ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Arenas de Barcelona]
- «Cruz de navajas, el último Mecano». Idea de Gonzalo Pérez Pastor. Cantants: Lieta Molinet, Mikel Herzog Jr, Mireia Orrit, Lucía Bentabol, Laura Alcoba, Sofía Rangone, Aser León, Tania Simón, Clara Sánchez i Joan Liaño. Cos de ball: Sergio Melantuche, Sara Garijo, Carlos Vela, Cristina Burgos, Cristian Giraldo, Ender Bonilla, Alba Rubira i Vicky Gómez. Músics: Dani Hdz (guitarrista), Artashes Aslanyan / Sabas Yagüe (teclat), Andoni Narváez (guitarra), Cabo Olórtiga (baix), Marc Pinyol / Guillem Arnau (bateria), Javier Campos (saxo). Equip: Carla Graells (company manager), Sergio Melantuche (coreògraf), Pau Fullana (disseny d'il·luminació), Ángel Verde (producció tècnica), Adrián Miranda (ajudant de direcció), Dani Hdz (direcció musical), Príamo (oficina i gestió tècnica), Eloy Sanson (disseny de so), Laura Rodríguez (disseny de vestuari i cap de sastreria), Eva Boucherite (directora resident), Lieta Molinet (direcció vocal), Eduardo Moreno (disseny d'escenografia), Arsenio Fernández (cap de so), Sara García (sastreria). Coreògrafs convidats: Lucía López, Andoni García, Alejandro Díaz. Vídeos: Adrián Miranda, Eduardo Monreal (The Market Productions), Miguel Padilla, Jose Álvarez (Frames Alive), Valentina Zertuche, Héctor López, Gema Pato. Col·laboradors: Rompeolas Locales, Proyect-Arte i Ajuntament de Coslada. Equip Vértigo 360: Gonzalo Pérez Pastor (CEO i intendent), Adrián Miranda (director tècnic i d'audiovisuals), John Varo (manager general), Gema Pato (directora d'art gràfic), Joana Pascual (gerent), Núria García (cap de comunicació i premsa), Carmen González (ajudanta de producció), María Presentación (comunicació digital). Prensa BCN: Sandra Araquistain. Producció: Gonzalo Pérez Pastor, Diego Rodríguez (Lacharito Films) i Vértigo 360. Col·laboració: Cúpula Events. Direcció de l'espectacle: Gonzalo Perez Pastor. Cúpula de Las Arenas, Barcelona, 18 novembre 2022.
ELS MECANO EN CLAU DE VINYETES
- Després d'onze anys del primer intent, era el llunyà novembre del 2011, amb l'estrena d'una versió del musical «Grease» —cal recordar ara més que mai que aquella producció era en català—, la cúpula de Las Arenas torna a renéixer com a auditori teatral de gran format, amb 1.300 localitats —una bona notícia per al sector escènic— i la suficient capacitat de ser transformada en una pista o elevada amb diversos pisos de grades amb l'escenari a la italiana, segons les necessitats i característiques de cada espectacle.
- La nova aposta ha estat la recuperació d'un altre musical de gran producció que ja es va estrenar a València, que va passar per Bilbao i per Madrid i que ara ha estat revisat i ampliat, en alguns casos, amb la incorporació d'intèrprets locals com per exemple els joves cantants Clara Sánchez i Joan Liaño, provinents del popular programa «Eufòria», de TV3.
- «Cruz de navajas» és el títol manllevat d'una de les cançons del grup Mecano, que forma part del disc «Entre el cielo y el suelo», publicat el 1986. Recórrer a Mecano, és homenatjar un dels grups musicals amb més èxit aquí i a fora, amb milions de discos venuts —quan els discos encara es venien abans que arribés Internet i les plataformes musicals— i amb un repertori que forma part d'allò que en diuen la banda sonora d'una o de més generacions.
- Cal tenir en compte que els Mecano —per cert, un nom que sembla que va sortir del popular joc de construcció infantil en relació a les diferents peces del seu repertori— es van dissoldre com a grup ja fa trenta anys. José María Cano i Ana Torroja —en els seus inicis parella a la vida real— es van aplegar amb Nacho Cano. Els dos germans Cano i Ana Torroja van crear un dels grups més agraïts de la música de l'últim quart del segle passat.
- Això de segle passat pot sonar a nostàlgia. I aquí és on la producció, el guió, la direcció, la concepció i, sobretot, la companyia en conjunt, aconsegueix que la temuda nostàlgia sigui només un flaix per a aquells que s'hi senten encara enganxats. Fora d'això, l'espectacle revaloritza més de trenta peces de Mecano —trenta-cinc segons el programa— que demostra que el temps no les ha malmès gens, ben al contrari, i les adapta a un macromuntatge que combina la música, el color, la il·luminació, la coreografia, el cinema, el mapping i les imatges en tres dimensions fent que, sense cap element escenogràfic tradicional, es creï una canviant i suggerent escenografia digital gràcies a la composició d'imatges.
