Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Mapa teatre català al món Traduccions teatre Arxiu Lliure Arxiu històric Romea Arxiu Festival Grec Arxiu TVE (1975-1994) Escena Digital. Museu Arts Escèniques IdT Time Out Barcelona Zirkolika. Revista circ Putxinel·li. Revista titelles Teatre Musical Cat La Finestra Digital Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema en català Filmin blog Cahiers du cinéma Filmoteca de Catalunya Fotogramas Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) La Butaca. Estrenes cinema Time Out Barcelona La Finestra Digital Fons històric «free» Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Time Out Barcelona Enderrock Catàleg Musicat.cat iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital
 Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».
 
 Associació Cultural
 Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura. 
|
 |
Any XXVI - Núm. 8090 El dia a dia del teatre Les notícies de «Clip de Teatre» d'última hora publicades al canal de Twitter. [cliqueu aquí]
Pòdcasts de les crítiques de «Clip de Teatre» a les plataformes SPOTIFY [cliqueu aquí], IVOOX [cliqueu aquí], GOOGLE PODCASTS [cliqueu aquí] i APPLEPODCASTS [cliqueu aquí] i ANDREU SOTORRA PÒDCASTS [cliqueu aquí]
Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]
En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]
Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual [cliqueu aquí] i de les anteriors [cliqueu aquí]
Crítiques recents de cartellera «Nascuts lliures». Autoria: La Conquesta del Pol Sud. Creació: Carles Fernández Giua. Dramatúrgia i documentació: Carles Fernández Giua, Irene Vicente Salas. Intèrprets: Eugènia Arús, Manel Barceló, Irene Bonilla, Aleix Escursell, Ferran Galimany, Laia González Fernández, Micky Jarra. Vestuari: Marina Valls. Disseny d’escenografia: Xesca Salvà. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Disseny de so: Damien Bazin. Disseny de llum: Luis Martí. Acompanyament coreogràfic: Ariadna Montfort. Producció executiva: Irene Vicente Salas. Coproducció del Teatre Nacional de Catalunya, La Conquesta del Pol Sud i el Grec 2026 Festival Barcelona. Cia. La Conquesta del Pol Sud. Direcció: Carles Fernández Giua. Festival Grec 2026. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona. Del 9 al 19 de juliol 2026. ¿Si Luigi Pirandello ja va qüestionar la naturalesa del teatre i va fer irrompre els seus sis famosos personatges en un assaig per trobar un autor que els completés les seves històries, per què La Conquesta del Pol Sud, companyia especialitzada en el teatre-document, no pot posar sis representants del professorat en cerca d'un actor que els il·lumini en el recorregut de les seves trajectòries com a docents a les aules? No hi ha dubte que el curs acadèmic convuls que s'acaba de viure, amb vagues i protestes al carrer, i que anticipa una represa de setembre tan convulsa com l'anterior, ha influït en el neguit escènic, ja sigui per atzar o per premonició, i ha fet que en un mateix espai de temps hagin conviscut a la cartellera teatral tres espectacles que tenen l'educació com a rerefons i com a bombolla a punt d'esclatar de preocupació social: «Una bufetada a temps», de Marta Buchaca; «Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares i aquest, «Nascuts lliures», de La Conquesta del Pol Sud. [text íntegre de la crítica]
«L'esquerda en el món (Der Riss durch die Welt)», de Roland Schimmelpfennig. Traducció d'Albert Tola. Interpretació: Ann Perelló, Assun Planas, Philip Rogers, Pol Sanuy i Magdalena Sbert. Disseny d’il·luminació: Carolina Durian. Disseny de so: Jaume Manresa. Disseny d’escenografia i vestuari: Roger Orra. Ajudant de producció: Daria Nicolau. Direcció de producció: Xavier Granada i Assun Planas. Producció executiva: Xavier Granada, Alba Gómez i Raül Perales. Distribució: Magrana Escena. Una producció de Magrana Escena i Grec 2026 Festival Barcelona, en coproducció amb Malvasia Produccions. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), Goethe – Institut Barcelona, Factoria SI (Senyor Màsters), Ajuntament de Cornellà i Fabra i Coats. Ajudantia de direcció: Marc Tresserras. Direcció: Rodrigo García Olza. Festival Grec 2026. Sala Versus Glòries, Barcelona. Del 15 al 26 de juliol 2026. Parlem de desconnexió, no pas de connexió. Perquè, de connexió entre els cinc personatges d'aquesta obra del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig (Göttingen, Alemanya, 1967), no n'hi ha gaire. Cal advertir els espectadors que «L'esquerda en el món» és una obra complexa, difícil. Ha estat una proposta del Grec'26 que la sala Versus Glòries ha introduït en la seva programació. És una obra difícil sobretot per als intèrprets, que no tenen les manilles i el folre d'un diàleg compartit on aferrar-se i que no es poden desviar en cap moment del seu discurs unipersonal. No és tan difícil, en canvi, per als espectadors, receptors passius, perquè la reben tal com l'autor els l'ha plantejada: com un text essencialment narratiu, fins al punt que, en algunes escenes, cada personatge que s'adreça, en apartat, a l'auditori ho fa amb les acotacions pròpies de la novel·la: “diu ell...”, “diu ella...”, “li diu a ell...”, “li diu a ella...”. [text íntegre de la crítica]
