ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Aquitània]
- «Tots els dies arriben», d'Iñaki Garz. Traducció de Jordi Boixadós. Intèrprets: Albert Alemany, Lali Barenys, Jenny Beacraft i Pep Miràs. Escenografia: Icaroteatre. Il·luminació: Jaume Feixas. Vestuari: Andrea Castellanos. Espai sonor: Marc Domínguez Sánchez. Fotografia: David Tarrasón. Vídeo: Joan Gastó. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Tècnics de sala: Isidora Ahumada i Adrià García. Taquilla: Bea Fenollar. Direcció: Ikaki Garz. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 7 setembre 2023. Reposició: 8 març 2024. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 19 juliol 2024.
TAULA PARADA... VAIXELLA ESBERLADA
- Quan una obra de teatre té lloc en una taula ben parada com aquesta, amb una bona vaixella, un bon vi, una transparent aigua embotellada, un menú amb panses confitades i un envejable pastís de formatge per a les postres, perquè a l'hora que es fan les funcions, sempre hi ha el cuquet de la gana, el presagi que la feliç trobada acabi en punxa sempre hi és.
- I això és el que passa en la trama d'aquesta presumpta comèdia que enganya els espectadors d'entrada, fins i tot arrencant-los el somriure, i que els va portant pels camins més foscos de la tragèdia fins a glaçar-los la sang, uns camins que em guardaré prou de desvelar quins són perquè l'auditori els ha de resseguir en primera persona.
- Dos germans amb les seves parelles. Es veuen i es freqüenten poc. I quan ho fan, ho fan sempre per força. El preàmbul posa en solfa les contrarietats que les dues “cunyades” tenen dels seus respectius “cunyats”. Els dos germans potser tampoc no s'avenen gaire, però la família és la família, la sang és la sang, i un sopar a l'any no fa cap mal, ni que sigui per posar-se més o menys al dia.
- El conflicte comença quan aquest “posar-se al dia” va més enllà de la frontera establerta i de les situacions puntuals de cadascú: el germà gran anuncia que es presentarà a les eleccions municipals; el germà petit té una feina de tercer ordre i escriu unes memòries sense èxit de publicació; la cunyada del germà gran, els dos a la cinquantena, amb dos fills a la vintena que ja campen pel seu compte, s'ha dedicat a la casa; la cunyada del germà petit, al voltant dels quaranta anys, una actriu sense fills i sense feina, és el pistó que encén la metxa del conflicte.
- L'atractiu de l'obra breu, vuitanta minuts, «Tots els dies arriben» —reposada ara després de la seva estrena aquesta mateixa temporada—, original de l'autor basc Iñaki Garz (Bilbao, 1974), establert a Catalunya i cofundador de la companyia Ícaro Teatre, és que amb diàlegs poc generosos i creuats durant un sopar farcit de molt poques paraules, amb diàlegs de frases entretallades, d'insinuacions amb prou feines expressades, es va teixint una catifa de sorpreses inesperades que fan que cadascun dels protagonistes acabi no reconeixent cap dels altres i desmuntant la imatge i la idea que en tenia l'un de l'altre.
- L'actriu Lali Barenys i l'actor Pep Miràs són la parella gran. L'actriu Jenny Beacraft i l'actor Albert Alemany, són la parella més jove. Més expressives elles dues, que són les que eleven el to de la trama. Més silents ells, que es limiten a encaixar, de moment, els rebots. Al tarannà contingut de l'actor Pep Miràs hi ha el contrast de la fúria que es dispara de l'actriu Lali Barenys quan se sent traïda després de més de vint anys de matrimoni. A l'exaltació de l'actriu Jenny Beacraft hi ha el contrast de l'astorament de l'actor Albert Alemany, quan veu com el carro se'n va, a poc a poc, pel pedregar.
- Parlant de pedregar, hi ha un amulet, una pedra minúscula, un símbol del passat familiar dels dos germans, una justificació de les inseguretats, dels secrets, de l'amor i de l'odi que arrosseguen incrustats els dos germans des de la infància. Una pedra innocent que irromp enmig de la sucosa taula parada fins a esberlar-ne tota la vaixella.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «M'agrada molt el que fas (J'aime beaucoup ce que vous faites)», de Carole Greep. Adaptació: Edu Pericas. Intèrprets: Maria Garrido, Jordi Soriano, Elías Torrecillas i Nesa Vidaurrázaga. Regidoria: Lluna Gay. Decorats: Taller d’escenografia Jorba-Miró. Caracterització: Àngels Salines. Disseny gràfic: Fabien Chiafrino i Sergio de Paola. Fotografia: Daniel Escalé. Comunicació: Esther Mora i Sandra Araquistain. Producció: ANEXA. Producció executiva: Gisela Argüelles. Direcció: Edu Pericas. Versió 2009: Adaptació d'Òscar Orbezo. Intèrprets: Roser Batalla, Xavi Casan, Cesc Casanovas i Mònica Pérez. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Arnau Recio. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Mireia Guardia. Direcció: Edu Pericas. Club Capitol. Barcelona, 6 octubre 2009. Reposició: 6 maig 2010. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 17 març 2023.
LA MALA JUGADA D'UN TELÈFON INDISCRET
- [Crítica revisada corresponent a la primera estrena en català d'aqueta obra, el 2009, al desaparegut Club Capitol]
- Qui diu les veritats, perd les amistats. Sembla que la dramaturga francesa, Carole Greep (1969) s'hagi emparat en aquesta expressió popular per crear una obra on la frontera entre l'amistat i la hipocresia es va fent cada vegada més distanciada a manera que aquesta amistat i aquesta hipocresia defineixen també cadascuna de les dues parelles protagonistes.