- El director de l'espectacle i promotor de la idea, el músic basc Gonzalo Pérez Pastor —veterà productor d'altres espectacles musicals de gran format— adverteix que «Cruz de navajas» no té un argument unitari. I és així. Es podria dir que cada cançó de les escollides en el repertori, cada lletra, cada sensació que emet, es reflecteix amb un esplendorós treball de cant, ball i caracterització de vestuari des de l'escena de l'Antàrtida fins al bigoti de Salvador Dalí, el curt cinematogràfic animat de Nova York o diferents moments de relació amb altres estrelles de la música de mitjan segle passat com Elton John, Tina Turner o Michael Jackson.
- En no haver-hi una trama unitària, tampoc no hi ha una preocupació estrictament pròpia del que seria un espectacle teatral. Es prescindeix, doncs, del ritme. El que compta és cadascuna de les cançons i l'embolcall elegant i rigorós amb què es vol recordar i interpretar. És a dir, cada cançó és una història i cada història té una manera diferent de fer-la viure musicalment. Un musical en clau de vinyetes.
- Això, que té l'avantatge per als espectadors d'assistir a una gran diversitat d'accions i interpretacions musicals i coreogràfiques durant dues hores i mitja llargues, fa que a vegades les transicions entre cançó i cançó es facin amb un fosc massa llarg o una pausa massa impacient, i en algun cas amb intervencions solistes de mestres de cerimònies per animar l'auditori que ofereixen guspires de pista de circ, ja sigui amb imitacions de sons des de les grades dels espectadors, o amb aires acrobàtics o amb fugaços moments de cabaret a peu d'auditori.
- El resultat de l'espectacle en conjunt és una interpretació musical de primera fila, una actuació de cantants d'alt nivell, fins i tot quan —exclusiva de la funció d'estrena— en la segona peça, una mala passada tècnica emmudeix la guitarra del músic acompanyant i deixa la jove cantant solista “a cappella”, sola davant el perill, en una prova de veu excepcional. Fantàstica.
- L'espectacle puja de to a manera que avança el repertori. I esclata al final. L'auditori dempeus. Els mòbils a tota pantalla com si fos una d'aquelles fotografies insòlites del World Press Photo. Una estrena a l'alçada dels rams de les escales mecàniques que fan falta per arribar a la cinquena planta de la cúpula de l'antiga plaça de Las Arenas. Gairebé tocant el cel. Una cúpula que té forma de bolet gegantí i, en conseqüència, amb el risc que sigui al·lucinogen, tan al·lucinogen com ho pot ser també un espectacle com «Cruz de navajas» del Mecano més pur creat sota l'alambí de la mirada actual.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Grease». Original de Jim Jacobs i Warren Casey. Versió i adaptació doble al castellà i el català de Roger Peña, Roser Batalla i Guillermo Ramos. Intèrprets: Edurne, Jordi Coll, Manuela Nieto, Ivan Santos, Teresa Belza, Esther Peñas, Desirée Moreno, Diana Roig, David Moreno, Dídac Flores, Bernat Mestre, Carles Torregrossa, Patrizia Barbieri, Adriada de Robles, Júlia Ortínez, Sergio Franco, Sheila López, Víctor Gómez i Noli Ramos. Javier Martín (dance captain i swing). Cos de ball: Alejandra Foradada, Clara Casals, Cristina Miralles, Diana Girbau, Eva Company, Núria Singla, Tamara Suárez, Alfred Vicens, Edu Llorens, Guillermo Flores, Jordi Garcia, José Luis Gálvez i Oriol Anglada. Músics de la banda: Manu Guix / J.J.Caro, Jordi Roquer / Albert Faz, Jordi Franco / Clodulfo Núñez, Toni Pagès / Santi Carcasona, Jaume Peña / Roc Albero, Oriol Cusó / Miquel Royo. Disseny d'escenografia: Domenico Prati. Disseny d'il·luminació: Lyonel Spycher. Diseny de so: Roc Mateu. Disseny de vestuari: Coco Comín i Carles Solé. Caracterització i perruqueria: Toni Santos. Direcció audiovisual: Lucrecia Arias. Adjunt a direcció: Dani Coma. Direcció i coreografia: Coco Comín. Direcció musical: Manu Guix. Producció d'Illuminati Production Group, Pinkerton Productions, Stromberg Entertainment i It’s Showtime Prod. Cúpula Las Arenas, Barcelona, 17 novembre 2011.
