ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Arts de carrer i diversos escenaris]

«Qui som?», de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Intèrprets: Lucia Bocanegra, Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Miguel Fiol, Dimitri Jourde, Chen-Wei Lee, Rita Mateu Decourtye, Blaï Mateu Trias, Pep Ramis, Yolanda Sey, Julian Sicard, Martí Soler, Maria Carolina Vieira, Guillermo Weickert / Pep Ramis (dies 26 i 27). Col·laboració posada en escena: Maria Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo. Colaboració dramatúrgia: Barbara Métais-Chastanier. Disseny escenografia i vestuari: Lluc Castells. Disseny il·luminació: Cube / María de la Cámara, Gabriel Paré. Col·laboració musical i creació sonora: Fanny Thollot. Col·laboració musical i composició: Pierre-François Dufour. Material / investigació sobre color: Bonnefrite. Enginyer percussió ceràmica: Thomas Pachoud. Cap tècnic: Romuald Simonneau, Samuel Bodin. Ceramista: Sébastien De Groot. Regidor ceramista: Benjamin Porcedda. Regidor: Mathieu Miorin. Cap il·luminació: Enzo Giordana. Cap so: Chloé Levoy. Vestuari: Alba Viader. Cuina: Ricardo Gaiser. Director gerent i promoció: Laurent Ballay. Administració producció: Caroline Mazeaud. Responsable producció: Pierre Compayré. Ajudantia d'administració: Élie Astier. Fotografia: Christophe Raynaud de Lage, François Passerini, Jerome Quadri. Una producció de Baró d’evel. Coproducció: Grec 2024 Festival de Barcelona, Festival d’Avinyó, ThéâtredelaCité - CDN Toulouse Occitanie, Festival Les Nuits de Fourvières, Festival Romaeuropa, MC93 - Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis, Le Grand T - Théâtre de Loire-Atlantique, Scène Nationale d’Albi-Tarn, Théâtre Dijon Bourgogne, Comédie de Genève, Les Théâtres Aix-Marseille / Grand Théâtre de Provence, Le Parvis Scène Nationale Tarbes-Pyrénées, Centro Cultural Belém a Lisboa, Les Halles de Schaerbeek - Brussel·les, Festival La Strada Graz, Théâtre de Liège, CDN de Normandie-Rouen, Les Célestins - Théâtre de Lyon, Scène Nationale du Sud Aquitain, Équinoxe - Scène Nationale de Châteauroux, Tandem - Scène Nationale de Douai-Arras, Scène Nationale de l’Essone, Théâtre-Sénart - Scène Nationale, Le Volcan - Scène Nationale du Havre, Théâtre d’Orléans / Scène Nationale, Le Grand R - La Roche-sur-Yon, Théâtre Châtillon Clamart, Malakoff - Scène Nationale, Théâtre Les Gémeaux Scène nationale - Sceaux, Cirque-Théâtre Elbeuf - PNC Normandie, Théâtre de Saint-Quentin en Yvelines - Scène Nationale. Hi col·laboren: L’animal a l’esquena a Celrà, CIRCa, PNC Auch Gers Occitanie, La Grainerie, Théâtre Garonne - Scène Européenne, i La Nouvelle Digue, Tolosa de Llenguadoc. Ajuts a la creació de la DGCA, Ministeri de Cultura i Comunicació francès, el Consell Departamental de l’Alta Garona i la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. La companyia està subvencionada pel Ministeri de Cultura i Comunicació - Direcció Regional d’Afers Culturals d’Occitània / Pirineus Mediterrània, i la Regió Occitània / Pirineus Mediterrània. La companyia també rep ajudes de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. Amb la col·laboració d'Artcena - écrire pour le cirque. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Baró d’evel. Festival Grec 2024. Teatre Grec, Barcelona, 25, 26 i 27 juliol 2024.

DIGUE'M QUI SOM I POTSER ET DIRÉ QUI SÓC I ON SOM

Una companyia de pedigrí internacional es fa així, com s'ha fet Baró d'evel en els últims vint anys, des de la base, des de la carpa —xuclada des de petits amb la nissaga Tortell Poltrona—, des de la relació amb el gènere del bestiari (cavall, ocellots...), des de la mirada ambiciosa cap allò que es fa a fora, des de la renúncia a renunciar als orígens.

Baró d'evel, la companyia multidisciplinar amb carnet de circ de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye ha estat una altra de les apostes catalanes —en aquest cas, catalanofrancesa— que ha format part aquest any de la programació oficial del Festival d'Avinyó. I ha estat també la que ha tancat amb tots els honors l'exitosa programació de Montjuïc del Festival Grec, una edició que ha tancat també l'etapa de vuit anys del director Francesc Casadesús a qui, els Baró d'evel han agraït la confiança que havia dipositat en ells i la disposició dels diversos escenaris de Montjuïc en les últimes edicions.

«Qui som?» és el primer espectacle d'una trilogia que la companyia té en cartera, si l'extensa gira que li espera des d'ara, li permet posar-s'hi a treballar, esclar. Després d'aquest esclatant i esplèndid «Qui som?», vindrà «Qui sóc?», i finalment, «On som?». Tres espectacles amb tres interrogants davant la incertesa del món contemporani. En certa manera, com si es preguntessin allò tan típic i tan feblement humà: “¿D'on venim i on anem?”.

L'espectacle de Baró d'evel té circ, té clown, té molta dansa (alguna cosa s'ha de notar si hi ha també la veterana parella de Mal Pelo), té guspires d'acrobàcia, té música (fiblades estel·lars de l'actriu i cantant Yolanda Sey), té discurs, té humor, té la presència del futur amb la filla de Blaï i Camille, la petita Rita —que trepitja pista des de la infància— i, de propina, té la mascota de la casa, un gos petaner, ros i clapes blanques que, com a bon “actor”, sap sempre el que ha de fer i que aporta calidesa a l'espectacle.

«Qui som?» té també arts plàstiques incloses, primer amb les peces de ceràmica de Sébastien De Groot, un jove ceramista que té el taller a la regió de Tolosa de Llenguadoc i, atenció, en les tres funcions de Montjuïc, amb un taller improvisat als jardins del Teatre Grec on s'ha fet una mena d'instal·lació de ceràmiques acolorides —entre la poesia surrealista de Joan Miró i la deconstrucció de Miquel Barceló— amb un torn a la vista dels espectadors.

«Qui som?» és una mirada a la degradació del planeta. Des del fang i la terrissa ancestrals —amb un torn matusser fàl·lic en mans de Blaï—, al miratge dels éssers fantàstics que potser poblen altres indrets de l'univers. Amb el fang i la ceràmica tova es poden crear éssers humans que despertin al món —potser sense que necessitin la costella d'Eva, que diuen aquells— i també pot aparèixer el vell rodamon que arrossega un sac gegantí ple de sorpreses i que no és precisament el Pare Noel que espera la petita del futur esperançador.

Un espectacle d'imatges escenogràfiques plenes de plasticitat i de llenguatge i denúncia subtil: des del “ja sóc aquí” que té ressons molt pròxims, de Blaï, fins al monstre d'algues —bellíssima construcció de Lluc Castells— que té vida i respiració, i el mur que fa d'horitzó d'un mar que escup cadàvers i que escup també tones de plàstic, mentre qui ho podia haver evitat i ara se'n queixa ha viscut amagat en un forat. «Qui som?», ¿una pregunta o una evidència tràgica? ¿Però qui som... què hem fet... on hem anat a parar... on arribarem...?, sembla que diguin.

Espectacle complet, unes dues hores, que els Baró d'evel arrenquen amb una entrada fugaç de trombó —“només per posar-hi una mica de música”, justifica Camille, aquesta mena de Gelsamina felliniana contemporània que ha tingut sempre la pista com a la seva particular Strada— i que, després de l'estrena francesa, els Baró d'evel han adaptat al català —amb la mateixa Camille com a mestra de cerimònies— per allò de no perdre ni els orígens ni la identitat. ¡Tan còmode que hauria estat, per a ells, deixar-lo en francès! Tot un detall de respecte i autoestima.

I com a colofó, una fanfàrria final que reneix de la tragèdia climàtica perquè sempre hi ha un forat, una escala, una grada, un punt de llum per on sortir. Ells ho fan, platerets, timbals, bombo, saxofons i troupe de circ, Grec amunt, discurs intens i apassionat, fins als jardins on sembla que la festa no s'hagi d'acabar mai i, com una colla de flautistes de Hamelin, portant tothom fins a la sortida, a la recerca d'aquell cobejat punt de llum. No hi ha carpa, però es com si hi fos perquè els Baró d'evel la porten a la sang.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler promocional de la companyia Baró d'evel (1). Enregistrament íntegre de l'espectacle «Qui som?»
en la versió francesa estrenada el 2024 al Festival d'Avinyó © ArteConcert (2)

«La gran nit de Dagoll Dagom - 50 anys». Idea i creació: Daniel Anglès, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel, Joan Vives, Montse Amenós i David Pintó. Orquestracions: Joan Vives, Sergi Cuenca, Albert Guinovart, Andreu Gallén i Àlex Martínez. Intèrprets: Víctor Arbelo, Roger Berruezo, Anna Castells, Mariona Castillo, Haley Diallo, Xavi Fernández, Guillem Fole, Helena Gispert, Eloi Gómez, Carlos Gramaje, Pol Guimerà, Júlia Jové, Mercè Martínez, Pep Molina, Muntsa Rius, Ana San Martín, Isabel Soriano, Mone Teruel, Albert Triola i Teresa Vallicrosa. Amb la col·laboració de: Pep Cruz, Elena Gadel, Àngels Gonyalons, Albert Guinovart, Ivan Labanda, Ferran Rañé, Nina, Jordi Garreta, Alèxia Pascual i tota la companyia de «Mar i Cel 2024». Orquestra i cor: Original SoundTrack Orchestra (OSTO) amb el suport de l’ESMUC Pianistes: Marc García i Jordi Castellà. Coreografia: Ariadna Peya. Disseny escenografia i vestuari gala: Montse Amenós i Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: David Bofarull (AAI). Disseny so: David Casamitjana. Disseny audiovisuals: Joan Rodón. Producció artística: Anna Rosa Cisquella. Producció executiva: Macarena García. Administració: Natàlia Obiols. Comunicació i ajudant de producció: Anna Candelas. Ajudant de comunicació: Clara Badia. Ajudant de producció: Mireia Farrarons. Auxiliar de producció: José Luís Segador. Direcció tècnica: Agustí Custey (Titín). Cap de regidoria: Tito Lucchetti. Regidor: Marc Berraondo. Operador de llums: Jordi Thomàs. Operador de so: Oriol Mestre i Mario Andrés. Tècnics de so: Rai Segura i Carles Bernal. Operador audiovisuals: Martín Elena. Ajudant de vídeo: Guillem Pol. Maquinista: Joan Bonany. Cap de sastreria: Teresa Navarro. Sastresses: Gemma Navarro, Patricia Carrión i Núria Llunell. Cap de maquillatge i perruqueria: Jennifer Sánchez. Maquillatge i perruqueria: Carmina Camps, José Luis García, Emma Ramos, Ilang Prada i Míriam Rueda. Confecció i adaptació vestuari: Inés Mancheño, Antonia Pérez i Jan Clota. Ajudant de vestuari: Carlota Ricart. Audiovisuals Dagoll Dagom: Mar Orfila, Marc Tarrida, Anna Molins i Dimas Bozzo. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Miquel Llach. Màrqueting: Ivan Danot, Àlex Garcia i Sem Pons. Premsa: La Tremenda - Núria Olivé i Maria Bros. Agraïments: Ajuntament de Barcelona Generalitat de Catalunya, Joan Crosas, Jaume Sisa, ESMUC, Estrella Damm, Frit Ravich, Foix de Sarrià, La Flauta i Santa Vegana. Una coproducció del Grec 2024 Festival de Barcelona i Dagoll Dagom. Adjunt de direcció: David Pintó. Direcció del cor: Albert Torrebella i Belén Clemente. Direcció musical i director convidat de l’orquestra: Joan Vives. Direcció: Daniel Anglès. Amfiteatre Teatre Grec, Barcelona, 11, 12 i 13 juliol 2024.

LA MÀGIA DE L'ARLEQUÍ

El tòpic diu que la nit és màgica. Però a vegades el tòpic queda superat per la realitat i el tòpic es desfà com un bolado. Per si algú no hi creu, la companyia Dagoll Dagom ha omplert de màgia l'equador del Festival Grec amb la commemoració —una de les seves commemoracions programades— del 50è aniversari de la companyia, el preàmbul de la nova reposició, clarament rejovenida, de «Mar i cel», a partir del setembre al Teatre Victòria, el mateix teatre que va veure néixer del seu ventre el mític vaixell. I ho ha fet amb un espectacle únic, irrepetible, amb un esplet d'artistes de totes les generacions —intèrprets i convidats— i una formació orquestral extraordinària que és en conjunt la millor mostra del llegat que deixa Dagoll Dagom després de mig segle de picar pedra.

¿Nostàlgia...? Poca. La que cadascú vulgui, si ho desitja, però no és aquesta la intenció, em sembla, de la companyia. La mà del director Daniel Anglès i l'adjunt David Pintó —¿i encara diuen que no hi ha relleu?— ha convertit aquest passeig per l'auca de musicals de la companyia en un muntatge autònom de cap i de nou on totes les peces encaixen a la perfecció com si el guió hagués estat escrit de molt abans, esperant el moment just d'esclatar, i la fusió d'«Antaviana» amb «El Mikado», «Poe», «Els pirates», «Boscos endins», «Nit de Sant Joan», «T'odio amor meu», «Bye Bye monstre», «Cop de rock», «Glups», «Cacao», «Aloma», «Maremar», «Scaramouch», «T'estimo si he begut», «Mar i cel» o «L'alegria que passa»... no fos fruit d'una il·lustrativa dramatúrgia sinó simplement una predestinació d'una trajectòria que ha reciclat la vella nostàlgia per convertir-la en història patrimonial.

Perquè Dagoll Dagom forma part de la història del teatre musical català amb un lloc d'honor al podi de musicals. Per la seva gosadia, fa mig segle, quan ningú no hauria donat un duro per muntar un musical lúdic, rigorós i popular a la vegada. Per la seva constància a no baixar del ruc i insistir en un teatre de factura catalana cent per cent. Per la seva llavor constant amb els rebrots que ha produït al llarg d'aquests anys. ¡Que són pocs els intèrprets de musical d'aquest moment que poden dir que no porten al damunt l'empremta que en un moment donat de la seva infància o adolescència els ha deixat Dagoll Dagom!

L'espectacle «La gran nit de Dagoll Dagom - 50 anys» n'és la millor mostra. Afortunadament, un equip d'enregistrament de la televisió catalana —la nit de la tercera i última funció— n'ha guardat el testimoni perquè, després de tres nits d'amfiteatre exhaurides, l'espectacle pugui arribar ben aviat a través de TV3 i del 3Cat a tots aquells milers d'espectadors que s'han quedat a l'espera. Que no se'l perdi ningú.

Quan això passi, hi veuran com un arlequí amb una capsa de somnis pot fer miracles teatrals i treure's de la màniga alguns dels personatges que han protagonitzat la carrera musical de Dagoll Dagom. Excel·lent treball renovat de vestuari de Montse Amenós i Maria Albadalejo. Novíssima aportació coreogràfica d'Ariadna Peya. Enriquida il·luminació de David Bofarull. Enèrgica i decisiva direcció musical de Joan Vives davant d'una formació orquestral molt jove que, per espai, és impossible d'anomenar un a un, però que revela quin és el planter que hi ha de la música catalana. I imponent cor (20 cantaires) que fa parella amb l'Original SoundTrack Orchestra i l'ESMUC (40 músics), situats per damunt de l'escenari, un pis de plataforma que permet també que s'hi moguin els intèrprets, amb alguna acrobàcia i tot, creant un dinamisme permanent al llarg de les dues hores de l'espectacle i creant també un efecte escenogràfic d'humanitat i d'escalfor en contrast amb la pedrera freda que habitualment emmarca l'amfiteatre de Montjuïc.

