ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Biblioteca de Catalunya]

«Trau». Idea de Guillem Albà. Guió: Companyia Guillem Albà. Música original: Anna Roig. Arranjaments musicals: Pau Albà. Intèrprets: Guillem Albà i Blai Rodríguez. Espai escènic: Alfred Casas. Il·luminació i so: Ignasi Solé i Oriol Ibàñez. Vestuari. L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas, Rosa Maria Coca i Wilja Family. Direcció: Guillem Albà. Coproducció: Companyia Guillem Albà i Sant Andreu Teatre - SaT. Almeria Teatre, Barcelona, 10 novembre 2012. Reposició: Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 13 octubre 2016.

El llenguatge s'escola i amb ell segons quines paraules ancestrals. Una d'aquestes és "trau", aquest forat o obertura, rodona o còncava, que en una americana, jaqueta, jersei o qualsevol altra peça de roba serveix perquè hi passi un botó que es manté cosit a l'altra vora de la mateixa roba.

Guillem Albà —clown poètic, si es permet l'expressió— ha triat aquesta paraula per incloure en una obertura imaginària de la seva peça teatral un espectacle ple d'imatges, sensacions, color i fins i tot una mica de fantasmagoria.

I ho ha fet, després de dos espectacles també reconeguts com 'Sketchofrenia' i 'Flirt', ara potenciant la presència del segon protagonista de la trama, una mena de mestre de cerimònies (Blai Rodríguez, un dels components de la banda de 'Crackòvia' i 'Polònia') que, com un tramoista d'antic teatre, s'encarrega de la introducció, de fer baixar i pujar elements, d'encendre o apagar segons quines bombetes del parament fins que finalment, qui sap si, com un botó, entra en el "trau" imaginari, fusionant-se amb el personatge principal i creant una parella de clowns amb els quals els espectadors amants de la pista no hi reconeixeran cap dels tics i tòpics habituals sinó que hi descobriran un concepte nou.

L'espectacle, que de rerefons té el mite del desig humà d'encapsular el temps perquè no s'escapi, compta amb una banda sonora excepcional, feta a posta per a l'atmosfera misteriosa de tota la trama, però molt identificativa musicalment per als que siguin seguidors d'Anna Roig i el seu grup L'ombre de ton chien, coneguts sobretot pel disc 'Bigoti vermell'.

'Trau' és una proposta de teatre breu, una hora i cinc minuts, per a gourmets teatrals de diferents tendències i amb la possibilitat d'exprimir-ne múltiples disciplines: la música, els titelles, l'humor, el teatre d'objectes, el teatre visual, la poesia i la pessigada emocional. Espectacle també per a tots els públics, sense fronteres d'edat, que sedueix des del primer instant per l'embolcall del misteri i per l'aparició en la penombra del seu personatge principal, interpretat per Guillem Albà, que és, en definitiva, el pare de la criatura.

«Caïm i Abel», de Marc Artigau i Queralt. Intèrprets: Jordi Figueras, Berta Giraut, Clara de Ramon, Marc Rodríguez, Sergi Torrecilla i Lluís Villanueva. Col·laboració especial de Soaliha. Escenografia: Sebastià Brosa i Josep Iglesias. Ajudants d’escenografia: Smarlen Almonte Almonte, Núria de Arana Freixa, Yeo-Hyun Kim, Ximena Rubio Bernal, Ainhoa San Roman López, Taisa Teixeira Campos i Maria Vicente Durà (alumnes del màster en Disseny Escenogràfic de l’Escola Elisava). Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Isabel Velasco. Ajudant de vestuari en pràctiques: Sandra Masdevall. So: Joan Solé. Assistència so: Guillem Rodríguez. Audiovisuals: Francesc Isern. Caracterització: Àngels Salinas. Regidors: Anna Cuscó i Marc Serra. Sastressa funcions: Olga Fibla. Tècnic funcions: Guillem Gelabert. Ajudant direcció: Aleix Fauró. Direcció: Marc Artigau i Queralt. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 16 juny 2016.

Vida i mort. Allà i aquí. Dins i fora. Valentia i por. Mar i terra. Frontera i camps a través. Qui més i menys sap què es vol dir quan s'invoquen els dos noms dels germans Caïm i Abel. L'autor Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha partit de l'ancestral referència bíblica per crear un immens quadre contemporani amb una paleta de colors que es mou entre la ferotgia de l'èpica i la força sentimental que neix, creix i mor dins del clan, de la tribu, del nucli familiar.

«Caïm i Abel» és el salt amb perxa de l'autor que fins ara s'havia mogut per sales potser tan alternatives o de petit format com poc o molt també ho és la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya i la companyia La Perla 29, espais des d'on sovint han sortit i surten els millors fruits de la pedrera teatral catalana contemporània.

Des de propostes tan singulars com la trilogia «Balneari Maldà», «Aquellos días azules», «Un mosquit petit» o «Moby Dick» a dramatúrgies compartides com les de «L'orfe del clan dels Zhao», «Al nostre gust», «El petit príncep» o «Molt soroll per no res», Marc Artigau ha arribat a la complexitat de l'obra «Caïm i Abel» amb el pòsit acumulat i imprescindible per signar un dels textos més suggerents d'aquesta temporada, amb una fusteria teatral sense concessions al divertimento fàcil i dirigit per ell mateix —sobre l'herència de la boira humida de la sorra de La Perla 29— amb un discurs que és capaç de barrejar la popularitat del futbol del Barça a la final de Wembley del 1992 i la veu de Joaquim Maria Puyal amb el karaoke de la peça «Il mondo», de Jimmy Fontana. De la bíblia, doncs, a Jimmy Fontana... Agafa't!

«Caïm i Abel» és una obra d'històries creuades on només sis intèrprets representen una vintena de personatges amb constants mirades sobre les seves vides, endavant i endarrere, amb narració dins de la narració, amb lligams de sang entre tots ells i amb tot de simbòliques circumstàncies entre dues èpoques, la de l'últim quart de segle passat fins a avui, i dos espais físics: el d'una família senzilla que habita en un poble petit, sense nom, prop d'una tanca fronterera, amb terres i horts —la mare pagesa, el pare mecànic de cotxes amb taller propi i dos fills, Caïm i Marga— i amb el testimoni de la nafra de la guerra civil en el personatge de Jaume el Cuca, i el d'una família d'immigrants en un indret de l'Àfrica, també sense nom, amb un pare, en Set, que des que va travessar el mar per trobar feina a l'altra banda es va oblidar de la família, i amb un fill, Abel, que més tard farà el mateix camí cap al nord on coneix la jove Lilith i allà sobreviu fent de taxista a les mans de l'establishment de la màfia que enfosqueix la claror del paradís somiat.

Una obra que segueix el fil que marca un dels proverbis de L'Eclesiastés o Llibre del Predicador, de l'Antic Testament, guia de cristians i jueus, i que Marc Artigau esprem a tall de conclusió quan fa dir, entre altres sentències, al narrador: «Una generació se'n va i una altra ve, però la terra es manté sempre (...) Allò que ha passat, tornarà a passar, allò que s'ha fet, es tornarà a fer: no ha res de nou sota el sol.»

És, doncs, això. «Caïm i Abel» parla de dues generacions, de dos mons, i de l'empremta dels seus destins tan inevitables com dirigits per una mitològica força suprema. Per això hi ha amor i mort, vida i tragèdia, amb recursos tan literaris i de gènere com el thriller, l'humor negre o el conte poètic. Una combinació que fa que els espectadors es vegin arrossegats per la història en dues parts durant tres hores —amb intermedi— sense que el ritme defalleixi en cap moment.

El muntatge deixa, a més, el bon regust d'una interpretació coral excel·lent que va perfilant cadascun dels personatges. Hi ha l'actriu Berta Giraut (la mare pagesa, la mare africana, la cantant frívola del karaoke...) que matisa cadascuna de les seves intervencions amb un llenguatge exquisit que supera el repte dels contes fantàstics sobre els estels fugaços i el desert.

Hi té un paper dificilíssim perquè toca el límit l'actor Jordi Figueras, quan ha de fer de Jaume el Cuca, l'home del poble —a tots els pobles hi ha hagut un Cuca similar, mig boig mig bon jan, mite de la infància— que va quedar tocat per les bombes de la guerra civil. L'actor també hi fa de Set, el pare africà, i és qui, en un canvi radical de rol, karaokeja amb tot un Jimmy Fontana. L'altre pare de l'obra és l'actor Jaume Villanueva, irreverent fins al moll de l'os, pagerol, sense paraules boniques però amb una entendridora filosofia de la vida, artesà de l'humor negre, carn de pantalla de televisor amb el Barça en vídeo per no patir, vigilant de la terra perquè qualsevol nouvingut no li pispi els fruits.

L'actor Sergi Torrecilla és l'immigrant que interpel·la els espectadors des del fons de la sala —una escenografia de plataformes, austera, que ha comptat, per cert, amb el treball col·lectiu d'alumnes de l'Escola Elisava— i també és Abel, el fill africà que va a la recerca del pare, el taxista que cau a les mans de la màfia occidental, el guardià que, com diu l'Eclesiastés, és l'exemple "d'allò que ha passat i que tornarà a passar". És aquest Abel de Sergi Torrecilla qui fa parella amb Lilith, l'actriu Clara de Ramon, que abans ja ha fet de Marga, la filla de pagès i germana de Caïm, els dos papers consolidant el bon registre de la jove actriu. Lilith, massatgista en un hotel africà, manetes a l'hora de fer-se falsificar passaports, ocell feble que vol volar també amunt, la que porta un clauer del futbolista Julio Salinas i que acabarà desencadenant una de les trames dins de la trama que els lectors entendran que no es pugui desvelar per no trencar l'enjòlit.

I entre tots ells, hi ha Caïm, a les mans de l'actor Marc Rodríguez, narrador del plantejament, protagonista del nus i víctima del desenllaç. Aquí cal oblidar-se del thriller primitiu de la llegenda bíblica perquè Marc Artigau ha capgirat els papers dels germans, potser per allò mateix que també diu l'Eclesiastés: "De les generacions passades, no en queda cap record, ni en quedarà cap de les futures; el seu record s'haurà esvaït entre els que vindran després." L'actor matisa molt bé aquí, i amb una contenció imprescindible, cadascun dels seus papers i dels seus moments narrats: infància, adolescència, maduresa... alternant amb altres papers secundaris, d'entre els quals, es reserva un toc de respir dins de la tragèdia pel de cambrer del pub del karaoke.

L'obra «Caïm i Abel» és una sensible i brillant cloenda de temporada de La Perla 29 en ple estiu, que grata en la nafra europea de la crisi dels refugiats, i que demana a crits una reposició posterior per a espectadors de tardor i hivern.

Tràiler de l'obra «Caïm i Abel» de Marc Artigau (1). Jimmy Fontana interpreta l'èxit dels anys seixanta, «Il mondo» (2).

«Dansa d'agost (Dancing at Lughnasa)», de Brian Friel. Traducció de Ferran Utzet. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Mònica López, Marta Marco, Òscar Muñoz, Nora Navas, Carlota Olcina, Albert Triola i Ramon Vila. Espai escènic: Sebastià Brosa i Elisenda Pérez. So: Damien Bazin. Vestuari: Annita Ribera. Il·luminació: Guillem Gelabert. Construcció d’escenografia: Xarli. Caracterització: Àngels Salinas. Dansa irlandesa: Betlem Burcet. Assessorament moviment: Marta Filella. Tècnics assajos: Marc Serra i Guillem Gelabert. Tècnic funcions: Cesc Pastor. Regidora: Anna Cuscó. Regidoria en pràctiques: Núria Frias. Ajudant de direcció: Marc Serra. Direcció: Ferran Utzet. Producció: La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 11 març 2016.

El que li passa a l'antic —modern per l'època— aparell de ràdio Marconi, nom de l'inventor, és el que ara els passa a segons quines connexions d'internet. Si allà fallava l'antena, penjada d'una figuera, o la vàlvula amagada dins la tapa de fullola-cartró, aquí falla la velocitat en megues o el coure, si l'han pispat. Són dues èpoques diferents, la dels anys trenta del segle passat i les d'ara. Però no tant allunyades si es fan algunes comparacions. El neguit i l'estrés per aconseguir escoltar, ni que sigui amb dificultats, una cançó radiada i de moda d'aleshores és el neguit o l'estrés d'ara per trobar cobertura amb el mòbil i dominar el món. El neguit o l'estrés per anar al ball de la collita d'aleshores és el neguit o l'estrés per ser a tot arreu al mateix temps d'ara. Els temps no han canviat tant, doncs. I l'autor d'aquesta «Dansa d'agost», considerat el txèkhov irlandès, sap que, en fer memòria històrica de la seva gent, situada al llogarret de Baly Beg, no recula al passat sinó que remou les consciències del present.

Brian Friel, en realitat, Bernard Patrick Friel (Ornagh, Irlanda, 1929 – Greencastle, Comtat de Donegal, 2015) és un dels autors de la companyia de La Perla 29 i, més concretament, del director Ferran Utzet, que ja va visitar el teatre irlandès amb l'obra «La presa», de Conor McPherson, el 2011, i amb «Translations / Traduccions», del mateix Brian Friel, el 2014, tancant ara amb «Dansa d'agost» una trilogia irlandesa que no ha decebut mai els espectadors.

Probablement Brian Friel no es podia imaginar que el punt fort de la seva obra serien precisament les cinc germanes —no pas tres, com diria el seu mestre inspirador— més que la història que hi ha de fons, la del germà gran, Jack, el missioner que torna de l'Àfrica amb una noció diferent de les creences, i que s'encarrega de recuperar, uns anys després, el més petit de la família, quan ja s'ha fet gran, Michael, una criatura de set anys a l'any 1936, "fill de l'amor" d'una de les germanes, Chris —una manera subtil d'evitar el terme "mare soltera" de l'època—, i d'un pare absent, en Gerry, que visita molt de tant en tant la granja de les germanes Mundy, i que promet una bicicleta al seu fill, que viu embolcallat en un núvol de fantasia, que se sap treure la imaginació de la màniga i que encaterina veladament una altra de les germanes, l'Agnes, tot i que promet casar-se amb la Chris ni que estigui a punt d'enrolar-se amb les brigades internacionals per anar a combatre el feixisme a la guerra d'Espanya.

El dau de les cinc germanes es completa amb Kate, la que exerceix de mestra d'escola a la parròquia del poble i fa de puntal de la casa; la Maggie, la que s'encarrega de les feines de la granja; i la Rose, la que té una lleugera deficiència psíquica o, segons l'autor, la que simplement és una mica ximpleta. Totes sota la fèrria religiositat irlandesa que vetlla que no es perdi la germana Kate, i que els impedeix d'alliberar-se de segons quins prejudicis a l'hora de viure la vida i, com un Marconi de l'època, deixen que la seva vàlvula d'escapament s'escoli a mitges en la dansa i el ball, però sempre a porta tancada.

L'espai escènic on s'ambienta aquesta «Dansa d'agost» és sempre la cuina de la granja, un espai poètic i gairebé de pessebre vivent on la fusta vella i les fulles del camp pinten un agost que per als espectadors d'aquí té aires tardorals. És temps de móres i de fer-ne melmelada. I és des de la cuina on el món transcorre lentament, també míticament, com un paradís perdut que recorda Michael i que explica als espectadors amb una introducció que serveix per fer entrar els seus fantasmes en joc, tornat-los a la vida d'aquells temps en què la felicitat passava per construir un estel, ni que no acabés de volar mai, o per escriure una carta als reis abans d'hora o per jugar amb les bromes esbojarrades de la tieta Maggie o per esperar que arribi la bicicleta promesa d'aquell a qui anomena pare i que la mare no li ha amagat mai.

Com en una dansa de debò, en aquesta «Dansa d'agost» els vuit intèrprets tenen tots el seu compàs escrupolosament marcat. Al pròleg i l'epileg de Michael, amb un eficaç Albert Triola a l'hora de fer el salt sense que trontolli entre la infància i la maduresa, hi ha també les intervencions de l'oncle Jack, un camaleònic Ramon Vila que evoluciona des del seu desvarieig inicial fins a l'èxtasi que protagonitza quan rememora una de les cerimònies de la tribu ugandesa que li va empeltar una altra manera d'acostar-se a la religió. Entre ells dos, el visionari Gerry, el pare de la criatura, és interpretat per Òscar Muñoz, que equilibra el seu joc entre haver-se desentès de la criatura, el rebuig que té d'alguna de les germanes que no el volen veure per la granja, la passió encara iniciàtica per Chris i el flirteig amb la germana Agnes.

De les cinc germanes, seria una temeritat destacar-ne la interpretació d'alguna perquè són cinc perfils tan diferents que cadascun d'ells té el bo i millor del que poden donar: la rigidesa de Kate, que interpreta Mònica López, tancada en un vol i dol sense sortida; el frenesí de la Maggie, amb una Marta Marco que accentua el desig de sortir a fora, la que fuma com un carreter, la que es posa a la cuina, la que té cura del bestiar, la que marca també el compàs dels primers passos del ball, de la dansa irlandesa, amb suaus cops de taló a la cuina fins que s'emporta totes les altres en rotllana; la discreció de l'Agnes, amb Nora Navas, tancada en la seva feina de cosidora a casa com si a fora hagués deixat alguna cosa que encara desitja; el silenci de la Chris, Carlota Olcina, esperant, sempre esperant que el pare comparegui i transmetent al petit Michael una imatge del pare heroica i idolatrada per convèncer-se ella mateixa del que no té a l'abast i voldria; i finalment, la ingenuïtat o, com diu Brian Friel, les petites ximpleses de Rose, amb un paper extremament delicat, el que fa Màrcia Cisteró, perquè no pot permetre que se li escapi de les mans més del compte i que reflecteixi aquell punt entre la bona fe i la lucidesa intel·ligent dels que s'han fet el món a la seva mida.

«Dansa d'agost» és una obra per paladejar, deixar-se portar, seguir la remor de música cèltica de fons, escoltar i veure un a un cadascun dels personatges, posar-se, si cal, en la seva pell, i no perdre de vista cada gest, cada mirada, cada silenci o cada frase inacabada perquè l'obra amaga en allò que no es diu el misteri de la capacitat que té de captivar durant més de dues hores i mitja els espectadors.

Nota: La primera versió en català de «Dansa d’agost», de Brian Friel, es va estrenar l’any 1993 al Teatre Lliure de Gràcia, sota la direcció de Pere Planella, traduïda per Guillem-Jordi Graells, i un repartiment integrat per: Muntsa Alcañiz, Ester Formosa, Anna Güell, Anna Lizaran, Ramon Madaula, Josep Montanyès, Lluís Torner i Emma Vilasarau. Van participar en la coreografia, Montse Colomé; l'escenografia, Csába Antal; i la il·luminació, Xavier Clot. Des d'aleshores, ha estat recordat com un dels muntatges emblemàtics del Teatre Lliure.

Tràiler promocional del muntatge «Dansa d'agost» de La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya (1). Escena amb la dansa irlandesa del mateix muntatge (2). Versió íntegra de l’obra «Dancing at Luhgnasa» (2h19m) en una posada en escena simbolista a càrrec del College of Charleston School of the Arts, dels Estats Units (3). Tràiler de la versió cinematogràfica dirigida per Pat O'Connor el 1998, amb Catherine McCormack, Meryl Streep, Michael Gambon, Kathy Burke, Sophie Thompson i Brid Brennan (4). Àudio de la cançó tradicional irlandesa «Whiskey in the Jar» interpretada pel grup The Dubliners» (5).

«Al nostre gust». Creació d'Oriol Broggi. Dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi. Intèrprets: Laura Aubert, Jordi Figueras, Toni Gomila, Montse Vellvehí, Ramon Vila i Ernest Villegas / Oriol Broggi. Col·laboració de Guillem Gelabert i Cesc Pastor. Veu en off: Pablo Derqui. Coreografia: Xavi Duch. Audovisual: Francesc Isern. Espai escènic: Oriol Broggi. Disseny so: Damien Bazin. Disseny vestuari: Berta Riera. Confecció vestuari: Nene Fernández i Imma Porta. Il·luminació: Oriol Broggi. Caracterització: Àngels Salinas. Regidoria: Anna Cuscó i Marc Serra. Ajudant direcció en pràctiques Institut del Teatre: Álvaro Sanjuan. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 11 novembre 2015.

