CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Time Out Barcelona
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Entreacte
Adetca agenda

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
La Butaca. Estrenes cinema
Time Out Barcelona
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Time Out Barcelona
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akadèmia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Aquitània
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa, Escenari Joan B.
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Glòries
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XXI - Núm. 6701


El dia a dia del teatre Les notícies de «Clip de Teatre» d'última hora publicades al canal de Twitter. [cliqueu aquí]


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual i les anteriors. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]


grec2020

Crítiques recents de cartellera
«L'èxit de la temporada». Dramatúrgia d'Enric Cambray i Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril / Alba Florejachs, David Fernández, Fermí Fernández, Oriol Grau, Mònica Macfer, Mònica Pérez, Jordi Rios. Escenografia: Mercè Lucchetti i Marc Salicrú. Construcció escenografia: Jorba. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Estudis enregistrament: Oido. Disseny de so: Eudald Gili. Disseny de vestuari: Albert Pascual. Maquillatge: Anna Rosillo. Direcció tècnica: Eudald Gili. Regidoria: Eva Biescas. Sastreria: Goretti Puente. Ajudant de regidoria i sastreria: Olalla Calvo. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Coreografia: Marta Tomasa. Tècnic de so: Rai Segura. Microfonia: Jan Subirats. Actor en pràctiques: Jan Zawisza. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Fotografia i video: Paco Amate. Disseny cartell: Kote García. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Companyia El Terrat (A Company of the Mediapro Studio). Ajudant de direcció: Rosa Domingo. Direcció: Enric Cambray i Israel Solà. Teatre Coliseum, Barcelona, 13 gener 2021.

Les veritats fan perdre les amistats, diuen. El cas és que aquesta colla d'amics “terratencs” se les diuen pel davant i pel darrera, les veritats —ep!, que això és el títol d'una obra que els pot sonar a molts!— però no arriba mai la sang al riu, o a la platea, vaja!, tot i que cal advertir els espectadors que hi ha un moment clau que, per uns segons, un no sap si forma part del guió o si ha estat un accident de veritat i el cor et fa un salt per si un dels personatges, en concret Fermí Fernàndez —noms reals i de ficció van aparellats— no hagi pres mal. De més petites que s'han fet grosses se n'han vist, jugant, jugant, a l'escenari. Els personatges més coneguts que han fet una llarga trajectòria al voltant d'El Terrat, la productora creada per Andreu Buenafuente, juga a trobar «L'èxit de la temporada» ni que la temporada en qüestió arribi vint anys després del primer intent. Sense desvelar res que comprometi la sorpresa dels futurs espectadors, diguem que la companyia pretenia el 2001 —data en què comença la comèdia— representar una versió de l'obra «Romeu i Julieta» i que un imprevist que em callo mossegant-me la llengua fa que l'estrena es retardi... fins al 2020! [text íntegre de la crítica]


«El mètode Grönholm», de Jordi Galceran. Intèrprets: Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Escenografia: Paco Azorín. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Marta Garreta. Caracterització: Àngels Salinas. Efectes sonors: Jordi Bonet. Regidora: Teresa Navarro. Cap tècnic: Joan Segura. Cartell: Diptic. Adaptació cartell: Marc Nogué. Fotografia: Daniel Escalé. Una producció d'Anexa. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 23 desembre 2020.

Doncs, això... Una altra vegada «El mètode Grönholm» i va bola! El canvi generacional d'aquesta nova posada en escena és no només interessant sinó afortunadament regenerador. Quan el dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964) va estrenar el 2003, dins aquell decapitat programa T6, aquesta obra al Teatre Nacional de Catalunya (oh!, sacrilegi!, una comèdia frívola i d'autoria catalana al temple sagrat del TNC!) els classificats del diumenge de La Vanguardia encara anaven plens de demandes de multitud de feines per a executius, directius, secretàries de direcció, comptables, tècnics financers, administratius i tota mena de càrrecs d'alta, mitjana i baixa volada. Eren altres temps i el Linkedin encara dormia a les beceroles. [text íntegre de la crítica]


«La cabra, o qui és Sylvia? (The Goat or Who is Sylvia?)», d'Edward Albee. Traducció de Josep Maria Pou. Intèrprets: Jordi Bosch, Jordi Martínez, Roger Vilà i Emma Vilarasau. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració d’Adrià Pinar. Il·luminació: Sam Lee. Vestuari: Nidia Tussal. Espai sonor: Clara Aguilar. Caracterització: Anna Rosillo. Moviment: David Climent. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Vicenç Beltran. Cap tècnic teatre: Jaume Feixas. Construcció escenografia: Pascualín. Estructures Disseny i realització de la cabra: Raquel Bonillo. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: La Villarroel. Ajudant direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Iván Morales. La Villarroel, Barcelona, 17 desembre 2020.

«¿Amb qui em poses les banyes?», podria dir la Stevie, en llenguatge de barri, esposa del prestigiós arquitecte Martin, quan olora un perfum especial com si entrés en una macrobotiga de Sephora. Però el dramaturg Edward Albee és més correcte i punyent a la vegada i li fa afirmar: «Estàs amb una altra dona!», que ve a ser el mateix però en llenguatge de parella estable, benestant i convencional. No és el mateix “portar banyes” que “estar amb una altra”. Esmento la fórmula de les banyes perquè quan l'arquitecte Martin, que pretén ser de la broma per salvar-se del compromís, li diu que està amb “la Sylvia” i que “la Sylvia” és una cabra, la seva dona, Stevie, li segueix la veta i s'ofereix fins i tot a anar a comprar un feix d'alfals, per superar la incredulitat de la resposta o per ignorar el do de la mentida del seu marit. [text íntegre de la crítica]


«Les tres germanes», d'Anton Txékhov. Adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Mireia Aixalà, Joan Amargós, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Jordi Rico, Marc Rius, Maria Rodríguez, Lluís Soler i Elena Tarrats. Espai escènic: Lluc Castells. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Ajudanta espai escènic: Mercè Lucchetti. Ajudanta vestuari: Marta Pell. Ajudanta direcció: Mireia Aixalà. Direcció: Julio Manrique. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona, 13 desembre 2020.

Plaf! Plaf! Pantoflada a dues galtes! El 1900, quan Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) va escriure «Les tres germanes» ja sabia com se sentiria la humanitat cent anys llargs després: feta un flam amb cobertura universal de mascareta. Que fàcil que és aconseguir que tot el món —tot, tot, sense excepcions!— es posi d'acord a amagar el nas, boca i quasi ulls i a renunciar al complement més expressiu de l'espècie, quan la senyora de la dalla truca golafre a la porta! Europa vol ser el 2050, diuen, d'aquí a només trenta anys, un continent lliure de gasos amb emissions zero. Europa —o els que ara la governen— té l'ideal de salvar el planeta. Una altra cosa és si sap com fer-ho. Potser com Irina, la més petita de «Les tres germanes», que també ho vol fer tot per canviar el que l'envolta, amb revolució de carrer inclosa, embolcallada en el seu idealisme encara fresc i jovenívol. Un contrast amb la veu de l'experiència, l'oncle ja gran, que veu com la vida se li escola i recomana a lrina que s'hi aferri, abans que no tingui temps. [text íntegre de la crítica]


«L'Hèroe», de Santiago Rusiñol. Dramatúrgia: Albert Arribas. Intèrprets: Manel Barceló, Javier Beltrán, Georgina Latre, Miquel Malirach, David Marcé, Joan Marmaneu, Joan Negrié, Albert Prat, Rosa Renom, Mima Riera, Toni Sevilla i Albert Tallet. Escenografia i vestuari: Silvia Delagneau i Max Glaenzel. Il·luminació: David Bofarull. Música original: Jordi Collet. So: Jordi Bonet. Espai sonor: Jordi Bonet i Jordi Collet. Moviment coreogràfic: Montse Colomé. Ajudants escenografia i vestuari: Josep Iglesias i Adriana Parra. Equips tècnics i de gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Judith Lucchetti. Direcció: Lurdes Barba. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 desembre 2020.

