Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
HI HA MÉS BÈSTIES QUE PERSONES
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Tràiler de l'obra i comentaris dels intèrprets sobre els seus personatges.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
«Pel davant... i pel darrera (Noises Off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets 2019: Lloll Bertran Agnès Busquets, Jordi Díaz, Mireia Portas, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Ramó i Laia Alsina. Intèrprets 2018: Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina. Equip artístic 2018: Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Susana Abella. Disseny gràfic: Quim Boix/bbcr – 20cm, Fotografia: Daniel Escalé. Ajudant de producció: Virginia Fernández. Producció: ANEXA. Premsa: Sandra Araquistain / Betina Pons. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Alexander Herold. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011. Reposició: 14 desembre 2011. Reposició: 22 novembre 2018. Reposició: 13 novembre 2019.
Per vuitena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-set, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic.
L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure.
I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: “¿Me enseñas la sardina?” i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere.
En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en cada nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància de trenta-cinc anys, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa.
L'any 1985, el primer escenari va ser el del Teatre Condal. I allà formaven: Mario Gas, Juanjo Puigcorbé, Montse Guallar, Albert Dueso, Fina Rius, Marta Padovan, Felipe Peña, Àngels Aymar i Joaquim Cardona. L'any 1996, primer al Teatre Victòria i després al Teatre Goya, la van enlairar: Abel Folk, Mercè Comas, Joan Crosas, Maria Lanau, Roser Batalla, Joan Cusó, Marta Calvó, Jaume Mallofré i Josep Penyalver. El 2002, aquesta vegada al Teatre Borràs, hi van intervenir en diferents etapes: Abel Folk, Mercè Comes, Cesc Albiol, Pep Planas, Anna Briansó, Enric Majó, Mireia Portas, Albert Trifol, Mireia Villanueva, Santi Ibañez, Rosa Andreu, Àlex Casanovas i Eduard Farelo. En el repartiment de la versió del 2011, també al Teatre Borràs, de tots ells, només repetien Enric Majó i Pep Planas. La resta torna ja va aportar-hi un aire nou: Dafnis Balduz, Anna Barrachina, Rosa Gàmiz, Meritxell Huertas, Saida Lamas, Aleix Albareda, Carles Martínez, Mònica Pérez, Miquel Sitjar... Difícilment n'hi havia cap que desentonés i el resultat coral és una de les virtuts de l'espectacle.
Faig aquest extens parèntesi patronímic i històric perquè es podria arribar a pensar que l'obra es reposa tantes vegades en el temps perquè és senzilla de fer. I res més fals que això. Com més vegades veus «Pel davant... i pel darrera» —i en el meu cas ja deu ser la cinquena o potser sisena vegada—, més t'adones de l'enorme dificultat i la multitud de trampes que amaga la trama d'aquest espectacle. Una dificultat i unes trampes que cadascun dels intèrprets ha d'esquivar com millor pot, però sobretot, com millor sap a través de l'ofici que porta dins.
Resulta que el text de «Pel davant... i pel darrera» és gairebé inexistent. Bé, a veure, sí que s'hi parla molt, però sempre són diàlegs de malentesos, frases a mitges, repeticions dels assajos de l'obra de ficció i baralles fins i tot en mutis i amb gestos quan s'està a la part del darrere de l'escenari, en el segon acte.
És en aquest acte, precisament, quan es posen en pràctica una sèrie d'accions mil·limètriques que requereixen un control de moviment sense errors de cap mena: una ampolla de whisky que vola, un ram de flors que passa d'unes mans a unes altres, uns llençols que fan de fantasma o de xeic, millor dit, una bossa d'aigua calenta que va d'aquí a allà, una destral enorme que és l'única peça de l'attrezzo que no té res a veure amb l'obra que a la ficció es representa... i, esclar, el gec de trompicades que, per molt conegudes que les tinguis, sempre et sembla que acaben de passar per accident: la baixada lliscant per l'escala de fusta amb el cap com a bala sense aturador; la caiguda sobre el sofà de la dona de la neteja; els embolics dels plats de sardines i, sobretot, l'embolic del fil del telèfon... Nous temps: amb el repartiment estel·lar del 2018, amb Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina, ja hi apareixen els telèfons mòbils i, en una arriscada trapelleria, el marc geogràfic de la Sierra madrilenya. Uf!
Diria que cada nova reposició de «Pel davant... o pel darrera» té uns matisos diferents però que no li fan perdre el seu sentit original, sobretot perquè l'espectacle té la direcció d'Alexander Herold, al costat de Paco Mir.
No sé si «Pel davant... i pel darrera» es pot considerar ja una mena d'escola de revàlida en formació teatral. En tot cas, de segur que cap dels actors i actrius que hi ha passat se n'ha penedit, sobretot perquè la resposta de la platea és enormement gratificant —gairebé uns intèrprets més en off amb riures a dojo no accionats per cap control tècnic com fan enganyosament les sèries televisives— i també perquè, a pesar que és un espectacle físicament esgotador —vuit portes, una sala de recepció, una escala força alta i un balcó al terrabastall— també té la virtut de rejovenir escènicament els que s'hi enrolen perquè la construcció de la fusteria de la trama els demana que tots hi posin els cinc sentits per davant... i fins i tot algun més per darrera, si pot ser.
Tràiler d'una de les últimes reposicions de «Pel davant i pel darrera...» (1). Versió cinematogràfica de l'obra «Noises Off», del 1992, dirigida per Peter Bogdanovich (2).
«Oh, mami!», d'Oriol Vila. Intèrprets: Anna Barrachina, Jofre Borràs, Artur Busquets, Octavi Pujades, Betsy Túrnez i Joana Vilapuig. Escenografia: Enric Planas. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Vestuari: Nidia Tusal. Ajudanta de vestuari: Anna Ramon. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Damià Edery. Regidoria: Teresa Navarro. Disseny de so: David Solans. Disseny gràfic: Carlos Porta i 20cmStudio. Fotografia: Daniel Escalé. Assessor de moviment: Lluís Graells. Ajudanta de producció: Virginia Fernández. Producció: Anexa. Vídeos promocionals: Lyona. Premsa: Sandra Araquistain, Bertina Pons i Carmen Vicente. Ajudanta de direcció: Clara Mata. Direcció: Raquel Salvador i Oriol Vila. Cia. Nico & Sunset. Teatre Borràs, Barcelona, 6 abril 2019.
«Oh, mami!» és una comèdia de bulevard d'alt voltatge i de factoria local. En fan falta aquí, de comèdies com aquesta, i són sempre benvingudes. Val la pena aclarir que “bulevard” vol dir també rigor i nivell interpretatiu. Els francesos en saben un niu i n'han exportat a tot el món.
«Oh, mami!» té tots aquests atributs. En segons quins moments sembla, per l'estructura escenogràfica de planta baixa i terrabastall com a pis superior i de portes i paravents, que hi ha alguna cosa de la popular «Pel davant i pel darrere!», muntatge que té casa oberta al Teatre Borràs i on tornarà per enèsima vegada a finals d'any.
Però no. Aquí no hi ha sardines sinó magdalenes. La trama és original del tot, amb l'avantatge que l'autor, Oriol Vila, és també actor i sap com moure els fils perquè els noranta minuts de la representació no decaiguin en cap moment i, després de la gresca, fer un gir inesperat a la recerca de la tragi (comèdia) burxant en un tema dissortadament massa actual: la violència de gènere, les separacions de parella, les infidelitats, la custòdia compartida...
Potser per això, quan l'autor s'adona que, de les magdalenes —perdó, cupcake o muffy!—, ha fet un salt tan radical, es veu obligat a afegir-hi una mena d'epíleg breu a tall de “moralitat", com en els contes, advertint als espectadors que el que han vist ho han vist per denunciar l'opressió secular de la dona que encara dura i que, «Oh, mami!», en el fons, vol ser un crit feminista ben entès.
La trama és simpàtica i molt contemporània: tres dones de casa s'han aplegat per muntar un negoci de cupcakes reconvertint una antiga pastisseria on només es venien xuixos. En fan d'“arandanos” o de “frambuesa”, entre altres (i no dic res més perquè en un moment donat la cosa va de contrasenya). I com que el text de la comèdia té moments de voluntat didàctica, hi ha el “corrector automàtic” per recordar que, en realitat, s'hauria de dir “nabius” i “gerds”. Les parelles lingüístiques del català per a estrangers ho agrairan.
El negoci, prop d'un parc on juguen les criatures, les de les emprenedores de l'obrador també, no té la solidaritat de les altres mares que van fer-hi cap el dia de la inauguració perquè aquell dia no pagaven. I com que cal renovar-se o morir, la innovació arriba amb l'ampliació de l'obrador en una casa clandestina de massatges amb professional inclòs, un massatgista nord-americà establert aquí que té les mans d'or.
«Oh, mami!» és d'aquelles comèdies que no es poden explicar del tot perquè les sorpreses que amaga formen part del seu atractiu. Diguem només que hi ha sis personatges principals, les tres dones protagonistes, dos marits de dues d'elles i el massatgista amistançat amb la tercera. Tothom a la recerca del sexe perdut, com si fos l'arca i motor de la vida que els espera. Una mirada actual a la que feia, per exemple, en clau clàssica, l'obra «L'habitació del costat», amb la diferència que aquí no fan falta “consoladors” com allí i n'hi ha prou amb les mans d'“artista”.
I diguem també que els espectadors s'han de preparar per veure aparèixer, a vegades en temps rècord de canvi de vestuari, molts altres personatges de la mà dels tres actors (una monja amb patinet, una àvia amb caminador, dues travestis amigues, una veïna que busca el final feliç, unes quantes criatures en la imaginació...) Molta acció, molt de ritme, toc de campana quan tothom entra i surt de l'obrador, que acaba dient-se comercialment «Oh, mami!» amb un esplendorós rètol lluminós que ho deixa clar.
«Oh, mami!» és una obra d'equip i de tempo mil·limètric on no pot fallar ni res ni ningú. La parella de direcció, Oriol Vila i Raquel Salvador (Nico&Sunset), ha mesurat els límits sense passar-se més del compte. Hi ha la bona feina de les actrius Anna Barrachina i Betsy Túrnez —a qui ningú no els ha d'explicar què és la comèdia per la seva trajectòria— i la més discreta, per exigències de paper, però igualment eficaç aquí, l'actriu Joana Vilapuig (va néixer i créixer a la sèrie «Polseres vermelles»).
Pel que fa als protagonistes masculins, tota una altra cosa que mereix toc de menció: l'actor Octavi Pujades i Boix —més local, impossible!—, fent-se l'estatunidenc amb el deix de llengua transatlàntic inconfusible i la sevà dèria per la força de les mans; el heavy metal i amb un os a la panxa, Artur Busquets, camaleònic durant tota la trama; i el marit infidel i pare insolidari, Jofre Borràs, també posat en alguns dels altres papers secundaris, que es guanya per mèrits propis l'aversió de l'auditori perquè en tota bona comèdia hi ha d'haver un dolent. I en tota bona comèdia de bulevard, tot va bé si acaba bé. Ni que sigui paladejant un cupcake o, si la clientela ho demana, un bon xuixo dels de tota la vida.
«El tràmit», de Fernando Trías de Bes. Intèrprets: David Bagés, Àlex Casanovas, Mònica Glaenzel, Xavier Serrano, Manel Sans i Susanna Garachana. Veus en off: Oriol Rafel i Mercedes Segura. Escenografia: Sarah Bernardy. Vestuari: Fàtima Campos. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Orestes Gas. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Motse Alacuart. Tècnic companyia: Jordi Albors. Gravació: Tot Rodat. Premsa: K de Comunicación. Imatge: Assad Kassab. Adaptacions gràfiques: 20cmStudio i Álvaro Ortuño. Administració: Cristina Arribas. Direcció de producció: Mercedes Segura. Una producció de GreenLemon Ideas for Change SL. i Extraños en Común, AIE. Ajudanta de direcció: Montse Tixé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Teatre Borràs, Barcelona, 14 setembre 2018.
Amb aquesta comèdia, es pot dir que l'autor Fernando Trías de Bes (Barcelona, 1967) debuta plenament com a dramaturg. La seva faceta d'economista, assagista, articulista i narrador no li impedeix de temptar aquest nou registre literari, tot i que un assaig seu, «El vendedor de tiempo», ja es va adaptar a l'escenari fa uns anys. Un dels seus èxits més sonats com a assagista és el llibre «La buena suerte», escrit conjuntament amb Àlex Rovira, que amb els anys ha superat els tres milions d'exemplars amb nombroses traduccions.
En l'actual aposta teatral, l'autor explora el sentit de l'humor amb una bona dosi de denúncia social i, sobretot, política, en un moment —coses de l'atzar— que les paraules «màster», «tesi», «corrupció» i «plagi» han sortit del diccionari per entrar fins i tot al plat de la sopa.
La trama d'«El tràmit» té lloc en un espai tancat, una sala comunicada només a l'exterior per veus en off, un telèfon intern i una porta imaginària de ciència-ficció mirant als espectadors que condueix a l'altra banda de la racionalitat. I un no es pot estar de pensar, en un bon començament, que potser es tracta d'un homenatge subtil a «El mètode Grönholm», de Jordi Galceran.
Però no, la cosa se'n distancia de seguida. Aquí, l'autor ha escollit gent de carrera, tres científics: un físic (l'actor Xavier Serrano), una psiquiatra l'actriu Mònica Glaenzel) i un metge (l'actor Àlex Casanovas). Els tres han de peritar un fet insòlit: certificar si un «ésser viu» és o no és un extraterrestre, caigut o aparegut en un bar de barri de Barcelona.
El punt inicial d'absurd o de realisme màgic ressona a Pere Calders. La finíssima frontera entre realisme i fantasia penetra en el lector de Calders de la mateixa manera que aquí ha de penetrar en els espectadors de Fernando Trías de Bes. T'ho creus o no t'ho creus. Entres en el joc o no hi entres. Millor, doncs, creure-t'ho i entrar-hi perquè serà el mateix autor, al cap d'una hora i mitja, qui deixarà les coses clares i tothom se'n podrà anar cap a casa destriant sense confusió el gra de la palla. No s'hi valen especulacions.
L'autor crea una ambientació molt pròxima: una Unitat secreta d'Intel·ligència de l'Estat (l'espanyol, s'entén) depenent del Ministeri de l'Interior; una clínica d'investigació titular del metge; un centre d'experimentació on exerceix el físic que podria ser el del sincrotó Alba de Cerdanyola de la Universitat Autònoma; tres personatges amb publicacions científiques reconegudes... i alguns secrets personals. Entendran els futurs espectadors que no es desvelin aquí, més allà del permès, els intríngulis de la trama.
L'humor de la comèdia va pujant de to. El límit de comèdia esbojarrada només es dóna en algun moment determinat perquè l'acció ho exigeix. Fa la impressió que el director Martí Torras Mayneris hagi posat el fre just quan calia per evitar convertir la comèdia en un divertimento que entorpeixi la reflexió de fons. Qui dispara el botó de l'humor és Saturnino, el personatge de l'actor David Bagés, en una interpretació seva que —per primera vegada em sembla—, juga a fons amb la comicitat i que l'obliga a posar-se en la pell del pretès extraterrestre que han de peritar els tres científics.
A l'actriu Mònica Glaenzel el paper de la psiquiatra li reserva un salt inesperat que l'aboca a no deixar el seu perfil còmic, interpretat seriosament, atrapada en un secret que la desespera. Àlex Casanovas i Xavier Serrano, físic i metge, aparentment dues figures serioses, acaben arrossegats i desemmascarats també per la trampa.
