ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«El zoo de vidre», de Tennessee Williams. Traducció de Martina Cabanas Collell. Intèrprets: David Anguera, Laura Conejero, Clara Moraleda i Roger Torns. Escenografia, vestuari, so, il·luminació: la companyia amb els equips de La Perla 29. Fotografia: Bito Cels i Núria Gàmiz. Disseny del cartell: Pau Masaló. Vídeo promocional: David Andreu. Una producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Núria Orellana. Direcció: Martina Cabanas Collell. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 17 abril 2024. UNA FRÀGIL TRENCADISSA DE FIGURETES DE VIDRE La Perla 29 ha optat últimament per obrir-se a noves veus, un criteri encertat i imprescindible per garantir la continuïtat del projecte. La més recent és la proposta escènica de la directora originària de Manlleu, Martina Cabanas Collell, fundadora de la companyia ZERO10 i activa des de fa uns anys tant en dramatúrgia, com en escenografia i direcció, a més d'haver col·laborat durant deu anys amb la companyia Joglars i Albert Boadella.La tria de l'obra considerada la primera i més representada del dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississippí, EUA, 1911 - Nova York, EUA, 1983) ha fusionat el seu propi registre com a directora amb el registre de La Perla 29 en la línia d'un teatre intimista que aconsegueixi una consanguinitat entre els intèrprets i els espectadors.I una de les obres que ho facilita és «El zoo de vidre», el títol escollit una vegada més per la traductora, la mateixa Martina Cabanas Collell, i també el títol més conegut a partir del cinema que recorda icones, després d'una primera versió del 1950, com les més recents de les actrius Katharine Hepburn i Joanne Woodward, en films del 1973 i el 1987 titulats originalment «The Glass Menagerie», que una de les primeres traduccions de l'obra en català, la de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus 1987), va optar per titular, en canvi, «Figuretes de vidre».L'obra ha estat sovint representada en català. Entre les més recents, hi ha una versió a l'antiga Sala Muntaner, una altra en els inicis del Teatreneu, una altra al Teatre Goya o encara una altra al Teatre Akadèmia. Es podria dir que cada versió hi ha fet una mirada diferent, des de situar els personatges en un estadi encara benestant, malgrat la crisi que plana de fons, fins als que mostren més la decadència que la família Wingfield pateix.La versió actual de Martina Cabanas Collell ha optat per aquesta última mirada. I, a més, per fer entrar els espectadors en el moll de l'os del teatre, a partir del que podria ser un últim assaig general de l'obra, quan encara falten alguns retocs d'il·luminació i de posició i de moviment fins que s'entra de ple en la representació. Però arribat aquest moment, els espectadors ja no es poden alliberar del paper que els ha atorgat l'actor-narrador i no poden deixar de sentir-se també part de l'arrodoniment del muntatge.«El zoo de vidre», una obra estrenada el 1945, quan el ressò de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial és en el punt més àlgid, se situa després del crac del 29, amb la Gran Depressió, al sud dels Estats Units, entrats, doncs, els anys trenta del segle XX, quan el nucli familiar i la tribu és encara una closca inexpugnable amb més aparença de cara enfora que no pas de benestar de cara endins.El nucli familiar de la mare que ha hagut de fer grans dos fills després de la fugida del pare de casa —“amant de les distàncies llargues”, diu la matriarca, perquè es dedicava a la telefonia del moment— i el desig d'una millor situació per als fills és també la simbologia d'una societat que malda per sortir del forat en què l'ha deixat la caiguda econòmica del crac del 29, l'amenaça de la Segona Guerra Mundial que s'acosta després de la Guerra Civil Espanyola i la victòria feixista, que, per cert, Tennessee Williams esmenta precisament en un moment donat de l'obra, però que la versió actual —escurçada en el discurs d'alguna escena— ha deixat fora, crec que amb la intenció de portar la història més cap al costat anímic dels personatges, al marge de les circumstàncies externes.El repartiment de cada versió és essencial a l'hora d'enfrontar-se a l'aparent senzillesa de l'estructura de l'obra. Fins al punt que el muntatge —dos actes que aquí s'han deixat en una sola peça d'una hora i tres quarts— alterna el protagonisme que en primer lloc té del tot la mare de família, Amanda Wingfield (interpretada per una magnífica Laura Conejero) amb el relleu més endavant del personatge de la seva filla, afectada per una lleu lesió de coixesa crònica d'infància, Laura Wingfield (interpretada també amb una sensibilitat i caracterització de moviment extraordinàries per l'actriu Clara Moraleda). Són elles dues la cara i la creu d'un passat que es volia esplendorós i d'un futur que s'entreveu incert.Entremig, la simbologia de la fràgil col·lecció de figuretes de vidre de la filla —amb un minúscul unicorn que té moments de teatre d'objectes i d'una delicada il·luminació— que simbolitza també la fragilitat dels personatges de l'obra i, sobretot, la flaquesa de Laura —la filla a qui la mare diu de tant en tant “esguerradeta”— que quan, en la primera i única cita amb un amic del fill de la casa, es trenca la banya de l'unicorn, ella mateixa se n'alegra perquè, fent un paral·lelisme amb el seu desig, a partir d'aleshores, diu, serà un cavall normal com un altre.L'obra no estaria completa sense els dos intèrprets masculins. D'una banda, el personatge del fill d'Amanda, Tom Wingfield (que interpreta Roger Torns), l'actor que ha fet abans de presentador-narrador, i de l'altra, el seu millor amic de la fàbrica de sabates, Jim O'Connor (interpretat per David Anguera), que en aquesta versió, fa també de pianista i té a càrrec seu una gairebé imperceptible banda sonora, amb alguns moments de música folk i arrelada a la terra.El primer, Tom, el fill Wingfield —que és el que recorda també el passat de Tennessee Williams, de fet— és la cara oposada als desitjos de la mare i reforça la rebel·lió personal a causa de l'absència del pare. El segon, l'amic de feina de Tom, trenca el somni de la mare, Amanda, i enterra per sempre l'enamorament d'adolescència de la filla Laura, un enamorament secret —conservat anys sota el nom d'Heura— des de l'època de l'escola on Tom, Jim i Laura, els tres joves, havien coincidit.Tant el cinema com algunes versions teatrals han fet sempre que Laura, la filla reclosa a casa, tancada en el seu defecte físic i angoixada per un complex de timidesa, fos una mica més oberta i no remarqués tant aquest tancament forçós, qui sap si per una falsa aparença de la realitat.Aquí, l'encert de Martina Cabanas —que ja va utilitzar també Josep Maria Pou al Teatre Goya— és fer que Laura hi sigui, en principi, com si no hi fos, que els seus moviments remarquin, sense una falsa imatge, la seva coixesa, que la seva expressió sigui d'una timidesa i un to de veu que es fa creïble des del primer moment. I aquest és el mèrit de l'actriu Clara Moraleda que, com deia, agafa el relleu del protagonisme a la segona part de l'obra amb unes escenes de caire intimista —a la feble llum de les espelmes enceses de debò— quan té la seva única trobada amb qui havia de ser el primer pretendent forçat per la mare. En la foscor de l'apagada elèctrica del segon acte, Clara Moraleda brilla amb una Laura que surt de la penombra i s'alça fins a la lluminositat del desig, un desig, però, que només serà un llampec fugaç.Com deia, el primer acte és d'Amanda Wingfield (Laura Conejero) i és així com la veterana i reconeguda actriu va perfilant el caràcter opressiu de la mare que s'ha vist obligada a exercir de tutora del destí dels seus dos fills en solitari, forçant Tom a trobar una feina com cal i perquè no perdi el cap en les sortides de nit fins a la matinada i projectant en Laura la seva pròpia frustració de dona abandonada pel pare dels seus dos fills.Per la seva banda, Roger Torns (el fill Tom i narrador) té la missió important de replicar en els diàlegs irats amb Amanda, la seva mare, però té també el repte de no baixar de nivell en els breus minimonòlegs que Tennessee Williams li reserva i que defensa amb claredat, amb un registre de jove que aspira a fugir on sigui —“Me'n vaig al cine!”, diu cada vegada— per aconseguir el seu somni i deixar d'escriure poemes d'amagat al lavabo de la fàbrica o en una de les capses de sabates.L'actor i músic David Anguera (l'amic Jim O'Connor) té la responsabilitat de fer pujar de to la importància del segon acte i de posar la pista de sortida a Laura quan, en un tu a tu amb ella, passa del registre del presumpte pretendent de la noia al jove que confessa que no és lliure, diu ell mateix, perquè al cap d'uns dies té compromès el casament amb la seva xicota.Se li pot retreure a Tennessee Williams —a vuitanta anys vista de l'estrena de «The Glass Menagerie»— una certa ingenuïtat, vist avui, en el perfil del personatge de Jim O'Connor, una ingenuïtat, però, que té moltes cares i que es renova amb el temps, quan els matrimonis concertats no s'han eradicat encara de segons quines cultures i quan els portals digitals de contactes i relacions personals són més vius que mai i fan, en certa manera, el paper que la mare Amanda Wingfield vol fer amb la seva filla Laura. La societat de tots els temps no deixa mai de trepitjar una vegada i una altra sobre una fràgil trencadissa de figuretes de vidre.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler de la versió teatral de La Perla 29 dirigida per Martina Cabanas Collell (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 1973 interpretada per Katherine Hepburn i dirigida per Anthony Harvey.
«Artemi, el cambrer abstemi». Dramatúrgia: Quim Carandell i Lluc Valverde. Intèrprets: Helena Barba, Gabriel Bosch, Roger Cassola, Quim Carandell, Louise Good i Lluc Valverde. Disseny i construcció d'escenografia: Paloma Lambert. Disseny i confecció de vestuari : Marian Vélez. Tècnic de so: Pau Esteve. Disseny de llums: Pau Montull i Paloma Lambert. Producció executiva: Désirée Gómez. Comunicació i xarxes socials: Paola Amghar. Fotografia: Désirée Gómez. Merxandatge: Paola Amghar. Disseny gràfic: Marian Vélez. Vídeo promocional: Jan Amor i Lluís Bullón. Amb el suport de The Indians Runne. Un espectacle del Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant amb La Perla 29. Ajudantia de direcció: Anna del Campo. Direcció: Quim Carandell, Laura Roig i Lluc Valverde. Teatre La Biblioteca. Barcelona, 7 març 2024. DIDALETS D'HUMOR EN HEPTASÍL·LABS Es fan dir Pedant a Missa i Repicant i el Col·lectiu de la Ludwig Band ja va despertar l'interès de la colònia teatral amb l'espectacle «Sant Pere el Farsant», primer a El Maldà i després al Teatre de la Biblioteca on ara han instal·lat el bar de l'«Artemi, el cambrer abstemi».Per respecte a l'argot lingüístic, farcit de manlleus populars del “català que es parla” dels Pedants missaires i repicadors, hauria volgut titular aquest comentari “xupitos d'humor” en comptes de “didalets d'humor”. Però no repiquem més el DEIEC que ja està prou repicat!L'espectacle de l'«Artemi, cambrer abstemi», cal dir-ho perquè tampoc ells no ho amaguen des del primer moment, dura dues horetes. Una repolida no li aniria gens malament i algunes escenes o esquetxos —segons com se'n vulgui dir— menys redundants afavoririen l'atractiu de la proposta, que el té, amb alguns moments més hilarants que altres, d'altres més irregulars que altres, com pertoca a un registre marca de la casa. De la casa dels Pedants, vull dir.El guió d'aquesta comèdia musical beu de les fonts de la tradició del teatre d'alcova, de la literatura de canya i cordill, d'Els Pastorets, de les rondalles i els contes populars, dels que fan por i dels que fan riure, del teatre en vers del que rima perquè rima, farcit d'heptasíl·labs, que és un dels versos més habituals del teatre popular i de la poètica catalana, de la poètica romàntica, i que és el registre que regula la majoria de la poesia més popular com els goigs o els romanços i, per extensió, alguns dels versos dels poetes catalans més reconeguts com J.V.Foix.No és convenient explicar més del compte del que hi passa, en aquest bar de l'Artemi. Els seus dramaturgs diuen que es basen en les experiències de molts joves que han hagut de fer de cambrers de bars per acabar de pagar el lloguer. I fan un reconeixement al gremi de la restauració perquè són dels que han de treballar sense menjar quan tothom està de festa i reunit a taula.Els intèrprets, cantants i músics d'«Artemi, el cambrer abstemi», mitja dotzena, fan tots els papers de l'auca. A la banda hi ha bateria, piano de joguina per recordar amb les seves notes el músic Pascal Comelade, guitarra elèctrica, guitarra clàssica i el do d'estrafer la veu, una veu que continua musicant quan forma part dels diàlegs o els breus monòlegs i que acaba creant un llenguatge propi i descarat de la companyia.Multitud de personatges que en tenen prou amb unes banyes, uns barrets de nit de Cap d'Any, uns tocs de clown, una capa, una gavardina i un barret de bòfia o una bata d'anar per casa. A la barra del bar hi ha una trapa que porta a un presumpte fossat on hi ha pintures rupestres tot i que els de ca l'Artemi diguin que són tacarrots de la humitat.Ja he dit que l'espectacle té multitud d'esquetxos que al final convergeixen en una trama unitària que acaba tenint cap i peus amb llagrimeta inclosa, com cal que es compleixi en el ritual de qualsevol comèdia musical o fins i tot de qualsevol vodevil. I hi ha també titella gegant que porta als orígens de tot plegat.A ca l'Artemi, una de les gresques més agraïdes és la que parodia un bingo amb peces musicals a càrrec de l'actriu i cantant Helena Barba —una de les fundadores de la banda que fa uns anys es va fer dir Filles Europees—, que propina un popurri amb aires de cabaret, i que aixeca la moral dels espectadors, castigats per la llei seca imposada pel cambrer abstemi abans del seu soliloqui tràgic final sobre la vida, l'enveja, l'amor, la mort i, sobretot, les seqüeles d'una herència del gremi del xumerri no volguda.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Travy». Dramatúrgia: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Dramaturgista: Jordi Oriol. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla Solina, Quimet Pla i Núria Solina. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Lluís Martí. So: Pau Matas Nogué. Moviment: Laia Duran. Ajudant d’escenografia i vestuari: Oriol Nogués. Assessora lingüística: Neus Nogué Serrano. Mobiliari: Pascualín i Tallers Jorba-Miró. Confecció de cortines: Les Godets. Maquinista: Antonio del Moral (Tonetti). Fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció i regidoria: Jordi Samper. Direcció de producció: Josep Domenech. Producció executiva: Clàudia Flores i Jordi Samper. Agraïments: Irene Escolar, Jordi Juanet ‘Boni’, Cèlia Rovira, Roser Tintoré i Alvaro Guerrero ‘Alvarito’. Dedicat a: la gent de Teatre Tot Terreny, Vesper, al Júnior Duran i a la Viqui. Una producció de Bitò i la Família Pla a partir de la producció original del Teatre Lliure. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra. «Travy» va rebre el Premi de la Crítica 2018 a espectacle de Petit Format. Ajudant direcció: Jordi Samper. Direcció: Oriol Pla Solina. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 octubre 2018. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 16 desembre 2022. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 31 gener 2024. LA VIDA ÉS BELLA... [Crítica corresponent a la primera estrena del 2018] És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real.«Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur.«Travy» és un espectacle al qual se li podrien atribuir, entre d'altres, les fonts del circ, de la Commedia dell'Arte, de la tragèdia de Shakespeare, del teatre de canya i cordill, de la pitarrada a la vora del foc..., sempre passat pel filtre de la família, la família dels Pla, que havent caigut en una certa letargia artística es revifa amb la il·lusió de crear un nou espectacle quan torna de córrer món el fill pròdig, l'Oriol, i ve amb idees noves i tots entren en un remolí creatiu on suren les velles històries i els vells costums escènics dels progenitors (Quimet i Núria) i on irromp el trencament de la filla (Diana) que s'aferra al concepte contemporani amb una vàlvula d'escapament contestatària i llibertària.