- D'una banda, una que viu en un indret apartat de la gran ciutat, fent vida rural, esperant que algun dels guions o novel·les que ell escriu acabi triomfant. D'altra banda, una parella amb un ritme de vida d'alt nivell econòmic, velles amistats de joventut, que els visita per compromís i que es perden pel camí. Després d'una trucada amb el mòbil, no s'adonen que el telèfon ha quedat connectat i el contestador dels amics que els esperen reprodueix una conversa que els fa descobrir que els visitants els deixen ben retratats.
- Els telèfons mòbils han estat i són notícia per segons quines fotografies captades furtivament de les pantalletes amb missatges compromesos d'alguns polítics amb poltrona institucional. En aquesta obra, «M'agrada molt el que fas (J'aime beaucoup ce que vous faites)», èxit de públic a París i fora de Paris amb milers i milers d'espectadors, és també un telèfon mòbil el que capgira la vida de les dues parelles per culpa de convertir-se involuntàriament en un confident infal·lible i un descobridor de la hipocresia social.
- L'obra, esclar, es quedaria molt curta, simplement per l'anècdota, si no fos que la manté un discurs molt ben travat. I és també una obra molt perillosa de representar si no comptés, com en les versions estrenades aquí, amb un repartiment que perfila cadascun dels personatges.
- Edu Pericas va debutar el 2009 com a director teatral amb aquest muntatge que s'inscriu en el gènere del teatre popular, de bulevard, si voleu, d'entreteniment, vaja, però també de reflexió sobre la sàtira que l'autora propina a les convencions socials.
- Ambientada en l'interior de la casa rural, on la parella que hi viu sembla inspirada més aviat en el retrat robot dels anys setanta, només fa que sigui una escena inicial, la que transcorre en el voltant del cotxe de la parella que els visita, que integri una mena de teatrí paral·lel per seguir la conversa indiscreta que retransmet el mòbil xafarder.
- Els intèrprets, deia, són essencials per al bon èxit de l'espectacle. I el càsting ha encertat de ple en els quatre. Ara amb Maria Garrido, Jordi Soriano, Elías Torrecillas i Nesa Vidaurrázaga. Recordem que en l'estrena del 2009 van ser Roser Batalla, Xavi Casan, Cesc Casanovas i Mónica Pérez. De tots quatre, el personatge estrella té la difícil papereta de jugar amb les ironies d'expressions mal dites, de paraules capgirades o estirabots sorprenents, a més de ser la noia esnob de classe alta, tirant a xava i mostrar en cada moment que no té dos dits de front, malgrat que, al final, acabi posant els punts sobre les is i sàpiga com donar un cop de puny damunt la taula.
- En definitiva, «M'agrada molt el que fas» és un espectacle que no decep ningú, que se segueix durant una hora i mitja amb un somriure permanent, que convida a prendre totes les precaucions possibles amb els mòbils, que punxa en la hipocresia social que ens envolta i que aporta, com va fer el 2009, una comèdia acabada d'autoria francesa amb el bo i millor de l'humor del país veí, més propens a connectar amb l'humor mediterrani, que és molt més cruel i sibil·lí que la ironia que sovint arriba de les comèdies angleses o americanes.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Enregistrament d'una de les versions originals franceses
de l'obra «J'aime beaucoup ce que vous faites» de Carole Greep.
- «Lo nuestro», d'Eu Manzanares. Intèrprets: Paul Berrondo, Eli Iranzo, Eu Manzanares i Uri Sans. Esceografia: Anna Tantull. Il·luminació i so: Xavi Gardés. Vestuari: Zaida Crespo. Fotografia: Roser Blanch. Producció: FlyHard Produccions. Producció executiva: Roser Blanch, Sergio Matamala i Clara Cols. Direcció: Mercè Vila Godoy. Sala Flyhard, Barcelona, desembre 2019. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 13 març 2022.
ENNUEGAR-SE... I NO PAS AMB
ELS DOTZE GRANS DE RAÏM!
- L'actriu i dramaturga Eu Manzanares s'autodefineix com a colomenca i de classe obrera i humil. Renega de la classe mitjana perquè creu que és un engany. Si bé néixer a Santa Coloma de Gramenet és tan normal com fer-ho a Berga, posem per cas, a Eu Manzanares el seu origen li serveix d'estímul per retratar una família que li és pròxima —la família de ficció de «Lo nuestro» es defineix com a “pobra”—, que ha tingut una trajectòria treballadora i que, amb l'esforç familiar ha tirat els fills endavant, una “parelleta” que ja són crescudets i que ja els veuen poc per casa... tret de la nit de Cap d'Any, que és tradició, almenys fins a l'hora de les campanades i el raïm, comprat gra a gra dels més cars, sense pinyol i amb la pell fina perquè no s'ennuegui.
- Però això d'ennuegar-se no depèn del preu ni de la qualitat del raïm perquè la comèdia «Lo nuestro» —¿o hauríem de dir tragicomèdia?— d'Eu Manzanares té un desenllaç amb un ennuegament metafòric que un es guardarà prou de desvelar perquè és l'as a la màniga que es guarda l'autora per sorprendre el personal.
- «Lo nuestro» és una comèdia de costums, de bulevard fins i tot, que retrata una tipologia familiar com moltes de les famílies que, com deia aquell, viuen i treballen a Catalunya. Una d'aquelles famílies que fins i tot es va sentir identificada amb la història del país i les seves reivindiacions quan el president Tarradellas, des del balcó —per no dir des del “plató” de Pere Portabella— de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, va dir allò de: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!».