I com a secundaris i gairebé mestres de cerimònies hi ha Manel Sans (el representant de la unitat secreta) i Susanna Garachana (l'assistenta de la mateixa unitat, dona de la neteja, amb manetes per la cuina i amb reivindicacions laborals per necessitats familiars). Són ells dos els que tenen al seu càrrec respectivament el que seria el pròleg i l'epíleg de la comèdia, després que tothom ha deixat de ser qui és i que ha mostrat quina és la baula que ocupa en el fosc pou de la corrupció i l'ús il·legal dels pistrincs públics. De les malifetes dels de dalt se'n ressenten sobretot els de baix. El cinisme dels de més amunt té com a mirall l'honestedad dels de baix del tot. La condició de la misèria humana ensenya a «El tràmit», amb l'escut protector de l'humor i la ironia, el seu rostre més fosc.
«Master Class», de Terrence McNally. Traducció a l'espanyol d'Ignacio García May. Intèrprets: María Bayo, Anna Alborch, Jordi Andújar, Pau Baiges, Júlia Jové i Ezequiel Salman. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Kiko Planas. So: Jordi Ballbè. Projeccions: Joan Rodón. Caracterització: Toni Santos. Assistent caracterització: Alicia Machín. Assessoria musical: Dani Espasa. Arranjaments musicals: Pau Baiges. Direcció tècnica: Joan Segura. Direcció musical: Pau Baiges. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Montserrat-Drukker. Teatre Borràs, Barcelona, 24 març 2018.
Aquesta exitosa obra del dramaturg nord-americà Terrence McNally (Saint Petersburg, Florida, EUA,1938) és d'aquelles que de tant en tant torna a la cartellera. Aquí la va estrenar en català Núria Espert el 1998 (en va fer més de 200 funcions), sota la direcció de Mario Gas, al Teatre Poliorama. I el 2013 en va presentar una nova versió l'actriu argentina Norma Aleandro, el 2013, precisament al mateix Teatre Borràs on ara s'ha estrenat la versió que té com a protagonista la soprano navarresa María Bayo (Fitero, 1961), en el paper de la mítica soprano grega Maria Callas (Nova York, 1923 - París, 1977).
Posats, doncs, a trobar la novetat en una obra prou coneguda, la singularitat d'aquesta versió rau en el fet que sigui una soprano, i no una actriu veterana de l'escena teatral, la que assumeix el paper de Maria Callas, cosa que facilita que la versió que ha dirigit Marc Montserrat-Drukker reforci amb la qualitat imprescindible la part lírica, tot i que cal advertir que María Bayo tampoc no es queda gens enrere, durant les gairebé dues hores de l'obra, en la part del discurs actoral, en un 90% a les seves mans, tot i que compta amb la presència d'altres intèrprets que hi tenen una actuació més aviat secundària, però absolutament imprescindible també quan han de mostrar els seus dots musicals. Amb l'òpera no s'hi val a jugar i les dues noies alumnes i el jove alumne de ficció cal que tinguin prou mestratge tant per saber trobar el to adequat com per aparentar que estan encara en un procés d'aprenentatge.
En aquesta ocasió, doncs, es fa difícil destriar què hi ha de Callas i què hi ha de Bayo en el personatge que interpreta la soprano navarresa perquè algunes de les situacions que relaten els enregistraments fets de les masterclass impartides per Maria Callas el curs 1971-1972 a la Julliard School de Nueva York es podrien assemblar a les que la mateixa María Bayo haurà impartit també al llarg de la seva carrera operística.
I María Bayo se'n surt amb la nota molt alta. Quan una intèrpret es posa en la pell de Maria Callas, el més important és penetrar en el perquè del seu comportament, quines experiències han condicionat la seva manera de dir i de fer, i com arriba a l'autodestrucció com a dona pel que va patir en la vida personal, després de la relació malmesa amb Onassis, abans que la deixés per la vídua Kennedy.
Núria Espert es preguntava en una entrevista que vaig tenir l'oportunitat de fer-li el 1998: «¿Per què d'una artista de la seva talla [Maria Callas], amb tots els dons extraordinaris que la providència li havia donat, una veu única, una intel·ligència musical única, i després d'arribar a tot el que va ser, ens n'ha quedat simplement l'anècdota d'haver tingut una mala relació amb una persona que no es mereix cap mena de respecte ni té cap atracció per nosaltres com és Onassis, i ella ens ha quedat a la memòria com una figura artística dramàtica, amb una vida trista?»
Aquesta imatge de Maria Callas encara perdura, però ara María Bayo recupera la seva vena com a estrella de l'òpera. La cantant i també actriu María Bayo domina l'escena durant tota l'obra. Interactua amb els espectadors com si en realitat tots assistissin a una masterclass de debò amb ella. Els alumnes de ficció són a la platea, quan els demana, i se sotmeten a les seves invectives i als seus consells amb l'expectació i l'excepcionalitat que els alumnes de l'època ho devien fer també de María Callas.
Cadascun d'ells dibuixa un perfil que està sotmès a la voluntat de Maria Callas / María Bayo. L'actriu Anna Alborch, l'actriu Júlia Jové i l'actor Ezequiel Salman són els tres estudiants que comencen amb discreció, tímidament, i acaben mostrant allò que poden fer amb el seus dots de veu. A l'actor Jordi Andújar li toca el paper d'assistent i marit perquè María Callas (o María Bayo) està obsessionada a tenir sempre un got d'aigua ple. L'altre intèrpret és el pianista Pau Baiges, sempre present a l'escenari, com un espectador silenciós, observant amb sorpresa o amb incredulitat cadascuna de les embestides de la soprano protagonista.
Una representació amb María Bayo de protagonista no seria completa sense un bis musical que, en aquest cas, en una aportació al marge del guió de Terrence McNally, la companyia regala als espectadors que, a banda de l'interès per la tragicomèdia que envolta «Master Class» i Maria Callas, esperen també trobar-hi la personalitat musical de la soprano navarresa que ha passat sovint tant pel Gran Teatre del Liceu com pel Palau de la Música Catalana de Barcelona on compta amb nombrosos seguidors.
«Cyrano», d'Edmond Rostand. Idea original: Lluís Homar. Traducció: Albert Arribas. Dramatúrgia: Pau Miró. Assessor dramatúrgia: Xavier Albertí. Intèrprets: Lluís Homar, Joan Anguera, Aina Sánchez, Albert Prat i Àlex Batllori. Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Esgrima i moviment: Oscar Valsecchi. Composició musical i veu: Sílvia Pérez Cruz. Il·luminació: Xavier Albertí i David Bofarull. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Eva Fernández i Lluc Castells. Ajudant escenografia i vestuari: Mercè Lucchetti. Col·laboració al vestuari: Nídia Tusal. Pròtesis TX: Àlex Torrecillas. Assessor d'esgrima: Xavier Padilla. Assistent direcció en pràctiques: Lola Rosales. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller Escenografia, Pascualín Estructures i Arts-Cenics Escenografia. Arranjaments vestuari: Alba Viader. Cap tècnic: Titín Custey. Tècnic so: Oscar Villar. Tècnic llums: Juli González. Sastressa i utillera: Irene “Nene” Fernández. Producció executiva i regidoria: Lola Davó. Direcció producció: Josep Domènech. Producció: Temporada Alta i Lluís Homar. Adjunt a la direcció: Oscar Valsecchi. Direcció: Pau Miró. Teatre Borràs, Barcelona, 2 gener 2018.
Hi ha personatges que són una temptació per als actors de pedra picada. Com si optessin a una cursa d'obstacles per anar superant progressivament en la seva trajectòria escènica. Un d'ells és el popular Cyrano de Bergerac, un personatge que si no fos perquè la nòmina d'Homes dels Nassos del bestiari fantàstic català està prou completa es podria dir que opta amb prou mèrits ell tot sol a cobrir la plaça.
Qui ara s'hi ha apuntat és l'actor Lluís Homar que, en la tradició teatral del repertori català dels últims trenta anys, s'afegeix al Cyrano interpretat per Josep Maria Flotats (Teatre Poliorama, 1985) i al de Pere Arquillué (Biblioteca de Catalunya, 2012). Cal esmentar-los no només per l'impacte que l'un i l'altre van aconseguir en els espectadors de diferents generacions en el seu moment sinó també perquè entre Flotats, Arquillué i, ara, Homar, hi ha notables diferències estilístiques i fins i tot de lectura i mirada de l'obra d'Edmond Rostand (Marsella, 1868 - París, 1918), de qui, casualment o no, es commemoren aquest 2018 el 150è aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort.
Lluís Homar, en complicitat amb el director Pau Miró, la dramatúrgia a l'ombra de Xavier Albertí i la veu i composició musical de Sílvia Pérez Cruz —una operació artística que ja es donava en la seva versió unipersonal de «Terra Baixa»— ha penetrat en l'ànima de Cyrano, més que en el cos, i n'ha extret allò que l'obra amaga en lletra menuda sota l'aura de l'aventura romàntica entre Roxana i Christian capitanejada per Cyrano.
No es tracta en aquesta ocasió d'una aposta tan unipersonal com la de «Terra Baixa», on Lluís Homar feia tot sol diversos personatges del drama d'Àngel Guimerà, perquè ara l'acompanyen quatre intèrprets més —que són precisament els que alternen diversos personatges— però sí que continua sent una «peça d'actor» que se centra en la consolidada capacitat discursiva de Lluís Homar —que els espectadors del dia a dia celebren amb aplaudiments a peu dret— i que, per això mateix, sembla que deixi en un segon pla les intervencions dels altres intèrprets, com si cap d'ells gosés fer ni una mica d'ombra a la potència del personatge de Cyrano.
No cal esperar, doncs, una obra extensa de dues hores i mitja —que és la durada estàndard de les diverses versions del Cyrano— i que aquí es redueix a un parell d'hores, ni tampoc un vestuari d'època enfarfegat i endolat perquè tot sembla que tingui lloc en una pista o escola d'esgrima on domina el vestuari blanc de l'especialitat esportiva i el casc protector de rusc d'abelles. I tampoc cal esperar una dinàmica interpretació de capa i espasa —sí que hi ha moltes espases acoblades a les torres escenogràfiques, una estructura simbolista, i s'esdevé una batalleta per deixar constància del caràcter espadatxí de l'obra— perquè el muntatge exigeix centrar-se molt més en el text, en com flueixen els alexandrins sense que es noti, en com s'expliquen les seves escenes bàsiques, en com llueixen els monòlegs de Cyrano, fins a la mirada final, amb pròtesi de nàpia movible inclosa, en una juguesca de teatre dins el teatre que Homar-Cyrano justifica amb una enigmàtica i sensible fugida final: «Per dignitat!»
«Temps». Text i dramatúrgia de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Regidor i partner d'escena: Agustí Rovira. Espai escènic: Llorenç Corbella. Vídeo: Sara Boldú. Moviment: Sílvia Brossa. Coreografia cadira: Martí Prades. Espai sonor: Dani Tort. Il·luminació: Cesc Pastor. Construcció escenografia: Guille Góngora. Cançó L'Angle noir: Roger Mas i Cobla Sant Jordi. Veu en off: Òscar Dalmau. Direcció: Ramon Fontserè. Producció: República de Guerrilla en col·laboració amb Festival Temporada Alta. Companyia Teatre de Guerrilla. BARTS (Barcelona Arts on Stage), Barcelona, 3 setembre 2014. Reposició: 30 juny 2017. Reposició: Teatre Borràs, 1 novembre 2017.
Expliquen que el pallasso Charlie Rivel un dia va sortir a la pista amb la seva mirada silenciosa i el seu habitual tempo lent. Una criatura es va posar a plorar sense deixar-lo començar. L'august universal va començar també a plorar i només així va aconseguir, després d'una llarga marranada de pista i de ficció, que la criatura es consolés.
Silenci, mirada trista i complicitat amb l'espectador. Tres ingredients que l'actor Quim Masferrer esprem també al màxim durant noranta minuts clavats, els últims noranta minuts de la vida del seu personatge.
Quim Masferrer no és Charlie Rivel, esclar, tot i que, en aquest excel·lent espectacle que titula simplement 'Temps', li falta poc perquè deixi anar també un clapit a la lluna com ho feia Rivel. El que ell fa es posar-se en la pell d'un home del carrer, com diria Pi de la Serra, que aprofita el seu últim alè per esbravar-se a doll sobre tot el que l'envolta.
'Temps' —que ve de lluny perquè es va estrenar el 2012 dins el Festival Temporada Alta i va fer una primera gira— no havia entrat encara a Barcelona a causa que Quim Masferrer es va embrancar després en la també celebrada aventura del programa 'El foraster', de TV3, que ja té en marxa la tercera temporada.
L'espectacle 'Temps', una feliç arrencada de temporada a la sala BARTS del Paral·lel, no és un monòleg, com potser es podria suposar, sinó que barreja totes les possibilitats actorals que se li poden demanar a un intèrpret: paraula, gest, coreografia, ball, humor, drama, reflexió, ironia, sarcasme, desvergonyiment....
Quim Masferrer, sota una afinada direcció de Ramon Fontserè —el membre més visible d'Els Joglars i ara director de la companyia d'Albert Boadella— va pujant de to el seu registre, a la vegada que va engrapant els espectadors, després de tenir-los empresonats en tensos silencis, estil Charlie Rivel, durant els primers gairebé vint minuts.
Després d'això, però, ja no hi ha qui l'aturi. I aquell home, en pijama, que ha aparegut en cadira de rodes, és capaç de moure el món amb el dit d'una mà, de parlar amb Déu, de confessar la seva vocació torera d'infant, de riure's del mort —amb perdó per les circumstàncies del moment— i de qui el vetlla, i d'equilibrar amb una especial sensibilitat i tendresa el misteri de la mort amb el misteri de la vida.
Quim Masferrer, segurament que per una lògica i encertada influència del director de l'espectacle, joglareja en alguna de les escenes, però ho fa amb personalitat pròpia, sense trepitjar mai la línia que el confondria amb una boutade boadelliana i té la clau d'endolcir segons quines situacions amb una pàtina poètica que, ara sí, el fa més clown que mai.
Des del 2012 ençà han passat moltes coses i l'espectacle 'Temps', que no té data de caducitat, no les ignora. La dramatúrgia permet que el personatge que interpreta Masferrer inclogui fugaces referències als fets actuals: el procés sobiranista, el cas Pujol, la corrupció política... fins i tot la crítica teatral, a la qual ventila, jo diria que amb un cert afecte, per noranta minuts que li queden de vida, si és que hi ha algú del gremi a la sala, amb un: "que els donin pel sac a tots!".
Els espectadors de 'Temps' esclaten —potser com ho va fer inconscientment aquella criatura de l'anècdota de Charlie Rivel— quan Quim Masferrer enfila el gag de com entrar a la fama universal fent volar pels aires la sala BARTS amb tothom a dins. Repta, provoca, fa dubtar, fa escollir i convida cada dos per tres a abandonar la sala, si algú vol anar-se'n, indicant-li pausadament amb el dit índex on és la porta.
Una interpretació excel·lent es combina amb una dramatúrgia rodona que s'acoloreix amb diferents peces musicals d'entre les quals en destaquen dues: la cançó L'Aigle noir, interpretada en francès per Roger Mas —que en va fer una versió el 2012 amb la Cobla Sant Jordi— i la cançó The man comes around, amb la veu de Johnny Cash i, al ritme de la qual, Quim Masferrer es desplaça, en la seva cadira de rodes, per davant d'una road movie projectada que sembla que toqui de puntetes, ni que ell no ho vulgui, el seu recorregut pel Far West català amb la càmera d'El foraster.
De regal, un epíleg sorpresa amb cop de màgia inclosa, que resol una intel·ligent sortida al dilema dels noranta últims minuts del personatge que ha lluitat contra el temps i també contra el tenebrós personatge secundari que l'ha vetllat, passant sovint per darrere seu, com una Dama de la Mort, sense dalla, però jugant, un i l'altre, al teatre de la vida, per enllaçar amb allò que cantava la veu greu de Johnny Cash: "And I heard a voice in the midst of the four beasts, / And I looked and behold: a pale horse. / And his name, that sat on him, was Death. / And Hell followed with him." O el que és més o menys el mateix: "I vaig sentir una veu d'enmig dels quatre vivents, / I vaig mirar, i vet aquí: un cavall groc./ I el seu nom, que estava assegut sobre ell, era la mort. / I l'Hades el seguia."
