ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«Sant Pere el farsant». Dramatúrgia de Quim Carandell i Lluc Valverde. Intèrprets: Gabriel Bosch, Roger Cassola, Quim Carandell, Cristina Colom, Andreu Galofré, Louise Good, Laura Roig i Lluc Valverde. Músics: La Ludwig Band. Escenografia i il·luminació: Lluc Valverde. Vestuari: Paloma Lambert i Marian Vélez. Direcció de producció: Désirée Gómez. Comunicació i xarxes socials: Paola Amghar. Fotografia: Désirée Gómez. Agraïments: Alba Sáez, The Indian Runners i Locus Estudio. Amb la col·laboració de La Nau Ivanow. Ajudantia de direcció: Laura Roig. Direcció: Quim Carandell i Lluc Valverde. Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant. El Maldà, Barcelona, 15 febrer 2023. Reposició: Teatre de la Biblioteca, Barcelona, 30 març 2023. ANARQUISME CELESTIAL No entreu pas a un espectacle / pensant-vos que és d'El Maldà. / És d'un col·lectiu de joves / que al Pi es volen enfilar. / I per fer-ho amb alegria / es llegeixen bé la Bíblia / i fan del peixater Pere el sant / un anarquista i farsant. / No en tenen prou amb la broma, / i es treuen música de gorra: / bateria, flauta, guitarra, tamboril... i una bona “mona”. / Fan taula llarga i rodona, / cançó d'autor i a cappella, / s'enfarinen bé la cara, / es planten rosa a la galta / i mocador vermell al coll. / Sindicat d'amics anàrquics, / fàbrica de traïdors a doll. / Trista història i molta farsa, / pitarrades a pleret; / en Pitarra s'estarrufa / damunt del seu pedestal. / Si fos negrer, el tombarien / però el salva no fer mal. / Els Pedant no van a Missa / però resen Repicant. / Són d'Espolla i gens Pirates / però ho volen ser de grans. / Malnascuts a ca la Beckett, / cineastes Filminjant, / es guanyen la Soldevila / i continuen creant. / Vet aquí quina és la història: / en diuen «Sant Pere el farsant». / Un conte no per a la canalla / sinó pels que estimen Massagran. / Tant els fa si no refilen / o si la veu estrafan. / El que volen és fer colla / amb els de la Ludwig Band. / Fan teatre de barraca / perquè són d'allò més sans. / S'encomanen als Pirates / perquè els del Maldà són molt sants. / Si no fos pels anarquistes / potser cantarien salms. / Prefereixen fer rondalles / com el Puf, aquell drac màgic / que vivia al fons del mar. / I com que aquell s'avorria / ells no volen badallar. / Ja treballen una peça / que es farà en ple carrer: / hi haurà un gos que canti i balli / i de tant mort de gana / es fara emperador. / És com els vells anarquistes, / que de Pere pescador, / acaben venent la barca per fer la revolució. / Beveu, beveu, compare! / que us podeu desmaiar. / Abans que ells es desmaïn / deixeu-los traguejar. / Jutgeu en Pere ara, / canteu la bumbabà, / poliu-vos la mistela / i abans que es faci el fosc / sortiu a saludar. /[cliqueu aquí]
«Els ulls de l'etern germà». A partir del relat homònim d'Stefan Zweig. Traducció de Marisa Siguan. Intèrprets: Òscar Muñoz i Xavier Ripoll. Música: Marc Serra. Llums: Pep Barcons. Projeccions: Francesc Isern. Veu en off: Moisès Broggi. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Tècnic funcions: Guillem Carbonell. Regidora: Chiara Palladino. Tècnics de muntatge: Gerard Tubau, Joan Camprodon, Fer Acosta, Roger Blasco i Marco Ruggero. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Eva Cartañà. Disseny del cartell: Enric Jardí. Fotografies: Bito Cels. Agraiments: Bruno Oro, Òscar Intente, Carlota Subirós, Víctor Molina, Marc Antoni Broggi, Estrella Miró, Dani Klamburg, Moisès Broggi, Toni Casares i equips Sala Beckett. Revisió text 2002: Lluís Quintana. Revisió text 2023: Ramon Vila. Ajudanta de direcció: Sara Sors. Direcció: Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 8 febrer 2023. QUI DOMINA ESCLAVITZA ELS ALTRES Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942), austríac d'origen jueu, ha estat un autor que en català ha comptat durant molts anys amb la complicitat de Quaderns Crema i la dèria inesgotable del malaguanyat editor Jaume Vallcorba. Fa vint anys, el 2002, Stefan Zweig es va fer present aquí en dos àmbits culturals paral·lels: el teatre i la literatura. D'una banda, Quaderns Crema publicava el relat breu: «Ells ulls del germà etern», en una traducció de Joan Fontcuberta, i Marisa Siguan feia el mateix amb una versió dramatúrgica a partir del relat «Ells ulls de l'etern germà», posant més emfasi en l'adjectiu “etern” que en el de “germà” segurament. Aleshores, aquell 2002, un emergent director anomenat Oriol Broggi la va portar a escena a l'antiga Sala Beckett de Gràcia en una proposta que seria la gènesi de la companyia de La Perla 29 que commemora el vintè aniversari amb aquesta nova visita a Stefan Zweig, ara al Teatre La Biblioteca on té la seu.“Qui domina esclavitza els altres», diu en un moment donat Stefan Zweig. L'obra té clarament un ingredient de faula. I no és estrany perquè l'escriptor Stefan Zweig va basar la història en una faula oriental que parla de les actituds davant de la vida i de la llibertat de l'individu davant de la justícia humana.Si el 2002, els intèrprets van ser uns joveníssims Bruno Oro, Òscar Muñoz i el músic Marc Serra, en aquesta ocasió, només Bruno Oro ha estat substituït per Xavier Ripoll i el fet que els altres dos intèrprets siguin els mateixos vint anys després li dóna encara més una pàtina de solatge, com si el muntatge hagués envellit, com el bon vi i en el bon sentit del terme, amb els mateixos intèrprets, director inclòs, esclar.La maduresa serveix per fer-ne un millor tast i constatar que l'aposta, que ja era arriscada el 2002, no ha perdut ara un polsim de risc perquè el discurs, que acompanya de nou musicalment Marc Serra a la guitarra, es basa en una densa contalla que té el mèrit de ser relatada ara —ja ho era aleshores— amb mestratge d'actors que s'han guanyat la veterania a pols i que s'encaren de nou a un text d'extrema riquesa lingüística i de contingut complex, però també farcit de dificultats i de paranys que cal sortejar, com ells dos el sortegen, a l'hora de fer-lo arribar amb nitidesa a l'espectador.Oriol Broggi no ha prescindit dels elements que ja van ser significatius del muntatge original: la lona blava que es fon entre terra i cel, aquí, esclar, més extensa per la profunditat de la nau de La Biblioteca, l'entranyable veu de l'enyorat Moisès Broggi —l'avi del director que li va regalar en el seu dia el relat d'Stefan Zweig— i un intens treball de l'equip escènic que, per la posada en escena, podria semblar erròniament basat només en la senzillesa.Oriol Broggi ha mantingut també el tast en la segona part del muntatge de l'escena amb les ombres xineses, amb l'aparell de “nostalgerie” que es descobreix més tard darrere el teló blau cel, amb la intenció, crec, de ser fidel a l'origen oriental de la història, i també amb l'escultura femenina —potser per recordar l'aturada que el protagonista Virata fa amb una dona que li retreu tot el que ha patit. Una peça escultòrica que es manté en un aire tenebrós al fons de l'escenari i que es mou entre Apel·les Fenosa i Alberto Giacometti que, com algunes de les seves obres, representen la solitud, l'aïllament i la tragèdia de l'ésser humà del segle XX, el propi dels dos escultors, però també la solitud, l'aïllament i la tragèdia heretats per l'ésser humà del segle XXI.L'obra d'Stefan Zweig, amb un subtil rerefons de veus a cor, gairebé imperceptible en aquesta revisada versió antològica, té un caràcter eminentment contemporani per l'època de la seva escriptura que ara ha arribat al centenari perquè Stefan Zweig la va publicar el 1921, però ressona com un clàssic que ve del fons del temps.«Els ulls de l'etern germà», que ara La Perla 29 ha subtitulat com «Un dilema d'Stefan Zweig», narra la història, com deia, de Virata, un home just i virtuós, un jutge màxim del regne, que decideix viure en pròpia carn una de les condemnes per ell imposada als altres per acabar redescobrint el valor absolut de la vida tot i que acaba caient en l'oblit de la història.El relat és com un conte, però per a adults, esclar. Un conte que els dos intèrprets narren adoptant la veu, ara un ara l'altre, de diferents personatges dels microcontes dins del conte. Un conte per escoltar, com recomana en una introducció del muntatge que fa el músic i actor Marc Serra, en un breu homenatge a Stefan Zweig, i com el mateix Oriol Broggi defineix en la presentació quan diu: “La veu és el primer element d'on sorgeixen les paraules: la paraula dita, la paraula llegida, interpretada, declamada, xiuxiuejada, musicada, cantada, recordada... i els gestos, les intencions i les accions que l'acompanyen.” Tot això hi és de manera brillant en aquesta posada en escena. I és bo posar en antecedents els espectadors.També recomanar, si cal, que una relectura del relat ajuda a reviure les imatges que reclamen les paraules d'Stefan Zweig. I com que el món editorial és addicte a la plaga de les descatalogacions del paper, el petit volum de Quaderns Crema es pot recuperar ara mateix en préstec a la plataforma BiblioDigital de les Biblioteques Públiques de Catalunya. Avantatges de l'era digital després d'haver transcorregut vint anys des de la seva traducció al català de Joan Fontcuberta i la primera posada en escena en versió de Maria Siguan per a La Perla 29.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Antígona», de Sòfocles. Adaptació: Jeroni Rubió. Intèrprets: Clara Segura, Pep Cruz, Pau Miró, Babou Cham, Màrcia Cisteró, Enric Serra i Xavier Serrano. Espai escènic: Oriol Broggi i Pau Carrió. Vestuari: Roser Vallvé. Il·luminació: Pep Barcons. Música original de Josh Farrar. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 18 març 2006. Acte commemoratiu: Fragments de l'obra representats al Teatre de la Biblioteca el 10 de gener del 2023. UNA INTERPRETACIÓ DE VELLUT MIL·LENARI [Recuperació de la crítica corresponent a l'obra inaugural l'any 2006 de la companyia La Perla 29 a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, actualment anomenat Teatre de la Biblioteca, amb motiu de l'acte commemoratiu d'aquell fet. L'acte s'ha celebrat a la mateixa nau el 10 de gener del 2023 amb la presència dels intèrprets que van intervenir el 2006 en el muntatge] Paraula, pedra i terra. Podia haver estat una altra combinació: per exemple, foc, aigua i terra. Tant hi fa. El foc és aquí la paraula. L'aigua que expandeix les ones és la pedra de les voltes gòtiques. I la terra fa la barreja necessària per aconseguir un espectacle que manté en l'alè suspès i que ermociona el centenar i mig d'espectadors convertits en part del poble, a banda i banda de la pista rectangular de terra.A l'atractiu de convertir en espai escènic l'antiga nau de l'Escola d'Arts i Oficis dins el claustre del que va ser també en el seu dia nau de l'Hospital de la Santa Creu —un tresor arquitectònic més important que la multimilionària ensaïmada del nus de les Glòries i que es manté infravalorat— s'hi ha d'afegir l'encert d'encabir en un marc com el de la Biblioteca de Catalunya —memòria i patrimoni— una obra com «Antígona» que retrona amb la veu dels clàssics i que fa quedar en ridícul segons quines reflexions de tertulians, polítics i filòsofs contemporanis.No és la primera vegada que Oriol Broggi s'encaterina amb un marc escènic singular com aquest. Cal recordar el Molière, amb «El misantrop», que va presentar a la planta alta de la mateixa nau. Allà, però, la situació i la feble acústica van reduir les possibilitats d'un millor resultat, tot i que va ser prou aplaudit.En aquesta ocasió, no hi ha ningú que en surti decebut. Sembla com si tots els elements s'haguessin posat d'acord i haguessin encaixat a la primera. Probablement perquè s'ha fugit d'artificis i superficialitats i s'ha deixat reposar tot el muntatge en el seu espai natural.Encara hi ha un element essencial. La direcció i els intèrprets han estat conscients de la grandiositat de la nau i de la trampa que els podia parar engolint-se la paraula. Per això planten cara a la trampa i recuperen una dicció escènica que moltes boques d'escenari preparades amb els avenços tècnics més sofisticats fa temps que no recorden.És d'aquesta manera que aquesta «Antígona», de Sòfocles, prudentment retallada, adaptada i reconduïda a les oïdes del segle XXI té el do de convertir-se en una «Antígona» digna d'antologia per ser entesa clarament i compresa en el seu fons per aquells que s'hi acostin per primera vegada i també per als qui els sembli que ja sabien de què anava.Hi ha papers més agraïts que altres. S'hi aboquen amb força Pep Cruz (Creont) i Clara Segura (Antígona). Els dos traspassen el límit de la simple interpretació i s'enfonsen de ple en els seus personatges fins al punt de fusionar-se amb ells. La proximitat amb els espectadors permet també que aquesta apreciació es faci encara més evident. La resta del repartiment té escenes que els exigeixen no defallir. I cadascú d'ells porta el discurs al límit perquè la representació no decaigui durant l'hora i mitja de durada. La lluita d'Antígona per donar un enterrament digne a un dels seus germans, ni que li costi la seva pròpia mort per decret del tirà, arriba, en aquesta versió escènica, tintada d'una actualitat que provoca calfreds. Sembla com si les notícies de cada dia que repeteix i repeteix a cada menjada la televisió es reuneixin en tot el que diu «Antígona».La “perla” de l'espectacle —i no és una broma fàcil que vulgui fer referència a qui produeix aquesta «Antígona»— és la banda sonora que acompanya el muntatge i que es clou amb una peça grega que sona com un lament que engega Pep Cruz, a qui s'afegeix Clara Segura i la resta de la coral, aconseguint una interpretació de vellut mil·lenari, com les oliveres que decoren l'ambient de la nau, i que les voltes gòtiques amplifiquen sense necessitat de cap mena de taula de so. Els aplaudiments, sincers i esclatants, estan garantits.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Orgull». A partir de «Manyaga (Relat fantàstic)», de Fiódor Dostoievski. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Idea original: Andreu Benito. Treball sobre el text per la dramatúrgia: Ramon Vila. Versió final de Ramon Vila, Andreu Benito i Oriol Broggi. Intèrpret: Andreu Benito. Vestuari: Elisabet Meoz. Espai i llums: Equips tècnics de La Perla 29. Regidor: Marc Serra. Tècnic de so i funcions: Roger Blasco. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Eva Cartañà. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero i Gerard Tubau. Fotografia: Bito Cels. Clip promocional: David Andreu. Disseny programa de mà: Pau Masaló. Agraïments: Montse Vellvehí. La traducció de «Manyaga» de Miquel Cabal Guarro ha estat publicada per Angle Editorial fruit d’una col·laboració entre Angle Editorial i La Perla 29. Una producció La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, 23 octubre 2022. PARLAR A UN TAÜT BLANC DE SEDA DE NÀPOLS Ja s'ha dit prou: l'actor Andreu Benito, ben al contrari del que fa l'actriu Blanca Portillo amb «Silencio» al TNC, pràctica tambe l'art del silenci, però d'una altra manera. Allà, Blanca Portillo es mou, es caracteritza, canvia de registre, de to de veu, crida, calla i canvia de multitud de posicions. Aquí, Andreu Benito està durant tota la representació gairebé immòbil, arrepapat a la butaca de braços, amb un personatge, prestador d'ofici, embolcallat amb les tenebres del seu passat i caigut en desgràcia pel present.Andreu Benito es posa en la pell d'aquest prestador que parla a l'ànima en pena de la seva jove dona que ha decidit posar fi a la seva vida. No desvelo res que no es pugui desvelar si tenim en compte que Fiódor Dostoievski va escriure aquest relat el novembre del 1876 en el seu «Diari d'un escriptor», un periòdic personal, i que des d'aleshores s'ha reproduït prou vegades literàriament i s'ha adaptat en més de mitja dotzena de versions cinematogràfiques.La confessió en veu alta del prestador té una oient absent i, teatralment parlant, un attrezzo també absent: un taüt blanc de seda de Nàpols. Andreu Benito substitueix tota aquesta buidor i tota aquesta absència només amb la mirada, el gest del rostre, la paraula de la seva culpa, la paraula al buit, el rictus del desig o el rictus de la decepció, la justificació de la culpabilitat, la de l'orgull per la possessió de la jove dona que va escollir a l'atzar des del taulell de prestador entre les joves que hi compareixien a bescanviar les peces de poc o molt valor de bijuteria. Però el prestador adreça també la paraula a l'auditori, que sembla que no vulgui saber que hi és, però com si volgués que sigui l'auditori el jutge que potser no el jutjarà mai.Alguna cosa deu tenir aquest relat breu de Fiódor Dostoievski que ha fet que sigui causa de nombrosos títols diferents, tant quan s'ha publicat en suport llibre com quan s'ha adaptat a la pantalla. Aquí mateix tenim dos títols diferents en català: «Una noia dòcil» (publicada a Godall Edicions) i «Manyaga» (publicat a Angle Editorial), les dues publicacions són de l'any passat [2021] que és quan es commemorava el bicentenari de l'autor. La versió teatral de l'equip de La Perla 29 ha tirat pel camí del mig i ha defugit crear un nou patronímic per a la protagonista absent i ha optat per un concepte genèric que, en el fons, pretén condensar el que impulsa el prestador a la seva confessió: «Orgull».I és així perquè hi ha un cert orgull propi de fons en la justificació que fa el prestador davant del cos amortallat de qui havia estat la seva dona sisplau per força. Un prestador convertit en pseudopigmalió sense haver tingut l'oportunitat d'exercir com a pigmalió. No hi ha hagut mai connexió entre ell i ella. Hi ha hagut un llarg silenci. Molt de silenci. Fins a l'últim instant.El mateix pols de silenci que l'actor Andreu Benito imprimeix en la seva interpretació d'un monòleg que, si bé en el relat original no té la força que es pot trobar, per exemple, a «Crim i càstig», on ja hi ha la figura del prestador, la versió teatral que el mateix Andreu Benito ha confegit amb Ramon Vila i Oriol Broggi, a partir de la traducció de Miquel Cabal, l'enriqueix i l'eleva a una dramatúrgia que sembla a posta per a un actor de la fortalesa escènica d'Andreu Benito.Però la jove caiguda als braços del prestador no és l'única potagonista absent del relat de Dostoievski. També hi ha el gran finestral, que en aquest marc natural gòtic del Teatre La Biblioteca vol passar desapercebut expressament, però que si els espectadors rellegeixen el relat, acabaran trobant la raó de ser-hi i també la raó de fer-se notar fugaçment i subtil i sempre silenciosament, això sí, tan silenciosament com escull que sigui el final tràgic de la mateixa «Manyaga» de Dostoievski.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Canto jo i la muntanya balla». A partir de la novel·la d’Irene Solà. Dramatúrgia: Clàudia Cedó. Composició musical: Judit Neddermann. Intèrprets: Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores. Guitarra: Amaia Miranda. Llums: Sylvia Kuchinow. So: Joan Gorro. Escenografia: Alfred Casas i Laura Clos ‘Closca’. Construcció titelles: Alfred Casas. Disseny vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Àngel Salinas. Fotografies: Sílvia Poch. Disseny cartell: Pau Masaló. Regidor d'espai: Marc Serra. Tècnic: Juan Boné i Roger Blasco. Atenció al públic: Marc Serra, Juan Boné, Marta Cros i Berta Comellas. Assessorament lingüístic: Carla Ferrerós. Alumna en pràctiques escenografia: Marta Calderón Gómez. Construcció escenografia: Brava Performing Arts, L'Estaquirot Teatre i Alfred Casas. Ajudanta direcció: Maria Salarich. Direcció: Guillem Albà i Joan Arqué. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2021. Reposició: 4 juliol 2022. Reposició: 7 setembre 2022. LA NATURA: EL BALL DE RAMS DE LA VIDA La base literària de «Canto jo i la muntanya balla» és una polifonia de veus. Moltes veus. I els espectadors han de saber que, si no es vol que un muntatge teatral duri una tarda sencera, a la dramaturga Clàudia Cedó no li toca altre remei sinó retallar, escollir i recosir. Qui en vulgui més que practiqui el vell i oblidat hàbit de la lectura.Una feina artesanal, la de la dramaturga, a partir de la prèvia literària de l'escriptora Irene Solà (Malla, Osona, 1990), que ha de distingir entre la veu que tenen els bolets, el gos o el cabirol, de les veus humanes que potser també esdevenen, en el fons, part de la fauna i la flora convertides en humus del bosc.Quan Oriol Broggi —ànima de La Perla 29— pensa, aprofitant el parèntesi sisplau per força de la crisi de coronavirus, a fer una adaptació teatral de la novel·la més llegida dels últims anys, s'imagina tota aquesta multitud de veus i també l'atmosfera que les envolta i segur que les veu incrustades en l'escenografia natural de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Terra i fusta, base de la natura.Però ara resulta que l'adaptació ha estat un èxit en tots els sentits i que el més probable és que un dia o altre hagi de deixar l'atmosfera humida de la nau gòtica i hagi de rondar per la Seca i la Meca on els auditoris de disseny, alguns molt freds i la majoria d'escenari convencional, li trauran una part de l'encant a pesar que mantingui la més important, que és la paraula.Una altra experiència del muntatge és com el món rural s'ha apropiat de l'urbà a poc a poc en els últims temps i ho ha fet del tot arran dels successius confinaments i les successives restriccions de mobilitat. ¿Si mossèn Cinto Verdaguer va pujar a la muntanya per què la muntanya no pot baixar a la Rambla? ¿Si els senglars, les guineus o els cabirols han volgut tastar l'asfalt i conèixer els seus habitants més de prop, per què no ho poden fer els follets boscans sorgits de la creació literària d'Irene Solà o, per ser més exactes, de les veus amagades entre les carenes frontereres de Camprodon, al Ripollès, i Prats de Molló, al Vallespir?Clàudia Cedó, amb la dramatúrgia, Joan Arqué i Guillem Albà, amb la direcció, Judit Neddermann amb la música, Alfred Casas amb titelles nous de trinca (gosseta, cabirol), Sylvia Kuchinow amb els efectes de llum... tots plegats han fusionat la poètica extreta de la novel·la amb tot el que el teatre els permet fer sense demanar permís a ningú: una mica de teatre de gest, una mica de música que aprofita el do d'alguns dels intèrprets, una mica de titelles plens de sensibilitat, una gossa que parla, un cabirol que rumia i reflexiona, unes bruixes que manen, unes dones d'aigua que per fi treuen la cara, uns núvols que semblen ànimes perdudes i uns morts que recorden als vius d'on vénen i qui són.Una llampegada obre el foc. Els personatges de la Sió, la Mia, l'Hilari i el Jaume s'aniran repetint en la trama. La masia de Matavaques recorda la vida feréstega de la muntanya. El fill dels gegants, evoca la tornada del fill pròdig. Tots els intèrprets —excel·lent quintet capitanejat per Anna Sahun i Laura Aubert— es mouen en aquest intercanvi de veus i d'instruments musicals: violí, violoncel, percussió, amb el contrapunt de la guitarra d'Amaia Miranda, a partir de la composició original de Judit Neddermann, que ella mateixa defineix de fusta, corda i pell.El dilema, quan es fa el fosc final de l'espectacle, és qui acaba guanyant la partida de la interpretació: ¿els personatges fantàstics o els humans? Un dilema que no només és propi de la versió teatral sinó que ja s'endevina en la base literària de l'autora. Sigui com sigui, hi plana sempre un cant a la natura. I ja se sap que la natura regala sempre un nou ball de rams per a la vida.[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'obra de la versió teatral (1). Musicació del poema «Canto jo i la muntanya balla», a càrrec de Jan Garrido (Xiula i Nunavut) amb la cantant Selma Bruna (Grup Malala). Direcció videoclip: Maria Besora Barti i Anna Agulló Prieto. Direcció fotografia: Núria Gascón.
«Unes abraçades insuportablement llargues», d’Ivan Viripàiev. Traducció: Miquel Cabal Guarro. Dramatúrgia: Ferran Utzet. Intèrprets: Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat Morin, Joan Solé Martí i Jordi Busquets Rovira (guitarra elèctrica). Espai: Ignasi Camprodon. Vestuari: Giulia Grumi. Llums: Guillem Gelabert. Música original: Jordi Busquets Rovira. So: Guillem Rodríguez. Vídeo: Francesc Isern. Moviment: Ester Guntín. Caracterització: Àngels Salinas. Fotografia: Bito Cels. Cartell realitzat a partir de l'obra original “El ball”, de Romà Panadès. Disseny gràfic cartell: Pau Masaló. Vídeo promocional: La Rectoria. Estudiant en pràctiques ESTAE: Alba Luz Müller Mundy. Regidors: Pol Quintana / Marc Serra. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Atenció al Públic: Marta Cros i Núria Ubiergo. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d’escenografia i Taller d’escenografia Castells. Agraïments: IAAC, Josep Domènech, Bar El Kit-Kat, Notariat N1, Marta Martí, Jordina Ribó i Pahola Estrada. Producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Mònica Molins. Direcció: Ferran Utzet. Biblioteca de Catalunya, Teatre La Biblioteca, Barcelona, 27 abril 2022. ABRAÇADES ULTRASONORES COM SI FOSSIN DOFINS Si un dia el director Oriol Broggi i La Perla 29 van donar a conèixer aquí el dramaturg Wajdi Mouawad i ja no l'han deixat mai més, ara descobreixen l'autor i director Ivan Viripàiev (Irkutsk, Sibèria, 1974), format teatralment a Rússia, ciutadania de la qual ha renegat públicament pels actes criminals del genocida Vladímir Putin, després d'acollir-se a la ciutadania polonesa.A més, Viripàiev ha anunciat també públicament que tots els drets d'autor que li arribin dels teatres russos on es representen les seves obres els destinarà a l'ajuda del poble d'Ucraïna. Autor compromès, doncs, en un temps on el compromís s'esfuma sovint com una boira passatgera.L'obra creativa hauria d'estar al marge de les actituds personals. Però en aquest cas és gairebé impossible no relacionar-les. Ivan Viripàiev es podria considerar un autor postexistencialista. L'obra «Unes abraçades insuportablement llargues» —estrenada a Rússia el 2015 i que entre molts altres escenaris europeus ha passat també pel Théâtre de La Colline de París que dirigeix Wajdi Mouawad i on recentment ha debutat amb èxit La Perla 29—, beu de l'existencialisme, també de la tradició del teatre rus, de l'atmosfera a vegades angoixant de Txékhov, però va molt més enllà perquè s'empara en un registre dramàtic tan inusual com arriscat amb un discurs que passa de la primera a la tercera persona i que fa cabrioles fins i tot en la segona persona: «Ara tornem... Ara et trec el vestit de noces... Ara em lliuro a tu...»Ivan Viripàiev diu que no escriu un text sinó una partitura musical per buscar la precisió del ritme. Per Ivan Viripàiev, el ritme és l'essència de la seva dramatúrgia. I per ritme, entén la veu, el text, el moviment, el cos, els colors, la llum, la música, el fum... Tot això hi és d'una manera absorbent en aquesta faula contemporània, tal com ell mateix la defineix, sobre la societat que se sent òrfena per l'absència d'una estructura espiritual.El director búlgar Galin Stoev ha qualificat la dramatúrgia d'Ivan Viripàiev de “llengua paradoxal” perquè posa en evidència l'estructura dramàtica i la desconstrueix. I és ben bé així perquè els quatre personatges de l'obra «Unes abraçades insuportablement llargues» s'expressen narrativament, defugen el diàleg, expulsen les rèpliques de l'altre perquè són ells mateixos qui s'autorepliquen, avancen en un tempo de velocitat impensable en teatre, però no defugen les reflexions internes, ni citacions d'altres personatges. I sempre amb una expressió de conflicte intern, de fugida cap al no res, de la recerca del Déu antic que en els temps que corren sembla que ara visqui una llarga excedència laboral.La universalitat de l'obra no és només anecdòtica pel que fa a les localitzacions (primer Nova York i després Berlín) o per les vicissituds (avortament, drogues, intent de suïcidi, alimentació vegana…) dels quatre personatges. O tampoc per l'origen dels personatges, una és de Sèrbia, una altra de Polònia, un altre de Txèquia... sinó per la profunditat del discurs de cadascun d'ells.El director Ferran Utzet —habitual de La Perla 29— és qui ha aportat l'obra d'Ivan Viripàiev a Catalunya, mitjançant la versió catalana del traductor del rus, Miquel Cabal. La va descobrir en unes jornades de dramatúrgia a Nancy. El risc era entendre les claus del registre dramàtic de l'autor i transcriure-les al llenguatge teatral de la companyia.Missió assolida amb nota alta. La nau del Teatre La Biblioteca, aquesta vegada, a la italiana. L'escenari, trepitjat pels espectadors, pot semblar reduït, però aviat s'obre en profunditat com un univers amb un punt blau a l'horitzó o com un oceà amb l'horitzó com a punt final.L'altre risc de la posada en escena era que els quatre intèrprets protagonistes entenguessin el discurs i el registre tal com els arribava en estat pur. També missió assolida. La solvència escènica garantida de l'actriu Alba Pujol; la solvència més “emergent” en teatre convencional de l'actriu Paula Malia; la de Martí Salvat amb la companyia Projecte Ingenu a les espatlles; o la de Joan Solé que havia passat per La Kompanyia Lliure de Lluís Pasqual i també per l'«Àngels a Amèrica» de David Selvas, no desencaixen gens amb la filosofia de fons de l'obra.Desconstruir el que en una altra situació serien un seguit de monòlegs és encara més díficil que enfrontar-se a un monòleg convencional perquè cal transmetre l'angoixa interior de cadascun d'ells per fer-la convergir en una angoixa, com deia al principi, postexistencial, col·lectiva, molt del segle XXI.¿I la partitura musical anunciada per l'autor per aconseguir el ritme? El director Ferran Utzet ha trobat la clau en la presència d'un personatge que no té un paper dramàtic, però que hi és present durant tota la representació: el músic Jordi Busquets Rovira —que pel que fa al teatre ja ha intervingut en els últims dos tres anys en espectacles del Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure— , aquí amb guitarra elèctrica, modulació a tempo i joc de les paraules, pujada de decibels quan la desesperació puja també de to, decibels en descens quan l'angoixa baixa d'intensitat. No es podria entendre l'obra sense l'aportació de la seva banda sonora permanent.Diuen que els dofins tenen una qualitat única entre el regne animal que és el de comunicar-se amb l'emissió de “clics” amb un llenguatge ultrasonor que s'acosta al llenguatge humà i amb una sensibilitat capaç de patir el dolor i gaudir del plaer.Com que els dofins no són aliens de l'obra d'Ivan Viripàiev —i no desvelo res que no es pugi desvelar en relació a la fugida dels quatre personatges— no és cap temeritat comparar el Charlie, la Monica, l'Amy i el Kryštof com si fossin dofins perduts en l'oceà. Uns dofins atrapats en la trentena, insatisfets de la vida que els ha tocat en sort, angoixats per l'opressió ambiental, només esperançats per un lema convertit en himne generacional que, a partir de l'obra d'Ivan Viripàiev, s'ha adoptat gairebé com si fos una targeta de presentació: «Jo et trobo, tu em coneixes. La meva tendresa es troba amb la teva, i l'univers s'expandeix.»
