ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Teatre Borràs]

«La promesa», de Yago Alonso i Sílvia Navarro. Intèrprets: Eduard Buch, Eduardo Lloveras, Mercè Martínez, Marc Rodríguez i Carol Rovira. Regidoria: Bibiana Guzmán. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Martí Maymó. Producció executiva: Pol Cornudella i Adriana Nadal. Disseny gràfic: Edu Buch. Fotografia: Kiku Piñol. Ajudantia: Julia Cortina. Direcció: Pau Roca. Coproducció de Focus i Companyia Sixto Paz. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2026.

SORTIR DEL CAU ALS QUARANTA

Coincidint amb l'estrena de l'obra «La promesa», els adolescents del 2026 reclamen als ajuntaments tenir espais propis per desenvolupar les activitats dels anomenats “caus” que hi ha escampats pels barris, pobles i ciutats del país. Les associacions, oenagés o parròquies que els acullen o bé no tenen prou espai o bé han anat abaixant les persianes a cops de traca de crisis. Signes dels temps. Sembla que no hi ha prou centres cívics, prou cases culturals, prou espais públics o prou locals municipals que puguin atendre la petició dels hereus dels antics escoltes.

Els cinc protagonistes d'aquesta comèdia —¿de debò en podem dir comèdia?— són postjoves a la ratlla dels quaranta que un bon dia van ser també postadolescents dels caus de la dècada dels anys noranta del segle passat on, formats en l'esperit de la solidaritat, la descoberta d'un mateix, la pedagogia de l'acció i l'educació de la bona gent, ràngers i guies reconvertits gràcies a la promesa en pioners i caravel·les, van formar una estreta amistat que s'ha mantingut fins ara. Però ja se sap que no hi ha res que duri cent anys. I les amistats són fràgils, com aquelles capses de cartró que s'han de posar sempre amb la fletxa de cap per amunt si no volen fer una trencadissa amb el que porten dins.

«La promesa» té una tirada a una mena d'escape room, però un escape room light, més de cau escolta, vaja. Per això l'anomenen amb el seu nom de cau: un joc de pistes, una de les aventures que els espera al club dels cinc —ep!, res a veure amb les aventures d'Enid Blyton!— després que l'amfitriona (l'actriu Carol Rovira), que acaba d'arribar d'una estada al Brasil que li ha capgirat tot el sentit de la vida que li podia capgirar, els reuneix a casa seva per celebrar plegats una festa sorpresa amb la condició que hi vagin com si fos una “chiki party” amb una icona de vestuari que recordi la seva dècada feliç dels noranta.

I cadascú l'enfila per on pot: pel boom dels Jocs Olímpics, pel mite del Floquet de Neu (mira que dir-ne “Copito” a aquestes alçades!), pels concerts de Sau amb la figura del joveníssim Carles Sabater, per l'esclat dansarí de Michael Jackson... fins i tot per l'uniforme nostàlgic del cau, mocador anusat al coll d'escolta, dits enlaire i promesa feta.

«La promesa» és una d'aquelles comèdies esbojarrades que tenen cops amagats, tan esbojarrades que s'allunya fins i tot dels propòsits argumentals que la companyia Sixto Paz —aquí també dirigeix Pau Roca—, ha anat creant al llarg del temps, sovint amb èxits ressonats com l'anterior «La presència», que va fer una llarga temporada, primer a La Villarroel i després al mateix Teatre Borràs.

No es pot dir que «La promesa» tingui res a veure amb «La presència», malgrat la picada d'ullet dels dos títols que s'arriben a confondre com si fossin un embarbussament. Però sí que alguna cosa hi ha a «La promesa» del que hi havia a «La presència»: una certa intriga que allà era sobrenatural i que aquí és hipocondríaca, i els espectadors sabran per què després d'un intent diguem-ne solidari per no oblidar els principis heretats del cau d'adolescència.

Però «La promesa», que ha escrit Yago Alonso aquesta vegada amb Sílvia Navarro, no flueix tan esgarrapadorament com ho feia «La presència». Crec que la causa rau primer en el gruix del text, més convencional i més previsible, i després també en el ritme escènic que es basa sobretot en la descripció del retrat del que va ser la generació adolescent dels noranta i el que ha acabat sent aquella mateixa generació quan han passat més de trenta anys. Un excés de descripció de dues etapes generacionals que el que fa és queixalar la intriga que hi pot haver de fons i acaba produint que l'interès dels espectadors se centri més aviat en les fílies, les fòbies, les manies i els tics de cadascun dels personatges que no pas en la trama de la pròpia comèdia.

I és que s'arriba molt lentament a encendre la guspira final d'aquesta trama. Mentrestant, cadascun dels personatges ha ofert el seu moment de glòria: els passos electritzants made in Jackson d'Eduardo Lloveras, els trets de vella skinhead de Mercè Martínez, les cataràctes psicològiques de Marc Rodríguez, els brots violents d'Edu Buch i el maquiavel·lisme de Carol Rovira.

Tots plegats s'aboquen a una inevitable i simbòlica sortida del cau per destapar les ferides del que ha quedat de la solidaritat, el bé comú, la pedagogia de l'acció, de la unió que fa la força i dels principis idealistes de joventut i de les promeses amb dits alçats. L'egoisme sura desbocadament per damunt de tots aquest principis.

I aquest mirall dels cinc es converteix en el mirall d'un temps i d'una generació que, com en altres temps i altres generacions anteriors, aquesta ha vist com la mascota del Cobi que es va fer fonedissa com un globus de paper cel enlaire el 92, se li emportava, sense encara saber-ho, el futur del benestar que no només s'havia imaginat que es mereixia sinó que també, com en un ritual escolta, li havien promès.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La presència», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets 2026: Pau Roca, Marc Rodríguez, Anna Sahun i Mar Ulldemolins. Equip artístic 2026: Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Guillem Rodriguez. Caps de producció: Adriana Nadal i Pol Cornudella. Producció executiva: Sixto Paz Produccions. Direcció tècnica: Paula Bosch. Ajudantia de direcció: Júlia Cortina. Assistent d’escenografia: Gabriela Sánchez. Una coproducció de: Sixto Paz Produccions i La Villarroel. Intèrprets 2024: Nausicaa Bonnín (2024), Marc Rodríguez, Pau Roca i Anna Sahun. Equip artístic 2024: Escenografia: Paula Bosch. Assistenta d'escenografia: Gabriela Sánchez. Vestuari: Pol Cornudella. Il·luminació: Guillem Gelabert. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Cap de producció: Adriana Nadal i pol Cornudella. Producció executiva: Sixto Paz Produccions. Direcció tècnica: Paula Bosch. Regidoria: Bibiana Guzmán. Cap tècnica del teatre: Marta Pérez. Màrqueting i comunicció del teatre: La Villarroel. Màrqueting i comunicació de la companyia: Eladi Bonastre. Reportatge fotogràfic: Kiku Piñol. Disseny gràfic: Edu Buch. Distribució: Carme Tierz. Coproducció de Sixto Paz Produccions i La Villarroel. Direcció: Pau Carrió. La Villarroel, Barcelona, 19 desembre 2024 a 2 febrer 2025. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 11 març 2026.

LA REVIFALLA ABANS DE L'ÚLTIM BADALL

[Crítica corresponent a l'estrena del 2024]

El Pallars, que és la portalada del Pirineu, és un terreny adobat per encaixar-hi històries de por. Les llegendes del temps de la picor, les històries ancestrals a la vora del foc i, si estirem més el fil, fins i tot el culebrot contemporani del llogarret de la muntanya de Tor —el nucli dependent del poble d'Alins, de la Vall Ferrera, que ha posat entre l'espasa i la paret el periodista i investigador Carles Porta—, creen un imaginari idoni per fondre la ficció amb la realitat.

La mort, les herències mal repartides o escamotejades, les enveges i les males arts entre parents són qüestions que poden trobar el seu xup xup en grans ciutats o nuclis urbans, però que es couen a foc lent i espetegant espurnes quan s'esdevenen en llocs apartats de muntanya.

Els dramaturgs i guionistes Carmen Marfà i Yago Alonso han escollit aquest espai bucòlic per ambientar «La presència», la seva història de por. I cal dir de por perquè quan es parla d'una “presència” sobrenatural, no es pot dir que ningú pugui estar tranquil del tot... ni a la butaca de la platea.

¿Què seria la por en una borda del Pallars si no hi hagués una tempesta de llamps i trons? Aquest efecte tan cinematogràfic és el que envolta els espectadors només entrar a la sala. Sort que no hi ha goteres virtuals perquè no tothom té el paraigua a punt ni l'impermeable plegat a la butxaca. ¿I d'una veuassa en off que sembla que vingui del més enllà què se'n pot dir? Doncs, que qui ha escollit anar al teatre ja sap el pa que s'hi dóna, sobretot si no silencia el mòbil perquè corre el risc de patir un atac de cor o, com a mínim, un atac d'angoixa.

Però ja se sap que el llenguatge teatral sovint, quan fa por, el que vol és fer riure. I «La presència», que ha dirigit amb mà acurada Pau Carrió, té l'objectiu de fer riure ni que a les golfes d'aquest interior de borda pallaresa hi hagi, diuen, el patriarca esgotant les poques hores que li queden per fer la viu viu.

L'ambientació també situa els espectadors: el lloc és rònec, el mobiliari no és precisament de l'últim catàleg d'Ikea, tot està més aviat tronat i sembla tret d'una parada dels Encants Vells. Els estris són d'un altre temps. I l'escala que porta a la cambra en vetlla tampoc no té sencers els graons de fusta.

Els fills de l'ànima en pena que no trigarà gens a fer l'últim badall, l'Ernest (l'actor Pau Roca) i la Sandra (l'actriu Nausicaa Bonnín [2024] / Mar Ulldemolins [2026]), dos pallaresos d'origen, ell arrelat a la terra i ella expat comarcal amb el cunyat de parella, en Miki (l'actor Marc Rodríguez), tot un urbanita del Cap i Casal d'aquells que no saben callar si no deixen anar un “quemaco” quan oloren fems de vaca i periodista en hores baixes destinat a ajudar parella i cunyat, tots s'han reunit per assistir a l'adéu anunciat.

Com en tota trama de gènere terrorífic, hi ha sempre un personatge extern al nucli que posa el foc a la metxa. En aquest cas es tracta de la Sol, la metgessa del CAP d'atenció domiciliària (l'actriu Anna Sahun), una mena de bruixa pallaresa que coneix tots els avatars, la vida i els miracles de la família amb pèls i senyals i que, a més, té una fe absoluta en els éssers fantàstics que acostumen a poblar la literatura del gènere.

«La presència» es una comèdia negra que beu de les fonts de les aventures esotèriques, però que entra també en les relacions que malviuen en nuclis familiars sovint empeltades per la rigidesa o els desencerts dels pares.

Els dos principals oponents, esclar, són el germà i germana, fills del pare de les golfes que, ja es pot dir, acaba de passar a millor vida. Una trama que es desenvolupa amb alts i baixos, amb alguna concessió a la broma fàcil, amb moments més hilarants i sempre comptant amb l'agudesa de cadascun dels intèrprets, des d'un cert escepticisme esotèric que caracteritza el personatge pallarès de Pau Roca, al més controvertit del personatge expat barceloní que tira pel dret de Nausicaa Bonnín [2024] / Mar Ulldemolins [2026], passant per l'arbitratge del personatge del cunyat (Marc Rodríguez) i les burxades del personatge del CAP (Anna Sahun).

La por més aviat arriba en clau d'efectes de so. A fora, neva a tot drap. I a dins esclata també la tempesta a cops de diàlegs encesos, amb alguns moments per a la filosofia de la vida i també per treure els drapets al sol i descobrir que la roba bruta no sempre es renta a casa. Hi ha prou espais per a les “presències del més enllà” que sempre es fan notar però que no es deixen veure mai, entre llampecs d'efectes de llum i so per estimular la por entre la concurrència i fer-l'hi passar amb el somriure.

El director Pau Carrió compta amb quatre intèrprets que treuen tot el suc de l'última proposta de Carmen Marfà i Yago Alonso, autors també de peces on la família sempre ha tret el cap d'una manera o altra com «La pell fina», «Instruccions per enterrar un pare» o «Ovelles».

Atenció a la campaneta. És el toc d'arrencada de tota la trama. Els fantasmes familiars surten a la llum. Les veritats i les mentides s'alternen les unes amb les altres. I per reblar el clau, encara hi ha temps per confrontar la medicina dita legal amb la dels curanderos, per explorar els fenòmens paranormals i per fer un passeig pels personatges de la mitologia pirinenca com els populars minairons o el populars tamarros perquè, mort el patriarca, només pot ser un d'aquests éssers fantàstics el que hagi fet la trapelleria de tocar la campaneta.

Un espectacle que podria molt bé tenir com a banda sonora aquell poema cantat d'Albert Pla, «El llegat del pastor», inspirat en el Pallars, i que diu, entre altres coses, «Pels grans prats del Pallars / la tarda era grisa i el cel gris com humit / anunciava “tormenta”, anunciava mal temps / Oi lai cai, oi larai cai, lai rai carai...» Qui canta, les pors espanta.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Les bàrbares», de Lucía Carballal. Traducció de l'espanyol de David Selvas. Intèrprets: Berta Gratacós, Francesca Piñón, Cristina Plazas i María Pujalte. Escenografia: Marc Salicrú i Josep Iglesias. Disseny d’il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Berta Gratacós. Disseny de so: Efrén Bellostes. Disseny de vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Núria Llunell. Coreografia: Marta Bayarri. Coordinació tècnica: Enric Alarcón. Tècnic de companyia: Kevin Garcés. Regidoria: Olga Cámara. Ajudants de direcció: Alba Collado. Construcció d’escenografia: Carles Hernández ‘Xarli’. Confecció de vestuari: Època. Fotografia del cartell: Marta Mas. Disseny gràfic: Queralt Guinart. Imatges d’escena: Marc Mampel. Producció excecutiva i màrqueting: La Brutal. Premsa: Rubén Garcia – BARC Coop. Agraïments: Atresbandes, Focus, Marta Marco, Gran Tonino Piano Club. Una coproducció de La Brutal i Bitò. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció de l'espectacle: David Selvas. Teatre Borràs, Barcelona, 5 febrer 2025. Reposició: 14 gener 2026.

SUÏSSA ÉS BONA SI LA BOSSA SONA

[Crítica corresponent a l'estrena del 2025]

No fa ni quatre dies que el tema de la infertilitat o el desig de tenir descendència planava sobre l'escenari del Teatre Nacional de Catalunya amb «L'aranya» d'Àngel Guimerà, que torna a aparèixer, aquesta vegada al Teatre Borràs, de la mà de la dramaturga Lucía Carballol, que va estrenar la versió original «Las bárbaras» a Madrid el 2019, dirigida per Carol López.