Tràiler de l'espectacle (1). Johnny Cash interpreta The man comes around (2). Intepretació de L'Aigle noir, de la cantant francesa Barbara, interpretada per Roger Mas i la Cobla Sant Jordi (3).
«Opera for kids». Guió d'Edu Pericas, sobre una idea d'Axa Guarch. Intèrprets: Gemma Martínez, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Ulises Ordúñez. Escenografia: Xavi Erra. Vestuari: Ulises Ordúñez. Coreografia: Anna Rosell. Assessor teatre gest: Ton Muntané. Il·luminació: Susana Abella. Disseny so: Joan Gil. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidoria: Sílvia Domingo i Xavier Fort. Direcció: Edu Pericas. Producció: Anexa. Teatre Borràs, Barcelona, 12 novembre 2016. Reposició: 26 octubre 2017. A partir de 6 anys.
L'espectacle «Opera for kids» és una mena de tutorial per a joves i petits melòmans —o no tan melòmans— que els introdueix en el món de l'òpera amb la descoberta d'algunes característiques dels cantants, de les peces que interpreten i del món líric que encara té l'etiqueta d'elitista. I ho fa amb una concepció teatral de fons, amb un guió ben estructurat que no obvia l'humor moderat, amb alguns moments de parella de clowns, i amb una presentadora o mestra de cerimònies —una noia que comença confessant que l'òpera l'avorreix— i a través d'un dels recursos del gènere fantàstic: el somni. És així com la noia en qüestió es troba amb els tres cantants protagonistes del repetori operístic: una soprano, un tenor i un baix.
Dic que és una mena de tutorial perquè si l'espectacle fos un video de YouTube com els que ensenyen a cuinar, preparar un hort urbà, desmuntar una màquina de rentar o configurar un ordinador, els coneixements bàsics que en traurien els qui el visionessin serien els imprescindibles per perdre la por a un gènere que, malgrat el llast d'avorrit que arrossega, quan s'ha incorporat en programacions de teatre familiar amb bon gust i una pàtina de pedagogia, sempre ha donat bon resultat. Una prova en són els espectacles que generalment programa el Gran Teatre del Liceu o els de L'Auditori, per als més petits, i també podriem esmentar les trapelleries de la companyia Cor de Teatre, aptes per a tots els públics.
«Opera for kids» és una altra cosa. Tot i que el repertori operístic és la base del guió, ben aviat aquest tendeix a passar el relleu del protagonisme al món del somni de la petita mestra de cerimònies i als tres cantants, evidenciant i ironitzant sobre els seus egos, les seves aptituds i les seves mancances.
Àries solistes, duets i fins i tot un trio formen part de les demostracions pràctiques de la teoria exposada amb peces conegudes per tothom, algunes de les quals ja formen també part de la memòria musical dels més petits. És així com s'interpreten àries de «Madama Butterfly», «La Traviata», «La flauta màgica», «Tosca», «Il Barbiere di Siviglia», «Gianni Schicchi», «Carmen», «L'Elisir d'Amore», «Il Trovatore», «Faust», «Turandot» o «A night at the Opera».
Especialment divertida és la part de l'espectacle que imita un concurs televisiu en què els tres cantants han de passar una sèrie de proves com, per exemple, recitar de memòria en un minut el màxim de compositors que els vinguin al cap, cosa que fan com qui recita l'alineació d'un equip de futbol. També hi ha un moment de contacte amb els espectadors amb el barber de Sevilla que baixa amb la navalla a la mà amenaçant els qui porten o no porten barba. I la cosa esclata del tot en la part de la trama en què la soprano diva i la seva germana empresària —exercici de transvestisme— se les tenen en relació a una nova cantant jove —la noia del somni— que, com en el conte de «La Blancaneu», el mirall desvela que ha substituït la gran diva. La poma enverinada es substitueix pels bombons enverinats i el cavall del príncep salvador es canvia per una barcassa de cautxú i rems conduïda per l'encarregat més vell del teatre operístic.
Hi ha molt bona interpretació de veu en totes les peces, el plat fort de l'espectacle, i necessita una mica més de rodatge la interpretació teatral, que de ben segur pot madurar amb alguna representació més després de l'estrena, cosa que admet el mateix director i guionista, Edu Pericas, perquè sap que forçar els cantants d'òpera a actuar fora del que els és habitual comporta un canvi de xip per a ells no sempre fàcil de superar, una feina que Carles Santos, per exemple, fa anys que practica i que, recentment, també la directora de ficció Wanda Pitrovska (alter ego de Xavier Albertí) ha fet al TNC.
«Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestio jueva», de Jean-Claude Grumberg. Traducció del francès («L'être ou pas. Pour en finir avec la question juive») de Salvador Oliva. Dramatúrgia de Josep Maria Flotats. Intèrprets: Josep Maria Flotats i Arnau Puig. Escenografia: Alejandro Andújar. Construcció escenografia: Neo Escenografia, S.L. Disseny abric: Goretti. Perruqueria: Toni Santos. Il·luminació: Albert Faura. Interpretació musical en off: Dani Espasa. Direcció: Josep Maria Flotats. Coproducció Teatre Lliure i Taller 75. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 5 novembre 2015. Reposició en espanyol «Serlo o no»: Teatre Borràs, Barcelona, 28 juny 2017.
El fanatisme, de qualsevol mena, es fabrica. Aquesta és, em sembla, una de les conclusions amagades que es poden extreure i que hi ha darrere d'aquesta obra breu de l'autor francès, escriptor i guionista, Jean-Claude Grumberg (París, 1939), molt conegut i reconegut a França però, fins ara, inèdit aquí i, casualment o no, de la mateixa generació de Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939).
Totes les funcions exhaurides només començar. De moment fins al 6 de desembre. Espectadors a la cua d'espera. Espectacle que demana pròrroga o, si més no, com en altres casos, reposició més endavant. Jean-Claude Grumberg, francès d'origen jueu víctimes de l'Holocaust, troba la manera de parlar de la tragèdia de la comunitat jueva amb ironia, humor afinadíssim i burxada emocional.
I Josep Maria Flotats, com a intèrpret i director, ha sabut copsar aquesta intenció de Jean-Claude Grumberg disseccionant no tot un discurs —9 escenes de diàleg a dos i un breu monòleg d'epíleg— sinó cada frase, cada paraula, gairebé cada monosíl·lab, per dotar-los de tota la força expressiva del to en la manera de dir.
Situar dos personatges en el vestíbul de l'entrada d'una comunitat de veïns —l'escenografia reprodueix només un ram d'escales— per discutir sobre la condició jueva ja fuig del pretès marc elitista o intel·lectual que la qüestió aparentment requeriria. L'autor, doncs, baixa al terreny del quotidià i no hi ha res més quotidià que la relació freda i limitada al bon dia i bona tarda de compromís i als problemes d'escala entre veïns que es viu en un replà d'escala d'una comunitat.
A 'Ser-ho o no', el pretès absurd de fons es fa realista. I el pretès rerefons de caire polític o religiós es fa comèdia. La combinació resultant és explosiva i, després de vuitanta minuts, sembla que, havent-hi passat moltes coses i haver parlat de fets molt profunds, no hagi passat res, malgrat que Jean-Claude Grumberg / Josep Maria Flotats portin els espectadors del no-res a la reflexió sobre els orígens de cadascú, de la raó de ser o no ser de la condició humana, de la fe cega en una religió o una ideologia i de les conseqüències d'aquesta fe cega.
L'obra arrenca amb diàlegs molt tallants, curts, gairebé de to pinterià, i després dosifica les moltes referències històriques que s'hi esmenten, tant bíbliques com polítiques, que parteixen de la certesa que els espectadors tenen com a substrat de coneixement popular —jueus i palestins, la Shoah, l'Antic Testament, l'herència d'Abraham, les taules dels Deu Manaments, el Sinaí...— perquè siguin capaços de transcendir-ne el significat universal i esmicolar-lo amb la intel·ligència de la ironia.
Josep Maria Flotats i Arnau Puig —els dos veïns de la comnunitat d'un barri de París— broden, cadascú a la seva manera, les trobades breus que tenen al replà de l'escala. I ho fan des del perfil de cadascun dels personatges, el discret jueu d'origen que viu dalt, descobert pel jove a Internet —un apèndix modern del Vell i el Nou Testament— i la ignorància i curiositat del jove veí de baix, incapaç de distingir entre ser o no ser, ser francès i ser jueu a la vegada o ser jueu i no ser-ho a l'hora de practicar la religió.
Dues interpretacions suggerents, que mostren un Josep Maria Flotats inusual, lluny de la seva manera de fer i dir a l'escenari, fresc i desimbolt en els diàlegs i emocionalment eficaç en el monòleg final, quan es desvela com a alter ego del mateix autor Jean-Claude Grumberg. I també una oportunitat per confirmar la capacitat del jove actor Arnau Puig per fer evolucionar el seu personatge cap a un desenllaç hilarant que és una de les sorpreses que l'obra reserva per als espectadors. Ser-ho o no ser-ho... —com deia aquell— aquesta és la qüestió.
Tràiler de la versió catalana estrenada al Teatre Lliure de Gràcia el 2015.
«Vides privades (Private Lives)», de Noël Coward. Versió de Juan Cavestany. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Javi Beltrán, Marta Marco, Mima Riera i David Selvas. Escenografia: José Novoa. Construcció escenografia: Carles Hernàndez "Xarli". Confecció cortines: Pilar Albadalejo i Pro-Escena. Il·luminació: Mingo Albir. Vestuari: Maria Armengol. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Paula Ayuso. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidor: Raúl Gallegos. Direcció: Norbert Martínez i David Selvas. Companyia La Brutal. Teatre Borràs, Barcelona, 25 març 2017.
L'obra «Vides privades» és un exemple clar de la comèdia costumista dels anys vint i trenta del segle XX que l'autor anglès Noël Coward (Teddington, Regne Unit, 1899 - Blue Harbor, Kingston, Jamaica, 1973) va escriure i estrenar l'any 1930 amb gran popularitat posterior. L'obra no s'ha deixat de posar en escena des d'aleshores i, en català, el precedent més recent es troba precisament al mateix Teatre Borràs, en una versió de la temporada 2000-2001, dirigida per Paco Mir, amb Francesc Albiol, Mireia Aixalà, Pep Ferrer i Lluïsa Mallol de protagonistes.
L'obra de Noël Coward es podria comparar aquí, salvant totes les distàncies, amb dues novel·les catalanes de la mateixa època, «Vals», de Francesc Trabal (1935) i «Vida privada», de Josep Maria de Sagarra (1932). Les dues s'ambienten en un sector de la societat de classe alta i graten en les relacions i contrarelacions de parella —amb més profunditat, esclar, perquè exploren els embolics de les famílies benestants de l'època— però amb el mateix conflicte de fons que ho fa Coward: l'encaix de la parella.
Noël Coward l'ambienta a la França de la Belle Epoque i els seus quatre protagonistes són també de tendència benestant. Els situa en un hotel, després d'anys separats i coincidint amb la nit de segones noces —comèdia, comèdia, vaja!— i els fa viure l'escena del balcó que els anglesos consideren la romànticament més cèlebre després de «Romeu i Julieta».
Així com Paco Mir va respectar la localització temporal de la Belle Epoque, aquesta nova versió de la companyia La Brutal que signa Juan Cavestany es planteja una actualització absoluta de l'obra posada aquí i ara mateix. Els jaqués i els llacets i els vestits llargs, doncs, i sobretot la nit de segones noces, en clau segle XXI, no s'aguantarien i, en canvi, el ball de parelles que acorden viure plegats, junts i revoltats —ara sí, ara també— és el que forma part del menú del dia de bona part de la societat.
Aquesta és l'opció reforçada per la versió de La Brutal, que tria un hotel corrent de la platja de Begur, el paisatge més bucòlic de Catalunya segons el concurs que va guanyar un dia Josep Cuní —perquè a Cadaqués hi ha massa 'hippies', diuen, ¿o potser volien dir 'pijos'?—, les vistes al mar amb iot inclòs i el salt a un pis del Gòtic de Barcelona que es fa servir d'apartament turístic —suposo que llogat il·legalment, esclar!— a més de quatre personatges desmanegats, à la page, consumidors de sushi amb repartiment a domicili que és ara la nova tendència en substitució de la vulgar i retrògrada pizza.
Amb tot això, els espectadors que encara no hagin vist aquesta nova versió de «Vides privades» de Noël Coward ja es poden fer una idea de per on van els trets. Una altra cosa és saber si el rerefons del discurs de Noël Coward aguanta una adaptació que fuig radicalment de la seva època.
La companyia ho ha intentat i les escenes per separat amb cadascuna de les dues parelles i les escenes en què conflueixen els quatre semblen reescrites en la línia del "teatre de parella" dels autors més joves actuals, aquells que acostumen a estrenar les seves obres en sales petites, en muntatges cos a cos amb els espectadors, amb posades en escena senzilles i domèstiques i amb pujades i baixades de la febre sentimental.
Per això, segurament, la versió de Juan Cavestany, que dirigeixen a quatre mans Norbert Martínez i David Selvas, en un teatre de considerables dimensions com el Borràs crec que se'n ressent, a pesar que hi ha un treball d'actors que no escatimen ni gest ni risc de prendre mal i també algunes fugides pel passadís de platea —ara l'un, ara l'altre— que intenten acostar els protagonistes als espectadors.
L'obligada divisió dels dos apartaments de l'hotel del primer acte es resol aquí amb un cortinatge transparent. El balcó ha de formar part de la imaginació. Les plantes de separació marquen la frontera. I en conjunt l'escenografia no amaga a banda i banda de la boca d'escenari dos espais en fosc per on apareixen i desapareixen els intèrprets com si la boca de l'escenari fos més gran del que havia previst l'estructura escenogràfica. Ja suposo que la proposta és volguda i que lliga, en certa manera, amb la utilització del passadís central de la platea, però crec que per a l'espectador que està atent al que succeeix a l'escenari, la visibilitat d'aquests dos espais el distreu de l'acció central que té o ha tingut lloc en cadascun dels apartaments.
Segurament que amb una mica més de rodatge, la comèdia trobarà el seu punt. Perquè, en només noranta minuts escassos, i tenint en compte que Noël Coward no hi planteja una gran acció sinó que ho deixa tot al discurs, l'acte central entre la parella retrobada després de la separació (Marta Marco i David Selvas) necessita una mica més de força perquè és l'eix de l'obra i, en canvi, sembla que tot s'hagi dipositat en el primer acte, que promet un aparent humor, i el tercer acte, que promet un aparent trencament amb violència incorporada.
La Brutal ha reunit quatre intèrprets que poden superar passar la maroma de convertir, sense que es noti, Noël Coward en "autor jove contemporani". David Selvas (Eduard, ex d'Amanda) troba —a través d'un paper que sembla que estigui de tornada de qualsevol relació—, en Marta Marco (Amanda, ex d'Eduard) una partenaire que aboca tota la seva capacitat actoral i que podria rebentar platees si el muntatge aconseguís aixecar el vol i pujar el to de la comèdia sense caure només en el costumisme. Mima Riera (Sílvia, la jove nova parella d'Eduard) arrodoneix molt bé en la seva línia ascendent d'actuació el seu paper entre ingenu, lliure i desfermat a la vegada. I Javi Beltrán (Víctor, nova parella jove d'Amanda) continua mostrant la seva capacitat entre cínica i humorística amb què ja va perfilar un dels personatges de «L'hostalera» de Carlo Goldoni, el del comte fanfarró, a la Biblioteca de Catalunya.
No està bé que ens posem amb la vida privada dels altres. Però no està malament que de tant en tant hi traguem el cap. Això és el que es pot fer ara amb aquestes «Vides privades» que juguen amb l'atzar de la trobada de les dues noves parelles en el mateix hotelet, quan ja tenen una nova parella, però quan, en el seu interior, encara es deleixen per explotar l'amor que guarden en reserva.