[cliqueu aquí]
VIDEO
«28 i mig». Adaptacions i treball de text: Jeroni Rubió i Oriol Broggi. Intèrprets reposició Grec'22: Laura Aubert Blanch, Guillem Balart, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Enrico Ianniello, Blai Juanet Sanagustin, Clara Segura Crespo, Montse Vellvehí, Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra, un cavall. Intèrprets reestrena al Théâtre de La Colline de París: Laura Aubert Blanch, Guillem Balart, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Enrico Ianniello, Blai Juanet Sanagustin, Clara Segura Crespo, Montse Vellvehí, Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra i el cavall. Intèrprets estrena 2013: Tomeu Amer, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Pablo Derqui, Pol López, Anna Madueño, Clara Segura, Ernest Villegas i Montse Vellvehí i el cavall. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Ribera. Disseny de so: Damien Bazin. Projeccions: Cisco Isern. Treball de cant: Pablo Puche. Confecció vestuari i sastressa: Irene Fernández. Tècnic funcions: Guillem Gilabert. Regidor: Marc Serra. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 20 juny 2013. Reestrena versió en català i italià sobretitulada en francès: Théâtre de La Colline, París, 16 març 2022. Reposició: Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. De l'11 al 12 de juliol. DE LA COLLINE A MONTJUÏC: UNA PERLA NEGRA DEL VIVER BROGGIÀ [Crítica corresponent a l'estrena catalana del 2013. Les referències que s'hi fan, doncs, corresponen a aquell moment escènic. La versió presentada el 2022 al Théâtre de La Colline de París i al Teatre Grec de Montjuïc dins el Festival d'Estiu de Barcelona Grec'22 ha estat revisada, ampliada en algunes escenes i compta també amb alguns intèrprets nous] A la vista del muntatge '28 i mig', t'assalta el dubte de pensar que La Perla 29 o el director Oriol Broggi potser viuen una crisi de creativitat com la que va reflectir autobiogràficament Federico Fellini en el seu film '8 1/2' o 'Otto e mezzo'. Però si fem cas dels resultats i reconeixements de les últimes temporades, de segur que no és això.Aleshores potser hauríem de concloure que Oriol Broggi ho té tot tan ben calculat que només ell sap que ha fet exactament 28 projectes i mig, de la mateixa manera que Fellini diu que havia fet 8 pel·lícules i mitja quan va triar el seu títol emblemàtic. O potser, si som malpensats, hem de començar a creure que La Perla 29 ha estat una xifra falsa i que el número de l'habitatge de Gràcia on va néixer la productora era en realitat un màgic '28 i mig'.Malament ho té, Oriol Broggi si, com el protagonista de la pel·lícula '8 1/2', es pensa retirar a un balneari per repensar el seu futur artístic i personal perquè, com Guido Anselmi, l'alter ego fellinià, tinc la sensació que Oriol Broggi també es veuria perseguit i assetjat per tots aquells dels quals potser voldria fugir, en un moment revoltat que, certament, convida a agafar la manta i córrer.Si això pàssés, ja veig perseguint-lo on fos els espectadors fidels que té, els intèrprets que volen treballar damunt la sorra de la Biblioteca de Catalunya —a pesar d'algun retret irònic de l'actor Pere Arquillué, l'últim Cyrano—, tècnics, escenògrafs, músics i fans en general. Per això ha fet bé, abans que fos massa tard, de refugiar-se en el món oníric, en els records del camí fet i en les fantasies de les quals s'alimenta el teatre.I és així com ha convertit la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya en una mena de Cinnecittà Studios on tot es barreja en nom de la poètica, la sensualitat, les sensacions a flor de pell i la nostàlgia d'un temps que, si bé tampoc no era millor, potser sí que era més feliç.En dues hores, l'espectacle fa un viatge amb ressò italià d'anada i tornada, amarat d'intensitat lingüística: italià, català en diferents modalitats, trossos d'espanyol i... posats a jugar amb la llengua, espriuà i fellinià. Comença amb Dante i 'La Divina Comèdia': "Al bell mig del camí de la nostra vida / em vaig trobar en una selva obscura / del dreturer vial la passa eixida", i enllaça amb el conte popular 'La fugida del pintor Notxa', que s'encaua dins de la seva pintura, i com en un joc de nines russes, entronca amb multitud de records i referències que passen pel món de Fellini, pel món del cinema, pel món del teatre, pel món de La Perla 29 i, en algun moment, pel món de cadascun dels intèrprets. Espectacle, doncs, d'autoria compartida i d'autoria manllevada i combinada amb una estètica que apel·la a la bellesa i la plàstica, amb una acurada il·luminació que crea l'atmosfera tan habitual de la Biblioteca de Catalunya on, fugaçment, hi ha també aigua i foc, per completar el triangle amb la sorra.I en una mena de trencaclosques ben relligat, llampegades de Pirandello, d'Ingmar Bergman, de Bertolt Brecht, de Vicent Andrés Estellés, de Salvador Espriu, de Shakespeare, de Txékhov... 'La primera història d'Esther', 'Coral romput', 'Teresa', 'Sis personatges a la recerca d'autor'', 'Hamlet', 'El rei Lear', 'L'oncle Vània'... I sobretot cinema: 'Una jornada particular', d'Ettore Scola; 'La vida és bella', de Roberto Benigni; 'La strada', de Federico Fellini; 'Casablanca', de Michael Curtiz, amb Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. I molt de Marcello Mastroianni, Claudia Cardinale, Sofia Loren, Anita Ekberg, Zampanó i Gessamina, o el que és el mateix, Anthony Quinn i Giulietta Masina... Una auca d'estrelles mítiques tan mesurada com enriquidora.¿I de recreació ambiental...? El circ, el teatre dramàtic, el teatre dins el teatre, la fanfàrria felliniana, els cortinatges de la casa, el marc d'un quadre gegantí, una projecció audiovisual que crea els diferents espais que s'evoquen, uns números d'escala malabarista de pista, un retall de cotxe de l'època en blanc i negre, un retall de barca, i la sorpresa més ben guardada de la nit: un elegant cavall blanc al qual només li falta que sigui alat i que s'elevi per les voltes gòtiques en una al·lucinació col·lectiva d'un somni compartit.Una companyia de nou intèrprets que donen vida a les desenes de personatges clàssics o reinventats. Remarcables els papers de l'actor Pablo Derqui i l'actriu Clara Segura, que juguen amb alguns dels personatges-mite més protagonistes. Però igualment plens de força els de Màrcia Cisteró —que destapa la seva capacitat a vegades dramàtica i a vegades còmica— o Ernest Villegas i Xavier Boada, potents en els seus discursos, i un dels actors revelació dels últims anys, Pol López, que surt de pretendent d''Els feréstecs' de Goldoni i s'incorpora a la nova Kompanyia del Teatre Lliure, o les intervencons de Tomeu Amer, el més circense de tots, envoltats tots de Montse Vellvehí —que surt de dirigir el ressuscitat Shakespeare Festival— i el debut a la sorra, que no pas a l'ombra, d'Anna Madueño, una de les fundadores de La Perla 29. Oriol Broggi confessa que l'espectacle '28 i mig' és "una proposta artística que encara no havien fet mai". I avança en la presentació que és també "un sac foradat de poemes i imatges, un joc diferent, una mirada inventada, un foc nou que han sentit com a necessari". Per això '28 i mig' és un espectacle que respira la sensació de la creació en llibertat. I per això també es mereixen uns llargs aplaudiments a peu dret i una calorosa temporada d'estiu a la Biblioteca de Catalunya.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2021: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Albert Prat, Magda Puig i Mima Riera. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos / Àngels Salinas. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Assistent direcció: Miqui Uriz. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2021. NORANTA DINARS DE NADAL COM UNA ALENADA DE XAMPANY Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany.Una part del mèrit ja la té el mateix autor, Thornton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans.L'adaptació de la jove companyia La Ruta 40 —nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort.La taula es para en una primera escena amb dues de les minyones de la mansió dels Bayard: coberteria i mantelleria de casa bona. La primera matriarca de la nissaga apareix ja en cadira de rodes. La vellesa i la mort de cada personatge es dibuixen amb el gest, les mirades i la desaparició de cadascú per la que es podria anomenar “la porta de la mort”. Els naixements arriben pel costat oposat, diguem-ne, doncs, “la porta de la vida”, en un cotxet de criatura i amb la mainadera sempre a punt, com si la cigonya existís. Les aspiracions de fer prosperar la fàbrica dels Bayard s'insinuen en cada dinar: un hereu —per fi un nen!— representa el futur.Tot i que tractant-se d'una obra que té el dinar de Nadal com a ambientació principal —podria semblar que les diferències familiars hi acabaran esclatant—, aquestes es mantenen en letargia i, si hi són, no acaben de sortir plenament a la llum, ni que la germana de l'hereu es comenci a sentir desplaçada per la cunyada, ni que una cosina vingui de fora a viure amb la família.En el fons, la casa, la fàbrica, el patrimoni són un altre protagonista de l'obra. Una casa que va envellint, com els personatges, que necessita reformes, que es fa antiga i que els més joves la veuen com un museu del passat i els més vells com el cofre dels seus records.La interpretació coral de la companyia domina un tempo sense presses, entre temps rúfol, nevades o temps de bonança, però que tampoc no s'entreté. És el reflex de noranta dinars on no hi falta ni hi sobra res i on tot el que l'autor depura perquè no hi sigui s'omple amb les vivències o els records que els espectadors en puguin tenir.És per això que el director comenta que quan la funció té espectadors joves, és rebuda amb una actitud vital i moltes de les escenes provoquen somriures i tot. En canvi, quan els espectadors són de generacions més avançades, la tensió es manté en silenci i la lliçó de vida de l'obra és rebuda amb ulls d'experiència que hi detecten segurament un punt més d'amargor per la pèrdua inevitable del passat. Això, pel que sembla, ja passava l'any 1931, data de l'escriptura de l'obra, segons el mateix autor, cosa que constata que l'obra no té edat.I interpretada, com en aquest cas, per una companyia jove, encara menys. Gairebé tots ells són intèrprets que han fet teatre contemporani o innovador. Aquí haurien pogut tenir la temptació de “modernitzar” l'obra. En canvi, la mantenen en el seu ambient original, amb un respecte per l'autor, per l'actitud de cada generació que s'hi reflecteix i pels costums i els hàbits de la família Bayard de ficció, que si bé ja formen part d'una visió romàntica, continuen subjacents en l'interior de les generacions actuals. I, si no, ¿com s'entén que quan arriba el Nadal, per anys que passin, els llums dels carrers i els aparadors, les melodies tradicionals i els costums ancestrals retornin sense excepció i sense que ningú gosi prescindir-ne? Una de les respostes, segurament, la té aquesta petita joia que és «El llarg dinar de Nadal», de Thornton Wilder. O millor dir, noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany.
[cliqueu aquí]
«Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I». Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira i Cristina Arenas / Júlia Truyol (2020). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Música: Jan Fité. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Ajudanta d'escenografia i vestuari: Joana Martí. Cap tècnic: Josep Sánchez-Rico. Producció executiva: Marián Díaz Comas. Cap de producció: Macarena García. Construcció de l'escenografia: Carla Piera. Confecció de vestuari: Albert Pascual i Joana Martí. Equips Teatre Lliure. Coproducció: La Calòrica i Teatre Lliure. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 gener 2020. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 28 octubre 2021. ¡ANCHA ES CASTILLA! La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017) i «Els ocells» (2018). I ara, la mirada sobre un futur imaginat per Txékhov, estrenada a Temporada Alta 2021, «Arbres, vodka i naus voladores».El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni ja llarg. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, abans les possibilitats tècniques del Teatre Lliure i ara el romanticisme de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya amb La Perla 29 d'amfitriona han permès amb el pas del temps engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla.Que un actor faci de reina (Aitor Galisteo-Rocher), ja és prou grotesc. I que una actriu (Carla Rovira) faci de cardenal, està en la mateixa línia. Que la serventa (Esther López) no digui ni mu, també té el seu toc de gràcia perquè l'obliga a expressar-ho tot a través dels gestos d'aprovació i de rebuig. I que el rei Ferran (Xavi Francès) tingui una caracterització de calçasses davant la fortalesa de la reina fins a l'últim badall d'ella dóna joc a remarcar la superioritat centralista sobre la perifèria —llegeixi's, si es vol, de la caverna nacionalista sobre les autonomies històriques.Finalment, que la palla i la brutícia de la corona castellana contrasti amb la finesa, la netedat i l'elegància de l'arribada de Felip el Bell (Marc Rius) i de Joana la Boja (Júlia Truyol / Cristina Arenas), filla d'Isabel I i Ferran el Catòlic, s'explica sense paraules. I com que el temps no passa en va, aquesta escena és una airada de l'Europa neta, culta, lliure, de nord enllà, on la Castella bruta i rància del sud, encara avui, envia al Parlament o als tribunals europeus tot de sentències, euroordres, resolucions i suplicatoris en la llengua imperial sense cap altra traducció.En conclusió, quan la reina s'entesta a fer hereva del tron la seva filla Joana, la també multienfeinada princesa d'Astúries i de Girona, reina de Castella, de Lleó, senyora de Biscaia, duquessa de Montblanc, comtessa de Flandes, comtessa de Barcelona, reina d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Nàpols... i Joana se'n vol escapolir advertint i anunciant: «Però si jo sóc boja!», la resposta d'Isabel I és reveladora: «Da igual. ¡Ancha es Castilla!». Tan «ancha», que la moribunda reina Isabel I ignorava aleshores que qui realment regnaria per poders, en comptes de Joana, seria el fill d'ella i Felip el Bell, Carles d'Habsburg. I així ha anat la cosa des d'aleshores.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Filumena Marturano», d'Eduardo De Filippo. Traducció de Xavier Valls Guinovart. Adaptació d'Oriol Broggi. Intèrprets: Clara Segura, Enrico Ianniello, Marissa Josa, Jordi Llovet, Eduard Muntada, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Montse Vellvehí i Carla Vilaró. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai: Oriol Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. So: Òscar Villar. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells. Confecció de vestuari: Època Barcelona. Assistent de direcció en pràctiques: Andrea Eraso. Fotografia: Sílvia Poch. Disseny gràfic: Pau Masaló. Agraïments: Ciscu Isern i Lali Miró. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 juny 2021. AQUESTA NIT SÍ QUE DORMIREM PLANS! «Aquesta nit sí que dormirem plans!», diu el personatge Domenico Soriano, napolità de raça, esgotat per una jornada de noces a la maduresa que s'endevina que ha estat atrafegada. L'obra «Filumena Marturano» d'Eduardo De Filippo que ha adaptat i dirigit Oriol Broggi té una durada de 2 hores i quart sense pausa que no esgoten gens els espectadors. Ben al contrari, passen d'una revolada i, quan els espectadors —benvingut 70% d'aforament!— en un ambient que torna a recuperar l'escalfor, encara estan aplaudint dempeus —que estrany que és veure espectadors espontàniament a peu dret en una obra catalana!— fa la impressió que tot acabi de començar. Crec que tothom en voldria encara una mica més de la tal Filumena Marturano. Sobretot per continuar veient, escoltant, paladejant cadascun dels personatges napolitans de l'obra —¿o potser volen ser catalans?Domenico Soriano i Filumena Marturano —parella de fet des de fa un quart de segle— potser sí que dormiran plans la nit de noces, però els espectadors surten de la nau gòtica del Teatre de la Biblioteca de Catalunya reviscolats i ben desperts, com si haguessin passat per una sessió de fitness teatral que els estimula els sentits i no els farà cap falta dormir plans.L'obra d'aquest estiu es diu «Filumena Marturano», que ningú no en tingui cap dubte. I potser hi haurà repicó a la tardor o més endavant. N'hi hauria d'haver. La companyia i el retrat costumista napolità —ho dic en sentit positiu perquè de fet hi ha tragèdia i hi ha comèdia— li ha sortit una altra vegada a Oriol Broggi rodona. Al voltant d'una espectacular, expressiva, explosiva i, al final, emotiva actriu Clara Segura fent de Filumena Marturano —fan falta dues hores i quart perquè Filomena Marturano aprengui a plorar!— hi ha també el matís expressiu de cadascun dels altres personatges d'Eduardo De Filippo.L'adopció a La Perla 29 d'Enrico Ianniello —actor molt popular a Itàlia per la telenovel·la «Un passo dal cielo» on interpreta des de fa 6 temporades i més de 80 episodis des del 2011, el comissari Vincenzo Nappi—, però establert a Catalunya on ha plantat fins i tot un parell de fills, juga molt a favor d'aquesta aura de credibilitat atmosfèrica del paisatge de l'obra. I al voltant de la parella protagonista, hi ha la veterana i suggerent actriu Marissa Josa —capaç de tintar de caràcter personal qualsevol personatge, ja sigui d'alçada o d'acompanyament— o la facilitat amb què l'actriu Montse Vellvehí ha passat de la seva habitual elegància a fer aquí de serventa espavilada o el doblet que hi fa l'actriu Carla Vilaró des de la picaresca jove amant de Domenico a la "cubanera" modista de Filumena amb el fil i l'agulla de cosir als llavis.I encara els personatges, com elles, també malanomenats secundaris malgrat que tots són en part protagonistes: els tres fills de Filumena, els actors Jordi Llovet, Josep Sobrevals i Sergi Torrecilla, que també fan un doblet fugaç com a repartidors de restaurant, a més d'Eduard Muntada, l'home orquestra al servei de Domenico Soriano i de la casa, rude però bon jan, boig per prendre un cafè com déu mana, i Xavier Ruano, l'advocat Nocella —Nocella, eh, sí Nocella!—, qui sap si amb llicència o sense, caigut del cel. Tots ells, regalant una expressivitat localista napolitana... o catalana com deia, si voleu, perquè ni que el cap de l'obra sigui a Nàpols, el cor és a Catalunya.El director Oriol Broggi ha fet una trapelleria lingüística que em sembla que no està exempta de debat. A l'obra hi ha català, espanyol, napolità i italià. Olla barrejada. Filumena i Domenico són els que juguen més amb aquesta barreja plurilingüística. Hi ha alguna tirada en napolità de Domenico gairebé inintel·ligible però exultant, hi ha alguna barreja en italià i hi ha frases que comencen en català o en espanyol i acaben en espanyol o en català. Ja he dit que era una trapelleria de l'adaptació que podria haver optat per qualsevol altra combinació. Aquí, Domenico tira a parlar en espanyol i la majoria dels altres personatges s'hi adrecen. Un perill subtil del foment de l'antiga diglòssia que, en aquest cas, la força de l'argument de l'obra i la traça d'Eduardo De Filippo i, sobretot, la potència interpretativa de la companyia difumina i ho deixa en segon pla. Debat de fons, ja he dit, més aviat ideològic que no pas teatral.A «Filumena Marturano» hi ha de substrat la guerra de poders, el desig de Filumena de salvar la família per davant de tot, de salvar els fills ni que sigui sota el preu d'acceptar el cinisme —i els diners, esclar— de Domenico Soriano. Hi ha l'aposta per la dignitat, la dignitat dels fills que es mereixen el nom d'un pare i que és també la dignitat de la mare que ha deixat els tres fills durant un quart de segle en mans acollidores sense donar-se a conèixer com a mare. Hi ha el trio de classes de postguerra: el fill obrer fent de llauner i pare de família, el fill botiguer, camiser i donjoanista i el fill tímid i aspirant a poeta. Hi ha pinzellades de música popular napolitana que marquen només les pauses i els canvis temporals. Hi ha l'escenografia romàntica, amb algunes peces portades de casa dels avis de la companyia, i la vella ràdio Marconi al fons que ja hi havia a «Dansa d'agost», tot sobre un terra hidràulic d'habitatge benestant napolità —¿o del vell Eixample modernista?— que ha deixat en repòs per a una millor ocasió la sorra de la nau gòtica.A «Filumena Marturano hi ha finalment una pàtina de comèdia romàntica d'època —els espectadors més veterans de segur que no es poden treure del cap les imatges de Sophia Loren i Marcello Mastroianni en la versió de «Matrimonio all'italana», del 1964, dirigida per Vittorio De Sica i produïda per Carlo Ponti, parella sentimental de Sophia— i saben que tota comèdia té somriures i llàgrimes. A Nàpols, després de la Segona Guerra Mundial —Eduardo De Filippo la va estrenar just el 1946—, Filumena Marturano no sap com guanyar-se la vida i acaba en un prostíbul on coneix Domenico Soriano que l'allibera de la pudor dels molls del port i se l'emporta a viure amb ell. I així comença tot. Fins al plor final d'ella. No de feblesa, sinó de la joia d'haver guanyat la llarga partida de la seva vida.[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO Renato Carosone interpreta «T'è piaciuta» (1). L'obra de La Perla 29 és inevitable que recordi la versió cinematogràfica «Matrimonio all'italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni, dirigida el 1964 per Vittorio de Sica (2).