Els llautons a les solapes dels uniformes militars sovint són un llast que, més que prestigiar els que els porten, els obliga a arrossegar-ne el pes de tal manera que, de tant mirar a terra, no veuen el que tenen al seu voltant. Els anomenats herois, quan entren en estat de frustració per l'oblit que pateixen, acaben etzibant flamarades —“rojigualdes” en aquest cas— com si fossin coces de cavall. Flamarades “rojigualdes” que a vegades es transformen en manifestos rancis, laments epistolars o “pronunciamentos” encoberts. El mordaç dramaturg Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931), ho va saber veure de seguida al Teatre Romea del 1903, després de l'ensorrada de Cuba i les Filipines, en un moment que la pèrdua de les colònies va fer caure en depressió l'esperit nacionalista de l'Espanya patriòtica d'ultratomba dels que, si ja s'haguessin inventat les plaques solars de l'energia sostenible, s'haurien folrat d'or perquè, segons ells, temps enrere, no se'ls ponia mai el sol. [text íntegre de la crítica]


«El màgic d'Oz». Dramatúrgia: Marc Artigau i David Selvas, basat en l'obra de Lyman Frank Baum. Composició musical: Paula Jornet, Arnau Vallvé. Intèrprets: Elena Gadel / Mercè Martínez, Jordi Vidal, Damaris Aragón, Robert González, Marc Pociello, Jana Galindo / Roser Dresaire, amb la col·laboració de Bàrtok Meyer-Delgado. Escenografia: Raquel Ibort. Vídeo: Joan Rodón (dlux.pro). Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Oscar Villar. Audiovisuals: Joan Rodón. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Clàudia Abbad. Enregistrament disc: CanSons. Coreografia i moviment: Pere Faura. Construcció escenografia: Carles Hernández “Xarli” i Oscar Hernández “Ou”. Acabats escenografia: Laura Galofré. Confecció vestuari: Marta Pell. Assesorament màgia: Sergi Armentano. Il·lustració cartell Dorothy: Efrén Bellostes. Ajudant vídeo: Laura Roda. Cap tècnic La Brutal: Arnau Planchart. Regidora: Irene Fernández Zurano “Nené”. Sastra: Marta Pell. Operador so: Efrén Bellostes. Operador llums: Enric Alarcon. Suport comunicació: Rubèn García i Sem Pons. Premsa: Anna Aurich - Còsmica. Disseny imatge: Eduard Buch. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo espectacle: Jordi Boquet, Antoni Vidal i Alberto Gross. Coproducció La Brutal i Grec 2020 Festival de Barcelona amb la col·laboració del Teatre L’Artesà - Ajuntament de El Prat de Llobregat. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2020.

Malament ho tenen a ca la Dorothy, que viuen i mengen del Bar Kansas, amb les restriccions sanitàries que obliguen el sector de la restauració a tancar barra i portes cada dos per tres! Esclar que a la terra d'Oz no es pot dir que no hi hagi ventilació a dojo perquè el vent, precisament, no és el que hi falta sinó que més aviat en sobra, per la força que té l'huracà que s'emporta la protagonista del conte clàssic, que es va publicar per primera vegada el 1900 a Chicago. La història de gènere fantàstic, «El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)» ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, Nova York, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com «El màgic d'Oz» i que va tenir aleshores tretze seqüeles. [text íntegre de la crítica]


«Solitud», de Víctor Català. Dramatúrgia d'Albert Arribas. Intèrprets reposició: Pepo Blasco, Ona Grau, Oriol Guinart, Pol López, Laura Luna, Adriana Parra, Clara Peteiro, Maria Ribera i Pau Vinyals Intèrprets estrena: Pepo Blasco, Oriol Guinart, Pol López, Maria Ribera, Adrià Salazar, Pau Vinyals, Ona Grau, Laula Luna, Adriana Parra. Escenografia: Sílvia Delagneau. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Caracterització i ajudanta de vestuari: Núria Llunell. Ajudanta d'escenografia: Adriana Parra. Alumna en pràctiques del Màster Universitari d'Estudis Teatrals: Laura Vago. Oient: Bernat Reher. Referències de les pintures fetes per Caterina Albert (Víctor Català) de l'Arxiu Històric - Museu de l'Escala: «La germaneta Amèlia adormida» (1883), «Interior d'una masia amb la porta oberta» (principis s. XX), «Autoretrat» (1890), «Pare mort al llit» (1890), «Retrat inacabat de l'àvia materna, Caterina Farrés i Sureda (finals s. XIX). Ajudanta de direcció: Marta Tirado. Direcció: Alícia Gorina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 7 març 2020. Reposició: 10 desembre 2020.

És evident que si el teatre no va a la muntanya, en aquest cas, la muntanya no es pot fer baixar tampoc al teatre. Esclar que per a impediments físics com aquest existeix el recurs del simbolisme, però aquí se n'ha prescindit i a l'hora de convertir la novel·la modernista «Solitud» —publicada primer en fulletons a la revista “Joventut” entre 1904 i 1905—, el moll de l'os que hi va voler impregnar Víctor Català (pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966) queda molt difús, gairebé inexistent. La dramatúrgia a càrrec d'Albert Arribas ha remat contra l'impediment de la força literària però els rems no ho han resistit. I la posada en escena de la directora Alícia Gorina ha cedit a convertir l'origen literari —o fulletonesc, vaja— en una peça de teatre i ha optat per fer una relectura en veu alta amb un innegable treball i esforç recitatiu dels intèrprets, però sense allò que s'espera d'un muntatge teatral: que sigui teatral. [text íntegre de la crítica]


«El pare de la núvia», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius / Josep Sobrevals (2020) i Sergi Vallès. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració de Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Capellas. Espai sonor: Jordi Ballbè. Caracterització: Imma Capell. Ajudant de direcció: Marcel Solé. Ajudant d'escenografia: Paula González. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Toñi Chamorro. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbè. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques vestuari: Sara López (IDEP). Construcció escenografia: Pascualín Estructures. Atrezzo: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Roger Pablo, Chopinart, Pedrotoolart, Xavi Valls (n9u tr3s), David Ruano. Confecció ciclorama: Marc Martí. Creació i confecció vestits nuvis: Jordi Dalmau. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 5 novembre 2019. Reposició: 16 desembre 2020.

Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat. Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar. [text íntegre de la crítica]


«Quina feinada!». Text original de Becky Mode. Versió de Ventura Pons. Intèrpret: Roger Pera. Escenografia: Jordi Bulbena. Disseny de llums: Daniel Gener. Disseny gràfic: Dani Ballesteros. Vestuari: Top Hat Produccions. Ajudant direcció: Mingo Ràfols. Direcció: Ventura Pons. Producció: Blai Pera i Versus Glòries. Sala Versus Glòries, Barcelona, 15 setembre 2018. Reposició: 20 desembre 2018. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 11 desembre 2020.