«Muljil». Text: Jaeuk Shin. Interpretació: Hyunsung Seo, Kwanghyun Ma, Joonbong Kim, Aeri Lee. Disseny del so: Jimmy Sert. Disseny de la il·luminació: Hayoung Jeong. Disseny del vestuari: Gyonginn Kim. Set Manager: Wonsuk Choi. Producció: Bongmin Choi. Un encàrrec del Festival d’Arts Urbanes d’Ansan i el Centre de Creació d’Arts Urbanes de Seül. En col·laboració amb el Producer Group DOT, avalat pel Ministeri de Cultura, Esports i Turisme, KOFICE, K-arts on the Go. Amb la col·laboració de Casa Àsia. Amb el suport del Centro Cultural Coreano en España. Companyia Elephants Laugh. Direcció: Jinyeob Lee. Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona. Del 15 al 16 de juliol 2026. De “performance” en “performance” i així ens anem fent grans. L'espectacle «Muljil» ha estat l'aportació de Corea del Sud, juntament amb un altra proposta de dansa, dins el Grec'26. El teatre coreà no ha estat dels més habituals aquí i l'experiència té tot l'aire del paper irrenunciable d'un festival que vol mirar a fora. A més, «Muljil» ve avalat pel seu pas pel Festival d'Avinyó, de qui, al Grec, sempre li ha fet gràcia sentir-se'n cosí germà. Però si un o una van al teatre confiant que passaran una hora —en aquest cas l'espectacle és breu—, si pot ser a la fresca i també alimentant el seu esperit cultural, i es troben que, sisplau per força, sense previ avís, perquè els ha tocat per obra i gràcia i assenyalament d'un dels intèrprets, els posen dins un cubicle de vidre o plàstic transparent, ple d'aigua, amb la roba que porten posada i els conviden a practicar allò que algunes criatures fan a les piscines d'estiu amb el perillós joc de l'apnea, o dit en llenguatge ingenu, “bufar bombolles”, la confiança en l'organització del teatre o del festival es fa miques. [text íntegre de la crítica]
«Solitudes». Autoria i dramatúrgia: Garbiñe Insausti, José Dault, Iñaki Rikarte, Rolando San Martín i Edu Cármaco. Direcció: Iñaki Rikarte. Interpretació: José Dault, Garbiñe Insausti, Edu Cárcamo. Escenografia i vestuari: Ikerne Giménez. Il·luminació: Carlos Samaniego. Música original i espai sonor: Luis Miguel Cobo. Caracterització (màscares): Garbiñe Insausti. Producció executiva: Kulunka Teatro. Ajudantia de direcció: Rolando San Martín. Ajudantia d’escenografia: Almudena Martín. Cap tècnic del teatre: Aleix Arbonès. Tècnic del teatre: Víctor Bartolomé. Construcció d’escenografia: Mambo Decorados. Màrqueting i comunicació de la companyia: María Díaz. Màrqueting i comunicació del teatre: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruiz. Disseny de cartell: Dani Castillo. Una producció de Kulunka Teatro. Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, amb el suport de l’INAEM - Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Govern d’Espanya, Ministeri de Cultura), el Pla de recuperació, transformació i resiliència, el Govern basc i l’Instituto Vasco. Recomanat a partir de 14 anys. Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona. Del 10 al 19 de juliol 2026. Els Kulunka Teatro són com un poema amb cames, si se'm permet la llicència. I creadors i portadors d'uns capgrossos que tenen la virtut d'entendrir els espectadors com si fossin personatges de carn i os. Ho vam constatar de seguida quan els vam descobrir aquí, ja fa més de deu anys, amb el seu primer espectacle, «André & Dorine», que ara també ha format part de la trilogia que dins el Grec'26 omple el juliol del Teatre Condal, amb aquest, «Solitudes», que es veu aquí per primera vegada, i el següent, «Forever», reposició provinent d'un Grec anterior. Fa la impressió que els dramaturgs i creadors de Kulunka Teatro, provinents del País Basc, primer pensen i escriuen el guió d'una tragicomèdia i, quan la tenen, fan un “delete” que esborra tot el text del disc dur i es queden amb el gest, la impressió, la potència del mut, la mirada de tristesa, la mirada provocativa o la mirada de felicitat. El gest i qualsevol petit efecte de so, d'algun objecte que vola, d'una presència que no hi és —la d'un gos, per exemple, lligat a la llarga corretja—, el vol de la gavina que no es veu mai, el mar del fons, l'urna de les cendres... [text íntegre de la crítica]