NOTA: El gener del 1995, l'actor Alfred Luchetti va traduir directament del napolità l'obra «Filumena Marturano». Luchetti, coneixedor tant de l'italià com el napolità per herència familiar, explicava aquell dia en una entrevista que li vaig fer que havia evitat partir de la versió italiana perquè no era prou fidel a l'original d'Eduardo De Filippo. El mateix Luchetti va fer el paper de Domenico Soriano en les funcions del Teatre Goya on es va representar, que van comptar amb Araceli Bruch (Filumena) i Lola Lizaran (Rosalia). El muntatge, dirigit per Frederic Roda, va tenir en el repartiment, a més, Enric Casamitjana, David Bagés, Pep Miràs, Emilià Carilla, Mònica Lucchetti, Gal Soler, Assun Planas, Tito Lucchetti i Pepita Alguersari. Alfred Luchetti es va “llepar els dits” amb el seu personatge, igual com el personatge de Domenico Soriano ho devia fer a la pastisseria de Nàpols d'on venia la seva situació benestant econòmicament, a més de ser un aficionat a les curses hípiques i un faldiller empredreït, tendència que el va portar a rescatar Filumena Marturano de la prostitució del prostíbul on la va trobar.
«La guerra no té rostre de dona». A partir de textos d'Svetlana Aleksiévitx. Traducció de Miquel Cabal Guarro i Marta Rebón. Dramatúrgia: Oriol Broggi i Clara Segura. Intèrprets: Guillem Balart i Clara Segura. Col·laboracions repartiment audiovisual: Màrcia Cisteró, Maria Hina, Marissa Josa, Pepa López, Nora Navas, Marta Marco, Mercè Pons, Xavier Ruano, Georgina Toboso, Montse Vellvehí i Violeta Broggi. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Disseny de llums: Albert Faura. Disseny de vestuari: Nidia Tusal. Disseny de so: Oriol Broggi i Damien Bazin. Col·laboració efectes sonors: Florenci Ferrer. Postproducció d’àudio: Roger Blasco. Suport vídeo: Ambre Laparra. Regidor d’espai: Marc Serra. Operador Steadycam: Roger Blasco. Control de càmeres: Emili Vallejo. Estudiant en pràctiques STAE: Oriol Torrent. Atenció al Públic: Marc Serra, Juan Boné i Marta Cros. Producció de La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2020. «Encara hi ha algú al bosc». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart Codina. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà. Intèrprets: Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual, Magda Puig. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Música: Pep Pascual i Judit Farrés. Vídeo: Erol Ileri Llordella i Tyler Franta. Moviment i ajudanta de direcció: Carla Tovías. Construcció escenografia: Jorba-Miró. Cap tècnic: Xavier Xipell "Xipi". Tècnics en gira: Rafel Roca i Marc Jódar. Direcció de producció: Òscar Balcells. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Comunicació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà, Núria Olivé, La Tremenda i Toni Cortés. Administració: Mònica Cardús. Fotografies: Oriol Casanovas. Ajudant direcció en pràctiques: Mauricio Serra. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l'Aurora. Coproducció: Temporada Alta - Festival Internacional de Catalunya, Girona i Salt. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 gener 2021. «Testimoni de guerra», de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert i Pol López. Espai escènic: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Zaida Crespo Godall. Il·luminació: Raimon Rius. Caracterització: Àngela Salinas. Producció executiva: Júlia Molins i Maria G. Rovelló. Ajudanta en pràctiques esceografia: Mariona Ríos Pérez (Elisava). Premi Quim Masó 2019. Direcció: Pau Carrió. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2021. QUANTA, QUANTA... PERÒ QUANTA GUERRA! ¿Ha hagut d'arribar una pandèmia global perquè les sensibilitats artístiques hagin girat la mirada cap a una altra pandèmia: la de la guerra? Els successius confinaments arran del coronavirus, el treball a casa, la incertesa sobre si un espectacle es podria no es podria estrenar, la precarietat que la crisi ha deixat en el sector teatral... Tot plegat ha propiciat la programació d'espectacles gairebé en solitari per facilitar el procés d'assaig lluny del treball col·lectiu, fins a trobar-se a l'escenari amb un, dos o mitja dotzena més d'intèrprets i conjuntar el resultat de cadascun d'ells.Tres d'aquests espectacles que s'han estrenat recentment aquesta temporada parlen de la guerra. De la que hi va haver. De la que hi ha. De la que hi haurà. I ve a la memòria aquella expressió en clau de plany que va deixar l'escriptora Mercè Rodoreda en una de les seves últimes novel·les, però ara ampliada i augmentada: «Quanta, quanta... però quanta guerra!»És així. Escoltant els testimonis d'Svetlana Aleksiévitx, o els de la corresponsal de guerra Marie Colvin, o la del fotoperiodista sud-àfrica Kevin Carter o els testimonis més anònims de les dones violades i oblidades de la guerra de Bòsnia, que sembla com si aquells altres testimonis sovint vistos a través de la ficció basada en el genocidi nazi hagin quedat ja allunyats de la memòria més pròxima perquè la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, la Premi Nobel de Literatura del 2015, parla gairebé d'avui mateix quan dóna veu a les dones que han lluitat de sempre a la guerra i que havien quedat ofegades per l'heroisme aplicat habitualment als guerrers. La periodista nord-americana Marie Colvin ho fa de les vivències infernals que havia viscut en diferents confrontacions bèl·liques o de l'encara vigent genocidi sirià on ella mateixa, a la ciutat d'Homs, el 2012, va perdre la vida (l'actriu Rosamund Pike la va interpretar a la pel·lícula «La corresponsal»). El fotoperiodista sud-africà Kevin Carter reviu els escenaris que havia imprès amb la càmera penjada al coll i de com trepitjava la feble maroma entre el neguit o deure professional de captar la imatge —la polèmica foto de la nena sudanesa i el voltor que la vetlla li va donar el premi Pulitzer— i el neguit o deure moral de salvar la víctima.Aquests tres espectacles tenen un tret comú. S'acosten a la realitat de la guerra impregnats de la influència mediàtica dels últims temps. Periodisme, documental, denúncia. Des de la invasió del Golf retransmesa en directe o des de l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York vist també en directe, les catàstrofes, les guerres, els atacs terroristes formen part de la realitat quotidiana des de la petita pantalla a l'hora del plat a taula. Aquests tres espectacles trenquen la rutina i s'endinsen en més enllà de la imatge per aprofundir en la reflexió.És per això que en el muntatge d'Oriol Broggi i Clara Segura a la Biblioteca de Catalunya, «La guerra no té rostre de dona», la protagonista s'explica a un periodista (Guillem Balart). A «Testimoni de guerra», del Teatre Nacional de Catalunya, són els mateixos protagonistes, interpretats per Laura Aubert i Pol López, els que parlen des de la mirada del periodista que ha viscut l'infern a primera línia, en una recreació que en fa Pau Carrió, que debuta en la dramatúrgia després de rebre el Premi Quim Masó. A «Encara hi ha algú al bosc», també al Teatre Nacional de Catalunya, les veus anònimes han estat recollides en clau de testimoni per Anna Maria Ricart i Teresa Turiera-Puigbó, fins al punt que el muntatge teatral, dirigit amb una impresindible delicadesa i una remarcable sensibilitat per Joan Arqué, s'ha ampliat amb un episodi documental televisiu homònim («Sense ficció», TV3).Els tres espectacles han comptat amb una dramatúrgia que oscil·la entre la poètica i la tragèdia i s'han revestit especialment d'una il·luminació que centra el focus d'atenció en cadascun dels rostres expressius dels protagonistes, entre la calidesa i el to tenebrós, perquè darrere de cadascun de tots aquests testimonis hi ha també el fantasma de la mort. La música d'acompanyament i les projeccions han fet que els tres muntatges siguin inclassificables, singulars, excepcionals en moments excepcionals. Els tres defugen tant com poden, malgrat la base de la seva creació i posada en escena, l'estigma del “monòleg”. Els tres tenen el do de la fiblada en els espectadors. I els tres sembla que convidin a exclamar amb una certa impotència: «Quanta, quanta... però quanta guerra!».
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
VIDEO
«Només la fi del món (Juste la fin du monde)», de Jean-Luc Lagarce. Traducció de Ramon Vila. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert. Il·luminació: Pep Barcons. Realització de vestuari: Marta Pell. Suport audiovisual: Francesc Isern. Suport àudio: Damien Bazin. Agraïment especial a Marta Filella. Regidors: Raúl Gallegos i Marc Serra. Tècnics funcions: Juan Boné, Roger Blasco i Aleix Martín. Atenció al públic: Marta Cros, Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Concepció gràfica: Carla Vilaró. Fotografia: Bito Cels. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 20 febrer 2020. És obvi dir que hi ha obres que són només obres d'intèrprets, però aquesta n'és una i cal remarcar-ho. Ells, dos actors, i elles, tres actrius, i les paraules de l'autor, Jean-Luc Lagarce (Héricourt, Alt Saona, Borgonya, Franc Comtat, França, 1957 - París, 1995), mort de sida en plena joventut, després de ser-ne diagnosticat el 1988, poc reconegut com a dramaturg en vida, a pesar que també va alternar la seva faceta d'autoria amb la d'actor i director, però molt reivindicat i valorat després de la seva mort, sobretot amb l'obra «Juste la fin du monde (Només la fi del món)», una mena d'obra-testament que en el fons protagonitza ell mateix, estesa en teatre a una quinzena llarga de llengües i adaptada també al cinema el 2016 pel director Xavier Dolan (actualment encara disponible a Filmin en V.O.S.C), amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes.Cinc personatges que representen cinc membres d'una família esberlada: Louis, el protagonista i alter ego de l'autor, a tocar dels 34 anys, que torna a casa en un poble francès dels afores, després de dotze anys sense posar-hi els peus, amb la intenció d'explicar que té una malaltia i que s'ha de morir. Dic “amb la intenció” perquè el seu desig no s'acabarà de fer realitat. Al seu voltant, la mare, reclosa en el miratge idíl·lic del passat i les festes de diumenge amb les criatures; el germà mitjà, marcat per l'absència durant anys del gran; la germana petita que somnia en un futur diferent i a qui pràcticament no ha vist créixer; i la cunyada, que no coneix i de qui no en sap res, tant d'ella com de les criatures, un nebot i una neboda que han vingut darrera, ella ja té vuit anys.Deia que «Només la fi del món» és una obra d'intèrprets. I és així perquè el discurs és com una roda que gira sempre en la mateixa direcció i que a vegades es repeteix amb diàlegs sense diàleg i amb una clara intenció en aquesta posada en escena que dirigeix Oriol Broggi de remarcar l'angoixa que regna sobre tots cinc personatges i l'enuig de la trobada inesperada —aparentment sense motiu— després de tants anys d'absència.Per això l'obra acaba sent com una travessa d'obstacles plena de silencis, que acaben dient a vegades més del que podrien dir en paraules. I en aquesta cursa d'obstacles, cadascun dels personatges té el repte de superar les tanques que el relat li posa al davant sense fer-ne caure cap, ja sigui amb breus intervencions i, sobretot i especialment, quan s'enfronten a “solos” que es converteixen en monòlegs amb una càrrega emocional i poètica que acaba esclatant com en una partitura musical.En aquest recorregut hi ha la descàrrega de l'angoixa que porta fins a la casa de la infància i la joventut el mateix Louis, interpretat per l'actor David Vert amb la serenor que imposa la fi inevitable que anuncia ell mateix als espectadors i que el porta al “capdavall del món”. I hi ha també la dels dos germans, Antoine, el mitjà, interpretat per Sergi Torrecilla, amb potència per perfilar l'odi que sent per no haver tingut el germà a prop, contra la família i també contra tot el món; Suzanne, la germana petita, amb una intervenció en solitari davant de Louis, interpretada per Clàudia Benito, amb una força evocadora no només de la paraula sinó també del gest i el llenguatge expressiu; Catherine, la cunyada, personatge que dibuixa, com si estigués al marge de tot, l'actriu Màrcia Cisteró; i la Mare, gairebé com si la seva presència hi fos imposada, com un fantasma del passat, que interpreta Muntsa Alcañiz.L'obra «Només la fi del món» exigeix bona disposició per part dels espectadors perquè el remolí de les paraules se'ls poden emportar de tant en tant lluny de l'escena de sorra, una catifa central, una cadira de braços, una calaixera polsosa i un mirall amb ombres de baf, tot cobert per teles embrutides pel pas del temps que van destapant a poc a poc els vells mobles, al llarg de l'hora i tres quarts de la trama.La garantia és triple: el repartiment dels cinc intèrprets configura una simfonia perfecta; la dicció de tots ells és impecable, qüestió essencial pel tipus d'obra que planteja l'autor; la versió catalana de Ramon Vila —habitual membre de la companyia sobretot com actor— sona com si fos original, tot i que hi hagi només un estrany i fugaç tractament de “vostè” de Louis amb Caherine, la cunyada, influït o deixat així expressament per fer notar l'escrupolós costum francès, tan al·lèrgic al “tu” ni que sigui en relacions familiars mentre no es trenca la barrera de la confiança.Oriol Broggi, des de la direcció, ha fet que el retorn del “fill pròdig” es manifesti durant tota la trama. L'obra té alguna cosa de rerefons místic. Potser per això el cartell, amb mà gràfica final de Carla Vilaró, s'ha basat en un autoretrat del 1910, de l'austríac expressionista Egon Schiele, considerat un pintor envoltat també d'una aura de misticisme. La mirada d'Oriol Broggi no té res a veure amb la que hi va fer el director Roberto Romei el 2003, al Teatre Tantarantana, a partir d'una versió de Jaume Melendres. I tampoc no s'ha emmirallat en la recent adaptació cinematogràfica de Xavier Dolan, molt onírica pel que fa a imatges i menys angoixant pel que fa als personatges. Louis —costa no dir-li Jean-Luc!—, en aquesta versió, s'adreça als espectadors sense amagar el que ha vingut a fer i a dir ("als 34 anys em moriré”) i es planta davant d'algun dels altres personatges només per escoltar-los sense dir res, com passa amb el seu germà Antoine i la seva germana Suzanne, en el seus abrandats discursos.Però davant del teló d'acer que el llarg temps d'absència ha marcat entre ell i la família, la confessió anunciada als espectadors des del primer moment no arriba als altres perquè Jean-Luc és fa receptor de les ferides que tots ells arrosseguen: la germana petita no es vol quedar al poble; el germà mitjà té una feina rutinària i no ha trobat l'amor en la seva dona Catherine; la Mare viu en un núvol imaginari del passat; i Catherine, la cunyada, s'ha fet insensible a la falta d'amor que persegueix la família. I és que sovint el dolor amagat que arrossega un mateix acaba sent ofegat pel dolor a cor obert que mostren els altres.
