ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

A Hollywood, la revista Oxygen ha guardonat el que considera el millor cul. Segons els lectors, el millor cul hollywoodià és el de la senyora Jennnifer López. La López té 34 anys. Darrere seu han quedat com a culs finalistes els de Beyoncé, de 23 anys i el de Brad Pitt, del qual, potser per ser home, no se n'ha dit l'edat.

Fa enveja pensar que mentre, segons on, les preocupacions principals i públiques són les de votar sí o no a una constitució o votar en una estadística sobre quins escriptors han d'assistir a una fira del Llibre representant la seva literatura, en segons quin altre lloc, la principal dèria sigui escollir el millor cul.

No queda clar, tot sigui dit de passada, quins requisits exigeix la revista convocant perquè els votants donin la seva opinió. ¿Demanen, per atzar, que el jurat popular, els lectors de la revista, es fixin en l'amplària del pompis en qüestió? ¿En la seva sinuositat onejant? ¿En la seva arquitectura i originalitat? ¿En el cul que acaba marcant més segons quin sigui el tipus de pantaló o de faldilla? ¿O simplement en el cul que els caigui més simpàtic a primer cop d'ull?

És simptomàtic que, posats a votar sobre una de les parts de l'anatomia dels famosos, s'opti pel cul i no per una altra part més compromesa. És evident que, tenint en compte que el premi de la revista Oxygen és per a homes i dones plegats, cal escollir la part que no ofereixi dubtes de gènere. I s'ha d'admetre que el senyor cul compleix aquestes condicions a la perfecció.

Fa pensar que, en una societat carregada de conflictes: papers per als immigrants, falta d'habitatge, pobresa, fam i guerres incontrolades, encara quedi un forat per triar el millor cul. Catalunya no és Hollywood, però ningú no ha dit que no ho pugui arribar a ser, al pas que va. El dia que la societat catalana maduri i sigui capaç de triar el cul català que més li plagui i sense complexos haurem avançat molt.

És clar que, primmirats com som i poc generosos a distingir res que sigui del país, si no és alguna cosa pròpia o de l'amic de torn, podria ser que el premi del cul català s'hagués d'acabar deixant desert.

[25-04-2005]

[Munch i a la gàbia]

Definitivament, els pispes han posat l'ull en els quadres d'Edvard Munch i han aconseguit que les institucions noruegues hagin fet guanyar el pa, una mica més, als fabricants d'alarmes de seguretat.

Quan encara es recorda el robatori no aclarit d'unes versions de les obres 'El crit' i 'La Madonna', pispades directament del museu Munch d'Oslo l'estiu passat, uns altres fans de l'art van fer volar de les parets de l'Hotel Refnes, a una cinquantena de quilòmetres d'Oslo, dues litografies munchianes, un autoretrat i un retrat del dramaturg suec August Strindberg, i una aquarel.la, 'El vestit blau', que eren al restaurant de l'hotel.

Una simple palanca va ser suficient perquè els pispes amants de l'art, de l'art de Munch, entressin a l'hotel, traguessin les peces de la paret i, precisament, en una nit que l'alarma estava desconnectada per no molestar els hostes. En poques hores els van pescar.

¿Però qui deu ser aquest fan de Munch que es vol fer el piset —en una mena d'epopeia estil programa de decoració televisiu '3r 3a'— amb les pintures turmentades de Munch? ¿Qui deu viure amb l'ai al cor, arribant cada vespre a casa i mirant, d'amagatotis, en la penombra, amb les cortines tancades i les persianes abaixades, la carota que ha fet universalment cotitzat Edvard Munch?

¿Qui s'amaga darrere d'aquesta dèria al voltant de l'obra de Munch que, al marge de la crítica d'art, els corrents d'un estil o d'un altre, les escoles pictòriques i les capelletes de mil colors, creu encara que l'art és un canal de connexió entre un personatge que crea i un altre que entén el que ha creat?

O és un pispa de guant blanc o és un pispa amb una bena negra als ulls que es pensa que els quadres s'han fet només per deixar marques penjats a la paret.

Sense resposta. Davant del dilema, només es pot dir: Munch i a la gàbia.

[11-03-2005]

[Un mosquit de casa bona]

És així. Si l'anomenat mosquit tigre hagués aparegut en segons quin barri de la part alta de Barcelona, es podria dir que és un mosquit de casa bona. El cas, però, és que el molest visitant de l'agulló s'ha encaterinat de Sant Cugat del Vallès i no toca altre remei sinó admetre que, com a mínim, és un mosquit de renda alta.

El mosquit tigre, que també deu tenir alguna cosa de poeta tenint en compte que a Sant Cugat fan anualment, des que s'ho van inventar fa uns quants anys, una marató poètica que té tots els lírics en peu de rima durant dies, ha canviat els hàbits. Si abans era vist amb una certa tendresa aquell que es guanyava el qualificatiu de no haver matat mai cap mosca, ara es converteix en heroi aquell que, d'un cop, mata, pel cap baix, set mosquits!

Però el més important és que la proliferació del mosquit tigre ha donat feina a un organisme fins ara desconegut, el Servei Central de Mosquits... Sí, sí, amb majúscules i tot, un departament amb totes les de la llei, que té gairebé més condicions i més recursos que els que tenen als que es dediquen a posar ordre i pau en l'allau d'immigrats que fan cua esperant que els solucionin els papers de residència per poder treballar i els papers de treball per poder residir.

¿Quina deu ser la missió del pompós Servei Central de Mosquits? El fet és que la seva existència obre una quilla als soferts ciutadans que sempre tenen alguna cosa a pidolar a l'administració pública. Per exemple, a partir d'ara, quan ens piqui un mosquit —tigre o no— ja no ens haurem de conformar a fer-nos fregues sobre la picada amb una barreja de pis escalfat i terra —vell remei rural de resultats eficaços comprovadíssims—, sinó que, a més, podrem fer una instància al Director General del Servei Central de Mosquits reclamant tot el que es pugui reclamar per la picada de mosquit.

Sort que ja no som al temps de la pòlissa, però, ateses les circumstàncies, no hauria d'estranyar gens que els de l'esmentat Servei exigissin, per donar entrada a la petició, que l'afectat presentés, degudament visible sobre la instància, l'agulló del mosquit atacant i una mostra de la sang xuclada.

Les coses ben fetes sempre estan ben fetes.

[18-02-2005]

[Una dentadura postissa de tres milions d'euros]

Qualsevol campanya que incideix en la promoció d'una llengua és vista, d'entrada, amb reticències. Tant pels que ja la parlen com el que no la parlen. Els primers perquè, després de tota una vida, veure's caricaturitzats en qualsevol proposta de disseny carrincló els crea un sentiment de fer el pepet. I els segons perquè difícilment s'apuntaran a una funció de titelles o de bestiari popular. La llengua, una llengua de prestigi, resulta que és una altra cosa: ús comercial, ús social, ús als mitjans de comunicació, ús a les institucions, jutjats, les empreses i qualsevol altra relació del dia a dia.