- A cals Guerrero Fernández, que viuen en un pis interior d'un bloc de barri humil que no té sortida a la façana, de l'àrea metropolitana de Barcelona que podria ser qualsevol àrea metropolitana del país, han treballat per la justícia social des de la fàbrica i el sindicat, per part del pare, i per tenir el plat a taula cada dia des de la feina d'una oficina amb cinc treballadors més, per part de la mare. La filla fa temps que se la campa sola, intentant fer carrera a empentes i rodolons com a actriu i guanyant-se les garrofes en una barra de bar. I el fill, tres quarts del mateix, però sense feina definida del tot i amb algunes amistats que trenquen la línia vermella del seu origen.
- Tots quatre s'entenen i ballen sols en una relació bilingüe que alterna el castellà i el català a parts iguals, segons el moment, la situació i el nivell més o menys emotiu de l'expressió. I tots quatre amaguen un secret que en forma de desig per a l'any nou que comença acaba esclatant. Una de freda i una de calenta. I una altra de calenta i una altra de freda. Fins a l'explosió final.
- Un quadre de costums amb una banda sonora de fons que passa per Ana Belén, de la qual es fan la mare i de la qual han manllevat com a símbol familiar el desig de la cantant d'obrir o tancar la muralla. Això no vol dir que el pare no recordi els grups de rock del seu temps i que tant el fill com la filla en passin com mana la tradició.
- Si bé la trama fa ús d'un recurs de tòpics amables com la loteria de Nadal, la Grossa de Cap d'Any, les campanades de TV3, que sempre són “rares”, o les de televisió espanyola, que són més del “rellotge”, segons el pare, l'autora els dosifica amb prou habilitat perquè no li dilueixin la seva intenció que no és altra sinó la de proporcionar alts i baixos, alegries i ensurts entre els quatre personatges i, de rebot, també entre els espectadors.
- Darrere de «Lo nuestro», una peça de Nadal que va veure la llum el 2019 a la Sala Flyhard i que des d'aleshores no ha parat de girar fins a arribar novament a Bacelona, s'hi veu una influència del guió televisiu de comèdia familiar portada al teatre amb una bona direcció de Mercè Vila Godoy que, jugant amb algunes escenes de flaix congelat, aconsegueix dotar d'un bon ritme tot allò que ha passat, passa i passarà en un pis de barri humil sense finestres al carrer, però amb moltes “vistes” a l'ampli horitzó dels desitjos i les il·lusions del futur.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Pecats imperdonables», de Benjamin Cohen. Adaptació d'Edu Pericas. Intèrprets: Eva Barceló, Jofre Borràs, Agnès Busquets, Francesc Ferrer, Susanna Garachana, Miquel Sitjar i Peter Vives. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Argelia Teo. Caracterització: Àngels Salinas. Sonorització: David Solans. Cap tècnic: Joan Segura. Regidora: Gemma Navarro. Eina informàtica: Daniel Vera. Imatge: Frankie de Leonardis. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué. Producció: Anexa. Locució inicial: Albert Peñarroya. Agraïment especial: Roger de Gràcia. Amb la col·laboració d'Sport. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Edu Pericas. Aquitània Teatre, Barcelona, 20 novembre 2021.
JA PODEM TIRAR L'ARRÒS!
- La part interior de la “barraca” escenogràfica delata de seguida que som en algun lloc incert del Delta de l'Ebre. Hi ha virtuals camps d'arròs per tot el voltant, mirant cap a la platea, esclar. El dialecte dels personatges, però, és el català oriental, tret del de la presumpta criada que, per origen propi de l'actriu, fa anar l'illenc. Tant hi fa. Tots els camins lingüístics porten a Roma... o al Delta, vaja.
- L'obra és del dramaturg Benjamin Cohen, un autor veneçolà establert al Panamà des d'on ha aconseguit fer-se un nom internacional amb obres de teatre, cinema i guions de televisió i ara també en plataformes, però sense ser anglès.
- L'obra «Pecats imperdonables» (en original: «Sin perdón por los pecados») és una comèdia que aparenta que és d'humor blanc, però que progressa cap al gènere negre. I té la característica que permet als espectadors que, a través del mòbil i des del web “pecats.cat”, interaccioni en almenys vuit ocasions per decidir cap on vol que tiri la trama.
- Aquesta opció l'acosta a una altra comèdia clàssica que en el teatre català ha estat sempre de les més ben rebudes, «Pels pèls», de Paul Pörtner, que aquí s'ha vist en diverses ocasions, una de les últimes, al Teatre Condal. Recordem la perruqueria on es comet un assassinat i, tralarà, tralarà... els espectadors —amb la clàssica mà alçada perquè ve del temps sense mòbils— decideix qui és el culpable. Aquí també hi ha un culpable —o una culpable, depèn!— i el rànquing de votacions per mòbil —si la cobertura de l'interior de la platea no flaqueja les dades mòbils— fa que cada funció sigui diferent, segons l'estat emotiu dels espectadors en qüestió.
- L'adaptació dramatúrgica que n'ha fet Edu Pericas, també director del muntatge, està carregada d'humor, d'aquell humor que connecta de seguida amb els espectadors perquè utilitza referències molt locals i actuals —el groc del procés independentista, els clams dels carrers seran sempre nostres, el miratge de Waterloo i la República catalana, la versió en espanyol llatinoamericà de «Paraules d'amor» de Joan Manuel Serrat, o una mirada irònica —esperem que algú no la consideri políticament incorrecta— a un personatge sord i, en conseqüència, mut...