La cosa va començar preparant 'Al vostre gust', de William Shakespeare. Però, un cop difunt el Festival Shakespeare, els mateixos intèrprets que feien els primers passos del muntatge 'Al vostre gust', amb Oriol Broggi al capdavant, van canviar la proposta per un 'Al nostre gust'. I com que el títol no enganya, el resultat és indubtablement "al seu gust", cosa que fa que la impressió inicial sigui d'exercici teatral, un exercici teatral que arrenca a poc a poc i que, quan s'envola del tot, fa uns quants giravolts abans no troba l'essència i la intenció de la companyia: parlar de la vida, de la mort —sobretot de la mort—, del dia a dia, del teatre, del paper dels comediants tancats sota unes voltes d'una nau gòtica i aliens a la realitat que hi ha a l'exterior, més enllà de la porta.

Aposta arriscada, difícil, fins i tot perillosa —sobretot de cara a la crida als espectadors en general— perquè d'aquesta mena de teatre que aquesta vegada presenta La Perla 29 a la Biblioteca de Catalunya no se'n fa cada dia, i quan algú, abans de decidir anar al teatre, vol saber si li ofereixen una tragèdia, una comèdia, un vodevil, un teatre mal anomenat de text o un altre encara més mal anomenat comercial, la resposta, en aquest cas, no admet etiquetes perquè 'Al nostre gust' és d'aquells espectacles inclassificables i on la paraula mana, la interpretació decideix, els efectes de so o d'il·luminació suggereixen i el clima i l'atmosfera de les sensacions esborronen o no, segons quin sigui l'estat d'ànim de cadascun dels espectadors.

Marc Artigau i Oriol Broggi, com a dramaturgs, han fet una barreja de textos d'autors molt diversos i diferents entre ells. Els espectadors que s'hi obsessionin gaire no pararan d'intentar d'endevinar qui és qui i qui diu què en cada canvi d'escena. Un trencaclosques que es mereixeria un premi per al màxim encertador si es fes una travessa a l'hora de la sortida. La tela hi és. I la menestralia teatral apareix sobretot en l'embastat, el recosit i la confecció d'un tot multicolor sense que es noti el seu origen. Hi ha una peça de teixit catalana que ho definiria, ara que està tan en auge el vintage dels seixanta-setanta del segle passat: la vànova feta de retalls, un cobrellit de punt o de ganxet amb mostres o dibuixos i amb serrell.

En aquesta vànova teatral que Oriol Broggi ha dirigit amb la subtilesa i l'amorosiment que el caracteritza hi sonen —o almenys això és el que em sembla perquè no hi ha una "guia de l'espectador" en el programa de mà— des de Shakespeare a Sòfocles, des de Molière a l''Acorar', de Toni Gomila, des de Peter Handke, Pirandello, Eduardo De Filippo o Fellini a Ibsen, Txèkhov, Calderón, Salvador Espriu, J.V.Foix o Salvat-Papasseit... Rosalina, Hamlet, Yorick, Nora, el bosc d'Arden... Hi són gairebé tots i n'hi podrien haver encara més. A vegades amb fragments més extensos, a vegades només amb petites picossades de text, fins i tot populars, com aquella que diu que "de les tristors en traurem fum", que porta al Sisa més ancestral.

Tot damunt d'una tarima, amb els espectadors a dues bandes, durant una hora i tres quarts, amb una mínima escenografia, amb un cortinatge que farà fugaçment de pantalla en blanc i negre, amb un fossat que proporciona una escena de tomba —palades de sorra incloses— i una subtarima de comediants, saltant de la tragèdia al drama, del discurs social al poètic, de la transcendència al joc amb els espectadors, des d'agafar-ne uns quants de la mà per fer rotllana de ball fins a insultar-lo amb megàfon o reclamar-lo amb pancartes...

I un cop es té això, hi ha els intèrprets que batallen amb els seus personatges, amb els seus autors, amb els seus textos, en un treball actoral que els exigeix passar de la tragèdia a la comèdia i al revés, dels clàssics als contemporanis i al revés sense que s'estripi el teixit. Hi piquen fort Ramon Vila, Laura Aubert i Ernest Villegas, amb alguns dels textos més dramàtics. Hi posen un tast de bonhomia i ho suavitzen Jordi Figueras, Toni Gomila i Montse Vellvehí, amb aportacions a vegades tràgiques, a vegades poètiques, a vegades subtilment d'humor. Tot al seu gust per fer-lo nostre.

«Incendis», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Clara Segura, Julio Manrique, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Clàudia Font, Carles Martínez (2015), Xavier Ricart (2012), Xavier Ruano. Espai escènic: Oriol Broggi i Sebastià Brossa. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: Berta Riera i Bàrbara Glaenzel. So: Oriol Broggi. Ajudant direcció: Ferran Utzet. Direcció: Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 24 febrer 2012. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 5 desembre 2012. Reposició: Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 17 juny 2015.

L'any 1988, una jove libanesa, Souha Fawaz Béchara, nascuda a Beirut el 1967, en una família cristiano-ortodoxa, membre del Front Nacional de la Resistència Libanesa, durant la invasió israeliana del Líban el 1982, va intentar matar a trets, a casa seva, després de guanyar-se com a professora d'aeròbic la confiança de la seva dona, el general Antoine Lahad, cap de l'Exèrcit del Líban Sud. Detinguda i tancada sense judici a la presó de Kfar Ryat, torturada repetidament durant deu anys, Souha no va ser alliberada fins al 1998, gràcies a les pressions internacionals. Va ser el 2003, quan Souha Béchara va publicar la seva autobiografia, 'Resistance: My Life for Lebanon', una història que és la base dels fets reals en els quals s'inspira el dramaturg Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968) per construir la immensitat dramàtica de l'obra 'Incendis', estrenada primer al teatre, representada en diversos escenaris internacionals, entre altres el Festival d'Avinyó, dins d'una tetralogia de l'autor, i adaptada després al cinema per Denis Villeneuve, una pel·lícula nominada als Oscars 2011 com a millor film en llengua estrangera.

No és agosarat parlar, a la vista d'aquesta obra, com d'un clàssic contemporani. 'Incendis' tant podria semblar una adaptació d'un clàssic mitològic com una tragèdia shakesperiana. Aquests elements planen per damunt de tota la trama. Però, amb un contingut extremadament sòlid com el de l'argument d''Incendis' no n'hi hauria prou si la versió que ha dirigit Oriol Broggi no oferís alguna cosa més. I ho fa. Agafa l'original de Wajdi Mouawad i el porta al seu terreny convertint la tràgica història libanesa en una història universal i absolutament contemporània.

Aigua, foc i terra. Tres elements presents en molts dels muntatges d'Oriol Broggi, a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, veïna del Teatre Romea —on no seria gens d'estranyar que hagués de reposar més endavant aquest espectacle per aclamació popular— i que es repeteixen també en la posada en escena de la monumental peça 'Incendis': la sorra d'un escenari que s'ha menjat part de les primeres files de la platea; l'ambientació austera que ocupa les dues grans llotges laterals del Romea; un cortinatge que serveix de teló, o que serveix de pantalla quan convé, o que és assenyalat com un arbre centenari; un recobert esventrat i sanguinolent que fa de mur; una senzilla taula de despatx de les de fusta antiga; unes galledes d'aigua, una mànega de regar, una pluja fina; un regueró de foc que travessa l'escenari; una part dels espectadors en grades a l'infern de l'escenari...

Wajdi Mouawad és un autor sense pàtria definida. Nascut al Líban, s'exilia amb els seus pares als 8 anys, a París, a causa de la Guerra Civil libanesa que s'estén del 1975 al 1990. Ell i la seva família s'estableixen després al Canadà, al Quebec, on s'empara en la cultura francesa. És des d'aquesta distància geogràfica, que Wajdi Mouawad recupera, a través de l'escriptura teatral, la seva terra, la seva aigua, el seu foc, tres elements perduts de la seva infància trasbalsada per la guerra del Líban.

'Incendis' forma part d'aquesta recuperació personal de l'autor. I és també una mirada a la recerca universal dels orígens. La recerca del pare. El reconeixement del fill robat. La constatació de la desconeixença de mare i fill o fill i mare, malgrat ser de la mateixa sang. La lluita fratricida. L'engendrament involuntari del monstre i com la llavor del monstre pot canviar el mal del món.

Per explicar tot això, Wajdi Mouawad crea el personatge de Nawal, una jove libanesa, de la regió rural del país, embarassada encara adolescent, obligada a abandonar el jove que estima i a donar el seu fill, per raons tribals i culturals. Nawal treu forces del seu interior, vol sortir de l'analfabetisme ancestral, aprèn a llegir i a escriure, fuig del poble per buscar el seu fill, coneix la lluita tribal i, després d'un llarg empresonament, de tortures i violacions, en el seu testament encomana al seus fills bessons (Simon i Jeanne) que trobin qui va ser el seu pare i que trobin també el seu germà gran al qual ella va haver de renunciar d'adolescent. Només aleshores podran obrir les cartes que els deixa per entendre-ho tot. Un encàrrec testamentari que força Simon i Jeanne a reescriure la seva pròpia història i a descobrir qui són ells i quin és el secret que havia fet emmudir la mare Nawal fins a la seva mort.

Un retaule que requeriria tres vegades més d'intèrprets queda aquí reduït a set i un ajudant tècnic en escena, la majoria dels quals —i aquesta és una de les claus de la posada en escena broggiana— interpreten els diversos personatges de les diferents èpoques per les quals transcorre 'Incendis' en un macroespectacle carregat d'intensitat emocional, de més de tres hores amb intermedi inclòs, semblant a una sensible narració oral que va atrapant els espectadors progressivament per la seva intriga i pel seu esclat final tan inesperat.

És d'aquesta manera, doncs, com l'actor Julio Manrique es desdobla en el paper del fill de Nawal i també el germà perdut, a banda d'un parell de personatges secundaris més. O com l'actriu Clara Segura s'endinsa en el paper de la mare (Nawal) i de la filla (Jeanne) a la vegada, cosa que permet, en algunes escenes, que la transició entre personatges i entre una època i una altra sigui instantània, només matisada per un flaix de llum o per un simple canvi de peça de roba.

De fons, planant com un fantasma, la mare que ha deixat de parlar (en una silenciosa i coreogràfica jove Clàudia Font) o els diversos personatges que es troben pel camí de la recerca dels orígens: milicians, militars, fotògrafs de premsa, pagesos, antic funcionari de la presó, conserge de l'escola (Xavier Ricart i Xavier Ruano), o l'àvia de Nawal i l'amiga Sawda, la dona que canta, que acompanya Nawal en el seu viatge (Màrcia Cisteró), o el paper del notari i executor de les últimes voluntats de Nawal (Xavier Boada) que empeny el bessó Simon (ara un aspirant a boxejador professional) i la bessona Jeanne (professora d'universitat especialitzada en matemàtiques) a complir amb el que la seva mare els ha encomanat.

Un i un, des de sempre, són dos, però es pot arribar a demostrar que també només són un. Primer incendi, segon incendi, tercer incendi... primer round, segon round, tercer round... 'Incendis' és un combat teatral que, com pocs per aquests verals, aixeca els espectadors de les butaques —els espectadors de pagament— per fondre's en aplaudiments. Perquè hi ha una versió de Cristina Genebat que llisca com a pròpia, perquè hi ha un magnífic treball coral, que encapçalen, esclar, Julio Manrique i Clara Segura, però que acompanyen de molt a prop també Xavier Boada i Màrcia Cisteró, i perquè hi ha una direcció d'Oriol Broggi plena de matisos que ha fet diana amb un dels muntatges teatrals que eleven molt amunt el llistó de la temporada.

[Crítica corresponent a l'estrena de l'obra al Teatre Romea, el febrer del 2012]

«Una giornata particolare». A partir de la pel·lícula d'Ettore Scola. Text d'Ettore Scola i Ruggero Macari. Traducció d'Anna Madueño. Col·laboració en el text: Marc Artigau. Intèrprets: Clara Segura, Pablo Derqui i Màrcia Cisteró. Figuració: Lídia Figueras i Núria Ubiergo. Escenografia: Oriol Broggi. Construcció escenografia: Taller Castells i Planas. Il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Damien Bazin. Vestuari: Berta Riera. Confecció vestuari: Dress Art i Irene Fernández. Caracterització: Àngels Salinas. Audiovisual: Francesc Isern. Veu en off: Pasquale Bavaro. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Guillem Gelabert. Tècnic: Juan Boné. Direcció: Oriol Broggi. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 21 març 2015.

Diuen que al cinema... tot era bonic. Però amb motiu d'aquesta sensible versió teatral de la pel·lícula d'Ettore Scola es pot dir igualment que, al teatre, també tot pot ser bonic. El director Oriol Broggi i La Perla 29 no han volgut amagar ni renunciar a l'origen cinematogràfic d''Una giornata particolare' i la introducció de l'obra per als espectadors de la Biblioteca de Catalunya passa a la gran pantalla, amb la projecció d'un dels primers tràilers de la mítica pel·lícula, ambientada a la Roma del 1938, amb Mussolini salivejant el feixisme i amb la visita d'Adolf Hitler, rebut per les masses populars uniformades amb camisa negra.

A casa d'Antonietta, despertar el marit i les sis criatures —ah!, aquestes escenes de samarretes i calçotets blancs entre llençols!— no és només una rutina matinal sinó una feina llarga per a Antonietta. Allà hi ha Sophia Loren i, per als que han recuperat el film de joves o per als més veterans, hi ha també la inesborrable imatge en la memòria de Marcello Mastroianni.

Però aviat es farà córrer el cortinatge cremós que fa de pantalla —com en una plaça de festa major— i l'ombra xinesa de l'Antonietta, que interpreta l'actriu Clara Segura, es va fent cada vegada més clara —valgui l'adjectiu per partida doble— fins a fondre's amb la de Sophia Loren que ja es difumina i el personatge de l'Antonietta amb les espardenyes i la bata de fer feines a casa agafa cos i ben aviat tindrà també ànima. El mateix cos i la mateixa ànima que hi posarà al cap d'una estona l'actor Pablo Derqui en el personatge de Gabriele, el periodista, locutor de ràdio, expulsat de l'emissora per la seva condició d'homosexual.

La història d''Una giornata particolare' és la de dues persones que viuen el present amb la conformitat i la desesperació a parts iguals. Antonietta, enlluernada pel Duce, insatisfeta amb el marit que treballa pel règim i que passa l'estona amb dones fora de casa, mentre ella parla sola amb el petit ocell que s'escapa de la gàbia i va a parar al pis de Gabriele. Ell, el locutor proscrit, amb el telèfon de cordó negre com a únic contacte amb l'amic que perdrà quan hagi de deixar Roma, desterrat pel feixisme. Entremig, com una ombra tenebrosa vigilant, la portera de l'edifici, amb l'actriu Màrcia Cisteró, a la cadira de boga, fent punt de mitja, i la vella ràdio al costat, entre el xafardeig, l'advertència de qui avisa no és traïdor i les enreonies sobre l'excèntric veí de qui no se sap bo i res. I, com a paisatge ambiental, l'edifici amb el pati de veïns, el terrat amb l'estesa de llençols i roba blanca, el cossi de la bugada i les meravelloses vistes que hi fa veure Gabriele sobre la Roma amorosida pel sol d'entrada d'estiu, ni que pels altaveus ressonin els brams del feixisme a la llunyania.

'Una giornata particolare' xucla tant l'atenció dels espectadors que sembla que sigui una obra sense paraules, com aquelles pel·lícules de cinema mut. Però les paraules hi són. Matisades. Les imprescindibles. Deixant que siguin els gestos, les mirades i els silencis els que continuïn parlant per ells dos, o per ells tres, perquè els mateixos gestos, les mateixes mirades i els mateixos silencis, caracteritzen també el personatge de la portera.

Oriol Broggi i l'equip de la posada en escena ha polit la il·luminació, la de l'interior del pis d'Antonietta en un pla obert, sense murs que el separin del pis de Gabriele. Unes finestres miren al pati de llums. Hi ha el mur de l'antic Hospital de la Santa Creu que porta la imaginació de tothom als murs de la vella Roma. Hi ha un sol de maig que comença a cremar les pedres. Però també hi ha foscor, negror, el terror que s'acosta.

A dins, Antonietta i Gabriele es prenen i es donen l'un a l'altre. Es redescobreixen i es confessen. I Antonietta viu la seva giornata particolare que la remourà per sempre. Ni ella ni ell tornaran a ser els mateixos, però ni la seva vivència de la giornata, lluny de la massa popular uniformada, els podrà canviar el destí: "Això que hem fet no canvia res, Antonietta", li diu Gabriele després de fer l'amor sobre la taula del menjador.

Il·luminació, sentors, calidesa i una atmosfera humitejant. En aquesta giornata, a les primeres cuines de gas, s'hi ha fet cafè amb una vella Oroley que ha escampat l'olor per l'aire, s'hi ha fet una truita amb delicadesa, s'hi han begut un parell de gots de vi rosat per acompanyar la truita, s'hi han escoltat algunes peces italianes al tocadiscos i s'hi han fet uns passos de ball, un, dos tres... avant, un, dos, tres... enrere. Una intensa giornata particolare que refon dotze hores d'un dia en tot just una hora i mitja... I quan Antonietta, abocada a la finestra de la cuina que dóna al pati de llums, crida tràgicament el nom de Gabriele, un no voldria que el fosc final arribés tan aviat.

Tràiler de la versió teatral d''Una giornata particolare', dirigida per Oriol Broggi (1). Tràiler de la pel·lícula d'Ettore Scola (1977), protagonitzada per Sophia Loren i Marcello Mastroianni (2).

«Timó d'Atenes», de William Shakespeare. Dramatúrgia de Sergi Pompermayer i David Selvas. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Julio Manrique, Marta Marco, Jordi Rico, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Enric Auquer, Oscar Rabadán i Fèlix Pons. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Maria Armengol. Imatge i so: Mar Orfila i Ramon Ciércoles. Ajudant direcció, coreografia i moviment: Nuria Legarda. Construcció escenografia: Xarli, Ou. Caracterització: Paula Ayuso. Equip tècnic: Arnau Planchart, Xarli, Àlex "Zappa". Ajudant vestuari / sastressa: Maite del Olmo García i Paula Ventura. Quadres: Fèlix Pons. Disseny web: Joan Aguadé. Direcció: David Selvas. Companyia La Brutal. Festival Shakespeare 2014. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 23 octubre 2014. Reposició: 4 novembre 2014.

¿Un Shakespeare...? Potser sí. ¿Una obra inacabada...? Potser també. ¿Una obra menor...? En tot cas, no es nota. Admetem, doncs, que William Shakespeare, que escriu 'Timó d'Atenes' entre els anys 1607 i el 1608, devia ser un visionari quatre-cents anys abans. I els adaptadors de La Brutal —aquesta companyia que promet amb només tres temporades escasses de vida—, Sergi Pompermayer i David Selvas, s'han aprofitat d'aquesta visió de futur de l'autor anglès i han convertit 'Timó d'Atenes' en una brillant al·legoria del moment present.

No és estrany que, a l'època de Shakespeare, la seva estrena es retardés i l'obra fos víctima del que sempre hem anomenat "censura" abans que s'imposés el fals terme de "políticament correcte". La història de Timó no devia agradar els qui remenaven les cireres de l'època perquè Shakespeare no es limita a presentar el personatge com un llibertí, idealista, generós, confiat en l'amistat, avesat a balafiar sense donar mai una ullada als comptes vermells, amb la butxaca foradada i sense afany egoista.

Tots els que l'envolten són els seus amics i ell els protegeix, els amoroseix, els tracta com si fossin criatures consentides i els afalaga amb floretes i regals. Fins que la realitat s'imposa i el crac fa estralls i deixa Timó en la ruïna i la desesperació quan veu que els amics a qui havia ajudat se n'aparten i com fugen d'estudi quan els demana suport per cobrir els deutes i les hipoteques que l'ofeguen.

