CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Escena Digital. Museu Arts Escèniques IdT
Time Out Barcelona
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
Teatre Musical Cat
La Finestra Digital
Revista Entreacte
Adetca agenda

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
La Butaca. Estrenes cinema
Time Out Barcelona
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Time Out Barcelona
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akadèmia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Aquitània
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa, Escenari Joan B.
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Fènix
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Glòries
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XXIII - Núm. 6831


El dia a dia del teatre Les notícies de «Clip de Teatre» d'última hora publicades al canal de Twitter. [cliqueu aquí]


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


Pòdcasts de les crítiques de «Clip de Teatre» a les plataformes IVOOX [cliqueu aquí], SPOTIFY [cliqueu aquí], GOOGLE PODCASTS [cliqueu aquí] i APPLEPODCASTS [cliqueu aquí] i ANDREU SOTORRA PÒDCASTS [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual [cliqueu aquí] i de les anteriors [cliqueu aquí]


Crítiques recents de cartellera
«Quan ens haguem torturat prou (When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela», de Martin Crimp. Traducció de Víctor Muñoz Calafell. Intèrprets: Anna Alarcón, Alba Gallén, Cristi Garbo, Guim Oliver, Xavi Sáez i Neus Soler. Escenografia i vestuari: Pep Duran i Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor i composició: Gerard Marsal. Moviment: David Climent. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Ajudant de producció i distribució: Guillem Albasanz. Estudiant en pràctiques de l'Institut del Teatre: Leonardo Vicente. Producció: Cassandra Projectes Artístics i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Dressart, Época, Gasull Fotografia, Sombrerería MIL, Q-ARS Teatre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Sadurní Vergés. Direcció: Magda Puyo. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2023.

El dramaturg Martin Crimp (Dartford, Kent, Regne Unit, 1956) va basar aquesta obra estrenada al National Theater de Londres el 2019 a partir de la novel·la «Pamela o la virtut recompensada» de Samuel Richardson, publicada el 1740. La directora Magda Puyo tendeix sempre a pujar a la corda fluixa en els muntatges que dirigeix i fa la sensació que no l'espanten ni el perill de la pèrdua de l'equilibri ni el vertigen de l'alçada. L'obra «Quan ens haguem torturat prou» —en català s'ha optat per no recórrer al subtítol original que fa referència a la novel·la de base i que justifica amb “dotze variacions”— és un muntatge que produeix precisament vertigen. El produeix als espectadors i segurament que també n'ha produït als intèrprets quan s'han posat en la pell dels personatges torturats de Martin Crimp, sobretot l'Home i la Dona, perquè no tenen nom de fonts, interpretats amb la força que els caracteritza, per Xavi Sáez i Anna Alarcón, una parella d'intèrprets que no és la primera vegada que coincideixen en un muntatge. Només cal recordar de fa deu anys, el seu «Sé de un lugar» a la sala petita de l'antic Escenari Brossa de La Seca. [text íntegre de la crítica]


«Quatre dones i el sol», de Jordi Pere Cerdà (pseudònim d'Antoine Cayrol). Adaptació: Pere Tomás i Roger Casamajor. Intèrprets: Annabel Castan, Jèssica Casal, Núria Montes i Irina Robles. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Anna Mangot. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Lluís Cartes. Audiovisuals: Hector Mas i Daniel Arellano. Cap de producció: Alfons Casal. Tècnics de llum i so: Eloi Pla. Tècnic de vídeo: Celso Mariño. Fotografia i vídeo: Hector Mas. Assessoria lingüística: Servei de Política lingüística del Govern Andorrà. Disseny gràfic: Òscar Llauradó. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Producció de l'obra: Escena Nacional d'Andorra. Ajudants de direcció de l'obra: Pere Tomás i Joan Hernández. Direcció de l'obra: Roger Casamajor, Teatre Akadèmia, Barcelona, 25 gener 2023.

L'actor Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 1976) i l'actriu Annabel Castan (Tremp, 1980) ja van coincidir en l'adaptació de la novel·la «Pedra de tartera» de Maria Barbal, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho dic perquè en el moment que s'enfronten, ell com a director debutant i ella com a una de les quatre intèrprets, en la versió de «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoine Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920 - Perpinyà, Rosselló, 2011), la relació ambiental amb el món aïllat i aspre de muntanya no els és gens aliè. Una cosa similar es podria dir de les altres tres intèrprets nascudes a Barcelona: Irina Robles es va traslladar als 5 anys a Andorra i tant ella com Jèssica Casal i Núria Montes es van relacionar amb el Principat a través de la formació artística a l'Escena Nacional d'Andorra que produeix el muntatge estrenat ara al Teatre Akadèmia. No hi ha dubte, doncs, que tot i pertànyer a una generació moderna, el ressò del bressol avantpassat s'imprimeix també a l'hora que posen en escena el discurs poètic i de profunda fiblada psicològica que hi va deixar, ara farà aviat 60 anys, l'escriptor Jordi Pere Cerdà. [text íntegre de la crítica]


«Animal Negre Tristesa (Schwarzes Tier Traurigkeit)», d'Anja Hilling. Traducció de Maria Bosom. Intèrprets: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Mia Esteve, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas. Escenografia: Alejandro Andújar. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Disseny de moviment, coreografia i ajudantia de direcció: Ferran Carvajal. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera. Estudiant en pràctiques (Institut del Teatre): Esteve Gorina i Andreu. Producció Sala Beckett i Teatro Español. Cicle Planeta Persona. Direcció: Julio Manrique. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 30 gener 2022. Reposició: 25 gener 2023.

L'autora Anja Hilling (Lingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 1975) es mira al mirall de Shakespeare tot i la seva procedència germànica. El drama de la seva obra «Animal Negre Tristesa», que sembla escrita avui mateix, ve en realitat de lluny, del 2007, fa quinze anys, i ja es va estrenar el 2008 a Hamburg. L'obra que es podria gairebé qualificar de “poema èpic” ha reposat força temps dins la cartera de projectes de La Beckett fins que ha trobat el moment (la incertesa actual), l'equip (la maduresa inqüestionable de tot del repartiment) i la direcció (la validesa consolidada de Julio Manrique) que s'hi poguessin enfrontar amb totes les garanties i sense prendre mal. [text íntegre de la crítica]


«La plaza». Idea i creació: El Conde de Torrefiel en col·laboració amb els performers. Text: Pablo Gisbert. (El Conde de Torrefiel). Dramatúrgia: Tanya Beyeler i Pablo Gisbert. Performers 2023: Mònica Almirall, Lara Brown, Nicolás Carbajal, Carmen Collado, Marta Fernández, Raquel Gualtero, David Mallols, Gloria March, Emmanuel Medina, Albert Pérez, Carla Redò, Julia Romero Soriano, Amaranta Velarde i Iver Zapata. Disseny il·luminació: Ana Rovira. Escenografia: El Conde de Torrefiel i Blanca Añón. Vestuari: Blanca Añón i els performers. So: Rebeca Praga. Il·luminació: Ana Rovira. Robot: Oriol Pont. Direcció i coordinació tècnica: Isaac Torres. Tècnics de gira: Javi Castrillón, Roberto Baldinelli i Uriel Ireland. Producció executiva: Cielo Drive. Oficina: Mireia Donat i Uli Vandenberghe. Distribució: Alessandra Simeoni. Producció: Kunstenfestivaldesaarts (Brussel·les) i Cielo Drive. Coproducció: Alkantara&Maria Matos Teatro (Lisboa), Festival d’Automne&Centre Pompidou (París), Festival Grec Barcelona, Festival de Marseille, Hau Hebbel am Ufer (Berlín), Mousonturm, Frankfurt am Main, Triennale di Milano, Vooruit (Gant), Wiener Festwochen (Viena), Black Box Theater (Oslo) i Zurcher Thetaerspektakel (Zuric). Amb el suport de: Zinnema (Brussel·les), Festival Sâlmon, Mercat de les Flors i El Graner - Centre de Creació (Barcelona), Fabra i Coats, Centre de Creació Barcelona, Ministeri de Cultura espanyol, Institut Ramon Llull i Generalitat de Catalunya. Performers 2018: Gloria March Chulvi, Albert Pérez Hidalgo, Mónica Almirall, Nicolás Carbajal, Amaranta Velarde, David Mallols. Disseny de so: Adolfo García. Direcció: Tanya Beyeler i Pablo Gisbert. Festival Grec 2018. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona. 5 i 6 juliol 2018. Reposició: Cicle Katharsis. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, 26 i 27 gener 2023.

Vist fugaçment dins el Festival Grec del 2018, al Sant Andreu Teatre, la companyia El Conde de Torrefiel es va emportar amb aquest espectacle, «La plaza», el Premi la Crítica de les Arts Escèniques en la modalitat de Noves Tendències. Han passat gairebé cinc anys i probablement es podria continuar qualificant el muntatge que ara recupera el cicle Katharsis del Teatre Lliure com un espectacle encara de “noves tendències”, tot i que aquesta definició canviï ràpidament d'un dia per l'altre i una “nova tendència” d'última hora en deixi una altra per superada. El Conde de Torrefiel és una companyia que, malgrat haver picat pedra en sales alternatives catalanes, després del seu salt internacional, coneixen molt més a fora que aquí, a pesar que va néixer a l'Institut del Teatre de Barcelona el 2010 amb un estil multidisciplinar que van crear, de fet, amb una altra companyia que també té més festejadors a fora que a casa, La Veronal. [text íntegre de la crítica]


«Domestic Violence». Idea de Markus Öhrn. Intèrprets: Jakob Öhrman i Janet Rothe. Pianista: Arno Waschk. Espai escènic: Markus Öhrn. Màscares: Makode Linde. Coproducció; Wiener Festwochen, Institutet i Wiesbaden Biennale. Amb el suport de Kulturrådet/Swedish Arts Council. Direcció: Markus Öhrn. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 gener 2023.