El relleu d'Antoni Marí per Miquel Pueyo en la secretaria de política lingüística del govern català ha coincidit amb la posada en marxa de la campanya 'Dóna corda a la llengua'. El lema s'aguanta, el que no s'aguanta és el que s'ha presentat com a mascota. Una mena de cap gros o, dit clarament, una dentadura postissa de grans dimensions, que representa uns 50.000 clònics de petits exemplars que baten a base d'un senzill mecanisme de corda.

Els instituts odontològics, com s'anomenen ara cal dentista, deuen envejar una campanya d'aquestes dimensions. Una dentadura postissa recorrent la ciutat que, en el conjunt de la campanya, costa 3 milions d'euros (uns 500 milions de pessetes).

¿De veritat es pensen que a cops d'aquesta dentadura institucional, el passant de cal notari, el jutge de la cantonada, el policia de torn, la venedora de cigrons o el representant de l'operadora de telefonia canviaran els seus hàbits lingüístics i es passaran al dente i al català?

El que pot passar és que més aviat es pensin que ja fa temps que s'han de fer fer una revisió dental i que potser aquest any és un bon any... si els de política lingüística ho recomanen. Ja ho diuen: dents sanes, vida sana.

[24-01-2005]

[Empadronar-se en un banc del parc]

La migració humana no es produeix només entre zones rurals i urbanes o entre fronteres terrestres o marítimes, sinó també en àmbits interurbans. Quan els pòtols o drogaddictes que estaven establerts a Can Tunis van haver d'abandonar el lloc, es van escampar per diversos espais del barri del Raval.

Les mesures han estat preses amb moderació. S'han obert alguns locals d'acollida. S'han incrementat segons quins menjadors públics. S'han reforçat les iniciatives privades d'atenció als "sense papers" i "sense sostre".

Una de les mesures preses consisteix en el fet que tots els que es trobin en aquesta situació disposin de la targeta sanitària. Però resulta que per tenir dret a la targeta sanitària, cal que s'estigui empadronat.

Com que és evident que s'està parlant de persones "sense sostre", l'empadronament en aquestes condicions es fa una mica difícil per no dir impossible.

La solució, però, és més sorprenent que la mesura: com que per tenir targeta sanitària s'ha d'estar empadronat, als que dormin al carrer se'ls facilitarà el tràmit de l'empadronament i se'ls anotarà com a adreça el banc, el parc o el porxo que utilitzen per dormir.

Per descomptat, ningú no ha dit res dels que, potser privilegiats entre el sector, passen la nit en un caixer automàtic ni tampoc si, per a correus, el banc tal del passeig tal o el caixer automàtic tal de l'agència tal del banc o la caixa tal, serà suficient per rebre correu.

[04-12-2004]

[La noia musulmana del cap rapat]

A Estrasburg, una noia musulmana ha decidit rapar-se al zero per no haver de patir la contradicció de treure's el vel a causa de la llei francesa a les escoles.

Pot ser un cas aïllat, impulsiu, fruit de la indignació, però a la llarga es podria convertir en un símbol d'identitat, encara més potent que el mateix vel islàmic. Desenes, centenars, milers de noies musulmanes rapades al zero circulant per viles i ciutats franceses, fent de denúncia pels barris de París.

Totes les revolucions socials comencen per detalls aparentment excèntrics com aquests. Individuals. Poc oficialistes. Gairebé imperceptibles. Dels que no preocupen els que no tenen cap necessitat de fer cap revolució.

Ha de ser difícil, per a una noia, i encara més una noia musulmana, tallar-se els cabells per trampejar una llei que toca un dels seus sentiments, els religiosos en aquest cas, forçats per la tradició familiar i tribal o —que de tot hi ha a la vinya d'Al.là—, acceptats també de bon grat per ella mateixa.

Però el gest és un senyal. Un bon senyal, a més. Un senyal de protesta en doble direcció: tant per als que han imposat la llei de la prohibició del vel com els que n'han imposat el seu ús.

El cap rapat de la noia musulmana d'Estrasburg pot ser el senyal d'un silenciós crit de ja n'hi ha prou, d'un amagat desig de llibertat, d'un afany de sentir-se ciutadà, o ciutadana, al país on ha nascut, ha crescut, ha estudiat i ha contribuït a engrandir els propòsits de llibertat, igualtat i fraternitat la noia musulmana del cap rapat.

[03-10-2004]

[Vampirs!]

A Lopusnik, un petit llogarret no gaire lluny de Belgrad, viuen de fa dies sota la psicosi dels vampirs. Una dona de 57 anys, Olgica Stanisavljevic, enterrada fa poc, després de morir en un accident de carrer, ha telefonat el marit i el fill per dir-los: «Estic bé, sóc en una residència d'avis, agafeu el cotxe i veniu-me a buscar». Tant el marit com el fill, per descomptat, han confirmat que la veu era la d'Olgica.

Els habitants de Lopusnik saben que la família de la difunta és propensa a les supersticions i els ritus màgics, però estan convençuts que la trucada de la dona als seus parents no és broma. Per això han demanat a la policia que comprovi la tomba d'Olgica i que posi sota control les despulles de la presumpta vampira.

Per enfortir la seva demanda, alguns veïns asseguren que un avantpassat de la dona morta ja era un vampir perquè dos anys després d'haver estat enterrat el van veure fent un tomb pel cementiri.

Als residents del llogaret se'ls ha intentat fer raonar sobre el fet que l'enterrament d'Olgica fos una trola i que la dona enterrada fos una altra per aconseguir un canvi d'identitat de la seva veïna.

Però els de Loponiko no són babaus i no estan per raonaments científics. Ells saben que Olgica és una descedent de vampirs i que la telefonada és més certa que el pa que es mengen cada dia.

Qui sap si els veïns del poblet vampiresc ja tenen preparades creus i estaques per complir amb la tradició i esmorteir la vampira Olgica que els ha caigut al damunt.

El cert és que mentre grups de veïns catalans fan patrulles nocturnes per pescar in fraganti les bandes de lladres que els xuclen les pertinences de les cases de les urbanitzacions, a Belgrad tenen problemes no tan sols més seriosos sinó més literaris: caçar vampirs que, si es deixen sols, ja sabem que el primer que fan és xuclar la sang de qualsevol distret.

[30-08-2004]

[Tot puja!]

La societat actual europea s'ha avesat tant als augments de preus, camuflats per la implantació i consolidació de l'euro, que gairebé no en faria cas si no fos que els mitjans de comunicació li ho recorden constantment.

L'augment de 0'024 cèntims d'euro per litre de gasolina, als conductors catalans, és a dir, unes 4 pessetones per litre, per ofegar una part del dèficit sanitari que han deixat els anys anteriors de govern convergent i centralista, és tan imperceptible a les butxaques dels usuaris d'automòbil que quan a un li posen una carxofa televisiva davant per què digui què en pensa, no sap ben bé què explicar.

