ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Arts de carrer i diversos escenaris]

«Nadal, un viatge inesperat». Idea i creació: Joan Maria Segura Bernadas i David Costa. Veus i intèrprets Cor de Teatre: Anna Artigas, Rita Cantó, Xavi Casanova, Lluís Coll, Sara Costa, Aleix Fernández, Lali Figueras, Mariona Ginès, Sara Gómez, Marc Grabulosa, Nuri Hernández, Ariadna Llop, Enric López, Martina Majó, Nasi Marco, Eduard Mas, Natàlia Menció, Eva Ojalvo, Llum Pérez, Laura Pla, Ferran Plana, Adriana Planagumà, Clara Puig, Pere Quintana, Joan Rigat, Rosa Rigau, Sylvia Robinson, Martí Serrallonga, Joan Vila i Rubén Villalonga. Percussionistes: Martí Solivera i Andreu Vilar. Arranjaments musicals: Ultano Gómez. Escenografia: Laura Clos "Closca". Ajudant d'escenografia: Maria Alejandre. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés . Il·luminació: Toni Ubach. So: Jordi Rotés. Regidoria: Llorenç Gómez, Maria Alejandre i Júlia Ferré. Cap tècnic: Joan Carles Ros "Rosky". Constructor de l'escenografia: Lluís Nadal "Koko". Traduccions i adaptació del text de les cançons: J. N. Santaeulàlia. Grafisme: Estudi Oliver Gràfic - Isabel Oliver. Comunicació i xarxes: Eva Ojalvo. Vídeo: 24 imatges per segon - Quim Paredes. Gestió Cor de Teatre: Somfònics. Producció executiva: Marine Budin i Marcela Imazio (El Clima Mola). Direcció musical: David Costa. Direcció escènica i coreografies: Joan Maria Segura Bernadas. Producció executiva: El clima mola. Una producció de l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Banyoles, l'Ajuntament de Cornellà del Terri, Teisa i Fundació Lluís Coromina. Festival de Nadal, Plaça de Catalunya, Barcelona. Del 20 al 30 de desembre 2025.

SOPA DE GALETS AMB LLUENTONS

La companyia Cor de Teatre ha estat l'estrella de la programació teatral del Festival de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Malgrat la pluja d'alguns dels vespres, el seu espectacle musical, «Nadal, un viatge inesperat», ha congregat cada dia milers d'espectadors, alguns conscients que no es podien perdre una altra de les produccions d'aquesta companyia de Banyoles que s'ha fet, en vint-i-cinc anys, un nom internacional. És imprescindible recordar el seu espectacle «Operetta» o l'espectacle més recent, «Nauta».

Cor de Teatre, fidel al seu nom, no es limita a fer un concert polifònic sinó que el revesteix de teatre amb tots els ets i uts. I sovint la trama teatral acaba dominant tot l'espectacle, però sempre amb les veus a cappella de la companyia i trobant per a cada peça escollida una història que a vegades té caràcter d'esquetx i que a vegades s'acosta al conte.

En aquest cas de «Nadal, un viatge inesperat», el gènere fantàstic ha envoltat tota la trama, eminentment nadalenca, amb una barreja de peces clàssiques amb d'altres de contemporànies. Cal molta traça per fusionar Rossini amb Cole Porter, Joan Dausà o cançons tradicionals catalanes, totes adaptades, arranjades i amb lletres versionades al català amb el do afegit que, malgrat la coralitat de l'espectacle, les lletres arriben amb netedat als espectadors que, a més dels més privilegiats amb lloc a les grades, resisteixen sota la humitat dels vespres de Nadal a peu dret, com els bons fans quan es posen a primera fila de l'escenari d'un concert de rock.

Amb l'entrada marca de la casa de l'òpera «Guillem Tell», de Rossini, els primers intèrprets es colen entremig de la gernació amb piles de capses de regals amb llumenetes de colors. Art de carrer, perquè no sigui dit. Després, a través d'un personatge femení amb vestit vermell, carregada de paquets i angoixada com tants ciutadans que ronden en aquella hora pel carrer Pelai i els grans magatzems del centre, es troba enmig d'un espai de fantasia i de somnis on els personatges tant poden ser avets personificats com galets de carn i os —no només de pasta— o fins i tot bastoners especialitzats a fer cagar el tió, fades amb estrelles il·luminades o una concessió als lluentons i els plomalls del cabaret perquè, ja se sap, per Nadal tot s'hi val.

«El noi de la mare», «El barber de Sevilla», un “medley” nadalenc, el «Love for sale» de Cole Porter, el «Welcome to Renaissance» del musical «Something Rotten», el «Ligth in the Hallway» de Pentatonix, una adaptació de «Per nosaltres i els de dalt» de Joan Dausà o el «Bethlehem» del musical «Martin Guerre», de Schönberg.

Totes les peces amb arranjaments d'aire nadalenc i sempre parlant clarament del Nadal, sense prejudicis estèrils i sense eufemismes disfressats de banals “festes” com els que intenten colar algunes institucions acomplexades que tenen només la vista posada en les urnes. Per no faltar-hi, no hi falten fins i tot uns apunts del caganer —o la caganera entre avets, en aquest cas, una de les peces més divertides— i un Sant Josep i una Mare de Déu, amb un registre gairebé de cabaret o de teatre de barraca casolà, que per ells dos i el seu plançó es fa la festa.

Però tot això és l'embolcall escènic i dramatúrgic, amb una bona direcció escènica i coreogràfica de Joan Maria Segura Bernadas i la rigorosa direcció musical de David Costa, un embolcall que no pot amagar la qualitat vocal de la companyia Cor de Teatre, la competència musical i coreogràfica dels seus intèrprets i la seva capacitat de convertir un espectacle musical de carrer en una festa per a tots els públics i, si cal, per a molts Nadals més, a la Plaça de Catalunya i a tot arreu.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«El monòleg de l'any: Edició de Lux». Presentador i conductor: Quim Masferrer. Guió: Quim Masferrer, Manu Menéndez, Ferran Aixalà i Àlex Martínez. Continguts digitals 3Cat: Evelin Pérez i Eduard Calvet. Ajudant de realització: Mer Gil. Directora de redacció: Mari Rodríguez. Muntador: Anna Valero (AMMAC). Regidora: Ceci Artigues. Animador de públic: Ferran Aixalà. Vestuari: Maria Tuset. Maquillatge: Imma Capell. Art: ZeroQuatre. Coordinadora de postproducció: Rebeca Gómez. Grafista: Guille Alvite. Ajudants de producció: Ignas Oromí Valls i Cris Garcia. Redactora: Marta Roca Brugués. Operadors de càmera: Jordi Llopart, Guille Cuadrado, Sergio Clavijo, Marc Duran, German de Santiago, Ariadna Casas, Oriol Llopis i Daniel Carpintero. Mixer unitt mòbil: David Saez. EVS unitat mòbil: Sergio garcia Palet. Auxiliars de producció: Joana Rocosa i Clàudia Garcia. Auxiliar de càmera - VTR: Javier Blanco. Auxiliar de muntatge: Valeri Belbel. Lingüísta: Ignasi Oliver. Carlight. Disseny de llums: Xavi Costas. Taula de mescles i il·luminació: Jordi Pérez. Canoners: David Pachco Delgado i Arthur Gavaldà. Tècnic de llums: David Pacheco Delgado. Adisar. Tècnics de llums: Alberto Pérez Pascual, Daniel Sarsanedas Español i Martín Andrés Judewicz. Snake. Cap tècnic pantalla Led: Javier Alcáraz Miranda. Muntatge pantalla Led: Víctor Rodríguez Pérez i Daniel Casas Vargas. Direccio d'àudio: Pol Forès Torres. Tècnic de broadcast: Marçal Forès Torres. Tècnic de sala: Òscar Camí Rodríguez. Microfonista: Jordi Mateo López. Rigger àudio: Lucas Ferrer González. Ajudant rigger àudio: Pedro Martínez Carrasco. Eumovil. Assistents d'àudio: Arnau Chacón Cao i Ignacio Martínez Bellera. Operador d'àudio: Imanol Fernández Duran. Auxiliars de càmera: Marina Vilches Petra, Adrià Moreno Zamora, Marc Muñoz Sánchez, Quim Gómez Carro, Martí Franquesa Ortiz, Martí Alió Parull. Operador de ccu: Juan Carlos Gabriel Rodríguez. Operador de crane: Óscar Puente Gutiérrez. Auxiliar de crane: Anna Bergua Piqué. Supervisor d'equipament: Germán Soria Martínez. Enginyer unitat mòbil: Òscar Garcia Planas i Sandra Vilabru Pagès. Tècnics RF: Servando Aguilar ermúdez i Xavier Segura Rodríguez. Guerrilla Produccions. Muntatge tècnic: David Grau, Dani Tort i Agustí Rovira. Let's spund. So directe VTR: Bernat Gras. Producció de color VTR: La Casa de Kuleshov. Agraïments: Teatre LaFact Cultural Terrassa, FcBarcelona, Can Rocà i Casa Gispert. Transports Urbans de Sabadell (TUS) i Sant Tomàs L'Obrador. Productor Brutal Media: Raimon Masllorens. Producció Executiva Brutal Media: Carlos Salinet. Direcció de producció Brutal Media: Xavier Resina (APPA). Producció exectiva 3Cat: Mario Daza i Adrià Serra. Producció delegada 3Cat: Enric Dexeus i Reyes Marimon. Cap de realització 3Cat: Jordi Fàbregas. Coordinació de producció Brutal Media: Carola Miralles (APPA). Control econòmic Brutal Media: Mercè Garreta. Producció Brutal Media: Carla Sánchez Torremocha i Carlos Manríquez. Cap de producció: Anna Masferrer. Continguts Brutal Media: Oriol Vilalta. Director: Oriol Faura. Realitzador: Jordi Vives. Producció de 3Cat amb la col·laboració de Brutal Media, part de BBC Studios. Emissió en línia: Plataforma 3Cat. TV3, Sant Joan Despí, 29 desembre 2025.

ENTRE «EL FORASTER» I «BONA GENT»

L'actor Quim Masferrer, conegut sobretot pel programa «El foraster» de TV3, ha estat l'encarregat de portar a les pantalles (en les seves múltiples modalitats digitals) el programa especial del 2025 «El monòleg de l'any: Edició de Lux», un espai que s'havia fet habitual els últims anys amb la intervenció i la ironia del presentador i humorista Andreu Buenafuente.

Però, per una banda, el nou contracte de Buenafuente amb TVE amb el programa «Futuro imperfecto» —molt similar en contingut i equip al «Vosaltres mateixos» que havia estrenat a TV3— i, per una altra banda, la seva baixa temporal per motius de salut i d'estrès professional ha obligat, a ell i la seva parella, l'actriu Sílvia Abril, a renunciar al minut de glòria amb les campanades de TVE des de la Puerta del Sol. Els dos han estat substituïts a última hora pels catalans Estopa —tot i que va córrer la brama que seria Marc Giró—, i la cantant mallorquina Chenoa. I tot això ha propiciat que fos Quim Masferrer qui entomés el risc de fer, en clau de sàtira o ironia, el resum de l'any.

I el resultat és positiu pel que fa a l'acceptació dels espectadors, tant dels que han vist el programa —enregistrat prèviament al mateix escenari de Terrassa on actualment treballa també la producció de Buenafuente— com entre els 800 espectadors que van obtenir reserva per assistir en directe a l'enregistrament. Quim Masferrer sap connectar amb l'auditori i té una llarga trajectòria a mantenir-se, com aquell qui diu, a l'ombra per deixar que els protagonistes siguin els espectadors del teatre o els vilatans que troba pels carrers i places que visita.

En aquest sentit, «El monòleg de l'any: Edició de Lux» és un mix entre el programa «El foraster» i l'espectacle que ell mateix protagonitza basat en «El foraster» i que titula «Bona gent». Primer una introducció amb el monòleg de rigor —abans, en aquest cas, va passar per casa seva per parlar amb els seus pares i començar amb una mica d'escalfor de llar de foc— i després, amb una baixada a la platea per fer parlar alguns dels espectadors escollits.

Pel que fa al monòleg, l'equip de guionistes va deixar que el contingut tendís més aviat al registre light, sense gaires esgarrapades i les que volen treure sang dirigides només a les altures: el nou Papa Lleó XIV, el vell rei emèrit Joan Carles I exiliat a Abu Dhabi i autor d'unes memòries escrites per una periodista, la cantant Rosalia, el caos de la gran apagada del 28 d'abril, el boom d'Oques Grasses a l'hora de vendre entrades dels seus concerts, el cas Mazón i la Dana, el nou Camp del Barça, les obres de Barcelona que provoquen alteracions de nord a sud i d'est a oest, els Emmys catalans a l'actor Oriol Pla i la documentalista Joanna Pardos... i només de resquitlló el favor al dret de l'habitatge, el no a les guerres, el no a les ultradretes a tot el món, sense trepitjar gaire o gens l'ull de poll a polítics o personatges més pròxims. Un balanç més aviat blanc, potser com toca per Nadal, per allò de la neu o dels pòlvors de talc dels pessebres.

Però, si bé en el monòleg inicial s'hi troben a faltar algunes fiblades més directes —ja se sap que mai és prudent mossegar la mà de qui et dóna la menjuca— el resultat global sembla que coincideixi amb la nota que els mateixos 800 espectadors, a través d'una aplicació de QR, van puntuar amb la impressió de l'any 2025: un 7,23 de mitjana. De cop i volta, doncs, sembla que els votants s'havien oblidat de la gent sense llar, de la falta d'habitage, de la plaga dels augments del lloguer, del drama de la immigració, de l'amenaça catalanofòbica que s'escampa com una taca d'oli des de les Illes i el País Valencià o dels desacords entre els partits polítics que porten molts ajuntaments i la mateixa Generalitat —per no parlar del govern espanyol— a recórrer a mocions de confiança pel que fa als ajuntaments o a pròrrogues reincidents de pressupostos.

Esclar que a TV3, últimament, la despolitització és un fet consumat i la xerinola i la gresca —crònica negra a banda de la qual es considera líder!— són les targetes de presentació, com alguns anuncis institucionals que han evitat parlar de Nadal —com fan també ara algunes escoles públiques— per deixar-ho en unes “bones festes” o, encara més irònic, un “bon profit” i “bones festes”, que sembla que engegui els ciutadans catalans, si no estan prou satisfets, amb un “bon profit i santes pasqües”.

Ja he dit que Quim Masferrer ha fet un mix entre el programa «El foraster» i l'espectacle «Bona gent». Televisió i teatre. I per fer televisió i teatre cal públic. I el públic escollit ha portat Quim Masferrer a la platea amb el presumpte joc de la improvisació, que si bé és així com funciona sempre en l'espectacle «Bona gent», aquí fa la impressió que s'ha rendit a un guió establert amb una preparació prèvia i meticulosament plural: una pescadora de les Terres de l'Ebre (que té la parella francès en fase de parlar català, amb trucada de mòbil inclosa), un representant de la pagesia (un altre sector, com el de la pesca, a la corda fluixa), una lesbiana embarassada per deixar constància de la qüestió LGBTIQ+, amb una parella que fa de mestra i que també es trobava al mòbil, per deixar constància de la diversitat de gènere), una família amb els pares acabats de separar i que eren tots junts al teatre (fins i tot oferint fent de padrastre al mateix Quim Masferrer); una altra parella en tràmit de separació recent però sorprenentment els dos també al mateix teatre, una espectadora pendent d'un tercer transplantament de ronyó, patologia que arrossega amb optimisme i esperit de superació des dels 14 anys, i un trio format per l'àvia, la mare i la filla, titllant el pare absent a casa d'un mica sòmines —un treballador d'escorxador que diu que se'n va a dormir aviat i es lleva a dos quarts de cinc de la matinada—, però disponible també al mòbil per constatar allò tan políticament incorrecte i per tant avui eliminat del llenguatge popular que deia: “Dues filles i una mare, tres dimonis per a un pare”.

Una auca, com van poder comprovar els espectadors del teatre i com poden comprovar els que recuperin el programa a les diferents opcions plataformes que, com l'art de la màgia que juga amb la presumpta improvisació, en aquest cas, també té truc, un truc amb cartes amagades que acaben fent la impressió que Quim Masferrer ha fet un “foraster” de sala i un “bona gent" de plató. Un “foraster” de sala per a la qual la realització ha escollit prou bé el continent i el contingut de cara als receptors, i un “bona gent” de plató en el qual el regidor —en aquest cas regidora— o l'animador de públic, han vetllat perquè els aplaudiments i les rialles —la postproducció fa miracles— acabin reblant el clau final, made in Quim Masferrer: “Any 2025, has estat un molt bon any!”. Doncs, endavant les atxes! Ja ho diuen que qui dia passa, anys empeny. I, com diuen a Palau: “Bon profit i bones festes!”.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Programa íntegre «El monòleg de l'any: Edició de Lux», disponible a la Plataforma 3Cat.

«Hamlet», de William Shakespeare. Traducció de l'anglès a l'alemany i dramatúrgia de Marius von Mayenburg. Intèrprets 2025: Urs Jucker, Lars Eidinger, Magdalena Lermer, Konrad Singer, Robert Beyer, Damir Avdic. Intèrprets 2008: Robert Beyer, Lars Eidinger, Urs Jucker, Judith Rosmair, Sebastian Schwarz i Stefan Stern. Escenografia: Jan Pappelbaum. Vestuari: Nina Wetzel. Música: Nils Ostendorf. Vídeo: Sébastien Dupouey. Il·luminació: Erich Schneider. Coreografia del combat: René Lay. Direcció de Thomas Ostermeier. Companyia Scahubühne Am Lehniner Platz Berlin. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, Barcelona, 19 - 20 desembre 2008. Reposició: Festival Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, Girona, 11 i 12 octubre 2025.

EL PRÍNCEP DANÈS AMB EL FANG FINS AL COLL

[Crítica revisada a partir de l'estrena del 2008 al Teatre Lliure de Barcelona. Algunes referències de la posada en escena poden haver canviat o es poden haver retocat en el transcurs de les diverses reposicions]

Thomas Ostermeier (Soltau, Alemanya, 1968) és un dels directors europeus que opta, des dels seus inicis, per explorar —no tant explotar— les possibilitats del teatre amb una mirada jove —no tant contemporània— i per això aconsegueix que un espectacle de dues hores i tres quarts —la primera intenció era que en durés cinc o sis!— per a un públic majoritàriament pendent del sobretitulat s'endinsi en l'ànima de l'obra de «Hamlet» per explicar com ell el veu, no només com el va veure William Shakespeare.

El director i la companyia berlinesa que dirigeix —força habituals aquí sobretot gràcies a Temporada Alta— sedueixen els espectadors d'ofici i els arrenca passions. El seu, diguem-ne trangressor «Hamlet» es va estrenar el 2008 als Festivals d'Atenes i d'Avinyó i a la propia seu berlinesa. La presentació a Barcelona es va fer el desembre d'aquell mateix any en un moment en què el muntatge estava encara en el procés d'experimentació sobre com reaccionaria l'auditori no estrictament especialitzat ni seguidor de festivals. Han passat disset anys i el «Hamlet» d'Ostermeier encara fa gira amb la mateixa concepció, porten més de cinc-centes funcions, tot i que amb repartiments diferents, esclar, malgrat que el protagonista es manté en l'actor alemany Lars Eidinger, conegut també per la seva extensa filmografia i sèries televisives, com per exemple, «Babylon Berlin», una de les més recents.

Hi ha una generació de públic teatral que es regenera amb espectacles com aquest «Hamlet» d'Ostermeier. És una generació que fa disset anys encara era una criatura. I com que les onades de teatre internacional són cícliques i depenen de la línia artística de segons quins directors d'aquí i dels seus pressupostos —avui hi sóc i demà no hi sóc—, el buit generacional que es produeix entre els que han conegut les companyies internacionals més transgressores i les que fugaçment treuen el cap ara, es fa evident.

Thomas Ostermeier fa un «Hamlet» intens, amarat de terra, aigua i foc verbal. Quan tothom espera que, només engegar, li preguntin “¿Qui hi ha?”, com mana el text, li endinyen la declaració de principis de l'obra més universal: “Ser o no ser, aquesta és la qüestió”, una declaració que, per si algú no l'ha sentida prou bé, sortirà més d'una vegada al llarg de l'obra.

El muntatge transcorre en un espai pràcticament nu, només terra, que s'acabarà escampant pel sòl del cementiri al cap d'una estona d'assistir a l'enterrament del rei de Dinamarca, una escena ribetada de música d'alt volum i que ofereix algunes escenes que enganyaran l'espectador fent-li creure que tot anirà de número de clowns, perquè el protagonista de l'escena, l'enterramorts, acaba caient al clot i hi enfonsa, de cul per amunt i de mala manera, el taüt del rei.

Tret d'una llarga taula de banquet i un gran cortinatge que fa de mur de separació de temps i situacions, no hi ha gaires elements més que donin suport als sis intèrprets que es desdoblen tots menys un, Hamlet (Lars Eidinger, actor que,com he dit abans, ja era a la companyia el 2008 i de qui el director Ostermeier diu que fa els canvis que vol, quan vol i sense que ell ho sàpiga).

La posada en escena d'aquest «Hamlet» vol ser, a més de transgressora, didàctica. Diria que vol que s'entengui «Hamlet», més del que s'entén en la versió shakesperiana pura. I aquesta intenció es compleix a la perfecció perquè el personatge de Hamlet es transforma aquí en un personatge perdut en l'abisme d'una societat i d'un temps que no entén i a la qual no li vol amagar que la seva bogeria no és una bogeria capritx d'un dramaturg sinó una bogeria reaccionària contra les circumstàncies que l'envolten.

Hi ha moments, doncs, d'autèntica barbàrie escènica, magnificats escenogràficament per la terra fangosa que dos dels personatges s'han encarregat d'humitejar amb mànega de jardí, imitant i desvelant l'efecte de la pluja cinematogràfica, amb paraigües inclosos.

La influència audiovisual es repeteix durant tot el muntatge. Una càmera enregistra i reprodueix en directe algunes escenes, aproximant així els personatges a una pantalla de fons en blanc i negre, monstruosa, vampírica i, a la vegada, de terror clàssic.

I la influència escèptica de la major part de la societat del segle XXI té el seu moment àlgid de representació en un combat espadatxí i en les morts que es produeixen en escena fent que els cadàvers siguin capaços, en algun moment, de tornar a la vida per remenar encara les cireres.

Hi ha també interpel·lacions als espectadors, fins i tot amb una participació coral de pista de circ que l'original en alemany fa que s'hagi de reclamar tres o quatre vegades des de l'escenari, tal com fan els clowns quan volen aixecar l'auditori.

És normal en muntatges com els de Thomas Ostermeier que hi hagi qui els troba un pèl grotescos, fins i tot amb alguns escenes gratuïtes, excessivament abusives del micro i les rebolcades. Però és ben sabut que, d'aquest gènere, per aquí, tampoc no n'anem pas escassos.

A pesar de tot, el valor d'aquest «Hamlet» rau en la seva força expressiva, en un treball interpretatiu que requereix un esforç esgotador i considerable, en una visió del clàssic que n'ensenya les vergonyes. Això no vol dir que no hi hagi moments que caiguin en un excés deconstructiu, com diria el cuiner.

Per exemple, em sembla que obrir tots els llums de la platea —almenys en la versió del 2008 i ara si fa no fa també— sortir als passadissos, fer el Hamlet boig entre la gent i voler repartir el joc entre els que són dalt i els que són baix no li fa cap falta i cau en l'abús d'un recurs, com intentava dir al principi, del teatre transgressor dels anys vuitanta/noranta. I si hi ha accions que ja han estat molt vistes, aquests petits afegits totalment prescindibles —potser pecats de joventut del director— li treuen precisament part de la transgressió volguda ara. De la mateixa manera que l'ús del micro tan habitual, d'aquí a uns anys, potser no gaires, delatarà una altra mena de transgressió escènica que probablement haurà estat símbol d'una generació determinada i prou. Potser perquè els espectadors de teatre són cada vegada més selectius, i estan més clarament dividits en dos blocs: els que volen simplement el teatre d'idees i paraula, i els que necessiten, sobretot, el farcit, ni que no sàpiguen ben bé potser quina mena de farcit volen.