Un dels canvis substancials de l'adaptació de La Brutal és que la companyia la situa a l'Atenes actual. I es fa inevitable el ressò de l'última gran crisi grega. Però queda clar que podria ser qualsevol altre lloc on segons quins imperis com els de Timó s'han enfonsat com un joc de cartes en els últims temps. S'hi redueixen alguns dels personatges secundaris i es canvia el secretari Flavi per la secretària i dona de confiança, Flàvia, que vetlla per la hisenda, la caixa, la borsa i les propietats, i també porta les regnes de la festa d'amics amb la qual es fa l'obertura de la trama.

També el poeta de l'obra es converteix en una novel·lista, que fa parella amb el pintor, d'estil abstracte. Timó, doncs, viu envoltat de gent de l'art, les lletres, del món econòmic i de la política. I fins i tot protagonitza un espectacular acte generós a cop de xec —no sé si gaire contemporani— enriquint un servidor de tota la vida perquè l'amic banquer l'accepti com a gendre per a la seva filla.

Aquesta introducció de diverses situacions personals tot just esbossades en la primera part de l'obra, amb personatges que plantegen algunes de les seves situacions que no es resolen ni se'n sap res més, pot ser vista com una vaguetat de l'original, però en llenguatge teatral d'avui obté encara més valor perquè la imaginació i l'experiència de la ficció que tenen a hores d'ara els espectadors els permet completar els buits sense que l'obra s'enfarfegui innecessàriament per camins paral·lels i, en canvi, se centri en el personatge principal, Timó, i la seva circumstància.

Aquest passa de la interpretació coral d'obertura i la primera part —que no decebrà els espectadors—a una segona part gairebé en solitari, reclòs en el seu refugi indigent —un canvi escenogràfic sobre la marxa a ritme de banda sonora que ningú no es pot perdre—, amb aparicions fugaces dels vells amics, a qui ell rebutja i impulsa a rebel·lar-se contra el món exterior, des de la seva ruïna —o presumpta ruïna, esclar— i fins i tot provoca que el seu amic general, exiliat d'Atenes per l'actuació fora de lloc en uns disturbis de carrer —els videos informatius ajuden a explicar aquesta situació— pugui alçar-se contra els senadors —o governants en llenguatge actual— per recuperar la seva posició, ni que hagi d'acabar aplicant la repressió, aconsellat pels qui manen amb ganes de passar comptes, com faria un bon botxí.

L'obra és de Julio Manrique —protagonista absolut—, que fa d'aquest Timó contemporani un individu creïble en l'etapa de luxe i ostentació i que el converteix en un perdedor insubornable, amb escenes carregades de violència, angoixa i deliri a la segona part, que perd els estreps quan apareix l'home del frac (Enric Auquer) i que opta per crear-se el seu propi i particular Mite de la Caverna per dominar i combatre des de la foscor interior la llum de l'exterior. La seva és una actuació epidèrmica, viva, arriscada... i parodiant el nom de la companyia, brutal.

Al costat de Julio Manrique, l'actriu Marta Marco —gairebé en una caracterització desconeguda— en el paper de Flàvia, coprotagonitza algunes de les escenes en les quals Timó es deixa vèncer només una mica per la tendresa. També són importants les intervencions del general Alcibíades (Oscar Rabadán) que té al seu càrrec una de les arengues davant els senadors, quan és acusat d'haver provocat els disturbis de carrer, i quan torna a recuperar el poder. L'actriu Mireia Aixalà hi fa un doble paper —els dos bens resolts—, el de l'amiga escriptora, protegida de Timó a la primera part, i el de Timandra, la prostituta que acompanya el general Alcibíades i que coneix Timó immers en la indigència.

El muntatge —que ha nascut per iniciativa privada d'una generació professional però que podria haver estat programat per un teatre públic— compta amb una banda sonora que acompanya algunes de les accions més físiques dels intèrprets, passa de l'ambientació de disseny inicial a la sorprenent pila d'andròmines i deixalles de la segona part per on es rebolca Timó en el seu estat de xoc. Només aleshores, els espectadors de la nau de la Biblioteca de Catalunya entendran perquè ha desaparegut la sorra habitual de La Perla 29 i potser fins i tot els vindrà la temptació d'oferir-se per posar ordre al desgavell escenogràfic convertit en una soll, una missió immensa que, després de cada funció, quan tot s'ha acabat, un intueix que és una feinada que s'allarga molt més enllà de la pròpia representació.

PD.- La companyia La Brutal, fundada per l'actor i director David Selvas, ha afegit al projecte la parella Julio Manrique (exdirector del Teatre Romea) com a codirector artístic i l'actriu i traductora Cristina Genebat, com a coordinadora de continguts, entre altres col·laboradors. La primera obra va ser 'L'habitació blava' (Teatre Romea, 2010-2011), i, a més de l'actual 'Timó d'Atenes', tenen en cartera: "Los Esqueiters' (Nao Albet i Marcel Borràs, estrena novembre Temporada Alta); 'Santa Nit' (Cristina Genebat, estrena desembre 2014) i 'World of Wolves o W of W' (Núria Legarda, a partir de textos de Shakespeare, sense data d'estrena).

Banda sonora del muntatge 'Timó d'Atenes' (La Brutal) [1]. Tràiler del muntatge 'Timó d'Atenes', a la Biblioteca de Catalunya [2]. Tràiler d'una versió anglesa de 'Timon of Athens', del National Theatre Live [3].

«Cels», de Wajdi Mouawad. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduard Farelo, Xavier Ricart i Ernest Villegas. A més: Carles Martínez, Àlex López i Enric Auquer. Vídeo conferència: Andrew Tarbet, Babou Cham, Shang Ye i Walter Camertone, Susana Huertas, Anna Kaczmarska, Paula Miranda - Polin, Oriol Petitpierre, Maria José Rodríguez, Ed Tati. Veus en off: Laia Battestini, Anna Castells, Pol Corredoira, Cloe Cortina, Marta Figueras, Kamiran Haj Mahmud, Àlex López, Marta Marco, Alfons Nieto, Pau Poch, Clara Segura, Maja Stibilj i Montse Vellvehí. Col·laboradors audiovisuals: Beatriz Garcia, Albert Prats, Aymar Del Amo. Vídeo Skype: Eladi Sánchez i Oriol Puig. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Berta Riera. So: Damien Bazin. Audiovisual: Cisco Isern. Caracterització: Àngel Salinas. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Oriol Broggi. Producció La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 18 juny 2014.

Quan Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968), autor d'origen àrab amb un peu a París i un altre al Quebec, va estrenar l'obra 'Ciels', el 2009, al Festival d'Avinyó, ho va fer en un muntatge babelià, amb barreja de llengües, i situant els personatges en una mena de búnquer claustrofòbic, tant per als intèrprets com per als espectadors, blanc, que ni el mapa del Google seria capaç de localitzar. 'Ciels' és la quarta obra de la tetralogia 'La sang de les promeses', formada anteriorment per 'Litoral', 'Incendis' i 'Boscos'. En català, és ben present encara l'impacte de la versió de la segona obra, 'Incendis', dirigida per Oriol Broggi el 2012 al Teatre Romea.

Com si Mouawad creés addicció, el director Oriol Broggi i bona part de la companyia habitual de La Perla 29, hi han tornat amb la versió catalana de 'Cels', en una traducció novament molt afinada de Cristina Genebat, i amb un repartiment menys nombrós pel que fa als intèrprets en carn i os, però molt ampli en els intèrprets en off i els que apareixen en l'audiovisual que forma part indispensable de la trama.

Atenció als moments estel·lars d'Eduard Farelo, en el personatge de Clément; i a altres moments també vibrants d'Ernest Villegas (Vincent), i més fugaços de Xavier Ricart (Charlie) i Xavier Boada (Blaise). Menció especial per a Màrcia Cisteró (Dolorosa Haché) amb un solo cara a cara amb els espectadors i amb un parell d'escenes més dramàtiques que requereixen tant impressió com contenció: la del frustrat harikiri domèstic i el trencament d'aigües i el part a casa, millor dit, a la feina.

'Cels' és una obra sobre el poder únic. Al llarg del segle passat autors com Franz Kafka, Aldous Huxley o George Orwell van deixar per a la posteritat obres premonitòries que, revisitades ara, fan posar la pell de gallina per la seva capacitat de visió futurista. Entre Kafka, Huxley, Orwell i Wajdi Mouawad hi ha un llarg periple d'ús i abús de la ciència-ficció que ha arribat a banalitzar les entranyes del poder únic. Mouawad, amb 'Cels', torna a posar les coses al seu lloc i aconsegueix que la síndrome del terrorisme internacional amb segell islàmic impregni els personatges de l'obra i s'escampi per la imaginació dels espectadors.

Tota ficció de l'emissor requereix un grau de complicitat del receptor. Mouawad fa que aquest grau de complicitat vagi creixent a mesura que es desvela el misteri que hi ha darrere d'un Macbook encriptat que un dels integrants del grup ha deixat com una herència als seus companys per acabar desxifrant no només la causa del seu suïcidi sinó els llocs, el dia i l'hora d'un atemptat terrorista que ha d'ocórrer en alguns dels museus més importants del món dominador: París, Nova York, Berlín, Tòquio... La premonició de Mouawad, fa només cinc anys, coincideix amb el recent atemptat terrorista dut a terme per un jihadista francès al Museu Jueu de Brussel·les.

Els integrants del grup d'investigació del búnquer passaran el Nadal intentant esbrinar en molts pocs dies les claus de l'atemptat. Però la seva investigació, que no està exempta de tensions entre ells mateixos, acabarà desvelant alguns dels secrets personals i lligarà, a vegades tràgicament, la fatalitat del búnquer amb les coincidències de la fatalitat de l'exterior.

Mouawad relaciona la bellesa de l'art amb la passarel·la que condueix la humanitat cap a la destrucció. Condiciona la fi de la violència del poder establert amb la destrucció del món. Per a Mouawad no hi ha fronteres ni cultura que alliberin l'ésser humà de convertir-se en un monstre. L'Holocaust, els genocidis, les guerres contínues, la sang —'La sang de les promesses'— continuarà corrent com un riu que s'amanseix i que es desboca cíclicament.

Des de Tintoretto, un dels últims mestres de la pintura del Renaixement, els temps no han canviat tant com sembla. Mouawad s'empara en les icones del quadre 'L'Anunciació' per acabar desxifrant la clau encriptada per descobrir l'acte terrorista enmig de poesia, sopes de lletres, càlculs matemàtics i el sobrenom de "doleur-doleur" que desvela l'única protagonista femenina d'una trama que es balanceja constantment —dues hores i escaig de representació— entre la vida i la mort. Cal morir per salvar la vida dels altres. Cal néixer per entendre la mort. Mouawad passa del discurs religiós al discurs distòpic. Del misticisme a l'escepticisme. De la fe celestial a la frustració terrenal.

Diguem, per a tranquil·litat dels espectadors, que la posada en escena d'Oriol Broggi no força tant el pistó de la claustrofòbia que el mateix Mouawad forçava en l'estrena original d'Avinyó. El búnquer d'Oriol Broggi és un estrany jardí amb figures de pedra incloses que sembla que s'hagin desterrat del claustre exterior de la Biblioteca de Catalunya. Ha desaparegut la sorra i s'ha canviat per un tou de pedres de riu per donar pas a una cambra de treball convencional, amb ordinadors portàtils, pantalles a quatre bandes, projecció gegant a la paret, telefons fixos i telèfons sense fils i cinc banquets entapissats, espais privats dels cinc personatges, que encerclen, com si fossin petits "burladeros" d'una plaça de toros, les grades dels espectadors.

No hi ha foc, no hi ha aigua, no hi ha terra, doncs. Oriol Broggi ha fet escenogràficament un gir radical per respectar la contemporaneïtzació que fa Mouawad, una contemporanització que els honorables Kafka, Huxley i Orwell, en el seu temps, qualificarien encara avui de futurisme. Amb 'Cels', de Wajdi Mouawad, el futur és ahir. I tot el que hi sembla ficció té una pàtina de realisme. De segle XXI endavant. D'inevitable destrucció. De tornar a néixer. De Renaixement.

«Translations», de Brian Friel. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Enric Auquer, Jenny Beacraft, Ivan Benet, Òscar Intente, Montse Morillo, Albert Prat, Júlia Truyol, David Vert i Ramon Vila. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Annita Ribera. Escenografia: Maura Nylon. Espai sonor: Damien Bazin. Projeccions: Francesc Isern. Fusteria: Pau Giménez. Cal·ligrafia / cartografia: Ariadna Veas. Dicció irlandesa: Diarmuid Magourty. Confecció vestuari: Irene Fernández. Tècnic funcions: Guillem Gelabert / Cesc Pastor. Regidor: Marc Serra / Anna Cuscó. Ajudant direcció i treball de text: Joan Yago. Direcció: Ferran Utzet. La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 30 gener 2014.

Just sortir de la representació de la Biblioteca de Catalunya, encara alaferit per l'impacte d'aquesta nova aposta teatral de La Perla 29 i amb l'efluvi de la peça emblemàtica irlandesa ('Wild Rover') que, com un bis de regal, interpreta l'actriu Jenny Beacraft, acompanyada, si hi ha alguns espectadors que el coneguin, de cor improvisat i picar de mans i peus, rebo l'última notícia que pretén, una vegada més, dinamitar la reconeguda immersió lingüística catalana: el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya —repeteixo, "de Catalunya"— es permet adoctrinar i manar el professorat de cinc centres educatius on una família de cada centre —repeteixo, "una família de cada centre"— ha reclamat l'ensenyament en espanyol.

I les comparances amb aquesta obra de Brian Friel (Omagh, County Tyrone, 1929 - Greencastle, County Donegal, República d'Irlanda, 2015), que relata una situació de colonització anglesa sobre els irlandesos del 1833, on precisament l'escola és un dels eixos de la trama, se'm fan inevitables. I això que l'obra és prou subtil en aquest aspecte, perquè no pretén transmetre un missatge polític sinó simplement reflectir la situació d'una poblaciò rural irlandesa que viu en la pròpia carn el que serà el procés d'assimilació de l'invasor.

Novament cal que els espectadors que volen retrobar el teatre amarat de passió corrin a peu coixet cap a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya on, aquesta vegada, a més d'una important ampliació de localitats en tres grades, trobaran la reproducció de l'exterior d'una casa de muntanya irlandesa on el vell professor imparteix a uns quants alumnes camperols del poble, pel mètode tradicional, l'educació bàsica en gaèlic, però també amb referències al grec, el llatí i les matemàtiques.

'Translations' és una obra teatral que fa un evident homenatge al llenguatge. En aquest aspecte, amb el permís de l'autor Brian Friel, el traductor Joan Sellent ha signat probablement una de les seves versions més difícils i potser també, per això mateix, la més reeixida, a causa de l'extraordinària feina artesanal que hi ha hagut de fer. Aquí cal recordar que l'obra ja havia passat pels escenaris catalans, només quatre dies, el setembre del 2001, a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), amb la companyia irlandesa The Abbey Theatre.

Aclarim també que, com explica el mateix Joan Sellent, l'original de l'obra és, contràriament al que es podria pensar, en anglès, tot i que els personatges de la terra s'expressen, en la imaginació dels espectadors, en una variant irlandesa del gaèlic. Per això, l'obra transcorre aquí també íntegra en català, però per als personatges de muntanya, amb uns tocs de català popular, a vegades prefabrià, amb algun barbarisme d'argot admès a l'època, i també amb un accent fonètic deliciós que els diferencia del català estàndard que parlen els que representa que parlen en anglès estàndard.

A banda d'aquest aspecte prou atractiu, per la força especial que pren la paraula en tota l'obra, també la història de fons aconsegueix crear en els espectadors un creixent interès i una inevitable expectació pel gir que pren l'acció, des d'una aparent tranquil·litat rural dels habitants del nord-oest d'Irlanda, fins a la tragèdia que colpeja cadascun dels personatges principals. Com sempre, d'un fet eminentment local es transcendeix cap a un fet col·lectiu.

Es fa gairebé obligatori reproduir una breu sinopsi de la trama: quan encara Irlanda forma part del Regne Unit —no se n'independitza fins al 1939— un destacament de geògrafs militars arriba al poble imaginari de Baile Beag per canviar a l'anglès la toponímia del lloc. Un objectiu que es presenta com si fos un simple tràmit burocràtic, però que vol realment eliminar l'irlandès de la vida del poble. I aquí és on entra en joc la importància de l'educació perquè, mentre es pretén construir una nova escola nacional on tot s'ensenyarà en anglès i on no existirà el gaèlic, el vell professor i els alumnes camperols de l'escola rural veuen perillar la seva continuïtat com a poble.

No hi ha història sense conflicte romàntic. I aquest apareixerà i desencadenarà la tragèdia personal i col·lectiva entre una camperola i alumna de l'escola rural i un tinent del destacament anglès que se sent captivat per la terra desconeguda. El nus de la història és la incomunicació entre uns i altres (soldats cartògrafs anglesos i camperols irlandesos) i el paper de traductor entre uns i altres —d'aquí l'encertat el títol de 'Translations'— que fa un dels dos fills del vell mestre, el que ha tornat a casa, home de món, enrolat amb el destacament de militars, després de sis anys a fora.

El director del muntatge, Ferran Utzet, ha tingut un interès especial a remarcar la caracterització de cadascun dels personatges, fins al punt que l'obra —que s'acosta a tres hores enriquidores amb un intermedi inclòs— s'expandeix precisament en l'elaboració d'aquest retrat humà. Remarcable, doncs, el paper de la jove Sarah —interpretat per Jenny Beacraft, una actriu de formació internacional, però vinculada també al teatre català—, una camperola muda que aprèn a barbotejar algunes frases, a dir d'on és, a dir com es diu, a explicar-se amb gestos i que, des del seu aïllament viu l'enamorament silenciós i també impossible de l'altre fill del vell mestre, el jove Manus (Albert Prat) en realitat enamorat de la camperola Maire (Montse Morillo) una de les protagonistes de la trama, amb una brillant interpretació que balanceja des dels diàlegs encesos als silencis plens de força, sempre imaginant un món millor més enllà de la vida camperola, empenyent el jove Manus a tenir l'ambició de voler més, però a caure rendida en una nit de bogeria davant el tinent Yolland (Ivan Benet), el militar captivat per la terra irlandesa de la qual s'ha enamorat tant com de la mateixa Maire.

La tragèdia s'articula a través d'un conflicte sentimental triangular que els espectadors hauran d'acabar d'endevinar i que un servidor es guardarà prou de desvelar. Però també per la por del feble, la repressió del vencedor, el pes de la tradició irlandesa i el dilema del trencament de tot allò que s'ha protegit i defensat davant de les falses promeses i el miratge anglès.

Hi tenen dos papers essencials, pels seus discursos, els actors Ramon Vila (el vell professor Hugh) i el seu fill pròdig, Owen (David Vert), acompanyats del pobre Jimmy Jack (Òscar Intente, que fa doblet amb el Capità Lancey) un personatge que transita entre la inegenuïtat i la fantasia, que veu el món ple de déus de la mitologia clàssica i que la beguda el perd en aquest espai entre el cel i la terra, entre la vella Irlanda i la resta de l'univers. Finalment, l'actriu Júlia Truyol i l'actor Enric Auquer són Bridget i Doalty, dos personatges que representen el poble, només dos, però pels efectes de llum i so, un diria que són una multitud.

Aquesta vegada, a la Biblioteca de Catalunya, la terra, l'aigua i el foc no només hi continuen sent presents físicament sinó que formen part d'un dels diàlegs de l'obra que, només de tant en tant, a banda dels topònims, deixa lloc a algunes expressions o paraules en gaèlic, com si fossin una pinzellada musical més que introdueix del tot els espectadors en la cuina i els fogons de 'Translations'.

Tràiler de l'obra a la Biblioteca de Catalunya (1). La balada irlandesa 'The wind that shakes the barley' tanca l'obra 'Translations' (2)

«Bolxevics», d'Aleix Aguilà. Intèrprets: Magda Puig, Marc Rodríguez i Pau Vinyals. Cor Bolxevic (estudiants de l'Institut del Teatre): Júlia Bonjoch, Alejandro Bordanove, Elisabet Casanovas, Francesc Cuéllar, Marta Díez, Aida Llop, Àlex Pereira, Marina Prados, Glòria Ribera, Carles Roig, Martina Roura, Gal·la Sabaté, Àlex Sanz, Úrsula Tenorio i Roger Vilà. Escenografia; Anna Badia i Roger Bellés. Il·luminació: Adrià Pinar. Tècnic il·luminació: Alba Marfarlane. Vestuari: Alba Costa. Composició i direcció musical: Vidal Soler. Ajudants direcció: Enric Cambray i Pol López. Direcció: Júlia Barceló. Companyia Solitària, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 9 novembre 2013.

