ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

Teatre La Biblioteca
[Biblioteca de Catalunya]

«En la mesura de l'impossible», de Tiago Rodrigues. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrew Tarbet i Elena Tarrats. Música, so i vídeo en directe: Mar Orfila. Espai: Bibiana Puigdefàbregas. Llums: Guillem Gelabert. Vestuari: Gina Moliné. Assessorament de moviment: Vero Cendonya. Construcció arbre: Taller d'escenografia Castells. Vídeo promocional: Mar Orfila i Anna Molins. Fotografia cartell: Noemí Elias Bascuñana. Fotografia: Alex Rademakers. Regidoria: Maria Molist i Marc Serra. Tècnics funcions: Quim Nuevo, Pau Segura i Martí Serra. Agraïments a Ahmad Alhamasha, Al Martinho, Álex Álvarez, Montse Bartui, Helena Cardellach, Irina Manrique, Anna Molins, Joan Parera, Vicenta Obón. Una producció de La Perla 29. Ajudants de direcció: Emma Arquillué. Direcció: Cristina Genebat. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 1 març 2026.

VIATGE SENSE FLORS AL PAÍS DE L'IMPOSSIBLE

Entrar en un teatre quan acaba d'esclatar una altra guerra com la de l'Iran de conseqüències desconegudes —¿o potser la demència bèl·lica instigadora en dirà també ”operació especial”?— té alguna cosa de catarsi col·lectiva. I molt més si l'obra «En la mesura de l'impossible», del dramaturg i director del Festival d'Avinyó, Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), transmet les impressions recollides per diversos cooperants d'oenagés o institucions com Creu Roja i Metges sense Fronteres que van relatar a la companyia de Tiago Rodrigues algunes de les seves experiències viscudes en missions humanitàries.

Si Mercè Rodoreda va explorar la fantasia amb el seus viatges i les seves flors a pobles exòtics inspirats en els que tenia més a l'abast de la mà, Tiago Rodrigues fa un salt semblant quan, en comptes d'anomenar alguns dels països que viuen sota el jou de la guerra i als quals es refereixen els seus interlocutors, decideix parlar d'un espai fronterer entre el poble del Possible, on tot és culte, ric, lliure i feliç, i el poble de l'Impossible, abatut per l'esclat de l'ambició i la tragèdia.

El resultat és un espectacle tan poètic com ple de sensibilitat narrativa que recau en cadascun dels quatre intèrprets que no només desgranen el text, farcit de sentències i reflexions, en català (l'actriu Màrcia Cisteró) sinó que ho fan també en francès (l'actor Joan Amargós), portuguès (l'actriu Elena Tarrats) i anglès (l'actor Andrew Tarbet), primer en unes projeccions que representa que són cooperants explicant a una presumpta companyia de teatre el que han viscut i com ho han viscut i, després, directament sobre la sorra —aquesta vegada el sorral hi torna a escaure del tot igual com l'extensió fins al fons de la nau gòtica de La Biblioteca— amb l'acompanyament de les videoprojeccions de la compositora Mar Orfila que interpreta en directe, a la guitarra, la banda sonora de l'espectacle a la qual s'afegeix també en algun moment com a cantant l'actriu Elena Tarrats.

«En la mesura de l'impossible» representa a més el debut en la direcció de la traductora i actriu Cristina Genebat (Barcelona, 1976). Un debut que desprèn la maduresa adquirida en els anys de ser a l'altra banda de l'escenari, molt ben acollit, i que s'afegeix a la seva doble faceta coneguda fins ara amb la perspectiva que ser la primera direcció no hauria de voler dir que fos l'última.

Els quatre intèrprets d'«En la mesura de l'impossible», de Tiago Rodrigues, s'enfronten sense fissures a unes intervencions sempre en solitari, en clau, més que de monòleg, de relat que va creant una trama en l'imaginari dels espectadors sobre la necessitat d'ajudar els altres, de tenir-ne cura, del perill de l'egoisme, de l'atzar dels èxits inesperats i els fracassos no volguts, del risc de ser en un indret determinat en un moment de perill de mort i dels moments d'impotència davant la fatalitat del drama dels refugiats o de les víctimes innocents d'una guerra.

Quatre interpretacions que tant Joan Amargós com Andrew Tarbet, Màrcia Cisteró o Elena Tarrats broden sense eufemismes i amb una extrema naturalitat enmig d'un espai de profunda senzillesa dissenyat per Bibiana Puigdefàbregas i una il·luminació, sovint en penombra, plena de matisos de Guillem Gelabert.

La companyia fa un viatge, com aquells de Mercè Rodoreda, al poble imaginari de l'Impossible, però sense flors, en tot cas amb unes llavors de menta que és una de les plantes aromàtiques i medicinals que menys es resisteix a créixer en qualsevol sòl per arenós o poc fèrtil que sigui. Unes llavors com les que cadascun dels seus personatges han escampat per tots aquells indrets on han passat. Unes llavors que, per cert, els espectadors poden recollir en petits envoltoris a la sortida del teatre i, simbòlicament, si volen, plantar en el seu particular poble de l'Impossible.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La nit de les Tríbades», de Per Olov Enquist. Versió de Joan Yago i La Perla 29. A partir de la traducció de Jem Cabanes. Intèrprets: Cristina Arenas, Jordi Llovet, Joan Marmaneu i Clara Mir. Llums: Pep Barcons. So i vestuari: Equips de La Perla 29. Regidoria: Rita Molins. Tècnica funcions: Maria Vaillo. Dibuix cartell: Aran Broggi a partir d’un quadre d'Amedeo Modigliani. Una producció de La Perla 29. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Teatre de Sarrià, Barcelona, 6 març 2026.

EL PI 3,1416 NO ERA NOMÉS UN NÚMERO

Quan el dramaturg suec Per Olov Enquist (Hjoggböle, Suècia, 1934 - Vaxholm, Suècia, 2020) va escriure el 1975 l'obra «La nit de les Tríbades», aquí faltava encara un any perquè el maig del 1976 se celebressin al Paranimf de la Universitat de Barcelona les mítiques Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que van representar el tret de sortida del moviment feminista i la reivindicació dels seus drets.

Ara que se'n commemora el cinquantenari, el contrast sorprenent és el resultat d'una enquesta prou àmplia i fiable en la qual s'afirma que només el 38% dels joves es consideren poc o molt feministes. La resta, més del 60%, veu en el feminisme actual i els moviments generats en els últims anys una imposició que els discrimina com a homes i una manipulació ideològica.

Si és així, el discurs de l'escriptor Per Olov Enquist en la seva obra més representada de la dramatúrgia sueca, «La nit de les Tríbades», es converteix en un manifest d'alerta premonitori que, cinquanta anys abans, obria ja els ulls sobre el substrat que hi ha en el pensament masculí i la permanent lluita de la dona per combatre'l o, com a mínim, neutralitzar-lo.

El dramaturg no té pèls a la llengua i posa en boca dels seus personatges tots els impromperis, els insults, els renecs i els tics masclistes que un autor del segle XXI més jove que ell de segur que no s'atreviria a escriure ara per por de ser titllat d'apologista contra la igualtat i els drets de les dones.

I aquest és el valor, encara, de «La nit de les Tríbades» que el director Oriol Broggi i La Perla 29 han rescatat després que el 1978 l'hagués estrenada aquí Fabià Puigserver i que el 1999 l'hagués recuperat Lluís Pasqual. Dues versions de l'antic Teatre Lliure, en la memòria dels més veterans, que van comptar amb les interpretacions d'Anna Lizaran, Muntsa Alcañiz, Quim Lecina i Domènec Reixach.

El temps no perdona. Quan els enyorats Anna Lizaran i Quim Lecina ja no hi són, la presència de Muntsa Alcañiz la nit de l'estrena al Teatre de Sarrià —descentralització escènica a les terres de J.V.Foix!— queda com un testimoni d'aquelles posades en escena emblemàtiques que el 1999 van repetir els mateixos intèrprets només amb la substitució de Domènec Reixach per l'actor Francesc Garrido.

Ara és una nova generació la que s'ha posat en la pell dels quatre personatges de «La nit de les Tríbades». Les actrius Cristina Arenas i Clara Mir i els actors Jordi Llovet i Joan Marmaneu. «La nit de les Tríbades» recrea la conflictiva relació del dramaturg August Strindberg amb les dones. L'actriu Clara Mir i l'actor Joan Marmaneu són la parella en procés de divorci i l'actriu Cristina Arenas i l'actor Jordi Llovet són els dos convidats i també voyeurs de la violència verbal de la parella.

Tot passa en una sala d'assaig del Teatre Dagmar de Copenhaguen amb la peça «La més forta», una obra d'un sol acte d'Strindberg, del 1889, on una dona parla i l'altra calla, en una cafeteria durant la Nit de Nadal, i on apareix la gelosia, la lluita de sexes i el contrast entre l'amor i l'odi. L'obra va ser un fracàs en la seva estrena. Només se'n va fer una funció. I això serveix a Per Olov Enquist per aprofundir, enmig de l'assaig de ficció, en l'enverinada relació d'Strindberg i la seva parella.

El títol no pot ser més eloqüent pel que fa al rerefons de la qüestió: “tríbades” és la figura poètica i literària per parlar de la condició de les dones lesbianes. I l'escriptor Per Olov Enquist es limita a posar-ho en evidència, però donant més joc a l'homofòbia d'August Strindberg i la revenja personal que reflecteix en la seva obra que no pas en la relació de la parella femenina.

El marc romàntic del Teatre de Sarrià ajuda a crear aquesta sensació d'un espai antic d'assaig —Oriol Broggi ha situat una quarantena d'espectadors en una grada de l'escenari— i els recursos tècnics són els mínims, amb un moment poètic que situa els intèrprets en l'escenari bucòlic de la representació. Tot queda, doncs, en mans dels quatre intèrprets i, sobretot, en els estirabots d'August i la seva exdona.