- Poques vegades l'estrena d'un espectacle té, com a afegit, la novetat de l'espai escènic on es presenta. La renovació i reposició del musical 'Grease', que la temporada 2006-2007, va congregar al Teatre Victòria prop de 500.000 espectadors només a Barcelona, és un cas singular. Si la nova Cúpula de Las Arenas ja s'ha convertit en indret de peregrinatge de visitants i curiosos, a banda del reclam del centre comercial que té a sota i, també, del Museu del Rock, únic al món, ara el fet d'assistir a una representació musical com la de 'Grease' crea encara més expectatives.
- Els espectadors, dins del bolet gegantí —val la pena mirar cap al sostre perquè sembla que no s'acabi mai— estan, arribats a la cinquena planta —ascensor o escales mecàniques— a 27 metres d'alçada sobre el nivell del mar. A l'hora de l'entreacte de 'Grease' o abans d'entrar a la sala, donar un tomb pels 360 graus de balconada, i si pot ser de nit, és un aperitiu que acompanya l'aventura. Es pot redescobrir al capdamunt de l'avinguda Maria Cristina, el MNAC il·luminat a l'alçada dels ulls i, davant seu, també il·luminades, les quatre columnes de Puig i Cadafalch recuperades recentment. La il·luminació de la Plaça d'Espanya completa aquest angle de visió. Una altra cosa seria l'espectacle de les Fonts de Montjuïc, una miranda excepcional per a qui l'encerti.
- Lloc de convencions, restauració i celebracions de tota mena, l'interior de la nova Cúpula de Las Arenas —uns 25 metres de radi— es pot convertir en un nou espai en el qual s'hi encabeixen, en aquesta ocasió, més de 1.500 espectadors —sempre que la visualització de l'escenari no se'n ressenti— en una mena de Grand Chapiteau, com el del Cirque de Soleil, però limitat a la disposició frontal, és a dir, a la italiana, més semblant a l'estructura del Barcelona Teatre Musical, on s'hi han instal·lat fins ara grans musicals, com el més recent, 'Los miserables'.
- Però el més important per a un espectacle és la visibilitat i l'audició. Dues proves passades amb bona nota. La Cúpula de Las Arenas desprèn escalfor i fa la impressió que expandeix i esmorteeix a la vegada el so. Com que la Cúpula és multifuncional, les grades es desmuntaran quan acabin les representacions de 'Grease'. Només així es pot perdonar que els seients siguin dels durs i, per als addictes al tuf de les "crispetes" —tractant-se de 'Grease' és lògic que sigui així—, tenen a la seva disposició el dipòsit del pot en cada cadira propi dels multicines.
- 'Grease' és un espectacle per a tots els públics. Com més temps passa, encara més. Perquè el tractament de la història que es desenvolupa en un centre d'estudis per a adolescents (la Rydell Highg Schooll) ho facilita. He vist elevadors a l'entrada, en previsió de famílies acompanyades dels seus plançons que no fan encara metre vint.
- Per als que van veure 'Grease' fa cinc anys llargs, al Teatre Victòria —aleshores hi treballaven de protagonistes Elena Gadel, en el paper de Sandy, i María Adamuz, en el de Rizzo, aquesta camuflada ara al Teatre Poliorama en el musical 'Forever Young', dirigit pel Tricicle, i la primera, interpretant en solitari la banda sonora de la pel·lícula 'Enxaneta'— trobaran en aquesta reposició revisada canvis essencials.
- L'anterior versió va ser dirigida artísticament per Ricard Reguant. Ara ha estat Coco Comín la que ha afegit a la direcció coreogràfica que ja tenia abans la direcció escènica. I s'hi ha mantingut en la direcció musical, Manu Guix. Un dels principals atractius de la nova versió, és el repartiment, que ha passat el relleu a altres actors, actrius, cantants i ballarines o ballarines, com Edurne, que hi fa de Sandy, i Manuela Nieto, que hi fa de Rizzo. A més de Jordi Coll, en el paper de Danny Zuko, i Ivan Santos en el de Kenickie.
- La novetat d'aquesta reposició és que s'ha elaborat per primera vegada un guió també en català, que alternarà algunes funcions de les previstes fins a gener —cal estar atents a la cartellera, en tot cas— i que incorpora en el paper de Sandy la cantant i actriu Diana Roig —que surt d'un altre musical d'èxit, 'Geronimo Stilton, viatge al Regne de la Fantasia'—, al costat dels que ja treballen en la versió castellana com el mateix Jordi Coll —popularitzat en el paper de l'estudiant Pep, a la sèrie 'Infidels' de TV3—, Ivan Santos o Manuela Nieto, entre altres, fins a un col·lectiu de més de trenta intèrprets.