Intervencions corals i intervencions esperades dels artistes més veterans. Sisa, en off, sempre Sisa! Albert Guinovart, compositor i músic, discretament en un parell d'interpretacions al piano, com si la cosa no anés amb ell. Moments estel·lars amb Àngels Gonyalons —una mica més i l'amfiteatre s'enfonsa— i, encara, amb el celebrat impacte de «L'alegria que passa»; o l'actriu i cantant Elena Gadel —delikatessen musical—, amb la peça emblemàtica de «Flor de nit»; i així, fins a reunir l'esplet de Blanques de «Mar i cel», les que hi han passat (Àngels Gonyalons, Carme Cuesta, Elena Gadel, Ana San Martín, l'actriu gallega que va debutar en català com si sempre ho hagués fet) i l'actriu i cantant que agafarà el relleu la temporada 2024-2025, Alèxia Pascual (Eufòria dixit i, a més, pel seu origen, Constantí ja no els fa patir, que deien aquells!) al costat de l'actor terrassenc Jordi Garreta en el paper de Saïd, parella que protagnitza també un dels moments de futur de «La gran nit...»

Amb coral o en solitari, el passat no té fronteres. I així és com s'hi llueixen la cantant Isabel Soriano (aquell grumet de fa anys i panys, entre altres papers); Roger Berruezo (esclat roquer), Carlos Gramaje (veterà en multitud de papers) i, entre altres, fins a 27 artistes, les cantants Mone, Muntsa Rius, Mariona Castillo, els actors Albert Triola i Ivan Labanda, o dos veteraníssims com l'actriu Teresa Vallicrosa i l'actor Pep Molina, a més, esclar de Ferran Rañé i Pep Cruz, tota una institució.

Però l'espectacle també deixa corda per a les picades d'ullet més casolanes. I aquí hi ha el trio cofundador de Dagoll Dagom: Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, primer donant la benvinguda a l'auditori, amb vestit de lluentons i nom estampat a l'esquena com els directors de Hollywood; després aportant un toc d'humor amb miniauto inclòs; i finalment bufant les espelmes del pastís de can Foix, amb la seva habitual bufera inesgotable malgrat el llarg recorregut que han acumulat amb el pes dels anys. Feu números: 34 espectacles, 23 dels quals són musicals; més de 8.500 funcions, sense comptar les que vindran de «Mar i cel», i caminant cap als 5 milions d'espectadors.

Tornem a la «Gran nit...» perquè l'arlequí encara no ha acabat de fer de les seves. I la nit continua sent màgica. Amb tota la companyia al ple i la peça més emblemàtica de «Mar i cel», corejada pels espectadors, tot un himne teatral. Amb la baixada a l'escenari d'aquells que han participat en una ocasió o altra amb Dagoll Dagom, des de les grades a l'escenari, segons la nit: les actrius Montse Guallar o Mont Plans, per exemple. I amb la baixada pel lateral de l'amfiteatre de la nova companyia del pròxim «Mar i cel» —samarreta negra nova de trinca que fa joc amb l'edició especial d'un elapé de vintage— en una imatge tan esperançadora de relleu generacional que només es pot tancar amb l'amfiteatre rebentant a peu dret. Ara sí, l'arlequí ja poc tancar la capsa de somnis. El rei no ha mort, però, per si de cas, visca Dagoll Dagom!

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Molt soroll per res», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació de Jaume Viñas. Intèrprets: Mireia Cirera, Lulu Cormican, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Cristina López, Cristina Martínez, Ariadna Matas, Leo Raventós i Anna Roy. Direcció artística: José Pedro García Balada. Ajudant de direcció: Marta Figueras Alsius. Vestuari i màscares: Pau Garcia. Direcció musical: Cristina Martínez. Disseny gràfic: Daniel Rodríguez. Estudiants en pràctiques: Ferran Font i Miqui Salamanca. Fotografia cartell: Jaume Viñas. Comunicació: Mireia Cirera i Teresa Petit. Producció: Teresa Petit. Agraïments: Institut Municipal de Parcs i Jardins, Xavi Gil, Aitor Rodero, Marçal Bayona, Marco Sanfilippo, Le Sâlon perruquers i Alba Valls. Direcció de l'espectacle: Jaume Viñas. Companyia Parking Shakespeare. Parc de l'Estació del Nord, Barcelona, 5 juliol 2024.

SOROLL SHAKESPERIÀ SOTA ELS TIL·LERS DEL NORD

La companyia Parking Shakespeare celebra quinze anys amb la seva iniciativa popular d'oferir cada juliol una versió d'alguna de les moltes obres de William Shakespeare, a l'aire lliure, de manera gratuïta —s'accepten wallets voluntaris al datafon de la companyia i cash en efectiu a la maleta—, amb els espectadors al voltant de la rotonda de minúscules grades, cobertes per l'ombra del bosc de til·lers del Parc de l'Estació del Nord de Barcelona.

En aquesta ocasió d'aniversari li toca el torn a «Molt soroll per res», que la companyia ja va adaptar en una versió d'Israel Solà l'any 2014. Deu anys després, doncs, i amb quinze d'història a les espatlles, doblet d'aniversari, però amb una versió renovada, ara a càrrec de Jaume Viñas, tot i que a partir de la mateixa traducció de Salvador Oliva.

La companyia s'ha inspirat en la sèrie nord-americana «The White Lotus», de Mike White, ambientada en un hotel de vacances amb conflictes i trifulgues entre hostes i empleats. Però, tot i que l'adaptació es permet anacronismes amb referències d'artilugis i plataformes digitals, segueix força fidelment el guió original del mateix Shakespeare, encara que amb una mirada contemporània i un registre que s'acosta a la Commedia dell'Arte i que fa les delícies dels espectadors, atenció!, de totes les edats. Els veterans, perquè veuen el que hi ha en la lletra petita de cadascun dels personatges. I els més petits, perquè la rotonda i les accions a vegades esbojarrades dels intèrprets els transporta a un espectacle de carrer amb aires de clowns.

El que es constata amb aquesta adaptació és que Shakespeare es com un camaleó dramatúrgic. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat d'un espectacle amanit amb píndoles musicals de la cançó pop napolitana de mitjan segle XX —de fet, el director Àngel Llàcer, el 2015, en va fer una versió també musical i hollywodiana al Teatre Nacional de Catalunya— i s'adapta també a una barreja de perfils protagonistes —el sexe dels intèrprets en relació als personatges es simplement una convenció simbòlica—, mentre que les acotacions musicals i de les màscares fan honor a l'ambientació de «Molt soroll per res», una comèdia d'embolics de caire romàntic que Shakespeare ja va situar a la Sicília de l'època medieval del rei Pere d'Aragó (cap allà el 1282) i que, com aquell qui no vol la cosa, els Parking Shakespeare situen en una època intemporal, però que podria ser molt d'avui mateix.

Aquí, els personatges medievals són substituïts per gerents contemporanis d'hotel, empleats reunits en assemblea laboral, hostes estrafolaris, parelles d'enamorats que volen i dolen, i embolics de faldilles i també de pantalons. No hi falta la shakesperiana festa de disfresses —màscares Commedia dell'Arte—, les conxorxes entre els dos bàndols i fins i tot un presumpte combat d'espases per salvar l'honor.

Però tot molt amb aires de pista. I amb un vestuari acolorit i canviant, i una escenografia domèstica amb només quatre escales de tisora d'alumini i dues tirades de banderetes de plaça major. I visca la festa perquè tot està bé si acaba bé. I si guanya l'amor, també.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Dance First». Guió de Neil Forsyth, sobre la biografia de Samuel Beckett. Intèrprets: Gabriel Byrne, Sandrine Bonnaire, Aidan Gillen, Maxine Peake, Fionn O'Shea, Caroline Boulton, Barry O'Connor, Rebecka Johnston, Bronagh Gallagher, Lisa Dwyer Hogg, Gráinne Good, Cillian Hollywood, Patrik Piró, Léonie Lojkine, Andrew Hefler, Caleb Johnston-Miller. Música de Sarah Bridge. Fotografia d'Antonio Paladino. Coproducció de 2LE Media, Film Constellation, Proton Cinema, Sky Arts, Umedia. Durada: 100 minuts. Regne Unit, 2023. Direcció: James Marsh. Estrena exclusiva: FILMIN. Barcelona, 16 març 2024.

PRIMER BALLA, DESPRÉS PENSA

Quan el cinema s'acosta al teatre en clau biogràfica, ho fa generalment per redescobrir les interioritats dels personatges que a través de la seva obra creativa s'han convertit en clàssics. Això és el que passa en aquesta pel·ícula del director James Marsh, a partir d'un guió de Neil Forsyth sobre els aspectes poc coneguts de la vida del dramaturg Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989), des de la seva infància, en una família rígida protestant irlandesa del barri de Foxrock, a Dublín, on va néixer el 1906, fins a la seva mort a París, tres dies abans del Nadal del 1989.

Els autors del film, rodat en un noranta per cent en blanc i negre —cosa que dóna encara més relleu a l'època— no cauen en la concessió amable de retratar un Samuel Beckett intocable sinó que, ben al contrari, aprofundeixen en les contradiccions del personatge i en el sentiment de culpabilitat i de remordiment que arrossega des de molt petit.

Potser perquè el mateix Samuel Beckett no va ser gaire partidari de parlar d'ell mateix, el guió del film «Dance First» manlleva una part d'un dels aforismes més coneguts atribuïts al dramaturg quan diu: «Primer balla, després pensa», que en realitat és el que diu en un moment donat el personatge Estragó a Vladimir a «Tot esperant Godot». El film, doncs, té una clara intenció de justificar tot el guió a partir de la filosofia del mateix Samuel Beckett.

Per acostar-se al personatge, amb una mirada més humana, la trama xucla de les quatre o cinc relacions més importants i poc o molt conegudes del dramaturg: la relació amb la seva mare, una dona educada en la rigidesa del protestantisme irlandès que és un mur per a les inquietuds intel·lectuals del jove Beckett; la relació també amb el seu pare amb qui se sent realment identificat i feliç, potser perquè el perd de molt jove; la relació amb qui va ser la seva companya de tota la vida, Suzanne Dechevaux-Dumesnil, membres de la resistència francesa contra l'ocupació nazi; la relació que va establir amb Barbara Brey, o millor Barbara Jacobs de nom de soltera —va enviudar del pilot de la RAF, John Brey— que va ser crítica literària, traductora i coordinadora de l'àrea de teatre de la BBC on va introduir l'obra de Samuel Beckett, i que va mantenir no només una relació professional amb l'autor, primer a Londres i depsrés a París, sinó també una relació personal amb una marcada infuència en la seva obra i una relació veladament d'amant no feta mai pública; a més, a la pel·lícula hi ha la relació amb el cèlebre escriptor també irlandès com ell, James Joyce, quan són a París, i el lleig que Beckett li fa, sobretot a la dona de Joyce, quan Samuel Beckett no accepta una relació de conveniència amb la jove Lucia, la filla malalta mental de Joyce; i encara s'hi troba la relació amb el seu amic jueu i traductor com ell, Alfred Péron, que cau en mans dels nazis víctima de l'Holocaust.

Totes aquestes relacions personals pesen com una llosa en l'interior de Samuel Beckett (interpretat aquí per un excel·lent Gabriel Byrne ja de gran i, de jove, per l'actor irlandès Fionn O'Shea) i esclaten quan el 1969, en rebre el Premi Nobel de Literatura, només començar la trama, el guió fa una fugida de ficció de la platea —mai més ben dit tenitnt en compte que Beckett s'enfila a una escala de gat per fugir del teatre on és proclamat guanyador del Nobel—, i es troba —talment com si fossin dos personatges d'una obra seva de l'absurd— amb el Samuel Beckett reflexiu que li retreu el seu passat, un a un, en un flaixbac cinematogràfic que converteix la pel·lícula en un collage de retalls de totes aquestes relacions que configuren una manera de viure la vida fusionada amb la creació literària.

És possible que «Dance First» interessi més els amants del teatre de Samuel Beckett que no pas els cinèfils. Però això tampoc no ha de fer pensar que la pel·lícula és un refregit d'algunes de les seves obres més conegudes. S'hi fa esment de «Tot esperant Godot», sí; s'hi veu una fugaç escena dels tres personatges enclaustrats en tres gerres amb els seus caps a fora de «Final de partida», i para de comptar. I tampoc no s'entreté gens a parlar ni de la seva obra narrativa ni de la seva poesia. Els seguidors del teatre, doncs, hi trobaran el Samuel Beckett més amagat darrere el teló, aquell que no sap a qui fer donació dels diners del Premi Nobel, si a algun dels que creu que ha fallat en la seva vida o potser al Trinity College on va estudiar de jove.

Només a l'últim tram de la pel·lícula, el color agafa el relleu del blanc i negre —després d'una sèrie de seqüències fotogràficament molt suggerents que fan que la pel·lícula sigui visualment molt agraïda— quan Samuel Beckett, ja a la vellesa, 83 anys, amb les primeres xacres de la malaltia que l'assetja, ha de tenir cura també de la seva dona Suzanne (interpretada per l'actriu francesa Sandrine Bonnaire), que mor abans que ell, i acaba amb el comiat final amb la seva amant Barbara (interpretada per l'actriu Maxine Peake) i just cinc mesos després de la mort de Suzanne, el film es tanca amb la mort també de Samuel Beckett, el 22 de desembre del 1989, malalt d'un enfisema pulmonar i de la malaltia del parkinson. Els dos, la parella Suzanne i Samuel, reposen al cementiri de Montparnasse de París.

Però encara hi ha un estel, volant al cel, que és l'estel que Samuel fa volar amb el seu pare de petit i que representa la felicitat de la infància perduda que rebla el cercle. Un estel que Samuel voldria que es quedés per sempre al cel volant, on diu que hi ha esperança, aire i llibertat. En canvi, quan l'estel perd volada i s'estavella a terra, diu Beckett, no hi ha res. Tota una imatge que resumeix en part el rerefons de l'obra literària de Samuel Beckett, que bascula sempre entre el desig de viure i la desesperació. O dit d'una altra manera: entre el desig de primer ballar i després, ni que sigui desesperadament, pensar.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Una taula». Dramatúrgia d'Àlex Serrano i Pau Palacios. Performers: Arnau Boces, David Climent, Oriol Genís, Carlota Grau, Claudi Laudo, Julià Laudo, Núria Lloansi, Andrea Marinel·lo, Shorlady Preciado. Escenografia i disseny de llums: Cube.bz. Vestuari: Nuria Manzano. Utilleria: Camille Latron. Concepció audiovisual: FRAU recerques visuals. Operadors de càmera: Bibiana Gispert, Marc Costa. Direcció, producció i composició musical: Cristina López i Jack Tarradellas. Coordinació tècnica Taller de Músics: Àlex Serra. Producció Tècnica Taller de Músics: Lluís Vidal. Músics i veus: Cristina López. Jack Tarradellas, Selma Bruna, David Mauricio, Lidia Mora, Carmen Cortés, Núria Duran, Miranda Fernández, Abraham Lojo, Tomàs Pujol, Álvaro López. Direcció tècnica: David Muñiz. Direcció de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Management: Art Republic. Companyia Agrupación Señor Serrano. Ajudant de direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Àlex Serrano i Pau Palacios. Festival de Nadal, Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona, 16 a 29 desembre 2023.