Oriol Broggi ha fet un doble rescat. Per una banda, recuperar una obra vista aquí gairebé cinquanta anys enrere. Per una altra, recuperar la primera versió que havia fet el poeta i traductor Jem Cabanes (La Pobla de Lillet, Berguedà, 1942) i que Fabià Puigserver no va fer servir, encarregant-ne una altra a Guillem Jordi Graells, però traduïda des del polonès, la llengua segurament que li era més familiar aleshores a Puigserver. Coses per no explicar del món del teatre.

La versió recuperada ara i la mà d'adaptació que hi ha posat el dramaturg Joan Yago no estalvien allò que algú titllarà de poc "políticament correcte" i aporta alguns tocs d'humor més reforçats que tenen el seu moment àlgid amb la ironia de l'entronització del penis d'August Strindberg i el càlcul infinit matemàtic del Pi 3,1416 o el que és el mateix, la relació entre la longitud d'una circumferència i el seu diàmetre. Queda clar, doncs, que en qüestió de relacions sentimentals, el Pi 3,1416 no era només un número.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Núria Furió. Fitxa artística 2025: Pep Cruz, Marissa Josa, Lluís Marquès, Ramon Vila, Joan Arqué, Jordi Coromina, Noël Olivé, Eduard Paredes, Màrcia Cisteró / Clara de Ramon. Llums: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i Berta Riera. Escenografia original: Paula Bosch. Realització escenografia: Yaiza Ares. Regidoria: Marc Serra / Maria Molist. Confecció vestuari: Berta, Bàrbara, Alicia Lamelas i Època Barcelona. Sastressa: Berta Riera / Annabel Barrufet. Atenció al públic: Sílvia Forns, Núria Ubiergo i tots els equips de La Perla 29. Agraïments a tots els actors que han representat «Natale in casa Cupiello» al Teatre La Biblioteca en temporades anteriors: Enric Auquer, Gemma Brió, Joan Dausà, Manuel Dueso, Carles Martínez, Xicu Masó, Bruno Oro, Aina Ripoll, Boris Ruiz, Xavi Serrano i Pere Ventura. Fitxa artística estrena 2010: Boris Ruiz, Marissa Josa, Enric Auquer, Gemma Brió, Manuel Dueso, Xicu Masó, Joan Arqué, Pere Ventura i Aina Ripol. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel, Berta Riera i Annita Ribera. Ajudant direcció: Ferran Utzet. Direcció d'Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 24 gener 2010. Primera reposició: desembre 2011. Segona reposició: desembre 2012. Tercera reposició: 18 novembre 2025.

AIRADA NAPOLITANA AMB VENTIJOL CATALÀ

[Crítica revisada a partir de la primera estrena del 2010]

¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de «La gran il·lusió», dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; «L'art de la comèdia», dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SaT; i «Filomena Marturano», que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol «Matrimoni a la italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni. El mateix Oriol Broggi la va revisionar el 2023.

Però, sobretot, arran de posades en escena posteriors de De Filippo, la d'ara, «Natale in casa Cupiello», i la que Sergi Belbel va dirigir, el 2002, amb ajudantia de direcció ja d'Oriol Broggi, al Teatre Nacional de Catalunya, «Dissabte, diumenge, dilluns» —aquí també s'esmentava una vegada el ragout que es cuinava al TNC i se sortia en un balconet imaginari a prendre l'aire, com allà—, em sembla que el discurs de l'autor napolità troba el seu millor pòsit en els espectadors que procedeixen d'orígens de les classes mitjanes catalanes, que han viscut la infància o l'adolescència dels anys cinquanta i seixanta del segle XX en contacte amb gent de barris populars o en poblacions petites i hi veuen reflectides moltes de les reaccions, les actituds i les maneres de prendre's la vida que tenen, contràriament als espectadors de classes altes o més benestants que ho tenen encara com una assignatura pendent o ho veuen com una faula que els sona esperpèntica.

A «Natale in casa Cupiello», aquesta airada popular napolitana, però passada pel filtre d'un ventijol català, és el primer que connecta amb els espectadors situats a banda i banda de les grades del Teatre La Biblioteca, gestionat per La Perla 29, sense la típica sorra del terra, esclar, i amb una escenografia central [renovada el 2025 per l'ampliació de les localitats] que representa l'habitatge modest de la casa on viu la família dels Cupiello.

Eduardo de Filippo és, quan ell vol, costumista, molt costumista. I és per aquest cantó per on l'ha explotat també Oriol Broggi. I per on l'ha encertada. Perquè si hagués volgut centrar-se només en el discurs i en el rerefons de tragicomèdia de l'obra, o s'hagués encapritxat a intel·lectualitzar-la, com que precisament, tant el discurs com la tragicomèdia hi són a dins subtilment, el resultat hauria quedat diluït entre les bones intencions.

Oriol Broggi ha modelat, com si fossin figures de pessebre, cadascun dels personatges. I els ha situat en una mena de teatrí gegant, si es vol dir així, perquè hi apareguin i desapareguin els protagonistes per un túnel central com si fossin titelles, personatges de còmic o ànimes volàtils al servei d'una història que acaba esgarrapant els espectadors.

Picades d'ullet [ara sí que em refereixo a l'estrena del 2010]: el senyalitzador dels WC de la sala i el vestíbul on hi ha una copa de vi, gentilesa de la casa, deixat a posta al mig de l'escenari quan encara hi apareix per primera vegada en Cupiello i l'ha de retirar; o l'oferta de gotets de cafè i pastetes als espectadors que no acaba de quallar del tot perquè les grades no permeten gaires moviments d'aquesta mena, però s'agraeix el gest tot i que un s'hagi de quedar amb la flaire cafetera que escampa Tommasino amb un flascó d'esprai; les converses entre acte i acte, mig en napolità, mig en catalanoitalià, d'alguns dels personatges amb els espectadors de primeres files; les aparicions fugaces en moments de desori escenogràfic del mateix Oriol Broggi, retirant algunes peces de l'utillatge —s'hi trenquen alguns plats— o la baixada a l'escenari del tècnic de llums i de so pidolant un cafetó a un dels personatges; el pessebre de molsa i de suro que creix i es desmunta i que és la joia de la corona de Luca Cupiello; l'escena dels tres reis falsos d'Orient felicitant la mamma; l'habitació i el llit que es despleguen i es tornen a muntar; la fugaç banda sonora de pròleg amb música de cantautor italià de l'època... Quina festa durant prop de dues hores!

¿I la companyia? Doncs, Oriol Broggi té la xamba de treballar amb actors i actrius, alguns dels quals repeteixen d'altres muntatges amb ell. I això, per força, al cap del temps, acaba creant una certa compenetració i complicitat. Per exemple, el personatge de Pasquallino, en el paper de l'oncle conco que viu a cals Cupiello, a casa del germà, tentinejant d'un costat a l'altre, hi fa un paper molt rodó entre rondinaire, malalt imaginari i reivindicador dels seus drets familiars; Ninuccia, la filla que ha trobat un bon partit, més gran que ella, comerciant i de casa bona, però que, després d'un casament forçat en realitat de qui està enamorada és d'un jove pretendent que apareix per cals Cupiello just la vigília de Nadal, s'hi mou amb credibilitat sense arribar a una sofisticació falsa del personatge en el qual seria molt fàcil de caure; Nicola continua mantenint el seu paper de gendre ric de Luca Cupiello, que a vegades s'expressa sense paraules i, si no, ¿com s'explica que aguanti amb dignitat el sotrac que li cau al damunt quan descobreix que Ninuccia l'enganya i, al damunt, es troba amb la prova de l'adulteri al menjador mateix de cals sogres?

El triangle que porta la batuta de la trama està format per Luca Cupiello, napolità fins al moll de l'os, davant el pessebre, a la taula i al llit de mort; la mamma Concetta, mestressa de casa que fa la sensació que durant les dues hores de funció no para trastejant i anant d'un lloc a l'altre fent la feina bruta de tots, tapant les misèries del fill jove i dropo, encobrint les flaqueses de la filla i aguantant la bonhomia del marit, en Luca Cupiello; i Tommasino, el nen que s'ha fet gran i no ho sap, amb un os a l'esquena, capaç de vendre's les sabates i l'abric de l'oncle per viure de l'aire del cel. I encara hi figuren el poeta del cafè ben torrat i veí de la casa i també el metge; una veïna que, sense ganes de xafardejar, observa en silenci tot el que passa a cals Cupiello; i Vittorio, el jove amistançat amb la filla casada del vell Cupiello.

Tots plegats munten un retaule familiar que engega lentament a ritme de matí fred, mandrós i amb els llençols enganxats al cos, que continua amb l'escalfor de la família que viu plegada però que no pot viure plegada, que es vol separar, que amenaça, que s'insulta, que s'estima, que surt, que marxa, que torna i que es retroba, i que acaba amb el desenllaç de l'últim badall en què Luca Cupiello beneeix com a pare, ja amb un peu a l'altre món —després d'un monòleg sobre les mongetes parlant a borbolls— allò que no es pot imaginar que hauria beneït mai en vida. Un final que arriba tintat de comèdia —que només es pot representar amb mestratge si no es vol que trontolli— i que tracta la petita tragèdia de fons sense que es noti el regust de l'amargor.

Quan cau el teló imaginari, tots els personatges de «Natale in casa Cupiello» han fet prou mèrits per quedar inevitablement enregistrats en la memòria dels espectadors perquè, de la seva senzillesa, en raja un doll de tendresa i de contradicció que els fa humans, familiars i inoblidables.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de l'espectacle estrenat el Nadal del 2010 amb el repartiment inicial integrat pels intèrprets: Pep Cruz, Marissa Josa, Bruno Oro,
Ramon Vila, Màrcia Cisteró, Carles Martínez / Xavier Serrano, Jordi Coromina, Noël Olivé i Joan Arqué.