Aquest espectacle-performance «Domestic Violence» de l'artista visual Markus Öhrn (Suècia, 1972), fa cinc anys que es va estrenar al Festival de Viena quan la violència de gènere, que ja existia amagada des de temps ancestrals, encara no havia sortit a la llum des de tots els angles, polítics, socials i mediàtics, com passa ara. Entrar al Teatre Lliure de Montjuïc venint del carrer amb les notícies gairebé diàries d'assasinats de dones en l'àmbit domèstic no fa res més sinó entrar en un bucle de continuïtat del que hauria de ser l'espectacle: una denúncia preventiva i, en canvi, és un reflex de la realitat més cruel. El suec Markus Öhrn ha estat inclòs en el cicle “Katharsis” del Teatre Lliure que explora per quart any les disciplines més radicals i que tenen la caracerística que s'allunyen del teatre convencional. «Domestic Violence» és un muntatge de “només” 5 hores, cinc, que aviat és dit, i que posa a prova els espectadors i els facilita que entrin i surtin de la sala, si volen, mentre a l'escena es desenvolupa una trama monotemàtica: la violència de l'home contra la dona. [text íntegre de la crítica]


«Asesinato de un fotógrafo», de Pablo Rosal. Intèrpret: Pablo Rosal. Fotografia: Noemí Elias Bascuñana. Concepte escènic i disseny de vestuari: Sílvia Delagneau. Disseny d'escenografia: Maria Alejandre. Espai sonor i música: Clara Aguilar i Pau Matas. Disseny d'il·luminació: Mingo Albir. Vídeo promocional i fotografia d'escena: Kiku Piñol. Equip de realització de fotografies: Direcció artística: Maria Alejandre. Assistent direcció artística: Oriol Duran. Gràfica: Pablo Shenkel. Col·laboració especial: Josep Maria Gassó. Agraïments: Albert Salord, Carla Schroeder, Irene Visa, Myrta Anadón, Pau Masaló, Ascensor Cocktail Bar, Bar Raïm, Galeria Esther Montoriol, Kipps Agramunt, Llibreria La Memòria, Llibreria Nollegiu, Primavera Sound i TMB. Producció: Sala Beckett. Ajut escriptura teatral Sala Beckett amb la Fundació SGAE. Ajudantia de direcció: Mònica Almirall. Direcció: Ferran Dordal i Lalueza. Sala Beckett, Barcelona, 20 gener 2023.

Pablo Rosal (Barcelona, 1983) és un d'aquests creadors multidisciplinars que es podrien qualificar d'home-orquestra. Poeta, dramaturg, actor, director i, en una certa etapa, també professor d'institut, format en Humanitats i en Direcció i Dramatúrgia a l'Institut del Teatre, ha col·laborat amb Agrupación Señor Serrano (que ja vol dir alguna cosa) i fins i tot s'ha llençat a la piscina cinematogràfica amb una pel·lícula produïda, pensada i cuinada per ell mateix que va visitar diferents festivals internacionals. Fa deu anys, Pablo Rosal ja va estrenar a la Sala Beckett «Monsieur Apeine quiere hacer amigos (Balada conversacional)» i en els últims quatre anys, resident a Madrid, ha participat en espectacles de companyies tan poc sospitoses de no tenir èxit com Teatro del Barrio i el Teatro de la Abadía. La seva col·laboració amb Ferran Dordal i Lalueza, que ara li dirigeix aquest relat unipersonal «Asesinato de un fotógrafo» a la Sala Beckett, és habitual i l'espectacle demostra la capacitat que té Pablo Rosal per involucrar en un projecte com aquest diferents disciplines com és el cas de la fotografia, segon protagonista del muntatge i que ha dirigit Maria Alejandre. [text íntegre de la crítica]


«Terra baixa (Reconstrucció d'un crim)», d'Àngel Guimerà. Versió de Pablo Ley. Dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli. Intèrprets: Pepo Blasco, Laura Conejero, Mohamed El Bouhali, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Mercè Mariné, Roser Pujol, Manel Sans, Kathy Sey i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música original i espai sonor: Jordi Collet. Coreografia i moviment: Ferran Carvajal. Audiovisuals: Miquel Àngel Raió. So: Carles Gómez. Caracterització: Imma Capell. Ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Ajudanta de vestuari: Joana Martí. Alumne en pràctiques de direcció i dramatúrgia de l'Institut del Teatre: Mario Rebugent. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 gener 2023.

No es pot parlar de deconstrucció de la «Terra baixa» original perquè el que han fet els dramaturgs Pablo Ley i Carme Portaceli en aquesta nova versió del Teatre Nacional de Catalunya és una reconstrucció del crim que Àngel Guimerà va deixar embastat. «He mort el llop!»... i cap a casa. Així ha estat des de fa 125 anys. De la mateixa manera que el «ser o no ser» de Shakespeare deixa clar sempre que “aquest és el dilema”. Semblava que «Terra baixa» era un d'aquests clàssics que no admetia gaires retocs: la muntanya, el llop, la pastura, el mas, la submissió de la dona, el caciquisme de l'amo... Doncs, sí. Pablo Ley i Carme Portaceli han demostrat que sí, que es pot retocar. I han reelaborat una «Terra baixa» que sembla feta de cap i de nou. I el que té més mèrit: sense defugir l'època en què Àngel Guimerà la va emmarcar, però enquadrant-la ara en el context històric d'aquell moment. És així com el crim passional del Manelic contra l'amo Sebastià esdevé un crim de caràcter social embolcallat per la febre de l'anarquisme que va caracteritzar Europa i també la Barcelona i la Catalunya de finals del segle XIX i principis del segle XX. [text íntegre de la crítica]


«Jo sóc la fúria». Dramatúrgia de Marcel Clement. Intèrprets: Christian Paretas i Anna Mestre. Espai sonor: Xavi Quero. Moviment: Victòria Boixadera. Disseny de Llums: Marcel Clement i Marc Vilardell. Disseny d’espai: Cia. Del Corb. Audiovisuals: Gisel·la Esteve. Vestuari: Cia. Del Corb. Disseny gràfic: Christian Paretas. Fotos: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Victòria Boixadera. Producció executiva: Victòria Boixadera. Producció: Cia. Del Corb . Ajudant de direcció: Victòria Boixadera. Direcció: Marcel Clement. Teatre Eòlia, 4 - 6 desembre 2020. Reposició i revisió: Sala Fènix, Barcelona, 18 gener 2023.

Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman. Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà. [text íntegre de la crítica]


«Buffalo Bill a Barcelona», de Ramon Madaula. Intèrprets: Ramon Madaula i Raquel Sans. Vestuari: Isabel Domènech. Disseny de so: Damien Bazin. Cap tècnic i disseny de llums: Enric Alarcón. Tècnic de so: Roger Giménez. Assessorament d'espai: Laura Clos 'Closca'. Producció executiva i regidoria: Marta Colell. Cap de producció: Josep Domènech. Producció: Bitò i Focus. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Goya, Barcelona, 16 gener 2023.

Una tarda d'un dia gris de postguerra va arribar a la ciutat un imitador de Buffalo Bill. I va concertar una actuació a l'escola que el mestre va acceptar amb tot el risc que allò comportava en aquells temps d'inspectors de continguts franquistes i capellans amb sotana supervisors de la religió obligatòria. Però aquell Buffalo Bill —amb l'uniforme típic de vaquer— va anar més enllà del que seria una actuació recomanable per a infants. Va plantar una acompanyant de pista davant d'un tauló i la va començar a envoltar amb una perillosa tirada de punyals amb l'esglai tant del mestre com de tot l'alumnat. Tot això —que avui no s'acceptaria en una activitat escolar pedagògicament admesa— passava a la meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan les activitats lúdiques de la que després seria anomenada “escola activa” encara no havien arribat. Una excepció lúdica agosarada, doncs, enmig del panorama reclòs de l'escola en temps de la Dictadura. Aquell Buffalo Bill de la meva infància —el tal Buffalo existia, doncs!— va ser l'aparició en carn i os dels “indius” i “mericans” de plom que feien de minúsculs titelles del fortí de joguina “comprat” a la fira de Reis i que era la reproducció dels westerns en blanc i negre de l'època. [text íntegre de la crítica]


«Uppgivenhet», de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Quim Àvila, Biel Castaño, Pau Escobar i Diana Gómez. Escenografia: Anna Alcubierre. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Míriam Compte. Disseny de so i espai sonor: Òscar Villar i Daniel J. Meyer. Moviment: Guille Vidal-Ribas. Assessorament musical: Jordi Vinyoles. Logo: Quim Àvila. Fotografies: David Ruano. Coach vocal: Anna Valldeneu. Ajudanta d'escenografia: Jordi Bruna Camprodon. Ajudantes en pràctiques de vestuari: Abigail Montero González i Tania Hernández Esteban. Estudiant en pràctiques d'escenografia: Mar Parés Baraldés. Construcció d'escenografia: Taller-estudi d'escenografia Jorba-Miró. Equips tècnics i gestió de la companyia. Distribució: Bitó Produccions, S.L. Ajudanta de producció: Gina Aspa Miralta. Cap tècnic: Titin Custey. Producció: AKA Teatro, S.L. i Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: La Brutal, Nau Ivanow i Sala ETC-Ajuntament de Vic. Equips tècnics i gestió TNC. Ajudant direcció: Oriol Puig Grau. Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 gener 2023.