Un taxista diu que l'augment de tarifes no es farà fins a Nadal, que és quan es fan sempre. Un automobilista de mitjana edat, reflexiona i diu que no deixarà pas d'agafar el cotxe per quatre rals de més. Un conductor més jove opina que l'augment no es notarà. Un altre de més radical, pensa que no s'hauria de carregar els costos sobre un consum de "primera necessitat" com la gasolina.

Constantment, els augments sobre productes de "primera necessitat": el pa, les verdures, els consums de gas, telèfon, aigua i llum estan a l'ordre del dia. Però ben poques vegades es veuen tropes de reporters a les portes dels forns de pa o davant les parades dels mercats preguntant als consumidors: ¿I què en pensen de l'augment del pa que s'ha fet aquest any? O bé: ¿I què els sembla l'augment de les bajoques (mongetes en barceloní), les tomaques (tomàquets en barceloní i tomaquets, amb la força a la e, per als ultres lingüístics) o les pataques (patates en barceloní).

L'augment de les 4 pessetes per litre de gasolina s'ha fet sentir perquè s'ha anunciat com una mesura política per parar el cop d'un frau polític acumulat que afecta, aquesta vegada sí que de debò, un servei de "primera necessitat" com l'assistència sanitària.

A la pregunta de l'augment de la gasolina, caldria afegir què pensen del rècord d'estiu amb més cotxes venuts, de les previsions que els fabricants d'automòbils col.loquin 1'5 milions de carrosseries noves a la carretera, i de les ofertes de crèdits de tota mena per pagar les quatre rodes que empestaran una mica més les ciutats i fomentaran els embussos i els nuclis urbans.

¿I si ara penséssim en un altre augment del preu de la gasolina per preservar el medi ambient? ¿I vostè què en pensa?

[04-08-2004]

[Qui paga l'euro té butlla!]

Com que, superada la crisi del tèxtil, la de l'agricultura, la dels pescadors, la dels botiguers, la de l'habitatge, la dels pensionistes, la de la sanitat, la de l'ensenyament, la de l'atur, la de les deslocalitzacions i la de tantes misèries més, cal buscar una distracció o altra, ara entrarà aviat en joc la crisi de les subvencions.

Fa massa anys que, en nom de segons quins propòsits, els diners públics han anat directes i a doll a les mateixes butxaques. Però com que ja se sap que d'on no n'hi ha no en raja, la cosa des de la Casa del Pare --Pare, Fill i Esperit Sant, dit altrament, el Tripartit-- comença a flaquejar. I els avesats a anar a fer parar el càntir pel broc gros comencen a notar que és més difícil fer entrar l'aigua pel broc petit que no pas beure-hi a galet i convidar els altres.

Segurament que per això, un col.lectiu d'associacions --de grans associacions proclives a la subvenció a doll--, liderades per Eliseu Climent i l'Acció Cultural del País Valencià, s'han tret de la màniga l'invent del que anomenen la "taxa Fuster" --pobre Joan Fuster!--, que no és altra cosa que una mena d'impost revolucionari catalano-cultural que pretenen no pas imposar, però sí proposar, a aquells membres de les associacions promotores del que es podria anomenar "el perdó de l'euro".

Es tracta que cadascú destini cada mes un euro a "la causa catalana". En Climent i els seus, que de rucs no en tenen un pèl, han fet números i han pensat que només que cada català, valencià, balear, andorrà, frangista de Ponent, alguerès i catalunyanòrdic, ara que no hi ha barreres de moneda, piqués, la suma recaptada seria més que considerable per a la "bona causa" i, en canvi, insignificant per al donant.

És una proposta que sembla inspirada en les Maratons de la televisió catalana o en els ja oblidats dies del Domund, per no esmentar també els dies de la Creu Roja o de la lluita contra el Càncer, que encara assalten el carrer com en els millors temps.

Com que ningú no pensarà que si la "causa catalana" no acaba d'arrencar és perquè els polítics no la fan rutllar prou bé, ningú no gosarà dir tampoc que la taxa en qüestió l'haurien de pagar, de la seva butxaca i dels seus sous institucionals supermilionaris, els mateixos polítics.

Estic segur, doncs, que els promotors de la taxa en trauran no tants euros com es proposen, però més dels que es pensen. La població de "militància catalana", com ells l'anomenen, és més llesta del que aparenta. I sap perfectament que amb un euro al mes --¿què és un euro al mes avui en dia?-- paga i respira tranquil. Ja no cal que mai més tingui remordiments si no compra llibres en català, CD's o DVD's de música catalana, entrades de teatre i de cinema en català premsa en català o fins i tot productes etiquetats en català.

Pagant l'euro, en Climent i els seus li atorgaran, amb un somriure de complicitat, la butlla corresponent perquè no hagin de fer l'esforç de militar de debò per la "causa". Buf!, quin respir!

[25-06-2004]

[«No llores por mí, Guadalajara!»]

Ja està. La principal preocupació de la intel.lectualitat catalana és, en aquest moment, la Fira del Llibre de Guadalajara, la mexicana, famosa per ser una de les més importants del sector de les lletres hispanes.

Com és sabut, l'Institut Ramon Llull, aquest organisme descobert sobtadament després de dos anys per l'elit cultural del país, sobretot des que ha canviat el seu equip de direcció arran del tripartit català, i des que el govern balear del Partit Popular n'ha sortit escaldat, és ara en boca de tothom.

Sembla estrany que després de dos anys de no haver reunit el seu Patronat i després d'un any de no haver convocat el consell directiu, ni haver-ne aprovat el pressupost, els del Ramon Llull s'haguessin gastat durant un any, segons diuen des de l'actual govern català, uns 700 milions de les antigues pessetones.

L'última topada amb el Ramon Llull ha estat sobre quin criteri ha de regir pel que fa a les obres catalanes que s'han de portar a la Fira del Llibre de Guadalajara, si amb preferència les dels autors catalans d'expressió castellana o les dels autors catalans d'expressió catalana.

Un servidor, malgrat ser un autor, suposo, català, diria que d'expressió catalana, tot i que traduït alguna vegada al castellà, pensa que Guadalajara serà, com han estat les ambaixades a d'altres fires, a altres certàmens de cinema, les altres expedicions comercials i les decadents setmanes del llibre català --recordi's, sisplau, l'espectacle novaiorquès i vilajoanesc amb Woody Allen-- una oportunitat més per als funcionaris institucionals de torn i els seus convidats manifestaires als que cal tapar la boca --els que més ploren perquè si no no mamarien-- perquè facin un viatge a través de l'Atlàntic i vegin, pagant els catalans --tots, els de sang i els d'adopció, els que escriuen i els que llegeixen-- la terra que va acollir escriptors com Agustí Bartra, Anna Murià, Avel.lí Artís o Pere Calders i que els va impulsar a deixar una obra literària de primera magnitud sense martingales com el Ramon Llull, ni manifestos de miops de la realitat avorrits de frustració, ni picabaralles de galliner amb picades de cresta.

Un servidor ho té clar, doncs. Que no m'hi busquin perquè no m'hi penso perdre. «No llores por mí, Guadalajara!»