«La tempestat», de William Shakespeare. A partir de la traducció de Jaume Coll Mariné. Intèrprets: Xavier Boada, Babou Cham, Clara de Ramon, Eduard Paredes, Xavier Ripoll, Oriol Ruiz Coll, Lluís Soler, Jacob Torres i Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi. Llums: Gina Moliné. Projeccions: Francesc Isern. Guitarres: Marc Serra. Regidoria: Marc Serra i Maria Molist. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura. Estudiant en pràctiques (MUET): Astrid García. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Confecció i sastreria: Alicia Lamelas. Fotografia: Alex Rademakers. Una producció de La Perla 29 i el Grec 2025 Festival de Barcelona. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona. Del 25 de juny a 26 de juliol 2025. Reposició: 10 setembre a 12 octubre 2025.

LI DEIEN PETER BROOK...

La recent versió de «La tempestat», de William Shakespeare, que Oriol Broggi (Barcelona, 1971) i La Perla 29 han inclòs dins el Festival Grec'25, ha recordat a tort i a dret l'herència de la qual se sent artísticament beneficiari el director des que el 1993, encara pipioli, va descobrir el mestratge escènic de Peter Brook al Festival d'Avinyó que marcaria el seu futur.

I no es pot dir que no hi hagi motius per recordar-ho perquè la posada en escena d'aquesta nova mirada a «La tempestat» no escatima algunes picades d'ullet als elements que caracteritzaven els muntatges del director londinenc Peter Brook (Londres, 1925 - París, 2022) des de la sempre recuperable sorra de la nau gòtica del Teatre La Biblioteca —malgrat els canvis dels últims espectacles—, a algunes peces del vestuari o els típics bastons o canyes —ara més que una opció artística potser en diríem “attrezzo sostenible”, que queda més fi i adequat als temps que vivim—, i també l'ambientació, el teló, la catifa, les oliveres, el rocam, el color, el so de les ones i les gavines, la densitat atmosfèrica, molt brookiana, que es fa evident sobretot en l'arrencada del naufragi de «La tempestat» i que no s'abandona al llarg de les dues hores de la representació.

El que Peter Brook no tenia, esclar, era a l'abast un actor com el nostre —amb perdó per l'apropiació indeguda—, el nostre Pròsper, Lluís Soler. Ell és aquí el principal atractiu perquè els que pensin que «La tempestat» és una obra prou coneguda no tinguin recança a tornar-la a experimentar. De fet, el resultat ha estat esclatant: tota la temporada d'estiu del Grec esgotada només començar i la confirmació d'una pròrroga després de les vacances d'agost, per arrencar la nova temporada 2025-2026 del Teatre La Biblioteca el mes de setembre.

Lluís Soler és, doncs, el personatge principal de l'obra. I és qui, sense proposar-s'ho, amb el seu Pròsper, sembla que pregoni a la companyia i a l'auditori: “Shakespeare es diu així i només així és com s'entén en cos i ànima”. Quan una companyia té un alfil com ell, moure's al seu voltant és no només agraït sinó estimulant per a tothom.

I així ho fan altres intèrprets com Xavier Boada (Stefano), Xavier Ripoll (rei de Nàpols), Jacob Torres (Caliban), Ramon Vila (Gonzalo), els més veterans, a més, esclar, dels joves enamorats, Clara de Ramon (una excel·lent Miranda, plena de candidesa i picaresca a la vegada) i Eduard Paredes (Ferran), aquest, juntament amb Oriol Ruiz, més nouvinguts a la sorra. I menció especial, no cal dir-ho, per a l'actor Babou Cham, que fa el personatge d'Ariel, bonàs i ple de vida lliure, discretament racialitzat, opció que afegeix un missatge subtil benintencionat.

El rodatge de les funcions, segurament, ha polit alguns buits de les primeres: la profunditat de l'escenari —nau enllà— es menjava o es menja a vegades la bona audició que es manté en general en totes les altres escenes.

Oriol Broggi, pel que fa al text, hauria pogut recórrer a alguna de les traduccions prou solvents que ja existeixen de l'obra. Però ha preferit començar de cap i de nou amb una versió que ha elaborat Jaume Coll Mariné (Muntanyola, Osona, 1989), poeta i músic del grup Obeses —on milita també l'ara sardanístic galàctic Arnau Tordera—, i que, si les anteriors versions ja sonaven bé, aquesta remarca la força poètica del discurs, que llisca encara més suau i que no li costa gens de fer-se entenedor.

Hi ha també la música de Marc Serra, amb guitarra i kora, a més de la veu, que es converteix en un personatge més de l'obra. I, com a afegitó, una flaca dramatúrgica amb un respir humorístic enmig del discurs que fa que aquesta sigui una «Tempestat» que, pel que fa als espectadors, pot semblar que estigui contagiada per l'anomenat “gas del riure”, sense els efectes perjudicials, esclar, que aquesta nova droga diu que provoca entre els joves consumidors. En tot cas, benvingut sigui aquest altre “gas del riure teatral” inofensiu enmig d'una història de rerefons dramàtic com el de «La tempestat», considerada testament literari de William Shakespeare.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Refugi, de Jessica Goldberg. Traducció de Carlota Subirós. Intèrprets: Lua Amat, Joan Esteve, Daniel Mallorquín i Laura Roig. Espai i vestuari: Yaiza Ares. Llums: Pau Montull. Regidoria: Maria Molist. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura. Estudiant en pràctiques (MUET): Benjamín Bravo. Atenció al públic: Eva Cartañà, Maria Molist, Núria Ubiergo. I tot l’equip de La Perla 29. Direcció: Mònica Molins Duran. Producció de La Perla 29. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 7 maig 2025.

ENTRE EL PARADÍS I L'INFERN

L'obra té 25 anys però no es nota. La Perla 29 l'ha reviscolada i l'ha refrescada com si sortís avui mateix de la mà de la dramaturga i guionista i escriptora televisiva nord-americana Jessica Goldberg (Provincetown, Massachusetts, EUA, 1975) que, a tombant de segle, va ser guardonada amb el premi Susan Smith Blackburn per aquest seu «Refugi».

Jessica Goldberg, que surt de la factoria creativa de la New York University i de la Juilliard School, ja va ser donada a conèixer aquí el 2003, a la Sala Beckett, amb una traducció de la directora Carlota Subirós —la mateixa versió que ara s'ha recuperat segurament que amb només algun matís lingüístic— i també amb una proposta de l'aleshores emergent La Perla 29 sota la direcció d'Oriol Broggi. Hi van treballar unes joveníssimes actrius, Clara Segura i Mar Ulldemolins, i dos joveníssims actors, Pau Miró i Rafa Cruz.

La proposta actual de La Perla 29 està en la línia de rellegir la seva pròpia trajectòria, però em sembla que, en aquest cas també, en la línia d'obrir les portes del Teatre La Biblioteca de bat a bat a noves veus, noves mirades i, sobretot, una companyia, com ho era aquella del 2003, que també és encara joveníssima, dirigida en aquesta ocasió per Mònica Molins, que si bé debuta com a directora ho fa en un espai que li és familiar perquè hi ha treballat en alguna ocasió en l'ajudantia amb el director Ferran Utzet, un altre assidu del Teatre La Biblioteca i La Perla 29.

«Refugi» és una tragicomèdia que deixa en l'auditori un regust agredolç i que es mou entre la necessitat de l'ésser humà de sentir que forma part d'un nucli de suport, familiar potser, i també de la necessitat que té que aquest mateix nucli li faci de cuirassa de protecció contra les adversitats exteriors.

Els quatre joves de «Refugi» són personatges que, tres d'ells, germans, han perdut estranyament els pares —una incògnita que l'obra no desvela clarament com i per què— i que s'han quedat de cop i volta enfrontats a un present i un futur incert que els ha robat l'adolescència per convertir-se sobtadament en adults.

Els tres són les dues germanes i un germà, aquest afectat per una patologia que li ha deixat seqüeles mentals i de coordinació i que requereix l'atenció de la germana gran que ha agafat sisplau per força el rol de mestressa de casa. L'altra germana, la mitjana, és la que viu en un món il·lusori i es repenja en un somni que acaba sempre a recer de la germana gran.

Entre la desesperança dels tres apareix un personatge extern, un jove que s'enamora de la germana gran i que, enmig del desori domèstic dels tres presumptes orfes, reconstrueix, emparant-se en els patrons clàssics, el que pensa que ha de ser, per a ell i per a tots, una família.

Pot semblar perillosament, mirada avui, que l'obra tingui un missatge subliminal de caire més o menys conservador. Però en realitat esgarrapa a fons sobre el sistema tradicional i l'opressió que acaba esclavitzant un dels membres de la família, generalment sempre la muller o, en aquest cas, la jove germana gran —imatge metafòrica de la cuina, el davantal i el vestit blanc de núvia—, sempre al servei dels altres, com si aquests encara no haguessin abandonat el seu estadi confortable de la infantesa.

L'obra «Refugi» té un registre discursiu que defuig els diàlegs estrictes i que sovint trenca els que aparentment s'estableixen entre ells amb sortides personals sobre allò que a cadascú l'entusiasma o l'angoixa. L'egoisme del jo sempre per damunt del bé col·lectiu. Les quatre interpretacions formen un quartet dramàtic que s'aboca al realisme i que expressa el sentiment de navegar perdudament, cadascun d'ells, entre el paradís somiat i l'infern que tenen a tocar.

