ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[GOD SAVE THE KING]

Els amants de les arts de carrer han tingut l'oportunitat d'assistir a un espectacle únic i irrepetible durant uns quants anys més, si el Déu que salva el rei ho vol.

La coronació de Carles III d'Anglaterra —no el que travessa la Diagonal de Barcelona junt a Maria Cristina sinó el de debò— és un d'aquells espectacles que no necessiten ni utillatge d'Ikea, ni vestuari de can Casimiro del carrer Joaquín Costa, ni escenografia de cartó pedra dels germans Castells perquè ho porten fet des de casa, o des del palau on viu cadascú dels protagonistes, esclar.

Les dues carrosses, la daurada d'anada i la negra de tornada, com si fos un abonament d'un tren de rodalies; les dues corones, la del rei i la de la reina, que només surten el dia de la coronació i que quan la parella apareix a la balconada del Palau de Buckingham fan patir perquè, amb el pes, no els caiguin a baix i facin un nyanyo a algun republicà d'aquells que sempre els agrada tirar aigua al vi; les dues trones reials de fa més de set-cents anys, dins de l'abadia de Westminster, que s'han hagut de restaurar per matar-ne els corcs; l'entusiasme del poble uniformat amb la bandera anglesa, com si fos un partit de final de la Champions; els paraigües i els impermeables improvisats perquè Londres no seria Londres si no plogués enmig d'una festassa reial; les salutacions de rigor amb la maneta de la nova feliç parella reial, Carles i Camil·la, i també la dels més petits, fills dels proxims hereus de la corona, que els imiten en un assaig del que els espera si abans l'astre Sol no es menja d'una glopada el planeta Terra, com prediuen ara els científics; les desfilades robòtiques de les unitats de l'exèrcit de gala; els immensos peluixos de cap de la guàrdia reial, que sempre recorden el gag de míster Bean, tots a una; i el teló de fons d'una monarquia que s'emmiralla en la tradició medieval com si al segle XXI s'estigués rodant una sèrie d'aquelles tan sumptuoses i farcida de recursos que distribueix la BBC per tot el món.

Tot l'espectacle forma part d'una trama dramatúrgica meticulosament preparada; d'una banda sonora permanent durant les set hores de la festassa on no hi falten, dins de l'abadia de Westminster els espirituals negres vestits de blanc, perquè no sigui dit que el país no és obert i multicultural, malgrat l'antiga colonització que encara porta cua; la presència d'actors i actrius novells i la d'actors i actrius secundaris entre els dos milers de convidats; i tota una escenografia que enriu-te'n tu de les que fa el Teatre Nacional de Catalunya a la Sala Gran.

I després diran que el cineasta Pere Portabella, morta la Dictadura, aquella tardor del 1977, va crear un muntatge de ficció amb el retorn a Catalunya de Josep Tarradellas —no el de l'aeroport, que no anomena ningú, el de veritat—. Qui no té un rei que el saludi des del balcó de Palau és perquè no vol... o potser perquè no pot. God Save The King, doncs, per si de cas.

Veu: Andreu Sotorra

Música: God Save The King.

Interpretació: City of London, Hillary Davan Wetton, Royal Philarmonic Orchestra.

Composició: Tradicional.

Àlbum: God Save The King (British National Anthem), 2022.