'Bolxevics' és una tragicomèdia social de ressò polític en clau contemporània que en alguns moments ratllaria el teatre de l'absurd del segle passat si no fos que el que s'hi esdevé connecta amb la percepció que els espectadors tenen ara mateix de l'aire enrarit que es respira a les places i els carrers amarats d'insatisfacció ciutadana.

Però que no es pensin els espectadors que 'Bolxevics' és una recreació de les modernes ocupacions urbanes del moviment 15M i de les accions reivindicatives com les de la PAH (Plataforma Afectats per la Hipoteca) sinó que s'acosta més a una reflexió sobre la voluntat minoritària d'un sector de la societat de canviar el món i de salvar la humanitat sense tenir en compte que la majoria de vegades és el món allò que els canvia a ells i acaba enfonsant-los en la pitjor de les misèries, vençuts i engolits pels interessos personals.

La jove companyia Solitària, amant d'actuar en terrats i espais insòlits, ha trobat damunt la sorra de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya —que els ha cedit La Perla 29 en sis funcions de tres caps de setmana— un marc idoni per reflectir escenogràficament la deixadesa i la soll en què s'ha convertit l'atmosfera ambiental en la qual es mouen els personatges de l'obra: un moviment revolucionari de tres personatges amb líder, militar i cantant utòpica a punt d'estrenar 'Electra', tancats en una capella on ella havia fet els primers passos de petita i amb la clau al confessionari perquè ningú no en pugui fugir. Tots tres volen salvar la seva pròpia infantesa i allò que els havien posat a les mans com un món millor.

La capella en qüestió no és una deixalleria però poc hi falta i per això, entre els agraïments dels col·laboradors de l'espectacle hi ha la Deixalleria de Santa Coloma de Cervelló: trastos vells, tires de paper triturat, arxivadors rònecs, objectes polsosos... un banc d'església, una vella taula de fusta i unes formigues invisibles capaces d'alterar el gurú del triangle revolucionari només veure-les.

Els tres intèrprets —els tres fortament involucrats en els seus personatges extrems fent creïble el seu absurd— compten amb el reforç d'un cor d'una quinzena de membres que dóna amplitud al món tancat de 'Bolxevics' i a la vegada fa de testimoni popular de tot el que s'esdevé, des de la discussió sobre els objectius del moviment revolucionari fins a la baralla a sang i fetge entre el gurú i el militar que acaba quan aquest està convençut que ha matat el gurú per poder finalment apropiar-se del seu lideratge.

La influència jove de la companyia té un fetitxe generacional: Chewbacca, el personatge de ficció cinematogràfica de la sèrie 'Star Wars', coneguda aquí com 'La Guerra de les Galàxies' (i no de les estrelles). Chewbacca, nom que en rus s'assembla a "gos", va portar els wookiees a obtenir múltiples victòries. Per això, els tres personatges del moviment revolucinari han preparat una pancarta de roig encès amb la presumpta imatge del seu Chewbacca amb la intenció de moure les masses —que encara no tenen— cap a la victòria definitiva.

'Bolxevics' és un muntatge clarament singular, amb la voluntat de la companyia d'experimentar un llenguatge renovador, però que requereix també la predisposició dels espectadors a entrar sense prejudicis en una dramatúrgia radical, sense concessions. 'Bolxevics' fuig del teatre convencional potser, com volen els seus personatges, per salvar-lo de perdre els orígens i per evitar que li robin l'herència que els seus antecessors li han deixat.

Imatges amb els primers assajos del muntatge 'Bolxevics'.

«28 i mig». Adaptacions i treball de text: Jeroni Rubió i Oriol Broggi. Intèrprets reposició Grec'22: Laura Aubert Blanch, Guillem Balart, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Enrico Ianniello, Blai Juanet Sanagustin, Clara Segura Crespo, Montse Vellvehí, Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra, un cavall. Intèrprets reestrena al Théâtre de La Colline de París: Laura Aubert Blanch, Guillem Balart, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Enrico Ianniello, Blai Juanet Sanagustin, Clara Segura Crespo, Montse Vellvehí, Joan Garriga, Marià Roch, Marc Serra i el cavall. Intèrprets estrena 2013: Tomeu Amer, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Pablo Derqui, Pol López, Anna Madueño, Clara Segura, Ernest Villegas i Montse Vellvehí i el cavall. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Ribera. Disseny de so: Damien Bazin. Projeccions: Cisco Isern. Treball de cant: Pablo Puche. Confecció vestuari i sastressa: Irene Fernández. Tècnic funcions: Guillem Gilabert. Regidor: Marc Serra. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 20 juny 2013. Reestrena versió en català i italià sobretitulada en francès: Théâtre de La Colline, París, 16 març 2022. Reposició: Amfiteatre Teatre Grec Montjuïc, Barcelona. De l'11 al 12 de juliol.

DE LA COLLINE A MONTJUÏC: UNA PERLA NEGRA DEL VIVER BROGGIÀ

[Crítica corresponent a l'estrena catalana del 2013. Les referències que s'hi fan, doncs, corresponen a aquell moment escènic. La versió presentada el 2022 al Théâtre de La Colline de París i al Teatre Grec de Montjuïc dins el Festival d'Estiu de Barcelona Grec'22 ha estat revisada, ampliada en algunes escenes i compta també amb alguns intèrprets nous]

A la vista del muntatge '28 i mig', t'assalta el dubte de pensar que La Perla 29 o el director Oriol Broggi potser viuen una crisi de creativitat com la que va reflectir autobiogràficament Federico Fellini en el seu film '8 1/2' o 'Otto e mezzo'. Però si fem cas dels resultats i reconeixements de les últimes temporades, de segur que no és això.

Aleshores potser hauríem de concloure que Oriol Broggi ho té tot tan ben calculat que només ell sap que ha fet exactament 28 projectes i mig, de la mateixa manera que Fellini diu que havia fet 8 pel·lícules i mitja quan va triar el seu títol emblemàtic. O potser, si som malpensats, hem de començar a creure que La Perla 29 ha estat una xifra falsa i que el número de l'habitatge de Gràcia on va néixer la productora era en realitat un màgic '28 i mig'.

Malament ho té, Oriol Broggi si, com el protagonista de la pel·lícula '8 1/2', es pensa retirar a un balneari per repensar el seu futur artístic i personal perquè, com Guido Anselmi, l'alter ego fellinià, tinc la sensació que Oriol Broggi també es veuria perseguit i assetjat per tots aquells dels quals potser voldria fugir, en un moment revoltat que, certament, convida a agafar la manta i córrer.

Si això pàssés, ja veig perseguint-lo on fos els espectadors fidels que té, els intèrprets que volen treballar damunt la sorra de la Biblioteca de Catalunya —a pesar d'algun retret irònic de l'actor Pere Arquillué, l'últim Cyrano—, tècnics, escenògrafs, músics i fans en general. Per això ha fet bé, abans que fos massa tard, de refugiar-se en el món oníric, en els records del camí fet i en les fantasies de les quals s'alimenta el teatre.

I és així com ha convertit la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya en una mena de Cinnecittà Studios on tot es barreja en nom de la poètica, la sensualitat, les sensacions a flor de pell i la nostàlgia d'un temps que, si bé tampoc no era millor, potser sí que era més feliç.

En dues hores, l'espectacle fa un viatge amb ressò italià d'anada i tornada, amarat d'intensitat lingüística: italià, català en diferents modalitats, trossos d'espanyol i... posats a jugar amb la llengua, espriuà i fellinià. Comença amb Dante i 'La Divina Comèdia': "Al bell mig del camí de la nostra vida / em vaig trobar en una selva obscura / del dreturer vial la passa eixida", i enllaça amb el conte popular 'La fugida del pintor Notxa', que s'encaua dins de la seva pintura, i com en un joc de nines russes, entronca amb multitud de records i referències que passen pel món de Fellini, pel món del cinema, pel món del teatre, pel món de La Perla 29 i, en algun moment, pel món de cadascun dels intèrprets.

Espectacle, doncs, d'autoria compartida i d'autoria manllevada i combinada amb una estètica que apel·la a la bellesa i la plàstica, amb una acurada il·luminació que crea l'atmosfera tan habitual de la Biblioteca de Catalunya on, fugaçment, hi ha també aigua i foc, per completar el triangle amb la sorra.

I en una mena de trencaclosques ben relligat, llampegades de Pirandello, d'Ingmar Bergman, de Bertolt Brecht, de Vicent Andrés Estellés, de Salvador Espriu, de Shakespeare, de Txékhov... 'La primera història d'Esther', 'Coral romput', 'Teresa', 'Sis personatges a la recerca d'autor'', 'Hamlet', 'El rei Lear', 'L'oncle Vània'... I sobretot cinema: 'Una jornada particular', d'Ettore Scola; 'La vida és bella', de Roberto Benigni; 'La strada', de Federico Fellini; 'Casablanca', de Michael Curtiz, amb Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. I molt de Marcello Mastroianni, Claudia Cardinale, Sofia Loren, Anita Ekberg, Zampanó i Gessamina, o el que és el mateix, Anthony Quinn i Giulietta Masina... Una auca d'estrelles mítiques tan mesurada com enriquidora.

¿I de recreació ambiental...? El circ, el teatre dramàtic, el teatre dins el teatre, la fanfàrria felliniana, els cortinatges de la casa, el marc d'un quadre gegantí, una projecció audiovisual que crea els diferents espais que s'evoquen, uns números d'escala malabarista de pista, un retall de cotxe de l'època en blanc i negre, un retall de barca, i la sorpresa més ben guardada de la nit: un elegant cavall blanc al qual només li falta que sigui alat i que s'elevi per les voltes gòtiques en una al·lucinació col·lectiva d'un somni compartit.

Una companyia de nou intèrprets que donen vida a les desenes de personatges clàssics o reinventats. Remarcables els papers de l'actor Pablo Derqui i l'actriu Clara Segura, que juguen amb alguns dels personatges-mite més protagonistes. Però igualment plens de força els de Màrcia Cisteró —que destapa la seva capacitat a vegades dramàtica i a vegades còmica— o Ernest Villegas i Xavier Boada, potents en els seus discursos, i un dels actors revelació dels últims anys, Pol López, que surt de pretendent d''Els feréstecs' de Goldoni i s'incorpora a la nova Kompanyia del Teatre Lliure, o les intervencons de Tomeu Amer, el més circense de tots, envoltats tots de Montse Vellvehí —que surt de dirigir el ressuscitat Shakespeare Festival— i el debut a la sorra, que no pas a l'ombra, d'Anna Madueño, una de les fundadores de La Perla 29.

Oriol Broggi confessa que l'espectacle '28 i mig' és "una proposta artística que encara no havien fet mai". I avança en la presentació que és també "un sac foradat de poemes i imatges, un joc diferent, una mirada inventada, un foc nou que han sentit com a necessari". Per això '28 i mig' és un espectacle que respira la sensació de la creació en llibertat. I per això també es mereixen uns llargs aplaudiments a peu dret i una calorosa temporada d'estiu a la Biblioteca de Catalunya.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Cyrano de Bergerac», d'Edmond Rostand. Traducció de Xavier Bru de Sala. Intèrprets: Pere Arquillué, Marta Betriu, Bernat Quintana, Ramon Vila, Jordi Figueras, Isaac Morera, Babou Cham, Pau Vinyals, Andrea Portella i Emma Arquillué. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Berta Riera. Confecció vestuari: Irene Fernández i Imma Porta. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització Cyrano: Eva Fernández. Nas i perruca: Mercè Ribas i Eva Fernández. Projeccions: Francesc Isern (Piscolab Films). Mestre d'armes: Isaac Morera. Treball de cant: Pablo Puche. Ajudant de direcció: Ferran Utzet. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 31 maig 2012. Reposició: 15 març 2013.

Cyrano és un personatge tan fascinant de la ficció literària universal —òpera, cinema, teatre— que fins i tot costa de creure que va existir de debò. Gràcies, esclar, a Edmond Rostand (Marsella, 1868 - París, 1918) que el va convertir en una llegenda a través de l'obra clàssica francesa, segurament que la més acceptada per altres cultures pel seu contingut cavalleresc, aventurer, romàntic, picaresc, espadatxí i poètic.

Cyrano de Bergerac, nom "artístic" d'Hercule Savinien de Cyrano de Bergerac (París, 1619 - Sannois, Île-de-France, 1655) era un escriptor coetani de Molière considerat més aviat llibertí per la seva manera de tractar les institucions religioses i ancestrals. El sobrenom de Bergerac el va heretar del topònim d'unes terres que el seu avi va comprar després de fer fortuna amb el comerç del peix. Introduïda la família en el cercle de la noblesa, Cyrano es va fer militar i va agafar fama per la seva valentia i la seva provocació en duels. Però una ferida a la gola el va retirar de primera línia i va ser aleshores que es va dedicar a l'estudi de la filosofia. Cyrano va morir jove, als 36 anys, i no pas per un cop d'espasa traïdora sinó per les ferides provocades per la fatalitat de la caiguda d'una biga al cap. "M'ha sortit malament, fins i tot el final", li fa dir amb ironia i amargor el dramaturg Edmond Rostand en una escena final de l'obra. Malgrat la seva joventut, Cyrano —a la vida real— havia deixat una intensa obra literària en novel·la, teatre, sàtira, poesia i fins i tot ciència-ficció.

Malgrat que sembli una banalitat, l'obra té dos grans protagonistes: el mateix Cyrano i, com a teloner, el seu nas. Sense el nas, no s'entendria la seva relació d'amor frustrat i, a la vegada, la seva tendència a buscar-se problemes i ventilar-los a parts iguals amb la força de la paraula i la destresa de l'espasa.

"Teniu el nas gran!", li diu el cavaller burleta. I una pausa glacial es resol no amb un contrainsult sinó amb una correcció d'estil serena per part de Cyrano: "Es diu gros." I és aleshores quan l'heroi enfila un dels fragments més emblemàtics —l'obra en té alguns altres— que descriu, com si fos una rècula d'exemples d'una entrada del diccionari etimològic d'en Coromines, les diferents maneres de matisar la vexació sobre la seva senyora nàpia: agressiu, amical, descriptiu, tafaner, divertit, truculent, previsor, tendre, pedant, emfàtic, dramàtic, sorprès, líric, càndid, respectuós, pagès, militar, pragmàtic... reptant el seu cavaller contrincant i tractant-lo d'ignorant, faltat de lletra i gens instruït.

El nas de Cyrano se l'ha calçat, per segona vegada en la història del teatre català recent, l'actoràs Pere Arquillué. Tant ell com el director del muntatge, Oriol Broggi, van veure el Cyrano català que Xavier Bru de Sala i Josep Maria Flotats van adaptar al català el 1985 sota la direcció de Maurizio Scaparro, quan encara no s'afaitaven. Una visió conservada durant més d'un quart de segle sota l'aura de la idealització que el solatge del temps ha convertit en la proposta actual, naturalista, amb tocs de comèdia, amb escenes de mosqueters, i amb un text de llengua clara i oïda agraïda.

Si l'obra 'Cyrano de Bergerac' no s'hagués escrit, probablement s'hauria hagut d'inventar per poder-la representar un dia en el marc de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Si els diversos espectacles que aquí hi ha presentat la tropa de La Perla 29 s'han fusionat sovint amb l'ambientació arquitectònica, escenogràficament intocable, en aquesta ocasió, les voltes de la nau, els finestrals i els vidres que juguen amb la matisació de la llum de les diferents hores del dia i la nit en les escenes de l'obra, l'esplanada de sorra fins al fons de la projecció amb el símbol de la lluna plena, el balcó i l'escala de fusta, que recorden el balcó de pedra de Verona, on es representa l'escena clau de l'obra amb Cyrano a la penombra fent d'apuntador del cadet Cristian que té el cor robat de Rosaura, i els elements ambientals i d'utillatge —uns bancs de fusta vella, un taulell d'obrador, uns cortinatges, uns feixos de canyes de barranc i alguns pals, a més de les espases— que representen la tarima de la primera obra de teatre que es fa al pati, la pallisa del camp de batalla, el rebost del pastisser o el convent on passa els seus dies Rosaura, acaben portant l'espectador al moll de l'os de la trama, que ja ha estat cridat i inserit com a públic de la ficció des de bon començament, amb una llicència broggiana que no passa per alt ni Sagarra's, ni Benachs, ni Ordóñez's, ni Millet's i que em temo que fins i tot pot anar variant, segons els aires que corrin en cadascuna de les funcions.

El director Oriol Broggi ha humanitzat encara més —si no ho és prou— el personatge de Cyrano. Entre la vida i la mort, l'amor de Rosaura pel cadet Cristian i l'amor ocult de Cyrano per Rosaura no defugen el seu elixir romàntic, allunyat de les tendències del segle XXI, però no per això menys creïble i intens.

Estructurada en dues parts —dues hores i mitja més l'entreacte— l'obra balanceja entre el cap i el cor, les bravades de Cyrano i la tristesa que s'amaga en el seu interior quan descobreix que la cosina Rosaura estimaria la lletjor rendida a les paraules d'amor de les cartes que rep però no vol perdre el cadet Cristian.

El renovat 'Cyrano de Bergerac' d'Oriol Broggi i Pere Arquilluè ha estat una gratificant cloenda, abans d'entrar en les propostes estiuenques, que ha aportat, si no la millor, una de les millors estrenes de la temporada.

L'actor Pere Arquillué —que en aquesta ocasió té la satisfacció personal de treballar per primera vegada amb una de les seves dues filles bessones, Emma Arquillué— s'ha involucrat en el personatge amb la capacitat de treball rigorós que ha anat modelant en la seva ja extensa i consolidada trajectòria. El seu Cyrano no imita cap altre Cyrano i per això es pot posar al costat del triangle actoral més conegut per la generació contemporània espectadors: Josep Maria Flotats (Poliorama, teatre, 1985) - Gérard Depardieu (Cannes, cinema, 1990) - Pere Arquillué (Biblioteca de Catalunya, teatre, 2012).

El seu discurs adopta el to d'humor corrosiu quan cal, puja i baixa d'intensitat, reposa del vers en allò que Oriol Broggi i ell mateix han anomenat els "replans", i completa amb diverses expressions l'estat d'ànim del personatge, que en els moments de clímax més tristos sembla que manllevi la mirada de l'individu que s'ensorra a poc a poc, una mirada molt Rivel, sense caure en el paper de clown.

Al marge de l'indiscutible protagonisme de Cyrano, la companyia destaca també per les interpretacions de l'actriu Marta Betriu en el paper de la cosina Rosaura, i l'actor Bernat Quintana en el paper del tímid cadet Cristian. Però també per les interpretacions de Pau Vinyals, el pastisser; Ramon Vila, assistent de Cyrano; o Jordi Figueras, el comte envejós. Cal advertir que hi ha alternança de personatges i que alguns dels intèrprets es reparteixen en certs moments papers secundaris.

Escenes més fugaces donen joc a altres intèrprets com Babou Cham, Isaac Morera, Andrea Portella i la jove Emma Arquillué que, entre altres papers, protagonitza una breu escena molt personal com a violinista, en un muntatge que reserva els efectes de so i l'ambientació musical com a ingredients complementaris d'un delicat acompanyament per no destorbar la força extraordinària del text d'Edmond Rostand i que només es permet al final una interpretació coral amb l'himne gascó d'Occitània que broda el conjunt. Poques vegades, per aquests verals escènics, un auditori en ple es posa dempeus unànimament per aplaudir tota la companyia.

(1) Tràiler del «Cyrano de Bergerac», dirigit per Oriol Broggi (2012). (2) Tràiler del «Cyrano de Bergerac» portat al cinema per Jean-Paul Rappeneau i protagonitzat per Gérard Depardieu (1990). (3) Tràiler del«Cyrano de Bergerac», interpretat per Josep Maria Flotats i dirigit per Maurizio Scaparro (1985). (4) Himne d'Occitània, «Sa canta que cante».

«Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Núria Furió. Intèrprets: Boris Ruiz, Marissa Josa, Enric Auquer, Gemma Brió, Manuel Dueso, Xicu Masó, Joan Arqué, Pere Ventura i Aina Ripol. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel, Berta Riera i Annita Ribera. Ajudant direcció: Ferran Utzet. Direcció d'Oriol Broggi. Producció de La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 gener 2010. Primera reposició: desembre 2011. Segona reposició: 19 desembre 2012.

¿Què té Eduardo de Filippo (Nàpols, 24 maig 1900 - Roma, 31 octubre 1984) que fascina tant el teatre català? Si fem memòria, trobem, entre alguna altra, les posades en escena de 'La gran il·lusió', dirigida per Hermann Bonnín, el 1988, al Teatre Romea; 'L'art de la comèdia', dirigida per Jordi Mesalles, el 1992, al SAT; i 'Filomena Marturano', que Alfred Lucchetti, d'arrels napolitanes, va traduir i representar el 1995, a l'antic Teatre Goya, sota la direcció de Frederic Roda, i que en cinema, amb guió del mateix De Filippo, l'havia adaptat Vittorio de Sica, el 1964, però amb el títol 'Matrimoni a la italiana', amb Sophia Loren i Marcello Mastroianni.

Però, sobretot, arran de les dues posades en escena més recents, la d'ara, 'Natale...', i la que Sergi Belbel va dirigir, el 2002, amb ajudantia de direcció ja d'Oriol Broggi, al Teatre Nacional de Catalunya, 'Dissabte, diumenge, dilluns' —aquí també s'esmenta una vegada el ragout que es cuinava al TNC i se surt en un balconet imaginari a prendre l'aire, com allà—, em sembla que el discurs de l'autor napolità troba el seu millor pòsit en els espectadors que procedeixen d'orígens de les classes mitjanes catalanes, que han viscut la infància o l'adolescència dels anys cinquanta i seixanta en contacte amb gent de barris populars o en poblacions petites i hi veuen reflectides moltes de les reaccions, les actituds i les maneres de prendre's la vida que tenen, contràriament als espectadors de classes altes o més benestants que ho tenen encara com una assignatura pendent o ho veuen com una faula que els sona esperpèntica.

A 'Natale in casa Cupiello', aquesta airada popular napolitana, però passada pel filtre de l'airada catalana, és el primer que connecta amb els espectadors situats a banda i banda de les dues grades de la Biblioteca de Catalunya, sense la típica sorra del terra, esclar, i amb una escenografia central que representa l'habitatge modest de la casa on viu la família dels Cupiello.

Eduardo de Filippo és, quan ell vol, costumista, molt costumista. I és per aquest cantó per on l'ha explotat també Oriol Broggi. I per on l'ha encertada. Perquè si hagués volgut centrar-se només en el discurs i en el rerefons de tragicomèdia de l'obra, o s'hagués encapritxat a intel·lectualitzar-la, com que precisament, tant el discurs com la tragicomèdia, hi són a dins subtilment, el resultat hauria quedat diluït entre les bones intencions.

Oriol Broggi ha modelat com si fossin figures de pessebre cadascun dels personatges. I els ha situat en una mena de teatrí gegant, si es vol dir així, perquè hi apareguin i desapareguin els protagonistes per un túnel central com si fossin titelles, personatges de còmic o ànimes volàtils al servei d'una història que acaba esgarrapant els espectadors.

Picades d'ullet: el senyalitzador dels WC de la sala i el vestíbul on hi ha una copa de vi gentilesa de la casa deixat a posta al mig de l'escenari quan encara hi apareix per primera vegada en Cupiello i l'ha de retirar; l'oferta de gotets de cafè i pastetes als espectadors que no acaba de quallar del tot perquè les grades no permeten gaires moviments d'aquesta mena, però s'agraeix el gest tot i que un s'hagi de quedar amb la flaire cafetera que escampa Tommasino amb un flascó d'esprai; les converses entre acte i acte, mig en napolità, mig en catalanoitalià, d'alguns dels personatges amb els espectadors de primeres files; les aparicions fugaces en moments de desori escenogràfic del mateix Oriol Broggi, retirant algunes peces de l'utillatge —s'hi trenquen alguns plats— o la baixada a l'escenari del tècnic de llums i de so pidolant un cafetó a un dels personatges; el pessebre de molsa i de suro que creix i es desmunta i que és la joia de la corona de Luca Cupiello; l'escena dels tres reis falsos d'Orient felicitant la mamma; l'habitació i el llit que es despleguen i es tornen a muntar; la fugaç banda sonora de pròleg amb música de cantautor italià de l'època... Quina festa durant una hora i tres quarts!

¿I la companyia? Doncs, Oriol Broggi té la xamba de treballar amb actors i actrius, alguns dels quals repeteixen d'altres muntatges amb ell. I això, per força, al cap del temps, acaba creant una certa compenetració i complicitat. Per exemple, el personatge de Pasquallino, en el paper de l'oncle conco que viu a cals Cupiello, a casa del germà, tentinejant d'un costat a l'altre, hi fa un paper molt rodó entre rondinaire, malalt imaginari i reivindicador dels seus drets familiars; Ninuccia, la filla que ha trobat un bon partit, més gran que ella, comerciant i de casa bona, però que, després d'un casament forçat, en realitat de qui està enamorada és d'un jove pretendent que apareix per cals Cupiello just la vigília de Nadal, s'hi mou amb credibilitat sense arribar a una sofisticació falsa del personatge en el qual seria molt fàcil de caure; Nicola continua mantenint el seu paper de gendre ric de Luca Cupiello, que a vegades s'expressa sense paraules i, si no, ¿com s'explica que aguanti amb dignitat el sotrac que li cau al damunt quan descobreix que Ninuccia l'enganya i, al damunt, es troba amb la prova de l'adulteri al menjador mateix de cals sogres?

El triangle que porta la batuta de la trama està format per Luca Cupiello, napolità fins al moll de l'os, davant el pessebre, a la taula i al llit de mort; la mamma Concetta, mestressa de casa que fa la sensació que durant l'hora i tres quarts de funció no para trastejant i anant d'un lloc a l'altre fent la feina bruta de tots, tapant les misèries del fill jove i dropo, encobrint les flaqueses de la filla i aguantant la bonhomia del marit, en Luca Cupiello; i Tommasino, el nen que s'ha fet gran i no ho sap, amb un os a l'esquena, capaç de vendre's les sabates i l'abric de l'oncle per viure de l'aire del cel. I encara hi figuren el poeta del cafè ben torrat i veí de la casa i també el metge; una veïna que, sense ganes de xafardejar, observa en silenci tot el que passa a cals Cupiello; i Vittorio, el jove amistançat amb la filla casada del vell Cupiello.

Tots plegats munten un retaule familiar que engega lentament a ritme de matí fred, mandrós i amb els llençols enganxats al cos, que continua amb l'escalfor de la família que viu plegada però que no pot viure plegada, que es vol separar, que amenaça, que s'insulta, que s'estima, que surt, que marxa, que torna i que es retroba, i que acaba amb el desenllaç de l'últim badall en què Luca Cupiello beneeix com a pare, ja amb un peu a l'altre món —després d'un monòleg sobre les mongetes parlant a borbolls— allò que no es pot imaginar que hauria beneït mai en vida. Un final que arriba tintat de comèdia —que només es pot representar amb mestratge si no es vol que trontolli— i que tracta la petita tragèdia de fons sense que es noti el regust de l'amargor.

Quan cau el teló imaginari, tots els personatges de 'Natale in casa Cupiello' han fet prou mèrits per quedar inevitablement enregistrats en la memòria dels espectadors perquè, de la seva senzillesa, en raja un doll de tendresa i de contradicció que els fa humans, familiars i inoblidables.

Tràiler de l'espectacle estrenat el Nadal del 2010 amb el repartiment inicial integrat pels intèrprets: Pep Cruz, Marissa Josa, Bruno Oro,
Ramon Vila, Màrcia Cisteró, Carles Martínez / Xavier Serrano, Jordi Coromina, Noël Olivé i Joan Arqué.

«Luces de bohemia», de Ramón María del Valle-Inclán. Intèrprets: Lluís Soler, Manel Dueso, Camilo García, Berta Giraut, Marissa Josa, Jordi Martínez, Jacob Torres i Ernest Villegas. Escenografia: Oriol Broggi i Sebastià Brosa. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Riera. Ajudant vestuari i sastressa: Annita Ribera. So: Jordi Agut. Ajudants direcció: Ferran Utzet i Joan Maria Albinyana. Direcció: Oriol Broggi. Coproducció La Perla 29 i Festival Grec 2011. Biblioteca de Catalunya, Barcelona. Estrena: juny 2011. Reposició: 21 setembre 2012.

Que això que anomenen «Espanya» és una deformació grotesca de la civilització europea, no és un invent d'ara. Ja li ho va fer dir el dramaturg Ramón María del Valle-Inclán (Vanova de Arousa, 1866 - Santiago de Compostel·la, 1936), al seu personatge cec, en Max Estrella, en temps dels malanomenats feliços vint del segle passat. Però el fet és que els espectadors ho relacionen immediatament amb l'avui mateix. És la força del geni del dramaturg que des del seu present dibuixa l'esdevenidor del futur.

El gènere de l'esperpent és, en aquest moments, una bona escapatòria per fusionar teatre amb realitat. L'esperpent actual de l'espectacle ranci de la vella i fosca Espanya reviscolada en el segle XXI recobra, en el Max Estrella del segle passat, tot el seu esplendor. I si ja fa un parell de temporades que Oriol Broggi hi va apostar, probablement no es podia imaginar aleshores que l'aposta guanyaria en actualitat. La reposició d'aquesta tardor, doncs, a la Biblioteca de Catalunya, és més que oportuna, cosa que no ha de treure gens de mèrit a la bona feina de la companyia de La Perla 29 —hi ha hagut alguns canvis de repartiment en relació a l'estrena— que s'enfronta a un tabú del teatre espanyol amb la dignitat i des del bon ofici del teatre català.

L'espectacle deu tenir almenys una vintena llarga de personatges. Però se'ls ventilen, ara un ara un altre, només vuit intèrprets. Dels vuit, dos protagonistes que es repeteixen en cada diorama: Max Estrella, el cec, escriptor de vàlua (interpretat per Lluís Soler) i Don Latino, l'acompanyant i guia de Max Estrella (interpretat per Jordi Martínez).

Max Estrella és un rebel —diria que no arriba a «indignat»— que tira a tort i a dret contra la droperia del pseudoartista, la corrupció del poder, la naftalina de l'Acadèmia de la Llengua, la patètica actuació dels guàrdies d'ordre públic, les veus del seu amo de la premsa de paper de l'època... Rebel·lió, però amb causa, perquè ell mateix es veu engarjolat per una picabaralla de carrer enmig d'una borratxera per culpa de no aconseguir els drets que s'esperava per la seva novel·la, i accepta la recomanació de sortir de la comissaria perquè el seu nom intel·lectual, l'antiga amistat del ministre i el cop de mà del redactor del diari amic del règim donen el braç a tòrcer per la seva llibertat. A punt de morir, Max Estrella, el rebel, accepta l'almoina —un feix de bitllets— del poder perquè el ministre és amic de joventut. Ningú no pot dir mai d'aquesta almoina no en viure, cosa que encara fa més lúcida la visió futurista de Ramón María del Valle-Inclán.

Tot això, si Oriol Broggi i la companyia de La Perla 29 ho agafessin per la vena intocable de la tradició teatral valleinclanesca podria ser incomprensible per als espectadors de consum ràpid d'avui en dia. Però la posada en escena a la Biblioteca de Catalunya ho transforma en un espectacle viu, entenedor, sense trencaments i amb una mirada des de fora, amb la distància del temps i el filtre d'entrecultures.

Per això, Oriol Broggi es permet una introducció de fons amb notes musicals d'Ovidi Montllor o una altra ullada amb fragments inserits de versos espanyols que recorden la interpretació del Paco Ibáñez dels seus millors bons temps o un parell de picades d'ullet de collita pròpia amb l'obrer d'origen català i alguna expressió clarament exposada al deix inconfusible del parlant no castellà. I de la mateixa manera, el Madrid més castís i sobreexplotat de 'Luces de bohemia' queda sepultat enntre els grans de sorra de l'habitual escenografia de la Biblioteca de Catalunya i només treu el nas de tant en tant, fugaçment, com ho faria segurament un bon gallec trasplantat a la Puerta del Sol. I potser com ho faria també el dramaturg Ramón María del Valle-Inclán, si ara aixequés el cap i descobrís enfurismat que un segle, a vegades i segons on, sí que passa en va com si no hagués passat.

«Un viver de perles Broggi». Article d'opinió sobre la programació més recent de la productora La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi i els projectes que aquest director té per a la temporada 2012-2013, tant amb espectacles en gira, com en reposicions al Teatre Romea i a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya.

Si hi ha una productora teatral que s'ha significat en les últimes temporades amb una sèrie d'espectacles molt ben rebuts per una legió d'espectadors aquesta és La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi, i que ha tingut, entre altres mèrits, l'encert de convertir la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, en un espai teatral que, sense gaires artificis, converteix la ficció escènica en un brou ple d'imaginació a través de l'expressió i la paraula.

La demostració de tot això és la programació que La Perla 29 preveu per a la temporada 2012-2013, a punt de començar. Només engegar la represa, l'obra 'Luces de Bohemia', de Ramón María del Valle-Inclán, es reposarà a la Biblioteca de Catalunya del 19 de setembre al 2 de desembre. El personatge de Max Estrella mostrarà de nou la seva incertesa entre la vida ordenada i l'antisistema, entre la bohèmia i l'obediència.

Mentrestant, l'obra 'Incendis', de Wajdi Mouawad, en traducció de Cristina Genebat, que es va estrenar al Teatre Romea el mes de febrer, farà una girà per una trentena d'escenaris catalans, un fet insòlit en aquest moment perquè els programadors municipals tenen, sisplau per força, el cadenat de la caixa ben tancat.

El mes de desembre, tocant a Nadal, La Perla 29 recuperarà un dels seus muntatges més populars, 'Natale in Casa Cupiello', d'Eduardo de Filippo, en traducció de Núria Furió i, com que es va estrenar el 2010, ara amb canvis en el repartiment que compta amb nou intèrprets, sis dels quals s'hi incorporaran de nou, com per exemple Boris Ruiz que substituirà Pep Cruz en el personatge de Lucarié, el pare de la família Cupiello que en la llunyana versió italiana d'estrena es va reservar el mateix autor, Eduardo de Filippo.

Fent doblet, el mateix mes de desembre, i també coincidint amb les festes nadalenques, l'obra 'Incendis', de Wajdi Mouawad, es reposarà al mateix Teatre Romea on es va estrenar, amb Clara Segura, Julio Manrique, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Clàudia Font, Xavier Ricart, Xavier Ruano, en un espai sorrenc que transforma considerablement l'habitual escenari i la platea frontal del Romea.

I també durant el mes de desembre, Oriol Broggi entrarà al Centro Dramático Nacional (CDN), al Teatro Valle-Inclán de Madrid, amb l'obra més recent de la companyia, 'Cyrano de Bergerac', d'Edmond Rostand, amb Pere Arquillué com a protagonista i versió castellana. La traducció catalana de Xavier Bru de Sala tornarà als escenaris catalans el gener, primer en una gira per Catalunya i, per als que no van poder assistir a la seva estrena perquè les entrades es van esgotar ràpidament, es reposarà a la mateixa Biblioteca de Catalunya durant el març i abril de l'any vinent.

No hi ha, a hores d'ara, doncs, en l'àmbit teatral català, un director que, des de la iniciativa privada i productora pròpia, pugui mantenir quatre grans espectacles que han tingut no només el favor fidel del públic sinó també el de la crítica especialitzada. Oriol Broggi i la seva companyia viuen un dolç particular Segle d'Or que ha fet de La Perla 29 un viver d'ostres farcit de pedres precioses.

«Luces de Bohemia» es reposa a la Biblioteca de Catalunya el 19 de setembre.

«La presa», de Conor McPherson. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Montse Germán, Ramon Vila, Jordi Coromina, Armand Villén i Òscar Intente. Il·luminació: Guillem Gelabert. Escenografia i figurins: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Elisenda Pérez. Espai sonor: Oriol Broggi. Vestuari: Maura Nylon. Direcció: Ferran Utzet. Producció La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 26 març 2011.

Tot just dos anys després que fos escrita el 1997, l'autor irlandès, Conor McPherson (Dublín, 1971), va estrenar la primera versió catalana de 'La presa (The Weir)', dirigida per Manel Dueso, al Teatre Romea. Com el bon vi, o en aquesta ocasió hauríem de dir com el bon whisky, l'obra ha envellit en aquests dotze anys i el seu regust de bóta vella encara la fa més agradable al paladar.

A més, ambientada en la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya on s'ha muntat una mena de taverna rural irlandesa, el clima i el tuf de fortor de beguda encara s'impregna més als narius. Els espectadors es troben, com els cinc personatges, dins la taverna —a les grades, esclar, tot i que estic segur que tindrien ganes de participar de l'obra asseguts, si fos possible, en diverses taules de la taverna— i el seu camp de visió és el de tot l'interior del local, amb una barra plena de pols que el taverner neteja visiblement quan acaba d'obrir, amb una rastellera d'ampolles de licor a les prestatgeries de la paret, amb records fotogràfics del poble penjats en marcs antics a la paret, amb tamborets gastats de tant seure-hi, taules de fusta, una butaca vella i una estufa de llenya, i amb la porta vidriera que dóna a l'exterior, una població del nord-est d'Irlanda, indret on els intèrprets i el director diu que han fet un treball de camp per trepitjar i amarar-se del territori, i on van descobrir, sembla, la presa de la infància de l'autor i el paratge agrest on tot comença i acaba entre prats i penya-segats.

El repte de la companyia que s'enfronta a 'La presa' és aconseguir superar la volguda falta d'acció que té la trama i dotar de credibilitat els cinc personatges que es troben en l'espai tancat de la taverna. Es tracta de tres caricatures dels irlandesos rurals, un mecànic de carretera que ha perdut clientela des que han fet una autovia a prop del poble, un manetes que fa feines quan convé i per a qui convé, i el taverner, que és propietari d'algunes terres on no hi fa res i que viu pendent de dues germanes que volen que vengui part del patrimoni. Els tres representen el caràcter rural de l'home que ha renunciat a la fugida cap a la gran ciutat i que se sent arrelat a la terra on ha viscut sempre. Els altres dos personatges són un antic veí i amic de joventut que s'ha enriquit fent negocis a ciutat, propietari d'una cadena d'hotels, i que ha acompanyat al poble una jove professora de Dublín que s'hi vol instal·lar com a llogatera per encerclar amb pany i clau el seu misteri.

Com en tot ambient reclòs, l'arribada d'un element extern és el que fa que es disparin certs ressorts d'autodefensa i també de seducció. Tothom ha de fer veure què és el que no és. I tothom ha de rastrejar en el seu fons per enfortir la seva presència davant de la nouvinguda.

És així com 'La presa' transcorre al llarg de dues hores que són les dues hores reals des que el mecànic entra a la taverna quan encara no hi ha els llums oberts i fins que en surten tots plegats perquè el vespre ha enfosquit l'exterior, després d'una estona de vent fort i unes ràfegues de pluja i fred. Els elements meteorològics creen el clima naturalista de la posada en escena. Els elements psicològics dels personatges creen el clima de tensió, de velles rancúnies, d'enveges no dites, d'històries ancestrals que malgrat la seva pàtina de sobrenatural acaben convertint-se en certes.

En realitat, 'La presa' amaga dins la trama un collage de relats fantasmagòrics i populars que cadascun dels personatges acaba explicant com un conte a la vora de l'estufa. Són escenes en què el monòleg deixa en penombra la sala, contràriament del que passa quan el diàleg entre els protagonistes és viu i es va encenent i pujant de to anant del taulell a les tauletes i de les tauletes al taulell i fent una ronda rere l'altra.