L'actriu Lua Amat és la Becca, la germana mitjana que viu en un embolcall de cel·lofana al marge de la responsabilitat de la casa. L'actriu Laura Roig, és Amy, la germana gran, la que es converteix en l'eix central del protagonisme de l'obra. L'actor Joan Esteve és Sam, el personatge sense feina estable que apareix —també a la recerca del seu refugi particular— de la mà de la germana gran amb qui vol fins i tot formalitzar el casament tradicional. I l'actor Daniel Mallorquín, és Nat, el germà petit, que es converteix, des de la seva malaltia crònica, en la veu de la consciència i el crit d'auxili per no perdre el suport de la germana gran.

Els quatre, en un registre de sitcom televisiva, fan molt creïbles i molt expressius els seus personatges que, tant la versió com la direcció, mantenen ambientats en un indret inconcret dels Estats Units, però amb la mirada posada en la fugida idealitzada cap a l'estat de Florida i el miratge de la sorra del desert de Mèxic, una altra metàfora que es reserva poèticament en una capsa de sabates que amaga el regal enverinat del nouvingut Sam per a l'Amy, la germana gran.

«Refugi» té, en certa manera, l'aire d'una història de l'Amèrica profunda on, malgrat que s'escriu fa 25 anys, no hi ha mòbils, hi ha un televisor analògic de vella carcassa i, curiosament, encara hi ha llibres i fins i tot es llegeixen, com si l'autora Jessica Goldberg no s'atrevís a situar els seus quatre joves personatges, quatre ànimes perdudes, en el temps d'un món hostil més contemporani.

I és així perquè, encara ara, «Refugi» es podria ambientar, si es volgués, amb inevitables telèfons mòbils d'última generació, amb un televisor de pantalla 4K i carcassa fina i fins i tot amb l'ús d'un llibre electrònic o una tablet. I tot això, sense que se'n ressentís el contingut, es podria situar també en un nucli de quatre joves d'un indret d'aquí mateix on dissortadament la por de la pèrdua del caliu familiar i la recerca del refugi personal han esdevingut més necessàries que mai.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«A Macbeth Song». Amb The Tiger Lillies. A partir de William Shakespeare. Versió d'Oriol Broggi. Intèrprets: Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet. Músics The Tiger Lillies: Martyn Jacques, Budi Butenop i Adrian Stout. Cançons originals de Martyn Jacques. So: Damien Bazin. Video: Francesc Isern. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Riera. Acompanyament en el text: Albert Reverendo, Andrew Tarbet i Montse Vellvehí. Traducció subtítols: Gerard Cisneros. Regidoria: Marc Serra. Tècnics funcions: Pau Segura i Maria Vaillo. Operadora subtítols: Nagui Yamashita López. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Confecció vestuari: Època Barcelona. Sastressa: Annabel Barrufet. Cartell: Andrea Gusi i Albert Cano. Fotografia: David Ruano. Vídeo promocional: David Andreu. Una producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 19 febrer 2025.

TRES BRUIXES EN CLAU DE CASTRAT

Fa precisament un any que es veia a Barcelona un «Macbeth» ambientat a la Primera Guerra Mundial al Teatre Lliure en una versió de Pau Carrió. Del clima bèl·lic d'aquell muntatge a l'ambient de cabaret o burlesque que ha creat Oriol Broggi ara al Teatre La Biblioteca hi ha un salt de poltre gegant que s'accentua sobretot per la fusió de la línia tradicional escènica de La Perla 29 amb la veterana trajectòria del trio londinenc The Tiger Lillies, el cap visible del qual, el compositor, acordionista, pianista i castrat o, com diuen en italià, “castrato”, Martyn Jacques (Regne Unit, 1959), ha creat a Barcelona, en conxorxa amb la versió d'Oriol Broggi, un recull de 22 peces musicals originals de cap i de nou que són no només la cirereta del pastís sinó tot el pastís sencer.

«A Macbeth Song» és com un conte explicat ingènuament als que el vulguin escoltar, amb el relat —en anglès sobretitulat— dels tres intèrprets (Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet) i l'acompanyament sempre dels tres músics multidisciplinars de The Tiger Lillies —tots tres amb els rostres enfarinats— que, com tres clowns, es posen en la pell de les tres bruixes del «Macbeth» de William Shakespeare que recorden una vegada més amb la seva profecia que ja van advertir Macbeth que es posés en remull el dia que veiés que el bosc de Birnam es movia com un tornado per davant seu.

¿Què és més atractiu d'aquest espectacle de La Perla 29? ¿La intervenció dels tres intèrprets o la intervenció del trio musical? Potser caldria dir que això depèn dels gustos de cada espectador, però no hi ha dubte que les peces de The Tiger Lillies, i especialment els refilets de castrat o “castrato” de Martyn Jacques s'acaben apoderant de tot el protagonisme, amb una mena de xou de cafè-concert on els instruments convencionals, el violoncel, la percussió, l'ukelele, el piano elèctric, fins i tot el pianet de joguina estil Pascal Comelade, es combinen amb efectes de so, la il·luminació i algunes projeccions d'ombres xineses que perfilen les escenes dialogades de diversos personatges de l'obra «Macbeth», amb alguna escena carregada d'humor o de picaresca com el moviment del trotar dels cavalls, la mort sincopada a ritme de ràfegues d'acordió o la corredissa de banda a banda de l'escenari amb la persecució inesperada dels actors pel mateix director Oriol Broggi.

La sang fa sang, diuen sovint els personatges de «Macbeth». Aquí, la sang és només suggerida. Però potser sí que, amb música londinenca, la sang raja millor. L'actor Andrew Tarbet (originari dels Estats Units però establert aquí des de fa temps) s'hi troba com peix a l'aigua amb el seu anglès americà. Però alerta també amb les intervencions íntegres en anglès —i parlem d'un Shakespeare— que encimbellen tant l'actriu Màrcia Cisteró com l'actor Enric Cambray —malgrat que aquest digui en algun moment que potser no el parla tan bé com Andrew Tarbet—, i ho fan com si sempre haguessin format part d'una companyia del West End de Londres. Sobren paraules quan els fets ho diuen tot. Que a tots tres els vagin darrere amb un flabiol sonant.

«A Macbeth Song» és un espectacle lúdic, entretingut, divertit i agosarat que La Perla 29 ha creat volgudament amb vocació internacional. No és la primera vegada que la companyia ha tingut l'oportunitat de treballar fora de Catalunya. Ho va fer amb «28 i mig» al Theâtre National La Colline de París, o amb «El Petit Príncep» a Lisboa, o amb «Bodas de sangre» al Festival de Montpeller. Però ara la intenció és tota una altra, la de promoure des d'aquí una gira internacional avalada, esclar, pel pedigrí de The Tiger Lillies. Per aconseguir-ho, només cal esperar que la profecia maleïda de les tres bruixes de «Macbeth» es converteixi en un sortilegi de vareta màgica ple d'estrelles.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Tots ocells», de Wajdi Mouawad. Traducció: Cristina Genebat. Intèrprets: Guillem Balart, Xavier Boada, Joan Carreras, Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Miriam Moukhles, Xavier Ruano i Clara Segura. Vestuari: Berta Riera. So: Damien Bazin. Vídeo: Francesc Isern. Llums: Pep Barcons. Veus: Xavier Ricart i Montse Vellvehí. Ajudantia de vídeo i subtítols: Aurembiaix Montardit. Maquillatge: Jennifer Fernández. Perruqueria: Isabel Trias. Sastressa: Tamzin Hull i Giulia Grumi. Tècnics funcions: Pau Montull i Pau Segura. Regidoria: Marc Serra i Maria Molist. Atenció al públic: Eva Cartañà i Núria Ubiergo. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Roger Blasco, Anton Condal, Francis Kiiza, Marco Ruggero, Maria Vaillo i Kevin Yobánolo. Estudiant en pràctiques ESTAE: Àlex Domingo. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells i Pascualín Estructures. Fotografia i vídeo procés de creació: Alex Rademakers. Fotografies espectacle: Bito Cels. Clip promocional: David Andreu. Agraïments: Lurdes Vidal, Manuel Forcano, Antònia Sixto, Eli Peracaula, Xavier Ricart, Montse Vellvehí, La Colline – Théâtre Nacional. Una coproducció del Festival Grec 2024 i La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 22 juny a 28 juliol 2024. Reposició: 5 setembre a 23 octubre 2024.

EL MIRALL IMPOSSIBLE D'UN SOMNI

Que un auditori es posi dempeus aplaudint unànimament després d'una representació, per aquests verals no és gaire habitual. Però aquest reconeixement dempeus és el que passa en cadascuna de les funcions —segona temporada gairebé exhaurida— en el cas de l'obra «Tots ocells», de Wajdi Mouawad, versionada magníficament al català per l'actriu i traductora Cristina Genebat i dirigida amb guants de seda, com aquell qui acarona incunables, per Oriol Broggi, al Teatre La Biblioteca.

Sota aquests tres puntals de l'obra: el discurs, la traducció i la direcció, hi ha una companyia que regalima esplèndidament i absolutament acoblada els uns amb els altres al servei d'una història que arrenca com si volgués ser un tractat científic, històric o filosòfic, però que de seguida evoluciona en un progrés imparable cap a l'explosió d'una tragèdia familiar que és també el reflex d'una tragèdia col·lectiva, com diu un dels personatges en un moment donat, la soldat israeliana de l'obra: “el mirall impossible d'un somni”.

El dramaturg, actor i director d'origen libanès Wajdi Mouawad, format al Canadà i França (Dayr al-Kamar, Líban, 1968), actualment al capdavant del Théâtre National La Colline, de París, i un dels noms estrangers present sovint a la cartellera catalana gràcies a les adaptacions que n'ha fet La Perla 29 i Oriol Broggi, ho posa tan difícil com atractiu perquè els espectadors vagin elaborant el trencaclosques d'una família que viu immersa en el xoc de cultures d'orient i occident.