VIDEO
VIDEO
Imatges de la representació de l'obra teatral «Només la fi del món» al Teatre Biblioteca de Catalunya (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 2016 de Xavier Dolan de la mateixa obra (2).
«Acorar», de Toni Gomila. Intèrpret: Toni Gomila. Espai escènic i vestuari: Rafel Lladó. Il·luminació i so: Rafel Febrer. Ajudant direcció: Antònia Jaume. Direcció: Rafel Duran. Companyia Produccions de Ferro. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 2 novembre 2012. Reposició: 13 octubre 2013. Reposició: 25 febrer 2015. Reposició: 15 juny 2016. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 23 octubre 2019. I un dia va arribar 'Acorar'. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar.El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials.Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.'Acorar' és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin conscieència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble.Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila fa un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic. I endolceix el seu relat amb ironia i bon humor fent reviure els personatges dels quals parla i mantenint-los en una capsa de vidre perquè siguin observats, però només per mirar-los i no tocar-los, de tan fràgils.L'escorxador d'ofici sap que és el botxí que ha de clavar la ganiveta fins al fons del cor del porc i extreure'n tota la sang i el budellam. Sap també que ningú no té el secret de la sobrassada perquè no es torni blanca i esmorteïda. De la mateixa manera que sap que ha de clavar les paraules fins al fons de l'ànima dels que l'escolten perquè ningú no té tampo el secret de la llengua perquè no es torni, com la sobrassada, blanca i esmorteïda.
«Això ja ho he viscut (I Have Been There Before)», de J. B. Priestley. Traducció de Martí Guillén. Intèrprets: Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Roc Esquius, Carles Martínez i Lluís Soler. Escenografia: Max Glaenzel. Llums: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Vestuari: Nina Pawlowsky. Regidor: Marc Serra. Tècnics de funcions: Roger Blasco i Joan Boné. Tècnic de suport: Emili Vallejo. Construcció de l'escenografia: Xarli Hernández Pol. Confecció de vestuari: Època Bcn i Sastreria Giordano. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Ester Porcel. Estudiants en pràctiques de l'ESTAE: Marina Solés i Pau Vila. Fotografia: Bito Cels. Atenció al públic: Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 14 juny 2019. Reposició: 18 setembre 2019. Un fals thriller. Sí, d'acord, hi ha una pistola... Hi ha fins i tot un tret... I hi ha un enigma... O un fals enigma... Hi ha un «ai, ai, ai!»... Però ni el doctor Görtler és l'inspector que trucava en aquella altra obra de l'autor J. B. Priestley (Bradford, 1894 - Stratford-Upon-Avon, 1984) ni els hostes de l'hostal del camp anglès són la família dels seus Conway.«Això ja ho he viscut» és una altra cosa dins de la trilogia del temps de l'autor («Times Plays») i diria que és també la que, sota l'aparença de senzillesa, acaba complicant més la comprensió o el seguiment dels espectadors, sobretot perquè no hi passa «res» i el que hi passa de rerefons exigeix entrar en el camp del teatre no només de text sinó científic i filosòfic.És cert, tothom ha viscut en un moment donat que allò que veu, escolta i viu ho ha vist, escoltat i viscut en un altre temps. En diuen el somni precognitiu, en argot, el déjà vu. I això és el que es desenvolupa en la trama de l'obra. El principal artífex d'aquest fenomen és el doctor Görtler, un físic alemany, amb un passat enigmàtic, que arriba a l'hostal i que acabarà alterant el benestar de tots els altres.«Això ja ho he viscut», sense el sextet d'intèrprets que ha dirigit Sergi Belbel, correria el risc de desconcertar l'auditori que, al cap de dues hores i mitja amb entreacte inclòs —i la versió ha estat lleugerament escurçada—, sembla que encara esperin que passi allò que no passarà mai.Entremig, els queda l'opció de relaxar-se amb les diferents escenes —algunes corals i la majoria de parella— i la interpretació de cadascun dels personatges. L'actriu Sílvia Bel i l'actor Lluís Soler, el matrimoni que arriba a l'hostal, protagonitzen alguns d'aquest tàndems. I l'actor Carles Martínez, el doctor físic, proporciona algunes de les escenes més enigmàtiques. Les intervencions dels tres no es limiten a la paraula sinó que la direcció ha fet que hi hagi alguns silencis, algunes pauses, alguns temps morts i algunes mirades a l'horitzó de l'auditori, en un punt llunyà.Molt diferents són les actuacions de Míriam Alamany i Jordi Banacolocha, pare i filla hostalers, que són els dos intèrprets que aporten dinamisme a l'acció i s'autoagiten progressivament amb l'arribada dels hostes i la seva actuació. Entre tots ells, un jove mestre en convalescència, l'actor Roc Esquius, que protagonitzarà de cop i volta una escena impulsiva i pseudoromàntica amb Sílvia Bel, que s'infiltra en la trama precipitadament, sense prefesteig, gairebé sense saber per què. Bé, sí. Perquè la trama rodoli cap al desenllaç i punt final.Sergi Belbel ha fet amb la seva direcció una posada en escena estilista —l'escenografia té pinta de teatrí amb aprofitament d'un fons que representa l'interior de l'hostal— sense trencaments, mil·limetrant el text de J.B. Priestley, lluitant, em sembla, contra el llast d'un registre dramàtic que prové de finals dels anys trenta (del 1937) i confiant, sobretot, en la brillantor sense excepcions dels sis intèrprets. Però, malgrat la bona feina de la companyia, m'ha semblat detectar un cert cansament en l'auditori. Potser una certa angoixa per no acabar de saber ben bé cap on els condueix la trama. O potser perquè els sembla, com proposa precisament el moll de l'obra, que tot plegat ho han viscut en un altre temps.
VIDEO
«Un, ningú i cent mil», de Luigi Pirandello. Adaptació de Ferran Utzet, a partir de la traducció de Marina Laboreo. Intèrprets: Laura Aubert i Marc Rodríguez. Espai i utilleria: Paula Miranda. Llums: Pep Barcons. So: Guillem Rodríguez. Vestuari: Giulia Grumi. Assessor de moviment: Xavi Duch. Regidora: Marta Garolera. Tècnic de funcions: Juan Boné. Atenció al públic: Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Suport tècnic muntatge: Fernando Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci, Ester Porcel i Emili Vallejo. Estudiants en pràctiques ITES: Clàudia Alba i Sara Farré. Fotografia: Bito Cels i David Ruano. Direcció: Ferran Utzet. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 26 abril 2019. «Teniu el nas gran!» «Es diu “gros”» «¿Eh?» «Jo, senyor, si tingués aquest temple, manaria a l'instant que algú me l'amputés.» «¿És un roc? ¿És un pic? ¿És un faig? ¿Què dic un faig? No, no, que és tota una muntanya!» «Poc que és un nas, això d'aquí davant! Potser és un melonet. Potser és un nap gegant!»De nassos, ja se'n va sentir a parlar sota la nau gòtica del Teatre Biblioteca de Catalunya entre el 2012 i el 2013 amb la versió del Cyrano de Bergerac que va protagonitzar Pere Arquillué. Sentir ara parlar d'un nas, potser no tan gros i tan popular com el de Cyrano, però sí que força torçat i més aviat girat cap a l'esquerra, descrit per Luigi Pirandello, és tota una altra cosa, però, al cap i la fi, els dos autors fan del nas una al·legoria filosòfica de la vida.El quid de la qüestió que es dispara de seguida tot just comença el relat pirandellià em porta per uns instants el Cyrano, potser perquè el traductor de l'obra d'Edmond Rostand, Xavier Bru de Sala, coincidia el dia de la meva funció també com a espectador. En aquesta ocasió, la traducció parteix de l'última novel·la de Luigi Pirandello, escrita el 1925 i publicada dos anys després, i és de Marina Laboreo, publicada el 2017 a l'Editorial Ela Geminada, sota la direcció de l'actual cap de la Institucio de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà.Sembla que, precisament a partir d'aquella traducció, un primer tast escènic de l'adaptació actual feta pel director Ferran Utzet ja va trepitjar la Biblioteca de Catalunya. I del tast inicial s'ha passat ara al primer plat, el segon i les postres, gairebé amb cafè, copa i puro, amb un espectacle de gourmet que regala a Pirandello una de les dramatúrgies més arrodonides, lúdiques i farcides de multiregistre escènic que el signant de la coneguda obra «Sis personatges a la recerca d'autor» no s'hauria pogut imaginar mai.El protagonista de la novel·la «Un, ningú i cent mil», Vitangelo Moscarda (interpretat per Marc Rodríguez) se sent enfonsat quan Dina, la seva dona (interpretada per Laura Aubert) li retreu el nyap del nas tort i algunes petites perles més sobre el seu físic. Vitangelo ja no serà el mateix des d'aleshores i fins i tot traspassa el seu problema personal a l'estatus financer del qual sobreviu, herència del seu pare, fundador d'un banc, que Vitangelo vigila només a distància perquè en el fons té ganes de cridar a cor què vols que el seu progenitor era un “usurer” amb la intenció de treure's l'estigma que arrossega. Però furgar massa en la crisi d'identitat pot tenir males conseqüències. I les de Vitangelo Moscarda acaben amb la seva entrada en el món dels bojos quan ha traspassat el límit del mirall en el qual s'ha mirat i no s'ha reconegut.El director Ferran Utzet porta aquesta lectura filosòfica de Pirandello al teatre més quotidià barrejant el fantàstic amb la cruesa del realisme, amb algunes esquitxades de surrealisme, un bany de fregolisme, moments de clown de parella i fins i tot instants de teatre d'objectes. I ho fa a més amb la parella artística Aubert / Rodríguez o Rodríguez / Aubert, humor innat dels dos a banda, perquè l'estructura del muntatge, d'una hora i tres quarts, fa que aquell que comença sent Vitangelo i aquella que comença sent Dida, intercanviïn els papers i, a més, sobretot en el cas d'ella, els multipliqui abans a ritme accelerat per uns quants dels personatges secundaris que apareixen en el relat.En aquest joc múltiple de miralls, no havent-n'hi encara prou, el director Ferran Utzet s'ha proposat enganyar els espectadors amb un joc de cadires, sempre dins l'ordre establert de localitats. Primer, sacrificant exactament l'ocupació de mitja sala de les dues grades deixant les localitats buides i, després, fent que tothom es mogui de grada a grada per veure del revés, a la segona part, allò que havia vist abans de l'indret a la primera part.Una adaptació molt personal i enriquidora del text, amb molt bona interpretació de la parella de protagonistes —més incisiu ell a l'hora del primer plat i més incisiva ella a l'hora del segon plat—, amb una il·luminació que acompanya en tot moment l'acció, un treball de so que complementa els diàlegs, una enganxadissa i eclèctica banda sonora i un epíleg en clau de puzzle amb fotogrames i seqüències cinematogràfiques que també han fet del joc de miralls la seva obsessió amb mirades tan oposades com les que van de clàssics de Charlot o Mr. Bean a més controvertides com la de Stanley Kubrick, amb Nicole Kidman i Tom Cruise, i la cèlebre pel·lícula «Eyes Wide Shut». I tot plegat per un nas una mica esquerrà!
VIDEO
VIDEO
«La reina de la bellesa de Leenane», de Martin McDonagh. Traducció de Vicky Peña. Intèrprets: Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco i Ernest Villegas. Escenografia: Sebastià Brosa. Llums: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Marc Serra i Paula Torrecilla. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Suport regidoria en pràctiques de l'ITES: Sara Farré. Ajudantes escenografia: Paula Font i Paula Gonzàlez. Ambientació vestuari: Marta Pell. Construcció: Ou i Xarli Hernández Pol. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Emili Vallejo. Fotografia cartell: David Ruano. Fotografies espectacle: Bito Cels. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Ailin Migliora. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 febrer 2019. La sorra acaba feta pastetes de tanta aigua de pluja, aquesta vegada. I això encara impregna més la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya de l'atmosfera irlandesa que la companyia La Perla 29 ha anat explorant amb altres obres anteriors com «Translations» o «Dansa d'agost», de Brian Friel o «La presa» de Conor McPherson.La música celta tampoc no hi falta —hi un aparell de ràdio local a la granja de Leenane que la retransmet per dedicatòria—, però diria que, en aquesta ocasió, amb una certa mesura, com si la força de la història del dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) —encara més “força” perquè l'obra és de les seves primerenques de quan tenia només 26 anys— no es volgués veure gaire alterada per elements externs.En canvi, sí que la direcció de Julio Manrique opta per una representació en alguns moments extremament “física” amb la sortida dels intèrprets del marc escenogràfic —un quadrilàter de l'interior de la granja profusament ambientat amb tota mena d'objectes casolans que han anat caient en la paràlisi d'una època— fins i tot amb un dels protagonistes encerclant-lo en una mena de minimarxa atlètica que serveix també perquè mentre fa la lectura d'una de les cartes enviades a Leenane no sembli un temps mort sinó un temps ple de vivesa dins de l'acció.És hora de dir que aquesta nova posada en escena de «La reina de la bellesa de Leenane» —els més veterans en recordaran la primera del 1999, a La Villarroel, dirigida per Mario Gas, amb Montserrat Carulla i Vicky Peña, mare i filla de ficció i a la vida real, prou premiada en el seu moment— torna a ser una excel·lent versió que, sense deixar de banda la traducció esgarrapadora que ja en va fer Vicky Peña aleshores, perfila ara, més d'acord amb el moment actual, el personatge més jove, el del germà petit, tant en la seva actitud davant la vida com en el seu registre lingüístic.«La reina de la bellesa de Leenane» necessita dues actrius que dibuixin una mare i una filla que destil·lin l'amor i l'odi, la feblesa i la violència, que han anat covant al llarg dels anys —la mare en té al voltant dels 70 i la filla, al voltant dels 40— en un racó de les pastures irlandeses. Si aleshores van ser Carulla-Peña, ara aquest nou tàndem puja de calories amb Marissa Josa i Marta Marco. La primera, gairebé immòbil, fins que es dispara enlaire, en el seu balancí —mentre algú li prepari les farinetes— i la segona, d'un lloc a l'altre, sense un minut de repòs, trastejant, fent totes les feines, al servei de la mare, com un olla la pressió de la qual s'endevina que és a punt d'explotar. I explota.Martin McDonagh no només és un artesà d'estructures teatrals sinó que sap quan cal fer un gir en la trama per sacsejar els espectadors. «La reina de la bellesa de Leenane» sacseja de debò i no només una vegada durant 100 minuts. Però el director Julio Manrique ha fet múrriament que l'espectador s'enganyi i reforça alguns pics d'humor que, de fet, ja porta amagats a la màniga l'obra original, en els estira-i-arronsa entre mare i filla.«La reina de la bellesa de Leenane» de La Perla 29 és un espectacle del tot arrodonit amb una interpretació meticulosa, tot i que fa la impressió que ragi amb naturalitat, espontàniament, com si tot passés alhora mateix. Marissa Josa s'hi referma com a veterana i gran actriu que és en el paper de la mare Mag Folan. I l'actriu Marta Marco es balanceja amb transicions de gran potència actoral amb un domini de canvis anímics del seu personatge, el de la filla Maureen. Al costat d'elles dues hi ha l'actor Enric Auquer, en el paper del germa petit, Ray Dooley, que ja he esmentat abans en el seu registre de jove rural, de bona fe, posat al dia. I, finalment, l'actor Ernest Villegas, el germà gran, Pat Dooley, l'home que fuig, l'home que escriu la carta d'amor per Maureen, l'home que admet des de la llunyania ser rebutjat i que, sense saber-ho, desencadena l'espurna de thriller que Martin McDonagh incorpora en una història de passions personals, totes amb la mirada irlandesa cap al mite de l'Amèrica feliç, encotillades per la bellesa de les muntanyes de Leenane.