Els anglesos tornen habitualment, tret de comptades excepcions, a Noël Coward en clau clàssica. Segurament que no han trobat la manera o no han gosat fer el reciclatge que ha fet ara La Brutal, que des d'aquí no mantenen un lligam tan patrimonial amb l'autor. El risc hi és perquè Noël Coward se situa a la maroma entre l'alta comèdia i la comèdia de bulevard. Passar-hi de puntetes sense tambalejar-se és el repte que tenen els que s'hi enfilen.
Vídeo promocional del muntatge de La Brutal al Teatre Borràs (1). Tràiler d’una versió del 2014 de «Private Lives», dirigida per Martin Duncan al Royal Lyceum Theatre d’Edimburg (2).
«Sota teràpia», de Matías del Federico. Versió d'Adriana Roffi, Daniel Veronese i David Serrano. Traducció catalana d'Edu Pericas. Intèrprets: Francesc Ferrer, Marina Gatell, Cristina Plazas, Miquel Sitjar, Andrés Herrera i Meritxell Huertas. Disseny escenografia: Elisa Sanz (a partir de la idea de María Oswald). I·luminació: Ion Aníbal López. Vestuari: Mireia Guardia. Caracterització: Toni Santos. Disseny so: Joan Gil. Regidora: Ana Pardo. Cap tècnic: Joan Segura. Coordinador tècnic: Jordi Ventosa (Toti). Tècnic teatre: Susana Abella. Cap de càsting: Rosa Estévez. Ajudant producció: Pilar Pardo. Ajudants direcció: Maite Pérez Astorga i Edu Pericas. Direcció: Daniel Veronese. Producció d'ANEXA. Teatre Borràs, Barcelona, 22 octubre 2016.
Atenció a les pistes: primer pot semblar que les tres parelles convocades per una psicòloga —una tal Antònia, personatge absent— de «Sota teràpia» hagin sortit d'un dels enfrontaments dialèctics de Yasmina Reza, per exemple els de la comèdia «Un Déu salvatge». Després, a poc a poc, pot semblar que estiguem assistint a una mena de trampa made in Jordi Galceran i que tot vagi camí d'una mena de «Mètode Gronholm - 2» i, finalment, la comèdia «Sota teràpia» —o la tragicomèdia, tal com aniran comprovant els espectadors al llarg de l'hora i tres quarts que dura l'obra— agafa un camí de sortida propi i una sorpresa esclatant que —avís per als que ho vulguin saber tot ara mateix— no serà un servidor qui els ho desveli perquè és condició obligatòria que cal mantenir l'enjòlit dels espectadors fins als últims cinc minuts.
Una habitació de consulta tancada. Una convocatòria de divendres a la tarda perquè s'hi apleguin tres parelles clientes de sessions terapèutiques d'una psicòloga. Una tauleta amb un termos de cafè, una ampolla de conyac, una gerra d'aigua i uns quants gots. Una taula de despatx amb un expositor amb vuit sobres numerats que seran vuit proves que la psicòloga proposa a les tres parelles. Un tresillo, una butaca de braços, algunes cadires i un penjarobes. Un fons de moduls blancs que ambienten la cambra de la consulta psicològica. Una única porta que els empresona a tots. I, ah, sí... una trompeta de joguina.
Els comunicats dels sobres van donant les instruccions. I a manera que avancen les ordres de la psicòloga a distància, totes relacionades amb els punts febles de cadascun dels membres de cadascuna de les tres parelles, la tensió va pujant de to i allò que en una consulta terepèutica seria calma i relaxació, amb el pacient endormiscat al sofà parlant de les seves preocupacions i la psicòloga escoltant fins que passés la mitja hora, es transforma aquí en un mercat de Calaf d'impromperis, acusacions, insinuacions, secrets amagats i històries personals per a no dormir que configuren un retrat sociològic molt contemporani que va embolicant els espectadors i que els va perfilant de quin peu calça cadascun dels personatges.
Fins aquí tot el que es pot dir sobre aquesta comèdia d'autoria argentina i peça debutant de l'autor Matías del Federico (San José de la Esquina, Santa Fe, Argentina, 1981) que va presentar en un concurs d'una fira teatral de Buenos Aires del qual era jurat el director Daniel Veronese, promotor de portar-la ara als escenaris, primer a l'Argentina, on encara funciona, després en una versió espanyola a Madrid, que ja va fer córrer la veu del material dramatúrgic que s'hi desgranava i, ara, en una versió catalana impecable —tant, que gairebé sembla original— en aquesta estrena a Catalunya que entreveu una llarga temporada perquè allò que volen i demanen a aplaudiments i peu dret els espectadors no ho pot negar la companyia.
Aquesta versió de «Sota teràpia» ha reunit un repartiment que Daniel Veronese ha dirigit molt bé i ha fusionat en un objectiu comú: no deixar un segon de respir —ni als intèrprets ni als espectadors— i encadenar els diàlegs, les invectives, les rèpliques i les contrarèpliques d'una manera tan desenfrenada com escrupolosament ordenada, amb un moviment escènic que, sorprenentment, en alguns moments, situa algun dels intèrprets d'esquena a l'auditori, ni que estigui parlant, com si allò que passa a l'escenari no anés amb els de baix i els espectadors fossin uns simples voyeurs que xafardegen de reüll el que passa a la consulta terapèutica.
Si diguéssim que, com aquell qui no vol la cosa, s'ha parlat de violència de gènere, d'infidelitat, de relacions sexuals, de ludopatia, de suïcidi, de depressió, de fills malcriats, de llibertat personal, de prejudicis, de dubtes, de petites mentides i de grans veritats, seria dir només una part del que «Sota teràpia» amaga en allò que sembla una comèdia de rol on tres parelles faran passar una estona divertida i tothom se n'anirà cap a casa tan tranquil. Ben al contrari, aquí, allò que haurà passat sobre l'escenari remou consciències i pot provocar fins i tot algun mal d'estómac als propensos a deixar-se ferir la sensibilitat.
Artífexs de tot això són intèrprets com Andrés Herrera, un actor capaç de passar del registre més tímid al registre xulesc o violent i del violent al d'acorralat i fet pols. La seva parella és l'actriu Meritxell Huertas, a qui els espectadors veuen com si no hi fos en les primeres escenes, fins que acaba enfilant-se a la punta del protagonisme, fent ús de la seva capacitat d'actriu camaleònica i amb deix d'humor heretat d'anys i panys amb La Cubana, entre altres propostes teatrals més recents.
Una altra de les parelles és la que formen l'actor Miquel Sitjar i l'actriu Cristina Plazas, un matrimoni ja fet, de tota la vida, però que encara tenen plats per trencar i que provoquen algunes de les tensions que s'aniran descabdellant al llarg de la sessió terapèutica, amb unes intervencions que sempre engrapen els espectadors.
La tercera parella en joc és la més jove, inexperta i carregada de secrets no confessats i la protagonitzen l'actor Francesc Ferrer i l'actriu Marina Gatell, un duet que treu de mare algunes de les situacions i que també acaba traient de polleguera a algun dels altres integrants del grup.
Tots sis mantenen un ritme interpretatiu que va de menys a més, un ritme que va pujant d'intensitat a manera que es va desdibuixant cadascun dels seus pecats i cadascuna de les seves virtuts. I això, com deia, fins a l'esclat final. Quan tot ja sembla dat i beneït i la sorpresa que amaga «Sota teràpia» es comença a insinuar quan l'única porta de la sala està bloquejada i qui en vol sortir s'hi sent engabiat.
Atenció, doncs, a tot allò que confessen en veu alta l'Esteve, la Carla, la Laura, el Daniel, el Ferran i la Carme... sí, tres homes i tres dones estàndard, corrents, de carrer, sense grans ambicions, sense una gran posició, com tants milers d'homes i dones que pul·lulen per aquests mons de Déu. Sis personatges que si fessin Commedia dell'Arte podrien portar màscara perquè tot quedés ben aclarit quan se la traguessin com se la treuen a l'últim moment a «Sota teràpia», ni que a la psicòloga, la tal Antònia, no se li hagi vist el pèl ni els hagi estirat en cap moment la invisible careta que traginen.
Els intèrprets de la comèdia «Sota teràpia» parlen de l'obra i dels seus personatges (1). Uns moments de taula i assaig abans de l'estrena de «Sota teràpia» al Teatre Borràs.
«El bon pare», de David Plana. Intèrprets: Lluís Soler, Georgina Latre, Teresa Vallicrosa i Jaume Madaula. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Montse Alacuart. Espai sonor i concepció sonora: Dani Ferrer. Vídeo: Mar Orfila. Ajudanta escenografia: Núria García Pubill. Construcció escenografia: Jorba-Miró Taller Estudi d'Escenografia. Coordinació tècnica: Eudald Gili. Regidoria: Clàudia Flores. Tècnic llums i so: Susana Abella. Ajudant producció: Olalla Calvo. Producció: Estel Solé i Carles Roca. Ajudanta direcció: Clàudia Flores. Direcció: David Plana. Coproducció: Bitò Produccions, Grec 2016 Festival de Barcelona i Vània Produccions. Teatre Borràs, Barcelona, 24 setembre 2016.
El programa de mà d'aquesta comèdia és tota una declaració d'intencions: el rostre del protagonista (el bon pare) de cap per avall. Que és com quedarà tot plegat —avís per a espectadors— a manera que avanci la trama de la història de David Plana (Manlleu, 1969), una història que té un bon guió, una trama àgil i uns diàlegs d'aire de comèdia francesa, fruit segurament d'una de les branques de la trajectòria professional de l'autor, que ha estat com a guionista, entre altres, darrera de la sèrie «La Riera» de TV3 durant unes quantes temporades.
«El bon pare», protagonitzada per l'actor Lluís Soler, representa l'ascens i caiguda d'un personatge contemporani, polític, excomunista transvestit al socialisme, influent capitost des de l'alcaldia d'una ciutat mitjana (un poble, comparat amb Barcelona), arquitecte de professió abandonada, que ha regalat algunes illes de vianants als seus conciutadans als quals vigila i observa com un déu de l'Olimp des de la seva casa-xalet, al capdamunt, amb el poble als seus peus, enmig d'un disseny impecable anti-Ikea, dissenyat escenogràficament per Sebastià Brosa, que regala la vista dels espectadors abans, durant i després de la representació, com si aquests visitessin una pàgina web immobiliària i passessin els ulls per aquelles mansions de luxe que, amb la valoració actual del mercat postbombolla, superen el milió i mig d'euros, que és el que costa tocar el Paradís amb la punta dels dits.
Quatre personatges tenen la força suficient per crear una situació que puja i puja sense aturador i que a través d'un llenguatge molt afinat i de solatge popular, aconsegueix que l'humor intel·ligent faci oblidar les penes durant noranta minuts. Una situació de caire realista i molt actual —pare controlador però progressista i obert, separat però en bona relació amb la seva exdona, amb una filla presumptament estudiant d'economia a Berlín i el seu, diguem-ne "amic", fill d'un propietari rural de la població— que quan ja té en posició l'espectador fa sobtadament un gir per evolucionar cap a una centrifugació del que ha estat la línia paterna del protagonista.
No és, doncs, aquesta, una obra perquè el comentarista detalli en excés i acabi eliminant la gràcia de la sorpresa que s'ofereix a l'espectador. Però sí que és una obra que fa la impressió que quan ja té tothom ben engrapat, decideixi posar punt i final amb una moralitat paternofilial amb dos terrossos de sucre.
A un se li acut tot el que podria donar la història de David Plana si, quan surt el fusell telescòpic —i no som als EUA!—, malgrat que l'arma no tingui bales, un tret per la culata inesperat malferís el futur gendre i engegués així una autèntica tragicomèdia tintada de semithriller i gènere negre! A l'estil Woody Allen, per exemple. Esclar que, parlant de guió, això ja seria carn d'una segona temporada, cosa que el registre del teatre no permet.
A banda d'aquest desig frustrat, s'ha de dir que la interpretació del quartet ajuda que el bon fons que té la comèdia faci bon camí. Lluís Soler s'hi relaxa des del primer moment i es troba més que còmode amb una naturalitat entre polític oportunista i bon pare ingenu, feliç de tenir la seva filla a casa durant un mes; Teresa Vallicrosa, l'exdona, comença a engegar el ventilador de les mentides amb la seva entrada en escena i, després d'un parell de copes de vi negre, dóna un nou aire a la trama que s'endevinava més aviat plàcida; Georgina Latre funciona bé en el seu paper de filla que és el que no és i fa bona parella amb un Jaume Madaula que s'agafa a una vis còmica molt singular amb el paper d'un xicot tímid, més aviat fet de regalèssia, però tan emprenedor com el millor i víctima de la seva pròpia emprenedoria. Un retrat costumista contemporani que trenca tòpics malgrat que no s'allunya dels esquemes tradicionals del que s'entén com a nucli familiar.
«El recanvi», de Roger Peña. Intèrprets: Mia Esteve i Iván Morales. Disseny vestuari: Eulàlia Miralles. Disseny escenografia: Albert Ventura. Disseny il·luminació: Carlos Lucena. Espai sonor: Roger Peña i Àlex Polls. Realització vídeo: Put de Gir. Cap tècnic: Marc Lloret. Cap sala: Susana Giménez. Tècnic teatre: Susana Abella. Ajudant direcció: Aleix Peña Miralles. Direcció: Mario Gas. Companyia Entresòl de Produccions. Teatre Borràs. Barcelona, 20 març 2016.
¿Com es crea un líder polític? Ho intenta explicar aquesta obra breu de Roger Peña (Barcelona, 1959) que és fruit del IV Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta del 2014 i que, sense aixecar cap ombra de dubte sobre el jurat popular que el va guardonar aleshores, fa la impressió que no es tracti del mateix guió perquè probablement s'ha allargassat com un acordió i ha errat l'escenari perquè no és el mateix fer un muntatge de cambra en una sala reduïda i a tocar d'un auditori convençut i en un clima de festival, que en temporada estable i en un teatre convencional que crea una cortina de fredor entre els dos intèrprets i els espectadors del dia a dia.
Ni la direcció de Mario Gas ni el bon treball dels dos intèrprets hi poden fer gaire cosa més perquè tots plegats es troben encotillats per un discurs que s'aproxima als setanta-cinc minuts, però que engega lentament i repetidor ben bé durant els trenta primers minuts. Una mitja hora que es fa eterna mentre una entrenadora enèrgica (Mia Esteve) convenç un tímid candidat a l'atur (Iván Morales) que ha estat seleccionat per a una feina tan especial que fins i tot està ben pagada.
Només quan l'acció entra en la recta final, és a dir, quan l'aspirant a líder polític ja comença a dominar l'oratòria apresa de memòria, el gest assajat prèviament i el bla, bla, bla repetit mil vegades fins que tothom se'l creu, la trama guanya un cert atractiu —tot i el desconcert que provoca una relació llampec de la parella que ni avança ni recula—, sobretot perquè el que diu el líder en qüestió no costa gaire de relacionar-ho amb qualsevol altre dels discursos d'un líder real —¿o potser d'un de determinat?— que viu dins de l'actualitat política que ens envolta a hores d'ara.
Sobre una projecció fixa, ampliada a vol d'ocell, de la ciutat de Barcelona en blanc i negre, alguna projecció de vídeo que reprodueix un dels mítings del candidat i que enllaça amb el directe, i uns salts en l'espai i el temps de la ficció per constatar el progrés de l'escollit per salvar la pàtria, els dos protagonistes encaixen cadascun dels canvis d'escena amb uns passos de dansa-moviment en la penombra, com els que farien elegantment segons quines espècies animals comptant hores tancades en un zoològic. Una subtil metàfora potser per advertir els espectadors que el líder polític, contràriament del que els passa a les feres amb la música, no s'amanseix.