Mouawad ho posa difícil perquè no et permet que desvelis gairebé res als futurs espectadors. I ho posa també atractiu perquè aquest enigma es manté durant les més de tres hores —hi ha entreacte— mentre va esclatant, ara en boca d'un, ara en boca d'un altre, esmicolant cadascun dels personatges que protagonitzen la tragèdia de «Tots ocells».

La sinopsi és coneguda: una parella de joves es troba en una biblioteca de Nova York i de la trobada sorgeix un enamorament que perdurarà fins al final. Ella, d'origen àrab resident a Nova York, està fent una tesi sobre un savi humanista del segle XVI convertit sisplau per força de l'islam al cristianisme. Ell, també a Nova York, però de família jueva resident a Berlín, estudiant de genètica, va darrere d'un misteri que envolta la seva família i els seus origens en un viatge tràgic a Israel i Cisjordània.

Ella és Miriam Moukhles —jove actriu catalana, actriu revelació, filla de pare marroquí i mare catalana. Ell, és Guillem Balart —jove actor que ja ha revelat prou fins ara quina és la seva capacitat dramàtica. Al voltant d'ells dos, un esplet de maduresa escènica, amb l'actriu Clara Segura i l'actor Joan Carreras, els pares del jove Eitan, Norah i David, amb orígens diferents que, per part d'ella, toca d'esquitllèbit el comunisme de l'Alemanya de l'Est. I al voltant d'ells quatre, l'actor Xavier Boada —l'avi d'Eitan que arrossega el llast del passat—, l'actriu Marissa Josa —l'àvia d'Eitan, rebel i revulsiu del nucli familiar—, l'actriu Màrcia Cisteró —principalment en el paper de la soldat israeliana, tot i que fa alguns altres papers secundaris, i l'actor Xavier Ruano —també alternant diversos papers, principalment el d'Al-Wazzân, el savi humanista del segle XVI, un personatge que, a l'hora de la rondalla, sembla sorgit d'un dels contes de l'escriptor sirià establert a Alemanya, Rafik Schami, o del seu alter ego, el conductor Salim, protagonista d'«Els narradors de la nit».

L'estructura de Wajdi Mouawad té a vegades aires cinematogràfics: moments escènics del passat es fonen amb moments del present sense que hi hagi grans alteracions escenogràfiques, només la paraula, les referències, el passat i el present. I hi ha escenes del tot impactants. Només n'esmento dues: la de l'escorcoll radical a pèl de Wahida a Tel-Aviv i l'interrogatori capciós per al permís d'entrada al país, o l'àpat de Pasqua jueva de la família d'Eitan al voltant d'una taula on es planteja per primera vegada que tot és a punt d'esclatar.

Israel i Palestina són un clàssic del catàleg de conflictes internacionals. L'atzar, el dissortat atzar, fa ara que siguin més presents que mai. La reflexió sobre l'origen, la identitat, l'ADN, l'amor i l'odi ancestrals sobrepassa el tempo universal i ressona ara com un encreuament de camins ple de perills i sense senyalització, tot un repte per a la societat del segle XXI.

“¿Qui ens consolarà, qui ens consolarà, qui ens consolarà”, clama Eitan al final de l'obra. És un crit de desolació, de pèrdua, un clam que demana deixar de ser víctimes col·laterals de l'etern xoc de cultures. És per això també que els espectadors se senten xuclats pel discurs de Wajdi Mouawad. ¿Qui els consolarà, qui els consolarà, a ells...?, ¿qui ens consolarà?

A «Tots ocells» hi ha ressons subtils d'algunes obres anteriors de l'autor libanès: «Incendis» «Boscos», «Cels»... Però, si voleu, també hi ha ressons més clàssics com els de «Romeu i Julieta» i el seu amor impossible, tot i que aquests altres contemporanis Romeu i Julieta —Eitan i Wahida— s'enfronten al món fitant-lo de cara i no estan disposats que aquest món els engoleixi.

Oriol Broggi ha situat l'obra aquesta vegada en un espai central, grades a quatre bandes, amb algunes convencions en la posada en escena que complementen la intenció original de Wajdi Mouawad. Per exemple, en l'original francès, Wajdi Mouawad fa parlar els personatges en les seves llengües pròpies: anglès, alemany, hebreu, àrab.... Oriol Broggi ha optat per una versió íntegra en català, però amb un afegit permanent de videomapatge, obra de Francesc Isern, on no només cadascuna de les grades d'espectadors pot visualitzar primers plans dels intèrprets que potser té d'esquena, sinó que apareix el sobretitulat en cadascuna de les llengües originals en les quals els personatges parlen, creant així una sensació a la inversa de les projeccions en versions originals que en aquest cas va de l'adaptada en català a cadascuna de les pròpies dels personatges.

Dues pantalles de televisió amb comandament fan la funció de transportar l'imaginari de fons de l'obra en segons quins moments a fets d'actualitat en relació a l'època de la trama de l'obra: atemptats, bombardejos, destrucció, genocidi... “Algunes de les imatges poden ferir la seva sensibilitat”, adverteix un dels presentadors. Un plus de realisme que converteix l'obra «Tots ocells» en una experiència gairebé immersiva i en una de les obres més arriscades i a la vegada més aconseguides d'aquesta anyada teatral.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«El zoo de vidre», de Tennessee Williams. Traducció de Martina Cabanas Collell. Intèrprets: David Anguera, Laura Conejero, Clara Moraleda i Roger Torns. Escenografia, vestuari, so, il·luminació: la companyia amb els equips de La Perla 29. Fotografia: Bito Cels i Núria Gàmiz. Disseny del cartell: Pau Masaló. Vídeo promocional: David Andreu. Una producció de La Perla 29. Ajudanta de direcció: Núria Orellana. Direcció: Martina Cabanas Collell. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 17 abril 2024.

UNA FRÀGIL TRENCADISSA DE FIGURETES DE VIDRE

La Perla 29 ha optat últimament per obrir-se a noves veus, un criteri encertat i imprescindible per garantir la continuïtat del projecte. La més recent és la proposta escènica de la directora originària de Manlleu, Martina Cabanas Collell, fundadora de la companyia ZERO10 i activa des de fa uns anys tant en dramatúrgia, com en escenografia i direcció, a més d'haver col·laborat durant deu anys amb la companyia Joglars i Albert Boadella.

La tria de l'obra considerada la primera i més representada del dramaturg Tennessee Williams (Columbus, Mississippí, EUA, 1911 - Nova York, EUA, 1983) ha fusionat el seu propi registre com a directora amb el registre de La Perla 29 en la línia d'un teatre intimista que aconsegueixi una consanguinitat entre els intèrprets i els espectadors.

I una de les obres que ho facilita és «El zoo de vidre», el títol escollit una vegada més per la traductora, la mateixa Martina Cabanas Collell, i també el títol més conegut a partir del cinema que recorda icones, després d'una primera versió del 1950, com les més recents de les actrius Katharine Hepburn i Joanne Woodward, en films del 1973 i el 1987 titulats originalment «The Glass Menagerie», que una de les primeres traduccions de l'obra en català, la de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus 1987), va optar per titular, en canvi, «Figuretes de vidre».

L'obra ha estat sovint representada en català. Entre les més recents, hi ha una versió a l'antiga Sala Muntaner, una altra en els inicis del Teatreneu, una altra al Teatre Goya o encara una altra al Teatre Akadèmia. Es podria dir que cada versió hi ha fet una mirada diferent, des de situar els personatges en un estadi encara benestant, malgrat la crisi que plana de fons, fins als que mostren més la decadència que la família Wingfield pateix.

La versió actual de Martina Cabanas Collell ha optat per aquesta última mirada. I, a més, per fer entrar els espectadors en el moll de l'os del teatre, a partir del que podria ser un últim assaig general de l'obra, quan encara falten alguns retocs d'il·luminació i de posició i de moviment fins que s'entra de ple en la representació. Però arribat aquest moment, els espectadors ja no es poden alliberar del paper que els ha atorgat l'actor-narrador i no poden deixar de sentir-se també part de l'arrodoniment del muntatge.

«El zoo de vidre», una obra estrenada el 1945, quan el ressò de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial és en el punt més àlgid, se situa després del crac del 29, amb la Gran Depressió, al sud dels Estats Units, entrats, doncs, els anys trenta del segle XX, quan el nucli familiar i la tribu és encara una closca inexpugnable amb més aparença de cara enfora que no pas de benestar de cara endins.

El nucli familiar de la mare que ha hagut de fer grans dos fills després de la fugida del pare de casa —“amant de les distàncies llargues”, diu la matriarca, perquè es dedicava a la telefonia del moment— i el desig d'una millor situació per als fills és també la simbologia d'una societat que malda per sortir del forat en què l'ha deixat la caiguda econòmica del crac del 29, l'amenaça de la Segona Guerra Mundial que s'acosta després de la Guerra Civil Espanyola i la victòria feixista, que, per cert, Tennessee Williams esmenta precisament en un moment donat de l'obra, però que la versió actual —escurçada en el discurs d'alguna escena— ha deixat fora, crec que amb la intenció de portar la història més cap al costat anímic dels personatges, al marge de les circumstàncies externes.

El repartiment de cada versió és essencial a l'hora d'enfrontar-se a l'aparent senzillesa de l'estructura de l'obra. Fins al punt que el muntatge —dos actes que aquí s'han deixat en una sola peça d'una hora i tres quarts— alterna el protagonisme que en primer lloc té del tot la mare de família, Amanda Wingfield (interpretada per una magnífica Laura Conejero) amb el relleu més endavant del personatge de la seva filla, afectada per una lleu lesió de coixesa crònica d'infància, Laura Wingfield (interpretada també amb una sensibilitat i caracterització de moviment extraordinàries per l'actriu Clara Moraleda). Són elles dues la cara i la creu d'un passat que es volia esplendorós i d'un futur que s'entreveu incert.