«Travy» és sòlid i líquid a la vegada. ¿Què hi fa la síndria permanentment als braços del Quimet? ¿Què hi fa Diana equilibrista sobre una síndria gegant com la de l'hort que tragina el Quimet? ¿Què hi fa la Núria fent un “passacarrers” amb saxo? ¿Què hi fa l'Oriol intentant dirigir un espectacle amb una companyia on tothom vol saludar a la seva manera entre cortinatges? ¿Què hi fa el Quimet trencant un ou per fer una truita en un fogonet elèctric que vol encendre amb un misto llarg i espetant «Hamlet» amb un brillant: «Ser un ou o no “ser-hou”»? Aquesta tendència a frases sense sentit, tan beckettianes o, millor dit, godotianes, es repeteix al llarg de l'espectacle, que és ple, inconscientment o volgudament, de monosíl·labs que s'entrellacen i creen una musicalitat sonora a través de la llengua.A «Travy» hi ha oli, pa i tomàquet, porrons i ritual funerari amb taüt de pi blanc —el taüt dels pobres— i un retrobament familiar en el més enllà. Hi ha carro antic, rodes de fusta i canó artesanal de pista. I hi ha espetec final. I esclat de síndria perquè el teatre també es fa amb sang, la mateixa sang de la nissaga que fa quaranta anys que han covat després de viure la plenitud de Comediants, de fer carrers i places, de recórrer camins i carreteres, d'actuar plegats el Quimet i la Núria —«Quantes coses que hem fet i com ens hem divertit!», diuen com si passessin llista de la vida— i de veure néixer i créixer, encara infants, un cop abaixats els cortinatges ambulants, els dos fills petits que venien, no amb un pa sota el braç, sinó amb el teatre per xumet, l'Oriol i la Diana. El resultat és «Travy», un espectacle d'aquells que tothom hauria de veure i viure, almenys, una vegada a la vida.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Filumena Marturano», d'Eduardo De Filippo. Traducció de Xavier Valls Guinovart. Adaptació d'Oriol Broggi. Intèrprets 2023: Clara Segura, Enrico Ianniello, Jordi Coromina, Marissa Josa, Jordi Llovet, Lluís Oliver, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Montse Vellvehí i Carla Vilaró. Intèrprets 2021: Clara Segura, Enrico Ianniello, Marissa Josa, Jordi Llovet, Eduard Muntada, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Montse Vellvehí i Carla Vilaró. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai: Oriol Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. So: Òscar Villar. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells. Confecció de vestuari: Època Barcelona. Assistent de direcció en pràctiques: Andrea Eraso. Fotografia: Sílvia Poch. Disseny gràfic: Pau Masaló. Agraïments: Ciscu Isern i Lali Miró. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 juny 2021. Reposició: 22 novembre 2023. AQUESTA NIT SÍ QUE DORMIREM PLANS! [Crítica corresponent a l'estrena del 2021] «Aquesta nit sí que dormirem plans!», diu el personatge Domenico Soriano, napolità de raça, esgotat per una jornada de noces a la maduresa que s'endevina que ha estat atrafegada. L'obra «Filumena Marturano» d'Eduardo De Filippo que ha adaptat i dirigit Oriol Broggi té una durada de 2 hores i quart sense pausa que no esgoten gens els espectadors. Ben al contrari, passen d'una revolada i, quan els espectadors —benvingut 70% d'aforament!— en un ambient que torna a recuperar l'escalfor, encara estan aplaudint dempeus —que estrany que és veure espectadors espontàniament a peu dret en una obra catalana!— fa la impressió que tot acabi de començar. Crec que tothom en voldria encara una mica més de la tal Filumena Marturano. Sobretot per continuar veient, escoltant, paladejant cadascun dels personatges napolitans de l'obra —¿o potser volen ser catalans?Domenico Soriano i Filumena Marturano —parella de fet des de fa un quart de segle— potser sí que dormiran plans la nit de noces, però els espectadors surten de la nau gòtica del Teatre de la Biblioteca de Catalunya reviscolats i ben desperts, com si haguessin passat per una sessió de fitness teatral que els estimula els sentits i no els farà cap falta dormir plans.L'obra d'aquest estiu es diu «Filumena Marturano», que ningú no en tingui cap dubte. I potser hi haurà repicó a la tardor o més endavant. N'hi hauria d'haver. La companyia i el retrat costumista napolità —ho dic en sentit positiu perquè de fet hi ha tragèdia i hi ha comèdia— li ha sortit una altra vegada a Oriol Broggi rodona. Al voltant d'una espectacular, expressiva, explosiva i, al final, emotiva actriu Clara Segura fent de Filumena Marturano —fan falta dues hores i quart perquè Filomena Marturano aprengui a plorar!— hi ha també el matís expressiu de cadascun dels altres personatges d'Eduardo De Filippo.L'adopció a La Perla 29 d'Enrico Ianniello —actor molt popular a Itàlia per la telenovel·la «Un passo dal cielo» on interpreta des de fa 6 temporades i més de 80 episodis des del 2011, el comissari Vincenzo Nappi—, però establert a Catalunya on ha plantat fins i tot un parell de fills, juga molt a favor d'aquesta aura de credibilitat atmosfèrica del paisatge de l'obra. I al voltant de la parella protagonista, hi ha la veterana i suggerent actriu Marissa Josa —capaç de tintar de caràcter personal qualsevol personatge, ja sigui d'alçada o d'acompanyament— o la facilitat amb què l'actriu Montse Vellvehí ha passat de la seva habitual elegància a fer aquí de serventa espavilada o el doblet que hi fa l'actriu Carla Vilaró des de la picaresca jove amant de Domenico a la "cubanera" modista de Filumena amb el fil i l'agulla de cosir als llavis.I encara els personatges, com elles, també malanomenats secundaris malgrat que tots són en part protagonistes: els tres fills de Filumena, els actors Jordi Llovet, Josep Sobrevals i Sergi Torrecilla, que també fan un doblet fugaç com a repartidors de restaurant, a més d'Eduard Muntada, l'home orquestra al servei de Domenico Soriano i de la casa, rude però bon jan, boig per prendre un cafè com déu mana, i Xavier Ruano, l'advocat Nocella —Nocella, eh, sí Nocella!—, qui sap si amb llicència o sense, caigut del cel. Tots ells, regalant una expressivitat localista napolitana... o catalana com deia, si voleu, perquè ni que el cap de l'obra sigui a Nàpols, el cor és a Catalunya.El director Oriol Broggi ha fet una trapelleria lingüística que em sembla que no està exempta de debat. A l'obra hi ha català, espanyol, napolità i italià. Olla barrejada. Filumena i Domenico són els que juguen més amb aquesta barreja plurilingüística. Hi ha alguna tirada en napolità de Domenico gairebé inintel·ligible però exultant, hi ha alguna barreja en italià i hi ha frases que comencen en català o en espanyol i acaben en espanyol o en català. Ja he dit que era una trapelleria de l'adaptació que podria haver optat per qualsevol altra combinació. Aquí, Domenico tira a parlar en espanyol i la majoria dels altres personatges s'hi adrecen. Un perill subtil del foment de l'antiga diglòssia que, en aquest cas, la força de l'argument de l'obra i la traça d'Eduardo De Filippo i, sobretot, la potència interpretativa de la companyia difumina i ho deixa en segon pla. Debat de fons, ja he dit, més aviat ideològic que no pas teatral.A «Filumena Marturano» hi ha de substrat la guerra de poders, el desig de Filumena de salvar la família per davant de tot, de salvar els fills ni que sigui sota el preu d'acceptar el cinisme —i els diners, esclar— de Domenico Soriano. Hi ha l'aposta per la dignitat, la dignitat dels fills que es mereixen el nom d'un pare i que és també la dignitat de la mare que ha deixat els tres fills durant un quart de segle en mans acollidores sense donar-se a conèixer com a mare. Hi ha el trio de classes de postguerra: el fill obrer fent de llauner i pare de família, el fill botiguer, camiser i donjoanista i el fill tímid i aspirant a poeta. Hi ha pinzellades de música popular napolitana que marquen només les pauses i els canvis temporals. Hi ha l'escenografia romàntica, amb algunes peces portades de casa dels avis de la companyia, i la vella ràdio Marconi al fons que ja hi havia a «Dansa d'agost», tot sobre un terra hidràulic d'habitatge benestant napolità —¿o del vell Eixample modernista?— que ha deixat en repòs per a una millor ocasió la sorra de la nau gòtica.A «Filumena Marturano hi ha finalment una pàtina de comèdia romàntica d'època —els espectadors més veterans de segur que no es poden treure del cap les imatges de Sophia Loren i Marcello Mastroianni en la versió de «Matrimonio all'italana», del 1964, dirigida per Vittorio De Sica i produïda per Carlo Ponti, parella sentimental de Sophia— i saben que tota comèdia té somriures i llàgrimes. A Nàpols, després de la Segona Guerra Mundial —Eduardo De Filippo la va estrenar just el 1946—, Filumena Marturano no sap com guanyar-se la vida i acaba en un prostíbul on coneix Domenico Soriano que l'allibera de la pudor dels molls del port i se l'emporta a viure amb ell. I així comença tot. Fins al plor final d'ella. No de feblesa, sinó de la joia d'haver guanyat la llarga partida de la seva vida.[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO Tràiler de la versió teatral d'Oriol Broggi de «Filumena Marturano» (1). Renato Carosone interpreta «T'è piaciuta» (2). L'obra de La Perla 29 és inevitable que recordi la versió cinematogràfica «Matrimonio all'italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni, dirigida el 1964 per Vittorio de Sica (3).
NOTA: El gener del 1995, l'actor Alfred Luchetti va traduir directament del napolità l'obra «Filumena Marturano». Luchetti, coneixedor tant de l'italià com el napolità per herència familiar, explicava aquell dia en una entrevista que li vaig fer que havia evitat partir de la versió italiana perquè no era prou fidel a l'original d'Eduardo De Filippo. El mateix Luchetti va fer el paper de Domenico Soriano en les funcions del Teatre Goya on es va representar, que van comptar amb Araceli Bruch (Filumena) i Lola Lizaran (Rosalia). El muntatge, dirigit per Frederic Roda, va tenir en el repartiment, a més, Enric Casamitjana, David Bagés, Pep Miràs, Emilià Carilla, Mònica Lucchetti, Gal Soler, Assun Planas, Tito Lucchetti i Pepita Alguersari. Alfred Luchetti es va “llepar els dits” amb el seu personatge, igual com el personatge de Domenico Soriano ho devia fer a la pastisseria de Nàpols d'on venia la seva situació benestant econòmicament, a més de ser un aficionat a les curses hípiques i un faldiller empredreït, tendència que el va portar a rescatar Filumena Marturano de la prostitució del prostíbul on la va trobar.
«Papers de la guerra». Idea de Lluc Castells. Textos de Pepe Castells i Pubill, amb fragments de Núria Castells (pròleg de «Papers de la guerra») i Marina Garcés («Males companyies»). Dramatúrgia de Pau Vinyals. Intèrpret: Pau Vinyals, amb la col·laboració de Jordi Castells i Josep Castells. Veu en off: Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Il·luminació: Judit Colomer Mascaró. Espai sonor i música: Arnau Vallvé. Producció executiva: Marta Márquez i Júlia Simó Puyo. Distribució: Cassandra Projectes Artístics. Elements escenogràfics: Taller d’escenografia Castells. Modificacions estructura: Pascualín estructures. Vestuari històric: Època Barcelona. Fx maquilatge: Eva Fernàndez. Foto cartell: Sílvia Poch. Fotos: Roc Pont. Regidor: Marc Serra. Tècnic: Pau Montull. Atenció al públic: Guim Izquierdo i Núria Ubiergo. Una producció de la Família Castells. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i Cardedeu_INSPIRANTCULTURA. Direcció Pau Vinyals i Rita Molina Vallicrosa. Teatre La Biblioteca (La Perla 29), Barcelona, 9 octubre 2023. SECRETS DE PORTAPLOMA I PLOMÍ ESCRITS AMB TINTA NEGRA Ara que la societat moderna es troba novament atrapada entre dues guerres de final incert que la toquen de prop —la de Rússia i Ucraïna i la d'Israel i Palestina—, escoltar la veu d'un jove de dinou anys de Cardedeu que parla del 1937 com a testimoni de primera línia de la Guerra Civil és un atzar tràgic que no permet oblidar que aleshores mateix estan caient obusos a la línia de front del Donbàs, plovent bombes sobre poblacions de la franja de Gaza, esclatant coets de llarg abast sobre les urbs d'Israel, comptant morts civils dels uns i dels altres per centenars, assumint amb impotència imatges domèstiques de la guerra, com totes les guerres, salvatge i terrorista.El protagonista d'aquesta peça de cambra, «Papers de la guerra», va ser enviat al front d'Aragó, ferit lleument i hospitalitzat prop de València i destinat novament a Madrid. La seva veu de fa més de 85 anys ressona com un crit més feridor ara del que ressonaria si quan es desembolica el feix de “papers de la guerra” de l'avi Castells es pretengués fer només un exercici de Memòria Històrica.El muntatge «Papers de la guerra» és una altra aproximació que l'actor Pau Vinyals fa al moll de l'os de la història que tenim més pròxima —perquè no ha estat ben tancada i perquè hi ha els últims supervivents— després que fa dues temporades colpís també els espectadors amb la seva autoficció «El gegant del Pi», primer en un relat radiofònic i després en teatre, on destapava el passat franquista del seu avi i on reflexionava sobre el gen feixista que hi ha impregnat en la societat moderna.Ara, Pau Vinyals se situa a l'altre bàndol, el dels perdedors, i el que fa és posar-se en la pell de Pepe Castells i Pubill (1918 - 1993), el pare dels germans escenògrafs Josep i Jordi Castells, que juntament amb el nét, Lluc Castells, han volgut recordar la memòria del patriarca de la família a partir dels seus escrits, cartes, dibuixos i dietaris trobats per atzar, un cop ja mort, i escrits des del front, adreçats principalment a la mare i als germans —orfe com ja era de pare— que es converteixen en un testimoni singular i emotiu, sincer, sense aspiracions literàries, però ric de matisos plens de sensibilitat, sobre la seva mirada de la crueltat de la guerra, de l'enyorança del jove que s'ha fet home sense previ avís, dels moments de por, de tristesa, de veure's en risc de mort, dels moments de frustració de la victòria en un paisatge erm on no hi ha ni un bri de males herbes i dels moments de lucidesa, de ganes de viure, de la redescoberta de la felicitat quan albira uns arbres fruiters, quan viu sota una nit estelada, quan veu un paisatge verd i esponerós, quan trepitja unes muntanyes acollidores, quan després de mesos de patir fam, assaboreix un menú casolà que li sembla de cuina d'hotel de cinc estrelles, quan s'està convalescent a l'hospital prop de València, o quan confessa que no vol tornar al front i aconsegueix quedar-se a la comandància de Madrid en unes feines d'oficina, fent dibuixos, arxivant papers, o encara quan diuen que Barcelona ha caigut, que els feixistes han guanyat i admet que el cor li diu que gràcies perquè la guerra s'ha acabat.La història rescatada de l'oblit per la família Castells enllaça amb tantes i tantes històries silenciades de famílies que no han pogut recuperar mai més les restes dels seus avantpassats i ni tan sols alguns dels seus records. L'avi Castells va segellar el feix de cartes i escrits de dietari i els va anar guardant zelosament passant-los d'un amagatall a un altre perquè no els hi trobessin, almenys en vida. O potser perquè, mentre es mantenien sota pany i forrellat, no se'n perdia la força del record.Des del dia 7 de desembre del 1937, quan el jove Castells deixa la família de Cardedeu, cridat a files per fer la guerra, el relat passa per la desolació cronològica del 1938, tant al front com a la reraguarda, i acaba després de l'abril del 1939, quan caiguda ja Barcelona des del 26 de gener, l'agonia de l'opressió del feixisme vencedor s'allarga encara fins al mes d'abril.Pau Vinyals és un actor d'una expressivitat que fa tremolar. La seva mirada rubrica moltes de les expressions. Sembla com si les llencés a l'aire i se les quedés mirant com fugen i s'escampen com si fossin desenes de petites bombolles d'aigua i sabó per acabar esclatant.La seva interpretació de «Papers de la guerra», de la qual ell mateix ha fet la dramatúrgia i s'ha autodirigit conjuntament amb Rita Molina Vallicrosa, compta amb l'acompanyament silenciós, sobre la vella tarima de l'obra «Coralina, la serventa amorosa», d'un teló gegant a mig pintar, que reprodueix un dels paisatges que van anar a captar els Castells, al Maestrat. Un dels germans escenògrafs Castells el remata a aiguades, amb estil mironià, fins a l'escarritx final de la sang de la derrota. Els efectes de so, la il·luminació, la modulació interpretativa del mateix Pau Vinyals configuren una peça de cambra amb una partitura que és un cant antibèl·lic, que s'escolta més oportú que mai.Pau Vinyals és la veu de l'avi Castells, però també podria ser un dels néts d'ell. Els germans Castells són els fills, però també podrien ser els avis dels néts que furguen en la història. No és tan important qui és qui sinó qui diu què. A «Papers de la Guerra» hi ha una interrelació generacional quan es desvelen secrets com els de Pepe Castells i Pubill, el noi de Cardedeu que dibuixava ja de petit i que va haver de fer la guerra d'adolescent. Secrets que van començar a escriure's prop de Terol, a La Puebla de Híjar, esperant un tren de soldats a l'estació. Secrets que va continuar segellant per camins i trinxeres. D'aquells secrets que queden impresos per sempre en un paper esgrogueït pel pas del temps. Secrets que van ser escrits amb portaploma i plomí i esquitxats amb tinta negra.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Presentació de «Papers de la guerra» amb els creadors de l'obra en un reportatge de la Televisió de Cardedeu (1). Lectures de dos fragments del dietari de Pepe Castells i Pubill, protagonista de l'obra, amb les veus de Julio Manrique i Lluís Homar (2) i (3).
