ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«Kiss me love», d'Oriol Tarrasón. Música: Ferran González. Arranjaments musicals: Jorge Cabrera. Intèrprets: Jorge Cabrera, Annabel Castan, Pep Ferrer i Ignasi Guasch. Escenografia: Sergi Corbera. Audiovisuals: Mar Orfila. Il·luminació: Ganecha Gil. Vestuari: Yaiza Ares. So: Òscar Villar. Fotografia: David Tarrasón. Disseny gràfic: Assad Kassab. Community Manager: Maria Bertran. Estudiant en pràctiques: Llucia Ponseti. Gestor cultural: Eduard Arderiu. Distribució: Xavi Gonzàlez (Escenapart). Producció executiva: Raül Perales Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció de Les Antonietes. Agraïments: Eòlia i Centre de Creació La Caldera. Amb la col·laboració del Teatre L’Artesà del Prat de Llobregat, i el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Oriol Tarrasón. Teatre Akadèmia. Barcelona, 2 març 2023. DOS PESCADORS AL SOTERRANI “A la guitarra elèctrica, Jorge Cabrera! A la guitarra acústica, Ignasi Guasch! A la veu i acompanyament de cors, Annabel Castan! A la percussió sobre bafle, Pep Ferrer!” Bé, no és un concert, però poc hi falta! Sobretot perquè les peces originals de l'obra «Kiss me love» tenen autoria catalana del compositor, actor i director Ferran González ni que s'emmirallin en els millors temps del rock (allò de “Buona nit Barçalooonaa!” que tant agrada cridar al Boss) i que el títol del muntatge porti a la memòria la mítica parella de John Lennon i Yoko Ono i la seva «Kiss kiss kiss».La companyia Les Antonietes s'ha afegit a l'airada que corre aquesta temporada pels teatres sobre posar de manifest les situacions de vulnerabilitat o dependència com «Boja», sobre les malalties mentals, al Teatre Eòlia; «Cost de vida», sobre la tetraplègia i la invalidesa, a La Villarroel; «El peix daurat», sobre la depressió, a la sala Atrium; «Els encantats», sobre la família trencada, a la sala Beckett; i també aquesta «Kiss me love», al Teatre Akadèmia.El dramaturg i director Oriol Tarrasón continua amb el seu cicle de trilogia sobre la família («Un dia qualsevol», sobre la seva àvia; «Kiss me love», sobre el seu pare»; i la que està en procés, «Un ocell sobre la pluja», sobre ell mateix) amb una obra que, com deia, malgrat que està inspirada en la situació personal del pare de l'autor que es va veure afectat per la pèrdua de la memòria, ho fa extensiu a altres situacions no tan habituals de la gent gran o la demència com poden ser els ictus o les conseqüències irreversibles d'un accident de circulació que pot provocar un hematoma subdoral.Per això, Oriol Tarrasón juga amb dos personatges de dues generacions: Ataülf —amb o final—, un venedor de fruita i verdura d'edat avançada propietari d'un magatzem en plena collita de mandarines —de la Xina, per allò del mandarí— i un jove exmúsic que es fa dir Lenon —com el John però només amb una n— que té el transtorn de la retenció de la memòria més recent des que va patir un greu accident. Els altres dos personatges són la filla del verdulaire, la Marina, que ha deixat la Universitat per portar el magatzem quan s'adona de les limitacions del seu pare, i el germà gran del jove exmusic, Marc, també músic rocker, separat, amb una filla de sis anys allunyada al Canadà amb la seva mare, que ha acollit el seu germà postaccident a casa.La trama té la virtut d'encadenar una sèrie de situacions sense fosc amb fusió dels personatges que tan aviat són al pis on viuen els germans músics com al magatzem farcit de caixes de mandarines. I té també una altra virtut: encadenar una història que comença aparentment fragmentada, com si se servís per clips, i acaba relligant-se formant allò que s'entendria com a plantejament, nus i desenllaç, que els espectadors, això sí, van elaborant a manera que l'acció transcorre, amb l'afegit lúdic d'unes intervencions musicals entremig en directe (decibels elèctrics a manta) que, en algun moment, quan s'acosten al John Lennon i la Yoko Ono de debò, acaben sent acompanyades amb xiuxiueig o palmades pels espectadors més fans de l'època daurada del segle passat: “Kiss kiss kiss me love... Touch, touch, touch, touch me love”.Sense caure en la trampa de la lamentació ni la compassió gratuïta, tant per l'actitud emboirada del pare de la Marina com per l'actitud desmemoriada i inevitablement simpàtica del Lenon, l'obra fa una profunda reflexió sobre els límits de l'ésser humà quan el punt feble és el misteri del cervell. I els quatre intèrprets ajuden a fer des de la ficció aquesta reflexió amb la maduresa escènica d'un Pep Ferrer (el pare), la camaleònica vis interpretativa d'Annabel Castan (la Marina), el caràcter rude que hi aporta Jorge Cabrera (el rocker Marc) i l'aparent ingenuïtat que desprèn Ignasi Guasch (l'exmúsic Lenon).A «Kiss me love» hi queda espai per als somnis, per als enganys romàntics, per a la llibreta de notes que supleix la memòria, per al mur de fotos que potser recorden el passat, per a l'explosió del dilema entre la necessitat de sentir-se útil ajudant els altres i la necessitat egoista de sentir-se a la vegada ajudat.En el fons, «Kiss me love» reuneix quatre personatges que han perdut el seu nord i que el busquen desesperadament però sense brúixola. Per trobar-lo, sempre queda la música, sempre queda l'art. I per a segons qui, sempre queden les velles canyes de pescar i el salabret per llançar el fil al mar, horitzó enllà, on tot els somnis diuen que són possibles.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'obra «Kiss me love», d'Oriol Tarrasón al Teatre Akadèmia (1). Clip musical d'una de les peces de l'espectacle originals de Ferran Gonzàlez (2).