«Wasted Land». Concepte i direcció: Ntando Cele. Interpretació: Ntando Cele, Brandy Butler, Françoise Gautier, Angela Kerrison. Composició i direcció musical: Wael Sami Elkholy. Beats: by Soukey. Vestuari: Rudolf Jost. Col·laboració artística i tècnica: Sandro Griesser. Col·laboració dramatúrgica: Raphael Urweider, Davide-Christelle Sanvee. Ajudantia de direcció: Joëlle Antonie Gbeassor. So: Janyves Coïc. Il·luminació: Demian Jakob. Vídeo: Janosch Abel, Nicolas Gerlier. Utillatge i construcció de l’escenografia: Théâtre Vidy-Lausanne. Regidoria: Nelly Chauvet. Responsable de la il·luminació: Cassandre Colliard. Responsable del so: Marc Pieussergues. Agraïments: Isabel Gygax, Ueli Kempter, Patricia Kafwamba Oguey, Payal Parekh. En coproducció amb De Singel, Bonlieu scène nationale Annecy, Maison Saint-Gervais Genève, LAC Lugano Arte e Cultura, Festival NEXT, Dampfzentrale Berne com a part del Franco-Swiss Interreg Project No. 20919, LACS, Annecy-Chambéry-Besançon-Geneva-Lausanne. Amb el suport d’Expedítion Suisse, Kultur Stadt Bern, Swisslos - Kultur Kanton Bern, Ernst Göhner Stiftung, Pro Helvetia, Corodis, Loterie romande, Burgergemeinde Bern, Fonds de dotation Porosus, Migros-Kulturprozen, Landis & Gyr Stiftung Stiftung, Schweizerische Interpretenstiftung. Amb la col·laboració de Residenz Schauspiel Leipzig. Direcció: Ntado Cele. Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliiure Montjuïc, Barcelona. Del 10 a l'11 de juliol 2026. El poeta, dramaturg i crític estatunidenc Thomas Stearns Eliot, conegut amb el nom literari de T.S. Eliot (San Luis, Misuri, 1888 - Londres, 1965), va publicar «The Waste Land» el 1923, «La terra gastada», en la versió catalana. Considerat un dels poemes emblemàtics del segle XX, Eliot hi reflecteix, després de la Primera Guerra Mundial, el desengany que es va apoderar de la societat occidental, cosa que Eliot exposa amb una reflexió sobre el sentiment de la pèrdua, el trencament i la decadència. En aquesta tesi es basa la part cantada i musical d'aquest espectacle de l'artista multidisciplinar sud-africana Ntando Cele (Durban, Sud-àfrica, 1980) que li serveix també per adoptar una part del títol que va fer cèlebre T.S. Eliot el 1923, «Wasted Land» o «Terra perduda», o «Terra gastada», si respectem la versió catalana de Joan Ferraté. Si no volem fer teatre, podem fer performances. I això és el que fa Ntando Cele, que presenta també dins el Grec'26 un altre espectacle, però de petit format, «SPAfrica», al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. [text íntegre de la crítica]
«Primera llei de Newton», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Lua Amat, Dafnis Balduz, Sara Diego, Rosa Gamiz, Anna Sahun, Max Vilarrasa. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Zaida Crespo. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: David Solans. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Carmen Álvarez. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Sergi Manel Alonso. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Regidoria: Lluc Armengol. Cap tècnic teatre: Andrés Piza. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Disseny gràfic: Focus. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Montibello, Rowenta i Mikakus. El text ha rebut una beca per a la creació literària per autors consolidats de la Institució de les Lletres Catalanes. Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura). Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Distribució: Carme Tierz. És una producció de La Villarroel i Grec 2026 Festival de Barcelona. Direcció: Nelson Valente. La Villarroel. De l'1 de juliol al 2 d'agost 2026. Quan l'Izan, un adolescent promesa del futbol d'un institut públic d'un barri dels anomenats perifèrics de Barcelona, fa els seus presumptes passis amb la bimba per l'escenari, la síndrome Lamine Yamal és fa inevitable. Quan Adri, un professor nouvingut, segurament interí, amb criteris pedagògics heretats de la vella escola activa intenta fer entendre la llei de Newton a l'Izan, la lluita d'una sèrie de professionals de l'ensenyament que topen amb la burocràcia i els plans obsolets també es fa inevitable. Quan la Mònica, la directora de l'institut, es prepara per enregistrar una entrevista arran d'un premi que el centre ha rebut pel seu projecte escolar, es fa inevitable la feina amagada i silenciada de molts equips de professorat que treballen dia a dia contracorrent. Quan la Teresa, la professora de llengua més veterana, entra en joc per qüestionar l'aprovat que sembla que podria tenir l'Izan malgrat el seu absentisme a les classes i la falta greu d'haver copiat uns treballs, el dilema d'una bona part del professorat sobre si formen persones o els llancen a la paperera també es fa evident. [text íntegre de la crítica]