«Hamlet.01», de Sergi Belbel. Intèrpret: Enric Cambray. Fotografia: David Ruano. Producció executiva i Distribució: Roser Soler. Agraïments: Kiko Planas, Roc Esquius, Jordi Bonet, Teatre Auditori Cardedeu, Sala Beckett. Amb el suport de Cardedeu Inspirant Cultura (suport a la creació de l’Ajuntament de Cardedeu). Direcció: Sergi Belbel. Dau al Sec, 2 a 13 març 2022. Gira diversos escenaris, juliol 2022, Fresc Festival 2022, Festival de l'Empordà 2022, Festival Temporada Alta 2022. Reposició: Teatre La Biblioteca (La Perla 29), Barcelona, 13 a 29 octubre 2023. SER O NO SER... SI POT SER Diuen que en faran cinc. Cinc peces que intenten desestructurar o esbrinar que hi ha en l'interior del personatge de «Hamlet» de William Shakespeare, a través de la mirada, la interrogació, les incognites, la incredulitat i la fascinació del dramaturg i director Sergi Belbel, compartides per Enric Cambray, actor i ara també codirector amb Àngel Llàcer del musical «The Producers», de Mel Brooks.«Hamlet.01» és el primer lliurament dels cinc previstos. Un per cada acte de l'obra «Hamlet». Anuncien el segon probablement per a la tardor del 2024. Ja fa dues temporades que ronden pel món amb el primer —Belbel i Cambray en són els únics productors—, per diversos escenaris i festivals. Amb aquesta reposició al Teatre La Biblioteca, comparteixen dates i horaris alternatius amb «Papers de la guerra», que interpreta Pau Vinyals, sobre el llegat dels germans escenògrafs Castells. Un doblet que sembla que porti “denominació d'origen” perquè els dos muntatges han comptat en un moment o altre del seu procés de creació amb el suport o la col·laboració de les institucions de cultura de la població de Cardedeu (Vallès Oriental).Enric Cambray, tot sol, fins i tot sense suport de regidor d'escena o tècnic de llums i so, s'enfronta a aquesta revisió de «Hamlet» per aconseguir entendre cadascuna de les rèpliques del personatge de Shakespeare i capgirar-lo, si cal, del dret i del revés.El muntatge, des de la seva estrena a Dau al Sec —qui no s'arrisca no pisca— va començar com un experiment agosarat i ha estat demanat i reclamat des d'aleshores per altres escenaris. A pesar del perill de la seva durada —són dues hores per a un sol intèrpret que es repenja només en el text i la paraula— el temps ha madurat, segurament, la primera intenció i ha acabat trobant el seu “savoir faire” a l'escenari, des del divertimento, a l'ús del micro, la corda fluixa del vers shakesperià, la profunditat del text i la clonació del Hamlet actor escorcollant el Hamlet personatge, afegit als dots de “manetes” i home orquestra que ha de posar en acció Enric Cambray per aconseguir que els llums creïn l'atmosfera indispensable i el fum suggereixi el color adequat.Belbel / Cambray parlen del seu cosí germà Hamlet des d'una òptica actual, fent un recorregut referencial a vegades per altres creacions artístiques posteriors a William Shakespeare com el cinema o altres obres cèlebres del teatre universal. Tot un collage que serveix per convertir una investigació de tesi en una aproximació a la comèdia, sense caure, esclar, en el tòpic del còmic o monologuista de moda. D'aquí a arribar a analitzar el famós “ser o no ser” en falten quatre. Quatre peces que segurament no perdran en intensitat de contingut però que no els faria cap nosa que evitessin repeticions innecessàries, que es reajustessin en síntesi i que cedissin en una lleu escurçada de la durada. Aquest és el dilema del ser o no ser... ei!, si pot ser.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Coralina, la serventa amorosa», de Carlo Goldoni. Versió: Ramon Vila i Oriol Broggi. Intèrprets: Mireia Aixalà, Joan Arqué Solà, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Clara de Ramon, Xavier Ruano, Sergi Torrecilla, Ireneu Tranis, Ramon Vila i Jaume Viñas. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Elisabet Meoz. Espai i so: Oriol Broggi. Caracterització: Clàudia Abbad. Sastresses: Alicia Lamelas, Neli Maza i Clàudia Fascio. Sonorització: Roger Blasco. Cartell: Jordi Castells Planas. Tècnics funcions: Roger Blasco, Pau Montull i Guillem Vila. Regidoria: Marc Serra i Alicia Lamelas. Tècnics muntatge: Fernando Acosta, Roger Blasco, Pau Montull, Quim Nuevo, Marco Ruggero i Gerard Tubau. Disseny: Pau Masaló. Clip promoció: David Andreu. Fotografia: Bito Cels. Estudiant en pràctiques MUET: Arlet Ferrer. Estudiant en pràctiques ESTAE: Nil Barrera. Agraïments: Mercè Pons i Miquel Erra. Direcció: Oriol Broggi. Cia. La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 31 maig 2023. Reposició: 12 setembre 2023. AMUNT ELS CORS! Diuen que, tal com estan les coses, durant l'any passat, més de 55.000 hereus legals van renunciar a l'herència que els pertanyia per la impossibilitat de no poder pagar l'impost de successions. No sé si a Florindo, el fill legítim del senyor Ottavio, li convindria, amb el règim fiscal actual, heretar el dot del seu pare, quan aquest faci l'ànec.Tenim la sort que el venecià Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793) capgirés la Commedia dell'Arte des de la Sereníssima República dels Canals i decidís treure les màscares dels intèrprets per dotar les seves comèdies de cara i ulls i de la lluminositat amb què les va dotar. Llàstima que, encaterinat amb la protecció del rei Lluís XVI, acabés víctima de la Revolució Francesa i morís en la ruïna sense ni un duro de la pensió vitalícia que rebia. Perills de fer plans de pensions sense garantia.Tenim la sort aquí que Carlo Goldoni hagi estat un habitual de la represa del teatre català, sobretot en els últims quaranta anys, i sobretot també de les diferents apostes del Teatre Lliure. Si el 1988, el director italià d'origen tunisià, Luca Ronconi, va posar la mel a la boca amb el seu muntatge de «La serventa amorosa», al redescobert Mercat de les Flors, uns anys després, el 1997, ho va fer el director Ariel García Valdés al Lliure de Gràcia, amb l'actriu Mercè Pons en el paper de Coralina i amb David Selvas, Eduard Fernàndez, Imma Colomer, Àurea Màrquez o Carlota Soldevila fent d'entranyable notari en el repartiment, sense distinció de gènere, molt abans que se'n parlés tant com ara.La nova versió que La Perla 29 ha preparat per a tot el ple de l'estiu —campanyes electorals i eleccions incloses— al Teatre de la Biblioteca —al marge del Grec, que quedi clar— és una festa digna del llegat universal de Carlo Goldoni. Quina frescor de llenguatge! Quin divertimento! Quina manera de fer brillar la llengua —sense potineries diglòssiques— fins i tot quan s'hi inclouen algunes expressions d'argot popular com per exemple: “Au, va, deixa't de tonteries!” o “Vinga, no siguis bleda!”, que Coralina li encoloma a Rosaura en un moment donat del seu pla de manipulació alcavotaire de bona fe!Quin domini del tempo dramàtic que fa que sembli que no passi el temps ni que el muntatge arribi a dues hores i quart! Quina escenografia més estilitzada —una tarima ecològica de palets reciclats i repintats—, dues butaques de braços, una tauleta, quatre cadires, un cortinatge color crema, i el marc natural dels finestrals de la nau gòtica amb els matisos d'il·luminació de dia, vespre o nit!Tenim tota aquesta sort. Tenim la sort que Ramon Vila i Oriol Broggi hagin revisat el text original i l'hagin adaptat a la sensibilitat de l'oïda contemporània. Tenim la sort que l'actriu Mireia Aixalà hagi agafat el relleu de la Coralina, que embaladeix des del primer moment i en totes les seves intervencions, les més mesurades, les més estratègiques, les més agosarades, les més manipuladores, sempre amb aquell to de no haver matat mai ni un mosquit, repolint tots els registres del personatge.Però encara hi ha més sorts en aquesta festassa de «Coralina, la serventa amorosa», que convida a tancar els mòbils en italià i que fa partíceps els espectadors, a tres bandes, com a testimonis del fet notarial que vindrà més tard: hi ha l'aportació del pallasso-actor Joan Arqué Solà fent d'Arlecchino, amb aquella juguesca lingüística i mirada ingènua que fa l'efecte que siguem en una aportació de la saga dels Rhümia. O la feblesa de salut del vell Ottavio (l'actor Xavier Boada) que fa la impressió que no hi sigui però hi és del tot, en la vida i en la mort —la mort de mentida, esclar!—, enfrontat a l'egoisme de Beatrice, la seva nova esposa, llépola del dot, amb una enèrgica actriu Rosa Gàmiz que aboca tota la potència d'una madrastra amb l'ull posat només en la riquesa.I també la presència cada vegada més sòlida de l'actriu Clara de Ramon, amb una Rosaura que cau en la trampa amb candidesa i que facilita el que Carlo Goldoni vol, que cadascú, al final, se situï en la casella que li pertoca, malgrat que Ottavio, aquí, deixa anar que s'hagin acabat les classes, en un moment de lucidesa que Coralina tornarà al seu lloc.Al voltant dels principals protagonistes hi ha l'actor Ramon Vila fent de Pantalone, amb una caracterització del vell pare de Rosaura i home de negocis, corbat d'esquena, que té alguns dels moments de plantejament de la trama imprescindibles. Extraordinari contrast dels dos fadrins de la festa, el fill legítim Florindo —desterrat de casa i enamorat secretament de Coralina, la serventa amb qui s'han criat junts des de petits— interpretat per Sergi Torrecilla, amb cua de cavall inclosa, un gest que marca tendència! I el fill de Beatrice, Lelio, interpretat per Jaume Viñas, amb una caracterització de fillet de la mare insuperable. I sense prescindir fugaçment dels tècnics de la sala, encara falta l'imprescindible Brighella, interpretat per Ireneu Tranis, encaterinat sense subterfugis amb la serventa Coralina, i l'actor Xavier Ruano, el Notari, que posa la cirereta del desenllaç de la comèdia.Fer un Carlo Goldoni del XVIII en estat pur com si fos una comèdia del segle XXI és una feina dramatúrgica delicada i arriscada. Fer «La serventa amorosa» sense caure en el tòpic maldestre, és un repte que tota la companyia supera amb escreix. Oriol Broggi ha dirigit la troupe amb la sensibilitat artística que caracteritza els seus muntatges. Ha situat cadascun dels intèrprets en el seu just paper i els ha cronometrat gest a gest, expressió a expressió, pas a pas, en cadascun dels moments clau de la trama.Oriol Broggi ha fet que l'embolic de «La serventa amorosa» es converteixi en un plaer teatral per als espectadors de totes les edats, que aquest estiu tenen una cita imprescindible al Teatre de la Biblioteca, abans que, a partir de la tardor, els programadors els la prenguin de les mans i escampin per tots els escenaris catalans, perquè és fàcil de portar pel món, les trapelleries de Coralina i la seva troupe. Com diu Coralina, quan amb un rampell de vitalisme de classe posa en marxa el que anomena “la maquinària” del seu pla: “Amunt els cors!”. Només hi faltaria un toc de tenora i un “visca” final.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Sant Pere el farsant». Dramatúrgia de Quim Carandell i Lluc Valverde. Intèrprets: Gabriel Bosch, Roger Cassola, Quim Carandell, Cristina Colom, Andreu Galofré, Louise Good, Laura Roig i Lluc Valverde. Músics: La Ludwig Band. Escenografia i il·luminació: Lluc Valverde. Vestuari: Paloma Lambert i Marian Vélez. Direcció de producció: Désirée Gómez. Comunicació i xarxes socials: Paola Amghar. Fotografia: Désirée Gómez. Agraïments: Alba Sáez, The Indian Runners i Locus Estudio. Amb la col·laboració de La Nau Ivanow. Ajudantia de direcció: Laura Roig. Direcció: Quim Carandell i Lluc Valverde. Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant. El Maldà, Barcelona, 15 febrer 2023. Reposició: Teatre de la Biblioteca, Barcelona, 30 març 2023. ANARQUISME CELESTIAL No entreu pas a un espectacle / pensant-vos que és d'El Maldà. / És d'un col·lectiu de joves / que al Pi es volen enfilar. / I per fer-ho amb alegria / es llegeixen bé la Bíblia / i fan del peixater Pere el sant / un anarquista i farsant. / No en tenen prou amb la broma, / i es treuen música de gorra: / bateria, flauta, guitarra, tamboril... i una bona “mona”. / Fan taula llarga i rodona, / cançó d'autor i a cappella, / s'enfarinen bé la cara, / es planten rosa a la galta / i mocador vermell al coll. / Sindicat d'amics anàrquics, / fàbrica de traïdors a doll. / Trista història i molta farsa, / pitarrades a pleret; / en Pitarra s'estarrufa / damunt del seu pedestal. / Si fos negrer, el tombarien / però el salva no fer mal. / Els Pedant no van a Missa / però resen Repicant. / Són d'Espolla i gens Pirates / però ho volen ser de grans. / Malnascuts a ca la Beckett, / cineastes Filminjant, / es guanyen la Soldevila / i continuen creant. / Vet aquí quina és la història: / en diuen «Sant Pere el farsant». / Un conte no per a la canalla / sinó pels que estimen Massagran. / Tant els fa si no refilen / o si la veu estrafan. / El que volen és fer colla / amb els de la Ludwig Band. / Fan teatre de barraca / perquè són d'allò més sans. / S'encomanen als Pirates / perquè els del Maldà són molt sants. / Si no fos pels anarquistes / potser cantarien salms. / Prefereixen fer rondalles / com el Puf, aquell drac màgic / que vivia al fons del mar. / I com que aquell s'avorria / ells no volen badallar. / Ja treballen una peça / que es farà en ple carrer: / hi haurà un gos que canti i balli / i de tant mort de gana / es fara emperador. / És com els vells anarquistes, / que de Pere pescador, / acaben venent la barca per fer la revolució. / Beveu, beveu, compare! / que us podeu desmaiar. / Abans que ells es desmaïn / deixeu-los traguejar. / Jutgeu en Pere ara, / canteu la bumbabà, / poliu-vos la mistela / i abans que es faci el fosc / sortiu a saludar. /[cliqueu aquí]
«Els ulls de l'etern germà». A partir del relat homònim d'Stefan Zweig. Traducció de Marisa Siguan. Intèrprets: Òscar Muñoz i Xavier Ripoll. Música: Marc Serra. Llums: Pep Barcons. Projeccions: Francesc Isern. Veu en off: Moisès Broggi. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells. Tècnic funcions: Guillem Carbonell. Regidora: Chiara Palladino. Tècnics de muntatge: Gerard Tubau, Joan Camprodon, Fer Acosta, Roger Blasco i Marco Ruggero. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Eva Cartañà. Disseny del cartell: Enric Jardí. Fotografies: Bito Cels. Agraiments: Bruno Oro, Òscar Intente, Carlota Subirós, Víctor Molina, Marc Antoni Broggi, Estrella Miró, Dani Klamburg, Moisès Broggi, Toni Casares i equips Sala Beckett. Revisió text 2002: Lluís Quintana. Revisió text 2023: Ramon Vila. Ajudanta de direcció: Sara Sors. Direcció: Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 8 febrer 2023. QUI DOMINA ESCLAVITZA ELS ALTRES Stefan Zweig (Viena, Àustria, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942), austríac d'origen jueu, ha estat un autor que en català ha comptat durant molts anys amb la complicitat de Quaderns Crema i la dèria inesgotable del malaguanyat editor Jaume Vallcorba. Fa vint anys, el 2002, Stefan Zweig es va fer present aquí en dos àmbits culturals paral·lels: el teatre i la literatura. D'una banda, Quaderns Crema publicava el relat breu: «Ells ulls del germà etern», en una traducció de Joan Fontcuberta, i Marisa Siguan feia el mateix amb una versió dramatúrgica a partir del relat «Ells ulls de l'etern germà», posant més emfasi en l'adjectiu “etern” que en el de “germà” segurament. Aleshores, aquell 2002, un emergent director anomenat Oriol Broggi la va portar a escena a l'antiga Sala Beckett de Gràcia en una proposta que seria la gènesi de la companyia de La Perla 29 que commemora el vintè aniversari amb aquesta nova visita a Stefan Zweig, ara al Teatre La Biblioteca on té la seu.“Qui domina esclavitza els altres», diu en un moment donat Stefan Zweig. L'obra té clarament un ingredient de faula. I no és estrany perquè l'escriptor Stefan Zweig va basar la història en una faula oriental que parla de les actituds davant de la vida i de la llibertat de l'individu davant de la justícia humana.Si el 2002, els intèrprets van ser uns joveníssims Bruno Oro, Òscar Muñoz i el músic Marc Serra, en aquesta ocasió, només Bruno Oro ha estat substituït per Xavier Ripoll i el fet que els altres dos intèrprets siguin els mateixos vint anys després li dóna encara més una pàtina de solatge, com si el muntatge hagués envellit, com el bon vi i en el bon sentit del terme, amb els mateixos intèrprets, director inclòs, esclar.La maduresa serveix per fer-ne un millor tast i constatar que l'aposta, que ja era arriscada el 2002, no ha perdut ara un polsim de risc perquè el discurs, que acompanya de nou musicalment Marc Serra a la guitarra, es basa en una densa contalla que té el mèrit de ser relatada ara —ja ho era aleshores— amb mestratge d'actors que s'han guanyat la veterania a pols i que s'encaren de nou a un text d'extrema riquesa lingüística i de contingut complex, però també farcit de dificultats i de paranys que cal sortejar, com ells dos el sortegen, a l'hora de fer-lo arribar amb nitidesa a l'espectador.Oriol Broggi no ha prescindit dels elements que ja van ser significatius del muntatge original: la lona blava que es fon entre terra i cel, aquí, esclar, més extensa per la profunditat de la nau de La Biblioteca, l'entranyable veu de l'enyorat Moisès Broggi —l'avi del director que li va regalar en el seu dia el relat d'Stefan Zweig— i un intens treball de l'equip escènic que, per la posada en escena, podria semblar erròniament basat només en la senzillesa.Oriol Broggi ha mantingut també el tast en la segona part del muntatge de l'escena amb les ombres xineses, amb l'aparell de “nostalgerie” que es descobreix més tard darrere el teló blau cel, amb la intenció, crec, de ser fidel a l'origen oriental de la història, i també amb l'escultura femenina —potser per recordar l'aturada que el protagonista Virata fa amb una dona que li retreu tot el que ha patit. Una peça escultòrica que es manté en un aire tenebrós al fons de l'escenari i que es mou entre Apel·les Fenosa i Alberto Giacometti que, com algunes de les seves obres, representen la solitud, l'aïllament i la tragèdia de l'ésser humà del segle XX, el propi dels dos escultors, però també la solitud, l'aïllament i la tragèdia heretats per l'ésser humà del segle XXI.L'obra d'Stefan Zweig, amb un subtil rerefons de veus a cor, gairebé imperceptible en aquesta revisada versió antològica, té un caràcter eminentment contemporani per l'època de la seva escriptura que ara ha arribat al centenari perquè Stefan Zweig la va publicar el 1921, però ressona com un clàssic que ve del fons del temps.