«Quatre dones i el sol», de Jordi Pere Cerdà (pseudònim d'Antoine Cayrol). Adaptació: Pere Tomás i Roger Casamajor. Intèrprets: Annabel Castan, Jèssica Casal, Núria Montes i Irina Robles. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Anna Mangot. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Lluís Cartes. Audiovisuals: Hector Mas i Daniel Arellano. Cap de producció: Alfons Casal. Tècnics de llum i so: Eloi Pla. Tècnic de vídeo: Celso Mariño. Fotografia i vídeo: Hector Mas. Assessoria lingüística: Servei de Política lingüística del Govern Andorrà. Disseny gràfic: Òscar Llauradó. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Producció de l'obra: Escena Nacional d'Andorra. Ajudants de direcció de l'obra: Pere Tomás i Joan Hernández. Direcció de l'obra: Roger Casamajor, Teatre Akadèmia, Barcelona, 25 gener 2023. UN ARBRE VESTIT DE NEU L'actor Roger Casamajor (La Seu d'Urgell, 1976) i l'actriu Annabel Castan (Tremp, 1980) ja van coincidir en l'adaptació de la novel·la «Pedra de tartera» de Maria Barbal, al Teatre Nacional de Catalunya. Ho dic perquè en el moment que s'enfronten, ell com a director debutant i ella com a una de les quatre intèrprets, en la versió de «Quatre dones i el sol» de Jordi Pere Cerdà, pseudònim literari d'Antoine Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920 - Perpinyà, Rosselló, 2011), la relació ambiental amb el món aïllat i aspre de muntanya no els és gens aliè.Una cosa similar es podria dir de les altres tres intèrprets nascudes a Barcelona: Irina Robles es va traslladar als 5 anys a Andorra i tant ella com Jèssica Casal i Núria Montes es van relacionar amb el Principat a través de la formació artística a l'Escena Nacional d'Andorra que produeix el muntatge estrenat ara al Teatre Akadèmia. No hi ha dubte, doncs, que tot i pertànyer a una generació moderna, el ressò del bressol avantpassat s'imprimeix també a l'hora que posen en escena el discurs poètic i de profunda fiblada psicològica que hi va deixar, ara farà aviat 60 anys, l'escriptor Jordi Pere Cerdà.El 1964, dues efímeres funcions van estrenar al Teatre Romea «Quatre dones i el sol». I en temps del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, el 1990, Domènec Reixach la va rescatar en una direcció que van compartir Ramon Simó i Magda Puyo al mateix Teatre Romea amb Julieta Serrano, Maite Brik, Anna Güell i Francesca Piñón, amb escenografia de Jean-Pierre Vergier.En tinc ja d'aleshores un record d'una obra complexa pel seu discurs i que mantenia els espectadors en constant atenció mentre les topades entre cadascuna de les protagonistes va descabdellant i creant la trama de la història que s'amaga darrere de l'enigmàtic títol que va llegar l'autor a la literatura catalana com un repte més davant de la intriga. Quatre dones, sí, això és molt clar. Però, ¿i el sol...?)Roger Casamajor —que viu uns dies de pressió emocional després de la pèrdua del director de cinema Agustí Villaronga a qui considera el seu mestre artístic ja que el tenia sempre com a actor de capçalera en les seves pel·lícules— crec que ha partit d'aquesta intriga que deixava en l'aire Jordi Pere Cerdà a «Quatre dones i el sol» per elaborar una versió de l'obra que dóna tota la força a la paraula i que situa les quatre protagonistes en una mena de laberint circular transparent —si la pedra seca fos així!— i unes fugaces projeccions que reflecteixen un poder còsmic que és el mateix poder còsmic que té polaritzades les quatre dones protagonistes pel seu passat i, ara, pel seu present en una roda que sembla que es vol repetir com fa l'univers en un moviment rotatiu inabastable. Sempre al voltant del Sol.Com que seixanta anys des de la seva escriptura i trenta anys llargs des de la seva estrena contemporània no passen en va, recordem que «Quatre dones i el sol» és una història que es podria situar en una masia isolada de la Cerdanya —la terra de l'autor— però que també podria ser en un altre espai geogràfic de muntanya on les quatre dones lluiten i es disputen un mateix home en dues èpoques diferents.L'aïllament, el fred, la neu, la collada, els avets, les vaques, l'estable... aquell poètic “arbre vestit de neu”. Tot el que podria etiquetar l'obra com a “rural” hi és, però l'autor en fuig sàviament amb un discurs que té la duresa de la pedra de muntanya i la poètica de l'escassa flor de neu pirinenca.La guerra, pot ser la Segona Mundial o podria ser una altra, ha deixat sense homes joves les masies. El pare ha anat a buscar un mosso per ajudar al camp. L'arribada del mosso jove altera les dues joves de la masia i remou el record de les dues dones més grans. El cercle continua rodant: el temps de la Margarida i la tia Vicenta, la seva cunyada, recorda el mosso Batista que també van llogar un estiu i que les va enfrontar. Les joves Adriana, filla de la Margarida, i la Bepa, la jove casada amb el fill de la Margarida que és a la guerra, refan aquella competitivitat pel nou mosso que simbolitza la llibertat, l'estiu que passa, i que un dia van voler apamar les dues dones ja grans i la llibertat que ara també volen apamar les dues dones joves.Cal tenir en compte que tots els personatges mascles dels quals es parla són absents però que, com passa sovint amb els personatges absents, tenen una gran força en el desenvolupament de la trama i, des de la seva absència, desperten els records i els fantasmes que han estat guardats zelosament, engolits pel tràfec de les feines i el bestiar de la masia i l'esclavatge de la muntanya que no deixen ni un moment de respir i que tenen les dones sempre a primera línia per a les feines més dures.«Quatre dones i el sol» és un poema èpic que les quatre protagonistes comparteixen en un espai escenogràfic minimalista, circulant pel laberint transparent, amb les quatre sempre presents, ni que sigui a l'ombra, o d'esquena, dues, quan les altres dues, les més grans, burxen en el record o quan les dues joves forcen el que després també serà per a elles un nou record.Roger Casamajor ha fet en la seva primera direcció que tot se centri en la presència de les quatre dones, en el seu discurs, amb una mirada cap a la collada —més enllà dels espectadors— i el discurs flueix amb naturalitat, amb l'afegit enriquidor del dialecte occidental que sona tan escassament als escenaris i que en aquest cas els és propi a Annabel Castan i Irina Robles, pels seus orígens, i que els és adoptiu a Jèssica Casal i Núria Montes per la seva relació andorrana.El minimalisme del muntatge es reforça, a més, amb la nova posició de les grades de la sala del Teatre Akadèmia que s'ha convertit, malgrat les seves dimensions reduïdes, en una mena de petit amfiteatre grec al voltant d'un escenari on una epidèrmica i apassionada interpretació revaloritza una obra que té de fons un subtil drama rural però sense fer-lo protagonista i que, si no hagués estat per aquesta nova versió de Sergi Casamajor, a quatre mans amb Pere Tomàs, rejovenida i rellegida amb ulls d'avui, podria haver quedat novament oblidada com va passar fa seixanta anys.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Himmelweg (Camino del cielo)», de Juan Mayorga. Intèrprets 2022: Cristina Plazas, Guillem Gefaell, Sònia Gardés i Raimon Molins. Operadora de càmera i manipulació: Anna Roy. Disseny i construcció d’escenografia: Kike Blanco. Il·luminació: Mingo Albir. Disseny i construcció de titelles: Sònia Gardés. Vestuari: Glòria Viguer. Espai sonor: Raimon Molins. So i programació: Efrén Bellostes. Cap producció: Judit Ferrer. Producció executiva: Gal·la Sabaté. Comunicació: Ona Borràs. Fotografies: Felipe Mena. Fitxa estrena 2017: Intèrprets: Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell. Escenografia: Mireia Trias. Construcció marionetes: Mireia Trias i Montserrat Gallego. Disseny llums: David Valero i Raimon Molins. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Raimon Molins. Vestuari: Gloria Viguer. Direcció: Raimon Molins. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Una producció d’Atrium Escena Digital. Creació i direcció digital: Joan Rodón. Ajudanta de direcció: Gal·la Sabaté. Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona, 30 novembre 2017. Revisió nova versió amb introducció de tècniques digitals: Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 desembre 2022. QUALSEVOL BARBARITAT SEMPRE ES POT TORNAR A REPETIR [Crítica corresponent a la reestrena a la Sala Atrium del 2017. L'actual versió ha estat revisada i ampliada amb un treball complementari de suport digital] Quatre anys després que hagués estat un dels espectacles més ben rebuts de la companyia de la Sala Atrium els seus promotors el van recuperar el 2017 i l'han tornat a recuperar ara, en aquest cas al Teatre Akadèmia, i amb un repartiment ampliat, perquè el seu contingut no té data de caducitat. No només no en té sinó que, en certs moments com l'actual, el seu missatge sobre com es congria la deformació de la veritat ressona com un avís: qualsevol barbaritat sempre es pot tornar a repetir.Una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar el 1944 el camp d'extermini nazi de Thresienstadt, a Txecolovàquia. Els capos del camp van maquillar les instal·lacions, van enjardinar els voltants i fins i tot van alleugerir la capacitat dels jueus empresonats. La falsa imatge va funcionar i la delegació —atenció perquè parlem del 1944 quan l'extermini ja era un fet que corria com la pólvora— va emetre un informe favorable.En aquest episodi real s'inspira la dramatúrgia de Juan Mayorga (Madrid, 1965), situant com a protagonista una delegada de la Creu Roja, el comandant del camp i un dels jueus «de confiança» que col·laborava amb ell per instint de supervivència.Tres personatges que els espectadors reconstrueixen ara fàcilment —malgrat les limitacions ambientals del teatre per reflectir una situació com aquesta— gràcies a la paraula i, cal dir-ho, gràcies també al flaixbac que tothom té de l'Holocaust després de la difusió a través del cinema i els documentals que han proliferat en l'últim quart de segle.Malgrat la tragèdia de fons, «Himmelweg», que vol dir «camí del cel» —el subtítol de l'espectacle és una metàfora de la rampa que pujava al crematori— l'endolceix, si es pot dir així, amb un to poètic, no només pel que fa al paper dels intèrprets, sinó també amb la incorporació d'uns titelles de fusta que permeten eixamplar els personatges al voltant dels protagonistes: presoners jueus, criatures innocents, la família del jueu col·laborador, també tots ells titelles a mans dels fils dels nazis...Introduït per la projecció en blanc i negre —marca de la productora— amb una entrevista a la delegada de ficció de la Creu Roja (l'actriu Patrícia Mendoza el 2017 i Cristina Plazas, ara, el 2022), el muntatge combina fragments d'aquesta entrevista amb escenes de la relació amb el comandant (l'actor i també director Raimon Molins) i el cap dels jueus col·laborador al camp (l'actor Guillem Gefaell).En una primera part —l'obra té cinc actes curts i dura una hora quaranta aproximadament— és la delegada de la Creu Roja qui té més protagonisme en el relat, en una mena de plantejament a tall de justificació del que el seu personatge va veure en la visita maquillada i l'informe que en va fer.A la segona part, és el comandant nazi qui guanya protagonisme amb una intervenció que va pujant de to i que es converteix en un brillant monòleg irat, que passa per mostrar el seu pòsit cultural —té una biblioteca amb clàssics de totes les cultures, no només germàniques— i evidencia que la cultura tampoc no serveix per frenar la mentida, la manipulació i la barbàrie.Al tercer personatge, el cap dels jueus, li toca aportar la contradicció entre allò que sap que passa de debò al camp i allò que es veu obligat a fer per salvar-se no només ell sinó també la seva família, un tancament que no estalvia el record de l'horror nazi i on els titelles de fusta prenen, ara sí, un relleu especial.
[cliqueu aquí]
«Talking Heads», d'Alan Bennett. Traducció: Anna Soler Horta. Intèrprets: Lurdes Barba (Rosemary), Imma Colomer (Celia) i Lina Lambert (Susan). Il·luminació: Dani Gener. Espai escènic: Julio Vaquero. Vestuari: Companyia. Fotografies promoció: Gerard Lázaro. Fotografies d’escena: Pere Elias. Producció artística: Montserrat Prat. Producció executiva: Judit Ferrer. Distribució: Escenapart. Equip Teatre Akadèmia Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Companyia Petit Comité. Producció Escenapart. Ajudanta de direcció: Marta Margarit. Direcció: Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert. Teatre Akadèmia, Barcelona, 21 abril 2021. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2022. AMB L'ORELLA ENGANXADA ALS AURICULARS DE LA RÀDIO Tenint en compte que l'autor Alan Bennett (Leeds, Yorkshire, Regne Unit, 1934), quan va escriure aquests relats per a la BBC, es van retransmetre després, fa més de 35 anys, per la ràdio, un cop adaptats al teatre, com es va fer el 1992 a Londres i readaptats ara aquí en una excel·lent versió catalana d'Anna Soler Horta, un té la temptació de tornar als orígens, tancar els ulls i escoltar-los amb els auriculars enganxats al vell aparell de les ones hertzianes. Això sí, amb les mateixes veus de tres actrius d'upa com les que els han reinterpretat, autodirigint-se l'una a l'altra, i descabdellant les dèries de cadascuna de les tres dones protagonistes sobre la mort, les malalties, la solitud, la culpabilibitat...El dramaturg Alan Bennett, de qui aquí és pot recordar la seva monumental obra «Els nois d'Història», portada al Teatre Goya per Josep Maria Pou el 2008, té la virtut de fusionar comèdia i tragèdia amb un trencaclosques d'històries quotidianes, salpebrades amb humor, amb un llenguatge d'anar per casa però enriquidor i amb un recurs terapèutic: parlar fins a l'esgotament del que creuen i el que pensen per foragitar els propis fantasmes.Els monòlegs escollits per a aquest muntatge són només una mostra del recull de dotze que Alan Bennett va escriure, com deia, per a la BBC. Però potser són els tres relats que millor reuneixen les característiques de la seva obra literària.Si bé la base textual és essencial, posar-la en la veu d'Imma Colomer (que fa de Celia), de Lourdes Barba (que fa de Rosemary) i de Lina Lambert (que fa de Susan), és encara més essencial. Les tres desprenen tota la ironia que hi vol despendre Alan Bennett, es posen en el cos i l'ànima de les seves protagonistes, tres dones de l'Anglaterra més típica que no són tampoc tan diferents d'altres tres dones d'altres cultures gràcies al rerefons universal amb què les dota l'autor.El títol de l'espectacle «Talking heads», és a dir, «Caps parlants», pot fer pensar que Rosemary, Celia i Susan parlen i parlen pels descosits. Sí, una mica sí. Però durant mitja hora cadascuna tenen la capacitat de retratar tres vides tan diferents de cara enfora i tan semblants de cara endins.Una dona que té cura de mantenir entre crestalls el jardí-hortet d'una veïna condemnada per violència de gènere com a presumpta assassina del marit (l'actriu Lourdes Barba); una viuda que malda per continuar aguantant la botiga d'antiguitats del marit espoliant el veïnat que fa l'últim badall (l'actriu Imma Colomer); i una dona de vicari (l'actriu Lina Lambert) que té més lluny del pensament combregar amb la fe del marit i que troba el refugi del seu esclavatge en el sarcasme i la beguda. Les tres, unides per una escenografia romàntica amb mà de pintor (la de Julio Vaquero) que fa que el triangle protagonista sembli una sola dona.Fa la impressió que les tres dones angleses s'han escapat d'una tertúlia de l'hora del te i han deixat anar tot el que elles i la societat que representen arrosseguen com un llast, des de la discriminació, ja sigui per religió, cultura o classe social, fins als secrets d'alcova, els adulteris amagats, els desitjos mai aconseguits o les frustracions covades amb els anys.Però, això sí, al mal temps, bona cara. I és aquesta bona cara i l'humor fi el que salva les tres de caure a la caldera de l'infern. La Rosemary, la Celia i la Susan d'Alan Bennett no necessiten, com passa ara, ni sessions de psicòleg ni sessions de terapeuta. Rosemary, Celia i Susan són tres ànimes enfortides i endurides pel solatge i la cuirassa protectora de tot un altre temps.