- Però tot això, del que un servidor pot parlar només a mitges sense desvelar gairebé res més per respecte a la sorpresa de futurs espectadors, depèn, esclar, repeteixo, de l'elecció que fa la majoria de l'auditori amb les seves votacions mòbils. Cal, doncs, prendre-s'ho amb reserves.
- El que sí que té garantit el muntatge és la vis humorística de tots els protagonistes —repasseu els noms de la fitxa artística i cauen de madur— cosa que fa que cadascun dels personatges tingui de seguida una personalitat singular que, tal com mana el guió, va pujant de to a manera que avança la trama.
- Una família de nissaga d'empresa, però vinguda a menys, s'ha de reunir cada nit de Sant Joan a la “barraca” del Delta per desig exprés de l'herència que ha deixat com a clàusula el pare, si volen tocar res de l'herència. Però els temps són difícils per a la butxaca i els dos germans hereus i les seves respectives dones i el tercer germà —aquest, un germanastre per una relliscada del pare amb la secretària— acaben movent-se només amb l'interès creat per obtenir com més aviat millor el dot que els pertoca.
- I aquí comença tot. Un seguit d'embolics que els espectadors no poden preveure —cosa que diu molt a favor de la comèdia que no és gens previsible— i que estimula la curiositat dels espectadors i el cuquet pel salt que va fent, de sorpresa en sorpresa, fins a l'últim moment. Només avancem que si en aquella «Pels pèls», a la perruqueria, hi ha un assassí i un cadàver, aquí, a la “barraca” del Delta de l'Ebre, els morts es multipliquen.
- I res més. Només suggerir als espectadors que «Pecats imperdonables» és una obra per veure, almenys, dues vegades, per divertir-se amb les opcions contràries a les que es votin en una funció o una altra, un recurs que és també una exigència per a tots els intèrprets que han d'estar preparats per representar una part del guió o una altra. Proposo als productors de l'obra una oferta de 2x1 per fer doblet en funcions diferents i... ja podem tirar l'arròs!
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «La marató de Nova York», d'Edoardo Erba. Traducció de Joan Negrié. Adaptació de Juan Carlos Martel Bayod. Intèrprets: Joan Negrié i Albert Triola. Il·luminació: Anna Roldós. Producció: Eloi Isern. Cap tècnic: Ramon Beneito. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció de Juan Carlos Martel Bayod. Producció: Sala Trono. La Villarroel, Barcelona, 14 setembre 2010. Reposició: Aquitània Teatre, 23 gener 2021.
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2010. Algunes referències corresponen a aquell moment, tan diferent del que s'està vivint arran del coronavirus]
FITNESS TEATRAL... O CÓRRER PER GUANYAR L'ETERNITAT
- No fa pas gaire, aquest estiu, la ciutat de Barcelona va acollir els campionats d'atletisme europeus. Els que hi van assistir com a espectadors de carrer o en van seguir alguna de les curses en directe a través de la televisió van poder constatar l'esforç d'alguns dels participants i l'estat físic final d'algun d'ells després d'un matí trepitjant l'asfalt d'un estiu calorós.
- Barcelona té maratons a dojo: la més recent, a tocar, la de la Mercè... Algunes d'aquestes maratons són més professionals i d'altres més populars. És a dir, que, a Barcelona, qui no corre no és perquè voli sinó perquè no vol.
- Els dos intèrprets de 'La marató de Nova York', a La Villarroel, semblen dos atletes o dos ciutadans amants de les curses escapats d'una d'aquestes maratons urbanes. La seva pista, el seu asfalt, el seu tartà és l'escenari. Cambra fosca.
- Dos parells de bones vambes, de marca, i ben cordades. I res més. Tot és imaginació. Fins al punt que els dos únics personatges de l'obra inicien una cursa d'entrenament, trip, trap, trip, trap, durant seixanta minuts clavats en un moviment que no s'atura gairebé ni un segon i que posa a prova la resistència de dos actors que combinen l'esforç físic amb la paraula.
- Els espectadors més previnguts poden pensar que, per veure un parell d'intèrprets que corren sense moure's damunt d'un escenari no fa falta anar al teatre. Els centres de Fitness en van plens. I tenen una part de raó. Però és que al costat de l'efectisme de la cursa —un efectisme molt cinematogràfic d'altra banda— hi ha el discurs de fons, un discurs que l'autor italià Edoardo Erba (Pavia, Itàlia, 1954) sintetitza al màxim fins al punt que fa la impressió que no hi hagi discurs sinó simplement una conversa gairebé banal, de circumstàncies, per entretenir la rutina de la cursa.
- A l'obra, se li nota que fa quinze anys [vint-i-cinc, ara]que va ser escrita. Aquí se'n va veure una versió fa tretze anys [vint-i.-tres ara] en una sala avui desapareguda, l'Artenbrut, de Gràcia. ¿I per què se li nota el pas del temps? Doncs perquè un pensa que el més probable és que el parell de corredors urbans que volen fer un bon paper a la marató novaiorquesa, malgrat que corrin en parella, avui s'entrenarien aïllats del món, amb auriculars i un iPod, i la tertúlia, tu a tu, quedaria per a una millor ocasió.
- Però, esclar, les convencions teatrals són les que són. I l'obra també. I els dos intèrprets són allà, suant la cansalada, per dir alguna cosa i no només per fer veure que corren. I el que diuen ho diuen perquè els espectadors n'acabin traient les seves conclusions, si és que no s'esgoten, asseguts a la butaca, de tan veure córrer els altres dos a l'escenari.