«Els ulls de l'etern germà», que ara La Perla 29 ha subtitulat com «Un dilema d'Stefan Zweig», narra la història, com deia, de Virata, un home just i virtuós, un jutge màxim del regne, que decideix viure en pròpia carn una de les condemnes per ell imposada als altres per acabar redescobrint el valor absolut de la vida tot i que acaba caient en l'oblit de la història.El relat és com un conte, però per a adults, esclar. Un conte que els dos intèrprets narren adoptant la veu, ara un ara l'altre, de diferents personatges dels microcontes dins del conte. Un conte per escoltar, com recomana en una introducció del muntatge que fa el músic i actor Marc Serra, en un breu homenatge a Stefan Zweig, i com el mateix Oriol Broggi defineix en la presentació quan diu: “La veu és el primer element d'on sorgeixen les paraules: la paraula dita, la paraula llegida, interpretada, declamada, xiuxiuejada, musicada, cantada, recordada... i els gestos, les intencions i les accions que l'acompanyen.” Tot això hi és de manera brillant en aquesta posada en escena. I és bo posar en antecedents els espectadors.També recomanar, si cal, que una relectura del relat ajuda a reviure les imatges que reclamen les paraules d'Stefan Zweig. I com que el món editorial és addicte a la plaga de les descatalogacions del paper, el petit volum de Quaderns Crema es pot recuperar ara mateix en préstec a la plataforma BiblioDigital de les Biblioteques Públiques de Catalunya. Avantatges de l'era digital després d'haver transcorregut vint anys des de la seva traducció al català de Joan Fontcuberta i la primera posada en escena en versió de Maria Siguan per a La Perla 29.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Antígona», de Sòfocles. Adaptació: Jeroni Rubió. Intèrprets: Clara Segura, Pep Cruz, Pau Miró, Babou Cham, Màrcia Cisteró, Enric Serra i Xavier Serrano. Espai escènic: Oriol Broggi i Pau Carrió. Vestuari: Roser Vallvé. Il·luminació: Pep Barcons. Música original de Josh Farrar. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 18 març 2006. Acte commemoratiu: Fragments de l'obra representats al Teatre de la Biblioteca el 10 de gener del 2023. UNA INTERPRETACIÓ DE VELLUT MIL·LENARI [Recuperació de la crítica corresponent a l'obra inaugural l'any 2006 de la companyia La Perla 29 a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, actualment anomenat Teatre de la Biblioteca, amb motiu de l'acte commemoratiu d'aquell fet. L'acte s'ha celebrat a la mateixa nau el 10 de gener del 2023 amb la presència dels intèrprets que van intervenir el 2006 en el muntatge] Paraula, pedra i terra. Podia haver estat una altra combinació: per exemple, foc, aigua i terra. Tant hi fa. El foc és aquí la paraula. L'aigua que expandeix les ones és la pedra de les voltes gòtiques. I la terra fa la barreja necessària per aconseguir un espectacle que manté en l'alè suspès i que ermociona el centenar i mig d'espectadors convertits en part del poble, a banda i banda de la pista rectangular de terra.A l'atractiu de convertir en espai escènic l'antiga nau de l'Escola d'Arts i Oficis dins el claustre del que va ser també en el seu dia nau de l'Hospital de la Santa Creu —un tresor arquitectònic més important que la multimilionària ensaïmada del nus de les Glòries i que es manté infravalorat— s'hi ha d'afegir l'encert d'encabir en un marc com el de la Biblioteca de Catalunya —memòria i patrimoni— una obra com «Antígona» que retrona amb la veu dels clàssics i que fa quedar en ridícul segons quines reflexions de tertulians, polítics i filòsofs contemporanis.No és la primera vegada que Oriol Broggi s'encaterina amb un marc escènic singular com aquest. Cal recordar el Molière, amb «El misantrop», que va presentar a la planta alta de la mateixa nau. Allà, però, la situació i la feble acústica van reduir les possibilitats d'un millor resultat, tot i que va ser prou aplaudit.En aquesta ocasió, no hi ha ningú que en surti decebut. Sembla com si tots els elements s'haguessin posat d'acord i haguessin encaixat a la primera. Probablement perquè s'ha fugit d'artificis i superficialitats i s'ha deixat reposar tot el muntatge en el seu espai natural.Encara hi ha un element essencial. La direcció i els intèrprets han estat conscients de la grandiositat de la nau i de la trampa que els podia parar engolint-se la paraula. Per això planten cara a la trampa i recuperen una dicció escènica que moltes boques d'escenari preparades amb els avenços tècnics més sofisticats fa temps que no recorden.És d'aquesta manera que aquesta «Antígona», de Sòfocles, prudentment retallada, adaptada i reconduïda a les oïdes del segle XXI té el do de convertir-se en una «Antígona» digna d'antologia per ser entesa clarament i compresa en el seu fons per aquells que s'hi acostin per primera vegada i també per als qui els sembli que ja sabien de què anava.Hi ha papers més agraïts que altres. S'hi aboquen amb força Pep Cruz (Creont) i Clara Segura (Antígona). Els dos traspassen el límit de la simple interpretació i s'enfonsen de ple en els seus personatges fins al punt de fusionar-se amb ells. La proximitat amb els espectadors permet també que aquesta apreciació es faci encara més evident. La resta del repartiment té escenes que els exigeixen no defallir. I cadascú d'ells porta el discurs al límit perquè la representació no decaigui durant l'hora i mitja de durada. La lluita d'Antígona per donar un enterrament digne a un dels seus germans, ni que li costi la seva pròpia mort per decret del tirà, arriba, en aquesta versió escènica, tintada d'una actualitat que provoca calfreds. Sembla com si les notícies de cada dia que repeteix i repeteix a cada menjada la televisió es reuneixin en tot el que diu «Antígona».La “perla” de l'espectacle —i no és una broma fàcil que vulgui fer referència a qui produeix aquesta «Antígona»— és la banda sonora que acompanya el muntatge i que es clou amb una peça grega que sona com un lament que engega Pep Cruz, a qui s'afegeix Clara Segura i la resta de la coral, aconseguint una interpretació de vellut mil·lenari, com les oliveres que decoren l'ambient de la nau, i que les voltes gòtiques amplifiquen sense necessitat de cap mena de taula de so. Els aplaudiments, sincers i esclatants, estan garantits.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Orgull». A partir de «Manyaga (Relat fantàstic)», de Fiódor Dostoievski. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Idea original: Andreu Benito. Treball sobre el text per la dramatúrgia: Ramon Vila. Versió final de Ramon Vila, Andreu Benito i Oriol Broggi. Intèrpret: Andreu Benito. Vestuari: Elisabet Meoz. Espai i llums: Equips tècnics de La Perla 29. Regidor: Marc Serra. Tècnic de so i funcions: Roger Blasco. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Eva Cartañà. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero i Gerard Tubau. Fotografia: Bito Cels. Clip promocional: David Andreu. Disseny programa de mà: Pau Masaló. Agraïments: Montse Vellvehí. La traducció de «Manyaga» de Miquel Cabal Guarro ha estat publicada per Angle Editorial fruit d’una col·laboració entre Angle Editorial i La Perla 29. Una producció La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, 23 octubre 2022. PARLAR A UN TAÜT BLANC DE SEDA DE NÀPOLS Ja s'ha dit prou: l'actor Andreu Benito, ben al contrari del que fa l'actriu Blanca Portillo amb «Silencio» al TNC, pràctica tambe l'art del silenci, però d'una altra manera. Allà, Blanca Portillo es mou, es caracteritza, canvia de registre, de to de veu, crida, calla i canvia de multitud de posicions. Aquí, Andreu Benito està durant tota la representació gairebé immòbil, arrepapat a la butaca de braços, amb un personatge, prestador d'ofici, embolcallat amb les tenebres del seu passat i caigut en desgràcia pel present.Andreu Benito es posa en la pell d'aquest prestador que parla a l'ànima en pena de la seva jove dona que ha decidit posar fi a la seva vida. No desvelo res que no es pugui desvelar si tenim en compte que Fiódor Dostoievski va escriure aquest relat el novembre del 1876 en el seu «Diari d'un escriptor», un periòdic personal, i que des d'aleshores s'ha reproduït prou vegades literàriament i s'ha adaptat en més de mitja dotzena de versions cinematogràfiques.La confessió en veu alta del prestador té una oient absent i, teatralment parlant, un attrezzo també absent: un taüt blanc de seda de Nàpols. Andreu Benito substitueix tota aquesta buidor i tota aquesta absència només amb la mirada, el gest del rostre, la paraula de la seva culpa, la paraula al buit, el rictus del desig o el rictus de la decepció, la justificació de la culpabilitat, la de l'orgull per la possessió de la jove dona que va escollir a l'atzar des del taulell de prestador entre les joves que hi compareixien a bescanviar les peces de poc o molt valor de bijuteria. Però el prestador adreça també la paraula a l'auditori, que sembla que no vulgui saber que hi és, però com si volgués que sigui l'auditori el jutge que potser no el jutjarà mai.Alguna cosa deu tenir aquest relat breu de Fiódor Dostoievski que ha fet que sigui causa de nombrosos títols diferents, tant quan s'ha publicat en suport llibre com quan s'ha adaptat a la pantalla. Aquí mateix tenim dos títols diferents en català: «Una noia dòcil» (publicada a Godall Edicions) i «Manyaga» (publicat a Angle Editorial), les dues publicacions són de l'any passat [2021] que és quan es commemorava el bicentenari de l'autor. La versió teatral de l'equip de La Perla 29 ha tirat pel camí del mig i ha defugit crear un nou patronímic per a la protagonista absent i ha optat per un concepte genèric que, en el fons, pretén condensar el que impulsa el prestador a la seva confessió: «Orgull».I és així perquè hi ha un cert orgull propi de fons en la justificació que fa el prestador davant del cos amortallat de qui havia estat la seva dona sisplau per força. Un prestador convertit en pseudopigmalió sense haver tingut l'oportunitat d'exercir com a pigmalió. No hi ha hagut mai connexió entre ell i ella. Hi ha hagut un llarg silenci. Molt de silenci. Fins a l'últim instant.El mateix pols de silenci que l'actor Andreu Benito imprimeix en la seva interpretació d'un monòleg que, si bé en el relat original no té la força que es pot trobar, per exemple, a «Crim i càstig», on ja hi ha la figura del prestador, la versió teatral que el mateix Andreu Benito ha confegit amb Ramon Vila i Oriol Broggi, a partir de la traducció de Miquel Cabal, l'enriqueix i l'eleva a una dramatúrgia que sembla a posta per a un actor de la fortalesa escènica d'Andreu Benito.Però la jove caiguda als braços del prestador no és l'única potagonista absent del relat de Dostoievski. També hi ha el gran finestral, que en aquest marc natural gòtic del Teatre La Biblioteca vol passar desapercebut expressament, però que si els espectadors rellegeixen el relat, acabaran trobant la raó de ser-hi i també la raó de fer-se notar fugaçment i subtil i sempre silenciosament, això sí, tan silenciosament com escull que sigui el final tràgic de la mateixa «Manyaga» de Dostoievski.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Canto jo i la muntanya balla». A partir de la novel·la d’Irene Solà. Dramatúrgia: Clàudia Cedó. Composició musical: Judit Neddermann. Intèrprets: Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis, Caterina Tugores. Guitarra: Amaia Miranda. Llums: Sylvia Kuchinow. So: Joan Gorro. Escenografia: Alfred Casas i Laura Clos ‘Closca’. Construcció titelles: Alfred Casas. Disseny vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Àngel Salinas. Fotografies: Sílvia Poch. Disseny cartell: Pau Masaló. Regidor d'espai: Marc Serra. Tècnic: Juan Boné i Roger Blasco. Atenció al públic: Marc Serra, Juan Boné, Marta Cros i Berta Comellas. Assessorament lingüístic: Carla Ferrerós. Alumna en pràctiques escenografia: Marta Calderón Gómez. Construcció escenografia: Brava Performing Arts, L'Estaquirot Teatre i Alfred Casas. Ajudanta direcció: Maria Salarich. Direcció: Guillem Albà i Joan Arqué. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2021. Reposició: 4 juliol 2022. Reposició: 7 setembre 2022. LA NATURA: EL BALL DE RAMS DE LA VIDA La base literària de «Canto jo i la muntanya balla» és una polifonia de veus. Moltes veus. I els espectadors han de saber que, si no es vol que un muntatge teatral duri una tarda sencera, a la dramaturga Clàudia Cedó no li toca altre remei sinó retallar, escollir i recosir. Qui en vulgui més que practiqui el vell i oblidat hàbit de la lectura.Una feina artesanal, la de la dramaturga, a partir de la prèvia literària de l'escriptora Irene Solà (Malla, Osona, 1990), que ha de distingir entre la veu que tenen els bolets, el gos o el cabirol, de les veus humanes que potser també esdevenen, en el fons, part de la fauna i la flora convertides en humus del bosc.Quan Oriol Broggi —ànima de La Perla 29— pensa, aprofitant el parèntesi sisplau per força de la crisi de coronavirus, a fer una adaptació teatral de la novel·la més llegida dels últims anys, s'imagina tota aquesta multitud de veus i també l'atmosfera que les envolta i segur que les veu incrustades en l'escenografia natural de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Terra i fusta, base de la natura.Però ara resulta que l'adaptació ha estat un èxit en tots els sentits i que el més probable és que un dia o altre hagi de deixar l'atmosfera humida de la nau gòtica i hagi de rondar per la Seca i la Meca on els auditoris de disseny, alguns molt freds i la majoria d'escenari convencional, li trauran una part de l'encant a pesar que mantingui la més important, que és la paraula.Una altra experiència del muntatge és com el món rural s'ha apropiat de l'urbà a poc a poc en els últims temps i ho ha fet del tot arran dels successius confinaments i les successives restriccions de mobilitat. ¿Si mossèn Cinto Verdaguer va pujar a la muntanya per què la muntanya no pot baixar a la Rambla? ¿Si els senglars, les guineus o els cabirols han volgut tastar l'asfalt i conèixer els seus habitants més de prop, per què no ho poden fer els follets boscans sorgits de la creació literària d'Irene Solà o, per ser més exactes, de les veus amagades entre les carenes frontereres de Camprodon, al Ripollès, i Prats de Molló, al Vallespir?Clàudia Cedó, amb la dramatúrgia, Joan Arqué i Guillem Albà, amb la direcció, Judit Neddermann amb la música, Alfred Casas amb titelles nous de trinca (gosseta, cabirol), Sylvia Kuchinow amb els efectes de llum... tots plegats han fusionat la poètica extreta de la novel·la amb tot el que el teatre els permet fer sense demanar permís a ningú: una mica de teatre de gest, una mica de música que aprofita el do d'alguns dels intèrprets, una mica de titelles plens de sensibilitat, una gossa que parla, un cabirol que rumia i reflexiona, unes bruixes que manen, unes dones d'aigua que per fi treuen la cara, uns núvols que semblen ànimes perdudes i uns morts que recorden als vius d'on vénen i qui són.Una llampegada obre el foc. Els personatges de la Sió, la Mia, l'Hilari i el Jaume s'aniran repetint en la trama. La masia de Matavaques recorda la vida feréstega de la muntanya. El fill dels gegants, evoca la tornada del fill pròdig. Tots els intèrprets —excel·lent quintet capitanejat per Anna Sahun i Laura Aubert— es mouen en aquest intercanvi de veus i d'instruments musicals: violí, violoncel, percussió, amb el contrapunt de la guitarra d'Amaia Miranda, a partir de la composició original de Judit Neddermann, que ella mateixa defineix de fusta, corda i pell.El dilema, quan es fa el fosc final de l'espectacle, és qui acaba guanyant la partida de la interpretació: ¿els personatges fantàstics o els humans? Un dilema que no només és propi de la versió teatral sinó que ja s'endevina en la base literària de l'autora. Sigui com sigui, hi plana sempre un cant a la natura. I ja se sap que la natura regala sempre un nou ball de rams per a la vida.[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'obra de la versió teatral (1). Musicació del poema «Canto jo i la muntanya balla», a càrrec de Jan Garrido (Xiula i Nunavut) amb la cantant Selma Bruna (Grup Malala). Direcció videoclip: Maria Besora Barti i Anna Agulló Prieto. Direcció fotografia: Núria Gascón.