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Maestro Fellini», de Ludovica Damiani i Guido Torlonia. Traducció d'Enrico Ianniello i Albert Tola. Intèrprets: Mar Ulldemolins i Mario Gas. Il·luminació: Lluís Serra. Vestuari: Gloria Viguer. Tècnic de vídeo: Alfonso Ferri. Regidoria i adjunt de producció: Sergi Galera. Fotografia: David Ruano. Foto Rossy de Palma: Manuel Outumuro. Equip Teatre Akadèmia. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 5 febrer 2020. El 20 de gener del 2020, el cineasta Federico Fellini, mort a Roma el 1993, hauria complert 100 anys. L'efemèride no ha passat per alt del director Guido Torlonia i ha portat el vessant més humà i personal de Federico Fellini al Teatre Akadèmia, amb una triple mirada de la qual és coautor ell mateix juntament amb la guionista i productora audiovisual Ludovica Damiani: una sessió única en italià amb l'actriu Rossy de Palma i l'actor Sergio Rubini; una primera sèrie de funcions en espanyol amb l'actriu Serena Vergano i l'actor Mario Gas; i una segona sèrie de funcions en català, també amb l'actor Mario Gas, però amb l'actriu Mar Ulldemolins.En les tres modalitats, el guió dóna la veu en primera persona al mateix Federico Fellini. I ben aviat la parella d'intèrprets —davant del faristol— es fonen amb Fellini gràcies al recull d'imatges projectades al fons —talls de documentals, entrevistes, festivals, reportatges de rodatges, fragments de pel·lícules...— que van apareixent a la pantalla, sincronitzades gairebé sempre amb allò que els espectadors estan escoltant.La relació, doncs, entre el que es diu i el que es veu dóna un aire dinàmic a allò que corria el perill que es convertís només en una lectura dramàtica, concepte del qual es fuig encertadament fins i tot quan Mar Ulldemolins —la funció de la qual parlo— esgarrapa el silenci amb uns compassos emblemàtics amb l'efluvi de la trompeta típica de moltes de les bandes sonores dels films de Fellini.«Maestro Fellini» —que continua amb l'estructura de l'homenatge que Guido Torlonia ja va fer a Giorgio Strehler amb «Caro maestro»— no és només, com podria semblar, un espectacle per a cinèfils i fans de Fellini sinó que és un espectacle per a tots aquells que vulguin conèixer una mica més de les inquietuds, de la bonhomia, de la ironia, l'humor i l'escepticisme heretat de pagès de la Romanya, de la passió per la feina del cinema i de la passió per la vida que va caracteritzar Federico Fellini perquè la dramatúrgia de Ludovica Damiani i Guido Torlonia parteix d'una honesta voluntat divulgativa —sense prescindir del rigor—, d'estima amb l'homenatjat, de respecte amb la seva trajectòria i sobretot de reconeixement per una obra única del cinema del segle XX.Amb «Maestro Fellini», els espectadors fan un passeig de noranta minuts —temps estàndard de pel·lícula— per la infància del director, pel paisatge i la gent de la Romanya, pel procés de rodatge d'algunes de les seves pel·lícules, per la relació amb la dona de la seva vida i actriu Giuletta Masina, per la seva relació permanent amb el compositor Nino Rota —és revelador com Fellini li dicta com s'imagina la banda sonora de segons quines escenes—, per la importància del postmuntatge un cop s'ha fet el rodatge, per una no dissimulada aversió als entrebancs financers i burocràtics de producció i també per la seva al·lèrgia a les preguntes més tòpiques de la premsa que, en realitat, tampoc no va defugir mai. I per fer-ho cinèfil del tot, no hi falten talls d'opinions de personatges imprescindibles en l'extensa trajectòria cinematogràfica de Federico Fellini: des d'Alberto Sordi —que adverteix que mai no se sap què hi ha de veritat i de mentida quan Fellini parla de la seva pròpia vida— a la mateixa Giulietta Masina; o des de Marcello Mastroianni a Anita Ekberg o Anna Magnani; sense oblidar el director Bernardo Bertolucci —que confessa que es va fer cineasta als 17 anys després de veure una pel·lícula de Fellini— fins al director Luchino Visconti o el personatge més contemporani, Roberto Benigni, a qui Federico Fellini qualifica de gran clown de la pantalla. Amb un programa així —marcat pel blanc i negre d'època—, és inevitable que se surti del teatre amb la banda sonora de Nino Rota al cap i, inconscienment, xiulant, als llavis.
VIDEO
VIDEO
Tema principal de «8 1/2» de Nino Rota (1). Fragment d'una entrevista de la BBC de l'any 1965 a Federico Fellini (2).
«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta». Creació original a partir de «La Tempesta» de William Shakespeare, a càrrec de Projecte Ingenu. Intèrprets: Toni Guillemat, Cristina López, Neus Pàmies, Víctor Rodrigo, Martí Salvat, Roser Tàpias i Xavier Torra. Música original i arranjaments vocals: Neus Pàmies. Espai sonor: Pol Queralt. Disseny espai i il·luminació: Laura Clos (Closca). Disseny vestuari: Marta Rafa. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Assessoria moviment: Víctor Rodrigo. Ajudant direcció: Jaume Viñas. assistent artística: Rosa Serra. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 abril 2018. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 20 novembre 2019. William Shakespeare, quan va escriure l'obra que es considera pràcticament el seu testament literari, «La tempesta», va desterrar el seu heroi Pròsper, el duc de Milà, i la seva filla Miranda, en una illa deserta. Diria que no els va preguntar quines tres coses s'hi emportarien i, per això, pare i filla, s'hi van trobar amb una sabata i una espardenya. El duc de Milà, que s'hi va moure com un mag —ja voldria tenir els seus poders ultraterrenals el veterà Hausson de La Seca!— va acabar desencadenant una tempesta per venjar-se de tothom i el que va aconseguir és posar-se en contacte amb l'altre món.Els viatges, ni que siguin virtuals o a l'altre món, canvien fins i tot els ducs. I Pròsper va renunciar finalment a la mala bava i al patriarcat poderós que arrossegava i va permetre que la seva filla Miranda trobés l'amor de la seva vida. I vet aquí un gat, vet aquí un gos i vet aquí que el conte ja s'ha fos, es va adreçar al poble —els espectadors— i els va dir una cosa semblant a: «Perdoneu-me, però no tornarà a passar».Fins aquí el que Shakespeare, després de l'estrena del 1611 a Londres, va deixar amb «La tempesta» per a la posteritat. I vet aquí el que la companyia del Projecte Ingenu ha elaborat, en una mena de trilogia singular, després de «Hamlet» i «Romeu i Julieta»: una proposta que arrenca després del final del duc de Milà, Pròsper, i que amb algunes picades d'ullet a referències de personatges i seqüències de l'obra original, s'endinsa en la memòria i, en un salt simbòlic molt contemporani, més aviat a la pèrdua de la memòria.No és estrany, doncs, que en alguns moments sembla com si Projecte Ingenu hagi entrat en un geriàtric molt especial —que s'adonin els espectadors, quan surten de la sala després de setanta minuts, de la pila de sabates de goma blanques d'infermeria que hi ha a terra, un cop desmuntat tot l'atrezzo del muntatge—. ¿I qui és l'avi que pateix demència senil? Doncs, precisament, el duc de Milà, Pròsper, que fa memòria a través del record que s'esvaeix, del que va ser i del que va fer, abans de desencadenar la seva tempesta venjativa.«Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» és un espectacle eminentment teatral, sí, però que es pot reivindicar també i amb fonament de causa, com un espectacle coreogràfic. Teatre-dansa o Dansa-teatre amb un treball de moviment que en una de les primeres seqüències —la dels servidors que van i vénen de la cuina a la taula del duc i Miranda— sembla que hagin fet un curset accelerat en una escola d'hostaleria sense que trenquin cap plat ni que s'aboqui ni es faci miques la sopera de la vaixella.L'espectacle és tan físic que entra pels porus perquè els espectadors se n'amarin. Ni una paraula. Teatre mut, vaja, com el cinema de l'antigor. I amb una música original, de la qual és autora una de les actrius, Neus Pàmies, que es mereix tota una menció especial perquè combina la música tradicional més pròxima amb la clàssica més antiga fent que els set intèrprets —Víctor Rodrigo és el veterà coreògraf i ballarí que interpreta el paper de Pròsper— es converteixen com aquell qui no vol la cosa en una coral de cambra esplèndida.Marc Chornet, autor de l'adaptació i director del muntatge, i Laura Clos (Closca), dissenyadora de l'espai i la il·luminació, han creat un espai central a la Sala Joan Brossa de La Seca molt auster, però també molt suggerent en plasticitat: una banyera, un catre noble, una taula de menjador, un armari de cuina amb la vaixella... i aparells que diria que porten la memòria al vintage dels seixanta-setanta del segle passat: els telèfons de disc penjats, el televisor vell que projecta imatges de cases reials fent un salt en el temps passant per la imatge de la casa dels Borbons més recent i fins a fets d'ara mateix com les recàrregues policials espanyoles de l'1-O, a més d'imatges internacionals o la del drama dels refugiats, o les més banals d'un partit de futbol. Només unes columnes fan que els espectadors a dues bandes perdin, en alguns moments, la visió de segons quins personatges (una qüestió d'importància mínima subjecta sempre a la posició de cada espectador).La companyia admet la seva influència teatral. Es refereixen al teatre de Heiner Goebbels, Jan Lawers, Christoph Marthaler o Carles Santos. I no amaguen que s'emparen en Heiner Müller quan en l'adaptació de «Hamlet Machine» començava amb l'afirmació: «I was Hamlet». Doncs, això, «Vaig ser Pròsper...», un brillant exercici d'experimentació, de risc teatral, de reptar els espectadors contra la convenció de la comoditat, d'exercir la imaginació i forçar el pistó de la poesia visual.La companyia de Projecte Ingenu té un decàleg de principis: volen ser ingenus, volen jugar, volen fer recerca, volen fer entrenament per millorar, volen fer un treball col·lectiu, el volen fer artesà, volen trobar la bellesa estètica, volen fer música, volen furgar en la terra, el foc, l'aigua i l'aire i, sobretot, no volen renunciar a l'herència, el que han estat i el que són, buscant les arrels. «Vaig ser Pròsper o recordant la tempesta» reuneix honestament totes aquestes intencions. Només cal que els espectadors vulguin viure i compartir plenament aquestes experiències.
«Romeu i Julieta», de William Shakespeare. Traducció de Marc Chornet i Anna Maria Ricart. Intèrprets 2019: Martí Salvat, Clàudia Benito, Cristina López, Cristina Arenas, Rosa Serra, Neus Pàmies, Joan Codina, Xavier Torra i Toni Guillemat. Intèrprets estrena: Carlos Cuevas, Clàudia Benito, Roser Tapias, Alba José, Rosa Serra, Neus Pàmies, Jordi Llordella, Martí Salvat i Toni Guillemat. Intèrprets reposició: Martí Salvat, Clàudia Benito / Roser Tapias, Jordi Llordella, Xavier Torra, Ricard Farré, Ariadna Fígols, Rosa Serra, Alba José i Cristina López / Roser Tapias. Escenografia: Laura Clos (Closca). Il·luminació: Justo Gallego. Vestuari: Laura Clos (Closca) i Teresa del Junco. Caracterització: Txus González. Moviment: Víctor Rodrigo. Direcció vocal: Neus Pàmies i Rosa Serra. Companyia Projecte Ingenu, resident de la Nau Ivanow. Ajudanta direcció: Cristina López. Direcció: Marc Chornet Artells. Sala Joan Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 maig 2016. Reposició: 7 desembre 2016. Reposició: Teatre Akadèmia, Barcelona, 6 novembre 2019. [Critica corresponent a l'estrena del 2016] ¿Què passaria si aquest parell de jovencells de ficció, Romeu i Julieta, la parella mítica del fals balcó turístic de Verona, visquessin a l'època de l'emergent aplicació del Periscope? ¿Anunciarien els seus respectius suïcidis als seus milers de seguidors pel mòbil, com ha fet la jove parisenca de 19 anys, al segle XXI, fa pocs dies, abans de llançar-se a les vies del RER del sud de París per un desengany sentimental...? ¿Avisarien les criatures que no miressin la pantalla perquè el que veurien en directe seria molt, molt, molt terrible...? ¿O potser aconseguirien, un cop fetes públiques les seves intencions, que algun dels Capulets o algun dels Montaguts els desdís de la seva tràgica decisió fruit dels efectes mal calculats d'una sobredosi d'èxtasi quan entressin en l'insomni del beuratge...?VIDEO
VIDEO
Tràiler del muntatge «Romeu i Julieta» de la companyia Ingènua (1). Tràiler d'una de les versions cinematogràfiques de l'obra, «Shakespeare in Love» (1998), dirigida per John Madden, amb guió de Marc Norman i Tom Stoppard, interpretada per Gwyneth Paltrow, Joseph Fiennes i Geoffrey Rush, entre altres (2). Un tast d'una de les composicions del compositor i llaütista anglès John Dowland (3).
«Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?», de Jean Marboeuf. Traducció de Joan Casas. Intèrprets: Carme Elias i Vicky Peña. Veu en off: Mario Gas. Espai escènic: Sebastià Brosa i Paula Bosch. Disseny il·luminació: Alberto Rodríguez (AAI). Espai sonor: Damià Martínez. Disseny vestuari: Gloria Viguer. Caracterització: Helena Feroy i Marta Ferrer. Assessorament moviment: Ana Pérez García. Ajudant caracterització: Paula Ayuso. Enregistraments i edició so: AcusticAnoia. Construcció escenografia: Art Coolers - Andreu Mateo. Confecció vestuari: Dress Art. Realització fictici: Judit Rabasseda. Coordinació tècnica: Rubèn Taltavull. Regidoria: Olga Fibla. Fotografia: David Ruano. Vídeo: OMEN. Producció: Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció i producció: Iban Beltran. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 9 març 2019. «Les estrelles no són immortals». Aquesta és una de les sentències que deixa anar el personatge de l'actriu Joan Crawford en aquesta recreació epistolar de ficció que manté amb la seva principal rival, l'actriu Bette Davis, coincidint en el temps de rodatge de la pel·lícula «What Ever Happened to Baby Jane? (Què se n'ha fet de Baby Jane?») que va dirigir Robert Aldrich el 1962 quan les dues dives de Hollywood ja estaven de tornada de la seva carrera i vivien, cadascuna a la seva manera, un moment delicat a l'hora de lluitar contra la barrera de la masculinitat dins de la indústria cinematogràfica de l'època i l'envelliment que les assetjava a la cantonada.Tant els cinèfils com els que no ho són botran de la butaca amb aquesta obra de cambra breu, massa breu, només una hora, en què dues de les grans actrius que té el teatre català actual, Carme Elias i Vicky Peña, fan un tête-a-tête en un marc escenogràfic de camerinos simètric, on no hi ha miralls però on les dues, en els papers de la Bette i la Joan, s'emmirallen, s'ignoren, es necessiten, s'odien i s'admiren a la vegada.El director del muntatge Guido Torlonia —director també de la línia actual del Teatre Akadèmia— ha tret el millor de les dues actrius que, tot i ambientant-se en el glamour dels anys seixanta del segle passat, converteixen el seu discurs en una mirada d'ara i de sempre sobre la feblesa de l'èxit i la incertesa de la feina interpretativa. «S'acaba una obra i has de tornar a començar a fer-ne una altra que provi de tenir el mateix èxit», confessa també Joan Crawford.No es pot deixar de banda la referència de la sèrie «Feud: Bette and Joan» que el 2017 es va emetre pel canal HBO, protagonitzada per les actrius Jessica Lange i Susan Sarandon. Però aquí es parteix de la versió teatral original de l'autor Jean Marboeuf (Montlluçon, França, 1942), estrenada fa deu anys, que imagina una relació epistolar en la qual posa com a protagonistes les dues grans dives i les relaciona sobretot amb el director cinematogràfic Robert Aldrich. En ple 1962 —i també, com a efemèride, el dia que va morir Marylin— les dues estrelles es diuen allò que potser pensaven tot i que ho escampaven només en veu baixa. Un no pot deixar de pensar quina batussa haurien muntat les dues si en el seu temps hagués existit, com ara, el canal de Twitter! L'actriu Carme Elias és Bette Davis (1908-1989) i l'actriu Vicky Peña és Joan Crawford (1905-1977). Un tàndem d'alt voltatge dels que marquen una excepció en l'antologia teatral i que s'ha viscut en comptades ocasions —el tàndem d'Anna Lizaran i Emma Vilarasau, per exemple, el 2005, en podria ser un altre exemple, amb l'obra «Un matrimoni de Boston», de David Mamet, a l'Espai Lliure de Montjuïc—. Són peces bombó. Irrepetibles. Creades per a actrius de llarga trajectòria i amb una brillant solidesa escènica.
