ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

EL CAFETÓ

cafeto

[PEDRA, PAPER, TISORES...]

Mira, ara hi ha eleccions! Mira quins debats! Txecquetxec, txecquetxec, fins a l'esgotament. Cada canal de televisió, cada cadena de ràdio, cada empresa periodística, un debat. I com més debats, més bajanades en caiguda lliure.

Candidats i candidates que utilitzen un bilingüisme diglòssic barroer per acontentar la seva parròquia, com els ensinistra el seu partit. Candidats i candidates que emeten el seu missatge ideològic, com els ensinistra el seu partit sectarista: el medi ambient, la crisi climàtica, el col·lapse del trànsit, els okupes, els immigrants, la brutícia urbana, l'auto elèctric, la inseguretat, la bicicleta, el patinet elèctric o el cavallet de cartró.

I de tant en tant apareix la malmesa economia. Cap dels candidats o candidates sap el que és arribar a final de mes i la cosa, esclar, incomoda. No en parlen gaire en veu alta, doncs.

Una presumeix de viure de lloguer i pagar 1.500 euros al mes (els paga qui pot, esclar, no qui vol).

Un altre, que viu en ple Eixample del Quadrat d'Or i es queixa perquè li han contaminat de trànsit el carrer perquè al carrer veí de sota li han fet una superilla.

Un altre que ja es veu unint el tramvia per la Diagonal com si fos ell sol una baula.

Un altre que es vanta de moure's amb moto elèctrica per la ciutat com un rider de Glovo.

Un altre que no fa cas dels qui s'autoatorguen tots els mèrits dels últims trenta anys.

Un altre que adverteix que no pretén escalfar la cadira del Consell de Cent si no és escollit alcalde.

Una altra que somia en veure guàrdia urbana, policia (no aclareix de quin color) i guàrdia privada fins i tot al plat de la sopa.

I una altra que treu una factura pròpia de l'aigua i es queixa de la Taxa Metropolitana del Tractament de Residus Municipals —una taxa qüestionada jurídicament— perquè li cobren uns 3 euros mensuals per aquest servei de reciclatge (que ja és tenir pebrots que al damunt et cobrin per portar bosses separades de residus als contenidors!). Enfadada, en un espanyol indignat, esqueixa la factura d'Aigües de Barcelona davant de les càmeres. Scrash, scrash!

I aquí és on es barreja tot: la hipocresia, la insolidaritat, la falta de respecte per les classes ciutadanes més vulnerables, el desconeixement de les penúries per les quals passen famílies vulnerables, els jubilats, les jubilades, els vidus i les vídues que a la cua del supermercat es veuen obligats a deixar alguns productes de la cistella perquè, al moneder, ja ho hi tenen més pistrincs per pagar la menjuca diària.

Estripant una factura d'aigua davant les càmeres per queixar-se de 3 euros mensuals d'un impost —qüestionat o no legalment— es fa evident la imatge de la hipocresia de la classe política: aquella que esmicola i llença a la paperera la mínima dignitat per la qual els pobletans els pensen o no els pensen votar.

Una factura d'aigua esqueixada i llençada a la paperera és una papereta de votació menys dins de l'urna.

Es pot fer política de baixa estofa, si es vol. Però el que no es pot fer és optar cínicament per l'atzar del joc infantil del pedra, paper, tisores.

¿I com funciona aquest joc, que tothom sap que es fa amb la mà tancada o els dits en forca? Doncs, amb l'anomenat minut d'or: les tisores tallen el paper del contrari; el paper embolica la pedra del rival; i la pedra esclafa les tisores de tots els candidats.

Ja ho diu el camp polític, quan és un clam, en un joc de ves altes i baixes: “Boti, boti, boti... Botifler el que no voti”.

Veu: Andreu Sotorra

Música: Barcelona.

Interpretació: Giulia i Los Tallarini..

Composició: Giulia i Los Tallarini..

Àlbum: Eusebio, 2010.