El dramaturg Daniel J. Meyer (Buenos Aires, Argentina, 1982) ha coincidit amb l'actor i director Xicu Masó en basar la seva inquietud per la hipocresia de la vella Europa envers els refugiats en la incògnita descoberta ja fa temps a Suècia sobre infants i joves que pateixen el que s'ha anomenat “síndrome de resignació”, un estat letàrgic que afecta els refugiats quan psicològicament reben l'impacte que poden ser expulsats del país que presumptament els havia d'acollir i ajudar a créixer per una vida millor. Ja sé que començo per allò que la compayia AKA vol que sigui un secret, però a l'era de la intercomunicació global és impossible mantenir un secret ni que aquest s'amagui sota un nom enigmàtic com “huppgivenhet” que porta de seguida a la terminologia adoptada a Suècia per anomenar científicament aquesta patologia: “Uppgivenhetssyndrom”. [text íntegre de la crítica]


«Diskòdrom 0,0», de Montse Arolas, Deniz Çelik, Andrea Grau i Vita W. Berry. Dramatúrgia: Ever Blanchet i Maria Clausó. Intèrprets: Anna Cerveró, Maria Clausó, Andrea Grau i Maria Ten. Assistència de moviment: Èlia Genís. Disseny d’il·luminació: Sophya Acosta para Sophya Acosta Lightning Design Studio. Espai Sonor: Blai Blanchet. Tècnic de so: Albert Zayuelas. Tècnic de llums: Ignasi Peralta. Confecció vestuari: J. Barbany. Disseny: Neus Vallespí. Premsa: Àlex Sánchez. Fotografia: Àlex Sánchez. Producció executiva: Roxana Díaz. Producció: Versus Teatre. Amb el suport de: ICEC. Direcció: Ever Blanchet i Maria Clausó. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 gener 2023.

L'any 1979 —ha plogut molt des d'aleshores—, l'Editorial Tusquets va saltar de la poltrona quan va saber que el premi La Sonrisa Vertical de relats eròtics l'havia guanyat un original presentat amb el pseudònim d'Ofèlia Dracs que amagava vuit autors encara joves com Quim Monzó, Joaquim Carbó, Jaume Fuster, Jaume Cabré, Josep Maria Illa, Xavier Romeu, Joan Rendé i Joaquim Soler. Diuen que el col·lectiu va voler que hi haguessin també dues escriptores, però que finalment les escollides van renunciar a formar-ne part. El recull es va publicar amb el títol «Deu pometes té el pomer». Ja he començat dient que des del 1979 havia plogut molt. I eròticament encara ha plogut més. A la dècada dels setanta del segle passat, encara es vivia l'eufòria postdictadura i el despertar de tabús com el sexe i l'erotisme. «Deu pometes té el pomer», doncs, literàriament, va formar part d'aquest boom de l'últim quart del segle passat. [text íntegre de la crítica]


«Hedda Gabler». Dramatúrgia d'Àlex Rigola, a partir del text d'Henrik Ibsen. Intèrprets: Nausicaa Bonnín, Miranda Gas, Pol López, Marc Rodríguez i Joan Solé. Caixa escènica: Max Glaenzel. Coordinació tècnica: Igor Pinto. Producció executiva: Irene Vicente. Assistent de producció: Laia Bonet. Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures Stage Technology, S.L. i Sumescal SL. Coproducció: Teatre Lliure i Titus Andrònic S.L. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Direcció: Àlex Rigola. Cia. Heartbreak Hotel. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 29 desembre 2022.

A cal fuster hi ha novetat... I ho dic com ho deia el poeta J.V.Foix no perquè siguin dies de Nadal sinó perquè, al director i dramaturg Àlex Rigola, això de la fusteria sembla que ho porti a l'ADN, si tenim en compte que posar intèrprets i espectadors embalats en una caixa de fusta —més gran o més petita, depèn— ja ho ha fet en propostes anteriors com «Who is me. Pasolini» (2016) o «Vània» (2017), muntatges d'estructura i dramatúrgia singulars, amb un cert aire experimental que, sense tanta fusteria, el director ha anat imprimint amb un mètode molt personal que han donat altres propostes com «La gavina» (2018), «23F. Anatomia d'un instant» (2021) o «Ofèlia. Panic Attack» (2021), aquest últim, per cert, amb l'actriu Roser Vilajosana dins d'una carrosseria de Seat 600 i amb un espectacle del Grec'22 a la nau de Cal Trinxet de l'Hospitalet de Llobregat només per a una vintena d'espectadors per sessió. Aquí, en aquesta versió de «Hedda Gabler», l'estructura de fusta s'ha engrandit una mica més que les prefabricades per als muntatges sobre Pasolini i Vània. Ara sembla una barraca de teatre ambulant amb plafons i bancades de pi blanc fins a una capacitat per a vuitanta espectadors. Fusta sí, però coixins, també. I penja-robes a l'exterior per als abrics. Els espectadors que ja han exhaurit totes les funcions previstes d'aquesta primera temporada estan avisats. [text íntegre de la crítica]


«La voluntad de creer», de Pablo Messiez, a partir d'«Ordet», de Kaj Munk. Intèrprets: Marina Fantini, Rebeca Hernando, María Jáimez, José Juan Rodríguez, Íñigo Rodríguez-Claro, Mikele Urroz. Espai escènic: Max Glaenzel. Vestuari: Cecilia Molano. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Iñaki Ruiz Maeso. Entrenament corporal: Elena Córdoba. Cançons: «Viene clareando», d’Atahualpa Yupanqui per Leda Valladares i María Elena Walsh. «Vidala del último día» de Raúl Galán i Rolando Valladares per Sílvia Pérez Cruz. Distribució: Caterina Muñoz Luceño. Fotografia: Laia Nogueras. Coproducció: Teatro Español i Buxman Producciones. Agraiments: A tot el públic que ens va acompanyar durant el procés d’assaigs i a Sílvia Pérez Cruz. Menció: Per escriure aquesta peça, l’autor va gaudir el 2022 d’una residència d’escriptura a la Sala Beckett. Ajudant de direcció: Javier L. Patiño. Direcció: Pablo Messiez. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 desembre 2022.

El dramaturg i director argentí Pablo Messiez (Buenos Aires, 1974), aquesta vegada, que és la tercera que passa pel Teatre Lliure, no ho posa gens fàcil als espectadors sinó que els exigeix que s'endinsin en la seva pròpia especulació sobre el fet de creure o no creure en allò que es veu o en allò que et diuen que es veu. Pablo Messiez va dirigir el 2018 i el 2019 en reposició a l'Espai Lliure de Montjuïc, el suggerent espectacle «El temps que estiguem junts» amb intèrprets catalans. I el 2021 va portar a la sala gran de Montjuïc el seu espectacle lúdic «Las canciones». Amb l'actual muntatge «La voluntad de creer», el dramaturg fa un gir de 360º i parteix de la pel·lícula danesa «Ordet (La paraula)», de Carl Theodor Dreyer, rescatada del blanc i negre del 1955, que Messiez reprodueix en un televisor minúscul vintage situat en un cantó de l'escenari com si volgués que la projecció en blanc i negre li fes el paper d'aquells antics apuntadors que resseguien la trama i xiuxiuejaven el text dels intèrprets. [text íntegre de la crítica]


«El pare (Le père)», de Florian Zeller. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Josep Maria Pou, Rosa Renom, Victòria Pagès, Josep Julien, Pep Pla i Mireia Llamolla. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia d’escenografia: Cesc Colomina. Regidoria: Tilda Espluga / Marta González. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Sergio Lobaco i Raúl Martínez. Construcció de l’escenografia: Pascualín Estructures. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Ajudantia de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Josep Maria Mestres. Teatre Romea, Barcelona, 25 desembre 2022.

«¿Qui sóc jo...?», es pregunta finalment el protagonista d'aquesta obra de l'autor Florian Zeller (París, 1979) que tracta subtilment —sense voler fer-ne un documental divulgatiu— la malaltia de l'Alzheimer. Estrenada el 2012 a París, l'obra va saltar ràpidament fronteres i va convertir l'autor, que ja era conegut com a novel·lista, en una de les promeses, aleshores encara jove, de la dramatúrgia francesa. «El pare» té un repte afegit per a aquells que s'hi volen enfrontar: només pot ser interpretada per un actor que tingui aproximadament o que aparenti l'edat prou avançada per fer creïble el seu personatge. En aquest cas, l'Andreu, el personatge protagonista interpretat per l'actor Josep Maria Pou —que en té 78—, és en la ficció a la ratlla dels 76, potser una mica aviat per patir demència senil, però no impossible, tenint en compte els avenços cada vegada més precoços de la malaltia. [text íntegre de la crítica]


«Amèrica», de Sergi Pompermayer. Intèrprets: Joan Carreras, Mireia Aixalà, Tamara Ndong, Marc Bosch, Aida Llop i Carme Fortuny. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo creació: Francesc Isern. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell . Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz . Ajudantia de vestuari: Lara Gómez. Regidoria: Roger Solanes. Sastreria: Esther Chércoles. Cap tècnic del teatre: Iker Gabaldón. Construcció de l’escenografia: Pascualin Estructures. Confecció del vestuari: Epoca. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Santi&Kco  . Reportatge Fotogràfic:  David Ruano. Agraïments: Óptica Sanabre. Producció de La Villarroel. Amb el suport de l'ICEC. Distribució: Sergi Calleja. Ajudantia de direcció: Xavier Ricart. Direcció: Julio Manrique. La Villarroel, Barcelona, 23 desembre 2022.