Però, no aigualim la festa que no s'ho mereix i d'aigua ja n'hi ha prou en escena. La companyia berlinesa ha passat de nou, vista i no vista, només dues funcions, pel Festival Temporada Alta de Girona —també el 2008 va fer només dues funcions al Teatre LLiure— s'ha emportat aplaudiments a dojo, com aleshores, i ha encantat el personal. Ser no ser, aquesta continua sent la qüestió.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Vinagreta». Guió: Bruno Oro, Adrià Cuatrecases, Àlex Martínez Vidal. Intèrprets protagonistes: Bruno Oro i Clara Segura. Intèrprets secundaris: Júlia Bonjoch, Pau Casas, Andrea Eraso, Marta Marco, Victòria Pagès, Biel Rossell, Josep Seguí, Annabel Totusaus. Realització: Adrià Pujol. Producció: Sílvia S. Losarcos. Producció executiva Total Memos: Enric Cambray. Producció executiva 3Cat: Mario Daza, Adrià Serra. Producció delegada 3Cat: Eric Dexeus, Irma Pina. Assessorament de guió: Jaume Buixó. Direcció de fotografia: Albert Eritja. Direcció d'art: Mariona Ferrer. Cap de maquillatge: Claudia Abbad. Cap de perruqueria: Marta Ferrer. Cap de vestuari: Aina March. Cap de so: Pau Tolosa (La Fábrica de Carbón). Cap d'elèctrics: Lluís Maymó. Cap de localitzacions: Patrycja Lass. Muntatge: Antoni González Gilabert, Matías Fernández. Coordinació de postproducció: Miguel Gálvez. Ajudant de direcció: Laia Vidal, Viviana Comas, Esther Rojas. Auxiliar de direcció: Guillem Nicodemus. Ajudant de realització / script: Clàudia Grau, Aina Cruz, Andrea Vilches Arcas. Lingüista: Roser Fité. 1a ajudant de producció: Georgina Ruíz Ríos. 2a ajudant de producció: Paula Matavera. Ajudant de set: Borja Baragaño Fernández. Auxiliar de producció: Miquel Falcó, Maria Alburquerque, Edmon Nadal. Coordinació de càsting: Saray Muñoz, Anna Matias. Assessorament legal: Carles Viñas. Departament laboral, comptable i fiscal: Jordi Morales, Mireia Vila, Elisenda Lajara. Operadors de càmera: Laura Caccia, Gem Bernadó. Auxiliar de càmera: Biel Covas. Data i vídeo assist: Carlos Pazos. Foto fixa: Cristina Palomar. Regidora d'art: Eva Mazo Rubio. Atrezzista: Santi Mendoza. Grafista art: Jaume Clària. Meritòria d'art: Marina Plana. Ajudant de maquillatge i perruqueria: Laia Olivella. Meritòria de maquillatge i perruqueria: Gisela Ruiz. Ajudant de vestuari: Marta Palomares. Meritòries vestuari: Anna Pons Vilà, Melissa Sarmiento, Alicia Rosales. Reforç vestuari: Barbara Tango. Conductor: Iñigo Osuna. Microfonista: Sara Tosas (La Fábrica de Carbón). Elèctric: Borja Casas. Meritori d'elèctrics: Ferran Iglesias. Ajudant de muntatge: Lidia Sala. Grafisme: Benja Villegas. Fx i chroma key: Xavi Rojas. Postproducció de so: La Fábrica de Carbón. Muntatge sonor: Ferran Casas. Etalonatge: Pastrami Lab. Coordinació continguts digitals: Albert Vilella. Edició continguts digitals: Gerard Torres Solé. Agència de figuració: A'G Agency Since 1996. Intèrpret de signes: Deltasignes SCP - Karen Guerrera. És una producció de 3Cat amb la col·laboració de Total Memos SCP (C) 2025. Direcció: Bruno Oro, Clara Segura, Jaume Buixó. Plataforma digital 3Cat, Sant Joan Despí, Barcelona, 2025.

VINE, GRETA!

La nostàlgia, a vegades, fa fer coses com aquestes. Per exemple, disset anys després de «Vinagre», una sèrie estrenada a TV3, feta d'esquetxos i protagonitzada per Bruno Oro i Clara Segura, convertida ara en una mena de “remake” de títol gastronòmicament més elaborat: «Vinagreta».

Després que, fa cinc anys, els mateixos dos intèrprets ja van recordar «Vinagre» amb una adaptació teatral al Teatre Romea, que va tenir el beneplàcit dels espectadors que s'havien fet grans anys abans amb els seus esquetxos televisius, ara han tornat a mirar de repescar aquells mateixos espectadors i, si pot ser, els més joves, amb una nova minisèrie de 8 episodis —en el moment d'aquest escrit, només disponibles els 4 primers a la plataforma 3Cat— on, gràcies a la caracterització, fa la impressió que, per als dos intèrprets, no hagin passat els anys.

Però, en canvi, sí que han passat pel que fa al contingut. Els nous esquetxos, la majoria dels quals compten amb bona part dels mateixos personatges de la sèrie original, piquen menys, malgrat la vinagreta, que els primers. I això només demostra que el temps ha instal·lat l'app de l'autocensura. L'humor, com la poesia, era una arma carregada de futur. Però qui l'ha vist i qui el veu. Ara tot ha de ser més suau i més correcte. Perquè estripar, denunciar o saltar-se les línies anomenades vermelles porta conseqüències. I, com és sabut, mossegar la mà de qui et dóna el menjar, sovint, es paga car.

Bruno Oro i Clara Segura —amb una trajectòria escènica a les espatlles de primera fila— mantenen la capacitat histriònica, grotesca, surrealista i humorística que difícilment evita el riure a qui els veu i escolta, tant si n'és fan com si no, gràcies sobretot a la rocambolesca jugada lingüística que alterna tot de registres: des del col·loquial al culte, el xava al rural o el xarnego al tifa de casa bona. Però la pessigada de fons es queda curta i un hi troba a faltar que, després del plantejament i el nus de cada esquetx, el desenllaç tanqui el cercle clavant una bona queixalada.

No hi ha dubte que un dels personatges que continua sent més esclatant és el del tal Marçal Xuriguera, l'aspirant a actor que baixa de la muntanya —com un Manelic modern— per fer un càsting, ara per a sèries de plataformes globalitzades —aquí Bruno Oro utilitza un català de pedra picada i de terra endins que fa feredat!—; perden pistonada perquè potser ja havien tocat sostre el parell de venedors de carretó dels gelats a la platja —també arrelats de llengua a la sorra mediterrània de l'Empordà—; s'autoparodien les dues caixeres de supermercat, les populars Eli i Yeni, cada vegada més excèntriques i més antipàtiques; continua sent tan repel·lent el xicot de casa bona; es neutralitza el to xulesc del presumpte guàrdia de seguretat; es manté el passotisme del professor substitut de gimnàs i s'hi aguanta tan escèptica com sempre l'alumna amb pocs atributs per moure el cos. S'hi desvelen la funcionària que té la erra enganxada i que té el despertador a punt per quan toca el llengüet o l'hora de plegar; el director d'escola que diria que no encaixaria ni amb calçador en el sistema d'ensenyament burocràtic i conductiu actual, potser el personatge més trencador de tots; i la paròdia de tants i tants recomanadors de cuina, aquí la Rosalia i el Morales, amb ingredients i remeis insòlits que tenen com a base de llengua el que seria de ple una sessió de voluntariat de parella linguística.

Si la vinagreta de la cuina és una barreja bàsica estrictament calculada d'oli, vinagre i sal, la «Vinagreta» de la troupe de Bruno Oro i Clara Segura —i els actors i actrius convidats que fan de personatges secundaris— intenta mantenir aquests ingredients en la mesurada proporció de la cuina de l'àvia, sense deixar d'experimentar amb una mica de julivert, un gra d'all o un pols de pebre. El resultat, una salsa agradable per amanir l'entreteniment que acaba produint addicció.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tots els capítols de «Vinagreta» a la plataforma 3Cat: [cliqueu aquí]

Crítica de l'obra teatral «Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura.Direcció: Clara Segura. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020. Reposició: 17 setembre 2020. [cliqueu aquí]

«La Renaixença». Guió: Albert Sayós i Jofre Martell. Amb: Peyu, Carles Xuriguera, Fel Faixedas, Laia Glück, Arnau Tordera, Mercè Martínez i Àlex Vila. Veu en off: Marta Marco. Realització: Roger Codina. Producció executiva El Corral: Xènia Vilà. Producció: Ot Burgaya. Coordinadora de guió: Anna Bujons. Redactora i redactor: Anna Bujons i Ot Burgaya. Continguts digitals El Corral: Roger Codina. Cap tècnic: Dani Tort. Operador de càmera: Gerard Pujol. Tècnic de so: Oriol Baulenas. Veu en off: Marta Marco. Attrezzo: Sergi Pérez Bruguet. Disseny gràfic: Moligraphic. Vestuari: Núria Ordeix. Producció executiva 3Cat: Mario Daza i Adrià Serra. Producció executiva CatRàdio: Laura Marín, Santi Faro i Montse Ollé. Producció delegada 3Cat: Jordi Pi, Judith Sala i Eric Dexeus. Continguts digitals 3Cat: Ferran Auberni i Evelin Pérez. Cap realització 3Cat: Jordi Fàbregas. Documentació 3Cat: Mireia Escolà. Gestió d'imatges d'arxiu 3Cat: Francesc Pérez. Producció de 3Cat amb la col·laboració d'El Corral de l'Humor. Direcció: Peyu. 3Cat, Spotify, Catalunya Ràdio, 1 setembre 2025.

TREURE EL CONILL DEL BARRET DE COPA

L'actor, guionista, dramaturg, monologuista, comunicador, humorista i algunes característiques més, de nom artístic Peyu, s'ha tret de la màniga el programa «La Renaixença», així, sense complexos, segle XIX enrere, a l'estil del mag que, com qui no vol la cosa, treu el conill del barret de copa.

No és en va que parlo del conill i del barret de copa perquè és un dels eixos del guió del primer capítol de la sèrie que neix en format radiofònic, però amb multidifusió digital a través de la plataforma 3Cat i el suport del pòdcast.

Aquesta funcionalitat fa que, durant 45 minuts, no hi hagi ni un segon de silenci, ni un moment de pausa —cosa que el format televisiu sí que admet—, però no el format radiofònic on els silencis, quan es produeixen, poden ser mortals. L'atractiu, ésclar, és també veure com s'enregistra un espai radiofònic en el més pur estil vintage, dels temps clàssics de les ones hertzianes.

El mestre de cerimònies, en Peyu, fa una mirada a la cultura del segle XIX, però des de l'òptica, esclar, d'avui. Conductor del guió —en una taula noble com correspon a un senyor Batlle—dirigeix les operacions i compta amb un repertori de col·laboradors que donen solidesa a la proposta: el parell d'actors i còmics Carles Xuriguera i Fel Faixedas —ai, que díficil que no se'ls escapi alguna lleu improvisació!—, el duet musical de Laia Glück (gralla) i Arnau Tordera (guitarra, arranjaments i veu sonora), la presència mig recepcionista mig cambrera darrere el taulell de l'actriu Mercè Martínez i la col·laboració d'Àlex Vila. Si una veu en off us sona familiar, no aneu errats perquè es tracta de la veu de l'actriu Marta Marco.

En clau d'humor, Peyu i la seva troupe fan, potser sense proposar-s'ho, una classe gairebé magistral sobre les qüestions escollides per a cada capítol, sempre amb un guió que s'acosta al gènere del teatre radiofònic perquè alterna i combina diferents veus de cadascun dels intèrpets.

En el primer capítol inaugural, a més de conèixer la història al llarg del temps del barret de copa, des del seu ús aristocràtic fins al recurs de la màgia i el conill, es compta també amb la participació dels oients o televidents digitals amb històries personals —aquesta vegada amb la de la gossa Mel i la seva actitud davant la vida—, o un episodi històric sobre el volcà de Pompeia —una mica tràgic i potser una mica llarg— amb la transgressió humorística des de la distància contemporània amb lletra menuda i subtils referències que, als més entesos, no els passaran per alt.

La presència del duet musical d'Arnau Tordera, amb guitarra i veu, i la gralla de Laia Glück —banda sonora enganxadissa que crea l'ambientació floralesca que pretén «La Renaixença»— acompanya l'auditori presencial —cal demanar assistència prèviament com a públic— i emmarca l'escenografia amb una ràdio d'època, un minialtar amb la Moreneta, mobiliari del XIX, o retrats de personatges com Mossèn Cinto Verdaguer, Àngel Guimerà, Narcís Oller, Maria Antònia Salvà o Víctor Català —estaria bé que les preses de càmera s'hi anessin passejant amb més capacitat de poder-les visualitzar. I, com a floreta especial de cada capítol, un grup o un personatge convidat: en aquesta ocasió, Els Catarres, en format entrevista, amb algun secret de joventut per desvelar i, atesa la seva presència, una intervenció musical pròpia acompanyats del duet Tordera/Glück.

«La Renaixença» és un programa singular, inimitable, clarament de nous formats, amb el mèrit afegit de jugar amb un contingut eminentment cultural sense que resulti ni pedant ni banal sinó que se situa en el terme mig, idoni per captivar aquells espectadors o oients que són capaços de donar una oportunitat, encara, a la seva curiositat sense prescindir de l'humor i del sa somriure que diuen que eixampla els pulmons.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Primer capítol íntegre: «El barret de copa»

Tots els capítols de «La Renaixença» a la plataforma 3Cat: [cliqueu aquí]

«Hécube, pas Hécube», de Tiago Rodrigues. Traducció al francès: Thomas Resendes. Escenografia: Fernando Ribeiro. Vestuari: José António Tenente. Il·luminació: Rui Monteiro. Música i so: Pedro Costa. Col·laboració artística: Sophie Bricaire. Intèrprets de la Comédie-Française: Éric Génovèse, Denis Podalydès, Elsa Lepoivre, Loïc Corbery, Gaël Kamilindi, Élissa Alloula, Séphora Pondi. L’obra inclou extractes d’«Hécube», de Eurípides, traducció de Marie Delcourt-Curvers, editorial Gallimard. Una producció de la Comédie-Française. En coproducció amb el Festival d’Avinyó. En col·laboració amb Théâtre de la Cite – CDN de Toulouse Occitanie. Companyia Comédie-Française. Direcció: Tiago Rodrigues. Festival Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona. Del 28 al 29 de juliol 2025.

EL DOLOR GENERA DOLOR

El director portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, ha tancat les estrenes teatrals del Festival Grec 2025 amb la seva obra «Hécube, pas Hécube», una aproximació al clàssic grec d'Eurípides fusionat amb una qüestió radicalment i dissortadament d'actualitat allà i aquí: el maltractament o l'abús en un centre d'acollida del govern a un infant de 12 anys, diagnosticat d'autisme.

De seguida, el cas del fill d'una actriu de la companyia —la que protagonitza el paper d'Hécuba dins de la ficció que està assajant aquest clàssic— es relaciona amb el recent escàndol de l'anteriorment anomenada aquí la DGAIA catalana i l'abús a una nena acollida al centre.

Són dos casos diferents, com si Tiago Rodrigues no hagués volgut anar més enllà, potser pensant que exageraria en la seva mirada si arribava a parlar d'abús sexual i s'ha limitat a l'agressió física. Per això s'ha quedat en un cas de maltractament que, atenció als matisos lingüístics al llarg de la trama, no vol dir el mateix que mal tracte. Els monitors d'infants d'acollida poden tenir i justificar, diuen, mal tracte, però no poden justificar el maltractament.

L'espectacle «Hécube, pas Hécube» té la virtut de fusionar la tragèdia grega amb el que es pot anomenar també la tragèdia contemporània. Aquest pas d'un espai temporal a un altre es fa només matisat amb un gruix d'il·luminació, més blanca quan es parla del moment actual i més fosca quan es parla de l'Hécuba clàssica. Els personatges o els intèrprets són sempre els mateixos —domina el vestuari negre de tall clàssic— i contrasta l'ambientació sonora amb peces del compositor afroamericà, cantant, guitarrista i pianista rei del soul, Otis Redding, mort d'accident aeri als 26 anys (Dawson, Geòrgia, EUA, 1941 - Lake Monona (accident aeri), Madison, Wisconsin, EUA, 1967), però considerat un dels músics més importants de la música soul.

És així com entre fragments estrictes de l'obra d'Eurípides i els textos de caràcter judicial de la denúncia al govern de l'Estat pel maltractament al fill de l'actriu protagonista, originals de Tiago Rodrigues, encara hi ha opció per esquitxar algunes ràfegues d'ironia sobre el món del teatre, començant per riure's d'un mateix amb afirmacions com per exemple que potser no tenen obra però tenen una enorme escenografia —una escultura gegant d'una gossa, esclar, damunt d'una mola de pedra que faria enveja al gat d'en Botero— ni que ells diguin que no saben ben bé què hi fa; o que encetin a ritme d'Otis Reeding un ball, diguem que coreogràfic, amb casc de motorista i fil musical —l'adolescent fill de l'actriu amb autisme s'hi capbussava sovint— o que hi hagi la picada d'ullet només fàcil d'endevinar en francès quan diuen que l'adolescent es diu potser Otis per “autisme”, perquè els que encara saben poc o molt francès —llengua veïna— no ignoren que “au” fa “o”.

Si bé la trama contemporània sobre l'adolescent maltractat posa el dit a la nafra, la veritat és que no fa gaire mal perquè, dissortadament, aquesta qüestió social forma part de l'agenda quotidiana d'aquest convuls —una altra vegada un temps convuls— segle XXI. Els assajos fragmentats d'Eurípides —a peu de taula i llibret a la mà— serveixen no tant per representar una part de la tragèdia grega sinó per acabar relacionant el que patien i deien aleshores els grecs amb el que pateixen i diuen ara els ciutadans contemporanis.

I aquest és, en tot cas, l'encert del director i dramaturg Tiago Rodrigues, que s'ha proposat recordar el clàssic però no versionar-lo amb falsa modernor sinó mostrant als espectadors que la història del temps és una roda, com el món, que sempre torna al mateix lloc.

I perquè una proposta així acabi de reblar la festa, la clau és que es pugui escollir el luxe de veure i escoltar en directe els intèrprets de la Comédie-Française amb l'actriu Elsa Lepoivre, en el paper protagonista d'Hécube —actriu també de cinema amb films com «Au bout des doigts» o «Les trois soeurs», o el veterà actor Denis Podalydès, conegut per una extensa filmografia francesa, a més de l'actor Loïc Corbery, un altre dels protagonistes grecs, que queda cec, o l'actriu francesa d'origen camerunès, Séphora Pondi, al costat de l'actor Gaël Kamilindi i l'actriu Élisa Alloula, en papers més secundaris, però tots imprescindibles.

Són personatges grecs i són també el cor. El teatre no sempre té mitjans per augmentar plantilles, denuncia irònicament Tiago Rodrigues en veu dels seus personatges. Però la simbologia ho resol tot, com per exemple, la presència de l'esmentada escultura negra d'una gossa gegant que s'empara en la llegenda que diu que la reina Hécuba va ser finalment convertida en gossa pels déus i va ser enterrada en un indret que encara avui es coneix com la “Tomba de la Gossa”, un indret prop de la costa de l'estret dels Dardanels on les batalles antigues han deixat, si més no, rastre mitològic.

«Hécube, pas Hécube», de Tiago Rodrigues i la Comédie-Française —atenció a aquest “pas” negatiu que té tot el sentit durant l'obra—, es tanca amb un final on Hécube ja és la gossa profetitzada llegendàriament pels déus. Gossa o no, “se non è vero, è ben trovato” o, com a mínim, si no és veritat, els lladrucs estan ben “bordats”, tot i que també es podria dir —almenys pel que fa a la nit d'estrena entre aplaudiments d'un amfiteatre grec amb moments de xim-xim farcits d'impermeables blancs distribuïts per l'organització—, que tant els lladrucs de l'actriu com la posada en escena de la companyia estan molt ben “brodats”.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Interferència 02: Breu inici d’aproximació a l’acomiadament del trajecte comtal per la porta de l’arc del darrere. Trajecte a 110 bpm.» Idea, creació i direcció: Marc Salicrú. Disseny de producció i regidoria d’Interferència 02: Bonvehí Arts. Producció de Teatres de Campanya - Marc Salicrú: Laura Viñals. Codirecció musical: Arnau Millà. Coordinació col·lectius i assistència de direcció i moviment: Igone López. Disseny i enginyeria de so: Óscar Montesinos. Col·laboració dramaturgia i mirada externa: Nico Jongen i Marc Cartanyà. Col·laboració en la composició musical: Óscar Montesinos, Arnau Millà, Miqui Puig i Raul Juan (LAVlab). Col·laboració en l’escriptura del pregó: Núria Martínez Vernis i Llorenç Barber. Col·laboració en la composició musical en directe: Lolo & Sosaku, Frames Percussion, Neus Borrell, Miquel Àngel Marín, Miqui Puig ACP, Llorenç Barber, Núria Martínez Vernis, Dani Àlvarez, Fèlix Jurado i Marc Vilajuana. Disseny escenografia, gegants i pirotècnia: Marc Salicrú, en col·laboració amb els equips de Teatres de Campanya. Construcció de l’utillatge i assistència al disseny escenogràfic: 'Passerell' Llorenç Corbella. Construcció dels gegants: Taller Sarandaca i Miquel Grima. Pirotècnia: Oriol Tosquella i Estalella. Rigging i maquinària: Anigami Muntatge. Maquinària: Homs Rentals. Material de so: AlbaSound. Les Brigades de Confusió Popular estan formades per: Núria Martínez Vernis, Llorenç Barber, Miquel Àngel Marín, Neus Borrell, Iona Balcells, Isaac Baró, Sandra Pujol, Marc Cartanyà, Arnau Boces, David Romero, Iván Nalvaiz, Max Grosse Majench, Mariona Pagès, Marc Vilajuana, Cèlia Legaz, Miqui Puig ACP, Lolo & Sosaku, Frames Percussion, Dani Àlvarez, Fèlix Jurado i Peret el Fanaler i Marieta de l'Ull Viu del Casc Antic i els col·lectius Bandabòlit, Col·lectiu Free't, Riborquestra, Escola Municipal de Música de Can Fargues, Escola D'arts en Viu del Prat, Cor Connectats, Conservatori del Liceu de Barcelona, Geganters de Tiana, Societat Musical Espiga D'or de Deltebre, Banda de Música del Prat de Llobregat, Agrupació Musical del Maresme i Agrupació Musical Cerdanyola del Vallès. Fotografia i vídeo: Silvia Poch, Olivia Robert i Julian Waisbord. Agraïments especials: Cardant Cultura - Can Grau. Una coproducció del Grec'25 Festival de Barcelona, FiraTàrrega - Suport a la Creació, Mercè Arts de Carrer, Bonvehí Arts, Homs Rentals i Teatres de Campanya - Marc Salicrú. Amb la col·laboració de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), Parcs i Jardins, Guàrdia Urbana i Bombers de Barcelona i Betevé i La Xarxa. Festival Grec 2025. Arc de Triomf, Barcelona. Del 5 al 6 de juliol.

EL TRIOMF DE LES ARMILLES FLUORESCENTS

Provocar el caos urbà no és un objectiu senzill. Però sí que és possible i, quan passa, pot ser fins i tot incontrolable. El caos el provoquen, per exemple, les brigades municipals o les brigades de construcció quan es proposen tancar durant tres anys el trànsit de vies tan cèntriques i freqüentades com la Via Laietana o, durant cinc o sis anys, es talla la circulació de baixada i de pujada de la Rambla o quan una vaga autoritzada o espontània de milers de taxis col·lapsa i bloqueja la Gran Via de les Corts Catalanes durant uns dies o quan en un carrer d'un barri pacífic i pacificat apareix la brigada d'una companyia de cable i rebenta l'asfalt que uns dies abans una altra brigada de companyia de fibra havia rebentat i tancat.

El caos urbà és tan quotidià que quan el polifacètic escenògraf, il·luminador, performer, músic i aviat campaner, diuen, Marc Salicrú (Mataró, Maresme, 1993) posa de potes enlaire l'universal i pompós Arc de Triomf barceloní —obra de l'Exposició Universal del 1888— el que fa és estampar en menys de tres quarts d'hora davant els ulls dels ciutadans, convertits en vulnerables vianants, un espectacle de carrer inclassificable amb tot allò que els assetja dia sí i dia també.

L'aire afrancesat de l'Arc de Triomf —imatge del festeig de l'època entre la restaurada monarquia borbònica i la burgesia industrial catalana— és el simbol d'una ciutat que s'obria al món amb la millor targeta de presentació d'aquell moment, com era una fira universal —invent parisenc de finals del segle XIX— quan Barcelona tenia més o menys mig milió d'habitants. Avui, amb més d'un milió i mig d'habitants residents i, com a mínim, mig milió més d'ànimes diàries de visitants o passavolants de passeig o per feina, el caos barceloní és el plat del dia i qui el paga més trencat és el turisme.

I Marc Salicrú agafa aquesta evidència per fer una performance de carrer convertida en art amb més de 300 figurants i col·laboradors, tots amb les típiques armilles grogues fluorescents, amb la presència d'una grua, pics i pales, bidons buits de gasolina, màquines amb pic perforador, una patrulla de la guàrdia urbana, un minibús del barri, gegants del barri vell, un pas de Setmana Santa, cons de senyalització de trànsit, xiulets d'alerta, focs d'artifici, ninots inflables, una poetessa (Núria Martínez Vernis, veïna de petita del barri del Passeig Lluís Companys) intentant recitar alguna cosa des de dalt d'una grua i la sorpresa final d'un convidat d'honor transportat en llitera des d'una ambulància del SEM que, ara ja es pot desvelar un cop superades les dues úniques representacions, es tractava del conegut músic i divulgador musical Miqui Puig.

És ben cert que el polifacètic i descarat mataroní Marc Salicrú (que l'avala un extens catàleg escènic i performàtic) agafa el relleu d'altres companyies que han omplert carrers en temps remots i que han provocat altres caos més o menys controlats. Tothom recorda les performances inicials de La Fura dels Baus (amb esclafades incloses d'automòbils), les festes familiars i amables de carrer de Comediants amb dimonis inclosos o fins i tot les rues i les performances menys escandaloses dels capgrossos de Joan Baixas. Però també s'empara en festes populars com podrien ser La Patum de Berga, les batalles dels Carnavals o les enceses de les tronades i les mascletades que omplen les festes majors mediterrànies.

L'espectacle «Interferència 02» de Marc Salicrú i la tropa del que s'anomena Teatres de Campanya va més enllà de tots els seus avantpassats i de totes les tradicions festives catalanes. Fins i tot corre perillosament més risc i la prova és que, en la segona de les representacions, lamentablement, una explosió de petards fora del perímetre de seguretat va provocar ferides lleus en almenys tres espectadors, tal com ha confirmat després el mateix Ajuntament de Barcelona, que ha al·legat que era un fet puntual i que s'havien pres totes les mesures d'obligat compliment. Potser sí, però diuen que hi ha un timpà d'un dels afectats que se'n pot anar a can Pistraus.