«Unes abraçades insuportablement llargues», d’Ivan Viripàiev. Traducció: Miquel Cabal Guarro. Dramatúrgia: Ferran Utzet. Intèrprets: Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat Morin, Joan Solé Martí i Jordi Busquets Rovira (guitarra elèctrica). Espai: Ignasi Camprodon. Vestuari: Giulia Grumi. Llums: Guillem Gelabert. Música original: Jordi Busquets Rovira. So: Guillem Rodríguez. Vídeo: Francesc Isern. Moviment: Ester Guntín. Caracterització: Àngels Salinas. Fotografia: Bito Cels. Cartell realitzat a partir de l'obra original “El ball”, de Romà Panadès. Disseny gràfic cartell: Pau Masaló. Vídeo promocional: La Rectoria. Estudiant en pràctiques ESTAE: Alba Luz Müller Mundy. Regidors: Pol Quintana / Marc Serra. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Atenció al Públic: Marta Cros i Núria Ubiergo. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d’escenografia i Taller d’escenografia Castells. Agraïments: IAAC, Josep Domènech, Bar El Kit-Kat, Notariat N1, Marta Martí, Jordina Ribó i Pahola Estrada. Producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Mònica Molins. Direcció: Ferran Utzet. Biblioteca de Catalunya, Teatre La Biblioteca, Barcelona, 27 abril 2022. ABRAÇADES ULTRASONORES COM SI FOSSIN DOFINS Si un dia el director Oriol Broggi i La Perla 29 van donar a conèixer aquí el dramaturg Wajdi Mouawad i ja no l'han deixat mai més, ara descobreixen l'autor i director Ivan Viripàiev (Irkutsk, Sibèria, 1974), format teatralment a Rússia, ciutadania de la qual ha renegat públicament pels actes criminals del genocida Vladímir Putin, després d'acollir-se a la ciutadania polonesa.A més, Viripàiev ha anunciat també públicament que tots els drets d'autor que li arribin dels teatres russos on es representen les seves obres els destinarà a l'ajuda del poble d'Ucraïna. Autor compromès, doncs, en un temps on el compromís s'esfuma sovint com una boira passatgera.L'obra creativa hauria d'estar al marge de les actituds personals. Però en aquest cas és gairebé impossible no relacionar-les. Ivan Viripàiev es podria considerar un autor postexistencialista. L'obra «Unes abraçades insuportablement llargues» —estrenada a Rússia el 2015 i que entre molts altres escenaris europeus ha passat també pel Théâtre de La Colline de París que dirigeix Wajdi Mouawad i on recentment ha debutat amb èxit La Perla 29—, beu de l'existencialisme, també de la tradició del teatre rus, de l'atmosfera a vegades angoixant de Txékhov, però va molt més enllà perquè s'empara en un registre dramàtic tan inusual com arriscat amb un discurs que passa de la primera a la tercera persona i que fa cabrioles fins i tot en la segona persona: «Ara tornem... Ara et trec el vestit de noces... Ara em lliuro a tu...»Ivan Viripàiev diu que no escriu un text sinó una partitura musical per buscar la precisió del ritme. Per Ivan Viripàiev, el ritme és l'essència de la seva dramatúrgia. I per ritme, entén la veu, el text, el moviment, el cos, els colors, la llum, la música, el fum... Tot això hi és d'una manera absorbent en aquesta faula contemporània, tal com ell mateix la defineix, sobre la societat que se sent òrfena per l'absència d'una estructura espiritual.El director búlgar Galin Stoev ha qualificat la dramatúrgia d'Ivan Viripàiev de “llengua paradoxal” perquè posa en evidència l'estructura dramàtica i la desconstrueix. I és ben bé així perquè els quatre personatges de l'obra «Unes abraçades insuportablement llargues» s'expressen narrativament, defugen el diàleg, expulsen les rèpliques de l'altre perquè són ells mateixos qui s'autorepliquen, avancen en un tempo de velocitat impensable en teatre, però no defugen les reflexions internes, ni citacions d'altres personatges. I sempre amb una expressió de conflicte intern, de fugida cap al no res, de la recerca del Déu antic que en els temps que corren sembla que ara visqui una llarga excedència laboral.La universalitat de l'obra no és només anecdòtica pel que fa a les localitzacions (primer Nova York i després Berlín) o per les vicissituds (avortament, drogues, intent de suïcidi, alimentació vegana…) dels quatre personatges. O tampoc per l'origen dels personatges, una és de Sèrbia, una altra de Polònia, un altre de Txèquia... sinó per la profunditat del discurs de cadascun d'ells.El director Ferran Utzet —habitual de La Perla 29— és qui ha aportat l'obra d'Ivan Viripàiev a Catalunya, mitjançant la versió catalana del traductor del rus, Miquel Cabal. La va descobrir en unes jornades de dramatúrgia a Nancy. El risc era entendre les claus del registre dramàtic de l'autor i transcriure-les al llenguatge teatral de la companyia.Missió assolida amb nota alta. La nau del Teatre La Biblioteca, aquesta vegada, a la italiana. L'escenari, trepitjat pels espectadors, pot semblar reduït, però aviat s'obre en profunditat com un univers amb un punt blau a l'horitzó o com un oceà amb l'horitzó com a punt final.L'altre risc de la posada en escena era que els quatre intèrprets protagonistes entenguessin el discurs i el registre tal com els arribava en estat pur. També missió assolida. La solvència escènica garantida de l'actriu Alba Pujol; la solvència més “emergent” en teatre convencional de l'actriu Paula Malia; la de Martí Salvat amb la companyia Projecte Ingenu a les espatlles; o la de Joan Solé que havia passat per La Kompanyia Lliure de Lluís Pasqual i també per l'«Àngels a Amèrica» de David Selvas, no desencaixen gens amb la filosofia de fons de l'obra.Desconstruir el que en una altra situació serien un seguit de monòlegs és encara més díficil que enfrontar-se a un monòleg convencional perquè cal transmetre l'angoixa interior de cadascun d'ells per fer-la convergir en una angoixa, com deia al principi, postexistencial, col·lectiva, molt del segle XXI.¿I la partitura musical anunciada per l'autor per aconseguir el ritme? El director Ferran Utzet ha trobat la clau en la presència d'un personatge que no té un paper dramàtic, però que hi és present durant tota la representació: el músic Jordi Busquets Rovira —que pel que fa al teatre ja ha intervingut en els últims dos tres anys en espectacles del Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure— , aquí amb guitarra elèctrica, modulació a tempo i joc de les paraules, pujada de decibels quan la desesperació puja també de to, decibels en descens quan l'angoixa baixa d'intensitat. No es podria entendre l'obra sense l'aportació de la seva banda sonora permanent.Diuen que els dofins tenen una qualitat única entre el regne animal que és el de comunicar-se amb l'emissió de “clics” amb un llenguatge ultrasonor que s'acosta al llenguatge humà i amb una sensibilitat capaç de patir el dolor i gaudir del plaer.Com que els dofins no són aliens de l'obra d'Ivan Viripàiev —i no desvelo res que no es pugi desvelar en relació a la fugida dels quatre personatges— no és cap temeritat comparar el Charlie, la Monica, l'Amy i el Kryštof com si fossin dofins perduts en l'oceà. Uns dofins atrapats en la trentena, insatisfets de la vida que els ha tocat en sort, angoixats per l'opressió ambiental, només esperançats per un lema convertit en himne generacional que, a partir de l'obra d'Ivan Viripàiev, s'ha adoptat gairebé com si fos una targeta de presentació: «Jo et trobo, tu em coneixes. La meva tendresa es troba amb la teva, i l'univers s'expandeix.»
[cliqueu aquí]
VIDEO
«28 i mig». Adaptacions i treball de text: Jeroni Rubió i Oriol Broggi. Intèrprets reposició Grec'22: Laura Aubert Blanch, Guillem Balart, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Enrico Ianniello, Blai Juanet Sanagustin, Clara Segura Crespo, Montse Vellvehí, Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra, un cavall. Intèrprets reestrena al Théâtre de La Colline de París: Laura Aubert Blanch, Guillem Balart, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Enrico Ianniello, Blai Juanet Sanagustin, Clara Segura Crespo, Montse Vellvehí, Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra i el cavall. Intèrprets estrena 2013: Tomeu Amer, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Pablo Derqui, Pol López, Anna Madueño, Clara Segura, Ernest Villegas i Montse Vellvehí i el cavall. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Ribera. Disseny de so: Damien Bazin. Projeccions: Cisco Isern. Treball de cant: Pablo Puche. Confecció vestuari i sastressa: Irene Fernández. Tècnic funcions: Guillem Gilabert. Regidor: Marc Serra. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 20 juny 2013. Reestrena versió en català i italià sobretitulada en francès: Théâtre de La Colline, París, 16 març 2022. Reposició: Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. De l'11 al 12 de juliol. DE LA COLLINE A MONTJUÏC: UNA PERLA NEGRA DEL VIVER BROGGIÀ [Crítica corresponent a l'estrena catalana del 2013. Les referències que s'hi fan, doncs, corresponen a aquell moment escènic. La versió presentada el 2022 al Théâtre de La Colline de París i al Teatre Grec de Montjuïc dins el Festival d'Estiu de Barcelona Grec'22 ha estat revisada, ampliada en algunes escenes i compta també amb alguns intèrprets nous] A la vista del muntatge '28 i mig', t'assalta el dubte de pensar que La Perla 29 o el director Oriol Broggi potser viuen una crisi de creativitat com la que va reflectir autobiogràficament Federico Fellini en el seu film '8 1/2' o 'Otto e mezzo'. Però si fem cas dels resultats i reconeixements de les últimes temporades, de segur que no és això.Aleshores potser hauríem de concloure que Oriol Broggi ho té tot tan ben calculat que només ell sap que ha fet exactament 28 projectes i mig, de la mateixa manera que Fellini diu que havia fet 8 pel·lícules i mitja quan va triar el seu títol emblemàtic. O potser, si som malpensats, hem de començar a creure que La Perla 29 ha estat una xifra falsa i que el número de l'habitatge de Gràcia on va néixer la productora era en realitat un màgic '28 i mig'.Malament ho té, Oriol Broggi si, com el protagonista de la pel·lícula '8 1/2', es pensa retirar a un balneari per repensar el seu futur artístic i personal perquè, com Guido Anselmi, l'alter ego fellinià, tinc la sensació que Oriol Broggi també es veuria perseguit i assetjat per tots aquells dels quals potser voldria fugir, en un moment revoltat que, certament, convida a agafar la manta i córrer.Si això pàssés, ja veig perseguint-lo on fos els espectadors fidels que té, els intèrprets que volen treballar damunt la sorra de la Biblioteca de Catalunya —a pesar d'algun retret irònic de l'actor Pere Arquillué, l'últim Cyrano—, tècnics, escenògrafs, músics i fans en general. Per això ha fet bé, abans que fos massa tard, de refugiar-se en el món oníric, en els records del camí fet i en les fantasies de les quals s'alimenta el teatre.I és així com ha convertit la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya en una mena de Cinnecittà Studios on tot es barreja en nom de la poètica, la sensualitat, les sensacions a flor de pell i la nostàlgia d'un temps que, si bé tampoc no era millor, potser sí que era més feliç.En dues hores, l'espectacle fa un viatge amb ressò italià d'anada i tornada, amarat d'intensitat lingüística: italià, català en diferents modalitats, trossos d'espanyol i... posats a jugar amb la llengua, espriuà i fellinià. Comença amb Dante i 'La Divina Comèdia': "Al bell mig del camí de la nostra vida / em vaig trobar en una selva obscura / del dreturer vial la passa eixida", i enllaça amb el conte popular 'La fugida del pintor Notxa', que s'encaua dins de la seva pintura, i com en un joc de nines russes, entronca amb multitud de records i referències que passen pel món de Fellini, pel món del cinema, pel món del teatre, pel món de La Perla 29 i, en algun moment, pel món de cadascun dels intèrprets. Espectacle, doncs, d'autoria compartida i d'autoria manllevada i combinada amb una estètica que apel·la a la bellesa i la plàstica, amb una acurada il·luminació que crea l'atmosfera tan habitual de la Biblioteca de Catalunya on, fugaçment, hi ha també aigua i foc, per completar el triangle amb la sorra.I en una mena de trencaclosques ben relligat, llampegades de Pirandello, d'Ingmar Bergman, de Bertolt Brecht, de Vicent Andrés Estellés, de Salvador Espriu, de Shakespeare, de Txékhov... 'La primera història d'Esther', 'Coral romput', 'Teresa', 'Sis personatges a la recerca d'autor'', 'Hamlet', 'El rei Lear', 'L'oncle Vània'... I sobretot cinema: 'Una jornada particular', d'Ettore Scola; 'La vida és bella', de Roberto Benigni; 'La strada', de Federico Fellini; 'Casablanca', de Michael Curtiz, amb Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. I molt de Marcello Mastroianni, Claudia Cardinale, Sofia Loren, Anita Ekberg, Zampanó i Gessamina, o el que és el mateix, Anthony Quinn i Giulietta Masina... Una auca d'estrelles mítiques tan mesurada com enriquidora.¿I de recreació ambiental...? El circ, el teatre dramàtic, el teatre dins el teatre, la fanfàrria felliniana, els cortinatges de la casa, el marc d'un quadre gegantí, una projecció audiovisual que crea els diferents espais que s'evoquen, uns números d'escala malabarista de pista, un retall de cotxe de l'època en blanc i negre, un retall de barca, i la sorpresa més ben guardada de la nit: un elegant cavall blanc al qual només li falta que sigui alat i que s'elevi per les voltes gòtiques en una al·lucinació col·lectiva d'un somni compartit.Una companyia de nou intèrprets que donen vida a les desenes de personatges clàssics o reinventats. Remarcables els papers de l'actor Pablo Derqui i l'actriu Clara Segura, que juguen amb alguns dels personatges-mite més protagonistes. Però igualment plens de força els de Màrcia Cisteró —que destapa la seva capacitat a vegades dramàtica i a vegades còmica— o Ernest Villegas i Xavier Boada, potents en els seus discursos, i un dels actors revelació dels últims anys, Pol López, que surt de pretendent d''Els feréstecs' de Goldoni i s'incorpora a la nova Kompanyia del Teatre Lliure, o les intervencons de Tomeu Amer, el més circense de tots, envoltats tots de Montse Vellvehí —que surt de dirigir el ressuscitat Shakespeare Festival— i el debut a la sorra, que no pas a l'ombra, d'Anna Madueño, una de les fundadores de La Perla 29. Oriol Broggi confessa que l'espectacle '28 i mig' és "una proposta artística que encara no havien fet mai". I avança en la presentació que és també "un sac foradat de poemes i imatges, un joc diferent, una mirada inventada, un foc nou que han sentit com a necessari". Per això '28 i mig' és un espectacle que respira la sensació de la creació en llibertat. I per això també es mereixen uns llargs aplaudiments a peu dret i una calorosa temporada d'estiu a la Biblioteca de Catalunya.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«El llarg dinar de Nadal (The Long Christmas Dinner)», de Thornton Wilder. Traducció de Víctor Muñoz i Calafell. Intèrprets 2021: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Albert Prat, Magda Puig i Mima Riera. Intèrprets 2018: Alberto Díaz, Marta Fíguls, Berta Giraut, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Bàrbara Roig i Jaume Ulled. Intèrprets anteriors: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña / Albert Prat, Magda Puig / Bàrbara Roig, Maria Rodríguez / Berta Giraut (desembre 2015) i Joan Solé. Intèrprets 2016: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodriguez Soto. Covers: Queralt Casasayas, Marta Fíguls, Berta Giraut, Albert Prat, Bàrbara Roig i Joan Solé. Intèrprets 2017: Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Jose Pérez-Ocaña, Magda Puig i Berta Giraut. Covers: Marta Fíguls, Pau Ferran, Laura Pujolàs, Jaume Ulled i Bàrbara Roig. Espai escènic i vestuari: Xesca Salvà. Il·luminació: Sergi Torrecilla. Caracterització: Toni Santos / Àngels Salinas. Companyia La Ruta 40. Col·laboració en la direcció: Albert Prat. Assistent direcció: Miqui Uriz. Direcció: Alberto Díaz. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014. Reposició: 22 gener 2015. Reposició: 10 desembre 2015. Reposició: 15 desembre 2016. Reposició: 30 novembre 2017. Reposició: 13 desembre 2018. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2021. NORANTA DINARS DE NADAL COM UNA ALENADA DE XAMPANY Poques vegades una obra teatral captiva tant per la seva estructura, per l'aparent senzillesa i per la capacitat de mostrar en una mena de clip d'encara no una hora gairebé un segle de la vida d'una família benestant nord-americana i de la panoràmica sobre el relleu de quatre generacions. Noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany.Una part del mèrit ja la té el mateix autor, Thornton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 - Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres Premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre del EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l'obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s'escapi de les mans.L'adaptació de la jove companyia La Ruta 40 —nom manllevat, diuen, de la carretera més llarga de l'Argentina— que lidera el director Alberto Díaz l'ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l'autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n'adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort.La taula es para en una primera escena amb dues de les minyones de la mansió dels Bayard: coberteria i mantelleria de casa bona. La primera matriarca de la nissaga apareix ja en cadira de rodes. La vellesa i la mort de cada personatge es dibuixen amb el gest, les mirades i la desaparició de cadascú per la que es podria anomenar “la porta de la mort”. Els naixements arriben pel costat oposat, diguem-ne, doncs, “la porta de la vida”, en un cotxet de criatura i amb la mainadera sempre a punt, com si la cigonya existís. Les aspiracions de fer prosperar la fàbrica dels Bayard s'insinuen en cada dinar: un hereu —per fi un nen!— representa el futur.Tot i que tractant-se d'una obra que té el dinar de Nadal com a ambientació principal —podria semblar que les diferències familiars hi acabaran esclatant—, aquestes es mantenen en letargia i, si hi són, no acaben de sortir plenament a la llum, ni que la germana de l'hereu es comenci a sentir desplaçada per la cunyada, ni que una cosina vingui de fora a viure amb la família.En el fons, la casa, la fàbrica, el patrimoni són un altre protagonista de l'obra. Una casa que va envellint, com els personatges, que necessita reformes, que es fa antiga i que els més joves la veuen com un museu del passat i els més vells com el cofre dels seus records.La interpretació coral de la companyia domina un tempo sense presses, entre temps rúfol, nevades o temps de bonança, però que tampoc no s'entreté. És el reflex de noranta dinars on no hi falta ni hi sobra res i on tot el que l'autor depura perquè no hi sigui s'omple amb les vivències o els records que els espectadors en puguin tenir.És per això que el director comenta que quan la funció té espectadors joves, és rebuda amb una actitud vital i moltes de les escenes provoquen somriures i tot. En canvi, quan els espectadors són de generacions més avançades, la tensió es manté en silenci i la lliçó de vida de l'obra és rebuda amb ulls d'experiència que hi detecten segurament un punt més d'amargor per la pèrdua inevitable del passat. Això, pel que sembla, ja passava l'any 1931, data de l'escriptura de l'obra, segons el mateix autor, cosa que constata que l'obra no té edat.I interpretada, com en aquest cas, per una companyia jove, encara menys. Gairebé tots ells són intèrprets que han fet teatre contemporani o innovador. Aquí haurien pogut tenir la temptació de “modernitzar” l'obra. En canvi, la mantenen en el seu ambient original, amb un respecte per l'autor, per l'actitud de cada generació que s'hi reflecteix i pels costums i els hàbits de la família Bayard de ficció, que si bé ja formen part d'una visió romàntica, continuen subjacents en l'interior de les generacions actuals. I, si no, ¿com s'entén que quan arriba el Nadal, per anys que passin, els llums dels carrers i els aparadors, les melodies tradicionals i els costums ancestrals retornin sense excepció i sense que ningú gosi prescindir-ne? Una de les respostes, segurament, la té aquesta petita joia que és «El llarg dinar de Nadal», de Thornton Wilder. O millor dir, noranta dinars de Nadal que passen com una alenada de xampany.
[cliqueu aquí]
«Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I». Dramatúrgia: Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius, Carla Rovira i Cristina Arenas / Júlia Truyol (2020). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Anna Rosillo. Il·luminació: Sam Lee. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Música: Jan Fité. Ajudanta de direcció: Júlia Valdivieso. Ajudanta d'escenografia i vestuari: Joana Martí. Cap tècnic: Josep Sánchez-Rico. Producció executiva: Marián Díaz Comas. Cap de producció: Macarena García. Construcció de l'escenografia: Carla Piera. Confecció de vestuari: Albert Pascual i Joana Martí. Equips Teatre Lliure. Coproducció: La Calòrica i Teatre Lliure. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 12 gener 2020. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 28 octubre 2021. ¡ANCHA ES CASTILLA! La companyia La Calòrica va debutar el 2010 amb aquest espectacle de creació pròpia a l'Institut del Teatre i, després, durant més de dos mesos, a l'antic Versus Teatre. Des d'aleshores, La Calòrica ha recollit elogis i reconeixements en diferents sales amb espectacles sempre descarats i marcats per la seriositat de l'humor com «L’Editto Bulgaro» (2012), «La nau dels bojos» (2013), «Bluf» (2014), «Sobre el fenomen de les feines de merda» (2015), «El profeta» (2016), «Fairfly» (2017) i «Els ocells» (2018). I ara, la mirada sobre un futur imaginat per Txékhov, estrenada a Temporada Alta 2021, «Arbres, vodka i naus voladores».El primer, «Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I», ara recuperat, de títol barroc i quilomètric, continua tan fresc o més que aleshores. Segurament que més consistent també en els seus propòsits per la trajectòria dels intèrprets en aquest decenni ja llarg. La sàtira, en lletra menuda, hi és. La relectura de com frívolament funciona la cort —la de segles enrere i la d'ara— també s'hi entreveu. I, per descomptat, abans les possibilitats tècniques del Teatre Lliure i ara el romanticisme de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya amb La Perla 29 d'amfitriona han permès amb el pas del temps engrandir l'espectacle escenogràficament, sobretot pel que fa al catre de la reina Isabel que es converteix en una mena de plató on passa tot sobre un tou de paques de palla.Que un actor faci de reina (Aitor Galisteo-Rocher), ja és prou grotesc. I que una actriu (Carla Rovira) faci de cardenal, està en la mateixa línia. Que la serventa (Esther López) no digui ni mu, també té el seu toc de gràcia perquè l'obliga a expressar-ho tot a través dels gestos d'aprovació i de rebuig. I que el rei Ferran (Xavi Francès) tingui una caracterització de calçasses davant la fortalesa de la reina fins a l'últim badall d'ella dóna joc a remarcar la superioritat centralista sobre la perifèria —llegeixi's, si es vol, de la caverna nacionalista sobre les autonomies històriques.Finalment, que la palla i la brutícia de la corona castellana contrasti amb la finesa, la netedat i l'elegància de l'arribada de Felip el Bell (Marc Rius) i de Joana la Boja (Júlia Truyol / Cristina Arenas), filla d'Isabel I i Ferran el Catòlic, s'explica sense paraules. I com que el temps no passa en va, aquesta escena és una airada de l'Europa neta, culta, lliure, de nord enllà, on la Castella bruta i rància del sud, encara avui, envia al Parlament o als tribunals europeus tot de sentències, euroordres, resolucions i suplicatoris en la llengua imperial sense cap altra traducció.En conclusió, quan la reina s'entesta a fer hereva del tron la seva filla Joana, la també multienfeinada princesa d'Astúries i de Girona, reina de Castella, de Lleó, senyora de Biscaia, duquessa de Montblanc, comtessa de Flandes, comtessa de Barcelona, reina d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Nàpols... i Joana se'n vol escapolir advertint i anunciant: «Però si jo sóc boja!», la resposta d'Isabel I és reveladora: «Da igual. ¡Ancha es Castilla!». Tan «ancha», que la moribunda reina Isabel I ignorava aleshores que qui realment regnaria per poders, en comptes de Joana, seria el fill d'ella i Felip el Bell, Carles d'Habsburg. I així ha anat la cosa des d'aleshores.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La guerra no té rostre de dona». A partir de textos d'Svetlana Aleksiévitx. Traducció de Miquel Cabal Guarro i Marta Rebón. Dramatúrgia: Oriol Broggi i Clara Segura. Intèrprets: Guillem Balart i Clara Segura. Col·laboracions repartiment audiovisual: Màrcia Cisteró, Maria Hina, Marissa Josa, Pepa López, Nora Navas, Marta Marco, Mercè Pons, Xavier Ruano, Georgina Toboso, Montse Vellvehí i Violeta Broggi. Disseny de vídeo: Francesc Isern. Disseny de llums: Albert Faura. Disseny de vestuari: Nidia Tusal. Disseny de so: Oriol Broggi i Damien Bazin. Col·laboració efectes sonors: Florenci Ferrer. Postproducció d’àudio: Roger Blasco. Suport vídeo: Ambre Laparra. Regidor d’espai: Marc Serra. Operador Steadycam: Roger Blasco. Control de càmeres: Emili Vallejo. Estudiant en pràctiques STAE: Oriol Torrent. Atenció al Públic: Marc Serra, Juan Boné i Marta Cros. Producció de La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 17 desembre 2020. «Encara hi ha algú al bosc». Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart Codina. Investigació i documentació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà. Intèrprets: Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual, Magda Puig. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Música: Pep Pascual i Judit Farrés. Vídeo: Erol Ileri Llordella i Tyler Franta. Moviment i ajudanta de direcció: Carla Tovías. Construcció escenografia: Jorba-Miró. Cap tècnic: Xavier Xipell "Xipi". Tècnics en gira: Rafel Roca i Marc Jódar. Direcció de producció: Òscar Balcells. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Comunicació: Teresa Turiera-Puigbó Bergadà, Núria Olivé, La Tremenda i Toni Cortés. Administració: Mònica Cardús. Fotografies: Oriol Casanovas. Ajudant direcció en pràctiques: Mauricio Serra. Producció: Cultura i Conflicte i Teatre de l'Aurora. Coproducció: Temporada Alta - Festival Internacional de Catalunya, Girona i Salt. Direcció: Joan Arqué Solà. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 gener 2021. «Testimoni de guerra», de Pau Carrió. Intèrprets: Laura Aubert i Pol López. Espai escènic: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Zaida Crespo Godall. Il·luminació: Raimon Rius. Caracterització: Àngela Salinas. Producció executiva: Júlia Molins i Maria G. Rovelló. Ajudanta en pràctiques esceografia: Mariona Ríos Pérez (Elisava). Premi Quim Masó 2019. Direcció: Pau Carrió. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 gener 2021. QUANTA, QUANTA... PERÒ QUANTA GUERRA! ¿Ha hagut d'arribar una pandèmia global perquè les sensibilitats artístiques hagin girat la mirada cap a una altra pandèmia: la de la guerra? Els successius confinaments arran del coronavirus, el treball a casa, la incertesa sobre si un espectacle es podria no es podria estrenar, la precarietat que la crisi ha deixat en el sector teatral... Tot plegat ha propiciat la programació d'espectacles gairebé en solitari per facilitar el procés d'assaig lluny del treball col·lectiu, fins a trobar-se a l'escenari amb un, dos o mitja dotzena més d'intèrprets i conjuntar el resultat de cadascun d'ells.Tres d'aquests espectacles que s'han estrenat recentment aquesta temporada parlen de la guerra. De la que hi va haver. De la que hi ha. De la que hi haurà. I ve a la memòria aquella expressió en clau de plany que va deixar l'escriptora Mercè Rodoreda en una de les seves últimes novel·les, però ara ampliada i augmentada: «Quanta, quanta... però quanta guerra!»És així. Escoltant els testimonis d'Svetlana Aleksiévitx, o els de la corresponsal de guerra Marie Colvin, o la del fotoperiodista sud-àfrica Kevin Carter o els testimonis més anònims de les dones violades i oblidades de la guerra de Bòsnia, que sembla com si aquells altres testimonis sovint vistos a través de la ficció basada en el genocidi nazi hagin quedat ja allunyats de la memòria més pròxima perquè la bielorussa Svetlana Aleksiévitx, la Premi Nobel de Literatura del 2015, parla gairebé d'avui mateix quan dóna veu a les dones que han lluitat de sempre a la guerra i que havien quedat ofegades per l'heroisme aplicat habitualment als guerrers. La periodista nord-americana Marie Colvin ho fa de les vivències infernals que havia viscut en diferents confrontacions bèl·liques o de l'encara vigent genocidi sirià on ella mateixa, a la ciutat d'Homs, el 2012, va perdre la vida (l'actriu Rosamund Pike la va interpretar a la pel·lícula «La corresponsal»). El fotoperiodista sud-africà Kevin Carter reviu els escenaris que havia imprès amb la càmera penjada al coll i de com trepitjava la feble maroma entre el neguit o deure professional de captar la imatge —la polèmica foto de la nena sudanesa i el voltor que la vetlla li va donar el premi Pulitzer— i el neguit o deure moral de salvar la víctima.Aquests tres espectacles tenen un tret comú. S'acosten a la realitat de la guerra impregnats de la influència mediàtica dels últims temps. Periodisme, documental, denúncia. Des de la invasió del Golf retransmesa en directe o des de l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York vist també en directe, les catàstrofes, les guerres, els atacs terroristes formen part de la realitat quotidiana des de la petita pantalla a l'hora del plat a taula. Aquests tres espectacles trenquen la rutina i s'endinsen en més enllà de la imatge per aprofundir en la reflexió.És per això que en el muntatge d'Oriol Broggi i Clara Segura a la Biblioteca de Catalunya, «La guerra no té rostre de dona», la protagonista s'explica a un periodista (Guillem Balart). A «Testimoni de guerra», del Teatre Nacional de Catalunya, són els mateixos protagonistes, interpretats per Laura Aubert i Pol López, els que parlen des de la mirada del periodista que ha viscut l'infern a primera línia, en una recreació que en fa Pau Carrió, que debuta en la dramatúrgia després de rebre el Premi Quim Masó. A «Encara hi ha algú al bosc», també al Teatre Nacional de Catalunya, les veus anònimes han estat recollides en clau de testimoni per Anna Maria Ricart i Teresa Turiera-Puigbó, fins al punt que el muntatge teatral, dirigit amb una impresindible delicadesa i una remarcable sensibilitat per Joan Arqué, s'ha ampliat amb un episodi documental televisiu homònim («Sense ficció», TV3).Els tres espectacles han comptat amb una dramatúrgia que oscil·la entre la poètica i la tragèdia i s'han revestit especialment d'una il·luminació que centra el focus d'atenció en cadascun dels rostres expressius dels protagonistes, entre la calidesa i el to tenebrós, perquè darrere de cadascun de tots aquests testimonis hi ha també el fantasma de la mort. La música d'acompanyament i les projeccions han fet que els tres muntatges siguin inclassificables, singulars, excepcionals en moments excepcionals. Els tres defugen tant com poden, malgrat la base de la seva creació i posada en escena, l'estigma del “monòleg”. Els tres tenen el do de la fiblada en els espectadors. I els tres sembla que convidin a exclamar amb una certa impotència: «Quanta, quanta... però quanta guerra!».