L'any 1492, Cristòfor Colom i el finançament dels Reis Catòlics van posar la primera pedra de l'esclavisme en una terra que no coneixien fins aleshores. Quatre-cents anys després, la sagnia i l'espoli s'havien espremut al màxim i el tràfic d'esclaus des d'Àfrica passant també pel Mediterrani no va ser vist com un delicte fins a mitjan segle XIX. Però aleshores les butxaques dels que s'hi havien dedicat ja estaven prou folrades i la seva influència social coneguda com a llegat dels indianos ja s'havia estès per tota la costa catalana. El Modernisme de moltes poblacions marineres i el de Barcelona no serien el que van ser i el que són sense l'esclavisme. [text íntegre de la crítica]


«Catarina e a beleza de matar fascistas». Creació de Tiago Rodrigues. Intèrprets: Isabel Abreu, Romeu Costa, António Fonseca, Beatriz Maia, Marco Mendonça, Antonio Afonso Parra, Carolina Passos Sousa i Rui M. Silva. Veus en off: Cláudio Castro, Nadezhda Bocharova, Pedro Moldão i Paula Mora. Espai escènic: Fernando Ribeiro. Vestuari: José António Tenente. Il·luminació: Nuno Meira. Espai sonor i música original: Pedro Costa. Arranjaments vocals i corals: João Henriques. Suport de moviment: Sofia Dias i Vítor Roriz. Suport de lluita i armes: David Chan Cordeiro. Col·laboració artística: Magda Bizarro. Director tècnic: Rui Simão. Regidor: Carlos Freitas. Maquinista: Paulo Brito. Tècnic de llums: Feliciano Branco. Tècnic de so: João Pratas. Apuntadora: Cristina Vidal. Subtítols: Patrícia Pimentel. Producció executiva: Pedro Pestana i Rita Forjaz. Agraïments: Mariana Gomes, Pedro Gil, Rui Pina Coelho i Sara Barros Leitão. Mencions: Aquest espectacle compta amb músiques de Hania Rani (Biesy i Now, Run), Joanna Brouk (The Nymph Rising, Calling the Sailor), Laurel Halo (Rome Theme III i Hyphae) i Rosalía (De Plata, feat. Raül Refree). Producció: Teatro Nacional D. Maria II. En coproducció amb Teatre Lliure (Barcelona), Wiener Festwochen, Emilia Romagna Teatro Fondazione (Modena), ThéâtredelaCité - CDN Toulouse Occitanie & Théâtre Garonne Scène européenne Toulouse, Festival d’Automne à Paris & Théâtre des Bouffes du Nord, Teatro di Roma – Teatro Nazionale, Comédie de Caen, Théâtre de Liège, Maison de la Culture d’Amiens, BIT Teatergarasjen (Bergen), Le Trident - Scène- nationale de Cherbourg-en-Cotentin, Centro Cultural Vila Flor (Guimarães) i O Espaço do Tempo (Montemor-o-Novo). Amb el suport d'Almeida Garrett Wines, Cano Amarelo, Culturgest i Zouri Shoes. Companyia Teatro Nacional Doña Maria II (Lisboa). Ajudant de direcció: Margarida Bak Gordon. Direcció: Tiago Rodrigues. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21/22 desembre 2022.

La provocació és una de les velles missions del teatre. El portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, no només ho sap sinó que ho practica. La creació de «Catarina e a beleza de matar fascistas» ho demostra. Dues hores i mitja d'una tirada que, sense gaires escarafalls escènics, només amb la paraula i alguna deconstrucció i reconstrucció escenogràfica de la casa de fusta de la família, passen com una glopada, a pesar que l'original portuguès —tan semblant en segons quines expressions amb el català— exigeixi, per als que no coneguin la llengua, mantenir la lectura del sobretitulat. Les dues primeres hores són una tesi sobre si és legítim fer ús de la violència per combatre el feixisme. «Amb el feixisme no es dialoga —diu algun dels personatges—, se'l combat». La família de la Catarina ha actuat d'activista al límit contra el feixisme des de fa més de setanta anys. N'ha matat uns quants. La bellesa de matar és el seu lema. I abans de matar, passa sempre pel preàmbul d'un tec en colla per assaborir la mort de les postres. El plaer que la família Catarina troba en cada matança d'un feixista també l'ha mantingut com a família unida. Potser és allò que els creients diuen sobre el pregar i que es podria parodiar dient: “La família que mata unida... es manté unida”. [text íntegre de la crítica]


«Travy». Dramatúrgia: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Dramaturgista: Jordi Oriol. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla Solina, Quimet Pla i Núria Solina. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Lluís Martí. So: Pau Matas Nogué. Moviment: Laia Duran. Ajudant d’escenografia i vestuari: Oriol Nogués. Assessora lingüística: Neus Nogué Serrano. Mobiliari: Pascualín i Tallers Jorba-Miró. Confecció de cortines: Les Godets. Maquinista: Antonio del Moral (Tonetti). Fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció i regidoria: Jordi Samper. Direcció de producció: Josep Domenech. Producció executiva: Clàudia Flores i Jordi Samper. Agraïments: Irene Escolar, Jordi Juanet ‘Boni’, Cèlia Rovira, Roser Tintoré i Alvaro Guerrero ‘Alvarito’. Dedicat a: la gent de Teatre Tot Terreny, Vesper, al Júnior Duran i a la Viqui. Una producció de Bitò i la Família Pla a partir de la producció original del Teatre Lliure. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra. «Travy» va rebre el Premi de la Crítica 2018 a espectacle de Petit Format. Ajudant direcció: Jordi Samper. Direcció: Oriol Pla Solina. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 octubre 2018. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 16 desembre 2022.

És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. «Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur. [text íntegre de la crítica]


«Els rapinyaires», de Roc Esquius. Intèrprets: Roser Batalla, Ramon Godino, Òscar Jarque i Rafaela Rivas. Construcció d'escenografia: Isaac Coll. Vestuari: Elena Ballester. Disseny de so: Roger Blasco. Efectes escenogràfics: Marc Ramó. Caracterització: Tina Montón. Cartell i fotografia: Sergi Panizo. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Regidora: Idaly Sagarra. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Direcció tècnica: Duna Mora. Ajudanta de direcció: Elna Roca. Direcció: Nelson Valente. Producció d'Apunta Teatre SCCL. Producció executiva: Jofre Blesa i Ramon Godino. Sala Versus Glòries, Barcelona, 16 desembre 2022.

«Els rapinyaires» és una comèdia en clau de thriller inscrita en la tendència neorural que es va heretar del moviment hippy dels anys seixanta i que es va democratitzar l'últim quart de segle XX, segurament que com a continuació, potser sense saber-ho, de la campanya subtil de “la caseta i l'hortet” dels temps de la República i Francesc Macià, una influència que s'ha reprès en el primer quart de segle XXI, sobretot a partir dels dos anys de confinament arran del coronavirus, amb la fugida massiva del medi urbà cap al medi de la natura. L'autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) arrenca la trama amb aquesta declaració de principis. Una de les protagonistes, la Clara (l'actriu Rafaela Rivas) fuig de la ciutat i de l'estrès acumulat, amb en Bernat (l'actor Òscar Jarque) un músic que no té on caure mort. La fugida és cap a un llogarret en decadència on han trobat només per 2 milions —ep, de pessetes!, que som als anys preolímpics i preeuros encara— una antiga casa que li ha venut una propietària rural amb vitalici fins a la seva mort. Una mort, esclar, produïda sospitosament molt poc temps després de la venda. [text íntegre de la crítica]


«La gran farsa (els jutges no porten botons vermells a la toga)», de Santiago Fondevila. Dramatúrgia: Santiago Fondevila i Ramon Simó, amb la participació dels actors. Intèrprets: David Bagés, Jordi Martínez, Santi Ricart i Xavier Ripoll. Escenografia: Ramon Simó. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Vestuari i caracterització: Mariel Soria. Música i espai sonor: Joan Alavedra. So: Ramon Ciércoles. Direcció producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Guillem Albasanz. Una producció de Cassandra Projectes Artístics, Santiago Fondevila i Temporada Alta. Amb el suport de Generalitat de Catalunya – Departament de Cultura – ICEC. Ajudantia de direcció: Teresa Petit. Direcció: Ramon Simó. Preestrena: Festival Temporada Alta, Teatre El Canal, 14 octubre 2022. Estrena: Sala Beckett, Barcelona, 15 desembre 2022.

Quan Albert Boadella i els seus Joglars, l'any 1981, van estrenar a l'antic Teatre Lliure de Gràcia la versió «Operació Ubú», basada en l'obra «Ubu roi», d'Alfred Jarry, fent una despietada paròdia de qui aleshores era el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, la relació institucional amb el bufó del regne i, de rebot, amb el Teatre Lliure, va anar durant uns anys de mal en pitjor. A alguns, com al mateix Albert Boadella, encara els dura, i com si el temps no ho esborrés gairebé tot, l'autoodi del bufó ha anat agafant límits incomprensibles. Ara que el periodista i crític teatral Santiago Fondevila (Barcelona, 1953) ha tornat als orígens del mateix «Ubu roi», d'Alfred Jarry, per parodiar els fets del judici farsesc als que, abans dels indults eren anomenats presos politics, caps de turc de l'1-O, les aigües polítiques estan més calmades i la paròdia no sembla que hagi d'enterbolir les relacions de cap jerarquia ni amb la producció de la companyia, on figura el Festival Temporada Alta, ni amb la Sala Beckett que l'ha acollit per fer temporada a Barcelona. [text íntegre de la crítica]


«Himmelweg (Camino del cielo)», de Juan Mayorga. Intèrprets 2022: Cristina Plazas, Guillem Gefaell, Sònia Gardés i Raimon Molins. Operadora de càmera i manipulació: Anna Roy. Disseny i construcció d’escenografia: Kike Blanco. Il·luminació: Mingo Albir. Disseny i construcció de titelles: Sònia Gardés. Vestuari: Glòria Viguer. Espai sonor: Raimon Molins. So i programació: Efrén Bellostes. Cap producció: Judit Ferrer. Producció executiva: Gal·la Sabaté. Comunicació: Ona Borràs. Fotografies: Felipe Mena. Fitxa estrena 2017: Intèrprets: Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell. Escenografia: Mireia Trias. Construcció marionetes: Mireia Trias i Montserrat Gallego. Disseny llums: David Valero i Raimon Molins. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Gloria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció d’Atrium Escena Digital. Creació i direcció digital: Joan Rodón. Ajudanta de direcció: Gal·la Sabaté. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 30 novembre 2017. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 desembre 2022.