Diria que en el cas d'aquest «Interferència 02» de Marc Salicrú els espectadors s'hi troben, d'entrada, força desconcertats, si no tenen un punt de bona visibilitat, fins i tot ignorant del tot el que està passant, cosa que provoca algunes desercions sense saber què els estan explicant.

Només cap als vint minuts finals, els que han resistit sota la xafogor estiuenca, comencen a sentir que potser també formen part del joc, quan apareix la, diguem-ne, processó laica, en el passadís humà que s'ha format, quan s'estén també el llençol amb el rètol «Adéu» penjat al capdamunt de l'Arc de Triomf i quan, amb una mica de pasdoble «Amparito Roca» i sota la interpretació de la sardana «La santa espina» tot es fa més amable i més de ressò popular, sobretot per la presència dels músics de les bandes que acaben dominant l'enrenou de les brigades i convertint el caos inicial, enmig d'un castell de focs per reblar el clau, en una mena de fi de festa amb música celestial. Això sí, ara ja, sense cap “interferència” contràriament a l'anunciada de l'espectacle.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Le Petit Cirque». Basat en l'àlbum «Saisons», de Pomme. Direcció artística i de disseny: Marie Bourgeois, Yoann Bourgeois i Claire Pommet. Intèrprets: Marie Bourgeois, Kim Amankwaa, Yurié Tsugawa, Kiley Dolaway i Pomme. Arranjament musical: Pauline Denize. Quartet de corda: Pauline Denize, Camille Garin, Eva Sinclair i Maïa Collette. Disseny i actuació de vídeo: Alexandre Machefel. Vestuari: Mélodie Wronski i Ségolène Chavaren. Disseny de so i tècnic de so: Chloé Barbe. Disseny d'il·luminació i tècnic d'il·luminació: Jérémie Cusenier. Disseny d'escenografia: Marie Bourgeois, Yoann Bourgeois, Claire Pommet, Camille Duchemin i Olivier Clausse. Construcció escènica: La Fabrique à projets, C3 Sud Est i Atelier OHM. Assessorament màgic: Maxime Tabart. Tècnic principal: Olivier Clausse / Pierre-Philippe Bouard. Regidor: Etienne Debraux / Alexis Rostain. Producció: Yoann Bourgeois Art Company. Fotografies: Geoffrey Serguier, Lawrence Fafard, Domino Aurora. Coprodució Grec 2025 i Les Nuits de Fourvière de Lió. Festival Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona. Del 26 al 28 de juny 2025.

LES GRANOTES DE MONTJUÏC

«Le Petit Cirque» ha estat l'espectacle escollit per inaugurar l'edició del Festival Grec 2025. L'atractiu principal del muntatge que reuneix circ, dansa, música, ombres xineses i manipulació audiovisual d'efectes en directe és la interpretació de la cantant i compositora francesa nascuda a Lió, Claire Pommet (Lió, 1996), coneguda artísticament amb el nom de Pomme, i l'adaptació poètica que la companyia dels germans Marie i Yoann Bourgeois ha fet del disc de Pomme titulat «Saisons».

La companyia, que ha elaborat i arrodonit dins el Grec l'espectacle en estrena absoluta —només tres funcions— per reestrenar posteriorment en coproducció dins el Festival Les Nuits de Fourvière de Lió, a més d'una posterior gira per diversos escenaris, basa la seva principal tesi dramatúrgica en la metàfora de la relació de l'ésser humà amb la natura.

I més encertat no pot ser, un cop situats a la pedrera de Montjuïc, perquè la nit xafogosa enmig dels dies de l'onada de calor apocalíptica a l'amfiteatre de Montjuïc, una petita cria de granota de les que habiten pels jardins del Teatre Grec, va pessigollejar els peus amb sandàlies d'alguns dels espectadors de la fila, a tres o quatre grades vista de l'escenari, des d'on un servidor resseguia la trama —una trama prudentment breu, de només una hora, delicada, etèria, orgànica— que, a vaivè de la dotzena de peces de l'àlbum editat fa uns mesos de la cantant Pomme, fa un recorregut per les quatre estacions de l'any, començant per la primavera on tot esclata i reneix.

La companyia de dansa i circ dels germans Bourgeois, reconeguda en altres escenaris europeus, ja havia passat per Barcelona en anteriors ocasions amb els espectacles «Minuit», fa almenys set anys, i «Celui qui tombe», fa dos anys. A vegades, les expectatives d'anteriors bones vibracions traeixen el resultat de la novetat. I d'altra banda, entomar l'estrena del Festival Grec sempre té un punt de risc i de privilegi enverinat.

És el que li passa a aquest espectacle eminentment sensorial, «Le Petit Cirque», que es veu engolit per una considerable estructura de plataforma giratòria circular —uns cavallets que dominen tota l'acció— i que serveix perquè els cinc intèrprets, ballarins i acròbates, entre els quals s'hi metamorfosa també la cantant Pomme, es moguin a mercè dels fenòmens més típics de cada estació de l'any: la pesca, la neu, l'aigua, les fulles de la tardor, les ones... fent que els seus cossos esdevinguin elements de la natura que l'espectacle evoca.

Sense voler renunciar al circ, que és una de les seves principals etiquetes —hi ha una arrencada lenta, poc atractiva, i diria que fins i tot prescindible—, la companyia ha creat un fons de pista, amb els típics cortinatges vermells, on inicialment hi ha una sessió d'ombres xineses relacionades amb el món del malabarisme, els pallassos i l'art del circ, en una mena de mirada nostàlgica del circ que va ser el segle passat i que gairebé ara no és.

Damunt d'aquesta tarima, flanquejada per dues escales, la cantant Pomme hi ha situat el minimalisme reduït, en relació a l'orquestració del disc, del quartet de corda —l'espectacle és eminentment d'interpretació femenina— i ha reservat per a un tècnic de vídeo a la vista la manipulació d'objectes i la càmera en directe, que és també qui condueix el matís cromàtic de cadascuna de les estacions.

Hi ha elements que promouen la imaginació dels espectadors com per exemple la peça blanca en forma de llum piramidal que podria ser la representació d'un capoll de cuc de seda o un capoll dels insectes que s'hi refugien abans de convertir-se en crisàlide. Les acrobàcies penjants mostren la fragilitat de l'ésser humà enmig de la natura.

La cantant Pomme fa, amb les seves lletres poètiques, que les diverses peces de l'àlbum doble es transformin en una mena de conte que parla de l'ésser humà que es vol fusionar amb la natura: “Tu vols volar cap al nord com els ocells salvatges.” “Les històries dels corbs no et fan por.” “I en els teus somnis, damunt la neu, hi veus tots els colors de l'arc de Sant Martí.” “Ara ve la treva de l'hivern. Ara ve el temps de les flors.” “Però jo no sóc encara allà on tu m'esperes.”

No és que la lletra sigui imprescindible per seguir la trama, però a la companyia li ha semblat que l'havia de mostrar en sobretitulat, tot i que en un lapsus tècnic incomprensible ha situat la projecció del text arran de terra sense que la major part de l'auditori l'hagi pogut llegir. Esperem que no sigui un precedent i que, a partir d'ara, els teatres i les companyies en versió original no reptin els espectadors a patir torticoli posant el sobretitulat arran de terra i no en un punt elevat, com és habitual.

Excel·lent interpretació del quartet de corda, reduït en relació a l'enregistrament del disc doble de Pomme, i excel·lent també la interpretació líquida, tendra, suau, endolcida de la jove cantant francesa que, de fet, és qui protagonitza «Le Petit Cirque» i qui converteix l'estrena del Grec en un miniconcert que s'ha dit que podia ser per a tots els públics.

I és veritat, però les criatures d'avui en dia són molt exigents i el ritme i el tempo lent de «Le Petit Cirque» els juga a la contra. Només els adults i sobretot aquells espectadors que són amants de la dansa contemporània i del circ es deixaran endur per la poètica de l'espectacle... I si, de propina, una cria de granota els fa pessigolles als peus, consideraran que la nit no ha pogut ser més rodona.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Faustus in Africa!». Basat en «Faust», de Goethe. Text addicional: Lesego Rampolokeng. Animacions: William Kentridge. Música: James Phillips i Warrick Sony. Intèrprets: Eben Genis, Atandwa Kani, Mongi Mthombeni, Wessel Pretorius, Asanda Rilityana, Buhle Stefane, Jennifer Steyn. Disseny: Adrian Kohler i William Kentridge. Construcció de titelles: Adrian Kohler i Tau Qwelane. Vestits de titelles: Hazel Maree, Hiltrud von Seidlitz i Phyllis Midlane. Efectes especials: Simon Dunckley. Disseny de l'escenari: Adrian Kohler. Construcció de l'escenari: Dean Pitman per a Ukululama Projects. Pintura i decoració de l'escenari: Nadine Minnaar per a Scene Visual Productions. Traducció: Robert David Macdonald. Disseny de so: Simon Kohler. Disseny de llums i gestió de producció: Wesley France. Regidor i operador de vídeo: Thunyelwa Rachwene. Responsable tècnic: Lucile Quinton. Enginyer de so: Tebogo Laaka. Controlador de vídeo: Kim Gunning. Productors de Quaternaire: Sarah Ford, Roxani Kamperou, Emmanuelle Taccard. Representació: Faust I i II. The Estate of Robert David Macdonald. Agent de copyright: Alan Brodie. Coproducció 2025 amb el Théâtre de la Ville / Festival d'Automne de París. Coproductors: The Baxter Theatre Centre a la Universitat de Cape Town, Centre d'art Battat de Montreal, Cité Européenne du théâtre de Montpeller, Fondazione Campania des Festival de Nàpols. Festival de Barcelona Grec 2025, Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les i Thalia Theater d'Hamburg. La versió del 1995 va ser produïda per Handspring Puppet Company en associació amb The Market Theatre, Art Bureau de Múnic, Kunsfest de Weimar, Standard Bank National Arts Festival, The Foundation for the Creative Arts, Sharp Elecgronics i Mannie Manim Productions. Director associat: Lara Foot. Directors de titelles: Adrian Kohler i Basil Jones (Handspring Puppet Company). Director de rehearsal i director associat de titelles: Enrico Dau Yang Wey. Director: William Kentridge. Handspring Puppet Company. Festival Grec 2025. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc. Del 27 al 28 de juny 2025.

VENDRE'S L'ÀNIMA AL DIABLE
NI QUE SIGUI ÀNIMA DE TITELLA

Un dia, segles enllà, hi va haver Goethe. I un dia hi va haver Faust. I els dos, acompanyats de Mefistòfil, el diable, s'han fet un fart de rondar pel món convertits en un clàssic planetari. Han rondat tant per la Seca i la Meca que, fa trenta anys, el 1995, la companyia sud-africana Handspring Puppet Company, en un moment d'alliberament del país sud-africà i de despertar de la seva fràgil democràcia, va adaptar l'obra de Goethe a l'Àfrica i ho va fer amb una combinació esclatant d'una tropa de titelles gegants, uns titelles de tija o “puppi armati”, amb intèrprets manipuladors, animació projectada, ombres xineses i música potent.

Una versió ampliada i renovada de «Faustus in Africa!», que té de rerefons la mirada irònica del poeta sud-africà Lesego Ranpolokeng (Orlando, Sweto, Sud-àfrica, 1965), ha donat la volta al món i ha passejat l'art multidisciplinar del principal creador del muntatge, l'artista sud-africà William Kentridge (Johannesburg, Sud-àfrica, 1955), conegut internacionalment per la seva obra de gravats, dibuixos, pel·lícules animades i produccions teatrals, sempre amb una incisiva reflexió sobre la política, la ciència, la literatura i la història.

«Faustus in Africa!» vol ser una comèdia o un relat de la vora del foc, però no s'allibera de ser una tragicomèdia. Que els personatges siguin titelles gegants, manipulats gairebé sempre per un parell dels intèrprets, que també fan d'actors i desgranen el discurs amb una expressivitat admirable, no ha d'enganyar els espectadors perquè «Faustus in Africa!» parla de la barbàrie colonial i de les conseqüències postcolonials a l'Àfrica.

I ho fa utilitzant un registre de còmic, si voleu, amb una projecció animada de William Kentridge en carbó original, amb un passi d'ombres xineses i amb una troupe de titelles tan humanitzats que acaben tenint ànima, la mateixa ànima que Faust opta per vendre's al diable, representat per Mefistòfil, un dels actors blancs de carn i os.

Hi són els principals personatges del «Faust» original, però ambientats a l'època colonial, que és també la que reflecteix l'escenografia del muntatge, amb rònegues prestatgeries i antics arxivadors de cartró, la casella de la telefonista dels cables de l'època, els llums de taula de casc de llauna i bombeta escalfada, el joc de timbres de cautxú o una antiga calculadora de maneta Iris.

Al llarg d'una hora i mitja, l'aventura d'aquest particular Faust en terres africanes va desgranant el seu discurs amb una potència clarivident dels intèrprets que no cedeixen en cap moment a la importància que té el text per damunt de la imatge, tot i que l'obra té el tresor heretat de la música original del compositor sud-africà James Phillips, mort jove, als 36 anys, precisament el 1995, a causa d'un accident de trànsit, quan la companyia va estrenar l'espectacle.

Estructurat en diversos capítols, amb pròleg i epileg amb un rellotge gegant amb agulles descontrolades, com si es tractés d'una novel·la d'aventures en fascicles, el muntatge mostra el savi Faust que vol aconseguir-ho tot més enllà de l'eternitat i les promeses ensabonadores de Mefistòfil que li ofereix «l'oru i el moru», ni que sigui donant per bones les pràctiques de violacions, saquejos i espolis, és a dir, allò que segles després es qualificaria de crims contra la humanitat i que han tingut i tenen la seva rèplica en èpoques contemporànies aconseguint només febles manifestos de desaprovació i inútils sancions econòmiques per tapar la política mesella d'ulls grossos. No us fieu de l'aparent ingenuïtat dels titelles perquè, sota la seva aparença de ninots de fira, s'amaga una crua denúncia de l'egoisme i la hipocresia de la humanitat de tots els temps.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Sala polivalent». Guió: Joan Yago i Israel Solà. Sèrie audiovisual de la companyia La Calòrica. Intèrprets principals: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Israel Solà, Júlia Truyol i Joan Yago. Intèrprets convidats al llarg dels sis episodis: Roser Batalla, Dario Bellusci, Nicolás Carbajal, Oriol Casals, Lulu Cormican, Marc Domingo, Miriam Moukhles, Tamara Ndong, Francesca Piñón, Olivia Rius, Kathy Sey, Ireneu Tranis i Teresa Vallicrosa. Productor executiu creatiu: Ivan Mercadé. Productors executius de Filmax: Carlos Fernández i Laura Fernàndez Brites. Cap de continguts digitals 3Cat: Adrià Serra. Productora executiva continguts digitals 3Cat: Anna López. Producció executiva 3Cat: Oriol Sala-Patau i Conxa Orea. Productora delegada Filmax: Teresa Gefaell. Direcció producció: Alejandro Torroja. Directora fotografia: Agnès Piqué Torroja. Directora d'art: Evelin Hernández. Cap de maquillatge: Carla Casals. Cap de perruqueria: Samuel Fernández. Cap de vestuari: Néstor Reina. Cap de so: Mar Almansa. Muntador: Alex de Molina. Composició i veu : Guillem Rodríguez. Coregorafia voguing: Israel Solà. Direcció de postproducció: Francisco Mejuto. Edició de continguts 3Cat: Joan Marí de la Fuente. Realització 3Cat: Laura Serra. Ajudants de direcció: Clàudia Aragón i Gràcia Mata de la Barata. Script: Natalia Vicente. Lingüista: Ignasi Oliver. Departament de produccio: Silvia S. Lasarcos, Marta Tabaras, María G. Periñán, Miquel Falcó, Jordi Llorca (Filmax). Departament legal: Marta Alonso i Sergi Miravet. Caixera pagadora: María Postigo. Foquista: Ana Ferrón. Auxiliar de càmera: Magda Verdú. Vídeoassist: Amaia Marcos. Foto fixa: Marta Fernández. Operador segona càmera: Pablo Paloma. Foquistes segona càmera: Esther Mestres i Arkaitz de la Torre. Auxiliar de càmera: Júlia Jané. Ambientadora: Talissa Lopes. Attrezzistes de muntatge: Francisco Bosio i Luisa Álvarez. Reforç attrezzista de muntatge: Cristina Borda. Ajudant de maquillatge i perruqueria: Henar Rodríguez. Reforç de maquillatge: Julia Pastor. Ajudant de vestuari: Paula Velasco. Cap maquinista: Pol Tarrats. Gaffer: María González. Elèctrics: Daniel de José, Jordi Sánchez i Carlos Román. Assistent de muntatge: Núria Guillén. Subitulació i transcripcions: TakeMaker Studio. Grafisme i animació: Lavanda Pur i Òscar Martínez. Ajudant de postproducció i muntador promocional: Gerard Martí. Estudi postproducció de so: La Fábrica de Carbón. Edició de diàlegs: Daniel Miranda. Disseny de so i mescles: Pablo Martín. Supervisió de so: Quique López. Estudi postroducció imatge: Moonlight. Colorista: Ignasi González Insa. Assistent colorista: Sergio Porras. Masterització: Xavi Cortina. Director tècnic: Alejandro Matus. Productor: Marc Rosés. Producció de 3Cat i Arca Audivisual. Direcció de la sèrie: Joan Yago i Israel Solà (La Calòrica). Exclusiva Plataforma digital 3Cat. Estrena 1a temporada: 3 març 2025.

¿LA GENT ÉS INSUPORTABLE?

Això és el que diu en un moment donat un dels més de trenta personatges d'aquesta minisèrie de sis primers episodis de la companyia teatral La Calòrica estrenada en exclusiva a la plataforma digital 3Cat: “La gent és insuportable”, diuen.

I potser per superar aquest síndrome misantròpic, els de La Calòrica, fent un salt en la seva ja llarga trajectòria teatral, amb guió i direcció de Joan Yago i Israel Solà, han situat aquesta «Sala polivalent» en un espai precisament de convivència ciutadana com és un centre cívic on no hi falten tota mena d'activitats des de teatre, ball, tallers de ceràmica, jocs per a infants, sessions de supervivència, gimnàstica o moltes altres opcions per fer més saludable el grau d'insuportable que és la gent.

No és la primera vegada que La Calòrica festeja amb la càmera. En temps de postcoronavirus, van fer un primer intent sota el paraigua de la minisèrie televisiva «Incidents», promoguda per Andreu Buenafuente, en la qual van participar diferents companyies, si no emergents, sí que companyies d'esperit innovador, experimental i trencador. La Calòrica va triar l'episodi titulat «Snegovik» (disponible també a 3Cat) i on un vaixell carregat de tones de gas provoca una crisi diplomàtica amb una resolució dialèctica carregada de cinisme i d'humor.

Un cinisme i un humor que, en certa manera, es reprodueixen en cadascun d'aquests sis episodis de la nova minisèrie «Sala polivalent», amb un registre molt propi dels guionistes Joan Yago i Israel Solà que, malgrat la dependència televisiva —de moment només digital— no amaga el seu rerefons eminentment teatral.

Els episodis, breus, entre quinze i vint minuts cadascun, recorden, malgrat la distància i el plantejament, una altra sèrie considerada de culte, «Inside Nº 9», tancada ja després de 54 capítols i resistir 9 temporades —es troba completa a Filmin—, guanyadora d'un BAFTA a la millor comèdia, amb dos intèrprets i creadors principals: Steve Pemberton i Reece Shearsmith.

L'estructura d`«Inside nº 9» és molt similar de «Sala polivalent»: històries completament diferents en cada episodi, d'uns vint o trenta minuts cadascuna, sempre amb els intèrprets principals en diferents personatges i d'altres de convidats, sempre situats en un espai més aviat tancat i identificat amb el número 9, amb un gir de guió insospitat i un final sorprenent. Això és també el que passa a «Sala polivalent» de La Calòrica dins d'aquest centre cívic de ficció.

Una advertència per a futurs espectadors de la sèrie: si algú comença pel primer episodi i se sent una mica violentat per la sang inesperada del final, que no es faci enrere. Els altres cinc episodis no juguen ni amb la sang ni amb el fetge i entren de ple en la relació que s'estableix entre els diversos personatges: els que participen en un taller de supervivència amb una monitora (l'actriu Júlia Truyol) que no els perdona cap feblesa; els que assagen el moviment de la dansa “voguing”, sota la directriu de la monitora que cobra per hores (l'actriu Esther López) i reben una proposta que requereix una assemblea popular; els que rememoren una sèrie infantil de potser vint-i-tants anys enrere, amb un personatge anomenat Puki, que s'exposa a la mirada escèptica d'una periodista del segle XXI, i un irònic col·loqui que s'esperava multitudinari però que només reuneix mitja dotzena d'assidus al centre cívic, entre ells, tres senyores d'una certa edat; els que participen en un taller de ceràmica i acaben fent una espaterrant sessió de teràpia de parella; els pares i mares que es troben en una ludoteca amb els seus plançons (a parer meu, el millor dels sis episodis) i que acaben desprenent una particular filosofia de la criança que encantarà els pares i mares que viuen aquest període de la seva vida i que —com aquell que no vol la cosa— es guarda un as a la màniga amb l'actor Xavi Francés fent de nadó; i encara l'episodi final on tots els personatges dels anteriors episodis apareixen, en un muntatge de postproducció, a la cua d'un musical amateur assajat al mateix centre cívic que han titulat «L'illa dels dinosaures» però que, pel que sembla, és un plagi sense declarar drets d'autor de «Jurassic Park» i que, com és habitual en cada episodi, amaga una sorpresa final que en aquest cas protagonitza l'actriu convidada, Teresa Vallicrosa, la senyora de la neteja del centre cívic, després d'una conversa per WhatsApp via mòbil amb una altra actriu convidada, Francesca Piñón. Replegament de cadires i final emotiu, sense paraules, de compromís i solidaritat que no desvelaré.

La sèrie té un bon guió, una bona direcció i una bona interpretació. La Calòrica sap el terreny que trepitja i, sense oblidar els secrets de l'escenari teatral, s'adapta amb bons auguris al llenguatge audiovisual. Hi ha a «Sala polivalent» també un treball de llengua meticulós, rigorós, net i clar que aprofita l'origen d'alguns dels intèrprets per incloure-hi el dialecte de les Illes o del País Valencià.

Els personatges que representen cadascun dels intèrprets es diferencien sempre per la caracterització, els registres que utilitzen, l'argot, el vestuari i, sobretot, el “savoir faire” particular de cadascun d'ells. Els qui vegin els sis episodis sencers no oblidaran les diferents situacions en què es troba l'actor Xavi Francés, el del nadó, el del marit ceramista i monitor d'esplai, el ballador de “voguing”, l'intel·lectual del col·loqui; tampoc oblidaran el de l'actor Aitor Galisteo-Rocher en la pell del mític Puki, en la de l'amic gai, en el del pare progressista o en el de l'estrella del musical; tampoc el de l'actriu Esther López en el de la mare embarassada que busca una casa fora de la ciutat, en el de l'altra mare que vol una ludoteca respectuosa amb tothom, en la que obre el foc de la teràpia matrimonial del taller de ceràmica o en el de la monitora de “voguing”; i encara no oblidaran els diversos papers de Marc Rius, des del de l'amic gai més extrovertit, al del pare principiant amb el manual a la vora o el del monitor del taller de ceràmica; i, ja esmentats, els de Júlia Truyol, en el paper de monitora de supervivència, el de la mare desimbolta i estressada de la ludoteca del centre cívic —on l'actriu s'esplaia novament amb un dels seus habituals minimonòlegs tan teatrals—, o en el de la parella del taller de ceràmica amb el delit, sisplau per força, de fer un gerro de terrissa per a l'aniversari de la sogra que és a Alcoi i on els moros i els cristians branden els seus sabres antropològics.

Després de veure els sis primers episodis de «Sala polivalent», dic els primers sis episodis perquè podria ser que en vinguessin més, un es queda amb tots i cadascun d'aquests personatges i, contràriament al que sentenciava un d'ells al principi, després d'aquesta sessió de convivència digital amb ells entre les parets recloses d'aquesta «Sala polivalent» del centre cívic de La Calòrica, jo diria que la gent sembla una mica menys insuportable.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Slava's Snowshow». Creació: Slava Polunin. Direcció: Slava Polunin i Víctor Kramer. Intèrprets 2024: Dmytro Merashchi, Anna Olekhnovych, Jaime Pastor Rebollo, Artem Zhimolokhov, Ivan Polunin, Francesco Bifano, Ekaterina Fedulova. Intèrprets 2010: Oleg Bernov, Charles Jeff Johnson, Tatiana Karamysheva, Dmitry Khamzin, Oleg Lugovskoy, Fyodor Makarov, Slava Polunin, Derek Scott, Nikolai Terentiev, Grisel Vega Morales, Aelita Vest, Bradford West, Artem Zhimolokhov. Escenografia: Victor Plotnikov i Slava Polunin. Vestuari: Slava Polunin. So: Roman Dubinnikow i Slava Polunin. Producció: Slava Polunin Company. Teatre Coliseum, Barcelona, 19 març 2010. Reposició: Festival Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 23 a 27 octubre 2024.

UN ART QUE IL·LUMINA I ESCALFA ELS ROSTRES DELS ESPECTADORS

[Crítica corresponent a l'estrena del 2010]

El Cirque du Soleil no ha estat mai el mateix sense Slava Polunin (Novossil, Rússia, 1950), aquest pallasso rus, de la raça dels august, que als anys noranta del segle passat es va independitzar de la carpa blanca i va muntar el seu xou. Més de 3 milions d'espectadors de 120 ciutats de tot el món [dades del 2010] s'han rendit a una creació que es pot definir com la de l'antipallasso.