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
VIDEO
«Només la fi del món (Juste la fin du monde)», de Jean-Luc Lagarce. Traducció de Ramon Vila. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert. Il·luminació: Pep Barcons. Realització de vestuari: Marta Pell. Suport audiovisual: Francesc Isern. Suport àudio: Damien Bazin. Agraïment especial a Marta Filella. Regidors: Raúl Gallegos i Marc Serra. Tècnics funcions: Juan Boné, Roger Blasco i Aleix Martín. Atenció al públic: Marta Cros, Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Concepció gràfica: Carla Vilaró. Fotografia: Bito Cels. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 20 febrer 2020. És obvi dir que hi ha obres que són només obres d'intèrprets, però aquesta n'és una i cal remarcar-ho. Ells, dos actors, i elles, tres actrius, i les paraules de l'autor, Jean-Luc Lagarce (Héricourt, Alt Saona, Borgonya, Franc Comtat, França, 1957 - París, 1995), mort de sida en plena joventut, després de ser-ne diagnosticat el 1988, poc reconegut com a dramaturg en vida, a pesar que també va alternar la seva faceta d'autoria amb la d'actor i director, però molt reivindicat i valorat després de la seva mort, sobretot amb l'obra «Juste la fin du monde (Només la fi del món)», una mena d'obra-testament que en el fons protagonitza ell mateix, estesa en teatre a una quinzena llarga de llengües i adaptada també al cinema el 2016 pel director Xavier Dolan (actualment encara disponible a Filmin en V.O.S.C), amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes.Cinc personatges que representen cinc membres d'una família esberlada: Louis, el protagonista i alter ego de l'autor, a tocar dels 34 anys, que torna a casa en un poble francès dels afores, després de dotze anys sense posar-hi els peus, amb la intenció d'explicar que té una malaltia i que s'ha de morir. Dic “amb la intenció” perquè el seu desig no s'acabarà de fer realitat. Al seu voltant, la mare, reclosa en el miratge idíl·lic del passat i les festes de diumenge amb les criatures; el germà mitjà, marcat per l'absència durant anys del gran; la germana petita que somnia en un futur diferent i a qui pràcticament no ha vist créixer; i la cunyada, que no coneix i de qui no en sap res, tant d'ella com de les criatures, un nebot i una neboda que han vingut darrera, ella ja té vuit anys.Deia que «Només la fi del món» és una obra d'intèrprets. I és així perquè el discurs és com una roda que gira sempre en la mateixa direcció i que a vegades es repeteix amb diàlegs sense diàleg i amb una clara intenció en aquesta posada en escena que dirigeix Oriol Broggi de remarcar l'angoixa que regna sobre tots cinc personatges i l'enuig de la trobada inesperada —aparentment sense motiu— després de tants anys d'absència.Per això l'obra acaba sent com una travessa d'obstacles plena de silencis, que acaben dient a vegades més del que podrien dir en paraules. I en aquesta cursa d'obstacles, cadascun dels personatges té el repte de superar les tanques que el relat li posa al davant sense fer-ne caure cap, ja sigui amb breus intervencions i, sobretot i especialment, quan s'enfronten a “solos” que es converteixen en monòlegs amb una càrrega emocional i poètica que acaba esclatant com en una partitura musical.En aquest recorregut hi ha la descàrrega de l'angoixa que porta fins a la casa de la infància i la joventut el mateix Louis, interpretat per l'actor David Vert amb la serenor que imposa la fi inevitable que anuncia ell mateix als espectadors i que el porta al “capdavall del món”. I hi ha també la dels dos germans, Antoine, el mitjà, interpretat per Sergi Torrecilla, amb potència per perfilar l'odi que sent per no haver tingut el germà a prop, contra la família i també contra tot el món; Suzanne, la germana petita, amb una intervenció en solitari davant de Louis, interpretada per Clàudia Benito, amb una força evocadora no només de la paraula sinó també del gest i el llenguatge expressiu; Catherine, la cunyada, personatge que dibuixa, com si estigués al marge de tot, l'actriu Màrcia Cisteró; i la Mare, gairebé com si la seva presència hi fos imposada, com un fantasma del passat, que interpreta Muntsa Alcañiz.L'obra «Només la fi del món» exigeix bona disposició per part dels espectadors perquè el remolí de les paraules se'ls poden emportar de tant en tant lluny de l'escena de sorra, una catifa central, una cadira de braços, una calaixera polsosa i un mirall amb ombres de baf, tot cobert per teles embrutides pel pas del temps que van destapant a poc a poc els vells mobles, al llarg de l'hora i tres quarts de la trama.La garantia és triple: el repartiment dels cinc intèrprets configura una simfonia perfecta; la dicció de tots ells és impecable, qüestió essencial pel tipus d'obra que planteja l'autor; la versió catalana de Ramon Vila —habitual membre de la companyia sobretot com actor— sona com si fos original, tot i que hi hagi només un estrany i fugaç tractament de “vostè” de Louis amb Caherine, la cunyada, influït o deixat així expressament per fer notar l'escrupolós costum francès, tan al·lèrgic al “tu” ni que sigui en relacions familiars mentre no es trenca la barrera de la confiança.Oriol Broggi, des de la direcció, ha fet que el retorn del “fill pròdig” es manifesti durant tota la trama. L'obra té alguna cosa de rerefons místic. Potser per això el cartell, amb mà gràfica final de Carla Vilaró, s'ha basat en un autoretrat del 1910, de l'austríac expressionista Egon Schiele, considerat un pintor envoltat també d'una aura de misticisme. La mirada d'Oriol Broggi no té res a veure amb la que hi va fer el director Roberto Romei el 2003, al Teatre Tantarantana, a partir d'una versió de Jaume Melendres. I tampoc no s'ha emmirallat en la recent adaptació cinematogràfica de Xavier Dolan, molt onírica pel que fa a imatges i menys angoixant pel que fa als personatges. Louis —costa no dir-li Jean-Luc!—, en aquesta versió, s'adreça als espectadors sense amagar el que ha vingut a fer i a dir ("als 34 anys em moriré”) i es planta davant d'algun dels altres personatges només per escoltar-los sense dir res, com passa amb el seu germà Antoine i la seva germana Suzanne, en el seus abrandats discursos.Però davant del teló d'acer que el llarg temps d'absència ha marcat entre ell i la família, la confessió anunciada als espectadors des del primer moment no arriba als altres perquè Jean-Luc és fa receptor de les ferides que tots ells arrosseguen: la germana petita no es vol quedar al poble; el germà mitjà té una feina rutinària i no ha trobat l'amor en la seva dona Catherine; la Mare viu en un núvol imaginari del passat; i Catherine, la cunyada, s'ha fet insensible a la falta d'amor que persegueix la família. I és que sovint el dolor amagat que arrossega un mateix acaba sent ofegat pel dolor a cor obert que mostren els altres.
VIDEO
VIDEO
Imatges de la representació de l'obra teatral «Només la fi del món» al Teatre Biblioteca de Catalunya (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 2016 de Xavier Dolan de la mateixa obra (2).
«Acorar», de Toni Gomila. Intèrpret: Toni Gomila. Espai escènic i vestuari: Rafel Lladó. Il·luminació i so: Rafel Febrer. Ajudant direcció: Antònia Jaume. Direcció: Rafel Duran. Companyia Produccions de Ferro. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 2 novembre 2012. Reposició: 13 octubre 2013. Reposició: 25 febrer 2015. Reposició: 15 juny 2016. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 23 octubre 2019. I un dia va arribar 'Acorar'. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar.El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials.Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.'Acorar' és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin conscieència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble.Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila fa un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic. I endolceix el seu relat amb ironia i bon humor fent reviure els personatges dels quals parla i mantenint-los en una capsa de vidre perquè siguin observats, però només per mirar-los i no tocar-los, de tan fràgils.L'escorxador d'ofici sap que és el botxí que ha de clavar la ganiveta fins al fons del cor del porc i extreure'n tota la sang i el budellam. Sap també que ningú no té el secret de la sobrassada perquè no es torni blanca i esmorteïda. De la mateixa manera que sap que ha de clavar les paraules fins al fons de l'ànima dels que l'escolten perquè ningú no té tampo el secret de la llengua perquè no es torni, com la sobrassada, blanca i esmorteïda.
«Això ja ho he viscut (I Have Been There Before)», de J. B. Priestley. Traducció de Martí Guillén. Intèrprets: Míriam Alamany, Jordi Banacolocha, Sílvia Bel, Roc Esquius, Carles Martínez i Lluís Soler. Escenografia: Max Glaenzel. Llums: Kiko Planas. So: Jordi Bonet. Vestuari: Nina Pawlowsky. Regidor: Marc Serra. Tècnics de funcions: Roger Blasco i Joan Boné. Tècnic de suport: Emili Vallejo. Construcció de l'escenografia: Xarli Hernández Pol. Confecció de vestuari: Època Bcn i Sastreria Giordano. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Suport tècnic muntatge: Fer Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Ester Porcel. Estudiants en pràctiques de l'ESTAE: Marina Solés i Pau Vila. Fotografia: Bito Cels. Atenció al públic: Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Ajudant de direcció: Antonio Calvo. Direcció: Sergi Belbel. Producció: La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 14 juny 2019. Reposició: 18 setembre 2019. Un fals thriller. Sí, d'acord, hi ha una pistola... Hi ha fins i tot un tret... I hi ha un enigma... O un fals enigma... Hi ha un «ai, ai, ai!»... Però ni el doctor Görtler és l'inspector que trucava en aquella altra obra de l'autor J. B. Priestley (Bradford, 1894 - Stratford-Upon-Avon, 1984) ni els hostes de l'hostal del camp anglès són la família dels seus Conway.«Això ja ho he viscut» és una altra cosa dins de la trilogia del temps de l'autor («Times Plays») i diria que és també la que, sota l'aparença de senzillesa, acaba complicant més la comprensió o el seguiment dels espectadors, sobretot perquè no hi passa «res» i el que hi passa de rerefons exigeix entrar en el camp del teatre no només de text sinó científic i filosòfic.És cert, tothom ha viscut en un moment donat que allò que veu, escolta i viu ho ha vist, escoltat i viscut en un altre temps. En diuen el somni precognitiu, en argot, el déjà vu. I això és el que es desenvolupa en la trama de l'obra. El principal artífex d'aquest fenomen és el doctor Görtler, un físic alemany, amb un passat enigmàtic, que arriba a l'hostal i que acabarà alterant el benestar de tots els altres.«Això ja ho he viscut», sense el sextet d'intèrprets que ha dirigit Sergi Belbel, correria el risc de desconcertar l'auditori que, al cap de dues hores i mitja amb entreacte inclòs —i la versió ha estat lleugerament escurçada—, sembla que encara esperin que passi allò que no passarà mai.Entremig, els queda l'opció de relaxar-se amb les diferents escenes —algunes corals i la majoria de parella— i la interpretació de cadascun dels personatges. L'actriu Sílvia Bel i l'actor Lluís Soler, el matrimoni que arriba a l'hostal, protagonitzen alguns d'aquest tàndems. I l'actor Carles Martínez, el doctor físic, proporciona algunes de les escenes més enigmàtiques. Les intervencions dels tres no es limiten a la paraula sinó que la direcció ha fet que hi hagi alguns silencis, algunes pauses, alguns temps morts i algunes mirades a l'horitzó de l'auditori, en un punt llunyà.Molt diferents són les actuacions de Míriam Alamany i Jordi Banacolocha, pare i filla hostalers, que són els dos intèrprets que aporten dinamisme a l'acció i s'autoagiten progressivament amb l'arribada dels hostes i la seva actuació. Entre tots ells, un jove mestre en convalescència, l'actor Roc Esquius, que protagonitzarà de cop i volta una escena impulsiva i pseudoromàntica amb Sílvia Bel, que s'infiltra en la trama precipitadament, sense prefesteig, gairebé sense saber per què. Bé, sí. Perquè la trama rodoli cap al desenllaç i punt final.Sergi Belbel ha fet amb la seva direcció una posada en escena estilista —l'escenografia té pinta de teatrí amb aprofitament d'un fons que representa l'interior de l'hostal— sense trencaments, mil·limetrant el text de J.B. Priestley, lluitant, em sembla, contra el llast d'un registre dramàtic que prové de finals dels anys trenta (del 1937) i confiant, sobretot, en la brillantor sense excepcions dels sis intèrprets. Però, malgrat la bona feina de la companyia, m'ha semblat detectar un cert cansament en l'auditori. Potser una certa angoixa per no acabar de saber ben bé cap on els condueix la trama. O potser perquè els sembla, com proposa precisament el moll de l'obra, que tot plegat ho han viscut en un altre temps.
VIDEO
«Un, ningú i cent mil», de Luigi Pirandello. Adaptació de Ferran Utzet, a partir de la traducció de Marina Laboreo. Intèrprets: Laura Aubert i Marc Rodríguez. Espai i utilleria: Paula Miranda. Llums: Pep Barcons. So: Guillem Rodríguez. Vestuari: Giulia Grumi. Assessor de moviment: Xavi Duch. Regidora: Marta Garolera. Tècnic de funcions: Juan Boné. Atenció al públic: Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Suport tècnic muntatge: Fernando Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci, Ester Porcel i Emili Vallejo. Estudiants en pràctiques ITES: Clàudia Alba i Sara Farré. Fotografia: Bito Cels i David Ruano. Direcció: Ferran Utzet. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 26 abril 2019. «Teniu el nas gran!» «Es diu “gros”» «¿Eh?» «Jo, senyor, si tingués aquest temple, manaria a l'instant que algú me l'amputés.» «¿És un roc? ¿És un pic? ¿És un faig? ¿Què dic un faig? No, no, que és tota una muntanya!» «Poc que és un nas, això d'aquí davant! Potser és un melonet. Potser és un nap gegant!»De nassos, ja se'n va sentir a parlar sota la nau gòtica del Teatre Biblioteca de Catalunya entre el 2012 i el 2013 amb la versió del Cyrano de Bergerac que va protagonitzar Pere Arquillué. Sentir ara parlar d'un nas, potser no tan gros i tan popular com el de Cyrano, però sí que força torçat i més aviat girat cap a l'esquerra, descrit per Luigi Pirandello, és tota una altra cosa, però, al cap i la fi, els dos autors fan del nas una al·legoria filosòfica de la vida.El quid de la qüestió que es dispara de seguida tot just comença el relat pirandellià em porta per uns instants el Cyrano, potser perquè el traductor de l'obra d'Edmond Rostand, Xavier Bru de Sala, coincidia el dia de la meva funció també com a espectador. En aquesta ocasió, la traducció parteix de l'última novel·la de Luigi Pirandello, escrita el 1925 i publicada dos anys després, i és de Marina Laboreo, publicada el 2017 a l'Editorial Ela Geminada, sota la direcció de l'actual cap de la Institucio de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà.Sembla que, precisament a partir d'aquella traducció, un primer tast escènic de l'adaptació actual feta pel director Ferran Utzet ja va trepitjar la Biblioteca de Catalunya. I del tast inicial s'ha passat ara al primer plat, el segon i les postres, gairebé amb cafè, copa i puro, amb un espectacle de gourmet que regala a Pirandello una de les dramatúrgies més arrodonides, lúdiques i farcides de multiregistre escènic que el signant de la coneguda obra «Sis personatges a la recerca d'autor» no s'hauria pogut imaginar mai.El protagonista de la novel·la «Un, ningú i cent mil», Vitangelo Moscarda (interpretat per Marc Rodríguez) se sent enfonsat quan Dina, la seva dona (interpretada per Laura Aubert) li retreu el nyap del nas tort i algunes petites perles més sobre el seu físic. Vitangelo ja no serà el mateix des d'aleshores i fins i tot traspassa el seu problema personal a l'estatus financer del qual sobreviu, herència del seu pare, fundador d'un banc, que Vitangelo vigila només a distància perquè en el fons té ganes de cridar a cor què vols que el seu progenitor era un “usurer” amb la intenció de treure's l'estigma que arrossega. Però furgar massa en la crisi d'identitat pot tenir males conseqüències. I les de Vitangelo Moscarda acaben amb la seva entrada en el món dels bojos quan ha traspassat el límit del mirall en el qual s'ha mirat i no s'ha reconegut.El director Ferran Utzet porta aquesta lectura filosòfica de Pirandello al teatre més quotidià barrejant el fantàstic amb la cruesa del realisme, amb algunes esquitxades de surrealisme, un bany de fregolisme, moments de clown de parella i fins i tot instants de teatre d'objectes. I ho fa a més amb la parella artística Aubert / Rodríguez o Rodríguez / Aubert, humor innat dels dos a banda, perquè l'estructura del muntatge, d'una hora i tres quarts, fa que aquell que comença sent Vitangelo i aquella que comença sent Dida, intercanviïn els papers i, a més, sobretot en el cas d'ella, els multipliqui abans a ritme accelerat per uns quants dels personatges secundaris que apareixen en el relat.En aquest joc múltiple de miralls, no havent-n'hi encara prou, el director Ferran Utzet s'ha proposat enganyar els espectadors amb un joc de cadires, sempre dins l'ordre establert de localitats. Primer, sacrificant exactament l'ocupació de mitja sala de les dues grades deixant les localitats buides i, després, fent que tothom es mogui de grada a grada per veure del revés, a la segona part, allò que havia vist abans de l'indret a la primera part.Una adaptació molt personal i enriquidora del text, amb molt bona interpretació de la parella de protagonistes —més incisiu ell a l'hora del primer plat i més incisiva ella a l'hora del segon plat—, amb una il·luminació que acompanya en tot moment l'acció, un treball de so que complementa els diàlegs, una enganxadissa i eclèctica banda sonora i un epíleg en clau de puzzle amb fotogrames i seqüències cinematogràfiques que també han fet del joc de miralls la seva obsessió amb mirades tan oposades com les que van de clàssics de Charlot o Mr. Bean a més controvertides com la de Stanley Kubrick, amb Nicole Kidman i Tom Cruise, i la cèlebre pel·lícula «Eyes Wide Shut». I tot plegat per un nas una mica esquerrà!