- Malgrat els quinze anys [vint-i-cinc ara], l'obra la salva l'alè d'actualitat perquè la pressa, l'anar endavant, ni que sigui només per cobrir un rècord de cronòmetre, viure a tota velocitat, és una constant de la societat contemporània, molt més de la d'avui que no pas de la de quinze anys enrere [vint-i-cinc ara]. I això és el que fa que 'La marató de Nova York' connecti amb els espectadors d'avui en dia, a pesar que la conversa entre el parell de gànguils sigui d'allò més quotidiana, fins i tot amb una llicència d'adaptació al futbol més recent que pot ser que passi de moda, i sense pretendre tampoc burxar en el conflicte personal que mantenen en suspens des de fa temps els dos corredors.
- Que quedi clar que la interpretació de Joan Negrié i Albert Triola és admirable. Dos actors que vénen, un, d'obres com 'Lluny de Nuuk', al TNC, o 'Tirant lo Blanc', amb Calixt Bieito; i l'altre, d'aquella conversa entre Descartes i Pascal, amb Josep Maria Flotats, vista al Teatre Lliure. Un espectacle meritori pels seixanta minuts d'exercici físic cada funció. Seixanta minuts recomanables per als que vulguin perdre alguns quilos en poc temps. Els seus dos personatges són la cara i la creu. Un que porta la veu cantant, que mana, que força la situació i que vol arribar més enllà del pas a nivell per superar el seu propi rècord. L'altre que fa figa, que panteixa, i que té la temptació de deixar de córrer perquè li falta la respiració o perquè les cames no li responen. La preparació per a la marató de Nova York és un repte, un objectiu, allò que els empeny a no aturar-se, digui el que els digui el cap, boti com boti el cor.
- El director, Juan Carlos Martel Bayod, ha entès que, a banda de córrer, calia alguna cosa més. I aquí és on apareix un 'tour de force' final que manté la platea enlluernada a plena il·luminació de barres de focus i que deixa en relleu els dos corredors mentre el més dèbil dels dos s'ha avançat com si estigués mogut per un robot motoritzat fins a una cursa final i estressant que el porta, si la imaginació de l'espectador és fecunda, fins al més enllà. Córrer per no arribar enlloc. Córrer de pensament per vèncer el deteriorament del cos. Córrer per guanyar l'eternitat. Uns segons finals de gran teatre similars a la sensació de triomf que té l'atleta quan trenca la cinta de la meta d'arribada i cau exhaust sobre la pista.
- «Perduts», de Ramon Madaula. Estrenada amb el títol «Ignots» a El Maldà. Intèrprets «Perduts»: Xavier Bertran i Jordi Coromina. Producció artística: Antoni Coll i Miquel Murga. Disseny escenografia: Laura Orri. Construcció escenografia: Òscar Hernàndez. Vestuari: Gemma Borrell. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Transicions audiovisuals: David Murga. Cap tècnic: Germán Girelli. Regidor: Marc López. Coproducció: Intent Produccions, S.L. o Aquitània. Intèrprets «Ignots»: Josep Julien i Marc Rodríguez. Direcció tècnica: Xavier Xipell "Xipi". Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció escènica: Ramon Madaula. Producció de Hause & Richman i Intent Produccions. El Maldà, 4 maig 2017. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 28 setembre 2018.
- L'actor Ramon Madaula, des del seu nou paper de dramaturg amb tres obres fins ara fetes públiques («Coses nostres», «L'electe» i «Ignots»), convida els espectadors a espiar o més aviat a xafardejar el que parlen els dos comensals d'aquesta peça breu d'una hora justa, com si fossin en un restaurant i tinguessin l'orella parada sobre els dos amics de tota la vida i de feina, casats amb dues dones que els fan la vida més feliç i amb plançons els dos.
- La conversa en qüestió és tan d'estil naturalista que els dos intèrprets tenen moments de mitges frases dites i d'algun secret en veu baixa o en gairebé mutis que es pot dir que ells sí que ballen i s'entenen sols, cosa que fa que els espectadors hagin de parar de debò i físicament l'orella si volen copsar bé tot el que diuen, malgrat que la peça diria que està concebuda perquè es vagi intuint el que tramen els dos galifardeus més que entenent el que diuen mentre ho tramen.
- Potser sí, doncs, que una dicció més convencionalment "teatral" s'agrairia —tal com ara està pensada l'obra és impossible representar-la en una sala mitjana per qüestions d'audició— però també s'ha admetre que si es fes més "teatral" perdria del tot aquella espontaneïtat, picaresca i frescor que els dos protagonistes li donen.
- És remarcable com tant els dos actors s'han fet seu el text de Ramon Madaula perquè s'endevina un autèntic salt entre allò que hi ha sobre l'escrit l'original del guió i la manera que tenen de dir-s'ho i d'interpretar-ho. Passen de la idea del dramaturg a fer realitat aquella mateixa idea i, malgrat que parlem de teatre, si hi hagués una càmera rodant, ens adonaríem quan en projectéssim les seqüències, que obtenen un resultat que els acosta a la cinematografia.
- Són dos personatges tan «ignots» com el repte que es proposen, és a dir, desconeguts, tant per als espectadors que no sabran fins al final què amaguen, com per ells mateixos que juguen al gat i la rata mercadejant sobre un presumpte flirteig concertat de cadascú d'ells amb la dona de l'altre.