Slava crea un món oníric indestriable de la música —hi sona sobretot Vangelis—, el so, el color, l'escenografia i els efectes sense enganys. La teranyina és la teranyina; els paperets sobre els caps dels espectadors són els paperets; l'aigua espargida és l'aigua espargida; els grans globus són els grans globus; els personatges i les seves grans orelles són d'un altre món. La màgia no existeix. Aquí tot respira veritat, senzillesa, ingenuïtat i puresa dels sentits.

L'espectacle «Slava's Snowshow», que sovint ha estat qualificat de poètic, i amb tota la raó, és un seguit de seqüències que enllacen l'una amb l'altra i que transmeten als espectadors una sèrie d'imatges que els transporten, gràcies a la imaginació i la fantasia, més enllà de l'escenari.

Slava no es conforma a fer el paper de pallasso, amb les seves accions personals, sempre a ralenti, com si es mogués a càmera lenta, i deixar que la companyia que forma part del repartiment facin també només de pallassos sinó que crea un guió invisible, que sembla no escrit ni pautat, però que hi és, un guió sense paraules que explica moltes coses alhora, des de la primera escena en què Slava apareix estirant una soga i fa el gest de penjar-s'hi, però apareix un segon personatge igualment lligat a l'altre cap de la soga per fer-hi el mateix, fins a l'acció del naufragi en un senzill llit-barca abordat per un vaixellot enorme amb la caiguda a les ones del pallasso, la recuperació amb el salvavides i el pas del pallassó-tauró.

La gran nevada de paperets que deixen el teatre com si fos el Pla de Beret, les accions picaresques amb algun espectador o espectadora de les primeres files, l'estesa de la gran teranyina per tota la platea, la pluja de gotims de Font Vella, quan la troupe circula per damunt de les butaques, la juguesca final amb les enormes pilotes que fan que els espectadors no acabin mai de sortir de la sala i que allò que seria una tanda d'apludiments es converteixi en un fi de festa compartit entre pallassos i espectadors.

El xou de l'Slava és com els Scalextrics: aquests artilugis que són fets per als petits però amb els quals els que s'ho passen millor són els grans. La tempesta de neu d'Slava és avui i aquí la metàfora d'un país d'hivern tercermundista. Però Slava no depèn d'Endesa. Ben al contrari: el seu art il·lumina i escalfa els rostres dels espectadors. L'august compensa la tragèdia amb aquestes mirades de felicitat. Un avís: aprofiteu l'entreacte, quedeu-vos dins! Val tant la pena com el xou tradicional. Slava Polunin és la nostàlgia del Cirque du Soleil primerenc, aquell que, com totes les coses bones, no tornarà més. Però, com si fos París, diguem tots a una: sempre ens quedarà l'Slava!

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Qui som?», de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Intèrprets: Lucia Bocanegra, Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Miguel Fiol, Dimitri Jourde, Chen-Wei Lee, Rita Mateu Decourtye, Blaï Mateu Trias, Pep Ramis, Yolanda Sey, Julian Sicard, Martí Soler, Maria Carolina Vieira, Guillermo Weickert / Pep Ramis (dies 26 i 27). Col·laboració posada en escena: Maria Muñoz – Pep Ramis / Mal Pelo. Colaboració dramatúrgia: Barbara Métais-Chastanier. Disseny escenografia i vestuari: Lluc Castells. Disseny il·luminació: Cube / María de la Cámara, Gabriel Paré. Col·laboració musical i creació sonora: Fanny Thollot. Col·laboració musical i composició: Pierre-François Dufour. Material / investigació sobre color: Bonnefrite. Enginyer percussió ceràmica: Thomas Pachoud. Cap tècnic: Romuald Simonneau, Samuel Bodin. Ceramista: Sébastien De Groot. Regidor ceramista: Benjamin Porcedda. Regidor: Mathieu Miorin. Cap il·luminació: Enzo Giordana. Cap so: Chloé Levoy. Vestuari: Alba Viader. Cuina: Ricardo Gaiser. Director gerent i promoció: Laurent Ballay. Administració producció: Caroline Mazeaud. Responsable producció: Pierre Compayré. Ajudantia d'administració: Élie Astier. Fotografia: Christophe Raynaud de Lage, François Passerini, Jerome Quadri. Una producció de Baró d’evel. Coproducció: Grec 2024 Festival de Barcelona, Festival d’Avinyó, ThéâtredelaCité - CDN Toulouse Occitanie, Festival Les Nuits de Fourvières, Festival Romaeuropa, MC93 - Maison de la Culture de Seine-Saint-Denis, Le Grand T - Théâtre de Loire-Atlantique, Scène Nationale d’Albi-Tarn, Théâtre Dijon Bourgogne, Comédie de Genève, Les Théâtres Aix-Marseille / Grand Théâtre de Provence, Le Parvis Scène Nationale Tarbes-Pyrénées, Centro Cultural Belém a Lisboa, Les Halles de Schaerbeek - Brussel·les, Festival La Strada Graz, Théâtre de Liège, CDN de Normandie-Rouen, Les Célestins - Théâtre de Lyon, Scène Nationale du Sud Aquitain, Équinoxe - Scène Nationale de Châteauroux, Tandem - Scène Nationale de Douai-Arras, Scène Nationale de l’Essone, Théâtre-Sénart - Scène Nationale, Le Volcan - Scène Nationale du Havre, Théâtre d’Orléans / Scène Nationale, Le Grand R - La Roche-sur-Yon, Théâtre Châtillon Clamart, Malakoff - Scène Nationale, Théâtre Les Gémeaux Scène nationale - Sceaux, Cirque-Théâtre Elbeuf - PNC Normandie, Théâtre de Saint-Quentin en Yvelines - Scène Nationale. Hi col·laboren: L’animal a l’esquena a Celrà, CIRCa, PNC Auch Gers Occitanie, La Grainerie, Théâtre Garonne - Scène Européenne, i La Nouvelle Digue, Tolosa de Llenguadoc. Ajuts a la creació de la DGCA, Ministeri de Cultura i Comunicació francès, el Consell Departamental de l’Alta Garona i la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. La companyia està subvencionada pel Ministeri de Cultura i Comunicació - Direcció Regional d’Afers Culturals d’Occitània / Pirineus Mediterrània, i la Regió Occitània / Pirineus Mediterrània. La companyia també rep ajudes de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. Amb la col·laboració d'Artcena - écrire pour le cirque. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Baró d’evel. Festival Grec 2024. Teatre Grec, Barcelona, 25, 26 i 27 juliol 2024.

DIGUE'M QUI SOM I POTSER ET DIRÉ QUI SÓC I ON SOM

Una companyia de pedigrí internacional es fa així, com s'ha fet Baró d'evel en els últims vint anys, des de la base, des de la carpa —xuclada des de petits amb la nissaga Tortell Poltrona—, des de la relació amb el gènere del bestiari (cavall, ocellots...), des de la mirada ambiciosa cap allò que es fa a fora, des de la renúncia a renunciar als orígens.

Baró d'evel, la companyia multidisciplinar amb carnet de circ de Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye ha estat una altra de les apostes catalanes —en aquest cas, catalanofrancesa— que ha format part aquest any de la programació oficial del Festival d'Avinyó. I ha estat també la que ha tancat amb tots els honors l'exitosa programació de Montjuïc del Festival Grec, una edició que ha tancat també l'etapa de vuit anys del director Francesc Casadesús a qui, els Baró d'evel han agraït la confiança que havia dipositat en ells i la disposició dels diversos escenaris de Montjuïc en les últimes edicions.

«Qui som?» és el primer espectacle d'una trilogia que la companyia té en cartera, si l'extensa gira que li espera des d'ara, li permet posar-s'hi a treballar, esclar. Després d'aquest esclatant i esplèndid «Qui som?», vindrà «Qui sóc?», i finalment, «On som?». Tres espectacles amb tres interrogants davant la incertesa del món contemporani. En certa manera, com si es preguntessin allò tan típic i tan feblement humà: “¿D'on venim i on anem?”.

L'espectacle de Baró d'evel té circ, té clown, té molta dansa (alguna cosa s'ha de notar si hi ha també la veterana parella de Mal Pelo), té guspires d'acrobàcia, té música (fiblades estel·lars de l'actriu i cantant Yolanda Sey), té discurs, té humor, té la presència del futur amb la filla de Blaï i Camille, la petita Rita —que trepitja pista des de la infància— i, de propina, té la mascota de la casa, un gos petaner, ros i clapes blanques que, com a bon “actor”, sap sempre el que ha de fer i que aporta calidesa a l'espectacle.

«Qui som?» té també arts plàstiques incloses, primer amb les peces de ceràmica de Sébastien De Groot, un jove ceramista que té el taller a la regió de Tolosa de Llenguadoc i, atenció, en les tres funcions de Montjuïc, amb un taller improvisat als jardins del Teatre Grec on s'ha fet una mena d'instal·lació de ceràmiques acolorides —entre la poesia surrealista de Joan Miró i la deconstrucció de Miquel Barceló— amb un torn a la vista dels espectadors.

«Qui som?» és una mirada a la degradació del planeta. Des del fang i la terrissa ancestrals —amb un torn matusser fàl·lic en mans de Blaï—, al miratge dels éssers fantàstics que potser poblen altres indrets de l'univers. Amb el fang i la ceràmica tova es poden crear éssers humans que despertin al món —potser sense que necessitin la costella d'Eva, que diuen aquells— i també pot aparèixer el vell rodamon que arrossega un sac gegantí ple de sorpreses i que no és precisament el Pare Noel que espera la petita del futur esperançador.

Un espectacle d'imatges escenogràfiques plenes de plasticitat i de llenguatge i denúncia subtil: des del “ja sóc aquí” que té ressons molt pròxims, de Blaï, fins al monstre d'algues —bellíssima construcció de Lluc Castells— que té vida i respiració, i el mur que fa d'horitzó d'un mar que escup cadàvers i que escup també tones de plàstic, mentre qui ho podia haver evitat i ara se'n queixa ha viscut amagat en un forat. «Qui som?», ¿una pregunta o una evidència tràgica? ¿Però qui som... què hem fet... on hem anat a parar... on arribarem...?, sembla que diguin.

Espectacle complet, unes dues hores, que els Baró d'evel arrenquen amb una entrada fugaç de trombó —“només per posar-hi una mica de música”, justifica Camille, aquesta mena de Gelsamina felliniana contemporània que ha tingut sempre la pista com a la seva particular Strada— i que, després de l'estrena francesa, els Baró d'evel han adaptat al català —amb la mateixa Camille com a mestra de cerimònies— per allò de no perdre ni els orígens ni la identitat. ¡Tan còmode que hauria estat, per a ells, deixar-lo en francès! Tot un detall de respecte i autoestima.

I com a colofó, una fanfàrria final que reneix de la tragèdia climàtica perquè sempre hi ha un forat, una escala, una grada, un punt de llum per on sortir. Ells ho fan, platerets, timbals, bombo, saxofons i troupe de circ, Grec amunt, discurs intens i apassionat, fins als jardins on sembla que la festa no s'hagi d'acabar mai i, com una colla de flautistes de Hamelin, portant tothom fins a la sortida, a la recerca d'aquell cobejat punt de llum. No hi ha carpa, però es com si hi fos perquè els Baró d'evel la porten a la sang.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La gran nit de Dagoll Dagom - 50 anys». Idea i creació: Daniel Anglès, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel, Joan Vives, Montse Amenós i David Pintó. Orquestracions: Joan Vives, Sergi Cuenca, Albert Guinovart, Andreu Gallén i Àlex Martínez. Intèrprets: Víctor Arbelo, Roger Berruezo, Anna Castells, Mariona Castillo, Haley Diallo, Xavi Fernández, Guillem Fole, Helena Gispert, Eloi Gómez, Carlos Gramaje, Pol Guimerà, Júlia Jové, Mercè Martínez, Pep Molina, Muntsa Rius, Ana San Martín, Isabel Soriano, Mone Teruel, Albert Triola i Teresa Vallicrosa. Amb la col·laboració de: Pep Cruz, Elena Gadel, Àngels Gonyalons, Albert Guinovart, Ivan Labanda, Ferran Rañé, Nina, Jordi Garreta, Alèxia Pascual i tota la companyia de «Mar i Cel 2024». Orquestra i cor: Original SoundTrack Orchestra (OSTO) amb el suport de l’ESMUC Pianistes: Marc García i Jordi Castellà. Coreografia: Ariadna Peya. Disseny escenografia i vestuari gala: Montse Amenós i Maria Albadalejo. Disseny il·luminació: David Bofarull (AAI). Disseny so: David Casamitjana. Disseny audiovisuals: Joan Rodón. Producció artística: Anna Rosa Cisquella. Producció executiva: Macarena García. Administració: Natàlia Obiols. Comunicació i ajudant de producció: Anna Candelas. Ajudant de comunicació: Clara Badia. Ajudant de producció: Mireia Farrarons. Auxiliar de producció: José Luís Segador. Direcció tècnica: Agustí Custey (Titín). Cap de regidoria: Tito Lucchetti. Regidor: Marc Berraondo. Operador de llums: Jordi Thomàs. Operador de so: Oriol Mestre i Mario Andrés. Tècnics de so: Rai Segura i Carles Bernal. Operador audiovisuals: Martín Elena. Ajudant de vídeo: Guillem Pol. Maquinista: Joan Bonany. Cap de sastreria: Teresa Navarro. Sastresses: Gemma Navarro, Patricia Carrión i Núria Llunell. Cap de maquillatge i perruqueria: Jennifer Sánchez. Maquillatge i perruqueria: Carmina Camps, José Luis García, Emma Ramos, Ilang Prada i Míriam Rueda. Confecció i adaptació vestuari: Inés Mancheño, Antonia Pérez i Jan Clota. Ajudant de vestuari: Carlota Ricart. Audiovisuals Dagoll Dagom: Mar Orfila, Marc Tarrida, Anna Molins i Dimas Bozzo. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Miquel Llach. Màrqueting: Ivan Danot, Àlex Garcia i Sem Pons. Premsa: La Tremenda - Núria Olivé i Maria Bros. Agraïments: Ajuntament de Barcelona Generalitat de Catalunya, Joan Crosas, Jaume Sisa, ESMUC, Estrella Damm, Frit Ravich, Foix de Sarrià, La Flauta i Santa Vegana. Una coproducció del Grec 2024 Festival de Barcelona i Dagoll Dagom. Adjunt de direcció: David Pintó. Direcció del cor: Albert Torrebella i Belén Clemente. Direcció musical i director convidat de l’orquestra: Joan Vives. Direcció: Daniel Anglès. Amfiteatre Teatre Grec, Barcelona, 11, 12 i 13 juliol 2024.

LA MÀGIA DE L'ARLEQUÍ

El tòpic diu que la nit és màgica. Però a vegades el tòpic queda superat per la realitat i el tòpic es desfà com un bolado. Per si algú no hi creu, la companyia Dagoll Dagom ha omplert de màgia l'equador del Festival Grec amb la commemoració —una de les seves commemoracions programades— del 50è aniversari de la companyia, el preàmbul de la nova reposició, clarament rejovenida, de «Mar i cel», a partir del setembre al Teatre Victòria, el mateix teatre que va veure néixer del seu ventre el mític vaixell. I ho ha fet amb un espectacle únic, irrepetible, amb un esplet d'artistes de totes les generacions —intèrprets i convidats— i una formació orquestral extraordinària que és en conjunt la millor mostra del llegat que deixa Dagoll Dagom després de mig segle de picar pedra.

¿Nostàlgia...? Poca. La que cadascú vulgui, si ho desitja, però no és aquesta la intenció, em sembla, de la companyia. La mà del director Daniel Anglès i l'adjunt David Pintó —¿i encara diuen que no hi ha relleu?— ha convertit aquest passeig per l'auca de musicals de la companyia en un muntatge autònom de cap i de nou on totes les peces encaixen a la perfecció com si el guió hagués estat escrit de molt abans, esperant el moment just d'esclatar, i la fusió d'«Antaviana» amb «El Mikado», «Poe», «Els pirates», «Boscos endins», «Nit de Sant Joan», «T'odio amor meu», «Bye Bye monstre», «Cop de rock», «Glups», «Cacao», «Aloma», «Maremar», «Scaramouch», «T'estimo si he begut», «Mar i cel» o «L'alegria que passa»... no fos fruit d'una il·lustrativa dramatúrgia sinó simplement una predestinació d'una trajectòria que ha reciclat la vella nostàlgia per convertir-la en història patrimonial.

Perquè Dagoll Dagom forma part de la història del teatre musical català amb un lloc d'honor al podi de musicals. Per la seva gosadia, fa mig segle, quan ningú no hauria donat un duro per muntar un musical lúdic, rigorós i popular a la vegada. Per la seva constància a no baixar del ruc i insistir en un teatre de factura catalana cent per cent. Per la seva llavor constant amb els rebrots que ha produït al llarg d'aquests anys. ¡Que són pocs els intèrprets de musical d'aquest moment que poden dir que no porten al damunt l'empremta que en un moment donat de la seva infància o adolescència els ha deixat Dagoll Dagom!

L'espectacle «La gran nit de Dagoll Dagom - 50 anys» n'és la millor mostra. Afortunadament, un equip d'enregistrament de la televisió catalana —la nit de la tercera i última funció— n'ha guardat el testimoni perquè, després de tres nits d'amfiteatre exhaurides, l'espectacle pugui arribar ben aviat a través de TV3 i del 3Cat a tots aquells milers d'espectadors que s'han quedat a l'espera. Que no se'l perdi ningú.

Quan això passi, hi veuran com un arlequí amb una capsa de somnis pot fer miracles teatrals i treure's de la màniga alguns dels personatges que han protagonitzat la carrera musical de Dagoll Dagom. Excel·lent treball renovat de vestuari de Montse Amenós i Maria Albadalejo. Novíssima aportació coreogràfica d'Ariadna Peya. Enriquida il·luminació de David Bofarull. Enèrgica i decisiva direcció musical de Joan Vives davant d'una formació orquestral molt jove que, per espai, és impossible d'anomenar un a un, però que revela quin és el planter que hi ha de la música catalana. I imponent cor (20 cantaires) que fa parella amb l'Original SoundTrack Orchestra i l'ESMUC (40 músics), situats per damunt de l'escenari, un pis de plataforma que permet també que s'hi moguin els intèrprets, amb alguna acrobàcia i tot, creant un dinamisme permanent al llarg de les dues hores de l'espectacle i creant també un efecte escenogràfic d'humanitat i d'escalfor en contrast amb la pedrera freda que habitualment emmarca l'amfiteatre de Montjuïc.

Intervencions corals i intervencions esperades dels artistes més veterans. Sisa, en off, sempre Sisa! Albert Guinovart, compositor i músic, discretament en un parell d'interpretacions al piano, com si la cosa no anés amb ell. Moments estel·lars amb Àngels Gonyalons —una mica més i l'amfiteatre s'enfonsa— i, encara, amb el celebrat impacte de «L'alegria que passa»; o l'actriu i cantant Elena Gadel —delikatessen musical—, amb la peça emblemàtica de «Flor de nit»; i així, fins a reunir l'esplet de Blanques de «Mar i cel», les que hi han passat (Àngels Gonyalons, Carme Cuesta, Elena Gadel, Ana San Martín, l'actriu gallega que va debutar en català com si sempre ho hagués fet) i l'actriu i cantant que agafarà el relleu la temporada 2024-2025, Alèxia Pascual (Eufòria dixit i, a més, pel seu origen, Constantí ja no els fa patir, que deien aquells!) al costat de l'actor terrassenc Jordi Garreta en el paper de Saïd, parella que protagnitza també un dels moments de futur de «La gran nit...»

Amb coral o en solitari, el passat no té fronteres. I així és com s'hi llueixen la cantant Isabel Soriano (aquell grumet de fa anys i panys, entre altres papers); Roger Berruezo (esclat roquer), Carlos Gramaje (veterà en multitud de papers) i, entre altres, fins a 27 artistes, les cantants Mone, Muntsa Rius, Mariona Castillo, els actors Albert Triola i Ivan Labanda, o dos veteraníssims com l'actriu Teresa Vallicrosa i l'actor Pep Molina, a més, esclar de Ferran Rañé i Pep Cruz, tota una institució.

Però l'espectacle també deixa corda per a les picades d'ullet més casolanes. I aquí hi ha el trio cofundador de Dagoll Dagom: Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, primer donant la benvinguda a l'auditori, amb vestit de lluentons i nom estampat a l'esquena com els directors de Hollywood; després aportant un toc d'humor amb miniauto inclòs; i finalment bufant les espelmes del pastís de can Foix, amb la seva habitual bufera inesgotable malgrat el llarg recorregut que han acumulat amb el pes dels anys. Feu números: 34 espectacles, 23 dels quals són musicals; més de 8.500 funcions, sense comptar les que vindran de «Mar i cel», i caminant cap als 5 milions d'espectadors.

Tornem a la «Gran nit...» perquè l'arlequí encara no ha acabat de fer de les seves. I la nit continua sent màgica. Amb tota la companyia al ple i la peça més emblemàtica de «Mar i cel», corejada pels espectadors, tot un himne teatral. Amb la baixada a l'escenari d'aquells que han participat en una ocasió o altra amb Dagoll Dagom, des de les grades a l'escenari, segons la nit: les actrius Montse Guallar o Mont Plans, per exemple. I amb la baixada pel lateral de l'amfiteatre de la nova companyia del pròxim «Mar i cel» —samarreta negra nova de trinca que fa joc amb l'edició especial d'un elapé de vintage— en una imatge tan esperançadora de relleu generacional que només es pot tancar amb l'amfiteatre rebentant a peu dret. Ara sí, l'arlequí ja poc tancar la capsa de somnis. El rei no ha mort, però, per si de cas, visca Dagoll Dagom!

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Molt soroll per res», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Adaptació de Jaume Viñas. Intèrprets: Mireia Cirera, Lulu Cormican, Adrià Díaz, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Cristina López, Cristina Martínez, Ariadna Matas, Leo Raventós i Anna Roy. Direcció artística: José Pedro García Balada. Ajudant de direcció: Marta Figueras Alsius. Vestuari i màscares: Pau Garcia. Direcció musical: Cristina Martínez. Disseny gràfic: Daniel Rodríguez. Estudiants en pràctiques: Ferran Font i Miqui Salamanca. Fotografia cartell: Jaume Viñas. Comunicació: Mireia Cirera i Teresa Petit. Producció: Teresa Petit. Agraïments: Institut Municipal de Parcs i Jardins, Xavi Gil, Aitor Rodero, Marçal Bayona, Marco Sanfilippo, Le Sâlon perruquers i Alba Valls. Direcció de l'espectacle: Jaume Viñas. Companyia Parking Shakespeare. Parc de l'Estació del Nord, Barcelona, 5 juliol 2024.

SOROLL SHAKESPERIÀ SOTA ELS TIL·LERS DEL NORD

La companyia Parking Shakespeare celebra quinze anys amb la seva iniciativa popular d'oferir cada juliol una versió d'alguna de les moltes obres de William Shakespeare, a l'aire lliure, de manera gratuïta —s'accepten wallets voluntaris al datafon de la companyia i cash en efectiu a la maleta—, amb els espectadors al voltant de la rotonda de minúscules grades, cobertes per l'ombra del bosc de til·lers del Parc de l'Estació del Nord de Barcelona.

En aquesta ocasió d'aniversari li toca el torn a «Molt soroll per res», que la companyia ja va adaptar en una versió d'Israel Solà l'any 2014. Deu anys després, doncs, i amb quinze d'història a les espatlles, doblet d'aniversari, però amb una versió renovada, ara a càrrec de Jaume Viñas, tot i que a partir de la mateixa traducció de Salvador Oliva.

La companyia s'ha inspirat en la sèrie nord-americana «The White Lotus», de Mike White, ambientada en un hotel de vacances amb conflictes i trifulgues entre hostes i empleats. Però, tot i que l'adaptació es permet anacronismes amb referències d'artilugis i plataformes digitals, segueix força fidelment el guió original del mateix Shakespeare, encara que amb una mirada contemporània i un registre que s'acosta a la Commedia dell'Arte i que fa les delícies dels espectadors, atenció!, de totes les edats. Els veterans, perquè veuen el que hi ha en la lletra petita de cadascun dels personatges. I els més petits, perquè la rotonda i les accions a vegades esbojarrades dels intèrprets els transporta a un espectacle de carrer amb aires de clowns.

El que es constata amb aquesta adaptació és que Shakespeare es com un camaleó dramatúrgic. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat d'un espectacle amanit amb píndoles musicals de la cançó pop napolitana de mitjan segle XX —de fet, el director Àngel Llàcer, el 2015, en va fer una versió també musical i hollywodiana al Teatre Nacional de Catalunya— i s'adapta també a una barreja de perfils protagonistes —el sexe dels intèrprets en relació als personatges es simplement una convenció simbòlica—, mentre que les acotacions musicals i de les màscares fan honor a l'ambientació de «Molt soroll per res», una comèdia d'embolics de caire romàntic que Shakespeare ja va situar a la Sicília de l'època medieval del rei Pere d'Aragó (cap allà el 1282) i que, com aquell qui no vol la cosa, els Parking Shakespeare situen en una època intemporal, però que podria ser molt d'avui mateix.

Aquí, els personatges medievals són substituïts per gerents contemporanis d'hotel, empleats reunits en assemblea laboral, hostes estrafolaris, parelles d'enamorats que volen i dolen, i embolics de faldilles i també de pantalons. No hi falta la shakesperiana festa de disfresses —màscares Commedia dell'Arte—, les conxorxes entre els dos bàndols i fins i tot un presumpte combat d'espases per salvar l'honor.

