ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Borràs]
- «Violines y trompetas», de Santiago Moncada. Intèrprets: Lloll Bertran, Anna Gras, Joan Pera i Ferran Rañé. Escenografia: Elisabet Castells. Il·luminació: Nani Valls. Vestuari: Míriam Compte. Caracterització: Toni Santos. Espai sonor: Pau de Nut i Alejandro Vera. Direcció: Miquel Górriz. Teatre Borràs, 17 de març 2012.
- Una hora de violins i una altra hora de trompetes. Tranquils, que no és un concert. Simplement és el títol i la durada —2 hores— d'aquesta comèdia retro —convertida també en pel·lícula de l'època— que resorgeix de les cendres del 1977, just quan tot semblava nou i la llibertat es mesurava amb euforia i bon humor.
- La cosa no tindria més importància si no fos que l'estrena de l'obra a Barcelona, al desaparegut teatre Talía, va representar que aterrés aquí l'actor Paco Morán, amb un repartiment que completaven Fernando Guillén, Ana María Mauri i Flora María Álvaro. Paco Morán va rebentar taquilla i va fer un pacte de sang amb Catalunya des d'aleshores que ha durat fins ara.
- L'actor Joan Pera —una mena d'alter ego de Paco Morán, en absència pública de l'actor cordovès, retirat de l'escenari només temporalment i sisplau per força per prescripció facultativa— ha volgut retre homenatge al seu company de fatigues escèniques durant anys i ha remuntat la comèdia ben acompanyat de dos altres veterans star system de l'escena catalana, Lloll Bertran i Ferran Rañé, a més d'Anna Gras, jove actriu de cinema, televisió i teatre, que ja havia treballat també amb Miquel Górriz, director de l'actual versió.
- I tots quatre, ves per on, omplen el teatre fins al sostre, com si fos ahir, cosa que, a la vista ara de la blanor de l'obra, constata el poder d'atracció que tenen els intèrprets, amb Joan Pera i Lloll Bertran de ganxos principals. Alegria, doncs, per a la bona salut de l'ofici.
- Però, ¿qué és 'Violines y trompetas'? Doncs, això, una comèdia que insinua més del que diu i que no s'atreveix a anar més enllà, qui sap si perquè, al 1977, tot era encara fruita mig prohibida, o perquè Santiago Moncada (Madrid, 1928) —el veterà autor, avui provisionalment al capdavant de la SGAE— sap que s'adreça a una tipologia d'espectadors que ja li va bé que la comèdia sigui així i que no s'hi ensenyi més del que s'hi insinua.
- De la mateixa manera que existeix la Universitat de l'Experiència —quin nom tan pompós ara que expulsen precisament l'experiència de les càtedres!— adreçada a l'alumnat de gent gran, també existeix un tipus de teatre que podríem anomenar així: Teatre de l'Experiència.
- Vull dir que els espectadors que connecten amb 'Violines y trompetas' són, sobretot, espectadors ja granats, que responen amb bona reacció a una sèrie de bromes estovades al servei d'una trama d'embolic triangular —amb quadratura del cercle externa— que, paradoxes de la vida, algunes obres i pel·lícules d'última fornada tornen a posar de moda: no hi ha dos sense tres.
- Tres músics de cambra —carn i ungla—, marit i muller i amic de l'ànima, es troben per assajar 'El trio de l'arxiduc', de Beethoven. Però l'assaig es converteix en un fer i desfer de la relació triangular que s'ha establert al llarg dels últims cinc anys entre els tres. La simbiosi entre els dos amics de sempre és tan estreta que fins i tot compartir la dona els resulta un acte de sincera i profunda amistat. El contrapès de la relació el protagonitza una jove espavilada i desinhibida que porta pel camí de l'amargura un dels dos amics.
- Doncs, aquesta sinopsi, sobre la qual un guionista novell s'hi llençaria ara per sucar-hi pa, arrosega el llast que es desenvolupa tal com el va concebre l'autor fa trenta-cinc anys amb molts pocs retocs. I aleshores tot queda en mans de l'ofici i la gràcia dels intèrprets: un Joan Pera en el seu paper i interpretació més típics, només possible a les seves mans i sense possibilitat d'imitació; un Ferran Rañé tensant la seva vis còmica; una Lloll Bertran —que no fa pas el paper més extens del trio— però que resol amb dignitat i elegància les seves escenes de muller que vol i dol i que ha repartit els seus encants a parts iguals entre els dos bons amics; i una Anna Gras —encara en un paper més breu— que fa trenta-cinc anys devia representar l'herència de les restes de la nostàlgia del Maig del 68, per la seva fruïció de mans lliures, però que avui, amb la diferència d'edat de la parella, es fa més que increïble, si no és per treure'n un rendiment material que no es veu per enlloc. I tots contents i feliços, toquen trompetes, toquen violins i, si poguessin, per celebrar-ho, potser menjarien també anissos.
- «Pel davant... i pel darrera (Noises off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets: Dafnis Balduz, Anna Barrachina, Rosa Gàmiz / Meritxell Huertas, Saida Lamas, Enric Majó, Carles Martínez / Aleix Albareda, Mònica Pérez, Pep Planas / Jordi Díaz i Miquel Sitjar. Renovació escenogràfica: Xavier Erra. Vestuari: Míriam Compte. Perruqueria: Toni Santos. Disseny estructural: Pep Codolosa. Acabats escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Susana Abella. Producció de La Projectora. Ajudant de direcció: Saida Lamas. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011. Reposició: 14 desembre 2011.
- Per quarta vegada [sisena vegada, 2011] aquí en vint-i-cinc anys —trenta, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic.
- L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat —atenció que aquí en tenim una que va pel mateix camí: 'El mètode Grönholm' de Jordi Galceran— i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure.
- I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: '¿Me enseñas la sardina?' i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere.
- En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en aquesta nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància d'un quart de segle, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa.
- L'any 1985, el primer escenari va ser el del Teatre Condal. I allà formaven: Mario Gas, Juanjo Puigcorbé, Montse Guallar, Albert Dueso, Fina Rius, Marta Padovan, Felipe Peña, Àngels Aymar i Joaquim Cardona. L'any 1996, primer al Teatre Victòria i després al Teatre Goya, la van enlairar: Abel Folk, Mercè Comas, Joan Crosas, Maria Lanau, Roser Batalla, Joan Cusó, Marta Calvó, Jaume Mallofré i Josep Penyalver. El 2002, aquesta vegada al Teatre Borràs, hi intervenen en diferents etapes: Abel Folk, Mercè Comes, Cesc Albiol, Pep Planas, Anna Briansó, Enric Majó, Mireia Portas, Albert Trifol, Mireia Villanueva, Santi Ibañez, Rosa Andreu, Àlex Casanovas i Eduard Farelo. En el repartiment de la versió actual, també al Teatre Borràs, de tots ells, només repeteixen Enric Majó i Pep Planas. La resta torna a aportar-hi un aire nou: Dafnis Balduz, Anna Barrachina, Rosa Gàmiz, Saida Lamas, Carles Martínez, Mònica Pérez, Miquel Sitjar... Difícilment n'hi ha cap que desentoni i el resultat coral és una de les virtuts de l'espectacle.
- Faig aquest extens parèntesi patronímic i històric perquè es podria arribar a pensar que l'obra es reposa tantes vegades en el temps perquè és senzilla de fer. I res més fals que això. Com més vegades veus 'Pel davant... i pel darrera' —i en el meu cas ja deu ser la quarta o potser cinquena vegada—, més t'adones de l'enorme dificultat i la multitud de trampes que amaga la trama d'aquest espectacle. Una dificultat i unes trampes que cadascun dels intèrprets ha d'esquivar com millor pot, però sobretot, com millor sap a través de l'ofici que porta dins.