Entremig, la simbologia de la fràgil col·lecció de figuretes de vidre de la filla —amb un minúscul unicorn que té moments de teatre d'objectes i d'una delicada il·luminació— que simbolitza també la fragilitat dels personatges de l'obra i, sobretot, la flaquesa de Laura —la filla a qui la mare diu de tant en tant “esguerradeta”— que quan, en la primera i única cita amb un amic del fill de la casa, es trenca la banya de l'unicorn, ella mateixa se n'alegra perquè, fent un paral·lelisme amb el seu desig, a partir d'aleshores, diu, serà un cavall normal com un altre.

L'obra no estaria completa sense els dos intèrprets masculins. D'una banda, el personatge del fill d'Amanda, Tom Wingfield (que interpreta Roger Torns), l'actor que ha fet abans de presentador-narrador, i de l'altra, el seu millor amic de la fàbrica de sabates, Jim O'Connor (interpretat per David Anguera), que en aquesta versió, fa també de pianista i té a càrrec seu una gairebé imperceptible banda sonora, amb alguns moments de música folk i arrelada a la terra.

El primer, Tom, el fill Wingfield —que és el que recorda també el passat de Tennessee Williams, de fet— és la cara oposada als desitjos de la mare i reforça la rebel·lió personal a causa de l'absència del pare. El segon, l'amic de feina de Tom, trenca el somni de la mare, Amanda, i enterra per sempre l'enamorament d'adolescència de la filla Laura, un enamorament secret —conservat anys sota el nom d'Heura— des de l'època de l'escola on Tom, Jim i Laura, els tres joves, havien coincidit.

Tant el cinema com algunes versions teatrals han fet sempre que Laura, la filla reclosa a casa, tancada en el seu defecte físic i angoixada per un complex de timidesa, fos una mica més oberta i no remarqués tant aquest tancament forçós, qui sap si per una falsa aparença de la realitat.

Aquí, l'encert de Martina Cabanas —que ja va utilitzar també Josep Maria Pou al Teatre Goya— és fer que Laura hi sigui, en principi, com si no hi fos, que els seus moviments remarquin, sense una falsa imatge, la seva coixesa, que la seva expressió sigui d'una timidesa i un to de veu que es fa creïble des del primer moment. I aquest és el mèrit de l'actriu Clara Moraleda que, com deia, agafa el relleu del protagonisme a la segona part de l'obra amb unes escenes de caire intimista —a la feble llum de les espelmes enceses de debò— quan té la seva única trobada amb qui havia de ser el primer pretendent forçat per la mare. En la foscor de l'apagada elèctrica del segon acte, Clara Moraleda brilla amb una Laura que surt de la penombra i s'alça fins a la lluminositat del desig, un desig, però, que només serà un llampec fugaç.

Com deia, el primer acte és d'Amanda Wingfield (Laura Conejero) i és així com la veterana i reconeguda actriu va perfilant el caràcter opressiu de la mare que s'ha vist obligada a exercir de tutora del destí dels seus dos fills en solitari, forçant Tom a trobar una feina com cal i perquè no perdi el cap en les sortides de nit fins a la matinada i projectant en Laura la seva pròpia frustració de dona abandonada pel pare dels seus dos fills.

Per la seva banda, Roger Torns (el fill Tom i narrador) té la missió important de replicar en els diàlegs irats amb Amanda, la seva mare, però té també el repte de no baixar de nivell en els breus minimonòlegs que Tennessee Williams li reserva i que defensa amb claredat, amb un registre de jove que aspira a fugir on sigui —“Me'n vaig al cine!”, diu cada vegada— per aconseguir el seu somni i deixar d'escriure poemes d'amagat al lavabo de la fàbrica o en una de les capses de sabates.

L'actor i músic David Anguera (l'amic Jim O'Connor) té la responsabilitat de fer pujar de to la importància del segon acte i de posar la pista de sortida a Laura quan, en un tu a tu amb ella, passa del registre del presumpte pretendent de la noia al jove que confessa que no és lliure, diu ell mateix, perquè al cap d'uns dies té compromès el casament amb la seva xicota.

Se li pot retreure a Tennessee Williams —a vuitanta anys vista de l'estrena de «The Glass Menagerie»— una certa ingenuïtat, vist avui, en el perfil del personatge de Jim O'Connor, una ingenuïtat, però, que té moltes cares i que es renova amb el temps, quan els matrimonis concertats no s'han eradicat encara de segons quines cultures i quan els portals digitals de contactes i relacions personals són més vius que mai i fan, en certa manera, el paper que la mare Amanda Wingfield vol fer amb la seva filla Laura. La societat de tots els temps no deixa mai de trepitjar una vegada i una altra sobre una fràgil trencadissa de figuretes de vidre.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió teatral de La Perla 29 dirigida per Martina Cabanas Collell (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 1973 interpretada per Katherine Hepburn i dirigida per Anthony Harvey.

«Artemi, el cambrer abstemi». Dramatúrgia: Quim Carandell i Lluc Valverde. Intèrprets: Helena Barba, Gabriel Bosch, Roger Cassola, Quim Carandell, Louise Good i Lluc Valverde. Disseny i construcció d'escenografia: Paloma Lambert. Disseny i confecció de vestuari : Marian Vélez. Tècnic de so: Pau Esteve. Disseny de llums: Pau Montull i Paloma Lambert. Producció executiva: Désirée Gómez. Comunicació i xarxes socials: Paola Amghar. Fotografia: Désirée Gómez. Merxandatge: Paola Amghar. Disseny gràfic: Marian Vélez. Vídeo promocional: Jan Amor i Lluís Bullón. Amb el suport de The Indians Runne. Un espectacle del Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant amb La Perla 29. Ajudantia de direcció: Anna del Campo. Direcció: Quim Carandell, Laura Roig i Lluc Valverde. Teatre La Biblioteca. Barcelona, 7 març 2024.

DIDALETS D'HUMOR EN HEPTASÍL·LABS

Es fan dir Pedant a Missa i Repicant i el Col·lectiu de la Ludwig Band ja va despertar l'interès de la colònia teatral amb l'espectacle «Sant Pere el Farsant», primer a El Maldà i després al Teatre de la Biblioteca on ara han instal·lat el bar de l'«Artemi, el cambrer abstemi».

Per respecte a l'argot lingüístic, farcit de manlleus populars del “català que es parla” dels Pedants missaires i repicadors, hauria volgut titular aquest comentari “xupitos d'humor” en comptes de “didalets d'humor”. Però no repiquem més el DEIEC que ja està prou repicat!

L'espectacle de l'«Artemi, cambrer abstemi», cal dir-ho perquè tampoc ells no ho amaguen des del primer moment, dura dues horetes. Una repolida no li aniria gens malament i algunes escenes o esquetxos —segons com se'n vulgui dir— menys redundants afavoririen l'atractiu de la proposta, que el té, amb alguns moments més hilarants que altres, d'altres més irregulars que altres, com pertoca a un registre marca de la casa. De la casa dels Pedants, vull dir.

El guió d'aquesta comèdia musical beu de les fonts de la tradició del teatre d'alcova, de la literatura de canya i cordill, d'Els Pastorets, de les rondalles i els contes populars, dels que fan por i dels que fan riure, del teatre en vers del que rima perquè rima, farcit d'heptasíl·labs, que és un dels versos més habituals del teatre popular i de la poètica catalana, de la poètica romàntica, i que és el registre que regula la majoria de la poesia més popular com els goigs o els romanços i, per extensió, alguns dels versos dels poetes catalans més reconeguts com J.V.Foix.

No és convenient explicar més del compte del que hi passa, en aquest bar de l'Artemi. Els seus dramaturgs diuen que es basen en les experiències de molts joves que han hagut de fer de cambrers de bars per acabar de pagar el lloguer. I fan un reconeixement al gremi de la restauració perquè són dels que han de treballar sense menjar quan tothom està de festa i reunit a taula.

Els intèrprets, cantants i músics d'«Artemi, el cambrer abstemi», mitja dotzena, fan tots els papers de l'auca. A la banda hi ha bateria, piano de joguina per recordar amb les seves notes el músic Pascal Comelade, guitarra elèctrica, guitarra clàssica i el do d'estrafer la veu, una veu que continua musicant quan forma part dels diàlegs o els breus monòlegs i que acaba creant un llenguatge propi i descarat de la companyia.

Multitud de personatges que en tenen prou amb unes banyes, uns barrets de nit de Cap d'Any, uns tocs de clown, una capa, una gavardina i un barret de bòfia o una bata d'anar per casa. A la barra del bar hi ha una trapa que porta a un presumpte fossat on hi ha pintures rupestres tot i que els de ca l'Artemi diguin que són tacarrots de la humitat.

Ja he dit que l'espectacle té multitud d'esquetxos que al final convergeixen en una trama unitària que acaba tenint cap i peus amb llagrimeta inclosa, com cal que es compleixi en el ritual de qualsevol comèdia musical o fins i tot de qualsevol vodevil. I hi ha també titella gegant que porta als orígens de tot plegat.