Joc de màscares analògiques. Crítica teatral de l'obra «Creure en les màscares», de Romeo Castellucci. Col·laboració en la dramatúrgia: Piersandra Di Matteo. Assistència artística: Sergio Scarlatella. Direcció tècnica: Eugenio Resto. Artefactes artístics: Filippo Zimmermann & Plastikart Studio. Tècnic: Andrei Benchea. Tècnic d’electricitat: Andrea Sanson. Direcció de producció: Benedetta Briglia. Producció: Caterina Soranzo. Organització: Giulia Colla. Agraïments: Col·laboradors Barcelona. Equip tècnic en Cessamentna: Carmen Castellucci, Francesca Di Serio, Gionni Gardini, Dario Neri. Administració: Michela Medri, Elisa Bruno, Simona Barducci. Comptabilitat: Massimiliano Coli. Coproducció de Socìetas, Grec 2026 Festival Barcelona, Triennale Milano Teatro, Vienna Festival (Wiener Festwochen), Free Republic of Vienna, Transart – Festival for contemporary cultures. Col·laboració de l'Istituto Italiano di Cultura. Direcció: Romeo Castellucci. Festival Grec 2026. Sala Raval, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, Del 4 al 5 de juliol 2026. Una de les tendències més recents en certes exposicions immersives és que et convidin a calçar-te un aparell voluminós que et transporta a una realitat virtual fins al punt que acabes de perdre el món real de vista i et trobes immers en un palau de segles passats, unes termes romanes, uns animals de gènere fantàstic o envoltat de personatges històrics que, si goses tocar-los, se't fonen com un bolado. M'imagino com es diverteixen els monitors d'aquestes exposicions interactives quan veuen els moviments dels usuaris dels aparells que es mouen mig a les palpentes com si juguessin al joc de la gallineta cega. Faig aquesta comparació perquè el que proposa el reconegut director, dramaturg, il·luminador, figurinista i escenògraf italià Romeo Castellucci (Cesena, Emília-Romanya, Itàlia, 1960) és precisament l'altra cara de la realitat virtual com si, en un rampell romàntic, tornés a l'analògica amb un joc de màscares que repten els espectadors a viure allò que la mínima visibilitat dels forats dels ulls els permeten imaginar. [text íntegre de la crítica]
«El retrat de Dorian Gray». A partir de l’obra d’Oscar Wilde. Dramatúrgia de Marc Rosich. Composició de Jordi Cornudella. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort. Músics Leos Quintet: Ernest Martínez / Laura Urteaga (primer violí), Sara Balasch / Laura Marin (segon violí), Arabela Fernández / Oriol Tort (viola), Nico Cobo / Eduard Raventós (cello), Alejandro Frankel / Iu Boixader (contrabaix). Moviment: Montserrat Colomé. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Bernat Jansà. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de direcció: Iban Beltran. Ajudantia de direcció musical: Ernest Martínez. Ajudantia d’escenografia: Paula Font. Ajudantia de producció: Sira Castells i Sara López. Cap tècnic del teatre: Sergio Lobaco. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Teatre Romea i Grec 2026 Festival de Barcelona. Amb el suport de l’ICEC – Institut Català de les Empreses Culturals (Generalitat de Catalunya), Ajuntament de Barcelona i l’INAEM – Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música (Gobierno de España, Ministerio de Cultura). Finançat per Unió Europea Fons Next Generation, Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia (Gobierno de España), Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Direcció musical: Jordi Cornudella. Direcció d’escena: Marc Rosich. Festival Grec 2026. Teatre Romea. Barcelona, 6 juliol 2026. Hi ha obres que no serien el que són si no fos per qui les interpreta. Hi ha obres que, sense ser expressament d'encàrrec, encaixen a la perfecció amb la manera d'actuar de l'intèrpret, la manera de dir i la manera de fer sentir l'ànima de la història amb la profunditat com la que requereix extreure tot el que hi ha de rerefons en la novel·la «El retrat de Dorian Gray», que l'escriptor irlandès Oscar Wilde (Dublín, Irlanda, 1854 - París, França, 1900) va publicar el 1890 —l'única novel·la del seu catàleg de dramaturg i poeta—, primer en una revista i, un any després, revisada, retocada, autocensurada per recomanació d'assessoria i mig ampliada, en suport editorial. Tot i així, l'escàndol provocat pel contingut de la novel·la no va evitar un dels primers judicis contra la llibertat de gènere que va portar Oscar Wilde a la presó. No és aquest, però, l'únic ni el principal motiu de l'obra «El retrat de Dorian Gray» sinó el reflex d'una lluita interna del protagonista contra la inevitable fatalitat de l'envelliment que per a Dorian Gray és una tragèdia personal que l'arrossega a l'abisme i que converteix la trama en una mena d'història d'aires gòtics: mentre el quadre, el retrat vaja, de Dorian Gray pateix el llast de l'envelliment, ell —com si hagués pactat amb l'infern— té el privilegi de mantenir la seva joventut i la seva bellesa. [text íntegre de la crítica]