La qüestió de fons d'aquesta versió catalana —o més ben dit: d'aquesta versió bilingüe catalanoespanyola— que dirigeix ara l'actor David Selvas, fa patxoca en coincidir amb la preocupació aranyívola de Guimerà de fa un segle. Qüestió universal, doncs, la de la descendència per a la qual el temps no passa mai.

David Selvas ha creat una versió lúdica, amb tints de discoteca de fa cinquanta anys, i posant l'èmfasi en les tres protagonistes de l'obra, tres dones que han arribat als 65 anys —aquella edat mítica en què els avantpassats es jubilaven feliçment— i que miren enrere sobre el que ha estat o no ha estat la seva vida.

Tres dones que expien els seus fantasmes i que confessen les seves contradiccions. Una, dedicada a l'exitosa carrera d'arquitecta, una altra que ha sacrificat la seva carrera artística musical per dedicar-se al marit i els fills, i una altra que ha estat feliç amb la vida matriarcal, ara que ha arribat a fer d'àvia i cangur dels néts.

Les tres es troben en un hotel per encàrrec d'una quarta amiga més jove que elles i el llegat que els ha deixat en herència després de la seva mort prematura, a la trentena, a causa d'un càncer, un llegat del qual n'és només coneixedora una de les tres. Un recurs dramatúrgic que serveix de justificació, de fet, per gratar en les inquietuds de cadascuna d'elles.

David Selvas ha optat per deixar la trama, com deia, en versió bilingüe per raons de repartiment, diu. La presència de l'actriu María Pujalte fa que el seu personatge s'expressi en espanyol, mentre les altres dues, l'actriu Cristina Plazas i l'actriu Francesca Piñón ho fan en català. La síndrome del cinema català lingüísticament poti-poti ja es veu que no passa de llarg tampoc pel cel del teatre. Em pregunto que si, per atzar, l'obra s'hagués estrenat en català i, per atzar també, arribés a Madrid, ¿per raons de repartiment hauria mantingut un dels personatges en aquesta llengua? Les productores La Brutal i Bitò tenen la resposta.

Una obra com «Les bàrbares», que no pretén marejar els espectadors ni amb una filosofia complexa ni amb un adoctrinament conductiu, sinó introduir-los en les quimeres que potser molts d'ells també tenen —sobretot elles, siguin de la generació que siguin—, se salva sobretot per la interpretació. I aquest és el ganxo principal de «Les bàrbares», que arrenca suaument, però que va pujant de to, fins al punt que sí que enganxa totalment pel discurs i, sobretot, per la potència discursiva de cadascuna de les intèrprets.

Excel·lent i gairebé redescoberta, més enllà dels seus papers habituals, l'actriu Francesca Piñón, que aporta picossades d'humor sense que ni s'ho proposi ni recorri a cap estridència, simplement amb el seu “savoir faire” espontani i particular. Penetrant i profunda l'actriu Cristina Plazas, que és qui manté un parell d'escenes de tête-à-tête amb l'actriu María Pujalte, la que encamina bona part de la trama del triangle amistós, que ve de lluny, de quan les tres eren adolescents i de quan es van trobar després enrolades en els inicis del moviment feminista, als anys setanta del segle passat, just després de la caiguda de la dictadura.

La posada en escena de «Les bàrbares», que manté en part l'ambientació de l'estructura escenogràfica original de la versió estrenada fa cinc anys a Madrid, té l'atractiu d'un subtil acompanyament musical en directe de la cantant, i aquí també actriu, Berta Gratacós —personatge que representa el fantasma de la Bàrbara—, i que versiona delicadament tant amb la veu com amb arranjaments molt suggerents, al teclat, algunes de les peces de fa quaranta anys com «Yo no soy esa», de Mari Trini, o «Me olvidé de vivir», de Julio Iglesias, amb passatges musicals que perfilen allò que el diàleg de les tres protagonistes ha posat sobre el tresillo del vestíbul de l'hotel que, ironies d'autoria, es diu Hotel Joventut.

David Selvas ha anat més enllà de la versió original i, com si s'hagués posat la gorra de DJ, ha ampliat el repertori, gairebé amb peces de ball de tarda vintage, com els que últimament diu que proliferen per a gent madura, amb altres peces com «Por qué te vas», de Jannete, «De vez en cuando la vida», de Joan Manuel Serrat o «Em dius el nostre amor», de Toti Soler, l'única peça catalana.

Però que ningú no cregui que «Les bàrbares» és un espectacle que s'enfonsa en la nostàlgia. Gens en absolut. El discurs és molt propi del segle XXI, carregat d'empoderament femení, amb l'avantatge que ni s'imposa ni es radicalitza en cap moment, només exposant-lo i deixant-lo a l'abast de l'auditori, tant, que quan la colla a l'escenari es marca un final descarat amb pas de ball de pista de disco, al personal de la platea no li costa gens d'afegir-s'hi repicant de mans per seguir el ritme.

Ah..., per cert, ¿i la fertilitat, doncs...? ¿I el desig de ser mare i el miratge fantasiós d'arribar-hi passats els seixanta...? Això ho explicarà el personatge de l'arquitecta, el de l'actriu Cristina Plazas. Diguem només, sense desvelar res, que Suïssa és bona si la bossa sona.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Pel davant... i pel darrera (Noises off)», de Michael Frayn. Versió d'Alexandre Herold i Paco Mir. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Àlex Ferré, Meritxell Huertas, Mònica Macfer, Rocío Madrid, Octavi Pujades i Jordi Vidal. Escenografia: Xavi Erra. Disseny d’il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Joan Gil. Caracterització: Júlia Ramírez. Coordinació Tècnica: Joan Segura. Tècnic de companyia: Jordi Albors. Regidoria: Teresa Navarro. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions imatge: 20cm Marc Nogué. Premsa: Mima Garriga. Producció: ANEXA. Ajudant de direcció: Jofre Borràs. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 1 octubre 2025.

ENCARA MÉS SARDINA MADRILENYA

És la novena temporada aquí (compto 6 produccions i hi sumo diverses reposicions) en, ara ja, quaranta anys. És hora de recordar que els pares de la criatura van ser els Tricicle que, en una trobada casual el 1985 a Madrid, van topar amb el director anglès Alexander Herold que els va convidar a veure la versió que s'estava representant aleshores a la capital del regne i, de l'experiència de la platea triciclaire neix aquest fenomen teatral que ha situat Catalunya com a capdavantera en fidelitat a la comèdia de Michael Frayn (Mill Hill, Regne Unit, 1933), que s'ha traduït a una trentena de llengües i que s'ha representat en una cinquantena de països.

Després de quaranta anys, doncs, i de les diverses versions catalanes vistes amb els múltiples repartiments, no em repetiré. Veure créixer una criatura té un avantatge i un risc: que t'agradi com ha crescut o que pensis que hauria pogut créixer millor.

En aquest cas, em fa la impressió que com més temps passa més es desmarxa el que ja per naturalesa de l'original té aquesta esbojarrada comèdia o vodevil. I diria que la versió que ens ocupa és la més histriònica que s'ha fet. ¿Signes dels temps, potser, on tot és mes accelerat, més esquizofrènic i més pintat amb brotxa gorda?

Els milers d'espectadors que han vist alguna versió de «Pel davant i pel darrera» ja ho saben: una companyia de tercer ordre està assajant l'obra que es titula «¿Me enseñas la sardina?» i, a punt d'estrenar i sense que la cosa no estigui gens acabada, viuen l'angoixa de l'estrena barrejada amb un grapat d'embolics sentimentals dels quals els espectadors seran testimonis, sobretot, pel darrera.

He de confessar que, qui sap si per influència de l'auge de comèdia audiovisual dels últims anys, la primera part de l'obra crec que comença a fer-se una mica carregosa —hi influeix també, segurament, saber de què va la pel·lícula—, i en canvi continua mantenint la força de la segona part —la del darrera— que posa a prova qualsevol companyia d'intèrprets que assumeixen el risc actoral i físic, sobretot, d'algun o tots els seus personatges.

Com que «Pel davant... i pel darrera» és una comèdia de bulevard al cent per cent, pot semblar que és senzilla de fer. Si bé la trama és senzilla —de fet es podria dir que no hi ha trama—, la dificultat i les trampes que aquesta trama “inexistent” amaga són d'alt voltatge. No m'estranyaria, doncs, que alguns dels intèrprets acabin la temporada amb uns quants quilets de menys perquè la gimnàstica diària és de salt de poltre i pista americana.

Hi ha, a més, una exigència de gestos mil·limètrics que no poden fallar en cap moment: l'ampolla de whisky que hi és i no hi és, la destral que passa de mà a mà, les patacades pròpies de pista i l'esperada esllavissada per l'escala de fusta amb el cap com a bala sense aturador que, en aquesta versió, s'amplia amb salt de penya-segat inclòs a la boca de l'escenari fins a la platea de primera fila.

Els plats de sardines o el cable de telèfon continuen sent recursos clàssics que il·lustren també que l'obra ja té una edat. Veure encara avui un antic telèfon negre de cordó en temps de mòbils a l'escenari fa que el temps faci un flaixbac enrere amb les agulles del rellotge a la inversa. ¿Què li passaria a «Pel davant... i pel darrera» si hagués nascut en temps del mòbil?

En aquesta nova temporada hi ha dos dels intèrprets que ja s'hi van barallar fa set anys: l'actriu Agnès Busquets i l'actor Jordi Díaz, que ja repetia, ell, des del 2010. La resta s'hi enfronta per primera vegada i ja han començat a veure el pa que s'hi dóna. Una versió, per cert, aquella, la del 2018, que sí que va fer un intent amb mòbils i que jugava fins i tot amb la Sierra madrilenya, potser per justificar el bilingüisme que la versió de Paco Mir hi va imprimir des del primer moment.

Se m'acut pensar com seria una nova versió catalana a l'estil «Vinagre» o «Vinagreta», de Bruno Oro i Clara Segura, on els diversos registres de la llengua marquen igualment una diferència remarcable entre el català culte, el català xava o el català rural amb denominació d'origen de l'aspirant actor Marçal Xuriguera. ¿D'aquí a uns cinc o sis anys, potser, quan es remunti una nova aposta de «Pel davant... i pel darrera»?

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Mesures extraordinàries», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets: Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Patau / Abril Julien. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Ariadna Julià. Música: Jordi Marfà. Agraïments: Ferreteria Calser. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Teatre Borràs, Barcelona, 29 maig 2025. Reposició: 3 setembre 2025.

ARA, QUAN TINGUEM DINERS...

En el teatre català l'anomenat teatre de bulevard ha costat de quallar. Però des de fa un temps, la comèdia intel·ligent és cada vegada més present en la cartellera. El Teatre Goya i el Teatre Borràs són dos dels espais escènics on més s'ha produït aquest traspàs del teatre dit simplement d'humor al teatre de bulevard.

Al terme “bulevard”, molt francès, esclar, potser li ha costat de trobar arrels aquí perquè als espectadors més veterans els recorda el mític Bulevard Rosa del Passeig de Gràcia, que no tenia res a veure amb el teatre, malgrat el seu antic veïnatge amb el Cinema Publi, que en pau reposi, on finalment, per cert, també s'hi va fer un intent de teatre.

L'estrena de «Mesures extraordinàries», del tàndem creatiu Carmen Marfà i Yago Alonso, es podria inscriure en un altre tipus de bulevard no tan rosa: el bulevard negre. I, si no, ¿de quina manera es pot classificar aquesta nova comèdia dels autors de les exitoses i premiades peces com «Ovelles», «La pell fina» o «La presència», que, aquesta per cert, després de La Villarroel, també es tornarà a reposar l'any vinent al mateix Teatre Borràs?

Carmen Marfà i Yago Alonso no amaguen la intenció de les seves «Mesures extraordinàries». La trama, de gènere mortuori, es mou entre el realisme del llast que representa per a la família d'un difunt fer front al cost d'un enterrament; el costumisme de la matriarca de la casa del difunt, després de cinquanta anys de matrimoni; i l'humor negre i urbà de com resoldre el desig d'una cerimònia de comiat digna, sense faltar a les últimes voluntats del difunt. Tres columnes vertebrals de la història, com tothom veurà de seguida, que de lluny o de prop han tocat, toquen o tocaran el voraviu —i sobretot la butxaca— de la gran majoria d'espectadors.

«Mesures extraordinàries» parteix d'una primera versió que es va estrenar amb dificultats i restriccions a la Sala Flyhard just quan va esclatar el coronavirus. Aquell repartiment, integrat per l'actor Eduard Buch, i les actrius Sara Diego i Teresa Vallicrosa, ja va intuir, fa cinc anys, per als que el van poder veure, que darrere la gènesi de la primera «Instruccions per enterrar un pare» hi havia més molla d'història per explotar.

I això és el que han fet ara Carmen Marfà i Yago Alonso, pensant, esclar, en una posada en escena no ja en una sala petita sinó en un espai més convencional, que en aquest cas ha presidit l'escenografia amb un moble de bona fusta, amb calaixos i prestatgeries de saló menjador, però un moble vintage, en definitiva, carregat d'alguns llibres, alguns cedés i un radiocasset. Un moble maosuleu que servirà, arribats al tercer acte, per capgirar-lo del dret a l'inrevés i convertir-lo en un espai tan tenebrós com una illa de nínxols de Montjuïc.

«Mesures extraordinàries» és una comèdia de tendres perdedors: el pare difunt va ser un comunista empedreït que no va tenir mai l'opció d'estaviar un duro. La mare ha mantingut les aparences i ha aguantat el mig segle de convivència sota l'elixir del “bona nit” a l'hora d'anar a dormir i la floreta de “bona nit, amor”, que només escoltava quan ell ja estava mig endormiscat. El fill, separat, amb una filla que estudia econòmiques, ha seguit poc o molt la tradició paterna i té les butxaques tan buides com les tenia el seu pare. Tan buides, que a la Caixa no li volen concedir un crèdit per pagar els prop de vuit mil euros d'un enterrament per al seu pare. I la filla, que des de petita s'ha criat amb la mare i la seva nova parella —un segon pare sempre amb la cartera a punt per pagar el que calgui—, pensa que ella el que faria és cedir el cos de l'avi a la ciència per matar dos pardals d'un tret: quedar bé amb la solidaritat científica i, de rebot, no haver de pagar ni cinc per l'enterrament.

Amb una trama més aviat amable, sense gaires guspires que sorprenguin l'auditori però que el mantenen amb el somriure permanent, l'actor Francesc Ferrer —el fill del difunt que perd fins i tot l'únic vestit i les sabates que té per acomiadar el seu pare— té gran part del protagonisme discursiu de la comèdia. El seu carisma interpretatiu fa que dibuixi un personatge perdedor, al punt de la desesperació, atrapat entre l'espasa de la mare i la paret de la filla.

Les intervencions de l'actriuassa Mercè Aránega són més esporàdiques, però, com correspon a un personatge com el seu, acaben sent decisives i marquen el contrapunt més que creïble que la comèdia necessita per fer que el costumisme que respira no vagi més enllà del to i el color precís de la classe obrera convertida, amb el seu esforç, en classe mitjana.