«Ningú et coneix com jo», de Roger Peña Carulla. Intèrprets: Míriam Marcet i Xavi Sáez. Disseny vestuari: Eulàlia Miralles. Disseny escenografia: Albert Ventura. Disseny llum: Marc Lloret. Cap tècnic: Marc Lloret. Ajudant direcció: Aleix Peña Miralles. Direcció: Roger Peña. Entresòl de Produccions. Teatre Borràs, Barcelona, 12 març 2016.
Sembla que l'anatomia forense està a l'ordre del dia, pel que fa a la ficció. I, si no, vegem la coincidència ambiental entre aquesta obra de Roger Peña (Barcelona, 1959), autor també de «Cremats», «Iaia!» o «El recanvi» —que ja fa temps que ha rondat pels escenaris de fora en una versió en espanyol com el Miami Dade County Auditorium, a més de la previsió d'una gira per les Amèriques i el circuit hispà dels EUA— i la sèrie televisiva de TV3 «Nit i dia» que, ben al contrari del que podia semblar, no ha allunyat els espectadors de a pantalla pel temor a la seva presumpta escabrositat.
Però de la ficció cinematogràfica a la ficció teatral, l'atmosfera del bisturí, les bates verdes, els llums freds fluorescents i la llitera que fa la funció de l'antiga "pedra", com s'anomenava popularment quan els tanatoris no eren un negoci com ara, hi ha un impediment entre la cuirassa protectora de la distància del fotograma i el realisme directe dels cossos en viu.
Esclar que ni el Sergi ni la Raquel, els dos personatges d'aquesta obra amb aires de thriller psicològic i una mica de sal i pebre de ciència-ficció, no pateixen ni una esgarrinxada i, per tant, ben aviat allò que podria semblar una sessió idònia per a aspirants a cirurgians es transforma en una mena de teràpia de parella o teràpia sobre la violència de gènere, això sí, sense psicòleg pel mig.
La cosa engega en clau de comèdia. Però els espectadors que caiguin a la trampa i es diguin: "Ara riurem!», ho tenen malament perquè el somriure es glaça ben aviat. I en un joc circular de canvi de papers, el cos del cadàver es converteix en el del forense o la forense. I no diré res més sobre la qüestió per no malmetre l'enjòlit dels espectadors.
L'actriu Míriam Marcet i l'actor Xavi Sáez tenen una interpretació més que correcta. Les seves trajectòries artístiques els avalen tot i que penso que són dos intèrprets que se senten més còmodes en sales petites (recordem, per exemple, «Jo mai» o «Sé de un lugar», per part d'ell, o «La gran nit de Lourdes G.», per part d'ella, entre altres. Però el seu bon fer es veu subjecte aquí a un guió que, al meu parer, s'allargassa més del compte i, si s'hi practiqués alguna estisorada pel mig —una mena de miniautòpsia, vaja—, sembla que demana a crits una peça breu —una hora a tot estirar aniria bé— on es concentrés el gruix de la teràpia i prengués més força l'objectiu central de l'obra, que diria que vol reflexionar sobre els amagatalls, les foscors i les condescendències socials i morals al voltant de la plaga de la violència de gènere. Sigui com sigui, en el fons de «Ningú et coneix com jo» hi ha una bona fusta d'autor que fa pensar que Roger Peña, fins fa poc traductor i director teatral, en aquesta nova faceta creativa que ha enfilat en els últims anys, arrodonirà amb més encert.
«Iaia!», de Roger Peña. Intèrprets: Montserrat Carulla, Vicky Luengo (2014) / Arantxa Jiménez i Aleix Peña Miralles. Escenografia: Carles Pujol. Il·luminació: David Pujol. Vestuari: Eulàlia Miralles. Direcció: Roger Peña. Coproducció d'Entresòl Produccions, Temporada Alta i Teatre Auditori Sant Cugat. Teatre Romea, Barcelona, 2 gener 2014. Reposició: Teatre Borràs, 10 febrer 2016.
S'aixeca el teló del Romea (metafòric). Una parella jove s'acaba de conèixer. El noi la porta al pis on viu amb la iaia. Primer exercici de nyaca-nyaca... però entra, com si fos somnàmbula, avesada a l'orxata, la iaia. I la "feina", com diu la mateixa iaia, es queda a mitges. De fet, s'hi continuarà quedant durant tota la trama. Avís doncs als voyeurs del segle XXI, que encara n'hi ha: si algú es pensa que l'obra va de sexe amunt i sexe avall, que s'ho tregui del cap. La intenció hi és, però no arriba mai el semen al riu.
'Iaia!' és una comèdia amable que, com tothom sap a hores d'ara, s'ha creat gairebé com una festa d'aniversari perquè l'actriu Montserrat Carulla anunciï que deixa els escenaris teatrals ni que continuï apareixent en cinema o televisió. Una decisió presa per la mateixa actriu que els espectadors reben amb respecte i que diu molt a favor de qui ha mantingut una dignitat professional i cívica durant anys i panys, tants, que diu que va debutar al mateix Teatre Romea on ara, presumptament, s'acomiada.
I ho fa, diria jo, havent triat una festa gairebé familiar tot i que hauria pogut escollir una proposta d'alt nivell dramatúrgic amb un paper estel·lar dels molts que ha interpretat al llarg de la seva carrera. Ho fa, a més, dins d'un senzill barnús d'anar per casa —tot una altra metàfora—, envoltada de gent de confiança: el seu fill Roger, autor i director; el seu nét Aleix; i la jove actriu Vicky Luengo, més televisiva potser que teatral, tot i que se la va poder veure, entre altres propostes, a 'Una història catalana', de Jordi Casanovas, al Teatre Nacional de Catalunya.
Montserrat Carulla hi té intervencions breus fins al punt que un no sap si Roger Peña ha acabat fent més una comèdia enfocada als joves —el delaten algunes concessions de llenguatge excessivament d'argot juvenil i forànies— que no pas als de la quinta de la protagonista de la festa.
Les intervencions de la iaia, però, serveixen perquè la trama avanci, es desencalli, es capgiri o faci anar de corcoll la parella de joves, acabada de conèixer, que va descobrint també qui és qui de cadascun d'ells: la fogositat d'ella (Vicky Luengo / Arantxa Jiménez) adelerada per obtenir-ho tot d'un cop a canvi de res, i la timidesa d'ell (Aleix Peña) frenada per la llosa d'un rerefons personal tràgic que posa el punt de dramatisme intern, de la mateixa manera que la iaia (Montserrat Carulla) té una escena a tall d'epíleg, que es podria inserir dins el registre d'humor negre.
Un muntatge precisament estrenat per Sant Esteve, ideal per a després dels galets i els canelons, fet amb el cor, per deixar, a través del seu personatge de ficció, una imatge simpàtica, entremaliada i entossudida a la vegada, reflex de la simpatia, la tossuderia i l'entremaliadura que ha caracteritzat Montserrat Carulla al llarg de més de cinquanta anys de trepitjar escenaris. I se n'ha sortit no només fent escola sinó deixant darrere seu una nissaga teatral de tots colors.
«Absurds i singulars (Absurd Person Singular)», d'Alan Ayckbourn. Adaptació i traducció de Lluïsa Mallol. Intèrprets: Eduard Farelo, Maria Lanau, Lluïsa Mallol, Marta Millà, Pere Ponce i Toni Sevilla. Escenografia: Hermínia Carulla. Construcció escenografia: Moià, S.L. Il·luminació: Albert Faura. Vestuari: Antonio Belart. Confecció vestuari: Goretti, Cornejo. Espai sonor: Francisco Grande. Caracterització: Toni Santos. Mestra de ball: Montse Colomé. Arranjaments musicals: Lluís Pérez Cansell. Coordinació tècnica: Ganecha Gil. Regidoria: Maria Miralda. Maquinària: Erin Bassa. Tècnic llums i so: Susana Abella. Ajudant direcció: Anna Ullibarri. Direcció: Joan Peris. Producció: Bitò Produccions. Coproducció: Focus. Una idea de la Cia. Airbuss. Teatre Borràs, Barcelona, 16 desembre 2015.
Tres cuines i tres nits de Nadal diferents. Tres actes en continuïtat. Però ni rastre de canelons, ni pollastre rostit, ni torrons. Ni tan sols un detall nadalenc kitsch d'un Muy Mucho. Tòniques i ginebra. Patates fregides i ambientador. I a fora, pluja a doll. I és que són tres nadals anglesos. I el que realment interessa i el que segurament també interessava l'autor Alan Ayckbourn (Hamsptead, Anglaterra, 1939) quan la va estrenar —fa quarenta-tres anys!— era retratar l'ascens i la caiguda, o la caiguda i l'ascens, de les tres parelles protagonistes —n'hi ha una quarta d'absent que, com el gos de males puces d'una de les parelles, no entren mai en escena— en un clima de negocis a mitges entre un banquer, un arquitecte i un menestral botiguer i manetes amb ganes de menjar-se el món.
Així com l'any olímpic del 1992, la directora anglesa establerta aleshores a Catalunya, Tamzin Townsend —que va donar entrada a Alan Ayckbourn en català— va situar, amb la seva adaptació que va titular 'Bones festes', les tres parelles (interpretades per Alfred Lucchetti, Mingo Ràfols, Asun Planas, Aracel·li Bruch, Pilar Orgillés i Norbert Ibero) en unes cuines convencionals i una caracterització dels personatges clàssica i adequada al moment de l'estrena que va fer a l'antic Teatreneu, l'actual versió del Teatre Borràs, que ha adaptat i traduït l'actriu Lluïsa Mallol, sofistica molt més el paper escenogràfic de les cuines —de la més pràctica i moderna dels setanta del segle passat a la més rònega, bruta i plena d'avaries i, d'aquesta, a la més freda i aristocràtica. I també força l'exageració en la caracterització dels personatges que semblen sortits del túnel del temps de la primera televisió en colors del segle passat, cosa que, d'entrada, prepara els espectadors per a una comèdia amb aires esperpèntics.
A una obra de l'autor anglès contemporani considerat el rei de la comèdia perquè és el més representat, popular i prolífic després de Noël Coward, li cal un repartiment que estigui a l'alçada. Pensar que comèdia, estripada i esperpent estan a la mà de qualsevol intèrpret seria un error. Per això, els espectadors que la coneguin, no reconeixeran l'actriu Lluïsa Mallol del teatre "seriós" perquè precisament parteix del bagatge acumulat anteriorment per perfilar el personatge més espectacular de la parella Hopcroft, la mestressa de casa, obsessionada per la neteja, experta a deixar la cuina i el forn com una patena —ni que sigui la de la cuina dels veïns— i disposada a tenir-ho tot al punt malgrat que els imprevistos sorgeixin en el moment menys pensat. La seva parella és Eduard Farelo que, com una premonició del futur, fa més de quaranta anys, Ayckbourn retrata com un botiguer mitjà que es passa a la construcció per enriquir-se, gràcies al crèdit bancari, ni que no sàpiga un borrall de la febre del totxo.
Així com Lluïsa Mallol té el seu paper imprescindible en cadascun dels tres actes, els altres intèrprets tenen reservat el seu moment en cadascun dels tres actes —o de les tres cuines— que integren la fusteria teatral compacta d'Alan Ayckbourn que, sota la trampa de la comèdia, mostra la cara amarga de la realitat de cada parella protagonista. Hi ha, doncs, l'acte de Maria Lanau, la dona dels Brewster-Wrihgt, entrampada en la beguda sota l'aura del marit banquer (Toni Sevilla), i hi ha l'acte de Marta Millà, els Jackson, ell arquitecte arruïnat i faldiller (Pere Ponce), en una mostra brillant d'actuació sense paraules que, en ser el segon acte de la comèdia, serveix també per elevar el to de l'humor i crear el nus de l'embolic, camí del desenllaç on els papers dels protagonistes masculins queden en un pla d'acompanyament perquè l'obra té una marcada feblesa per donar pistonada a les tres dones protagonistes.
Tot i que 'Absurds i singulars' no és pot dir que sigui una representació llarga —una hora i tres quarts a tot gas— la direcció ha optat per representar-la encertadament sense entreacte, cosa que fa que no perdi el ritme de l'embranzida que agafa des del primer tret de sortida. Així, el canvi de cuines entre el primer i segon acte aporta un entreteniment escènic en la penombra, entre música i moviment coreogràfic, que amoroseix la trama, ben diferent del canvi entre el segon i tercer acte que, amb teló tancat, exigeix moviment de maquinària interna i alimenta les expectatives dels espectadors. Precisament perquè tots els personatges són tan absurds i tan singulars, hi ha esperpent escènic i rialles dels espectadors per unes quantes setmanes. De moment, com en la versió del llunyà 1992 ja va dir Tamzin Townsend, 'Bones festes'.
Tràiler promocional de la versió catalana del Teatre Borràs (1). Tràiler d'una de les versions originals angleses més recents (2).
«Una altra pel·lícula (Speed-the-Plow)», de David Mamet. Traducció de Cristina Genebat i Julio Manrique. Intèrprets: Mireia Aixalà, Julio Manrique i David Selvas. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Elisenda Pérez. Construcció escenografia: Moià, S.L. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Espai sonor: Roc Mateu. Vídeo: Andrew Tarbet i Martín Elena. Col·laboració curtmetratge: Laia Albert, Pere Arquillué, Laura Bruy, Babou Cham, Eduard Farelo, Camilo García, Jean Kerby, Samuel Manrique, Marta Marco, Àlex Monner, Alba Pedreira, Roger Pera, Anna Puig, Eva. R. Fontela, Adrià Salazar, Julián Santos i Yolanda Soley, sota la direcció d'Andrew Tarbet. Assessorament caracterització: Paula Ayuso. Coordinació tècnica: Ganecha Gil. Regidoria: Bàrbara Glaenzel. Maquinaria: Xarli. Tècnic so: Jordi Clemente. Ajudant direcció: Norbert Martínez. Direcció: Julio Manrique. Producció de Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya, en coproducció amb la Companyia La Brutal. Teatre Borràs, Barcelona, 6 novembre 2015.
Ha plogut tant des del 1988 que, vista la situació actual, un comença a dubtar que quedi algun rastre de la crítica al capitalisme i la indústria cinematogràfica que el dramaturg i guionista David Mamet (Chicago, 1947) va voler fer aleshores amb aquesta obra que ara el mateixos traductors troben, comprensiblement, de títol intraduïble (¿Aniria bé potser «Ratllar la droga» —ni que soni una mica macarrònic—, si entenem «droga» com a metàfora del cinema de consum?).
El cas és que l'opció triada per al títol de la versió catalana, 'Una altra pel·lícula', situa de ple els espectadors en l'ambient en què es mouen els tres personatges de la trama: un cap de producció d'uns estudis de cinema, en Bob Gould (David Selvas), el seu vell amic Charlie Fox (Julio Manrique) no tan afortunat en la feina, que acaba de descobrir un projecte que els farà rics, i una secretària temporal de l'oficina d'en Bob, la Karen (Mireia Aixalà) que, sota la seva aparença d'ingenuïtat, passa de la funció de fer encàrrecs telefònics i portar cafès a remenar-los com vol sense sucre i gairebé amb una bona dosi de cianur.
'Una altra pel·lícula' té una estructura de tres actes durant uns noranta minuts que, com és habitual en David Mamet, van pujant de to i, després de forçar els intèrprets a una cursa amb esprint de treball d'actors, sempre amaga una sorpresa a la màniga per convèncer els espectadors d'allò que els ha volgut explicar. David Mamet és així i no s'hi pot fer res. Per tant, només se'l pot culpar a ell d'un primer acte que sembla que doni massa voltes a la mateixa qüestió i que, per fi, es desencalla al segon acte per envolar-se sense fre quan arriba el tercer. Tornant al llenguatge macarrònic que abans proposava per al títol, David Mamet sap com "ratllar" els espectadors fins a fer-se'ls seus.