«Una bufetada a temps», de Marta Buchaca. Intèrprets: Sara Diego, Eudald Font, Montse Guallar, Ramon Madaula i Marc Rius. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Marta Pell. Il·luminació: Anna Espunya. Espai sonor: David Solans. Assesoria de moviment: Davo Marín. Direcció de producció i producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudantia de producció i regidoria: Clara Roche. Direcció tècnica: Víctor Cárdenas. Ajudantia de direcció: Roc Esquius. Cap tècnic del teatre: Andrés Piza. Màrqueting i comunicació: La Villarroel. Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Imma Sust, Jordi Galceran, Guillem Clua, Sergi Belbel, Jordi Soriano, Davo Marín, Joan Maria Comes i Buchaca, Roger Comes i Buchaca, Uma Bonet Espunya, Bruc Esquius Turmo, Nael Boronat Ruiz, Escola Univers i Espai Maragall Centre d’arts escèniques de Gavà. Una producció de La Pocket i La Villarroel. Direcció: Marta Buchaca. La Villarroel, Barcelona, 9 abril 2026. Reposició: Teatre Goya, 8 juliol 2026. La comèdia catalana ben feta està d'enhorabona. Com la primavera, ha esclatat amb tots els colors. Ara, amb «Una bufetada a temps», la dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979), posa el dit a la nafra del sempre polèmic mètode més infal·lible per educar criatures millor que les generacions anteriors i llençar-les a la piscina d'un futur que pinta negre. En un moment que els professionals de l'ensenyament estan desbordats i sorprenentment menyspreats per l'administració, saturats de jornades de vaga, criticats per les colònies cancel·lades i tips de taules de negociació on no es negocia bo i res, que hi hagi un insòlit punt de reflexió teatral en clau irònica i to de comèdia sobre els diversos mètodes d'educació, que han superat etapes i han sobreviscut com han pogut en els últims setanta anys, és un alè d'aire fresc. [text íntegre de la crítica]
«Ophelia’s got talent». Concepte: Florentina Holzinger. Intèrprets: Melody Alia, Saioa Alvarez Ruiz, Inga Busch, Renée Copraij, Sophie Duncan, Fibi Eyewalker, Paige A. Flash, Florentina Holzinger, Annina Machaz, Xana Novais, Netti Nüganen, Urška Preis, Zora Schemm (RambaZamba Theater), roya the destroya. I també: Adele Brinkmeier, Liv Bohse, Greta Grip, RosaShaw, Lenya Tewes, Laila Yoalli Waschke. Disseny de so: Stefan Schneider. Tècnic de so: Jonathan Bruns. Música: Paige A. Flash, Urška Preis, Stefan Schneider. Disseny d’escenografia: Nikola Knežević. Assistent d’escenari: Camilla Smolders. Director d’escena: Xavier Pérez. Disseny d’il·luminació: Anne Meeussen. Disseny de vídeo: Melody Alia, Jens Crull, Max Heesen. Càmera en directe: Melody Alia. Dramatúrgia: Renée Copraij, Sara Ostertag, Fernando Belfiore, Michele Rizzo. Dramatúrgia de Volksbühne: Johanna Kobusch. Equip tècnic: Jan Havers, Martin Schwab, Lukas Lupo Saller Dörte Wilfroth. Directora de producció: Katharina Wallisch, Stephan Werner. Producció i gestió de gira: Moira Garee, Sarah Rindone. Gestió i distribució internacional: Katharina Wallisch & Giulia Messia - neon lobster. Agraïments: RambaZamba Theatre Berlín. Una producció de Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz i Spirit, coproduïda pel Productiehuis Theater Rotterdam, Tanzquartier Wien, Arsenic Lausanne, Asphalt Festival, Gessnerallee Zürich, Kampnagel Internationales Sommerfestival i De Singel Antwerpen. Amb finançament de la Kulturabteilung der Stadt Wien i del Bundeskanzleramt für Kunst und Kultur. Amb la col·laboració del Goethe-Institut i del Consolat General de la República Federal d'Alemanya. Direcció: Florentina Holzinger. Festival Grec 2026. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona. 2 i 3 de juliol 2026. Quan una companyia adverteix els espectadors amb el que es poden trobar, qualsevol precaució que prengui l'auditori és inútil. Si el servei del SEM —l'ambulància del pilot lluminós i la sirena— fa guàrdia als afores d'un teatre, és que potser aniran maldades de debò. I si el programa de mà o la informació del web desvela sense embuts —o aixeca més expectatives de les que tocaria— que l’espectacle que veureu inclou “autolesions, sang, agulles, llums estroboscòpics i representacions o descripcions explícites de violència física o sexual”, n'hi ha per fugir cames ajudeu-me. L'espectacle multidisciplinar, o millor dir-ne potser la macroperformance d'«Ophelia's got talent» de la dramaturga, directora, coreògrafa i ballarina austríaca Florentina Holzinger (Viena, Àustria, 1986) és la proposta d'autos que respon a totes aquestes advertències. [text íntegre de la crítica]