I l'actriu Mia Sala-Patau manté el paper de la filla que ha passat de la vintena, universitària d'econòmiques, criada entre dos mons familiars, incapaç per generació de saber com es posa un cedé al radiocasset i ignorant de noms de la música com Eric Clapton —amb força a la a, no ClaptOn amb força a la o— o Maria del Mar Bonet. El seu personatge l'interpreta alternativament en algunes funcions Abril Julien, una jove actriu últimament en bona i destacada ratxa de papers escènics.

«Mesures extraordinàries» és un cant a l'esperança i l'enginy de supervivència. Un cant també a la conformitat davant de segons quins moments excepcionals de la vida. Un cant a la improvisació per superar un mal moment ni que sigui amb recursos de caire neorealista, des de la fabricació casolana d'un taüt a un viatge de nit en metro amb un mort.

«Mesures extraordinàries» és, sobretot, una resposta a una antiga i repetida promesa del pare difunt quan, anys enrere, davant d'un concessionari de luxosos cotxes Mercedes del carrer alt de Balmes, sempre prometia al seu fill encara petit que un dia hi entrarien per mirar-ne un. “¿Però quan, pare...?” I la resposta sempre era la mateixa: “Ara, quan tinguem diners...” Com aquell qui diu, misèria i cara dura fins a la sepultura.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Bona gent». Text i dramatúrgia: Quim Masferrer. Adjunt guió: Ferran Aixalà. Intèrpret: Quim Masferrer. Espai escènic: LdG. Espai sonor, il·luminació i cap tècnic: Dani Tort. Assessorament vídeo: Sergi Rigol. Disseny gràfic: Arkham Studio. Fotografia: Ignasi Oliveras. Producció executiva i gerència: David Grau. Regidoria: Agustí Rovira. Producció: Guerrilla Produccions. Direcció: Quim Masferrer. Diversos escenaris de Catalunya en gira. Temporada 2021-2022. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 9 novembre 2022. Reposició: 1 maig 2025.

SOU MOLT BONA GENT!

Si algun espectacle ha aconseguit sortejar les restriccions i els protocols sanitaris arran del coronavirus és aquest del dramaturg, actor, director i presentador televisiu Quim Masferrer. «Bona gent» ha mantingut una intensa gira programada no només d'estiu sinó de tardor i d'hivern i més enllà del 2021, cosa que vol dir que la companyia s'adapta tant a espais oberts com a escenaris tancats convencionals.

«Bona gent» és un apèndix del celebrat programa de Quim Masferrer, «El foraster», un dels líders d'audiència, emès en diverses temporades per TV3. La capacitat espontània de l'actor de connectar amb tota mena d'espectadors i de persones anònimes amb les quals es troba pels carrers i places de les poblacions que visita l'han convertit en un dels personatges més populars i també més apreciats.

Per això, saltar de la televisió al teatre —o a la tarima de plaça major— amb el títol manllevat de la seva frase més coneguda que tanca cada programa televisiu: «Gent de... Sou molt bona gent!» és una reclam de garantia perquè els espectadors de cada lloc on s'instal·la esgotin anticipadament les localitats amb els ulls clucs.

L'actor nascut el 1971 a Sant Feliu de Buixalleu, la Selva, no ha amagat mai que el seu origen de la Catalunya petita és el millor aprenentatge que ha tingut a l'hora de crear la dramatúrgia improvisada amb els protagonistes de les seves històries. I aquesta és la mateixa fórmula que aplica en l'espectacle teatral «Bona gent» on sembla que ell no hi té res a dir i en canvi aconsegueix que cada funció tingui una “dramatúrgia” singular, especial i diferent segons les històries que xucla improvisadament d'alguns dels espectadors.

Darrere del paper televisiu i bonhomiós de Quim Masferrer, però, hi ha un solatge d'actor de primera línia, comprovat abans amb la companyia a tres de Teatre de Guerrilla i sobretot després en el seu espectacle «Temps», en solitari, estrenat el 2012 a Temporada Alta, un relat de trama complexa i de final màgic on Quim Masferrer desgranava en una cadira de rodes de ficció una història plena d'humanitat i de sensibilitat que va captivar els espectadors.

A «Bona gent», Quim Masferrer baixa de l'escenari, fa com aquell qui no vol la cosa, saluda algú en to amical i, zas!, no triga gaire a pescar una nova història que a vegades porta fins i tot a alguna sorpresa en directe telefonant algú relacionat amb l'espectador/a protagonista.

«Bona gent» és sens dubte un espectacle de risc perquè depèn cada dia d'allò que es troba en cada pati de butaques o en cada estesa de cadires de plaça major, ja sigui a Vilanova i la Geltrú, Alella, Sant Pere de Riudebitlles, Cubelles, Arbeca, Deltebre, La Sénia, Tordera, La Seu d'Urgell, Alcarràs, Igualada, Sant Sadurní d'Anoia, Guissona, Vilobí d'Onyar, Castellar del Vallès, Martorelles, Alguaire, Premià de Mar, Alcover, Sant Boi de Llobregat, Puig-reig, El Prat, Terrassa, Tarragona, Les Franqueses del Vallès, Sant Gregori, Sabadell... No, no els esmento a l'atzar: són tots escenaris que Quim Masferrer ha concertat per trepitjar des d'aquest estiu fins a entrants de l'any vinent. I la gira continua. Una saludable excepció que ha superat el mal oratge que, com tants altres àmbits, amenaça el conjunt del sector teatral. I és que Quim Masferrer té raó: en el fons, els espectadors de teatre són molt bona gent.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Turisme rural», de Jordi Galceran. Intèrprets: Joel Cojal, Anna Güell, Ivan Labanda, Mireia Portas i Lluís Villanueva. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny il·luminació: Kiko Planas. Espai sonor: Jordi Bonet. Disseny de vestuari: Nídia Tusal. Caracterització: Núria Llunell. Assessoria màgica: Sergi Buka. Coordinació tècnica: Pere Capell - AP7. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Tècnic de so: Enric Alarcón. Vols: Accialt. Auxiliar de maquinària: Clara Ruiz. Construcció d'escenografia: Taller d'escenografia Jorba-Miró. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Il·lustració del cartell: Javi Aznarez. Fotografia: David Ruano. Producció executiva: Macarena García. Comunicació i màrqueting: Bitò. Premsa: La Tremenda. Ajudant de producció i regidoria: Maria Piniés. Producció de Bitó amb la coproducció de Focus i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Àlex Rigola, Robert Gobern. Ajudant de direcció: Muguet Franc. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Borràs, Barcelona, 25 setembre 2024.

QUI NO CANTA ELS SEUS MALS NO ESPANTA

L'actor Ivan Labanda i l'actriu Mireia Portas saben molt bé, per la seva brillant trajectòria en el teatre musical, que qui canta els seus mals espanta. Però aquí no canten. I es pot ben bé dir al revés, per tot el que els passa, que qui no canta els seus mals no espanta.

A «Turisme rural», l'última obra del dramaturg Jordi Galceran (Barcelona, 1964), els ensurts no hi falten. Però «Turisme rural» és d'aquelles obres que obliguen a mossegar-te la llengua i no desvelar res o gairebé res del que els espectadors han de descobrir pel seu compte amb ganes de deixar-se sorprendre.

Diguem només que no sempre és una bona idea anar un cap de setmana amb clàusula de “romàntic” a una casa rural si el que es vol fer és procrear la descendència de parella. ¿Hi ha res més acollidor i tranquil que la llar, oh, feliç llar!, on res de dolent acaba sortint mai a la llum perquè la catifa és prou gruixuda per guardar-s'ho a sota com la pols?

«Turisme rural» és una comèdia que es pot titllar de terrorífica —ni que sigui per seguir l'ham promocional—, però per a tranquil·litat dels espectadors cal avançar que tampoc no els farà mossegar les ungles a ningú, morts de por a la butaca. No som al Sitges Film Festival on la sang sí que hi corre com si fos el Llobregat quan baixa amb aigua.

Si bé Ivan Labanda i Mireia Portas, la parella urbanita ensarronada, marquen el protagonisme de la trama, per damunt seu els apareixen —i desapareixen, tot s'ha de dir!— els altres tres personatges amb els peus al fang més rural de tots els fangs rurals que es fan i desfan.

I aquestes aparicions i desaparicions —hi ha màgia i tot en aquesta posada en escena que ha dirigit amb un somriure als llavis el director Sergi Belbel— tant l'actor Lluís Villanueva, com l'actriu Anna Güell i el jove actor Joel Cojal acaben convertint-se en robaescenes dels dos protagonistes perquè són ells tres els que marquen el ritme de les intrigues, les sorpreses, els salts que provoquen als cors dels espectadors i les creences o els escepticismes que estenen per l'auditori, revestits en algun cas, no de màgia made Sergi Buka sinó de cops d'efecte espiritistes.

Jordi Galceran s'ha esqueixat ben esqueixades les vestidures amb aquesta comèdia que manté per una banda el rigor lingüístic, amb matisos de registre dialectal i subdialectal, i per l'altra una trama popular que sembla que té el seu origen en un esbós de guió radiofònic i que manté en part aquest gènere pel so i pels efectes que acompanyen totes les accions.

«Turisme rural» compta amb el duet protagonista com un bon reclam —Ivan Labanda i Mireia Portas— no només per la seva recent trajectòria en espectacles musicals d'èxit reconegut sinó per les seves llargues etapes en el repartiment actoral de «Polònia», d'on ara Mireia Portas s'ha pres un temps sabàtic i on, contràriament, ha tornat a reincorporar-se Ivan Labanda.

Però «Turisme rural» té també l'actuació entre grotesca, terrorífica, humorística i de bona jeia del consolidat actor de comèdia, Lluís Villanueva —la seva escena amb la motoserra recorda aquell popular gag de Carles Sans amb el Tricicle baixant a la platea— o té també la versatilitat que caracteritza l'actriu Anna Güell, aquí mestressa de la casa rural amb aspecte de bruixa i una picardia malèvola en el gest, la intenció i la mirada —admirable el duet de gest i discurs que fan a quatre mans en una escena final ella i Mireia Portas— i «Turisme rural» encara compta també amb el jove actor Joel Cojal —provinent de terra de genis com Antoni Gaudí, amb una cama a cada banda, entre Reus i Riudoms—, donat a conèixer sobretot com a protagonista de la sèrie de TV3 juvenil «Jo mai mai» i revelant-se ara aquí com un intèrpret amb una encara explotable capacitat actoral que es distingeix per la seva perfecta dicció i que encaixa com un caramel en aquest paper que li ha reservat l'autor Jordi Galceran i que, com els altres quatre, ha polit Sergi Belbel amb una proposta de bulevard on la comèdia de qualitat, el terror i la reflexió sobre les misèries ocultes de la vida de parella transmeten, a ritme cinematogràfic de noranta minuts, tot el que el teatre pot donar, comptant sempre amb el joc còmplice dels espectadors disposats a deixar-se enganyar o, si voleu, a provar d'espantar els seus mals, ni que sigui sense cantar.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La pell fina», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets 2024: Biel Duran, Francesc Ferrer, Laura Pau i Laura Porta. Intèrprets anteriors: Biel Duran / Pau Roca, Francesc Ferrer / Ricard Farré, Laura Pau, Laura Porta / Àngela Cervantes. Escenografia: Elisenda Pérez. Vestuari; Nídia Tusal. Estudiant en pràctiques de vestuari: Èlia Domínguez. Disseny il·luminació i so: Xavi Gardés. Alumnes en pràctiques de regidoria (Ites): Núria Vega, Àlex Rodríguez i Paula Vicario. Imatge i vídeo de l'espectacle: Juanjo Marin. Comunicació i xarxes socials: Elisenda Riera Rovira. Premsa: Clara Cols Torras. Disseny gràfic: Laia Alsina. Cap tècnic sala Flyhard i tècnic de funció: Xavi Gardés. Cap tècnic gira: Fernando Portillo. Administració: Josep Maria Milla i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Producció executiva: Clara Cols Torras i Sergio Matamala. Producció: Flyhard Produccions S.L.. Amb la col·laboració de: El Ramat Produccions. Amb el suports de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) i l'INstitut Català de les Empreses Culturals (ICEC). Amb la col·laboració de la Llibreria Montseny i Lluïsos de Gràcia. Amb el patrocini de Zen Barcelona Eyewear i KUMI sneakers. Agraïments: Clara Laguillo. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Sala Flyhard. Barcelona, 5 maig 2022. Reposició: 4 gener a 19 febrer 2023. Gira Catalunya: 26 febrer a 24 de juny 2023. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 29 juny a 29 juliol 2023. Reposiciò: Teatre Borràs, Barcelona, 27 juny a 21 de juliol 2024.

EL JAN PETIT QUAN BALLA...

Si es diuen les veritats es perden les amistats. Aquest podria ser el lema ocult de l'obra «La pell fina» que és a punt de complir un any des de la seva estrena i que s'ha convertit en una de les sorpreses teatrals, amb funcions exhaurides, primer a la Sala Flyhard on va néixer i, a partir d'ara, a través d'una extensíssima gira per tot Catalunya i també les Illes —terra de teatres— que, de moment, preveu acabar el mes de juliol per la porta gran al Teatre Borràs de Barcelona.

Són la troupe d'aquella altra obra de la mateixa autoria, «Ovelles», que ja va fer preveure que aniria també pel bon camí i acabaria, com «La pell fina», fent el salt des de la sala petita als teatres convencionals. Del taller artesanal a la gran factoria. Allò que tota obra contemporània vol i desitja i no sempre aconsegueix.

¿Això els pot fer perdre intimitat? Segurament que sí, esclar. Però no els fa perdre efectivitat perquè la història, el text, la trama, l'estructura teatral tenen la fusteria de la bona comèdia que, com pertoca, sempre ha d'estar mínimament esquitxada d'una mica de tragèdia. I, element clau, tant en les anteriors propostes de la parella d'autors com en aquesta, una encertada interpretació que entén la jugada i que es fon amb els personatges de ficció fins a fer-se'ls seus amb una creixent dosi de credibilitat fins al punt que un pensa que alguns espectadors poden acabar sospitant que a algun dels quatre intèrprets els ha passat, a la vida real, alguna de les anècdotes que representen.

«La pell fina» té, a més del quartet interpretatiu, que ha fet l'obra més gran, un ham que amb el temps de rodatge que porta li ha caigut com una fortuna afegida: la incorporació de l'actriu Àngela Cervantes (substitució de l'actriu Laura Porta) que ha sortit de la petita pantalla de la telenovel·la «Com si fos ahir» a conquerir dos premis Gaudí, dos, com a millor actriu secundària per les pel·lícules «Chavalas» i «La maternal», a més de ser nominada als Premis Goya com a actriu revelació també per «Chavalas».

Ser pare a la ratlla dels quaranta ja no és una excepció, avui en dia, però és cada vegada més un repte. De la crisi dels quaranta s'ha passat a la crisi de “ser pare” als quaranta. I així els ha anat a aquesta parella que, a més, han deixat l'urbs per anar a viure en un pis d'un poble petit, però convençuts que són a “vint minuts” del centre de Barcelona (quan no hi ha enbotallement de trànsit o quan els transports públic no fan la perla, esclar).