Però tot molt amb aires de pista. I amb un vestuari acolorit i canviant, i una escenografia domèstica amb només quatre escales de tisora d'alumini i dues tirades de banderetes de plaça major. I visca la festa perquè tot està bé si acaba bé. I si guanya l'amor, també.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Dance First». Guió de Neil Forsyth, sobre la biografia de Samuel Beckett. Intèrprets: Gabriel Byrne, Sandrine Bonnaire, Aidan Gillen, Maxine Peake, Fionn O'Shea, Caroline Boulton, Barry O'Connor, Rebecka Johnston, Bronagh Gallagher, Lisa Dwyer Hogg, Gráinne Good, Cillian Hollywood, Patrik Piró, Léonie Lojkine, Andrew Hefler, Caleb Johnston-Miller. Música de Sarah Bridge. Fotografia d'Antonio Paladino. Coproducció de 2LE Media, Film Constellation, Proton Cinema, Sky Arts, Umedia. Durada: 100 minuts. Regne Unit, 2023. Direcció: James Marsh. Estrena exclusiva: FILMIN. Barcelona, 16 març 2024.

PRIMER BALLA, DESPRÉS PENSA

Quan el cinema s'acosta al teatre en clau biogràfica, ho fa generalment per redescobrir les interioritats dels personatges que a través de la seva obra creativa s'han convertit en clàssics. Això és el que passa en aquesta pel·ícula del director James Marsh, a partir d'un guió de Neil Forsyth sobre els aspectes poc coneguts de la vida del dramaturg Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989), des de la seva infància, en una família rígida protestant irlandesa del barri de Foxrock, a Dublín, on va néixer el 1906, fins a la seva mort a París, tres dies abans del Nadal del 1989.

Els autors del film, rodat en un noranta per cent en blanc i negre —cosa que dóna encara més relleu a l'època— no cauen en la concessió amable de retratar un Samuel Beckett intocable sinó que, ben al contrari, aprofundeixen en les contradiccions del personatge i en el sentiment de culpabilitat i de remordiment que arrossega des de molt petit.

Potser perquè el mateix Samuel Beckett no va ser gaire partidari de parlar d'ell mateix, el guió del film «Dance First» manlleva una part d'un dels aforismes més coneguts atribuïts al dramaturg quan diu: «Primer balla, després pensa», que en realitat és el que diu en un moment donat el personatge Estragó a Vladimir a «Tot esperant Godot». El film, doncs, té una clara intenció de justificar tot el guió a partir de la filosofia del mateix Samuel Beckett.

Per acostar-se al personatge, amb una mirada més humana, la trama xucla de les quatre o cinc relacions més importants i poc o molt conegudes del dramaturg: la relació amb la seva mare, una dona educada en la rigidesa del protestantisme irlandès que és un mur per a les inquietuds intel·lectuals del jove Beckett; la relació també amb el seu pare amb qui se sent realment identificat i feliç, potser perquè el perd de molt jove; la relació amb qui va ser la seva companya de tota la vida, Suzanne Dechevaux-Dumesnil, membres de la resistència francesa contra l'ocupació nazi; la relació que va establir amb Barbara Brey, o millor Barbara Jacobs de nom de soltera —va enviudar del pilot de la RAF, John Brey— que va ser crítica literària, traductora i coordinadora de l'àrea de teatre de la BBC on va introduir l'obra de Samuel Beckett, i que va mantenir no només una relació professional amb l'autor, primer a Londres i depsrés a París, sinó també una relació personal amb una marcada infuència en la seva obra i una relació veladament d'amant no feta mai pública; a més, a la pel·lícula hi ha la relació amb el cèlebre escriptor també irlandès com ell, James Joyce, quan són a París, i el lleig que Beckett li fa, sobretot a la dona de Joyce, quan Samuel Beckett no accepta una relació de conveniència amb la jove Lucia, la filla malalta mental de Joyce; i encara s'hi troba la relació amb el seu amic jueu i traductor com ell, Alfred Péron, que cau en mans dels nazis víctima de l'Holocaust.

Totes aquestes relacions personals pesen com una llosa en l'interior de Samuel Beckett (interpretat aquí per un excel·lent Gabriel Byrne ja de gran i, de jove, per l'actor irlandès Fionn O'Shea) i esclaten quan el 1969, en rebre el Premi Nobel de Literatura, només començar la trama, el guió fa una fugida de ficció de la platea —mai més ben dit tenitnt en compte que Beckett s'enfila a una escala de gat per fugir del teatre on és proclamat guanyador del Nobel—, i es troba —talment com si fossin dos personatges d'una obra seva de l'absurd— amb el Samuel Beckett reflexiu que li retreu el seu passat, un a un, en un flaixbac cinematogràfic que converteix la pel·lícula en un collage de retalls de totes aquestes relacions que configuren una manera de viure la vida fusionada amb la creació literària.

És possible que «Dance First» interessi més els amants del teatre de Samuel Beckett que no pas els cinèfils. Però això tampoc no ha de fer pensar que la pel·lícula és un refregit d'algunes de les seves obres més conegudes. S'hi fa esment de «Tot esperant Godot», sí; s'hi veu una fugaç escena dels tres personatges enclaustrats en tres gerres amb els seus caps a fora de «Final de partida», i para de comptar. I tampoc no s'entreté gens a parlar ni de la seva obra narrativa ni de la seva poesia. Els seguidors del teatre, doncs, hi trobaran el Samuel Beckett més amagat darrere el teló, aquell que no sap a qui fer donació dels diners del Premi Nobel, si a algun dels que creu que ha fallat en la seva vida o potser al Trinity College on va estudiar de jove.

Només a l'últim tram de la pel·lícula, el color agafa el relleu del blanc i negre —després d'una sèrie de seqüències fotogràficament molt suggerents que fan que la pel·lícula sigui visualment molt agraïda— quan Samuel Beckett, ja a la vellesa, 83 anys, amb les primeres xacres de la malaltia que l'assetja, ha de tenir cura també de la seva dona Suzanne (interpretada per l'actriu francesa Sandrine Bonnaire), que mor abans que ell, i acaba amb el comiat final amb la seva amant Barbara (interpretada per l'actriu Maxine Peake) i just cinc mesos després de la mort de Suzanne, el film es tanca amb la mort també de Samuel Beckett, el 22 de desembre del 1989, malalt d'un enfisema pulmonar i de la malaltia del parkinson. Els dos, la parella Suzanne i Samuel, reposen al cementiri de Montparnasse de París.

Però encara hi ha un estel, volant al cel, que és l'estel que Samuel fa volar amb el seu pare de petit i que representa la felicitat de la infància perduda que rebla el cercle. Un estel que Samuel voldria que es quedés per sempre al cel volant, on diu que hi ha esperança, aire i llibertat. En canvi, quan l'estel perd volada i s'estavella a terra, diu Beckett, no hi ha res. Tota una imatge que resumeix en part el rerefons de l'obra literària de Samuel Beckett, que bascula sempre entre el desig de viure i la desesperació. O dit d'una altra manera: entre el desig de primer ballar i després, ni que sigui desesperadament, pensar.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Una taula». Dramatúrgia d'Àlex Serrano i Pau Palacios. Performers: Arnau Boces, David Climent, Oriol Genís, Carlota Grau, Claudi Laudo, Julià Laudo, Núria Lloansi, Andrea Marinel·lo, Shorlady Preciado. Escenografia i disseny de llums: Cube.bz. Vestuari: Nuria Manzano. Utilleria: Camille Latron. Concepció audiovisual: FRAU recerques visuals. Operadors de càmera: Bibiana Gispert, Marc Costa. Direcció, producció i composició musical: Cristina López i Jack Tarradellas. Coordinació tècnica Taller de Músics: Àlex Serra. Producció Tècnica Taller de Músics: Lluís Vidal. Músics i veus: Cristina López. Jack Tarradellas, Selma Bruna, David Mauricio, Lidia Mora, Carmen Cortés, Núria Duran, Miranda Fernández, Abraham Lojo, Tomàs Pujol, Álvaro López. Direcció tècnica: David Muñiz. Direcció de producció: Barbara Bloin. Producció executiva: Paula S. Viteri. Management: Art Republic. Companyia Agrupación Señor Serrano. Ajudant de direcció: Marc Cartanyà. Direcció: Àlex Serrano i Pau Palacios. Festival de Nadal, Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona, 16 a 29 desembre 2023.

A LA TAULA I AL LLIT, TOT LLISCANT AL PRIMER CRIT!

Que el centre de Catalunya, amb el massís d'esquena del president i Avi Francesc Macià i els estols de coloms espaordits entre el brancam sigui, en caure el vespre, l'escenari, des de fa uns anys per festes de Nadal, d'una de les millors mostres de les anomenades arts de carrer és un símptoma de bona tradició i, sobretot, de retre un homenatge a aquells que fa mig segle van creure que el carrer sí que podia ser d'ells si s'hi feia teatre, dansa, performance, circ, música i xerinola.

De tot una mica és el que hi ha en aquest espectacle efímer encarregat en aquesta edició a la companyia Agrupación Señor Serrano per fer una al·legoria del que hi ha en el fons de les festes nadalenques, al marge de l'especulació comercial i de consum que les converteix en l'esplendor de la hipocresia social moderna, que es diverteix tant com pot mentre molt a prop seu dues guerres genocides recorden que la humanitat no té memòria.

«Una taula» dels Señor Serrano és un espectacle breu, a tot estirar 35 minuts, sense paraules, amb expressió corporal, música en directe en col·laboració amb Taller de Músics i moviment coreogràfic, a vegades gairebé acrobàtic per sortejar el pendent de la tarima, i l'ús imprescindible del vídeo en directe amb una gran pantalla de fons que permet que els espectadors de les grades de la Plaça de Catalunya de Barcelona tinguin una visió general de l'escenari i els primers plans essencials de cada moment que no pot passar per alt i que configuren una trama, si es vol dir així, nostàlgica, que difícilment fuig de la memòria personal de cadascú.

Els Señor Serrano han triat com a protagonista un avi —no pas l'Avi Macià de pedra—, un avi que podria ser de Sant Antoni, de Sant Andreu, de Gràcia o de les Corts i que representa l'actor Oriol Genís. L'avi dels Señor Serrano té un cuidador personal i va amb caminador, pren medecines, ni que sigui dinar de Nadal, i encara té l'humor i les ganes de reunir a taula la família que li queda i que li ve al darrere: fills, joves, néts.

Sempre amb la banda sonora que va del flamenc al jazz i que acaba petant en rumba, amb acompanyament de veus, es va configurant l'escenografia de la taula de Nadal, amb imatges de plans en picat que permeten veure les estovalles blanques de fil amb puntes brodades, la vaixella de noces que surt una vegada a l'any, les copes de vidre de les que dringuen i els coberts de plata.

A poc a poc, van arribant a la festa els convidats de l'avi que, posats a taula, com diu el poeta del centenari que s'acosta el 2024: «Oblidarem els pobres —i tan pobres com som—. Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l'hora de les postres i, després de mirar-nos, arrencarà a plorar.»

Fa recordar, aquesta “taula” dels Señor Serrano, els versos de Joan Salvat-Papasseit. També passen per la memòria les 99 taules d'aquell «El llarg dinar de Nadal», de Thornton Wilder, que van portar aquí durant anys els diversos repartiments de fornades d'intèrprets joves de La Ruta 40. Un pensa que els Pla-Solina de la taula de «Travy» també hi podrien fer una bona fila. I encara hi ha imatges de les taules desparades d'«Un segundo bajo la arena», basat en les «Bodas de sangre» de García Lorca, aquell petit museu de l'escenògrafa Camille Latron que també és la responsable de la utilleria i la imatgeria d'aquesta “taula de Nadal” dels Señor Serrano.

Els fills i els néts de l'avi amfitrió es posen també a taula i obliden els pobres, com deia el poeta que guardava fusta al moll. Serveixen sopa de galets de material reciclable amb plàstics, garlandes i boles de colors comprades segurament al “xino” del barri; ruixen amb xampany la copa on hi ha l'àngel que anuncia la bona nova; i amaguen sota el davantal de les estovalles familiars les misèries de cadascú: pastilles modernes, bitllets per a la néta preferida de l'avi ni que sigui la que els altres tenen per la més esgarriada de la família, trencadissa entre tovallons del menú que no s'engolirà... Els temps no estan per fer tips de farts d'olla sinó només per aparentar que se'n fan, almenys un dia a l'any.

Les càmeres dels Señor Serrano hauran fet abans una repassada per l'antic armari vitrina de caoba que hi ha al fons de l'escenari i al fons de tota una vida: records, fotografies —la del gos que ja no hi és també—, llibres amb títols als lloms que volen explicar en quina casa han anat a parar, figuretes del pessebre, un mocador palestí que els serveix de paisatge —per no oblidar el que està passant— i una samarreta del Cobi que enllaça amb el mite dels Jocs del 92 on, increïblement, encara intenta emmirallar-se la Barcelona que des d'aleshores n'ha gaudit els avantatges i n'ha patit a la vegada les conseqüències.

Tota taula de Nadal té un final imprevisible. La dels Señor Serrano, també. Deixem que siguin els espectadors els que ho descobreixin. Avi i besnét a cada cantó de taula. El passat i el futur. I una revolada rumbaire com un petit tsunami perquè la memòria, com les paraules, també se les emporta el vent.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«For Evita. Una astracanada musical». Dramatúrgia: Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Andreu Gallén, Ivan Labanda, Anna Moliner i Jordi Vidal. Cos de ball: Sol Carner, Guillem Fole, Aleix Lladó, Ingrid Machuca, Andreu Mauri, Júlia Pérez, Marta Pérez i Òscar Planells. Músics: Albert Carrique, Laia Ferrer, Raul Gil, Dusan Jevtovic, Eloi López, Vicent Pérez i Xavi Sánchez. Cor: Musicals’ Choir. Coreografia: Aixa Guerra. Direcció del cor: Cristina Colomer. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Adriana Parra. Il·luminació: David Bofarull a.a.i. So: Jordi i Albert Ballbé. Caracterització i assistència de vestuari: Alba Quintós i Núria Llunell. Confecció de vestuari: Núria Monfort. Construcció de l’escenografia: Nuno Art Construction. Ajudant de direcció i adaptació lletres: David Pintó i Codinasaltas. Fotografia: May Zircus. Cap tècnic i regidoria funcions: Enric Alarcón. Tècnic de llums: Oriol Mestre. Regidoria assajos: Marc Berraondo. Producció executiva: Marta Colell. Comunicació i distribució: Bitò. Estudiant de direcció i dramatúrgia en pràctiques (Institut del Teatre): Mireia Claramunt. Meritoratge de direcció: Pau Serés. Agraïments: Judit Farrés, Escola Eòlia, La Brutal. Una producció del Grec 2023 Festival de Barcelona i Bitò. Amb el suport de l’Institut Català d’Empreses Culturals del Departament de Cultura. Direcció musical: Andreu Gallén. Direcció escènica: Jordi Prat i Coll. Grec'23. Teatre Grec Montjuïc. Barcelona, 27 i 28 juliol 2023.

VERDURA MUSICAL SALTEJADA AMB MONGETA PERONA

La cosa —o l'astracanada musical, com la subtitulen els seus creadors— ve de «Rèquiem for Evita», un espectacle estrenat dins el Festival Temporada Alta del 2016 i que es va veure el 2018 a La Seca del Born —en argot ara La Brossa—, en petit format, espectacle convertit ara, excepcionalment pel nombre d'intèrprets, músics, ballarins i coralistes, en un espectacle de gran format.

Fi de festa del Grec'23. Esplendor i lluentons. Grades a rebentar i aplaudiments a fons. Tant de bo es pogués recuperar en temporada, cosa que sembla una mica difícil tenint en compte el nombre inusual de participants a l'escenari i els compromisos dels tres intèrprets principals. Però de més verdes en maduren.

El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) ho ha tornat a fer, ell sí. Burxa i fa esclatar el musical perquè diu que no sap com fer un musical. L'escarxa ben escarxat com qui escarxa una síndria —que no sigui de les marroquines enverinades amb el pesticida de metomil, sisplau!— i hi barreja una verdura musical teatral saltejada farcida de mongeta perona.

Si som fidels a la definició del DEIEC, “astracadana” és exactament una “peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”. Alça, Manela! O, atès el cas, diguem: Alça, Perona! Però, alerta, perquè “astracanada” també podria ser en una segona accepció acadèmica: “Un disbarat dit d'una manera intencionada”.

Doncs, mira, no sé si, en aquest cas, va ser primer l'ou o la gallina, però les dues definicions del diccionari català tenen alguna cosa a veure amb aquest espectacle festiu de Jordi Prat i Coll en el qual s'han sumat còmplices cocreadors com els tres brillants intèrprets Ivan Labanda, Anna Moliner, Jordi Vidal i el compositor, excepcionalment convertit també en intèrpret, Andreu Gallén.

No explicarem ara aquí de nou que Evita Perón va deixar empremta a la Catalunya i l'Espanya franquista. Precisament que hi hagi una espècie de bajoques anomenades perones ve de la seva visita solidària en temps de penúries. El blat, sempre el blat, que el dictador Franco i la Collares van haver de posar al sac de la misèria i ben lligat. I també cal recordar que un desaparegut barri de barraques de Barcelona, a Sant Martí de Provençals, es digués La Perona perquè, només posar el peus aquí, Evita Duarte de Perón el va voler visitar, en la seva dèria d'estar al costat dels pobres, ni que fos amb abric de visó.

Si la mongeta o la bajoca perona, quan és tendra, diuen que té el 90% d'aigua, un 2,5% de fibra i una mica més d'hidrats de carboni i proteïnes a les llavors, cosa que la fa molt vitamínica i carregada de potassi, calci i magnesi, una cosa similar es podria adaptar a l'hora de definir aquest «Fort Evita. Una astracanada musical», que té un 90% d'espaterrant contingut musical —que en cap moment fa aigües!— i la resta, d'una càrrega de vitamina teatral que enforteix els ossos escènics dels espectadors amants del gènere, i els que no en són també.

Una astracanada, sí, com diuen ells. Però controlada i carregada de sorpreses, de girs de guió, d'ironia, de mirada críticament nostàlgica, d'explosió escènica —banda de músics de primera fila, cos de ball tant discret com eloqüent, cor de joves impressionant, quatre grans intèrprets principals, vestuari que enganya, des dels xandalls de fer feines del principi als plomalls i l'elegància kitsch del final...

Una astracanada farcida de referències musicals d'un temps i d'un país, que beu de les fonts d'Andrew Lloyd Webber i de les lletres de Tim Rice, d'Stephen Sondheim o del llegat de les més grans com Violeta Parra, Núria Feliu o Raffaella Carrà, que cedeixen moments de glòria a l'actriu i cantant Anna Moliner, que provoca més d'un bravo entre l'auditori, quan juga amb la veu, la imitació, el to i la sensibilitat a parts iguals i que s'eleva i s'eleva a manera que desgrana cadascuna de les seves intervencions.

O també les de l'actor i cantant Jordi Vidal que deixa aparcat, per unes hores, el seu celebrat «Guillermotta» i dóna aquí el do de pit en cadascuna de les peces que interpreta, anant més amunt encara del que se'n coneixia. O la gosadia de l'actor i cantant Ivan Labanda que transgredeix els seus propis límits actorals i es posa en la pell i la veu i el to, entre altres, de Núria Feliu. Sense deixar d'esmentar el transformisme fugaç del compositor Andreu Gallén i la seva sortida de darrere el piano i la partitura de direcció per demostrar, com feia Carles Santos amb els seus, que ell també pot fer d'actor.

Si amb totes les fonts esmentades no n'hi ha prou, el dramaturg i director Jordi Prat i Coll i la seva colla s'inventen fonts pròpies, les que els dóna la gana de la mà de l'Andreuet, com anomenen afectuosament el músic Andreu Gallén els tres oficiants, passant, si cal, per «Jesucrist Superstar», saltant-se el tòpic original de «No llores por mí, Argentina» provinent d'aquell « Don’t cry for me Argentina», i rememorant Paloma San Basilio, convertit ara en una versió catalana de «No ploris per mi, Argentina», que es converteix en l'himne de la nit.

Una nit amb rerefons de «Rèquiem», amb estructura de celebració de la fe, per tocar el cor i també, cal dir-ho, per passar el barret entre la concurrència, amb una estructura pròpia de funeral: l'obertura, les reflexions, les paraules de l'Evangeli —l'Evangeli, en aquest cas, d'Evita Perón—, el tribut als amics i la família de l'homenatjada, l'acte de comiat i les paraules finals.

Tot, fent de la devoció i la fe a Evita Perón una missa laica amb confessió de pecats inclosa gràcies a un mossèn improvisat d'entre els espectadors de primera fila i també amb repartiment de caramels sobrers de la cavalcada de Reis de Barcelona —llàstima que per culpa que les olles de les mongetes perones que els joves acompanyants no han posat a bullir com cal ningú pugui passar a combregar, com sí que passava en la primera versió de petit format a Temporada Alta i a La Seca— i que, amb la pluja de quilos de caramels —gominoles a dojo de les que no fan mal si toquen a l'ull— converteix els espectadors en criatures deleroses de pescar-ne alguna i en un clam de convenció col·lectiva de devots amb crits escalfadors de neurones provocats pels tres oficiants.

Sempre hi ha espai per a algun record inclòs d'infància com el de la vedet Merche Mar d'El Molino passejant pel Paral·lel i el Poble-Sec amb el seu gos —made de veïnatge in Jordi Prat i Coll—, o l'esclat apoteòsic final de la mà de la gran i inoblidable Raffaella Carrà i els seus cors, gràcies a un pèl ros garantit amb certificat d'ADN que arriba per missatger i que és el mateix to de ros d'Evita Perón, cosa que justifica el gir de guió i que posa de cap per avall tota la trama del musical i de la missa laica en ple i fa un salt de gènere convertint la pedrera de l'amfiteatre de Montjuïc en una mena de cabaret religiós exempt de sacrilegi o, dit d'una altra manera, en una calderada de verdura musical saltejada amb mongeta perona. Des d'ara, no cal que ploris per ells, Argentina, i deixa'ls que paladegin l'èxit del musical «For Evita» perquè, com clamen a cor i fan clamar l'auditori en ple: «Tots som perones».

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Les Amandiers (Forever young / La gran joventut)». Guió: Valeria Bruni Tedeschi, Noémie Lvovsky, Agnès De Sacy. Fotografia: Julien Poupard. Muntatge: Anne Weil. Intèrprets: Louis Garrel, Micha Lescot, Nadia Tereszkiewicz, Sofiane Bennacer, Clara Bretheau, Noham Edje, Vassili Schneider, Oscar Lesage, Eva Danino, Alexia Chardard, entre altres. Productora: Ad Vitam Productions, Agat Flims & Cie, Ex Nihilo, ARTE France Cinéma, BiBi Film. Distribuidora: Ad Vitam. Vendes internacionals: Charades. França, 2022. Duració: 126 m. Direcció: Valeria Bruni Tedeschi. Festival de Canes, Cinemes. Filmin (en línia).

AMETLLONS TENDRES EN FLORIDA EN PLE HIVERN

Molt poques pel·lícules toquen les entranyes del teatre des dels seus començaments com ho fa aquest últim film de l'actriu i directora Valeria Bruni Tedeschi (Torí, Itàlia, 1964), que va presentar a l'últim Festival de Canes i que fa un any que ha fet un recorregut per diversos certàmens, a més de la distribució tradicional a les sales, i ara també accessible en línia a la plataforma Filmin.

Com ha fet en altres ocasions, Valeria Bruni Tedeschi parla d'ella, del seu passat, de la seva trajectòria, de la seva vida. Però aquesta vegada ho exposa només des de darrere de la càmera perquè fa un salt enrere fins als seus inicis joves en el teatre quan va estar un parell de cursos a l'Escola del Théâtre des Amandiers, situat a la comuna parisenca de Nanterre, un eixample de l'Illa de París, des de molt abans que s'hi contruís a la dècada dels anys setanta el districte de negocis i habitatges de La Défense, i en el temps que dirigia el teatre Patrice Chéreau (Lézigné, França, 1944 - Clichy, França, 2013), que hi va exercir el càrrec entre els anys 1982 i 1990, quan el teatre de Nanterre es va convertir en Centre Dramàtic Nacional.

Però la pel·lícula «Les Amandiers (Els ametllers)», se situa només al voltant de l'any 1986, coincidint amb la tràgica efemèride de l'accident nuclear de Txernòbil, una dada fugaç només perquè els espectadors se situïn en el temps, perquè el guió no dóna cap altra referència, i quan Valeria Bruni Tedeschi tenia, doncs, 22 anys. Per això aquí cedeix el seu paper, esclar, a la jove actriu francesa Nadia Tereszkiewicz, guardonada amb un César a la millor revelació d'aquest any per aquesta pel·lícula, mentre que és l'actor també francès Louis Garrel, per cert, amb qui Valeria Bruni va mantenir una relació de parella entre el 2007 i el 2012 quan fins i tot van adoptar una nena senegalesa, qui es posa a «Les Amandiers» en la pell del director Patrice Chéreau.

A partir d'un càsting entre una quarantena de joves aspirants a actors i actrius a l'Escola del Théâtre des Amandiers, s'arriba a una selecció final d'una dotzena d'escollits que entren en un programa presumptament formatiu, dirigit principalment pel mateix Patrice Chéreau i on també hi va exercir de professor un altre assistent i amic seu, l'actor Pierre Romans (1950-1990), que precisament havia dirigit l'any 1989 una versió de «Les tres germanes», de Txékhov, al Teatre Poliorama en l'etapa inicial de Josep Maria Flotats. Pierre Romans va morir jove, als quaranta anys, d'un atac de cor, just un any després d'aquell pas per Barcelona.