- Resulta que el text de 'Pel davant... i pel darrera' és gairebé inexistent. Bé, a veure, sí que s'hi parla molt, però sempre són diàlegs de malentesos, frases a mitges, repeticions dels assajos de l'obra de ficció i baralles fins i tot en mutis i amb gestos quan s'està a la part del darrere de l'escenari, en el segon acte.
- És en aquest acte, precisament, quan es posen en pràctica una sèrie d'accions mil·limètriques que requereixen un control de moviment sense errors de cap mena: una ampolla de whisky que vola, un ram de flors que passa d'unes mans a unes altres, uns llençols que fan de fantasma o de xeic, millor dit, una bossa d'aigua calenta que va d'aquí a allà, una destral enorme que és l'única peça de l'attrezzo que no té res a veure amb l'obra que a la ficció es representa... i, esclar, el gec de trompicades que, per molt conegudes que les tinguis, sempre et sembla que acaben de passar per accident: la baixada lliscant per l'escala de fusta (en aquest cas a càrrec de Miquel Sitjar) amb el cap com a bala sense aturador; la caiguda sobre el sofà de la dona de la neteja (ara, Rosa Gàmiz / Meritxell Huertas); els embolics dels plats de sardines i, sobretot, l'embolic del fil del telèfon...
- Diria que cada nova reposició de 'Pel davant... o pel darrere' té uns matisos diferents però que no li fan perdre el seu sentit original, sobretot perquè l'espectacle té la direcció d'Alexander Herold, al costat de Paco Mir i, posats a rebuscar, la mirada des del fons de la sala d'Abel Folk, exactor del muntatge del 2002, i ara productor.
- No sé si 'Pel davant... i pel darrere' es pot considerar ja una mena d'escola de revàlida en formació teatral. En tot cas, de segur que cap dels actors i actrius que hi ha passat se n'ha penedit, sobretot perquè la resposta de la platea és enormement gratificant —gairebé uns intèrprets més en off amb riures a dojo no accionats per cap control tècnic com fan enganyosament les sèries televisives— i també perquè, a pesar que és un espectacle físicament esgotador —vuit portes, una sala de recepció, una escala força alta i un balcó al terrabastall— també té la virtut de rejovenir escènicament els que s'hi enrolen perquè la construcció de la fusteria de la trama els demana que tots hi posin els cinc sentits per davant... i fins i tot algun més per darrera, si pot ser.
Vegeu aquí una de les crítiques de les reposicions catalanes anteriors.
- «Un fantasma a casa (Blithe Spirit)», de Noël Coward. Adaptació de Marc Rosich. Intèrprets: Mercè Comes, Carles Martínez, Alícia González Laá, Gretel Stuyck, Pep Sais i Míriam Alamany. Escenografia: Montse Amenós. Il·luminació: Carles Borràs. Vestuari: Mercè Paloma. Caracterització: Toni Santos. Imatges vídeo: Albert Miret i Joan Riedweg. Cançó 'Siempre', lletra i música de Joan Vives, interpretada per Íngrid Morral (veu) i Llorenç Fernández (guitarra). Veu Dafne: Carla Fernández. Ajudant direcció: Íngrid Marín. Direcció: Antonio Calvo. Teatre Borràs, Barcelona, 8 octubre 2011.
- ¿Saben que Noël Coward (Londres, 1899 - Jamaica, 1973) va estrenar aquesta obra l'any 1941? Doncs, ja fa 70 anys! És a dir, situem-nos: l'obra neix en plena Segona Guerra Mundial. Només així s'entén que l'autor fugís de la tragèdia per prendre's la vida pel costat de la broma i el dels esperits fantasmals. Les diverses representacions de l'obra, en aquests setanta anys, han estat envoltades d'èxits sonats. I el 1945, 'Blithe Spirit' ja va passar al cinema i posteriorment al musical. L'historial de personatges que han fet l'obra és llarg: Lauren Bacall, Dirk Bogarde, Geraldine Page, Rupert Everett, Angela Lansbury...
- Però voler-la adaptar al dia d'avui és tan temerari com voler parlar amb gent de l'altre món, ni que en la comèdia de Noël Coward això sigui possible. Entre altres coses perquè el gènere dels fantasmes, els morts vivents i els éssers sobrenaturals ha estat tan sobreexplotats que la cosa, ni que sigui en clau de comèdia, té un handicap per als espectadors: deixar-se sorprendre per allò més previsible, que en aquest cas és, a causa de les males arts d'una mèdium maldestra, portar a casa el fantasma en cos i ànima de la primera dona del protagonista, un guionista que busca precisament informació real sobre esperits i fantasmes per escriure un serial de televisió.
- Si tenim en compte que Noël Coward és un autor de comèdies que s'inscriuen dins de l'humor anglès, aquí aquesta característica sembla que s'esfumi per art de màgia, sobretot a la primera part del muntatge, excessivament allargassada en unes accions que fan pensar que l'espectador pot perdre la fe en el que vindrà després.
- Perquè el que ve després millora, afortunadament, la situació i un s'oblida del plantejament d'anar tirant inicial que, tractant-se d'una adaptació feta actualment, diria que els seus responsables, malgrat el perill de ser infidels a l'autor, haurien hagut d'escurçar considerablement i evitar així que la comèdia arribés a les dues hores i quart quan no dóna per gaire cosa més que els noranta minuts de rigor.
- Crec que voler-li donar el to excessivament actual amb la imitació en una pantalla de televisió d'un programa de parapsicologia amb la mèdium culpable dels fets li treu precisament credibilitat. Pensar que tot un guionista de televisió i la seva dona, presumptament una parella de món, s'empassen la trola de la bola de vidre a aquestes altures de la vida sobrepassa el registre de la ficció i la comèdia.
- Però, repeteixo, malgrat tot, la segona part de l'obra salva la primera perquè l'acció és molt més trepidant i, immersos ja en el registre de la ficció i convençuts de la fantasmada, la competència femenina que s'estableix entre l'esperit de la primera dona del guionista, que només pot veure i sentir ell, i la seva dona actual, proporciona algunes de les escenes més agraïdes i ben resoltes, de la mateixa manera que és també en aquesta segona part on Mercè Comes (Madame Arcati, la mèdium) té també algunes de les escenes millors de tota la seva actuació que, a la primera part, gairebé queda restringida a una aparició enllaunada a la pantalla, tret d'una sessió d'espiritisme en viu amb levitació de taula inclosa —com deien que passava en les antigues vetlles de segons quins llocs del Priorat i ara es veu que sap com fer el Mag Lari— que porten al nyap de deixar a casa del guionista l'esperit de la seva primera dona tal com se'n va anar d'aquest món.
- L'obra té una trama tan ingènua que sembla pensada per a lluïment dels intèrprets. I aquí és on el muntatge treu la millor nota. Carles Martínez (el guionista) explota la seva vena humorística i Alícia González Laá (la seva dona) es manté entre la histèria i la incredulitat fins a arribar, com la primera dona, a l'estadi del Més Enllà, un altre dels embolics paral·lels de la comèdia.
- Al costat de la sempre eficaç Mercè Comes (Madame Arcati), que l'adaptador ha volgut fer parlar des de la consulta televisiva en un catanyol macarrònic que no hi fa cap falta, hi ha Míriam Alamany (germana del guionista) que troba el seu paper humorístic en un caràcter amb els nervis a flor de pell i amb tendència obsessiva per la neteja, i l'actor Pep Sais (Doctor Garriga) que té escenes breus i que és el personatge que està més al marge del que en realitat s'esdevé a la casa de la platja on passa tot.
- El personatge de l'esperit de la primera dona, interpretat per Gretel Stuyck, es reforça amb escenes de bulevard pròpies d'El Molino (morir amb el biquini posat porta a situacions com aquesta per a l'eternitat) i amb una fugaç interpretació musical (amb segona veu enregistrada) que il·lumina per uns instants una posada en escena que, si no fos pel bon ofici de conjunt dels intèrprets, correria el risc de fer-se rància.