A LA TAULA I AL LLIT, TOT LLISCANT AL PRIMER CRIT!

Que el centre de Catalunya, amb el massís d'esquena del president i Avi Francesc Macià i els estols de coloms espaordits entre el brancam sigui, en caure el vespre, l'escenari, des de fa uns anys per festes de Nadal, d'una de les millors mostres de les anomenades arts de carrer és un símptoma de bona tradició i, sobretot, de retre un homenatge a aquells que fa mig segle van creure que el carrer sí que podia ser d'ells si s'hi feia teatre, dansa, performance, circ, música i xerinola.

De tot una mica és el que hi ha en aquest espectacle efímer encarregat en aquesta edició a la companyia Agrupación Señor Serrano per fer una al·legoria del que hi ha en el fons de les festes nadalenques, al marge de l'especulació comercial i de consum que les converteix en l'esplendor de la hipocresia social moderna, que es diverteix tant com pot mentre molt a prop seu dues guerres genocides recorden que la humanitat no té memòria.

«Una taula» dels Señor Serrano és un espectacle breu, a tot estirar 35 minuts, sense paraules, amb expressió corporal, música en directe en col·laboració amb Taller de Músics i moviment coreogràfic, a vegades gairebé acrobàtic per sortejar el pendent de la tarima, i l'ús imprescindible del vídeo en directe amb una gran pantalla de fons que permet que els espectadors de les grades de la Plaça de Catalunya de Barcelona tinguin una visió general de l'escenari i els primers plans essencials de cada moment que no pot passar per alt i que configuren una trama, si es vol dir així, nostàlgica, que difícilment fuig de la memòria personal de cadascú.

Els Señor Serrano han triat com a protagonista un avi —no pas l'Avi Macià de pedra—, un avi que podria ser de Sant Antoni, de Sant Andreu, de Gràcia o de les Corts i que representa l'actor Oriol Genís. L'avi dels Señor Serrano té un cuidador personal i va amb caminador, pren medecines, ni que sigui dinar de Nadal, i encara té l'humor i les ganes de reunir a taula la família que li queda i que li ve al darrere: fills, joves, néts.

Sempre amb la banda sonora que va del flamenc al jazz i que acaba petant en rumba, amb acompanyament de veus, es va configurant l'escenografia de la taula de Nadal, amb imatges de plans en picat que permeten veure les estovalles blanques de fil amb puntes brodades, la vaixella de noces que surt una vegada a l'any, les copes de vidre de les que dringuen i els coberts de plata.

A poc a poc, van arribant a la festa els convidats de l'avi que, posats a taula, com diu el poeta del centenari que s'acosta el 2024: «Oblidarem els pobres —i tan pobres com som—. Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i, després de mirar-nos, arrencarà a plorar.»

Fa recordar, aquesta “taula” dels Señor Serrano, els versos de Joan Salvat-Papasseit. També passen per la memòria les 99 taules d'aquell «El llarg dinar de Nadal», de Thornton Wilder, que van portar aquí durant anys els diversos repartiments de fornades d'intèrprets joves de La Ruta 40. Un pensa que els Pla-Solina de la taula de «Travy» també hi podrien fer una bona fila. I encara hi ha imatges de les taules desparades d'«Un segundo bajo la arena», basat en les «Bodas de sangre» de García Lorca, aquell petit museu de l'escenògrafa Camille Latron que també és la responsable de la utilleria i la imatgeria d'aquesta “taula de Nadal” dels Señor Serrano.

Els fills i els néts de l'avi amfitrió es posen també a taula i obliden els pobres, com deia el poeta que guardava fusta al moll. Serveixen sopa de galets de material reciclable amb plàstics, garlandes i boles de colors comprades segurament al “xino” del barri; ruixen amb xampany la copa on hi ha l'àngel que anuncia la bona nova; i amaguen sota el davantal de les estovalles familiars les misèries de cadascú: pastilles modernes, bitllets per a la néta preferida de l'avi ni que sigui la que els altres tenen per la més esgarriada de la família, trencadissa entre tovallons del menú que no s'engolirà... Els temps no estan per fer tips de farts d'olla sinó només per aparentar que se'n fan, almenys un dia a l'any.

Les càmeres dels Señor Serrano hauran fet abans una repassada per l'antic armari vitrina de caoba que hi ha al fons de l'escenari i al fons de tota una vida: records, fotografies —la del gos que ja no hi és també—, llibres amb títols als lloms que volen explicar en quina casa han anat a parar, figuretes del pessebre, un mocador palestí que els serveix de paisatge —per no oblidar el que està passant— i una samarreta del Cobi que enllaça amb el mite dels Jocs del 92 on, increïblement, encara intenta emmirallar-se la Barcelona que des d'aleshores n'ha gaudit els avantatges i n'ha patit a la vegada les conseqüències.

Tota taula de Nadal té un final imprevisible. La dels Señor Serrano, també. Deixem que siguin els espectadors els que ho descobreixin. Avi i besnét a cada cantó de taula. El passat i el futur. I una revolada rumbaire com un petit tsunami perquè la memòria, com les paraules, també se les emporta el vent.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«For Evita. Una astracanada musical». Dramatúrgia: Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Andreu Gallén, Ivan Labanda, Anna Moliner i Jordi Vidal. Cos de ball: Sol Carner, Guillem Fole, Aleix Lladó, Ingrid Machuca, Andreu Mauri, Júlia Pérez, Marta Pérez i Òscar Planells. Músics: Albert Carrique, Laia Ferrer, Raul Gil, Dusan Jevtovic, Eloi López, Vicent Pérez i Xavi Sánchez. Cor: Musicals’ Choir. Coreografia: Aixa Guerra. Direcció del cor: Cristina Colomer. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: David Bofarull a.a.i. So: Jordi i Albert Ballbé. Caracterització i assistència de vestuari: Alba Quintós i Núria Llunell. Confecció de vestuari: Núria Monfort. Construcció de l’escenografia: Nuno Art Construction. Ajudant de direcció i adaptació lletres: David Pintó i Codinasaltas. Fotografia: May Zircus. Cap tècnic i regidoria funcions: Enric Alarcón. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Regidoria assajos: Marc Berraondo. Producció executiva: Marta Colell. Comunicació i distribució: Bitò. Estudiant de direcció i dramatúrgia en pràctiques (Institut del Teatre): Mireia Claramunt. Meritoratge de direcció: Pau Serés. Agraïments: Judit Farrés, Escola Eòlia, La Brutal. Una producció del Grec 2023 Festival de Barcelona i Bitò. Amb el suport de l’Institut Català d’Empreses Culturals del Departament de Cultura. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Grec'23. Teatre Grec Montjuïc. Barcelona, 27 i 28 juliol 2023.

VERDURA MUSICAL SALTEJADA AMB MONGETA PERONA

La cosa —o l'astracanada musical, com la subtitulen els seus creadors— ve de «Rèquiem for Evita», un espectacle estrenat dins el Festival Temporada Alta del 2016 i que es va veure el 2018 a La Seca del Born —en argot ara La Brossa—, en petit format, espectacle convertit ara, excepcionalment pel nombre d'intèrprets, músics, ballarins i coralistes, en un espectacle de gran format.

Fi de festa del Grec'23. Esplendor i lluentons. Grades a rebentar i aplaudiments a fons. Tant de bo es pogués recuperar en temporada, cosa que sembla una mica difícil tenint en compte el nombre inusual de participants a l'escenari i els compromisos dels tres intèrprets principals. Però de més verdes en maduren.

El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) ho ha tornat a fer, ell sí. Burxa i fa esclatar el musical perquè diu que no sap com fer un musical. L'escarxa ben escarxat com qui escarxa una síndria —que no sigui de les marroquines enverinades amb el pesticida de metomil, sisplau!— i hi barreja una verdura musical teatral saltejada farcida de mongeta perona.

Si som fidels a la definició del DEIEC, “astracadana” és exactament una “peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”. Alça, Manela! O, atès el cas, diguem: Alça, Perona! Però, alerta, perquè “astracanada” també podria ser en una segona accepció acadèmica: “Un disbarat dit d'una manera intencionada”.

Doncs, mira, no sé si, en aquest cas, va ser primer l'ou o la gallina, però les dues definicions del diccionari català tenen alguna cosa a veure amb aquest espectacle festiu de Jordi Prat i Coll en el qual s'han sumat còmplices cocreadors com els tres brillants intèrprets Ivan Labanda, Anna Moliner, Jordi Vidal i el compositor, excepcionalment convertit també en intèrpret, Andreu Gallén.

No explicarem ara aquí de nou que Evita Perón va deixar empremta a la Catalunya i l'Espanya franquista. Precisament que hi hagi una espècie de bajoques anomenades perones ve de la seva visita solidària en temps de penúries. El blat, sempre el blat, que el dictador Franco i la Collares van haver de posar al sac de la misèria i ben lligat. I també cal recordar que un desaparegut barri de barraques de Barcelona, a Sant Martí de Provençals, es digués La Perona perquè, només posar el peus aquí, Evita Duarte de Perón el va voler visitar, en la seva dèria d'estar al costat dels pobres, ni que fos amb abric de visó.

Si la mongeta o la bajoca perona, quan és tendra, diuen que té el 90% d'aigua, un 2,5% de fibra i una mica més d'hidrats de carboni i proteïnes a les llavors, cosa que la fa molt vitamínica i carregada de potassi, calci i magnesi, una cosa similar es podria adaptar a l'hora de definir aquest «Fort Evita. Una astracanada musical», que té un 90% d'espaterrant contingut musical —que en cap moment fa aigües!— i la resta, d'una càrrega de vitamina teatral que enforteix els ossos escènics dels espectadors amants del gènere, i els que no en són també.

Una astracanada, sí, com diuen ells. Però controlada i carregada de sorpreses, de girs de guió, d'ironia, de mirada críticament nostàlgica, d'explosió escènica —banda de músics de primera fila, cos de ball tant discret com eloqüent, cor de joves impressionant, quatre grans intèrprets principals, vestuari que enganya, des dels xandalls de fer feines del principi als plomalls i l'elegància kitsch del final...

Una astracanada farcida de referències musicals d'un temps i d'un país, que beu de les fonts d'Andrew Lloyd Webber i de les lletres de Tim Rice, d'Stephen Sondheim o del llegat de les més grans com Violeta Parra, Núria Feliu o Raffaella Carrà, que cedeixen moments de glòria a l'actriu i cantant Anna Moliner, que provoca més d'un bravo entre l'auditori, quan juga amb la veu, la imitació, el to i la sensibilitat a parts iguals i que s'eleva i s'eleva a manera que desgrana cadascuna de les seves intervencions.

O també les de l'actor i cantant Jordi Vidal que deixa aparcat, per unes hores, el seu celebrat «Guillermotta» i dóna aquí el do de pit en cadascuna de les peces que interpreta, anant més amunt encara del que se'n coneixia. O la gosadia de l'actor i cantant Ivan Labanda que transgredeix els seus propis límits actorals i es posa en la pell i la veu i el to, entre altres, de Núria Feliu. Sense deixar d'esmentar el transformisme fugaç del compositor Andreu Gallén i la seva sortida de darrere el piano i la partitura de direcció per demostrar, com feia Carles Santos amb els seus, que ell també pot fer d'actor.

Si amb totes les fonts esmentades no n'hi ha prou, el dramaturg i director Jordi Prat i Coll i la seva colla s'inventen fonts pròpies, les que els dóna la gana de la mà de l'Andreuet, com anomenen afectuosament el músic Andreu Gallén els tres oficiants, passant, si cal, per «Jesucrist Superstar», saltant-se el tòpic original de «No llores por mí, Argentina» provinent d'aquell « Don’t cry for me Argentina», i rememorant Paloma San Basilio, convertit ara en una versió catalana de «No ploris per mi, Argentina», que es converteix en l'himne de la nit.

Una nit amb rerefons de «Rèquiem», amb estructura de celebració de la fe, per tocar el cor i també, cal dir-ho, per passar el barret entre la concurrència, amb una estructura pròpia de funeral: l'obertura, les reflexions, les paraules de l'Evangeli —l'Evangeli, en aquest cas, d'Evita Perón—, el tribut als amics i la família de l'homenatjada, l'acte de comiat i les paraules finals.

Tot, fent de la devoció i la fe a Evita Perón una missa laica amb confessió de pecats inclosa gràcies a un mossèn improvisat d'entre els espectadors de primera fila i també amb repartiment de caramels sobrers de la cavalcada de Reis de Barcelona —llàstima que per culpa que les olles de les mongetes perones que els joves acompanyants no han posat a bullir com cal ningú pugui passar a combregar, com sí que passava en la primera versió de petit format a Temporada Alta i a La Seca— i que, amb la pluja de quilos de caramels —gominoles a dojo de les que no fan mal si toquen a l'ull— converteix els espectadors en criatures deleroses de pescar-ne alguna i en un clam de convenció col·lectiva de devots amb crits escalfadors de neurones provocats pels tres oficiants.

Sempre hi ha espai per a algun record inclòs d'infància com el de la vedet Merche Mar d'El Molino passejant pel Paral·lel i el Poble-Sec amb el seu gos —made de veïnatge in Jordi Prat i Coll—, o l'esclat apoteòsic final de la mà de la gran i inoblidable Raffaella Carrà i els seus cors, gràcies a un pèl ros garantit amb certificat d'ADN que arriba per missatger i que és el mateix to de ros d'Evita Perón, cosa que justifica el gir de guió i que posa de cap per avall tota la trama del musical i de la missa laica en ple i fa un salt de gènere convertint la pedrera de l'amfiteatre de Montjuïc en una mena de cabaret religiós exempt de sacrilegi o, dit d'una altra manera, en una calderada de verdura musical saltejada amb mongeta perona. Des d'ara, no cal que ploris per ells, Argentina, i deixa'ls que paladegin l'èxit del musical «For Evita» perquè, com clamen a cor i fan clamar l'auditori en ple: «Tots som perones».

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Les Amandiers (Forever young / La gran joventut)». Guió: Valeria Bruni Tedeschi, Noémie Lvovsky, Agnès De Sacy. Fotografia: Julien Poupard. Muntatge: Anne Weil. Intèrprets: Louis Garrel, Micha Lescot, Nadia Tereszkiewicz, Sofiane Bennacer, Clara Bretheau, Noham Edje, Vassili Schneider, Oscar Lesage, Eva Danino, Alexia Chardard, entre altres. Productora: Ad Vitam Productions, Agat Flims & Cie, Ex Nihilo, ARTE France Cinéma, BiBi Film. Distribuidora: Ad Vitam. Vendes internacionals: Charades. França, 2022. Duració: 126 m. Direcció: Valeria Bruni Tedeschi. Festival de Canes, Cinemes. Filmin (en línia).

AMETLLONS TENDRES EN FLORIDA EN PLE HIVERN

Molt poques pel·lícules toquen les entranyes del teatre des dels seus començaments com ho fa aquest últim film de l'actriu i directora Valeria Bruni Tedeschi (Torí, Itàlia, 1964), que va presentar a l'últim Festival de Canes i que fa un any que ha fet un recorregut per diversos certàmens, a més de la distribució tradicional a les sales, i ara també accessible en línia a la plataforma Filmin.

Com ha fet en altres ocasions, Valeria Bruni Tedeschi parla d'ella, del seu passat, de la seva trajectòria, de la seva vida. Però aquesta vegada ho exposa només des de darrere de la càmera perquè fa un salt enrere fins als seus inicis joves en el teatre quan va estar un parell de cursos a l'Escola del Théâtre des Amandiers, situat a la comuna parisenca de Nanterre, un eixample de l'Illa de París, des de molt abans que s'hi contruís a la dècada dels anys setanta el districte de negocis i habitatges de La Défense, i en el temps que dirigia el teatre Patrice Chéreau (Lézigné, França, 1944 - Clichy, França, 2013), que hi va exercir el càrrec entre els anys 1982 i 1990, quan el teatre de Nanterre es va convertir en Centre Dramàtic Nacional.