Per una banda hi ha el Nacho, un director de cinema que no té bona sort últimament i la Miranda, una infermera també en excedència i canvi de vida. La parella és convidada a sopar a casa d'un bon amic, no bon amic, no, el millor amic del Nacho!, precisament per conèixer la criatura que acaben de tenir la parella de l'Eloi i la Sònia.

I aquí comença el ball del Jan petit quan balla. Si aquell balla amb el dit, amb la mà, amb el colze, amb l'orella, amb el nas, amb el peu, amb el cap, amb la panxa o amb el cul, aquest els farà ballar a tots amb les peces del cos alhora. I és així perquè en comptes de de dir que el nadó —no cal dir que absent però subtilment present— és una preciositat —¿quin nadó no ho és?—, al Nacho, que és de tenir a la boca el que li ronda pel cap, el que diu és que la criatura és... una mica “lletja”.

L'atenció del pare nou de trinca excessiva cap a la seva parella; la depressió postpart de la feliç mare; l'amic que ho donaria tot per qualsevol altre amic tot i que no acaba d'encaixar com ho ha de fer; i la nòvia d'aquest amic que és la més distanciada del grup perquè acaba de sortir d'una crisi sentimental. Un còctel humà explosiu.

Tots quatre personatges tenen el seu moment de desbocament, de tirania, d'alegria, d'incredulitat, d'hipocresia, de viure en un núvol de cotó fluix o de caure en l'abisme de la frustració. I ho expressen amb la frescor que requereix un guió que vol fer honor a la comèdia sense caure en la contemplació fàcil i sense fer cap concessió a actituds, gestos o invectives políticament poc correctes. Ja he dit que quan es diuen les veritats es perden les amistats, i si es diuen pel broc gros, el carro pot anar finalment pel pedregar.

Aquest ritme de la trama, que domina a la perfecció el tàndem autoral de Carmen Marfà i Joan Yago, tant en l'origen del guió com en la direcció, és el que fa que els espectadors —diria que tant els de quaranta com els que hi arribaran aviat com els que ja han deixat enrere aquesta franja— s'enrolin en el seguit de rèpliques i contrarèpliques que no són sinó la clau per encadenar un devessall de retrets que, ni que siguin rebuts amb totes les rialles del món, no per això s'estalvien de deixar en l'aire un polsim d'agror en clau de postreflexió: ¿quin mal ha fet la societat del segle XXI per viure tot això? De rerefons, entre bastidors, el Jan petit continua ballant perquè, com sentencia la cançó popular, així balla el Jan Petit.

Gira prevista de l'espectacle aquí.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Bonobos», de Laurent Baffie. Versió de Julián Quintanilla. Traducció: d'Edu Pericas. Intèrprets: Oriol Casals, Maria Garrido, Mònica Macfer, Xènia Reguant, Jordi Soriano i Elías Torrecillas. Escenografia i espai escènic: Xavi Erra. Il·luminació: Jordi Ventosa. Espai sonor: Rai Segura. Moviment: Anna Rosell. Vestuari: Axa Guarch. Imatge: Frankie de Leonardis. Fotografia: Daniel Escalé. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué. Producció: Anexa (en acord amb Gustavo Yankelevich i Diego Romay). Agraïments: Zanuy i Ferré i Catasus. Ajudanta de direcció i regidoria: Teresa Navarro. Direcció: Edu Pericas. Teatre Borràs, Barcelona, 12 d'abril 2024.

EN AQUEST MÓN DE MONES
HI HA MÉS BÈSTIES QUE PERSONES

Que el món és un món de mones ho sap tothom. Però que una comunitat de veïns s'assembli a una comunitat de bonobos, aquesta espècie de ximpanzés que diu que tenen una gran afinitat amb els humans i que, a més, tenen fama de regir-se per un poder matriarcal, ja és tota una altra cosa.

L'arrencada d'aquesta comèdia de bulevard del francès Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958), autor d'una altra comèdia vista aquí entre els anys 2012 i el 2013, «Toc Toc», adaptada per Jordi Galceran i dirigida per Esteve Ferrer, sobre el Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), torna a posar sobre l'escenari uns personatges amb discapacitats prou comunes, però poc protagonistes d'històries teatrals.

Tres companys des de petits, un sord, un mut i un cec —i això no és un acudit—, volen acabar amb les dificultats amb què topen, per les seves circumstàncies personals, quan volen intentar trobar parella. I no se'ls acut res més sinó muntar una ronda de cites a cegues —mal m'està el dir-ho!— amb tres veïnes del bloc on viuen, però amagant cadascun d'ells la seva discapacitat. És a dir, que el sord no sembli sord, que el mut no sembli mut i que el cec no sembli cec.

Això sol ja fa endevinar que l'obra promet embolics a manta i un enginyós recurs inventat pels tres protagonistes perquè cadascú actuï com si no fos el que és sense que les convidades a les cites no detectin el, diguem-ne, frau.

La cosa no passaria d'aquí si les tres veïnes convidades, una infermera del Clínic, una dependenta de sabateria —atenció als que calcin un 43!— i una mossa d'esquadra sense gas pebre no amaguessin també alguna patologia que els tres amfitrions no arribaran a detectar i que elles, com si fossin un triangle matriarcal dels bonobos, acabaran dominant i portant, com l'aigua, cap al seu molí.

Comèdia de bulevard amb final feliç, per compensar, esclar, la cruesa i la realitat de les discapacitats exposades i tractades per Laurent Baffie amb un subtil filtre d'humor sempre sa i respectuós que segurament plaurà més aquells espectadors que en pateixen alguna de les tres que no pas els que no saben què és patir-les i que potser consideren que no haurien de ser motiu de comicitat. Aquesta és la clau de l'obra: capgirar la compassió per la desitjada igualtat.

El muntatge «Bonobos» exigeix que els actors interpretin tres papers que no tenen res de senzills. ¿Com pot actuar un cec a qui li donen les instruccions pel botó de l'orella, l'anomenat “pinganillo” en argot? ¿Com pot actuar un sord perquè no mantingui una conversa responent a tres quarts de quinze? ¿Com pot actuar un mut sense que es noti que no té veu?

Diguem que hi ha una obra dins d'una altra obra. És a dir, que a l'exposició humorística de les discapacitats, s'afegeix l'enginy motivat per la supervivència gràcies a la tecnologia, la pantalla, l'streaming, la polsera amb un mínim de frases fetes i, com a base de tot, la lectura tradicional de llavis i gestos.

Tot això fa que una obra que té molt de discursiva, sigui també una obra de gest, de moviment, d'un cert to de clown i d'una constant imitació, a vegades esperpèntica, que els sis intèrprets porten a bon terme, dins les claus del gènere, sobre cadascuna de les discapacitats. Al final, són elles les que desvelen també els seus secrets amagats i aleshores serà quan els espectadors descobriran que aquest món és de debò un món de mones i a vegades és ben cert que sembla que hi hagi més bèsties que persones.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Tuelf Points». Idea original: Dídac Flores Rovira, Suerte En Mi Vida Producciones. Intèrprets 2024: Xavi Duch, Esther Peñas, Marc Pociello, Laura Daza i Dídac Flores. Intèrprets anteriors: Xavi Duch, Esther Peñas, Marc Pociello / Carles Pulido, Laura Daza, Dídac Flores. Swings: Carles Pulido, Aina Tro. Assessorament dramatúrgic: Jordi Santasusagna. Producció executiva i comunicació: Aina Tro. Fotografia i audiovisuals: Albert Farré. Disseny de so: Cesc Mojica. Disseny d’il·luminació: Oriol Pino. Disseny i grafisme: Àlex Santaló. Tècnics de sala: Albert Zayuelas i Ignasi Peralta. Taquilla: Bea Fenollar. Agraïments: La Caixa Dels Trons, Xavi Duch, Marc Flynn, Maria Àngels Rovira, Maria Alba Torrentallé. Premsa: Àlex Sánchez Aragón. Col·laboracions especials: Nina, Ruth Lorenzo, Miki Núñez, Toni Cruanyes. Direcció musical: Dídac Flores Rovira. Direcció escènica: Karen Gutiérrez. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 15 abril 2023. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 7 juliol 2023. Reposició: 28 abril 2024.

ANDROIDES EUROVISIUS

[Crítica corresponent a l'estrena del mes d'abril del 2023 al Teatre Gaudí Barcelona]

A aquestes alçades ja és un fet que el fenomen de la Intel·ligència Artificial ha vingut per quedar-se i per complicar una mica més la vida dels humanoides. Com a mostra, l'última planxa del jurat dels premis fotogràfics de Sony que han caigut a la trampa de distingir la fotografia d'un autor que no havia passat volgudament pel clic de rigor de l'objectiu de cap fotògraf sinó que era una creació artificial i, per cert, amb un valor artístic molt intel·ligent.

Escriptors, dramaturgs, compositors, pintors, dissenyadors i tota la troupe ja poden tremolar perquè els robots els esperen a la cantonada, famolencs. Com passa en aquest espectacle cent per cent musical amb títol prou evident, «Tuelf Points», que recorda la típica cantarella de la gala del Festival d'Eurovisió que té més durada que la que ha tingut després de catorze mil funcions «El fantasma de l'Òpera» de Broadway.

Els d'Eurovisió no es cansen i any rere any fan el seu xou de patxum, patxum, xim, pum!, per trobar aquella cançó que, de tan enganxadissa, passarà a la història dels hits musicals.

Però el que no saben és que el compositor de totes les cançons guanyadores del Festival ha mort i que el certamen s'ha d'ajornar fins a una nova data... o fins que el jove de 31 anys seleccionat a través d'un algoritme entri al laboratori musical secret de l'Euro Music Society i encerti la fórmula EuroWin per saber quina és la nova cançó triomfadora.

I allò que podria semblar d'entrada un concert antològic amb totes les peces guanyadores, per a plaer dels fans del Festival, es converteix en un concert teatralitzat envaït per quatre androides, més eurovisius que els bidells del Parlament de Brussel·les, que ajudaran o potser li complicaran la vida al jove “maestro” que batalla amb les tecles, els sintetitzadors, l'escala musical i les claus de l'aplicació GarageBand de l'Apple per aconseguir la cançó que guanyi més “Points” i es proclami guanyadora.

Els quatre androides són, esclar, els actors i cantants Xavier Duch, Esther Peñas, Marc Pociello —que ha estat substituït per Carles Pulido—, Laura Daza i Dídac Flores (el jove “maestro”). Tots ells, veterans ja del musical, aquí blancs immaculats, amb alguna altra sorpresa de vestuari, sempre amb ulleres 3D de coloraines, i que es posen al servei d'un popurri eurovisiu del qual, els títols i els anys, els espectadors els poden seguir en les successives projeccions a les quatre grans pantalles de la sala, on abans també ha aparegut el líder de la secta musical, l'EuroNi, per anunciar la defunció del vell “maestro” i coordinar el laboratori. Una aportació, la de la cantant Nina, que intervé virtualment, però que va ser també la convidada d'una de les funcions en directe on va poder cantar novament la seva «Nacida para amar», que el 1989, des de Suïssa, li va valer situar-se en el sisè lloc del pòdium eurovisiu.

L'espectacle és d'aquells que aixeca l'esperit, anima els cossos, fa picar els peus a terra i —el que fa la nostàlgia!— fins i tot si la platea té una mitjana d'edat alta, provoca que alguns s'animin a corejar o seguir algunes de les peces amb moviment de braços i em sembla que fins i tot encendrien les lots dels mòbils si no fos per allò que cal que estiguin apagats.

El muntatge és dels que fa suar la cansalada als cinc intèrprets. L'encadenament dels diversos fragments de les desenes de cançons que hi apareixen —cal recordar que el Festival de la Cançó d'Eurovisió se celebra des del 1956— és d'un ritme de musical frenètic però gens carregós. Sembla increïble que es pugui fer un recorregut de més de seixanta anys en noranta minuts sense caure rendits en l'intent. Però ho fan. I amb nota alta. Amb una interpretació musical de primera fila —en algun cas, millorant els originals— i aportant també un repàs històric musical que entendreix els més grans i deixa al·lucinats els més joves, sobretot en un temps que competicions de televisió com «Eufòria» han remogut el panorama del musical en tots els sentits. Doncs, això, La, La, La... i el que deia la Massiel: “Todo en la vida es como una canción / Te cantan cuando naces / Y también en el adiós». Tenia tota la raó del món, sobretot a partir d'ara que tant a les maternitats com als tanatoris hi podran actuar els androides fabricats amb la Intel·ligència Artificial.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«FitzRoy», de Jordi Galceran. Intèrprets: Sílvia Bel, Sara Espígul, Míriam Iscla i Natalia Sánchez / Mima Riera. Veu en off: Jordi Boixaderas. Espai escènic: Josep Iglesias i Max Glaenzel. Disseny d'il·luminació: Kiko Planas. Disseny de so: Jordi Bonet. Caracterització i assistència de vestuari: Núria Llunell. Assistència a la direcció: Estel Solé. Direcció tècnica: Pere Capell. Regidoria: Jana Morey. Tècnic de so: Efrén Bellostes. Tècnic de llum: Enric Alarcón. Maquinària: Andreu Mateu. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Basetis. Vídeo: Plei. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró. Cessió de material escenogràfic: Accialt. Assistència producció en pràctiques: Andrea Cuevas Garrido. Producció executiva: Macarena García. Comunicació i distribució: Bitò. Agraïments: Sergi Ricart, Piti Capella, David Arnau, Marc Queralt, Edgar Duch Miret, Oido. Una producció de Bitò. Amb la col·laboració de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Focus. Mola Produccions i Salewa. Direcció: Sergi Belbel. Teatre Borràs, Barcelona, 9 febrer 2023. Reposició: 20 desembre 2023.

LA CORDADA DE “LA FRASE MALEÏDA”

[Crítica corresponent a la primera estrena del mes de febrer]

No sé per què l'autor Jordi Galceran (Barcelona, 1964) no ha titulat aquesta nova comèdia senzillament «La frase maleïda», joc ancestral de criatures i postadolescents de l'era del benestar frustrat amb la qual ocupa una considerable part del discurs de les quatre protagonistes, quatre escaladores d'upa. En comptes d'això, Galceran ha preferit traslladar l'imaginari a la Patagònia del sud amb el cim FitzRoy d'amulet, una massa de granit d'especials dificultats per als escaladors entre Xile i l'Argentina que fa més de 3.400 metres i de la qual l'escenografia de l'obra en reprodueix la part baixa, a tocar del cim, arran dels 3.000 metres, dins un marc que aparenta la projecció d'un fals documental o una reproducció de la gesta en 3D.