- «Madame Melville», de Richard Nelson. Música original: Manu Guix. Traducció de Jordi Prat i Coll. Intèrprets: Clara Segura, Carlos Cuevas i Montse Vellvehí. Amb la col·laboració com a pares de: Quim Balcells, Enric Boixadera, Albert Faura, Eduard Fernàndez, Florenci Ferrer, Carles Ferrer, Manu Guix, Òscar Jarque, Joel Joan, Òscar Muñoz, Ricard Pi, Carles Salas, Carles Segura, Ricard Segura, Albert Triola i David Verdaguer. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Coreografia: Amparo Fernández. Caracterització: Àngels Salinas. Ajudant de direcció: Anna Llopart. Direcció: Àngel Llàcer. Producció: Pas 29. Teatre Borràs, Barcelona, 25 juny 2011.
- Per a aquesta estrena en català de l'obra 'Madame Melville', del dramaturg Richard Nelson (Chicago, Illinois, 1950), que representa també la targeta de presentació aquí de l'autor, el director Àngel Llàcer ha fet una operació similar al que es va fer en l'estrena absoluta fa deu anys a Londres. Optar pel debut escènic d'un actor que representés l'edat que s'atribueix al personatge adolescent, un jove nord-americà que estudia a París, a l'Institut Americà, a les envistes del Maig del 68, dos anys abans, i que cau rendit davant els encanteris seductors de la seva professora de literatura.
- Si a Londres, la tria va ser la de l'actor novaiorquès, Macaulay Culkin, quan aquest ja tenia 20 anys, aquí l'edat s'ha ajustat encara més a la demanada pel personatge i, a falta d'un catàleg d'estrelles de Hollywood, s'ha recorregut al món local estel·lar de la televisió que, gràcies a la llargada en més de 300 capítols de la sèrie 'Ventdelplà', de TV3, va veure com creixia en el paper de Biel, fill de la Teresa (Emma Vilarasau), l'actor català Carlos Cuevas (1995), malgrat que la seva participació en publicitat, cinema i televisió ja li venia rodada des dels 5 anys.
- El contrast entre veterania i debut és esclatant. Per un costat, la força i el remolí de l'actriu Clara Segura, en el paper de Claudie, la professora, i per l'altra, la del jove debutant, Carlos Cuevas, en el paper de l'adolescent Carl que li portarà, si ell vol i els déus escènics també, l'inici d'una trajectòria artística que pot ser molt profitosa a manera que vagi trobant el seu to personal i la seva pròpia maduresa. Entremig, la gratificant sorpresa interpretativa de l'actriu Montse Vellvehí —un paper que casualment li serveix de consol per passar el mal trago de l'estiu després de l'anul·lació sobtada del Festival Shakespeare de Mataró que dirigeix—. Hi fa el paper de Ruth, veïna de l'apartament de la professora, que origina, juntament amb els dos protagonistes, algunes escenes de comèdia total per deixar respirar la tensió que es prepara fins al pinyol melodramàtic del desenllaç final.
- Àngel Llàcer —amb molt bon ull i en la línia del que Josep Maria Pou ha fet al Teatre Goya— ha convertit una obra que té referents cultes de literatura, cinema i pintura en una tragicomèdia per a tots els gustos amb pinzellades d'humor que reposa sobretot en les dues actrius, col·legues seves de fa deu anys quan va trencar motlles amb 'El somni d'una nit d'estiu', al mateix escenari del Teatre Borràs.
- Referències a la pintura 'Dona a la banyera', de Pierre Bonnard; al quadre Anònim, 'Gabrielle d'Estrées i la seva germana'; al 'Kamasutra'; a la narrativa d''Absalom, Absalom', de William Faulkner, massa complexa, en paraules de la professora Claudie; a 'Hiroshima mon amour', d'Alain Resnais; a 'Masculin, femenin', de Jean-Luc Godard; a 'Jules et Jim', de François Truffaut; tot i que al fons de l'escenari hi penja un cartell de la pel·lícula 'Ladri di bicicleta', de Vittoria de Sica (1949); a més d'una banda sonora original de Manu Guix i de manllevar —homenatge a París—, la cançó 'Quand on n'a que l'amour', de Jacques Brel, de la mà sonora d'un 'single' prehistòric i un tocadiscos vintage.
- En certa manera, la fugaç relació de descoberta de l'amor que es produeix entre Claudie, la professora que ratlla els quaranta anys, i Carl, el jovenet de setze, recorda la d'una altra relació, igualment tumultuosa, la de la novel·la i pel·lícula 'El lector' ('The Reader', de Bernhard Schlink), amb els papers intercanviats, perquè a 'El lector' és l'adolescent qui inicia en la literatura una dona que no sap llegir i que porta dins el secret d'haver col·laborat amb el nazisme.
- En el cas de la Claudie de 'Madame Melville', aquesta es debat entre el fracàs personal i la revolució social que s'entreveu a tocar del Maig francès. A ulls d'avui, el que una mirada puritana ho podria veure com un abús de menors sempre mal acceptat entre una professora i el seu deixeble, aquí passa gairebé desapercebut i queda en segon terme fins al punt que la relació agafa un to de presumpta normalitat i que té diferents clímaxs alliberadors: una esceneta de musical inserida amb el sofà de teatrí que protagonitzen les dues actrius i un canvi d'humor tirant a geni de Claudie que deixa desconcertat l'adolescent Carl.
- Com a sorpresa de cada funció, l'aparició trencadora en un moment determinat del pare de Carl, representat sense paraules per diversos actors convidats —el dia de la meva funció li va tocar el torn a Joel Joan: vestit fosc, barret, bigoti DO, altura imponent i joc de claus de mig karate per alliberar el fill Carl de les grapes de la professora libidinosa—. Abans de la puntilla melodramàtica final, música de fons amb Jacques Brel a tota pastilla ('Quand on n'a que l'amour'), una mena de "fes l'amor i no la guerra", ball de parella molt ben coreografiat i prova de foc per al debutant Carlos Cuevas que ha de dramatitzar en solitari, sense caure en un aire caricaturesc, el record de Madame Melville que ha vingut a explicar als espectadors de tal dia farà un any, a París, aquell 1966, quan d'amagat dels pares va obrir els ulls al món, agafat de la mà d'una professora francesa de l'Institut Americà. Sona de fons Brel: "Quand on n'a que l'amour / Pour tracer un chemin / Et forcer le destin / A chaque carrefour / Quand on n'a que l'amour / Pour parler aux canons / Et rien qu'une chanson / Pour convaincre un tambour / Alors sans avoir rien / Que la force d'aimer / Nous aurons dans nos mains / Amis, le monde entier." Final de la peça, fosc i aplaudiments. Made in Àngel Llàcer.
- «Pel davant... i pel darrera (Noises off)», de Michael Frayn. Versió de Paco Mir. Intèrprets: Dafnis Balduz, Anna Barrachina, Rosa Gàmiz / Meritxell Huertas, Saida Lamas, Enric Majó, Carles Martínez / Aleix Albareda, Mònica Pérez, Pep Planas i Miquel Sitjar. Renovació escenogràfica: Xavier Erra. Vestuari: Míriam Compte. Perruqueria: Toni Santos. Disseny estructural: Pep Codolosa. Acabats escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Susana Abella. Producció de La Projectora. Ajudant de direcció: Saida Lamas. Direcció: Alexander Herold. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 16 març 2011.
- Per quarta vegada [cinquena vegada, 2011] aquí en vint-i-cinc anys —trenta, si comptem des de la data de l'estrena original anglesa— aquesta esbojarradada comèdia o vodevil torna a omplir el teatre i continua provocant les mateixes reaccions en els espectadors, tant els repetidors com els que s'hi incorporen de nou, a pesar dels canvis socials que el quart de segle ha portat. D'això se'n diu: clàssic.