Hi ha actors i hi ha bèsties actorals. Roger Pera és actor, bon actor. Però també és una bèstia actoral. Potser no havia tingut ocasió de demostrar-ho tan plenament com ho fa ara en solitari en aquest espectacle importat de Broadway i que —llàstima que no es puguin fer servir els mòbils!— t'agafen ganes de fer-ne un enregistrament complet perquè, potser per influència de la direcció del cineasta Ventura Pons, als espectadors els farà l'efecte que es troben en un plató des d'on s'està emetent en directe el programa d'un xòuman popular. [text íntegre de la crítica]


«53 diumenges», de Cesc Gay. Intèrprets: Pere Arquillué, Marta Marco, Àgata Roca i Lluís Villanueva. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Carles Puntí. Producció delegada: Anna Rius. Producció executiva: Daniel López-Orós. Cap tècnic: Jordi Thomàs.Operador de llums: Juli Gonzàlez. Maquinista: Jordi Fort. Regidores: Olga Fibla i Marta Garolera. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera. Assistent de vestuari: Marta Torra. Construcció escenografia: May i Pilar Albadalejo. Confecció vestit tomàquet: Laura García. Muntatge musical: Víctor Tort. Cap de producció: Jordi Brunet. Auxiliar de comunicació: Roberta Romero. Administració: Emi Rojo. Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografia: David Ruano i Kiku Piñol. Website: Marc Permanyer. Premsa: Marta Suriol (La Costa comunicació). Una producció de Misògines, Elefant, Mola i Teatre Romea amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya). Ajudant de direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Festival Temporada Alta. Teatre Municipal de Girona, 26-29 novembre 2020. Teatre Romea, Barcelona, 3 desembre 2020.

Ai, germans, germans... Que el dramaturg, guionista, director i cineasta Cesc Gay (Barcelona, 1967) toqui en aquesta seva segona comèdia teatral el dilema de la decisió d'optar per una residència o no a l'hora de tenir cura dels pares —del pare, en aquest cas— cau en el moment social i familiar més oportú. Les residències d'avis, arran de la plaga del coronavirus, estan a l'ull de l'huracà. I això ha posat de manifest també el negoci de grans grups inversors que s'amaga darrere davant la farsa i la ineficàcia d'una llei de dependència pública sense recursos que només serveix per posar en una llista d'espera milers i milers d'avis i àvies, molts dels quals desapareixen progressivament de la mateixa llista per mort natural sense que es beneficiïn dels presumptes ajuts. Sense ampliació de places públiques —congelades arran de la primera crisi econòmica i recongelades ara arran del coronavirus— el negoci privat ha canviat l'especulació immobiliària de principis de segle per l'especulació humana de les residències d'avis del primer quart de segle. [text íntegre de la crítica]


«Monroe-Lamarr» (Still Life [Natura morta] Monroe-Lamarr)», de Carles Batlle. Intèrprets: Elisabet Casanovas, Laura Conejero, Eloi Sànchez i David Vert. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Kiko Planas. So: Òscar Villar. Caracterització: Laura Pérez i Luz Fulgado. Vídeo: Joan Rodón. Direcció producció: Carles Manrique. Ajudants producció executiva: Laura Alonso i Laura García. Cap tècnic: Xavier Xipell "Xipi". Distribució: Elena Blanco. Estudiant en pràctiques: Clàudia Serra. Ajudant direcció: Marc Morote. Direcció: Sergi Belbel. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 2 desembre 2020. Mirallet, mirallet... ¿qui és la més guapa del món? Si Hedy Lamarr s'hagués fet aquesta pregunta qui sap el que el mirallet del conte li hauria respost: «La més guapa del món ets tu!», als anys quaranta, o potser «La més guapa del món és la Marilyn!», als anys cinquanta. Saber qui de les dues guanyaria l'aposta és gairebé com inventar el secret de com s'havia de posar punt i final a la Guerra Freda que va marcar una primera part de la segona meitat del segle XX i, de rebot, el cinema i la literatura de gènere. I això que Hedy Lamarr, era una enginyera que fins i tot inventava i no s'hi posava per poc perquè diuen que el WiFi i el Bluetooth actuals podrien trobar els orígens en el «despistatorpedes» bél·lic, un enginy per fer la guitza a l'enemic. El dramaturg Carles Batlle (Barcelona, 1963) situa una potser probable trobada el 1962 —a tocar de la gestació i naixença de l'autor—, en plena Guerra Greda, entre aquesta enginyera i actriu de Hollywood, Hedy Lamarr (Viena, Austria,1914 - Casselberry Florida, EUA, 2000), d'origen jueu i casada amb un empresari nazi a qui abandona, i una altra mena d'enginyera i també actriu de Hollywood, reina de l'invent del glamur, Marilyn Monroe (nom real: Norma Jane Baker o Norma Jane Mortenson, Los Angeles, Califòrnia, EUA, 1926 - 1962), les dues en pendent de baixada. Una, mig oblidada quan havia superat els quaranta —Batlle n'hi concedeix 48— i l'altra, quan diuen que menjava al mateix plat del malaguanyat president dels EUA, John Fitzgerald Kennedy, en una decadència massa sobtada i en plena maduresa —només als 35/36 anys— abans de suïcidar-se com una nina trencada amb una sobredosi —tot i que això no s'ha confirmat mai—fruit d'una vida atzarosa. [text íntegre de la crítica]


«La jaula de las locas (La Cage aux Folles)». Basada en l'obra teatral «La Cage aux Folles», del dramaturg Jean Poiret. Música i lletres de Jerry Herman. Llibret de Harvey Fierstein. Traducció i adaptació de Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Àngel Llàcer, Ivan Labanda, Mireia Portas, José Luis Mosquera, Ricky Mata, Oriol Burés, Roc Bernadí, Lucía Madrigal Cuadra, Anna Lagares, Antonio del Valle, Víctor Gómez, Clàudia Bravo, Jordi Diaz, Empar Esteve, Evangelina Esteves, Alejandro Fernández, Jordi García, Enric Marimon, Pedro Martell, Ana Micó, Joan Salas, Sergi Terns i Danel Xabier. Músics: Andreu Gallén / Gerard Alonso (direcció i pianista), Marc García / Gerard Alonso (teclats), Miguel Royo / Jordi Santanach (vent fusta 1), Marcel·lí Bayer / Jordi Cornudella (vent fusta 2), Ivó Oller / Josep Gomariz (trompeta), Vicent Pérez / Darío García (trombó), Pere Foved / Eloi López Oltra (bateria), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestuari: Míriam Compte. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Roc Mateu. Disseny caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Ajudant coreografia i dance captain: Ana Micó. Ajudant disseny escenografia: Alejandra Lorenzo. Ajudant disseny vestuari: Laura García. Ajudant disseny il·luminació: Ganecha Gil. Ajudant disseny so: Oscar Villar. Direcció tècnica: Titín Custey. Primer Regidor: Ariadna Castedo. Segon regidor i utillatge: Enric Boixadera. Cap d'il·luminació: Ganecha Gil. Cap de so: Oscar Villar. Maquinistes: Quim Molina, Gonzalo López. Sastres: Irene “Nené” Fernández, Montse Ricart, Imma Porta Casado. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos, Noemí Jiménez. Microfonistes: Carla Casanovas, Iker Rañé. Canoners: Miquel García, Brendam Villagordo. Coach vocal d'Àngel Llàcer: Xavi Duch. Professora claqué: Estefanía Porqueras. Veu en off soprano: Mireia Dolç. Model cartell: Gerard Mínguez. Assistentes vestuari: Rafael Lorente, Joan Prats, Cristina Rodriguez. Assistents caracterització: Jordi Castillo, Lidia Chacón, City, Ada Ferreiro, Sonia Marqueño, Laura Martinez, Patricia Sánchez. Producció: Oriol Guitart. Construcció escenografia: Pascualin Estructures, Jorba-Miró Estudi-Taller d’Escenografia, Pilar Albaladejo PRO-ESCENA. Confecció vestuari: Gustavo Adolfo Tarí, Goretti Puente, Sastrería Señor. Confecció perruques: Lupe Montero. Fotografia: David Ruano. Disseny Gràfic: Minsk. Tecnics Teatre: David Buxo, Dani Sánchez, Alfons Mas. Equip Nostromo: Dani Gaya, Lola Pozo, Iván Pérez, Isolda Barba, Natalia Peña i Meritxell Abad. Direcció producció: Lola Davó. Ajudant producció: Gal·la Sabaté. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Coreografia: Aixa Guerra. Adjunt direcció: Marc Montserrat-Drukker. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix i Andreu Gallén. Direcció: Àngel Llàcer. Producció de Nostromo Live. Teatre Tívoli, Barcelona, 27 setembre 2018. Reposició: 22 octubre 2020. Reposició: 17 desembre 2020.