[5-06-2004]

[¿Què és això...?]

Hem entrat en l'època del "¿Què és això...?" La cosa va començar amb el Fòrum Universal de les Cultures. I la pregunta clau, feta a tort i dret, des dels polítics més respectables fins al poble ras, senzill i treballador, diu: "¿Què ès això del Fòrum...?"

El virus, com un sàsser vulgarot qualsevol, s'ha estès. El mateix poble ras, senzill i treballador s'omple la boca amb preguntes que ressonen gairebé científiques en els seus medis més habituals.

"¿Què és això... del Fòrum?", "¿Què és això... del Ramon Llull?", "¿Què és això... del KRTU?", "¿Què és això... de Guadalajara?". "¿Què és això...?"

Paradoxes de la vida. Mentre el Fòrum es gestava, mentre l'Institut Ramon Llull havia començat a funcionar, mentre el KRTU havia anat fent la seva, dita avantguardista, mentre es preparava el desembarcament català a la fira del llibre de Guadalajara... ni els mitjans en parlaven ni ningú no en sentia parlar.

El canvi polític al govern català ho ha capgirat tot. Comença a ser hora que ens adonem que vivim una segona Transició, després d'un quart de segle de discurs i actitud uniformes, marcada sobretot pel "destape" de la xerrameca. Tothom, en conegui o no en conegui les claus, en sigui més o menys expert, es veu capacitat per opinar sobre la gestió política i cultural.

És lògic que sigui així. Els mateixos xarlatans espontanis han estat vint-i-tants anys sense dir ni mu, acotant el cap i, en la majoria de casos, parant la mà. Ara, quan paren la mà, el que es guanyen, a tot estirar, és una palmetada o, en casos extrems, que algú els faci la bonaventura. Sobretot si el que els llegeix les ratlles és un polític de l'oposició què els pregunta "¿Qué és això...?

[12-05-2004]

[Agafar el toro per les banyes]

Cada legislatura té una dèria. Cada conseller, una il.lusió. La conselleria de Cultura, amb la consellera Caterina Mieras al capdavant, s'ha fixat com a objectiu crear el Consell de les Arts.

Fa la impressió que, després de més d'un quart de segle de transició democràtica, les arts en general no acaben de trobar encara el seu punt d'arrencada. I que ha de ser, una altra vegada, un Consell --un més entre els molts que s'han creat i finiquitat sense que se'n canti mai ni gall ni gallina-- el que intenti debatre en una taula on hi haurà --podem posar els dits al foc-- els mateixos que durant vint-i-tants anys han format part de consells assessors, comissions, juntes i contubernis d'aquesta mena.

De tota manera, la consellera Mieras ha avantatjat els seus col.legues anteriors en picardia. Si vols aturar tots els projectes, crea un Consell. I si pot ser un Consell de les Arts, molt millor, perquè aleshores no hi haurà qui el desengreixi i el desencalli mai.

La veritat és que ja seria hora que amb un govern majoritari d'esquerres --deixem el lema de catalanista perquè put a ranci de tan suat-- no es caigués en els recursos buròcrates i ronsejaires d'anteriors governs. Tothom sap que un consell, sigui del que sigui, no serveix per gaire cosa més que per trobar un dia de reunió --ep!, amb dietes pagades si pot ser!-- on una colla d'interessats en els seus propis interessos intel.lectuals s'escolten ells mateixos i repeteixen com a discos ratllats el que fa anys que s'ha sentit a dir en altres mitjans més barats com una tertúlia radiofònica, una columna de diari, una taula rodona televisiva o, si voleu, una tertúlia de Canaletes.

No, no hi ha res a fer. Per això valdria la pena d'encomanar una bona feina al nou Consell de les Arts, quan la consellera de Cultura tingui a bé de nomenar els seus membres. I la bona feina, que a més estalviaria calerons al govern català que ja ha nomenat, d'altra banda, una comissió d'experts, podria ser encomanar-los el debat sobre si aquest tros mediterrani de terra ibèrica, pagà pel que fa a corns, que per postres poètiques s'anomena pell de brau, ha de renegar d'una vegada dels toros i del toreros i sentenciar la clausura de les poques places que queden, la majoria propietat del cinèfil i teatral Balañá, i declarar-se, com a mínim, terra de creences hindús amb vaques rondant per la Rambla i el Passeig de Gràcia.

¿No us imagineu el Consell de les Arts en plena discussió taurina? Un servidor, sí. I us asseguro que seria digne de retransmissió en directe, com a mínim, pel canal 3/24... o pel 3/22, tal com l'anomena el president Maragall.

[08-04-2004]

[Per un pèl!]

A l'última Fira del Disc de Col.leccionista d'aquest any, un fan de la cosa ha pagat fins a 3.460 euros (575.000 pessetes) per un cabell de la closca semipelada de l'admirat mite de la música, John Lennon.

No cal dir que tant els responsables de la subhasta com el comprador, tenen la certesa que el pèl en qüestió és autèntic.

Hi ha coses que un, en vida, ni se les pot arribar a imaginar per molt que "imagine", que diria aquell.

Ara, segons en quina part del món, com aquí, s'està estudiant l'eliminació de l'impost de successions entre parents directes, un impost gairebé revolucionari. Però segurament que, a qui en prepara la legislació, no li ha passat pel cap que un pèl, un pelet de res, pugui ser també fons de patrimoni d'herència.

Quan un pensa en John Lennon, pensa més aviat en les seves ulleres, un barret, un mocador del coll, fins i tot els llençols on es van colgar i fotografiar ell i Yoko Ono... Però, en un pèl, no...!

El cas és que el comprador de la subhasta ha estat un intermediari que té seu a Marbella i que ha comprat el pelet per a algú més fan encara que ell que diuen que viu a Hong Kong.

És a dir, el pobre John Lennon, ni un cop mort i enterrat, no s'escapa de caure en mans orientals.

Ah... Yoko Ono no en sap res. Ni del pèl, ni de cap altra negoci que es munti a còpia del mite.

[09-03-2004]

[¿No hem matat el llop, doncs?]

Torna el llop! És a dir, que a l'allau de desfeta de mites ara cal afegir-hi el del pobre Manelic que amb el seu crit de 'He mort el llop!' ens ha portat enredats tots aquests anys, des que el seu pare literari, Àngel Guimerà, li va clavar el crit de guerra a 'Terra baixa'.

El llop del segle XXI és un, diuen, i, per postres, immigrant de l'Europa oriental. Probablement dels Apenins, expliquen els experts. La bèstia ha creuat les altes muntanyes i ha arribat fins al Cadí i els pastors d'ovelles ja han dit que el llop no ha perdut el temps i ha queixalat més d'una cuixa a l'hora foscant.

El més admirable és com hem passat de dir que el llop, almenys per aquí, estava extingit, a reconèixer científicament que ve de tal lloc, que ha passat per tal altre, que ha fet nit a tal altre, que corre a més de cinquanta quilòmetres per hora i que ha fet estralls en més d'un corral. Els grafistes digitals no han trigat gens a dibuixar un viatge virtual del llop en qüestió.