- L'autor Michael Frayn (Londres, 1933) ja fa temps que ho sap, que la seva obra és inesgotable en el temps. Li ho demostren una trentena de llengües a les quals s'ha traduït i una cinquantena de països on s'ha representat —atenció que aquí en tenim una que va pel mateix camí: 'El mètode Grönholm' de Jordi Galceran— i una xifra potser ja incalculable d'espectadors que hi han deixat les mandíbules de tant riure.
- I és que es fa inevitable no entrar en el joc de rol dels personatges, una companyia d'intèrprets de tercer ordre que està assajant una obra de títol premonitori: '¿Me enseñas la sardina?' i que, a més de no encertar-ne ni una pel davant... té un cúmul d'embolics sentimentals i personals pel darrere.
- En la versió catalana de Paco Mir, revisada en alguns petits detalls en aquesta nova reposició, hi han treballat un esplet de noms de l'escena catalana que el vestíbul del teatre fa bé de recordar en un merescut homenatge. Noms que, vistos amb la distància d'un quart de segle, pot fer dubtar que, en aquell temps, fossin capaços de fer tot el que s'hi fa.
- L'any 1985, el primer escenari va ser el del Teatre Condal. I allà formaven: Mario Gas, Juanjo Puigcorbé, Montse Guallar, Albert Dueso, Fina Rius, Marta Padovan, Felipe Peña, Àngels Aymar i Joaquim Cardona. L'any 1996, primer al Teatre Victòria i després al Teatre Goya, la van enlairar: Abel Folk, Mercè Comas, Joan Crosas, Maria Lanau, Roser Batalla, Joan Cusó, Marta Calvó, Jaume Mallofré i Josep Penyalver. El 2002, aquesta vegada al Teatre Borràs, hi intervenen en diferents etapes: Abel Folk, Mercè Comes, Cesc Albiol, Pep Planas, Anna Briansó, Enric Majó, Mireia Portas, Albert Trifol, Mireia Villanueva, Santi Ibañez, Rosa Andreu, Àlex Casanovas i Eduard Farelo. En el repartiment de la versió actual, també al Teatre Borràs, de tots ells, només repeteixen Enric Majó i Pep Planas. La resta torna a aportar-hi un aire nou: Dafnis Balduz, Anna Barrachina, Rosa Gàmiz, Saida Lamas, Carles Martínez, Mònica Pérez, Miquel Sitjar... Difícilment n'hi ha cap que desentoni i el resultat coral és una de les virtuts de l'espectacle.
- Faig aquest extens parèntesi patronímic i històric perquè es podria arribar a pensar que l'obra es reposa tantes vegades en el temps perquè és senzilla de fer. I res més fals que això. Com més vegades veus 'Pel davant... i pel darrera' —i en el meu cas ja deu ser la quarta o potser cinquena vegada—, més t'adones de l'enorme dificultat i la multitud de trampes que amaga la trama d'aquest espectacle. Una dificultat i unes trampes que cadascun dels intèrprets ha d'esquivar com millor pot, però sobretot, com millor sap a través de l'ofici que porta dins.
- Resulta que el text de 'Pel davant... i pel darrera' és gairebé inexistent. Bé, a veure, sí que s'hi parla molt, però sempre són diàlegs de malentesos, frases a mitges, repeticions dels assajos de l'obra de ficció i baralles fins i tot en mutis i amb gestos quan s'està a la part del darrere de l'escenari, en el segon acte.
- És en aquest acte, precisament, quan es posen en pràctica una sèrie d'accions mil·limètriques que requereixen un control de moviment sense errors de cap mena: una ampolla de whisky que vola, un ram de flors que passa d'unes mans a unes altres, uns llençols que fan de fantasma o de xeic, millor dit, una bossa d'aigua calenta que va d'aquí a allà, una destral enorme que és l'única peça de l'attrezzo que no té res a veure amb l'obra que a la ficció es representa... i, esclar, el gec de trompicades que, per molt conegudes que les tinguis, sempre et sembla que acaben de passar per accident: la baixada lliscant per l'escala de fusta (en aquest cas a càrrec de Miquel Sitjar) amb el cap com a bala sense aturador; la caiguda sobre el sofà de la dona de la neteja (ara, Rosa Gàmiz / Meritxell Huertas); els embolics dels plats de sardines i, sobretot, l'embolic del fil del telèfon...
- Diria que cada nova reposició de 'Pel davant... o pel darrere' té uns matisos diferents però que no li fan perdre el seu sentit original, sobretot perquè l'espectacle té la direcció d'Alexander Herold, al costat de Paco Mir i, posats a rebuscar, la mirada des del fons de la sala d'Abel Folk, exactor del muntatge del 2002, i ara productor.
- No sé si 'Pel davant... i pel darrere' es pot considerar ja una mena d'escola de revàlida en formació teatral. En tot cas, de segur que cap dels actors i actrius que hi ha passat se n'ha penedit, sobretot perquè la resposta de la platea és enormement gratificant —gairebé uns intèrprets més en off amb riures a dojo no accionats per cap control tècnic com fan enganyosament les sèries televisives— i també perquè, a pesar que és un espectacle físicament esgotador —vuit portes, una sala de recepció, una escala força alta i un balcó al terrabastall— també té la virtut de rejovenir escènicament els que s'hi enrolen perquè la construcció de la fusteria de la trama els demana que tots hi posin els cinc sentits per davant... i fins i tot algun més per darrera, si pot ser.
Vegeu aquí una de les crítiques de les reposicions catalanes anteriors.
- «La omisión de la familia Coleman», de Timbre 4. Intèrprets: Araceli Dvoskin, Miriam Odorico, Inda Lavalle, Tamara Kiper, Lautaro Perotti, Gerardo Otero, Gonzalo Ruiz i Jorge Castaño. Il·luminació: Omar Possemato. Assitent direcció: Macarena Trigo. Direcció: Claudio Tolcachir. Teatre Borràs, Barcelona, 13 febrer 2011.
- Aquesta troupe argentina ja va representar la tragicomèdia de la família Coleman durant uns dies del desembre passat a l'Espai Lliure de Montjuïc. Ja fa més de cinc anys que després de donar el cop a Buenos Aires, en un escenari off, han passejat l'espectacle per diferents països, més de trenta, al Festival de Tardor de París, al Teatro Español de Madrid, on tornen aquest abril del 2011. Mentrestant han fet escala al Teatre Borràs de Barcelona on, amb un escenari de dimensions més considerables que l'Espai Lliure, l'obra s'engrandeix escenogràficament i permet que els personatges es moguin amb més amplitud entre el que representa el modest habitatge dels Coleman, amb l'àvia al capdavant, la mare que sembla que viu una segona joventut, els tres fills de pares diferents que viuen amb elles, la filla que ha fugit del caos familiar i ha fet fortuna, i els més externs a la família, un amic que fa de xofer i acompanyant de la filla independitzada i el metge de l'hospital privat que també s'entén amb ella.
- La companyia té un mètode de treball que es basa en la improvisació. Esclar que, a aquestes altures, la trama de l'obra no permet ja gaires improvisacions més i s'ha convertit en un argument lligat de cap i peus que va configurant el paisatge humà de la família Coleman i les diferències existents entre els seus membres, a banda de les escenes de picaresca que situen l'àvia com a veu de l'experiència que està de tornada, i la mare com una nina volàtil enmig dels caràcters oposats de cadascun dels seus fills: l'esquizofrènic, el pinta, la noia treballadora i la que fins i tot s'avergonyeix de pertànyer a la família tot i que no es pot resistir a ajudar-los econòmicament portant l'àvia a l'hospital que els Coleman transformen gairebé en una suite d'hotel.