- Els espectadors no sabran com eren els cargols a la llauna d'Alpicat ni el bolet de raça exòtica del mercat de Santa Caterina, dos elements gastronòmics importants de l'assaig de flirteig i adulteri. Però sí que podran comprovar que en cadascuna de les cinc escenes —si no m'he descomptat— de l'obra, els dos personatges no només es canvien de peça de roba que tenen preparada en la penombra al fons de la sala per ambientar el canvi de dia i de dinar, sinó que també ataquen uns plats de menú diferent en cada escena com si acabessin de sortir de la cuina.
- «Ignots» tensa la corda al límit de fins on pot portar l'autèntica amistat. Ignora que del que parla l'obra des d'una òptica moderna es considerava gairebé normalitat de vida de la generació practicant de les comunes dels cinquanta i seixanta. I desfà la trama perversa dels dos amics de taula amb un desenllaç que no pretén ser una gran sorpresa per als espectadors, però sí que conté un missatge subliminal: «Sense tanta xerrameca, elles van més per feina».
- «Filla del seu pare». A partir de «Hedda Gabler», d'Henrik Ibsen. Versió d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals. Escenografia i vestuari: Judit Colomer. Il·lustració: Raimon Rius. Producció: Júlia Molins. Direcció: Pau Miró. Coproducció: Companyia Solitària de Teatre, Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 15 març 2017. Reposició: Aquitània Teatre, Barcelona, 28 juny 2018.
- «Ha deixat de nevar», tanca l'obra «L'ànec salvatge», de Henrik Ibsen, que s'està representant a la sala gran de Montjuïc. I a la sala petita, una altra adaptació del mateix Ibsen diu: «Ha començat a nevar». Les dues obres es toquen, doncs. La neu, element gèlid de l'ambient entre els personatges, present sempre en el paisatge de l'autor noruec i aquí més que simbòlic quan una adaptació com aquesta de «Hedda Gabler» se situa en un àtic de luxe, amb vistes sobre la ciutat de Barcelona, i tant Hedda com Jorgen, amb qui s'acaba de casar i tornen del viatges de noces, i Ejlert, l'amic dels dos, són gent del país —que el temps i les circumstàncies han distanciat en les idees—, que, per relaxar-se a casa, com fa Jorgen, es posa espardenyes de betes i espart perquè, a més, havia après a ballar sardanes.
- Adaptar al moment present «Hedda Gabler» sempre ha tingut un handicap a resoldre: el famós manuscrit d'Eljert que, d'una manera o una altra, ha d'acabar socarrimat. Un manuscrit que és una peça gairebé de col·leccionista, aquí escrit a mà per la seva amistançada, amb una única còpia, detall clau per quan es perd o es fa desaparèixer... i això a l'era digital, dels llapis de memòria, els cedés, els iClouds, els iPads i tots els artilugis de l'època, cosa que requereix per part dels espectadors un esforç de complicitat en la convenció. ¿Com superar aquest romanticisme marcat per Ibsen en un moment que no existia ni la màquina d'escriure electrònica? Ho salva que Eljert Louborg, l'autor del manuscrit, és un despistadot i un desendreçat.
- Hedda Gabler es desespera perquè a l'àtic que acaben d'estrenar no hi ha cobertura, ni wifi, ni fibra —Movistar s'ha fet l'orni pel que es veu—, tot i que no hi falta el revòlver —una altra peça clau—, el del pare mort de Hedda, antic militar. Però per connectar-se a la xarxa cal sortir a la terrassa. Per fer un post al Facebook o un tuit a la xarxa. La presència de l'era digital fins i tot ha portat Hedda a convidar frívolament a l'enterrament de la tia, via Instagram i a través d'un haghstat, una colla d'amics virtuals skaters —i sense samarreta!— dels que viuen la vida tal com es viu actualment —a través de la xarxa—, i sense haver-ho dit tampoc a Eljert, havia fet un post al Facebook anunciant que era feliç, casada de nou, i amb el marit que aviat tindria una feina de categoria, a la Biblioteca Nacional, malgrat que hi ha el dubte sobre si la plaça s'atorga per concurs o per conveniència.
- Amb tot això, i si desvelem sense desvelar res que hi ha dos trets, els que encara no hagin vist aquesta novíssima versió del dramaturg Aleix Aguilà i la resta dels integrants de la Companyia Solitària, es poden fer una idea de per on van els trets de la mirada feta al clàssic de «Hedda Gabler» —estrenada ja en un Temporada Alta de fa dos anys i revisada ara— però amb la indicació que és a partir de «Hedda Gabler» i posant èmfasi en el que ja defineix el títol: «Filla del seu pare».
- L'actriu Júlia Barceló —acaba de sortir de la festassa de «L'hostalera» de La Perla 29— teixeix artesanalment el personatge de Hedda Gabler amb tots els registres que aquest mite femení permet fer a cadascuna de les actrius que s'hi enfronten —l'última en versió catalana va ser Laia Marull al Teatre Lliure de Gràcia dirigida per David Selvas—, i sense fugir de la seva dèria per mantenir el poder familiar aristocràtic, es rebolca en les aparences i en l'afany de venjança amb la capacitat de fer miques tot i tots els que l'envolten.
- L'actor Pau Vinyals —últimament present en muntatges com «L'art de la comèdia», «Somni d'una nit d'estiu», «Les noces de Fígaro» o «Zona Franca»— és Jorgen Tesman, el marit de Hedda, un bon jan que amb prou feines veu el que té davant, que només recorda a Hedda que han caigut en la ruïna després de sis mesos de viatge de noces per Amèrica del Sud i la compra de l'àtic, que vetlla perquè no quedin gaires llums encesos a casa per no gastar i que es preocupa per la tieta que és a la cambra del costat i que es quedarà a viure amb ells i que s'embruta per falta de control d'esfínters, una feina de cuidadora que avança que encomanarà feliçment a Hedda per quan ell tingui la plaça de la Biblioteca Nacional i no pugui ser tant a casa.
