
EL CAFETÓ

[DE ROALD DAHL AL PINOTXO]
Escolteu el pòdcast
De Roald Dahl, últimament, n'ha parlat el Tal, el Tal Altre, la tieta Maria i fins i tot l'adroguer de la cantonada. El pobre home, si aixequés el cap, se sorprendria encara més del que es va sorprendre quan les criatures que anys enrere es dedicaven a robar pomes dels arbres del seu hort, en els ultims anys de la seva vida —Dahl va morir el 1990—, els brivalls ja no en feien ni cas, ni que les pomes caiguessin a terra de madures. I això que encara no havien arribat els mòbils!
L'escriptor gal·lès, d'origen noruec per part de pare, empleat de jove de la petrolífera Shell, pilot de la Royal Air Force durant la Segona Guerra Mundial, on va patir algun accident al desert d'Egipte i viure algunes aventures bèl·liques, acusat d'antisemita, titllat d'espia i, recentment, també de maltractador conjugal —Roald Dhal va estar casat dues vegades—, el que menys es podia esperar és que saltés als mitjans públics de tots els colors perquè els seus néts hereus, venuts ara a l'imperi de Netflix, retoquessin algunes de les seves creacions literàries en nom de vés a saber quina moralitat o correcció política.
Tampoc no hauria d'estranyar que Netflix hagi seguit el camí que durant anys va seguir Disney endolcint molts dels clàssics de la literatura universal. La «síndrome Roald Dahl» s'ha estès com una tempesta de pols del desert. Per exemple, l'obra teatral «Tots eren fills meus» d'Arthur Miller, que s'ha estrenat al Teatre Lliure, ha tingut també alguns retocs en la nova traducció per evitar segons quines expressions o actituds de caràcter, diuen, considerats masclistes com que la mare surti de la cuina dient que estava netejant les mongetes, que la primera traducció de Quim Monzó havia mantingut fidel a l'autor.
Els editors de les obres de James Bond han anunciat altres adulteracions dels textos originals per maquillar-ne el racisme, la misogínia i l'homofòbia i l'opulència de mascle. I una candidata catalana de la CUP a les eleccions municipals de l'Ajuntament de Barcelona, Basharat Changerra i Canalejo, una activista d'esquerres nascuda a Nou Barris el 1984, d'origen guineà per part de pare i andalús per part de mare, ha encès el foc quan ha proposat que els populars i ancestrals gegants Negritos del seguici de Tarragona havien de ser retirats de la circulació perquè representen el colonialisme i l'esclavisme.
Ha quedat curta Basha Changuerra. Si en comptes de fixar-se en Tarragona s'hagués fixat en Reus hauria descobert que allí el seguici també té una parella de gegants negres, que per cert van ser fruit d'una popular polèmica, no per negres sinó per lletjos, fins que van ser substituïts per dues noves elegants figures de l'escultor Ramon Ferran. Però en el seguici reusenc no hi ha només negres: hi ha una parella de japonesos, una parella de moros, una parella d'indis —en diuen fins i tot “índius”!— i una parella de presumptes europeus anomenats Vitxets, que tenen una pinta de petitburgès que fa caure de cul.
I si Basha Changuerra rasqués encara més, descobriria que en el mateix seguici hi ha la colla de capgrossos, anomenats Nanos, que provenen almenys del segle XVIII, i que representen parelles de l'antiga Corona d'Aragó. Però les faixes baturres, les peinetes falleres i les manteletes illenques no eviten que siguin vistos ara com a representants d'algunes de les noves autonomies espanyoles o, encara pitjor, de les mal anomenades però ben subvencionades “casas regionales”. Només la parella local, Xiquet i Xiqueta, porten, ell, barretina i faixa, i ella, vestit de flors. Els dos es van encarregar a la mítica botiga El Ingenio de Barcelona, avui tancada i barrada per falta de continuïtat artesana. I no diguem res dels populars Gegants Bojos de Solsona, que ben mirat són una befa i una discriminació dels que pateixen malalties mentals.
Si els censors de Roald Dahl o la candidata a regidora Basha Changuerra, que també vol fulminar l'havanera «el meu avi», sabessin la lletra de l'himne dels Nanos de Reus potser també posarien el crit al cel. Diu així: «Els nanos mengen trumfes, arròs i peix pudent. / No sé com ho aguanten aquesta pobra gent. / Els nanos són uns dropos, no volen treballar, / i a Casa de la Vila els volen despatxar.» No es pot negar que la lletra amaga no només nanofòbia i discriminació sinó que fins i tot un intolerable assetjament laboral.
Els exemples d'incorrecció moral o política no acabarien mai. L'enfilall d'anècdotes es pot tancar amb la sobtada i inesperada abaixada de persiana del popular bar Pinotxo del Mercat de la Boqueria de la Rambla —santuari de turistes als quals se'ls ha posat ara no una catifa vermella sinó un paviment de lloses renovat perquè no rellisquin de tant mirar i no comprar—. El veterà Pinotxo —89 anys fets— ha fet la pirula al nebot amb qui treballava cada dia a la barra des de les sis de la matinada i ha traspassat per sorpresa la parada a un restaurador d'origen hebreu que ja té altres establiments, un a la mateixa Boqueria.
Tothom tem que el Pinotxo corre perill de desaparèixer de la memòria, tot i que és una referència de guies i gastrònoms internacionals. Però no tothom sap que, al Juanito, li deien Pinotxo perquè va adoptar el nom d'un gos que tenia de petit quan la seva mare va venir a peu des d'Andalusia per començar venent forcalls d'alls prop de la Boqueria.
Ser un nom internacional amb un malnom manllevat d'un gos no és segurament ni correctament moral ni políticament correcte, però ajuda a viure i, sobretot, a no perdre els orígens ni la identitat. Entre la sacsejada de Roald Dahl, la de James Bond, els Negritos de Tarragona, els gegants de Reus, els Nanos autonòmics, els gegants Bojos de Solsona i el Pinotxo, que ara resulta que tenia nom de gos, no cal mirar tevetrès per evadir-se amb l'humor i l'entreteniment que farceix la seva nova graella presumptament transgressora: només cal treure el cap per la finestra, mirar el que passa i fer-te un fart de riure.
Veu: Andreu Sotorra
Música: Ballet de la Cadena dels Nanos de Reus.
Interpretació: Aula de Sons.
Composició: Lletra Tradicional (autor desconegut). Arranjaments musica: Francesc Tous Aulès (1954).
Àlbum: Músiques del Seguici Festiu de Reus, 2022.
[26-02-2023]
| El cafetó | Índex Llengüets | Bon cop de Mac! | En fila índia | Índex Publicacions | Home Page |