- Molt en l'estil del teatre argentí que recentment ha circulat per Barcelona —i no és estrany perquè algun dels seus intèrprets havia treballat amb Daniel Veronese—, l'obra fa la impressió, d'entrada, que durant una hora i tres quarts es desmarxarà en esgarrapades entre germans, baralles de coixins i rebolcades que arriben a la mossegada d'orella. Però, aquesta només és una impressió inicial que, afortunadament, té una maneta de fre posada per agafar el to discursiu que evoluciona cap a una subtil ironia que sembla que disfressi amb una aparent alegria l'amargor de fons.
- Una obra essencialment d'actors i actrius que fan de cadascun dels seus personatges un perfil espontani i creïble que és l'únic que deixa entreveure que el treball dramatúrgic que dirigeix el jove Claudio Tolcachir ha estat elaborat en un treball col·lectiu i que, precisament per això, aconsegueix dotar de comèdia la tragèdia i fer de la tragèdia un antídot que provoca el somriure dels espectadors gràcies a la naturalitat escènica de la companyia que fuig de tots els convencionalismes de tant de teatre postís i encartronat.
Video de les representacions de l'anterior temporada a l'Espai Lliure de Montjuïc
- «La dona justa», de Sándor Márai. Traducció d'Eloi Castelló i Anna Soler. Adaptació d'Eduardo Mendoza. Intèrprets: Rosa Novell, Cristina Plazas, Àlex Casanovas, Víctor Pi i Oriol Algueró. Il·luminació: Xabier Lozano. Vestuari: César Olivar i Ángel Vilda. Escenografia: Fernando Bernués i Edi Naudo. Direcció: Fernando Bernués. Coproducció de Tanttaka Teatroa i CAER. Teatre Borràs, Barcelona, 25 d'abril 2010.
- Tres grans marcs daurats al fons de l'escenari. A primer cop d'ull, pot semblar que es tracti d'una immersió en una obra amb rerefons museístic clàssic o en una instal·lació d'artista contemporani que beu de les fonts clàssiques i mira de situar l'espectador en un espai que haurà d'endevinar. Però aviat un s'adona, des de la platea, que es tracta de tres aparents miralls que, més que reflectir la sala, el que fan és reproduir, per mitjà de la imatge de càmeres en directe, el que passa en el pati de butaques i part de l'amfiteatre.
- Aquests mateixos miralls-pantalla serviran perquè, quan apareguin els personatges de l'obra, cadascun d'ells combini imatges fixes amb imatges preses en temps real. És una de les opcions de Fernando Bernués, director que ha estat conscient que l'adaptació d'un text literari escrit, en principi, per ser assumit i comprès a través de la lectura, requereix un embolcall escenogràfic que reinterpreti allò que es posa en veu dels intèrprets.
- La posada en escena, doncs, transporta l'imaginari dels espectadors a la ciutat de Budapest dels anys trenta, abans de la Segona Guerra Mundial, i en un dels cafès antics d'Hongria, quan Europa viu les seqüeles de la Gran Guerra i encara no s'imagina que l'espera a la cantonada una catàstrofe humanitària pitjor, amb el nazisme i la Segona Guerra Mundial.
- Sentiments personals i sentiments col·lectius es barregen subliminalment en aquesta obra de Sándor Márai (Kassa, Eslovàquia, 1900 - San Diego, Califòrnia, 1989), que ha adaptat Eduardo Mendoza, coneixedor com és també del que exigeix l'escenari per experiència personal. L'obra desgrana un triangle amorós d'enganys i desenganys que arriben a l'espectador des de tres punts de vista diferents: la dona de casa bona que descobreix per atzar que el seu marit, burgès immaculat, ha tingut una amistançada; el marit que justifica per què va deixar finalment la seva dona i per què va perdre la seva amistançada; i l'amistançada, una serventa de la casa dels pares de l'home, que va acceptar una relació que semblava prohibida per a ella i que se n'aprofita per ressentiment i venjança del seu passat humil.
- Entremig de tots ells, un escriptor, amic de la família burgesa i conegut dels tres. ¿És, en el fons, la veu de l'autor? I, com una ànima sense pena, un violinista que apareix i desapareix en moments que les diferents pauses demanen una lírica de fons, però que a la vegada, tot i posar banda sonora a les confessions dels tres personatges, és també l'amant de l'amistançada.
- Marika, la dona elegant, de casa bona, s'adreça aparentment a una amiga en el cafè que pren forma de cercles de fum en els miralls —als anys trenta el tabac es veu que no matava com ara en espais tancats— i protagonitza ben bé la primera part de l'obra.
- L'actriu Rosa Novell té sobre les seves espatlles tot el pes de la primera hora de l'obra amb un monòleg entretallat només per algunes apreciacions dels altres personatges. Per això, aquesta primera part, malgrat la seva importància pel plantejament de tot el que vindrà després, amb el nus i el desenllaç, és la que endureix més l'obra, duresa compensada, esclar, per la serenitat, l'elegància, el mestratge i la bona interpretació de l'actriu.
- És a la segona part, gairebé una altra hora, quan el joc es reparteix entre els tres protagonistes del triangle i els parèntesis de l'amic escriptor (Lazar, interpretat per Víctor Pi). En aquesta segona part, Peter, el marit (interpretat per Àlex Casanovas) explica també a un amic com ha viscut la seva atzarosa situació familiar, la mort d'un fill, el divorci amb la seva dona, la unió amb l'amistançada, la descoberta de l'engany al qual el va sotmetre amb factures falses... El desenllaç arriba de la mà de Judit, l'amistançada (Cristina Plazas), quan ja és a Roma, ha passat el gruix de la Segona Guerra Mundial, i té un amant (Oriol Algueró, que fa el doble paper de violinista) que li esborra l'aventura del marit del passat.
- Tots tres, com s'ha vist, s'adrecen a un oient en solitari: una amiga, un amic, un amant. Però en realitat l'oient en solitari es transmuta en l'auditori i és inevitable la percepció d'una presència col·lectiva que escolta, que viu intensament el conflicte. La posada en escena també ha previst aquesta inevitable relació: fa sortir Marika per la platea, com aquell qui no diu res i se'n va, xino-xano, per la platea, sil·labejant una tonada gairebé imperceptible quan ha fet cau i net de la seva frustració personal. També fa baixar un moment a la platea el marit Peter, amb una copa de conyac a la mà, que ofereix a un espectador, se suposa que a qui s'adreçava. Judit, l'amistançada, es manté més al marge de l'auditori perquè el seu interlecutor el té a tocar. És també el personatge pont, personatge clau, ben matisat per Cristina Plazas, entre la fredor i el trencament que ha marcat la vida dels altres dos.
- En conjunt, el muntatge respira molt bé: per la interpretació, per l'escenografia, per l'adaptació dramàtica i per la netedat del text. Sempre, esclar, que l'espectador sàpiga que qui realment li parla és Sándor Márai, un autor que viu i es fa en un segle tempestuós, que s'exilia del seu país, que hi torna, que en fuig novament i que decideix desaparèixer del món aferrant-se al suïcidi, pocs mesos abans de la caiguda del Mur, precisament quan algunes de les seves profecies apocalíptiques sembla que es fonguin, però només per un breu espai de temps, en una Europa que es prepara novament per viure, amb l'esclat dels Balcans, a la dècada dels noranta, una altra de les seves etapes més cruels i fosques que la portaran a la incertesa, una incertesa de la qual, vint anys després, encara busca desesperadament la sortida, ni que sigui, com la Marika de 'La dona justa', amb un mutis elegant per la platea, fent cau i net del que ha deixat enrere.
- «Más allá del puente», de David Botello. Intèrprets: Marta Torné i Àlex Brendemülh. Escenografia: Max Glaenzel i Estel Cristià. Vestuari: Núria Segovia. Il·luminació: Luis Martí. Direcció de Roger Gual. Producció de Zoopa. Teatre Borràs, Barcelona, 5 març 2010.