Julio Manrique ha tornat a David Mamet després de dues apostes seves anteriors: 'Els boscos' (2006) i 'American Buffalo' (2010). Aquí, ho fa, a més, no només dirigint 'Una altra pel·lícula' sinó posant-se en la pell d'un dels personatges, un individu entusiasta, famèlic de feina, il·lusionat per fer fortuna per una vegada a la vida gràcies a l'oferta que li ha caigut del cel d'un tal Douglas Brown, una figura del cinema amb un guió sobre presons, acció i violència. En el primer acte, el diàleg que mantenen ell i Bob (David Selvas), el cap de producció, és una mena d'al·legoria del conte de la lletera, però per a nens i nenes que ja s'han fet grans.
En el segon acte, la relació que s'estableix entre Bob i la secretària temporal, Karen, capgira tots els esquemes acordats amb Charlie el dia anterior. I la reflexió sobre si cal cedir a la concessió del cinema que demana la gent o fer allò que un creu que s'ha de fer es posa de manifest a través del poder de la seducció i l'agulló del sexe, perquè no se'n pot dir ben bé amor, en aquest cas.
En el tercer acte, el remolí es vesteix de frustració i de violència en una mena de ring sense cordes que tenen com a lluitadors Bob i Charlie. I així és com un convenciment de principis que semblava fort com l'acer s'esmicola només per l'efecte d'una paraula, un monosíl·lab, un "no" confessat honestament per la secretària Karen que es clava al pit de Bob com si fos una estacada de la creu del gremi dels vampirs xucladors de sang.
Qualsevol Mamet demana que els intèrprets hi posin els cinc sentits. El trio Manrique-Selvas-Aixalà està sempre en el seu punt exacte i mou els fils de la trama sense que aquesta se'n vagi de mare, un perill que el tercer acte té i que dominen molt bé tant David Selvas com Julio Manrique. L'acció i la violència en viu, al teatre, sempre tenen un plus de credibilitat i de sensació sensorial que no pas sota els efectes artificiosos de la gran pantalla.
Però, per no defugir l'ambient de la productora d'uns grans estudis cinematogràfics on passa tot, la versió del muntatge s'obre i es tanca amb un curt d'imatges que primer situa els espectadors en alguns dels fets més importants de la dècada dels vuitanta —la de l'escriptura de l'obra— i que després aporta una mirada irònica al cinema d'acció amb allò que ha resultat del projecte que en Charlie va portar a en Bob per rodar i per fer-se rics. Una mirada que és un tràiler propi de film de multisales amb crispetes incloses on els espectadors descobriran algunes de les cares més conegudes de l'escena i la televisió catalanes convertits en autèntiques figures de Hollywood. Com Mamet mana, esclar.
Tràiler de la versió catalana de David Mamet, 'Una altra pel·lícula', de la companyia La Brutal (1). Fragment d'una de les moltes versions angleses de l'obra 'Speed-the-Plow', de David Mamet.
«Nues», de Roberto Santiago. Traducció, no consta. Intèrprets: Pep Munné, Mònica Pérez, Mone Teruel, Alba Sáez / Marta Tovar (cover). Edició vídeo i so: Víctor Ariño. Escenografia: Dream Arts. Vestuari: Escenic Costumes. Il·luminació: Dream Light. Regidoria: Jaume Morató. Direcció: Eduard Duran i Jaume Morató. Producció de Dream Planet. Teatre Borràs, Barcelona, 19 abril 2015.
Fa sis anys que l'actor Pep Munné no trepitjava un escenari català. La seva trajectòria més recent ha estat dedicada a gires per fora de Catalunya i papers de sèries televisives. La seva última intervenció teatral va ser el març / abril del 2009 al Teatre Coliseum amb la comèdia 'Boeing, Boeing', de Marc Camoletti on Pep Munné feia el paper d'un arquitecte faldiller que es veu embolicat en un pla que barreja un amic i tres hostesses amistançades que coincideixen, les tres alhora, al seu apartament de París.
De fet, no es pot dir que hagi canviat gaire d'hàbits en aquests sis anys, almenys en la ficció, perquè en aquesta comèdia, subtitulada de cinema, 'Nues', Pep Munné és un director de cinema a punt de rodar una pel·lícula de sèrie B que té un embolic amb tres dones: la muller oficial, la guionista i amant, i l'actriu jove que hi ha de fer de protagonista. I les tres alhora acabaran també, com en la comèdia de Camoletti, convivint en el mateix apartament.
'Nues', de l'escriptor, guionista i director de cinema Roberto Santiago (Madrid, 1968), sembla una comèdia d'esquetxos que s'hagin encolat per donar sentit a la trama, esquetxos que tenen lloc en diferents ambients: l'apartament, un cotxe en circulació, un parc de footing, un avió volant a Nova York, el taulell de la cuina on no hi falta ni el fuet ni el ganivet per fer-ne rodanxes... i algun espai de l'altre món que un servidor no desvelarà.
L'inici pretén fer creure que la cosa serà picant, almenys per fer honor al títol, 'Nues'. Però els espectadors no hi veuran ni gaire pit, ni gaire cuixa. Una mica de roba interior, sí. Però poca cosa més. Qui avisa, no és traïdor. Posats a buscar coincidències, diguem també que l'inici de 'Nues' recorda de resquitlló l'inici de l'obra 'Venus in fur', portada al cinema per Roman Polanski i interpretada en català al Teatre Goya, fa dos anys, per Joel Joan i Meritxell Calvo, on un director de teatre es disposa també a fer un càsting amb una jove actriu.
Però aquí, a 'Nues', de seguida tot pren aire de vodevil i de teatre de bulevard, molt de bulevard, en aquest cas, i malgrat la feblesa del guió, amb un final que fins i tot pot decebre els espectadors que aspirin a un desenllaç més realista i creïble, només queda la intepretació de cadascun dels quatre protagonistes: la comicitat innata de l'actriu Mònica Pérez (la guionista de ficció de 'Nues') hi té algunes de les escenes més agraïdes; les intervencions de l'actriu i cantant Mone (la muller del director i productora de la pel·lícula) resituen algunes de les circumstàncies de l'embolic; i l'acriu Alba Sáez (la jove actriu de 'Nues') aporta el caràcter jovial on tot s'hi val per tenir feina que contrasta amb una certa maduresa de les altres dues copartíceps de l'harem.
El protagonista, Pep Munné, hi representa el paper del director de cinema (de nom de ficció Ramon Bilbao), sense amagar-ne la maduresa del pas del temps (ja se sap que el cos envelleix, però el cor continua jove, ni que sigui bombejant-lo amb una bicicleta estàtica), i s'hi mou amb desimboltura, còmodament, fent que la fel·lera faldillera del personatge no el desviï més del compte del seu paper.
Un muntatge audiovisual resol les pauses entre escenes o esquetxos amb uns minimonòlegs enregistrats de cadascun dels personatges que volen ser també una mena de targeta de presentació i d'intencions davant la relació amb el director de cadascuna d'elles. Noranta minuts escassos de 'Nues', on tothom s'ho passa bé però ningú no s'hi estripa les vestidures.
«Gisela y el libro mágico». Intèrprets: Gisela, Elsa Anka, Carlos Gramaje, Jaume Morató, Pedro Egea, Claudia Oterino, Alba Hita, Meritxell Ortiz, Andrea Álvarez, Rosana Vieira, Laura García, Raúl Pardo, Daniel Rodríguez i Júlia Sardà. Coreografia: Jaume Morató. Ajudant coreografia: Pedro Gea. Vestuari: Escenic Costumes. Tècnic so: Victor Ariño Alba. Il·luminació: Notton Pro. Arranjaments musicals: Denis Bilanin. Assessorament màgia: Rubèn Vilagram. Direcció: Jaume Morató i Gisela. Producció: Dream Planet. Teatre Borràs, Barcelona, 25 octubre 2014. Reposició: 18 abril 2015. A partir 3 anys.
Quan s'acaba l'espectacle, plouen clavells. Un comença a pensar que potser es tracta d'una nova Revolució dels Clavells, a imitació de la de l'abril del '74, que canta Lluís Llach, de la qual fa precisament quaranta anys a Portugal. No. Res d'això. La mateixa Gisela (nom artístic de Gisela Lladó Cánovas), cantant i actriu, nascuda al Bruc (Anoia) el 1979, protagonista i reina de la festa, ho aclareix des de l'escenari: el club de fans de la cantant, de quan aquella OT de fa tretze anys, s'ha reactivat i, com si formessin part d'una de les moltes plataformes socials reivindicatives que ocupa espais i agències bancàries, estenen una pancarta-llençol amb consignes a favor de la seva ídol.
Les criatures, que omplen en un 50% el teatre, se senten també reivindicatives i estan deleroses per pujar a l'escenari. Abans ja han participat amb cops de mà, crits, brandar de bengales lluminoses i complicitats contra la fetillera malvada i a favor de la fada bona, com mana el cànon). Ara, allà dalt de l'escenari, els espera Gisela per oferir, fora de guió, una de les últimes interpretacions seves en el doblatge de la veu Disney que té al seu càrrec. Es tracta de la peça '¡Suéltalo!', de la pel·lícula 'Frozen: El regne del gel'. Un, que ja té una edat, acaba de conèixer la lletra a través del sobretitulat de la pantalla de fons, però les criatures se la saben de memòria. I després diuen que el sistema escolar no funciona i que la memorística s'ha perdut!
Aquesta que explico és una de les anècdotes de l'espectacle familiar 'Gisela y el libro mágico', que la productora de la cantant ha posat en escena amb un repartiment prohibitiu pels temps que corren i amb un parell de puntals al seu costat, la multifacètica Elsa Anka i el veterà actor de Dagoll Dagom, Carlos Gramaje, que acaba de cedir després d'any i panys el seu paper de Saïd, de 'Mar i cel', al jove Roger Berruezo, en la nova versió del Teatre Victòria.
Amb dos puntals així i una protagonista de qualitat vocal com Gisela, es pot fer un espectacle de contingut tan típic com la presència d'un llibre màgic, una fetillera maligna i una fada bona que ha d'acabar guanyat sisplau per força. Però, a més, una dotzena d'intèrprets s'encarreguen de posar a to les escenes corals de ball i música i d'interpretar els personatges del bosc, del país màgic, els malànimes i tota la patuleia que una trama com aquesta exigeix.
Davant el perill que un espectacle familiar d'aquesta mena acabi tenint un to carrincló, la posada en escena de la companyia aconsegueix que no se li escapi de les mans i el dignifica allunyant-se de l'ensucrament i el màrqueting propi de la factoria Disney. Sí que les peces musicals sóm extretes de moltes de les cèlebres versions més populars de 'Peter Pan', 'La bella i la bèstia', 'Aladí', 'La sireneta' o 'Mary Poppins', que Gisela haurà interpretat en estudi de doblatge al llarg de la seva trajectòria, però acompanyades d'una trama que dóna el seu paper a la Fetillera (Elsa Anka), que reforça al màxim el paper del Bruixot del bosc (Carlos Gramaje), que té alguna escena de por de mentida amb les Ombres del bosc, i que es repenja en uns quants trucs de màgia que Carlos Gramaje fa com si s'hi hagués dedicat tota la vida i en els quals també Gisela s'hi veu involucrada: l'aigua que surt del llibre, el llibre esqueixat que es refà d'una bufada, el llibre que crema, el pal que s'allarga, les veus fluorescents que apareixen i desapareixen de la mà del bruixot i els canvis de vestuari —plis, plas!— tant de la fetillera com la fada Gisel, sense oblidar una escena d'humor protagonitzada pel Bruixot del bosc a qui enxampen dutxant-se en calçotets.
La sinopsi de la trama és senzill d'intuir: la fada Gisel ha de superar un grapat d'entrebancs per aconseguir el seu espai en el món del país màgic. La fetillera malvada es vol fer amb la seva veu dolça a base d'enganys i travetes. Però el llibre màgic —que a més parla— en complicitat amb el bruixot del bosc, ajuden la fada Gisel a aconseguir el seu somni.
A més de les bones interpretacions de Gisela, en les peces musicals que conformen l'espectacle, hi ha una bona interpretació coral, una suggerent interpretació del paper de fetillera d'Elsa Anka i, com ja he remarcat, un molt ben aprofitat Carlos Gramaje com a Bruixot del bosc, que acaba convertint-se en l'artífex i el mestre de cerimònies de la part més decisiva de la trama.
No és per atzar que la cantant Gisela s'ha llançat a la producció teatral pròpia. A banda de les seves intervencions musicals en cinema i la seva discografia, ha fet també, com a actriu, papers protagonistes en altres musicals com 'Peter Pan', 'Grease', o 'El diluvio que viene'. I, el 2008, en els muntatges de Dagoll Dagom, 'Aloma', basst en l'obra de Mercè Rodoreda (Teatre Nacional de Catalunya) i 'Boscos endins (Into the Woods)', d'Stephen Sondheim, (Teatre Victòria).
Tràiler de l'espectacle 'Gisela y el libro mágico' (1). Interpretació de la peça ''¡Suéltalo!', de la pel·lícula 'Frozen: el regne del gel' (2). Interpretació de la peça 'Aquella estrella de allá' de la pel·lícula 'Peter Pan' (3).
«Terra baixa i Lluís Homar», d'Àngel Guimerà. Idea original: Lluís Homar. Adaptació de Pau Miró i Lluís Homar. Assessor de dramatúrgia: Xavier Albertí. Composició musical i veu: Sílvia Pérez Cruz. Intèrpret: Lluís Homar. Escenografia i vestuari: Lluc Castells. Ajudant escenografia i vestuari: José Novoa. Disseny llums: Xavier Albertí i David Bofarull. Disseny so: Damien Bazin i Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Eva Fernández. Construcció escenografia: Taller escenografia Jordi Castells, Pascualin estructures i Escenografies Moià. Confecció vestuari: Alba Viader. Cap tècnic: Mateu Vallhonesta. Tècnic llums: David Bofarull. Maquinista: Gerard Vallhonesta. Ajudant direcció: Oscar Valsecchi. Direcció: Pau Miró. Coproducció Temporada Alta i Lluís Homar. Teatre Borràs, Barcelona, 21 novembre 2014.
Si adoptéssim un terme gastronòmic que està molt à la page, podríem dir que el que fa l'actor Lluís Homar amb aquesta versió unipersonal de 'Terra baixa' és primer "deconstruir" l'obra d'Àngel Guimerà per tornar-la a "reconstruir". I després, tastar-la, flairar-la, paladejar-la...
Seria una frivolitat qualificar el resultat d'aquest muntatge de simple monòleg perquè Lluís Homar —malgrat les aparences— no monologa sinó que dialoga, fa les rèpliques, contrasta i dóna vida als principals personatges d'un dels clàssics catalans més cèlebres i els posa cara a cara en una sola veu, però també una veu amb matisos: la de la Nuri (la petita llesta com la fam de cals Perdigons), la de la Marta (la noia òrfena que abans d'adoptar un pare, demanava caritat en una portadala d'església de Barcelona), la del Manelic (el pastor de les muntanyes altes que un dia va matar un llop a les muntanyes) o la del Sebastià (el terratinent amo de tot i de tothom).
Lluís Homar representa cadascun dels quatre personatges sense que necessiti gaires caracteritzacions. Només en una ocasió s'emprova el vestit blanc de núvia del casament forçat de la Marta amb el Manelic. Només en una altra ocasió, es posa fugaçment la samarra de pastor que li teixeix la petita Nuri. Només en un moment de ràbia clava el ganivet de cuina a la taula de fusta. Només en un moment de ferotgia transfigura el rostre com un llop...
Però són moments que acompanyen l'anar i venir, d'una banda a l'altra de l'escenari, de l'actor convertit en els quatre personatges alhora, als quals fa dir allò més essencial de tot el discurs de Guimerà, tan essencial que la dramatúrgia es converteix en un relat d'una hora i quart a tot estirar explicat com un conte a la vora del foc, amb l'avantatge que diria que hi ha molts pocs espectadors que no en coneguin la trama sencera, que no l'hagin vista alguna vegada en les múltiples representacions i adaptacions que s'han fet i, sobretot, per la popularitat de l'obra que forma part del repertori del teatre amateur i, si anem més enrere, de la tradició familiar —quan encara no existien ni la televisió ni internet i sí que hi havia llar de foc per estar-hi a la vora— de recitar-ne fragments pel rapsode de la casa, alguns dels quals per fer conèixer la por a les criatures i corglaçar la imaginació dels més grans.