Mentre que, al carrer Casp de Barcelona, ha caigut sota les urpes d'una vulgar porta de pàrquing el veterà Bracafé, l'antiga Ràdio Barcelona hi aguanta com pot al seu costat a recer de l'embat de les ones hertzianes i un gran forat que xafardeja galeries de l'Eixample davant del Teatre Tívoli recorda que allà hi va morir enderrocat fa poc el que va ser el Teatre Novedades sota les grapes d'un nou clon de centre comercial, a dins del venerable Teatre Tívoli, un centenar llarg d'artistes, tècnics, actors, ballarins i músics omplen l'antic teatre d'arquitecte noucentista, d'estil neorococó i imitació postmodernista amb aires de la burgesia decadent de principis del segle XX, amb un musical considerat dels clàssics de Broadway, estrenat el 1983 —després de l'original teatral del 1973 i una de les primeres pel·lícules el 1978— i recuperat novament a Broadway i a tot el món, sobretot arran del crac del 2008, amb l'avantatge que la producció d'ara de Nostromo Live no és una franquícia i l'equip ha tingut la llibertat de fer i desfer al gust i capritx dels adaptadors i directors sota la batuta d'un inesgotable Àngel Llàcer que protagonitza l'espectacle, el dirigeix i es pot dir que hi deixa la pell, tant, que sembla que fins i tot ha decidit que serà probablement l'últim paper que faci com a actor. [text íntegre de la crítica]


«Els ocells». A partir de l'obra d'Aristòfanes. Creació de Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Albert Pascual, Marc Rius / Pep Ambròs, Israel Solà, Júlia Truyol i Joan Yago (La Calòrica). Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius. Veus en off: Queralt Casasayas, Òscar Castellví, Arnau Puig, Clara de Ramon, Andrea Ros, Vanessa Segura, Júlia Truyol i Pau Vinyals. Escenografia, vestuari i llums: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Espai sonor: Guillem Rodríguez, amb la col·laboració d'Arnau Vallvé. Construcció escenografia: La Forja del Vallès i La Calòrica. Llum Led: L&D Lights. Confecció vestuari: Albert Pascual. Producció executiva: Júlia Truyol. Alumna en pràctiques Institut del Teatre: Alejandra Lorenzo Iglesias. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Producció de La Calòrica amb el Festival Temporada Alta i el suport de la Sala Beckett. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 11 maig 2019. Reposició: 1 desembre 2020.

Una faula, una comèdia, un cabaret, un divertimento i molt més. Tot això és «Els ocells». En resum: una troballa que no ha de passar desapercebuda i estic segur que no hi passarà. Pronunciar La Calòrica ara ja vol dir que darrere s'hi cou una nova proposta interessant. Ja són deu anys de trajectòria, que en teatre són com si fossin un segle: «L'Editto Bulgaro», «La nau dels bojos» i, entre altres, sobretot, «Fairflay», aquesta amb públic a manta i premis a dojo. Però «Els ocells» és tota una altra cosa. Diria encara més: és la revàlida definitiva i la consolidació absoluta d'una companyia que ha nascut de la necessitat de joventut de fer-se un paper en el sector teatral català i se n'ha sortit picant pedra. [text íntegre de la crítica]


«Akelarre. Dones que fumen i canten». Idea original: The Feliuettes. Dramatúrgia: The Feliuettes i Míriam Escurriola. Textos I cançons: Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Gerard Sesé, Laia Alsina Riera, Laura Pau i Míriam Escurriola. Composició musical: Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé. Intèrprets: Laia Alsina Riera, Maria Cirici, Laula Pau i Gerard Sesé. Veu en off: Vicky Peña. Espai i vestuari: Maria Monseny. Coreografia: Anna Romaní. Assistenta a la direcció: Núria Ruiz (alumna en pràctiques El Timbal). Disseny de llum: Adrià Aubert i Míriam Escurriola. Comunicació: Sem Pons. Fotografia: Núria Gàmiz. Producció: Marina Marcos (El Maldà). Direcció: Míriam Escurriola. El Maldà, Barcelona, 21 març 2019. Reposició: 1 desembre 2020.

De broma n’hi ha molta. De bon humor, també. D’ironia, un tros llarg. De riure’s del ridícul dels hàbits socials, un cistell ple. Però, en un moment donat, sembla que tot això s’esvaeixi, més aviat es glaci, i quan apareix la Caputxeta —“el vermell està de moda”, diu— el seu monòleg sobre el conte popular que tothom coneix es converteix en una clara denúncia sobre la violència de gènere amb xifres incloses de dones assassinades pel masclisme que el comptador del guió, malauradament, potser haurà de tenir la cruel missió d’anar actualitzant a manera que avanci l’espectacle. [text íntegre de la crítica]


«El combat del segle», de Denise Duncan. Traducció: Marc Rosich. Intèrprets: Queralt Albinyana, Alex Brendemühl, Armando Buika, Andrea Ros i Yolanda Sikara. Músics de la banda sonora enregistrada: Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria) i Marco Mezquida (piano). Escenografia: Víctor Peralta. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai sonor: Jordi Bonet. Gravació estudi: Jordi Bonet i Marçal Cruz (OIDO). Fotografia: Kiku Piñol. Vídeo: Raquel Barrera. Assessorament dramatúrgic: Isaias Fanlo. Assessorament en boxa: Xavier “Machete” Flotats. Assessorament coreografia: Jeanette Moreno Silva. Assessorament dicció: Ignasi Guasch. Ajudant direcció: Xavi Buxeda Marcet. Estudiant en pràctiques direcció: Katja Diao (ERAM). Agraïments: Catalina Calvo García. Coproducció Sala Beckett, Grec 2020 Festival de Barcelona, Centro Dramático Nacional i Teatre Principal de Palma. Direcció musical: Marco Mezquida. Direcció: Denise Duncan. Sala Baix, La Beckett, 23 octubre 2020.

No sé si, sense el combat de boxa a la Monumental de Barcelona, el 23 d'abril del 1916, del poeta i boxejador suís d'origen anglès, precursor del dadaisme, Arthur Cravan (nebot d'Oscar Wilde) amb el campió mundial de pesos pesats, l'afroamericà Jack Johnson, la figura d'aquest últim aixecaria aquí una onada mítica, cent anys després de la seva estada temporal d'uns tres anys a Barcelona, fugint de la justícia dels EUA, freqüentant les nits de cabaret, els caus del Paral·lel i intentant també fer de torero, ni si seria tan recordada ara com una de les icones del caràcter cosmopolita i noctàmbul de la ciutat catalana. El combat de boxa Cravan & Johnson va tenir també un preàmbul hores abans, en clau de roda de premsa, a la pista del popular cabaret Excelsior, un local de la Rambla on assistia “la crème de la crème” barcelonina, acabat d'obrir feia un any per un grup d'afeccionats al billar que hi organitzaven autèntiques timbes amb boles. Allà, Arthur Cravan i Jack Johnson, davant els tribuletes de l'època, ja van fer un pols amb les mans serrades damunt d'una de les taules de l'Excelsior per demostrar cadascú la seva força. [text íntegre de la crítica]


«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2020: Joel Joan, Paula Vives, Biel Duran i Miriam Tortosa. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2020.