Quatre anys després que hagués estat un dels espectacles més ben rebuts de la companyia de la Sala Atrium els seus promotors el van recuperar el 2017 i l'han tornat a recuperar ara, en aquest cas al Teatre Akadèmia, i amb un repartiment ampliat, perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir. Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable. [text íntegre de la crítica]


«De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda», de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Construcció escenografia: Pascualín Estructures Stage Tecnologies, S.L. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti Puente. Construcció de la màscara de gamba: Carles Piera. Pròtesis: David Chapanoff. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Vídeo: Aharón Sánchez. Caracterització: Anna Rosillo. Ajudant de moviment: David Marín. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Marta Aran. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 març 2021. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 30 juny 2021. Reposició: Teatre Borràs, 21 desembre 2022.

«¿Nuclears...? No, gràcies!», deien els ecologistes i verds del segle passat. Entremig, una pausa, algunes crisis i l'oblit. Les nuclears han anat fent i fins i tot han revalidat la seva estada sense saber encara on deixaran anar tot el que evacuen. Entremig, també, hi ha hagut altres inquietuds socials. Paradoxalment, com a alternativa a les nuclears, una que també podria dir, com aquella: «¿Eòlics...? No, gràcies!». I és que no estem mai contents. O almenys això és el que pensen els que ara s'anomenen "negacionistes". Com per exemple, aquesta «dèria moderna» a posar el dit a l'ull del famós canvi climàtic. Però, a veure, ¿què més hi fa fa que de tant en tant es desfaci un tros de l'Antàrtida tan gran com tota una comarca? ¿O que una gelera es fongui com si fos un núvol de sucre? ¿O que un bosc es desforesti si encara en queden molts que no s'han cremat? ¿O que el mar endrapicom un xiclet gegant tones de plàstic si ja sabem que el no mata, almenys, engreixa? [text íntegre de la crítica]


«Talking Heads», d'Alan Bennett. Traducció: Anna Soler Horta. Intèrprets: Lurdes Barba (Rosemary), Imma Colomer (Celia) i Lina Lambert (Susan). Il·luminació: Dani Gener. Espai escènic: Julio Vaquero. Vestuari: Companyia. Fotografies promoció: Gerard Lázaro. Fotografies d’escena: Pere Elias. Producció artística: Montserrat Prat. Producció executiva: Judit Ferrer. Distribució: Escenapart. Equip Teatre Akadèmia Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Companyia Petit Comité. Producció Escenapart. Ajudanta de direcció: Marta Margarit. Direcció: Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert. Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 abril 2021. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2022.

Tenint en compte que l'autor Alan Bennett (Leeds, Yorkshire, Regne Unit, 1934), quan va escriure aquests relats per a la BBC, es van retransmetre després, fa més de 35 anys, per la ràdio, un cop adaptats al teatre, com es va fer el 1992 a Londres i readaptats ara aquí en una excel·lent versió catalana d'Anna Soler Horta, un té la temptació de tornar als orígens, tancar els ulls i escoltar-los amb els auriculars enganxats al vell aparell de les ones hertzianes. Això sí, amb les mateixes veus de tres actrius d'upa com les que els han reinterpretat, autodirigint-se l'una a l'altra, i descabdellant les dèries de cadascuna de les tres dones protagonistes sobre la mort, les malalties, la solitud, la culpabilibitat... El dramaturg Alan Bennett, de qui aquí és pot recordar la seva monumental obra «Els nois d'Història», portada al Teatre Goya per Josep Maria Pou el 2008, té la virtut de fusionar comèdia i tragèdia amb un trencaclosques d'històries quotidianes, salpebrades amb humor, amb un llenguatge d'anar per casa però enriquidor i amb un recurs terapèutic: parlar fins a l'esgotament del que creuen i el que pensen per foragitar els propis fantasmes. [text íntegre de la crítica]


«Una noche sin luna», de Juan Diego Botto. Intèrpret: Juan Diego Botto. Escenografia: Curt Allen Wilmer (AAPEE) amb Estudiode Dos. Il·luminació: Valentín Álvarez (AAI). Vestuari: Elda Noriega (AAPPE). Espai sonor: Pablo Martí Jones. Música original: Alejandro Pelayo. Attrezzo: Eva Ramón. Ajudant d'il·luminació: Raúl Baena. Intèrpret de la cançó “Anda jaleo”: Rozalén. Cançó “Pequeño vals vienés (Take this Waltz): Morente i Lagartija Nick. Estudis de gravació: EStudio 1 / Mac Producciones. Fotografia cartell: Sergio Parra. Fotografia escena: MarcosGpunto. Disseny gràfic del cartell: Javier Naval. Disseny gràfic del dossier i del programa fora del TNC: David Sueiro. Cap de premsa: María Diaz. TEaser i documentació audiovisual: Bernardo Moll Otto. Disseny web: Olga Rodríguez. Construcció escenogràfica: Pascualin Estructures i Scnik. Transport: Taicher. Distribució: Concha Busto Producción y Distribución. Direcció i disseny de producció: Nur Levi. Direcció tècnica i tècnic d'l·luminació i so: Manuel Fuster. Maquinista i attrezzista: Giovanni Colangelo. Gerent i regidora: Menalie Pindado. So en gira i muntatge: Rubén Muiño. La Rota Producciones, Barco Pirata Producciones i Concha Busto Producció y Distribución. Ajudanta de direcció: Xènia Reguant. Direcció: Sergio Peris-Mencheta. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 desembre 2022.

L'actor i dramaturg argentí Juan Diego Botto (Buenos Aires, Argentina, 1975), format i establert a Madrid, després de perdre el seu pare el 1977, amb la dictadura del colpista militar Jorge Rafael Videla i arran de la dramàtica desaparició de fins almenys 9.000 resistents i dissidents argentins, té una sensibilitat especial per la injustícia i la immunitat del feixisme de tots els colors. El pes de la pròpia història personal de Juan Diego Botto es reflecteix, com ja ha fet en alguna de les seves altres interpretacions tant de teatre com de cinema, en aquesta mirada tocada de sensibilitat durant més de 100 minuts sobre l'assassinat de Federico García Lorca a mans del feixisme colpista contra el govern de la República espanyola del 1936. La història és encara tan oberta que no fa encara ni tres mesos que una de les descendents de García Lorca, la seva neboda Gloria García Lorca (Nova York, 1945), repetia el que és per ara la veu oficial de la família: Intentar buscar i recuperar les restes de García Lorca on va ser afusellat, entre Viznar i Alfacar, el 18 d'agost del 1936, juntament amb el mestre republicà Dióscoro Galindo i els banderillers Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, per a la família, seria trencar amb la memòria del que realment va passar. Allà el van matar i allà el van enterrar. És, diu la família, un símbol de tants afusellats i víctimes del franquisme. [text íntegre de la crítica]


«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2022: Mariona Escoda, Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la participació estel·lar de Carme Milán. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició 8a temporada: 3 desembre 2021. Reposició 9a temporada: 5 desembre 2022.

Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals. El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS [actual Paral·lel 62], que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal. [text íntegre de la crítica]


«Grease, el musical». Original de Jim Jacobs i Warren Casey. Adaptació: David Serrano. Intèrprets: Mario Barrero, Sergi Boix, Carmen Bravo, Berta Butinyà, Jan Buxaderas, Ana de Alva, Diego de Domingo, Paula Domínguez, Samuel Gómez, Nerea González, Quique González, Elisa Hipólito, Mia Lardner, Marc López, Victor Massan, Miguel Mateos, Kucas Miramón, Isabel Pera, Marc Ribalta, Alba Samitier, Alicia Santos, Rocío Serrano, Sònia Vallverdú, Toni Viñals, Pau Zeiss. Músics: Carlos Abril, Adrià Aguilera, Rubén Alcázar, Tito Bonacera, Marc Buch, Albert Comaleras, Oriol Cusó, Pau Gimeno, Eloi Lopez, Ivó Oller Soler, Raúl Patiño, Jaume Peña, David Sánchez. Coreografies: Toni Espinosa. Producció artística: Carmen Márquez. Director associat: Juan Carlos Fisher. Direcció tècnica: Guillermo Cuenca. Disseny de vestuari: Ana Llena. Disseny d'escenografia: Ricardo Sánchez Cuerda. Disseny d'il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny de so: Gastón Briski. Disseny de caracterització: Chema Noci. Traducció i adaptació de les cançons: Alejandro Serrano i David Serrano. Direcció de càsting: Carmen Márquez i Carmelo Lorenzo. Gerencia de companyia: Carmelo Lorenzo. Productors executius: Marcos Cámara i Juan José Rivero. Productors: Pilar Gutiérrez, Marcos Cámara, José María Cámara, Juanjo Rivero i David Serrano. Direcció producció artística: Carmen Márquez. Dirección tècnica adjunta: Javier Ortiz. Cap tècnica: Jaume Vergés. Cap regidoria: Maite Prieto. Regidoria: Brian Ramos. Cap maquinària: Juan Mariño. Maquinària: Víctor Moreno (Bitxo). Utilleria: Isabel Márquez. Cap de llums: Crispi Tuset. Llums: Daniel Sánchez. Canoners: Ian Cruz i Constanza Montes (Coni). Cap de so: Adrián Galones. Microfonistes: Carlos Calvo (Letes) i Adriá Avia. Cap de vestuari: Ricardo Wakeham. Sastreria: Noelia Echevarría. Caracterització: Eva Casanova. Tècnics suport muntatge (so): David Mielgo i Pedro Galán. Programació i contractació: Carmen Ruiz i María Solatxi. Administració: Jesús Villaverde, Itziar Conde, Patricia Caballero, Marta Fernández, Belén Fernández, Montse Hernández, Isabel Chueca. Relacions publiques: Blanca Guindo, Rut Fournier i Lucía Ramos. Comunicacio i premsa: Clap Media / Dani Querol. Fotografía: Javier Naval. Agència creativa: Santacc, Liwicreando. Agència digital: Voilà Media. Web: SantaCC. Oficina CFO: Sonia Ortega. Director d'operacions: David Barrañeda. Director de vendes: Iñaki Pérez. Directora de màrqueting: Noelia Gil. Director de programació: Javier Muñiz. Màrqueting: Martina Malleville, Ángela García, Álvaro García, Miguel Ángel Cortés, Alicia Caballero, Beatriz Martín. Serveis audiovisuals: César Cámara. Vendes i grups: Noemí del Bosque, Alejandra Comín, Alejandra Osuna, Patricia Sánchez, Ana Perea, Alejandro Barbero. SOM Produce. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció escènica: David Serrano. Teatre Tívoli. Barcelona, 3 desembre 2022.