¿Qui es recorda, a aquestes altures, de la polèmica de la reintroducció de l'ós? ¿I qui se'n recordarà, d'aquí a uns dies, de la tornada del llop pròdig? ¿Què hi fa que aparegui un ós mandrós o que ens esglaï un llop salvatge si avui en dia el món rural es veu des de darrera els vidres d'un tot terreny?

A més, en temps de daltabaixos polítics, governs inestables i dimissions de tota mena, l'aparició d'un llop de més o un llop de menys, té totes les possibilitats de passar perfectament per alt.

A tot estirar, els més escèptics poden arribar a creure que és una estratègia propagandística del nou govern catalanista i d'esquerres, i per tant amic dels llops, i també de la nova consellera de Cultura que en el seu pla de "modernització" del Departament inclou la reposició d'una altra versió de 'Terra baixa'... aquesta vegada amb llop de carn i os inclòs a l'escenari al Teatre Nacional de Catalunya.

L'avantatge, si fos així, és que els llops no tenen contractes blindats i, si vénen dels Apenins, immigrats i sense papers, el més segur és que es faci càrrec del ranxo que es cruspeixi cada dia el departament corresponent de la delegació del govern central.

Per allò de les competències en immigració.

[13-02-2004]

[L'oncle Sam Sung]

I un dia va arribar l'oncle Sam. L'oncle Sam Sung. Els oncles com l'oncle Sam Sung trepitgen els despatxos dels governants com si fossin els amos de la casa. Ofereixen amb el seu somriure i la seva cartera la gallina dels ous d'or. I aconsegueixen ajuts públics multimilionaris, terrenys sense segons quina qualificació convertits en sòl industrial a preu més baix, i escenificacions d'inauguracions amb monarques, estadistes i presidents de govern.

Els oncles com l'oncle Sam Sung aixequen expectatives a lots de famílies de mitjana edat, amb fills, hipoteques, targetes de crèdit, i sobretot moltes dones, mà d'obra valuosa per als xips i els complements de la nova tecnologia.

Els oncles com l'oncle Sam Sung prometen el futur econòmic de petites poblacions on, un dia, l'agricultura va ser abandonada per improductiva i, com si fos un país en miniatura, converteixen en pocs mesos, pobles de pocs habitants en poblacions plenes d'urbanitzacions unifamiliars on tothom pot recitar els caps de setmana allò dels llibres de primària de l'època negra:

"El meu poble és molt bonic, té una església, un ajuntament, una escola, una pista poliesportiva i un camp de futbol, moltes cases amb finestres i teulada i una fàbrica de l'oncle Sam Sung amb gespa a fora. El meu poble es va fer gràcies a l'oncle Sam Sung, a qui el govern de la "transició de 23 anys" va concedir a fons perdut el 20% de la inversió de la fàbrica sudcoreana i uns terrenets que no tenien cap valor, vés a saber de quins parents o coneguts de segons quins governants, a preu més baix del del mercat, però més alt del que haurien valgut mai. Que bonic és el meu poble!"

[15-01-2004]

[¿Els mateixos barrets però en caps diferents?]

Ball de càrrecs. Els que se'n van. Els que arriben. Els amics, els germans, els professionals, els de conveniència...

Hi ha alguna cosa que no canvia mai, ni que canviï el govern d'un país: és el ball de cadires.

En el canvi de govern català, en plena letargia de festes nadalenques, comença a fer tremolar per la lentitud amb què el perceben els espectadors i l'agonia amb què es castiga els alts càrrecs de cadascun dels departaments.

Ens en van prometre prop de 2.000! I la boca, després d'un quart de segle, ja es feia aigua. ¿On els tenien amagats que fins ara, la majoria, no els havíem vist?

És aquí on ha començat la remoguda de consciència entre el criteri dels càrrecs posats a «dit de Colom» i els càrrecs «professionals». I la reflexió, que serà vàlida aproximadament d'aquí a deu anys, si mai funciona de debò una autèntica Escola Professional d'Administració Pública, amb voluntat de fer polítics professionals executius, ha començat precisament ara, vint-i-tres anys després de ditades a tort i a dret, en el moment que els hereus dels hereus dels hereus de l'encrostonament burocràtic del país han vist que de debò calia posar els peus en remull.

La recuperació immediata de dos o tres alts càrrecs heretats del pujolisme, traspassats de departament a departament, ha estat un primer toc d'alerta. El nomenament de tres germans de sang (el del president, el del conseller en cap i el del conseller i portaveu del govern) és un altre toc d'alerta. La falta de consens i, en definitiva, de decisió, davant de la cúpula de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió és un calfred.

Aquests dies, els telèfons mòbils estan a l'aguait amb les bateries ben carregades. Un càrrec, ni que sigui esquiant, bé es pot aprofitar.

El cas és que, si, passat Reis, molts dels que hi eren, ara, sota la pàtina de la presumpta professionalitat, encara hi continuen essent, voldria dir que el «dit de Colom» seria un mal de sempre.

Un canvi de casa vella requereix no només mobles nous sinó, sobretot, bons pintors de parets --"d'una cançó et fan una sanefa!", com deia el del Moll de la Fusta--, finestres obertes, aire fresc i olor d'esmalt durant uns dies.

Aquesta és l'única flaire que dóna a entendre de debò, als que passen pel carrer, que, ni que potser hi hagi els mateixos barrets, ja no els porten els mateixos caps.

[31-12-2003]

[Maleducats a sou]

Els qui durant gairebé un mes hem callat, i no pas atorgat, mentre llegíem articles o escoltàvem comentaris radiofònics i televisius dels "generadors d'opinió" del país en relació al desencert o encert del pacte de govern anomenat catalanista i d'esquerres veiem amb un cert alleujament que la llarga travessia del traspàs de poders s'hagi acabat, per fi, amb els actes institucionals que, en realitat, consoliden la voluntat expressada pels ciutadans el 16-N: l'acte d'investidura del nou president de la Generalitat al Parlament de Catalunya; l'acte de presa de possessió del nou President al Palau de la Generalitat; i l'acte de presa de possessió del govern català.

És a partir d'ara que, com havíem fet durant més de vint anys, els qui hem parlat sempre sense embuts, i no només quan sembla que toquin a cames ajudeu-me i a canvi de samarra, comprovarem si són vàlids o no els retrets i les lloances, els advertiments o les complicitats, les passions amoroses i les odioses. I ho farem a partir dels resultats de les accions de govern que cada conselleria porti a terme a través de les seves direccions generals i entitats autònomes que en depenen.

Mentrestant, i esperem que per poques hores, queda el mal regust dels insults escoltats, les tergiversacions manipulades, les mentides escolades, les cares llargues i els morrets de criatura consentida que s'ha quedat sense xumet ensucrat.