Però la pel·lícula «Les Amandiers (Els ametllers)», se situa només al voltant de l'any 1986, coincidint amb la tràgica efemèride de l'accident nuclear de Txernòbil, una dada fugaç només perquè els espectadors se situïn en el temps, perquè el guió no dóna cap altra referència, i quan Valeria Bruni Tedeschi tenia, doncs, 22 anys. Per això aquí cedeix el seu paper, esclar, a la jove actriu francesa Nadia Tereszkiewicz, guardonada amb un César a la millor revelació d'aquest any per aquesta pel·lícula, mentre que és l'actor també francès Louis Garrel, per cert, amb qui Valeria Bruni va mantenir una relació de parella entre el 2007 i el 2012 quan fins i tot van adoptar una nena senegalesa, qui es posa a «Les Amandiers» en la pell del director Patrice Chéreau.

A partir d'un càsting entre una quarantena de joves aspirants a actors i actrius a l'Escola del Théâtre des Amandiers, s'arriba a una selecció final d'una dotzena d'escollits que entren en un programa presumptament formatiu, dirigit principalment pel mateix Patrice Chéreau i on també hi va exercir de professor un altre assistent i amic seu, l'actor Pierre Romans (1950-1990), que precisament havia dirigit l'any 1989 una versió de «Les tres germanes», de Txékhov, al Teatre Poliorama en l'etapa inicial de Josep Maria Flotats. Pierre Romans va morir jove, als quaranta anys, d'un atac de cor, just un any després d'aquell pas per Barcelona.

A la pel·lícula de Valeria Bruni Tedeschi, els dotze joves escollits preparen l'obra «Platonov», també de Txékhov. Tot i que podria semblar que el guió s'hagi de centrar estrictament en les diferents etapes d'un assaig teatral, això només ocupa un breu espai de les dues hores llargues del film perquè el que vol és mostrar la també precarietat d'aquell moment, l'empenta i el jugar-s'ho tot de la joventut que vol entrar en el teatre, les relacions i els trencaments sentimentals que es creuen entre ells, els més romàntics i els més tòxics, el fantasma dels inicis de la plaga del virus del sida i les proves mèdiques que alguns d'ells corren a fer-se quan descobreixen que hi ha hagut un positiu en el grup i que les relacions sexuals interrelacionades podien haver escampat el virus.

La pel·lícula és el testimoni d'un temps determinat, el de finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta del segle XX, que tampoc, ni que ho sembli, va ser millor del que es viu ara. És també el reflex d'un sistema de com dirigir una escola de teatre i d'una manera poc acadèmica de com relacionar professorat i alumnat, és a dir, Patrice Chéreau i Pierre Romans, amb Stella, l'alter ego de Valeria Bruni Tedeschi, i alguns dels altres joves principals protagonistes.

Eren temps en què no existien les xarxes socials per denunciar segons quins mètodes de treball i que el que ara es consideraria un mal tracte, un abús de poder o unes males praxis en un terreny educatiu, que portaria a publicar titulars, articles, tertúlies i comentaris a pleret, es quedava aleshores camuflat en la intimitat del col·lectiu com un fet pel qual calia passar.

En aquest sentit ni Patrice Chéreau ni Pierre Romans hi queden gaire ben retratats, pel tracte que tenen amb l'alumnat, per l'ús de drogues, per una homosexualitat encara desada a l'armari o per un intent d'assetjament sexual entre professor i alumne aspirant a actor quan el terme gai o l'encunyat ara com a LGTBIQ+ era a les beceroles i lluny de la imaginació dels joves d'aquella generació.

No cal dir que la psicologia o pedagogia a l'hora de distribuir papers teatrals tampoc brilla per la seva bona praxi, molt lluny, per exemple, del tracte “consolador” que Àngel Llàcer destina a la dotzena d'aspirants dels càstings que van portar a la creació d'una «Terra Baixa» televisiva o la creació ara en preparació de «La Puntual», és a dir, «L'auca del senyor Esteve». A l'escola de Patrice Chéreau i Pierre Romans no hi ha ni bones paraules ni gestos de consolació. Els temps, en aquest sentit, sí que han canviat.

La pel·lícula «Les Amandiers», com totes les de Valeria Bruni Tedeschi, és intensa, emotiva, honesta i despullada sense subterfugis sobre la pròpia vida de la mateixa directora. Hi ha una fugaç anada a Nova York del grup, amb un intercanvi amb l'escola The Actors Studio, a Manhattan, fundada el 1947 i per on han passat la gran majoria dels intèrprets del cinema de Hollywood fins a l'actualitat, sense oblidar mostrar una vegada més la mansió noble dels Bruni Tedeschi on Valeria Bruni —a cavall d'Itàlia i França tant paisatgísticament com lingüísticament— sempre intenta mostrar que, malgrat la nissaga benestant de la qual procedeix, ella ha intentat fer un camí lliure i independent, en el recorregut del qual no tot han estat, per a la seva vida personal, flors i violes.

«Les Amandiers», amb una banda sonora francesa i italiana que és també un dels punts forts del guió, agafa el nom del teatre de Nanterre, però qui sap si no vol significar també amb el títol els “ametllers” o els “ametllons”, la joventut que esclata i que reneix amb les flors blanques i roses en ple hivern.

A la trama hi ha il·lusió juvenil no exempta d'una tragèdia inesperada, icona d'un temps que no desvelaré. Sempre amb una interpretació dels protagonistes molt epidèrmica, creïble, naturalista, remarcable sobretot per a la jove actriu Nadia Tereszkiewicz, cosa que fa que «Les Amandiers» sigui també un dels millors films del catàleg de Valeria Bruni Tedeschi com a cineasta i que deixa l'empremta d'un abans i un després en la seva extensa carrera cinematogràfica recorrent en aquesta ocasió als seus orígens en el món del teatre.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La vida es sueño», de Pedro Calderón de la Barca. Adaptació: Declan Donnellan, Nick Ormerod. Intèrprets: Ernesto Arias, Prince Ezeanyim, David Luque, Rebeca Matellán, Manuel Moya, Alfredo Noval, Goizalde Núñez, Antonio Prieto, Irene Serrano. Disseny escenografia i vestuari: Nick Ormerod. Disseny il·luminació: Ganecha Gil. Disseny so i composició: Fernando Epelde. Assessorament dramatúrgia: Pedro Villora. Moviment: Amaya Galeote. Ajudantia escenografia: Alessio Meloni. Ajudantia vestuari: Elena Colmenar. Ajudantia so: Gastón Horischnik. Ajudantia il·luminació: Javier Hernández. Interpretació: Juan Ollero. Disseny gràfic i fotografia: Javier Naval. Direcció tècnica: Oscar Sainz. Regidoria: Alex Stanciu. Maquinista: Sira González. Producció executiva i gerència: Elisa Fernández. Ajudantia producció: Jair Souza-Ferreira. Direcció producció: Miguel Cuerdo. Comunicació i distribució: Julio Municio. Direcció executiva Cheek by Jowl: Niamh O´Flaherty. Direcció general Cheek by Jowl: Harrison Collett. Administració i ajudantia de direcció Cheek by Jowl: Harry McDonald. Coproducció Compañía Nacional de Teatro Clásico, Cheek by Jowl i LAZONA. Amb la col·laboració de Barbican (Londres) i Scène Nationale d’Albi (França). Ajudantia de direcció: Josete Corral. Direcció: Declan Donnellan. Festival Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 22 i 23 octubre 2022. Festival Grec'23. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 9 i 10 juliol 2023.

SOMNIAR AMB ELS FAUNES DEL GREC

En el sector de les arts escèniques s'ha recuperat l'hàbit de xiular, picar de peus o “buuuejar” alguns directors com Calixto Bieito o Àlex Ollé quan gosen “épater les bourgeois” al Gran Teatre del Liceu. El cas més recent el tenim amb l'estrena de «L'incoronazione di Poppea» de Claudio Monteverdi, amb un Bieito absent per altres compromisos operístics i amb el venerable director musical Jordi Savall manifestament en desacord amb la posada en escena, com si la versió de Bieito no tingués res a veure amb ell i la seva funció fos només posar-hi música al seu aire.

En el teatre, aquest hàbit, potser perquè és més popular i, per tant, més feble, no existeix. No hi ha cap estrena teatral que sigui rebuda amb xiulets, cops de peus o buuus!, ni que a vegades se'ls mereixi, quan l'equip directiu surt a saludar. Ben al contrari, l'auditori es desfà en aplaudiments fervorosos i no es conforma a fer-los sortir una o dues vegades a saludar sinó que a vegades els reclama un parell de vegades més.

És el que ha passat amb les funcions de «La vida es sueño» de Pedro Calderón de la Barca, insígnia del Segle d'Or espanyol, en una versió, per primera vegada en ell, del prestigiós director Declan Donnellan, ànima de la companyia anglesa Cheek by Jowl, en cooperació amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), que té com a director artístic l'actor català Lluís Homar.

L'obra, que es va estrenar a l'últim Festival Temporada Alta, ha passat només dues nits per l'amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc, dins el Festival d'Estiu de Barcelona, i els prop de quatre mil espectadors, almenys els dos mil primers, han rebut amb eufòria i alguns dempeus i tot la proposta de Declan Donnellan. Ni un xiulet, ni un picar de peus —que a les grades de l'antiga pedrera de Montjuïc no servirien tampoc de res— ni cap buuu! de desaprovació —Declan Donnellan, de fet, tampoc no va sortir a saludar al Grec— sinó tot el contrari, espectadors d'estiu rendits potser sí a la interpretació de la companyia —que té realment el mèrit de dir Calderón de la Barca narrativament i sense que es noti gairebé el vers ni el vell clixé que arrossega sovint l'emfatitzada declamació dels clàssics espanyols— i fent ús d'una pretesa modernitat en clau de píndoles de musical de cabaret, barrejades amb una bona dosi repetitiva d'aquells oblidats Carmen Miranda, Xavier Cugat i els The Andrews Sisters, amb aquella tonada tan enganxandissa de la peça «Cuanto le gusta», popularitzada pel film «A date with Judy» (“Així són elles”, en versió espanyola), una comèdia musical del 1948, dirigida per Richard Thorpe.

I, esclar, costa relacionar el convuls regne de Polònia —on s'ha situat la trama de «La vida es sueño» de Calderón de la Barca— amb l'anarquia de Santa Bàrbara, a Califòrnia, on les actrius Jane Powell i Elizabeth Taylor, en personatges que representen dues jovenetes d'institut, futures cunyades, s'encaterinen del personatge que interpreta Robert Stack, més gran que elles, i la competència amorosa esclata dins el nucli familiar amb una afer de banyes i faldilles compartides, amb una ballarina sudamericana pel mig objecte de la presumpta seducció del vell pare d'una de les noies.

Esclar que alguna cosa de tot això hi ha amagat en la trama de «La vida es sueño», però en tot cas queda molt lluny de ser entès a l'escena, per molt que se segueixi la trama de la versió amb la màxima atenció. I Declan Donnellan —tan agut, lúdic i innovador en altres propostes shakesperianes anteriors de Cheek by Jowl— aquí es troba encotillat per la paraula de Calderón de la Barca, a la qual es rendeix sense oposar ni resistència ni tampoc aportar res de nou, permetent-se només un lleugers respirs amb la gresca del popular «le gusta, le gusta, le gusta...» i amb les sortides a peu de grada del príncep encadenat, en procés d'entronització, víctima dels uns i dels altres, fent una mena de paper de clown entre la gent de l'auditori —amb les voltes a la cadira inclosa— en contrast amb les escenes més dramàtiques, encadenat, amb aparell de ràdio a les mans, que protagonitza a l'escenari. Tot i un cert histrionisme interpretatiu, és per a aquest actor, Alfredo Noval, que interpreta el paper de Segismundo, en qui recauen bona part dels mèrits de la interpretació del muntatge pel canvis de registres que aporta al seu personatge.

Com que Calderón de la Barca ja tenia el dubte sobre si era la vida real la que era un somni i, ben al contrari, si eren els somnis els que pertanyien a la vida real, el muntatge de Declan Donnellan, que ha comptat amb la coadaptació del dissenyador Nick Ormerod, juga amb aquesta mateixa controvèrsia, tot i que no aconsegueix d'explicar-se prou bé i més aviat el que fa és embolicar la troca que només es desembolica una mica a l'hora dels discursos de cadascun dels protagonistes, és a dir, amb la paraula de nou de Calderón de la Barca, que és un autor que no escatima tampoc els feixucs monòlegs en les seves obres.

I és aleshores quan l'aire de vodevil amb què el director impregna el muntatge s'estimba sobre cadascuna de les set portes —no les del famós restaurant barceloní— sinó les set portes de l'escenografia que proporciona uns potents efectes escènics de moviment, so i il·luminació que són l'única imatge que els quedarà als espectadors d'aquesta versió de «La vida es sueño» junt a les ganes de taral·lejar, a la sortida, pels jardins del Grec, el "le gusta, le gusta, le gusta...", de Carmen Miranda.

Si els somnis, com diu Calderón de la Barca, fossin de debò la vida real, de segur que als espectadors els semblaria veure a l'escenari, sortint per una de les set portes, el polifacètic artista i director d'orquestra gironí Xavier Cugat, emigrat a Cuba amb la família. Però ja se sap el que diu una de les citacions més cèlebres del teatre espanyol: «¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño y los sueños, sueños son.» Doncs, au, a fer nones tothom i a falta d'angelets, en el temps que corren, a somniar amb els acolorits i redissenyats faunes del Grec.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Les Traceurs». Concepció: Rachid Ouramdane. Música: Jean-Baptiste Julien. Funàmbul: Nathan Paulin. Fotografia Bertrand Delapierre. Producció: Chaillot - Théâtre national de la Danse de París. Festival Grec'23. Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia, Barcelona, 2 juliol.

EL GREC A LA CORDA FLUIXA

El pintor bielorús d'origen jueu, Marc Chagall —que va acabar abandonant Rússia i es va exiliar a París i que als anys trenta va fer una estada catalana a Tossa de Mar— si aixequés el cap s'ho hauria passat pipa durant els quaranta minuts —38 minuts per ser exactes— en què el funàmbul francès Nathan Paulin va recórrer la distància de 350 metres, a 70 metres d'altura, entre la cúpula del Centre Movistar, al Portal de l'Àngel-Plaça de Catalunya i el terrat de l'Assicurazioni Generali, al Passeig de Gràcia-Gran Via de les Corts Catalanes.

El funambulisme, art ancestral del circ de carrer, té avui en dia un aire romàntic que posa els espectadors del segle XXI al límit d'allò que l'ésser humà era i encara és capaç de fer. Marc Chagall feia volar en la imaginació de les teles els seus violinistes i alguns dels seus personatges de la nostàlgia de la Rússia d'infància perduda del pintor.

El circ del segle passat tenia el concepte del risc entre un dels seus reptes. Sense risc no hi havia espectacle. Havíem vist funàmbuls jugant-se la pell a cos nu, sense cable de seguretat i —experiència personal viscuda a mitjan segle passat— fins i tot travessant un cable damunt d'una motocicleta nana entre dos punts d'una llarga avinguda.

La protecció no existia. La prudència no havia arribat com a exigència per donar el permís. La seguretat es deixava a l'abast de l'artista. El resultat final de l'espectacle, a la seva destresa i, sobretot, a la bona sort.