- L'actor Pol López —en un breu parèntesi entre «El curiós incident del gos a mitjanit» i la reposició de «Hamlet»— és l'amic dels dos, Ejlert Louborg, l'autor del manuscrit que ha confegit amb la seva amistançada i que segons ells ha de revolucionar la literatura del país i el personatge que fa esclatar el conflicte de la vella parella amiga. És Nit de Cap d'Any. Hi ha raïm, campanades retransmeses per ràdio —tampoc no hi ha televisor— i sí que hi ha un piano que Hedda fa servir tant de calmant com de detonant.
- Tant Júlia Barceló com Pau Vinyals i Pol López fan d'aquesta particular mirada dramatúrgica d'Aleix Aguilà a «Hedda Gabler», juntament amb la direcció de línia contemporània de Pau Miró, una posada en escena que promet sorpreses des del primer tret de cara a la terrassa —mai més ben dit i atenció als espectadors de la grada A de l'Espai Lliure— i que ja no permet que ningú deixi de seguir, per la suggerent interpretació dels tres personatges, durant gairebé una hora i mitja fins al tret definitiu —aquest sense perill públic— que acaba amb el conegut suïcidi ibsenià de Hedda.
- Entremig, la versió de la companyia Solitària ressegueix tan fidelment com pot, tenint en compte l'eliminació de personatges que s'hi ha fet, la línia argumental de l'original de Henrik Ibsen. Els espectadors que la coneguin hi retrobaran alguns dels elements, però deconstruïts i reinterpretats de nou per la lectura que n'ha fet la companyia pensant més en una Hedda Gabler empresonada pels cadenats encara vigents en el segle XXI que no pas en una Hedda Gabler de finals del segle XIX. Modernitzant, doncs, el mite femení, però sense atorgar-li tampoc, malgrat la distància en el temps, la sortida que no li va atorgar Ibsen.
- «The Trumps», de Xavi Morató. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Sergi Cervera, Mingo Ràfols, Mònica Macfer i Joan Olivé. Amb la col·laboració de Mont Plans, Dafnis Balduz, Lloll Bertran, Txabi Franquesa, Miquel Ripeu i David Guapo. Escenografia: Jordi Rovira (amb la col·laboració d’Astrid Caballero). Il·luminació: Dani Gener. Caracterització i maquillatge: Marta Ferrer (amb la col·laboració d’Helena Fenoy). Vestuari: Noemí Ramírez (amb la col·laboració d’Angela Cassillas i Catou Verdier). Coreografies: Bea Ortiz i Joan Olivé. Coach vocal Trump: Elia Corral. Producció: Sergi Cervera. Direcció: Xavi Morató i Joan Olivé. Teatre del Raval, Barcelona, 16 març 2018. Reposició: Festival Perles, Teatre Aquitània, Barcelona, 14 juny 2018.
- Segurament que quan Xavi Morató, autor d'aquesta comèdia gairebé musical, es va plantejar posar cara a cara en clau satírica els dos líders polítics més perillosos del món des que ha començat el segle XXI: Donald Trump, president dels EUA, i Kim Jong-Un, capitost de Corea del Nord, no devia comptar que, precisament coincidint amb l'estrena de l'espectacle, els dos personatges en la vida real concertarien una futura trobada per debatre els seus afanys de poder. Aquesta trobada s'ha pactat després dels Jocs Olímpics d'Hivern a Corea del Nord i, tenint en compte el caràcter inestable de l'un i de l'altre, no seria estrany que mai no es portés a terme i que la ficció de Xavi Morató tingui més sentit que mai.
- «The Trumps» és una comèdia volgudament esperpèntica i esbojarrada i per tant no admet matisos que suavitzin aquests qualificatius. Els quatre intèrprets imitadors estan obligats a estrafer els seus personatges imitats tot i que qualsevol semblança amb la realitat no és tan casual i pot arribar a semblar, en segons quins moments, més encertada del que aparenta.
- Comèdia amb més diàlegs que peces musicals, tot i que n'hi una desena que marquen prou l'espectacle i l'enforteixen —cedé i foto voluntaris a la sortida—, satiritza la presumpta trobada entre els dos líders, la manipulació del majordom de la Casa Blanca i la seva conxorxa adúltera amb Melania Trump, i no s'està de ridiculitzar les posicions de cadascun dels dos líders protagonistes a la vegada que també alerta, ni que sigui jugant, jugant i fent broma, dels botons vermells que cadascun d'ells dos pot pitjar en un rampell de bogeria.
- El muntatge requereix un procés previ de caracterització important, feina a l'ombra de Marta Ferrer i Helena Fenoy. L'actor Sergi Cervera —aquí potser del tot desconegut, però que amaga una de les cares que apareixen sovint a «Polònia»— es transforma en Donald Trump, un personatge pinxo, panxut i deixadot, cabell panotxa, a qui l'última cosa que el preocupa és el bon govern dels EUA. L'actriu Mònica Macfer —cal recordar per exemple «Boig per tu» entre els seus espectacles— és Melania Trump, i no només ha de transmetre els dots seductors que s'atribueixen a la jove esposa de Trump sinó que ha de mostrar que darrere el cabell ros llarg, la figura de model i el menyspreu masclista de Donald hi ha una dona amb pensament propi, llibertat incondicional i, si cal, amb males intencions d'abast polític que no és prudent desvelar.