Queda també el regust dels maleducats que aquest mes de desembre, a la cua del 2003, en plenes festes nadalenques, cobraran els sous que els corresponen, i no com molts altres a l'atur o en vagareig d'emigració, per les seves conselleries, escons i direccions generals, amb els extres corresponents i els lots de propina i que, cínics i acostumats a remenar les cireres i fer-ne confitura, han anunciat impunement, acostumats a fer anar el dit en una única direcció, que no assistiran al relleu del conseller o consellera corresponent, nomenats pel president del govern català, que els succeeixi.

És hora, doncs, de demanar a aquests maleducats institucionals, amb molt de benefici i poc ofici, que renunciïn, com a mínim, a la seva part de sou mensual per incompliment en el final de les obligacions del seu lloc de feina, una feina que han exercit, al cap i la fi, perquè els ciutadans que ara han decidit canviar-los de cadira, un dia, fa quatre, vuit, setze o vint-i-tres anys, els van atorgar.

[21-12-2003]

[Un Honorable a l'Illa de la Discòrdia]

Les oficines de l'expresident de la Generalitat de Catalunya estaran situades al bell mig de l'Illa de la Discòrdia, al Passeig de Gràcia. Com ja és sabut i tal com va aprovar el Parlament de Catalunya abans de la seva dissolució abans de les eleccions, els expresidents del govern català perceben el 80% del seu sou, tenen dret a unes oficines amb tot el seu manteniment, xofer, cotxe, tres secretàries, dietes i algun altre pressupost no especificat.

Durant els últims vint-i-tres anys, el mateix govern català ha realitzat desenes de trasllats d'oficines de tots els departaments a desenes d'edificis, la majoria en mal estat, per tant rehabilitats, i també la majoria, de lloguer, en molts casos a propietaris significatius per al partit del govern.

La tria de Jordi Pujol per l'Illa de la Discòrdia té moltes lectures. És ben cert que a qualsevol hora del dia, i de la nit, aquest és el tram del Passeig de Gràcia que té sempre xafarders amb el nas enlaire i les càmeres a punt. És el tram més visitat pels estrangers. La Casa Ametller, la Casa Batlló... i ara un Pans&Company, just als locals de l'edifici on hi haurà les oficines de l'expresident. Només cal esperar que la Discòrdia no sigui una metàfora que acompanyi la retirada de Pujol...

I una altra lectura és la de la hipocresia i el cinisme de segons quins governants. Fa uns anys, un organisme com la Institució de les Lletres Catalanes va haver de deixar la planta de la casa Ametller que ocupava, sota l'excusa de reducció de despeses. L'indret era, o hauria hagut de ser, el punt de trobada dels escriptors catalans. El trasllat va condemnar la Institució de les Lletres Catalanes a convertir-se en un organisme amb unes oficines d'aires comercials, tocant a la capsa de Santa Mònica.

La paradoxa vol que ara l'expresident del govern que va ordenar i permetre aquell canvi s'instal.li a tocar de la casa Ametller. Bon gust. I la rematada final del nul interès que el govern que ha portat les regnes durant un quart de segle ha demostrat per la literatura catalana. Tret a l'hora dels funerals.

[24-11-2003]

[Farinetes literàries de pasta de paper]

El sector editorial ja fa temps que està remogut. Però ara viu el seu moment més bellugadís. Les fusions, les injeccions, les crisis internes, els canvis de línia, els relleus de directius i les netejades d'antigues seus estan a l'ordre del dia tant de les editorials més grans com de les mitjanes i les més petites.

El sector editorial català fa neteja. I fer neteja vol dir convertir en pasta de paper la majoria del fons editorial que té. Les cartes de descatalogació són aquestes últimes setmanes les felicitacions avançades de Nadal que els centenars i centenars d'escriptors que han publicat en els últims anys reben a casa.

En una mena de cantilena dels editors que sembla que digui: "És millor descatalogar que robar", van desapareixent del mapa literari títols que han estat considerats per unes setmanes importants i títols dels quals ningú no ha tingut temps de sentir-ne parlar mai.

El primer crit d'alerta el va donar amb valentia el desaparegut Joan Perucho, ja fa uns anys, quan va saber que li descatalogaven alguns dels seus títols més emblemàtics. Ningú, dels que haurien hagut de parlar, va dir res. Ni una defensa del sector professional. Curiosament, a l'hora de la seva mort, els panegírics dels qui aleshores van callar van servir una vegada més per enaltir només la glòria dels qui els signaven.

El segon crit d'alerta l'ha donat indirectament Jesús Moncada aquests dies. L'autor de 'Camí de sirga' ha confessat que des de feia tres anys l'editorial amb la qual ha treballat un quart de segle no li reeditava la novel.la que, segons un estudi de fa uns anys, era considerada la millor de l'última dècada. Tres anys sense moviment vol dir tres anys, en el seu propi país, sense lectors renovats. Tres anys, és clar, sense drets d'autor.

Jesús Moncada, com Joan Perucho en el seu dia, amb la seva denúncia, posa sobre la taula la falsedat d'una política cultural nefasta per als escriptors catalans. Les descatalogacions i destruccions de fons que viuen aquests dies els autors són la conseqüència de la política de Suport Genèric del govern català que ha servit només per enriquir editors de tendeta i convertir-los en jugadors de borsa, sense comptar amb els drets dels autors ni amb el respecte a la qualitat de les seves obres.

És, entre altres, una de les estafes més greus de la gestió política a la cultura catalana dels últims vint-i-cinc anys. Inflar el mercat del llibre a base de tones de paper subvencionat per acontentar rànquings de títols publicats.

Gràcies al Suport Genèric ara tindrem plats de farinetes per temps... de farinetes literàries, és clar.

[10-11-2003]

[Amb el cor partit]

A partir d'ara, el Gran Teatre del Liceu podrà dividir el cor, segons el que demani cada òpera que es representi. És a dir, dones o homes, segons les característiques que demanin cada muntatge. La nova norma ha creat malestar en el comitè d'empresa del Liceu, però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat la raó a l'empresari (el Liceu) i els i les cantants s'hauran d'avenir als nous criteris.

Fa dues temporades, amb la representació de 'Tristany i Isolda', de Richard Wagner, ja es va desencadenar la polèmica perquè aquella òpera només demanava un cor de veus masculines. La discriminació musical, doncs, es converteix en discriminació laboral.

Malgrat tot, el TSJC autoritza el Liceu a convocar només determinats membres del cor per a l'assaig o per a determinades parts de l'òpera o bé a convocar només el personal masculí o femení que el muntatge requereixi.

D'una manera tan senzilla, doncs, la llei ha deixat amb el cor partit una de les institucions més emblemàtiques de la música just en la temporada que es commemora el desè aniversari de l'incendi que va deixar al carrer, temporalment, la major part de la plantilla del Liceu.

[03-11-2003]

[Jordi, ¿i la meva Creu?]

Jordi Pujol acaba el mandat de gairebé un quart de segle com a president de la Generalitat de Catalunya havent concedit prop d'un miler de Creus de Sant Jordi (Pujol?), exactament 990, des que l'any 1982 es va instituir aquesta distinció, que tant penja a la solapa d'exfranquistes com de pares de la pàtria o resistents contra huracans i tempestes. Un garbuix tan gros de Creuats que costa saber què defineix la Creu de Sant Jordi (Pujol?) i quins mèrits cal haver fet.