El funàmbul francès Nathan Paulin, als seus 29 anys, té alguns dels rècords més importants de l'art del funambulisme. Una de les seves gestes més coneguda és la travessa de 2.400 metres llargs al Mont Saint-Michel. Però no només ha ballat en l'aire a França, com a la travessa entre la Torre Eiffel i el Trocadero de París, sinó que ha portat la seva destresa a Itàlia, a Rio de Janeiro i, ara, per primera vegada, a Barcelona, aprofitant una reinauguració en clau popular del Grec'23, aquesta vegada centrada en l'àmbit de Ciutat, i en col·laboració amb la commemoració del 200 aniversari de l'obertura del Passeig de Gràcia.

L'espectacle del coreògraf Rachid Ouramdane, director del Chaillot - Théâtre National de la Danse de París compta, a més, amb una banda sonora de Jean-Baptiste Julien i aquí s'ha complementat encara amb un embolcall poètic que sota el títol de «Poeta de guàrdia» ha ofert un collage de versos de Josep Carner, Joan Vinyoli, Clementina Arderiu, Joan Maragall o el Rector de Vallfogona, entre altres, amb la recitació a càrrec de poetes catalans com Martí Sales, Maria Cabrera, Josep Pedrals o Andreu Gomila.

No sé si la bona intenció de barrejar en ple aldarull de carrer poesia amb funambulisme ha donat el resultat que es pretenia. Els espectadors —assistents expressament a la crida del Grec o turistes de pas sorpresos— tenien més ganes d'aixecar el nas enlaire i comprovar si el funàmbul seria capaç de glaçar-los la sang amb el seu moviment damunt el cable que no pas d'escoltar recitals poètics.

Qui hagi pogut veure els plans de càmera (el canal Betevé en va fer la retransmissió completa) o les imatges captades per un dron —l'últim invent de la tecnologia audiovisual que ha canviat la percepció que es tenia fins ara dels plans generals— va poder comprovar la seguretat que envolta l'actuació de Nathan Paulin. El risc, que sempre hi és malgrat tot, queda esmorteït per la subjecció de seguretat que va recorrent el cable durant tot el trajecte a la vegada que el funàmbul ho fa amb els peus nus.

El que compta de l'actuació és la capacitat de mantenir l'equilibri durant tot el recorregut d'anada i tornada, els moments quan Nathan Paulin s'asseu al cable i, amb un nivell màxim d'equilibri, es torna a posar dempeus, o el vaivé del cable, com si fos el joc de la corda, sense que rellisqui a peu dret i sempre amb els braços en majestat.

Nathan Paulin ha aconseguit posar el Grec a la corda fluixa. Però la corda, que n'hi ha per temps, ha aguantat el repte. Una altra cosa és que els espectadors esporàdics de carrer hagin estat conscients que l'actuació era una reinauguració del Festival d'Estiu de Barcelona i no una trapelleria d'un ciutadà protestant per alguna reivindicació social, com aquells herois anònims que, temps ha, es penjaven al dit de Colom fins que, gràcies al cos de bombers, no aconseguien poc o molt el que reclamaven.

El funambulisme té moltes cares. I en el funambulisme de la vida real no tothom és Marc Chagall per convertir terapèuticament la precarietat en una tela de fantasia. El funàmbul francès Nathan Paulin aconsegueix amb el seu espectacle que tothom estigui amb el nas enlaire, una oportunitat per deixar de veure durant quaranta minuts el que hi ha ran de terra.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«The Pulse (El pols)», Gravity & Other Myths i Cor de Noies de l’Orfeó Català. Intèrprets de la companyia: Alyssa Moore, Andre Augustus, Annalise Moore, Axl Osborne, Dylan Phillips, Emily Gare, Jackson Manson, Jacob Randell, Jascha Boyce, Joanne Curry, Jordan Hart, Joren Dawson, Joshua Strachan, Kevin Beverley, Lachlan Binns, Lachlan Harper, Lewis Rankin, Louis Gift, Lyndon Johnson, Martin Schreiber, Maya Tregonning, Megan Giesbrecht, Shani Stephens, Simon McClure. Intèrprets del Cor de Noies de l'Orfeó Català. Creació de l'espectacle: Direcció: Darcy Grant. Il·luminació i disseny del decorat: Geoff Cobham. Composició musical: Ekrem Eli Phoenix. Director i solista: Christie Anderson. Disseny del sistema de so: Mik Lavage. Producció de la companyia: Jascha Boyce, Jacob Randell, Darcy Grant. Producció executiva: Torben Brookman. Disseny del so: Mik Lavage. Producció: Belinda Respondeck. Direcció tècnica: Marko Respondeck. Una producció de Gravity & Other Myths. Espectacle guanyador del premi a la millor producció, millor disseny i millor circografia als Premis Internacionals de Circ 2021. En aquest projecte hi han col·laborat: The Australian Government's Major Festivals Initiative, gestionada per l'Australia Council, its arts funding and advisory body, en associació amb la Confederation of Australian International Arts Festivals Inc. Espectacle encarregat per l'Adelaide Festival, Sydney Festival, Darwin Festival i GWB Entertainment Pty Ltd. El Govern australià a través de l'Australia Council for the Arts, its arts funding and advisory body. MM Electrical Merchandising. House of Oz. El Govern del sud d'Austràlia, Department of Planning, Transport and Infrastructure through Arts South Australia. Direcció del cor de noies de l'Orfeó Català: Buia Reixach i Feixes. Direcció de la companyia: Darcy Grant. Festival Grec'23. Teatre Grec, Barcelona, 29, 30 juny i 1 juliol.

UN POLS DE SACS DE GEMECS ELÀSTICS

L'espectacle «The Pulse (El pols)» és una de les icones que quedarà en la memòria històrica del Festival Grec i ja en van quaranta-set edicions. Tot i que la companyia australiana Gravity & Other Myths ja havia passat per Barcelona en anteriors ocasions, el 2019 al mateix amfiteatre Grec amb l'espectacle «Backbone», i tres anys abans, el 2016, dins les Festes de la Mercè, el seu paper ara en la inauguració oficial del Grec'23 ha marcat una línia d'aquelles que defineixen clarament què ha de ser, o què hauria de ser, un festival amb vocació internacional.

I això no només perquè la companyia australiana sigui la convidada d'honor sinó perquè la seva fusió artística amb el Cor de Noies de l'Orfeó Català —preparada almenys durant quinze dies abans de l'estrena en sessions d'assaig— compleix amb una de les assignatures sempre pendents: la internacionalització dels valors artístics catalans fora de casa, com en aquesta ocasió passa amb la gira que la companyia íntegra —australians i catalanes— faran tot el juliol primer al Canadà, al Circus Arts City de Montreal; després al Twon Hall Center de Galway, a Irlanda; i finalment a la Graz Opera House d'Àustria.

És una llàstima que els assistents a l'estrena oficial només poguessin viure els primers 40 minuts de l'espectacle, gairebé la meitat, per mor de la pluja. Ja ho cantava i encara canta en Raimon: “Al meu país / la pluja no sap ploure. / O plou poc o plou massa. / Si plou poc és la sequera. / Si plou massa és la catàstrofe.” Immersos com estem en un període de sequera, és grotesc que la pluja faci un boicot en una nit inaugural. Ja es veu que fins i tot la pluja s'ha tornat ultradretana, negativista, totalitària i barroera.

La segona nit de «The Pulse» ha donat el do de pit complet esperat. Les grades de l'amfiteatre Grec exhaurides han esclatat al cap dels vuitanta minuts de circ i d'acrobàcia d'alta volada, d'exercici gimnàstic, de moviment, de dansa, de coreografia, de cant coral, de sons vocals, de risc i d'aiiis! tan propis de la pista.

La fusió entre el Cor de Noies de l'Orfeó Català, dirigit per Buia Reixach, i els acròbates dirigits per Darcy Grant arriba a la perfecció. ¿Podria ser millor? Diria que no. Es fa difícil endevinar què ha estat primer, si la banda sonora o les acrobàcies. Sembla com si les dues disciplines artístiques s'hagin anat creant conjuntament fins a trobar-se en el punt just d'equilibri.

De fet, l'espectacle «The Pulse» va néixer a Adelaida, a Austràlia, amb l'Aurora Women's Vocal Ensemble —una mena de Cor com el de l'Orfeó Català— dirigida per Christie Anderson, amb una composició musical del compositor Ekrem Phoenix, afegint-hi alguns cants religiosos i, en el cas del Cor de Noies de l'Orfeó Català, també amb una versió molt delicada d'una peça infantil, «La Maria té un xaiet», per substituir l'original de l'espectacle en anglès, la peça «Mary had a little lamb (La Maria tenia un anyell)», un clàssic infantil del folk nord-americà.

Pilars de tres —totalment com si fossin els assajos en un local d'una colla castellera—, torres que es munten i es desplomen, pilars caminant que s'entrecreuen sense topar, joc de cordes en un trencament de l'acció escènica que fa que els acròbates vagin amunt i avall per les grades de l'amfiteatre i les despengin amb crits i veus dels prop de seixanta intèrprets, entre 24 acròbates i 36 noies cantaires, com si fossin grumets de galeres. Unes cordes, de fet, que només fan de decoració per recordar als espectadors que no és màgia el que veuen sinó que és l'essència del circ el que realment protegeixen. Unes cordes també que serveixen per matisar segons quins efectes d'il·luminació contrastats amb les tonalitats que agafa, blavosa o vermellosa, la mola de pedra de Montjuïc al fons de l'escenari.

Tot és orgànic, natural, sense sofisticacions. No hi ha matalassos de protecció ni malles de subjecció amb anelles. Quan es desplega un pilar es desplega a plom, a pols, vaja, mai més ben dit. Amb una estilització i una precisió mi·limètrica que, enriute'n tu del que pugui arribar a fer un dia la Intel·ligència Artificial.

Un moment sublim es produeix amb la mateixa directora del Cor de Noies de l'Orfeó Català, com a solista, on Buia Reixach fa una improvisació vocal extensa que modula els moviments amb els quals dialoga amb un dels acròbates de la companyia, els dos al centre de l'escenari —ai, si Carles Santos ho pogués veure!—, una de les accions que ja no es van poder representar en la frustrada primera funció inaugural i que és precisament la perla de l'espectacle, reblada amb la vocalització del Cor de Noies que emeten el “Lament de la nimfa”, de Claudio Monteverdi.

I entremig de tot això encara hi ha temps per a l'humor subtil amb les trepitjades sobre les costelles i els ventres panxuts o escanyolits, tant hi fa, d'uns quants dels acròbates estesos a terra que emeten esgarips, com si es convertissin en tecles d'un pianoforte esquerdat, o més aviat com si fossin un estol de sacs de gemecs. Uns sacs de gemecs elàstics que es dobleguen com una goma i que creen una composició exuberant de cossos lliurats a la plasticitat. Brillantor escènica a pols. Un pols al món més ancestral del circ que fa tremolar tots els sentits.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Master Xof». Guió de Joan Pera. Intèrpret: Joan Pera. Assessor de guió: David Olivares. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Raúl Martínez. Espai sonor: Jordi Ballbé. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina técnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Elementos espai escènic: Jorba-Miró S.c.p. Attrezso: Instal·lacions Matamala, Llorenç Mas, Taller d’Escenografia Castells. Cap tècnic Teatre Condal: Roger Muñoz. Premsa: Focus. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gráfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Montse Colomer. Ajudant de direcció i regidor: Blai Pera. Direcció escènica: Enric Llort. Teatre Condal, Barcelona, 25 desembre 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 febrer 2022. Gira diversos escenaris catalans durant el 2022. Versió televisiva: Producció de Focus: Xavi Viza. Producció de TV3: Cristian Trepat i Mario Daza. Realització: Frank Gutiérrez i Nico Martínez. Cap de producció: Mónica Tesconi. Direcció de fotografia: Paula Costas. Edició i postproducció: Antaviana. Ajudant de producció: Paco Sánchez. Auxiliar de producció: Nora Abad. Regidor: Blai Pera. Cap tècnic: Daniel Pérez. Operadors de càmera: David Arasa, Jordi Vendrell, Lara Stolzenberger, Nahum Cantallops i Malva Rodríguez. Tècnics de grua: Gerard Puig Martínez i Josep Cojo Pineda. Operador càmera grua: Santiago Ortiz Requena. Attrezzo: Sergi Corbera. So directe i postproducció: Enol Balado. Coordinació escènica: Mònica Ràfols. Agraïments: Fabián Salvador, Raquel Doñoro i SMEG Estrella Damm. Producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Focus. Direcció: Xavi Viza amb la col·laboració de Daniel Anglès. Canal TV3, 8 abril 2023.

CANELONS CATALANS CONSTITUCIONALS

L'actor Joan Pera (Mataró, Maresme, 1948) és una aposta de garantia per a tota mena de tipologia d'espectadors, ja siguin espectadors de teatre, de cinema o de televisió. Difícilment n'hi ha cap que es resisteixi al seu humor fet de proximitat, o de Km0, com diu ell en algun moment de la interpretació de l'espectacle en solitari «Master Xof» referint-se a algun producte de la terra dels que previsibliment hauria de cuinar a la rebotiga del prestigiós restaurant La Perdiueta Eixerida, un restaurant de tanta volada com el dels millors temps del Bulli de Ferran Adrià. Per La Perdiueta Eixerida han passat al llarg de la història tots els personatges més il·lustres i famosos de l'univers, com Salvador Dalí, Woody Allen o el Papa de Roma, i també altres de no tan il·lustres però igualment famosos com alguns dels polítics de les últimes dècades sense estalviar el rei emèrit borbònic.

L'actor Joan Pera —o el seu cuiner alter ego— es considera el pioner de l'anomenada cuina d'autor. O potser caldria que entenguéssim també que vol dir del "teatre d'autor" perquè és ell mateix el guionista de «Master Xof». Per a Joan Pera, tots els que van venir darrere d'ell parteixen de la seva escola de fogons del restaurant La Perdiueta Eixerida. El cuiner de les rialles, com es defineix en el final del seu monòleg de 90 minuts, ha passat per un mal tràngol: la família, la dona i les tres filles i se suposa que també algun dels gendres, han posat a la venda el vell restaurant amb el desig que ell es jubili.

El que no saben és que després de tota una carrera davant dels fogons la pensió de jubilació que li quedarà serà més que mínima —uns 600 euros pelats— per haver cotitzat a la baixa ni que sigui tota una eternitat. És per això que el xef decideix tancar-se a la cuina i fer un menú antològic que, sent Pera com és, passa, esclar, pel teatre de comèdia, de bulevard, d'humor heretat en alguns moment d'aquell Joan Capri d'or i també de la capacitat de l'actor i en aquest cas autor del guió de «Master Xof» per a la improvisació, adaptada a cadascun dels auditoris que, en el cas de la versió televisiva especial per a TV3, està format per la flor i nata del teatre català i de molts amics i coneguts que han treballat amb Joan Pera al llarg dels anys. I sempre, en el record, el qui va ser la seva imprescindible parella de taules, Paco Morán.

Joan Pera elabora el guió de la seva cuina humorística amb acudits, històries a la vora del foc que sovint semblen personals, d'apunts biogràfics reals o apòcrifs, de picades d'ullet a la situació política, de picaresca, de catalanitat de bona pasta —com la dels canelons de l'àvia totalment constitucionals ni que siguin catalans—, de llengua d'aquí i de llengua manllevada amb l'espanyol de faixa i barretina, d'una família inventada amb les tres filles a qui van posar els noms d'Elena, Cristina i Letícia —influència de veure massa Tele5—, però tres filles que, per molt maques que siguin, li han sortit veganes, ecològiques i leninistes, d'aquelles que amb una fulla d'enciam sucat en oli ja en tenen prou, sense delir-se per cap dels seus menús.