- Els ponts són sempre un element romàntic que ha inspirat multitud d'obres de tota mena: literatura, cinema, teatre... i televisió. Van molt bé per tirar-s'hi daltabaix i pataxof!, a l'aigua. Però diria que aquest pont de l'obra teatral que protagonitzen Marta Torné i Àlex Brendemülh al Teatre Borràs és més aviat simbòlic, tan simbòlic que pot arribar a significar només el pas entre una vida i l'altra, entre un passat i un futur.
- Precisament, per constatar l'atractiu dels ponts, existeix amb el mateix títol, sí, 'Más allá del puente', una telenovel·la mexicana recent de notable popularitat (Google, dixit!). En aquest cas, els productors de l'espectacle teatral es basen en uns relats de David Botello, guionista de diversos programes televisius, gairebé debutant en el gènere de la dramatúrgia teatral, de la mateixa manera que també ho és l'actriu Marta Torné, que provinent del periodisme i de la televisió magazine es va posar en el paper de María, de la sèrie 'El internado', un personatge de passat tràgic que lliga també amb la referència més recent de l'actor Àlex Brendemülh, aquest procedent del teatre i transferit al cinema, conegut en els últims mesos pel seu premiat paper a 'Les dues vides d'Andrés Rabadán', el noi de la ballesta que, nascut a Premià de Mar, va commocionar el Maresme quan va matar el seu pare.
- Dic tot això perquè la presència de dos intèrprets amb unes referències tan clares de ficció tràgica condiciona, i ells ho deuen saber, la seva aposta teatral. Molts espectadors es poden imaginar que tant ella com ell posaran sobre l'escenari una mena de thriller psicològic. I bé, alguna cosa hi ha d'això, però l'estructura del muntatge i el guió fa que aviat es perdi de vista que darrere —o més enllà— del pont hi ha un parell de drames personals i de seguida s'entri en l'ànima i la psicologia de dos personatges que es troben al llindar de l'abisme per dues foteses contemporànies: ella perquè no suporta el seu físic i no veu cap futur sinó la reencarnació en una model, i ell perquè acaba de sortir d'una separació sentimental sense que se'n senti del tot culpable.
- La clau de l'obra és que les escenes tenen diferents plans i registres. A vegades en unes converses per telèfon, a vegades amb unes projeccions en pantalla gegant a primer pla dels dos rostres, a vegades asseguts en dues cadires de braços explicant als espectadors — de fet, convertits en eventuals psicòlegs— les seves peripècies, neures, psicosis i manies personals.
- El registre escènic canvia quan els dos personatges passen de la primera trobada casual a la barana del pont —amb la intenció de llançar-s'hi cadascú pel seu cantó— fins a la relació feble com un paper de fumar que mantenen com a parella i els alts i baixos que aquesta relació comporta.
- No és una obra senzilla de portar a terme. Molt ben travada per l'autor, la mà del director, Roger Gual, hi ha hagut de fer bona feina per anar lligant caps i aconseguir que els espectadors evolucionin al ritme que ho fan també els personatges. Monòlegs breus i tallants. Ara l'un, ara l'altre, fan que es configuri allò que, en unes altres condicions, seria un diàleg.
- Àlex Brendemülh (Ell) és un personatge que no té pressa, acaba de pintar un quadre que el té obsessionat, que simplement deixa passar el temps, que se sent alleujat amb la companyia que ha guanyat. Marta Torné (Ella) és l'altra cara de la moneda: activa, intrigant, plena de suspicàcia, amb petits rebrots de gelosia, expectant per no fracassar una altra vegada amb la parella, procliva al trencament, domant sempre les regnes de l'acció.
- A vegades, fa la impressió que el director Roger Gual hagi fet un assaig del que després podria ser un rodatge —d'allò que en diríem pel·lícula d'autor, esclar— i alguna cosa hi ha en les pauses amb una imposant banda sonora musical i les imatges dels dos personatges que intercalen l'acció escènica.
- El resultat és una obra molt juvenil, ben entès el terme en el que hi passa, no pas com s'explica, que sí que parteix de la maduresa i de les experiències que es poden atribuir a una generació molt de principi de segle XXI que es troba en la cruïlla de la incertesa social i la de decidir cap on vol anar, sempre amb el dilema de l'amor que si no mata del tot, sí que fereix.
- Si Àlex Brendemülh ratifica aquí el seu registre actoral que respira naturalitat pels quatre costats, Marta Torné s'apunta un debut escènic que ja voldrien moltes actrius de la seva generació que han passat abans per escoles de teatre. Demostra unes qualitats innates, també d'una notable flexibilitat, amb un discurs clar i espontani a la vegada, però sempre molt respectuosa amb el paper del personatge que interpreta, deixant de banda allò que podria ser només una passarel·la —un pont, vaja— en la seva trajectòria de la realitat i l'entreteniment a la ficció televisiva i teatral.
- Si la petita pantalla demana gràcia, geni i figura, la gran pantalla o, en aquest cas, el gran escenari, exigeix ofici, modèstia i ductilitat, tres virtuts que es perfilen força en aquesta primera posada en escena seva, cosa que fa que el seu company d'aventura teatral, ho tingui també més planer per deixar-se anar en un paper que en segons quins moments provoca volgudament el somriure, ni que a vegades sigui un somriure amarg per la realitat que amaga darrere.
- Els dos i la companyia de 'Más allá del puente' es mereixen fer el ple, no només per la joventut i el temps que tenen per davant, sinó perquè prenen posició emprenedora decididament, sense fer de joves ploramiques ni esperant que les coses els caiguin regalades del cel, en un moment delicat tant per a la supervivència del teatre com per a la del cinema.
- «Seis clases de baile en seis semanas», de Richard Alfieri. Traducció de Juan José de Arteche. Intèrprets: Lola Herrera i Juanjo Artero. Escenografia i vestuari: Rafael Garrigós. Il·luminació: José Manuel Guerra. Coreògraf: Emilio Lorente. Direcció de Tamzin Townsend. Teatre Borràs, Barcelona, 14 novembre 2009.
- Diguem que quan en un espectacle teatral com aquest es reuneixen dos intèrprets que hi tenen la mà trencada, ja hi ha la meitat de la feina feta. Aquí, però, Lola Herrera i Juanjo Artero hi han de tenir, a més de la mà, els peus trencats, perquè el guió els exigeix marcar-se una sèrie de passos de ball que cal que s'exercitin amb elegància i mestratge si no es vol fer l'ànec.
- Heus aquí, doncs, com una dama veterana, però veterana —i tothom sap fins on arriba la memòria— i un actor en plena forma que es troba amb un paper especial que el porta a ratllar l'humor sempre sabent fins on pot arribar es veuen les cares amb una història que no els perdonaria cap flaquesa.
- Tamzin Townsend, la directora, coneix bé també els intríngulis d'un muntatge que es podria qualificar de comèdia, deixem el sufix "tragi" per al final, i porta el muntatge a bon terme, tenint en compte que l'espectador es fa de seguida a la idea, després del primer "ball", que entre peça i peça, escena i escena, hi haurà una petita pausa pactada entre escenari i platea perquè el canvi de dia i de circumstància de cada situació fa que els dos personatges es vegin obligats a fer un esprint amb els successius canvis de vestuari.
- Els dos protagonistes formen aquesta mena de parelles que en teatre funcionen sempre bé: senyora d'una certa edat mira de compensar la solitud amb la companyia pagada ni que sigui d'un professor de ball mig tarambana i encara jove. S'hi respira, en la seva relació, la mateixa que es podria establir entre un avi o una àvia i el seu o la seva cuidadora perquè darrere de l'excusa del ball el que hi ha és una història a dues bandes, que es va desgranant a poc a poc.