Però el director Guido Torlonia no es deixa encaterinar per aquest solatge i com que parteix d'una refinada traducció de Joan Casas, un elegant espai escènic i un complement d'il·luminació i de so molt suggerents, a més de la imprescindible i singular caracterització dels dos personatges, converteix les successives intervencions de les dues actrius —ara tu, ara jo— en un espectacle on no tot reposi en la paraula sinó que el moviment, l'expressió i la dramatització aconsegueixin algunes escenes en què el cos de les dues se sincronitza en un mateix gest com si, en realitat, el mirall invisible on es reflecteixen hi fos de debò. Lluny de caure en el fetitxe del mite, la posada en escena de «Què va passar amb Bette Davis i Joan Crawford?» acoloreix la flama de dos dels noms femenins que encara ara llueixen en la història del cinema en blanc i negre.
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Clip promocional del muntatge teatral del Teatre Akadèmia (1). Tràiler de la pel·lícula del 1962 «What Ever Happened to Baby Jane? (Què se n'ha fet de Baby Jane?») (2). Tràiler de la sèrie del 2017, «Feud: Bette and Joan» amb Jessica Lange and Susan Sarandon (3).
«Nit de reis», de William Shakespeare. Títol original: 'Twelfth Night, or What You Will'. Dramatúrgia d'Adrià Aubert. Música de Llorenç González. Intèrprets 2018: Eduard Autonell, Mònica Barrio, Ricard Farré, Xavi Frau, Carles Gilabert, Ariadna Pastor, Lluna Pindado, Mònica Portillo, Vanessa Segura i Josep Sobrevals. Intèrprets 2014: Laura Aubert, Mònica Barrio, Queralt Casasayas, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Xavi Frau, Oscar Jarque, Lluna Pindado i Arnau Puig. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Adrià Aubert (2018) / Jorge Mur(2014). Construcció: Guim Roselló i Enric Romaní. Lluita d'espases: Anna Carner. Assistent musical i de moviment: Núria Cuyàs. Premsa: Ester Cànovas. Comunicació i màrqueting: Paula Arbós. Producció: Marina Marcos. Assistent direcció en pràctiques (2018): Sara Membrives. Direcció: Adrià Aubert. Círcol Maldà, Barcelona, 14 desembre 2014. Teatre Akadèmia, Barcelona, 12 desembre 2018. [Crítica corresponent a l'estrena del 2014, a la sala El Maldà] I tots contents i feliços es van fer un tip de menjar anissos! Aquesta és la impressió que devia pretendre donar William Shakespeare quan, per festejar la nit de reis, l'Epifania, va escriure aquesta obra (el 1602) que, mirada amb ulls contemporanis, té un registre evident de comèdia d'embolics, amb alguna porta i tot i amb final feliç per a la majoria de personatges tret d'un.La companyia Els Pirates en va fer una representació exclusiva el mes d'octubre a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya dins de l'últim Festival Shakespeare. Per això el pas ara a un espai íntim i reduït com el Círcol Maldà, per a una obra que compta en aquesta versió amb una desena d'intèrprets, requeria un procés d'adaptació física perquè hi ha molt de moviment, una certa gresca col·lectiva, una fugaç batalla d'espases i un afegit, marca de la casa, amb diverses peces musicals.La primera versió en català de l'obra prové del 1907 i el seu traductor i també actor, Carles Capdevila i Recasens (1879-1937), la va enregistrar amb el títol complet: 'La Festa dels Reis o lo que vulgueu', un afegit que, en l'obertura de l'obra, l'actriu Laura Aubert —que aquí fa el paper del Bufó— també recorda, convidant els espectadors a acompanyar-los durant una estona... més o menys llarga, diu. Se'l calla, el temps, però diguem que són dues hores que els espectadors ni notaran que han passat. De la primera versió fins a l'actualitat, el teatre català compta amb altres traduccions: la de Carme Montoriol (1935), la de Josep Maria de Sagarra (1945), la de Salvador Oliva (1986) i la de Joan Sellent (2010), representada al TNC. L'estiu de l'any passat, el 2013, la companyia Parking Shakespeare, la va representar també a l'aire lliure de l'Estació del Nord. L'obra se situa en un indret imaginari, Il·líria, que tot i que podria beure de les fonts del segle III, els entesos atribueixen a l'Adriàtic, entre les actuals regions de Croàcia, Montenegro i Albània, tot i que admeten que podria ser també un espai fantasiós, d'il·lusió (Il·líria), i inspirada per Shakespeare en una obra de Plaute on un bessó arriba a la recerca del seu germà.El fet és que a l'Il·líria del Maldà hi també "pirates" (els de la companyia), com a l'època de l'Adriàtic antic i res no impedeix que la jovenalla s'esplaï en jocs d'amor alguns dels quals porten més mala intenció que s'hi juguessin al Monopoly, però romàntic, amb la diferència que aquí els beneficis a obtenir pel guanyador no són de patrimoni immobiliari sinó de parimoni amorós.Sebastià (Bernat Cot) i Viola (Queralt Casasayas) són dos germans bessons. Un naufragi davant la costa d'Il·líria els ha separat. Viola arriba esgotada a la platja amb l'ajuda del Bufó de la cort del duc d'Orsino (Laura Aubert). I com que Viola creu que el seu germà bessó és mort, es disfressa d'home i es fa passar per un patge anomenat Cesàrio a la cort del duc Orsino (Xavi Frau), que està enamorat d'Olívia, una noia de casa bona (Mònica Barrio). Però ella el rebutja, i per això el duc d'Orsino utilitza Cesàrio (la falsa Viola) per fer de confident i missatger. I vet aquí que Cesàrio (entengui's Viola) acaba enamorant-se d'Orsino, a la vegada que la jove Olívia s'enamora del misatger Cesàrio. I embolica que fa fort!Plantejat l'enrenou, la resta no fa res més sinó embullar la troca i la farsa té un pobre cap de turc: el majordom d'Olivia, en Malvolio (interpretat per Arnau Puig), una mena de Quixot que viu entre imaginacions i somnis, que es mira el mirall i s'hi veu guapot, i que per això és el cau de les bromes dels que l'envolten i el que proporciona algunes de les situacions més hil·larants.He dit que l'espectador no s'adonarà de les dues hores i és així. Per alleugerir el discurs, la dramatúrgia d'Adrià Aubert ha tingut especial cura a dotar l'obra d'un aire fresc, matisant-la amb passatges musicals, alguns subtils foscos i pseudointermedis. De fet el muntatge ja obre amb una balada coral, tal com acaba, i entremig, és Laura Aubert en solitari (guitarra, violoncel...) qui aporta totes les cares del Bufó, des del clown fins a la recitació musical, a més d'alguna altra breu intervenció al piano o la guitarra del personatge de Maria (Núria Cuyàs).D'entre els altres personatges de l'obra, amb una interpretació coral que no trontolla gens ni amb ningú, hi ha l'Andreu (Ricard Farré) que és qui provoca algunes de les seqüències més alterades, desorientat com està per tot el que està succeint al seu voltant, i qui fa que les espases entrin en joc (malgrat que l'espai del Maldà no permet gaires caramboles en aquest sentit). I l'actriu Queralt Casasayas (que ha coparticipat també en la direcció del muntatge) representa un bon perfil del personatge de Viola, tant quan es fa passar pel fals Cesàrio, com quan desvela la seva autèntica identitat. El que deia: Els Pirates, tots contents i feliços, com segurament pretenia Shakespeare, es fan un tip de menjar anissos!