«La truita», de Baptiste Amann. Traducció i adaptació: Carles Batlle. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Júlia Bonjoch, Marc Bosch, Sara Espígul, Tai Fati, Miranda Gas, Arnau Puig i Emma Vilarasau. Escenografia i disseny de vestuari: Albert Pascual. Disseny de llums: Guillem Gelabert. Disseny de so: Guillem Rodríguez. Disseny audiovisual: Francesc Isern. Cap tècnic: Ap7 projectes tècnics Enric Alarcón. Tècnic de so i audiovisuals: Roger Giménez. Cap tècnic Teatre Poliorama: Roc Ibàñez. Tècnics Teatre Poliorama: Justo Gallego i Roger Arjona. Construcció d’escenografia: Carles Piera - Pascualín Estructures. Caracterització: Esther Carbonell. Treball de text: Carles Batlle i Ferran Utzet. Regidoria: Pol Quintana - Carol Ibarz. Ajudant d’escenografia: Mercè Lucchetti. Alumna en pràctiques: Emma Pons. Amb la participació especial (veu en off): David Verdaguer. Fotografia promocional: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Vídeo promocional i fotos d’escena: Gusto Audiovisual. Premsa: Mima Garriga. Comunicació Teatre Poliorama: Ivan Danot, Laia Sanz i Carlos Zaragoza. Comunicació BItò: Bea Moyano i Mariona Gómez. Direcció de producció: Josep Domenech. Cap de producció: Blanca Arderiu. Producció executiva: Macarena Garcia. Comunicació: Bitò. Una producció de: Bitò, Teatre Poliorama i Grec 2026 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració del Teatre Principal de Terrassa. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Sergi Belbel, Mònica Molins, Joana Ricart Arderiu, Backstage BCN (Núria Soteras i Marc Lahilla). Ajudanta de direcció: Gina Surià. Direcció: Ferran Utzet. Festival Grec 2026. Teatre Poliorama, Barcelona, 30 juny 2026. El refranyer popular és ple de sentències ancestrals que, per molt populars que siguin, avui no passarien el filtre de la discriminació i la desigualtat. Aquesta n'és una. La que pregona com si res que tres filles i una mare no són cap altra cosa sinó quatre dimonis per a un pare. No sé si el jove dramaturg, director i actor francès Baptiste Amann (Avinyó, Provença, França, 1986) té coneixement d'aquest refrany popular català que ha fet fortuna també en francès quan diu: “Trois filles et leur mère sont quatre diablesses pour le père”. Si no el coneix, és evident que el desenllaç de la seva tragicomèdia «La truita» s'hi apunta clarament. I no dic res més perquè cal que els espectadors arribin al desenllaç pel seu compte i sense coneixement de causa. Al cap d'un parell d'hores —que llisquen amb un ritme sempre enjogassat i ple de sorpreses—, la trama fa un tomb inesperat passant de la comèdia franco-catalana a la tragèdia universal. I tot l'auditori, que s'ha esplaiat durant més de la meitat de l'obra amb una bona dosi de rialles i somriures, manté ara l'alè suspès pels esdeveniments, els estirabots i els impromperis que tots els personatges de «La truita» es llancen com si fossin sagetes de tir amb arc —i ja sabran també els espectadors perquè parlo d'arc i de sagetes—, sagetes enverinades que alteren la vida d'aquesta família d'origen mitjà i benestant —pare i mare a la seixantena llarga amb un canvi d'urbà a rural ecològic— amb tres filles que ja campen pel seu compte, amb èxits professionals les tres, amb respectives parelles i, dues d'elles, les més grans, amb criatures de mesos, en contrast amb la més petita, nòmada, fotògrafa premiada, lesbiana, i sense ganes de portar fills al món. [text íntegre de la crítica]
«Una noche sin luna», de Juan Diego Botto. Intèrpret: Juan Diego Botto. Escenografia: Leticia Gañán i Curt Allen Wilmer (AAPEE) amb EstudioDedos. Il·luminació: Valentín Álvarez (AAI). Vestuari: Elda Noriega (AAPPE). Espai sonor: Pablo Martí Jones. Música original: Alejandro Pelayo. Attrezzo: Eva Ramón. Ajudant d'il·luminació: Raúl Baena. Intèrpret de la cançó “Anda jaleo”: Rozalén. Cançó “Pequeño vals vienés (Take this Waltz): Morente i Lagartija Nick. Estudis de gravació: EStudio 1 / Mac Producciones. Fotografia cartell: Sergio Parra. Fotografia escena: MarcosGpunto. Disseny gràfic del cartell: Javier Naval. Disseny gràfic del dossier i del programa fora del TNC: David Sueiro. Cap de premsa: María Diaz. Teaser i documentació audiovisual: Bernardo Moll Otto. Disseny web: Olga Rodríguez. Disseny gràfic dossier i programa: David Sueiro. Construcció escenogràfica: Pascualin Estructures i Scnik. Transport: Taicher. Distribució: Concha Busto Producción y Distribución. Direcció i disseny de producció: Nur Levi. Direcció tècnica i tècnic d'l·luminació: Manuel Fuster. Maquinista i attrezzista: Giovanni Colangelo. Gerent i regidora: Menalie Pindado. So en gira i muntatge: Rubén Muiño. La Rota Producciones, Barco Pirata Producciones i Concha Busto Producció y Distribución. Ajudanta de direcció: Xènia Reguant. Direcció: Sergio Peris-Mencheta. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 9 desembre 2022. Reposició: Teatre Tívoli, Barcelona, 1 juliol 2026. L'actor i dramaturg argentí Juan Diego Botto (Buenos Aires, Argentina, 1975), format i establert a Madrid, després de perdre el seu pare el 1977, amb la dictadura del colpista militar Jorge Rafael Videla i arran de la dramàtica desaparició de fins almenys 9.000 resistents i dissidents argentins, té una sensibilitat especial per la injustícia i la immunitat del feixisme de tots els colors. El pes de la pròpia història personal de Juan Diego Botto es reflecteix, com ja ha fet en alguna de les seves altres interpretacions tant de teatre com de cinema, en aquesta mirada tocada de sensibilitat durant més de 100 minuts sobre l'assassinat de Federico García Lorca a mans del feixisme colpista contra el govern de la República espanyola del 1936. La història és encara tan oberta que no fa encara ni quatre anys una de les descendents de García Lorca, la seva neboda Gloria García Lorca (Nova York, 1945), repetia el que és per ara la veu oficial de la família: Intentar buscar i recuperar les restes de García Lorca on va ser afusellat, entre Viznar i Alfacar, el 18 d'agost del 1936, juntament amb el mestre republicà Dióscoro Galindo i els banderillers Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, per a la família, seria trencar amb la memòria del que realment va passar. Allà el van matar i allà el van enterrar. És, diu la família, un símbol de tants afusellats i víctimes del franquisme. [text íntegre de la crítica]
«André & Dorine». Dramatúrgia de Garbiñe Insausti, Jose Dault, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín. Música original de Yayo Cáceres. Intèrprets: Jose Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Escenografia: Laura Eliseva Gómez. Il·luminació: Carlos Samaniego "Sama". Vestuari: Ikerne Giménez. Máscares: Garbiñe Insausti. Ajudant direcció: Rolando San Martín. Direcció: Iñaki Rikarte. Companyia Kulunka Teatro. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 setembre 2015. Reposició: 1 juny 2016. Reposició: Teatre Condal, Barcelona. Festival Grec 2026. De l'1 al 9 de juliol 2026. Sense paraules. No en calen. El gest, la màscara, l'ambientació, la banda sonora, els objectes... El silenci i el que suggereix és l'autèntic protagonista d'aquest espectacle visual, «André & Dorine», un espectacle d'autoria basca, creat per una companyia encara jove, que des del 2010 passeja per tot el món amb aquesta mirada que fa, poètica, tendra, emocionant i d'un cert humor agredolç, a la malaltia de l'Alzheimer. Tres intèrprets i una quinzena de personatges. Una història que recula en el temps d'una parella d'avis que lluita entre la memòria que fuig i el present que la vol retenir. Ell, André, un escriptor de la vella raça. Ella, Dorine, una violoncel·lista amb la memòria a l'arquet. Vella màquina d'escriure amb el clec, clec, persistent de les tecles, com un ritme que contrasta amb la suavitat del cos i les cordes del violoncel. [text íntegre de la crítica]
«L’Albada», de Jaume Viñas. Intèrprets: Cristina Arenas, Patrícia Bargalló, Joan Marmaneu, Clara Mir, Noël Olivé, Eduard Paredes, Maria Ribera, Oriol Ruiz Coll, Ismael Sempere, Ramon Vila, Jaume Viñas. Llums: Pep Barcons. Vídeo: Francesc Isern. Vestuari: Gina Moliné. Espai: Yaiza Ares i Oriol Broggi. So: Òscar Camí, Pau Segura i Oriol Broggi. Regidoria: Maria Molist i Aran Broggi. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura: Atenció al públic: Sílvia Forns i Núria Ubiergo. Sastressa: Vintu. Estudiants en pràctiques STAE: Aina Masip i Martí Vellvehí. Estudiant en pràctiques MUET: Valentina Salas. Fotografies: Alex Rademakers. Clip promocional: David Andreu. Dibuix del cartell: Paula Mariscal. Color del cartell: Màrcia Cisteró. Agraïments: Família Viñas Burgos Marchador i Sotillos, Júlia Santacana i “Diari d'una miliciana”. Una coproducció de La Perla 29 i el Festival Grec de Barcelona 2026. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 25 juny 2026. «L'Albada» és una obra d'obres. Si es pogués desmuntar com un trencaclosques per peces, un s'adonaria que dins de la trama hi ha multitud de trames, sempre gratant en la memòria, que permetrien que l'autor i també actor Jaume Viñas (Barcelona, 1987) en comptes de fer una única obra de tres hores quaranta amb entreacte n'hauria pogut fer, com a mínim, dues o tres de diferents. Esclar que entre el 1936 i el 1992 hi ha mig segle de vida, que dóna per molt, però no és tant per l'extensió del temps que hi ha aquesta multiplicitat de personatges i moments històrics sinó per les diverses circumstàncies que fan que s'entrecreuïn gairebé tots a «L'Albada» i que s'acabin trobant i, en una afortunada concessió als espectadors, formin una composició global quan es resitua en un epíleg protagonitzat per la protagonista, l'Alba, una estudiant de 20 anys de la Facultat d'Història de la Universitat de Barcelona, criada en un orfenat i empesa a fer un treball de recerca el mateix 1992 per investigar a fons el seu origen i tot el que l'envolta. [text íntegre de la crítica]