Que el FitzRoy patagònic no l'hagi aconseguit mai una cordada femenina és el que dóna “corda” a Jordi Galceran per situar les seves quatre heroïnes en la frontera de superar allò que cap altra dona havia superat fins aleshores. Una lectura tan subtil que pot ser que se'ls escapi als espectadors tenint en compte que estan immersos, progressivament, en una comèdia on no falta el riure a cor què vols.

¿Però es pot fer riure durant una hora i mitja a 3.000 metres en estat d'espera que el temps amaini i permeti l'escalada de les que diuen que són quatre de les escaladores més expertes i ben valorades del món?

I aquí és on apareix el recurs de “la frase maleïda”, un joc que les quatre comencen per passar el temps, carregat de doble sentit i picaresca, i que acaba posant sota la capa gelada del FitzRoy la feblesa de l'amistat cega i la ingenuïtat de l'engany entre amigues que han de dependre l'una de l'altra sota la seguretat de les cordes, els grampons, l'arnés, el casc, les cintes exprés, el mosquetó o el cap d'anclatge.

Tot aquest material hi és a dojo al camp base anomenat “la cadira dels francesos” de les quatre escaladores, com si una furgoneta de Decathlon hagués descarregat una comanda a l'engròs damunt de l'escenari, un attrezzo que segurament fa les delícies dels que practiquen l'escalada i, diria que per primera vegada, es veuen reflectits en el seu món de risc a l'escenari.

El risc, però, de les quatre protagonistes és un altre: superar l'engany i superar el repte d'aconseguir el cim, una dèria d'una d'elles que ho va prometre als seus pares quan era petita i que ara es troba en un moment delicat que, per prudència, m'estalviaré de desvelar.

L'autor d'èxits espaterrants com «El mètode Grönholm» o «El crèdit», les més recents, sense oblidar les anteriors com «Dakota», «Paraules encadenades», «Fuita» o «Surf», fa aquí un exercici minimalista de dramatúrgia que només fugaçment recorda la sala d'espera d'«El mètode Grönholm» canviada aquí pel camp base. S'excedeix perillosament en destinar més d'una escena a “la frase maleïda”, amb el risc que la repetició no faci perdre pistonada a la trama, però el recurs no deixa d'enganxar la majoria de l'auditori que hi ha “jugat” des de la infància a la vellesa passant per la maduresa sense que en cap d'aquestes etapes de la vida li hagin caigut els anells.

La veu en off que era un dels fantasmes d'«El mètode Gröholm» —la interpreta l'actor Jordi Boixaderas— també hi és, en el paper del xicot d'una de les alpinistes i orientador des de la distància de la meteorologia i de les condicions climatològiques per continuar o no l'escalada. I una vegada més, com en tantes obres, el personatge absent és el pistó que desencadena el conflicte.

El quartet és un dels ganxos de l'obra. Hi excel·leixen a parts iguals veteranes de l'escena catalana com Sílvia Bel, Míriam Iscla i Sara Espígul que tenen l'oportunitat d'estripar papers clàssics i donar una imatge femenina no exempta de polèmica si el color lila els posa el dit a l'ull. I no es queda enrere la quarta protagonista, l'actriu madrilenya Natalia Sánchez [Mima Riera en la reposició], resident actualment a Catalunya, que actua per primera vegada en teatre en català com si fos la seva primera llengua gràcies, esclar, a la relació familiar com a mare de dos fills amb l'actor Marc Clotet.

«FitzRoy» sembla que s'hagi escrit i dirigit —el tàndem Jordi Galceran / Sergi Belbel funciona a la perfecció des de fa temps— pensant en les quatre intèrprets i difícilment te la pots imaginar ja amb altres actrius. I aquí és on hi ha la gràcia del muntatge perquè elles, com es diu popularment, la tenen tota, la gràcia, quan es veuen obligades a fer cordada sisplau per força per tirar amunt, deixant el passat enrere, si no volen estimbar-se en el camí de la vida.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Cartes d'amor», d'A.R. Gurney. Adaptació: Marc Rosich. Intèrprets: Lloll Bertran i Àlex Casanovas. Música: Marc Sambola. Escenografia: Anna Tantull. Vestuari: Laura García. Caracterització: Àngels Salinas i Núria Llunell. Cartell i fotografia: Daniel Escalé. Regidora: Maria Garrido. Il·luminació: Toti Ventosa. Direcció tècnica: Joan Segura. Producció: Anexa. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Rosich i Jordi Andújar. Sala Versus Glòries, Barcelona, 22 octubre 2022. Reposició: 13 abril 2023. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 29 novembre 2023.

EL CARTER NO SEMPRE TRUCA DUES VEGADES

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2022 a la Sala Versus Glòries]

Hi ha només dues sales entre grans i mitjanes en aquest moment a Barcelona que exhaureixen localitats: el Teatre Goya amb l'obra «La trena» i la Sala Versus Glòries amb «Cartes d'amor». Les altres, dissortadament per al sector teatral, han de fer mans i mànigues per omplir al cent per cent. Qui en vulgui fer un estudi cultural o sociològic, lògicament subvencionat per alguna institució preocupada pel tema, ja sap per on començar.

Una de les petites perles de la cartellera és la revisitació d'aquesta obra, «Cartes d'amor» —o potser hauríem de dir “no obra”—, del nord-americà Albert Ramsdell Gurney Jr. (Buffalo, Nova York, EUA, 1930 - Manhattan, Nova York, EUA, 2017), una peça d'aires romàntics que ha donat la volta al món amb multitud d'adaptacions i traduccions durant més de trenta anys i que no caduca perquè conté els pros i els contres universals que mouen les relacions personals.

«Cartes d'amor (Love Letters)» es va estrenar al teatre el 1988, tot i que en principi havia de ser més un relat que una peça teatral, però davant el rebuig de publicació de The New Yorker, l'autor va decidir fer el canvi cap a la dramatúrgia. Finalista del Premi Pulitzer, l'obra ha estat traduïda a gairebé totes les llengües possibles. «Cartes d'amor» fa un recorregut de mig segle, des del 1937 al 1987 aproximadament a través de la veu epistolar dels dos protagonistes: Melissa i Andy.

Diguem abans que l'obra «Cartes d'amor» va entrar en català de la mà com a traductor de Josep Costa, fundador de Kaddish Teatre, del Prat de Llobregat. La preestrena, per dir-ho així, es va fer en una lectura dramatitzada a l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona —recordo l'auditori ple de gom a gom perquè eren altres temps—, amb l'actor Pep Munné i l'actriu Sílvia Munt, els mateixos que després la interpretarien per primera vegada al Teatre Borràs el 1993. Des d'aleshores, una vegada publicada per Edicions 62 l'any 1997, l'obra ha passat per les veus de diferents intèrprets, ha entrat en el circuit del teatre amateur, dels clubs de lectura de biblioteques i de moltes programacions teatrals d'escenaris de tot Catalunya. «Cartes d'amor» és allò que s'anomena “un clàssic modern”.

Tan clàssic i tan modern que, en aquesta represa, s'ha fet una nova versió i adaptació a càrrec del dramaturg Marc Rosich, que també la dirigeix amb Jordi Andújar. No m'estranyaria gens que hagin tingut la temptació de convertir les cartes de paper en moderns whatsapps o notes de veu. Afortunadament no ho han fet. És a dir, com deia el poeta pastisser de can Foix, a Marc Rosich i Jordi Andújar, i també al compositor Marc Sambola, els exalta el nou i els enamora el vell. I per això han confiat en dos intèrprets veterans i reconeguts com Lloll Bertran i Àlex Casanovas que, amb els seus dos personatges, transiten, com vol l'autor, des dels inicis de l'escola Bressol, com aquell qui diu, passant per l'adolescència, la joventut, la maduresa, l'ascens i la caiguda.

És a dir, aquell recorregut que qualsevol ésser humà no pot defugir per llei natural. I per això, «Cartes d'amor», malgrat la seva aparent senzillesa, perquè no surt del que serien les lectures de multitud de cartes que van i vénen, va “in crescendo” fins que aconsegueix tocar la fibra dels espectadors amb un dels objectius més difícils d'aconseguir en teatre: que emocioni de debò l'auditori.

La diferència entre la primera versió de Josep Costa i l'actual de Marc Rosich és que l'adaptació que fan brillar l'actriu Lloll Bertran i l'actor Àlex Casanovas ha superat el temps sense que es noti i és, en segons quines expressions, sobretot les de Melissa, una mica més descarada, de gest i de paraula.

Melissa s'hi reflecteix com una dona que pren la iniciativa, que desitja, que vol, que ensopega, que cau i es torna a aixecar i que empeny Andy a debatre's entre dos mons: el convencional de la família que els dos han creat sisplau per força per separat i el lligam des de la infància que mantenen d'adults com a amistançats fins a l'últim moment.

Entremig, hi ha els estigmes d'una societat opulenta i rica —la de Melissa, de tradició del bàndol demòcrata però amb vocació artística— i els estigmes d'Andy, de família més senzilla, de professió d'advocat i els impediments d'una vida pública de senador del bàndol republicà al servei del sacrifici per guanyar les eleccions.

Marc Rosich i Jordi Andújar, com a directors, han fet més pròxima l'obra «Cartes d'amor». L'han dotada no només d'una “lectura de cartes” sinó també d'un cert dinamisme i de moviment: algun canvi de peça de vestuari que s'adapta a cada època del segle passat, un canvi de posició dels dos a la llarga taula on queden escampades les cartes, que sempre es passen de l'un a l'altre amb capses de records, la no mirada i la veu al buit, fugaces rèpliques entre els dos, una sensible banda sonora de Marc Sambola que acompanya suaument tota la representació i que incideix en els sentiments, les petites alegries, les decepcions o les contrarietats de la llarga relació entre Melissa i Andy i l'aportació de Lloll Bertran amb un parell de peces cantades, la que imita l'encarcarat càntic d'escola de monges i l'emotiu «Send in the clowns (Que entrin els clowns)», del musical «A Little Night Music», d'Stephen Sondheim.

Són moments únics que diferencien aquesta nova versió de «Cartes d'amor» de totes les versions anteriors. Moments que endolceixen encara més el romanticisme de l'obra, que la fan intemporal, que la fan apta tant per a generacions joves com per a generacions de maduresa i que creen lentament, subtilment, engruna a engruna, tot un delicat clímax de nus a la gola fins a la burxada final.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Els gossos», de Nelson Valente. Traducció: Joan Negrié. Intèrprets: Mercè Arànega, Sandra Monclús, Joan Negrié i Albert Pérez. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Disseny llums: Guillem Gelabert. Producció: Eloi Isern. Premsa i comunicació: Mariona Garcia. Premsa Focus: Albert López i Judit Hernández. Fotografia i disseny: Albert Rué. Ajudant direcció: Pau Ferran. Direcció: Nelson Valente. Producció: Sala Trono en col·laboració amb el Festival Grec de Barcelona 2020. La Villarroel, Barcelona, 22 octubre 2020. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 15 setembre 2023.

BORDANT... LA GENT S'ENTÉN!

[Crítica corresponent a l'estrena del 2020 a La Villarroel]

Quan en un escenari hi ha taula parada, la tradició teatral diu que els personatges s'acabaran tirant els plats pel cap. Si la taula és el fogar de la conversa, també pot ser el fogar de la incomunicació. El dramaturg argentí Nelson Valente (Buenos Aires, 1971) ho sap bé per herència dramatúrgica de formació i ho porta al límit, però de tal manera com aquell qui no vol la cosa, com si els quatre personatges —pare, mare, fill i nora— se li escapessin del guió i acabessin anant pel seu compte. És a dir, els dóna una llibertat de quotidianitat i naturalisme tan subtil que la història fuig de ser de l'autoria i penetra en la interioritat de tantes i tantes famílies de tots els temps.

Joan Negrié, un dels quatre intèrprets, ha estat l'autor de la versió catalana i no s'ha deixat arrossegar per expressions pròpies de l'original sinó que l'ha revestit d'un llenguatge casolà, popular i, sobretot, pel que fa a la singular relació familiar entre pare i mare, entre pares i fill, entre sogres i nora i entre marit i muller, un llenguatge descarat, però situat en un ambient absolutament creïble.

La cosa és recurrent: la nora (Sandra Monclús), parella del fill de la casa (Joan Negrié), compleix 40 anys —aquella línia d'edat tan típica i tòpica que a alguns els fa tremolar només de pensar-hi— i ho celebren en un sopar familiar al qual els pares d'ell —o els “sogres” d'ella!— (Albert Pérez i Mercè Arànega) han estat convidats. Tot arrenca quan ja gairebé són a les postres, però el pastís de xocolata es va retardant perquè, si se'l mengen tan aviat “no sabran de què parlar”. Mentrestant, hi ha restes de vi blanc i vi negre, hi ha licors i, sí, finalment, el pastís de xocolata —¿un per funció...? Ai, la glucosa!— que amb l'espelma blanca d'emergència d'aquelles que es tenien en reserva en un racó de la cuina per si se n'anava la llum, té un aire tant de llar modesta com de celebració grotesca.

El conflicte, d'entrada, ni hi és ni se l'espera. Els quatre comensals estant paint el sopar. La jove de 40 anys, en un sofà, a banda dels altres tres, com si no hi volgués ser. El grup de l'antiga “bombolla” (pare, mare i fill) a la taula. Llargs silencis. Mirades perdudes per matar el temps i el compromís del sopar d'aniversari. El pare-sogre trenca el gel. Presumeix de fèrtil memòria davant la desmemòria de la mare: la d'una veïna morta i el seu clan, la dels gossos que la família va tenir quan el fill era petit i adolescent, les particularitats de cada gos, els consells del metge per fer bé la digestió... sota les mirades d'avorriment de la seva dona que, malgrat que també es medica, no té inconvenient a combinar els medicaments habituals amb una ronda i una altra i una altra més de licors.

I una cosa porta a l'altra. La mare (Mercè Arànega) s'espaterra al sofà quan l'“espectacle” ha començat i el conflicte s'ha disparat per un fet intranscendent: la jove de 40 anys ha tingut una trobada misteriosa al metro, venint de la feina, amb un pretès vagabund... que li ha canviat la vida, o almenys, la percepció que ella tenia fins aleshores de la vida. L'“espectacle”, doncs, promet, tant per als espectadors com per a la matriarca que, emboirada pel còctel de licors, es fa cada vegada més entranyable, sobretot quan anomena afablement i també odiosament “Míliu”, així, sense la “e” d'Emili, el seu home.