- Després de començar amagant-se l'un a l'altre la seva situació real —ella es fa passar encara per dona casada esperant d'un moment a l'altre el seu marit, mort en realitat sis anys enrere, i ell es fa passar també per marit sense feina quan és evident la seva condició d'homosexual i solitari— la veritat anirà apareixent, ja sigui a través de les investigacions que un fa sobre l'altre o de les confessions que es fan mútuament.
- Cada ball, cada escena, serveix per entrar una mica més en la progressió d'aquesta relació impossible que acabarà consolidant-se, no pel costat frívol de dona gran-home jove, sinó per la compenetració de dona gran-fill únic sense mare.
- Tot i que el discurs és molt mesurat, molt a flor de pell, no deixa de tenir alguns aspectes que toquen qüestions crítiques o polèmiques. El marit de la dona gran era un pastor radical i amb idees conservadores a ultrança. Ella destapa una vida de dona submissa que no hauria volgut. Ell es refugia en les classes de ball per oblidar una tragèdia personal del passat.
- L'acció transcorre en una luxosa mansió de Florida amb vistes al mar —una projecció de fons va canviant el paisatge de l'horitzó, segons el dia, l'hora i l'estat sentimental dels personatges—, però hi ha com a record nostàlgic Nova York on ell havia format la seva joventut.
- L'obra, molt ben travada per mantenir la sorpresa fins al final, peca només d'un excés de fets tràgics acumulats, com es veu, en els dos únics personatges. Si bé la vida a vegades fa que les desgràcies s'acumulin soles, en el cas dels dos protagonistes, un acaba pensant que aquí són el recurs més aviat fàcil per tocar els sentiments —i cal admetre que això també funciona sempre— que l'autor ha utilitzat per tancar el cercle de la relació dels sis balls, les sis classes, que, tal com es desenvolupa la trama, permetria qualsevol altra sortida que acabaria satisfent també l'auditori perquè, en definitiva, no és tant important el que atenalla els dos personatges i allò que interessa els espectadors sinó com estableixen una relació que al principi semblava gairebé condemnada al fracàs.
- Queda sempre el treball meritori dels dos intèrprets i, per qüestions d'edat, més meritori encara el de Lola Herrera, que hi aporta una envejable dosi d'energia sense que defalleixi en cap moment. I és que això del geni i la figura ni es compra ni es ven ni s'ensenya sinó que es porta a la sang.
- «Mentiras, incienso y mirra», de Juan Luis Iborra i Antonio Albert. Intèrprets: Jordi Rebellón, Ángel Pardo, Jesús Cabrero, Elisa Matilla, Ana Rayo i Ana Pascual. Escenografia: Rafael Garrigós. Vestuari: Look Art. Il·luminació: José Manuel Guerra. Música original: Mariano Marín. Direcció: Juan Luis Iborra. Teatre Borràs. Barcelona, 7 octubre 2009.
- Doncs, sí, hi ha sis amics, tres homes i tres dones, que estan en l'edat poca-solta, d'entre els 35 i els 45 anys, que és quan els sembla que el món se'ls escapa de les mans. I hi ha un repartiment de cares conegudes a les sèries televisives, que no vol dir que no siguin també gent de teatre. I hi ha una lluna plena al decorat celestial del fons que ni es belluga durant tota la funció, potser perquè està congelada de saber que ara els terrícoles no només es conformen a trepitjar-la sinó que la bombardegen i tot per si té aigua amagada com si fos petroli. I hi ha un rellotge per a miops a la paret que marca les deu de la nit i que tampoc corre fins que un dels personatges el posa a les dotze i, després, després, sí, les manetes fan una cursa automàtica fins a la matinada. I hi ha una taula parada perquè és Nit de Reis i una festa a punt amb regals, per complir amb el ritual de la trobada que cada any des que eren joves fa el grup d'amics en una casa vora el mar d'un d'ells.
- Hi és tot això i més en aquesta obra. I no es pot negar que el plantejament promet perquè sabem que quan sis amics que s'han fet grans es troben, és perquè acabin sortint tots els drapets al sol —el cinema francès en va ple d'aquestes trobades tràgiques— i el més probable és que la festa s'acabi com el rosari de l'aurora.
- La cosa va, doncs, més o menys, per aquí. Encara que ni el rosari ni l'aurora siguin gaire evidents des del principi. Perquè un dels llasts que arrossega el muntatge és la seva estructura quan destina una entrada de quasi mitja hora a presentar cadascun dels personatges a través de petits monòlegs o a petites escenes sobre les seves dèries i la seva manera d'actuar. I aquesta estructura, que es va repetint durant tota la trama amb alguns fugaços monòlegs més o algun apartat de complicitat amb els espectadors, dificulta que l'acció es desenvolupi per ella mateixa.
- Està bé que els dos autors (Iborra i Albert) es vulguin assegurar que els espectadors entenguin bé quin és el perfil de cadascun dels sis personatges: un madur que viu de renda, una addicta a les medecines i les drogues que vol ser mare abans que se li faci tard, una periodista de televisió de programes escombraria, un cuiner gay declarat, una mena de gigoló cobejat per més d'una i una assenyada noia capaç de dominar la borratxera en què cauen tots els altres i ser una mena de marassa de tots fins que, sabates fora i cabell esborrifat, trenca ràdicalment amb la seva actitud.
- Tot això, deia, està molt bé. Però potser hauria estat molt millor que la manera de fer i de pensar, la psicologia de cada personatge, es descobrís a partir de les pròpies actuacions de cadascun d'ells i de la relació que estableixen els uns amb els altres.
- Aquest llast estructural fa que durant una hora i tres quarts, l'obra avanci sense saber ben bé on vol arribar i que no es desencalli fins gairebé l'última mitja hora, quan les tensions han pujat de nivell, les discussions esclaten al voltant de la taula i cadascú perd l'oremus a la seva manera. L'adrenalina de l'interès no s'enfila fins aleshores.
- De comèdia total és l'escena en què els sis personatges, un darrere de l'altre, pretenen suïcidar-se llançant-se a la marea que ha pujat i els ha deixat aïllats a la casa. I enmig d'una interpretació molt coral on és difícil que un personatge adquireixi un relleu més important que un altre, cal destacar el paper de Lola, amb l'actriu Elisa Matilla, que manté una vis còmico-tràgica tintada de desesperació durant tota la funció i que acaba emportant-se el gat a l'aigua. També al costat oposat, Ana Pascual, que fa de Victoria, destaca per la seva contenció de seriositat enmig del desori que l'envolta. I l'actor Jordi Rebellón, en el paper de Ramón, propietari de la casa i amfitrió de la festa, encara confiat en la innocència que la màgia dels reis mags, en la nit de la il·lusió perduda, pugui posar remei a la distància cada vegada més gran que ha anat separant els sis amics de joventut.
- «Cosmética del enemigo». Adaptació teatral de la novel·la 'Cosmétique de l'ennemi', d'Amélie Nothomb. Traducció de Sergi Pàmies. Adaptació teatral de José Luis Sáiz. Intèrprets: José Pedro Carrión i Jesús Castejón. Escenografia i il·luminació: Baltasar Patiño. Creació audiovisual: Álvaro Luna. Composició musical: Antonio Rodríguez. Banda sonora: Carlos Peris. Vestuari: Maria Luisa Engel. Direcció: José Luis Sáiz. Teatre Borràs, Barcelona, 17 setembre 2009.
- Jerôme August i Textor Textel són dos personatges antagònics que coincideixen en una sala d'espera d'un aeroport. Jerôme és un senyor de cap a peus que mata el temps llegint un llibre, després de rebre l'avís de retard de la companyia. Textor irromp a la sala disposat a donar-li la tabarra, però Jerôme el rebutja, se'l treu del damunt com pot, no li fa cas, en principi, fins que la conversa de Textor, en principi gairebé un monòleg amb breus rèpliques de Jerôme, fa un tomb inesperat. Però això no passarà fins a la segona part de l'obra.