VIDEO
«4D òptic», de Javier Daulte. Traducció de Toni Casares. Intèrprets: Antònia Jaume, Nuria Legarda, Sandra Monclús, Nora Navas, Carme Poll, Jordi Rico, Albert Triola i David Vert. Vestuari: Marian Coromina. Escenografia, llum i so: Javier Daulte. Col·laboració en el so: Damien Bazin. Perruqueria i maquillatge: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Marc Serra i Marta Garolera. Tècnic: Juan Boné. Construcció escenografia: Xarli. Equip de muntatge: Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Emili Vallejo. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Ailin Migliora. Fotografia: Pep Daudé i Bito Cels. Disseny: Andrea Gusi. Cançó: «Harta de ti». Música: Carles Torregrossa. Lletra: Carles Torregrossa i Javier Daulte. Veu: Sandra Monclús. Assistent de direcció: Jordi Cid. Ajudant de direcció: Víctor Muñoz Calafell. Direcció: Javier Daulte. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya. Barcelona, 29 novembre 2018. He de confessar d'entrada que em feia una certa por retrobar una obra vista fa exactament quinze anys, el novembre del 2003, i amb els mateixos intèrprets d'aleshores... però una mica més crescudets —la companyia dedica un record al malaguanyat Quim Dalmau, que va morir el 2014, als 42 anys—. I també he de confessar que aquella versió —crec que, en el meu cas, a l'Espai Lliure, tot i que va néixer a la Sala Beckett— va ser un risc per part de l'autor, que es va avançar agosaradament al seu temps.«4D òptic» especula amb un joc de doble vida, la real i la virtual, un fet molt de ciència-ficció pura fa quinze anys, però que actualment ha entrat a formar part de la fantasia quotidiana a través de la ficció romàntica —cal tornar a esmentar la sèrie «Si no t'hagués conegut», de Sergi Belbel, a TV3—; amb els canvis de personalitat a través dels múltiples videojocs; amb les aventures en clau d''«Scape room» —per cert, també en una recreació en cartellera al Teatre Goya—; o amb l'organització de congressos i fires com la «Barcelona Games World» on no només s'hi munta una «Scape room» sinó que també hi ha la possibilitat d'experimentar jocs de diferents àrees temàtiques de realitat virtual i augmentada.Però, per contrarestar la meva confessió inicial, també he de dir que la por s'esfuma de seguida i que un es troba davant una obra renovada, fresca, àgil, entretinguda, divertida i intel·ligent dramàticament i amb una exigència actoral màxima per la duplicitat de personatges de tots els intèrprets i el canvi de registre —sense oblidar el vestuari— que es veuen obligats a fer en qüestió de segons.L'autor Javier Daulte (Buenos Aires, Argentina, 1963) ha aconseguit que, amb la maduració del temps, l'obra hagi trobat el seu bon tast i, si fa quinze anys, algunes escenes com les de la teoria de laboratori sonaven més aviat confuses, ara han pres l'aire de comèdia convidant els espectadors a no fer gaire cas de les conclusions científiques i portant-los, de seguida que es corre el perill de perdre's, cap al discurs lúdic on prenen molta més força les relacions personals i els sentiments entre els diversos personatges.També cal observar que la versió original arribava a més de dues hores i mitja. La retallada actual fins a dues hores justes no només és prudent sinó que s'adequa als hàbits convencionals dels espectacles actuals i reajusta el muntatge en espai i temps. Quinze anys després, vulguem o no, tot pot anar més de pressa perquè tothom sap més a l'avançada de què es parla i es poden evitar accions i discursos que alentirien el ritme.¿Què hauria passat si Javier Daulte hagués decidit remuntar l'obra amb nous intèrprets? No ho sabem. El que sí sabem és que els vuit intèrprets han madurat professionalment i que aquesta evolució és positiva per al muntatge. Entre les més sonades, la trencadissa en els estats d'ànim dels personatges de Paulina / Angie, que interpreta Nora Navas. O el brutal canvi de registre d'Andy / Ojeda que interpreta Jordi Rico, excepcional, esclar, en el cas del germà disminuït psíquic, capaç de fer brotar el somriure malgrat la crua realitat que representa. I també el triple paper de Sandra Monclús, com a Mònica de d'Almessi / Gina / La Bàmbola, actriu capaç de fer créixer els monòlegs, d'arrossegar els espectadors com a cantant pop —atenció a la seva interpretació final de la peça «Harta de ti»— i de mantenir l'aire congelat com a figura de cera en el paper de la nina Bàmbola o de dibuixar una fesonomia de thriller en el fosc final.Les actrius Nuria Legarda, Carme Poll i Antònia Jaume es mouen molt bé quan fan de membres de laboratori i també en els papers dels personatges vividors de la realitat virtual. A David Vert li toquen els papers de Róber / Sordo, amb una rematada final de paràlisi facial en clau de iogurt que no supera qualsevol ciència-ficció. I Albert Triola, la nova incorporació de la companyia, es baralla amb els personatges de Max / Senillosa, dues cares d'una mateixa moneda en mons diferents.Estem parlant de personatges que fan de físics, matemàtics, doctors quan es troben en el món real als laboratoris Roosenvart amb el seu experiment i també de mafiosos quan formen part del grup de pispes que habiten en el món virtual al castell o casalot Urkel. Deia aquí mateix fa 15 anys: «El gènere de la ciència-ficció té sempre un perill que, en el cas de l'obra «4D Òptic», se supera sense entrebancs: no arribar a fer creïble allò que s'explica. I precisament, l'estructura dramàtica del muntatge de Javier Daulte, tot i jugar amb la ciència-ficció de fons, va fent creïble i real la història que construeix amb el recurs del doble joc, el que a l'escena s'anomena “realitat alternativa”, que fa que els espectadors visquin dues històries, dos temps diferents, amb uns mateixos personatges amb dues vides distintes.»La direcció de l'obra aconsegueix que els dos mons no s'estavellin l'un contra l'altre. El guió entrellaça amb artesania de trencaclosques cadascuna de les dues parts. La interpretació posa al límit cadascun dels personatges. El resultat immediat és el seguiment de la intriga i la resolució de l'enigma per part dels espectadors.»Per descomptat, ni el gènere de ciència-ficció ni el gènere negre serien res sense aprofundir en les intríngulis de les relacions humanes i dels sentiments. I l'obra té també aquest ingredient com un dels essencials que fan interessant la trama. Un pols d'humor acaba arrodonint el conjunt. El que menys interessa és allò que els científics del laboratori investiguen sinó allò que es cou a l'altra vida —una altra mena de laboratori— i la manera com, des d'aquesta, es pot manipular l'altra fins a fer que canviïn els fets inevitables i més consumats.»
VIDEO
«Una Ilíada», de Lisa Peterson i Denis O'Hare, a partir de «La Ilíada», d'Homer. Traducció anglesa de Robert Fangles. Traducció catalana de Neus Bonilla. Revisió del text: Marc Artigau. Intèrpret: Eduard Farelo. Músic: Juan Pablo Balcázar (contrabaix). Espai i vestuari: Xesca Salvà. Llums: Marc Lleixà. So: Clara Aguilar. Assessora moviment: Carlotta Bruni. Tècnic de llums: Jordi Baldo. Tècnic del teatre: Emili Vallejo. Cap de sala: Marta Garolera. Atenció al públic: Núria Ubiergo. Fotografia: David Ruano. Disseny: Andrea Gusi. Producció executiva: Saarah Zebede. Premsa: Neus Masferrer. Ajudant direcció i regidor: Marc de Lanuza. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Coproducció de Martel Produccions i Temporada Alta. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2018. Hi ha monòlegs més complexos que uns altres. Aquells que, malgrat que l'intèrpret s'hi trobi sol, s'autoreplica ell mateix amb una història més o menys viscuda o més o menys real són més fàcils de superar. «Una Ilíada» és una de les interpretacions més complexes, més difícils d'autoreplicar, més delicades pel seu contingut de nivell toponímic, patronímic i lingüístic. Homer era Homer. I els anys, per als lectors de clàssics de les generacions modernes avesades a la informació sintetitzada i fugaç, no passen en va.L'actor Eduard Farelo s'hi enfronta en un arriscat salt al buit que només es pot rebre amb admiració. Dels més de 15.000 versos de la «Ilíada», el poema èpic grec del qual té l'autoria Homer des del segle VIII aC., els autors Lisa Peterson i Denis O'Hare en van fer una versió lliure narrativa que s'acosta a l'hora i mitja i que en la versió catalana ha comptat també amb una traducció que no podia trontollar per enlloc —i sona molt bé!— i una revisió textual dramatúrgica de Marc Artigau.Eduard Farelo arriba a l'escena com si vingués d'una missió guerrera —la guerra de Troia, esclar, queda molt lluny—, amb posat de pòtol, amb un “petate” a coll, com en diuen del sac d'equipatge els que exerceixen l'ofici militar, disposat a contar tot el que ha passat, qui ho ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat i per què ha passat. Allò que en periodisme contemporani en diuen les sis W.És això. Farelo / Homer, el Poeta, fa una crònica de guerra, de les guerres, de fet. No només de la de Troia. De totes les guerres. Des de la més antiga fins a la més recent. Amb els seus protagonistes: Hèctor, Agammèmnon, Andròmaca, Príam, el colèric Aquil·les impregnat de gelosia... Un bé de personatges i un bé de déus! El recitatiu és intens. I Eduard Farelo resisteix i es converteix en tots ells i en tots els espais de l'antiga Troia, juga amb els espectadors i la història de la «Ilíada» fent una comparació entre l'època de la qual parla i l'actual, trencant el discurs amb tocs d'ara i aquí per desactivar i reactivar la imaginació de l'auditori que només té davant el personatge entre dos panells gegants foscos que reflecteixen la seva imatge i la del contrabaixista que l'acompanya (Juan Pablo Balcázar), sense l'ús de cap projecció d'audiovisual èpic que distorsionaria la intenció escènica, només deixant-ho tot a la força de la paraula i al lament de la fusta i la corda del contrabaix.Hi ha un moment del discurs en què Eduard Farelo / Homer recita una tirada de noms de guerres dels últims segles. Quina capacitat memorística en temps escènics on ja no existeix l'apuntador! Dins de la narrativa, és el moment més intensament poètic. Recorda i enllaça, pel registre, amb tirallongues de poemes narratius de Gabriel Ferrater o de Vicent Andrés Estellés. I és també quan la particular «Ilíada» que ha explicat entronca més directament amb la crua realitat del món present. ¿La tirada de guerres tindrà mai fi...? ¿De debò, com diu el Poeta al començament de la «Ilíada», l'esperança que cada vegada que explica la història sigui l'última... és complirà? Sembla que Eduard Farelo aconsegueix que els espectadors es quedin també amb aquest desig que traspua por i que es compensa amb l'autoengany de l'esperança.
VIDEO
«Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Creació musical: Joan Garriga. Intèrprets: Ivan Benet, Anna Castells, Nora Navas, Pau Roca, Clara Segura, Montse Vellvehí i el cavall Juguetón (reposició setembre: Marta Marco i Júlia Bonjoch). Músics: Joan Garriga, Marià Roch i Marc Serra. Espai escènic: Oriol Broggi. Vestuari: Berta Riera. Llums: Pep Barcons. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Confecció vestuari: Irene Fernández. Suport tècnic muntatge: Irene Ferrer, Jordi Larrea, Dani Pino i Arnau Planchart. Estudiant en pràctiques Estudis Teatrals IT: Carles Algué. Atenció al públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Ajudant direcció i suport regidoria: Anna Castells. Regidora: Anna Cuscó. Tècnic llums: Juan Boné. Tècnic so: Òscar Villar. Direcció: Oriol Broggi. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 juny 2017. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: 20 juny 2018. Reposició: 6 setembre 2018. Tragèdia sobre la sorra. ¿I com es representa una tragèdia on es branda la navalla, flueixen la ràbia i l'odi, es tensa l'ambient, però a l'hora de la venjança tot queda elevat a categoria poètica gràcies a la paraula? La resposta és García Lorca que escriu l'obra a partir d'una notícia tràgica ocorreguda en una boda a Níjar (Almeria) i basada, doncs, en un fet real que llegeix l'estiu del 1928 en un retall del diari. Trenta anys després, d'aquesta transfusió de la realitat a la literatura se'n diria "realisme social". Actualment, la ficció ha retornat a la realitat i ha quedat superada en comparació a les notícies quotidianes de violència de gènere.És aquí on es vol que l'obra «Bodas de sangre» connecti ara amb la generació de la societat del segle XXI, però diria que continua guanyant la partida la veu del poeta que narra i musica a la vegada i que, malgrat que fa un fresc sobre la realitat que l'envolta, no s'està d'incorporar-hi encara alguns dels elements simbòlics, com la Lluna i la Mort, que l'havien fet un autor difícil de portar al teatre i que amb «Bodas de sangre», torna a la tragèdia realista, es reconcilia amb el públic.El director Oriol Broggi ha conservat la intenció de García Lorca i no s'ha deixat engolir per falses modernitats. Les seves «Bodas de sangre» respiren encara ruralia de l'època, com el poeta segurament hauria volgut que respiressin. No només sobre la sorra, la terra pedregosa que les mans del camperol dominen i amanseixen, sinó també cedint el protagonisme a la paraula. I per enaltir encara més aquesta mirada poètica, concentra tots els personatges de l'obra en sis intèrprets, que fan doblet sense que això alteri la comprensió de la tragèdia.Dic sis intèrprets, però en realitat hauria de dit set, perquè el cavall Juguetón —que va i ve cada dia com una vedet de la funció en el seu vehicle particular i remolc especial que l'espera a la plaça de la Gardunya per transportar-lo a la cavallerissa de Viladecans— és un intèrpret més, a vegades sense regnes, que sembla que actuï de debò al ritme de la banda sonora dels tres músics i la composició original i les versions de Joan Garriga (De Dusminguet a La Troba Kung-Fú) o que escolti i reflexioni atentament sobre allò que es diuen els personatges.Amb el cavall a la pista —que s'ha engrandit a quatre bandes encerclades per una tanca de fusta amb cadires entapissades de nou i més còmodes— es crea una atmosfera de pel·lícula de vaquers i Joan Garriga i els dos músics que l'acompanyen (Marià Roch i Marc Serra) fan algunes picades d'ullet a les tonades bucòliques d'Ennio Morricone, que es fan del tot evidents quan l'amazona de la companyia, l'actriu Montse Vellvehí, es transforma en el genet de Juguetón, fent-lo passejar senyorívol amb la crinera negra al voltant de la pista o fugint al trot pel passadís entre grades, amb un domini subtil de la dona sobre la bèstia que sempre ha representat el poder, la sexualitat masculina i l'atracció cap a l'home. Per això, Juguetón acaba fent també doblet i és Leonardo, l'antic festejador que va abandonar la jove enamorada per triar la seva cosina i que ara no suporta perdre-la per mor d'una boda pactada entre dues famílies rivals.El destí de la Mort, marcat des del primer moment quan es parla de la navalla entre el fill i la mare; la insinuació de la venjança pels bàndols del passat que es refermen en el present; l'honor ferit per la pèrdua de la fidelitat de la núvia arrossegada per la vella atracció de Leonardo; la Lluna que il·lumina el bosc de la tragèdia; i les mortalles la tragèdia a llom de Juguetón. Tots els elements de «Bodas de sangre» creen una representació tintada d'una bellesa plàstica inqüestionable i que es reparteix l'atractiu interpretatiu en dos grans blocs: el poètic i el musical.Dins del bloc poètic, els embats entre les actrius Clara Segura i Nora Navas —al marge dels seus doblets— no fan sinó recordar que les dues són capaces d'esprémer al màxim la seva vena dramàtica. A la pretesa altivesa del personatge de la mare, de Nora Navas, s'enfronta la pretesa senzillesa del personatge de la mare, de Clara Segura. De mare a dona embarassada de Leonardo (Nora Navas) i de mare del nuvi a la pròpia jove núvia de 22 anys (Clara Segura), uns doblets que juguen també amb el simbolisme de la personalitat de Federico García Lorca (Fuentevaqueros, Granada, 5 juny 1898 - Camí de Viznar a Alfacar, Granada, afusellat pel franquisme, 18 agost 1936).Dins del bloc musical, Joan Garriga hi té un paper essencial, no només com a creador de la banda sonora, sinó com a intèrpret amb una barreja de gèneres que passa del flamenc o del lorquià al català i que, amb els dos músics, acoloreixen bona part de les dues hores de «Bodas de sangre» amb un rerefons musical que, ni que sovint esdevingui imperceptible, hi és per balancejar amb la paraula i reforçar també els fragments poètics que inclou en l'obra el mateix García Lorca.Aquestes «Bodas de sangre» són sobretot matriarcals. Les dones mantenen la serenitat i la fortalesa enmig de la tragèdia. I exerceixen la iniciativa i la rebel·lia en un moment encara de llibertat empresonada i reprimida cap a elles (García Lorca l'escriu el 1931 i l'estrena el 1933). En canvi, els homes trontollen encegats per la passió i l'odi a la vegada, una altra de les particularitats de l'obra, que és en mans dels actors Ivan Benet i de Pau Roca, el primer saltant també en doblet del pare de la núvia, vell i ancestral de la terra, a l'orgullós Leonardo, embogit per por de perdre la núvia, amb una força penetrant; el segon, mantenint el paper del fill i del nuvi, fins a l'esclat de la venjança quan, sentint-se enganyat, crida: «¿Quién tiene un caballo ahora mismo...? ¿Quién tiene un caballo...? ¡Que le daré todo lo que tengo, mis ojos y hasta mi lengua...!» I a un li sembla que, per uns moments, García Lorca va tenir un moment de feblesa i va pensar en Shakespeare i el seu «Ricard III», de la mateixa manera que Pau Roca recorda el recent Lluís Homar quan donaria tot el seu regne per un cavall. «Bodas de sangre» és una extraordinària tragèdia sobre la sorra amb un mesurat tempo teatral que manté sense l'alè els espectadors durant dues hores.