VIDEO
VIDEO
«La reina de la bellesa de Leenane», de Martin McDonagh. Traducció de Vicky Peña. Intèrprets: Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco i Ernest Villegas. Escenografia: Sebastià Brosa. Llums: Jaume Ventura. So: Damien Bazin. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Marc Serra i Paula Torrecilla. Tècnics funcions: Juan Boné i Roger Blasco. Suport regidoria en pràctiques de l'ITES: Sara Farré. Ajudantes escenografia: Paula Font i Paula Gonzàlez. Ambientació vestuari: Marta Pell. Construcció: Ou i Xarli Hernández Pol. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Emili Vallejo. Fotografia cartell: David Ruano. Fotografies espectacle: Bito Cels. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Ailin Migliora. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 15 febrer 2019. La sorra acaba feta pastetes de tanta aigua de pluja, aquesta vegada. I això encara impregna més la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya de l'atmosfera irlandesa que la companyia La Perla 29 ha anat explorant amb altres obres anteriors com «Translations» o «Dansa d'agost», de Brian Friel o «La presa» de Conor McPherson.La música celta tampoc no hi falta —hi un aparell de ràdio local a la granja de Leenane que la retransmet per dedicatòria—, però diria que, en aquesta ocasió, amb una certa mesura, com si la força de la història del dramaturg anglès d'origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970) —encara més “força” perquè l'obra és de les seves primerenques de quan tenia només 26 anys— no es volgués veure gaire alterada per elements externs.En canvi, sí que la direcció de Julio Manrique opta per una representació en alguns moments extremament “física” amb la sortida dels intèrprets del marc escenogràfic —un quadrilàter de l'interior de la granja profusament ambientat amb tota mena d'objectes casolans que han anat caient en la paràlisi d'una època— fins i tot amb un dels protagonistes encerclant-lo en una mena de minimarxa atlètica que serveix també perquè mentre fa la lectura d'una de les cartes enviades a Leenane no sembli un temps mort sinó un temps ple de vivesa dins de l'acció.És hora de dir que aquesta nova posada en escena de «La reina de la bellesa de Leenane» —els més veterans en recordaran la primera del 1999, a La Villarroel, dirigida per Mario Gas, amb Montserrat Carulla i Vicky Peña, mare i filla de ficció i a la vida real, prou premiada en el seu moment— torna a ser una excel·lent versió que, sense deixar de banda la traducció esgarrapadora que ja en va fer Vicky Peña aleshores, perfila ara, més d'acord amb el moment actual, el personatge més jove, el del germà petit, tant en la seva actitud davant la vida com en el seu registre lingüístic.«La reina de la bellesa de Leenane» necessita dues actrius que dibuixin una mare i una filla que destil·lin l'amor i l'odi, la feblesa i la violència, que han anat covant al llarg dels anys —la mare en té al voltant dels 70 i la filla, al voltant dels 40— en un racó de les pastures irlandeses. Si aleshores van ser Carulla-Peña, ara aquest nou tàndem puja de calories amb Marissa Josa i Marta Marco. La primera, gairebé immòbil, fins que es dispara enlaire, en el seu balancí —mentre algú li prepari les farinetes— i la segona, d'un lloc a l'altre, sense un minut de repòs, trastejant, fent totes les feines, al servei de la mare, com un olla la pressió de la qual s'endevina que és a punt d'explotar. I explota.Martin McDonagh no només és un artesà d'estructures teatrals sinó que sap quan cal fer un gir en la trama per sacsejar els espectadors. «La reina de la bellesa de Leenane» sacseja de debò i no només una vegada durant 100 minuts. Però el director Julio Manrique ha fet múrriament que l'espectador s'enganyi i reforça alguns pics d'humor que, de fet, ja porta amagats a la màniga l'obra original, en els estira-i-arronsa entre mare i filla.«La reina de la bellesa de Leenane» de La Perla 29 és un espectacle del tot arrodonit amb una interpretació meticulosa, tot i que fa la impressió que ragi amb naturalitat, espontàniament, com si tot passés alhora mateix. Marissa Josa s'hi referma com a veterana i gran actriu que és en el paper de la mare Mag Folan. I l'actriu Marta Marco es balanceja amb transicions de gran potència actoral amb un domini de canvis anímics del seu personatge, el de la filla Maureen. Al costat d'elles dues hi ha l'actor Enric Auquer, en el paper del germa petit, Ray Dooley, que ja he esmentat abans en el seu registre de jove rural, de bona fe, posat al dia. I, finalment, l'actor Ernest Villegas, el germà gran, Pat Dooley, l'home que fuig, l'home que escriu la carta d'amor per Maureen, l'home que admet des de la llunyania ser rebutjat i que, sense saber-ho, desencadena l'espurna de thriller que Martin McDonagh incorpora en una història de passions personals, totes amb la mirada irlandesa cap al mite de l'Amèrica feliç, encotillades per la bellesa de les muntanyes de Leenane.
VIDEO
«4D òptic», de Javier Daulte. Traducció de Toni Casares. Intèrprets: Antònia Jaume, Nuria Legarda, Sandra Monclús, Nora Navas, Carme Poll, Jordi Rico, Albert Triola i David Vert. Vestuari: Marian Coromina. Escenografia, llum i so: Javier Daulte. Col·laboració en el so: Damien Bazin. Perruqueria i maquillatge: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Regidors: Marc Serra i Marta Garolera. Tècnic: Juan Boné. Construcció escenografia: Xarli. Equip de muntatge: Genís Cordomí, Luca Migliorucci i Emili Vallejo. Atenció al públic: Núria Ubiergo i Ailin Migliora. Fotografia: Pep Daudé i Bito Cels. Disseny: Andrea Gusi. Cançó: «Harta de ti». Música: Carles Torregrossa. Lletra: Carles Torregrossa i Javier Daulte. Veu: Sandra Monclús. Assistent de direcció: Jordi Cid. Ajudant de direcció: Víctor Muñoz Calafell. Direcció: Javier Daulte. Producció de La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya. Barcelona, 29 novembre 2018. He de confessar d'entrada que em feia una certa por retrobar una obra vista fa exactament quinze anys, el novembre del 2003, i amb els mateixos intèrprets d'aleshores... però una mica més crescudets —la companyia dedica un record al malaguanyat Quim Dalmau, que va morir el 2014, als 42 anys—. I també he de confessar que aquella versió —crec que, en el meu cas, a l'Espai Lliure, tot i que va néixer a la Sala Beckett— va ser un risc per part de l'autor, que es va avançar agosaradament al seu temps.«4D òptic» especula amb un joc de doble vida, la real i la virtual, un fet molt de ciència-ficció pura fa quinze anys, però que actualment ha entrat a formar part de la fantasia quotidiana a través de la ficció romàntica —cal tornar a esmentar la sèrie «Si no t'hagués conegut», de Sergi Belbel, a TV3—; amb els canvis de personalitat a través dels múltiples videojocs; amb les aventures en clau d''«Scape room» —per cert, també en una recreació en cartellera al Teatre Goya—; o amb l'organització de congressos i fires com la «Barcelona Games World» on no només s'hi munta una «Scape room» sinó que també hi ha la possibilitat d'experimentar jocs de diferents àrees temàtiques de realitat virtual i augmentada.Però, per contrarestar la meva confessió inicial, també he de dir que la por s'esfuma de seguida i que un es troba davant una obra renovada, fresca, àgil, entretinguda, divertida i intel·ligent dramàticament i amb una exigència actoral màxima per la duplicitat de personatges de tots els intèrprets i el canvi de registre —sense oblidar el vestuari— que es veuen obligats a fer en qüestió de segons.L'autor Javier Daulte (Buenos Aires, Argentina, 1963) ha aconseguit que, amb la maduració del temps, l'obra hagi trobat el seu bon tast i, si fa quinze anys, algunes escenes com les de la teoria de laboratori sonaven més aviat confuses, ara han pres l'aire de comèdia convidant els espectadors a no fer gaire cas de les conclusions científiques i portant-los, de seguida que es corre el perill de perdre's, cap al discurs lúdic on prenen molta més força les relacions personals i els sentiments entre els diversos personatges.També cal observar que la versió original arribava a més de dues hores i mitja. La retallada actual fins a dues hores justes no només és prudent sinó que s'adequa als hàbits convencionals dels espectacles actuals i reajusta el muntatge en espai i temps. Quinze anys després, vulguem o no, tot pot anar més de pressa perquè tothom sap més a l'avançada de què es parla i es poden evitar accions i discursos que alentirien el ritme.¿Què hauria passat si Javier Daulte hagués decidit remuntar l'obra amb nous intèrprets? No ho sabem. El que sí sabem és que els vuit intèrprets han madurat professionalment i que aquesta evolució és positiva per al muntatge. Entre les més sonades, la trencadissa en els estats d'ànim dels personatges de Paulina / Angie, que interpreta Nora Navas. O el brutal canvi de registre d'Andy / Ojeda que interpreta Jordi Rico, excepcional, esclar, en el cas del germà disminuït psíquic, capaç de fer brotar el somriure malgrat la crua realitat que representa. I també el triple paper de Sandra Monclús, com a Mònica de d'Almessi / Gina / La Bàmbola, actriu capaç de fer créixer els monòlegs, d'arrossegar els espectadors com a cantant pop —atenció a la seva interpretació final de la peça «Harta de ti»— i de mantenir l'aire congelat com a figura de cera en el paper de la nina Bàmbola o de dibuixar una fesonomia de thriller en el fosc final.Les actrius Nuria Legarda, Carme Poll i Antònia Jaume es mouen molt bé quan fan de membres de laboratori i també en els papers dels personatges vividors de la realitat virtual. A David Vert li toquen els papers de Róber / Sordo, amb una rematada final de paràlisi facial en clau de iogurt que no supera qualsevol ciència-ficció. I Albert Triola, la nova incorporació de la companyia, es baralla amb els personatges de Max / Senillosa, dues cares d'una mateixa moneda en mons diferents.Estem parlant de personatges que fan de físics, matemàtics, doctors quan es troben en el món real als laboratoris Roosenvart amb el seu experiment i també de mafiosos quan formen part del grup de pispes que habiten en el món virtual al castell o casalot Urkel. Deia aquí mateix fa 15 anys: «El gènere de la ciència-ficció té sempre un perill que, en el cas de l'obra «4D Òptic», se supera sense entrebancs: no arribar a fer creïble allò que s'explica. I precisament, l'estructura dramàtica del muntatge de Javier Daulte, tot i jugar amb la ciència-ficció de fons, va fent creïble i real la història que construeix amb el recurs del doble joc, el que a l'escena s'anomena “realitat alternativa”, que fa que els espectadors visquin dues històries, dos temps diferents, amb uns mateixos personatges amb dues vides distintes.»La direcció de l'obra aconsegueix que els dos mons no s'estavellin l'un contra l'altre. El guió entrellaça amb artesania de trencaclosques cadascuna de les dues parts. La interpretació posa al límit cadascun dels personatges. El resultat immediat és el seguiment de la intriga i la resolució de l'enigma per part dels espectadors.»Per descomptat, ni el gènere de ciència-ficció ni el gènere negre serien res sense aprofundir en les intríngulis de les relacions humanes i dels sentiments. I l'obra té també aquest ingredient com un dels essencials que fan interessant la trama. Un pols d'humor acaba arrodonint el conjunt. El que menys interessa és allò que els científics del laboratori investiguen sinó allò que es cou a l'altra vida —una altra mena de laboratori— i la manera com, des d'aquesta, es pot manipular l'altra fins a fer que canviïn els fets inevitables i més consumats.»
VIDEO
«Una Ilíada», de Lisa Peterson i Denis O'Hare, a partir de «La Ilíada», d'Homer. Traducció anglesa de Robert Fangles. Traducció catalana de Neus Bonilla. Revisió del text: Marc Artigau. Intèrpret: Eduard Farelo. Músic: Juan Pablo Balcázar (contrabaix). Espai i vestuari: Xesca Salvà. Llums: Marc Lleixà. So: Clara Aguilar. Assessora moviment: Carlotta Bruni. Tècnic de llums: Jordi Baldo. Tècnic del teatre: Emili Vallejo. Cap de sala: Marta Garolera. Atenció al públic: Núria Ubiergo. Fotografia: David Ruano. Disseny: Andrea Gusi. Producció executiva: Saarah Zebede. Premsa: Neus Masferrer. Ajudant direcció i regidor: Marc de Lanuza. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Coproducció de Martel Produccions i Temporada Alta. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 18 octubre 2018. Hi ha monòlegs més complexos que uns altres. Aquells que, malgrat que l'intèrpret s'hi trobi sol, s'autoreplica ell mateix amb una història més o menys viscuda o més o menys real són més fàcils de superar. «Una Ilíada» és una de les interpretacions més complexes, més difícils d'autoreplicar, més delicades pel seu contingut de nivell toponímic, patronímic i lingüístic. Homer era Homer. I els anys, per als lectors de clàssics de les generacions modernes avesades a la informació sintetitzada i fugaç, no passen en va.L'actor Eduard Farelo s'hi enfronta en un arriscat salt al buit que només es pot rebre amb admiració. Dels més de 15.000 versos de la «Ilíada», el poema èpic grec del qual té l'autoria Homer des del segle VIII aC., els autors Lisa Peterson i Denis O'Hare en van fer una versió lliure narrativa que s'acosta a l'hora i mitja i que en la versió catalana ha comptat també amb una traducció que no podia trontollar per enlloc —i sona molt bé!— i una revisió textual dramatúrgica de Marc Artigau.Eduard Farelo arriba a l'escena com si vingués d'una missió guerrera —la guerra de Troia, esclar, queda molt lluny—, amb posat de pòtol, amb un “petate” a coll, com en diuen del sac d'equipatge els que exerceixen l'ofici militar, disposat a contar tot el que ha passat, qui ho ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat i per què ha passat. Allò que en periodisme contemporani en diuen les sis W.És això. Farelo / Homer, el Poeta, fa una crònica de guerra, de les guerres, de fet. No només de la de Troia. De totes les guerres. Des de la més antiga fins a la més recent. Amb els seus protagonistes: Hèctor, Agammèmnon, Andròmaca, Príam, el colèric Aquil·les impregnat de gelosia... Un bé de personatges i un bé de déus! El recitatiu és intens. I Eduard Farelo resisteix i es converteix en tots ells i en tots els espais de l'antiga Troia, juga amb els espectadors i la història de la «Ilíada» fent una comparació entre l'època de la qual parla i l'actual, trencant el discurs amb tocs d'ara i aquí per desactivar i reactivar la imaginació de l'auditori que només té davant el personatge entre dos panells gegants foscos que reflecteixen la seva imatge i la del contrabaixista que l'acompanya (Juan Pablo Balcázar), sense l'ús de cap projecció d'audiovisual èpic que distorsionaria la intenció escènica, només deixant-ho tot a la força de la paraula i al lament de la fusta i la corda del contrabaix.Hi ha un moment del discurs en què Eduard Farelo / Homer recita una tirada de noms de guerres dels últims segles. Quina capacitat memorística en temps escènics on ja no existeix l'apuntador! Dins de la narrativa, és el moment més intensament poètic. Recorda i enllaça, pel registre, amb tirallongues de poemes narratius de Gabriel Ferrater o de Vicent Andrés Estellés. I és també quan la particular «Ilíada» que ha explicat entronca més directament amb la crua realitat del món present. ¿La tirada de guerres tindrà mai fi...? ¿De debò, com diu el Poeta al començament de la «Ilíada», l'esperança que cada vegada que explica la història sigui l'última... és complirà? Sembla que Eduard Farelo aconsegueix que els espectadors es quedin també amb aquest desig que traspua por i que es compensa amb l'autoengany de l'esperança.
VIDEO