A la pel·lícula de Valeria Bruni Tedeschi, els dotze joves escollits preparen l'obra «Platonov», també de Txékhov. Tot i que podria semblar que el guió s'hagi de centrar estrictament en les diferents etapes d'un assaig teatral, això només ocupa un breu espai de les dues hores llargues del film perquè el que vol és mostrar la també precarietat d'aquell moment, l'empenta i el jugar-s'ho tot de la joventut que vol entrar en el teatre, les relacions i els trencaments sentimentals que es creuen entre ells, els més romàntics i els més tòxics, el fantasma dels inicis de la plaga del virus del sida i les proves mèdiques que alguns d'ells corren a fer-se quan descobreixen que hi ha hagut un positiu en el grup i que les relacions sexuals interrelacionades podien haver escampat el virus.

La pel·lícula és el testimoni d'un temps determinat, el de finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta del segle XX, que tampoc, ni que ho sembli, va ser millor del que es viu ara. És també el reflex d'un sistema de com dirigir una escola de teatre i d'una manera poc acadèmica de com relacionar professorat i alumnat, és a dir, Patrice Chéreau i Pierre Romans, amb Stella, l'alter ego de Valeria Bruni Tedeschi, i alguns dels altres joves principals protagonistes.

Eren temps en què no existien les xarxes socials per denunciar segons quins mètodes de treball i que el que ara es consideraria un mal tracte, un abús de poder o unes males praxis en un terreny educatiu, que portaria a publicar titulars, articles, tertúlies i comentaris a pleret, es quedava aleshores camuflat en la intimitat del col·lectiu com un fet pel qual calia passar.

En aquest sentit ni Patrice Chéreau ni Pierre Romans hi queden gaire ben retratats, pel tracte que tenen amb l'alumnat, per l'ús de drogues, per una homosexualitat encara desada a l'armari o per un intent d'assetjament sexual entre professor i alumne aspirant a actor quan el terme gai o l'encunyat ara com a LGTBIQ+ era a les beceroles i lluny de la imaginació dels joves d'aquella generació.

No cal dir que la psicologia o pedagogia a l'hora de distribuir papers teatrals tampoc brilla per la seva bona praxi, molt lluny, per exemple, del tracte “consolador” que Àngel Llàcer destina a la dotzena d'aspirants dels càstings que van portar a la creació d'una «Terra Baixa» televisiva o la creació ara en preparació de «La Puntual», és a dir, «L'auca del senyor Esteve». A l'escola de Patrice Chéreau i Pierre Romans no hi ha ni bones paraules ni gestos de consolació. Els temps, en aquest sentit, sí que han canviat.

La pel·lícula «Les Amandiers», com totes les de Valeria Bruni Tedeschi, és intensa, emotiva, honesta i despullada sense subterfugis sobre la pròpia vida de la mateixa directora. Hi ha una fugaç anada a Nova York del grup, amb un intercanvi amb l'escola The Actors Studio, a Manhattan, fundada el 1947 i per on han passat la gran majoria dels intèrprets del cinema de Hollywood fins a l'actualitat, sense oblidar mostrar una vegada més la mansió noble dels Bruni Tedeschi on Valeria Bruni —a cavall d'Itàlia i França tant paisatgísticament com lingüísticament— sempre intenta mostrar que, malgrat la nissaga benestant de la qual procedeix, ella ha intentat fer un camí lliure i independent, en el recorregut del qual no tot han estat, per a la seva vida personal, flors i violes.

«Les Amandiers», amb una banda sonora francesa i italiana que és també un dels punts forts del guió, agafa el nom del teatre de Nanterre, però qui sap si no vol significar també amb el títol els “ametllers” o els “ametllons”, la joventut que esclata i que reneix amb les flors blanques i roses en ple hivern.

A la trama hi ha il·lusió juvenil no exempta d'una tragèdia inesperada, icona d'un temps que no desvelaré. Sempre amb una interpretació dels protagonistes molt epidèrmica, creïble, naturalista, remarcable sobretot per a la jove actriu Nadia Tereszkiewicz, cosa que fa que «Les Amandiers» sigui també un dels millors films del catàleg de Valeria Bruni Tedeschi com a cineasta i que deixa l'empremta d'un abans i un després en la seva extensa carrera cinematogràfica recorrent en aquesta ocasió als seus orígens en el món del teatre.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La vida es sueño», de Pedro Calderón de la Barca. Adaptació: Declan Donnellan, Nick Ormerod. Intèrprets: Ernesto Arias, Prince Ezeanyim, David Luque, Rebeca Matellán, Manuel Moya, Alfredo Noval, Goizalde Núñez, Antonio Prieto, Irene Serrano. Disseny escenografia i vestuari: Nick Ormerod. Disseny il·luminació: Ganecha Gil. Disseny so i composició: Fernando Epelde. Assessorament dramatúrgia: Pedro Villora. Moviment: Amaya Galeote. Ajudantia escenografia: Alessio Meloni. Ajudantia vestuari: Elena Colmenar. Ajudantia so: Gastón Horischnik. Ajudantia il·luminació: Javier Hernández. Interpretació: Juan Ollero. Disseny gràfic i fotografia: Javier Naval. Direcció tècnica: Oscar Sainz. Regidoria: Alex Stanciu. Maquinista: Sira González. Producció executiva i gerència: Elisa Fernández. Ajudantia producció: Jair Souza-Ferreira. Direcció producció: Miguel Cuerdo. Comunicació i distribució: Julio Municio. Direcció executiva Cheek by Jowl: Niamh O´Flaherty. Direcció general Cheek by Jowl: Harrison Collett. Administració i ajudantia de direcció Cheek by Jowl: Harry McDonald. Coproducció Compañía Nacional de Teatro Clásico, Cheek by Jowl i LAZONA. Amb la col·laboració de Barbican (Londres) i Scène Nationale d’Albi (França). Ajudantia de direcció: Josete Corral. Direcció: Declan Donnellan. Festival Temporada Alta, Teatre Municipal de Girona, 22 i 23 octubre 2022. Festival Grec'23. Teatre Grec Montjuïc, Barcelona, 9 i 10 juliol 2023.

SOMNIAR AMB ELS FAUNES DEL GREC

En el sector de les arts escèniques s'ha recuperat l'hàbit de xiular, picar de peus o “buuuejar” alguns directors com Calixto Bieito o Àlex Ollé quan gosen “épater les bourgeois” al Gran Teatre del Liceu. El cas més recent el tenim amb l'estrena de «L'incoronazione di Poppea» de Claudio Monteverdi, amb un Bieito absent per altres compromisos operístics i amb el venerable director musical Jordi Savall manifestament en desacord amb la posada en escena, com si la versió de Bieito no tingués res a veure amb ell i la seva funció fos només posar-hi música al seu aire.

En el teatre, aquest hàbit, potser perquè és més popular i, per tant, més feble, no existeix. No hi ha cap estrena teatral que sigui rebuda amb xiulets, cops de peus o buuus!, ni que a vegades se'ls mereixi, quan l'equip directiu surt a saludar. Ben al contrari, l'auditori es desfà en aplaudiments fervorosos i no es conforma a fer-los sortir una o dues vegades a saludar sinó que a vegades els reclama un parell de vegades més.

És el que ha passat amb les funcions de «La vida es sueño» de Pedro Calderón de la Barca, insígnia del Segle d'Or espanyol, en una versió, per primera vegada en ell, del prestigiós director Declan Donnellan, ànima de la companyia anglesa Cheek by Jowl, en cooperació amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), que té com a director artístic l'actor català Lluís Homar.

L'obra, que es va estrenar a l'últim Festival Temporada Alta, ha passat només dues nits per l'amfiteatre del Teatre Grec de Montjuïc, dins el Festival d'Estiu de Barcelona, i els prop de quatre mil espectadors, almenys els dos mil primers, han rebut amb eufòria i alguns dempeus i tot la proposta de Declan Donnellan. Ni un xiulet, ni un picar de peus —que a les grades de l'antiga pedrera de Montjuïc no servirien tampoc de res— ni cap buuu! de desaprovació —Declan Donnellan, de fet, tampoc no va sortir a saludar al Grec— sinó tot el contrari, espectadors d'estiu rendits potser sí a la interpretació de la companyia —que té realment el mèrit de dir Calderón de la Barca narrativament i sense que es noti gairebé el vers ni el vell clixé que arrossega sovint l'emfatitzada declamació dels clàssics espanyols— i fent ús d'una pretesa modernitat en clau de píndoles de musical de cabaret, barrejades amb una bona dosi repetitiva d'aquells oblidats Carmen Miranda, Xavier Cugat i els The Andrews Sisters, amb aquella tonada tan enganxandissa de la peça «Cuanto le gusta», popularitzada pel film «A date with Judy» (“Així són elles”, en versió espanyola), una comèdia musical del 1948, dirigida per Richard Thorpe.

I, esclar, costa relacionar el convuls regne de Polònia —on s'ha situat la trama de «La vida es sueño» de Calderón de la Barca— amb l'anarquia de Santa Bàrbara, a Califòrnia, on les actrius Jane Powell i Elizabeth Taylor, en personatges que representen dues jovenetes d'institut, futures cunyades, s'encaterinen del personatge que interpreta Robert Stack, més gran que elles, i la competència amorosa esclata dins el nucli familiar amb una afer de banyes i faldilles compartides, amb una ballarina sudamericana pel mig objecte de la presumpta seducció del vell pare d'una de les noies.

Esclar que alguna cosa de tot això hi ha amagat en la trama de «La vida es sueño», però en tot cas queda molt lluny de ser entès a l'escena, per molt que se segueixi la trama de la versió amb la màxima atenció. I Declan Donnellan —tan agut, lúdic i innovador en altres propostes shakesperianes anteriors de Cheek by Jowl— aquí es troba encotillat per la paraula de Calderón de la Barca, a la qual es rendeix sense oposar ni resistència ni tampoc aportar res de nou, permetent-se només un lleugers respirs amb la gresca del popular «le gusta, le gusta, le gusta...» i amb les sortides a peu de grada del príncep encadenat, en procés d'entronització, víctima dels uns i dels altres, fent una mena de paper de clown entre la gent de l'auditori —amb les voltes a la cadira inclosa— en contrast amb les escenes més dramàtiques, encadenat, amb aparell de ràdio a les mans, que protagonitza a l'escenari. Tot i un cert histrionisme interpretatiu, és per a aquest actor, Alfredo Noval, que interpreta el paper de Segismundo, en qui recauen bona part dels mèrits de la interpretació del muntatge pel canvis de registres que aporta al seu personatge.

Com que Calderón de la Barca ja tenia el dubte sobre si era la vida real la que era un somni i, ben al contrari, si eren els somnis els que pertanyien a la vida real, el muntatge de Declan Donnellan, que ha comptat amb la coadaptació del dissenyador Nick Ormerod, juga amb aquesta mateixa controvèrsia, tot i que no aconsegueix d'explicar-se prou bé i més aviat el que fa és embolicar la troca que només es desembolica una mica a l'hora dels discursos de cadascun dels protagonistes, és a dir, amb la paraula de nou de Calderón de la Barca, que és un autor que no escatima tampoc els feixucs monòlegs en les seves obres.

I és aleshores quan l'aire de vodevil amb què el director impregna el muntatge s'estimba sobre cadascuna de les set portes —no les del famós restaurant barceloní— sinó les set portes de l'escenografia que proporciona uns potents efectes escènics de moviment, so i il·luminació que són l'única imatge que els quedarà als espectadors d'aquesta versió de «La vida es sueño» junt a les ganes de taral·lejar, a la sortida, pels jardins del Grec, el "le gusta, le gusta, le gusta...", de Carmen Miranda.

Si els somnis, com diu Calderón de la Barca, fossin de debò la vida real, de segur que als espectadors els semblaria veure a l'escenari, sortint per una de les set portes, el polifacètic artista i director d'orquestra gironí Xavier Cugat, emigrat a Cuba amb la família. Però ja se sap el que diu una de les citacions més cèlebres del teatre espanyol: «¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño y los sueños, sueños son.» Doncs, au, a fer nones tothom i a falta d'angelets, en el temps que corren, a somniar amb els acolorits i redissenyats faunes del Grec.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Les Traceurs». Concepció: Rachid Ouramdane. Música: Jean-Baptiste Julien. Funàmbul: Nathan Paulin. Fotografia Bertrand Delapierre. Producció: Chaillot - Théâtre national de la Danse de París. Festival Grec'23. Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia, Barcelona, 2 juliol.

EL GREC A LA CORDA FLUIXA

El pintor bielorús d'origen jueu, Marc Chagall —que va acabar abandonant Rússia i es va exiliar a París i que als anys trenta va fer una estada catalana a Tossa de Mar— si aixequés el cap s'ho hauria passat pipa durant els quaranta minuts —38 minuts per ser exactes— en què el funàmbul francès Nathan Paulin va recórrer la distància de 350 metres, a 70 metres d'altura, entre la cúpula del Centre Movistar, al Portal de l'Àngel-Plaça de Catalunya i el terrat de l'Assicurazioni Generali, al Passeig de Gràcia-Gran Via de les Corts Catalanes.

El funambulisme, art ancestral del circ de carrer, té avui en dia un aire romàntic que posa els espectadors del segle XXI al límit d'allò que l'ésser humà era i encara és capaç de fer. Marc Chagall feia volar en la imaginació de les teles els seus violinistes i alguns dels seus personatges de la nostàlgia de la Rússia d'infància perduda del pintor.

El circ del segle passat tenia el concepte del risc entre un dels seus reptes. Sense risc no hi havia espectacle. Havíem vist funàmbuls jugant-se la pell a cos nu, sense cable de seguretat i —experiència personal viscuda a mitjan segle passat— fins i tot travessant un cable damunt d'una motocicleta nana entre dos punts d'una llarga avinguda.

La protecció no existia. La prudència no havia arribat com a exigència per donar el permís. La seguretat es deixava a l'abast de l'artista. El resultat final de l'espectacle, a la seva destresa i, sobretot, a la bona sort.

El funàmbul francès Nathan Paulin, als seus 29 anys, té alguns dels rècords més importants de l'art del funambulisme. Una de les seves gestes més coneguda és la travessa de 2.400 metres llargs al Mont Saint-Michel. Però no només ha ballat en l'aire a França, com a la travessa entre la Torre Eiffel i el Trocadero de París, sinó que ha portat la seva destresa a Itàlia, a Rio de Janeiro i, ara, per primera vegada, a Barcelona, aprofitant una reinauguració en clau popular del Grec'23, aquesta vegada centrada en l'àmbit de Ciutat, i en col·laboració amb la commemoració del 200 aniversari de l'obertura del Passeig de Gràcia.

L'espectacle del coreògraf Rachid Ouramdane, director del Chaillot - Théâtre National de la Danse de París compta, a més, amb una banda sonora de Jean-Baptiste Julien i aquí s'ha complementat encara amb un embolcall poètic que sota el títol de «Poeta de guàrdia» ha ofert un collage de versos de Josep Carner, Joan Vinyoli, Clementina Arderiu, Joan Maragall o el Rector de Vallfogona, entre altres, amb la recitació a càrrec de poetes catalans com Martí Sales, Maria Cabrera, Josep Pedrals o Andreu Gomila.

No sé si la bona intenció de barrejar en ple aldarull de carrer poesia amb funambulisme ha donat el resultat que es pretenia. Els espectadors —assistents expressament a la crida del Grec o turistes de pas sorpresos— tenien més ganes d'aixecar el nas enlaire i comprovar si el funàmbul seria capaç de glaçar-los la sang amb el seu moviment damunt el cable que no pas d'escoltar recitals poètics.

Qui hagi pogut veure els plans de càmera (el canal Betevé en va fer la retransmissió completa) o les imatges captades per un dron —l'últim invent de la tecnologia audiovisual que ha canviat la percepció que es tenia fins ara dels plans generals— va poder comprovar la seguretat que envolta l'actuació de Nathan Paulin. El risc, que sempre hi és malgrat tot, queda esmorteït per la subjecció de seguretat que va recorrent el cable durant tot el trajecte a la vegada que el funàmbul ho fa amb els peus nus.

El que compta de l'actuació és la capacitat de mantenir l'equilibri durant tot el recorregut d'anada i tornada, els moments quan Nathan Paulin s'asseu al cable i, amb un nivell màxim d'equilibri, es torna a posar dempeus, o el vaivé del cable, com si fos el joc de la corda, sense que rellisqui a peu dret i sempre amb els braços en majestat.

Nathan Paulin ha aconseguit posar el Grec a la corda fluixa. Però la corda, que n'hi ha per temps, ha aguantat el repte. Una altra cosa és que els espectadors esporàdics de carrer hagin estat conscients que l'actuació era una reinauguració del Festival d'Estiu de Barcelona i no una trapelleria d'un ciutadà protestant per alguna reivindicació social, com aquells herois anònims que, temps ha, es penjaven al dit de Colom fins que, gràcies al cos de bombers, no aconseguien poc o molt el que reclamaven.

El funambulisme té moltes cares. I en el funambulisme de la vida real no tothom és Marc Chagall per convertir terapèuticament la precarietat en una tela de fantasia. El funàmbul francès Nathan Paulin aconsegueix amb el seu espectacle que tothom estigui amb el nas enlaire, una oportunitat per deixar de veure durant quaranta minuts el que hi ha ran de terra.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«The Pulse (El pols)», Gravity & Other Myths i Cor de Noies de l’Orfeó Català. Intèrprets de la companyia: Alyssa Moore, Andre Augustus, Annalise Moore, Axl Osborne, Dylan Phillips, Emily Gare, Jackson Manson, Jacob Randell, Jascha Boyce, Joanne Curry, Jordan Hart, Joren Dawson, Joshua Strachan, Kevin Beverley, Lachlan Binns, Lachlan Harper, Lewis Rankin, Louis Gift, Lyndon Johnson, Martin Schreiber, Maya Tregonning, Megan Giesbrecht, Shani Stephens, Simon McClure. Intèrprets del Cor de Noies de l'Orfeó Català. Creació de l'espectacle: Direcció: Darcy Grant. Il·luminació i disseny del decorat: Geoff Cobham. Composició musical: Ekrem Eli Phoenix. Director i solista: Christie Anderson. Disseny del sistema de so: Mik Lavage. Producció de la companyia: Jascha Boyce, Jacob Randell, Darcy Grant. Producció executiva: Torben Brookman. Disseny del so: Mik Lavage. Producció: Belinda Respondeck. Direcció tècnica: Marko Respondeck. Una producció de Gravity & Other Myths. Espectacle guanyador del premi a la millor producció, millor disseny i millor circografia als Premis Internacionals de Circ 2021. En aquest projecte hi han col·laborat: The Australian Government's Major Festivals Initiative, gestionada per l'Australia Council, its arts funding and advisory body, en associació amb la Confederation of Australian International Arts Festivals Inc. Espectacle encarregat per l'Adelaide Festival, Sydney Festival, Darwin Festival i GWB Entertainment Pty Ltd. El Govern australià a través de l'Australia Council for the Arts, its arts funding and advisory body. MM Electrical Merchandising. House of Oz. El Govern del sud d'Austràlia, Department of Planning, Transport and Infrastructure through Arts South Australia. Direcció del cor de noies de l'Orfeó Català: Buia Reixach i Feixes. Direcció de la companyia: Darcy Grant. Festival Grec'23. Teatre Grec, Barcelona, 29, 30 juny i 1 juliol.

UN POLS DE SACS DE GEMECS ELÀSTICS

L'espectacle «The Pulse (El pols)» és una de les icones que quedarà en la memòria històrica del Festival Grec i ja en van quaranta-set edicions. Tot i que la companyia australiana Gravity & Other Myths ja havia passat per Barcelona en anteriors ocasions, el 2019 al mateix amfiteatre Grec amb l'espectacle «Backbone», i tres anys abans, el 2016, dins les Festes de la Mercè, el seu paper ara en la inauguració oficial del Grec'23 ha marcat una línia d'aquelles que defineixen clarament què ha de ser, o què hauria de ser, un festival amb vocació internacional.

I això no només perquè la companyia australiana sigui la convidada d'honor sinó perquè la seva fusió artística amb el Cor de Noies de l'Orfeó Català —preparada almenys durant quinze dies abans de l'estrena en sessions d'assaig— compleix amb una de les assignatures sempre pendents: la internacionalització dels valors artístics catalans fora de casa, com en aquesta ocasió passa amb la gira que la companyia íntegra —australians i catalanes— faran tot el juliol primer al Canadà, al Circus Arts City de Montreal; després al Twon Hall Center de Galway, a Irlanda; i finalment a la Graz Opera House d'Àustria.

És una llàstima que els assistents a l'estrena oficial només poguessin viure els primers 40 minuts de l'espectacle, gairebé la meitat, per mor de la pluja. Ja ho cantava i encara canta en Raimon: “Al meu país / la pluja no sap ploure. / O plou poc o plou massa. / Si plou poc és la sequera. / Si plou massa és la catàstrofe.” Immersos com estem en un període de sequera, és grotesc que la pluja faci un boicot en una nit inaugural. Ja es veu que fins i tot la pluja s'ha tornat ultradretana, negativista, totalitària i barroera.

La segona nit de «The Pulse» ha donat el do de pit complet esperat. Les grades de l'amfiteatre Grec exhaurides han esclatat al cap dels vuitanta minuts de circ i d'acrobàcia d'alta volada, d'exercici gimnàstic, de moviment, de dansa, de coreografia, de cant coral, de sons vocals, de risc i d'aiiis! tan propis de la pista.

La fusió entre el Cor de Noies de l'Orfeó Català, dirigit per Buia Reixach, i els acròbates dirigits per Darcy Grant arriba a la perfecció. ¿Podria ser millor? Diria que no. Es fa difícil endevinar què ha estat primer, si la banda sonora o les acrobàcies. Sembla com si les dues disciplines artístiques s'hagin anat creant conjuntament fins a trobar-se en el punt just d'equilibri.

De fet, l'espectacle «The Pulse» va néixer a Adelaida, a Austràlia, amb l'Aurora Women's Vocal Ensemble —una mena de Cor com el de l'Orfeó Català— dirigida per Christie Anderson, amb una composició musical del compositor Ekrem Phoenix, afegint-hi alguns cants religiosos i, en el cas del Cor de Noies de l'Orfeó Català, també amb una versió molt delicada d'una peça infantil, «La Maria té un xaiet», per substituir l'original de l'espectacle en anglès, la peça «Mary had a little lamb (La Maria tenia un anyell)», un clàssic infantil del folk nord-americà.

Pilars de tres —totalment com si fossin els assajos en un local d'una colla castellera—, torres que es munten i es desplomen, pilars caminant que s'entrecreuen sense topar, joc de cordes en un trencament de l'acció escènica que fa que els acròbates vagin amunt i avall per les grades de l'amfiteatre i les despengin amb crits i veus dels prop de seixanta intèrprets, entre 24 acròbates i 36 noies cantaires, com si fossin grumets de galeres. Unes cordes, de fet, que només fan de decoració per recordar als espectadors que no és màgia el que veuen sinó que és l'essència del circ el que realment protegeixen. Unes cordes també que serveixen per matisar segons quins efectes d'il·luminació contrastats amb les tonalitats que agafa, blavosa o vermellosa, la mola de pedra de Montjuïc al fons de l'escenari.

Tot és orgànic, natural, sense sofisticacions. No hi ha matalassos de protecció ni malles de subjecció amb anelles. Quan es desplega un pilar es desplega a plom, a pols, vaja, mai més ben dit. Amb una estilització i una precisió mi·limètrica que, enriute'n tu del que pugui arribar a fer un dia la Intel·ligència Artificial.

Un moment sublim es produeix amb la mateixa directora del Cor de Noies de l'Orfeó Català, com a solista, on Buia Reixach fa una improvisació vocal extensa que modula els moviments amb els quals dialoga amb un dels acròbates de la companyia, els dos al centre de l'escenari —ai, si Carles Santos ho pogués veure!—, una de les accions que ja no es van poder representar en la frustrada primera funció inaugural i que és precisament la perla de l'espectacle, reblada amb la vocalització del Cor de Noies que emeten el “Lament de la nimfa”, de Claudio Monteverdi.

I entremig de tot això encara hi ha temps per a l'humor subtil amb les trepitjades sobre les costelles i els ventres panxuts o escanyolits, tant hi fa, d'uns quants dels acròbates estesos a terra que emeten esgarips, com si es convertissin en tecles d'un pianoforte esquerdat, o més aviat com si fossin un estol de sacs de gemecs. Uns sacs de gemecs elàstics que es dobleguen com una goma i que creen una composició exuberant de cossos lliurats a la plasticitat. Brillantor escènica a pols. Un pols al món més ancestral del circ que fa tremolar tots els sentits.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Master Xof». Guió de Joan Pera. Intèrpret: Joan Pera. Assessor de guió: David Olivares. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Raúl Martínez. Espai sonor: Jordi Ballbé. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina técnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Elementos espai escènic: Jorba-Miró S.c.p. Attrezso: Instal·lacions Matamala, Llorenç Mas, Taller d’Escenografia Castells. Cap tècnic Teatre Condal: Roger Muñoz. Premsa: Focus. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gráfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Montse Colomer. Ajudant de direcció i regidor: Blai Pera. Direcció escènica: Enric Llort. Teatre Condal, Barcelona, 25 desembre 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 febrer 2022. Gira diversos escenaris catalans durant el 2022. Versió televisiva: Producció de Focus: Xavi Viza. Producció de TV3: Cristian Trepat i Mario Daza. Realització: Frank Gutiérrez i Nico Martínez. Cap de producció: Mónica Tesconi. Direcció de fotografia: Paula Costas. Edició i postproducció: Antaviana. Ajudant de producció: Paco Sánchez. Auxiliar de producció: Nora Abad. Regidor: Blai Pera. Cap tècnic: Daniel Pérez. Operadors de càmera: David Arasa, Jordi Vendrell, Lara Stolzenberger, Nahum Cantallops i Malva Rodríguez. Tècnics de grua: Gerard Puig Martínez i Josep Cojo Pineda. Operador càmera grua: Santiago Ortiz Requena. Attrezzo: Sergi Corbera. So directe i postproducció: Enol Balado. Coordinació escènica: Mònica Ràfols. Agraïments: Fabián Salvador, Raquel Doñoro i SMEG Estrella Damm. Producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Focus. Direcció: Xavi Viza amb la col·laboració de Daniel Anglès. Canal TV3, 8 abril 2023.