VIDEO
VIDEO Tràiler de l'obra «Bodas de sangre», de La Perla 29, subtitulada en francès (1). Vídeo promocional de l'obra (2).
«Sopa de pollastre amb ordi (Chicken Soup with Barley)», d'Arnold Wesker. Versió catalana de Llàtzer Garcia i Ferran Utzet. Intèrprets: Míriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López, Maria Rodríguez, Josep Sobrevals i Lluís Villanueva. Escenografia: Josep Iglesias. Il·luminació: Guillem Gelabert. So: Damien Bazin. Vestuari: Annita Ribera. Caracterització: Àngels Salinas. Assessorament gestual: Marta Gorchs. Ajudanta escenografia: Marina Soteras. Ajudanta vestuari: Helena Àngel. Alumna en pràctiques Escola El Timbal: Rosa Maria Ordóñez. Ajudant direcció: Mònica Molins. Direcció: Ferran Utzet. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 febrer 2018. L'ordi és un dels cereals bàsics de la humanitat des de l'antiguitat. I també del bestiar. Per això, potser, es considera un cereal de classe humil, com aquelles productes de la terra que creixen en la sequera i que en temps migrats salven de la fam.A cals Khan, una família jueva refugiada i establerta a Londres, defensors de la classe obrera anglesa dels anys trenta i devots de la doctrina comunista, les racions diàries de sopa de pollastre amb ordi van salvar la vida de la filla Ada.Això l'hi recorda sempre la seva mare, Sarah, i en té també una memòria de la flaire dels plats calents el fill petit, Ronnie. A cals Khan, activistes fins a la medul·la, idealistes de cor i fervents seguidors de les reivindicacions populars del partit comunista, s'han proposat lluitar contra el feixisme creixent dels anys trenta fent tots pinya a les manifestacions antifeixistes com la del barri obrer londinenc de l'East End del 1936, on viuen nombrosos jueus. Però la fe en els ideals de la família Khan s'estavella quan la policia metropolitana que els hauria de protegir està més al costat dels feixistes i és als contramanifestants a qui fa enrere a cops, amb nombrosos ferits i també detencions.El dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, Regne Unit, 1932 - Brighton, Regne Unit, 2016), considerat un dels autors de la generació «Angry Young Men» juntament amb John Osborne o John Arden, escriu aquesta obra el 1956, en un moment que calia molta valentia i lucidesa per denunciar l'altre vessant del feixisme, el de l'època stalinista, després de la Revolució Hongaresa del 1956, que va durar quinze dies, i de la massacre que l'Exèrcit Roig va infligir sobre la població d'Hongria que s'havia volgut desfer de l'opressió soviètica, amb més de 3.000 morts i 20.000 més durant la repressió posterior fins al 1958.Aquests dos fets, la lluita antifeixista a Londres, la Revolució Hongaresa i, entremig, l'allistament dels voluntaris d'esquerres per allistar-se a les Brigades Internacionals i participar en la Guerra civil espanyola, formen el triangle històric d'una obra que té un caràcter polític i social i que acaba sent profundament universal, fins i tot intemporal i que propina una burxada de reflexió que inevitablement —amb totes les distàncies que calgui— els espectadors actuals no poden evitar de relacionar amb els fets més recents viscuts a Catalunya des de l'1-O.De la il·lusió del miratge a la caiguda en pendent de la implacable força de la cruel realitat. Només Sarah, la mare, es manté com el ferm pal de paller que no pot vinclar cap tempesta. El pare, Harry, sense feina cada dos per tres, malalt sense esperit, deixant-se abandonar per un ictus que el deixa ferit. La filla, Ada, casada i amb dues criatures, amb el pacifista de les Brigades Internacionals, Dave, ebenista, que fugen de Londres al camp, a Norfolk, com aquells que busquen el seu Jerusalem. El fil, Ronnie, que té vocació d'intel·lectual i acaba fent de marmitó en una cuina de París. L'amic, Monty, que va rebre cops de porra el 1936 i que ara s'ha desfet del partit i ha muntat una botiga a Manchester i viu bé. La tieta, Cissie, activista del partit, romancejant per les cases, no per predicar, sinó per acabar jugant a cartes... Només Sarah, la mare, aguanta el pas del temps. Ella és comunista des de sempre, crida, i quan a «Sopa de pollastre amb ordi» han passat els anys, només ella és la que encara no ha volgut veure i ha continuat amagant el que els altres han sabut més tard: la massacre que «els seus» havien fet a Hongria. Ferran Utzet, director, i Llàtzer Garcia, els dos adaptadors, diuen que han sintetitzat l'obra. A seixanta anys vista, el resultat, però, sembla que el text acabi de sortir del forn ara mateix. I La Perla 29 ha fet un cop de timó en la seva tradicional línia escènica amb un muntatge que juga amb el simbolisme escenogràfic, que manté algun flaixbac i que, com en un joc de fotogrames, repeteix una de les escenes inicials però amb l'utillatge físic que abans només era simple imaginació de gestos domèstics.La polidesa de l'espectacle es concentra en un quadrilàter blanc immaculat envoltat d'una prestatgeria baixa negra —si fos rodó semblaria una pista de circ— i posa en joc tant els intèrprets com els regidors de la sala que fan les funcions d'escenògrafs ambulants a ull nu i també hi juga el so ambiental que és tan subtil que a vegades només reprodueix un fregadís, un clinc o un esbufec. Hi ha també, durant l'hora i quaranta minuts del muntatge, temps per a la música, amb un moment estel·lar de banda completa de la companyia, amb instruments inclosos fins a l'epíleg final, una conversa entre Sarah i el seu fill Ronnie, qua ha tornat de París, i la veu de Sarah, que com si encara el bressolés, li xiuxiueja la cançó feta himne, diuen, de camps esportius, «You’ll never walk alone (No caminaràs mai sol»: “Segueix a través del vent, / segueix a través de la pluja, / encara que els teus somnis es trenquin a trossos. / Camina amb esperança al teu cor / i no caminaràs mai sol.”»«Sopa de pollastre amb ordi» compta amb un repartiment que endolceix la duresa de fons, a la vegada que la rebla. L'actriu Màrcia Cisteró (la mare Sarah) hi destaca especialment pel reflex del caràcter central de la família, en una interpretació tan serena com carregada de força, guardiana de l'energia i també de l'essència dels orígens dels Khan. L'actriu Maria Rodríguez (la filla Ada), enforteix aquí la seva capacitat actoral retratant el seu personatge a vegades simplement amb el gest o explicant-lo subtilment amb una mirada.L'actor Pol López (el fill Ronnie) fa un esplèndid salt en el temps del seu personatge des de la infància a la maduresa, al llarg de vint-i-cinc anys, des de la felicitat innocent al desig de menjar-se el món amb la intenció de convertir-se en un escriptor socialista. A l'actor Lluís Villanueva (Harry, el pare de la família), li toca fer també el salt des de l'eufòria de la lluita antifeixista a la impossibilitat mental per un ictus, una decadència física que és també la metàfora de la decadència del sistema polític ensorrat.L'actriu Míriam Alamany (la tieta Cissie) retrata amb finesa aquella tipologia de senyora modesta anglesa activa, soltera, treballadora, predicadora i que sobresurt d'entre els altres enmig d'un barri senzill, però orgullós de la seva dignitat. I els actors Josep Sobrevals (el pacifista, exBrigades Internacionals i marit d'Ada) i l'actor Ricard Farré (l'amic Monty) mantenen l'equilibri coral entre els moments més apassionats dels membres de la família i l'aportació de la seva mirada externa.«Sopa de pollastre amb ordi» a la Biblioteca de Catalunya és un dels espectacles de l'any. D'aquells que es mereixen una llarga temporada. Perquè més que una sopa d'origen humil, el que els espectadors hi trobaran és un muntatge com si fos un brou de galets, condimentat amb gallina de pota negra, verdures del brou, carn picada, vedella, ous i cigrons cuits. ¿Qui s'hi pot resistir davant d'un plat així?La Perla 29, deia abans, ha fet un cop de timó aquest any. Però no només pel que fa al concepte escenogràfic d'aquesta obra. Val la pena dir també que els espectadors es trobaran des d'ara amb una sala dins de la sala, creada dins de la mateixa nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, molt més acollidora. Diria que la sala ha guanyat aforament i tot. A quatre bandes. Amb la garantia que ningú no entorpeix la visió de ningú per la posició ben escalonada de les diverses fileres. A més, un tapissat negre cobreix tot el voltant dels murs de la meitat de la nau escènica. Les cadires han estat també folrades i encoixinades. I les grades no tenen caràcter de provisionalitat sinó que fan la pinta de ser estables. Una nova línia estètica que consolida la Biblioteca de Catalunya com a teatre, tot i que les voltes gòtiques hi continuen sent presents, esclar, i sota el parquet negre hi ha l'enllosat de pedres originals que sempre es poden destapar si mai hi ha nostàlgia de tornar a la sorra habitual de la companyia.I una altra nota al marge referent a «Sopa de pollastre amb ordi». Una primera versió del text de l'obra es va publicar en català el 1986 a Edicions del Mall en col·laboració amb l'Institut del Teatre, dins de la col·lecció Biblioteca Teatral, i en una traducció de Manuel de Pedrolo, autor de qui aquest any, precisament, es commemora el centenari del seu naixement. I encara cal recordar que el 2005, la directora Carme Portacelli ja va dirigir una versió d'aquesta obra en una producció dels Teatres de la Generalitat Valenciana, que va ser una de les revelacions d'aquella temporada.
VIDEO
Clip promocional de l'obra de la Perla 29, ambientat al Mercat de la Boqueria, veí de la Biblioteca de Catalunya.
«L'hostalera», de Carlo Goldoni. Adaptació de Pau Carrió. Intèrprets estrena: Laura Aubert, David Verdaguer, Júlia Barceló, Javier Beltrán, Jordi Oriol, Alba Pujol i Marc Rodríguez. Intèrprets reposició: Laura Aubert, Júlia Barceló, Oriol Guinart, Jordi Llovet, Alba Pujol, Ernest Villegas i Pau Vinyals. Escenografia: Sebastià Brosa i Pau Carrió. Ajudants d’escenografia: Taísa Campos i Ximena Rubio. Il·luminació: Raimon Rius. Vestuari: Sílvia Delagneau. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Construcció d’escenografia: Xarli i Ou Hernández. Alumna en pràctiques de l’IT d’escenografia i vestuari: Macarena Palacios. Sonorització: Guillem Rodríguez. Confecció vestuari: Eugeni Caireta, Adriana Parra i Irene Fernández. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Tècnic de funcions: Juan Boné. Assistent direcció en pràctiques: Jordi Ciurana. Ajudant direcció: Marc Serra. Direcció musical: Arnau Vallvé. Direcció: Pau Carrió. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: 29 novembre 2017. Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai.L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer.El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina.Flaire de neorealisme italià, del cinema que ha captivat La Perla 29 en les últimes propostes. Flaire també de Marcello Mastroianni —atenció a la fugaç escena de David Verdaguer declarant-se a Laura Aubert!—, un Mastroianni que ja es va sentir amb plenitud en una de les últimes creacions de La Perla 29, la d'«Una giornata particolare» (Pablo Derqui i Clara Segura), basada en la pel·lícula d'Ettore Scola. I una suggerent selecció musical popular italiana que posa a prova tots i cadascun dels intèrprets amb algun dels instruments i la veu: el piano, la guitarra, el clarinet, el violí... Aviat caldrà començar a parlar de l'actor/actriu-orquestra, de la mateixa manera que abans es parlava de l'home-orquestra. Tanta multidisciplinaritat i tan bones i diverses aptituds enriqueixen el panorama escènic.Pot semblar, per tot el que porto dit, que l'estètica de «L'hostalera» es mengi el contingut de fons de l'obra. No és pas així. El que fa la versió de Pau Carrió és portar la tesi de Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793), sobre el sentiment més primari de la humanitat, a una de les èpoques encara pròximes malgrat que ja és en la llunyania —per a alguns, esclar—, una època que ara mitifica com és de llei la generació més jove que no la va viure i que sent a la pell l'empremta que hi va deixar la joventut perduda dels seus pares i que, com tota mitificació generacional, esclar, era «bonica» i «feliç», molt més «bonica» i molt més «feliç» que la que sempre toca viure sisplau per força.Pau Carrió ha anat més enllà de Carlo Goldoni i ha remodelat els personatges de la trama. Al voltant de la parella protagonista, l'hostalera (Laura Aubert) i el misògin Ripafratta (David Verdaguer), hi ha caracteritzat un noble marquès castís espanyol, garrepa i sembla que mig arruïnat (Javier Beltrán), i un ric comerciant, amant de les joies i a qui li sobren els diners (Marc Rodríguez), que entren en rivalitat per la protecció i l'oferiment de regals a l'hostalera Mirandolina.L'adaptador i director de l'obra ha fet també que Fabrizio (Jordi Oriol), el cambrer de l'hostal, sigui un bon jan al servei de l'hostalera, que viu de la innocència i la promesa que el vell hostaler li va fer prometent-li el casament amb Mirandolina. I ha caracteritzat les dues actrius que arriben a l'hostal (Júlia Barceló i Alba Pujol) que passen de falsa noblesa a gairebé dones de la vida per engalipar el marquès fanfarró i plomar, si poden, el ricatxo comerciant.Tot transcorre amb una interpretació coral que no deixa cap dels papers fora de joc. L'actriu Laura Aubert s'impregna de dramatització i revolada a cadascuna de les seves aparicions sense deixar de posar-hi una mica de pols de la seva subtil comicitat, però aquí molt moderada, gairebé imperceptible, i va pujant graons en el seu salt escènic, a partir de l'etapa més recent amb el Teatre Lliure. L'actor David Verdaguer continua la seva consolidació i potencia el seu personatge que passa del menyspreu misògin a la claudicació de genollons atrapat a quatre grapes per Mirandolina. Algunes escenes de l'estira-i-arronsa de la parella s'acosten, via Goldoni, a la ingenuïtat amorosa juvenil.D'altra banda, l'actor Javier Beltrán ridiculitza el comte fanfarró en una interpretació carregada d'ironia en la seva caracterització. L'actor Marc Rodríguez va de l'encegament per l'hostalera Mirandolina a la caiguda a les urpes del parell d'actrius en una escena d'embriaguesa més que versemblant. I elles dues, les actrius Alba Pujol i Júlia Barceló, aporten el to frívol —menys descarat que el va fer servir Belbel— que fa que tot plegat canviï de rumb dins de l'hostal al llarg de les dues hores de frescor i divertiment sense oblidar la interpretació del clàssic, o més aviat caldria dir la «reinterpretació» i «actualització» de Goldoni.Després d'aquesta versió de «L'hostalera» —i no sé si passaran vint-i-dos anys més com han passat des de l'última de Sergi Belbel— serà ben difícil tornar al Goldoni del segle XVIII tal com ell el va concebre. Millor, doncs, no deixar passar per alt l'ocasió i omplir cada funció les taules parades de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya.