A ca l'Artemi, una de les gresques més agraïdes és la que parodia un bingo amb peces musicals a càrrec de l'actriu i cantant Helena Barba —una de les fundadores de la banda que fa uns anys es va fer dir Filles Europees—, que propina un popurri amb aires de cabaret, i que aixeca la moral dels espectadors, castigats per la llei seca imposada pel cambrer abstemi abans del seu soliloqui tràgic final sobre la vida, l'enveja, l'amor, la mort i, sobretot, les seqüeles d'una herència del gremi del xumerri no volguda.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Travy». Dramatúrgia: Pau Matas Nogué i Oriol Pla Solina. Dramaturgista: Jordi Oriol. Intèrprets: Diana Pla, Oriol Pla Solina, Quimet Pla i Núria Solina. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Il·luminació: Lluís Martí. So: Pau Matas Nogué. Moviment: Laia Duran. Ajudant d’escenografia i vestuari: Oriol Nogués. Assessora lingüística: Neus Nogué Serrano. Mobiliari: Pascualín i Tallers Jorba-Miró. Confecció de cortines: Les Godets. Maquinista: Antonio del Moral (Tonetti). Fotografia: Kiku Piñol. Ajudant de direcció i regidoria: Jordi Samper. Direcció de producció: Josep Domenech. Producció executiva: Clàudia Flores i Jordi Samper. Agraïments: Irene Escolar, Jordi Juanet ‘Boni’, Cèlia Rovira, Roser Tintoré i Alvaro Guerrero ‘Alvarito’. Dedicat a: la gent de Teatre Tot Terreny, Vesper, al Júnior Duran i a la Viqui. Una producció de Bitò i la Família Pla a partir de la producció original del Teatre Lliure. Amb la col·laboració de Teatre Sagarra. «Travy» va rebre el Premi de la Crítica 2018 a espectacle de Petit Format. Ajudant direcció: Jordi Samper. Direcció: Oriol Pla Solina. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 octubre 2018. Reposició: Sala Beckett, Barcelona, 16 desembre 2022. Teatre La Biblioteca, Barcelona, 31 gener 2024.

LA VIDA ÉS BELLA...

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2018]

És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real.

«Travy» és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur.

«Travy» és un espectacle al qual se li podrien atribuir, entre d'altres, les fonts del circ, de la Commedia dell'Arte, de la tragèdia de Shakespeare, del teatre de canya i cordill, de la pitarrada a la vora del foc..., sempre passat pel filtre de la família, la família dels Pla, que havent caigut en una certa letargia artística es revifa amb la il·lusió de crear un nou espectacle quan torna de córrer món el fill pròdig, l'Oriol, i ve amb idees noves i tots entren en un remolí creatiu on suren les velles històries i els vells costums escènics dels progenitors (Quimet i Núria) i on irromp el trencament de la filla (Diana) que s'aferra al concepte contemporani amb una vàlvula d'escapament contestatària i llibertària.

«Travy» és sòlid i líquid a la vegada. ¿Què hi fa la síndria permanentment als braços del Quimet? ¿Què hi fa Diana equilibrista sobre una síndria gegant com la de l'hort que tragina el Quimet? ¿Què hi fa la Núria fent un “passacarrers” amb saxo? ¿Què hi fa l'Oriol intentant dirigir un espectacle amb una companyia on tothom vol saludar a la seva manera entre cortinatges? ¿Què hi fa el Quimet trencant un ou per fer una truita en un fogonet elèctric que vol encendre amb un misto llarg i espetant «Hamlet» amb un brillant: «Ser un ou o no “ser-hou”»? Aquesta tendència a frases sense sentit, tan beckettianes o, millor dit, godotianes, es repeteix al llarg de l'espectacle, que és ple, inconscientment o volgudament, de monosíl·labs que s'entrellacen i creen una musicalitat sonora a través de la llengua.

A «Travy» hi ha oli, pa i tomàquet, porrons i ritual funerari amb taüt de pi blanc —el taüt dels pobres— i un retrobament familiar en el més enllà. Hi ha carro antic, rodes de fusta i canó artesanal de pista. I hi ha espetec final. I esclat de síndria perquè el teatre també es fa amb sang, la mateixa sang de la nissaga que fa quaranta anys que han covat després de viure la plenitud de Comediants, de fer carrers i places, de recórrer camins i carreteres, d'actuar plegats el Quimet i la Núria —«Quantes coses que hem fet i com ens hem divertit!», diuen com si passessin llista de la vida— i de veure néixer i créixer, encara infants, un cop abaixats els cortinatges ambulants, els dos fills petits que venien, no amb un pa sota el braç, sinó amb el teatre per xumet, l'Oriol i la Diana. El resultat és «Travy», un espectacle d'aquells que tothom hauria de veure i viure, almenys, una vegada a la vida.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Filumena Marturano», d'Eduardo De Filippo. Traducció de Xavier Valls Guinovart. Adaptació d'Oriol Broggi. Intèrprets 2023: Clara Segura, Enrico Ianniello, Jordi Coromina, Marissa Josa, Jordi Llovet, Lluís Oliver, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Montse Vellvehí i Carla Vilaró. Intèrprets 2021: Clara Segura, Enrico Ianniello, Marissa Josa, Jordi Llovet, Eduard Muntada, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Montse Vellvehí i Carla Vilaró. Vestuari: Nina Pawlowsky. Espai: Oriol Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. So: Òscar Villar. Caracterització: Àngels Salinas. Construcció escenografia: Taller d’escenografia Castells. Confecció de vestuari: Època Barcelona. Assistent de direcció en pràctiques: Andrea Eraso. Fotografia: Sílvia Poch. Disseny gràfic: Pau Masaló. Agraïments: Ciscu Isern i Lali Miró. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 juny 2021. Reposició: 22 novembre 2023.

AQUESTA NIT SÍ QUE DORMIREM PLANS!

[Crítica corresponent a l'estrena del 2021]

«Aquesta nit sí que dormirem plans!», diu el personatge Domenico Soriano, napolità de raça, esgotat per una jornada de noces a la maduresa que s'endevina que ha estat atrafegada. L'obra «Filumena Marturano» d'Eduardo De Filippo que ha adaptat i dirigit Oriol Broggi té una durada de 2 hores i quart sense pausa que no esgoten gens els espectadors. Ben al contrari, passen d'una revolada i, quan els espectadors —benvingut 70% d'aforament!— en un ambient que torna a recuperar l'escalfor, encara estan aplaudint dempeus —que estrany que és veure espectadors espontàniament a peu dret en una obra catalana!— fa la impressió que tot acabi de començar. Crec que tothom en voldria encara una mica més de la tal Filumena Marturano. Sobretot per continuar veient, escoltant, paladejant cadascun dels personatges napolitans de l'obra —¿o potser volen ser catalans?

Domenico Soriano i Filumena Marturano —parella de fet des de fa un quart de segle— potser sí que dormiran plans la nit de noces, però els espectadors surten de la nau gòtica del Teatre de la Biblioteca de Catalunya reviscolats i ben desperts, com si haguessin passat per una sessió de fitness teatral que els estimula els sentits i no els farà cap falta dormir plans.

L'obra d'aquest estiu es diu «Filumena Marturano», que ningú no en tingui cap dubte. I potser hi haurà repicó a la tardor o més endavant. N'hi hauria d'haver. La companyia i el retrat costumista napolità —ho dic en sentit positiu perquè de fet hi ha tragèdia i hi ha comèdia— li ha sortit una altra vegada a Oriol Broggi rodona. Al voltant d'una espectacular, expressiva, explosiva i, al final, emotiva actriu Clara Segura fent de Filumena Marturano —fan falta dues hores i quart perquè Filomena Marturano aprengui a plorar!— hi ha també el matís expressiu de cadascun dels altres personatges d'Eduardo De Filippo.

L'adopció a La Perla 29 d'Enrico Ianniello —actor molt popular a Itàlia per la telenovel·la «Un passo dal cielo» on interpreta des de fa 6 temporades i més de 80 episodis des del 2011, el comissari Vincenzo Nappi—, però establert a Catalunya on ha plantat fins i tot un parell de fills, juga molt a favor d'aquesta aura de credibilitat atmosfèrica del paisatge de l'obra. I al voltant de la parella protagonista, hi ha la veterana i suggerent actriu Marissa Josa —capaç de tintar de caràcter personal qualsevol personatge, ja sigui d'alçada o d'acompanyament— o la facilitat amb què l'actriu Montse Vellvehí ha passat de la seva habitual elegància a fer aquí de serventa espavilada o el doblet que hi fa l'actriu Carla Vilaró des de la picaresca jove amant de Domenico a la "cubanera" modista de Filumena amb el fil i l'agulla de cosir als llavis.

I encara els personatges, com elles, també malanomenats secundaris malgrat que tots són en part protagonistes: els tres fills de Filumena, els actors Jordi Llovet, Josep Sobrevals i Sergi Torrecilla, que també fan un doblet fugaç com a repartidors de restaurant, a més d'Eduard Muntada, l'home orquestra al servei de Domenico Soriano i de la casa, rude però bon jan, boig per prendre un cafè com déu mana, i Xavier Ruano, l'advocat Nocella —Nocella, eh, sí Nocella!—, qui sap si amb llicència o sense, caigut del cel. Tots ells, regalant una expressivitat localista napolitana... o catalana com deia, si voleu, perquè ni que el cap de l'obra sigui a Nàpols, el cor és a Catalunya.

El director Oriol Broggi ha fet una trapelleria lingüística que em sembla que no està exempta de debat. A l'obra hi ha català, espanyol, napolità i italià. Olla barrejada. Filumena i Domenico són els que juguen més amb aquesta barreja plurilingüística. Hi ha alguna tirada en napolità de Domenico gairebé inintel·ligible però exultant, hi ha alguna barreja en italià i hi ha frases que comencen en català o en espanyol i acaben en espanyol o en català. Ja he dit que era una trapelleria de l'adaptació que podria haver optat per qualsevol altra combinació. Aquí, Domenico tira a parlar en espanyol i la majoria dels altres personatges s'hi adrecen. Un perill subtil del foment de l'antiga diglòssia que, en aquest cas, la força de l'argument de l'obra i la traça d'Eduardo De Filippo i, sobretot, la potència interpretativa de la companyia difumina i ho deixa en segon pla. Debat de fons, ja he dit, més aviat ideològic que no pas teatral.