«Grease» és un espectacle per a tots els públics. Com més temps passa, encara més. Perquè el tractament de la història que es desenvolupa en un centre d'estudis per a adolescents (la Rydell High Schooll) ho facilita. Per als que van veure «Grease» ja fa anys, el 2006, al Teatre Victòria, dirigit per Ricard Reguant, o a la cúpula de Las Arenas, el 2011, en la primera inauguració d'aquest espai, dirigit per Coco Comin i Manu Guix —aleshores amb algunes funcions en català, un fet que ara sembla impossible—, trobaran en aquesta reposició revisada de SOM Produce els canvis que el temps obliga a fer i sobretot una efemèride important: la commemoració del 50è aniversari del naixement de «Grease». Els successius directors del musical no ho amaguen: volen ser fidels als muntatges originals de Broadway i Londres. I la veritat és que l'embolcall de «Grease» transporta a l'època en què els xicots portaven xupa, les noies portaven faldilles acampanades i la brillantina i el fixador eren gairebé tan imprescindibles com ho és ara el telèfon mòbil. Per a qui no ha conegut l'època, li deu semblar que el transporten a un planeta desconegut. Per als qui els sona d'alguna cosa, el viatge a la nostàlgia és tan perillós com pensar-se que no hi ha hagut mai millors temps que els passats. [text íntegre de la crítica]


«Divina de la mort». Dramatúrgia; Companyia Fac-òF. Intèrprets: Marc Arias, Julia Calzada, Joana Castellano, Gisela Guitart i Paula Segura. Figurinisme: Aleix Garcia. Disseny de llums i so: Adrià Aubert. Disseny del cartell: Ariadna Pujol. Assessorament de moviment: Davo Marín. Producció de la Cia. Fac-òF amb la col·laboració de Sala Siconi i Eòlia. Direcció: Juanjo Cuesta. El Maldà, Barcelona, 30 novembre 2022.

Coincideix a la cartellera teatral catalana la commemoració del desè aniversari de l'espectacle de circ, cabaret i burlesque, «The Hole X», sota la carpa del Port Vell de Barcelona, amb l'espectacle també de cabaret i burlesque, «Divina de la mort», a la sala El Maldà. Algú pot pensar que fer aquesta comparació és una banalitat. I tindria raó. Un espectacle i l'altre, malgrat que beuen de fonts similars, s'assemblen com un ou a una castanya. La companyia Fac-òF es podria dir que el que fa és dinamitar sense proposar-s'ho el pretès glamur de la carpa de «The Hole X» per entrar en la quotidianitat dels estereotips i les pressions socials sobre l'estètica que al llarg dels temps han rebut i continuen rebent les dones —des que són nenes i cada vegada més— a la recerca d'una bellesa virtual revisada i augmentada actualment per la influència de les desbocades xarxes socials. [text íntegre de la crítica]


«Pares normals». Autoria: Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta. Intèrprets: Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Annabel Totusaus, Albert Pérez, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot, Víctor Gómez i les nenes en funcions alternes: Rafaella de Assis, Laia Pérez, Ona Mas i Emma Alegret. Banda: Joan Martorell (piano), Vicens Martín (guitarra), Anna Fusté (baix) i Laia Fortià (bateria). Coreografia: Marta Tomasa. Disseny d'escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de vestuari: Marc Udina. Ajudant de vestuari: Guillem Martí. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny de so: Marc Sardà. Producció executiva: David Felani, Eva Mor, Rita Peré i Jordi Sellas. Producció: Isaac Vila. Ajudant de producció: Ester Naranjo. Auxiliars de producció: Paula Cornet i Martina Tauber. Direcció tècnica: Mar Amigó. Comunicació i premsa: Maria Permanyer (Comedia) i Anna Pujol (Minoria Absoluta). Xarxes socials: Carlos Aguilar. Disseny gràfic: Marina Velasco. Assessorament musical: Andreu Gallén. Direcció musical adjunta: Joan Martorell. Direcció musical: Els Amics de les Arts. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció escènica: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 novembre 2022.

Atenció pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, nens i nenes...! Els Amics de les Arts són tan amics de tots vosaltres que després de quinze anys d'haver-s'ho proposat mig en broma mig de debò han complert una de les seves promeses: crear un espectacle de teatre musical. Però no ho han fet sols. I l'equip en conjunt ha quedat tan rodó que qualsevol cargol que s'hi desacolli pot fer trontollar la resta. «Pares normals» és un dels esdeveniments teatrals d'aquesta temporada que s'uneix a la ratxa recent de la represa de la creació de musicals en català de mitjà o gran format, després de «La filla del mar», «T'estimo si he begut» i fent parella ara amb «Golfus de Roma» i amb la mirada posada en la futura estrena de «L'alegria que passa». Sabut és que, al marge dels remarcables musicals de petit format que han aguantat l'embat, propostes com «Pares normals» havien quedat engolides per les grans produccions importades de la Gran Via madrilenya, a excepció del celebrat «Cantando bajo la lluvia» que ha equilibrat excepcionalment a l'inrevés la balança amb l'exportació. [text íntegre de la crítica]


«Bonobo», de Josep Julien. Interprets: Moha Amazian i Neus Ballbé. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Neus Ballbé. Narrativa audiovisual: Ivó Vinuesa. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Fotografia: Xavi Buxeda i Josep Julien. Cap tènic: Àngel Puertas. Producció: Anna Güell / Q-ARS Teatre. En coproducció amb Temporada Alta i Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laoració de L'Estruch, Fàbrica de Creació de les Arts en Viu. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Fundació La Plana, Íntims Produccions, Desguace Rollín, Maria Alaix, Xavier Pérez Fromzero, Ajuntament de Pontós, Joan Solana, Josep Font, Aida Llop. «Bonobo» va ser el projecte guanyador del Premi Quim Masó del 2021 i va rebre el Premi SGAE Jardiel Poncela del 2020. Ajudant de direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Josep Julien. Festival Temporada Alta, Teatre El Canal, 11 novembre 2022. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 novembre 2022.

«Bonobo» és una “road movie” com ho és la novel·la mare de totes les “road movies” escrita per Jack Kerouac a mitjan segle passat i coneguda com a «On the road». El protagonista de l'obra «Bonobo», de l'actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), no és un “beat” del segle passat, però sí que és un “beat” d'aquest segle. A «Bonobo» no hi ni sexe, ni drogues ni “rock and roll”, però sí que hi ha un monòleg introspectiu com a la novel·la «On de road» i una altra mena de droga tan o més perillosa que la droga dura: la febre del terrorisme. Josep Julien, que amb aquesta obra va guanyar el premi de text Jardiel Poncela de l'SGAE i el premi Quim Masó a projectes escènics, parteix dels tràgics fets de l'agost del 2017, després dels atemptats de la Rambla de Barcelona i el Port de Cambrils, quan un dels joves ripollencs, Younes Abouyaqoub, de 22 anys, conductor de la furgoneta que va deixar l'estesa de víctimes a la Rambla abans de frenar a tocar del mosaic del Pla de l'Ós de Joan Miró, va fugir per les porxades del Mercat de la Boqueria i, quatre dies després d'haver deixat un altre mort a la Diagonal en el robatori d'un cotxe, va ser abatut per la policia catalana en unes vinyes del terme de Subirats, a l'Alt Penedès. [text íntegre de la crítica]


«Cruz de navajas, el último Mecano». Idea de Gonzalo Pérez Pastor. Cantants: Lieta Molinet, Mikel Herzog Jr, Mireia Orrit, Lucía Bentabol, Laura Alcoba, Sofía Rangone, Aser León, Tania Simón, Clara Sánchez i Joan Liaño. Cos de ball: Sergio Melantuche, Sara Garijo, Carlos Vela, Cristina Burgos, Cristian Giraldo, Ender Bonilla, Alba Rubira i Vicky Gómez. Músics: Dani Hdz (guitarrista), Artashes Aslanyan / Sabas Yagüe (teclat), Andoni Narváez (guitarra), Cabo Olórtiga (baix), Marc Pinyol / Guillem Arnau (bateria), Javier Campos (saxo). Equip: Carla Graells (company manager), Sergio Melantuche (coreògraf), Pau Fullana (disseny d'il·luminació), Ángel Verde (producció tècnica), Adrián Miranda (ajudant de direcció), Dani Hdz (direcció musical), Príamo (oficina i gestió tècnica), Eloy Sanson (disseny de so), Laura Rodríguez (disseny de vestuari i cap de sastreria), Eva Boucherite (directora resident), Lieta Molinet (direcció vocal), Eduardo Moreno (disseny d'escenografia), Arsenio Fernández (cap de so), Sara García (sastreria). Coreògrafs convidats: Lucía López, Andoni García, Alejandro Díaz. Vídeos: Adrián Miranda, Eduardo Monreal (The Market Productions), Miguel Padilla, Jose Álvarez (Frames Alive), Valentina Zertuche, Héctor López, Gema Pato. Col·laboradors: Rompeolas Locales, Proyect-Arte i Ajuntament de Coslada. Equip Vértigo 360: Gonzalo Pérez Pastor (CEO i intendent), Adrián Miranda (director tècnic i d'audiovisuals), John Varo (manager general), Gema Pato (directora d'art gràfic), Joana Pascual (gerent), Núria García (cap de comunicació i premsa), Carmen González (ajudanta de producció), María Presentación (comunicació digital). Prensa BCN: Sandra Araquistain. Producció: Gonzalo Pérez Pastor, Diego Rodríguez (Lacharito Films) i Vértigo 360. Col·laboració: Cúpula Events. Direcció de l'espectacle: Gonzalo Perez Pastor. Cúpula de Las Arenas, Barcelona, 18 novembre 2022.