Lluís Homar —que té un lligam sentimental per la seva relació professional amb 'Terra baixa'— s'ha envoltat d'un equip propi de gran producció. Ha comptat amb Pau Miró en la dramatúrgia i la direcció i encara amb els consells dramatúrgics de Xavier Albertí. Però, a més, hi ha afegit la riquesa musical i la veu suggerent, estremidora, de la cantant Sílvia Pérez Cruz, amb diverses peces al llarg del relat i una d'original sobre 'Terra baixa' que, tot i saber que no, un espera que qualsevol dia es produeixi "l'efemèride" i la cantant deixi l'off i aparegui de debò en escena, companyant Lluís Homar des del fons, ni que sigui en una funció especial i única.
La il·luminació i l'escenografia són també dos elements essencials del muntatge. Dos espais separats per un cortinatge de tul blanc marquen les dues ambientacions de l'obra, la terra alta i la terra baixa. La puresa de les altures i la maldat de la plana. Un fons immens de fullaraca tardoral, ocre daurat, per a la terra alta, i un espai blanc, simbòlic, de l'interior de la masia, per a la terra baixa.
Tothom espera el final de la història feta llegenda. I tothom sap quan ha d'aplaudir, sense esperar el fosc, i, en un impuls unànime, fer-ho, a més, a peu dret. La Catalunya real, la que fa cues per votar, la que acudeix al teatre en família, la que se sap passatges de 'Terra baixa', la que, com Lluís Homar, paladeja de memòria les paraules de la Nuri, la Marta, el Sebastià o el Manelic, es confabula amb el pastor quan aquest els diu, des de fa més de cent anys, com aquell qui no vol la cosa: "He mort el llop... he mort el llop... he mort el llop".
«La vida resuelta». Guió de Marta Sánchez i David S. Olivas. Intèrprets: Carlos Santos, Berta Hernández, Javier Mora, Adriana Torrebejano i Cristina Alcázar. Il·luminació: Pedro Vera. Vestuari: Cristina Rodríguez. Escenografia: Juan Antonio Sánchez. Música: ElZurdo. Maquinaria: Jorge Quijada. Direcció tècnica: Pedro Antonio Bermejo. Direcció escènica: Juan Pedro Campoy. Companyia La Ruta Teatro. Coproducció Festival San Javier.Teatre Borràs, Barcelona, 5 octubre 2014.
La vida no sempre està resolta del tot. En clau de comèdia, això és el que demostren els protagonistes d'aquesta obra, que no s'estan de presentar-la sota la inspiració del guió i que té molt de proposta audiovisual, tot i que, en carn i os, les reaccions de cadascun d'ells té un plus afegit.
Breu sinopsi per situar els espectadors: l'acció té lloc en una escola bressol on dues parelles i una mare, presumptament soltera, fan torn per entrevistar-se amb la directora per obtenir plaça per als seus plançons. El cas és que només hi ha una plaça, però això que podria semblar el nus de la qüestió acaba sent secundari perquè el que es va destapant és el reguitzell de dubtes, pors, contradiccions, enganys i incerteses de cadascun d'ells.
Una de les parelles viu dominada per la feina obsessiva de la dona i deixa el marit en un segon pla, fent de cangur, a l'atur i fent les feines de casa. L'altra parella és feta de nou, i ell no para de telefonar a la seva ex amb qui té la criatura candidata a la bressola. La nova parella —el més excèntric de tots els personatges per la seva candidesa— fa mans i mànigues per mantenir la relació malgrat que s'entreveu que acabarà esclatant i en serà la principal víctima. Finalment, la mare o futura mare, perquè arriba a l'escola bressol amb un embaràs força avançat —advertim que presumptament embarassada— marca un dels personatges més espectaculars que qualla de ple en la platea femenina, potser perquè un embaràs sempre deixa rastre i record.
No cal explicar res més. En una comèdia d'aquesta mena, on l'embolic està garantit, només fa falta que els intèrprets la posin en el seu lloc i no caigui en l'estereotip. Això passa en molt poques escenes perquè el guió equilibra el contingut de les relacions humanes amb un alè poètic, gairebé de conte per a adults, que es reforça amb l'ambient d'infància de l'escola bressol, com una metàfora que cap dels cinc personatges ha acabat de deixar el seu estadi de la innocència i la il·lusió del que hauria pogut ser i no és.
Una comèdia divertida —perquè no totes les comèdies aconsegueixen el seu objectiu— però també amb un rerefons d'amargor, de fracàs, de frustració, de no trobar el lloc en el món que els ha tocat viure a tota una generació que veu com s'escolen els trenta i com els comença a amenaçar la trampa dels quaranta sense haver resolt què volen fer quan siguin grans. Els espectadors —força generacionals, però també els que han superat l'edat de la procreació— s'hi compenetren i s'hi senten identificats. Un avantatge a l'hora d'aixecar el teló i mantenir l'expectació durant una hora i tres quarts sense que l'interès decaigui en cap moment.
«Pis mostra», de Max Marieges. Intèrprets: Max Marieges, Marina Gatell, Mont Plans, Carles Flavià, Rubèn Ametllé i Daniel Cuello-Esparrell. Escenografia: Carles Pujol. Vestuari: Cristina López. Música: Xavi Ibáñez. Caracterització: Eva Rodríguez. Il·luminació i so: Daniel Gil i Sonolux. Coreografia: Irene Pallarès. Ajudant direcció: Anna Ullibarri. Direcció: Juanjo Sánchez. Producció de Zoopa. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2014.
Doncs, sí. Resulta que és possible fer una comèdia de producció catalana sense caure en estereotips foranis que l'aigualeixin. Això és el que fa amb 'Pis mostra', l'autor Max Marieges, procedent de l'àmbit actoral totterreny, imitador de personatges populars, un dels intèrprets dels programes 'Polònia' i 'Crackòvia' i altres produccions televisives.
La crida del títol és inequívoca. Si es tracta d'un pis mostra, el més probable és que la comèdia es basi en l'escàndol immobiliari més recent. Sí, però no. Aquesta és només l'excusa. Perquè en el fons, el que hi ha darrere de 'Pis mostra' és una comèdia que, en una mena de looping tràgic d'humor, entra en la vida d'una parella acabada de casar, que habiten en un pis comprat d'un edifici immens, però buit de veïns a causa de la crisi i que, per l'atzar d'un seguit de coincidències, descobreixen la realitat dels seus orígens familiars i la cara oculta de la vida dels seus pares.
La comèdia té els ingredients típics del gènere: intriga, sorpresa, embolic, portes i, malgrat que el repartiment no és extens, sí que ofereix un ventall de personatges que retraten una varietat sociològica, molt oportuna, a més, aquests dies que les revoltes populars han assotat el barri de Sants de Barcelona a causa del conflicte de Can Vies, amb la presència d'un okupa tipus que fa més que actual la trama del muntatge.
Si la base de la comèdia és el text i el ritme de la trama, l'altre puntal essencial és el paper de cadascun dels intèrprets. I aquí, una bona direcció aplicada a un bon treball d'actors, sabent quan cal posar el fre abans de l'estripada, fa que cada personatge vagi captant l'interès creixent dels espectadors amb picossades de referència local com L'Escala, el Tagamanent del Montseny o la llunyana telenovel·la 'Nissaga de poder', amb els Montsolís que interpretaven Emma Vilarasau i el desaparegut Jordi Dauder. Això també és tradició.
Marina Gatell i Max Marieges són la parella de casats de nou, propietaris del pis mostra protagonista. La història els obliga a fer un salt de 180 graus en els seus dos personatges, des de la mel i mató inicial a la tragèdia personal. Marina Gatell hi té, en aquest cas, la principal volta de caracterització. ¿Com s'assumeix una notícia que els converteix de cop i volta, de marit i muller a germans de sang? Que l'espectador, però, no es pensi que el conflicte s'acaba aquí. Aquest només és el planteig del que la comèdia acaba explotant fins a la sorpresa final i un cert The End feliç, que no està el pati per drames existencialistes.
La parella adulta està representada per Mont Plans i Carles Flavià, dos veterans que només cal que estirin del fil de la seva peculiar manera de fer per imprimir en els seus personatges allò que necessiten. Un parell o tres d'escenes fan que Mont Plans, en solitari, continuï mostrant la seva capacitat humorística heretada de La Cubana original i reforçada després en altres espectacles dramàtics o musicals menys encasellats. Carles Flavià aporta el seu to desmenjat, que torna de tot, però a qui no li passa res per alt i que, en aquest cas, és la clau de volta del conflicte plantejat.
Daniel Cuello-Esparrell té un paper secundari, el de carter de l'edifici, un carter jove, peculiar, que entra en la intimitat dels destinataris del correu, que fa de pont entre els personatges i la qüestió de fons, i que l'autoria reforça en una caracterització homosexual d'estil moliner sense concessions.
I finalment, salta el personatge que es converteix en l'estrella de l'espectacle: l'actor Rubèn Ametllé, l'okupa de 'Pis mostra'. Un individu titllat de cremacontenidors i esbotzacaixers que va des de la barroeria de comportament i la teoria filosòfica anticapitalista a la recitació de fragments de Shakespeare, i que evoluciona des de la fredor sentimental a l'escalfor de la sensibilitat, fins a l'extrem que participa de la clau de la reconciliació de la parella jove protagonista propietari del pis.
'Pis mostra' ha aparegut en la cartellera per la porta del darrere del que és convencional. Una producció nova, independent, al marge del circuit, amb voluntat de teatre de bulevard, però conscient d'aportar una comèdia ben escrita, ben dirigida, amb canvis d'escena amanits amb efectes luminotècnics cinematogràfics i fugaces coreografies en penombra que mantenen una continuïtat seqüencial durant noranta minuts sense que perdi pistonada en cap moment. Val la pena visitar, ni que sigui per xafardejar una mica, com és i què hi passa en aquest 'Pis mostra' obert, de moment, al Teatre Borràs.
«Boig per tu», de Joan Gallart, Pep Sala i Ricard Reguant. Música: Carles Sabater, Joan Capdevila i Pep Sala. Intèrprets: Arnau Lobo, Carla Mercader, Cristina Murillo, Dusan Jevtovic, Ferran González, Joan Olivé, Julia Creus, Lidia Ibáñez, Mònica Macfer, Neus Pàmies, Òscar Monclús, Pol Nubiala, Roc Olivé, Roger Burrull i Xènia Reguant. Coordinació: Andrea Gutmar. Coreografia: Maite Marcos. Escenografia: Ramón Ivars. Estilisme: Myriam Ibáñez. Il·luminació: Pol Turrents. Músics: Ramon Altimir, Rubén Alcázar, Simone Lambregts, Xavi Reija. Vestuari: Ramón Ivars. Direcció: Ricard Reguant. Producció de Silencio Rodamos. BARTS Barcelona on Stage, Barcelona, 12 gener 2014. Reposició: Teatre Borràs, 14 març 2014.
Hi ha èxits que gairebé es podrien pronosticar amb els dits d'una mà abans de començar. Per això 'Boig per tu', el musical que recorda la trajectòria del grup Sau, presentat al BARTS del Paral·lel i dirigit per Ricard Reguant, ha penjat el cartell de prorrogat fins a febrer i s'ha reposat al Teatre Borràs.
'Boig per tu' és un musical juvenil-juvenil que s'adreça a aquells que van ser joves-joves quan Sau era un referent musical català i, sobretot, s'adreça als adolescents actuals per donar-los a conèixer quines eren les lletres de caire poètic i la música d'un grup que va acumular fans a dojo a la dècada dels noranta del segle passat.
Com tothom sap, la trajectòria de Sau es va veure estroncada amb la sobtada mort del seu cantant, Carles Sabater, que també havia estat actor, com per exemple es va veure a l'espectacle 'Els pirates', de Dagoll Dagom, el 1997, amb Àngels Gonyalons.
Però 'Boig per tu', que compta amb la participació de l'altre ànima de Sau, el músic Pep Sala, no vol ser un espectacle biogràfic de Carles Sabater o del grup Sau sinó que crea una trama nova, repetim-ho, juvenil cent per cent, allunyada de les drogues i l'alcohol tendint a una imatge sana de la joventut, i que es revesteix, això sí, amb les peces que conformen el currículum musical de Sau.
Hi ha més passió i més bona voluntat que l'ambició d'aconseguir un musical que impacti per la seva història interna. El projecte acaba complint amb el seu objectiu i, a pesar que bona part dels espectadors han estat els nostàlgics de Sau, ara que ja s'afaiten, el muntatge acaba convencent més els nous espectadors mentre no passin dels quinze o setze anys.
Passat el temps, peces com 'El tren de mitjanit' o el mateix 'Boig per tu', que dóna títol a l'espectacle, continuen transmetent el missatge que transmetien a finals del segle passat. Per exemple, quan la lletra d''El tren de mitjanit' diu que el protagonista se sent atrapat i enganyat quan es mira al mirall i que no en té prou a somniar, el missatge de l'etapa de maduresa de l'adolescència connecta amb qualsevol generació. I no cal dir si la resposta a la incertesa és pujar a un metafòric tren romàntic com és un tren de mitjanit. I un s'imagina, esclar, aquells trens de màquines de vapor, travessant una boira entre rails de pel·lícula. Això és el que fa que unes lletres es converteixin en clàssiques al llarg del temps i això és el que pretén el musical 'Boig per tu'.
Com passa amb musicals d'aquesta mena, la història no cal que pretengui ser excessivament original. Per tant, amor i desengany, desengany i amor, i tiro perquè em toca, és un recurs que acaba planant sobre la platea juvenil i que acaba quallant en la majoria dels espectadors. Poca cosa hi fa que hi hagi picossades de Martí i Pol o altres poetes que no són precisament la preocupació dels qui descobreixen ara qui era Sau.
Però no tot és música i tendresa que toca el cor. Alguns dels personatges aporten un to d'humor de sèrie juvenil com el germà petit de la protagonista, que vol deixar de ser un Peter Pan i que ho fa forçant un to greu de veu tot i que el pensament continua en to agut. O també el personatge més penjat de la colla que no sap com fer-s'ho per aconseguir ser acceptat per la noia que més li agrada. A més, no hi falten enregistraments amb la càmera del mòbil i referències pròpies a l'edat dels protagonistes. Diguem que 'Boig per tu' és un musical per a aquells que han crescut amb el Súper 3 i que ara volen un pont més arriscat que els faci fer el salt cap als grans concerts. 'Boig per tu' és una festa familiar per endolcir vesprades d'hivern o tardes de pluja romàntiques, si és que encara en queden.
«El crítico. Si supiera cantar, me salvaría», de Juan Mayorga. Intèrprets: Juanjo Puigcorbé i Pere Ponce. Escenografia i vestuari: Elisa Sanz. Il·luminació: Carlos Alzueta. So: Raúl Bustillo. Audiovisuals: Patxi Calvet. Ajudant direcció: María José Castells. Direcció: Juan José Afonso. Teatre Borràs, Barcelona, 25 gener 2014.
Coincideix a la cartellera catalana l'adaptació de l'obra 'Un enemic del poble', de Henrik Ibsen, feta a quatre mans per Juan Mayorga i Miguel del Arco, al Teatre Lliure, i l'obra original de l'autor Juan Mayorga (Madrid, 1965), 'El crítico. Si supiera cantar, me salvaría', de qui s'acaba de veure també aquí 'Himmelweg', a la Sala Atrium, i de qui es recorda 'La tortuga de Darwin', amb Carmen Machi, al Teatre Romea, de fa cinc anys.