El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska. Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres... Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa. [text íntegre de la crítica]


«Els gossos», de Nelson Valente. Traducció: Joan Negrié. Intèrprets: Mercè Arànega, Sandra Monclús, Joan Negrié i Albert Pérez. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny llums: Guillem Gelabert. Producció: Eloi Isern. Premsa i comunicació: Mariona Garcia. Premsa Focus: Albert López i Judit Hernández. Fotografia i disseny: Albert Rué. Ajudant direcció: Pau Ferran. Direcció: Nelson Valente. Producció: Sala Trono en col·laboració amb el Festival Grec de Barcelona 2020. La Villarroel, Barcelona, 22 octubre 2020.

Quan en un escenari hi ha taula parada, la tradició teatral diu que els personatges s'acabaran tirant els plats pel cap. Si la taula és el fogar de la conversa, també pot ser el fogar de la incomunicació. El dramaturg argentí Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) ho sap bé per herència dramatúrgica de formació i ho porta al límit, però de tal manera com aquell qui no vol la cosa, com si els quatre personatges —pare, mare, fill i nora— se li escapessin del guió i acabessin anant pel seu compte. És a dir, els dóna una llibertat de quotidianitat i naturalisme tan subtil que la història fuig de ser de l'autoria i penetra en la interioritat de tantes i tantes famílies de tots els temps. Joan Negrié, un dels quatre intèrprets, ha estat l'autor de la versió catalana i no s'ha deixat arrossegar per expressions pròpies de l'original sinó que l'ha revestit d'un llenguatge casolà, popular i, sobretot, pel que fa a la singular relació familiar entre pare i mare, entre pares i fill, entre sogres i nora i entre marit i muller, un llenguatge descarat, però situat en un ambient absolutament creïble. [text íntegre de la crítica]


«Bonus Track». Creació de Carol López. Intèrprets: Dolo Beltran, Paul Berrondo, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Vicenta N'Dongo, Anna Ycobalzeta. Col·laboració: Luara Herrera Navas (en el paper de Lua). Espai escènic: Jose Novoa. Ajudanta espai escènic: Paula González. Vestuari: Myriam Ibáñez. Ajudanta vestuari: Gioia Olivieri. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Jordi Busquets. Vídeo: Francesc Isern. Assessora de moviment: Dory Sánchez. Alumna en pràctiques de direcció de l'ITB: Núria Torres. Acabats escenogràfics: Taller Castells. Ajudanta de direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 21 octubre 2020.

A «Bonus Track», com que la creació és molt compartida entre la directora Carol López i les aportacions dels intèrprets, el guió acaba sent una barreja de guions amb múltiples petites històries, tot i que una barreja ben amanida, que acaba tenint sentit més aviat per la percepció ambiental que se'n treu que no pas pel que el discurs ha expressat. Cadascun dels personatges de «Bonus Track» deixa anar la seva sobre el que fa el cas personal o de parella, però amb una absència força notable de diàleg convencional. Aquest recurs dramatúrgic, que sempre resulta suggerent per als espectadors perquè els obliga a anar més enllà del que veuen i el que escolten, corre el risc —sense risc no hi ha art— que cada personatge faci la impressió que vagi una mica a la seva, allò que en argot ja gairebé vintage, de la generació que ja trepitja el mig segle de vida, és a dir, la barrera dels cinquanta que protagonitza l'obra, es diu també “a la seva bola”. [text íntegre de la crítica]


«El quadern daurat», de Doris Lessing. Adaptació de Carlota Subirós. Intèrprets: Guillem Barbosa / Marc Tarrida (reposició), Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó / Carlota Olcina (reposició), Fèlix Pons i Vanessa Segura. Intèrprets del vídeo «Quadern negre»: Bella Agoussou, Joan Amargós, Babou Cham, Anna Güell, Alba José, Joan Marmaneu, Marc Martin, Albert Prat, Ramon Pujol i Ernest Villegas. Dramaturgista: Ferran Dordal i Lalueza. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Marta Rafa. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Damien Bazin. Vídeo: Daniel Lacasa. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Assessora de moviment: Laia Duran. Ajudanta de direcció del rodatge: Rebeca Sánchez. So del rodatge: Elena Coderch. Maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Alumne en pràctiques de direcció del MUET: Erik Forsberg. Construcció mobiliari: Òscar Hernández 'Ou'. Confecció vestuari: Goretti Puente. Equips del Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Raquel Cors. Direcció: Carlota Subirós. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 març 2020. Reposició: 16 octubre 2020.

És la primera adaptació teatral que s'ha fet de la novel·la «El quadern daurat» de la Nobel de Literatura Doris Lessing (Kermanxah, Pèrsia, 1919 − Londres, 2013) i ha estat la directora Carlota Subirós qui n'ha fet una adaptació que ha ordenat, sintetitzat i dotat de rigor dramatúrgic les prop de mil pàgines de l'original. El personatge d'Anna Wulf —l'alter ego de Doris Lessing— ha estat interpretat per l'actriu Nora Navas que, juntament amb Mia Esteve (en el personatge de Molly, una actriu amiga d'Anna Wulf, amb matrimoni trencat com ella), són les dues estrelles que il·luminen un espectacle de primera línia, probablement l'aposta més forta de la passada temporada del Teatre Lliure que lamentablement va haver de ser cancel·lada arran del coronavirus només una setmana després d'haver estrenat i haver pogut oferir quatre úniques funcions perquè entremig la companyia es va apuntar a la vaga feminista del 8-M. I és que la mateixa Doris Lessing s'hauria aixecat de la tomba si no ho haguessin fet amb una obra com la seva que té tots els colors del feminisme empeltats! [text íntegre de la crítica]


«Decameró». «Poesia per l’Zlatan (Manifest per un nou teatre)», de Davide Carnevali. Direcció: Ferran Dordal. Traducció: Albert Arribas. Intèrpret: Melcior Casals. «Fantasmes de la nit (Un nocturn)», de Narcís Comadira. Direcció: Marta Angelat. Intèrpret: Víctor Pi. «Saliva legal», de Cristina Morales. Direcció: Neus Suñé (Chroma Teatre). Intèrpret: Desirée Cascales Xalma. «La llum del futur no deixa ni per un instant de ferir-nos», de Marta Marín-Dòmine. Direcció: Yvette Vigatà. Intèrpret: Carol Muakuku. «Fam», de Najat El Hachmi. Direcció: Ester Nadal. Intèrpret: Adriana Fuertes. «Tàntal», de Dimitris Dimitriadis. Direcció: Albert Arribas. Traducció: Joan Casas. Intèrprete: Sàskia Giró. «L’ull de la matèria», de Valère Novarina. Direcció: Xavier Albertí. Traducció: Albert Arribas. Intèrpret: Oriol Genís. «L’esperança cega», de Gregorio Luri. Direcció: Glòria Balañà Altimira. Intèrpret: Pepo Blasco. «L’arboricultor», de Perejaume. Direcció: Mia Parcerisa. Intèrpret: Paula Blanco. «Una visita al Museu Criminològic», de Lluïsa Cunillé. Direcció: Imma Colomer. Intèrpret: Lina Lambert. Espai escènic: Marsa Amenós. Vestuari: Águeda Miguel: Il·luminació: Joaquín Guirado (aai). Espai sonor i vídeo: Carles Gómez. Coordinació artística: Albert Arribas. Ajudantia de direcció: Eva Vilar. Producció TNC. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 octubre 2020.

A Florència, el 1348, van patir la pandèmia coneguda com a Pesta Negra que ja aleshores, com tantes pandèmies que han assotat la humanitat, va començar a la Xina i va fer un tomb a la Terra seguint la ruta que també ha fet ara el coronavirus. El recorregut sí que no entén de fronteres, ni de canvis de segle, ni de canvis climàtics. D'aquella efemèride negra, Giovanni Boccacio en va fer el seu «Decameró». Una obra medieval intensa on deu joves “confinats” en una vil·la als afores de Florència s'expliquen històries entre ells durant deu dies. El «Decameró» de Bocaccio porta a pensar en relats d'obscenitats, això sí, obscenitats intel·ligents i fins i tot humanistes. L'escriptor Pier Paolo Pasolini, el 1971, no es va deixar encaterinar per la característica de la desena i en la seva versió cinematogràfica va readaptar només nou de les històries de l'original de Bocaccio. A l'hora de rememorar Bocaccio i Pasolini, Xavier Albertí —director artístic del TNC a la línia de sortida per passar el relleu a Carme Portaceli—, sí que ha tornat al mite de la desena i, a més, l'ha multiplicat per tres: 10 dramatúrgies, 10 direccions i 10 intèrprets. Una estratègia en part, sisplau per força, arran de les mesures de prevenció del mesos anteriors a l'obertura de temporada que han obligat a treballar durant el procés d'assajos, si no sempre telemàticament, sí que separadament, cosa que s'evidencia durant tota l'obra i es nota que no s'hi pretén crear un fil unitari sinó fomentar més aviat una mirada unitària per part de cada espectador després d'escoltar deu històries, deu reflexions, que formen part d'un temps i d'un moment determinat marcat per la incertesa, la por i l'absència del futur premeditat. [text íntegre de la crítica]


«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020. Reposició: 17 setembre 2020.

Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcot de persoanatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans. [text íntegre de la crítica]


«Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», d'Àlex Rigola. Assistència a la dramatúrgia: Dobrin Plamenov, Alba Pujol i Irene Vicente. Intèrprets: Pep Cruz i Alba Pujol. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny audiovisual i cap tècnic: Igor Pinto. Estudiant en pràctiques: Dobrin Plamenov. Assistent a la producció: Clara Aguilar. Comunicació: Còsmica. Distribució. Iva Horvat i Elise Garriga (Art Republic). Producció executiva: Irene Vicente. Coproducció de Titus Andrònic, S.L., Heartbreak Hotel, Temporada Alta i Sala Beckett. Direcció: Àlex Rigola. Teatre de Salt, 21 novembre 2019. Reposició: Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 31 gener 2020. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 15 setembre 2020.

Feia només un mes, el 22 d'octubre del 2019, que havia mort el pare de l'actriu Alba Pujol quan ella i l'actor Pep Cruz, sota la direcció d'Àlex Rigola, estrenaven a Temporada Alta aquest espectacle de línia experimental confeccionat i extret de les converses que el mateix Rigola havia mantingut amb Josep Pujol i Andreu (1956-2019) —catedràtic d'Història d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona—, durant els mesos de maig a juliol, coincidint amb l'últim cicle de quimioteràpia per combatre el càncer de pulmó que li havien diagnosticat poc temps abans. Aquelles dues primeres representacions al Teatre de Salt van estar marcades sobretot per l'emotivitat del dol per la pèrdua encara massa present, amb alguns moments d'emoció inevitables que potser alguns espectadors podien pensar aleshores que formava part “estratègica del guió”. Tres mesos després, l'emotivitat, ara ja més continguda, continua aflorant en algun moment, com si el temps i l'enfrontament a un mes de representacions a la Sala Beckett —diria que cada funció pot ser diferent segons l'estat d'ànim dels dos intèrprets— es disposessin a actuar no ja de teràpia de dol sinó de consol, de record i sobretot de reconeixement al pare. [text íntegre de la crítica]


«Van Gogh». Basat en les «Cartes a Théo». Autor: Ever Blanchet. Traducció de Josep M. Vidal. Intèrpret: Jaume García Arija. Videoart: Nito Cilintano. Espai i caracterització: Martina Buroni. Il·luminació: Blai Blanchet. Tècnic il·luminació: Ignasi Peralta. Vestuari: Rafató Teatre. Direcció: Maria Clausó i Ever Blanchet. Producció: Companyia Versus Teatre. Estrena: Versus Teatre, Barcelona, 9 juliol 2002. Reestrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 9 octubre 2012. Reposició: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 16 setembre 2020.

Hi ha grans noms de la història que només pronunciar-los provoquen uns instants de silenci perquè tothom sap que darrere d'ells hi ha sempre alguna cosa que trenca l'esquema ordinari. Un d'aquests és el nom de Van Gogh. No cal ser un expert en art per interessar-se per la figura del pintor del quadre «Els gira-sols». És clar que, parlant d'art, sovint es pot pensar què en seria d'algun gran pintor clàssic si, un cop mort, les seves obres no haguessin batut rècords de cotització en subhastes amanegades per marxants que probablement no han tingut mai un pinzell entre els dits. Per a bé o per a mal, el reconeixement absolut en forma de diners embruta i fomenta a la vegada el reconeixement i l'admiració per l'artista. Per això un muntatge teatral com «Van Gogh», estrenat fa divuit anys al Versus Teatre, dins el Festival Grec 2002, i revisat i reestrenat ara al Teatre Gaudí Barcelona, representa una excepció de la manera tòpica de veure Van Gogh i es transforma en una reflexió lúcida, poètica i punxant a la vegada que Ever Blanchet ha adaptat a partir del recull «Cartes a Théo», el germà de Van Gogh que més de prop va viure les seves crisis.

[text íntegre de la crítica]


«Díptic: La porta absent i La cambra perduda». Companyia Peeping Tom. Concepció i direcció: Gabriela Carrizo, Franck Chartier. Interpretació: Konan Dayot, Fons Dhossche, Lauren Langlois, Panos Malactos, Alejandro Moya, Fanny Sage, Eliana Stragapede, Wan-Lun Yu. Assistència artística: Thomas Michaux. Composició sonora i arranjaments: Raphaëlle Latini, Ismaël Colombani, Annalena Fröhlich, Louis-Clément da Costa, Eurudike De Beul. Disseny de la il·luminació: Tom Visser. Disseny del vestuari: Seoljin Kim, Yichun Liu, Louis-Clément da Costa. Disseny de l’escenografia: Gabriela Carrizo, Justine Bougerol. Coordinació tècnica: Pjotr Eijkenboom (creació), Hugues Girard (gira). Cos tècnic: Emily Brassier, Bram Geldhof (llums), Tim Thielemans (so). Regidoria: Giuliana Rienzi (regidoria d’escena), Clement Michaux (ajudantia d’escena). Mànager en gira: Thomas Michaux. Cap de producció: An Van Der Donckt. Responsable de comunicació: Sébastien Parizel. Mànager de la companyia: Veerle Mans. Producció: Peeping Tom. Distribució: Frans Brood Productions. Fotografia: Louis-Clément da Costa, Jesse Willems. Una coproducció de Grec 2020 Festival de Barcelona, Òpera Nacional de París, Òpera de Lille, Tanz Köln, Göteborg Dance and Theatre Festival, Théâtre National Wallonie-Bruxelles - deSingel-Antwerp, Festival Aperto - Fondazione I Teatri (Reggio Emilia), Torinodanza Festival - Teatro Stabile di Torino - Teatro Nazionale (Torí), i Dampfzentrale Bern. Amb el suport de les autoritats flamenques. L'espectacle ha estat creat amb el suport del Tax Shelter del Govern federal belga. Basat en Adrift i creat amb els ballarins i ballarines del Nederlands Dans Theater: Chloe Albaret, Lydia Bustinduy, César Faria Fernandes, Fernando Hernando Magadan / Spencer Dickhaus, Anna Hermann, Anne Jung, Marne van Opstal, Roger van der Poel, Meng-Ke Wu, Ema Yuasa / Rena Narumi. Amfiteatre Teatre Grec, Barcelona. Del 19 al 20 de juliol.

Els Peeping Tom han tornat als orígens. Diuen que han deixat el teatre a banda per tornar a la dansa. Però el fet és que la seva dansa continua sent molt teatral. Diuen que el «Díptic» que han recuperat de dues peces seves, «La porta absent» i «La cambra perduda» —amb un càsting amb prop de 2.500 ballarins que van preparar aquest espectacle al Teatre Nacional de Bèlgica en ple coronavirus per estrenar-lo a Barcelona— no té narrativitat, però el fet és que si acordem que el moviment i la imatge també proporcionen una lectura visual, el seu «Díptic» acaba estructurant un plantejament, un nus i potser fins i tot un desenllaç. I tot plegat perquè els Peeping Tom han fet un nou muntatge de dues peces antigues amb caràcter gairebé cinematogràfic perquè no amaguen que és com si estiguessin en un plató i per això se'ls nota que estarien encantats que la claqueta indiqués allò de: “escena 1, presa 4... clac!”. [text íntegre de la crítica]


«No passa cada dia que algú ens necessiti (de fet, no és gens habitual que algú ens necessiti)». Dramatúrgia: Albert Boronat, Judith Pujol, Carme Portaceli. Direcció: Carme Portaceli. Intèrprets: Carme Conesa, Carlota Olcina, Inma Cuevas, Gabriela Flores, Pilar Matas, Rosa Renom, Carlota Ferrer, Jordi Collet, Ferran Carvajal, Nao Albet, Borja Luna, David Fernández Fabu, Mohamed el Bouhali, Eduard Farelo, entre altres. Interpretació musical en directe: The Sey Sisters (Edna, Kathy, Yolanda). Dansa: Sol Picó. Espai escènic: Paco Azorín. Disseny audiovisual: Miquel Àngel Raió. Vestuari: Carlota Ferrer. Coreografia: Ferran Carvajal. Il·luminació: David Picazo. Banda sonora: Jordi Collet. Ajudantia de direcció: Judith Pujol. Fotografia: Geraldine Leloutre. Produció: Grec 2020. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. Del 4 al 5 de juliol.

Diu la directora Carme Portaceli en el programa de mà —bé, de mà, no, virtual, per mor del coronavirus— que la dramaturga Susan Sontag (Nova York, 1933 - 2004) va anar a la ciutat bosniana de Sarajevo —era l'agost del 1993—, enmig del terrible setge que la ciutat patia, per representar-hi l'obra «Tot esperant Godot» de Samuel Beckett en plena guerra. Afegeix Portaceli que el teatre de Sarajevo estava ple de públic que, a pesar del perill dels franctiradors serbis i els obusos, volien participar d'aquell ritual col·lectiu sota qualsevol risc. Crec que aquesta reflexió de la directora Carme Portaceli reflecteix l'esperit amb el qual s'ha arriscat a muntar aquest espectacle de títol quilomètric. Amb un esperit que tingués caràcter de ritual, de retorn després del “setge” del coronavirus i per intentar reconfortar també tant els intèrprets, músics i tècnics com els espectadors. [text íntegre de la crítica]


«The Scarlet Letter». Text, escenografia, vestuari i direcció: Angélica Liddell. Inspirat en: The Scarlet Letter, de Nathaniel Hawthorne. Interpretació: Pietro Quadrino, Tiago Costa, Julian Isenia, Angélica Liddell, Borja López, Tiago Mansilha, Daniel Matos, Thomas Conor Doherty, Nuno Nolasco, Antonio Pauletta, Antonio L. Pedraza, Sindo Puche. Amb la participació de: Valeri Bernat, Thomas Sgarra, Philomène Troullier. Disseny de la il·luminació: Jean Huleu. Disseny del so i del vídeo: Antonio Navarro. Coordinació tècnica: Tirso Izuzquiza. Regidoria: Nicolas Guy i Michel Chevallier. Assistència en la il·luminació: Octavio Gómez. Maquinistes: Carlos Martínez, José Gil. Subtítols: 36caracteres. Producció: Sindo Puche. Assistència en la producció: Borja López, Saite Ye. Comunicació: Génica Montalbano. Fotografia: Bruno Simao. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 3 de juliol 2020

Tota provocació escènica corre el perill que faci que una obra acabi sent desigual. Forma part del joc i de les convencions que assumeixen tant la companyia com la platea. El muntatge «The Scarlet Letter» és farcida d'invocacions a Sòcrates, Nietsche, Althusser, Lacan, Deleuze, Artaud i sobretot Foucault, entre cèlebres pintures religioses, bustos clàssics, projeccions, un nen en patins fluorescents i Adam i Eva al Paradís. Apa, fot-li!, que és l'autora, dramaturga, actriu, directora, escenògrafa, dissenyadora de vestuari i intèrpret Angélica Liddell (Angélica González de nom real, filla de Figueres, empordanesa des del 1966, sí, com aquell senyor dels bigotis refistolats i el pa al cap). A Angélica Liddell no li agrada un món on les dones han deixat d'estimar els homes, segons ella. No escatima insults contra les dones que han superat els quaranta: «Rabioses per la pèrdua de la bellesa, són pura amargor i maldat.» Nyaca! Cal tenir en compte que l'espectacle va créixer en temps del Me Too. Que en plena revolta feminista es deixi anar una arenga misògina té no només la seva gràcia sinó també el seu impacte. «Ens rebel·lem contra la violència de la hipocresia moral en temps de puritanisme. Hem perdut en l'art la força de la natura salvatge per sempre. Hem guanyat en estupidesa i mentida. La covardia i la hipocresia són més agressives que mai. Abans era la religió. Ara la ideologia. Avui es pretén que la ideologia i la llei siguin una mateixa cosa, i s'exigeix a l'art que sigui ideologia, i per tant que sigui la mateixa cosa que la llei.» [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Akadèmia | Almeria | Apolo | Aquitània | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Escenari Joan B. | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 22.263.637 visitants i 46.974.277 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

premiszirkolika2020
Guanyadors dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2020

butaca2020
Palmarès de la XXVI edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2020

premismax
Palmarès dels XXIII Premis Max Arts Escèniques 2020

criticateatral2018
Palmarès dels XXII Premis de la Crítica de les Arts Escèniques 2019

lliure
Tota la programació de la temporada 2020-2021 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

tnc
Tota la programació de la temporada 2020-2021 del Teatre Nacional de Catalunya.

focus
Tota la programació de la temporada 2020-2021 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2020-2021 del Mercat de les Flors.

liceu
Tota la programació de la temporada 2020-2021 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica
Tota la programació de la temporada 2020-2021 del Palau de la Música Catalana.

auditori
Tota la programació de la temporada 2020-2021 de L'Auditori de BCN.

ocb
Tota la programació de la temporada 2020-2021 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

exittemporada
El Terrat commemora 30 anys de trajectòria amb la comèdia «L'èxit de la temporada» al Teatre Coliseum.

metodegronholm
Una nova posada en escena d'«El mètode Grönholm» de Jordi Galceran s'ha reestrenat al Teatre Poliorama dirigida igualment per Sergi Belbel.

cabrasylvia
Jordi Bosch i Emma Vilarasau han protagonitzat la direcció d'Iván Morales de l'obra «La cabra, o qui és Sylvia?», d'Edward Albee a La Villarroel.

lheroe
«L'Hèroe», de Santiago Rusiñol, dirigida per Lurdes Barba, s'ha reestrenat a la Sala Gran del TNC amb dramatúrgia d'Albert Arribas.

53diumenges
Cesc Gay ha estrenat al Teatre Romea la comèdia «53 diumenges», amb Pere Arquillué, Marta Marcó, Àgata Roca i Lluís Villanueva.

magicoz
David Selvas ha dirigit una versió musical d'«El màgic d'Oz» al Teatre Condal, amb Elena Gadel, Mercè Martínex i Marc Pociello, entre altres.

lheroe
Julio Manrique ha dirigit al Teatre Lliure una versió contemporània de «Les tres germanes».

petitprincep
La Perla 29 reposa per 6a temporada l'espectacle «El petit príncep» a la Sala Barts.

monroelamarr
Carles Batlle ha imaginat un cara a cara entre dues dives del segle XX en l'obra «Monroe-Lamarr» dirigida per Sergi Belbel al TNC.

jaulalocas
El musical «La jaula de las locas» s'ha reposat al Teatre Tívoli, amb l'equip liderat per Àngel Llàcer i Manu Guix.

parenuvia
Joan Pera protagonitza la comèdia «El pare de la núvia» de Joel Joan i Héctor Claramunt al Teatre Condal.

solitud
Alícia Gorina ha dirigit al TNC una adaptació de la novel·la «Solitud» de Víctor Català.

escaperoom
Joel Joan i Hèctor Claramunt han reposat al Teatre Condal l'espectacle «Escape room» amb canvi de repartiment.

elquaderndaurat
«El quadern daurat» de Doris Lessing amb dramatúrgia de Carlota Subirós i protagonitzada per Nora Navas s'ha reposat al Teatre Lliure.

decamero
El muntatge «Decameró» reuneix deu autories, deu direccions i deu intèrprets al Teatre Nacional de Catalunya.

combatsegle
Denise Duncan ha estrenat a La Beckett l'obra «El combat del segle» sobre el boxejador negre Jack Johnson.

elsgossos
Nelson Valente ha estrenat en versió catalana a La Villarroel l'obra «Els gossos», amb Mercè Arànega, Sandra Monclús, Joan Negrié i Albert Pérez.

bonustrack
La directora Carol López ha estrenat al Teatre Lliure de Gràcia l'obra «Bonus Track» sobre la generació dels que han fet cinquanta anys.

cobertura
Bruno Oro i Clara Segura han estrenat al Teatre Romea l'espectacle «Cobertura».

lamorta
Marc Crehuet ha estrenat a la Sala Beckett una obra que recorda la figura del seu besavi, el dramaturg Pompeu Crehuet.

exit
Roser Batalla, Mingo Ràfol i Irina Robles han reestrenat al Teatre Gaudí Barcelona la comèdia «Exit» d'Agustí Franch.

achorusline
Antonio Banderas i la companyia del Soho CaixaBank han portat al Teatre Tívoli el musical «A Chorus Line».

germanes
Roberto Romei ha estrenat al Tantarantana l'obra «Germanes», de Wajmi Mouawad.

justicia
Oriol Broggi ha dirigit a la Biblioteca de Catalunya l'obra «Només la fi del món», de Jean-Luc Lagarce.

sacarina
La Ruta 40 ha adaptat a la ciutat de Barcelona l'obra de Davide Carnevali.

justicia
L'autor Guillem Clua ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Justícia» protagonitzada per Josep Maria Pou.

justicia
Helena Tornero ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Demà» amb la companyia La Virgueria.

amyorphans
La companyia La Niña Bonita ha estrenat a la Sala Versus Glòries l'obra «Amy (& the orphans) de Lindsay Ferrentino.

maestrofellini
El món de Federico Fellini s'ha homenatjat al Teatre Akadèmia amb motiu del centenari del naixement del director.

amyorphans
La companyia Incautas Project ha debutat amb l'espectacle «Vale Vale Vale».

tenors
La companyia Illuminati a reposat al TGB l'espectacle còmicomusical «Tenors».

importanciaserfrank
La Brutal ha reposat al Teatre Poliorama el muntatge musical «La importància de ser Frank».

decadencia
Míriam Alamany i Carles Martínez han interpretat «Decadència» d'Steven Berkoff a l'Escenari Joan Brossa.

casaaranyes
Paco Zarzoso ha estrenat al TNC la seva obra «La casa de les aranyes».

aquestpais
Àlex Rigola ha estrenat a la Sala Beckett l'espectacle sobre el pare de l'actriu Alba Pujol.

amorpurmor
Albert Mestres i Queralt Riera han elaborat el díptic sobre l'amor avui i el de demà a l'Escenari Joan Brossa.

herenciaabandonada
Lara Díez ha reestrenat a la Sala Beckett la seva obra «Herència abandonada» amb Ramon Bonvehí i Francesca Vadell.

infanticida
Neus Pàmies ha interpretat en versió d'òpera electrònica de Clara Peya el monòleg «La infanticida» de Víctor Català a la Sala Atrium..

alhayat
La companyia La Viciosa ha estrenat a El Maldà el seu espectacle testimonial de Laia Foguet sobre el camp grec de refugiats de Langadika.

aquellanit
David Selvas ha dirigit a La Villarroel l'obra «Aquella nit», de David Greig, ambMarta Bayarri i Ivan Massagué.

feisimareinaisabel
La companyia La Calòrica ha recuperat al Teatre Lliure de Gràcia el seu primer espectacle sobre la reina Isabel I de Castella.

raphaelle
La Conquesta del Pol Sud ha reestrenat al TNC la peça de teatre documental «Raphaëlle».

pensempausa
Manel Dueso ha estrenat a La Villarroel un espectacle entre l'absurd i el clown.

parenuvia
Pere Arquillué protagonitza l'obra «Jerusalem» dirigida per Julio Manrique al Teatre Romea.

mrsdalloway
Carme Portaceli ha presentat al TNC la seva versió de «Mrs. Dalloway» de Virginia Woolf.

posarecorsafata
Carla Rovira ha estrenat al Teatre Lliure el seu espectacle reflexiu sobre la mort.

desvariacionsotello
Alba Sarraute ha estrenat a El Maldà l'espectacle de circ dramatúrgic «Desvariacions d'Otel·lo».

thisisreallove
El Col·lectiu VVAA ha reposat al Lliure de Gràcia el seu espectacle «This is Real Love».

esperantngodot
Ferran Utzet ha dirigit «Esperant Godot» a la Sala Beckett amb Pol López i Nao Albet en els papers principals.

historiareal
Pau Miró ha estrenat i dirigit a La Villarroel l'obra «Una història real», protagonitzada per Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner.

habitaciobuida
La nova companyia Llançat ha portat a El Maldà el musical de fons distòpic «L'habitació buida».

iliada
Eduard Farelo reposa la seva particular «Ilíada» a l'OffLaVillarroel.

mercadervenecia
Mercè Managuerra protagonitza «El mercader de Venècia» a la Sala Versus Glòries.

paisajescolorear
La companyia d'adolescents xilenes ha presentat al Teatre Lliure Montjuïc l'espectacle «Paisajes para no colorear».

ramblafloristes
L'actriu Rosa Boladeras protagonitza «La Rambla de les Floristes» de Josep Maria de Sagarra al Teatre Nacional de Catalunya.

maremar
Dagoll Dagom reposa al Teatre Poliorama el seu espectacle «Maremar».