CANELONS CATALANS CONSTITUCIONALS

L'actor Joan Pera (Mataró, Maresme, 1948) és una aposta de garantia per a tota mena de tipologia d'espectadors, ja siguin espectadors de teatre, de cinema o de televisió. Difícilment n'hi ha cap que es resisteixi al seu humor fet de proximitat, o de Km0, com diu ell en algun moment de la interpretació de l'espectacle en solitari «Master Xof» referint-se a algun producte de la terra dels que previsibliment hauria de cuinar a la rebotiga del prestigiós restaurant La Perdiueta Eixerida, un restaurant de tanta volada com el dels millors temps del Bulli de Ferran Adrià. Per La Perdiueta Eixerida han passat al llarg de la història tots els personatges més il·lustres i famosos de l'univers, com Salvador Dalí, Woody Allen o el Papa de Roma, i també altres de no tan il·lustres però igualment famosos com alguns dels polítics de les últimes dècades sense estalviar el rei emèrit borbònic.

L'actor Joan Pera —o el seu cuiner alter ego— es considera el pioner de l'anomenada cuina d'autor. O potser caldria que entenguéssim també que vol dir del "teatre d'autor" perquè és ell mateix el guionista de «Master Xof». Per a Joan Pera, tots els que van venir darrere d'ell parteixen de la seva escola de fogons del restaurant La Perdiueta Eixerida. El cuiner de les rialles, com es defineix en el final del seu monòleg de 90 minuts, ha passat per un mal tràngol: la família, la dona i les tres filles i se suposa que també algun dels gendres, han posat a la venda el vell restaurant amb el desig que ell es jubili.

El que no saben és que després de tota una carrera davant dels fogons la pensió de jubilació que li quedarà serà més que mínima —uns 600 euros pelats— per haver cotitzat a la baixa ni que sigui tota una eternitat. És per això que el xef decideix tancar-se a la cuina i fer un menú antològic que, sent Pera com és, passa, esclar, pel teatre de comèdia, de bulevard, d'humor heretat en alguns moment d'aquell Joan Capri d'or i també de la capacitat de l'actor i en aquest cas autor del guió de «Master Xof» per a la improvisació, adaptada a cadascun dels auditoris que, en el cas de la versió televisiva especial per a TV3, està format per la flor i nata del teatre català i de molts amics i coneguts que han treballat amb Joan Pera al llarg dels anys. I sempre, en el record, el qui va ser la seva imprescindible parella de taules, Paco Morán.

Joan Pera elabora el guió de la seva cuina humorística amb acudits, històries a la vora del foc que sovint semblen personals, d'apunts biogràfics reals o apòcrifs, de picades d'ullet a la situació política, de picaresca, de catalanitat de bona pasta —com la dels canelons de l'àvia totalment constitucionals ni que siguin catalans—, de llengua d'aquí i de llengua manllevada amb l'espanyol de faixa i barretina, d'una família inventada amb les tres filles a qui van posar els noms d'Elena, Cristina i Letícia —influència de veure massa Tele5—, però tres filles que, per molt maques que siguin, li han sortit veganes, ecològiques i leninistes, d'aquelles que amb una fulla d'enciam sucat en oli ja en tenen prou, sense delir-se per cap dels seus menús.

En noranta minuts, a «Master Xof» hi ha oportunitats per somriure, riure més o riure menys. En qüestions d'humor no hi ha res escrit. Però sempre hi ha un moment d'esclat com aquell en què el Joan Pera Xef explica que un dia per error va llençar a la llar de foc, fins a quedar ben socarrimada, la cama de fusta d'una àvia que vivia amb ell a casa.

Joan Pera no ha tingut mai pèls a la llengua quan s'ha permès de fer broma sana sobre els símbols catalans, com l'estelada, la independència o la Moreneta. Però no se sap què podria passar si, amb la mateixa bona fe, s'atrevís a fer broma de la Mare de Déu del Rocío. ¿Aixecaria la mateixa polseguera que un gag del programa satíric «Està passant», conduït per Toni Soler, ha provocat arran de la secció de l'Entrevista Improvisada que protagonitza l'actriu Judit Martín?

Ja hem dit que en qüestió d'humor no hi ha res escrit. I quan els temps que corren són convulsos, els còmics tenen mala peça al teler. Potser per això Joan Pera, que no es pot dir que faci humor blanc però que tampoc no el tinta de roig encès, acaba el seu «Master Xof» dient que tot el que es cuina és bo si es cuina amb amor, el mateix amor que ell fa dècades que posa en cadascuna de les seves actuacions ja sigui a la pantalla o al teatre.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió teatral de «Master Xof» (1). Versió íntegra televisiva de l'obra a TV3 a la carta (2)

«La pell fina», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Biel Duran / Pau Roca, Francesc Ferrer / Ricard Farré, Laura Pau, Laura Porta / Àngela Cervantes. Escenografia: Elisenda Pérez. Vestuari; Nídia Tusal. Estudiant en pràctiques de vestuari: Èlia Domínguez. Disseny il·luminació i so: Xavi Gardés. Alumnes en pràctiques de regidoria (Ites): Núria Vega, Àlex Rodríguez i Paula Vicario. Imatge i vídeo de l'espectacle: Juanjo Marin. Comunicació i xarxes socials: Elisenda Riera Rovira. Premsa: Clara Cols Torras. Disseny gràfic: Laia Alsina. Cap tècnic sala Flyhard i tècnic de funció: Xavi Gardés. Cap tècnic gira: Fernando Portillo. Administració: Josep Maria Milla i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Producció executiva: Clara Cols Torras i Sergio Matamala. Producció: Flyhard Produccions S.L.. Amb la col·laboració de: El Ramat Produccions. Amb el suports de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i l'INstitut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Amb la col·laboració de la Llibreria Montseny i Lluïsos de Gràcia. Amb el patrocini de Zen Barcelona Eyewear i KUMI sneakers. Agraïments: Clara Laguillo. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Sala Flyhard. Barcelona, 5 maig 2022. Reposició: 4 gener a 19 febrer 2023. Gira Catalunya: 26 febrer a 24 de juny 2023. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 29 juny a 29 juliol 2023.

EL JAN PETIT QUAN BALLA...

Si es diuen les veritats es perden les amistats. Aquest podria ser el lema ocult de l'obra «La pell fina» que és a punt de complir un any des de la seva estrena i que s'ha convertit en una de les sorpreses teatrals, amb funcions exhaurides, primer a la Sala Flyhard on va néixer i, a partir d'ara, a través d'una extensíssima gira per tot Catalunya i també les Illes —terra de teatres— que, de moment, preveu acabar el mes de juliol per la porta gran al Teatre Borràs de Barcelona.

Són la troupe d'aquella altra obra de la mateixa autoria, «Ovelles», que ja va fer preveure que aniria també pel bon camí i acabaria, com «La pell fina», fent el salt des de la sala petita als teatres convencionals. Del taller artesanal a la gran factoria. Allò que tota obra contemporània vol i desitja i no sempre aconsegueix.

¿Això els pot fer perdre intimitat? Segurament que sí, esclar. Però no els fa perdre efectivitat perquè la història, el text, la trama, l'estructura teatral tenen la fusteria de la bona comèdia que, com pertoca, sempre ha d'estar mínimament esquitxada d'una mica de tragèdia. I, element clau, tant en les anteriors propostes de la parella d'autors com en aquesta, una encertada interpretació que entén la jugada i que es fon amb els personatges de ficció fins a fer-se'ls seus amb una creixent dosi de credibilitat fins al punt que un pensa que alguns espectadors poden acabar sospitant que a algun dels quatre intèrprets els ha passat, a la vida real, alguna de les anècdotes que representen.

«La pell fina» té, a més del quartet interpretatiu, que ha fet l'obra més gran, un ham que amb el temps de rodatge que porta li ha caigut com una fortuna afegida: la incorporació de l'actriu Àngela Cervantes (substitució de l'actriu Laura Porta) que ha sortit de la petita pantalla de la telenovel·la «Com si fos ahir» a conquerir dos premis Gaudí, dos, com a millor actriu secundària per les pel·lícules «Chavalas» i «La maternal», a més de ser nominada als Premis Goya com a actriu revelació també per «Chavalas».

Ser pare a la ratlla dels quaranta ja no és una excepció, avui en dia, però és cada vegada més un repte. De la crisi dels quaranta s'ha passat a la crisi de “ser pare” als quaranta. I així els ha anat a aquesta parella que, a més, han deixat l'urbs per anar a viure en un pis d'un poble petit, però convençuts que són a “vint minuts” del centre de Barcelona (quan no hi ha enbotallement de trànsit o quan els transports públic no fan la perla, esclar).

Per una banda hi ha el Nacho, un director de cinema que no té bona sort últimament i la Miranda, una infermera també en excedència i canvi de vida. La parella és convidada a sopar a casa d'un bon amic, no bon amic, no, el millor amic del Nacho!, precisament per conèixer la criatura que acaben de tenir la parella de l'Eloi i la Sònia.

I aquí comença el ball del Jan petit quan balla. Si aquell balla amb el dit, amb la mà, amb el colze, amb l'orella, amb el nas, amb el peu, amb el cap, amb la panxa o amb el cul, aquest els farà ballar a tots amb les peces del cos alhora. I és així perquè en comptes de de dir que el nadó —no cal dir que absent però subtilment present— és una preciositat —¿quin nadó no ho és?—, al Nacho, que és de tenir a la boca el que li ronda pel cap, el que diu és que la criatura és... una mica “lletja”.

L'atenció del pare nou de trinca excessiva cap a la seva parella; la depressió postpart de la feliç mare; l'amic que ho donaria tot per qualsevol altre amic tot i que no acaba d'encaixar com ho ha de fer; i la nòvia d'aquest amic que és la més distanciada del grup perquè acaba de sortir d'una crisi sentimental. Un còctel humà explosiu.

Tots quatre personatges tenen el seu moment de desbocament, de tirania, d'alegria, d'incredulitat, d'hipocresia, de viure en un núvol de cotó fluix o de caure en l'abisme de la frustració. I ho expressen amb la frescor que requereix un guió que vol fer honor a la comèdia sense caure en la contemplació fàcil i sense fer cap concessió a actituds, gestos o invectives políticament poc correctes. Ja he dit que quan es diuen les veritats es perden les amistats, i si es diuen pel broc gros, el carro pot anar finalment pel pedregar.

Aquest ritme de la trama, que domina a la perfecció el tàndem autoral de Carmen Marfà i Joan Yago, tant en l'origen del guió com en la direcció, és el que fa que els espectadors —diria que tant els de quaranta com els que hi arribaran aviat com els que ja han deixat enrere aquesta franja— s'enrolin en el seguit de rèpliques i contrarèpliques que no són sinó la clau per encadenar un devessall de retrets que, ni que siguin rebuts amb totes les rialles del món, no per això s'estalvien de deixar en l'aire un polsim d'agror en clau de postreflexió: ¿quin mal ha fet la societat del segle XXI per viure tot això? De rerefons, entre bastidors, el Jan petit continua ballant perquè, com sentencia la cançó popular, així balla el Jan Petit.

Gira prevista de l'espectacle aquí.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Macho man». Creació d'Àlex Rigola. Assessora de continguts i psicòloga experta en violència masclista: Alba Alfageme Casanova. Equip dramatúrgic: Ferran Dordal, Alba Pujol, Irene Vicente Salas i Àlex Rigola. Disseny d’espai: Max Glaenzel. Assistència d’espai escènic: Judit Colomer. Disseny de so i QLab: Igor Pinto. Edició de vídeo: Alejo Levis. Enregistrament doblatge: Beatgarden (Pau Romero). Doblatge en llengua anglesa: Molly Malcom. Tècnic de so: Ferran Puertolas. Tècnic elèctric: Àngel Puertas Sala. Responsable del muntatge: Raul Vilasís. Construcció: Pascualín estructures i Òscar Hernández “Ou”. Traducció i correccions: La correcional. Serveis textuals. Producció executiva: Clara Aguilar, Jordi Puig “Kai” i Titus Andrònic S.L. Distribució: Art Republic (Iva Horvat). Agraïments a Maria Domènech, Rosa Salas, Núria Marín, Mireia Mascarell, Ramona Glaenzel, Elena, Javier Torres, Fundació Surt, Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, Servei d'Infància i Família de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials i Marta Hierro del documental "Els Monstres de Ca Meva" pels materials infantils aportats al projecte. Amb la col·laboració del Departament d’Igualtat i Feminismes, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Coproducció de Heartbreak Hotel, Titus Andrònic S.L., Temporada Alta 2018 i Teatros del Canal. Ajudantia de direcció: Alba Pujol. Assistència a la direcció: Irene Vicente Salas. Direcció: Àlex Rigola. Centre d'Arts Santa Mònica, Barcelona. Del 7 de febrer al 12 de març.

DE BOTTICELLI A VIOLENT SEX GAMES

No és ben bé un espectacle teatral tal com l'entenem, però sí que és una instal·lació en la qual han comptat els criteris teatrals i el visitant fa el paper mig d'espectador i mig de protagonista. «Macho man» és una creació del director Àlex Rigola que a través d'un recorregut d'aproximadament 60 minuts sensibilitza i consciencia, en diferents càpsules, sobre la plaga de la violència de gènere.

«La violència masclista és la principal causa de mort de les dones d'entre 15 i 44 anys», diu una de les targetes que m'han tocat de recollir a l'atzar d'un calaixó d'una de les càpsules. N'hi ha amb altres afirmacions similars que aporten, juntament amb altres càpsules, el teatre-document.

Precisament el calendari de la instal·lació a Barcelona de «Macho man» coincideix amb la polèmica sobre la recent llei del govern espanyol anomenada del «Només Sí és sí» i el nyap judicial que ha posat sobre les cordes els que la van redactar i revisar. També, poques hores abans d'entrar-hi, havia saltat la notícia d'un nou cas de presumpta agressió i abús sexual en una altra escola de teatre, aquesta vegada a la ciutat de Reus, després de la tongada de denúncies de l'Institut del Teatre de Barcelona, o de l'Aula de Teatre de Lleida —la protagonista del documental «El sostre groc» d'Isabel Coixet, arran de la investigació del diari ARA.

La instal·lació d'Àlex Rigola, que en una gira per diversos espais, ha fet parada ara al Centre d'Arts Santa Mònica, s'adreça al públic en general —els visitants hi poden entrar de 6 en 6—, però sobretot crec que té una funció imprescindible adreçada a grups d'adolescents que poden fer un viatge immersiu a una realitat que potser envolta a molts sense que en siguin conscients.

Amb uns auriculars individuals durant tot el recorregut, cada visitant escolta una guia —¿diguem-ne “monòleg” per ser més teatral?— en veu d'una actriu anònima que situa l'espectador en cadascuna de les càpsules o cambres, començant per un tríptic projectat de la versió que el florentí renaixentista Sandro Botticelli va fer basat en una de les cent històries medievals del «Decameró» de Giovanni Boccaccio on s'avança, segles enrere, a la xacra de la violència de gènere.

El recorregut passa després per una experiència de vis a vis on dos dels espectadors es veuen a través d'un mirall i han de reaccionar a una sèrie de preguntes; o per una càpsula on cal que triïn una plaques escrites amb una sèrie de sentències; o entrant al jardí dels nans on alguns tenen una criatura estesa al davant; o la caseta de fusta on hi ha mitja dotzena de blocs amb dibuixos d'infants traumatitzats per haver viscut violència domèstica com a testimonis, o un passadís amb aires de presó on es poden llegir les transcripcions d'alguns judicis sobre agressions sexuals; i també recordar el conegut cas de “la manada” dels sanfermins; per acabar tancant el recorregut en una trama de cercle amb una imatge del mateix tríptic de Botticelli davant d'una projecció d'un joc violent de sexe per a adults on s'explica com els jugadors poden invertir o recuperar diners segons la característica del joc que accepten o la perversió a la qual volen recórrer virtualment.

«Macho man» no és una instal·lació que es repengi en la violència gratuïta —és doncs visitable a partir d'una certa edat de maduresa que poden ser els 14 o 15 anys— sinó que, mitjançant el relat en audio, adverteix els visitants-espectados-protagonistes de la plaga que envolta la societat —treta ara més que mai a la llum— sense que sovint la societat se n'adoni o ho interpreti com una manera habitual d'actuar i reaccionar. Per acabar de reblar el clau i no pensar que la ficció sovint supera la realitat, només cal afegir que tot el que s'explica a «Macho man» està basat en casos reals. I aquí és on rau la força de la instal·lació: un mirall de denúncia on tothom és convidat a veure-s'hi reflectit.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La torre de Nadal». Dramatúrgia de Lluís Danés. Dramaturg: Eduard Solà. Veu en off: Lluís Soler. Artistes de circ: Paula Asvin Lopez Echarri (duo trapezi), Toni Gutiérrez Casado (duo trapezi), Nicolas Pasten Gonzalez (aro), Martina Covone (corda llisa), Marta Ruiz López (acrodansa), Marta Camuffi (capilar). Cantants: Xavi Fernandez López (baríton), José Manuel Guinot Pascual (tenor), Tina Gorina Faz (soprano), Raquel del Pino Herranz (soprano). Músics: Joan Lombarte (percussió), Vicente Morales (flauta/piccolo), Clara Soler (clarinet), Nil Moreno (contrabaix), Clara Piera (violí), Luis Eduardo Bustos (trombó), Bernat Clota (trompeta/flügelhorn), Blai Manyer (piano). Arranjador: Sergi Cuenca. Escenografia: Lluís Danés. Director escenografia: Carles Berga. Coreografia: Ariadna Peya. Il·luminació: Albert Faura. Figurinista: Mercè Paloma. Dissenyador so i programador teclat: Alfred Tapscott. Col·laboració de la Fundació Ferrer Salat i la Fundació Conservatori del Liceu. Directora circ: Ingrid Esperanza. Director musical: Sergi Cuenca. Director escena: Lluís Danés. Coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu. Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona. Del 17 - 30 desembre 2022.

HUMANITZAR ELS “IMPOSSIBLES”

Joan Font i Jaume Bernadet, dues de les ànimes de Comediants, diuen en l'article «Sobre les arts de carrer i el sentit de la festa (reflexions en veu alta)», inclòs en el volum «Joan Font. La descoberta d'un nou llenguatge teatral», a cura de Piti Español (Converses, 7 / Edicions de l'Institut del Teatre, 2022): “El nostre objectiu és plantejar un teatre dels sentits, un teatre de formes, colors, olors, textures, músiques i silencis, però també d’emoció i provocació. La provocació que suposa enfrontar amb optimisme la política de la por, la provocació que suposa redescobrir valors senzills, quotidians, davant la imparable roda del consum, la provocació del compromís amb els problemes presents, inventant històries compartides, moments que ens reconciliïn amb l’ésser humà i ens ajudin a obrir els ulls, i fer del món una gran casa de cultura que tots hem de cuidar abans no sigui massa tard.”

És una oportuna definició a l'hora de parlar de l'excepcional espectacle «La torre de Nadal», que el director de cinema i guionista Lluís Danés (Arenys de Mar, Maresme, 1972) ha ideat i creat per representar a l'escenari de carrer dins de les festes de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Tornant a Joan Font i Jaume Bernadet —Comediants commemora el cinquantè aniversari—, els dos directors, actors i animadors diuen també: “El paper dels artistes de les arts de carrer ha de ser innovar en fórmules de comunicació i en l’ocupació cultural de l’espai públic, ja que són patrimoni de tots. El paper de les institucions públiques ha de ser invertir, potenciar i facilitar aquest progrés.”

Aquesta afirmació i reivindicació dels dos membres de Comediants es precisament la que es compleix en l'aixecament d'aquest suggerent i brillant muntatge escènic curt —uns 35 minuts— que barreja òpera i circ i que ho fa amb profusió de color, de gènere fantàstic, de creativitat exhuberant i amb una arrodonida combinació de la música operística, de la narrativa —hi ha la veu en off de l'actor Lluís Soler— i dels diversos números de circ. I es compleix, deia, la reivindicació de Comediants perquè «La torre de Nadal» ha estat una coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu, cosa que permetrà que «La torre de Nadal» no acabi aquí, com un espectacle efímer, sinó que, en una pròxima temporada, s'ampliï en un espectacle futur del Liceu, el teatre de la Rambla flanquejat des de fa poc per les tres grans portalades o «constel·lacions» de l'escultor Jaume Plensa.

En clau de conte per a tots els públics, «La torre de Nadal» s'empara en uns follets que l'autor Lluís Danés anomena els “Impossibles”, uns follets que apareixen només quan arriba el Nadal i que són la simbologia de tots aquells que, per aquestes dates, fan l'impossible per retrobar-se ni que sigui només una vegada a l'any.

«Pareu bé les orelles i obriu bé els ulls...», diu el personatge en off que interpreta Lluís Soler, el mateix que acaba assegurant: «Allò que vam pensar que mai seria, de ben segur serà». Amb una base musical a partir de Giacomo Puccini, les diferents accions s'encavalquen amb àries com la “Nessun Dorma”, de «Turandot»; la “Coro a bocca chiusa”, de «Madama Butterfly»; la d'“O mio babbino caro”, de «Gianni Schicchi»; la “Si. Mi chiamano Mini”, de «La Boheme»; la d'“E lucevan le stelle”, de «Tosca»; o la “Diecimile anni al nostro Imperatore”, de «Turandot».

Amb aquesta banda sonora, que beu exclusivament de les fonts de l'òpera, els personatges fantàstics de «La torre de Nadal» es fusionen amb els artistes de circ, els cantants i els músics, integrats també en l'iconografia del muntatge, una iconografia entre humana i fantàstica, amb la creació de vestuari i caracterització de la figurinista Mercè Paloma o entre moments coreogràfics dirigits per Ariadna Peya. Amb intervals de números de trapezi i corda llisa, tots plegats conflueixen en escenes d'un gran poder visual com el del carruatge carregat d'andròmines o en altres escenes de gran bellesa plàstica que desprenen també una alenada de màgia relacionada sempre amb el misteri que amaga la torre —element central de l'escenografia creada pel mateix Lluís Danés— i que dóna sentit a aquesta singular història de Nadal.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Terra baixa (El llop», d'Àngel Guimerà. Intèrprets: Alexandra Olmo (Marta), Àlecs Guixà (Manelic), Pep Carpena (Sebastià), Jordi Ferragut (Tomàs), Blanca Lasobras (Nuri), Daniel Masalles (Mossèn), Alba Segarra (Nanda), Marc Andreu (Josep), Roser Martínez (Antònia), Toni Aguilar (Xeixa) i Tuni Salvadó (Pepa). Realització: Emili Sampietro. Il·luminació: Albert Faura. Escenografia: Enric Planas. So: Joan Gorro. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Farré. Cap de producció: Bet Orfila. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Pol Quintana. Fotografia: David Ruano. Disseny cartell: Estudi Neus Pacheco. Producció executiva: Lídia Figueras. Ajudant de direcció: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer. Teatre L'Atlàntida de Vic, Teatre Kursaal de Manresa, Teatre El Foment de Juneda, Teatre Àngel Guimerà del Vendrell, Teatre Nau Ayats d'Arbúcies, Teatre de La Passió d'Esparreguera, Teatre Principal d'Olot, Centre Cultural de Terrassa, Teatre de La Passió de Cervera, La Llotja de Lleida, Teatre Principal de Valls, Teatre Plaza de Castelldefels, Teatre Casal de Centelles, Teatre Ateneu d'Igualada, Teatre Ateneu de Tàrrega, Teatre Casal de Vilafranca del Penedès, Teatre Ateneu de Tàrrega, Espai Ter de Torroella de Montgrí, Teatre Tarragona, Teatre La Faràndula de Sabadell, Teatre Ateneu de Sant Celoni, Teatre Ateneu de Mollet del Vallès, Teatre Auditori de Castellar del Vallès , Teatre El Casal Riudomenc de Riudoms i Teatre Jardí de Figueres, del 29 d'abril al 25 novembre 2022. Teatre Municipal de Girona, Festival Temporada Alta, 26 i 27 novembre 2022. Emissió TV3: 25 desembre 2022.