«InFAUST». Versió lliure d'Anna Maria Ricart a partir de «Faust», de J. W. Goethe. Adaptació i dramatúrgia: Anna Maria Ricart. Música original i arranjaments: Neus Pàmies. Intèrprets: Toni Guillemat, Neus Pàmies, Martí Salvat, Roser Tapias i Cristina Arenas. Escenografia: Laura Clos "Closca" (Set Up Design). Il·luminació: David Bofarull. Disseny projeccions: Alfonso Ferri. Vestuari: Marta Rafa. Espai sonor: Pol Queralt. Ajudant escenografia: Sergi Corbera (Set Up Design). Fotografia: David Ruano. Vídeo: OMEN. Producció executiva: Pol Cornudella. Coproducció Teatre Akadèmia i Projecte Ingenu. Direcció: Marc Chornet Artells. Teatre Akadèmia, Barcelona, 28 octubre 2018. Ser afortunat o no ser-ho. Faust o Infaust. Viure dins de la realitat terrenal o sobreviure dins de la realitat virtual. La companyia Projecte Ingenu capgira l'ordre dels valors del mite de «Faust» de Goethe sense alterar-ne el resultat. Tal com està el pati, avui en dia, ja no n'hi ha prou de vendre's l'ànima al diable. Hi ha múltiples opcions per rellogar, malvendre, empenyorar o malbaratar el poc que un té a canvi de posseir tot el que ofereix un món anegat fins al coll de materialisme. Això és, més o menys, el que proposa que s'entengui Projecte Ingenu de la seva singular mirada al mite, apta per a espectadors sense prejudicis i sempre oberts a noves experiències teatrals.I la companyia que ja ha marcat una línia molt peculiar en la seva manera d'interpretar ho fa donant un relleu important als personatges centrals de Mefistòfil i Faust, però sense prescindir dels altres personatges que els envolten, amb un èmfasi especial pel de Margarida, que és plorada amb una adaptació de la cançó infantil «Margarideta lleva't de matí». No cal esperar que el discurs de l'obra reprodueixi fil per randa l'original. La proposta se n'allunya i juga amb els cinc sentits, amb una interpretació molt física, on els diàlegs sincopats són més aviat monòlegs entretallats on cadascú sembla que vagi a la seva i sense fil de continuïtat. Cal un usuari i un password per passar del món real al món virtual. I una etiqueta que identifiqui qui mou els fils, com «MFTL», per exemple, que amb una mica de sort s'endevina que es refereix al malvat Mefistòfil.Projecte Ingenu converteix el «Faust» de Goethe en un «InFAUST» que assumeix els recursos de la tecnologia digital i que xucla de tot d'elements que han fascinat les generacions més joves, o no tan joves si es compara l'escena dels mòbils reflectint el feix de llum blavosa sobre els seus rostres amb els mòbils que tenen també atrapats els postadolescents i generacions més madures.Però sobretot fa una barreja de les tendències juvenils dels últims temps: una mica de manga, una mica de mitologia, una mica de tragèdia, una mica d'humor, una mica de xou televisiu... I tot en una escenografia de Laura Clos, gairebé una instal·lació artística, que reflecteix també els dos espais, el real i el virtual, des de la penombra del fons real fins al reflex com un mirall deformat de l'escenari virtual convertit en un bassal d'aigua on s'hi xipolleja, s'hi estoven els papers, s'hi remulla la perruca de colors, s'hi crea un núvol tenebrós de boira o s'hi aneguen les víctimes.L'actriu i cantant Neus Pàmies, que ha recomposat la cançó «Margarideta lleva't de matí» i que s'hi interpreta com un lament a cappella, és el pèrfid Mefistòfil, el seductor. I l'actor Toni Guillemat, indecís, desconcertat, incapaç de resistir-se a la temptació, és Faust. L'actriu Cristina Arenas és la monarca que dóna el crèdit il·limitat a Faust perquè visqui com vulgui sense que li falti res del que cobeja, amb l'aval i la soga al coll de Mefistòfil, esclar. I Roser Tapias és la jove víctima de Faust. Mentre que Martí Salvat hi fa el paper del bufó i secretari de la monarca capitalista.«InFAUST» és un espectacle visual que juga amb la sonoritat, el marc escenogràfic, la il·luminació, el moviment, la veu i un vestuari entre contemporani i de disseny de sèrie animada o il·lustrada que canvia l'avern de l'original per l'infern modern que és, per a molts addictes a l'esclavitud de la porta oberta a l'infinit, la seducció de les noves tecnologies. Però ja sigui dins el món real o dins el món virtual, les conseqüències sempre són les mateixes: el cos nu que s'ha deixat vendre virtualment per la golafreria de posseir-ho tot acaba vagarejant com un gos pel món real pidolant les engrunes del que sobra.