No ho dic pas jo, ho diu el director Ferran Utzet, que ha tractat 'La presa' amb dits d'orfebreria per no esmicolar ni el llenguatge que ha adaptat la traducció de Joan Sellent ni desviar del seu perfil cadascun dels personatges: "A 'La presa' —diu el director— poca cosa més hi passa. No hi ha acció. No hi ha històries d'amor, ni xantatges, ni venjances, ni bons i dolents". Però sí que hi ha els quatre actors i l'actriu que enlairen cadascun dels personatges. La rudesa de Jack, el mecànic (Ramon Vila) que de fet és qui porta la batuta de l'obra; la pretesa bona fe del manetes Jim (Òscar Intente) que amaga la memòria que té i el testimoni dels fets que es voldrien oblidar; la serenitat del taverner Brendan (Armand Villén) que s'enforteix amb un cert estoïcisme, empresonat com se sent en l'obligació de mantenir la taverna oberta per a quatre gats; el bocamoll i fatxenda Finbar (Jordi Coromina) que es deixa trair per la llenguallarga que tragina i que no mesura fins on pot burxar en la ferida dels altres; i l'actitud, en principi, expectant de la jove Valerie, i finalment protagonista i reveladora d'allò que els uneix a tots. Cinc interpretacions mil·limètriques que es reforcen amb un llenguatge col·loquial i que fa de pont entre el parlar rural irlandès i el parlar rural català.

Ferran Utzet ha acostat els personatges als espectadors d'avui i d'aquí. Però no s'ha desarrelat de l'aroma irlandesa. El que sí que ha fet és que, en les seves intervencions, tant el mecànic Jack, com el manetes Jim com el taverner Brendam —els tres solters per vocació— i, per extensió, el fatxenda casat Finbar i la jove llogatera Valerie que ve de Dublín, respirin com respirarien cinc personatges de l'interior de Catalunya quan el poble es queda mig buit a l'hivern i quan els turistes d'estiu només són un núvol passatger que ve d'un altre lloc i que amb prou feines s'entén el que diuen, com els grups d'alemanys que viatgen a la presa irlandesa recreada per l'autor Conor McPherson.

Els espectadors s'han de deixar endur, doncs, per aquests personatges, la seva manera de dir i la seva manera de reaccionar davant la jove nouvinguda. S'han de deixar embadocar per les històries fantàstiques del passat que expliquen. S'han de deixar enganyar per la fatxenderia de l'irlandès de negocis que, avui en dia, si Conor McPherson hagués acabat d'escriure l'obra, potser seria un arruïnat promotor immobiliari atrapat per la crisi que ha deixat Irlanda sota les tenalles de la intervenció europea i els esquelets dels habitatges inacabats i malmesos lentament pel clima dur de l'illa.

I finalment, els espectadors s'han de deixar sorprendre també per la història que amaga la jove dublinesa nouvinguda, esclar, que no només desvela per què ha decidit aïllar-se del món urbà sinó com es reconcilia amb ella mateixa entre personatges frustrats i solitaris, amb una càrrega que tots arrosseguen en silenci i com acaben trobant plegats una lluerna de consol en una vesprada de taverna. "Com m'he alegrat de coneixe't, Valerie...", diuen tots. "Demà a tres-quarts de nou!", crida el mecànic Jack al manetes Jim, perquè tot tornarà a començar, mentre el taverner Brendan posa les claus al pany, un vespre més, i apaga els llums de la taverna.

«La mort d'Ivan Ilitx», de Lleó Tolstoi. Adaptació d'Oriol Broggi i Jeroni Rubió. Intèrprets: Òscar Muñoz, Pilar Pla, Elvira Prado i Jacob Torres. Veus en off: Bruno Oro Pichot i Moisès Broggi. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Berta Riera. Projeccions: Jordi Llorenç / Musoles. Coreografia: Ana Pérez. Direcció: Oriol Broggi. Direcció: Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 10 febrer 2011.

Lleó Tolstoi (1828-1910) va escriure 'La mort d'Ivan Ilitx' a finals de la seva trajectòria literària, el 1886. Al costat de novel·les com 'Guerra i pau' o 'Anna Karènina', aquest relat és una peça breu que reflecteix en la ficció una part de les circumstàncies personals del mateix autor. Després d'un matrimoni amb tretze fills i d'una vida marcada sovint per la temptació del suïcidi, la seva ideologia de caràcter anàrquic i pacifista i la seva visió poc conformista de la mort, li va provocar, arran precisament de la publicació d'aquest relat, l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.

El director Oriol Broggi recupera la veu de Lleó Tolstoi en aquesta adaptació estrenada el 2005 a la Sala Beckett i que mostra el pensament d'un funcionari de justícia, jutge, que ha aconseguit alguns dels seus objectius, malgrat que forma part de la massa mediocre que s'ha enriquit sota els privilegis de la classe benestant i privilegiada de Sant Petersburg.

L'enfrontament amb el primer dolor i la mort que truca a la porta fa que Oriol Broggi reinterpreti el discurs de Tolstoi inserit en la realitat contemporània, tan enfrontada a la malaltia, l'allargament artificial de la vida i l'acceptació final de la mort. Per això, paral·lament a la representació, el director ha organitzat unes sessions paral·leles de taules rodones amb professionals de la medicina, del teatre i del cinema per reflexionar sobre aquests aspectes.

No cal dir que Oriol Broggi se sent com a metge dins la bata blanca en aquest espectacle, ni que sigui per la seva relació familiar amb il·lustres del gremi que no ha desaprofitat perquè el venerable Moisès Broggi, avi del director —cent anys llargs d'història i lucidesa sense fissures!— hi aporta la seva veu en off com a metge de família en alguns moments del relat.

Broggi ha distribuït el discurs de la seva adaptació entre tres intèrprets, cosa que evita, esclar, que es quedi ancorat en un monòleg que resultaria igualment atractiu per la riquesa de les idees que s'hi exposen, però més feixuc per als espectadors. Una solució que, tenint en compte que l'espectacle data de cinc anys enrere, ha utilitzat també recentment Joan Ollé en 'El quadern gris', de Josep Pla. Els tres intèrprets de Broggi mantenen en el llistó alt la veu de Tolstoi que desgranen sobre un espai que deixa entreveure encara la típica sorra broggiana de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, un tapissat de rajola vermella i una escena central hexagonal que, amb una mica d'imaginació, aparenta la forma d'un taüt gegantí, d'acord amb la mort que plana de fons.

A més, Broggi hi ha afegit un quart intèrpret, una pianista, ballarina i cantant (Elvira Prado) que fa les funcions de la Dama de la Mort que es presenta davant d'Ivan Ilitx. Una adaptació teatral, si és lliure com aquesta, és també un complement del text original. Per tant, qui vulgui experimentar la lectura completa del relat de Lleó Tolstoi, ho pot fer, per exempe, amb l'edició que Quaderns Crema en va publicar el 2002.

En el muntatge, Oriol Broggi ha barrejat una introducció en off, no pas breu, uns retalls de projecció cinematogràfica, una suau composició musical al piano de fons i una agosarada representació de l'esmentada Dama de la Mort que, lluny de la imatge tenebrosa del mantell i la dalla, es marca un taconeig aflamencat abans d'emportar-se cap al seu cau els tres intèrprets en què es desdobla el personatge d'Ivan Ilitx. Una manera, segurament, de transcendir la mort amb alegria, que ja requereix una bona disposició i una ferma vocació per part de qui li toca fer l'últim badall.

«Copacabana». Idea original: Sergi Ots. Guió i creació: Emilie De Lemos i Sergi Ots. Intèrprets: Natàlia Méndez, Emilie De Lemos i Sergi Ots. Coreografia: Sheila Ferrer. Disseny i construcció escenografia: Jordi Dorado. Vestuari i complements tèxtils: Espe Pascual. So: Erin Ruiz. Il·luminació: Quim Aragó i Francis Baena. Efectes especials: Marcos Díaz. Assessor culinari i disseny menú: Víctor Quintillà. Direcció: Sergi Ots. Companyia Ponten Pie. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 7 novembre 2010.

L'espectacle 'Copacabana' me n'ha fet tornar a la memòria un altre que fa quatre anys va portar a Barcelona la companyia Dromesko i els Germans Forman en una barraca de fusta instal·lada a la plaça Margarida Xirgu, davant del Teatre Lliure. 'La baraque', es deia el xou. En aquell espai, s'hi encabien uns 150 espectadors, en taules de fusta d'antiga taverna. La cosa durava unes quatres hores i el premi a la constància era, sobretot, a més dels números de varietats i música, un plat de sopa calenta cuinada en un calderot.

Dic que l'actual 'Copacabana' m'ho ha recordat perquè els espectadors que entrin a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya es trobaran amb una proposta, salvant les distàncies, bastant similar a aquella. Aquí s'hi admeten només 90 espectadors. I es distribueixen en taules rodones, de cadires entapissades nobles que tene l'aire d'una nissaga vinguda a menys i que sembla que s'hagin trobat perdudes pels Encants. La durada de 'Copacabana' és més breu, una hora i quart, aproximadament, però els fogons també hi són. I si no hi ha sopa és perquè els que s'encarreguen del restaurant entaranyinat d'un vell circ també caigut en desgràcia no tenen ni per comprar pipes.

L'espectacle, ideat per Sergi Ots —actor polifacètic que ha treballat al Cirque du Soleil, a Comediants, a La Fura dels Baus i també al Gran Teatre del Liceu— barreja gastronomia de petit gourmet, alenades de circ, ombres xineses, titelles amb objectes, mim, números de clown, revista musical i teatre gestual. S'hi escolta una suggerent banda sonora. S'hi senten molt poques paraules, però és com si s'hi parlés molt perquè ben sovint, com passa a a la vida real, els gestos valen més que mil paraules.

La Rita, la Laura i en Marco són tres joves cuiners que sembles fugits d'alguna de les escoles d'hostaleria que tan abunden actualment gràcies al boom de la cuina minimalista. Els tres són hereus de qui va ser un antic i reconegut xef d'un circ que va replegar la carpa. Després d'una vida nòmada, els tres joves s'han establert en una ciutat europea i han obert un restaurant en un local perdut dels afores sense gaire fortuna. Els comensals no hi acudeixen. I quan tot sembla ja perdut, un vespre, en obrir la porta del seu Copacabana, es troben amb uns noranta aspirants a agafar taula i sense reserva prèvia.

La trama comença fora de l'espai escènic on també acaba, sense demanar aplaudiments, quan ha transcorregut l'improvisat sopar. Com que no hi ha rebost per a tanta gent, els tres marmitons han d'esmolar la imaginació per canviar el menú —i el preu!— i reaprofitar els pocs ingredients que tenen fent que —com qui aconsegueix allò dels pans i dels peixos— arribi a tothom.

Crispetes al curry, carpaccio de formatge, espaguetis amb samfaina, copa de mousse de xocolata i, per beure... aigua de l'aixeta. Un pensa que el tan rememorat aquests dies Antoni Gaudí per la seva obra arquitectònica, que precisament va morir, aviat farà cent anys (1926) en una d'aquestes naus gòtiques de l'antic Hospital de la Santa Creu, després d'haver-hi ingressat com un desconegut pòtol arran de l'accident del tramvia, hauria estat més que content amb un menú com el de Copacabana.

L'atractiu de l'espectacle, que es podria encasellar dins la línia de nous llenguatges teatrals o noves dramatúrgies, segons algunes de les distincions que ha rebut des de la seva estrena, consisteix en l'elaboració en directe, en una cuina de dos fogons, cadascun d'aquests plats. A jutjar per com els tres atrafegats cuiners s'hi esmercen, pot fer la impressió que el resultat gastronòmic no sigui precisament de ganivet i forquilla. El cas és que, poc i bo, en aquesta ocasió, donen excel·lent, i són escassos els espectadors que es resisteixen a no picar cadascun dels plats que, amb tota la voluntat del món, els tres joves cuiners porten taula per taula.

Com a rerefons de l'argument de 'Copacabana' hi ha també la lectura que es pot fer de la nostàlgia que els tres descendents del seu xef avantpassat tenen del circ. El teatrí de titelles, els retallables, les ombres xineses, l'home autòmat, la corista que en té prou amb una pantalla de llum de peu per fer-se amb un tapall de les vergonyes, les insinuacions típiques dels clowns amb alguns dels espectadors, l'enamorament o l'encapritxament per a algú a qui han clavat l'ull des del primer moment... La majoria dels números que es fan entre plat i plat recorden allò que probablement devia ser la nineta dels ulls dels seguidors d'una època del teatre de barraca. I és aquí on amb 'Copacabana' se m'ha fet el paral·lelisme entre aquesta mena de "barraca" que ha donat a conèixer com a primer espectacle la companyia creada per Sergi Ots i aquella altra "barraca" de fa quatre anys.

Malgrat les dificultats que tenen les noves propostes per convèncer un públic que no forçosament ha de ser jove i nou sinó que només cal que estigui encuriosit per experimentar noves sensacions filtrades pel teatre, l'espectacle 'Copacabana' es mereix congregar cada funció a la nau de la Biblioteca de Catalunya els noranta espectadors admesos, ni un més ni un menys, entre altres coses perquè, si sobrepassessin el nombre, a l'hora del menú, tocaria a una crispeta per cap, mig got d'aigua, un pessic de carpaccio, mitja dotzena d'espaguetis i una culleradeta de mousse de xocolata. De la mateixa manera que diuen que la confitura es troba en el pot petit, també en la senzillesa escènica hi ha sovint el bon teatre.

«La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Col·laboració en la dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrprets: Julio Manrique, Carme Pla / Clara Segura, Ramon Vila, Carles Martínez / Marc Martínez, Marc Rodríguez, Aida de la Cruz i Jordi Rico. Espai escènic: Oriol Broggi. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 12 juny 2009. Reposició: 5 maig 2010.

Ser o no ser, aquest és el dilema. Sembla com si el director Oriol Broggi s'hagi apuntat a les mil i una interpretacions que al llarg del temps s'han fet d'aquesta expressió del personatge de ficció de William Shakespeare més conegut i s'hagi proposat, amb les seves opcions teatrals, presentades entre l'escenografia de pedra —no pas de cartró— de la nau de la Biblioteca de Catalunya, una manera de ser... o de no ser, perquè, en teatre, com a la vida, aquest, només aquest, continua sent el dilema.

Ja sabem que la veu popular és traïdora i, quan arriba el moment, s'espera aquella versió que diu "aquesta és la qüestió", si més no perquè soni més o menys com l'original anglès. El traductor Joan Sellent —gairebé se'l podria qualificar ja com "el traductor" perquè és present en la majoria de les millors obres teatrals presentades recentment en català— opta per "dilema", que reflecteix molt millor la tria entre dues opcions, contràriament a "qüestió", que significa més aviat un punt a aclarir.

El príncep Hamlet, immers en la seva bogeria visionària, es planteja triar, escollir, no sembla que vulgui aclarir res. I per això, entre alguns dels seus dubtes, es pregunta: "¿És més noble sofrir calladament els cops i les fletxes d'una sort indigna, o alçar-se en armes contra un mar d'adversitats i eliminar-les combatent?"

Diu Joan Sellent que l'arma de Hamlet no és la daga ni l'espasa: és la paraula. I afegeix: "Una arma multiús que serveix d'antídot contra la neurosi depressiva que persegueix Hamlet i que li serveix d'antídot per combatre l'hostilitat de l'entorn, per desconcertar el personal i per enlluernar l'espectador."

És això. Enlluernar l'espectador. Enfrontar-se a una posada en escena de 'Hamlet' sense tenir en compte la força de la paraula és enfonsar el mateix 'Hamlet' que es vol venerar. I Oriol Broggi no ha volgut córrer el risc de prescindir d'aquesta arma de la qual parla el traductor Sellent. Per això ha deixat reposar la mirada contemporània que fa sobre el príncep Hamlet en la paraula, en un espai de la nau gòtica, aquesta vegada més reduït que en altres muntatges, però sense prescindir del terra sorrenc de cavallerissa, posant-hi una mica de foc —escena mig de bruixeria—, una mica d'aigua, només una mica, i un fons de pantalla que tant serveix per esbossar el paisatge ple de núvols d'Elsinor com una projecció en blanc i negre d'un joc teatral que sembla de criatures.

Amb set intèrprets, només set, número màgic, Oriol Broggi aconsegueix crear una atmosfera de gran companyia. Al costat dels principals personatges: el mateix Hamlet, la seva mare i reina Gertrudis, l'oncle i rei Claudi, el conseller reial Poloni, Horaci, Laertes i Ofèlia... hi ha cavallers, comediants, cortesans, soldats, missatgers, enterramorts, oficials, dames, el duet imprescindible Rosencrantz i Guildenstern i, esclar, l'espectre del pare de Hamlet, entre altres espectres que de tant en tant hi apareixen, recordant els personatges que es perden pel camí de la tragèdia.

Tot plegat s'embolcalla d'un rerefons musical simbòlic que tant relaciona el món d'Elsinor amb l'actualitat com relliga les referències més contemporànies amb el passat. Per exemple, quan es parla de la invasió de Polònia, travessant Dinamarca per aconseguir després territoris més ambiciosos, sona de fons, suaument, en directe, a càrrec del músic de la troupe, la tonada de la cançó emblemàtica del nazisme, Lili Marleen.

Però encara hi ha altres picades d'ullet, com una referència al dramaturg Tom Stoppard, amb un passatge de l'obra 'Rosencrantz i Gildernstern són morts', que la mateixa companyia de La Perla 29 i Oriol Broggi van presentar fa quatre anys en el Festival Shakespeare de Santa Susanna. "¿Se'n recorden?", sembla que volen dir als espectadors.

Oriol Broggi ha optat també per presentar els personatges principals en una caracterització intemporal: camises blanques, vestits, diuen, Antoni Miró, estètica Adolfo Domínguez... Només es dibuixa l'origen clàssic en segons quins personatges secundaris, a vegades, simplement amb una capa negra o amb un guardapols de camàlic, dependent de queviures o saltataulells.

Tintar la tragèdia amb pinzellades d'humor és una de les apostes arriscades d'aquest 'Hamlet'. Segurament que per aconseguir també, com deia abans Joan Sellent, desconcertar el personal. ¿Es pot arribar a riure amb Hamlet? ¿És permès fer-ho, mal que sigui esbossant algun somriure en la foscor?

Precisament aquests canvis anímics sobtats són una de les característiques del muntatge. Passar de la tragèdia a la comèdia, de la comèdia a la farsa, de la farsa a l'obra contemporània gairebé frívola, però sempre apuntalant cada registre en la columna vertebral del text de 'Hamlet', de la paraula.

El que queda també en la memòria de l'espectador d'aquest muntatge és la interpretació de cadascun dels personatges. Hi ha una escena, gairebé de xiuxiueig, entre l'espectre de Hamlet pare i fill extraordinària. Una altra escena de Hamlet, possessiu, amb la reina mare, insuperable. Una escena de la cort, amb Ofèlia cantant, esclatant en plors, de gran tensió. L'escena del fossar, amb els enterramorts i la imprescindible calavera en qualsevol muntatge de 'Hamlet', molt ben resolta, estèticament de les que marca empremta. Algunes escenes en anglès. I l'escena dels comediants, que posen en evidència la falsedat del rei Claudi, en italià.

Tot plegat, reforçat pels set intèrprets, que hi deixen la pell i que ofereixen algunes de les sorpreses d'un muntage que no fa concessions al temps —dues parts d'una hora quaranta i una hora deu, respectivament—, però que fan que el temps passi com una alenada, com si res.

Julio Manrique fa el seu Hamlet, com si partís de zero, i per això és un Hamlet singular, diferent, tot i que és agosarat parlar de diferències en un personatge que ha tingut múltiples interpretacions, tant en escena com a la pantalla. Ell el fa visceral, gairebé de carrer, d'avui mateix, ple d'incerteses, incapaç de fugir del remolí de la bogeria que li serveix de cuirassa en una situació que li sembla en realitat un somni.

Per als espectadors més assidus dels escenaris catalans i eclèctics, descobrir Carme Pla, una de les actrius fundadores de la companyia de T de Teatre, fent aquí de Gertrudis, la mare reina, és tota una sorpresa i una demostració de la capacitat de canvi de registre d'una actriu que simplement s'hi mou esplèndida, molt poc reina, per entendre'ns, sense afectacions falses que s'han vist en segons quins altres muntatges.