El dramaturg Nelson Valente esquitxa sobre els espectadors el reflex del mirall d'una realitat familiar amagada perquè la hipocresia tot ho embolcalla i tot ho cura a la vegada. I el quartet fa la resta: l'esclat en clau de confessió de Sandra Monclús (Laura, 40 anys), els estirabots frenètics d'Albert Pérez (Emili, el pare), l'enfonsament vital de Joan Negrié (Albert, el fill) i la traca final de Mercè Arànega (Alícia, la mare) que, com fan les grans actrius, extreu d'un personatge senzill, fins aleshores gairebé absent i sense conversa, tot el geni covat durant anys. El fet és que, sense parlar, bordant, la gent també s'entén. I quan «Els gossos» borden més, arriba el final i es fa el fosc, deixant una sensació que, als quatre personatges, encara els queda el pap ple i encara tenen moltes més coses a dir.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda», de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Mònica López, Marc Rius i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Ajudanta d'escenografia: Joana Martí. Construcció escenografia: Pascualín Estructures Stage Tecnologies, S.L. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Confecció vestuari: Goretti Puente. Construcció de la màscara de gamba: Carles Piera. Pròtesis: David Chapanoff. Il·luminació: Raimon Rius. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Vídeo: Aharón Sánchez. Caracterització: Anna Rosillo. Ajudant de moviment: David Marín. Equips tècnics i gestió del TNC. Ajudanta de direcció: Marta Aran. Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 març 2021. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 30 juny 2021. Reposició: Teatre Borràs, 21 desembre 2022.

LA CALÒRICA I LA FLAIRE DEL VELL BOGATELL

«¿Nuclears...? No, gràcies!», deien els ecologistes i verds del segle passat. Entremig, una pausa, algunes crisis i l'oblit. Les nuclears han anat fent i fins i tot han revalidat la seva estada sense saber encara on deixaran anar tot el que evacuen. Entremig, també, hi ha hagut altres inquietuds socials. Paradoxalment, com a alternativa a les nuclears, una que també podria dir, com aquella: «¿Eòlics...? No, gràcies!». I és que no estem mai contents. O almenys això és el que pensen els que ara s'anomenen "negacionistes". Com per exemple, aquesta «dèria moderna» a posar el dit a l'ull del famós canvi climàtic.

Però, a veure, ¿què més hi fa fa que de tant en tant es desfaci un tros de l'Antàrtida tan gran com tota una comarca? ¿O que una gelera es fongui com si fos un núvol de sucre? ¿O que un bosc es desforesti si encara en queden molts que no s'han cremat? ¿O que el mar endrapicom un xiclet gegant tones de plàstic si ja sabem que el no mata, almenys, engreixa?

Doncs, això. La Calòrica, companyia que ja ha aconseguit l'honorable títol de veterana —els seus integrants reconeixen que ja no són de la primera volada— amb deu anys d'història, un Max pel mig, i alguns espectacles molt celebrats, posa ara el canvi climàtic en primer pla i ho fa amb dos escenaris: un congrés sobre el patrimoni natural comú de negacionistes i una comunitat de veïns, que ve a ser el mateix si tenim en compte que els segons també neguen sempre qualsevol evidència d'envelliment o deteriorament de l'edifici comunitari.

Obre el joc l'actriu Mònica López, a qui la companyia La Calòrica ha convidat i ella s'hi ha adaptat com si sempre haguessin treballat plegats. En aquest cas, l'estrella convidada és estrella de debò i, com una seriosa executiva amb el guió après sobre allò que és moral i el que no ho és, trepitjant els ideals de la jove activista medioambiental sueca Greta Thunberg, marca el seu ideari i adverteix a tota la concurrència que escoltar segons quines bajanades, i al damunt creure-te-les, sí que és un perill per al canvi climàtic. Atenció, però, a l'evolució sorpresa que fa el personatge de Mònica López i com els tentacles de La Calòrica són d'aquells que estrenyen però no ofeguen. Tampoc no es pot deixar passar per alt el tête à tête antològic que ella i la calòrica Júlia Truyol mantenen mentre prenen un parell de copes a la barra de bar.

Darrere d'un aparent congrés de tercer ordre amb ponents i opositors —els intèrprets s'intercanvien amb tots els personatges que van apareixent— hi ha l'humor de La Calòrica amb el qual estripa, com qui no vol la cosa, alguns dels temes més seriosos que ha anat tocant al llarg de deu anys com per exemple l'especulació capitalista a «Fairfly», la precarietat laboral a «Sobre el fenomen de les feines de merda», o fins i tot filosòfico-polítics com «Els ocells».

Crear sota el paraigua del TNC, a més de comptar amb una garantida i ja programada gira per Catalunya —que no hauria de ser inconvenient perquè més endavant fessin el salt cap a sales més comercials com ja va passar en el seu dia amb «El mètode Grönholm» nascuda també al TNC—, ha portat La Calòrica a moure's com uns nens amb sabates noves amb recursos de tota mena: escenogràfics com la luxosa barra de bar, d'il·luminació sofisticada, mitjans escènics a to amb la proposta, sense oblidar qui són i d'on vénen.

Per això també hi ha lloc per a unes simples caixes d'atrezzo, uns motors exteriors d'aire condicionat com a seients o —i això sí que és una altra mena d'estrella convidada— una senyora tassa de vàter blanca i polida per recordar que l'espectacle no amaga de què va la cosa quan diu: «De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda» o, si no es vol ser tan lexicalment explícit, podríem dir també de tota aquesta caca, de tota aquesta quisca, de tota aquesta tifa, de tota aquesta tova... o de tota aquesta evacuació, per als més refinats.

L'autor Joan Yago i la companyia —els intèrprets en conjunt tenen denominació d'origen garantit— han optat també per jugar amb el llenguatge. Així, els dialectes propis d'alguns dels intèrprets —balear, valencià— entren en joc. Però també els diversos registres: des del més intel·lectual al més xarlatà, amb alguns moments d'aires “cubaneros” o costumistes, de vinyeta dels “veïns”, o amb picades d'ullet a mossens mediàtics habituals d'antigues tertúlies de televisions grogues.

I per damunt de tot —basat en fets reals a partir del local d'assaig de La Calòrica en temps de confinament— els baixants d'evacuació de l'edifici amb flaire de vell Bogatell que són la metàfora dels baixants del poder que s'escolen canonades avall descontrolats, sense que en cap moment trobin al seu pas la depuradora que els aturi, que els recicli i que en tregui profit.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Per fi sol!», de Carles Sans. Intèrpret: Carles Sans. Il·luminació i so: Joan Delshorts. Disseny gràfic: Maxianplanet. Fotografia: Elena Infante. Producció: Lustig Media. Direcció: José Corbacho i Carles Sans. Teatre Borràs, Barcelona, 25 novembre 2021. Reposició: 14 setembre 2022.

QUARANTA ANYS SENSE DIR NI PIU

L'actor, mim i director teatral Carles Sans (Badalona, 1955) és el “guapo” de la companyia Tricicle. Ep!, ho diu ell, i no se n'amaga, amb tot l'afecte pel “grassonet” i el ”calb” que l'han acompanyat pràcticament tota la vida en un trio escènic inimitable. Carles Sans fa quaranta anys que no badava boca a l'escenari. No és estrany, doncs, que el títol del seu espectacle en solitari sigui tan clarivident: «Per fi sol!» i que durant noranta minuts, que passen volant i rient a cor què vols, s'esplaï a gust.

Carles Sans explica moltes anècdotes, sempre tocades per una pàtina d'humor fi, blanc, per a tots els públics, vaja. Però un humor que fuig del típic i tòpic monòleg de guió sobre "coses que passen al món" i que entra en algunes confessions personals i alguns secrets de la companyia Tricicle que tant a ell, com a Joan Gràcia i Paco Mir, els van fer voltar per tot el món amb milers i milers d'espectadors als quals caldria sumar-hi els milers i milers de teleespectadors.

Es podria pensar que «Per fi sol!» és una acta notarial del que ha fet el Tricicle. Res d'això. Però sí que l'aura de la companyia Tricicle hi és de rerefons perquè és indestriable la trajectòria artística de Carles Sans amb la trajectòria artística de Tricicle.

Des dels primers anuncis de televisió en blanc i negre d'un nen Carles fins a l'internat de l'escola de capellans, el temps de la mili (no ho diu, però sembla que a Almeria), els primers estudis de Dret que abandona, les primeres classes de teatre de l'escola El Timbal, les primeres actuacions al Teatre Llantiol i tot el que ve darrere de Tricicle, sovint amb una maleta carregada fins al capdamunt, acompanyat sempre de la dona de la seva vida, i amb anècdotes de taxistes, de confusions amb La Trinca que també eren tres, d'avions als quals té pànic, de consultoris mèdics que recorden supositoris d'infància, de bolos per la Seca i la Meca... i, sobretot, pel Japó!

Carles Sans, amb gràcia, naturalitat, humilitat, bonhomia i una personal simpatia de la qual no ha renegat mai, ni a l'escenari ni a la vida real, s'empara en una tradició monologuista que en el teatre català ve de lluny, només amb algun suport de projeccions fotogràfiques —alguna com la del nas de petit “clownament” manipulada—, i sí que explica una vida sencera, però fa la impressió que encara li han quedat moltes més aventures, moltes més anècdotes, moltes més vivències per explicar guardades en el disc dur del guió original del qual el mateix Carles Sans és autor.

Un monòleg, en teatre, sempre fa respecte. Carles Sans trenca aquesta barrera entre tarima i platea. S'embutxaca els espectadors de seguida, amb una arrencada de gran espectacle ple d'energia, com en els millors gags de Tricicle, però sense amagar que els anys no passen en va i ser honest i admetre-ho és un altre punt a favor de la proposta.

L'actor, que ha estat dirigit per un altre actor multifacètic, creat amb La Cubana, José Corbacho, alterna el seu discurs amb algunes fugaces imitacions, amb alguns moments de mim, amb algunes trapelleries d'exTricicle i fins i tot amb un selecte “pas à deux” que no té preu. Tot un regal per als espectadors que redescobreixen un vessant amagat de Carles Sans durant quaranta anys sense dir ni piu darrere el teló de Tricicle.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Ovelles», de Carmen Marfà i Yago Alonso. Intèrprets diferents temporades: Sara Espígul / Gemma Martínez / Clara Cols, Biel Duran, Albert Triola / Eduard Buch. Escenografia: Elisenda Pérez. Vestuari: Carlotaoms. Disseny il·luminació i espai sonor: Xavi Gardés. Adaptació tècnica gira: Fernando Portillo. Fotografia: Roser Blanch. Cartell 2022: Manera Estudi. Premsa: Barc Comunicació. Producció executiva: Sergio Matamala i Clara Cols. Comunicació: Clara Cols. Xarxes socials i distribució: Elisenda Riera. Coproducció: Flyhard i El Ramat Produccions. Direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso. Sala Flyhard, Barcelona, 31 maig 2018. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 15 setembre 2021. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 30 juny 2022.

¿VOLS VENIR, TU, RABADÀ...? VULL HERETAR!

La involució que pateix la societat del primer quart de segle XXI no passa només per l'amenaça climàtica, l'amenaça de la guerra nuclear o primitiva com la d'Ucraïna o l'amenaça de la pobresa energètica sinó també pel retorn a aquelles mesures naturals de fa cent anys que mantenien un cert equilibri ecològic i vetllaven el planeta en un estat de mínima conservació sense que criatures com Greta Thunberg haguessin de voltar pel món com una mena de nova mare Teresa de Calcuta per salvar la humanitat.

Sense anar més lluny, aquesta mateixa primavera, un ramat de més de tres-centes cabres i ovelles ha pasturat per Collserola per remugar l'herbei i evitar així un dels perills d'incendi que assetgen els boscos amb la vegetació resseca per l'onada de calor.

Les ovelles —com les cabres, els cavalls o les vaques— són una part essencial per fer aquesta neteja natural i els neopastors de Collserola n'estan tan contents que diuen que hi tornaran a portar el ramat quan hagi passat el perill eixordador dels petards, les tronades, les traques i els focs d'artifici que els posen la pell de gallina.

Als tres germans urbanites de la comèdia de Carmen Marfà i Yago Alonso l'herència de 512 ovelles d'un tiet avi de la muntanya els hauria anat com l'anell al dit si la tendència neorural aplicada a Collserola hagués estat de moda quan els va caure el llegat familiar al damunt.

Quina llàstima que l'actor Roger Coma, que es va passar uns quants programes localitzant hereus d'herències intestades per la Seca i la Meca no li hagués caigut mai del cel —com es deia el seu programa televisiu— la recerca d'uns hereus com els d'aquest trio de germans i un llegat de 512 ovelles com les del ramat del seu tiet avi que es valoren aproximadament en prop de 40.000 euros a la venda.

La comèdia de llarg recorregut «Ovelles», que va arrencar a la Sala Flyhard, que ha fet una extensa gira, que ha estat al Teatre Poliorama i que ara passa l'estiu al Teatre Borràs, tracta amb humor, sensibilitat, fina ironia i un cert sarcasme el dilema en el qual es troben tres germans quan són cridats a fer-se càrrec d'una herència tan insòlita com un ramat d'ovelles.

I és a partir d'aquesta sorprenent herència quan sorgeixen les diferències i les aproximacions, les rancúnies i els amors amagats, els fantasmes covats en el si de la familia i mai expulsats el que fa que els tres protagonistes esquilin com bons pastors cadascuna de les seves pells d'ovella amagades en el racó més íntim de la motxilla que arrosseguen.

La comèdia «Ovelles» s'ha distingit sempre per la bona interpretació del trio protagonista —hi ha hagut tres actrius diferents segons la temporada, Clara Cols, Gemma Martínez i Sara Espígul, la que ara actua al Teatre Borràs— i s'hi han mantingut com bons germans Albert Triola i Biel Duran.

«Ovelles« compta amb un germà gran (Víctor / Albert Triola), de baixa professional del gremi de l'arquitectura i amb crisi de parella gai. Una germana (Alba / Sara Espígul) amb criatura de mesos al seu càrrec, una feina que no l'omple i algun secret que no vol desvelar als germans, tirant a fer costat sempre al germa gran, tot i que es bessona del germà petit (Arnau / Biel Duran), programador informàtic a qui aparentment totes li ponen.

La comèdia és molt actual, no només per les ovelles, sinó pel que té de rerefons quan rasca en les profunditats de les histories mai explicades de tantes i tantes famílies i també pels personatges que tant podrien ser sobre l'escenari com triats a l'atzar entre els espectadors de les platees.

Només faltaria que entre la banda sonora del belar de les ovelles un dels germans llancés el crit: “¿Hi ha algun rabadà a la sala...?” De segur que alguna veu espontània cridaria des de la foscor: «Vull heretar!», ni que un ramat de 512 ovelles no és tan fàcil de guardar en un traster de lloguer urbà com si fos un lot de mobles heretats de cals avis.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Els Brugarol», de Ramon Madaula. Intèrprets: Ramon Madaula, Jaume Madaula i Estel Solé / Júlia Truyol (gira 2020). Escenografia: Laura Clos (Closca) i Sergi Corbera. Il·luminació / cap tècnic: Jordi Berch. Tècnic en gira: Enric Alarcón. Vestuari: Isabel Domènech. Autoria del quadre: Josep Madaula. Veu d’àudios: Quim Àvila, Mercè Aránega i Oriol Guinart. Fotografies: Iván Moreno. Comunicació i premsa: La Tremenda / Bitò. Distribució: Bitò. Producció executiva i regidoria: Yara Himelfarb. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap de producció: Clàudia Flores. Ajudant de producció: Bernat Grau. Agraïments: Clara Aguilar i Gemma Martínez. Una producció de Bitò Produccions. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Poliorama, 21 març 2021. Reposició: Teatre Borràs, 27 abril 2022.