Malgrat tot, però, un miler de catalans i catalanes amb la Creu de Sant Jordi (Pujol?) no són una collita tan extraordinària si tenim en compte que, fora d'alguns immigrats arribats a última hora i potser en patera o sota les carrosseries dels camions frigorífics, la resta de catalans i catalanes, pel sol fet de ser-ho, ja ha fet un mèrit o altre per merèixer-se-la.

Per això, sembla que molts aspirants eterns a rebre un dia o altre la famosa i popular Creu de Sant Jordi (Pujol?), comencen a arrufar el nas i a veure que ara, amb el recanvi, potser no els arribarà mai. Més d'un, ni que sigui entre amics, ja ha preguntat, com aquell qui no vol la cosa, com estan les llistes de candidats que d'un any per l'altre s'arrosseguen per les diferents Conselleries, amb subratllats, senyals, ratlles de retolador, afegits i gargots amb els noms dels últims recomanats per directors generals, amics de directors generals, secretaris, subsecretaris, o les seves distingides esposes o els seus distingits marits.

La maror per la Creu de Sant Jordi (Pujol?) que s'esfuma és tan gran que potser fins i tot no hauria d'estranyar veure ben aviat la creació d'una «Associació d'ExCreus i ProCreus», a l'estil de l'Associació d'Expresos Polítics, sota el lema: «Jordi, ¿i la meva Creu?», naturalment sempre amb la subvenció del mateix govern que els té en llista d'espera.

[11-10-2003]

[La Grossa de Bellpuig]

Per una o per una altra causa, el premi Nobel de Literatura sempre ens esquitxa. Ja sigui per què no hi ha manera que qui ho ha de fer aconsegueixi colar a l'Acadèmia, mal que sigui de candidat, el nom d'un escriptor o escriptora catalans, o per què, mira que som dissortats!, a un escriptor sud-africà un bon dia se li va acudir escriure un relat sobre la població de Bellpuig d'Urgell.

El súmmum del provincianisme local s'ha posat de manifest amb la recerca desesperada de la casa en fase de restauració que J.M.Coetzee, l'home de «L'edat de ferro», descriu en el relat 'A house in Spain' que Coetzee va publicar l'any 2000 a la revista 'Architectural Digest'.

No havien passat ni sis hores de la proclamació del Premi Nobel per Internet, que algun mitjà de comunicació en suport digital ja afirmava que el premi Nobel de Literatura residia mig any a l'Urgell. Càmeres, fotògrafs i algun "tribulete" amb gavardina de coll alt, bloc i bolígraf, es van llançar a la carretera per trobar l'exclusiva. A ningú no se li va acudir consultar simplement Internet on haurien trobat que Coetzee, sud-africà de minoria blanca, es va educar amb els anglesos i es passa mitja vida pel món, en universitats, sobretot als Estats Units.

A poc a poc, doncs, la il.lusió informativa, estil la Grossa de Nadal, per tenir un Premi Nobel a prop, ni que sigui sud-africà i per aproximació, es va anar esvaint. A Bellpuig d'Urgell no en tenien ni idea d'haver vist mai la cara del senyor de la fotografia que els veïns van observar com qui observa el retrat robot d'un delinqüent buscat per la Interpol.

L'altra grau de provincianisme el van proporcionar, a l'avançada, els llibreters catalans quan, a principis d'any, van destacar el llibre «L'edat de ferro» com el millor llibre de l'any i van pronosticar: "J.M.Coetzee, aquest any, serà el premi Nobel". Qui l'encerta l'endevina! ¿O potser ara resultarà que són els llibreters catalans els que influencien, i de quina manera, l'Acadèmia Sueca?

¿On queda la sort de la bruixa de Sort davant de prediccions com aquestes o de recerques periodístiques d'investigació com la del cas de la casa fantasma de Bellpuig d'Urgell que el premi Nobel J.M.Coetzee va introduir en un relat seu, probablement extreta de la informació d'una immobiliària a Internet, o després d'alguna petita excursió a les muntanyes catalanes, o del sud d'Europa o, com diu el mateix Coetzee, '...in Spain". Ni així, ens en sortim.

[03-10-2003]

[Adéu, filòlegs!]

S'ha dit en veu baixa. A tot el Principat de Catalunya, el curs 2003-2004, hi haurà només 70 aspirants a fer estudis i llicenciar-se en Filologia catalana. Gairebé com la crisi dels capellans.

S'ha dit en veu baixa perquè, mentre es remena la perdiu amb altres batalletes i polèmiques sense suc ni bruc, més val no constatar una realitat: d'aquests setanta presumptes aspirants a filòlegs en llengua catalana, la meitat no se'n sortirà, i l'altra meitat, escampada per tot el país, serà incapaç de convèncer nous alumnes els cursos vinents, que tendeixen a carreres tècniques.

S'ha dit en veu baixa i s'ha disfressat al.legant que és una crisi general de les Humanitats. No és veritat. És un problema específic de Filologia catalana, una titulació que va ser reclamada i esgarrapada de les autoritats acadèmiques franquistes i postfranquistes, quan ni tan sols existia.

I no és estrany que hi hagi només 70 estudiants de Filologia catalana. Des de la represa democràtica, les institucions de govern catalanes no han fet res més sinó apropiar-se políticament d'una feina que pertanyia professionalment i moralment a un sector civil i acadèmic. Després de vint-i-cinc anys promocionant cursos de català, la política actual s'ha revifat prenent com a excusa els nous immigrats i oblidant els antics immigrants que, segons les últimes enquestes, diuen que l'entenen, però no el parlen.

Continuant amb la mateixa línia, el conseller de Cultura s'ha vantat en els últims dies de "l'èxit del model educatiu que --segons ell-- assegura el futur de la llengua". L'últim invent és la creació de la ONG institucional --quin invent el de les ONG's per no haver de fer res des de les administracions!-- anomenada Voluntaris per la Llengua, que diuen que ja té més d'un centenar d'entitats adherides i 700 voluntaris disposats a dedicar un mínim de deu hores a conversar amb estrangers dels cursos inicials de català que, per primera vegada, s'han convocat gratuïts del tot. ¿Admetríem amb la mateixa impunitat i el mateix conformisme que centenars de voluntaris envaïssin el terreny de professors de castellà o d'anglès o de matemàtiques o de salt de poltre?

Assistim, doncs, al final d'una llarga cursa que la burocràtica política lingüística del país ha portat a terme amb paciència. El seu objectiu ha estat sempre evitar la professionalització i la normalització de debò de l'ensenyament de la llengua catalana i evitar la iniciativa privada.

I ho han aconseguit. Amb una falta de sortida professional com aquesta, de l'àrea de Filologia catalana, no ha de sorprendre ningú que hi hagi només 70 inscrits a la universitat per llicenciar-se en aquesta matèria. Ben mirat, encara són massa.