Carles Martínez s'emporta una de les millors experiències en un multipaper que l'obliga a fer, per exemple, d'espectre del pare de Hamlet —magnífic—, d'enterramorts —vis còmica insuperable—, o de Poloni —murrieria de capa i espasa.

Ramon Vila, entre altres papers secundaris, com la resta de la companyia, marca el to maquiavèlic i poderós del rei Claudi, amb un discurs consistent, que reforça el text, que arriba directament a la pell dels espectadors.

Marc Rodríguez i Jordi Rico s'hi aboquen a fer tots els papers de l'auca, des d'Horaci —que introdueix també l'obra— i Laertes, a la parella, en moment de pallassos de pista, de Rosencrantz i Guildenstern, fins a altres de secundaris que els exigeixen també una caracterització especial, ja sigui fent d'enterramorts o fent de camàlic.

Finalment, la jove actriu Aida de la Cruz crea el personatge d'Ofèlia que creix i creix en la mesura que es destrueix progressivament per dins, amb escenes que transmeten el corrent enrampant de l'emoció entre les grades del públic, per cert, aquesta vegada, situat a tres bandes, molt a tocar de la sorra d'Elsinor, formant part també d'una ciutadania anònima que, en la penombra, contempla la incertesa històrica i la fatalitat de la tragèdia sota la impotència de no poder-hi fer res, com si, igualment que el príncep Hamlet, es plantegés també: ser o no ser, aquest és el dilema.

«Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo. Traducció de Núria Furió. Intèrprets: Pep Cruz, Marissa Josa, Bruno Oro, Ramon Vila, Màrcia Cisteró, Carles Martínez / Xavier Serrano, Jordi Coromina, Noël Olivé i Joan Arqué. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Coproducció: La Perla 29 i Centre Arts Escèniques de Reus (CAER). Direcció d'Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 24 gener 2010.

De la mateixa manera que diuen que tots els sants tenen vuitada, es podria dir que el Nadal també en té. Almenys això és el que s'ha proposat aquesta vegada Oriol Broggi que, amb la seva nova producció, 'Natale in casa Cupiello', l'ambient entranyable, i mai més ben dit, del Nadal, té vida allargada, de moment, fins a tocar de la primavera.

Però, aquest 'Natale...' és, pel que sembla, el principi del final del seu compromís a fer de l'antiga nau de la Biblioteca de Catalunya un espai teatral que ha conquerit un seguit d'èxits escènics durant cinc anys i que, si no hi canvi de plans, continuarà el maig amb la reposició del seu últim 'Hamlet', amb Julio Manrique, i acabarà el juliol, amb l'estrena, ja dins el Grec 2010, d'una altra obra d'Eduardo de Filippo, 'Questi fantasmi', aquesta, en doble versió: italiana i catalana.

Però, sobretot, arran de les dues posades en escena més recents, la d'ara, 'Natale...', i la que Sergi Belbel va dirigir, el 2002, amb ajudantia de direcció ja d'Oriol Broggi, al Teatre Nacional de Catalunya, 'Dissabte, diumenge, dilluns' -aquí també s'esmenta una vegada el ragout que es cuinava al TNC i se surt en un balconet imaginari a prendre l'aire, com allà-, em sembla que el discurs de l'autor napolità troba el seu millor pòsit en els espectadors que procedeixen d'orígens de les classes mitjanes catalanes, que han viscut la infància o l'adolescència dels anys cinquanta i seixanta en contacte amb gent de barris populars o en poblacions petites i hi veuen reflectides moltes de les reaccions, les actituds i les maneres de prendre's la vida que tenen, contràriament als espectadors de classes altes o més benestants que ho tenen encara com una assignatura pendent o ho veuen com una faula que els sona esperpèntica.

Picades d'ullet: el senyalitzador dels WC de la sala i el vestíbul on hi ha una copa de vi gentilesa de la casa deixat a posta al mig de l'escenari quan encara hi apareix per primera vegada en Cupiello i l'ha de retirar; l'oferta de gotets de cafè i pastetes als espectadors que no acaba de quallar del tot perquè les grades no permeten gaires moviments d'aquesta mena, però s'agraeix el gest tot i que un s'hagi de quedar amb la flaire cafetera que escampa Tommasino amb un flascó d'esprai; les converses entre acte i acte, mig en napolità, mig en catalanoitalià, d'alguns dels personatges amb els espectadors de primeres files; les aparicions fugaces en moments de desori escenogràfic del mateix Oriol Broggi, retirant algunes peces de l'utillatge -s'hi trenquen alguns plats- o la baixada a l'escenari del tècnic de llums i de so pidolant un cafetó a un dels personatges; el pessebre de molsa i de suro que creix i es desmunta i que és la joia de la corona de Luca Cupiello; l'escena dels tres reis falsos d'Orient felicitant la mamma; l'habitació i el llit que es despleguen i es tornen a muntar; la fugaç banda sonora de pròleg amb música de cantautor italià de l'època... Quina festa durant una hora i tres quarts!

¿I la companyia? Doncs, Oriol Broggi té la xamba de treballar amb actors i actrius, alguns dels quals repeteixen d'altres muntatges amb ell: Pep Cruz, Ramon Vila, Màrcia Cisteró, Carles Martínez... I això, per força, al cap del temps, acaba creant una certa compenetració i complicitat. Per exemple, em sembla que Ramon Vila (Pasquallino), en el paper de l'oncle conco que viu a cals Cupiello, a casa del germà, tentinejant d'un costat a l'altre, hi fa un paper molt rodó entre rondinaire, malalt imaginari i reivindicador dels seus drets familiars; Màrcia Cisteró (Ninuccia), la filla que ha trobat un bon partit, més gran que ella, comerciant i de casa bona, però que, després d'un casament forçat, en realitat de qui està enamorada és d'un jove pretendent que apareix per cals Cupiello just la vigília de Nadal, s'hi mou amb credibilitat sense arribar a una sofisticació falsa del personatge en el qual seria molt fàcil de caure; Carles Martínez (Nicola) -en algunes funcions el substitueix Xavier Serrano- continua mantenint el seu paper de gendre ric de Luca Cupiello, que a vegades s'expressa sense paraules i, si no, ¿com s'explica que aguanti amb dignitat el sotrac que li cau al damunt quan descobreix que Ninuccia l'enganya i, al damunt, es troba amb la prova de l'adulteri al menjador mateix de cals sogres?

El triangle que porta la batuta de la trama està format pep Pep Cruz, tot un Luca Cupiello fins al moll de l'os, davant el pessebre, a la taula i al llit de mort; Marissa Josa (la mamma Concetta), mestressa de casa que fa la sensació que durant l'hora i tres quarts de funció no para trastejant i anant d'un lloc a l'altre fent la feina bruta de tots, tapant les misèries del fill jove i dropo, encobrint les flaqueses de la filla i aguantant la bonhomia del marit, en Luca Cupiello; i Bruno Oro (Tommasino), el nen que s'ha fet gran i no ho sap, amb un os a l'esquena, capaç de vendre's les sabates i l'abric de l'oncle per viure de l'aire del cel.

I encara hi figuren Jordi Coromina, que fa doblet en el paper de poeta del cafè ben torrat i veí de la casa i també en el de metge; Noël Olivé, una veïna que, sense ganes de xafardejar, observa en silenci tot el que passa a cals Cupiello; i Joan Arqué (Vittorio), el jove amistançat amb la filla casada del vell Cupiello.

Tots plegats munten un retaule familiar que engega lentament a ritme de matí fred, mandrós i amb els llençols enganxats al cos, que continua amb l'escalfor de la família que viu plegada però que no pot viure plegada, que es vol separar, que amenaça, que s'insulta, que s'estima, que surt, que marxa, que torna i que es retroba, i que acaba amb el desenllaç de l'últim badall en què Luca Cupiello beneeix com a pare, ja amb un peu a l'altre món -després d'un monòleg sobre les mongetes parlant a borbolls- allò que no es pot imaginar que hauria beneït mai en vida. Un final que arriba tintat de comèdia -que només es pot representar amb mestratge com en aquest cas si no es vol que trontolli- i que tracta la petita tragèdia de fons sense que es noti el regust de l'amargor.

«La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Col·laboració en la dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrprets: Julio Manrique, Carme Pla, Ramon Vila, Carles Martínez, Marc Rodríguez, Aida de la Cruz i Jordi Rico. Espai escènic: Oriol Broggi. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: La Perla 29. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 12 juny 2009.

«El rei Lear», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Col·laboració de treball en el text: Jeroni Rubió. Intèrprets: Joan Anguera, Paula Blanco, Màrcia Cisteró, Oriol Guinart, Òscar Intente, Pep Jové, Albert Ribalta, Cesc Pérez, Mercè Pons, Xavier Ripoll, Xavier Ruano, Enric Serra, Marc Serra, David Vert, Ramon Vila. Espai escènic: Oriol Broggi i Paula Bosch. Il·luminació: Pep Barcons. Vestuari: Roser Vallvé i Paula Bosch. Mestre d'armes: Isaac Morera. Direcció: Oriol Broggi. Producció de Laperla29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 19 abril 2009.

Aigua, foc i terra. Aquests tres elements són presents en la posada en escena d''El rei Lear' que Oriol Broggi i Laperla29 ha reposat ara a la nau de l'Antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, una de les que encerclen la Biblioteca de Catalunya, i que en aquesta ocasió aprofita al màxim tots els seus recursos propis: les voltes gòtiques, les entrades laterals, el fons de la nau com a punt de visió paisatgístic a través d'unes espectaculars projeccions, el terra sorrenc de cavallerissa on els cossos humans es rebolquen com bèsties en el fang i un discret acompanyament de so musical en directe a més d'una il·luminació que no vol en cap moment que es perdi de vista que l'obra es desenvolupa sota una construcció històrica i que no fa desaparèixer en cap moment aquesta escenografia natural.

Els espectadors, en grades a banda i banda —i còmodes coixins a les cadires que cal agrair—, tenen els intèrprets a tocar. Formen part, en certa manera, de la massa pobletana que observa la davallada d'un rei que comet l'error de dividir el seu regne entre les dues filles grans, les dues que l'afalaguen com ell vol, a la vegada que es torna dèspota i injust amb la filla petita, que no vol caure en el joc trampós de mostrar hipòcritament qui estima més el pare.

El muntatge es va estrenar en el mateix espai durant el Festival Grec de l'estiu passat. Després d'una gira que s'ha de considerar important pel nombre d'intèrprets i tècnics que ha d'assumir —tres actrius i una dotzena d'actors que hi fan diversos papers—, s'ha reinstal·lat en el seu lloc d'origen —amb una dedicatòria a l'avi centenari del director, el doctor Moisès Broggi— i aportant a la cartellera teatral de primavera un dels espectacles més recomanables per la seva netedat i artesania creativa, per la seva interpretació coral sense fissures i per l'oportunitat de retrobar un Shakespeare en estat pur, sense embolcalls ni falses revisitacions, amb la característica que tota la companyia retorna al discurs ben dit, entenedor, corprenedor i lingüísticament potent, feina bàsica dels intèrprets, però també de la matèria primera que els posa a les mans el traductor, Joan Sellent, un dels segells de garantia de moltes de les versions catalanes recents.

Un espectacle teatral per als sentits, de gairebé tres hores, amb entreacte inclòs, una durada que no ha d'espantar ningú perquè no hi ha cap paraula ni cap sentència del discurs que passi desapercebuda, creant en els espectadors una sensació de plenitud que contrasta amb tantes propostes ensucrades i pretesament divertides de moltes sales de teatre convencionals. Val la pena assistir a la representació d'aquest 'Rei Lear', una de les obres considerades més complexes de l'univers shakesperià, però que el director Oriol Broggi ha fet aquí accessible sense perdre gens de rigor ni gota de dramatisme i emotivitat.

Hi ha una anècdota al voltant d'aquest espectacle. L'actriu més jove, Paula Blanco, la que representa el paper de la filla petita, Cordèlia, assajava ara fa un any el seu paper quan al Teatre Nacional de Catalunya es presentava una altra versió del 'Rei Lear', en castellà, a càrrec del Centro Dramático Nacional. L'actriu de la companyia convidada que feia el paper de Cordèlia va patir un lleu accident i, a punt de suspendre les representacions, Paula Blanco la va substituir preparant-se, només en 24 hores, en castellà, un paper que no és excessivament llarg de text, però sí important per al desenllanç de l'obra.

Després d'aquella llançada a la piscina al TNC, l'actriu Paula Blanco manté aquí una Cordèlia sensible que es mou entre la seva joventut ingènua i la fermesa d'heroïna, mal que perdedora, que al final de l'obra li demana el paper. Les altres dues actrius, Mercè Pons i Màrcia Cisteró, enfrontades per l'ambició de poder, marquen també dues de les baules del muntatge. I, per descomptat, hi regna per damunt de tots, Joan Anguera, des del primer moment del rei que manté totes les facultats fins a l'estat de bogeria i lucidesa interior que el porten a la mort, acompanyat d'un reforçat bufó (Oriol Guinart), del seu fidel comte de Kent (Ramon Vila) i d'Edgar (David Vert), el germà bastard i proscrit del comte de Gloster (Pep Jové), traïts pel germà ambiciós, Edmund (Xavier Ripoll), sense que això vulgui dir que hi desmereixi cap dels altres intèrprets, amb papers que Shakespeare dibuixa més discrets.

'El rei Lear' és una de les obres que William Shakespeare va escriure basant-se, probablement, en els textos d'un historiador de l'Edat Mitjana, Geoffrey of Monmouth, que va ser també autor de 'Les profecies de Merlí', considerat el primer llibre que parla del patriarca dels mags. No és estrany, doncs, que, en un moment donat, el bufó del rei deixi anar una de les seves profecies i indiqui amb picardia a l'auditori que això que diu ara ell, de fet, ho dirà més endavant Merlí, en una mena de reconeixement a les possibles fonts històriques medievals de les quals sembla que beu el 'Rei Lear' shakesperià, escrit entre els anys 1603 i 1606.

Lear és el personatge de Shakespeare que engloba la relació entre pare i fills, la ingratitud de dues de les tres filles, l'honestedat de la més petita, vista com a supèrbia per la bena als ulls de l'home ja vell, la lucidesa de la bogeria i la torrentada cap a la mort. Tot això amb uns aires de llegenda popular: un pare reparteix el seu regne entre les tres filles.

Davant els afalacs de les dues grans, la més petita, Cordèlia, vol trencar amb els lligams i fer-se valdre pel que ella mateixa és. La còlera del pare-rei desencadena la tragèdia, que sobrepassa els límits de la nissaga i s'expandeix pel territori dividit, desencadenant intrigues, enveges i traïcions. I com en tota llegenda popular, la moralitat no hi falta, i la lluita entre el bé i el mal acaba oferint el desenllaç que marca la tradició: on hi ha bons no poden guanyar mai els dolents. Shakespeare dixit.

«L'home de la flor a la boca», de Luigi Pirandello. Traducció, dramatúrgia i espai escènic de Carlota Subirós. Intèrprets: Lluís Soler, Jordi Oriol i Elena Alonso. Il.luminació de Mingo Albir. Espai sonor: Sila. Coreografia d'Elena Alonso i Carlota Subirós. Vestuari de M. Rafa Serra. Direcció de Carlota Subirós. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 5 abril 2008.

La nau de la Biblioteca de Catalunya dóna un sentit de profunditat a la gola de llop en què s'ha convertit per a aquest muntatge integral de dues peces de Luigi Pirandello. Només s'hi entreveuen algunes taules de cafè i algunes cadires. El típic terra de sorra, habitual de l'espai, fa la resta.

El muntatge arriba a l'espectador a partir d'una concepció global. No només a través de la paraula dels intèrprets (Lluís Soler i Jordi Oriol) sinó del solo que hi integra la ballarina Elena Alonso. És, doncs, un muntatge que exigeix la fusió dels dos llenguatges fins a trobar-ne el sentit de la paràbola final, marcada en els seus discursos per Luigi Pirandello.

Si un acaba de veure 'L'home, la bèstia i la virtut', també de Luigi Pirandello, al Teatre Nacional de Catalunya, i s'endinsa en aquest muntage breu, una hora i quart, a la Biblioteca de Catalunya, li pot semblar que vegi dos autors completament oposats. El costumista, l'home d'humor de l'obra que denuncia la burgesia del seu temps, i aquest, el poeta, amant de la reflexió i de burxar en l'essència del discurs.

Carlota Subirós ha fos en un dos textos de Pirandello: 'L'home de la flor a la boca' i 'Un dia', un conte breu. Però si es desconeix aquesta divisió, es comprova que la unitat no en surt gens esqueixada. La fusió es converteix en un diàleg entre els dos personatges.

Pirandello parla de la mort. I ho fa de manera velada. Tan velada que a vegades sembla que faci un panegíric de la vida. D'aquí ve la posada en escena, la profunditat fosca de la sala, la coreografia de la ballarina que es presenta amb la incertesa de si a vegades representa la dona que s'esmenta en el diàleg dels dos personatges o la impacable presència de la Dama que s'ho endú tot quan li dóna la gana. El vi negre escampat damunt una de les taules és probablement l'única pista de la seva golafreria.

Com en tota proposta subjectiva, d'autor, la interpretació de l'espectador pot ser tan diversa com espectadors existeixin. Si no fos teatre, presentat com a teatre, es podria parlar de performance, que permet més llicència creativa sense que se'n qüestioni el contingut.

Aquí, l'espectador s'haurà de conformar a deixar-se emportar per la banda sonora, un dels elements pesants del muntatge. Només se li concedirà saber que els dos personatges es troben en un bar d'una estació de trens, que parlen com si es coneguessin de tota la vida i com si no s'haguessin de veure mai més.

¿Quina relació es vol establir entre els dos homes? ¿Què hi ha de l'un dins de l'altre? ¿Què en sap la dona de cadascun d'ells? Totes aquestes incògnites que formula Pirandello formen part del pacte previ entre creadors i espectadors: mirar i deixar que el que es mira entri per la pell, que és també d'on ha sortit. Tothom està advertit, doncs. Amb la garantia que cada element del muntatge se li ofereix amb un rigor exquisit, d'aquells que els escenaris convencionals i grandiloqüents sembla que hagin esborrat de les seves propostes.

«Cosa de dos...», de Gloria Montero. Traducció de Ricard Salvat. Intèrprets: Lurdes Barba i Francesc Lucchetti. Ballarins: Alejandra Testi i Claudio Creccente. Coreografia: Raul Alejandro Mamone. Vestuari: Montse Amenós. Il.luminació: Guillem Gelabert. Banda sonora: José Antonio Gutiérrez. Espai escènic: Rafel Duran i Montse Amenós. Producció de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral (AIET). Direcció de Rafel Duran. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 28 setembre 2007.

Sí, d'acord, cosa de dos, diu el títol, però podria ser ben bé, cosa de tres... de tres històries diferents que afecten, de fet, una parella que interpreten en la pell de diferents personatges, Lurdes Barba i Francesc Lucchetti. Per situar el pas d'una història a l'altra, una parella de balladors marquen amb passos de tango el vaivè de la vida que també passa de moments dolços a moments tràgics.

L'obra de Gloria Montero reflexiona sobre tres situacions contemporànies: una parella que més de vint anys després destapa un cas d'infidelitat, coincidint amb el cop de Pinochet a Xile, on es trobava la dona, i un viatge de negocis a Londres, de l'home. Vint anys de càrrega que, com la memòria històrica, si no ha estat ventilada, esclata violentament.

Una altra història, via telèfon, mostra el trencament del silenci d'un fill, afectat ara per una malaltia terminal, que va marxar de casa per la incomprensió del pare, ara mort, i que finalment es posa en contacte amb la mare, que el rep amb afalacs i carantoines verbals, intentant recuperar un temps perdut i, segurament també, un fill perdut i irrecuperable per la nafra del temps.

La tercera història transcorre en un pis antic on viu una parella de germans, ja grans, que amb prou feines recorden el seu passat, una capsa de fotografies manté les píndoles d'aquest passat, un passat marcat per l'incest i que en el diàleg que mantenen sembla que hagi desaparegut o s'hagi esborrat de la memòria fent que cadascun dels dos membres de la parella vagi a la seva.