En noranta minuts, a «Master Xof» hi ha oportunitats per somriure, riure més o riure menys. En qüestions d'humor no hi ha res escrit. Però sempre hi ha un moment d'esclat com aquell en què el Joan Pera Xef explica que un dia per error va llençar a la llar de foc, fins a quedar ben socarrimada, la cama de fusta d'una àvia que vivia amb ell a casa.

Joan Pera no ha tingut mai pèls a la llengua quan s'ha permès de fer broma sana sobre els símbols catalans, com l'estelada, la independència o la Moreneta. Però no se sap què podria passar si, amb la mateixa bona fe, s'atrevís a fer broma de la Mare de Déu del Rocío. ¿Aixecaria la mateixa polseguera que un gag del programa satíric «Està passant», conduït per Toni Soler, ha provocat arran de la secció de l'Entrevista Improvisada que protagonitza l'actriu Judit Martín?

Ja hem dit que en qüestió d'humor no hi ha res escrit. I quan els temps que corren són convulsos, els còmics tenen mala peça al teler. Potser per això Joan Pera, que no es pot dir que faci humor blanc però que tampoc no el tinta de roig encès, acaba el seu «Master Xof» dient que tot el que es cuina és bo si es cuina amb amor, el mateix amor que ell fa dècades que posa en cadascuna de les seves actuacions ja sigui a la pantalla o al teatre.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió teatral de «Master Xof» (1). Versió íntegra televisiva de l'obra a TV3 a la carta (2)

«La pell fina», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Biel Duran / Pau Roca, Francesc Ferrer / Ricard Farré, Laura Pau, Laura Porta / Àngela Cervantes. Escenografia: Elisenda Pérez. Vestuari; Nídia Tusal. Estudiant en pràctiques de vestuari: Èlia Domínguez. Disseny il·luminació i so: Xavi Gardés. Alumnes en pràctiques de regidoria (Ites): Núria Vega, Àlex Rodríguez i Paula Vicario. Imatge i vídeo de l'espectacle: Juanjo Marin. Comunicació i xarxes socials: Elisenda Riera Rovira. Premsa: Clara Cols Torras. Disseny gràfic: Laia Alsina. Cap tècnic sala Flyhard i tècnic de funció: Xavi Gardés. Cap tècnic gira: Fernando Portillo. Administració: Josep Maria Milla i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Producció executiva: Clara Cols Torras i Sergio Matamala. Producció: Flyhard Produccions S.L.. Amb la col·laboració de: El Ramat Produccions. Amb el suports de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i l'INstitut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Amb la col·laboració de la Llibreria Montseny i Lluïsos de Gràcia. Amb el patrocini de Zen Barcelona Eyewear i KUMI sneakers. Agraïments: Clara Laguillo. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Sala Flyhard. Barcelona, 5 maig 2022. Reposició: 4 gener a 19 febrer 2023. Gira Catalunya: 26 febrer a 24 de juny 2023. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 29 juny a 29 juliol 2023.

EL JAN PETIT QUAN BALLA...

Si es diuen les veritats es perden les amistats. Aquest podria ser el lema ocult de l'obra «La pell fina» que és a punt de complir un any des de la seva estrena i que s'ha convertit en una de les sorpreses teatrals, amb funcions exhaurides, primer a la Sala Flyhard on va néixer i, a partir d'ara, a través d'una extensíssima gira per tot Catalunya i també les Illes —terra de teatres— que, de moment, preveu acabar el mes de juliol per la porta gran al Teatre Borràs de Barcelona.

Són la troupe d'aquella altra obra de la mateixa autoria, «Ovelles», que ja va fer preveure que aniria també pel bon camí i acabaria, com «La pell fina», fent el salt des de la sala petita als teatres convencionals. Del taller artesanal a la gran factoria. Allò que tota obra contemporània vol i desitja i no sempre aconsegueix.

¿Això els pot fer perdre intimitat? Segurament que sí, esclar. Però no els fa perdre efectivitat perquè la història, el text, la trama, l'estructura teatral tenen la fusteria de la bona comèdia que, com pertoca, sempre ha d'estar mínimament esquitxada d'una mica de tragèdia. I, element clau, tant en les anteriors propostes de la parella d'autors com en aquesta, una encertada interpretació que entén la jugada i que es fon amb els personatges de ficció fins a fer-se'ls seus amb una creixent dosi de credibilitat fins al punt que un pensa que alguns espectadors poden acabar sospitant que a algun dels quatre intèrprets els ha passat, a la vida real, alguna de les anècdotes que representen.

«La pell fina» té, a més del quartet interpretatiu, que ha fet l'obra més gran, un ham que amb el temps de rodatge que porta li ha caigut com una fortuna afegida: la incorporació de l'actriu Àngela Cervantes (substitució de l'actriu Laura Porta) que ha sortit de la petita pantalla de la telenovel·la «Com si fos ahir» a conquerir dos premis Gaudí, dos, com a millor actriu secundària per les pel·lícules «Chavalas» i «La maternal», a més de ser nominada als Premis Goya com a actriu revelació també per «Chavalas».

Ser pare a la ratlla dels quaranta ja no és una excepció, avui en dia, però és cada vegada més un repte. De la crisi dels quaranta s'ha passat a la crisi de “ser pare” als quaranta. I així els ha anat a aquesta parella que, a més, han deixat l'urbs per anar a viure en un pis d'un poble petit, però convençuts que són a “vint minuts” del centre de Barcelona (quan no hi ha enbotallement de trànsit o quan els transports públic no fan la perla, esclar).

Per una banda hi ha el Nacho, un director de cinema que no té bona sort últimament i la Miranda, una infermera també en excedència i canvi de vida. La parella és convidada a sopar a casa d'un bon amic, no bon amic, no, el millor amic del Nacho!, precisament per conèixer la criatura que acaben de tenir la parella de l'Eloi i la Sònia.

I aquí comença el ball del Jan petit quan balla. Si aquell balla amb el dit, amb la mà, amb el colze, amb l'orella, amb el nas, amb el peu, amb el cap, amb la panxa o amb el cul, aquest els farà ballar a tots amb les peces del cos alhora. I és així perquè en comptes de de dir que el nadó —no cal dir que absent però subtilment present— és una preciositat —¿quin nadó no ho és?—, al Nacho, que és de tenir a la boca el que li ronda pel cap, el que diu és que la criatura és... una mica “lletja”.

L'atenció del pare nou de trinca excessiva cap a la seva parella; la depressió postpart de la feliç mare; l'amic que ho donaria tot per qualsevol altre amic tot i que no acaba d'encaixar com ho ha de fer; i la nòvia d'aquest amic que és la més distanciada del grup perquè acaba de sortir d'una crisi sentimental. Un còctel humà explosiu.

Tots quatre personatges tenen el seu moment de desbocament, de tirania, d'alegria, d'incredulitat, d'hipocresia, de viure en un núvol de cotó fluix o de caure en l'abisme de la frustració. I ho expressen amb la frescor que requereix un guió que vol fer honor a la comèdia sense caure en la contemplació fàcil i sense fer cap concessió a actituds, gestos o invectives políticament poc correctes. Ja he dit que quan es diuen les veritats es perden les amistats, i si es diuen pel broc gros, el carro pot anar finalment pel pedregar.

Aquest ritme de la trama, que domina a la perfecció el tàndem autoral de Carmen Marfà i Joan Yago, tant en l'origen del guió com en la direcció, és el que fa que els espectadors —diria que tant els de quaranta com els que hi arribaran aviat com els que ja han deixat enrere aquesta franja— s'enrolin en el seguit de rèpliques i contrarèpliques que no són sinó la clau per encadenar un devessall de retrets que, ni que siguin rebuts amb totes les rialles del món, no per això s'estalvien de deixar en l'aire un polsim d'agror en clau de postreflexió: ¿quin mal ha fet la societat del segle XXI per viure tot això? De rerefons, entre bastidors, el Jan petit continua ballant perquè, com sentencia la cançó popular, així balla el Jan Petit.

Gira prevista de l'espectacle aquí.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Macho man». Creació d'Àlex Rigola. Assessora de continguts i psicòloga experta en violència masclista: Alba Alfageme Casanova. Equip dramatúrgic: Ferran Dordal, Alba Pujol, Irene Vicente Salas i Àlex Rigola. Disseny d’espai: Max Glaenzel. Assistència d’espai escènic: Judit Colomer. Disseny de so i QLab: Igor Pinto. Edició de vídeo: Alejo Levis. Enregistrament doblatge: Beatgarden (Pau Romero). Doblatge en llengua anglesa: Molly Malcom. Tècnic de so: Ferran Puertolas. Tècnic elèctric: Àngel Puertas Sala. Responsable del muntatge: Raul Vilasís. Construcció: Pascualín estructures i Òscar Hernández “Ou”. Traducció i correccions: La correcional. Serveis textuals. Producció executiva: Clara Aguilar, Jordi Puig “Kai” i Titus Andrònic S.L. Distribució: Art Republic (Iva Horvat). Agraïments a Maria Domènech, Rosa Salas, Núria Marín, Mireia Mascarell, Ramona Glaenzel, Elena, Javier Torres, Fundació Surt, Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, Servei d'Infància i Família de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials i Marta Hierro del documental "Els Monstres de Ca Meva" pels materials infantils aportats al projecte. Amb la col·laboració del Departament d’Igualtat i Feminismes, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Coproducció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L., Temporada Alta 2018 i Teatros del Canal. Ajudantia de direcció: Alba Pujol. Assistència a la direcció: Irene Vicente Salas. Direcció: Àlex Rigola. Centre d'Arts Santa Mònica, Barcelona. Del 7 de febrer al 12 de març.

DE BOTTICELLI A VIOLENT SEX GAMES

No és ben bé un espectacle teatral tal com l'entenem, però sí que és una instal·lació en la qual han comptat els criteris teatrals i el visitant fa el paper mig d'espectador i mig de protagonista. «Macho man» és una creació del director Àlex Rigola que a través d'un recorregut d'aproximadament 60 minuts sensibilitza i consciencia, en diferents càpsules, sobre la plaga de la violència de gènere.

«La violència masclista és la principal causa de mort de les dones d'entre 15 i 44 anys», diu una de les targetes que m'han tocat de recollir a l'atzar d'un calaixó d'una de les càpsules. N'hi ha amb altres afirmacions similars que aporten, juntament amb altres càpsules, el teatre-document.

Precisament el calendari de la instal·lació a Barcelona de «Macho man» coincideix amb la polèmica sobre la recent llei del govern espanyol anomenada del «Només Sí és sí» i el nyap judicial que ha posat sobre les cordes els que la van redactar i revisar. També, poques hores abans d'entrar-hi, havia saltat la notícia d'un nou cas de presumpta agressió i abús sexual en una altra escola de teatre, aquesta vegada a la ciutat de Reus, després de la tongada de denúncies de l'Institut del Teatre de Barcelona, o de l'Aula de Teatre de Lleida —la protagonista del documental «El sostre groc» d'Isabel Coixet, arran de la investigació del diari ARA.

La instal·lació d'Àlex Rigola, que en una gira per diversos espais, ha fet parada ara al Centre d'Arts Santa Mònica, s'adreça al públic en general —els visitants hi poden entrar de 6 en 6—, però sobretot crec que té una funció imprescindible adreçada a grups d'adolescents que poden fer un viatge immersiu a una realitat que potser envolta a molts sense que en siguin conscients.

Amb uns auriculars individuals durant tot el recorregut, cada visitant escolta una guia —¿diguem-ne “monòleg” per ser més teatral?— en veu d'una actriu anònima que situa l'espectador en cadascuna de les càpsules o cambres, començant per un tríptic projectat de la versió que el florentí renaixentista Sandro Botticelli va fer basat en una de les cent històries medievals del «Decameró» de Giovanni Boccaccio on s'avança, segles enrere, a la xacra de la violència de gènere.

El recorregut passa després per una experiència de vis a vis on dos dels espectadors es veuen a través d'un mirall i han de reaccionar a una sèrie de preguntes; o per una càpsula on cal que triïn una plaques escrites amb una sèrie de sentències; o entrant al jardí dels nans on alguns tenen una criatura estesa al davant; o la caseta de fusta on hi ha mitja dotzena de blocs amb dibuixos d'infants traumatitzats per haver viscut violència domèstica com a testimonis, o un passadís amb aires de presó on es poden llegir les transcripcions d'alguns judicis sobre agressions sexuals; i també recordar el conegut cas de “la manada” dels sanfermins; per acabar tancant el recorregut en una trama de cercle amb una imatge del mateix tríptic de Botticelli davant d'una projecció d'un joc violent de sexe per a adults on s'explica com els jugadors poden invertir o recuperar diners segons la característica del joc que accepten o la perversió a la qual volen recórrer virtualment.

«Macho man» no és una instal·lació que es repengi en la violència gratuïta —és doncs visitable a partir d'una certa edat de maduresa que poden ser els 14 o 15 anys— sinó que, mitjançant el relat en audio, adverteix els visitants-espectados-protagonistes de la plaga que envolta la societat —treta ara més que mai a la llum— sense que sovint la societat se n'adoni o ho interpreti com una manera habitual d'actuar i reaccionar. Per acabar de reblar el clau i no pensar que la ficció sovint supera la realitat, només cal afegir que tot el que s'explica a «Macho man» està basat en casos reals. I aquí és on rau la força de la instal·lació: un mirall de denúncia on tothom és convidat a veure-s'hi reflectit.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La torre de Nadal». Dramatúrgia de Lluís Danés. Dramaturg: Eduard Solà. Veu en off: Lluís Soler. Artistes de circ: Paula Asvin Lopez Echarri (duo trapezi), Toni Gutiérrez Casado (duo trapezi), Nicolas Pasten Gonzalez (aro), Martina Covone (corda llisa), Marta Ruiz López (acrodansa), Marta Camuffi (capilar). Cantants: Xavi Fernandez López (baríton), José Manuel Guinot Pascual (tenor), Tina Gorina Faz (soprano), Raquel del Pino Herranz (soprano). Músics: Joan Lombarte (percussió), Vicente Morales (flauta/piccolo), Clara Soler (clarinet), Nil Moreno (contrabaix), Clara Piera (violí), Luis Eduardo Bustos (trombó), Bernat Clota (trompeta/flügelhorn), Blai Manyer (piano). Arranjador: Sergi Cuenca. Escenografia: Lluís Danés. Director escenografia: Carles Berga. Coreografia: Ariadna Peya. Il·luminació: Albert Faura. Figurinista: Mercè Paloma. Dissenyador so i programador teclat: Alfred Tapscott. Col·laboració de la Fundació Ferrer Salat i la Fundació Conservatori del Liceu. Directora circ: Ingrid Esperanza. Director musical: Sergi Cuenca. Director escena: Lluís Danés. Coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu. Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona. Del 17 - 30 desembre 2022.

HUMANITZAR ELS “IMPOSSIBLES”

Joan Font i Jaume Bernadet, dues de les ànimes de Comediants, diuen en l'article «Sobre les arts de carrer i el sentit de la festa (reflexions en veu alta)», inclòs en el volum «Joan Font. La descoberta d'un nou llenguatge teatral», a cura de Piti Español (Converses, 7 / Edicions de l'Institut del Teatre, 2022): “El nostre objectiu és plantejar un teatre dels sentits, un teatre de formes, colors, olors, textures, músiques i silencis, però també d’emoció i provocació. La provocació que suposa enfrontar amb optimisme la política de la por, la provocació que suposa redescobrir valors senzills, quotidians, davant la imparable roda del consum, la provocació del compromís amb els problemes presents, inventant històries compartides, moments que ens reconciliïn amb l’ésser humà i ens ajudin a obrir els ulls, i fer del món una gran casa de cultura que tots hem de cuidar abans no sigui massa tard.”