ELS MÈDICI DEL VALLÈS

A Sabadell, la «Colla» (Oliver, Trabal, Obiols, entre altres) ja van posar de panxa enlaire la burgesia del seu temps a la qual, per cert, ells mateixos pertanyien. No és ben bé el cas de l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, 1962) que, com un dels seus germans, el pintor i professor d'art Josep Madaula (Sabadell, 1957), pertanyen a una classe diguem-ne menestral, si se'n pot dir menestral de la generació que es va haver d'espavilar entre la penúria dels anys cinquanta i seixanta del segle passat.

Això no impedeix que Ramon Madaula, com a autor —cinquena obra teatral pujada als escenaris i aquesta premiada amb el Recull—, ja fa temps que dissecciona la societat que l'envolta i, sabadellenc de raça, no li ha costat gaire de burxar en l'ànima de la burgesia vallesenca, la dels teixits, la de la indústria, la que més endavant s'ha vist pressionada per l'argolla multinacional i la que ha patit també una progressiva decadència. ¿Davant de tot això què queda? El nom. La nissaga. Els Brugarol.

N'hi ha prou a pronunciar un cognom amb solatge per notar que tot té un altre aire al voltant de qui el pronuncia. ¿I si ha estat així durant anys i panys per què hi ha una generació que, de cop i volta, ho vol llençar tot per la finestra? ¿Canviar-se el cognom del patriarca pel cognom de la mare? Quin disbarat!

Aquest és el dilema del protagonista d'aquesta comèdia costumista, que és com vol que se la qualifiqui el mateix autor a pesar de l'aire de bulevard que també té, quan rep la intenció de la seva filla que li anuncia que, ara que ja té ús de raó, es vol canviar el cognom de Brugarol pel cognom de la mare. I ho anuncia precisament en un moment que hi ha una criatura pel camí que el patriarca Brugarol ja veu que serà qui més hi sortirà perdent perquè ja no tindrà l'oportunitat de mantenir el solatge de la nissaga i, de rebot, la continuïtat de la família.

Ramon Madaula no amaga que escriu «Els Brugarol» a partir d'una experiència pròpia. Una de les seves filles li va deixar anar que potser es canviaria el cognom de Madaula pel de la mare. Cataclac, a la maduresa! Cria fills i et sortiran... Al cap a la fi, ¿si aquells avantpassats ja deien allò de «tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando» per què no es pot aplicar igualment a «tant és un com tant és l'altre, digues-li Munt o Madaula»?

L'autor i també actor de la seva pròpia obra hi posa sornegueria, gràcia i figura amb un toc a la catalana, hereu d'altres sorneguers anteriors com per exemple Rusiñol, que ell coneix molt bé com a actor. La família que xantatja unida roman unida. I la que pica caramelets i no s'engata amb whiskis com a les pel·lícules americanes, també. ¿Això dels caramelets en un cendrer és una picada d'ullet a patriarques de La Caixa que els van escampar pels taulells de les sucursals per endolcir la clientela abans de la crisi quan els dividends permetien aquests "luxes"?

I la comèdia surt rodona amb la parella jove que l'acompanya, l'actor Jaume Madaula —nebot de sang de l'autor—, tot un antisistema de guant blanc, i l'actriu Estel Solé, tot el que una Brugarol no hauria de ser, feminista i cremacontenidors. Absent, el personatge d'un fill que, ecs!, ja es va fer actor —tot un Brugarol!—, encara que fos gai i això ho podia pair fins i tot el pare.

I a la paret, el quadre del vell patriarca vigilant que la nissaga no se'n vagi avall com el carro pel pedregar. Tot un altre personatge absent —pintura escenogràfica original del germà Josep Madaula— que en el fons justifica la passió brugaroliana per no perdre el cognom. ¿Que l'avi potser va ser esclavista...? Bé, ja se sap, eren altre temps. ¿Però va fer fortuna, no? ¿Que el pare va combregar amb el franquisme? ¿Què podia fer per no rovellar els telers? I prou que hi han sucat tots darrere d'ell! I ja se sap el que diu l'havanera: «El meu avi va anar a Cuba...., tralarà, tralarà», però no acaba de dir mai què hi va anar a fer. Allò que no es canta, ni els mals espanta.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«El sopar dels idiotes (Le dîner des cons)», de Francis Veber. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Ariana Bruguera, Artur Busquets, Toni González, Anna Gras, David Olivares i Jordi Vidal. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Eudald Gili. Vestuari: Júlia López i Melià. Música: Pere Hernández. Disseny gràfic: Luz de la Mora. Fotografia: David Ruano. Regidoria: Berta Reig. Disseny de producció: Carles Roca. Administració: Andrea Quevedo. Vània Produccions. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Pep Anton Gómez. Teatre Borràs, Barcelona, 29 gener 2022.

¿QUI ÉS EL MÉS CURT DE GAMBALS?

L'obra «El sopar dels idiotes» de Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, Alts del Sena, Illa de França, 1937) és d'aquelles de llarg recorregut que, de tant en tant, fa bé de tornar per recordar als espectadors de diferents generacions que ser curt de gambals és una “virtut” que ni es compra ni es ven ni s'ensenya: s'hi neix. Però també per advertir a tothom que ningú no està lliure d'ensopegar tres vegades en la mateixa pedra sobre la qual veuen que hi ensopeguen els altres.

L'origen de la primera versió catalana de la comèdia és del 1998. El director i actor Paco Mir, un dels tres membres de Tricicle, va adaptar la comèdia que l'autor francès havia escrit el 1993 i que, cinc anys després, el mateix 1998, es va adaptar al cinema on va aconseguir un èxit espectacular.

L'estrena teatral catalana va formar part de la programació del Festival Grec '98 i, al Teatre Condal, hi van treballar Lluís Marco, Ricard Borràs, Lluïsa Castell, Jordi Coromina, Carles Martínez i Chantal Aimée. La va dirigir el mateix Paco Mir, que posteriorment encara tornaria més endavant, el 2002, al Teatre Poliorama i al mateix Teatre Condal, amb un repartiment diferent. Entremig, una altra versió catalana, aquesta de Josema Yuste, dirigida per Juan José Afonso, el 2011, va reunir al Teatre Apolo els intèrprets David Fernández, Edu Soto, Santi Ibáñez, Clàudia Cos i Anna Gras.

Per a la nova posada en escena d'ara al Teatre Borràs, adaptada igualment per Paco Mir, el relleu de direcció ha passat a mans de Pep Anton Gómez i l'actriu Anna Gras és, de tots els intèrprets, la que torna a formar part de la troupe de sis personatges creats per l'autor Francis Veber que defensen molt bé els dos principals protagonistes de l'obra, David Olivares (l'amfitrió del sopar) i Artur Busquets (el convidat i candidat al títol d'idiota).

«El sopar dels idiotes» s'ha fet tan popular que és difícil trobar algun espectador que no sàpiga poc o molt de què va. No cal amagar, doncs, que la trama consisteix en l'organització cada dimecres d'un sopar que un grup d'amics munta amb males intencions per poder ridiculitzar un personatge convidat i explotar-ne el seu grau de presumpta idiotesa.

Però la comèdia, un clàssic contemporani de bulevard, té altres ingredients que la mantenen intemporal, dinàmica i suggerent: les infidelitats de parella, la picaresca del frau fiscal, el cinisme d'uns a costa de la feblesa dels altres, la presència entre sarcàstica i humorística dels inspectors d'hisenda i els caràcters oposats dels dos personatges femenins, a més d'altres personatges absents que es resolen amb el joc de telefonades mòbils.

Però el moll de l'os de la trama és sens dubte la facilitat que té el convidat d'aquell dimecres al sopar, un empleat de l'oficina d'hisenda que té la dèria de fer i col·leccionar maquetes de grans monuments del món fets amb milers i milers de mistos, una facilitat per embolicar la troca fins a l'última rèplica —una breu frase curta— que tanca la comèdia quan es fa el fosc final.

«El sopar dels idiotes» en la versió de Paco Mir fa algunes picades d'ullet a referències molt locals com el Barça o l'Espanyol, a més dels quadres penjats al pis del protagonista —afectat per un inoportú i còmic lumbago—, quadres que tenen una retirada als de Joan Miróo Mondrian i dues escultures, una més gran i una més petita, que tenen una retirada a models d'Apel·les Fenosa o Giacometti. Al fons, una gran vista de finestral de nit des del que se suposa que és un apartament de luxe de l'executiu editorial, un pla de Barcelona amb la Torre Agbar presidint l'horitzó.

La versió de Paco Mir, les anteriors i aquesta, tenen les virtuts de no prendre el pèl als espectadors amb accions gratuïtes. Cada pas és mesurat. Tots els gags tenen un ritme inaturable. I mantenen, ara amb la mà de Pep Anton Gómez, una direcció d'actors que no permet que cap dels sis personatges s'excedeixi més del compte del que la trama demana.

Els espectadors hi van entrant, a l'espera del desenllaç i a ritme dels embolics en augment. I el to d'humor va pujant de to al mateix nivell que puja de to l'embolica que fa fort del presumpte idiota que s'acaba fent entranyable de tan ingenu com és. Això sí, sempre tot al servei de la recerca per descobrir qui és de debò el més curt de gambals.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de l'obra i comentaris dels intèrprets sobre els seus personatges.

«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2021: Roger Coma, Biel Duran, Miriam Tortosa i Paula Vives. Intèrprets 2020: Joel Joan, Paula Vives, Biel Duran i Miriam Tortosa. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2020. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 1 octubre 2021.

ESCAPA'T... SI POTS!

[Crítica corresponent a l'estrena del 2018]

El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska.

Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...

Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa.

Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge.

La comèdia ho és tant pel “que” s'explica com pel “com” s'explica. I «Escape room» guanya molt en el “com” s'explica. L'actor i coautor Joel Joan s'autodirigeix i fa el seu reconegut paper, enèrgic sempre, de gest i paraula. Brutal!, com diria aquell. Tant enèrgic que em sembla que la resta dels intèrprets no poden fer altra cosa sinó enganxar-s'hi i no quedar tampoc enrere. És així com el quartet esgota l'hora i mitja de l'aventura com si només haguessin passat deu minuts. Crec que només es fa una mica llarg el fosc de l'inici del joc —ai, els foscos excessius en teatre!— quan els quatre amics entren a la cambra del joc.

Abans s'ha passat per una escena davant del local —un mur amb una porta rònega i de mal fiar en un carreró de tercer ordre— que serveix per posar cada personatge en el seu lloc i fer el retrat del seu perfil. El funcionari de l'ajuntament, la seva nova parella jove, universitària i cupaire, el director de cinema de segona fila i l'actriu que també es la seva parella. Quatre amics que, immersos en la foscor i a manera que es faci la llum i es desvelin les pistes, aniran despullant el seu interior i faran sortir les seves mentides i contradiccions.

Interpretativament difícil —sovint té més mèrit fer quadrar l'esbojarrament escènic que no pas la moderació— els quatre donen aire al ritme de la trama i eleven el to de la comèdia. Des de Joel Joan a Oriol Vila i des d'Àgata Roca a Paula Vives. Moments estel·lars de cadascun d'ells perquè el guió preveu que tots quatre tinguin el seu moment de glòria. I quan aquest arriba, l'aprofiten molt bé. Feia temps que no veia esclatar tot un teatre ple de gom a gom en riallades, i amb talls d'aplaudiments, gairebé des del primer moment. I no pel recurs gratuït de les trompades que aquí no hi ha sinó per la força de la paraula, del gag ben encaixat i de la rèplica o la contrarèplica per descontradir el que s'acaba d'expressar. Humor d'alçada.

No es poden explicar gaires coses d'aquest «Escape room» perquè els espectadors que no l'han vist es mereixen viure'n plenament cada sopresa. Deixem anar només que Joel Joan i Hèctor Claramunt s'apunten a desmitificar amb mirada punyent i irònica el nazisme, com el cinema ho ha fet en algunes altres ocasions, amb l'aparició a la pantalla de la cambra terrorírica d'«Escape room» d'un actor que representa ser el sanguinari doctor Josef Menguele.

I aquí és on retallo una citació del col·lega Juan Carlos Olivares (La Vanguardia, 24 novembre 2018), quan explica que, nascut com és ell a Alemanya, on va cursar la primera educació fins a la preadolescència que és quan es trasllada a Catalunya, observa: «Quan aquesta habitació d’escapada es transforma en una cambra de gas, el riure es talla en sec. El meu. A Alemanya —on vaig néixer i em vaig educar— és prou difícil que sembli graciós recrear en un producte d’entreteniment com van morir milions de persones, sobretot si el mestre de cerimònies és un sòsia de Josef Mengele».

Aquest és el punt controvertit de la comèdia «Escape room». El perill de banalitzar els crims del nazisme, de la mateixa manera que últimament, al servei de l'humor, es banalitza el feixisme, el franquisme i fins i tot l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc. I crec que els mateixos autors d'«Escape room» s'adonen d'aquesta controvèrsia quan fan dir al personatge de l'actriu, d'Àgata Roca: «Els nazis de les pel·lícules que heu vist no són nazis, són com nosaltres! Després de rodar, se'n van a casa i tan amples!». Avís per a navegants, doncs.

«Escape room» té també un contingut local, molt local, localíssim. És ple de referències d'aquí i d'ara mateix, sense que es tallin un pèl: els llacets grocs, el tracte en gènere femení dels cupaires, el carnet socialista del PSC que no s'estripa del tot, el crit dels carrers sempre seran nostres, el feminisme, la concentració de la Rambla de Catalunya del 20-S davant d'Economia on també un s'hi pot enamorar, el perill de fer un “Santi Vila”, el poc mèrit de ser el cervell gris municipal de les “superilles”, la temptació de cedir als principis intocables per salvar la pell, el sacrilegi de fer un petó a l'esvàstica que no vols ni veure ni en pintura, la crítica al cinema “que no s'entén” però que guanya premis, la burxada al cor del procés d'independència amb proclama inclosa...