Les tres accions requereixen que la interpretació dels dos personatges sigui prou hàbil per canviar de registre en cadascuna de les històries. Tres obres breus en una, unides per la tragèdia o pel conflicte personal en les quals, tant Francesc Lucchetti com Lurdes Barba aconsegueixen, com en un pèndol, diversos moments entranyables, d'alt voltatge dramàtic i d'esgarrapada a la concurrència.

Escenografia simple feta de diversos elements de mobiliari que situen físicament cadascuna de les històries i que sembla que no vulguin amoinar l'escenografia natural, plena de bellesa, que representen les voltes de la nau convertida en acolliment temporal de muntatges escènics de la Biblioteca de Catalunya.

Una bellesa que té com a llast la fuetada a l'acústica. Una fuetada que els intèrprets —aquests i els d'anteriors muntatges— dominen com més bé poden, però que no evita que, en una obra de cambra com la de Gloria Montero, algunes frases essencials, en una traducció polida de Ricard Salvat, s'envolin cap a la volta i no retornin a l'espectador amb la netedat que caldria.

«L'illa dels esclaus». Adaptació de l'obra de Pierre de Marivaux. Companyia Dei Furbi. Adaptació i espai escènic de Gemma Beltran. Il.luminació d'Albert Faura. Assessor de moviment: Pawel Rouba. Assessor de vestuari: Ramon Ibars. Intèrprets: Toni Vinyals, Òscar Bosch, Anna Coll, Laura López, Dafnis Balduz. Violoncel.lista: Nerea de Miguel. Direcció de Gemma Beltran. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 22 novembre 2006.

L'espai de la Biblioteca de Catalunya s'està convertint en un escenari cobejat per grups o companyies que volen apostar per espectacles que, estranyament, sembla que no trobin, de manera clara, un forat de temporada en els escenaris convencionals. Són propostes que estan entre la comercialitat radical i la tradició teatral. I en un espai com aquest el seu objectiu es revesteix d'una pàtina clàssica que els aparta de qualsevol tendència o línia programàtica, ja sigui teatre públic, teatre privat o sales alternatives.

De fet, la companyia Dei Furbi tampoc no necessita el suport d'un espai com el de la nau i les voltes de la Biblioteca de Catalunya perquè, en anteriors ocasions, en sales petites, ja ha demostrat que té una línia clara, personal, i que aconsegueix captar un bon i fidel sector de públic i, sobretot, que aporta la força de la joventut i el pes del rigor i la qualitat de l'esforç i la lluita per la qualitat. La mostra és un recull d'espectacles en catàleg com 'Scherzo' (2002); 'Divertimento' (2003); i 'Tocata i fuga' (2005).

El punt fort de la companyia Dei Furbi és el cant a capel.la. Però en aquesta adaptació de 'L'illa dels esclaus' la part musical és només el ganxo i l'embolcall perquè la companyia ha optat per una versió en la qual domina el joc escènic, la mímica, el gest i el repte textual en la tradició de la Commedia dell'Arte. Un espectacle tan breu com intens. Una hora. Un escenari on els efectes li donen forma, imaginació i color. Una estesa de roba en un arc iris escènic efectiu, un mar allençolat blavós, amb vaixell petit i tot, en una escena pròleg que, per representar el naufragi dels protagonistes, recorda alguns dels efectes que ha segellat com a propis la companyia de Comediants.

Una actriu-violoncel.lista, Nerea de Miguel, acompanya en directe les escenes de 'L'illa dels esclaus', amb la interpretació de fragments de Frescobaldi, Vivaldi, Boccherini, i amb quatre cançons a capel.la a tres i quatre veus de Michel Lambert, Tomas Morley, Felici Gardini i Adriano Banchieri. Són moments agraïts del muntatge que serveixen en safata una interpretació trepidant dels altres cinc protagonistes i que, d'entre tots, posa a prova de resistència el personatge de la criada amb una tirada de monòlegs, amanits amb petites picades d'ullet contemporànies com el d'una caracterització imitant lingüísticament la mestressa com una noia de casa bona d'avui en dia, o alguna llicència de referències populars amb picaresca inclosa que l'espectador ha de descodificar pel coneixement de la tradició i l'atmosfera que l'envolta.

El conjunt és una faula en clau de comèdia, recuperada de gairebé dos-cents anys enrere, que reuneix dues parelles de protagonistes, dos amos i dos esclaus, i un personatge de ficció que els fa de recepcionista de l'illa ocupada pels esclaus alliberats i que obliga els quatre nàufrags a canviar-se els papers per fer-los penedir del seu passat. Els qui manen són humiliats i els que fins aleshores havien obeït experimenten, per un temps curt, el remolí del poder.

Però, de porc i de senyor, diuen, se n'ha de venir de mena. I la moralitat de l'obra de Pierre de Marivaux és que els abans humiliadors, convertits en humiliats, s'adonin de la seva actitud. Al final, madrigal d'amor a quatre veus. Amics per sempre. ¿Solució de conformisme? ¿Aposta de felicitat? ¿Barreres entre classes infranquejables? El conte moral no serveix per donar respostes sinó per obrir camins. El de 'L'illa dels esclaus' de Pierre de Marivaux obre el camí de la llibertat, ni que aquesta llibertat sigui un pacte sense papers, sobretot perquè, arran del naufragi, els papers estan mullats.

«El mercader. Versió lliure de l'obra 'El mercader de Venècia', de William Shakespeare. Dramatúrgia: Anna Güell, Mercè Anglès i Pep Pla. Espai escènic: Eugenio Szwarcer. Vestuari: Maria Araujo. Il.luminació: Josep M. Cadafalch. So i composició: Bàrbara Granados. Coreografia: Montse Colomé i Joan Maria Segura. Direcció: Pep Pla. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 16 setembre 2006.

Estrenada dins el Festival Grec, 'El mercader', una versió lliure d''El mercader de Venècia', dirigida per Pep Pla, ha trobat en l'espai de la Biblioteca de Catalunya un reforç a la calidesa amb què ha estat creat el muntatge.

La transgressió és total. Des de l'adjudicació dels papers principals a quatre actrius a la situació i l'època. Però en aquest cas, aquesta transgressió no li fa cap mal sinó que aproxima l'obra als espectadors contemporanis. Per això, a tall d'introducció, i perquè ningú no es perdi, entre escena i escena, algun dels personatges s'encarrega de fer una sinopsi del que no es veu o del que es veurà, fent així del clàssic 'Mercader de Venècia' una obra nova, fresca, irònica, tensa en alguns moments, àgil i que exigeix a les quatre actrius a fer no només els papers protagonistes —el jueu Shylock, el mercader Antonio, el pretendent Bassanio i la donzella Pòrcia— sinó alguns dels que els envolten com a secundaris en un travestisme, a vegades a peu d'escenari, a vegades darrere una escenografia feta de capses de cartró i maniquís desmuntats a peces.

Fent un salt de Shakespeare als anys trenta del segle passat, els personatges es mouen entre les urpes de la màfia, el tràfic marítim, els caçadors de dots, la doble cara del poderós, la soga dels prestamistes o les màscares de les ideologies caigudes.

La transgressió és tan eficaç que no costaria gens d'aplicar la nova obra que en surt a qualsevol dels escàndols financers, immobiliaris o mafiosos que pul.lulen per la societat d'avui mateix. S'hi podria llegir la trama de Marbella, l'espoliació del litoral valencià o l'estafa del Fòrum Filatèlic, a gust del consumidor.

La trangressió també pren clarament partit i així, el pols antisemita que pot tenir l'original, aquí, s'interpel.la directament i fins i tot, en un joc de màscares finals, hi ha una lectura que no faria gens de gràcia, segurament, a les pells fines dels jueus actuals, tocades com estan per la mirada acusadora de la societat tan islàmica com occidental, després de la seva incursió bèl.lica més recent sobre la població civil del Líban.

Si 'El mercader de Venècia' amaga també el poder de l'estratègia judicial en segons quins casos, aquí, en la nova versió, aquesta estratègia judicial queda molt ben definida i l'espectador la pot seguir i reelaborar de la mà del fals jutge —en realitat la jove Pòrcia— que mata tres o quatre pardals d'un tret. Un 'Mercader', doncs, amb intencions clarificadores, però també un muntatge pensat per explotar al màxim els seus principals valors i personatges, fer-los més actuals i revaloritzar-ne les seves virtus i els seus defectes com un mirall de la societat que n'és hereva.

«Antígona», de Sòfocles. Adaptació: Jeroni Rubió. Intèrprets: Clara Segura, Pep Cruz, Pau Miró, Babou Cham, Màrcia Cisteró, Enric Serra i Xavier Serrano. Espai escènic: Oriol Broggi i Pau Carrió. Vestuari: Roser Vallvé. Il·luminació: Pep Barcons. Música original de Josh Farrar. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 18 març 2006. Acte commemoratiu: Fragments de l'obra representats al Teatre de la Biblioteca el 10 de gener del 2023.

UNA INTERPRETACIÓ DE VELLUT MIL·LENARI

[Recuperació de la crítica corresponent a l'obra inaugural l'any 2006 de la companyia La Perla 29 a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, actualment anomenat Teatre de la Biblioteca, amb motiu de l'acte commemoratiu d'aquell fet. L'acte s'ha celebrat a la mateixa nau el 10 de gener del 2023 amb la presència dels intèrprets que van intervenir el 2006 en el muntatge]

Paraula, pedra i terra. Podia haver estat una altra combinació: per exemple, foc, aigua i terra. Tant hi fa. El foc és aquí la paraula. L'aigua que expandeix les ones és la pedra de les voltes gòtiques. I la terra fa la barreja necessària per aconseguir un espectacle que manté en l'alè suspès i que ermociona el centenar i mig d'espectadors convertits en part del poble, a banda i banda de la pista rectangular de terra.

A l'atractiu de convertir en espai escènic l'antiga nau de l'Escola d'Arts i Oficis dins el claustre del que va ser també en el seu dia nau de l'Hospital de la Santa Creu —un tresor arquitectònic més important que la multimilionària ensaïmada del nus de les Glòries i que es manté infravalorat— s'hi ha d'afegir l'encert d'encabir en un marc com el de la Biblioteca de Catalunya —memòria i patrimoni— una obra com «Antígona» que retrona amb la veu dels clàssics i que fa quedar en ridícul segons quines reflexions de tertulians, polítics i filòsofs contemporanis.

No és la primera vegada que Oriol Broggi s'encaterina amb un marc escènic singular com aquest. Cal recordar el Molière, amb «El misantrop», que va presentar a la planta alta de la mateixa nau. Allà, però, la situació i la feble acústica van reduir les possibilitats d'un millor resultat, tot i que va ser prou aplaudit.

En aquesta ocasió, no hi ha ningú que en surti decebut. Sembla com si tots els elements s'haguessin posat d'acord i haguessin encaixat a la primera. Probablement perquè s'ha fugit d'artificis i superficialitats i s'ha deixat reposar tot el muntatge en el seu espai natural.

Encara hi ha un element essencial. La direcció i els intèrprets han estat conscients de la grandiositat de la nau i de la trampa que els podia parar engolint-se la paraula. Per això planten cara a la trampa i recuperen una dicció escènica que moltes boques d'escenari preparades amb els avenços tècnics més sofisticats fa temps que no recorden.

És d'aquesta manera que aquesta «Antígona», de Sòfocles, prudentment retallada, adaptada i reconduïda a les oïdes del segle XXI té el do de convertir-se en una «Antígona» digna d'antologia per ser entesa clarament i compresa en el seu fons per aquells que s'hi acostin per primera vegada i també per als qui els sembli que ja sabien de què anava.

Hi ha papers més agraïts que altres. S'hi aboquen amb força Pep Cruz (Creont) i Clara Segura (Antígona). Els dos traspassen el límit de la simple interpretació i s'enfonsen de ple en els seus personatges fins al punt de fusionar-se amb ells. La proximitat amb els espectadors permet també que aquesta apreciació es faci encara més evident. La resta del repartiment té escenes que els exigeixen no defallir. I cadascú d'ells porta el discurs al límit perquè la representació no decaigui durant l'hora i mitja de durada.

La lluita d'Antígona per donar un enterrament digne a un dels seus germans, ni que li costi la seva pròpia mort per decret del tirà, arriba, en aquesta versió escènica, tintada d'una actualitat que provoca calfreds. Sembla com si les notícies de cada dia que repeteix i repeteix a cada menjada la televisió es reuneixin en tot el que diu «Antígona».

La “perla” de l'espectacle —i no és una broma fàcil que vulgui fer referència a qui produeix aquesta «Antígona»— és la banda sonora que acompanya el muntatge i que es clou amb una peça grega que sona com un lament que engega Pep Cruz, a qui s'afegeix Clara Segura i la resta de la coral, aconseguint una interpretació de vellut mil·lenari, com les oliveres que decoren l'ambient de la nau, i que les voltes gòtiques amplifiquen sense necessitat de cap mena de taula de so. Els aplaudiments, sincers i esclatants, estan garantits.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«El Misantrop», de Molière. Traducció de Josep M. Vidal. Espai escènic, so: Oriol Broggi. Vestuari de Rebeca McGregor. Il.luminació de Pep Barcons. Músiques originals de Jaume Sisa i Pascal Comelade. Intèrprets: Ramon Vila, Quim Lecina, Rosa Gàmiz, Màrcia Cisteró, Oriol Broggi, Pere Ventura, Rafa Cruz, Mercè Anglès i Arnau Marín. Direcció: Oriol Broggi. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2 abril 2005.

Diu el dossier de presentació d'aquest nou muntatge d'El Misantrop: "Per a l'estrena a Barcelona, hem tingut la sort de poder comptar amb un espai excepcional com és la Biblioteca de Catalunya. Situat al mig de Barcelona, en ple barri del Raval, l'antic Hospital de la Santa Creu és el marc perfecte per representar el Palau de Celimena, amb tot el seu ambient de la Cort. Un antic edifici gòtic, una joia arquitectònica, enmig del qual transcorre l'acció. L'espectador arriba ja a la funció en un ambient determinat: el barri, el pati enjardinat, les escales, l'entrada, les voltes gòtiques..."

D'acord. No hi ha dubte que el barri del Raval està de moda. Que a la nit, tots els ulls s'entelen, com els dels gats, i que la moda del Raval, que la fan no els que hi viuen sinó els que hi van una estona i se'n tornen als seus propis palaus personals, porta a aquesta descripció una mica idealista.

Fins i tot hi ha un verb català acabat d'inventar que se suposa que uns dels veïns d'honor del Palau de Celimena, l'Institut d'Estudis Catalans, trigarà dos segles i mig a acceptar en el seu diccionari: "Ravalejar". Els seus promotors l'han penjada als aparadors dels cafès, restaurants i botigues del barri del Raval i n'han fet un plafó gegant al costat del mural de Chillida, a la paret que mira al Macba. Des d'ara, d'anar a treure el nas pel rovell de la cultura i la immigració, se'n dirà, doncs, en argot de progrés: "ravalejar".

El que passa és que la feliç convocatòria que fa la companyia d'El Misantrop no pensa en els honorables pompis dels espectadors i en les conseqüències d'assistir a una representació teatral de dues hores, amb deu minuts d'entreacte, afegides al passeig voluntari de pre-estiu per la galeria gòtica i un gotet de xampany, però amb la duresa d'una cadira de plàstic a la sala, vella nostàlgia de les grades d'antics Mercats de les Flors o de les grades de Festivals d'Estiu.

I també el que passa és que és ben cert que l'ala de llevant de la Biblioteca de Catalunya, on hi va haver abans una exposició sobre Dalí i els llibres, és un espai realment agradable i acollidor que aporta una escenografia natural difícil d'imitar en cartó-pedra, però que no reuneix les millors condicions d'acústica que, malgrat l'esforç que fan els intèrprets, requereix el seguiment del text d'una obra, tan basada en el text, com la d'El Misantrop.

Tot i així, com que la idea és bona i trenca amb la rutina del teatre convencional, sembla que la proposta pot tenir bona acceptació. Només és a les sales petites on caben una vuitantena d'espectadors. Per tant, aquesta habilitació de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, es podria considerar també un homenatge a les sales alternatives que es veuen obligades a tancar i a passar gana.

No cal dir que aquest preàmbul no obeeix als criteris del comentari del muntatge, però és imprescindible per situar el lector i perquè entengui també que aquest Misantrop, dirigit per Oriol Broggi, neix al voltant d'aquest acompanyament ideològic i d'espai escènic i s'adapta a la llargària de la nau gòtica, aprofita les prestatgeries dels armaris de la biblioteca, les taules de lectura i, sobretot, l'arquitectura de la nau. Per això és un Misantrop especial que fuig del classicisme francès a la catalana i, per això, el pes del discurs de Moliere pren més força. I un voldria que arribés més clarament i sense embuts als congregats.

'El Misantrop', en català, té dues referències bàsiques en els últims vint anys: la del Teatre Lliure i la de la Companyia Josep M. Flotats, al Teatre Poliorama. Curiosament, dues etapes teatrals recents que han nascut, s'han fet grans i, pràcticament, han mort.

Aquesta tercera proposta d'El Misantrop no passarà tampoc desapercebuda. Serà d'aquells muntatges que d'aquí a uns anys algú recordarà amb aquell aire mític tan propi dels seguidors del teatre: "¿Recordeu, aquell Misantrop que van fer una vegada a la Biblioteca de Catalunya... ¿qui era, qui era..., espera, espera, que ho sé...?"

I aquesta és una de les claus del Misantrop de Moliere, un personatge del teatre universal que connecta amb el jove que encara ha de venir perquè sempre es manté en la seva actitud rebel, contrària a allò que es porta, amb aparença de frustrat, una mica rosegat per la seva pròpia honestedat.

Una de les escenes clau d'aquesta honestedad personal la protagonitza el mateix Misantrop, Alcestes, en conversa amb el seu amic Filinte, quan rep la visita d'Oront i els demana que li donin el seu parer sobre uns versets que ha escrit. L'hàbil resposta d'el Misantrop és un manual per a crítics que no saben com sortir-se'n, de la crítica d'un llibre que han rebut d'un que se'ls declara amic fidel. Qui diu les veritats perd les amistats. I això és el que li passa al Misantrop, personatge de caràcter impulsiu, coherent, sincer i un fora de joc.

El muntatge d'Oriol Broggi compta amb una companyia molt compenetrada amb el text de l'obra, diria que, en les primeres representacions, encara capficada per la seva relació entre intèrprets i espectadors, pel dubte de si arriben prou o no a dalt. Fa la sensació que, amb el temps, aquest clima se suavitzarà i aquesta tensió actoral es convertirà en una relació entre personatges fluïda, adaptada a l'espai i que els faci sentir de debò amos i senyors de l'acció i el discurs de Moliere.

Les peces perquè així sigui hi són: des de Ramon Vila, que fa de Misantrop, fins a Quim Lecina, Rosa Gàmiz, Mercè Anglès, Pere Ventura, Màrcia Cisterò o el mateix Oriol Broggi, per esmentar alguns dels intèrprets que fan els papers més destacats del repartiment.

El mèrit del muntatge és coral, tot i que Ramon Vila hi té una responsabilitat especial amb el seu paper de Misantrop. I, per què no dir-ho?, el mèrit també és una mica de les voltes gòtiques. El Misantrop ravaleja, fent ús del verb de nova adopció. Que ravalegi tant com pugui, doncs. I que pensi que, mentre ell ravaleja, a l'altra banda, a les Glòries, el Teatre Nacional de Catalunya es gasta els pistrincs amb una traca de final i inici de temporada dedicada, per amor a l'art, a Lope de Vega.

¿Hauran passat aquells temps de lluita reivindicativa de catalans contra francesos per entrar ara en uns altres temps de lluita reivindicativa de francesos contra espanyols? "El teatre és un ball de màscares", diuen els de la companyia d'El Misantrop. Viure per veure, doncs, ni que sigui des de darrera d'una màscara.

Més crítiques anteriors Teatre Biblioteca de Catalunya

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[Biblioteca de Catalunya]

CLIP DE TEATRE

[Biblioteca de Catalunya]