És una oportuna definició a l'hora de parlar de l'excepcional espectacle «La torre de Nadal», que el director de cinema i guionista Lluís Danés (Arenys de Mar, Maresme, 1972) ha ideat i creat per representar a l'escenari de carrer dins de les festes de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Tornant a Joan Font i Jaume Bernadet —Comediants commemora el cinquantè aniversari—, els dos directors, actors i animadors diuen també: “El paper dels artistes de les arts de carrer ha de ser innovar en fórmules de comunicació i en l’ocupació cultural de l’espai públic, ja que són patrimoni de tots. El paper de les institucions públiques ha de ser invertir, potenciar i facilitar aquest progrés.”

Aquesta afirmació i reivindicació dels dos membres de Comediants es precisament la que es compleix en l'aixecament d'aquest suggerent i brillant muntatge escènic curt —uns 35 minuts— que barreja òpera i circ i que ho fa amb profusió de color, de gènere fantàstic, de creativitat exhuberant i amb una arrodonida combinació de la música operística, de la narrativa —hi ha la veu en off de l'actor Lluís Soler— i dels diversos números de circ. I es compleix, deia, la reivindicació de Comediants perquè «La torre de Nadal» ha estat una coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu, cosa que permetrà que «La torre de Nadal» no acabi aquí, com un espectacle efímer, sinó que, en una pròxima temporada, s'ampliï en un espectacle futur del Liceu, el teatre de la Rambla flanquejat des de fa poc per les tres grans portalades o «constel·lacions» de l'escultor Jaume Plensa.

En clau de conte per a tots els públics, «La torre de Nadal» s'empara en uns follets que l'autor Lluís Danés anomena els “Impossibles”, uns follets que apareixen només quan arriba el Nadal i que són la simbologia de tots aquells que, per aquestes dates, fan l'impossible per retrobar-se ni que sigui només una vegada a l'any.

«Pareu bé les orelles i obriu bé els ulls...», diu el personatge en off que interpreta Lluís Soler, el mateix que acaba assegurant: «Allò que vam pensar que mai seria, de ben segur serà». Amb una base musical a partir de Giacomo Puccini, les diferents accions s'encavalquen amb àries com la “Nessun Dorma”, de «Turandot»; la “Coro a bocca chiusa”, de «Madama Butterfly»; la d'“O mio babbino caro”, de «Gianni Schicchi»; la “Si. Mi chiamano Mini”, de «La Boheme»; la d'“E lucevan le stelle”, de «Tosca»; o la “Diecimile anni al nostro Imperatore”, de «Turandot».

Amb aquesta banda sonora, que beu exclusivament de les fonts de l'òpera, els personatges fantàstics de «La torre de Nadal» es fusionen amb els artistes de circ, els cantants i els músics, integrats també en l'iconografia del muntatge, una iconografia entre humana i fantàstica, amb la creació de vestuari i caracterització de la figurinista Mercè Paloma o entre moments coreogràfics dirigits per Ariadna Peya. Amb intervals de números de trapezi i corda llisa, tots plegats conflueixen en escenes d'un gran poder visual com el del carruatge carregat d'andròmines o en altres escenes de gran bellesa plàstica que desprenen també una alenada de màgia relacionada sempre amb el misteri que amaga la torre —element central de l'escenografia creada pel mateix Lluís Danés— i que dóna sentit a aquesta singular història de Nadal.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Terra baixa (El llop», d'Àngel Guimerà. Intèrprets: Alexandra Olmo (Marta), Àlecs Guixà (Manelic), Pep Carpena (Sebastià), Jordi Ferragut (Tomàs), Blanca Lasobras (Nuri), Daniel Masalles (Mossèn), Alba Segarra (Nanda), Marc Andreu (Josep), Roser Martínez (Antònia), Toni Aguilar (Xeixa) i Tuni Salvadó (Pepa). Realització: Emili Sampietro. Il·luminació: Albert Faura. Escenografia: Enric Planas. So: Joan Gorro. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Farré. Cap de producció: Bet Orfila. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Pol Quintana. Fotografia: David Ruano. Disseny cartell: Estudi Neus Pacheco. Producció executiva: Lídia Figueras. Ajudant de direcció: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer. Teatre L'Atlàntida de Vic, Teatre Kursaal de Manresa, Teatre El Foment de Juneda, Teatre Àngel Guimerà del Vendrell, Teatre Nau Ayats d'Arbúcies, Teatre de La Passió d'Esparreguera, Teatre Principal d'Olot, Centre Cultural de Terrassa, Teatre de La Passió de Cervera, La Llotja de Lleida, Teatre Principal de Valls, Teatre Plaza de Castelldefels, Teatre Casal de Centelles, Teatre Ateneu d'Igualada, Teatre Ateneu de Tàrrega, Teatre Casal de Vilafranca del Penedès, Teatre Ateneu de Tàrrega, Espai Ter de Torroella de Montgrí, Teatre Tarragona, Teatre La Faràndula de Sabadell, Teatre Ateneu de Sant Celoni, Teatre Ateneu de Mollet del Vallès, Teatre Auditori de Castellar del Vallès , Teatre El Casal Riudomenc de Riudoms i Teatre Jardí de Figueres, del 29 d'abril al 25 novembre 2022. Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 26 i 27 novembre 2022. Emissió TV3: 25 desembre 2022.

Programa “El llop” de TV3: Direcció de producció: Elisabet Sànchez. Producció executiva TV3. Cristian Trepat i Mario Daza. Producció executiva: Turruà Llàcer i Guillem Cabra. Coordinadora de continguts de TV3: Reyes Marimon. Producció teatral La Perla 29: Bet Orfila. Lingüista: Clara Queraltó. Cap de màrqueting: Jordi Sellas. Coordinació de guió: Nacho Díaz. Guió “El llop”: Elisenda Pineda. Redacció: Ada Ripollès. Community Manager: Marta Meya. Ajudant de càsting: Ana Sanabria. Ajudant de producció: Blanca Andreu. Auxiliars de produció: Laura Soler, Lorena Masa, Ainara Martos i Marta Soler. Director de fotografia: Marc Duran. Direcció d'art: Carol Sànchez. Estilisme: Ariadna Julià. Maquillatge i perruqueria: Carolina Capo. Grafisme: Dani Gonzàlez i Benja Villegas. Sintonia programa: Manu Guix. Etalonatge: La casa de Kuleshov. Documentació TV3: Francesc Pérez. Continguts digitals TV3: Jordi Salvat i Sònia Gonzàlez. Ajudant de realització: David Martínez. Operadors de càmera: Germán Rubies, Jordi Julià, Marc Tardiu, Germán de Santiago, Nando Gutiérrez i Alan Fábregas. Cap tècnic: Jordi Roselló. So directe: La fábrica de carbón. Muntatge: Otto Gómez (AMMAC), Luís Calvo i Núria Campabadal. Ajudant de muntatge: Miguel Gálvez. Postproducció d'àudio: La fábrica de carbón. Ajudant direcció teatral: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer i Jose Marín. TV3: 25 desembre 2022.

ESCUDELLA I CARN D'OLLA AMB PANETTONE

Mentre escric aquestes línies, les televisions de la Xarxa locals estan emetent el popular concurs de gossos d'atura de Llavorsí, al Pallars Sobirà, que ja compleix 34 edicions. Els crits inintel·ligibles i sincopats dels pastors amb el seu gaiato de rigor i les cabrioles dels diversos gossos d'atura acomboiant els ensinistrats ramats d'ovelles em recorden sempre aquell fugaç gag de Paco Mir del Tricicle imitant-los.

A «Terra baixa», Angel Guimerà va immortalitzar el pastor de muntanya més universal, en Manelic. Si no fos pel concurs de Llavorsí, potser no se sabria que encara hi ha pastors que conviuen amb els seus ramats. Per tant, l'arcaisme rural de «Terra baixa» té una justificació. El que no li perdona el temps, a «Terra baixa», és el perfil d'alguns dels seus personatges i les seves actituds davant el drama rural de Guimerà.

Ni el Manelic seria avui tan bon jan com és, ni la Marta aguantaria el que aguanta amb el casament de conveniència, ni l'amo Sebastià se les veuria tan fresques per dominar la hisenda i la seva gent com un terratinent de fa dos segles. Tot trontolla, doncs, si quan es fa contemporània l'ambientació no es té en compte que és una convenció teatral i que el que compta és el fons discursió que va llegar Àngel Guimerà.

I en aquest sentit, el resultat que ha obtingut el director Àngel Llàcer és remarcable perquè tots els intèrprets espeteguen el text clàssic amb una netedat absolutament envejable que molts professionals haurien de tenir en compte i que, més que portar a un “teiatru” de l'època, recorda que un dels valors del teatre és la llengua.

«Terra baixa» és un clàssic que, a hores d'ara, només admet simbologia, ja sigui conceptual o escenogràfica, de les quals s'han deixat testimonis cèlebres des de les primeres de les dècades dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle passat, com les versions de Josep Montanyès, Ricard Salvat, Enric Majó o Fabià Puigserver, fins a les d'aquest primer quart de segle, com la de l'alemany Hasko Weber al Teatre Romea o la de Ferran Madico al Teatre Nacional de Catalunya, fins al solo de Lluís Homar al Teatre Borràs o l'experiment més recent i no prou reeixit de Roger Bernat al Teatre Lliure.

Aquí, l'equip d'Àngel Llàcer ha optat per modernitzar un espai pseudorural amb màquines de rentar pròpies d'una bugaderia de barri i fer absolutament contemporanis els personatges en un espai que podria ser un establiment rural amb banys a la vora on l'escena del passeig amb flotadors de coll d'ànec protagonitza una de les escenes més kitsch de tot el muntatge i que si Àngel Guimerà aixequés el cap potser li cauria el banyador per terra.

Però «Terra baixa» té el do que ho accepta tot sense que se'n ressenti perquè, com deia, la seva foça rau en el discurs i el drama de fons. Em fa la impressió que el muntage que ha sorgit del programa “El llop” de TV3, després d'un càsting amb prop de 1.500 candidats —que es va poder seguir en la sèrie de vuit programes— fa com moltes taules nadalenques actuals: barreja l'escudella i la carn d'olla amb l'invent importat del panettone. Hem oblidat, per exemple, el pa foradat amb regust de matafaluga i ens encanta el gust insípid del panettone que diuen que porta fruita confitada i panses, tot i que no es noti.

La «Terra baixa» d'“El llop” seria l'escudella i la carn d'olla i el farcit ambiental seria el panettone. Però jo preferiria trobar-hi només el gust oblidat del pa foradat amb matafaluga que recorden a estones les bones interpretacions de l'actriu Alexandra Olmo i Àlecs Guixà —la Marta i el Manelic—, o les fugaces intervencions del personatge de la Nuri, sempre agraït, i que aquí representa l'actriu Blanca Lasobras. I no cal dir que també respiren matafaluga les bravates de l'amo Sebastià, interpretat per Pep Carpena, i els dubtes i la mala consciència del Tomàs, amb la interpretació de Jordi Ferragut. Al seu voltant, no es queda enrere la resta del repartiment, un estol entre tots plegats de diversos matisos dialectals —cadascú el seu— que és un dels atractius afegits d'aquesta singular versió, tenint en compte que la Marta, la principal protagonista junt amb el Manelic, s'expressa en un afinat occidental en contrast amb els diferents subdialectes orientals dels altres o el subdialecte occidental ebrenc que també s'hi escolta.

Hi ha al fons una porta tancada de nau de magatzem amb les claus a l'infern de l'armilla del Sebastià. Hi ha un revòlver. Hi ha un ganivet de cuina. Hi ha l'anorac de barri del Manelic. I hi ha els diversos vestits de la Marta. Hi ha la incògnita de la fugida del Manelic amb la Marta que Àngel Guimerà va deixar oberta. I hi ha el simbòlic "He mort el llop", esclar. I hi ha, a la llunyania, les sirenes d'un patruller de policia. Tot això amb un muntatge musical que ha coordinat Manu Guix i que reuneix des de la recent Rigoberta Bandini a l'incombustible Albert Pla passant per la tradicional «La cançó del lladre» amb que en Xeixa obre el foc d'aquesta «Terra baixa» i que vol ser una mena de premonició del que vindrà: «Quan he tingut prou diners, he robat també una nina, l'he robada amb falsedat, dient que m'hi casaria. Adéu, clavell morenet! Adéu, estrella del dia!»

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«El vici de cantar 1965-2022». Joan Manuel Serrat. Direcció musical i piano: Ricard Miralles. TEclats: Josep Mas “Kitflus”. Guitarres: David Palau. Viola: Úrsula Amargós. Bateria: Vicente Climent. Saxos, flauta, clarinet i acordió: José Miguel Pérez Sagaste. Baix elèctric i contrabaix: Raimon Ferrer. Palau Sant Jordi. Barcelona, 20, 22 i 23 desembre 2022.

LA GUITARRA, LA DIGLÒSSIA I EL «LA, LA, LA» DE L'ENFADÓS

Joan Manuel Serrat va néixer al Poble-sec de Barcelona l'endemà de Sant Esteve del 1943. Ja en són 79, pim pam, com aquell qui diu. Ha pres una sàvia decisió que no tothom sap prendre a temps: plegar per voluntat pròpia i fer-ho bé. “Està bé tot el que acaba bé”, diu ell mateix.

L'últim dels tres concerts al Palau Sant Jordi (divendres, 23 de desembre) té un valor excepcional. Hi han passat unes 45.000 persones i els últims 15.000 se senten uns privilegiats. Hi ha barreja d'emocions i de generacions. Hi predominen els de la quinta del cantant, però també n'hi ha de seixanta, de cinquanta, de quaranta, de trenta i algú d'encara de més avall. Joan Manuel Serrat no té fronteres d'edat.

El concert és únic i musicalment impecable. Amb unes 23 peces escollides d'entre el seu extensíssim repertori. La formació de músics que l'acompanya és de primeríssima fila. I el duet a dues veus amb la viola Uixi Amargós, quan arriba l'emblemàtica cançó «Es caprichoso el azar», un moment sublim.

Joan Manuel Serrat ha fet una tria molt personal: dotze en català i onze en castellà. Arrenca amb «Temps era temps» i passa per «Cançó de bressol», «El carrusel del Furo», «Seria fantàstic», «Me'n vaig a peu», «Algo personal», «Pare», «Cançó de matinada», «Para la libertad», «El meu carrer», «Barcelona i jo», «La tieta», «Plany al mar», «Mediterráneo», «Paraules d'amor»...

Joan Manuel Serrat parla poc: recorda l'avi, el pare, la mare, la tieta, el seu carrer... Un guió amb poques improvisacions. El concert és una festa perquè Serrat ho vol així. Però també un plany pel mar que ja es una claveguera —com ell mateix va pronosticar fa cinquanta anys— i té un record per als immigrants que hi perden la vida.

Serrat es vol sentir segur i no dir res que estigui fora de lloc. I, entre cançó i cançó, ho fa sempre en català. Les últimes paraules les vol dedicar a tota la seva família, els que ja no hi són i els que ara l'acompanyen, des dels avis i oncles assassinats pel feixisme a Belchite fins als néts que ara li omplen la vida.

Però algú del Sant Jordi que es creu que pot exigir que li parlin en espanyol reclama, en sec, que Serrat hi parli. Sembla una veu d'ultratomba. Però Serrat reacciona i no alimenta la polèmica: «Això, vinga, en castellà, que així ens entendrem tots». I fa el panegíric d'agraïments en castellà. Els que ja no hi són i a qui ho deu tot: Salvador Escamilla, Quico Sabaté, Joan Ollé...

La diglòssia ha fet presència al Palau Sant Jordi. Un de sol sobre 15.000 pot més que 14.999. Els altres 14.999 no diuen ni piu. Diglòssia passiva. I un recorda la vella polèmica del «La, la, la» de l'Eurovisió del 1968 quan Serrat, un jove encara acomboiat pel consell i la pressió dels qui l'havien donat a conèixer li proposen que canti en català a Eurovisió per recuperar el públic de casa que li començava a girar l'esquena.

Ell hi accedeix. Però el règim s'hi oposa, esclar. I la cantant Massiel el substitueix. «La, la, la» acaba guanyant Eurovisió en ple franquisme. El règim es frega les mans. I Serrat, que més endavant farà unes declaracions contra la pena de mort i els últims executats pel franquisme, ha de patir un temps d'exili fins a la mort del Dictador.

Al Palau Sant Jordi, el qui ha exigit imperialment que parli en espanyol per damunt del català, potser taral·leja en veu baixa el seu particular «La, la, la», la cançó de l'enfadós que no deixa de sonar per molts anys que passin.

I arriba el moment final de l'últim concert de Serrat al Palau Sant Jordi, quan els músics ja no són a l'escenari, un escenari que ha estat escenogràficament molt càlid, de teló vermell de fons i amb projeccions històriques i simbòliques. Joan Manuel Serrat surt amb el tamboret i la guitarra, com els primers dies del programa «Radioscope» de Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona o el primer dia en un escenari, el 1965, a Esplugues de Llobregat.

I Serrat acaba com va començar, tal com va fer també Raimon amb «Al vent» al Palau de la Música, per cert, un dels bons amics que té, convidats a primera fila de l'últim concert del Sant Jordi. Serrat acaba amb «Una guitarra», una cançó d'adolescent, dels seus vint anys, dedicada al primer instrument de les cordes que s'ha adoptat després com una cançó d'amor.

Però a l'últim moment salta l'anècdota: la guitarra no acaba d'estar afinada. El noi del Poble-sec se n'adona i amb un gest contrariat talla i demana perdó i admet: «Aquesta guitarra no funciona». S'aixeca del tamboret i, encara amb el micro activat remuga: «Quin final! Un final com un cagarro!». Canvia de guitarra i torna al tamboret vermell. I es tanca el cercle: «Primer els amics arriben. / Quan els amics se'n van, / sols queda una guitarra / per fer d'acompanyant.» Serrat, sense americana, embolcallat d'aplaudiments, fa un mutis discret com aquells clowns que desapareixen silenciosament cortinatge enllà.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

La violinista i cantant Úrsula Amargós i Joan Manuel Serrat en una de les interpretaciona de la gira a duet de la cançó «Es caprichoso el azar».

«La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021». Idea: Jordi Milán. Producció: Federic Santa-Olalla. Disseny gràfic i maquetació de tota l'exposició: Raúl Pascual. Coordinació general: Pol Vinyes. Suport i creació audiovisuals: Joan Riedweg. Relacions públiques La Cubana: Natala Morillas, Carme Peris, Juanjo Sánchez i Dani Compte. Organització: Ajuntament de Sitges i La Cubana. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, SGAE i La Vanguardia. Mitjans oficials: TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio i Icat FM. Equip de l'Ajuntament de Sitges: Xavier Salmerón (Regidor de Cultura i Joventut), Carla Jordà (Cap Servei de Cultura), Xavi Huete (Coordinació servei brigades), Josep Vilà (Personal del Servei de Cultura, Protocol i Comunicació de l'Ajuntament de Sitges). Coordinació de continguts: Jordi Milán, David Pintó, Xavi Tena, Frederic Santa-Olalla, Pol Vinyes i Leo Quintana. Coordinació tècnica: Xavi Tena i David Ramírez. Amb la col·laboració especial dels creatius Josep Castells (secció escenografia), Cristina López (secció vestuari), Leo Quintana (secció magatzem, vestuari i núvies), Joan Alonso (secció caracterització) i Joan Vives (secció musical). Direcció tècnica: Pau Hervàs. Equip tècnic: Jordi Fuster, Moli Mayo, Diere Sagna, Pau Hervàs, Òscar Plazas i David Martínez. Il·luminació: Steve Sanlana i Dani Sánchez. Muntatge sistema audiovisual: Àrea tècnica. Muntatge sistema elèctric: Andrés Planas. Software i programació: Enric Blasi. Comunicació La Cubana: Pol Vinyes. Comunicació Ajuntament: Roser Fargas i La Costa Comunicació. Col·laboració especial: Mediamarkt i Samsung. Agraïments: Toni Lleonard (escenografia), Marcel Monlleó, Tito Sánchez i Carles Montosa (perruqueria), Juan José Agibay (taxista), Miquel Yuste, Transcasting (transportista), Joan Marín (caracterització), Irene Díaz (tractament fotogràfic), Joan Yll, Blai Fontanals, Josep Milán, Vicky Plana, Flors Carolina i Cadena Els Tigres. Panells, fotografies i figures exteriors de tota l'exposició: Luminosos del Tajo. Panells secció Teresines: Sundisa. Carpes terrasses: Carpes Maestrat. Construcció escala exterior: Nussli. Correcció i traducció textos; Neus Ruiz. Catàleg: Ou Estudi. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Jordi Milán. Miramar Centre Cultural de Sitges, 17 juny 2021. Fins al 26 de setembre del 2021. Prorrogada fins a finals de desembre del 2021.

BENVINGUT, ARTURO!

Amenaçava pluja i tempesta, però al Balcó del Mar de Sitges va sortir el sol de caiguda de tarda. La Cubana no havia preparat un remake de «La tempestad» del 1986 sinó una performance festiva, acolorida i mediterrània, acompanyada de la remor de les ones, però estic segur que si hagués plogut a bots i barrals no els hauria costat gens improvisar i fer creure a tota la concurrència que era cosa seva.

La Cubana ha fet 40 anys més 1 (una propina a causa de la crisi del coronavirus que no els va permetre celebrar-ho en el seu moment). I a partir d'una proposta de l'Ajuntament de Sitges —pàtria de La Cubana— i d'una idea del director de la companyia, Jordi Milán, ha nascut la macroexposició antològica «La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021», que ocupa tots els espais possibles, des del vestíbul al terrat, del Miramar Centre Cultural.

La inauguració de l'exposició estava anunciada presumptament segons el cànon convencional establert: tallada de cinta, passeig d'autoritats i visita dels pobletans. Però La Cubana no està per convencionalismes i l'aixecada de teló de la mostra es va convertir en una performance d'arts de carrer amb tots els ets i uts.

Les restriccions sanitàries encara en vigor no van ser impediment perquè la troupe de La Cubana s'hi adeptés. La plaça del Balcó del Mar, davant del Miramar Centre Cultural, distribuïda estratègicament amb números d'invitació —amb la separació de seguretat de rigor— i feixos de globus blancs donant la benvinguda als més de 300 convidats, aforament permès màxim.

Per a cadascú, un globus —la infància sempre torna!— i una bossa de color amb un kit de “supervivència” i d'interactuació: una targeta per penjar al fil del globus, records d'alguns dels espectacles de La Cubana, una senyora i elegant pamela i un plomall blanc —un homenatge subtil al sector sanitari, herois del combat contra el coronavirus.

La mestra de cerimònies —cubanera total amb accent valencià— dóna les instruccions. Cadascú ha de buscar el seu quadrat amb el número que té assignat i portar-se la cadira de tisora per seure-hi que li donen a l'entrada. Tothom instal·lat, comença la festa: que tothom deixi anar el fil i s'enlairen els globus (primer efecte estètic que dibuixa un enorme cúmulus blanc damunt de tot el Balcó del Mar), que tothom es vesteixi amb la seva pamela (efecte de coloraines a ull d'ocell), i els parlaments de rigor (molt breus i generalment tots fent referència als records de quaranta anys de La Cubana: la nena que ara és alcadessa que recordava una de les primeres performances al mercat, l'admiració d'uns que eren més joves i la memòria lúdica i agraïment dels altres.

L'esclat arriba quan l'edifici noble veí, davant per davant del Miramar Centre Cultural, es converteix en un escenari natural. Obertura i tancament de mallorquines com a preludi amb els personatges en cada finestral, coreografia i música coral al terrat, passeig d'una troupe de sanitaris amb bata blanca brandant els plomalls —a Sitges les rues formen part del patrimoni local— i enlairada de coets i traca final. I, per descomptat, càtering de primera, però al revés, no anant a buscar els ingredients a taulell sinó esperant el repartiment personal cadira per cadira. Tot un luxe amb xampany inclòs.

Després, en grups de 20 —per mantenir les distàncies—, visita a la macroexposició, una experiència sensorial i sentimental de la qual ningú que hagi viscut els quaranta anys de La Cubana es pot lliurar. Un magatzem surrealista desordenadament ordenat, per temes, per espectacles, per records, per experiències, des dels orígens de La Cubana, el 1983, al Casino Prado, amb el nom Gall Groc, fins a l'espectacle que ara ha fet gira fora de Catalunya, «Adéu, Arturo» i que La Cubana espera poder estrenar al Teatre Coliseum de Barcelona el gener del 2022.

Entremig els primers intents que anomenen “teatre d'aficionats” dels anys seixanta, la influència dels Festivals de Teatre de Sitges des del 1967 i els seus primers debuts dins el Festival amb «Cubana's Delikatessen» (1983) o «La tempestad» (1986). A partir d'aquí «Cubanades a la carta» (1988), algunes performances de carrer, pregons i carnavals, el boom de «Cómeme el coco, negro» (1989, 2005 i 2007), «Cubana Marathon Dancing» (1992), «Cegada de amor» (1993), «Equipatge per al 2000» (1999), «Una nit d'òpera» (2001), «Mamá, quiero ser famoso», (2003), «Homenatge al Paral·lel» (2008) —a la festa d'inauguració no hi faltaven ni La Manya ni Merche Mar, testimonis vivents del Paral·lel que un dia va ser i que ara ja no és—, «Campanades de boda» (2012), «Gente bien» (2016), la col·laboració amb la Banda Municipal de Barcelona i l'espectacle familiar «Maaambo!» (2017), i l'encarà inèdit a Catalunya, «Adéu, Arturo», estrenat al Teatre Olímpia de València, el 2018 i que ha fet una gira per més de trenta escenaris espanyols. El Coliseum ja pot preparar els neons i lluentons tradicionals que il·luminen la Gran Via catalana quan hi ha festa de primera ni que en aquest cas, de rerefons, amb el tal Arturo, el que hi ha és un “funeral”. Que els inversors de Mémora es preparin!

No cal fer números quan es parla de funcions i d'espectadors perquè es compten per milers. I no es pot parlar de La Cubana sense fer una referència al seu boom televisiu. I el boom de la petita pantalla de La Cubana, malgrat les seves aparicions que també ha tingut a TVE i Telecinco, és, sens dubte, a TV3, amb «Teresina, S.A.» (1992), sèrie explosiva a la qual l'exposició del Miramar Centre Cultural destina un apartat especial per on el visitant pot passejar, tocar els sants i allisar els edredons dels llits, si vol, de l'habitatge del barri de Gràcia de les populars Teresines —i els “Teresinus”, que no en parla ningú!—, tots ells una icona amb caracteritzacions inimitables d'una cultura amb arrels, de barri, popular, espontània, picaresca i mediterrània que, en el món del teatre, ha fet força escola. Doncs, sí, «40+1: un viatge del “no res” al 2021» i per moltes “cubanades” més!

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Performance al Balcó del Mar de Sitges, davant el Miramar Centre Cultural de Sitges en la inauguració de l'exposició commemorativa dels 40 anys de La Cubana (1). Vídeo antològic dels espectacles de La Cubana (2)

«Bona gent». Text i dramatúrgia: Quim Masferrer. Adjunt guió: Ferran Aixalà. Intèrpret: Quim Masferrer. Espai escènic: LdG. Espai sonor, il·luminació i cap tècnic: Dani Tort. Assessorament vídeo: Sergi Rigol. Disseny gràfic: Arkham Studio. Fotografia: Ignasi Oliveras. Producció executiva i gerència: David Grau. Regidoria: Agustí Rovira. Producció: Guerrilla Produccions. Direcció: Quim Masferrer. Diversos escenaris de Catalunya en gira. Temporada 2021-2022.

SOU MOLT BONA GENT!

Si algun espectacle ha aconseguit sortejar les restriccions i els protocols sanitaris arran del coronavirus és aquest del dramaturg, actor, director i presentador televisiu Quim Masferrer. «Bona gent» ha mantingut una intensa gira programada no només d'estiu sinó de tardor i d'hivern i més enllà del 2021, cosa que vol dir que la companyia s'adapta tant a espais oberts com a escenaris tancats convencionals.

«Bona gent» és un apèndix del celebrat programa de Quim Masferrer, «El foraster», un dels líders d'audiència, emès en diverses temporades per TV3. La capacitat espontània de l'actor de connectar amb tota mena d'espectadors i de persones anònimes amb les quals es troba pels carrers i places de les poblacions que visita l'han convertit en un dels personatges més populars i també més apreciats.

Per això, saltar de la televisió al teatre —o a la tarima de plaça major— amb el títol manllevat de la seva frase més coneguda que tanca cada programa televisiu: «Gent de... Sou molt bona gent!» és una reclam de garantia perquè els espectadors de cada lloc on s'instal·la esgotin anticipadament les localitats amb els ulls clucs.

L'actor nascut el 1971 a Sant Feliu de Buixalleu, la Selva, no ha amagat mai que el seu origen de la Catalunya petita és el millor aprenentatge que ha tingut a l'hora de crear la dramatúrgia improvisada amb els protagonistes de les seves històries. I aquesta és la mateixa fórmula que aplica en l'espectacle teatral «Bona gent» on sembla que ell no hi té res a dir i en canvi aconsegueix que cada funció tingui una “dramatúrgia” singular, especial i diferent segons les històries que xucla improvisadament d'alguns dels espectadors.

Darrere del paper televisiu i bonhomiós de Quim Masferrer, però, hi ha un solatge d'actor de primera línia, comprovat abans amb la companyia a tres de Teatre de Guerrilla i sobretot després en el seu espectacle «Temps», en solitari, estrenat el 2012 a Temporada Alta, un relat de trama complexa i de final màgic on Quim Masferrer desgranava en una cadira de rodes de ficció una història plena d'humanitat i de sensibilitat que va captivar els espectadors.

A «Bona gent», Quim Masferrer baixa de l'escenari, fa com aquell qui no vol la cosa, saluda algú en to amical i, zas!, no triga gaire a pescar una nova història que a vegades porta fins i tot a alguna sorpresa en directe telefonant algú relacionat amb l'espectador/a protagonista.

«Bona gent» és sens dubte un espectacle de risc perquè depèn cada dia d'allò que es troba en cada pati de butaques o en cada estesa de cadires de plaça major, ja sigui a Vilanova i la Geltrú, Alella, Sant Pere de Riudebitlles, Cubelles, Arbeca, Deltebre, La Sénia, Tordera, La Seu d'Urgell, Alcarràs, Igualada, Sant Sadurní d'Anoia, Guissona, Vilobí d'Onyar, Castellar del Vallès, Martorelles, Alguaire, Premià de Mar, Alcover, Sant Boi de Llobregat, Puig-reig, El Prat, Terrassa, Tarragona, Les Franqueses del Vallès, Sant Gregori, Sabadell... No, no els esmento a l'atzar: són tots escenaris que Quim Masferrer ha concertat per trepitjar des d'aquest estiu fins a entrants de l'any vinent. I la gira continua. Una saludable excepció que ha superat el mal oratge que, com tants altres àmbits, amenaça el conjunt del sector teatral. I és que Quim Masferrer té raó: en el fons, els espectadors de teatre són molt bona gent.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[Arts de carrer i diversos escenaris]

CLIP DE TEATRE

[Arts de carrer i diversos escenaris]