí de Catalunya.

Al cinema en català, li cal perdre el complex de cinema de segona. O es fa cinema català o es fa cinema espanyol. Però ser un híbrid de català i espanyol al mateix temps —com diuen alguns— és impossible. Ja ho deia Antonio Machín: «Yo no puedo comprender / cómo se pueden querer / dos mujeres a la vez / y no estar loco.» En Machín era d'un altre temps, esclar. Però sí que ho certifica la clatellada dels Goya sevillans que tampoc no han tingut ni una nominació per al dens i arriscat film «Pacifiction» d'Albert Serra, distingit prèviament als Gaudí i reconegut amb bombos i platerets pels César francesos.

«Alcarràs» serà «Alcarràs», malgrat el menyspreu dels Goya. Tampoc no passa res que la gent del préssec hagi tornat a casa sense l'estatueta que representa el rostre de Francisco José de Goya y Lucientes, que pesa un ou, i que, com en una bona pel·lícula d'Agatha Christie, serviria d'arma blanca per estampar al cap d'algú en una novel·la de sèrie negra.

I ja que parlem de sèrie negra sense paternalismes ni prejudicis, passem ara a parlar d'«El negre de Banyoles», un programa d'aquells que TV3 amaga en hores estranyes i promoció escassa —sort de l'opció A la carta— on el raper i presentador d'origen de Gàmbia, Daura Mangara, crescut a Catalunya, vora el llac de Banyoles, fa un recorregut per la vida i miracles de figures de les lletres catalanes amb un rerefons de recerca poètica i relacionant sempre l'obra de l'autor o l'autora escollits amb allò que més ha caracteritzat la seva vida.

El programa «El negre de Banyoles» preveu de moment vuit capítols amb noms tan solemnes com els de Josep Maria Espinàs —enregistrat poc temps abans de la seva mort quan l'escriptor dels viatges a peu ja era ingressat en una residència—, i també altres mirades a Mercè Rodoreda, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol o Clementina Arderiu. Els programes, amb molts exteriors trescant per tots els Països Catalans: Barcelona, Roda de Ter, Burjassot, Cadaqués o Sant Jaume de Frontanyà, s'enregistra en clau de cafè-concert amb amics i coneguts a la sala La Mirona de Salt, molt a prop de Banyoles, d'on és Daura Mangara que, a més d'haver estat un temps a la presó, escriu poesia, canta, balla, toca la guitarra i parla un català banyolí de primera.

El cinema català i, per extensió, la televisió catalana, és això: «Alcarràs» per una banda i «El negre de Banyoles» per una altra. Sense complexos. Reconeixent que tan important és la pagesia de terra endins com la poesia de terra enfora. I això no es paga mai amb una estatueta sinó amb la complicitat de la gent que s'hi sent identificada fins al moll de l'os... o de l'Ós, amb diacrític clandestí, de l'Ós de Berlín.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Cançó de pandero de l'Urgell i tonades de pandero d'Àger.

Interpretació: Argibel Euba, Guillem Balaz, Iñigo Olazabal, kepa Junquera, La mata de Jonc, Marta Riius, Miquel Gil, Tenori di Orosei

Composició: Kepa Junquera, tradicional.

Àlbum: Fok de Kepa Junquera, 2017.

[12-02-2023]



| El cafetó | Índex Llengüets | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |