ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Teatre Akadèmia]

«El venedor de fum», de Piti Español i Joan Font. Intèrpret: Joan Font. Direcció tècnica: Joan Raga. Disseny il·luminació: Verónica Salatino. Tècnic d'il·luminació: Jordi Ventosa. Vestuari: Joan Font. Escenografia: Joan Raga i Joan Font. So: Joan Gil. Agraïments: La Máquina de Teatro de València. Producció de Comediants, Teatre La Màquina i Anexa. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Joan Font. Estrena a Fira de Tàrrega 2023. Gira per diversos escenaris 2024. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 24 abril 2025.

L'HOME DE LA MALETA

La maleta simbolitza sempre el viatge. I un viatge, un llarg viatge, és el que ha fet el director, dinamitzador i actor Joan Font (Olesa de Montserrat, Montserratí, Baix Llobregat, 1949) durant més de mig segle marcat sobretot per l'empremta deixada internacionalment per la companyia Comediants, amb arrels a Canet de Mar on el Centre de Creació de La Vinya es va convertir en un lloc de peregrinatge d'artistes multidisciplinars disposats a descobrir més enllà del que es pensaven que podien fer.

Joan Font, acompanyat del guionista i anteriorment també saltimbanqui, Piti Español (Barcelona, 1954), han confegit un espectacle singular, únic, que sota el títol suggerent d'«El venedor de fum» —que Joan Font extreu, en part, d'un record del seu pare que li augurava que seria capaç de vendre fum— vol expressar també la qualitat d'efímer que té el teatre, que, com el fum, desapareix quan s'ha acabat de fer.

«El venedor de fum» va arrencar ja fa dos anys a la Fira de Tàrrega. Una representació en aquella ocasió de carrer que va ser més passional que terrenal perquè, trepitjant emocionalment Tàrrega, un invent pràcticament d'ell i de Comediants, Joan Font es va oblidar que sense microfonia el “fum”, mai més ben dit, i les paraules, se'ls emporta el vent.

De Tàrrega ençà, l'espectacle s'ha revisat i s'ha convertit en una peça de gurmet de saló on Joan Font és capaç de moure's des de l'imaginari teatral iniciàtic d'Olesa de Montserrat fins a l'infern del Carnaval de Venècia o el clam apoteòsic dels Jocs Olímpics i l'Expo del 92 o l'arrencada pionera de Port Aventura, passant sempre per la base de l'art escènic que, si bé ja la portava dins, la va acabar de repolir a París amb Jacques Lecoq.

L'espectacle «El venedor de fum», ara ja consolidat en espai tancat, s'enriqueix amb una excel·lent il·luminació, amb efectes visuals, amb banda sonora i, sobretot, amb l'encanteri del misteri de la maleta del viatger d'on surten molts dels elements de les històries que Joan Font ha viscut i ha protagonitzat al llarg de més de cinquanta anys.

I tot amb la simplicitat del gest, la màscara, la veu, la seducció, la interacció amb els espectadors, que molts potser ja han perdut l'hàbit de fer vaixells i ocells de paper!, i l'imaginari poètic i fidel al llegat de la cultura popular que ha estat una de les matèries primeres de tots els espectacles, les creacions artístiques i les grans mogudes protagonitzades per Comediants.

Hi ha un sentiment de nostàlgia en l'espectacle «El venedor de fum». Un sentiment d'un cert adéu que, contràriament al que diu la cançó de Xesco Boix, potser sí que aquest podria ser un adéu de l'escenari per sempre i no només un adéu per un instant, tot i que sempre queda l'esperança i la possibilitat de refer el cercle i potser fins i tot fer-lo més gran.

Joan Font és durant uns vuitanta minuts d'espectacle multisensorial, el mim, el grand guignol, el senyor de la camisa de dormir, el dimoni, el somiatruites, l'adolescent d'Olesa que baixa a Barcelona i topa amb el moll de l'os del teatre dels anys seixanta, és també el «Non Plus Plis», el «Catacroc», el «Plou i fa sol», el visionari de Vil·la Soledad de Canet de Mar, el que va de bracet de la Dharma i es troba a la sorra de la platja de les Sis Hores de Cançó de Canet, el carnavalesc visionari cridat per Maurizio Scaparro a Venècia, el somniador de «La nit», el navegant de «Mediterrània», el bestiari del «Llibre de les bèsties» del Romea, el director d'òpera que arrenca amb «La flauta màgica» i no para, o el senzill i estimat pallasso a l'ombra darrere els bastidors de l'obra «Uuuuh!», de Gerard Vàzquez, o el creador de llibres de grans dimensions, en suport pop-up abans que s'inventés el pop-up, i que deixarien també el testimoni de la creativitat i la fantasia de Comediants.

L'home de la maleta neix i, com tots els éssers vius, mor. La vida és rebuda sovint amb repics alegres de campanes i també s'acomiada sovint amb un toc tenebrós de campanes, ni que ara hi hagi el telèfon d'intermediari perquè, en qüestions de vida i mort, la Intel·ligència Artificial i els telèfons mòbils també han trobat el seu nínxol de supervivència. La resta és fum. I el fum és només il·lusió, com el teatre.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La veritat sobre la llum», d'Audur Ava Ólafsdóttir. Adaptació d'Anna Maria Ricart Codina. Traducció de Macià Riutort (a partir de la versió islandesa). Intèrprets: Maria Casellas, Roger Julià, Andrea Portella Fontbernat i Rosa Renom. Il·luminació: Ferran Utzet. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Giulia Grumi. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Suport il·luminació i cap tècnic: Àngel Puertas. Producció executiva: Els Telers Produccions. Suport a la producció: Arnau Nadal. Fotografies: Felipe Mena. Fotografia d’assaig: Alba Lajarín. Agraïments: Pilar Artigas, Josep Caselles, Llàtzer Garcia, Montserrat Tolosa, Fundació AISGE, La Perla 29, Centre d’Arts Santa Mònica i Roberto Montes (trezze.23). Una coproducció d’Els telers produccions i Teatre Akadèmia. Amb el suport de l’ICEC i la Diputació de Barcelona. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap de màrqueting i comunicació: Ana Flores. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Coproducció d'Els Telers i Teatre Akadèmia. Ajudanta de direcció de l'espectacle: Clara Moraleda. Direcció de l'espectacle: Ferran Utzet. Teatre Akadèmia, Barcelona, 9 abril 2025.

LES MARES DE LA LLUM

A la generació que encara ha tingut l'oportunitat de néixer a casa i no en la fredor d'un quiròfan quan li parlen de les “llevadores” li evoquen uns personatges imaginaris que no ha conegut però que té tota la consciència que són les primeres mans que l'han tingut als braços i els han llençat a l'atzar de la vida.

Segons la llengua islandesa, la paraula “llevadora” n'inclou dues d'essencials: “mare” i “llum”. Per això, fa una dotzena d'anys, els islandesos segurament van triar “llevadora” com a la paraula més bonica de la seva llengua. O potser també perquè van ser conscients de qui els va dir el primer bon dia.

L'atzar ha fet que coincideixin a la cartellera dues obres ambientades als països nòrdics, Finlàndia i Islàndia, i que, en les dues, es faci referència i es mitifiqui el fenomen de l'aurora boreal. A «Lapònia», de Cristina Clemente i Marc Angelet, l'humor és la clau de l'obra. A «La veritat sobre la llum», una adaptació d'Anna Maria Ricart sobre el relat d'Audur Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, Islàndia, 1958), escriptora, professora d'història de l'art i directora del Museu de la Universitat d'Islàndia, un relat que amb traducció de Macià Riutort es troba publicat a Club Editor, la recerca de la serenitat del jo és el motiu central. Les dues, però, com deia, tenen com un miratge l'aurora boreal.

La posada en escena de «La veritat sobre la llum» destaca, no només per la interpretació coral encapçalada per la murrieria de la tia-àvia que representa l'actriu Rosa Renom, sinó també per l'ambientació sonora de Guillem Rodríguez i la il·luminació del mateix director de la peça, Ferran Utzet. Aquests dos elements acaben sent com un personatge més que marca l'ambientació atmosfèrica, a tocar de Nadal, quan a Islàndia els dies són més curts —sis hores a tot estirar— i el trànsit entre la foscor i la llum es converteix gairebé en una necessitat vital.

És al voltant d'aquesta simbologia per on es mou la trama de l'obra perquè la història, si n'hi ha, és gairebé imperceptible. El que realment confegeix el relat és la recerca de la llum, des del naixement fins a la mort. I en aquesta recerca de la llum hi ha les llevadores, com a autèntiques menestrals de la naixença, però també la comparació amb l'espècie marítima de les balenes que ajuden el part d'una balena quan arriba el moment, o el secret de les patates que creixen en la foscor, a més de la presència de l'alletament amb el quadre d'una marededéu amb el mugró ben prominent per alletar el nen Jesús, o la tempesta que s'anuncia de la germana meteoròloga; l'herència del pis i els records deixats de la tia-àvia a la germana que ha continuat amb la nissaga de llevadores de la família —que interpreta l'actriu Maria Casellas—, però aquesta en clau moderna i menestral de la maternitat, llevadora d'hospital, almenys assistent en dos mil parts, i que passa per una etapa d'una certa crisi existencial; o encara l'estranger que ha vingut de l'altra banda del món, d'Austràlia, a l'àtic llogat com a pis turístic i obsessionat per l'esclat de l'aurora boreal, a banda de les apagades de la llum i les bombetes del vell pis de la tia-àvia que es fonen sovint i que requereixen la presència d'un electricista que havia estat pare en un dels parts assistit per la jove llevadora.

«La veritat sobre la llum» és una obra per paladejar suaument acompanyat de cadascun dels personatges. Per recórrer amb ells la solitud marcada per les trucades de mòbil i la pressió del sopar familiar de Nadal. Per deixar-se emportar per la poètica de les paraules i la poètica també de l'escenografia plena de calidesa de Sergi Corbera, i per veure els diferents perfils generacionals, el de la tia-àvia i el de la llevadora jove, el de la mare en ple part i en postpart, el del pare novell electricista superat per la naixença del seu nadó, el de les dues germanes, la que preveu la tempesta com un apocalipsi que ensorrarà tot Islàndia i la germana llevadora que s'arrauleix al voltant del clima en el refugi de la casa ancestral de la tia-àvia.

Tot de personatges que, fora de la tia-àvia (Rosa Renom) i de la reneboda llevadora (Maria Casellas), alternen l'actor Roger Julià —amb un moment de guitarra i balada de bressol popular islandesa— i l'actriu Andrea Portella Fontbernat, sempre rondant al voltant de la tia-àvia, com a figura central, que és la que ha obert el foc lapidàriament, en la penombra d'un marge de l'escena, amb una profecia llençada al vol: «Per poder morir, primer cal néixer».

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Guateque». Dramatúrgia de Jaume Viñas. Intèrprets: Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Gerard Frank i Joan Sáez. Disseny de vestuari i il·luminació: Uri Prat. Confecció de vestuari: Assumpta Carmona. Utilleria: Carme Mira. So: Sergi Andrades. Coreografia: Ana Pérez García. Producció executiva i distribució: Cristina Ferrer / Tot produccions. Ajudant de direcció: Miquel Salamanca. Fotografia: Sergi Panizo. Caracterització: Montse Tolosa. Agraïments: Leandre Sangerman, Josep Llop, Bea Garcia, família Lorente-Picó, Aitor Rodero, Lídia Aguirre, Ceren Ugur, Regina Ollé, Albert Gràcia, Produccions El Gran Mogol, Gemma Ros, Miquel Tur, AISGE Espai Actua, Salesians Mataró. Una producció d’Epidèmia Teatre Projecte en creació a la Nau Ivanow. Projecte seleccionat en la quarta Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega). Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció musical de l'espectacle: Joel Riu. Direcció de l'espectacle: Gemma Sangerman. Teatre Akadèmia, Barcelona, 26 febrer 2025.

LA, LA, LA AMB AIGUA DEL CARME

¿Què deu passar que hi ha, a hores d'ara, tota una generació jove nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX que s'emmiralla en les dècades anteriors dels anys seixanta-setanta? Vegi's, per exemple, l'adaptació de «L'aranya», de Jordi Prat i Coll i, ara, aquest «Guateque», un terme lingüístic manllevat de cal veí i mig permès pel que significa del que era en aquells temps una festa d'un grup d'amics o, en llenguatge més pròxim i adulterat, un botellot.

Cançons de l'època, retalls del No-Do en blanc i negre, publicitat conductista de la primera televisió en UHF, imatges de la Dictadura... Seria perillós pensar que aquesta mirada es fa per allò que deien que qualsevol temps passat va ser millor. Res de res. En tot cas, va ser un temps inevitable i, sota el tòpic de la propaganda oficial, el poble ras feia la seva vida i trampejava els esculls tan bé com podia.

L'espectacle «Guateque», de la companyia Epidèmia Teatre, és un divertimento que parteix de «Les Noces de Fígaro» de Mozart i Beaumarchais, i que, sota la protecció domèstica de rulós o bigudís de coloraines per fermar el cabell i alguna dosi clandestina d'Aigua del Carme —elixir que feia i fa miracles— transporta els espectadors al mite de l'Eurovisió del 1968 i el boom improvisat de la cantant Masiel i aquell «La, la, la», composició del Dúo Dinàmico, que va posar a la picota el jove cantant Joan Manuel Serrat per raons polítiques.

Els quatre intèrprets d'Epidèmia Teatre, que fan els seus destacats “pinitos” amb fugaços fragments de «Les Noces de Figaro», capgiren la trama del clàssic i la porten al seu terreny de la gresca —una comunitat de veïns que tenen darrere un tal Núñez y Navarro— amb un aire total de fregolisme que fa que, amb només quatre, i l'acompanyament del pianista, apareguin deu personatges amb el més pur estil de teatre al descobert, amb constants canvis de minivestuari, sense cap escenografia espectacular que hi faci falta perquè tot es deixa a l'abast de la interpretació i de la imaginació, una de les claus del teatre.

Un espectacle cent per cent musical, amb una bateria d'una quinzena de peces, amb lletres iròniques, mig carnavalesques, que fan també de narrativa de la història, que flirtegen amb «Les Noces...» i que tenen el seu punt àlgid en la interpretació del «La, la, la», amb la veu solista de Mireia Lorente-Picó, i el cor dels altres tres intèrprets, a més, esclar, de la reproducció aproximada del popular vestit de la Masiel, aquell confeccionat en tul, estampat de flors i de tall imperi, i que, segons diuen, no el va fer Dior sinó que se'l va buscar la mateixa cantant.

«Guateque» passa com una festassa, amb una certa estripada quan cal, sempre amb bones interpretacions musicals de l'actor Joan Sáez, l'actor Gerard Franch i l'actriu Aida Llop que, juntament amb Mireia Lorente-Picó i, també de tant en tant, el músic Joel Riu, aconsegueixen desmitificar els personatges de l'òpera bufa: el Fígaro, el Querubí, el Basili, el Bartolo, el Marcelino, la Francina, la Susanna o el jardiner Antonio. Tots plegats, surten del seu confort de les «Noces...», ploren la plantofada del ficus del jardí, i aprofiten també per burxar sobre la plaga dels lloguers impossibles o reclamar l'empoderament femení. A ritme de la, la, la, el licor de l'Aigua del Carme dels Carmelites descalços continua fent miracles.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Entre monstres». Creació col·lectiva a partir de textos i idees de Rafa Delacroix, Cristina Serrano, Georgina Latre, Diana Gómez i Manel Moreno (42KM). Dramatúrgia de Manel Moreno. Intèrprets: David Bagés, Rafa Delacroix, Montse Esteve i Georgina Latre. Espai escènic i vestuari: Clàudia Vilà. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: David Solans. Cap tècnic: Quim Otero. Ajudant d’escenografia: Ester Puig. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Fotografia: Felipe Mena. Coordinació dels col·loquis postfunció: Diana Gómez. Agraïments: Laia Alberch, Cia. Mar Gómez, Manuela i Antonio, Carmen Moreno, família Marmaneu-Pujol, Carlota Surós i Cristina Serrano. Proposta seleccionada en la 4ª convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat (On el teatre batega). Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Coproducció: 42KM. Cassandra Projectes Artístics i Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció de l'espectacle: Elías Torrecillas. Direcció de l'espectacle: Israel Solà. Teatre Akadèmia. Barcelona, 22 gener 2025.

L'ABSURDITAT DE BUSCAR PIS

Trobar pis és absurd actualment. I si se'n troba, no s'hi pot accedir. Potser per això l'obra «Entre monstres», que comença amb un jove protagonista buscant pis, també s'acosta al teatre de l'absurd. La primera escena enganya volgudament els espectadors. Tot té pinta de comèdia, amb l'actor David Bagés de comediant major fent el paper d'un excèntric comercial d'immobiliària, davant l'astorament de l'actor Rafa Delacroix, el jove que fa una visita a un pis en venda, aspirant a fer-se amb una llar.

Diria que, en un temps de desnonaments diaris, lloguers tramposos de temporada pels núvols per esquivar la llei de l'embut i mobilitzacions emblemàtiques com la d'aquesta mateixa quinzena per evitar el desnonament definitiu de la Casa Orsola a l'Eixample de Barcelona, la cosa que s'insinua en l'arrencada de l'obra és com un caramel per a espectadors amants del realisme social dur. I el cas és que l'escena del venedor i el visitant promet tant que quan es fa el fosc i s'entra en el veritable moll de l'os de l'obra, l'auditori cau en l'abisme d'una certa frustració perquè, fins aleshores, havia correspost a l'arrencada amb rialles a cor què vols.

Ja ho diuen que tot el que és bo no dura gaire. Però si al planeta Terra no es pot tenir un pis, a la vida tampoc no es pot tenir tot. Oblidem-nos, doncs, d'eixamplar els pulmons, que diuen que és el que s'aconsegueix amb el riure, i oblidem-nos del registre de comèdia perquè «Entre monstres» penetra en el pensament del jove protagonista i furga en el seu subconscient per extreure-li tot allò que l'ha turmentat durant anys, sense que potser en fos conscient.

El muntatge, que és una creació col·lectiva al màxim i també, ¿per què amagar-ho?, una creació molt experimental —un risc escàs en els temps que corren—, compta amb un repartiment que no decebrà els espectadors. A banda de David Bagés i de Rafa Delacroix, s'hi retroben les actrius Montse Esteve i Georgina Latre. Un quartet equilibrat generacionalment que sembla que siguin en un partit de tenis entre dues parelles de jugadors de dues franges generacionals diferents.

La proposta col·lectiva de la companyia 42KM té la dramatúrgia de Manel Moreno, que s'ha conxorxat amb el dramaturg Israel Solà, de la companyia La Calòrica, pel que fa a la direcció. Un equip divers, ampli i amb voluntat d'ambició teatral que ha defugit qualsevol concessió gratuïta, que ha concedit una fe absoluta a escenes amb foscos intensos i a d'altres amb el contrast d'una il·luminació magnètica, amb una escenografia minimalista que en certs moments pren tints de gènere fantàstic, amb un vestuari i uns personatges que semblen vinguts del més enllà —sense arribar a ser monstres d'un passatge del terror— i un so de decibels considerable per fomentar entre l'auditori la sensació del mateix pes emocional que arrossega el jove protagonista que, no ho oblidem, ha caigut en la ingenuïtat, repetim-ho, absurda, de buscar pis.

Buscar pis és una aventura. Fantasiejar amb què s'amaga dins d'una cambra, d'una cuina de luxe o d'un saló amb llum a quatre vents, decorat amb bon o mal gust per uns altres desconeguts, és tota una altra aventura. La mateixa aventura que és també recórrer els diferents espais mentals de la infància, despertar els records adormits i reviure'ls de l'oblit.

«Entre monstres» és una proposta agosarada, creada al marge del teatre convencional, com un curt cinematogràfic d'aquells que entretenen l'arribada de la pel·lícula d'estrena i que té l'honestedat de la brevetat, una hora i cinc minutets, sense forçar el pistó més del compte. El temps suficient per generar un debat que semblava oblidat sobre si l'absurd, després de Beckett, encara pot tenir una segona vida.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«L'origen del món», de Lucia Calamaro. Traducció: Carles Fernández Giua. Intèrprets: Queralt Casasayas, Alicia González Laá i Annabel Totusaus. Espai escènic: Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Caracterització: Perruqueria Santos. Figurinisme: Nídia Tusal. Construcció d’escenografia: Andreu Mateo (Art Coolers) i Jorba Miró. Confecció de vestuari: Consol Díaz. Ajudantia de direcció i regidoria: Isabelle Bres. Ajudantia de producció: Tíndari Sgró. Fotografia: Felipe Mena. Agraïments: Hans Richter, SMEG. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia. Barcelona, 13 desembre 2024.

TERÀPIA CENTRIFUGADA AMB ESCUMA DE RENTADORA

La dramaturga i directora Lucia Calamaro (Roma, 1969) no abandona el joc de relació familiar que ja ha tractat aquesta mateixa temporada al Teatre Tantarantana amb l'obra «La vida suspesa» i que reprèn ara el Teatre Akadèmia amb l'obra «L'origen del món», amb l'afegit deL subtítol: «Retrat d'un interior».

Es podria dir que l'estrena d'aquesta segona peça té una aura internacional, o com a mínim europea, perquè l'autora l'acaba d'estrenar també, el mes de novembre, al Piccolo Teatro di Milano, on a més l'ha dirigit, amb les actrius Concita De Gregorio, Carolina Rosi i Mariangeles Torres.

Aquí, ha cedit la direcció a Guido Torlonia, director artístic de l'Akadèmia, en una versió catalana de Carles Fernández Giua. Allà, al Piccolo, el muntatge —unes dues hores— es va representar amb entreacte. Aquí, amb els espectadors catalans més avesats últimament a l'extensió escènica, s'ha optat per no fer entreacte. L'obra, de dues hores, doncs, que té tres actes, transcorre en un fil de continuïtat que, de fet, no admet pauses ni distraccions.

¿Es pot parlar a la vegada de la plaga de la malaltia de la depressió i de comèdia o tragicomèdia? Sí, si tenim en compte que ni Lucia Calamaro ni la direcció de l'obra pretenen caure en la banalitat sinó més aviat endolcir un tema que pot ser prou dolorós per a segons quins espectadors que el toquin de prop, sense escatimar les pujades eufòriques i les baixades a l'infern, les hores lluminoses i les hores fosques, les conseqüències de la malaltia i les ramificacions que provoca dins d'un nucli familiar.

Àvia segle XXI, per tant encara d'esperit jove; mare segle XXI, per tant encara amb hàbits postadolescents; i filla segle XXI i mig, per tant amb la lucidesa de rectificar els errors del passat i modelar molt millor el futur.

Tres generacions. Tres personatges clarament diferenciats en la seva manera de ser, però també irremeiablement interconnectats, hereves l'una de l'altra, com si responguessin a aquella pregunta indiscreta dels formularis mèdics que vol saber si el pacient té antecedents familiars de tal o tal altra patologia per no descartar que, a la llarga, també els pot patir ell mateix.

Sobretot, tres dones en un món tancat ple d'electrodomèstics —una nevera, una màquina de rentar, un taulell de cuina, un armari de roba...— en una escenografia de llar de línia blanca, arquitectònica, que els escenògrafs Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi sembla que hagin creat emmirallats en l'exposició que el Museu del Disseny —la popular Grapadora de Les Glòries— té en cartellera ara mateix sota el lema: «100 objectes d’Ikea que ens hagués agradat tenir a Vinçon», i on cadires, taules, butaques, estris de cuina i altres utensiles domèstics són penjats a les parets en un espai gegant de blanc immaculat. Aquí, també hi ha peces blanques de tota mena d'utensilis domèstics incrustrats a la paret, una metàfora, segurament, de les seqüeles que produeix la depressió “incrustrant” qui la pateix, com un objecte més, en el seu reclòs reducte domèstic.

«L'origen del món« és un títol que l'autora extreu d'una obra pictòrica homònima de Gustave Courbet, la de la figura que representa el nu femení. Una al·legoria encertada perquè l'obra teatral de Lucia Calamaro explora també la depressió femenina sense cap embolcall, nua, i posant la mare que en pateix el símptomes davant la pressió i la falta d'estima de l'àvia i la dependència que té pel frigorífic o la màquina de rentar. No és temerari dir que l'obra «L'origen del món», de Lucia Calamaro, fa una mena de teràpia centrifugada amb escuma de rentadora.

A Lucia Calamaro li agrada classificar les diferents parts de la trama com si es tractés d'un relat per capítols. Tres actes, tres parts: “Dona melancòlica a la nevera”; “Alguns diumenges en pijama”; i “El silenci de l’analista”. I, encara, amb una sèrie de subtítols que van resituant cadascuna de les accions. La projecció dels titulars en facilita el seguiment.

L'autora opta per anomenar els seus tres personatges pel noms de fonts real de cadascuna de les actrius: Alícia (la mare depressiva) és Alicia González Láa, en una interpretació que passa pels seus diferents estats d'ànim i que arrenca en penombra per pujar progressivament cap a la llum; Annabel, l'àvia rejovenida, és Annabel Totosaus, un vendaval escènic que sovint l'ha tingut amagada en papers secundaris i, sobretot, en esclatants paperassos de La Cubana; Queralt, la filla i néta, és Queralt Casasayas, actriu que es desdobla també en el paper de la terapeuta que tracta Alícia, en una interpretació de tocs surrealistes i que sovint fa pensar als espectadors que la depressió també viu amagada en l'interior d'aquells que teòricament l'haurien de combatre científicament.

Els diàlegs entre els tres personatges deixen lloc sovint a minimonòlegs de cadascuna de les tres protagonistes. I, a pesar del to de comèdia que sembla que vulgui tenir l'obra i que els espectadors agrairan, els discursos fets en solitari són els que desprenen una filosofia i un contingut que, sense caure en el fals academicisme, traspuen una mirada irònica, lúdica i acolorida amb una suau profunditat reflexiva qui sap si, en el fons, per saber o no saber quin és l'origen del món.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Pura passió», d'Annie Ernaux. Dramatúrgia: Lucia del Greco. Intèrpret: Cristina Plazas. Disseny espai: Pol Roig. Conceptualització de l’artefacte lumínic i disseny de llums: Cube.bz Assessorament artístic i vestuari: Pau Aulí. Confecció vestuari: Época Barcelona. Espai sonor: Pere Jou & Aurora Bauzà. Moviment: Lorena Nogal. Disseny de motor: Lali Canosa. Fotografia cartell: Monica Lek. Direcció creativa de la fotografia: Pau Aulí. Maquillatge de la fotografia: Julieta Fernández. Fotografia escena: Felipe Mena. Direcció producció: Júlia Simó Puyo. Producció executiva: Maria Rovelló. Ajudantia producció: Guillem Albasanz. Ajudantia direcció en pràctiques: Inés J. Borrell. Ajudantia escenografia en pràctiques: Lucía Castro. Agraïments: Ettore Del Greco, Ilaria Del Greco, Paola Minnucci, Leonardo Vicente, Oscar Rabadan, Susanna Van Roessel, Marta Vilageliu, Marta Cruañas, Alba Bosch, Lluís Garau, Jaume Ripoll, Paola Aselmann, Rémi Pradere, Albert Boronat, Quim Palmada, Nao Albet, Anna Senpau, Magda Puyo, Josep Maria Miró, Marc Rosich, Glòria Balañà, Guillem Aulí, Olivia, Alma i La Rectoria, Carrozzeria Dino Pietrobono Alatri i Oriol Blanchard. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Oscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Espectacle en residència al Teatre Tantarantana. Coproducció: Cassandra Projectes Artístics, Teatre Akadèmia i Festival Temporada Alta. Direcció de l'espectacle: Lucia del Greco. Teatre Akadèmia, Barcelona, 13 novembre 2024.

MÀSTER EN FP DE DECONSTRUCCIÓ D'AMOR

És, si més no, curiós que un relat com «Pura passió», que comença dient: “Aquest estiu he vist per primer cop una pel·lícula classificada X, a la televisió, a Canal+” i que continua fent una descripció fidedigna del film, dins del que qualitativament se'n podia esperar a finals dels anys vuitanta del segle passat, acabi convertint-se en una confessió tan breu com intensa d'una dona ja madura, a la ratlla dels cinquanta anys, que se sent atreta i obsessivament posseïda i posseïdora de l'amor d'un home casat, més jove, que només contacta amb ella de tant en tant, entre anada i vinguda d'algun viatge.

Amb tota la distància que calgui, la novel·la breu «Pura passió», de l'autora francesa Annie Ernaux (Lillebonne, Normandia, 1940), escriptora distingida fa dos anys amb el Premi Nobel, s'assembla al que va ser la vida sentimental d'una escriptora literàriament tan potent com ella, igualment mereixedora d'un Nobel, tot i que d'una altra època i d'una llengua sense estat, com va ser Mercè Rodoreda, i el seu idil·li fins al final amb Armand Obiols, una relació que precisament ha servit ara de trama de ficció de l'autora Eva Comas-Arnal, després de guanyar el premi Proa de novel·la.

Annie Ernaux, al final de la seva extensa trajectòria, profusament premiada, és una autora no exempta de polèmica. Ja se sap que, quan es té el premi dels lectors a més del Nobel, sempre hi ha qui es mossega els punys mentre remuga que moltes de les seves dissertacions tendeixen a la sensibleria o a un despullament pornogràfic.

No és el cas de «Pura passió», que en aquest cas ha adaptat per primera vegada al teatre la dramaturga i directora Lucia del Greco (Roma, 1992) i que ha creat una atmosfera que ella mateixa confessa que ha rebut influències, entre altres, de la filmografia de David Cronenberg i la seva adaptació de la novel·la «Crash», sense oblidar tampoc altres noms menys contemporanis com els d'Ingmar Bergman o François Truffaut.

Més que limitar-se a reproduir el relat de la protagonista d'Annie Ernaux —cosa que hauria estat una simple lectura dramatúrgica o una mena d'audiollibre—, Lucia del Greco i l'actriu Cristina Plazas van més enllà i exerceixen teatralment una mena de màster en FP de deconstrucció de l'amor. ¿I com ho fan? Doncs amb una mirada estètica, mecànica, salvatge i rebel que vol copsar l'esperit subliminal del missatge de l'autora Annie Ernaux: la passió cedeix al desig i el desig domina la passió.

Una estructura metàl·lica i una taula de morgue de dissecció són l'unica escenografia de l'obra. Cristina Plazas espera els espectadors estesa a la pedra, lumínicament blanca, on comença el seu discurs per passar després a combinar la paraula, primer d'esquena, sortosament després pujant de to i donant la cara i el cos als espectadors, i practicar l'ofici de manetes, desacollant peces i més peces com si fos una forense davant d'un cos mort en exploració. Ben aviat, cadascuna de les etapes del seu relat, de la seva experiència amorosa, apassionada, es relaciona amb el pas a pas del procés del desguàs. Els efectes de so reblen el clau, mai més ben dit, parlant de ferralla i romanticisme.

Lucia del Greco i Cristina Plazas han comptat també amb l'aportació en el moviment de l'actriu guanyadora del Premi Nacional de Dansa d'aquest any, Lorena Nogal, ballarina que fa més de quinze anys que forma part de la celebrada companyia La Veronal al costat del coreògraf Marcos Morau. És en aquest estadi de moviment, quan l'actriu Cristina Plazas fusiona la fredor de l'artefacte de ferralla que ha presidit l'escenari amb l'escalfor del propi cos fins arribar a la simbologia de la llarga cadena de baules que l'esclavitzen per mor de la seva passió. «Pura passió» és un espectacle breu, una hora i quart a tot estirar, que apel·la als cinc sentits i reivindica la passió des de l'òptica femenina, sovint sepultada per les cotilles socioculturals dominades per l'home.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«En mitad de tanto fuego». Dramatúrgia: Alberto Conejero. Intèrpret: Rubén de Eguía. Il·luminació: Xavier Albertí i Toni Ubach. Imatge gràfica: María la Cartelera. Fotografies: David Ruano. Coordinació de producció: Elena Martínez i Roser Soler. Producció executiva: Miramedia Universe SL. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Màrqueting i comunicació: Òscar Mata. Comunicació i públics: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Taquilla: Xavi Gómez. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció del Grec Festival de Barcelona i Miramedia Universe SL, amb la col·laboració de Teatros del Canal, Sala Beckett, Fabra i Coats i Ministerio de Cultura y Deporte. Espectacle estrenat dins el Grec Festival de Barcelona 2023. Ajudantia de direcció: Adrián Novella. Direcció: Xavier Albertí. Sala Beckett, Barcelona. Del 18 al 30 de juliol 2023. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona. Del 13 al 29 setembre 2024.

EL DILEMA D'AMIC I AMAT

No se li pot demanar a Homer, autor de la «Ilíada» —entre altres coses perquè fa malves des del segle VIII abans de Crist—, que aclareixi d'una vegada la relació entre els personatges d'Aquil·les i Pàtrocle del seu poema èpic. Davant de la incògnita deixada com a llegat pels temps dels temps a múltiples interpretacions, de la qual ni els grecs antics en van treure l'aigua clara, cal donar per bona aquella que qualsevol altre autor, des de Plató a Sòcrates fins arribar al dramaturg Alberto Conejero (Vilches, Jaén, 1978), aporti com a conclusió de la seva mirada.

I així és com l'etern dilema d'«Amic e Amat» es fa present en aquesta recreació lliure, interpretada, i prou reconeguda des de la seva estrena fa dos anys, per l'actor Rubén de Eguía, sobre el personatge de Pàtrocle, un dels que té més joc dins de la «Ilíada» i la guerra de Troia.

L'anomenat Pàtrocle o «glòria del pare» de nom de fonts, amb un currículum de sang i fetge considerable, es presenta aquí mostrant el seu costat més noble i amb l'idealisme, gairebé ingenu, que li fa pensar en el fons que el pitjor de la guerra és que ningú en surt ben parat i que, amb pau i amor i allà glòria —fent honor al seu nom—, és possible un altre món on no imperin ni l'horror ni la venjança en nom d'una bandera esfilagarsada o una pàtria esqueixada.

La clau del discurs d'Alberto Conejero és que, partint de l'antiga Grècia, parla també de l'avui mateix i, per extensió, de molt a prop d'aquí mateix. On hi havia rocs i sagetes —el cinema ha fet molt de mal en l'imaginari del clàssic troià!— ara hi ha míssils de llarg abast esperant en reserva al magatzem bèl·lic per quan a Zelenskins, Putins, Netanyahus o els seus successors els agafi la dèria de pitjar el botó vermell.

El trio del monòleg «En mitad de tanto fuego», després del dramaturg Alberto Conejero i l'actor Rubén de Eguía, es completa amb el director Xavier Albertí, que sembla que d'un temps ençà vagi confegint una mena d'antologia d'espectacles de petit format, minimalistes, on només la força de la paraula, la caixa fosca —aquí n'hi ha prou amb una cadira com en altres propostes similars— i el matís de la il·luminació i de les ombres parlants —disseny també seu i de Toni Ubach— basteixin un relat que corprèn els espectadors per la dimensió de la balança entre la fortalesa i la desolació de Pàtrocle.

L'actor Rubén de Eguía paladeja el discurs de rerefons poètic, s'atreveix amb el grec antic —qui l'ha vist i qui el veu— i ho fa sempre gairebé sense moviment. Cal recordar encara, del mateix Xavier Albertí, la direcció d'aquell immens «El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc», amb Pere Arquillué.

Aquí, Rubén de Eguía manté una mirada permanent cap als espectadors que es fa penetrant, tan penetrant com les paraules de l'heroi fins al punt que té la força seductora de fer oblidar la gesta sanguinària de fons, sense oblidar que on hi ha amor també hi ha odi. Ja ho deixa clar el «Llibre d'Amic e Amat»: «Digues, foll: què és aquest món? Respòs: Presó dels amadors, servidors de mon amat.»

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Paradise», de Kae Tempest. Dramatúrgia: Moreno Bernardi. Traducció: Sadurní Vergés. Composició musical: Moreno Bernardi. Música original: Moreno Bernardi feat. David Flores. Cançons: Moreno Ensemble project. Extractes musicals: T. Albinoni i G. Mahler. Intèrprets: Zúbel Arana, Maria Estela, Núria Dalmau, Uri Guillem, Sara Palomo, Roger Sahuquillo, Aina Serena i Albert Muntané. Violí: David Flores. Multimèdia: Martín Elena. Disseny d’il·luminació: Lluís Serra. Disseny de so: Rocco.fx. Disseny de vestuari: Josep Abril. Caracterització: Alexis Ferrer. Joies: Valentina Falchi. Ajudant de direcció: Rubén Homar. Ajudant de direcció de laboratori: Núria Dalmau. Contingut fotogràfic multimèdia: Luca Catalano. Fotografies d'escena: Felipe Mena. Fotografies promocionals: Edo García. Direcció de producció: Meri Notario i Gemma Sala. Ajudant de producció: Nil Mas. Assistent de vestuari: Alessia Zoppis. Assistent de vestuari en pràctiques: Allegra Abril. Projecte: Lo Spazio + Moreno Ensemble project. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Cap de premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Comunicació: Vinyet Vila. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una coproducció del Teatre Akadèmia i Lo Spazio. Direcció de l'espectacle: Moreno Bernardi. Teatre Akadèmia, Barcelona, 19 juny 2024.

POLIFONIA TEATRAL I COR ORGÀNIC

Aquest «Paradise» del polifacètic Kae Tempest, que ha arranjat dramatúrgicament i ha dirigit Moreno Bernardi, podria ser una peça convidada d'un dels festivals musicals contemporanis que juguen amb la veu i el so i que omplen els espais de Barcelona abans de l'estiu.

L'espectacle «Paradise» és un luxe teatral poc habitual als escenaris catalans, segurament perquè el tabú de la taquilla passa per davant de l'essència escènica. Que l'estrena de «Paradise» hagi coincidit, en el dia i l'hora, amb l'aberració del presumpte espectacle de fum, decibels i quitrà de la Fórmula 1 en ple Passeig de Gràcia, és com una mena de declaració subtil de principis. Contra el brogit banal, la calidesa de la paraula coral.

No n'hi ha prou a parlar, en el cas de «Paradise», d'escena híbrida perquè el registre va molt més enllà, des de l'aparent senzillesa escenogràfica de quatre pedres i mitja dotzena de grans branques esqueixades —forques que serveixen d'arma quan convé—, en el més pur registre del llegendari Peter Brook, fins a la fusió de la veu com un instrument musical imprescindible i l'amorosiment suau d'acompanyament del violí (que interpreta David Flores), a més de la polifonia teatral i la força d'un cor orgànic. Tot i que el gruix de la composició musical és original del mateix Moreno Bernardi i del violinista David Flores, hi ha també inclosa en el seu interior l'adaptació de l'emblemàtic «Adagio» d'Albinoni.

Kae Tempest —abans Kate Tempest— (Brockley, Anglaterra, 1985) és un músic anglès reconegudíssim de hip-hop i un creador polifacètic que combina la música amb la narrativa, el teatre i la poesia. El dramaturg i director Moreno Bernardi té el privilegi de portar a Europa, començant per Barcelona —en una versió íntegrament catalana amb fragments anglesos—, la primera posada en escena que es fa d'aquesta obra després de l'estrena al National Theatre de Londres.

El músic i autor Kae Tempest contemporanitza el mite grec de Filoctetes i fa que els espectadors incorporin el discurs de Sòfocles a l'interior de la tragèdia moderna dels refugiats. És per això que, davant la partitura dramàtica basada en el clàssic grec, hi ha permanentment una projecció panoràmica al fons d'una remor de mar brava i un seguit de retrats d'intens cromatisme (obra del fotògraf Luca Catalano) de rostres de personatges anònims que representen al drama de la immigració actual.

L'equip interpretatiu, nou actors i actrius que es planyen entre la veu, el gest i el moviment, manté durant cent trenta minuts —atenció, dues hores deu intenses que mantenen els espectadors sense alè— la llegenda de Filoctetes, el vell guerrer ancorat a la cova des de fa deu anys fent bullir la rancúnia de la seva ferida contra Odisseu.

Tot i el rigor clàssic i escènic de la proposta, la versió de Moreno Bernardi obre ben aviat una escletxa lúdica, amb alguns anacronismes d'elements moderns, com el televisor o el cotxe, i que fa que tots els espectadors s'identifiquin immediatament amb la incertesa del moment històric actual. «Paradise» de Kae Tempest i Moreno Bernardi és un clam contra la impotència global impregnada de tragèdia que la societat actual es veu incapaç de combatre.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Llegat», de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Pau Oliver i Marc Pociello. Escenografia: Anna Alcubierre. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Aka Teatro i Daniel J. Meyer. Vestuari: Aka Teatro i Montse Rodríguez Clusella. Ajudant d’escenografia: Marc Saborit. Coordinació tècnica: Oriol Pino. Tècnic/a en gira: Oriol Pino/Xènia Lledó. Construcció escenografia: Pascualin Estructures. Sistemes led: Jorba Miró / Estudi- taller d’escenografia. Producció executiva: Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella. Fotografies: David Ruano. Logo: Quim Àvila. Distribució: Bitó Produccions. Agraïments: Esteve Clos, Miriam Compte i Tatiana Halbach. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Cia. AKA en residència al Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció de l'espectacle: Daniel J. Meyer. Direcció de l'espectacle: Montse Rodríguez Clusella. Teatre Akadèmia, Barcelona, 10 maig 2024.

DE MARE, NOMÉS N'HI HA UNA

Àngels Gonyalons diu que es regenera com a actriu treballant amb intèrprets de noves generacions, com li ha passat recentment amb el celebrat musical «L'alegria que passa». El fet és que, si continua així, donant-los tres voltes amb la seva energia cada vegada que comparteix escenari amb ells, potser aviat no en quedaran gaires, de joves vull dir, perquè els acabarà esgotant un darrere l'altre.

Tot aquest doll a raig d'energia que desprèn sempre l'actriu es repeteix sense restriccions de cap mena en aquest espectacle de petit format però de gran ambició argumental creat per l'AKA, una de les companyies emergents que no ha parat de despuntar des del seu espectacle «Also Known As», capitanejada pel tàndem Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusellas.

Els protagonistes de l'obra són només tres: una mare executiva i benestant que es planteja fer un gir radical a la seva vida; un fill a la vintena, gai, consentit i criat en la desmesura; i un amic amb pretensions d'amistançat de cap de setmana, també gai, a la ratlla dels trenta-cinc, que topa amb la relació irada, d'amor i odi, i eixelebrada de la mare i el fill que acaba de conèixer. I fins aquí puc parlar. Perquè «Llegat» fa un salt des de la festa esbojarrada —que arrenca amb Àngels Gonyalons traient a la pista tres o quatre espectadors de primera fila— a propinar un cop de puny a l'estómac, tan inesperat com eficaç dramàticament. I, com deia, s'imposa el mutis per respecte als futurs espectadors.

El dramaturg argentí Daniel J. Meyer (Buenos Aires, 1982), establert de fa temps a Catalunya, ha creat una trama en clau de road-movie farcida d'una extensa i suggerent banda sonora, arranjada per a l'ocasió, a vegades com un poupurri, que va de Romina&Albano, a Robbie Williams, Elton John, Olivia Newton John a «Xanadu», Take That o Mika (gràcies documentalista!).

Tot plegat fa que l'obra «Llegat» es converteixi en una mena de guió cinematogràfic com si s'abeurés més de les fonts de la pantalla que no pas de les de les convencionals taules teatrals. I això, esclar, li atorga un aire dinàmic, d'escenes curtes, de foscos i canvis d'espai sense moure's de l'espai establert, centrat al principi del muntatge per un envelat transparent circular on s'entreveuen els primers contactes de la parella gai, això sí, discretament insinuats, sense que calgui fer ús d'aquell parell de rombes de l'antiguitat que advertia de contingut compromès.

Aquesta és una posada en escena que s'anirà repetint al llarg de l'hora i tres quarts, amb una estructura escenogràfica multiús, que tant serveix de catre domèstic, com de llit d'hotel, com de furgoneta de viatge, passant per algunes atraccions de Port Aventura i enfilant-se al Dragon Khan, que és en certa manera el ritme frenètic que la companyia també imprimeix a l'obra. Però no oblidem que fins i tot el Dragon Khan té un moment en el seu recorregut per posar el fre de mà, alentir la marxa, deixar respirar fons, prendre alè i permetre la recuperació per tornar a començar.

Al costat d'una pletòrica Àngels Gonyalons que fa evolucionar el seu personatge (el de la Clara) des de l'eufòria a la decrepitud —i no desvelo res que no pugui desvelar— hi ha el caràcter adolescent del seu fill (Oriol), interpretat per un no menys enèrgic i eclèctic Pau Oliver (també destacat intèrpret de «L'alegria que passa»), negat aquí per entrar a la maduresa, que manté la rebel·lia pròpia d'una generació de “teenagers” que han perdut el nord, quan no hi el pare, que no han trobat l'escalf de la mare i que busquen en l'amistat més adulta i improvisada allò que no han rebut al fogar de casa. És el que li passa a l'Oriol, que es repenja en la figura del tercer personatge (Javi), que interpreta l'actor Marc Pociello, i que, sense proposar-s'ho, acaba sent el suport intermediari del drama personal de la mare i el fill en què es converteix «Llegat».

Hi ha llegats enverinats. I el que la Clara ha ideat per al seu fill Oriol és un d'aquests. Hi ha llegats que defugen el paternalisme i que pretenen que serveixin de punt d'arrencada ni que sigui amb una bufetada per redreçar de nou el camíde qui el rep. Hi ha llegats, com el de la ficció dels personatges de la Clara per al seu fill Oriol que deixen empremta i que molts espectadors s'emportaran a casa pensant segurament que, contràriament al que es diu, no sempre cal anar a cal notari per fer testament. N'hi ha prou de llegar un model que passa per viure plenament fins a l'última alenada.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La veritat de la mentida (L’envers du décor)», de Florian Zeller. Traducció de Joan Casas. Intèrprets: Enrico Ianniello, Concha Milla, Frank Capdet i Aida Llop. Espai escènic: Paula Bosch. Construcció: Art Coolers. Il·luminació: Lluís Serra. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Sergi Andrades. Ajudant de direcció: Ana Pérez García. Ajudant d’escenografia: Olga Sánchez. Ajudant de producció: Anna Castillo. Regidora: Bibiana Guzmán. Fotografies: Felipe Mena. Agraïments: Anna Bancells, Blanca Bosch, Pastisseria Noguera, Pla de Morei i Vicenç Canals, Sala Flyhard, Sixto Paz, Zen Eyewear. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció del Teatre Akadèmia. Direcció de l'espectacle: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia. Barcelona, 6 març 2024.

L'ALTRA CARA DE LA CÀMERA

El dramaturg, novel·lista i director Florian Zeller (París, 1979) és sobretot conegut aquí per l'obra «El pare», que l'actor Josep Maria Pou va representar al Teatre Romea, una obra que forma part d'una trilogia de caire familiar: «El pare», «La mare» i «El fill», que han festejat també amb el cinema. Al costat d'un registre més aviat dramàtic, el director Guido Torlonia n'ha escollit ara una obra de registre sublim de comèdia —tot i que ja se sap que la comèdia a vegades té cops amagats i es converteix en tragèdia.

El principal recurs que utilitza l'autor Florian Zeller en aquesta obra és el de recórrer al tradicional discurs “a banda”. Expliquem-ho perquè els espectadors del segle XXI ja no hi estan gaire avesats: els intèrprets juguen en dos plans, el propi de l'escena amb els altres personatges i les reflexions o pensaments de cadascun d'ells explicats així, “a banda”, cara a cara, només als espectadors, com si els altres personatges no hi fossin o no els sentissin o ells mateixos fossin invisibles.

I és l'actor i traductor napolità establert a Catalunya, Enrico Ianniello —de qui cal recordar el seu paperàs a la memorable «Filumena Marturano» de La Perla 29— el personatge que concentra tot el protagonisme de la comèdia. Enrico Ianniello s'hi troba com peix a l'aigua en aquesta comèdia, neda en una manera de dir i de fer que li és espontània i aporta una pàtina de color d'origen forà que poleix amb un català adoptiu melós i correctíssim.

És ell, doncs, per voluntat del dramaturg Florian Zeller, el qui té més protagonisme, però l'envolten tres intèrprets més que no es queden pas enrere. L'actriu Concha Milla és la parella de fa una vintena d'anys del personatge d'Enrico Ianniello. Ell, editor. Ella, professora amb exàmens per corregir. Ell, amb una notícia per donar-li sense saber com. Ella, amb una notícia per endevinar perquè vint anys de convivència ho fan tot molt líquid, rutinari, déja vu, sense sorpreses i fins i tot pesat, sobretot si s'estan revisant redaccions de pipiolis sobre la guerra de Crimea.

I per trencar el gel, hi ha l'actor Frank Capdet, amic de la parella, company de vacances de muntanya, separat recentment d'una altra amiga íntima dels amfitrions —hi ha un sopar, que és un recurs de comèdia molt francès i sempre queda bé i dóna joc— i hi ha, esclar, una jove amb tots els atributs que no ha arribat ni als trenta, l'actriu Aida Llop —amb una fugaç escena de “chanson” en directe—, que és la nova parella del convidat, madur reciclat i rejovenit posat al dia —amb xupa de pell i no com Ianello que desenterra una americana de l'armari!—, estarrufat del seu presumpte èxit i, diuen, amb ganes de provocar l'enveja dels amics dels seus millors amics.

Hi ha qui compara, dins la dramatúrgia francesa, l'autor Florian Zeller amb l'autora Yasmina Reza. I sí que alguna cosa hi ha de semblança en l'estil dels dos. Tot i que Yasmina Reza té sempre el punyal més esmolat i a la vista i Florian Zeller el porta més amagat a la faixa. La línia discursiva de Florian Zeller marca el ritme dramàtic. És precisa i directa i de llengua quotidiana i viva —que aquí ha transcrit al català, amb la mateixa vivesa, l'autor Joan Casas.

Entre la veritat i la mentida, doncs —seguint el fil del títol adoptat en la versió catalana a partir de l'original «L'envers du décor», que l'autor va escriure i estrenar el 2016 per a l'actor Daniel Auteuil— la trama de parelles d'aquesta comèdia de Florian Zeller, que potser no acabarà de fer el pes a segons quins sectors en ple 8M feminista pel tractament sensual que fa de la jove protagonista, es veu a venir i no amaga cap cop de timó, vol ser amable i transparent com un mirall al qual es mirin també els espectadors, però sempre des del punt de vista de l'altra cara de la càmera, de “l'envers du décor”, on sovint un hi amaga allò que els altres no veuran mai perquè dins d'una mentida tothom sap que hi caben moltes veritats.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Making of de la versió catalana de l'obra de Florian Zeller al Teare Akadèmia (1). L'actor Daniel Auteuil va estrenar l'obra el 2016 a París (2).

«El collar de la reina». Dramatúrgia: Ricard Farré i Arnau Puig. Intèrprets: Marta Pérez i Arnau Puig. Assistència a la dramatúrgia: Adrià Aubert, Carla Coll i Marta Pérez. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Atrezzo: Montse Farrarons. Moviment: Robert González. Confecció vestuari: Maria Albadalejo i Ana Garete. Perruqueria: Cinta Moreno i Damaret. Pròtesis: David Chapanoff. Disseny d’il·luminació: Daniel Gener. Disseny de so: Damià Duran. Instal·ladors Leds: Xavier Aleixandre Caralt. Producció: Anna Castillo. Producció executiva: Marina Marcos. Distribució: Montse Farrarons. Comunicació i premsa: Ester Cánovas i Anna Castillo. Estudiant en pràctiques: Laura Villalba. Fotografies promocionals: Felipe Mena. Maquillatge i perruqueria – Fotografies promocionals: Inma Bono. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Editorial La Segona Perifèria, Escola Municipal de Música Can Ponsic, Flor González Lahuerta, Glòria Casas i Jaume Puig (Col·lecció etnològica Puig Casas), Laura Tamayo, Montse Palomar, Teatre Kaddish, Teatre Nacional de Catalunya, Xavi Maza. Coproducció d’El Maldà i el Teatre Akadèmia. Direcció de l'espectacle: Adrià Aubert Blanch i Carla Coll. Teatre Akadèmia, Barcelona, 26 gener 2024.

“QU'EST-CE QUE Ç'EST CE MERDER?”

Doncs, “ce merder” és la nova revolució francesa que els actors i dramaturgs Ricard Farré i Arnau Puig han reinventat després de l'adaptació que van fer d'«El bon policia» de Santiago Rusiñol i, estirant més la corda, d'aquell Molière de «Les dones sàvies» que Ricard Farré va esculpir a quatre mans amb Enric Cambray. Els esmento perquè els dos més un fan tres espectacles similars per la concepció dramatúrgica: només dos intèrprets que fan tots els papers de l'auca d'uns quants personatges, una línia que El Maldà, que coprodueix aquest espectacle amb el Teatre Akadèmia, va experimentar també amb l'espectacle «Els secundaris», amb Laura Aubert i Bernat Cot.

Aquí, l'equip d'«El collar de la reina» ha eixamplat la base, que dirien aquells, i han jugat amb la parella Arnau Puig (amic d'infància de la casa) i Marta Pérez (de T de Teatre). I el resultat és com un d'aquells bombons que tenen l'origen al Piamont, un Ferrero Rocher de xocolata que es desfà a la boca i que regalima licor fins a extasiar els cinc sentits.

Marta Pérez i Arnau Puig fan tots els personatges de l'auca, prop d'una dotzena, des de la reina Maria Antonieta fins als joiers Boehmer i Bassenge, el cardenal Rohan, la dama Jean de Valois Saint-Rémy comtessa de Lamotte, un parell de perdulaires de carrer, algun secretari de la cort i una actriu que imita la reina com si fos una mena de Judit Martín imitant personatges a l'«Està passant».

La farsa està servida en clau de vodevil i amb un trepidant i excitant fregolisme que posa al descobert les aptituds amagades tant de l'actor Arnau Puig, que hi sua la cansalada, com de l'actriu Marta Pérez, que aquí es destapa en un paperàs singular i inèdit, que els llargs anys de T de Teatre havien mantingut en secret per fidelitat a la companyia.

Adrià Aubert i Carla Coll han dirigit el duet amb bona mà, acompanyats per una austera però imaginativa escenografia de portes circulars que faciliten els canvis dels personatges i que creen un aire de joc de fantasia sempre amb una pàtina d'humor que no està exempta d'ironia amb picades d'ullet a alguna referència local o francesa —com la de la jubilació— o la pessigada a un tal “Pla Endreça”, que ha estat una de les iniciatives primeres de promoció del nou ajuntament barceloní.

El discurs de l'espectacle troba, en la veu dels dos intèrprets, una dicció —amb guspires en francès— que acaba ressonant com una música gairebé poètica, sense caure mai en un excés de cultisme i enriquint el llenguatge popular que encara sona més popular quan apareix en veu de la cort.

«El collar de la reina» es basa en un escàndol reial —i real!— de la cort de Lluís XV barrejat amb un afer de faldilles del monarca amb madame de Barry, la favorita. El rei va encarregar un sumptuós collaret als joiers de la corona, Boehmer i Bassenge, amb els millors diamants que hi hagués sota la capa del sol, per a la seva amant. Els joiers van fer una inversió de material milionària i el que menys es podien imaginar és que el rei faldiller fes l'ànec abans d'acabar ells l'encàrrec. Aquest fet inesperat va provocar que els dos artesans del collaret proposessin a Lluís XVI que es fes càrrec de la joia per regalar a la seva esposa. Però Maria Antonieta ja en tenia prou, de joies —o això és el que diuen que va dir—, i va alertar la cort que no calia gastar-se 1,6 milions de lliures de la caixa pública —o reial— per un penjoll.

Aquí entren de nou en joc els joiers, que no aconsegueixen encolomar el collaret ni que la casa de subhastes Sotheby's ja hagués existit. Entra també en capella el cardenal de Rohan, que es volia amorosir amb la reina. I tanca el trio la comtessa de Lamotte que, sense saber-ho inventa el gènere del vodevil, amb el collaret pel mig i el rerefons de la bombolla de Versalles, el luxós palau absent de la fam del poble i la penúria del carrer i pistó de la Revolució que s'acostava.

Després d'una trama pròpia d'estafadors, encarrilada per la comtessa de Lamotte en la qual va caure de quatre grapes el cardenal de Rohan, la presó per a un i les fuetades públiques per a l'altra no es van poder evitar. I l'escàndol va desencadenar, ves per on, per un simple collaret —símbol del poder, l'engany, la corrupció i el circ de la monarquia— la que després es coneixeria com la Revolució Francesa del 1789 que deu anys després culminarà amb Napoleó, protagonista, per cert, de l'últim i exitós espectacle del Teatre Akadèmia amb «Els Buonaparte» de Ramon Madaula. Com es veu, tot un “qu'est-ce que ç'est ce merder?”, que els espectadors faran bé de no perdre's perquè, d'una manera o una altra, amb collaret de diamants o sense, encara avui continua portant cua.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Els Buonaparte», de Ramon Madaula. Intèrprets: David Bagés, Oriol Guinart i Pau Roca. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Il·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Sergi Andrades. Vestuari: Carlota Ricart. Ajudantia de direcció: Concha Milla. Coach Vocal: Jordi Vidal. Construcció d’escenografia: Art Coolers. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Bibiana Guzmán. Ajudantia de producció: Maria Antolín. Fotografies: Silvia Poch. Agraïments: Montse Amenós i Julián Brun. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Sílvia Munt. Teatre Akadèmia, Barcelona, 22 desembre 2023.

XORIÇ AMB PATATES A VITÒRIA

Es podria dir que Napoleó Bonaparte —o millor dit, Buonaparte perquè la nissaga eren de Còrsega— està de moda. Com si fos una mena d'influencer vingut del segle XIX, per atzar, han coincidit a la cartellera una versió cinematogràfica èpica de Ridley Scott protagonitzada per Joaquin Phoenix, una biografia de Maria Antonieta d'Àustria en la qual s'especula sobre si Napoleó va ser present quan la guillotina li va tallar el coll reial, i encara més calent, la polèmica de la retirada d'una subhasta de Sotheby's a Nova York d'un quadre de Diego de Velázquez amb un retrat d'Isabel de Borbó, esposa de Felip IV, que va desaparèixer d'Espanya amb la fugida de Josep I, germà de Napoleó, i que va estar exposat al Museu del Louvre fins a la caiguda de Napoleó per passar després a mans privades de venda en venda.

A tot això, sense proposar-s'ho, el dramaturg i actor Ramon Madaula (Sabadell, 1962) ha estrenat l'obra «Els Buonaparte», una especulació de ficció literària sobre la trobada que Napoleó Bonaparte i el monarca Josep I tenen en una masia pairal de Vitòria quan l'any 1808, el rei napoleònic Josep I, anomenat de renom “Pepe Botella”, germà de Napoleó Bonaparte, després de la revolta del 2 de Maig i la derrota de la batalla de Bailèn, fuig de la cort de Madrid amb la cua entre cames amb la por al cos de ser abatut pels contraris al poder invasor de l'imperi de l'època aconseguit amb la Guerra del Francès, una guerra a partir de la qual Catalunya passa temporalment a ser de domini francès per art i gràcia del mateix Napoleó i, paradoxes de la història, sense fer cap referèndum.

Esclar que encara ressona un dels lemes de la Transició del segle XX que deia: “Ni França, ni Espanya, Països Catalans!» i encara ressona també el renou d'El Timbaler del Bruc, una llegenda que atribueix a Isidre Lluçà, un noiet de Santpedor, haver fet fugir de les envistes de les muntanyes de Montserrat els francesos només amb el repicar del seu timbal gràcies a l'eco que multiplicava un reduït regiment per un regiment superior al francès.

En aquest context, se situa l'obra de Ramon Madaula, però fugint de l'epopeia bèl·lica i centrant-se en les interioritats, les febleses, les enveges, els egoismes i les relacions mig esberlades entre els dos germans Buonaparte.

La trama en tindria prou amb aquest parell de personatges per crear una dialèctica entre germans convertida en una dramatúrgia més que suggerent pel que es diuen i pel que hi fan. Però hi afegeix un tercer personatge, també de caire històric, Rustam Raza, un mameluc servidor fidel de Napoleó, d'origen armeni, que va ser venut com a esclau de jove al Caire d'on Napoleó el va obtenir com un regal del xeic de la ciutat.

En un espai simbòlic, que representa a la capçada l'imperi francès i europeu de Napoleó i a terra l'expansió per territori espanyol, tot molt ocre, pren protagonisme una antiga banyera que servirà perquè tant Napoleó com Josep I es transfigurin deixant els seus uniformes de costat i acabin a pèl primer i en calçons després per batre's en l'esmentat duel dialèctic, sempre amb les atencions sense límits del mameluc, que molts locals clandestins de massatges moderns llogarien si sabessin que existeix.

La directora i actriu Sílvia Munt dirigeix per primera vegada una obra de Ramon Madaula. Es podria dir que tot queda a casa. I sense deixar-se portar per la influència familiar, ha espremut les possibilitats del trio d'intèrprets al màxim aconseguint un impressionant emperador Napoleó (interpretat per l'actor Pau Roca) i un camaleònic Josep I (interpretat per David Bagés) a més d'un aparent servidor discret (Oriol Guinart en el paper del mameluc) que acaba remenant no només les cireres sinó també l'aigua tèbia de la banyera, un utensili que ara ningú no vol a casa —sobretot per la sequera— però que, a més del popular bidet, ja era cobejat pels francesos al segle XIX per treure's la pols del damunt.

El diàleg entre Napoleó i Josep I és ple d'ironia i de sinceritat. Ironia perquè és fet des de la mirada actual sobre els rols de poder entre monarquies i republicanismes. I de sinceritat perquè espolsa els fantasmes que els Buonaparte arrosseguen al marge de la seva cuirassa d'emperadors i reis de mitja Europa.

Escenogràficament, el muntatge té un moment culminant que recorre a l'efecte cinematogràfic quan Napoleó fuig de la masia pairal en un atac de còlera per prendre l'aire i es va allunyant cap al fons, camps enllà, fent-se cada vegada més petit en relació a l'horitzó, aconseguint que en un espai reduït com el del Teatre Akadèmia es produeixi l'efecte com si l'obra s'estigués fent en la fondària immensa de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. De la grandiositat del Partenó a la poètica de les ombres, la llum i el color.

En una cimera d'estat, com la bateja el mameluc Rustam, no hi pot faltar un bon àpat. I si s'ha conquerit l'Espanya dels borbons, res millor que apuntar-se a un dels plats de la terra conquerida: xoriç amb patates. A saber si això del “xoriç” és una metàfora antiborbònica, però sembla que no només hi ha gana sinó que hi canten els àngels perquè tots tres a taula, emperador, rei i mameluc, s'hi llepen els dits i hi suquen pa.

Ben peixats i ben beguts, ¿no és hora de pensar en els orígens de l'antiga Còrsega que França va comprar als genovesos? ¿I no és hora de dir que es diuen Bonaparte perquè els francesos els facin cas, però que enyoren tornar-se a dir Buonaparte, com es deien a Còrsega? Tot amanit amb un himne cors que converteix «Els Buonaparte» en un espectacle gairebé tan èpic com el de Ridley Scott.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Els ossos de l'irlandès», de Víctor Borràs Gasch. Intèrprets: Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Pep Barcons. Espai sonor: Joan Camprodon. Vestuari: Núria Llunell. Producció i distribució: Maria Hervàs. Ajudantia de producció i distribució: Míriam Millet. Administració: Montse Valentí. Gestió de públics: Mireia Arenós. Tècnica en gira: Paula Crespo. Assistència tècnica: Daniel Roda. Premsa: Míriam Salazar Fotografies: Silvia Poch. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Direcció de l'espectacle: Xavi Ricart. Companyia Teatre Nu. Teatre Akadèmia, Barcelona, 15 novembre 2023.

L'ALAMBÍ DE L'IRLANDÈS

Scraschhh! Un llampec, un tro i una tempesta de mil dimonis. Aquest fenomen meteorològic és el punt d'arrencada de la comèdia negra «Els ossos de l'irlandès» del dramaturg Víctor Borràs Gasch (Barcelona, 1977), guardonada amb els Premis Quim Masó i Frederic Roda del 2022 i un dels èxits estrenats en el Festival Temporada Alta abans de fer estada al Teatre Akadèmia de Barcelona.

«Els ossos de l'irlandès» és d'aquelles obres que t'ho posa difícil perquè t'obliga a mossegar-te la llengua i no desvelar gairebé res del que hi passa perquè el seu joc dramatúrgic és precisament el d'enganxar els espectadors com ho faria la trama d'una novel·la negra sense fer trampes i sense mirar abans el desenllaç que el planteig i el nus.

Només algunes pistes: hi ha molta cervesa, molta. Cervesa artesana, no sé si elaborada amb llúpol —com per exemple la de Prades— o no, però sí que és aromatitzada amb un ingredient únic, secret i exclusiu —que em guardaré prou de desvelar— i que és obra del seu productor, un petit artesà que, a més, té feina fixa a La Caixa i que, gràcies a uns firaires de cervesa de Vilanova que han d'anar a la Fira de Glasgow, aconsegueix que la seva cervesa rebi el premi a la millor “birra”, com ell l'anomena, d'elaboració pròpia. Hi ha també una masia rural. Tot passa en un indret de muntanya. Però podria passar a Galway, per exemple, i no es notaria la diferència. Hi ha un bidó. Hi ha una portalada que té el pany esbotzat. I hi ha un tornavís. I final de pistes: han passat gairebé vint anys d'uns fets que van unir i encadenar els tres joves d'un poble, el Llorenç (el més rural dels tres), l'Hèctor (propietari d'un magatzem) i el Xevi (l'artesà de la cervesa).

Només cal dir que, per reblar el clau, la banda sonora principal és amb la peça «Sherry Darling», de Bruce Springsteen. I això, si es té en compte que canta el Boss, ja dóna també algunes pistes més: hi ha una mare —els tres protagonistes viuen encara mig emmarats—, hi ha una cervesa i una autopista i una nena per a cadascú, Sherry Darling, o dit d'una altra manera, Sandra o Nuri, ni que aquesta es faci la vida al club de la carretera. I hi ha algun cor trencat per estimar de nou. Tot això i molt més ho canta el Boss. I els tres protagonistes d'«Els ossos de l'irlandès» fan de Boss a estones, ni que sigui amb un pal d'escombra com a micro.

«Els ossos de l'irlandès», com he dit, és una comèdia negra on no falta l'humor també negre. Però el ressò és de terra endins, de terra dura, on les amistats es fan i es desfan, però no s'acaben de trencar mai del tot i on tot és possible: fins i tot que en un pla de la roureda on no hi corria mai ni un fil d'aigua acabi baixant una torrentada.

Una torrentada escènica és el que ofereixen Ivan Benet (Xevi), Norbert Martínez (Hèctor) i Ernest Villegas (Llorenç), tres actors de llarg recorregut que aquí sembla que hagin nascut per embolcallar-se de personatges foscos, envejosos, rebels, pinxos i febles a la vegada. Tres personatges de western contemporani amb Denominació d'Origen tatuada a la pell que es juguen perillosament l'amistat, encadenats per un secret de vint anys enrere passat pel filtre de l'alambí, ben destil·lat, i deixant que la caldera on escalfen la barreja trobi el seu punt de bull i s'impregni de la sensació de viure, que diria aquell. Tres personatges que acabaran segellant la pau amb un brindis i el clincs del vidre de les tres últimes cerveses artesanes de la nit. ¿I els ossos...? ¿I l'irlandès...? Tot un misteri que només els espectadors tenen el dret de saber com es desemmascara i es rescata de l'oblit... mentre sona el Boss, esclar.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Victorina», d'Eva Hibernia. Intèrprets: Sílvia Marsó i Gracia Fernandez. Músics en directe: Gustavo Llull (piano) i Laia Martí Torné (viola) / Patrícia Torres Parada (viola). Escenografia, vestuari i il·luminació: Jordi Bulbena, Quim Algora i Jessica Sibina. Caracterització: Sergio Satanassa. Espai sonor: Ferran Peig. Creació de moviment i dramatúrgia d'objectes: Teresa G. Valenzuela i Marta Asamar Garcia. Direcció de producció: Júlia Simó Puyo. Fotografies: Júlia Simó Puyo i Jordi Oset. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tènic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community manager: Eladi Bonastre. Coproducció de l'espetacle: Cassandra Projectes Artístics, La Barni i Lamarsó Producte. Ajudantia de direcció: Mara Fernández. Composició, arranjaments i direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella. Companyia La Barni. Teatre Akademia, Barcelona, 18 octubre 2023.

UN PARAIGUA DE BARRETS

Situem-nos: Victorina Durán Cebrián va ser una escenògrafa, figurinista i pintora avantguardista alineada amb el surrealisme. Nascuda a Madrid el 12 de desembre del 1899 (a tocar de l'entrada del segle XX), es va exiliar a l'Argentina, a causa de la guerra civil, acompanyant l'actriu Margarida Xirgu el 1937. Allà, Victorina va arribar a dirigir el Teatro Colón i el Cervantes de Buenos Aires. Va morir el 1993, després que a la dècada dels anys vuitanta havia tornat a Madrid. Tenia 94 anys. Entremig, una vida i una trajectòria artística internacional tan intensa com sepultada per la ignorància que el país ha dedicat a la iniciativa femenina de l'últim segle.

Victorina, filla d'una família burgesa i conservadora, de mare ballarina del Teatro Real de Madrid i d'un pare militar, no va obtenir el permís dels pares per dedicar-se a la seva vocació autèntica, la d'actriu. Aquesta negativa va fer que excel·lís en la pintura i la creació artística. A l'Academia de San Fernando, Victorina va coincidir amb el jove Salvador Dalí, va poder treballar ja com a escenògrafa amb Margarida Xirgu i Federico García Lorca i va ser una veu rebel i feminista avançada a l'època que només la Dictadura, primer la de Primo de Rivera i després la franquista, van provar de trencar.

A partir d'aquí, un cop situats pel que fa al personatge, els espectadors poden entrar en el món lúdic, fantasiós, poètic, musical i imaginari que recrea les inquietuds artístiques i creatives de Victorina. En un espai escenogràfic que, sense que sembli pejoratiu, es podria qualificar com «el Rastro de Victorina», els espetadors s'hi troben ja, quan entren, amb un personatge que després sabran que és un querubí que quan rep la visita de l'ànima en pena —gens en pena sinó molt alegre, per cert— de la Victorina, es veu obligat a fer tots els papers de l'auca, segons els records i la memòria que la Victorina rescata del fons del temps.

«Victorina» és un espectacle que es podria qualificar de musical —hi ha una dotzena de peces musicals que interpreten tant l'actriu Sílvia Marsó (Victorina) com Gracia Fernández (querubí), sempre amb una permanent banda sonora dels dos músics en directe, un d'ells, Gustavo Llull, compositor i arranjador. Però «Victorina» és també un espectacle de circ, de gestualitat, de moviment, de mímica, de clown... que, amb gairebé dues hores, passa de la il·lusió de la jove Victorina, de la seva relació familiar, de la seva relació amb altres col·lectius feministes, fins a la seva implicació en el moviment de l'eufòria artística dels anys vint i trenta del segle XX, i fins a la fatalitat de ser una víctima més de la guerra civil que l'obliga a fugir d'Espanya. I sempre, amb l'imaginari dels objectes del «Rastro» que en alguns moments, maletes, cadires de braços, baguls, el cap de l'ós, paraigues, ventalls, barrets, molts barrets, agafen vida.

Emmig d'una trama que no vol ser en cap moment biogràfica sinó que s'obre com un mirall de moltes cares d'un temps i d'un país, van apareixent personatges cèlebres de les arts i les lletres, sobretot com en el primer quart del segle XX, amb Ramón María del Valle-Inclán (caracterització amb barba blanca i ulleres de Gracia Fernández), o moments poètics que són una petita troballa com la de l'assassinat de Federico García Lorca que porta al «Romancero de la luna, luna»... i només amb un plat que s'esmicola.

El muntatge també serveix per recordar el moviment de les dones de diferents disciplines artístiques anomenades «Las Sinsombrero», un col·lectiu de dones de la Generació del 27 que va provocar l'stablishment a la Puerta del Sol traient-se el barret davant la gent del carrer, acompanyades, esclar, de dos provocadors com Dalí i García Lorca. Tampoc no han canviat tant les coses. On abans dèiem “barrets” ara podríem dir “parelles gais o lesbianes”, que en molts casos continuen sent maltractades per intolerants que donen la raó a aquella sentència que diu que la mala herba no mor mai.

Les actrius Sílvia Marsó i Gracia Fernández fan un duo que s'acobla a la perfecció. No hi ha, com tantes vegades passa, el perill que una trepitgi l'altra. Cadascuna té la seva funció i resol el seu personatge i les seves caracteritzacions fent ús de la diversitat de recursos i registres escènics que ja he esmentat abans. Fan, en certa manera, de dona orquestra, potser per identificar-se encara més amb algunes de les protagonistes que subtilment, l'espectacle vol homenatjar, des de la mateixa protagonista, l'escenògrafa Victorina, a la pintora Àngeles Santos, l'escriptora i il·lustradora María Zambrano, l'escriptora Rosa Chacel o l'escriptora Elena Fortún, pseudònim d'Encarnación Aragoneses de Urquijo. Tot un «Rastro» de celebritats femenines que la dramaturga Eva Hibernia (Logroño, 1973) i la companyia La Barni treuen de l'oblit agafant-se de bracet amb l'escenògrafa Victorina.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Bèsties», de Monica Dolan. Traducció: Adriana Nadal. Intèrpret: Marta Marco. Disseny d’escenografia: Paula Bosch. Disseny d’il·luminació: Manoly Rubio Garcia. Disseny de so: Edu Alves. Disseny de vestuari: Pol Cornudella. Producció: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Community Manager: Eladi Bonastre. Fotografia del cartell: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Víctor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció de Sixto Paz Produccions estrenada dins el Grec Festival de Barcelona 2023. Ajudant de direcció: Cintia Ballbé. Direcció: Pau Roca. La Muriel. Del 3 al 13 de juliol. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona. Del 16 de setembre al 8 d'octubre.

EL MIRATGE DE LA IMATGE

Cada vegada més, l'adolescència s'avança biològicament en un procés fictici per influència de la potència desbordada de l'apologia que se'n fa a través de les xarxes. Unes xarxes, esclar, cada vegada també, més a l'abast descontrolat de l'etapa infantil. La societat fa temps que en busca els culpables o, com a mínim, els que se'n fan culpables permetent-ho: ¿L'escola? ¿La família? ¿Els germans o germanes més grans? ¿El salt prematur dels infants d'11 o 12 anys de l'escola primària a l'institut per mor de la llei d'educació que ja torna a ser qüestionada?

Al voltant d'aquesta qüestió que apel·la tots els sectors de la societat —des dels tutors familiars, als educadors i als mitjans de comunicació— és quan la dramaturga i actriu de cinema i televisió Monica Dolan (Middlesbrough, North Yorkshire, Regne Unit, 1969) escriu i interpreta «The B*easts», sota la direcció de John Hoggarth, al Bush Theatre, dins l'Edinburgh Festival Fringe del 2017.

Des de l'estrena d'aquesta obra, o conferència o reflexió —em resisteixo a dir-ne monòleg o soliloqui— fins a avui, han passat sis anys, el fenomen de la sexualització prematura no ha disminuit sinó que, ben al contrari, ha augmentat. I l'impacte de l'obra, que ara interpreta en català l'actriu Marta Marco, en el paper d'una psicoterapeuta, Tessa, estrenada ja dins el Grec com a arrencada de la nova sala La Muriel de Sixto Paz, recuperada ara a l'Akadèmia Teatre, és més que oportuna precisament en un moment que la televisió catalana destapa un tema tabú en una docusèrie de tres capítols de «Sense ficció» i un debat sobre la descoberta de la pornografia dels infants i adolescents, d'accés lliure a les xarxes, i que no només contribueixen a aquesta visió distorsionada del creixement i despertar biològic, sinó que és vist ja com un dels fets impulsors d'actes recents d'assetjament i agressions protagonitzats pels més joves.

La història de «Bèsties» no és tant aquesta mirada a l'accés a la pornografia sinó la finestra que tenen oberta els infants —sobretot les nenes— amb plataformes com és ara Tik Tok o Instagram, plataformes i personatges amb influencers que han començat penetrant en la gent més jove i vulnerable com un joc innocent però amb un rerefons subtil que els porta a la imitació de tendències més adolescents o més adultes. Sense oblidar, esclar, els estereotips de la publicitat i segons quins guions de ficció juvenils.

En aquest cas, l'autora de «Bèsties» incideix en el fet que els infants es consideren éssers innocents i que allò que els sembla que volen quan són petits no és el que voldran quan arribin a la maduresa. Però el personatge de la psicoterapeuta Tessa mostra la seva incredulitat davant la Carol, mare de la nena, la Lila, que ha maldat per implantar-se pits i ho ha fet ni més ni menys que als 8 anys. I també planteja que senyalar la mare com a culpable del compliment no és la millor de les opcions que ha de prendre la societat.

Una obra, una conferència, una reflexió interpretada en solitari corre sempre el perill que perdi en dinamisme. L'actriu Marta Marco lluita contra aquest perill. Involucra els espectadors i no els deixa indiferents davant els fets que explica sobre la mare de Lila i la mateixa Lila, una criatura que té el miratge de créixer abans d'hora i que ho fa amb l'absorció de la imatge que es ven com a sinònim de creixença. En el fons, qui sap si la Lila, quan hagi madurat, entendrà que la imatge no és el miratge, però la seva experiència d'infant l'haurà deixat marcada per sempre.

«Bèsties» és una proposta que no està lliure de certa polèmica —hi ha qui no hi voldria sentir referències a segons quin tipus de persones o col·lectius— però és inevitable que el tema generi controvèrsia perquè l'autora, en la veu de Marta Marco, no busca oferir en safata una solució miraculosa sinó formular una sèrie de preguntes sobre la passivitat o la ignorància d'una part de la societat davant de la sexualització prematura dels infants.

La resposta no és la prohibició per als infants ni la demonització per als adults sinó la reflexió i la burxada en la consciència de cadascú, que és el que fa i farà l'obra «Bèsties» on es representi i també el que fa i farà el monogràfic sobre la «Generació porno» de TV3. Parlem de dues propostes de registres diferents, el teatre i l'audiovisual, que és donen la mà per atzar amb un mateix objectiu: desmuntar el miratge de la imatge.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La Chispa», de Marc Angelet. Intèrprets: Lluís Català, Maria Frias, Miguel Gómez i Núria Orellana. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Caterina Pérez. l·luminació: Lluís Serra. Espai sonor: Roger Abalos. Ajudant d’escenografia: Laura Martínez Pi. Ajudant de Producció: Anna Castillo. Fotografies: Felipe Mena. Agraïments: Maria Serra, Rita Corchero, Veni Vidi Vinci Òptics i Panini Comics. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Projecte Nous Horitzons. Coproducció Festival Grec'23. Direcció de «La Chispa»: Iban Beltran i Ana Pérez García. Teatre Akadèmia, Barcelona, 29 juny 2023.

HEROIS DE VINYETA AMB GLOBUS INCORPORATS

Salta la notícia: Panini Còmics, que té la seu a Torroella de Montgrí, editarà per primera vegada en català un Spiderman del veterà segell nord-americà Marvel Comics de Nova York, que Panini distribueix aquí en exclusiva des de fa temps. Això se sap l'endemà de l'estrena oficial de «La Chispa», un espectacle de teatre emergent, d'aquell que batega amb el cor, com diu el lema de les sales que hi participen, però també l'excusa per muntar una botiga especialitzada en còmics, com si fos una extensió del popular Saló del Còmic, en un reduït local del Raval als voltants del carrer de l'Hospital de Barcelona, lluny esclar del temple del còmic del Passeig de Sant Joan.

Segurament que la notícia de l'Spiderman del segell català Panini Còmics interessaria als personatges que, en la ficció creada pel dramaturg Marc Angelet (Barcelona, 1977), porten la botiga que han creat amb els estalvis d'una de les integrants —la jove emprenedora que no ha llegit mai ni un còmic— i on fan de dependents un parell de joves seguidors del gènere que se saben, com si fos la taula del 2 —o la del 7— els patronímics dels personatges, les seves aventures, les frases més cèlebres i les històries que s'han empassat en vinyetes.

Amb embolcall de còmic, doncs, i amb una estructura teatral que sembla que estigui feta de vinyetes, amb algunes mirades al cinema d'animació o dels videojocs, els quatre protagonistes i un o una presumpta voluntària d'entre els presumptes espectadors s'endinsen en una història d'herois i antiherois, no com els dels còmics que acostumen sempre a vèncer, sinó com els que viuen immersos en la crueltat d'un sistema que els anul·la, els ofega i no els permet aixecar el cap.

«La Chispa», doncs, que és el malnom d'un personatge absent a l'obra però també prou present per acabar movent els fils de l'acció i que ha irromput recentment a la ciutat, sota l'antifaç d'una màscara de la justícia que el fa més fort, lidera les protestes i les accions que tenen com a epicentre la plaça de Catalunya i, ni que no s'esmenti, tot té una pinta del ja llunyà moviment del 15-M, amb el despertar de la consciència de les escletxes semblants a un gruyère que té l'stablishment.

La botiga de ficció de còmics del Raval, com un símbol d'un món ideal que s'esfondra, és també el pou d'il·lusions trencades, de falses expectatives, de promeses enganyoses i de la precarietat juvenil dels que no tenen feina, que no poden fer front al lloguer, que descobreixen que el feixisme del temps dels avis reviscola i que la frustració els esmicola l'esperança guanyada a pols.

Davant de la incertesa, benvinguts siguin de nou, doncs, els superherois, ni que sigui en vinyeta. El superheroi de tots ells és La Chispa, un valent amb capa i antifaç, capaç ell tot sol de frenar un desnonament, plantar cara a la policia, moure les masses i posar el barri i la ciutat de panxa enlaire. Marc Angelet, l'autor, diria que no gosa anar més enllà incitant a la violència, però es respira a fora els dies de cremes de contenidors i, ara mateix, les revoltes de les “banlieus” franceses arran de la mort d'un adolescent d'origen algerià a mans d'un gendarme amb el gatell fluix. La Chispa juga amb foc també ni que no encengui contenidors. Fins que un dia la policia és a punt de detenir-lo, abans que els protagonistes de la història l'amaguin al terrabastall de la botiga de còmics del Raval.

Espectacle fruit d'un projecte de creació que es respira en tota la interpretació de la companyia. A vegades, com deia, amb un excés de diferents plans que pot despistar els espectadors, malgrat que la història és circular i al final tot s'aclareix, amb diàlegs a quatre bandes intercalats i amb minimonòlegs interns que marquen la diferència entre els herois de ficció —aquests que durant tant de temps han parlat a les vinyetes en espanyol— i els herois de debò —els que en català toquen de peus a terra a la botiga de còmics, ni que hi perdin els quatre xavos que hi han invertit.

Hi ha a «La Chispa» un garbuix lingüístic bilingüe del qual diria que s'abusa sense que sigui necessari i que, més que ajudar al bon desenvolupament de la trama, el que fa és posar-hi crosses volgudament quan fins i tot es qüestionen si el tal “Chispa” s'hauria de dir “Guspira”. És el mateix dilema entre fer llegir uns titulars de La Vanguardia en l'edició en espanyol en comptes de l'edició catalana (com passa en una de les escenes) o parlar de policia en sentit genèric en comptes de Mossos d'Esquadra com a policia catalana si on actuen és, precisament, a la plaça de Catalunya. Matisos de dramatúrgia plenament reversibles i encara més quan tots els intèrprets actuen perfectament en català.

Si un valor tenen els projectes de creació com aquest és que aporten l'oportunitat de donar a conèixer intèrprets joves que altrament potser quedarien inicialment en l'anonimat. Els que protagonitzen «La Chispa» han tingut aquesta oportunitat, sota la tutela d'un dramaturg de llarg recorregut i un tàndem directiu amb experiència, i els programadors tenen ara l'opció d'alliberar-los de les “vinyetes” i oferir-los altres opcions escèniques.

Energia n'hi ha. Ofici ben après, també. Ganes per treballar, del tot. Amb «La Chispa», a més, tenen tots els recursos i atractius per xuclar espectadors joves a les grades del teatre, ja siguin, com ells, friquis o no, rarets o no, amants del còmic o no, o usuaris o no del val de 400€ amb finalitats culturals per als joves que en fan divuit i s'enfronten a la majoria d'edat, fins i tot per votar com a autèntics herois de vinyeta amb globus incorporats.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Sucia». Dramatúrgia de Bàrbara Mestanza. Intèrprets: Pep Ambròs i Bàrbara Mestanza. Espai escènic i vestuari: Paola de Diego. Disseny d’i·luminació original: Adrià Pinar. Adaptació disseny d’il·luminació Madrid: Rocío Sánchez. So, gràfic i vídeo-escènic: JUMI. Audiovisuals: Marc Pujolar. Producció i adaptació tècnica Barcelona: Àgata Tantinyà i Pau Domingo. Producció original: Nacho Aldeguer i Rosel Murillo Lechuga. Assistents de direcció i producció Madrid: Cristina Arias i Denisse Cao Comunicació: CODEA. Fotografies: Luz Soria. Assessores: Lídia Casanovas (Assessorament consciència de gènere), Anna Planadevall (Psicòloga experta en violència masclista i abús), Núria Juanico (Periodista i investigadora sobre casos d’abús en el sector de les arts escèniques), Carla Vall (Advocada penalista) i Victoria Rosell (Jutgessa i Delegada del Ministerio de Igualdad). Agraïments: Festival Temporada Alta, La Virguería, Sala Ivanow, Estudi Karloff, Andrea Aguilar, Alejandro Bordanove, Berta García, Albert Llimós, Quico Montañez, Teo Planell, Octavio Salazar, Rubén Sánchez, Miguel Ortega, Alejandro Corrochano, Elio Ruppel, Laia Alberch, Kiwi Bravo, Mónica Boromello, Anna Maruny, CODEA, Alex Mañas, Oriol Perez i Albert Ventura, Mayte Barrera. Amb un agraïment especial a tothom que va formar part de l’equip original: Anna Cornudella (espai escènic), Nestor Reina (vestuari) i Lídia Casanovas. Una coproducció de Mmz, Bella Batalla i Teatro de La Abadía. Ajudant de direcció: Jaume Viñas. Direcció: Bàrbara Mestanza. Teatre Akadèmia, Barcelona, 17 maig 2023.

EL FALS ELIXIR DE L'HERBORISTERIA DEL CARRER TOLEDO

L'actriu i directora Bàrbara Mestanza és una de les tres fundadores de The Mamzelles, que primer va debutar com a grup musical el 2010 i dos anys més tard es va ampliar com a companyia teatral. Eren altres temps quan tot semblava possible. La integraven amb ella, Paula Ribó (o més aviat “Rigoberta Bendini”) i Paula Malia. Deu anys llargs després, cadascuna ha fet el seu camí i el de Bàrbara Mestanza, que per cert va formar part del repartiment de l'última «Yerma» del Teatre Lliure, passa recentment per aquesta obra teatral pròpia, «Sucia», estrenada a Temporada Alta i vista després a Madrid, que es basa en la seva pròpia experiència, víctima d'agressió sexual, però que no es limita a ser un documental de denúncia o fins i tot d'autoajuda per a altres sinó que inclou allò que la persona agredida porta a la seva motxilla i com la pot descarregar, com si fos el llast d'un globus per enlairar-se ben amunt.

L'espectacle —dues hores— no ha de confondre's, per la seva durada, amb un doble monòleg en el qual Bàrbara Mestanza deixa anar el seu llast —cal recordar que, de l'experiència, també n'ha publicat una novel·la més àmplia a Plaza&Janés— sinó que és una proposta teatral que es va engrandint a manera que avança: des dels recursos audiovisuals amb entrevistes a especialistes que hi aporten el criteri professional, fins al fil musical que subtilment subratlla els moments àlgids del relat, l'escenografia volgudament de color rosa —potser com a ironia d'allò que diuen que, si és rosa, l'amor s'hi posa— i els diferents espais que es creen des del recambró estret de l'herboristeria que rellogava un presumpte massatgista del carrer Toledo de Madrid, al plató d'un “late night” televisiu o el faristol amb micros, sense esquivar la llitera del massatgista.

La clau de la dramatúrgia, de la qual és autora i directora la mateixa actriu Bàrbara Mestanza, és l'encert de posar en una primera part en boca d'un home el plantejament de les circumstàncies que porten la protagonista a optar per un massatge i la trampa en la qual es troba encerclada.

L'actor Pep Ambròs (que s'hi ha incorporat en aquesta represa de l'espectacle a Catalunya i que fa diferents personatges més endavant) resol amb força escènica la seva intervenció inicial amb la naturalitat suficient per no caure en la caricatura i trepitja la fràgil línia indiscreta amb l'auditori quan requereix la presència d'un voluntari a qui se li demana que es posi els guants de làtex —detall per exigència teatral però no real dels fets— per il·lustrar els primers passos de l'agressió practicada a Bàrbara pel fals massatgista.

Quan Bàrbara Mestanza li pren el relleu —ja ha passat més de mitja hora de l'obra—, el relat entra en la pell i l'os de la veritat. I allò que, en boca de Pep Ambròs, podia semblar una ficció agafa tot el relleu de la crueltat dels fets que Bàrbara Mestanza detalla pas a pas, carícia a carícia, mà nua a mà nua, i posteriorment, hora a hora, dia a dia, any a any, relatant sense subterfugis el procés de descàrrega fins al desig no aconseguit d'obtenir la petició de perdó de l'assetjador i la incertesa de la denúncia interposada finalment davant el mossos d'esquadra de Barcelona —tot i que els fets se situïn a Madrid— i l'expedient policial que encara ara deu estar vegetant entre la pila de dossiers de paper pendents a la cua de la saturació judicial.

Si l'actor Pep Ambròs empeny l'espectacle endavant amb la seva intervenció inicial, Bàrbara Mestanza entoma el relleu amb la mateixa fortalesa i es fon amb la protagonista sense repenjar-s'hi còmodament sinó expulsant tot allò que li pesa, interactuant amb l'auditori, justificant el seu silenci o estat de xoc en el moment dels fets, justificant també el desvelament que en fa ara, quan ja han passat uns anys de l'agressió en una llitera d'una herboristeria farcida de remeis naturistes d'aparador de cara enfora, però amb el fals remei de l'impostor pseudomassatgista del carrer de Toledo madrileny a l'infern de la rebotiga.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Kiss me love», d'Oriol Tarrasón. Música: Ferran González. Arranjaments musicals: Jorge Cabrera. Intèrprets: Jorge Cabrera, Annabel Castan, Pep Ferrer i Ignasi Guasch. Escenografia: Sergi Corbera. Audiovisuals: Mar Orfila. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Yaiza Ares. So: Òscar Villar. Fotografia: David Tarrasón. Disseny gràfic: Assad Kassab. Community Manager: Maria Bertran. Estudiant en pràctiques: Llucia Ponseti. Gestor cultural: Eduard Arderiu. Distribució: Xavi Gonzàlez (Escenapart). Producció executiva: Raül Perales Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció de Les Antonietes. Agraïments: Eòlia i Centre de Creació La Caldera. Amb la col·laboració del Teatre L’Artesà del Prat de Llobregat, i el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Oriol Tarrasón. Teatre Akadèmia. Barcelona, 2 març 2023.

DOS PESCADORS AL SOTERRANI

“A la guitarra elèctrica, Jorge Cabrera! A la guitarra acústica, Ignasi Guasch! A la veu i acompanyament de cors, Annabel Castan! A la percussió sobre bafle, Pep Ferrer!” Bé, no és un concert, però poc hi falta! Sobretot perquè les peces originals de l'obra «Kiss me love» tenen autoria catalana del compositor, actor i director Ferran González ni que s'emmirallin en els millors temps del rock (allò de “Buona nit Barçalooonaa!” que tant agrada cridar al Boss) i que el títol del muntatge porti a la memòria la mítica parella de John Lennon i Yoko Ono i la seva «Kiss kiss kiss».

La companyia Les Antonietes s'ha afegit a l'airada que corre aquesta temporada pels teatres sobre posar de manifest les situacions de vulnerabilitat o dependència com «Boja», sobre les malalties mentals, al Teatre Eòlia; «Cost de vida», sobre la tetraplègia i la invalidesa, a La Villarroel; «El peix daurat», sobre la depressió, a la sala Atrium; «Els encantats», sobre la família trencada, a la sala Beckett; i també aquesta «Kiss me love», al Teatre Akadèmia.

El dramaturg i director Oriol Tarrasón continua amb el seu cicle de trilogia sobre la família («Un dia qualsevol», sobre la seva àvia; «Kiss me love», sobre el seu pare»; i la que està en procés, «Un ocell sobre la pluja», sobre ell mateix) amb una obra que, com deia, malgrat que està inspirada en la situació personal del pare de l'autor que es va veure afectat per la pèrdua de la memòria, ho fa extensiu a altres situacions no tan habituals de la gent gran o la demència com poden ser els ictus o les conseqüències irreversibles d'un accident de circulació que pot provocar un hematoma subdoral.

Per això, Oriol Tarrasón juga amb dos personatges de dues generacions: Ataülf —amb o final—, un venedor de fruita i verdura d'edat avançada propietari d'un magatzem en plena collita de mandarines —de la Xina, per allò del mandarí— i un jove exmúsic que es fa dir Lenon —com el John però només amb una n— que té el transtorn de la retenció de la memòria més recent des que va patir un greu accident. Els altres dos personatges són la filla del verdulaire, la Marina, que ha deixat la Universitat per portar el magatzem quan s'adona de les limitacions del seu pare, i el germà gran del jove exmusic, Marc, també músic rocker, separat, amb una filla de sis anys allunyada al Canadà amb la seva mare, que ha acollit el seu germà postaccident a casa.

La trama té la virtut d'encadenar una sèrie de situacions sense fosc amb fusió dels personatges que tan aviat són al pis on viuen els germans músics com al magatzem farcit de caixes de mandarines. I té també una altra virtut: encadenar una història que comença aparentment fragmentada, com si se servís per clips, i acaba relligant-se formant allò que s'entendria com a plantejament, nus i desenllaç, que els espectadors, això sí, van elaborant a manera que l'acció transcorre, amb l'afegit lúdic d'unes intervencions musicals entremig en directe (decibels elèctrics a manta) que, en algun moment, quan s'acosten al John Lennon i la Yoko Ono de debò, acaben sent acompanyades amb xiuxiueig o palmades pels espectadors més fans de l'època daurada del segle passat: “Kiss kiss kiss me love... Touch, touch, touch, touch me love”.

Sense caure en la trampa de la lamentació ni la compassió gratuïta, tant per l'actitud emboirada del pare de la Marina com per l'actitud desmemoriada i inevitablement simpàtica del Lenon, l'obra fa una profunda reflexió sobre els límits de l'ésser humà quan el punt feble és el misteri del cervell. I els quatre intèrprets ajuden a fer des de la ficció aquesta reflexió amb la maduresa escènica d'un Pep Ferrer (el pare), la camaleònica vis interpretativa d'Annabel Castan (la Marina), el caràcter rude que hi aporta Jorge Cabrera (el rocker Marc) i l'aparent ingenuïtat que desprèn Ignasi Guasch (l'exmúsic Lenon).

A «Kiss me love» hi queda espai per als somnis, per als enganys romàntics, per a la llibreta de notes que supleix la memòria, per al mur de fotos que potser recorden el passat, per a l'explosió del dilema entre la necessitat de sentir-se útil ajudant els altres i la necessitat egoista de sentir-se a la vegada ajudat.

En el fons, «Kiss me love» reuneix quatre personatges que han perdut el seu nord i que el busquen desesperadament però sense brúixola. Per trobar-lo, sempre queda la música, sempre queda l'art. I per a segons qui, sempre queden les velles canyes de pescar i el salabret per llançar el fil al mar, horitzó enllà, on tot els somnis diuen que són possibles.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de l'obra «Kiss me love», d'Oriol Tarrasón al Teatre Akadèmia (1). Clip musical d'una de les peces de l'espectacle originals de Ferran Gonzàlez (2).

«Quatre dones i el sol», de Jordi Pere Cerdà (pseudònim d'Antoine Cayrol). Adaptació: Pere Tomás i Roger Casamajor. Intèrprets: Annabel Castan, Jèssica Casal, Núria Montes i Irina Robles. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Anna Mangot. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Lluís Cartes. Audiovisuals: Hector Mas i Daniel Arellano. Cap de producció: Alfons Casal. Tècnics de llum i so: Eloi Pla. Tècnic de vídeo: Celso Mariño. Fotografia i vídeo: Hector Mas. Assessoria lingüística: Servei de Política lingüística del Govern Andorrà. Disseny gràfic: Òscar Llauradó. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Producció de l'obra: Escena Nacional d'Andorra. Ajudants de direcció de l'obra: Pere Tomás i Joan Hernández. Direcció de l'obra: Roger Casamajor, Teatre Akadèmia, Barcelona, 25 gener 2023.

UN ARBRE VESTIT DE NEU

L'actor Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 1976) i l'actriu Annabel Castan (Tremp, 1980) ja van coincidir en l'adaptació de la novel·la «Pedra de tartera» de Maria Barbal, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho dic perquè en el moment que s'enfronten, ell com a director debutant i ella com a una de les quatre intèrprets, en la versió de «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoine Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920 - Perpinyà, Rosselló, 2011), la relació ambiental amb el món aïllat i aspre de muntanya no els és gens aliè.

Una cosa similar es podria dir de les altres tres intèrprets nascudes a Barcelona: Irina Robles es va traslladar als 5 anys a Andorra i tant ella com Jèssica Casal i Núria Montes es van relacionar amb el Principat a través de la formació artística a l'Escena Nacional d'Andorra que produeix el muntatge estrenat ara al Teatre Akadèmia. No hi ha dubte, doncs, que tot i pertànyer a una generació moderna, el ressò del bressol avantpassat s'imprimeix també a l'hora que posen en escena el discurs poètic i de profunda fiblada psicològica que hi va deixar, ara farà aviat 60 anys, l'escriptor Jordi Pere Cerdà.

El 1964, dues efímeres funcions van estrenar al Teatre Romea «Quatre dones i el sol». I en temps del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el 1990, Domènec Reixach la va rescatar en una direcció que van compartir Ramon Simó i Magda Puyo al mateix Teatre Romea amb Julieta Serrano, Maite Brik, Anna Güell i Francesca Piñón, amb escenografia de Jean-Pierre Vergier.

En tinc ja d'aleshores un record d'una obra complexa pel seu discurs i que mantenia els espectadors en constant atenció mentre les topades entre cadascuna de les protagonistes va descabdellant i creant la trama de la història que s'amaga darrere de l'enigmàtic títol que va llegar l'autor a la literatura catalana com un repte més davant de la intriga. Quatre dones, sí, això és molt clar. Però, ¿i el sol...?)

Roger Casamajor —que viu uns dies de pressió emocional després de la pèrdua del director de cinema Agustí Villaronga a qui considera el seu mestre artístic ja que el tenia sempre com a actor de capçalera en les seves pel·lícules— crec que ha partit d'aquesta intriga que deixava en l'aire Jordi Pere Cerdà a «Quatre dones i el sol» per elaborar una versió de l'obra que dóna tota la força a la paraula i que situa les quatre protagonistes en una mena de laberint circular transparent —si la pedra seca fos així!— i unes fugaces projeccions que reflecteixen un poder còsmic que és el mateix poder còsmic que té polaritzades les quatre dones protagonistes pel seu passat i, ara, pel seu present en una roda que sembla que es vol repetir com fa l'univers en un moviment rotatiu inabastable. Sempre al voltant del Sol.

Com que seixanta anys des de la seva escriptura i trenta anys llargs des de la seva estrena contemporània no passen en va, recordem que «Quatre dones i el sol» és una història que es podria situar en una masia isolada de la Cerdanya —la terra de l'autor— però que també podria ser en un altre espai geogràfic de muntanya on les quatre dones lluiten i es disputen un mateix home en dues èpoques diferents.

L'aïllament, el fred, la neu, la collada, els avets, les vaques, l'estable... aquell poètic “arbre vestit de neu”. Tot el que podria etiquetar l'obra com a “rural” hi és, però l'autor en fuig sàviament amb un discurs que té la duresa de la pedra de muntanya i la poètica de l'escassa flor de neu pirinenca.

La guerra, pot ser la Segona Mundial o podria ser una altra, ha deixat sense homes joves les masies. El pare ha anat a buscar un mosso per ajudar al camp. L'arribada del mosso jove altera les dues joves de la masia i remou el record de les dues dones més grans. El cercle continua rodant: el temps de la Margarida i la tia Vicenta, la seva cunyada, recorda el mosso Batista que també van llogar un estiu i que les va enfrontar. Les joves Adriana, filla de la Margarida, i la Bepa, la jove casada amb el fill de la Margarida que és a la guerra, refan aquella competitivitat pel nou mosso que simbolitza la llibertat, l'estiu que passa, i que un dia van voler apamar les dues dones ja grans i la llibertat que ara també volen apamar les dues dones joves.

Cal tenir en compte que tots els personatges mascles dels quals es parla són absents però que, com passa sovint amb els personatges absents, tenen una gran força en el desenvolupament de la trama i, des de la seva absència, desperten els records i els fantasmes que han estat guardats zelosament, engolits pel tràfec de les feines i el bestiar de la masia i l'esclavatge de la muntanya que no deixen ni un moment de respir i que tenen les dones sempre a primera línia per a les feines més dures.

«Quatre dones i el sol» és un poema èpic que les quatre protagonistes comparteixen en un espai escenogràfic minimalista, circulant pel laberint transparent, amb les quatre sempre presents, ni que sigui a l'ombra, o d'esquena, dues, quan les altres dues, les més grans, burxen en el record o quan les dues joves forcen el que després també serà per a elles un nou record.

Roger Casamajor ha fet en la seva primera direcció que tot se centri en la presència de les quatre dones, en el seu discurs, amb una mirada cap a la collada —més enllà dels espectadors— i el discurs flueix amb naturalitat, amb l'afegit enriquidor del dialecte occidental que sona tan escassament als escenaris i que en aquest cas els és propi a Annabel Castan i Irina Robles, pels seus orígens, i que els és adoptiu a Jèssica Casal i Núria Montes per la seva relació andorrana.

El minimalisme del muntatge es reforça, a més, amb la nova posició de les grades de la sala del Teatre Akadèmia que s'ha convertit, malgrat les seves dimensions reduïdes, en una mena de petit amfiteatre grec al voltant d'un escenari on una epidèrmica i apassionada interpretació revaloritza una obra que té de fons un subtil drama rural però sense fer-lo protagonista i que, si no hagués estat per aquesta nova versió de Sergi Casamajor, a quatre mans amb Pere Tomàs, rejovenida i rellegida amb ulls d'avui, podria haver quedat novament oblidada com va passar fa seixanta anys.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Himmelweg (Camino del cielo)», de Juan Mayorga. Intèrprets 2022: Cristina Plazas, Guillem Gefaell, Sònia Gardés i Raimon Molins. Operadora de càmera i manipulació: Anna Roy. Disseny i construcció d’escenografia: Kike Blanco. Il·luminació: Mingo Albir. Disseny i construcció de titelles: Sònia Gardés. Vestuari: Glòria Viguer. Espai sonor: Raimon Molins. So i programació: Efrén Bellostes. Cap producció: Judit Ferrer. Producció executiva: Gal·la Sabaté. Comunicació: Ona Borràs. Fotografies: Felipe Mena. Fitxa estrena 2017: Intèrprets: Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell. Escenografia: Mireia Trias. Construcció marionetes: Mireia Trias i Montserrat Gallego. Disseny llums: David Valero i Raimon Molins. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Gloria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció d’Atrium Escena Digital. Creació i direcció digital: Joan Rodón. Ajudanta de direcció: Gal·la Sabaté. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 30 novembre 2017. Revisió nova versió amb introducció de tècniques digitals: Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 desembre 2022.

QUALSEVOL BARBARITAT SEMPRE ES POT TORNAR A REPETIR

[Crítica corresponent a la reestrena a la Sala Atrium del 2017. L'actual versió ha estat revisada i ampliada amb un treball complementari de suport digital]

Quatre anys després que hagués estat un dels espectacles més ben rebuts de la companyia de la Sala Atrium els seus promotors el van recuperar el 2017 i l'han tornat a recuperar ara, en aquest cas al Teatre Akadèmia, i amb un repartiment ampliat, perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir.

Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable.

En aquest episodi real s'inspira la dramatúrgia de Juan Mayorga (Madrid, 1965), situant com a protagonista una delegada de la Creu Roja, el comandant del camp i un dels jueus «de confiança» que col·laborava amb ell per instint de supervivència.

Tres personatges que els espectadors reconstrueixen ara fàcilment —malgrat les limitacions ambientals del teatre per reflectir una situació com aquesta— gràcies a la paraula i, cal dir-ho, gràcies també al flaixbac que tothom té de l'Holocaust després de la difusió a través del cinema i els documentals que han proliferat en l'últim quart de segle.

Malgrat la tragèdia de fons, «Himmelweg», que vol dir «camí del cel» —el subtítol de l'espectacle és una metàfora de la rampa que pujava al crematori— l'endolceix, si es pot dir així, amb un to poètic, no només pel que fa al paper dels intèrprets, sinó també amb la incorporació d'uns titelles de fusta que permeten eixamplar els personatges al voltant dels protagonistes: presoners jueus, criatures innocents, la família del jueu col·laborador, també tots ells titelles a mans dels fils dels nazis...

Introduït per la projecció en blanc i negre —marca de la productora— amb una entrevista a la delegada de ficció de la Creu Roja (l'actriu Patrícia Mendoza el 2017 i Cristina Plazas, ara, el 2022), el muntatge combina fragments d'aquesta entrevista amb escenes de la relació amb el comandant (l'actor i també director Raimon Molins) i el cap dels jueus col·laborador al camp (l'actor Guillem Gefaell).

En una primera part —l'obra té cinc actes curts i dura una hora quaranta aproximadament— és la delegada de la Creu Roja qui té més protagonisme en el relat, en una mena de plantejament a tall de justificació del que el seu personatge va veure en la visita maquillada i l'informe que en va fer.

A la segona part, és el comandant nazi qui guanya protagonisme amb una intervenció que va pujant de to i que es converteix en un brillant monòleg irat, que passa per mostrar el seu pòsit cultural —té una biblioteca amb clàssics de totes les cultures, no només germàniques— i evidencia que la cultura tampoc no serveix per frenar la mentida, la manipulació i la barbàrie.

Al tercer personatge, el cap dels jueus, li toca aportar la contradicció entre allò que sap que passa de debò al camp i allò que es veu obligat a fer per salvar-se no només ell sinó també la seva família, un tancament que no estalvia el record de l'horror nazi i on els titelles de fusta prenen, ara sí, un relleu especial.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Talking Heads», d'Alan Bennett. Traducció: Anna Soler Horta. Intèrprets: Lurdes Barba (Rosemary), Imma Colomer (Celia) i Lina Lambert (Susan). Il·luminació: Dani Gener. Espai escènic: Julio Vaquero. Vestuari: Companyia. Fotografies promoció: Gerard Lázaro. Fotografies d’escena: Pere Elias. Producció artística: Montserrat Prat. Producció executiva: Judit Ferrer. Distribució: Escenapart. Equip Teatre Akadèmia Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Companyia Petit Comité. Producció Escenapart. Ajudanta de direcció: Marta Margarit. Direcció: Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert. Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 abril 2021. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2022.

AMB L'ORELLA ENGANXADA ALS AURICULARS DE LA RÀDIO

Tenint en compte que l'autor Alan Bennett (Leeds, Yorkshire, Regne Unit, 1934), quan va escriure aquests relats per a la BBC, es van retransmetre després, fa més de 35 anys, per la ràdio, un cop adaptats al teatre, com es va fer el 1992 a Londres i readaptats ara aquí en una excel·lent versió catalana d'Anna Soler Horta, un té la temptació de tornar als orígens, tancar els ulls i escoltar-los amb els auriculars enganxats al vell aparell de les ones hertzianes. Això sí, amb les mateixes veus de tres actrius d'upa com les que els han reinterpretat, autodirigint-se l'una a l'altra, i descabdellant les dèries de cadascuna de les tres dones protagonistes sobre la mort, les malalties, la solitud, la culpabilibitat...

El dramaturg Alan Bennett, de qui aquí és pot recordar la seva monumental obra «Els nois d'Història», portada al Teatre Goya per Josep Maria Pou el 2008, té la virtut de fusionar comèdia i tragèdia amb un trencaclosques d'històries quotidianes, salpebrades amb humor, amb un llenguatge d'anar per casa però enriquidor i amb un recurs terapèutic: parlar fins a l'esgotament del que creuen i el que pensen per foragitar els propis fantasmes.

Els monòlegs escollits per a aquest muntatge són només una mostra del recull de dotze que Alan Bennett va escriure, com deia, per a la BBC. Però potser són els tres relats que millor reuneixen les característiques de la seva obra literària.

Si bé la base textual és essencial, posar-la en la veu d'Imma Colomer (que fa de Celia), de Lourdes Barba (que fa de Rosemary) i de Lina Lambert (que fa de Susan), és encara més essencial. Les tres desprenen tota la ironia que hi vol despendre Alan Bennett, es posen en el cos i l'ànima de les seves protagonistes, tres dones de l'Anglaterra més típica que no són tampoc tan diferents d'altres tres dones d'altres cultures gràcies al rerefons universal amb què les dota l'autor.

El títol de l'espectacle «Talking heads», és a dir, «Caps parlants», pot fer pensar que Rosemary, Celia i Susan parlen i parlen pels descosits. Sí, una mica sí. Però durant mitja hora cadascuna tenen la capacitat de retratar tres vides tan diferents de cara enfora i tan semblants de cara endins.

Una dona que té cura de mantenir entre crestalls el jardí-hortet d'una veïna condemnada per violència de gènere com a presumpta assassina del marit (l'actriu Lourdes Barba); una viuda que malda per continuar aguantant la botiga d'antiguitats del marit espoliant el veïnat que fa l'últim badall (l'actriu Imma Colomer); i una dona de vicari (l'actriu Lina Lambert) que té més lluny del pensament combregar amb la fe del marit i que troba el refugi del seu esclavatge en el sarcasme i la beguda. Les tres, unides per una escenografia romàntica amb mà de pintor (la de Julio Vaquero) que fa que el triangle protagonista sembli una sola dona.

Fa la impressió que les tres dones angleses s'han escapat d'una tertúlia de l'hora del te i han deixat anar tot el que elles i la societat que representen arrosseguen com un llast, des de la discriminació, ja sigui per religió, cultura o classe social, fins als secrets d'alcova, els adulteris amagats, els desitjos mai aconseguits o les frustracions covades amb els anys.

Però, això sí, al mal temps, bona cara. I és aquesta bona cara i l'humor fi el que salva les tres de caure a la caldera de l'infern. La Rosemary, la Celia i la Susan d'Alan Bennett no necessiten, com passa ara, ni sessions de psicòleg ni sessions de terapeuta. Rosemary, Celia i Susan són tres ànimes enfortides i endurides pel solatge i la cuirassa protectora de tot un altre temps.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Winnipeg», de Laura Martel. Intèrprets: Laia Alberch, Laura María González, Martí Salvat i Edu Tudela. Espai sonor: Nacho López. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Maria del Mar Grañena. Il·luminació: Yuri Plana. Disseny audiovisual: Clara Guixé i Viedma, Núria Planes Llull i Jordi Soler Quintana. Art conceptual: Òscar Climent. Ajudantia de direcció: Diana Díaz i Eduard Garcia Oñate. Ajudantia de producció: Marina Guarch. Assistència tècnica: Jofre Toledano. Fotografia: Cristina Raso. Vídeo: Arnau Macià / Iuris. Disseny gràfic: Mancha. Direcció de producció: Ôscar García Recuenco. Una coproducció de Puça Espectacles, La Jarra Azul i Grec 2020 Festival de Barcelona. Amb la col·laboració de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona, L’Observatori Europeu de Memòries, l’Ajuntament de Vallromanes, el Centre Cívic Baró de Viver, La Ballesta i el Teatre Akadèmia. Direcció: Norbert Martínez. Teatre Akadèmia, Barcelona, 23 setembre 2020. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 9 gener 2024.

ELS FILLS DE NERUDA

A partir de la novel·la gràfica, publicada fa deu anys, «Winnipeg. El barco de Neruda», de la dramaturga i guionista Laura Martel (Valsequilla de Gran Canària, 1995), la companyia Puça Espectacles i La Jarra Azul, en coproducció amb el Festival Grec de Barcelona del 2020, van treure de l'oblit l'odissea que el poeta Pablo Neruda (Parral, Xile, 1904 - Santiago de Xile, 1973), amb el suport del ministre d'Exteriors xilè, Abraham Ortega, va protagonitzar el 1939 quan va noliejar un vaixell, el Winnipeg, que dóna títol a l'obra, per portar més de 2.000 refugiats republicans de la guerra civil espanyola, sembla que 2.200, fins a Valparaíso on molts van trobar l'asil xilè a l'exili.

Pablo Neruda, que havia estat cònsol de Xile amb residència a Barcelona en temps de la República, entre el 1934 i el 1937, va aconseguir aquesta acció solidària des de França on va fer embarcar els refugiats amb el viatge del Winnipeg. Una travessia que va acabar el 3 de setembre del 1939 a Valparaíso i que, per raons polítiques, va rebre l'aleshores ministre de Sanitat, Salvador Allende, el més jove del govern xilè.

La versió teatral de la novel·la gràfica, que en la primera estrena al Teatre Akadèmia va patir les conseqüències de les restriccions arran del coronavirus, s'ha recuperat ara al Teatre Poliorama en una breu temporada, amb el mateix repartiment i amb l'avantatge de poder donar el màxim rendiment a la posada en escena de l'obra. Una reposició no només justa i necessària sinó també imprescindible perquè relata una de les moltes petites però grans històries de la Memòria que havia quedat en un cert oblit.

La dramaturga Laura Martel va escollir com a protagonista de la seva novel·la —il·lustrada per Antonia Santolaya—, una nena que perd la seva mare i ha de traspassar el Pirineu en l'època d'hivern de la fugida dels refugiats, amb l'àvia el seu pare, guiats per dos amics de la família que, paradoxalment, són, si no afins, almenys simpatitzants del règim franquista.

Per crear l'ambientació de l'angoixa de la fugida, la direcció de Norbert Martínez opta per una posada en escena on l'escenografia crea una atmosfera poètica amb fotos, objectes com una maleta, papers o documents oficials que admeten i no admeten refugiats, petits utensilis que porten a l'imaginari del vaixell Winnipeg en alta mar com per exemple la ploma de Pablo Neruda damunt d'un got d'aigua, com un joc d'un vaixell de joguina en un bassa, o també un reflex de sorra que vol recordar la mítica platja d'Argelers, a la Catalunya Nord, on França va recloure els milers de refugiats que traspassaven la frontera exhausts i derrotats.

Mentrestant, la petita protagonista de la història, Laia, juga amb llapis de colors mentre avança l'odissea dels més de dos mil refugiats en un moment de pobresa i precarietat —que només cal comparar amb els dos o tres mil passatgers que poblen ara un dels creuers de luxe amb tots els serveis.

La trama de «Winnipeg» es desenvolupa amb un relat que alterna moments de dolor, escenes nostàlgiques de tot el que queda enrere, però també amb moments esbojarrats que desfermen el desig de la joia de viure, ni que sigui sota el record inoblidable de la crueltat de la guerra viscuda.

La poètica creada s'arrodoneix amb les projeccions que ja es troben els espectadors a l'inici de l'espectacle, però sobretot amb les cançons típiques de la guerra civil i les populars del temps de la República, moltes interpretades a cappella pels quatre personatges de l'obra. Una banda sonora que sovint parla a través de les seves lletres i que, fins i tot per als que no han viscut aquells temps, els crea l'emoció del que podria ser si arribés de nou o del que va ser, per a alguns, si hi van tenir com a protagonistes i víctimes els seus pares o avis.

Ara que tants infants perden la vida en guerres modernes o fugint de la misèria dels seus països en pasteres en alta mar, algunes de les paraules del muntatge «Winnipeg» colpegen encara més que si només parlessin del passat, com per exemple aquelles que, a gairebé noranta anys després de l'exili, quan diuen que la memòria ja sembla que s'hagi esborrat, es recorda aquell infant, sense nom, enterrat a la sorra de la platja d'Argelers. Com diu la veu de la petita protagonista de «Winnipeg», en una remor de plor ofegat: “Home, tu que ets lliure, recorda tot això!”

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Maestro Fellini», de Ludovica Damiani i Guido Torlonia. Traducció d'Enrico Ianniello i Albert Tola. Intèrprets: Mar Ulldemolins i Mario Gas. Il·luminació: Lluís Serra. Vestuari: Gloria Viguer. Tècnic de vídeo: Alfonso Ferri. Regidoria i adjunt de producció: Sergi Galera. Fotografia: David Ruano. Foto Rossy de Palma: Manuel Outumuro. Equip Teatre Akadèmia. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 5 febrer 2020.

El 20 de gener del 2020, el cineasta Federico Fellini, mort a Roma el 1993, hauria complert 100 anys. L'efemèride no ha passat per alt del director Guido Torlonia i ha portat el vessant més humà i personal de Federico Fellini al Teatre Akadèmia, amb una triple mirada de la qual és coautor ell mateix juntament amb la guionista i productora audiovisual Ludovica Damiani: una sessió única en italià amb l'actriu Rossy de Palma i l'actor Sergio Rubini; una primera sèrie de funcions en espanyol amb l'actriu Serena Vergano i l'actor Mario Gas; i una segona sèrie de funcions en català, també amb l'actor Mario Gas, però amb l'actriu Mar Ulldemolins.

En les tres modalitats, el guió dóna la veu en primera persona al mateix Federico Fellini. I ben aviat la parella d'intèrprets —davant del faristol— es fonen amb Fellini gràcies al recull d'imatges projectades al fons —talls de documentals, entrevistes, festivals, reportatges de rodatges, fragments de pel·lícules...— que van apareixent a la pantalla, sincronitzades gairebé sempre amb allò que els espectadors estan escoltant.

La relació, doncs, entre el que es diu i el que es veu dóna un aire dinàmic a allò que corria el perill que es convertís només en una lectura dramàtica, concepte del qual es fuig encertadament fins i tot quan Mar Ulldemolins —la funció de la qual parlo— esgarrapa el silenci amb uns compassos emblemàtics amb l'efluvi de la trompeta típica de moltes de les bandes sonores dels films de Fellini.

«Maestro Fellini» —que continua amb l'estructura de l'homenatge que Guido Torlonia ja va fer a Giorgio Strehler amb «Caro maestro»— no és només, com podria semblar, un espectacle per a cinèfils i fans de Fellini sinó que és un espectacle per a tots aquells que vulguin conèixer una mica més de les inquietuds, de la bonhomia, de la ironia, l'humor i l'escepticisme heretat de pagès de la Romanya, de la passió per la feina del cinema i de la passió per la vida que va caracteritzar Federico Fellini perquè la dramatúrgia de Ludovica Damiani i Guido Torlonia parteix d'una honesta voluntat divulgativa —sense prescindir del rigor—, d'estima amb l'homenatjat, de respecte amb la seva trajectòria i sobretot de reconeixement per una obra única del cinema del segle XX.

Amb «Maestro Fellini», els espectadors fan un passeig de noranta minuts —temps estàndard de pel·lícula— per la infància del director, pel paisatge i la gent de la Romanya, pel procés de rodatge d'algunes de les seves pel·lícules, per la relació amb la dona de la seva vida i actriu Giuletta Masina, per la seva relació permanent amb el compositor Nino Rota —és revelador com Fellini li dicta com s'imagina la banda sonora de segons quines escenes—, per la importància del postmuntatge un cop s'ha fet el rodatge, per una no dissimulada aversió als entrebancs financers i burocràtics de producció i també per la seva al·lèrgia a les preguntes més tòpiques de la premsa que, en realitat, tampoc no va defugir mai.

I per fer-ho cinèfil del tot, no hi falten talls d'opinions de personatges imprescindibles en l'extensa trajectòria cinematogràfica de Federico Fellini: des d'Alberto Sordi —que adverteix que mai no se sap què hi ha de veritat i de mentida quan Fellini parla de la seva pròpia vida— a la mateixa Giulietta Masina; o des de Marcello Mastroianni a Anita Ekberg o Anna Magnani; sense oblidar el director Bernardo Bertolucci —que confessa que es va fer cineasta als 17 anys després de veure una pel·lícula de Fellini— fins al director Luchino Visconti o el personatge més contemporani, Roberto Benigni, a qui Federico Fellini qualifica de gran clown de la pantalla. Amb un programa així —marcat pel blanc i negre d'època—, és inevitable que se surti del teatre amb la banda sonora de Nino Rota al cap i, inconscienment, xiulant, als llavis.

Tema principal de «8 1/2» de Nino Rota (1). Fragment d'una entrevista de la BBC de l'any 1965 a Federico Fellini (2).

«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta». Creació original a partir de «La Tempesta» de William Shakespeare, a càrrec de Projecte Ingenu. Intèrprets: Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Víctor Rodrigo, Martí Salvat, Roser Tàpias i Xavier Torra. Música original i arranjaments vocals: Neus Pàmies. Espai sonor: Pol Queralt. Disseny espai i il·luminació: Laura Clos (Closca). Disseny vestuari: Marta Rafa. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Assessoria moviment: Víctor Rodrigo. Ajudant direcció: Jaume Viñas. assistent artística: Rosa Serra. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 abril 2018. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 20 novembre 2019.

William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món.

Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar».

Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria.

No és estrany, doncs, que en alguns moments sembla com si Projecte Ingenu hagi entrat en un geriàtric molt especial —que s'adonin els espectadors, quan surten de la sala després de setanta minuts, de la pila de sabates de goma blanques d'infermeria que hi ha a terra, un cop desmuntat tot l'atrezzo del muntatge—. ¿I qui és l'avi que pateix demència senil? Doncs, precisament, el duc de Milà, Pròsper, que fa memòria a través del record que s'esvaeix, del que va ser i del que va fer, abans de desencadenar la seva tempesta venjativa.

«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» és un espectacle eminentment teatral, sí, però que es pot reivindicar també i amb fonament de causa, com un espectacle coreogràfic. Teatre-dansa o Dansa-teatre amb un treball de moviment que en una de les primeres seqüències —la dels servidors que van i vénen de la cuina a la taula del duc i Miranda— sembla que hagin fet un curset accelerat en una escola d'hostaleria sense que trenquin cap plat ni que s'aboqui ni es faci miques la sopera de la vaixella.

L'espectacle és tan físic que entra pels porus perquè els espectadors se n'amarin. Ni una paraula. Teatre mut, vaja, com el cinema de l'antigor. I amb una música original, de la qual és autora una de les actrius, Neus Pàmies, que es mereix tota una menció especial perquè combina la música tradicional més pròxima amb la clàssica més antiga fent que els set intèrprets —Víctor Rodrigo és el veterà coreògraf i ballarí que interpreta el paper de Pròsper— es converteixen com aquell qui no vol la cosa en una coral de cambra esplèndida.

Marc Chornet, autor de l'adaptació i director del muntatge, i Laura Clos (Closca), dissenyadora de l'espai i la il·luminació, han creat un espai central a la Sala Joan Brossa de La Seca molt auster, però també molt suggerent en plasticitat: una banyera, un catre noble, una taula de menjador, un armari de cuina amb la vaixella... i aparells que diria que porten la memòria al vintage dels seixanta-setanta del segle passat: els telèfons de disc penjats, el televisor vell que projecta imatges de cases reials fent un salt en el temps passant per la imatge de la casa dels Borbons més recent i fins a fets d'ara mateix com les recàrregues policials espanyoles de l'1-O, a més d'imatges internacionals o la del drama dels refugiats, o les més banals d'un partit de futbol. Només unes columnes fan que els espectadors a dues bandes perdin, en alguns moments, la visió de segons quins personatges (una qüestió d'importància mínima subjecta sempre a la posició de cada espectador).

La companyia admet la seva influència teatral. Es refereixen al teatre de Heiner Goebbels, Jan Lawers, Christoph Marthaler o Carles Santos. I no amaguen que s'emparen en Heiner Müller quan en l'adaptació de «Hamlet Machine» començava amb l'afirmació: «I was Hamlet». Doncs, això, «Vaig ser Pròsper...», un brillant exercici d'experimentació, de risc teatral, de reptar els espectadors contra la convenció de la comoditat, d'exercir la imaginació i forçar el pistó de la poesia visual.

La companyia de Projecte Ingenu té un decàleg de principis: volen ser ingenus, volen jugar, volen fer recerca, volen fer entrenament per millorar, volen fer un treball col·lectiu, el volen fer artesà, volen trobar la bellesa estètica, volen fer música, volen furgar en la terra, el foc, l'aigua i l'aire i, sobretot, no volen renunciar a l'herència, el que han estat i el que són, buscant les arrels. «Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» reuneix honestament totes aquestes intencions. Només cal que els espectadors vulguin viure i compartir plenament aquestes experiències.

«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Marc Chornet i Anna Maria Ricart. Intèrprets 2019: Martí Salvat, Clàudia Benito, Cristina López, Cristina Arenas, Rosa Serra, Neus Pàmies, Joan Codina, Xavier Torra i Toni Guillemat. Intèrprets estrena: Carlos Cuevas, Clàudia Benito, Roser Tapias, Alba José, Rosa Serra, Neus Pàmies, Jordi Llordella, Martí Salvat i Toni Guillemat. Intèrprets reposició: Martí Salvat, Clàudia Benito / Roser Tapias, Jordi Llordella, Xavier Torra, Ricard Farré, Ariadna Fígols, Rosa Serra, Alba José i Cristina López / Roser Tapias. Escenografia: Laura Clos (Closca). Il·luminació: Justo Gallego. Vestuari: Laura Clos (Closca) i Teresa del Junco. Caracterització: Txus González. Moviment: Víctor Rodrigo. Direcció vocal: Neus Pàmies i Rosa Serra. Companyia Projecte Ingenu, resident de la Nau Ivanow. Ajudanta direcció: Cristina López. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 maig 2016. Reposició: 7 desembre 2016. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 6 novembre 2019.

[Critica corresponent a l'estrena del 2016]

¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...?

Em permeto aquesta mirada dramatúrgico-futurista perquè «Romeu i Julieta» encara no ha esgotat la capacitat de múltiples adaptacions teatrals, cinematogràfiques o operístiques. I no seria gens estrany que ben aviat, una nova generació d'actors i actrius fes servir el clàssic de Shakespeare per reflectir la realitat més contemporània, per cruel que sigui. De més radicals n'hem vist i de més radicals, em sembla, encara en veurem perquè d'entre totes les obres de Shakespeare, la dels amants de Verona és la que sembla més inesgotable perquè tracta qüestions que el pas dels segles no ha esborrat de les complicades relacions humanes.

Algú es pot pensar que la companyia Projecte Ingenu, pel que he dit, ha fet una adaptació radicalment contemporània de l'obra. Res més lluny d'això. I a pesar de no ser així, la troupe aconsegueix que la tragèdia continuï tan viva com sempre, amb un toc original que es basa en la riquesa de la senzillesa i només en la força de la interpretació, però amb una fusió d'elements que —com ja passava amb la celebrada obra «Fuenteovejuna (breve tratado de las ovejas domésticas)» amb dramatúrgia també d'Anna Maria Ricart— la fan encara més intel·ligible i, sobretot, una proposta que encaixa perfectament en aquest teatre que ara es reclama per a nous públics, els adolescents.

Aquesta versió de «Romeu i Julieta» barreja la paraula de Shakespeare amb el moviment, la percussió, la música coral i la proposta interpretativa unisex amb una mirada contemporània, sí, però sense defugir la pàtina clàssica que l'obra arrossega. És per això, doncs, que durant dues hores clavades, el discurs es manté gairebé fidel a l'original, en una nova traducció de la mateixa Anna Maria Ricart («Fuenteovejuna», «Les Supertietes» o «Cabaret Maldà») i el director Marc Chornet («Hamlet», «Carmela, Lilí, Amanda»), només amb lleugeres llicències que no fan cap concessió lingüística à la page i que, en tot cas, reblen la intenció juvenil —o més aviat diguem-ne jovial— de la proposta, com per exemple la tornada fugaç «ara va de bo» de la popular folk.

Els espectadors constataran tot el profit que es pot treure de dues plataformes convertides en taula amb pals mòbils de fusta. Tot el profit que es pot treure també d'unes adaptacions corals a capella basades en peces de John Dowland, ¿un rocker del segle XX?, no!, un músic coetani de Shakespeare (Londres? / Dublín?, 1563 - Londres, 1626), compositor i llaütista que va recórrer diverses corts europees, considerat un avançat al seu temps. I també constataran el profit que es pot treure d'una versió neta, clara, ben interpretada i, em fa la impressió que amb la consciència per part de la companyia que Shakespeare és paraula i la paraula ha de ser dita amb excel·lència, com aquí passa.

Podria semblar també que la companyia està formada per intèrprets de l'ultimíssima fornada. I a pesar que es pot dir que és una companyia encara jove —la joventut avui en dia no té límits fronterers— molts ja han demostrat anteriorment què poden donar com a intèrprets.

La parella Carlos Cuevas i Clàudia Benito —per cert, sembla que impulsors del projecte— són Romeu i Julieta. Una parella nova, molt de segle XXI, diferent, amb dos personatges poc sofisticats, és a dir, que defugen la falsedat i el divisme de les frases més conegudes per baixar al terreny de la naturalitat, amb un aire d'una certa ingenuïtat juvenil. Carlos Cuevas ja ha treballat en muntatges del Teatre Borràs o del Teatre Nacional de Catalunya, amb Clara Segura, Àngel Llàcer, Albert Espinosa o Pere Riera, l'adolescent de l'exitosa obra «Barcelona», a més, esclar, del seu esclat popular com a alumne rebel de la sèrie «Merlí» de TV3. Clàudia Benito —de nissaga teatral, filla de l'actor Andreu Benito— ha trepitjat també el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure, amb «Somni d'una nit d'estiu» i «Cleòpatra» , amb Joan Ollé o Iván Morales, tot i que el seu salt el va fer ja abans en una sala petita com l'Almeria Teatre, amb l'estrena de l'obra «Com dir-ho?», de Josep Maria Benet i Jornet, al costat de l'actor Jordi Boixaderas i sota la direcció de Xavier Albertí.

Al seu voltant, la resta d'intèrprets juga, perquè s'ha de dir així, juga, amb els personatges de «Romeu i Julieta», fent pinya amb tots els recursos que la versió els posa a l'abast. Els Capulet, homes, i els Montagut, dones, els donen opció de revestir-se dels personatges, tant masculins com femenins, sense distinció. Així, l'actriu i cantant Neus Pàmies —recordi's «Carmela, Lilí, Amanda», «Mares i filles», «Top Girls» o la versió de «Fang i setge» del Teatre Victòria— i l'actriu Rosa Serra («Carmela, Lilí, Amanda» o «Fuenteovejuna») fan els papers de Benvolio i Mercutio, respectivament; Roser Tàpias («Ocell i llops», TNC) fa doblet com a príncep i servent; Alba José («Top Girls» o «Hamlet») té una bona interpretació quan s'amaga sota la caputxa de Fra Llorenç, a més de fer parella de servent; Jordi Llordella («La Nit de Sant Joan» o «Fang i setge», fa de pare Capulet; Martí Salvat («El rei Lear» o «Fuenteovejuna») es triplica com a mare Capulet, Tibalt i Paris, tres papers diversos als quals dota d'una caracterització peculiar; i Toni Guillemat («La nau dels bojos», «Hamlet» o «Maria Rosa») fa el súmmum de l'unisex amb el paper de la Dida, tractat amb un cert humor, i amb el seu figurinisme com a marededéu estàtica. On no arriba l aimatgeria escenogràfica, hi ha sempre un actor o una actriu!

Una versió de «Romeu i Julieta» que comença com si volgués ser un exercici d'assaig teatral —els espectadors ja es troben els intèrprets fent temps i preescalfament a l'escenari— per entrar en l'avís que si algú hi detecta el vers no va errat —comptant les síl·labes amb el recurs de poeta de tercer ordre i els deu dits de les mans— i que entra de ple en la història universal de Shakespeare, un muntatge que es tanca sense fosc, sinó amb llums de sala apel·lant directament als espectadors —¿qui és culpable de la mort de Romeu i Julieta, de les lluites fratricides, dels odis veïnals?— en uns cinc minuts finals a ralenti, amb els dos cossos ja dats i sebollits, mentre els intèrprets supervivents tanquen amb els pals de fusta el presumpte fèretre. Un epíleg suggerent, cerimoniós i gairebé un ritual basat en el moviment que no necessita paraules.

Tràiler del muntatge «Romeu i Julieta» de la companyia Ingènua (1). Tràiler d'una de les versions cinematogràfiques de l'obra, «Shakespeare in Love» (1998), dirigida per John Madden, amb guió de Marc Norman i Tom Stoppard, interpretada per Gwyneth Paltrow, Joseph Fiennes i Geoffrey Rush, entre altres (2). Un tast d'una de les composicions del compositor i llaütista anglès John Dowland (3).

«Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?», de Jean Marboeuf. Traducció de Joan Casas. Intèrprets: Carme Elias i Vicky Peña. Veu en off: Mario Gas. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Disseny il·luminació: Alberto Rodríguez (AAI). Espai sonor: Damià Martínez. Disseny vestuari: Gloria Viguer. Caracterització: Helena Feroy i Marta Ferrer. Assessorament moviment: Ana Pérez García. Ajudant caracterització: Paula Ayuso. Enregistraments i edició so: AcusticAnoia. Construcció escenografia: Art Coolers - Andreu Mateo. Confecció vestuari: Dress Art. Realització fictici: Judit Rabasseda. Coordinació tècnica: Rubèn Taltavull. Regidoria: Olga Fibla. Fotografia: David Ruano. Vídeo: OMEN. Producció: Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció i producció: Iban Beltran. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 9 març 2019.

«Les estrelles no són immortals». Aquesta és una de les sentències que deixa anar el personatge de l'actriu Joan Crawford en aquesta recreació epistolar de ficció que manté amb la seva principal rival, l'actriu Bette Davis, coincidint en el temps de rodatge de la pel·lícula «What Ever Happened to Baby Jane? (Què se n'ha fet de Baby Jane?») que va dirigir Robert Aldrich el 1962 quan les dues dives de Hollywood ja estaven de tornada de la seva carrera i vivien, cadascuna a la seva manera, un moment delicat a l'hora de lluitar contra la barrera de la masculinitat dins de la indústria cinematogràfica de l'època i l'envelliment que les assetjava a la cantonada.

Tant els cinèfils com els que no ho són botran de la butaca amb aquesta obra de cambra breu, massa breu, només una hora, en què dues de les grans actrius que té el teatre català actual, Carme Elias i Vicky Peña, fan un tête-a-tête en un marc escenogràfic de camerinos simètric, on no hi ha miralls però on les dues, en els papers de la Bette i la Joan, s'emmirallen, s'ignoren, es necessiten, s'odien i s'admiren a la vegada.

El director del muntatge Guido Torlonia —director també de la línia actual del Teatre Akadèmia— ha tret el millor de les dues actrius que, tot i ambientant-se en el glamour dels anys seixanta del segle passat, converteixen el seu discurs en una mirada d'ara i de sempre sobre la feblesa de l'èxit i la incertesa de la feina interpretativa. «S'acaba una obra i has de tornar a començar a fer-ne una altra que provi de tenir el mateix èxit», confessa també Joan Crawford.

No es pot deixar de banda la referència de la sèrie «Feud: Bette and Joan» que el 2017 es va emetre pel canal HBO, protagonitzada per les actrius Jessica Lange i Susan Sarandon. Però aquí es parteix de la versió teatral original de l'autor Jean Marboeuf (Montlluçon, França, 1942), estrenada fa deu anys, que imagina una relació epistolar en la qual posa com a protagonistes les dues grans dives i les relaciona sobretot amb el director cinematogràfic Robert Aldrich. En ple 1962 —i també, com a efemèride, el dia que va morir Marylin— les dues estrelles es diuen allò que potser pensaven tot i que ho escampaven només en veu baixa. Un no pot deixar de pensar quina batussa haurien muntat les dues si en el seu temps hagués existit, com ara, el canal de Twitter!

L'actriu Carme Elias és Bette Davis (1908-1989) i l'actriu Vicky Peña és Joan Crawford (1905-1977). Un tàndem d'alt voltatge dels que marquen una excepció en l'antologia teatral i que s'ha viscut en comptades ocasions —el tàndem d'Anna Lizaran i Emma Vilarasau, per exemple, el 2005, en podria ser un altre exemple, amb l'obra «Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc—. Són peces bombó. Irrepetibles. Creades per a actrius de llarga trajectòria i amb una brillant solidesa escènica.

Però el director Guido Torlonia no es deixa encaterinar per aquest solatge i com que parteix d'una refinada traducció de Joan Casas, un elegant espai escènic i un complement d'il·luminació i de so molt suggerents, a més de la imprescindible i singular caracterització dels dos personatges, converteix les successives intervencions de les dues actrius —ara tu, ara jo— en un espectacle on no tot reposi en la paraula sinó que el moviment, l'expressió i la dramatització aconsegueixin algunes escenes en què el cos de les dues se sincronitza en un mateix gest com si, en realitat, el mirall invisible on es reflecteixen hi fos de debò. Lluny de caure en el fetitxe del mite, la posada en escena de «Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?» acoloreix la flama de dos dels noms femenins que encara ara llueixen en la història del cinema en blanc i negre.

Clip promocional del muntatge teatral del Teatre Akadèmia (1). Tràiler de la pel·lícula del 1962 «What Ever Happened to Baby Jane? (Què se n'ha fet de Baby Jane?») (2). Tràiler de la sèrie del 2017, «Feud: Bette and Joan» amb Jessica Lange and Susan Sarandon (3).

«Nit de reis», de William Shakespeare. Títol original: 'Twelfth Night, or What You Will'. Dramatúrgia d'Adrià Aubert. Música de Llorenç González. Intèrprets 2018: Eduard Autonell, Mònica Barrio, Ricard Farré, Xavi Frau, Carles Gilabert, Ariadna Pastor, Lluna Pindado, Mònica Portillo, Vanessa Segura i Josep Sobrevals. Intèrprets 2014: Laura Aubert, Mònica Barrio, Queralt Casasayas, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Xavi Frau, Oscar Jarque, Lluna Pindado i Arnau Puig. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Adrià Aubert (2018) / Jorge Mur(2014). Construcció: Guim Roselló i Enric Romaní. Lluita d'espases: Anna Carner. Assistent musical i de moviment: Núria Cuyàs. Premsa: Ester Cànovas. Comunicació i màrqueting: Paula Arbós. Producció: Marina Marcos. Assistent direcció en pràctiques (2018): Sara Membrives. Direcció: Adrià Aubert. Círcol Maldà, Barcelona, 14 desembre 2014. Teatre Akadèmia, Barcelona, 12 desembre 2018.

[Crítica corresponent a l'estrena del 2014, a la sala El Maldà]

I tots contents i feliços es van fer un tip de menjar anissos! Aquesta és la impressió que devia pretendre donar William Shakespeare quan, per festejar la nit de reis, l'Epifania, va escriure aquesta obra (el 1602) que, mirada amb ulls contemporanis, té un registre evident de comèdia d'embolics, amb alguna porta i tot i amb final feliç per a la majoria de personatges tret d'un.

La companyia Els Pirates en va fer una representació exclusiva el mes d'octubre a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya dins de l'últim Festival Shakespeare. Per això el pas ara a un espai íntim i reduït com el Círcol Maldà, per a una obra que compta en aquesta versió amb una desena d'intèrprets, requeria un procés d'adaptació física perquè hi ha molt de moviment, una certa gresca col·lectiva, una fugaç batalla d'espases i un afegit, marca de la casa, amb diverses peces musicals.

La primera versió en català de l'obra prové del 1907 i el seu traductor i també actor, Carles Capdevila i Recasens (1879-1937), la va enregistrar amb el títol complet: 'La Festa dels Reis o lo que vulgueu', un afegit que, en l'obertura de l'obra, l'actriu Laura Aubert —que aquí fa el paper del Bufó— també recorda, convidant els espectadors a acompanyar-los durant una estona... més o menys llarga, diu. Se'l calla, el temps, però diguem que són dues hores que els espectadors ni notaran que han passat. De la primera versió fins a l'actualitat, el teatre català compta amb altres traduccions: la de Carme Montoriol (1935), la de Josep Maria de Sagarra (1945), la de Salvador Oliva (1986) i la de Joan Sellent (2010), representada al TNC. L'estiu de l'any passat, el 2013, la companyia Parking Shakespeare, la va representar també a l'aire lliure de l'Estació del Nord.

L'obra se situa en un indret imaginari, Il·líria, que tot i que podria beure de les fonts del segle III, els entesos atribueixen a l'Adriàtic, entre les actuals regions de Croàcia, Montenegro i Albània, tot i que admeten que podria ser també un espai fantasiós, d'il·lusió (Il·líria), i inspirada per Shakespeare en una obra de Plaute on un bessó arriba a la recerca del seu germà.

El fet és que a l'Il·líria del Maldà hi també "pirates" (els de la companyia), com a l'època de l'Adriàtic antic i res no impedeix que la jovenalla s'esplaï en jocs d'amor alguns dels quals porten més mala intenció que s'hi juguessin al Monopoly, però romàntic, amb la diferència que aquí els beneficis a obtenir pel guanyador no són de patrimoni immobiliari sinó de parimoni amorós.

Sebastià (Bernat Cot) i Viola (Queralt Casasayas) són dos germans bessons. Un naufragi davant la costa d'Il·líria els ha separat. Viola arriba esgotada a la platja amb l'ajuda del Bufó de la cort del duc d'Orsino (Laura Aubert). I com que Viola creu que el seu germà bessó és mort, es disfressa d'home i es fa passar per un patge anomenat Cesàrio a la cort del duc Orsino (Xavi Frau), que està enamorat d'Olívia, una noia de casa bona (Mònica Barrio). Però ella el rebutja, i per això el duc d'Orsino utilitza Cesàrio (la falsa Viola) per fer de confident i missatger. I vet aquí que Cesàrio (entengui's Viola) acaba enamorant-se d'Orsino, a la vegada que la jove Olívia s'enamora del misatger Cesàrio. I embolica que fa fort!

Plantejat l'enrenou, la resta no fa res més sinó embullar la troca i la farsa té un pobre cap de turc: el majordom d'Olivia, en Malvolio (interpretat per Arnau Puig), una mena de Quixot que viu entre imaginacions i somnis, que es mira el mirall i s'hi veu guapot, i que per això és el cau de les bromes dels que l'envolten i el que proporciona algunes de les situacions més hil·larants.

He dit que l'espectador no s'adonarà de les dues hores i és així. Per alleugerir el discurs, la dramatúrgia d'Adrià Aubert ha tingut especial cura a dotar l'obra d'un aire fresc, matisant-la amb passatges musicals, alguns subtils foscos i pseudointermedis. De fet el muntatge ja obre amb una balada coral, tal com acaba, i entremig, és Laura Aubert en solitari (guitarra, violoncel...) qui aporta totes les cares del Bufó, des del clown fins a la recitació musical, a més d'alguna altra breu intervenció al piano o la guitarra del personatge de Maria (Núria Cuyàs).

D'entre els altres personatges de l'obra, amb una interpretació coral que no trontolla gens ni amb ningú, hi ha l'Andreu (Ricard Farré) que és qui provoca algunes de les seqüències més alterades, desorientat com està per tot el que està succeint al seu voltant, i qui fa que les espases entrin en joc (malgrat que l'espai del Maldà no permet gaires caramboles en aquest sentit). I l'actriu Queralt Casasayas (que ha coparticipat també en la direcció del muntatge) representa un bon perfil del personatge de Viola, tant quan es fa passar pel fals Cesàrio, com quan desvela la seva autèntica identitat. El que deia: Els Pirates, tots contents i feliços, com segurament pretenia Shakespeare, es fan un tip de menjar anissos!

«InFAUST». Versió lliure d'Anna Maria Ricart a partir de «Faust», de J. W. Goethe. Adaptació i dramatúrgia: Anna Maria Ricart. Música original i arranjaments: Neus Pàmies. Intèrprets: Toni Guillemat, Neus Pàmies, Martí Salvat, Roser Tapias i Cristina Arenas. Escenografia: Laura Clos "Closca" (Set Up Design). Il·luminació: David Bofarull. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Vestuari: Marta Rafa. Espai sonor: Pol Queralt. Ajudant escenografia: Sergi Corbera (Set Up Design). Fotografia: David Ruano. Vídeo: OMEN. Producció executiva: Pol Cornudella. Coproducció Teatre Akadèmia i Projecte Ingenu. Direcció: Marc Chornet Artells. Teatre Akadèmia, Barcelona, 28 octubre 2018.

Ser afortunat o no ser-ho. Faust o Infaust. Viure dins de la realitat terrenal o sobreviure dins de la realitat virtual. La companyia Projecte Ingenu capgira l'ordre dels valors del mite de «Faust» de Goethe sense alterar-ne el resultat. Tal com està el pati, avui en dia, ja no n'hi ha prou de vendre's l'ànima al diable. Hi ha múltiples opcions per rellogar, malvendre, empenyorar o malbaratar el poc que un té a canvi de posseir tot el que ofereix un món anegat fins al coll de materialisme. Això és, més o menys, el que proposa que s'entengui Projecte Ingenu de la seva singular mirada al mite, apta per a espectadors sense prejudicis i sempre oberts a noves experiències teatrals.

I la companyia que ja ha marcat una línia molt peculiar en la seva manera d'interpretar ho fa donant un relleu important als personatges centrals de Mefistòfil i Faust, però sense prescindir dels altres personatges que els envolten, amb un èmfasi especial pel de Margarida, que és plorada amb una adaptació de la cançó infantil «Margarideta lleva't de matí».

No cal esperar que el discurs de l'obra reprodueixi fil per randa l'original. La proposta se n'allunya i juga amb els cinc sentits, amb una interpretació molt física, on els diàlegs sincopats són més aviat monòlegs entretallats on cadascú sembla que vagi a la seva i sense fil de continuïtat.

Cal un usuari i un password per passar del món real al món virtual. I una etiqueta que identifiqui qui mou els fils, com «MFTL», per exemple, que amb una mica de sort s'endevina que es refereix al malvat Mefistòfil.

Projecte Ingenu converteix el «Faust» de Goethe en un «InFAUST» que assumeix els recursos de la tecnologia digital i que xucla de tot d'elements que han fascinat les generacions més joves, o no tan joves si es compara l'escena dels mòbils reflectint el feix de llum blavosa sobre els seus rostres amb els mòbils que tenen també atrapats els postadolescents i generacions més madures.

Però sobretot fa una barreja de les tendències juvenils dels últims temps: una mica de manga, una mica de mitologia, una mica de tragèdia, una mica d'humor, una mica de xou televisiu... I tot en una escenografia de Laura Clos, gairebé una instal·lació artística, que reflecteix també els dos espais, el real i el virtual, des de la penombra del fons real fins al reflex com un mirall deformat de l'escenari virtual convertit en un bassal d'aigua on s'hi xipolleja, s'hi estoven els papers, s'hi remulla la perruca de colors, s'hi crea un núvol tenebrós de boira o s'hi aneguen les víctimes.

L'actriu i cantant Neus Pàmies, que ha recomposat la cançó «Margarideta lleva't de matí» i que s'hi interpreta com un lament a cappella, és el pèrfid Mefistòfil, el seductor. I l'actor Toni Guillemat, indecís, desconcertat, incapaç de resistir-se a la temptació, és Faust. L'actriu Cristina Arenas és la monarca que dóna el crèdit il·limitat a Faust perquè visqui com vulgui sense que li falti res del que cobeja, amb l'aval i la soga al coll de Mefistòfil, esclar. I Roser Tapias és la jove víctima de Faust. Mentre que Martí Salvat hi fa el paper del bufó i secretari de la monarca capitalista.

«InFAUST» és un espectacle visual que juga amb la sonoritat, el marc escenogràfic, la il·luminació, el moviment, la veu i un vestuari entre contemporani i de disseny de sèrie animada o il·lustrada que canvia l'avern de l'original per l'infern modern que és, per a molts addictes a l'esclavitud de la porta oberta a l'infinit, la seducció de les noves tecnologies. Però ja sigui dins el món real o dins el món virtual, les conseqüències sempre són les mateixes: el cos nu que s'ha deixat vendre virtualment per la golafreria de posseir-ho tot acaba vagarejant com un gos pel món real pidolant les engrunes del que sobra.

Tràiler de l'obra «InFAUST», de Projecte Ingenu al Teatre Akadèmia (1). Una de les versions infantils de la cançó tradicional «Margarideta lleva't de matí» que adapta l'obra «InFAUST» (2).

«Escenes d'un matrimoni», d'Ingmar Bergman. Traducció de Carolina Moreno. Intèrprets: Jordi Figueras i Anna Sabaté. Assessorament: Albert Tola. Espai escènic i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Lluís Serra i Natàlia Ramos. Música: Àlex Tenas. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Assessorament caracterització: Txus González. Ajudant direcció (estudiant en pràctiques IdT): Esteve Mulero. Direcció: Marta Gil. Coproducció de la Companyia Les Antonietes i Nexus Europa. Teatre Akadèmia, Barcelona, 8 abril 2018.

Des que Ingmar Bergman (Uppsala, Suècia, 1918 - Fárö, Suècia, 2007) va portar a la pantalla, els anys setanta del segle passat, en clau de sèrie televisiva, i després al cinema, la recreació d'una part de la seva pròpia experiència sentimental amb l'actriu Liv Ullmann (Tòquio, 1938), les diferents versions de l'adaptació teatral s'han anat succeint sense que es noti el pas del temps.

Aquí mateix, en els últims divuit anys, se n'han vist dues de ben diferents: la que va dirigir Marta Angelat, amb Francesc Orella i Mònica López, al Teatre Nacional de Catalunya el 2010, i la que el 2017 van presentar al Teatre Tívoli, Ricardo Darín i Andrea Pietra, sota la direcció de Norma Aleandro.

Així, doncs, si la majoria dels directors i intèrprets que s'han trobat amb la versió teatral defugen la comparació amb l'original de la sèrie televisiva, també és aconsellable no fer les mateixes comparacions entre les diverses versions escèniques vistes aquí, entre altres coses perquè la manera d'entendre la vida de parella va evolucionant a recer dels aires que corren en cada moment.

Sí que cal dir que la versió que ara dirigeix Marta Gil (Barcelona, 1975) al Teatre Akadèmia, sota producció de Les Antonietes i Nexus Europa, manté la traducció de Carolina Moreno, que ja va fer per al TNC. Hi ha ara només unes lleus llicències que enforteixen l'ús de la tauleta i el mòbil —la parella manté els romàntics llibres de lectura de tauleta de nit tot i que un comença a dubtar que el mòbil no hagi ocupat també aquest espai— i s'hi manté la moneda de les corones sueques per no caure en allò de qui perd els orígens perd la identitat, perquè la identitat d'«Escenes d'un matrimoni» és inseparable de Bergman i del seu món.

La posada en escena de l'equip de Marta Gil és molt conceptual: dues peces de moble corredisses fan de taula, d'armari, de sofà o de llit, segons les circumstàncies. El vestuari canviant, a banda i banda de l'escenari obert, és a la vista dels espectadors. I les ampolles de whisky i els gots hi són presents en tot moment. De fet, l'alcohol és l'únic atrezzo que necessita Bergman per explicar la seva història —ella advocadessa, ell professor universitari, parella benestant amb dues filles ja grans sempre absents—, que s'allarga durant una vintena d'anys i passa la maroma de la comprensió del matrimoni inicialment blindat a la violència de la trencadissa de parella inevitable.

L'obra té sis escenes, sis moments, sis etapes de la vida de la parella... i en cadascuna de les sis el «maillot groc» de la cursa ciclista va passant d'unes mans a unes altres. Les primeres escenes —si fem cas del moment sociològic que s'està vivint després del 8-M i les campanyes contra la desigualtat de la dona— deuen posar els pèls de punta als espectadors o a les espectadores que formen part dels col·lectius que lluiten per aquesta igualtat perquè Marianne encaixa la humiliació i la ceguesa de la primera notícia de trencament amb un grau de submissió que, si als anys setanta podia sonar usual, a hores d'ara és com una bufetada a la galta.

No és fins que s'arriba al meridià del muntatge —un parell d'hores aproximadament de durada—que Marianne s'imposa a Johan i assumeix el trencament amb realisme, destapa el seu interior, troba el seu jo veritable i intenta guanyar la partida. Però, malgrat el trencament, el cordó umbilical del matrimoni no s'acaba de tallar mai i Marianne i Johan segellen un pacte de carn i ungla que va més enllà del que una relació esqueixada d'aquesta mena acostuma a mantenir.

Un altre dels atractius d'«Escenes d'un matrimoni» reposa en el registre que adopten els seus dos intèrprets. Es pot caure inútilment en la comèdia de sobretaula, si no s'entén Bergman, o es pot aprofundir en la psicologia de col·loqui de cine-club dels dos personatges, si s'intenta d'entendre'l massa. O encara es pot optar per un camí intermedi, naturalista, quotidià, domèstic, que faci que els espectadors s'hi sentin tan còmodes com identificats.

L'actor Jordi Figueras i l'actriu Anna Sabaté, i també la direcció, opten per aquest camí i això fa que el ritme de l'obra es bressoli com ho fan les onades del mar sobre la sorra: anant i tornant, anant i tornant... i en cada onada emportant-se, esclar, una part de la vida de Marianne i Johan. «Escenes d'un matrimoni» és una peça de culte apta no només per a aquells a qui agrada revisitar les històries que ja coneixen sinó per impactar en noves generacions d'espectadors que se la continuen fent seva.

«La vida perdurable», de Narcís Comadira. Intèrprets: Mercè Managuerra i Emilià Carilla. Col·laboració especial d'Enrique de la Serna. Música d'Albinoni. Assessorament vestuari: Romana Redlova. Espai escènic: Boris Rotenstein i Ivan Oset. Direcció de Boris Rotenstein. Versus Teatre, Barcelona, 5 febrer 2003. Reposició: Teatre Akademia, Barcelona, 13 abril 2013.

'La vida perdurable' es podria titular simplement 'Un dinar'. De fet, l'obra original de Narcís Comadira ja afegeix al títol: 'Un dinar'. Aquest dinar, ple de tensions, només entre dos personatges, mare i fill, ja va tenir una estrena fa vint anys. Es va recuperar en fa deu, al Versus Teatre. Ara, tot el bon solatge que té el text de 'La vida perdurable' surt novament a l'escenari en aquesta posada en escena del Teatre Akademia, dirigida per Boris Rotenstein i interpretada per Mercè Managuerra i Emilià Carilla, amb un tercer intèrpret, Enrique de la Serna, que es limita a presenciar des de dalt, des d'una de les àrees dels espectadors, el conflicte que esclata a taula entre mare i fill.

El mèrit del text troba tot el suport en la seva construcció formal. D'una simple conversa entre plat i plat, Narcís Comadira en fa una profunda reflexió que no es queda només en un discurs més o menys punyent, més o menys travat entre mare i fill, sinó que penetra també en la memòria i l'experiència dels espectadors.

El dia de la meva funció, després de l'hora i quart aproximada que dura l'obra, la majoria dels espectadors feien comentaris sobre l'actitud passiva, gairebé cínica, que té el personatge de la mare. Si l'expressió "parlar a una paret" té sentit, el sentit el pren a 'La vida perdurable'. Mentre el fill de l'obra pretén que la seva mare accepti obertament la seva situació homosexual, l'objectiu només l'aconsegueix en els espectadors, cosa que fa que la mare sigui d'aquells personatges que als espectadors se'ls ennuega per la seva reacció, o més aviat no reacció. Una antipatia que Mercè Managuerra es guanya a pols amb una interpretació refinadíssima.

Però el diàleg quedaria curt si només fos això. Darrera de 'La vida perdurable' hi ha també la descoberta, per a l'espectador, del misteri que fa que mare i fill hagin arribat a deixar passar el temps mantenint la situació d'incomprensió: l'existència del marit, ja mort, a qui la mare no pot perdonar que l'hagués enganyat amb una doble moral. D'aquesta descoberta, s'encarrega Emilià Carilla, que, amb un simple barnús a taula, porta bona part del diàleg, en un to adequat a la perfecció al conflicte, per la via del personatge dolgut del seu destí.

La intenció d'encarregar una làpida per a la tomba del pare difunt desencadena la discussió, desencadena la bobina dels records, desencadena la incomprensió que comença latent i que es manté latent durant tota l'obra, oprimida i sense possibilitat de desenllaç.

Estructura, doncs, txekhoviana, que el director, seguint fidelment la pauta marcada per l'autor, deixa transcórrer, centrat més en l'actitud, l'expressió dels dos intèrprets, en una atmosfera de present ancorat en el passat i de passat que empeny el present, amb moments que tenen punts àlgids en confessions i contraconfessions que volen alliberar els qui le fan, però que no fan res més sinó continuar-los encadenant... d'una manera perdurable.

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[Teatre Akadèmia]

CLIP DE TEATRE

[Teatre Akadèmia]