«Chroniques». Creació de Gabriela Carrizo i la companyia Peeping Tom. Intèrprets: Simon Bus, Seungwoo Park, Charlie Skuy, Boston Gallacher i Balder Hansen. Ajudanta artística: Helena Casas. Escenografia: Amber Vandenhoeck. Espai sonor: Raphaëlle Latini. Il·luminació: Bram Geldhof. Vestuari: Jana Roos, Yi-Chun Liu, Boston Gallacher. Pintura de teló de fons: Seungwoo Park. Ajudanta d’escenografia: Edith Vandenhoeck: Assessorament artístic: Eurudike de Beul, Horacio Camerlingo Amb la col·laboració especial de Lolo i Sosaku. Alumnes en pràctiques: Laura Capdevila Millet, Ivo Hendriksen. Codirecció: Raphaëlle Latini. Equips tècnics i de gestió de la companyia: Coordinació tècnica: Gilles Roosen. Regidor: Filip Timmerman. Tècnics d’escenari: Clément Michaux, Thomas Deptula. Tècnics de llum: Bram Geldho, Kato Stevens. Tècnics de so: Jo Heijens, Wout Clarysse. Cap de producció: Rhuwe Verrept. Direcció executiva: Veerle Mans. Direcció de gires: Alina Benach Barceló. Producció executiva: Helena Casas, Rhuwe Verrept. Comunicació: Ingmar Doumen. Distribució: Frans Brood Productions. Producció i coproducció: Peeping Tom, Teatre Nacional de Catalunya, ExtraPôle Provence-Alpes-Côte d’Azur, Festival d’Avignon, Festival de Marseille, Théâtre National de Marseille - CDN Nice Côte d’Azur, La Criée - CDN, Les Théâtres Aix-Marseille, Anthéa - Antipolis Théâtre d’Antibes, Châteauvallon-Liberté - SN, La Friche la Belle de Mai - Théâtre Les Salins SN Martigues, KVS - Koninklijke Vlaamse Schouwburg Brussels, Tanz Köln Cologne i Festival Aperto /Fondazione I Teatri in Reggio Emilia, Triennale Milano, Torinodanza Festival / Teatro Stabile di Torino - Teatro Nazionale Torino, Le Vilar Louvain-la-Neuve, Centro Danza Matadero Madrid, Théâtre National de Nice - CDN Nice Côte d’Azur, FOG Triennale Milano Performing Arts Festival, La Villette Paris, Schrittmacher Festival Heerlen, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Emilia Romagna Teatro ERT / Teatro Nazionale. Amb el suport d'Estrapole, Tax Shelter del Govern Federal de Bèlgica, Ministère de la Culture Drac Paca, Région Sud Paca, Département des Alpes Maritimes. Agraïments: Franck Chartier, Uma Chartier i Cyrille de Canson. Equips tècnics i de gestió del TNC. Companyia Peeping Tom. Direcció: Gabriela Carrizo. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 a 14 juny 2026. Quan tot un auditori surt d'un espectacle amb la cara més aviat de pasta de moniato o bé és que la companyia l'ha trasbalsat del tot fins a deixar-lo grogui o bé és que els espectadors volien entendre com fos el que veien i han acabat no entenent res. Això no és exclusiu de la companyia belga de dansa, i encara una mica de teatre, Peeping Tom, que ja ha passat pel Teatre Nacional de Catalunya en anteriors ocasions amb alguns dels seus espectacles més impactants com «Kind», «Tryptich» o «S 62°58’, W 60°39’», sinó que ho és també de la majoria de companyies de dansa que tenen com a missal de capçalera el llenguatge abstracte. Amb «Chroniques» de Peeping Tom, la gran maquinària s'ha moderat i tot és més fred, més deixat a la mà no de Déu sinó del cos dels cinc intèrprets —tots homes—, al paisatge de pedrots i als artilugis que, com si fossin peces d'un museu d'autòmats, van apareixent en un espai propi de gènere fantàstic, tenebrós, inquietant i, a la vegada, de cartó-pedra de plató cinematogràfic de gènere de ciència-ficció. [text íntegre de la crítica]
«La promesa», de Yago Alonso i Sílvia Navarro. Intèrprets: Eduard Buch, Eduardo Lloveras, Mercè Martínez, Marc Rodríguez i Carol Rovira. Regidoria: Bibiana Guzmán. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Martí Maymó. Producció executiva: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Disseny gràfic: Edu Buch. Fotografia: Kiku Piñol. Ajudantia: Julia Cortina. Direcció: Pau Roca. Coproducció de Focus i Companyia Sixto Paz. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2026. Coincidint amb l'estrena de l'obra «La promesa», els adolescents del 2026 reclamen als ajuntaments tenir espais propis per desenvolupar les activitats dels anomenats “caus” que hi ha escampats pels barris, pobles i ciutats del país. Les associacions, oenagés o parròquies que els acullen o bé no tenen prou espai o bé han anat abaixant les persianes a cops de traca de crisis. Signes dels temps. Sembla que no hi ha prou centres cívics, prou cases culturals, prou espais públics o prou locals municipals que puguin atendre la petició dels hereus dels antics escoltes. Els cinc protagonistes d'aquesta comèdia —¿de debò en podem dir comèdia?— són postjoves a la ratlla dels quaranta que un bon dia van ser també postadolescents dels caus de la dècada dels anys noranta del segle passat on, formats en l'esperit de la solidaritat, la descoberta d'un mateix, la pedagogia de l'acció i l'educació de la bona gent, ràngers i guies reconvertits gràcies a la promesa en pioners i caravel·les, van formar una estreta amistat que s'ha mantingut fins ara. Però ja se sap que no hi ha res que duri cent anys. I les amistats són fràgils, com aquelles capses de cartró que s'han de posar sempre amb la fletxa de cap per amunt si no volen fer una trencadissa amb el que porten dins. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família |
|
|
||