- L'actor Joan Olivé, codirector de l'espectacle i autor de la banda sonora, és el majordom de la Casa Blanca, un càrrec que ja exercia amb Barack Obama i que per això condiciona la seva fidelitat envers Trump. I l'actor Mingo Ràfols es posa en la pell del líder de Corea del Nord, Kim Jong-Un, aconseguint amb la seva aparició a escena una de les peces musicals més celebrades pels espectadors, a ritme de mig rap, i convertint el seu personatge en un dels atractius de la comèdia, amb moments de clown i interacció amb els espectadors que no comporten, malgrat una baixada a la platea del líder, cap perill per a la integritat física de la víctima escollida.
- «The Trumps» és una comèdia que pretén el divertiment durant una hora i mitja, sense opció a l'avorriment, mostrant la cara oculta dels seus protagonistes i que és idònia per a tots els públics, no només per la seva part musical sinó perquè prescindeix de tesi de política dura i se centra en les seves caricatures personals. També són ben rebudes les intervencions en vídeo d'altres líders europeus, quan sona l'alarma nuclear, i que compta amb breus intervencions d'intèrprets prou coneguts i amb suficient ganxo mediàtic com David Guapo, Mont Plans o Lloll Bertran.
- «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos». Creació col·lectiva de José y sus Hermanas. Textos de Sílvia Ferrando, El Conde Torrefiel, Federico García Lorca, Jean Anouilh, Séneca i Angélica Lidell. Dramatúrgia de Sílvia Ferrando. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. Assessorament espai i il·luminació: Roger Orra i Patricia Albizu. Assessorament vestuari: Alejandra Lorenzo. Peça escènica adscrita al programa Talent It de l'Institut del Teatre de Barcelona. Direcció: Sílvia Ferrando. Companyia José y sus Hermanas. Sala Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 19 octubre 2017. Reposició: 10 gener 2018. Reposició: Festival Perles, Teatre Aquitània, Barcelona: 2 juny 2018.
- Si es dóna un cop d'ull als currículums de la majoria dels integrants de la nova companyia José y sus Hermanas, les dates de naixement de tots ells fan feredat: 1992, 1993, 1994... Tots van arribar en aquest món quan ja semblava que no hi havia rastre del que havia estat el franquisme i la Dictadura durant quaranta anys fins al 1975. No és estrany, doncs, que els esdeveniments més recents els hagin transportat amb perplexitat i com un tornado al passat i que el grafit que apareix ara en segons quines parets del carrer amb la imatge del dictador dient «Soy Franco. He vuelto» presagiïn un mal averany. És per això, segurament, que la companyia grata en el passat no viscut per ells per intentar entendre el present que viuen.
- I ho fan, esclar, amb els recursos artístics que han perfilat a l'Institut del Teatre o altres escoles i que van des del trencament de la quarta paret, al text, la cançó, el moviment, la coreografia, la sàtira, l'humor, el desvergonyiment amb una certa influència de muntatges —micro, músics, llums de sala, interconnectivat...— que encara anomenem «contemporanis» quan, en realitat, porten recorrent escenaris gairebé els mateixos anys que tenen tots ells.
- Més que una esclatant trencament, doncs, el que hi ha en aquest espectacle de títol provocador, «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos», és l'aposta per un treball de camp en profunditat sobre què va ser el feixisme i què és encara en molts indrets. Com a exemple, la rastellera de llargs o curts períodes en què aquesta pesta generada per la humanitat ha irromput en diversos indrets de tot el món en diferents èpoques.
- Malgrat que l'espectacle, pel seu títol, sembla que hagi de clavar l'agulló en les maniobres estafadores dels bancs que han arruïnat les classes més modestes, el que fa és disseccionar aquella societat que va viure entre la conformitat del franquisme imposat manu militari i el desig de deslliurar-se'n. És en aquest aspecte quan la ironia de la dramatúrgia pot desconcertar segons quins espectadors si malinterpreten el panegíric que fan del franquisme quan es vanta de les veces i les farinetes que el règim va oferir als que van quedar dempeus després de la guerra civil.
- Algú trobarà a faltar que, vivint el que està vivint en aquest moment el país, les referències més recents s'aturin al moviment del 15-M i no hagin aprofitat l'avinentesa per incloure en l'espectacle fets recents i impactants com els produïts arran del 17-A (atemptats jihadistes) o l'1-O (violència d'estat), tenint en compte que la trama del muntatge fa salts de la dictadura a la democràcia i viceversa.
- El que no hi ha cap dubte és que la companyia aconsegueix reunir en una hora i quart tot un contingut que beu de les fonts històriques i que té la trapelleria d'enganyar els espectadors, sobretot en el seu tram inicial quan relaciona l'arquitectura de dos edificis com l'Institut del Teatre o l'Hospital Quirón Dexeus (del mateix arquitecte) o el Valle de los Caídos amb les fosses comunes que els de José y sus Hermanas diuen que han descobert justament sota la Plaça Margarida Xirgu del Poble Sec i també sota el carrer de les Flors del Tantarantana.
- I tot servit amb un circ multimèdia que passa de les rialles esbojarrades, el passeig amb bicicleta i els patinets a la tendresa d'una cançó popular de les Illes —la companyia té integrants de tots els origens— que tanca l'espectacle. Un debut aplaudit que, amb l'experiència i la saviesa del temps, sabrà reajustar allò que en alguns moments delata la seva primera aposta.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page