Programa “El llop” de TV3: Direcció de producció: Elisabet Sànchez. Producció executiva TV3. Cristian Trepat i Mario Daza. Producció executiva: Turruà Llàcer i Guillem Cabra. Coordinadora de continguts de TV3: Reyes Marimon. Producció teatral La Perla 29: Bet Orfila. Lingüista: Clara Queraltó. Cap de màrqueting: Jordi Sellas. Coordinació de guió: Nacho Díaz. Guió “El llop”: Elisenda Pineda. Redacció: Ada Ripollès. Community Manager: Marta Meya. Ajudant de càsting: Ana Sanabria. Ajudant de producció: Blanca Andreu. Auxiliars de produció: Laura Soler, Lorena Masa, Ainara Martos i Marta Soler. Director de fotografia: Marc Duran. Direcció d'art: Carol Sànchez. Estilisme: Ariadna Julià. Maquillatge i perruqueria: Carolina Capo. Grafisme: Dani Gonzàlez i Benja Villegas. Sintonia programa: Manu Guix. Etalonatge: La casa de Kuleshov. Documentació TV3: Francesc Pérez. Continguts digitals TV3: Jordi Salvat i Sònia Gonzàlez. Ajudant de realització: David Martínez. Operadors de càmera: Germán Rubies, Jordi Julià, Marc Tardiu, Germán de Santiago, Nando Gutiérrez i Alan Fábregas. Cap tècnic: Jordi Roselló. So directe: La fábrica de carbón. Muntatge: Otto Gómez (AMMAC), Luís Calvo i Núria Campabadal. Ajudant de muntatge: Miguel Gálvez. Postproducció d'àudio: La fábrica de carbón. Ajudant direcció teatral: Enric Cambray. Direcció: Àngel Llàcer i Jose Marín. TV3: 25 desembre 2022.

ESCUDELLA I CARN D'OLLA AMB PANETTONE

Mentre escric aquestes línies, les televisions de la Xarxa locals estan emetent el popular concurs de gossos d'atura de Llavorsí, al Pallars Sobirà, que ja compleix 34 edicions. Els crits inintel·ligibles i sincopats dels pastors amb el seu gaiato de rigor i les cabrioles dels diversos gossos d'atura acomboiant els ensinistrats ramats d'ovelles em recorden sempre aquell fugaç gag de Paco Mir del Tricicle imitant-los.

A «Terra baixa», Angel Guimerà va immortalitzar el pastor de muntanya més universal, en Manelic. Si no fos pel concurs de Llavorsí, potser no se sabria que encara hi ha pastors que conviuen amb els seus ramats. Per tant, l'arcaisme rural de «Terra baixa» té una justificació. El que no li perdona el temps, a «Terra baixa», és el perfil d'alguns dels seus personatges i les seves actituds davant el drama rural de Guimerà.

Ni el Manelic seria avui tan bon jan com és, ni la Marta aguantaria el que aguanta amb el casament de conveniència, ni l'amo Sebastià se les veuria tan fresques per dominar la hisenda i la seva gent com un terratinent de fa dos segles. Tot trontolla, doncs, si quan es fa contemporània l'ambientació no es té en compte que és una convenció teatral i que el que compta és el fons discursió que va llegar Àngel Guimerà.

I en aquest sentit, el resultat que ha obtingut el director Àngel Llàcer és remarcable perquè tots els intèrprets espeteguen el text clàssic amb una netedat absolutament envejable que molts professionals haurien de tenir en compte i que, més que portar a un “teiatru” de l'època, recorda que un dels valors del teatre és la llengua.

«Terra baixa» és un clàssic que, a hores d'ara, només admet simbologia, ja sigui conceptual o escenogràfica, de les quals s'han deixat testimonis cèlebres des de les primeres de les dècades dels anys setanta, vuitanta i noranta del segle passat, com les versions de Josep Montanyès, Ricard Salvat, Enric Majó o Fabià Puigserver, fins a les d'aquest primer quart de segle, com la de l'alemany Hasko Weber al Teatre Romea o la de Ferran Madico al Teatre Nacional de Catalunya, fins al solo de Lluís Homar al Teatre Borràs o l'experiment més recent i no prou reeixit de Roger Bernat al Teatre Lliure.

Aquí, l'equip d'Àngel Llàcer ha optat per modernitzar un espai pseudorural amb màquines de rentar pròpies d'una bugaderia de barri i fer absolutament contemporanis els personatges en un espai que podria ser un establiment rural amb banys a la vora on l'escena del passeig amb flotadors de coll d'ànec protagonitza una de les escenes més kitsch de tot el muntatge i que si Àngel Guimerà aixequés el cap potser li cauria el banyador per terra.

Però «Terra baixa» té el do que ho accepta tot sense que se'n ressenti perquè, com deia, la seva foça rau en el discurs i el drama de fons. Em fa la impressió que el muntage que ha sorgit del programa “El llop” de TV3, després d'un càsting amb prop de 1.500 candidats —que es va poder seguir en la sèrie de vuit programes— fa com moltes taules nadalenques actuals: barreja l'escudella i la carn d'olla amb l'invent importat del panettone. Hem oblidat, per exemple, el pa foradat amb regust de matafaluga i ens encanta el gust insípid del panettone que diuen que porta fruita confitada i panses, tot i que no es noti.

La «Terra baixa» d'“El llop” seria l'escudella i la carn d'olla i el farcit ambiental seria el panettone. Però jo preferiria trobar-hi només el gust oblidat del pa foradat amb matafaluga que recorden a estones les bones interpretacions de l'actriu Alexandra Olmo i Àlecs Guixà —la Marta i el Manelic—, o les fugaces intervencions del personatge de la Nuri, sempre agraït, i que aquí representa l'actriu Blanca Lasobras. I no cal dir que també respiren matafaluga les bravates de l'amo Sebastià, interpretat per Pep Carpena, i els dubtes i la mala consciència del Tomàs, amb la interpretació de Jordi Ferragut. Al seu voltant, no es queda enrere la resta del repartiment, un estol entre tots plegats de diversos matisos dialectals —cadascú el seu— que és un dels atractius afegits d'aquesta singular versió, tenint en compte que la Marta, la principal protagonista junt amb el Manelic, s'expressa en un afinat occidental en contrast amb els diferents subdialectes orientals dels altres o el subdialecte occidental ebrenc que també s'hi escolta.

Hi ha al fons una porta tancada de nau de magatzem amb les claus a l'infern de l'armilla del Sebastià. Hi ha un revòlver. Hi ha un ganivet de cuina. Hi ha l'anorac de barri del Manelic. I hi ha els diversos vestits de la Marta. Hi ha la incògnita de la fugida del Manelic amb la Marta que Àngel Guimerà va deixar oberta. I hi ha el simbòlic "He mort el llop", esclar. I hi ha, a la llunyania, les sirenes d'un patruller de policia. Tot això amb un muntatge musical que ha coordinat Manu Guix i que reuneix des de la recent Rigoberta Bandini a l'incombustible Albert Pla passant per la tradicional «La cançó del lladre» amb que en Xeixa obre el foc d'aquesta «Terra baixa» i que vol ser una mena de premonició del que vindrà: «Quan he tingut prou diners, he robat també una nina, l'he robada amb falsedat, dient que m'hi casaria. Adéu, clavell morenet! Adéu, estrella del dia!»

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«El vici de cantar 1965-2022». Joan Manuel Serrat. Direcció musical i piano: Ricard Miralles. TEclats: Josep Mas “Kitflus”. Guitarres: David Palau. Viola: Úrsula Amargós. Bateria: Vicente Climent. Saxos, flauta, clarinet i acordió: José Miguel Pérez Sagaste. Baix elèctric i contrabaix: Raimon Ferrer. Palau Sant Jordi. Barcelona, 20, 22 i 23 desembre 2022.

LA GUITARRA, LA DIGLÒSSIA I EL «LA, LA, LA» DE L'ENFADÓS

Joan Manuel Serrat va néixer al Poble-sec de Barcelona l'endemà de Sant Esteve del 1943. Ja en són 79, pim pam, com aquell qui diu. Ha pres una sàvia decisió que no tothom sap prendre a temps: plegar per voluntat pròpia i fer-ho bé. “Està bé tot el que acaba bé”, diu ell mateix.

L'últim dels tres concerts al Palau Sant Jordi (divendres, 23 de desembre) té un valor excepcional. Hi han passat unes 45.000 persones i els últims 15.000 se senten uns privilegiats. Hi ha barreja d'emocions i de generacions. Hi predominen els de la quinta del cantant, però també n'hi ha de seixanta, de cinquanta, de quaranta, de trenta i algú d'encara de més avall. Joan Manuel Serrat no té fronteres d'edat.

El concert és únic i musicalment impecable. Amb unes 23 peces escollides d'entre el seu extensíssim repertori. La formació de músics que l'acompanya és de primeríssima fila. I el duet a dues veus amb la viola Uixi Amargós, quan arriba l'emblemàtica cançó «Es caprichoso el azar», un moment sublim.

Joan Manuel Serrat ha fet una tria molt personal: dotze en català i onze en castellà. Arrenca amb «Temps era temps» i passa per «Cançó de bressol», «El carrusel del Furo», «Seria fantàstic», «Me'n vaig a peu», «Algo personal», «Pare», «Cançó de matinada», «Para la libertad», «El meu carrer», «Barcelona i jo», «La tieta», «Plany al mar», «Mediterráneo», «Paraules d'amor»...

Joan Manuel Serrat parla poc: recorda l'avi, el pare, la mare, la tieta, el seu carrer... Un guió amb poques improvisacions. El concert és una festa perquè Serrat ho vol així. Però també un plany pel mar que ja es una claveguera —com ell mateix va pronosticar fa cinquanta anys— i té un record per als immigrants que hi perden la vida.

Serrat es vol sentir segur i no dir res que estigui fora de lloc. I, entre cançó i cançó, ho fa sempre en català. Les últimes paraules les vol dedicar a tota la seva família, els que ja no hi són i els que ara l'acompanyen, des dels avis i oncles assassinats pel feixisme a Belchite fins als néts que ara li omplen la vida.

Però algú del Sant Jordi que es creu que pot exigir que li parlin en espanyol reclama, en sec, que Serrat hi parli. Sembla una veu d'ultratomba. Però Serrat reacciona i no alimenta la polèmica: «Això, vinga, en castellà, que així ens entendrem tots». I fa el panegíric d'agraïments en castellà. Els que ja no hi són i a qui ho deu tot: Salvador Escamilla, Quico Sabaté, Joan Ollé...

La diglòssia ha fet presència al Palau Sant Jordi. Un de sol sobre 15.000 pot més que 14.999. Els altres 14.999 no diuen ni piu. Diglòssia passiva. I un recorda la vella polèmica del «La, la, la» de l'Eurovisió del 1968 quan Serrat, un jove encara acomboiat pel consell i la pressió dels qui l'havien donat a conèixer li proposen que canti en català a Eurovisió per recuperar el públic de casa que li començava a girar l'esquena.

Ell hi accedeix. Però el règim s'hi oposa, esclar. I la cantant Massiel el substitueix. «La, la, la» acaba guanyant Eurovisió en ple franquisme. El règim es frega les mans. I Serrat, que més endavant farà unes declaracions contra la pena de mort i els últims executats pel franquisme, ha de patir un temps d'exili fins a la mort del Dictador.

Al Palau Sant Jordi, el qui ha exigit imperialment que parli en espanyol per damunt del català, potser taral·leja en veu baixa el seu particular «La, la, la», la cançó de l'enfadós que no deixa de sonar per molts anys que passin.

I arriba el moment final de l'últim concert de Serrat al Palau Sant Jordi, quan els músics ja no són a l'escenari, un escenari que ha estat escenogràficament molt càlid, de teló vermell de fons i amb projeccions històriques i simbòliques. Joan Manuel Serrat surt amb el tamboret i la guitarra, com els primers dies del programa «Radioscope» de Salvador Escamilla a Ràdio Barcelona o el primer dia en un escenari, el 1965, a Esplugues de Llobregat.

I Serrat acaba com va començar, tal com va fer també Raimon amb «Al vent» al Palau de la Música, per cert, un dels bons amics que té, convidats a primera fila de l'últim concert del Sant Jordi. Serrat acaba amb «Una guitarra», una cançó d'adolescent, dels seus vint anys, dedicada al primer instrument de les cordes que s'ha adoptat després com una cançó d'amor.

Però a l'últim moment salta l'anècdota: la guitarra no acaba d'estar afinada. El noi del Poble-sec se n'adona i amb un gest contrariat talla i demana perdó i admet: «Aquesta guitarra no funciona». S'aixeca del tamboret i, encara amb el micro activat remuga: «Quin final! Un final com un cagarro!». Canvia de guitarra i torna al tamboret vermell. I es tanca el cercle: «Primer els amics arriben. / Quan els amics se'n van, / sols queda una guitarra / per fer d'acompanyant.» Serrat, sense americana, embolcallat d'aplaudiments, fa un mutis discret com aquells clowns que desapareixen silenciosament cortinatge enllà.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

La violinista i cantant Úrsula Amargós i Joan Manuel Serrat en una de les interpretaciona de la gira a duet de la cançó «Es caprichoso el azar».

«La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021». Idea: Jordi Milán. Producció: Federic Santa-Olalla. Disseny gràfic i maquetació de tota l'exposició: Raúl Pascual. Coordinació general: Pol Vinyes. Suport i creació audiovisuals: Joan Riedweg. Relacions públiques La Cubana: Natala Morillas, Carme Peris, Juanjo Sánchez i Dani Compte. Organització: Ajuntament de Sitges i La Cubana. Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona, SGAE i La Vanguardia. Mitjans oficials: TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio i Icat FM. Equip de l'Ajuntament de Sitges: Xavier Salmerón (Regidor de Cultura i Joventut), Carla Jordà (Cap Servei de Cultura), Xavi Huete (Coordinació servei brigades), Josep Vilà (Personal del Servei de Cultura, Protocol i Comunicació de l'Ajuntament de Sitges). Coordinació de continguts: Jordi Milán, David Pintó, Xavi Tena, Frederic Santa-Olalla, Pol Vinyes i Leo Quintana. Coordinació tècnica: Xavi Tena i David Ramírez. Amb la col·laboració especial dels creatius Josep Castells (secció escenografia), Cristina López (secció vestuari), Leo Quintana (secció magatzem, vestuari i núvies), Joan Alonso (secció caracterització) i Joan Vives (secció musical). Direcció tècnica: Pau Hervàs. Equip tècnic: Jordi Fuster, Moli Mayo, Diere Sagna, Pau Hervàs, Òscar Plazas i David Martínez. Il·luminació: Steve Sanlana i Dani Sánchez. Muntatge sistema audiovisual: Àrea tècnica. Muntatge sistema elèctric: Andrés Planas. Software i programació: Enric Blasi. Comunicació La Cubana: Pol Vinyes. Comunicació Ajuntament: Roser Fargas i La Costa Comunicació. Col·laboració especial: Mediamarkt i Samsung. Agraïments: Toni Lleonard (escenografia), Marcel Monlleó, Tito Sánchez i Carles Montosa (perruqueria), Juan José Agibay (taxista), Miquel Yuste, Transcasting (transportista), Joan Marín (caracterització), Irene Díaz (tractament fotogràfic), Joan Yll, Blai Fontanals, Josep Milán, Vicky Plana, Flors Carolina i Cadena Els Tigres. Panells, fotografies i figures exteriors de tota l'exposició: Luminosos del Tajo. Panells secció Teresines: Sundisa. Carpes terrasses: Carpes Maestrat. Construcció escala exterior: Nussli. Correcció i traducció textos; Neus Ruiz. Catàleg: Ou Estudi. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Jordi Milán. Miramar Centre Cultural de Sitges, 17 juny 2021. Fins al 26 de setembre del 2021. Prorrogada fins a finals de desembre del 2021.

BENVINGUT, ARTURO!

Amenaçava pluja i tempesta, però al Balcó del Mar de Sitges va sortir el sol de caiguda de tarda. La Cubana no havia preparat un remake de «La tempestad» del 1986 sinó una performance festiva, acolorida i mediterrània, acompanyada de la remor de les ones, però estic segur que si hagués plogut a bots i barrals no els hauria costat gens improvisar i fer creure a tota la concurrència que era cosa seva.

La Cubana ha fet 40 anys més 1 (una propina a causa de la crisi del coronavirus que no els va permetre celebrar-ho en el seu moment). I a partir d'una proposta de l'Ajuntament de Sitges —pàtria de La Cubana— i d'una idea del director de la companyia, Jordi Milán, ha nascut la macroexposició antològica «La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021», que ocupa tots els espais possibles, des del vestíbul al terrat, del Miramar Centre Cultural.

La inauguració de l'exposició estava anunciada presumptament segons el cànon convencional establert: tallada de cinta, passeig d'autoritats i visita dels pobletans. Però La Cubana no està per convencionalismes i l'aixecada de teló de la mostra es va convertir en una performance d'arts de carrer amb tots els ets i uts.

Les restriccions sanitàries encara en vigor no van ser impediment perquè la troupe de La Cubana s'hi adeptés. La plaça del Balcó del Mar, davant del Miramar Centre Cultural, distribuïda estratègicament amb números d'invitació —amb la separació de seguretat de rigor— i feixos de globus blancs donant la benvinguda als més de 300 convidats, aforament permès màxim.

Per a cadascú, un globus —la infància sempre torna!— i una bossa de color amb un kit de “supervivència” i d'interactuació: una targeta per penjar al fil del globus, records d'alguns dels espectacles de La Cubana, una senyora i elegant pamela i un plomall blanc —un homenatge subtil al sector sanitari, herois del combat contra el coronavirus.

La mestra de cerimònies —cubanera total amb accent valencià— dóna les instruccions. Cadascú ha de buscar el seu quadrat amb el número que té assignat i portar-se la cadira de tisora per seure-hi que li donen a l'entrada. Tothom instal·lat, comença la festa: que tothom deixi anar el fil i s'enlairen els globus (primer efecte estètic que dibuixa un enorme cúmulus blanc damunt de tot el Balcó del Mar), que tothom es vesteixi amb la seva pamela (efecte de coloraines a ull d'ocell), i els parlaments de rigor (molt breus i generalment tots fent referència als records de quaranta anys de La Cubana: la nena que ara és alcadessa que recordava una de les primeres performances al mercat, l'admiració d'uns que eren més joves i la memòria lúdica i agraïment dels altres.

L'esclat arriba quan l'edifici noble veí, davant per davant del Miramar Centre Cultural, es converteix en un escenari natural. Obertura i tancament de mallorquines com a preludi amb els personatges en cada finestral, coreografia i música coral al terrat, passeig d'una troupe de sanitaris amb bata blanca brandant els plomalls —a Sitges les rues formen part del patrimoni local— i enlairada de coets i traca final. I, per descomptat, càtering de primera, però al revés, no anant a buscar els ingredients a taulell sinó esperant el repartiment personal cadira per cadira. Tot un luxe amb xampany inclòs.

Després, en grups de 20 —per mantenir les distàncies—, visita a la macroexposició, una experiència sensorial i sentimental de la qual ningú que hagi viscut els quaranta anys de La Cubana es pot lliurar. Un magatzem surrealista desordenadament ordenat, per temes, per espectacles, per records, per experiències, des dels orígens de La Cubana, el 1983, al Casino Prado, amb el nom Gall Groc, fins a l'espectacle que ara ha fet gira fora de Catalunya, «Adéu, Arturo» i que La Cubana espera poder estrenar al Teatre Coliseum de Barcelona el gener del 2022.

Entremig els primers intents que anomenen “teatre d'aficionats” dels anys seixanta, la influència dels Festivals de Teatre de Sitges des del 1967 i els seus primers debuts dins el Festival amb «Cubana's Delikatessen» (1983) o «La tempestad» (1986). A partir d'aquí «Cubanades a la carta» (1988), algunes performances de carrer, pregons i carnavals, el boom de «Cómeme el coco, negro» (1989, 2005 i 2007), «Cubana Marathon Dancing» (1992), «Cegada de amor» (1993), «Equipatge per al 2000» (1999), «Una nit d'òpera» (2001), «Mamá, quiero ser famoso», (2003), «Homenatge al Paral·lel» (2008) —a la festa d'inauguració no hi faltaven ni La Manya ni Merche Mar, testimonis vivents del Paral·lel que un dia va ser i que ara ja no és—, «Campanades de boda» (2012), «Gente bien» (2016), la col·laboració amb la Banda Municipal de Barcelona i l'espectacle familiar «Maaambo!» (2017), i l'encarà inèdit a Catalunya, «Adéu, Arturo», estrenat al Teatre Olímpia de València, el 2018 i que ha fet una gira per més de trenta escenaris espanyols. El Coliseum ja pot preparar els neons i lluentons tradicionals que il·luminen la Gran Via catalana quan hi ha festa de primera ni que en aquest cas, de rerefons, amb el tal Arturo, el que hi ha és un “funeral”. Que els inversors de Mémora es preparin!

No cal fer números quan es parla de funcions i d'espectadors perquè es compten per milers. I no es pot parlar de La Cubana sense fer una referència al seu boom televisiu. I el boom de la petita pantalla de La Cubana, malgrat les seves aparicions que també ha tingut a TVE i Telecinco, és, sens dubte, a TV3, amb «Teresina, S.A.» (1992), sèrie explosiva a la qual l'exposició del Miramar Centre Cultural destina un apartat especial per on el visitant pot passejar, tocar els sants i allisar els edredons dels llits, si vol, de l'habitatge del barri de Gràcia de les populars Teresines —i els “Teresinus”, que no en parla ningú!—, tots ells una icona amb caracteritzacions inimitables d'una cultura amb arrels, de barri, popular, espontània, picaresca i mediterrània que, en el món del teatre, ha fet força escola. Doncs, sí, «40+1: un viatge del “no res” al 2021» i per moltes “cubanades” més!

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

Performance al Balcó del Mar de Sitges, davant el Miramar Centre Cultural de Sitges en la inauguració de l'exposició commemorativa dels 40 anys de La Cubana (1). Vídeo antològic dels espectacles de La Cubana (2)

«Bona gent». Text i dramatúrgia: Quim Masferrer. Adjunt guió: Ferran Aixalà. Intèrpret: Quim Masferrer. Espai escènic: LdG. Espai sonor, il·luminació i cap tècnic: Dani Tort. Assessorament vídeo: Sergi Rigol. Disseny gràfic: Arkham Studio. Fotografia: Ignasi Oliveras. Producció executiva i gerència: David Grau. Regidoria: Agustí Rovira. Producció: Guerrilla Produccions. Direcció: Quim Masferrer. Diversos escenaris de Catalunya en gira. Temporada 2021-2022.

SOU MOLT BONA GENT!

Si algun espectacle ha aconseguit sortejar les restriccions i els protocols sanitaris arran del coronavirus és aquest del dramaturg, actor, director i presentador televisiu Quim Masferrer. «Bona gent» ha mantingut una intensa gira programada no només d'estiu sinó de tardor i d'hivern i més enllà del 2021, cosa que vol dir que la companyia s'adapta tant a espais oberts com a escenaris tancats convencionals.

«Bona gent» és un apèndix del celebrat programa de Quim Masferrer, «El foraster», un dels líders d'audiència, emès en diverses temporades per TV3. La capacitat espontània de l'actor de connectar amb tota mena d'espectadors i de persones anònimes amb les quals es troba pels carrers i places de les poblacions que visita l'han convertit en un dels personatges més populars i també més apreciats.

Per això, saltar de la televisió al teatre —o a la tarima de plaça major— amb el títol manllevat de la seva frase més coneguda que tanca cada programa televisiu: «Gent de... Sou molt bona gent!» és una reclam de garantia perquè els espectadors de cada lloc on s'instal·la esgotin anticipadament les localitats amb els ulls clucs.

L'actor nascut el 1971 a Sant Feliu de Buixalleu, la Selva, no ha amagat mai que el seu origen de la Catalunya petita és el millor aprenentatge que ha tingut a l'hora de crear la dramatúrgia improvisada amb els protagonistes de les seves històries. I aquesta és la mateixa fórmula que aplica en l'espectacle teatral «Bona gent» on sembla que ell no hi té res a dir i en canvi aconsegueix que cada funció tingui una “dramatúrgia” singular, especial i diferent segons les històries que xucla improvisadament d'alguns dels espectadors.

Darrere del paper televisiu i bonhomiós de Quim Masferrer, però, hi ha un solatge d'actor de primera línia, comprovat abans amb la companyia a tres de Teatre de Guerrilla i sobretot després en el seu espectacle «Temps», en solitari, estrenat el 2012 a Temporada Alta, un relat de trama complexa i de final màgic on Quim Masferrer desgranava en una cadira de rodes de ficció una història plena d'humanitat i de sensibilitat que va captivar els espectadors.

A «Bona gent», Quim Masferrer baixa de l'escenari, fa com aquell qui no vol la cosa, saluda algú en to amical i, zas!, no triga gaire a pescar una nova història que a vegades porta fins i tot a alguna sorpresa en directe telefonant algú relacionat amb l'espectador/a protagonista.

«Bona gent» és sens dubte un espectacle de risc perquè depèn cada dia d'allò que es troba en cada pati de butaques o en cada estesa de cadires de plaça major, ja sigui a Vilanova i la Geltrú, Alella, Sant Pere de Riudebitlles, Cubelles, Arbeca, Deltebre, La Sénia, Tordera, La Seu d'Urgell, Alcarràs, Igualada, Sant Sadurní d'Anoia, Guissona, Vilobí d'Onyar, Castellar del Vallès, Martorelles, Alguaire, Premià de Mar, Alcover, Sant Boi de Llobregat, Puig-reig, El Prat, Terrassa, Tarragona, Les Franqueses del Vallès, Sant Gregori, Sabadell... No, no els esmento a l'atzar: són tots escenaris que Quim Masferrer ha concertat per trepitjar des d'aquest estiu fins a entrants de l'any vinent. I la gira continua. Una saludable excepció que ha superat el mal oratge que, com tants altres àmbits, amenaça el conjunt del sector teatral. I és que Quim Masferrer té raó: en el fons, els espectadors de teatre són molt bona gent.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[Arts de carrer i diversos escenaris]

CLIP DE TEATRE

[Arts de carrer i diversos escenaris]