Una altra coincidència anecdòtica és el fet que l'actor Juanjo Puigcorbé, un dels dos protagonistes de 'El crítico...', torna als escenaris catalans quan en una altra sala, la Muntaner, es representa 'Per un sí o per un no', de Nathalie Sarraute, que ell mateix va estrenar en català amb Josep Maria Flotats, el 1986, al Teatre Poliorama, interpretació que li va valer el Premi Nacional de Teatre de Catalunya.
El seu retorn als escenaris, aquesta vegada cara a cara amb Pere Ponce —que va actuar fa tres anys a La Villarroel amb Joel Joan a l'obra 'Pluja constant'— es produeix després d'un llarg parèntesi que es va iniciar el 1993, després de 'Las amistades peligrosas', dirigida per la desapareguda Pilar Miró, i marcat per una intensa trajectòria en cinema i televisió.
Són dos actors, doncs, poc habituals a l'escena catalana, però que, quan ho fan, arrosseguen l'ham de la seva vis cinematogràfica i televisiva cosa que els situa en un espai d'expectació superior a l'hora d'enfrontar-se a un text complex com és 'El crítico...' fins al punt que, de cara als espectadors, un no sap si té més pes l'obra o l'oportunitat de veure plegats els dos intèrprets.
'El crítico...' és una obra farcida de llums i ombres. I no només textuals sinó també escenogràfiques i d'il·luminació. Una peça no tan breu com es podria pensar perquè s'ha estirat fins a una hora i mitja en la qual la dialèctica entre un crític teatral i un autor teatral pren viaranys tenebrosos, misteriosos, filosòfics i intrigants que porten els espectadors a preguntar-se què s'amaga darrere de la relació d'amor i odi que lliga els dos personatges.
L'autor Juan Mayorga, l'autor actual espanyol amb més incidència a l'estranger, arrenca amb una entrada que promet. Un crític teatral considerat l'enfant terrible de l'època arriba al seu estudi, envoltat de llibres, després d'assistir a una estrena de la qual, com en els temps daurats de la crítica, passarà per telèfon —i dictada!— la seva opinió perquè pugui sortir en l'edició impresa del diari l'endemà mateix.
Hi ha un interès de l'autor a situar l'acció, doncs, en un temps que ja no és el nostre, com diria aquell, perquè la crítica actual, si n'hi ha, ha estat substituïda per múltiples canals d'internet i el paper de diari ha quedat reduït a un testimoni que mai no és puntual després de l'estrena. Romanticisme, doncs —paradoxalment amb un modern telèfon sense fils—, que fa encara més intrigant la trama de l'obra.
Deia que 'El crítico...' promet perquè el discurs de personatge de Volodia, el crític (Juanjo Puigcorbé) és una tesi sobre l'ofici d'escriure crítica fàcil de compartir. Però el que semblava un tractat sobre l'assaig de la crítica, agafa una volada diferent quan, com una aparició espectral, truca a la porta de l'estudi del crític, l'autor de l'obra que s'acaba d'estrenar, Scarpa (Pere Ponce).
El combat dialèctic entre els dos, doncs, està servit. Només una ampolla de bon vi és l'únic detall de bona relació, una relació que s'estableix també romànticament quan Volodia trenca el glaç amb ironia, lliurant un llibre fals a l'autor, de l'interior del qual surt un llevataps.
La trama pateix lleugerament quan entra en un debat de boxa que probablement desconcerta els espectadors. I es torna a recuperar quan una misteriosa dona absent apareix en el discurs dels dos personatges, creant un núvol de misteri sobre el que els fa estimar-se o odiar-se. Però no es va més enllà, com en un mutis teatral.
Finalment, uns efectes de so i il·luminació, transformen la trobada en el que es podria confondre com un thriller. Ja abans, hi ha hagut una insinuació de punxó amb el llevataps i també una part de la conversa amb un sabre de decoració en guàrdia. Només símbols subtils. Però és quan una porta s'obre, com si d'un efecte màgic de Harry Potter es tractés, i quan una bateria de focus de la biblioteca enlluerna els espectadors, que l'encontre crític-autor entra en un rol de canvi de papers. ¿Qui és el crític? ¿Qui és l'autor? ¿Qui ha xuclat més de qui després de cada estrena i de cada crítica? ¿Qui dels dos té més necessitat de ser ajudat per l'altre? ¿Qui escriu, en definitiva, la crítica? Diria que els espectadors se'n van amb totes aquestes preguntes a casa amb la sensació que, de fet, amb ring o sense a l'escenari, ningú no ha acabat de prendre mal.
«Toc Toc», de Laurent Baffie. Adaptació de Jordi Galceran. Intèrprets: Pep Cruz, Santi Ibáñez, Noël Olivé, Mercè Comes, Anna Moliner, Oskar Ramos i Isabelle Bres. Escenografia i vestuari: Ana Garay. Il·luminació: Juanjo Llorens. Ajudant direcció: Anna Ullibarri. Direcció: Esteve Ferrer. Producció: La Zona, Bitò Produccions, Marcus Teatral, Producciones Teatrales Contemporàneas. Teatre Borràs, Barcelona, 22 setembre 2012. Reposició: 26 juny 2013. Reposició: 28 agost 2013.
Toc, toc... ¿qui hi ha...? Doncs, hi ha Esteve Ferrer, a la direcció, i Jordi Galceran al darrere, en l'adaptació catalana d'aquesta comèdia del dramaturg francès, Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958). I al davant, hi ha la tropa d'intèrprets que s'enfronten a l'humor —mig negre perquè toca la medicina— que es desprèn de l'anàlisi del Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), una patologia que fa que qui la pateix estigui permanentment angoixat per pensaments i accions persistents no desitjats que no pot controlar ni deixar de fer o expulsar.
Laurent Baffie va estrenar aquesta obra a París el 2005 —que diuen que han vist més d'un milió d'espectadors arreu del món— per tant, atenció, dos anys després que l'actual adaptador català, Jordi Galceran, estrenés el seu esclatant èxit internacional, 'El mètode Grönholm'. Vull dir que, la concidiència de tancar en una habitació una sèrie de personatges que acaben realimentant-se per actuar estrafolàriament és pur atzar, conseqüències de les airades creatives del temps que es transmeten sense saber com. Però ai, si Galceran hagués estrenat 'El mètode Grönholm' després del 'Toc Toc' de Laurent Baffie! Aleshores, ja hi hauria qui diria que l'hauria copiat. No caiguem, doncs, en el mateix error pueril, tot i que sí que val la pena dir que Galceran se'n va sortir amb 'El mètode Grönholm' molt millor que Laurent Baffie amb el 'Toc Toc'.
¿I per què? Doncs perquè 'Toc Toc' concentra el seu màxim interès en la primera mitja hora de la funció, quan cadascun dels personatges entra a la consulta privada d'un eminent psiquiatre que no acaba d'arribar mai perquè presumptament viatja en avió i el vol s'ha retardat abans d'aterrar al Prat.
És en la presentació de cadascun d'ells i les seves patologies, que els espectadors descobriran les males arts del TOC real: renecs impulsius en qualsevol moment sense que vinguin a tomb; obsessió per les xifres i els càlculs; zel exagerat per la neteja de qualsevol objecte; angoixa per la por de deixar les aixetes del llum, l'aigua o el gas de casa obertes; repetició doble de totes les frases; evitar els passos per damunt de les quadríqules de l'enrajolat...
Però, superada la presentació i sabent de quin mal ha de patir cada personatge, la trama de 'Toc Toc' pateix d'autèntic TOC, és a dir, que ella mateixa és víctima de la patologia que retrata i s'allargassa i es fa repetitiva, sobretot pel mig, malgrat que la mitja dotzena de pacients i la infermera de la consulta (Isabelle Bres), que apareix de tant en tant, són capaços de salvar fins i tot aquest escull.
La previsible previsió, doncs, valgui la redundància, de tot el que ha de passar queda en un segon terme gràcies a l'habilitat del treball de cadascun dels intèrprets —gent bregada en afers com aquests i molt més complexos— que fan créixer cadascun dels seus personatges, a pesar de l'estira i arronsa xicletaire del guió.
Vegi's, si no, l'actor Santi Ibàñez, un taxista menjat pels números explotant al màxim la seva vis còmica. Observi's l'actriu Mercè Comes, que sembla que visqui en un altre món, fora de la consulta, patint per les claus i tot el que ha deixat a casa. Comprovi's l'actriu Noël Olivé, blanc radiant, fent de la neteja un hàbit gairebé fitosanitari. No es deixi de mirar els trampolins que fa l'actor Oskar Ramos, a moments una mena d'home-aranya, enfilat a les cadires i les prestatgeries de la consulta. I vegi's també l'actriu Anna Moliner, amb cara de no haver trencat mai cap plat, en un paper que la reclou en la histèria de la repetició lingüística elevada al quadrat de tot el que diu.
I deixo l'actor Pep Cruz per al final perquè no hi ha comèdia com aquesta sense sorpresa final, una sorpresa que es veu venir i que és prudent no desvelar i que vindrà de la mà d'aquest personatge, un toctocaire renegaire fins al moll de l'os per mor de la seva patologia i en el guió del qual l'adaptador Jordi Galceran ha abocat desenes de renecs recargolats dignes d'un glossari d'argot perquè altres col·legues del ram s'adonin com es pot evitar incloure tot de "putos" en un text i provocar igualment un seguit de riallades en la platea per a un nombrós sector d'espectadors que acaba sentint-se tocat pel 'Toc Toc' i que exerceix la sana teràpia de riure's del seu propi Transtorn Obsessiu Compulsiu reflectit a l'escenari.
«La casa sota la sorra». Versió lliure d'Egos Teatre basada en la novel·la homònima i l'imaginari literari de Joaquim Carbó. Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañá i Toni Sans. Música: Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Albert Mora, Francesc Mora, Toni Sans i Maria Santallusia. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Escenografia, vestuari i màscares: Egos Teatre. Il·luminació: Luis Martí. So: Sergio Sisques. So: Xavier Mestres. Caracterització: Sònia Montañá i Egos Teatre. Atrezzo: Egos Teatre i TNC. Enregistrament musical: Francesc Mora, Jordi Herreros, Xavi Molina, Joan Motera. Veus en off: Jaume Comas i Elisenda Roca. Direcció musical: Francesc Mora. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2010. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 28 juny 2012. A partir de 8 anys.
Després dels espectacles 'Ruddigore o la nissaga maleïda' i el més recent, 'En Joan sense por', l'encara jove companyia Egos Teatre ha tornat a posar l'ull a la bala —mai més ben dit, en aquest cas de 'La casa sota la sorra'— i ha inclòs en l'antologia teatral catalana un musical d'aquells de repertori que respira aire fresc, ironia dramàtica i lluminositat musical per tots els costats.
La novel·la 'La casa sota la sorra', de Joaquim Carbó, publicada el ja llunyà 1966, ha viscut les peripècies i turbulències editorials de l'època sense que l'hagin aconseguit descavalcar encara avui de tenir nous lectors. La trama de 'La casa sota la sorra' té un registre clarament cinematogràfic. Però tot i que se n'havia fet una versió en còmic, el cinema no s'hi ha vist en cor, malgrat probablement algun intent frustrat. I ha estat el teatre, en una meritòria iniciativa del TNC i la companyia Egos Teatre, el que n'ha extret els elements bàsics per construir un espectacle musical de primera línia i incloure-hi, segurament per aquella influència de fons que esmentava, el cinema dins el teatre.
Cal advertir d'entrada que els espectadors que coneguin la novel·la s'hauran de conformar a trobar en el musical els principals personatges: en Pere Vidal, en Henry Balua, en Hans, el malvat senyor Ti..., i l'ambientació de l'aventura —més cartró-pedra que mai per circumstàncies del rodatge de ficció— que transcorre bàsicament a la sorra d'Egipte. Però no hi trobaran la recreació de cap a peus de la trama original sinó una trama renovada que es produeix a partir del rodatge que una productora cinematogràfica sense gaires recursos fa sobre el terreny i que barreja els personatges de ficció de la novel·la amb altres personatges de ficció dins la ficció que els representen.
A més, per deixar clara la voluntat global de l'obra de la qual es parteix, l'adaptació hi ha inclòs el detectiu Felip Marlot, un dels personatges de Joaquim Carbó d'una altra sèrie seva. La participació del detectiu en el musical, cridat per la secretària de rodatge, obeeix al fet que serà ell qui descobreixi un cas que s'ha produït durant el procés del film de 'La casa sota la sorra' i que els espectadors del musical seguiran, aquest sí, amb plantejament, nus i desenllaç, amb constants flashbacks relacionats amb l'argument literari d'origen.
Però, com en tot musical, no és tan important allò que hi passa i allò que s'hi diu sinó com es diu i com es transcriu, en lletra i música, a més de com s'il·lustren el vestuari, l'ambientació, la coreografia i la interpretació que la companyia Egos Teatre salpebra amb picades d'ullet a tòpics de les grans vedets del cinema, a les manies i les vel·leïtats d'alguns personatges que es mouen en aquest món, a escenes de cinema de terror, de gènere fantàstic, de thriller d'espies i d'aventures amb l'inevitable embolic romàntic i a la incomprensió d'un personatge com Felip Marlot, que ve de fora del musical i que en un moment donat de la investigació, tip de tanta música, acaba cridant, histèric: "¿Per què no es poden dir les coses parlant com Déu mana que sempre s'han de dir cantant?"
Resulta que la intenció era fer un espectacle per a joves. Molt bé. Admetem-ho així perquè és així i amb aquesta filosofia com s'ha programat al TNC. Però que vagin posant-se al cap els responsables del xou que és un espectacle, que si bé té un registre juvenil, accepta també una mirada adolescent més madura per ser entès i que té el do de poder encandilar al mateix temps tant els més petits, ni que en principi i per si sols els costi desgranar-ne l'entrellat. Però, ¿no són aquests els ingredients de qualsevol bon espectacle teatral que pot ser vist per tothom sense fronteres d'edat?
Cal remarcar que Egos Teatre està creant un planter d'intèrprets que, partint de la disposició total i del tot terreny, són capaços d'adaptar-se a les característiques de cadascun dels seus espectacles. En aquest cas, malgrat que el protagonista de la trama és en Pere Vidal, qui realment es menja l'escenari és el tripartit femení, encapçalat pel personatge de Hans que, en el rodatge ha estat canviat per una dona amb aires d'estrella de Los Angeles. Magnífica. Però no es queda enrere el paper del senyor Ti, també interpretat per una actriu, ni el de la secretària de rodatge que és un dels casos que es veu afectada per la substitució de personalitat. Al costat d'elles tres, els personatges masculins juguen més al gat i la rata i a complir ordres de les tres dames que no pas a decidir res en concret sobre la trama.
Aquest recurs de barreja i confusió entre els personatges és una constant en tot el musical i, amb alguns d'ells, la trama juga molt amb la realitat i les aparences fins que arriba un moment que és difícil establir qui és qui i on és cadascú en un moment determinat. Hi ha, doncs, una airada de màgia encoberta, sense que es noti, segons en quines escenes. A més, els diàlegs desprenen ironia en moltes escenes amb referències a la llengua, al folklore o els costums d'on és Pere Vidal, un barceloní de vint-i-set anys que un bon dia va acceptar un encàrrec pagat per traslladar uns documents secrets al territori del desert i que es veu embolicat amb una organització criminal. Sí, han passat més de quaranta anys des de la creació de 'La casa sota la sorra', però tot continua sent rabiosament contemporani. Potser ara més que abans i tot.
El musical no només serà un èxit d'aquesta temporada sinó que els programadors ja es poden anar preparant per tenir-lo en reserva per a una altra temporada, si les pròrrogues no són possibles. Hi ha musical per temps i per a tots els públics. I no es pot desaprofitar una producció pròpia que ha tingut l'encert de defugir de la nyonyeria del gremi i de fer una nova lectura atrevida on no hi falta una bona dosi d'humor i una desacomplexada mitificació d'un heroi català que, a més, parla en català, cosa gairebé excepcional en el temps que corren i tal com està el pati dels herois.