Després d'onze anys del primer intent, era el llunyà novembre del 2011, amb l'estrena d'una versió del musical «Grease» —cal recordar ara més que mai que aquella producció era en català—, la cúpula de Las Arenas torna a renéixer com a auditori teatral de gran format, amb 1.300 localitats —una bona notícia per al sector escènic— i la suficient capacitat de ser transformada en una pista o elevada amb diversos pisos de grades amb l'escenari a la italiana, segons les necessitats i característiques de cada espectacle. La nova aposta ha estat la recuperació d'un altre musical de gran producció que ja es va estrenar a València, que va passar per Bilbao i per Madrid i que ara ha estat revisat i ampliat, en alguns casos, amb la incorporació d'intèrprets locals com per exemple els joves cantants Clara Sánchez i Joan Liaño, provinents del popular programa «Eufòria», de TV3. «Cruz de navajas» és el títol manllevat d'una de les cançons del grup Mecano, que forma part del disc «Entre el cielo y el suelo», publicat el 1986. Recórrer a Mecano, és homenatjar un dels grups musicals amb més èxit aquí i a fora, amb milions de discos venuts —quan els discos encara es venien abans que arribés Internet i les plataformes musicals— i amb un repertori que forma part d'allò que en diuen la banda sonora d'una o de més generacions. [text íntegre de la crítica]


«Yerma», de Federico García Lorca. Intèrprets: Joan Amargós, María Hervás, David Menéndez, Bàrbara Mestanza, Isabel Rocatti, Yolanda Sey i Camila Viyuela. Espai escènic: Frederic Amat. Música original: Raül Refree. Vestuari: Frederic Amat i Rosa Esteva. So: Roc Mateu i Raül Refree. Il·luminació: Maria Domènech. Assessora de moviment: Lali Ayguadé. Caracterització: Ignasi Ruiz. Ajudant d'escenografia: Roger Orra. Ajudanta de vestuari: Maria Albadalejo. Alumna en pràctiques: Clara Cabutí (EDIDP - UPC). Construcció d'escenografia: Pascualin Estructures i Big Imatge. Construcció del titella: Martí Doy. Construcció de màscares: Frederic Amat i Martí Doy. Confecció de vestuari: Cortana i Goretti Puente. Producció: Teatre Lliure. Agraïments: Toni Rumbau. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 18 novembre 2022.

Aviat farà 90 anys de la primera estrena del poema tràgic «Yerma» de Federico García Lorca. Era el desembre del 1934, en plena eufòria del període republicà i un any i mig abans que el feixisme acabés amb la vida del poeta. «Yerma» forma part de l'anomenada “trilogia lorquiana” amb «La casa de Bernarda Alba» i «Bodas de sangre», i és, per la proximitat amb la seva mort tràgica, una mena de testament de l'autor avançat en el temps. ¿Drama rural? Sí, en el seu origen, esclar. Però plenament universal i encara intemporal i sense etiquetes en el seu contingut. La jove casada Yerma es troba atrapada en l'estigma social de l'espai del temps —llar, marit i fills—, un estigma que, ben mirat i en el fons, no ha canviat tant en cent anys. [text íntegre de la crítica]


«Moriu-vos». Creació: Cultura i Conflicte. Dramatúrgia: Anna M. Ricart Codina. Intèrprets: Imma Colomer, Montse Colomer, Oriol Genís, Arthur Rosenfeld, Magda Puig, Erol Ileri i Piero Steiner / Enric Ases. Figurants: Gemma Masip, Elisa Muixí, Maribel Sabaté, Pilar Sala, Rosa Serra. Escenografia: Judit Colomer. Assistent d’escenografia: Mariona Signes. Vestuari: Rosa Lugo Fàbregas. Il·luminació: Jou Serra. Música: Pepino Pascual. Espai sonor: Pepino Pascual i Marc Jodar. Vídeo: Erol Ileri Llordella. Ajudanta de direcció i de coreografia: Carla Tovias. Direcció de producció: Òscar Balcells. Producció executiva: Judit Codina Serra. Cap tècnic: Xavier Amat. Tècnics de gira: Marc Jodar i Jordi Domènech. Administració: Mònica Cardús. Comunicació i premsa: Núria Olivé. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbò Bergadà i Marissa Paituví. Fotografia: Marta García Cardellach i Oriol Casanovas Puigjané. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l’Aurora. Coproducció: TNC i Temporada Alta. Distribució: Roser Soler. Amb el suport de: Institut de les Empreses Culturals i Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural. Amb la col·laboració de: Ajuntament d’Igualada i Teatre La Passió d’Esparreguera. Direcció coreogràfica: Sol Picó. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 17 novembre 2022.

Qui avisa no és traïdor: la vellesa sempre arriba, ni que els que la consumiran no en siguin, de joves, per sort, gaire conscients. Aquesta nova proposta del col·lectiu de creadors multidisciplinars “Cultura i Conflicte” dóna visibilitat a la cara oculta de la vellesa, la que passa els dies en una residència de gent gran. Una “maison de repos” en diuen els francesos, que queda més fi, o un “geriàtric”, en diuen a vegades per aquí, que espanta només de sentir-ne paladejar els fonemes. La residència de ficció de l'obra «Moriu-vos» és una residència especial, però no tan allunyada de la realitat. No té res a veure amb aquella altra residència de «Forever Young» on els residents, gent de les arts, hi esgoten les seves últimes possibilitats en un cau d'humor. O en aquella altra del dramaturg Oriol Tarrasón, «Un dia qualsevol», que per cert ja va comptar amb l'actriu Imma Colomer, com ara, i que era un cant a la vida, ni que fos al final de la vida. [text íntegre de la crítica]


«Tocar mare», de Marta Barceló. Intèrprets: Lluïsa Castell i Georgina Latre. Escenografia i vestuari: José Novoa. Il·luminació: David Bofarull. Caracterització: Maru Errando. Banda Sonora: Anna Roig. Disseny de so: Òscar Villar. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional: Lluís Arbós-Dolma Studio. Direcció tècnica: Àngel Puertas. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudants de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Agraïments: Marilia Samper. Una producció de Velvet Events S.L. i Temporada Alta. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – Departament de Cultura – ICEC. Ajudant de direcció: Cristina Arenas. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Baix. Sala Beckett. Barcelona, 11 novembre 2022.

Encara cueja l'última estrena aquí de la dramaturga Marta Barceló (Palma, 1973) amb l'obra «Zona inundable» (TNC) quan ja torna a intrigar els espectadors amb «Tocar mare», ara a la Sala Beckett, fins a tal punt que la trama de fons no permet que se'n pugui desvelar ni mica del moll de l'os que, conjuntament amb la vena també intrigant del director Jordi Casanovas, fan que rellueixin tots els vessants d'aquesta mare i aquesta filla que l'autora posa davant del mirall perquè, a píndoles, vagin representant i deixant anar tots els papers de tantes tipologies de mares i de tantes tipologies de filles. Mares que volen ser mares, mares que no poden ser mares, mares que no volen ser mares, filles que volen tenir mares, filles que volen ser mares, filles que no són filles biològiques, filles que són filles adoptades, mares que adopten filles i mares que fan de mares biològiques d'altres filles i altres mares... i així podríem continuar fent tantes combinacions com volguéssim fins a l'infinit. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Akadèmia | Almeria | Apolo | Aquitània | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Escenari Joan B. | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 25.694.179 visitants i 56.287.006 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

premismax
Nominacions dels XXVI Premis Max Arts Escèniques 2023

premiszirkolika
Palmarès dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2022

premisteatremusical
Nominats Premis de Teatre MusicalCat 2022

butaca2022
Pamarès de la XXVIII edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2022

criticateatral
Guanyadors dels XXIV Premis de la Crítica de les Arts Escèniques 2021

lliure
Tota la programació de la temporada 2022-2023 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

tnc
Tota la programació de la temporada 2022-2023 del Teatre Nacional de Catalunya.

focus
Tota la programació de la temporada 2022-2023 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2022-2023 del Mercat de les Flors.

liceu
Tota la programació de la temporada 2022-2023 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica
Tota la programació de la temporada 2022-2023 del Palau de la Música Catalana.

auditori
Tota la programació de la temporada 2022-2023 de L'Auditori de BCN.

ocb
Tota la programació de la temporada 2022-2023 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

haguemtorturat
Magda Puyo ha dirigit al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Quan ens haguem torturat prou» de Martin Crimp.

quatredonessol
Roger Casamajor i Pere Tomàs han adaptat «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà al Teatre Akadèmia.

animalnegretristesa
La Sala Beckett reposa «Animal Negre Tristesa» dirigida per Julio Manrique amb el mateix repartiment de fa un any.

terrabaixacrim
Pablo Ley i Carme Portaceli han estrenat la seva versió de «Terra baixa (Reconstrucció d'un crim)» al Teatre Nacional de Catalunya.

asesinatofotografo
Pablo Rosal ha estrenat a la Sala Beckett el seu relat negre «Asesinato de un fotógrafo».

buffalobill
Ramon Madaula i Raquel Sans recreen el mite de Buffalo Bill al Teatre Goya.

socfuria
Marcel Clement ha reestrenat a la Sala Fènix «Jo sóc la fúria».