- La companyia manté el bon nivell interpretatiu que la direcció coreogràfica de Coco Comín i musical de Manu Guix garanteixen. Fa la impressió que, tot i ser el mateix espectacle i mantenir-se ambientat en la dècada pont entre els cinquanta i seixanta del segle passat, s'hagi modernitzat estèticament, malgrat que el to de vintage no li treu ningú.
- Una estructura mòbil de grades metàl·liques permet una mobilitat en cadascuna de les escenes que redueix l'espectacle a dues hores justes més l'entreacte, a banda dels bisos finals i de la participació interactiva amb els espectadors que s'hi volen afegir. El cotxe que passa de blanc a vermell llampant, o els canvis de vestuari, algun en ple escenari i en un fosc fugaç, també donen un ritme que s'adiu més al que esperen els espectadors del segle XXI, avesats a la velocitat en espectacles com aquest. I hi ha escenes molt ben aconseguides del cos de ball que exploten a fons el claqué i el joc de veus a cappella, a part del moviment del cos.
- Pel que fa a la resta, em reafirmo en el que comentava fa cinc anys amb motiu de l'estrena al Teatre Victòria i que, ara, en una segona mirada a l'espectacle, me'n convenç encara més. Deia aleshores, entre altres consideracions:
- «Els directors no ho amaguen: volen ser fidels als muntatges originals de Broadway i Londres. I la veritat és que l'embolcall de 'Grease' transporta a l'època en què els xicots portaven xupa, les noies portaven faldilles acampanades i la brillantina i el fixador eren gairebé tan imprescindibles com ho és ara el telèfon mòbil. Per a qui no ha conegut l'època, li deu semblar que el transporten a un planeta desconegut. Per als qui els sona d'alguna cosa, el viatge a la nostàlgia és tan perillós com pensar-se que no hi ha hagut mai millors temps temps que els passats.
- »¿Ens podem imaginar un 'Grease' amb relectura actual? ¿On han anat a parar avui en dia els xicots afamats de mosses? ¿On són les noies universitàries pintamirallets i pendents només del seu futur sentimental? ¿Què en queda de la rebel·lió juvenil urbana tret d'una suadora amb caputxa, quatre petards al morrió, la ressaca d'un botellot clandestí i mitja dotzena de grafits a les parets d'un barri vell o —en versió moderna dels incívics—, escarritxades mironianes de Titanlux de colors als vidres de l'edifici blanc del Museu d'Art Contemporani?
- »De segur que, ni que sigui per uns segons, la possibilitat de transportar 'Grease' als nostres dies per part dels adaptadors, lletristes i directors del musical els ha passat pel cap. Però ho han deixat córrer de seguida. 'Grease' és 'Grease'. I l'únic remei és fer un 'Grease' en colors, passi per bona la simbologia fonètica.
- »Per això aquesta gran producció musical va al segur i aposta per arribar a tots els públics, mai més ben dit, tots, tots. Adults madurs, adults no tan madurs, joves grans i joves barbamecs. Per això, segurament, els personatges de 'Grease' es mouen sota un cert aire de caricatura irònica, en alguns moments de vinyeta de còmic o de film animat, des del personatge punxadiscos amb veu seductora de ràdio del temps de la picor fins als principals protagonistes dels quals només s'escapa de la carrincloneria, per la seva actitud descarada, el de la jove Rizzo. Aquesta opció irònica de la posada en escena acaba sent l'única manera possible de fer una mirada a segons quin passat. Som al 2011 [2006], i ens mantenim fidels als setanta revolucionaris per parlar d'una història dels cinquanta del segle passat.
- »Com que l'argument —tu m'agrades a mi, jo t'agrado a tu, però tu no em vols a mi, sinó que la vols a ella, etcètera, etcètera...— és tan tou com un tortell de nata, a 'Grease', li queda la composició musical, el ball, el moviment, el cant. Tant hi fa el que els passi a aquesta colla de joves granelluts, que l'únic signe d'avantguarda que mostren en les relacions personals sembla que és el coneixement del preservatiu i les seves conseqüències traïdores.
- »I la direcció musical, coreogràfica i escènica, s'ha abocat a potenciar el treball dels intèrprets i a aconseguir un espectacle pletòric, lluminós, amb un ritme que no perdona ni un minut i d'aquells ritmes capaços de fomentar vocacions i vocacions de nous ballarins, cantants i intèrprets entre les masses adolescents que els van a veure.
- »Mala cosa, una vegada més, voler fer comparacions amb adaptacions cinematogràfiques arxiconegudes. Voler fer de John Travolta o d'Olivia Newton-John —la pel·lícula és del 1978 i el musical original del 1971— a aquestes altures. Per tant el millor és que cadascú sigui qui és i faci el que pot fer. Aleshores l'espectacle obté un resultat més sincer, menys postís i fins i tot amb personalitat pròpia que els espectadors agraeixen.»
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page