VIDEO
VIDEO
Clip promocional de «L'hostalera», de Carlo Goldoni, a la Biblioteca de Catalunya (1). Sophia Loren interpreta la cançó grega «S'agapo», el 1957, que Laura Aubert recrea en el muntatge «L'hostalera» (2). Fragment de la lletra: «S'agapo, s'agapo, s'agapo. / Ti neafto pouto lene agapi Ti reafto-ti / neafto-pou krifa tis kardies odigi / Pou krifa tis kardies odigi Ki opios toniose / toniose to nostalgi. / Ti neafto pouto lene agapi Ti neafto-ti neafto neafto / Gelti darki liakada vrohi / Tis jois mas ke telos kiarhi / Pote pote kanada stoma / Den toure ke den tope akoma / Ti neafto pouto lene agapi / Ti neafto-ti neafto / Pou se kanis nakes to skopo / S'agapo, s'agapo, s'agapo.»
«Un obús al cor», de Wajdi Mouawad. Traducció de Ramon Vila. Intèrpret: Ernest Villegas. Il·luminació: Quim Blancafort. Vestuari: Berta Riera. Col·laboració en el so: Damien Bazin. Col·laboració audiovisual: Francesc Isern. Tècnic de funció: Juan Boné. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Cesc Pastor. Direcció: Oriol Broggi i Ferran Utzet. Producció de La Perla 29 i Festival Temporada Alta, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 25 novembre 2016. Reposició: 4 octubre 2017. Als qui han fet un seguiment de Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Beirut, Líban, 1968) a través de les versions teatrals de la tetralogia «La sang de les promeses», la veu de l'autor els portarà un ressò del que els espectadors han vist i sentit en les últimes temporades en aquelles altres obres («Litoral», «Cels», «Incendis»), totes de La Perla 29, i encara falta «Boscos», tan diferents del monòleg «Soeurs», amb rastre d'humor, vist al Teatre Lliure de Montjuïc.«Un obús al cor» és també un monòleg, adaptat de la primera incursió en novel·lística de l'autor, sobretot de la part final de l'obra («Visage retrouvé», Actes Sud, 2002). Aquí hi torna a haver l'infant tocat per la guerra i l'exili (recordem que Wajdi Mouawad deixa el Líban amb la família, viu a França i acaba al Canadà) i les imatges sagnants del terrorisme (l'explosió i incendi d'un autobús). No és gens estrany, doncs, relacionar el protagonista de ficció del monòleg, a qui anomena Wahab, amb el mateix autor, amb la distància que li permet la ficció de caire realista.Deia Albert Camus a «L'étranger», el 1942, allò que la majoria de francesos llegidors se sap de cor: «Aujourd'hui, maman est morte. Ou peut-être hier, je ne sais pas.» El jove personatge anomenat Wahab, de Wajdi Mouawad, a «Un obús al cor», rep una trucada al mòbil: «Vine de pressa, la mare s'està morint.» No em sé estar de relacionar les obsessions dels dos autors, amb els anys i les vicissituds que els separen, els dos tocats per l'existencialisme, els dos autodestructius, els dos minats per la seva fugida a la recerca de la identitat (un altre de les constants de Mouawad en tota la seva obra).Però aquí es tracta de remarcar la posada en escena, la interpretació i la bellesa ambiental d'«Un obús al cor», que tenen noms i cognoms. L'actor Ernest Villegas manté els espectadors sense alè durant vuitanta minuts, gràcies a un text que ha traduït l'actor de la casa, Ramon Vila, i que en la veu potent i clara d'Ernest Villegas no trontolla gens. Ernest Villegas —afortunadament refet després d'un any arran del lleu accident de turmell que va patir en la interpretació de l'obra «Al vostre gust»— matisa les pujades i baixades del ritme que té la història, trenca els silencis que conté, modera les angoixes que arrossega, expulsa els fantasmes que acompanyen el seu personatge, crea imatges on no n'hi ha, recrea ambients on només hi ha materialment sorra, una cadira, uns pantalons, unes botes i una gavardina. De l'autobús a l'hospital. Un recorregut curt, però carregat de vivències, de rancor, d'esperança. Un espai de temps breu per rebobinar tot un passat, enmig de la neu, el fred, la pluja... tres elements atmosfèrics que són també els que corgelen l'ànima de Wahab. I tot amb una interpretació que sempre està embolcallada d'un fons audiovisual, en part elaborat per Francesc Isern i Damien Bazin, d'una il·luminació de Quim Blancafort que té tanta ànima com el text, però també de la marca inconfusible d'Oriol Broggi i Ferran Utzet, des de la direcció. Els espectadors del dia a dia, els de debò, s'hi involucren tots dempeus i es desfan en aplaudiments.
VIDEO
«Boscos (Forêts)», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavi Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavi Ruano, Sergi Torrecilla i Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Annita Ribera. Ajudant vestuari pràctiques: Macarena Palacios. Confecció vestuari: Tània Carvajal, Irene Fernández, Giulia Grumi i Goretti Puente. Vídeo: Francesc Isern. So: Damien Bazin. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Anna Cuscó, Paula Rodríguez i Marc Serra. Tècnics: Juan Boné i Irene Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Ixent Genevat, Jordi Larrea, Dani Pino, Guillem Rodríguez i Òscar Villar. Tècnics en pràctiques de l’ESTAE: Uriel Ireland i Esther Porcel. Atenció públic: Mireia Colomer i Núria Ubiergo. Fotos procés assaig: Roser Blanch. Fotos espectacle: Bito Cels. Disseny gràfic: Andrea Gusi. Il·lustració del cartell: Lino. Ajudant direcció: Anna Castells. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 29 març 2017. La densitat de l'obra «Boscos (Forêts)», de l'escriptor, actor i director libanès establert al Quebec per raons d'exili, Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968) és tan extrema que no permet que els espectadors es distreguin ni un moment del que hi passa i del que s'hi diu perquè el fil conductor és tan finíssim que qualsevol concessió que un faci el pot trencar.El director Oriol Broggi parla d'un poema, un poema èpic, narratiu, esclar. És una de les moltes definicions que es poden atribuir a l'obra de La Perla 29 que també admetria la de tragèdia contemporània —com l'anomena la traductora i una de les actrius del repartiment, Cristina Genebat— o fins i tot es podria parlar d'una tragèdia grega posada al dia —telèfons de paret de diferents èpoques, mòbils, correus electrònics...— perquè el fil narratiu forma part d'un cabdell que es fa i es desfà, que avança i gira enrere, que es mou en cercle, que es fon amb el que ha passat, el que passa i el que passarà... I tot amb la veu múltiple de les dones protagonistes (Odette, Hélène, Leonie, Ludivine, Sarah, Luce, Aimée...), víctimes de les circumstàncies personals, històriques i dramàtiques per les quals «Boscos» les fa transcórrer —cal advertir que no sempre linealment— des de finals del segle XIX (1871) fins a principis del segle XXI (2006).La posada en escena que dirigeix Oriol Broggi —espai amb sorra coberta amb un tapís de fulles seques— ha optat per l'estructura panoràmica, molt a l'abast dels espectadors, austera, amb un attrezzo mínim, amb projeccions ambientals de boscos sobre el mur de fons de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, posant tot l'èmfasi en el discurs, que arriba amb una nitidesa extraordinària de cadascun dels intèrprets perquè és imprescindible en aquest cas que el llenguatge —la base de l'obra— penetri en cadascun dels espectadors com si fossin ells mateixos els qui el recitessin.Cadascun dels intèrprets dóna cos, veu i ànima a un mínim de tres personatges, en són una vintena llarga. Només en fan excepció la jove actriu Clara de Ramon que interpreta exclusivament el paper de Loup, una noia de setze anys, que el 2006 va a la recerca dels seus orígens, i en gran part també l'actor Ramon Vila, un paleontòleg, Douglas Dupontel, que és com una mena de mestre de cerimònies de tot el que passa o ha passat i que en certa manera podria representar el paper omniscient de l'autor.¿Pot ser aquesta profusió de personatges un handicap per al seguiment de la trama? En absolut. Perquè la manera de "veure" «Boscos» —al teatre, s'hi va, esclar, per "veure"— no és tant com volent-ne identificar de seguida el plantejament, el nus i el desenllaç, sinó imbuint-se del que diuen els personatges, del perquè ho diuen, en quin moment històric ho diuen, a qui ho diuen...«Boscos», com és sabut, forma part de la tetralogia de l'autor, «Le sang des promesses» —"sang" i "promeses" són dues expressions que els espectadors hi sentiran sovint dins el discurs de l'obra— que integra les obres «Forêts», «Littoral», «Incendies» i «Ciels», totes quatre estrenades en diferents temporades i en versió catalana dins de la també "tetralogia teatral" d'Oriol Broggi («Littoral», a càrrec de Raimon Molins). I encara caldria afegir-hi l'obra «Un obús al cor», també de Mouawad, a La Perla 29. Després de «Boscos» comença a ser hora de fer balanç d'aquesta llarga operació escènica i comença a ser hora de situar en un capítol de la història teatral catalana el que l'obra de Wajdi Mouawad ha representat.És arriscat intentar destacar una per una totes les interpretacions perquè cadascun dels intèrprets es veu obligat a canviar de registre constantment quan entra i surt dels seus dos o tres personatges.Però tot i així es pot córrer el risc: l'actriu Clara de Ramon crea un personatge jove, actual, desenganyat, indignat amb tot el que l'envolta, escèptic amb el seu futur i fins i tot amb el seu passat. Té l'avantatge de moure's sempre dins el personatge de la Loup, però té l'oportunitat de canviar de color, del negre al vermell, i té el repte de tancar l'obra —després de prop de quatre hores amb entreacte inclòs— amb una glossa davant la tomba de la seva mare, finalment retrobada. És, em sembla, de tots els papers que ha fet en teatre fins ara, el que la situa en un nivell de salt endavant.L'actriu Màrcia Cisteró marca el seu reforç actoral en els papers de Léonie i de Ludivine, dos personatges essencials que tenen un joc important i definitiu camí del desenllaç que, malgrat que hagi dit que no hi ha una narrativa lineal, sí que en la segona part obre el camí de la descoberta del misteri i de posar en el seu lloc cadascú i cadascuna de les accions que s'han vist.L'actriu Cristina Genebat té al seu càrrec l'obertura de la tragèdia i en cap moment deixa que es dilueixi cap dels seus tres personatges, el d'Aimée, el d'Odette i el de Sarah. En ella recau una de les claus més importants de tota l'obra i l'actriu —que ha tingut l'oportunitat de traduir tota l'obra teatral de Mouawad— els eleva amb una interpretació tràgica que domina amb el fre posat perquè no es pot permetre traspassar la línia que el drama requereix.De la veterana actriu Marissa Josa només es pot dir que excel·leix especialment en el personatge de Luce, l'àvia de la història, ja en cadira de rodes, a l'espera tota la vida de conèixer la seva mare. La seva intervenció és una de les que deixa l'auditori sense alè.A l'actriu Carol Rovira, li toquen dos personatges, Jeanne i Hélène, dels quals no sabria dir quin és més tràgic: ¿el de la filla víctima de l'incest amb el seu pare adoptiu o el la mare embarassada pel pare del fill amb qui finalment s'uneix per convencions socials de l'època? Sobren més paraules.Ja he dit que «Boscos» és una obra que dóna la veu a les dones. Amb aquest recordatori, doncs, queda clar que els papers dels homes són l'altra cara de la moneda: violència, frustració, poder, paternalisme... Són elements que es barregen en cadascun d'ells. L'actor Xavi Ricart és Baptiste i Alexandre, pare sempre, dos pares diferents, dues èpoques diferents. Els defensa amb potència. L'actor Xavier Ripoll aboca tota la seva energia en el personatge d'Edmond el Girafa, el fill frustrat, tocat per la bogeria que és també la bogeria que envolta la pàtina europea que hi ha de rerefons històric durant el segle XX, entre dues grans guerres. L'actor Marc Rius es mou en un paper que evoluciona, de fill a pare, de fill de terratinent i propietari d'unes fàbriques a idealista en un món salvatge i pare que té com a llei l'incest per crear una societat pura com la que havia somiat. El veterà actor Xavi Ruano té papers que es podrien considerar secundaris, però són personatges que juguen un paper també clau en la trama, el d'Achille o, sobretot, el de notari, els dos una mena de veu de la memòria. L'actor Sergi Torrecilla té dos papers, el de Lucien i el d'Edgar, però és en aquest últim quan aboca tota la vena rebel i impotent d'allò que viu dins de la tragèdia de la seva família. I, finalment, Ramon Vila, com deia abans, es manté bàsicament en un únic paper principal, el de Douglas Dupontel, un paleontòleg d'un museu especialitzat en la investigació històrica que ajuda l'adolescent Loup a trobar els seus orígens i a acceptar el seu passat. Un personatge al qual l'autor concedeix el privilegi de l'orfebreria en la interpretació, el que mai perd els estreps, i també el privilegi de la constància en les intencions perquè el llegat de la llarga i emboscada família de Loup no quedi perduda en l'espessor dels arbres que a vegades no deixen veure el bosc.Durant quatre hores s'ha passat per les valls dels boscos de les Ardenes, per l'explotació de les fàbriques del segle XIX, per la caiguda del Mur de Berlín, per la Gran Guerra, per la Segona Guerra Mundial, per la resistència francesa, pel nazisme... Hi ha un arbre genealògic elaborat per la companyia, penjat en un dels murs del teatre, que els espectadors miren, remiren i capten amb el mòbil per emportar-se a casa les claus dels personatges a l'hora de l'entreacte. No és imprescindible que ho facin, però sí que ajuda a posar en ordre alguns dels personatges més importants de les set generacions de dones de «Boscos»: Odette, mare d’Hélène; Hélène, mare de Léonie; Léonie, mare de Ludivine; Ludivine, mare de Luce; Luce, mare d’Aimée; i Aimée, mare de Loup.
Documentació: Relat històric de l'obra elaborat per La Perla 29 [descarregueu el PDF] .
VIDEO Més crítiques anteriors Teatre Biblioteca de Catalunya
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