heddagabler
Daniel J. Meyer i la companyia AKA han estrenat «Uppgivenhet» al Teatre Nacional de Catalunya.

heddagabler
Àlex Rigola ha estrenat al Teatre Lliure de Gràcia la seva versió de «Hedda Gabler» amb Nausicaa Bonnín de protagonista.

voluntadcreer
Pablo Messiez ha portat al Teatre Lliure el seu muntatge «La voluntad de creer».

elpare
Josep Maria Pou ha protagonitzat «El pare» de Florian Zeller al Teatre Romea dirigit per Josep Maria Mestres.

america
Sergi Pompermayer ha estrenat a La Villarroel l'obra «Amèrica» sobre l'esclavisme dirigida per Julio Manrique.

travy
La família Pla Solina ha reestrenat a la Sala Becket el seu espectacle «Travy».

elsrapinyaires
Roc Esquius ha estrenat «Els rapinyaires» drigida per Nelson Valente a la Sala Versus Glòries.

lagranfarsa
Santiago Fondevila ha debutat com a autor amb «La gran farsa» dirigida per Ramon Simó a la Sala Beckett.

nochesinluna
L'actor i dramaturg Juan Diego Botto ha portatt al TNC l'espectacle «Una noche sin luna».

petitprincep
Torna el musical «El Petit Príncep» de La Perla 29 en 9a temporada a la sala Paral·lel 62 i amb Mariona Escoda en el paper de la Rosa.

grease
Una nova versió de «Grease» commemora el 50è aniversari d'aquest musical al Teatre Tívoli.

divinamort
La companyia Fac-òF ha estrenat a El Maldà l'espectacle de cabret «Divina de la mort».

paresnormals
Els Amics de les Arts han estrenat al Teatre Poliorama l'espectacle «Pares normals» dirigit per Sergi Belbel.

bonobo
Josep Julien ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Bonobo».

cruznavajas
El Mecano més íntim s'ha esrenat amb l'espectacle musical «Cruz de navajas» a la Cúpula Las Arenas.

yerma
L'actriu María Hervás ha protagonitzat la «Yerma» dirigida per Juan Carlos Martel Bayod al Teatre Lliure de Montjuïc amb un espai escènic de Frederic Amat.

moriuvos
Anna Maria Ricart ha estrenat «Moriu-vos» del col·lectiu Cultura i Conflicte al Teatre Nacional de Catalunya amb Joan Arqué de director i Sol Picó a la direcció coreogràfica.

tocarmare
Marta Barceló ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Tocar mare» amb Lluïsa Castell i Georgina Latre.

concursomalostalentos
La companyia José y sus Hermanas ha estranat al Teatre Lliure de Gràcia l'espectacle «Concurso de malos talentos».

triptych
La companyia belga Peeping Tom ha portat al Tetre Nacional de Catalunya el seu espectacle «Triptych».

cartesamor
Lloll Bertran i Àlex Casanovas han estrenat la nova versió de Marc Rosich de «Cartes d'amor» a la Sala Versus Glòries.

orgull
L'actor Andreu Benito ha interpretat el monòleg «Orgull» al Teatre La Biblioteca dirigit per Oriol Broggi.

silencio
Blanca Portillo ha interpretat al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Silencio» basat en el discurs d'ingrés a la RAE del dramaturg i director Juan Mayorga.

sunsea
El Teatre Lliure ha obert oficialment la temporada amb l'espectacle «Sun & Sea», òpera i performance guanyador del Lle´p d'Or de la Biennal d'Art de Venècia.

viatgehivern
Magda Puyo ha dirigit «Viatge d'hivern» d'Elfriede Janecek a la Sala Beckett amb Clara Peya de pianista.

golfusroma
Marta Barceló ha estrenat l'obra «Zona inundable» sobre la riuada de Sant Llorenç des Cardassar al Teatre Nacional de Catalunya.

golfusroma
Daniel Anglès ha estrenat al Teatre Condal la versió catalana del musical «Golfus de Roma» protagonitzada per Jordi Bosch i una extensa companyia de 26 intèrprets més.

secundaris
Laura Aubert i Bernat Cot han reposat el vodevil «Els secundaris» a El Maldà.

assaigceguesa
Jordi Prat i Coll ha estrenat al Teatre Lliure de Gràcia la seva obra «Fàtima» protagonitzada per l'actriu Queralt Casasayas.

assaigceguesa
Nuno Cardoso ha dirigit l'adaptació de Clàudia Cedó als Teatres de Porto i Nacional de Catalunya.

latrena
La Perla 29 ha estrenat la versió teatral de la novel·la «La trena», de Laetitia Colombani amb Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura al Teatre Goya.

familiahardwicke
T de Teatre i La Brutal han estrenat a La Villarroel l'obra «La meravellosa família Hardwicke», de Christopher Durang, basat en personatges de Txékhov.

nirastredequivamser
Fel Faixedas i Carles Xuriguera han vestit de clown el seu espectacle «Ni rastre de qui vam ser» a la Sala Versus Glòries.

estranystren
L'obra «Estranys en un tren» s'ha portat al teatre català per primera vegada al Teatre del Raval.

perfisol
Carles Sans ha tornat amb el seu espectacle en solitari al Teatre Borràs que repassa les seves anècdotes personals amb la companyia Tricicle.

metodegronholm
El Teatre Poliorama ha reposat novament «El mètode Grönholm» de Jordi Galceran a punt que l'obra compleixi vint anys als escenaris.

elbonpolicia
Ricard Farré i Arnau Puig continuen fent fregolisme amb «El bon policia» de Santiago Rusiñol a El Maldà.

senorarojo
José Sacristan ha reposat al Teatre Romea el seu espectacle sobre l'obra de Miguel Delibes «Señora de rojo sobre fondo gris».

immunitat
Jordi Casanovas ha estrenat l'obra «Immunitat» a La Villarroel, una mirada crítica sobre les circumstàncies del coronavirus.

alfinallesvisions
Llàtzer Garcia ha estrenat «Al final, les visions» a la Sala Beckett, amb Joan Carreras de protagonista.

romeujulieta
David Selvas i La Brutal han estrenat un «Romeu i Julieta» rejovenit i agosarat al Teatre Poliorama.

terapiaintegral
Marc Angelet i Cristina Clemente han estrenat a La Villarroel «Una teràìa integral» amb Roger Coma, Abel Folk, Àngels Gonyalons i Mercè Ros.

elcosmesbonic
Pere Arquillué s'ha enlairat amb el relat de Josep Maria Miró i la direcció de Xavier Albertí al Teatre Romea.

historiesnaturals
La companyia Lazzigags ha portat al Teatra Condal el musical «Les històries naturals» basades en la novel·la de Joan Perucho.

atreveixtremolar
La companyia La Viciosa ha estrenat «Qui no s'atreveix a tremolar» a El Maldà amb Carmela Poch, Bàrbara Roig i Manar Taljo.

girlslikethat
La companyia Càlam ha estrenat l'obra «Girls Like That (Noies d'aquestes)» a la Sala Versus Glòries.

pesuncos
Victoria Szpunberg ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya «El pes d'un cos» amb Laia Marull de protagonista.

bonesintencions
La Sala Trono ha estrenat la comèdia «Les bones intencions», de Marc Artigau, amb Míriam Iscla i Joan Negrié.

company
Antonio Banderas dirigeix «Company» al Teatre Apolo amb Roger Berruezo de protagonista.

rita
Sara Espígul i Mireia Portas han reestrenat «Rita» de Marta Buchaca a La Villarroel.

abracadesllargues
Ferran Utzet ha introduït al català l'autor rus Ivan Viripàiev amb l'obra «Unes abraçades insuportablement llargues».

laltre
Roc Esquius i Sergi Belbel s'han conxorxat amb la comèdia «L'altre» amb Cesc Casanovas i Àlex Ferré.

lenguamadre
La directora argentina Lola Arias ha estrenat «Lengua madre» al Teatre Lliure sobre les diferents tipologies de la maternitat.

achorusline
Xavier Albertí i Josep Maria Miró han adaptat al teatre l'obra «Els homes i els dies», de David Vilaseca.

achorusline
El musical «A Chorus Line» del Soho CaixaBank d'Antonio Banderas ha tornat al Teatre Tívoli dos anys després.

vidaforaaqui
El Maldà ha estrenat un espectacle musical que rescata un catàleg de peces emblemàtiques del Broadway d'or.

amors
Pere Anglas ha estrenat al Teatre Gaudí Barcelona la comèdia «Amors» amb un repartiment jove format al Maresme.

macbett
L'actor Joan Carreras ha protagonitzat el «Macbett» d'Eugène Ionesco que Ramon Simó ha versionat al Teatre Nacional de Catalunya.

sindromedegel
Xicu Masó ha portat al Teatre Lliure de Gràcia el tema de la síndrome de resignació amb l'obra «Síndrome de gel» sobre els refugiats i ambientada a Suècia.

exitmusicalvida
L'actor Roger Pera ha estrenat l'espectacle autobiogràfic «Èxit, el musical de la meva vida» al Teatre del Raval.

foreveryoung
Tricicle ha recuperat l'espectacle «Forever Young» amb un nou repartiment i alguns retocs en el guió al Teatre Poliorama.

apologiaescarni
Marc Timón ha reposat a la Sala Versus Glòries el musical «Apologia i escarni de l'estupidesa humana».

luzia
El Cirque du Soleil ha estrenat l'espctacle «Luzia» sota el Grand Chapiteau al Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat.

ilsnousontoublie
Sèverine Chavrier ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya el muntatge «Ils nous ont oublié» basat en Thomas Bernhard i que farà gira internacional.

loreneta
Guillem Clua ha estrenat «L'oreneta» a La Villarroel amb Emma Vilarasau i Dafnis Balduz dirigits per Josep Maria Mestres.