És a dir, Joel Joan i Hèctor Claramunt —cal recordar que són autors de la sèrie televisiva «El crac»— fan enqualitat d'autors el que faria una cultura normalitzada en un país normalitzat: riure's del mort i de qui el vetlla. I encara més si el mort és de casa i qui el vetlla, també. ¿Però vivim en una cultura normalitzada i un país normalitzat...? Aquest és el dilema, gairebé tan fràgil com la situació sentimental de les dues parelles d'aquesta comèdia condemnada a rebentar taquilles i fins i tot a ser exportada amb una adaptació de guió i de referències adequada a cada lloc on es representi.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Gran reserva». Autoria i direcció: Rhum & Cia. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Julià, Mauro Paganini, Jordi Martínez, Piero Steiner. Direcció musical: Pep Pascual. Composició musical: Pep Pascual, Mauro Paganini. Direcció tècnica: Xavi Xipell “Xipi”. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Escenografia: Rhum & Cia. Disseny de la il·luminació: Quico Gutiérrez, Alfons Mas. Disseny del so / concepció sonora: Marc Santa. Regidoria: Lluc Armengol. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Premsa: Anna Aurich. Fotografies: Pablo Agudo, Martí E. Berenguer, Pep Gol, Josep Guindo, David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona i Velvet Events, SL. Amb el suport de Teatre Zorrilla de Badalona, Teatre Joventut de l’Hospitalet, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Principal de Vilanova, Teatre Cirvianum de Torelló, Teatre Monumental de Mataró, Badalona Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Agraïments: Montse Colomé, Toni Santos, Sarah Bernardy, Guillem Albà, Martí Torras Mayneris, Rosa Solé, Ramon Ciércoles, Fàtima Campos, Xavier Ribalaygua, Andreu Fàbregas, Jordi Aspa, Elisa Echegaray, Paca Naharro, Magí Serra, Andrés Lima, Marduix Teatre, Ramon Simó i cadascun dels pallassos, músics, tècnics i amics que han treballat amb Rhum & Cia. Grec'21. Teatre Borràs, Barcelona, 22 juliol 2021.

DECLINACIÓ LLATINA AMB NAS VERMELL

«Rhum», «Rhümia», «Rhumans»... Com una declinació llatina, però amb nas vermell. Des del 2014, i en memòria del malaguanyat pallasso “Monti” (Joan Montanyès, Barcelona, 1965 - 2013), una colla d'amics i col·laboradors va crear un espectacle de pallassos, «Rhum», que portava al límit la hilaritat que “Monti” havia destil·lat a la pista. Monti estava molt relacionat amb el circ de teatre, per herència familiar, i no és estrany que els seus seguidors mantinguessin també aquesta línia.

La iniciativa, que segurament va començar pensant que seria efímera, contràriament va perdurar en el temps. Així, el 2016 es va crear un segon espectacle, «Rhümia», i el 2018, es va repetir amb un tercer, «Rhumans». Aquests tres espectacles, que han comptat en general sempre amb la complicitat dels Festivals Grec, han reunit en el temps més de 50.000 espectadors en diversos escenaris, una xifra prou respectable perquè la companyia es plantegés ara fer una mena d'antologia dels millors números dels tres espectacles anteriors, com aquell qui els hagués posat a marinar en un celler i en sortís l'actual, un «Gran reserva» que els mateixos someliers, com ells s'autoanomenen, donen a tastar als espectadors veterans i els més novells.

¿Serà l'últim espectacle de l'aventura iniciada fa set anys? Ells mateixos donen a entendre que sí. Si el món del teatre no ho té fàcil, i encara menys en temps de restriccions sanitàries, el món del circ està sempre travessant la corda fluixa. «Gran reserva» té el solatge del xampany envellit a la bóta fins a obtenir una qualitat que el fa únic. La seva textura no enganya el paladar.

«Gran reserva» conserva la picaresca del pallasso llest i el pallasso ingenu, els jocs de paraules onomatopeiques d'una llengua que encara no s'ha inventat però que ja té nom, “montinià”, les bromes perilloses que no fan mal, la trama narrativa que l'acosta al gènere teatral, l'empremta que hi va deixar “Monti”, que estava perfilant i arrodonint «Rhum» amb el director Martí Torras Mayneris, quan el càncer que el rosegava, el maig del 2013, va poder més que tota la seva força de viure, de fer estimar, de fer riure i de fer plorar que “Monti” abocava a la pista.

És impossible veure la troupe actual sense pensar en “Monti” i, sobretot, veure entre la troupe l'actoràs Jordi Martínez, oncle matern de “Monti” a la vida real. ¿Jordi Martínez es va posar el nas vermell perquè era oncle de “Monti” o “Monti” es va fer pallasso perquè ja hi era l'oncle Jordi Martínez?

Tota la troupe s'ha abocat aquests anys “a muehte”, com deia sovint “Monti” en els seus gags, a fer que «Rhum», «Rhümia», «Rhumans» declinessin en llatí i amb nas vermell, amb humor no només per fer riure sinó també per fer plorar, que és el gran secret del do del pallasso. En un escenari teatral, els números de l'actual «Gran reserva» agafen un aire encara més poètic, d'humor més seriós, de màgia més desmitificada, de dramatúrgia més explicativa i per això s'eleven al clàssic i, de rebot, fan que el clown de pista i el circ en general també s'elevin amb ells com un gènere teatral que no ha mort i que no pensa morir mai mentre hi hagi un nas vermell que faci veure el món del dret i del revés.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Sopar amb batalla», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Júlia Barceló, Meritxell Calvo, Peter Vives, Francesc Ferrer, Mar del Hoyo, Jordi Coll i Majo Cordonet. Disseny espai i vestuari: José Novoa. Disseny llums: Sylvia Kuchinow. Disseny so: Oscar Villar. Coreografies acció: Valentina Calandriello. Composició musical: Zesar Martínez (direcció tècnica) i Xavier Xipell "Xipi". Direcció producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudanta producció: Laura Alonso. Ajudanta direcció: Nuri Santaló. Covers: Marta Tomasa Wormer i Oscar Jarque. Tècnic gira: Àngel Puertas. Distribució: Elena Blanco - Magnetica Management. Comunicació: Anna Aurich, Sílvia Serra i Paula Mateu (Cósmica). Disseny gràfic: Maria Picassó. Fotografia: David Ruano. Teaser: Dolma Studio. Producció: Velvet Events, S.L. Col·laboració: Fàbrica Vella de Sallent i Centre d'Arts Escèniques de Terrassa. (Equip artístic estrena del 2010. Intèrprets: Clara Moliné Xirgu, Rocío Arbona, Cristina Serrano, Georgina Latre, Dani Ledesma, Sergio Campoy i Rafa Delacroix. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Disseny so: Abel Vernet. Caracterització: Myriam Tamisier. Companyia Batallerus Teatre. Versus Teatre, Barcelona, 12 novembre 2010.) Direcció: Jordi Casanovas. Revisió i reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 13 març 2021.

DE LA NEGOCIACIÓ AL XANTATGE O COM PAIR UN SOPAR NEGRE

Hi ha un teatre «marca Casanovas». Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha reactualitzat, revisat i perfilat la comèdia negra «Sopar amb batalla» que va estrenar el 2010 al Versus Teatre amb intèrprets que sortien de l'Escola Eòlia. Amb un nou repartiment, Jordi Casanovas reuneix uns personatges que actuen encara com a adolescents ja granadets, sense una situació estable, més aviat inestable, tant sentimentalment com professional, desenfeinats alguns d'ells, desconcertats en algun cas, però plens també d'idees i de mirada il·lusionada per un futur millor.

Quan Jordi Casanovas els té aplegats en un ambient generalment reclòs, l'autor els va entrampant en una sèrie de petits conflictes que sorgeixen encadenadament mantenint una atractiva atmosfera de psicosi, d'intriga i, a vegades, d'angoixa i tot per als espectadors, elements que en teatre no s'aconsegueixen fàcilment i aquest és un dels mèrits de les obres de Casanovas que dirigeix ell mateix.

En aquest «Sopar amb batalla», els personatges —les víctimes, vaja—, són set. Set amics de sempre, però que també amaguen petits secrets i petites rancúnies els uns als altres. Una de les parelles, feta fa poc, els reuneix en un sopar a la nova caseta unifamiliar dels afores de la ciutat que s'acaben de muntar.

L'acció transcorre en dos espais sempre a la vista: la cuina i el saló-menjador. La disposició escènica a dues bandes, permet tenir aquesta sensació d'apartament xafardejat des de cadacuna de les dues estances. A partir d'una broma de mal gust d'un d'ells, la tensió va in crescendo, provocada, en part, per una presumpta sessió terapèutica d'una de les amigues, assistenta de geriàtric, que, amb un estil becari, intenta aplicar el que sap entre els altres com si fossin avis.

L'estructura de l'obra té dues grans virtuts: allò que l'autor vol explicar dels personatges es va descobrint gairebé per casualitat, per una frase que no havia d'haver sortit mai a la llum, per una insinuació, per la descoberta d'una mentida, per una confessió del grup sobre alguna qüestió d'algun d'ells... Una manera de crear un guió sense caure en una base lineal sinó que fa pujades i baixades, cosa que manté oberta la incògnita en els espectadors. L'altra virtut del muntatge és el progressiu trencament en dos del grup d'amics. D'aquí vénen els dos espais (cuina i saló-menjador) que es converteixen en dos camps de batalla separats per una paret invisible i divisòria i tancats sota pany i clau.

Sobreviure sense menjar, sense mòbil o sense poder anar al lavabo es converteix en un handicap insuperable que força la negociació. I de la negociació es passa a l'ús de la força. I de l'ús de la força, a la violència descontrolada admesa per tot el grup, i al terror psicòlògic, i a la tragicomèdia —en diuen comèdia negra— que convida a ser vista, perquè sigui mínimament creïble dins de la ficció extrema, amb un permanent somriure.

Jordi Casanovas, en aquests deu anys, ha aportat un llenguatge jove a l'escena teatral, un llenguatge que beu generacionalment de les fonts del cinema d'acció, del psicològic, de les historietes del còmic i de les sèries televisives i que ha configurat un llenguatge trencador que només ha d'anar amb compte a no autocaducar per repetitiu. Una marca com el teatre «marca Casanovas» no es fa només perquè ha trobat el camí de la prefabricació sinó perquè se sap reinventar constantment.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Pel davant... i pel darrera (Noises Off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets 2019: Lloll Bertran Agnès Busquets, Jordi Díaz, Mireia Portas, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Ramó i Laia Alsina. Intèrprets 2018: Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina. Equip artístic 2018: Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Caracterització: Toni Santos. Cap tècnic: Joan Segura. Il·luminació: Susana Abella. Disseny gràfic: Quim Boix/bbcr – 20cm, Fotografia: Daniel Escalé. Ajudant de producció: Virginia Fernández. Producció: ANEXA. Premsa: Sandra Araquistain / Betina Pons. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Alexander Herold. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011. Reposició: 14 desembre 2011. Reposició: 22 novembre 2018. Reposició: 13 novembre 2019.

Per vuitena vegada aquí (5 produccions i diverses reposicions) en prop de trenta-tres anys —trenta-set, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa el 1982— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic.

L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure.

I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: “¿Me enseñas la sardina?” i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere. En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en cada nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància de trenta-cinc anys, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa.

L'any 1985, el primer escenari va ser el del Teatre Condal. I allà formaven: Mario Gas, Juanjo Puigcorbé, Montse Guallar, Albert Dueso, Fina Rius, Marta Padovan, Felipe Peña, Àngels Aymar i Joaquim Cardona. L'any 1996, primer al Teatre Victòria i després al Teatre Goya, la van enlairar: Abel Folk, Mercè Comas, Joan Crosas, Maria Lanau, Roser Batalla, Joan Cusó, Marta Calvó, Jaume Mallofré i Josep Penyalver. El 2002, aquesta vegada al Teatre Borràs, hi van intervenir en diferents etapes: Abel Folk, Mercè Comes, Cesc Albiol, Pep Planas, Anna Briansó, Enric Majó, Mireia Portas, Albert Trifol, Mireia Villanueva, Santi Ibañez, Rosa Andreu, Àlex Casanovas i Eduard Farelo. En el repartiment de la versió del 2011, també al Teatre Borràs, de tots ells, només repetien Enric Majó i Pep Planas. La resta torna ja va aportar-hi un aire nou: Dafnis Balduz, Anna Barrachina, Rosa Gàmiz, Meritxell Huertas, Saida Lamas, Aleix Albareda, Carles Martínez, Mònica Pérez, Miquel Sitjar... Difícilment n'hi havia cap que desentonés i el resultat coral és una de les virtuts de l'espectacle.

Faig aquest extens parèntesi patronímic i històric perquè es podria arribar a pensar que l'obra es reposa tantes vegades en el temps perquè és senzilla de fer. I res més fals que això. Com més vegades veus «Pel davant... i pel darrera» —i en el meu cas ja deu ser la cinquena o potser sisena vegada—, més t'adones de l'enorme dificultat i la multitud de trampes que amaga la trama d'aquest espectacle. Una dificultat i unes trampes que cadascun dels intèrprets ha d'esquivar com millor pot, però sobretot, com millor sap a través de l'ofici que porta dins.

Resulta que el text de «Pel davant... i pel darrera» és gairebé inexistent. Bé, a veure, sí que s'hi parla molt, però sempre són diàlegs de malentesos, frases a mitges, repeticions dels assajos de l'obra de ficció i baralles fins i tot en mutis i amb gestos quan s'està a la part del darrere de l'escenari, en el segon acte.

És en aquest acte, precisament, quan es posen en pràctica una sèrie d'accions mil·limètriques que requereixen un control de moviment sense errors de cap mena: una ampolla de whisky que vola, un ram de flors que passa d'unes mans a unes altres, uns llençols que fan de fantasma o de xeic, millor dit, una bossa d'aigua calenta que va d'aquí a allà, una destral enorme que és l'única peça de l'attrezzo que no té res a veure amb l'obra que a la ficció es representa... i, esclar, el gec de trompicades que, per molt conegudes que les tinguis, sempre et sembla que acaben de passar per accident: la baixada lliscant per l'escala de fusta amb el cap com a bala sense aturador; la caiguda sobre el sofà de la dona de la neteja; els embolics dels plats de sardines i, sobretot, l'embolic del fil del telèfon... Nous temps: amb el repartiment estel·lar del 2018, amb Lloll Bertran, Agnès Busquets, Jordi Díaz, Carme Pla, Miquel Sitjar, Lluís Villanueva, Xavier Serrat, Bernat Cot i Laia Alsina, ja hi apareixen els telèfons mòbils i, en una arriscada trapelleria, el marc geogràfic de la Sierra madrilenya. Uf!

Diria que cada nova reposició de «Pel davant... o pel darrera» té uns matisos diferents però que no li fan perdre el seu sentit original, sobretot perquè l'espectacle té la direcció d'Alexander Herold, al costat de Paco Mir.

No sé si «Pel davant... i pel darrera» es pot considerar ja una mena d'escola de revàlida en formació teatral. En tot cas, de segur que cap dels actors i actrius que hi ha passat se n'ha penedit, sobretot perquè la resposta de la platea és enormement gratificant —gairebé uns intèrprets més en off amb riures a dojo no accionats per cap control tècnic com fan enganyosament les sèries televisives— i també perquè, a pesar que és un espectacle físicament esgotador —vuit portes, una sala de recepció, una escala força alta i un balcó al terrabastall— també té la virtut de rejovenir escènicament els que s'hi enrolen perquè la construcció de la fusteria de la trama els demana que tots hi posin els cinc sentits per davant... i fins i tot algun més per darrera, si pot ser.

Més crítiques anteriors Teatre Borràs

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[Teatre Borràs]

CLIP DE TEATRE

[Teatre Borràs]