A «Filumena Marturano» hi ha de substrat la guerra de poders, el desig de Filumena de salvar la família per davant de tot, de salvar els fills ni que sigui sota el preu d'acceptar el cinisme —i els diners, esclar— de Domenico Soriano. Hi ha l'aposta per la dignitat, la dignitat dels fills que es mereixen el nom d'un pare i que és també la dignitat de la mare que ha deixat els tres fills durant un quart de segle en mans acollidores sense donar-se a conèixer com a mare. Hi ha el trio de classes de postguerra: el fill obrer fent de llauner i pare de família, el fill botiguer, camiser i donjoanista i el fill tímid i aspirant a poeta. Hi ha pinzellades de música popular napolitana que marquen només les pauses i els canvis temporals. Hi ha l'escenografia romàntica, amb algunes peces portades de casa dels avis de la companyia, i la vella ràdio Marconi al fons que ja hi havia a «Dansa d'agost», tot sobre un terra hidràulic d'habitatge benestant napolità —¿o del vell Eixample modernista?— que ha deixat en repòs per a una millor ocasió la sorra de la nau gòtica.

A «Filumena Marturano hi ha finalment una pàtina de comèdia romàntica d'època —els espectadors més veterans de segur que no es poden treure del cap les imatges de Sophia Loren i Marcello Mastroianni en la versió de «Matrimonio all'italana», del 1964, dirigida per Vittorio De Sica i produïda per Carlo Ponti, parella sentimental de Sophia— i saben que tota comèdia té somriures i llàgrimes. A Nàpols, després de la Segona Guerra Mundial —Eduardo De Filippo la va estrenar just el 1946—, Filumena Marturano no sap com guanyar-se la vida i acaba en un prostíbul on coneix Domenico Soriano que l'allibera de la pudor dels molls del port i se l'emporta a viure amb ell. I així comença tot. Fins al plor final d'ella. No de feblesa, sinó de la joia d'haver guanyat la llarga partida de la seva vida.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió teatral d'Oriol Broggi de «Filumena Marturano» (1). Renato Carosone interpreta «T'è piaciuta» (2). L'obra de La Perla 29 és inevitable que recordi la versió cinematogràfica «Matrimonio all'italiana», amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni, dirigida el 1964 per Vittorio de Sica (3).

NOTA: El gener del 1995, l'actor Alfred Luchetti va traduir directament del napolità l'obra «Filumena Marturano». Luchetti, coneixedor tant de l'italià com el napolità per herència familiar, explicava aquell dia en una entrevista que li vaig fer que havia evitat partir de la versió italiana perquè no era prou fidel a l'original d'Eduardo De Filippo. El mateix Luchetti va fer el paper de Domenico Soriano en les funcions del Teatre Goya on es va representar, que van comptar amb Araceli Bruch (Filumena) i Lola Lizaran (Rosalia). El muntatge, dirigit per Frederic Roda, va tenir en el repartiment, a més, Enric Casamitjana, David Bagés, Pep Miràs, Emilià Carilla, Mònica Lucchetti, Gal Soler, Assun Planas, Tito Lucchetti i Pepita Alguersari. Alfred Luchetti es va “llepar els dits” amb el seu personatge, igual com el personatge de Domenico Soriano ho devia fer a la pastisseria de Nàpols d'on venia la seva situació benestant econòmicament, a més de ser un aficionat a les curses hípiques i un faldiller empredreït, tendència que el va portar a rescatar Filumena Marturano de la prostitució del prostíbul on la va trobar.

«Papers de la guerra». Idea de Lluc Castells. Textos de Pepe Castells i Pubill, amb fragments de Núria Castells (pròleg de «Papers de la guerra») i Marina Garcés («Males companyies»). Dramatúrgia de Pau Vinyals. Intèrpret: Pau Vinyals, amb la col·laboració de Jordi Castells i Josep Castells. Veu en off: Rita Molina Vallicrosa. Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Il·luminació: Judit Colomer Mascaró. Espai sonor i música: Arnau Vallvé. Producció executiva: Marta Márquez i Júlia Simó Puyo. Distribució: Cassandra Projectes Artístics. Elements escenogràfics: Taller d’escenografia Castells. Modificacions estructura: Pascualín estructures. Vestuari històric: Època Barcelona. Fx maquilatge: Eva Fernàndez. Foto cartell: Sílvia Poch. Fotos: Roc Pont. Regidor: Marc Serra. Tècnic: Pau Montull. Atenció al públic: Guim Izquierdo i Núria Ubiergo. Una producció de la Família Castells. Amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) i Cardedeu_INSPIRANTCULTURA. Direcció Pau Vinyals i Rita Molina Vallicrosa. Teatre La Biblioteca (La Perla 29), Barcelona, 9 octubre 2023.

SECRETS DE PORTAPLOMA I PLOMÍ ESCRITS AMB TINTA NEGRA

Ara que la societat moderna es troba novament atrapada entre dues guerres de final incert que la toquen de prop —la de Rússia i Ucraïna i la d'Israel i Palestina—, escoltar la veu d'un jove de dinou anys de Cardedeu que parla del 1937 com a testimoni de primera línia de la Guerra Civil és un atzar tràgic que no permet oblidar que aleshores mateix estan caient obusos a la línia de front del Donbàs, plovent bombes sobre poblacions de la franja de Gaza, esclatant coets de llarg abast sobre les urbs d'Israel, comptant morts civils dels uns i dels altres per centenars, assumint amb impotència imatges domèstiques de la guerra, com totes les guerres, salvatge i terrorista.

El protagonista d'aquesta peça de cambra, «Papers de la guerra», va ser enviat al front d'Aragó, ferit lleument i hospitalitzat prop de València i destinat novament a Madrid. La seva veu de fa més de 85 anys ressona com un crit més feridor ara del que ressonaria si quan es desembolica el feix de “papers de la guerra” de l'avi Castells es pretengués fer només un exercici de Memòria Històrica.

El muntatge «Papers de la guerra» és una altra aproximació que l'actor Pau Vinyals fa al moll de l'os de la història que tenim més pròxima —perquè no ha estat ben tancada i perquè hi ha els últims supervivents— després que fa dues temporades colpís també els espectadors amb la seva autoficció «El gegant del Pi», primer en un relat radiofònic i després en teatre, on destapava el passat franquista del seu avi i on reflexionava sobre el gen feixista que hi ha impregnat en la societat moderna.

Ara, Pau Vinyals se situa a l'altre bàndol, el dels perdedors, i el que fa és posar-se en la pell de Pepe Castells i Pubill (1918 - 1993), el pare dels germans escenògrafs Josep i Jordi Castells, que juntament amb el nét, Lluc Castells, han volgut recordar la memòria del patriarca de la família a partir dels seus escrits, cartes, dibuixos i dietaris trobats per atzar, un cop ja mort, i escrits des del front, adreçats principalment a la mare i als germans —orfe com ja era de pare— que es converteixen en un testimoni singular i emotiu, sincer, sense aspiracions literàries, però ric de matisos plens de sensibilitat, sobre la seva mirada de la crueltat de la guerra, de l'enyorança del jove que s'ha fet home sense previ avís, dels moments de por, de tristesa, de veure's en risc de mort, dels moments de frustració de la victòria en un paisatge erm on no hi ha ni un bri de males herbes i dels moments de lucidesa, de ganes de viure, de la redescoberta de la felicitat quan albira uns arbres fruiters, quan viu sota una nit estelada, quan veu un paisatge verd i esponerós, quan trepitja unes muntanyes acollidores, quan després de mesos de patir fam, assaboreix un menú casolà que li sembla de cuina d'hotel de cinc estrelles, quan s'està convalescent a l'hospital prop de València, o quan confessa que no vol tornar al front i aconsegueix quedar-se a la comandància de Madrid en unes feines d'oficina, fent dibuixos, arxivant papers, o encara quan diuen que Barcelona ha caigut, que els feixistes han guanyat i admet que el cor li diu que gràcies perquè la guerra s'ha acabat.

La història rescatada de l'oblit per la família Castells enllaça amb tantes i tantes històries silenciades de famílies que no han pogut recuperar mai més les restes dels seus avantpassats i ni tan sols alguns dels seus records. L'avi Castells va segellar el feix de cartes i escrits de dietari i els va anar guardant zelosament passant-los d'un amagatall a un altre perquè no els hi trobessin, almenys en vida. O potser perquè, mentre es mantenien sota pany i forrellat, no se'n perdia la força del record.

Des del dia 7 de desembre del 1937, quan el jove Castells deixa la família de Cardedeu, cridat a files per fer la guerra, el relat passa per la desolació cronològica del 1938, tant al front com a la reraguarda, i acaba després de l'abril del 1939, quan caiguda ja Barcelona des del 26 de gener, l'agonia de l'opressió del feixisme vencedor s'allarga encara fins al mes d'abril.

Pau Vinyals és un actor d'una expressivitat que fa tremolar. La seva mirada rubrica moltes de les expressions. Sembla com si les llencés a l'aire i se les quedés mirant com fugen i s'escampen com si fossin desenes de petites bombolles d'aigua i sabó per acabar esclatant.

La seva interpretació de «Papers de la guerra», de la qual ell mateix ha fet la dramatúrgia i s'ha autodirigit conjuntament amb Rita Molina Vallicrosa, compta amb l'acompanyament silenciós, sobre la vella tarima de l'obra «Coralina, la serventa amorosa», d'un teló gegant a mig pintar, que reprodueix un dels paisatges que van anar a captar els Castells, al Maestrat. Un dels germans escenògrafs Castells el remata a aiguades, amb estil mironià, fins a l'escarritx final de la sang de la derrota. Els efectes de so, la il·luminació, la modulació interpretativa del mateix Pau Vinyals configuren una peça de cambra amb una partitura que és un cant antibèl·lic, que s'escolta més oportú que mai.