[22-09-2003]

[Premis a primera línia de foc]

Moltes de les bases de premis adverteixen que la decisió del jurat serà inapel.lable. És a dir, si se'm permet l'expressió, que no hi ha res a pelar. Però sí que, com a mínim, qualsevol veredicte pot ser discutible.

Els Premis Nacionals de Cultura, al llarg dels anys, n'han englobat, eliminat i recanviat d'altres que ja existien i n'han incorporat algun de nou. El de Periodisme és un dels àmbits que inclouen. I aquest any li ha tocat a la periodista Mònica Terribas, conductora del programa 'La nit al dia', del Canal 33, per on, a mitjanit, han circulat la majoria dels protagonistes de l'actualitat política, cultural, econòmica, artística i etcètera, etcètera.

Sense treure ni un gram de mèrit a Mònica Terribas i el seu equip, sí, però, que val la pena lamentar que el Premi Nacional de Periodisme d'aquest any hagi perdut l'oportunitat de contribuir al moviment pacifista que ha envaït la societat i que també ha reflectit la premsa catalana.

Era l'any de distingir, amb permís del jurat, alguns dels professionals que, quan esclata un conflicte bèl.lic al món, són els primers a agafar l'avió, creuar fronteres, jugar-se el físic i situar-se a primera línia.

Les imatges de l'Afganistan, l'Iraq, Israel o Palestina han mostrat i mostren cada dia les cares dels enviats especials que fan encara periodisme de carrer, de risc, d'investigació, d'opinió i de testimoni a la vegada. Alguns d'ells, aquest any, hi han estat tant, a primera línia de foc, que el foc mortífer dels anomenats "alliberadors" els ha passat en alguna ocasió a pocs metres i ha tocat algun dels seus companys.

Un Premi Nacional de Periodisme de reconeixement a la feina arriscada d'aquests professionals catalans hauria estat una visió oberta per part del jurat dels Premis Nacionals de Cultura del reconeixement que la societat hauria de fer-los.

Però el jurat, inapel.lable és clar, ha optat pel premi de poltrona, d'imatge enllaunada, de periodisme de taula, en reconeixement, segurament, al fet que molts dels membres han estat precisament convidats del programa 'La nit al dia'. A falta d'anar a la guerra, bo sigui el plató.

Dissortadament, els conflictes bèl.lics no s'acabaran. Potser un altre any podrem encara veure que no es pengen només medalles als militars, pel seu heroisme, sinó també als periodistes que donen a conèixer al món allò que el món no voldria veure.

[12-09-2003]

[«La caseta i el foquet»]

L'estiu ja es pot dir que s'ha acabat. Ha costat. Sobretot perquè aquest estiu va començar el mes de maig i no ha afluixat ni un moment. Aquest ha estat, històricament, l'estiu de "la caseta i el foquet".

Quan, arribada la canícula, es fan familiars, i gairebé tan corrents com les de les guerres al món, a les pantalles de la televisió, les imatges de color roig encès de les fogueres del bosc, la consciència es desvetlla i recorda que si alguna cosa defineix aquest país mediterrani és l'herència cultural i terrenal de tenir "la caseta i l'hortet"... és a dir, en versió del segle XXI, "la caseta i el foquet".

Des del 1995, el Parlament de Catalunya compta amb una llei que "obliga" les urbanitzacions de muntanya a mantenir les condicions indispensables per evitar tragèdies com les dels focs d'estiu. Les normes que estableix aquesta llei, que ja té set anys llargs de vida --set!--, només són seguides per una minoria d'urbanitzacions. I ningú no els ha exigit que les compleixin.

I això passa en un país on el fenomen de la urbanització és l'hereu cultural, repetim-ho, del maset i l'hortet, el retorn a les arrels de la gran majoria de ciutadans que s'han convertit en urbanites sisplau per força, però que es deleixen per anar el cap de setmana a un mercat de productes artesans, trobar productes de pagès, ensumar la terra molla, i trepitjar de tant en tant la sentor de la infància o la que s'han imaginat perquè els l'han tramesa oralment els pares i els avis.

És evident que hi ha dues menes d'urbanitzacions: les dels que tenen mitjans econòmics i les dels que van tirant. Les dues capes socials, però, tenen les mateixes necessitats i, a l'hora de triar, no compta en quin dels dos sectors s'arrengleren sinó els mateixos desitjos de retrobament amb ells mateixos.

Durant molt de temps s'ha emfasitzat el fenomen de la urbanització i s'ha amagat la seva autèntica raó de ser: des de la tendència a construir il.legalment on no es pot construir, fins al maquillatge de construccions petites en zones rurals que acaben sent residències multifamiliars. Des de la dèria de la segona residència fins a la fugida de vacances amortitzable. Des de la supervivència per innaccessibilitat als costos de l'habitatge urbà fins a l'excusa de viure tranquil.lament, ni que calgui fer quatre hores d'autopista diàries.

I a la proliferació d'urbanitzacions, moltes de les quals sembla que neixin, creixin i es reprodueixin amagades entre boscam, muntanyes amunt, lluny de la visió del pla --a Maçanet de la Selva, per exemple, s'ha "descobert" que hi ha la urbanització més gran d'Europa-- cal oposar la poca actitud rigorosa, tant d'ajuntaments com d'altres graons de l'administració, per garantir que aquest nou habitatge mantingui les mínimes normes de seguretat que es pretenen que tinguin els habitatges urbans.

D'aquesta desídia no se n'escapa ningú: ni el govern de la Generalitat, ni les Diputacions, ni els ajuntaments. D'aquest deixar fer per ser més simpàtics, no se'n lliura cap polític ni cap consistori, sigui del color que sigui. Un quart de segle després dels ajuntaments democràtics és inadmissible que encara prevalgui fer els ulls grossos a segons què per obtenir més veïnatge, més recaptació d'impostos i més vida local.

El litoral mediterrani és un bosc en creixement. I abandonat. L'oblit al qual s'ha condemnat la societat pagesa durant més de mig segle ha capgirat el paper del bosc en el conjunt del territori mediterrani. El bosc s'ha convertit en un perill gairebé només evitable durant l'hivern, i gairebé inaccessible durant tot l'any. Parlar del bosc només com un "patrimoni natural" és una fugida més d'estudi.

El bosc i els seus voltants, com qualsevol medi freqüentat per la humanitat i els seus artefactes mecànics, elèctrics i combustibles, no necessita només una "protecció sentimental" sinó un pla "ruralístic" de la mateixa manera que les ciutats s'han acabat regint per plans urbanístics.

Veure com es fan anar les serradores mecàniques en ple estiu, a quatre passos de les flames, és un insult. El bosc es neteja, es talla, es prepara a l'hivern... per poder gaudir-ne de l'ombra a l'estiu. No només és més eficaç sinó que és més barat que invertir en mitjans per fer front als focs.

Per cert, ¿què deu diu la Llei del 1995 sobre tot això?...

Sort que demà plourà, no se sentirà res, i d'aquí a quatre dies ja no se'n recordarà ningú.