VIDEO
VIDEO
«Escenes d'un matrimoni», d'Ingmar Bergman. Traducció de Carolina Moreno. Intèrprets: Jordi Figueras i Anna Sabaté. Assessorament: Albert Tola. Espai escènic i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Lluís Serra i Natàlia Ramos. Música: Àlex Tenas. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Assessorament caracterització: Txus González. Ajudant direcció (estudiant en pràctiques IdT): Esteve Mulero. Direcció: Marta Gil. Coproducció de la Companyia Les Antonietes i Nexus Europa. Teatre Akadèmia, Barcelona, 8 abril 2018. Des que Ingmar Bergman (Uppsala, Suècia, 1918 - Fárö, Suècia, 2007) va portar a la pantalla, els anys setanta del segle passat, en clau de sèrie televisiva, i després al cinema, la recreació d'una part de la seva pròpia experiència sentimental amb l'actriu Liv Ullmann (Tòquio, 1938), les diferents versions de l'adaptació teatral s'han anat succeint sense que es noti el pas del temps. Aquí mateix, en els últims divuit anys, se n'han vist dues de ben diferents: la que va dirigir Marta Angelat, amb Francesc Orella i Mònica López, al Teatre Nacional de Catalunya el 2010, i la que el 2017 van presentar al Teatre Tívoli, Ricardo Darín i Andrea Pietra, sota la direcció de Norma Aleandro.Així, doncs, si la majoria dels directors i intèrprets que s'han trobat amb la versió teatral defugen la comparació amb l'original de la sèrie televisiva, també és aconsellable no fer les mateixes comparacions entre les diverses versions escèniques vistes aquí, entre altres coses perquè la manera d'entendre la vida de parella va evolucionant a recer dels aires que corren en cada moment.Sí que cal dir que la versió que ara dirigeix Marta Gil (Barcelona, 1975) al Teatre Akadèmia, sota producció de Les Antonietes i Nexus Europa, manté la traducció de Carolina Moreno, que ja va fer per al TNC. Hi ha ara només unes lleus llicències que enforteixen l'ús de la tauleta i el mòbil —la parella manté els romàntics llibres de lectura de tauleta de nit tot i que un comença a dubtar que el mòbil no hagi ocupat també aquest espai— i s'hi manté la moneda de les corones sueques per no caure en allò de qui perd els orígens perd la identitat, perquè la identitat d'«Escenes d'un matrimoni» és inseparable de Bergman i del seu món.La posada en escena de l'equip de Marta Gil és molt conceptual: dues peces de moble corredisses fan de taula, d'armari, de sofà o de llit, segons les circumstàncies. El vestuari canviant, a banda i banda de l'escenari obert, és a la vista dels espectadors. I les ampolles de whisky i els gots hi són presents en tot moment. De fet, l'alcohol és l'únic atrezzo que necessita Bergman per explicar la seva història —ella advocadessa, ell professor universitari, parella benestant amb dues filles ja grans sempre absents—, que s'allarga durant una vintena d'anys i passa la maroma de la comprensió del matrimoni inicialment blindat a la violència de la trencadissa de parella inevitable.L'obra té sis escenes, sis moments, sis etapes de la vida de la parella... i en cadascuna de les sis el «maillot groc» de la cursa ciclista va passant d'unes mans a unes altres. Les primeres escenes —si fem cas del moment sociològic que s'està vivint després del 8-M i les campanyes contra la desigualtat de la dona— deuen posar els pèls de punta als espectadors o a les espectadores que formen part dels col·lectius que lluiten per aquesta igualtat perquè Marianne encaixa la humiliació i la ceguesa de la primera notícia de trencament amb un grau de submissió que, si als anys setanta podia sonar usual, a hores d'ara és com una bufetada a la galta.No és fins que s'arriba al meridià del muntatge —un parell d'hores aproximadament de durada—que Marianne s'imposa a Johan i assumeix el trencament amb realisme, destapa el seu interior, troba el seu jo veritable i intenta guanyar la partida. Però, malgrat el trencament, el cordó umbilical del matrimoni no s'acaba de tallar mai i Marianne i Johan segellen un pacte de carn i ungla que va més enllà del que una relació esqueixada d'aquesta mena acostuma a mantenir.Un altre dels atractius d'«Escenes d'un matrimoni» reposa en el registre que adopten els seus dos intèrprets. Es pot caure inútilment en la comèdia de sobretaula, si no s'entén Bergman, o es pot aprofundir en la psicologia de col·loqui de cine-club dels dos personatges, si s'intenta d'entendre'l massa. O encara es pot optar per un camí intermedi, naturalista, quotidià, domèstic, que faci que els espectadors s'hi sentin tan còmodes com identificats.
L'actor Jordi Figueras i l'actriu Anna Sabaté, i també la direcció, opten per aquest camí i això fa que el ritme de l'obra es bressoli com ho fan les onades del mar sobre la sorra: anant i tornant, anant i tornant... i en cada onada emportant-se, esclar, una part de la vida de Marianne i Johan. «Escenes d'un matrimoni» és una peça de culte apta no només per a aquells a qui agrada revisitar les històries que ja coneixen sinó per impactar en noves generacions d'espectadors que se la continuen fent seva.
VIDEO
«La vida perdurable», de Narcís Comadira. Intèrprets: Mercè Managuerra i Emilià Carilla. Col·laboració especial d'Enrique de la Serna. Música d'Albinoni. Assessorament vestuari: Romana Redlova. Espai escènic: Boris Rotenstein i Ivan Oset. Direcció de Boris Rotenstein. Versus Teatre, Barcelona, 5 febrer 2003. Reposició: Teatre Akademia, Barcelona, 13 abril 2013. 'La vida perdurable' es podria titular simplement 'Un dinar'. De fet, l'obra original de Narcís Comadira ja afegeix al títol: 'Un dinar'. Aquest dinar, ple de tensions, només entre dos personatges, mare i fill, ja va tenir una estrena fa vint anys. Es va recuperar en fa deu, al Versus Teatre. Ara, tot el bon solatge que té el text de 'La vida perdurable' surt novament a l'escenari en aquesta posada en escena del Teatre Akademia, dirigida per Boris Rotenstein i interpretada per Mercè Managuerra i Emilià Carilla, amb un tercer intèrpret, Enrique de la Serna, que es limita a presenciar des de dalt, des d'una de les àrees dels espectadors, el conflicte que esclata a taula entre mare i fill.El mèrit del text troba tot el suport en la seva construcció formal. D'una simple conversa entre plat i plat, Narcís Comadira en fa una profunda reflexió que no es queda només en un discurs més o menys punyent, més o menys travat entre mare i fill, sinó que penetra també en la memòria i l'experiència dels espectadors.El dia de la meva funció, després de l'hora i quart aproximada que dura l'obra, la majoria dels espectadors feien comentaris sobre l'actitud passiva, gairebé cínica, que té el personatge de la mare. Si l'expressió "parlar a una paret" té sentit, el sentit el pren a 'La vida perdurable'. Mentre el fill de l'obra pretén que la seva mare accepti obertament la seva situació homosexual, l'objectiu només l'aconsegueix en els espectadors, cosa que fa que la mare sigui d'aquells personatges que als espectadors se'ls ennuega per la seva reacció, o més aviat no reacció. Una antipatia que Mercè Managuerra es guanya a pols amb una interpretació refinadíssima.Però el diàleg quedaria curt si només fos això. Darrera de 'La vida perdurable' hi ha també la descoberta, per a l'espectador, del misteri que fa que mare i fill hagin arribat a deixar passar el temps mantenint la situació d'incomprensió: l'existència del marit, ja mort, a qui la mare no pot perdonar que l'hagués enganyat amb una doble moral. D'aquesta descoberta, s'encarrega Emilià Carilla, que, amb un simple barnús a taula, porta bona part del diàleg, en un to adequat a la perfecció al conflicte, per la via del personatge dolgut del seu destí.La intenció d'encarregar una làpida per a la tomba del pare difunt desencadena la discussió, desencadena la bobina dels records, desencadena la incomprensió que comença latent i que es manté latent durant tota l'obra, oprimida i sense possibilitat de desenllaç.Estructura, doncs, txekhoviana, que el director, seguint fidelment la pauta marcada per l'autor, deixa transcórrer, centrat més en l'actitud, l'expressió dels dos intèrprets, en una atmosfera de present ancorat en el passat i de passat que empeny el present, amb moments que tenen punts àlgids en confessions i contraconfessions que volen alliberar els qui le fan, però que no fan res més sinó continuar-los encadenant... d'una manera perdurable.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