- Per crear una atmosfera de realisme ambiental, la companyia ha fet que pugin a l'escenari una sèrie d'espectadors que contemplen des d'allà mateix els estires-i-arronses dels dos protagonistes. Figurants sense paraules i sense acció, són testimonis de primera mà de la batalla dialèctica que s'estableix entre Textor i Jerôme, molt dinàmic el primer (Jesús Castejón) i més emfàtic el segon (José Pedro Carrión).
- L'autora Amélie Nothomb (Kobe, Japó, 1967) és una escriptora belga —el seu pare era ambaixador— de llengua francesa que escriu més del que publica, però tot i així s'ha imposat de posar a disposició dels seus lectors un llibre cada any.
- Hi ha en l'escriptura de l'autora un alè de misteri que es tradueix en l'adaptació teatral que s'ha fet d'aquesta novel·la. I la intriga es va construint lentament, al revés del que seria lògic, que s'anés desvelant.
- Aquesta mena de deconstrucció fa que l'espectador acabi entrant en la ment de l'escriptora, sempre basculant entre turbulències i un cert lirisme, i que doni a Textor el paper que li correspon, una mena de veu de la consciència que es plantifica davant de Jerôme per retreure-li un passat fosc que té com a protagonista la seva dona, assassinada brutalment anys enrere.
- Vet aquí la justificació del títol perquè el que fan els dos personatges en una hora i mitja és gratar en l'interior de cadascun d'ells —ni que acabin sent un mateix— i, a cops de mètode cosmètic, treure'n el costat bo i el costat més cruel, aquell que vegeta, perdut en la memòria, i que no esclata fins que algú o alguna situació —una espera llarga en un aeroport, per exemple— encén la metxa i l'escup com una flamarada.
- «Cancun», de Jordi Galceran. Intèrprets: Lluïsa Castell, Ferran Rañé, Lluïsa Mallol i Toni Sevilla. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ignasi Morros. So: Pepe Bel. Banda sonora original de Lluís Vidal. Direcció de Josep Maria Mestres. Barcelona, Teatre Borràs, 22 novembre 2008.
- 'Cancun' és una comèdia amb sorpresa, però també amb desconcert. ¿Què passa de debò al bungalou de fusta que ha ocupat l'escenari del Teatre Borràs? ¿Es tracta d'un somni? ¿Es tracta de les conseqüències d'una nit pitof? ¿Es tracta d'una al·legoria del gènere de la ciència-ficció? ¿Es tracta d'una apologia de les orgies sexuals en clau d'imaginació? ¿O, vistes les reaccions dels espectadors de 'Cancun' es tracta d'una comèdia de fi de llicenciatura de la guàrdia urbana amb xiulet inclòs?
- A hores d'ara, tothom sap de què va 'Cancun'. Perquè poques vegades s'ha estrenat una obra de teatre d'un autor català que diu, com qui no passa res, que acaba de vendre els drets d'un dels èxits més espectaculars dels últims temps, 'El mètode Grönholm' —que diuen que vol tornar a l'escena catalana una vegada més— a un productor de Broadway. ¿No volien un Nobel? Avui en dia, el Nobel també és això: una exportació al rovell més comercial del teatre del món.
- Doncs, bé, a 'Cancun', que és el que ara compta, hi ha dues parelles —dos matrimonis—, amigues de tota la vida, en edat ja madura, que celebren els vint-i-cinc anys de casats i que fan un viatge al paradís de la disbauxa. Allà, a Barcelona, ha quedat la feina, els fills ja grans, el passat. Aquí, a Cancun, hi ha la despullada de l'ànima —i d'alguna cosa més—, l'esclat d'una petita mentida guardada un quart de segle que només el xampany fa desbravar. La broma confosa amb la seriositat. El joc de parelles volgut i dolgut. Diguem que campa el "visca la Pepa!" —perquè els personatges són d'arrel de la terra-— i que la gresca està servida.
- Els diàlegs i l'acció de l'obra —una hora i mitja d'una tirada— estan mesurats. Lingüísticament, hi ha petites llicències per fer-los més quotidians que, de fet, no caldria que hi fossin perquè el conjunt és d'un estàndard correcte. El primer acte, que planteja la situació dóna a conèixer les circumstàncies de les dues parelles. El segon acte requereix que els espectadors facin un canvi de xip i s'interroguin —com s'interroguen— sobre què és el que està passant realment. I el tercer acte, el desenllaç, fa l'efecte que vulgui deixar les coses al seu lloc amb un epíleg, que diria que és una mica forçat, com si no s'hagués acabat de trobar la llum d'una sortida esclatant al final del túnel de l'embolic.
- Per això, fa l'efecte que 'Cancun' es mantingui més per la seva acció i per la seva interpretació coral, que no pas pel que es pretén que se n'extregui al final de l'obra. Bé, sí. Ja s'entén. Tohom somnia ser una altra cosa del que realment és. Tothom desitja en somnis fer allò que despert no gosaria fer mai. Tothom aspira a la felicitat. Tothom passa comptes del seu passat. Tothom té temptacions, ni que sigui posant-hi com a objectiu la dona més amiga i l'amic més amic. I els personatges de 'Cancun', que són humans com tothom, també.
- El director Josep Maria Mestres es mou en un terreny que, com tantes vegades hem constatat, li és propici. La comèdia té unes claus que no sempre es poden alterar més del compte. I ell les domina sense que es tingui la sensació que la cosa s'escapa de les mans. En conjunt, doncs, el muntatge és agradable, elegant escenogràficament, gens carregós, amb una suau banda sonora que endolceix l'ambient quan convé i una il·luminació reposada. I la direcció dels dos actors i les dues actrius tél'avantatge que no permet que cadascun d'ells faci "el seu paper" sinó que fan el paper nou que els personatges de 'Cancun' els exigeix.
- Així, doncs, Lluïsa Castell —no té res a veure amb la seva espectacular actuació de 'Què va passar quan Nora va deixar el seu home' i fa una Remei que passa de la ingenuïtat a la perversitat i de la perversitat a la sensatesa amb uns canvis de registre prou matisats.
- D'altra banda, Lluïsa Mallol —una actriu de recorregut més dramàtic— obté aquí una saludable interpretació de comèdia que reforça amb una excel·lent dicció i un perfilat retrat del seu personatge, Laura, en un creïble i eficaç joc de canvi fictici de parella.
- Per part dels marits, Ferran Rañé (Vicenç) és el que es mou més en un paper de bon jan que l'obra li demana i que té fugaços moments de clown —¿ressaca del seu brillant Charlie Rivel?—, a banda de crear, com deia, un dels esclats de l'auditori quan revela que és "urbano" —un element a explotar en un futur—.
- I Toni Sevilla (Pau) es mou entre el paper del marit vividor de pretensions faldilleres i el marit que acaba fora de joc per la reacció que té de la seva dona (¿la pròpia? ¿la fictícia?) en una escena que aixeca els ooohhhs! més espontanis de la platea i que més val que els espectadors —les espectadores, vaja— comprovin pel seu compte.
- 'Cancun' és una comèdia en la trama de la qual els espectadors van entrant progressivament fins que s'adonen de què va realment la cosa. Quan ho tenen apamat, accepten el joc i les rialles s'afegeixen a la banda sonora. Les rialles de debò —i no pas les enllaunades de les sèries televisives— són, en una comèdia teatral, allò que els aplaudiments retinguts amb tensió són al final d'una obra dramàtica. I 'Cancun' té el do de fer que compti amb la complicitat dels espectadors. Només al final, potser algú es farà la pregunta clau: "¿Així, aquesta és una obra del Galceran...?" I potser el mateix algú s'autorespondrà: "Ves, qui ho havia de dir...!" I és que, ni que tots els camins portin a Roma, no només amb "mètode" s'arriba a Broadway.
- «Un dia. Mirall trencat», de Mercè Rodoreda. Versió teatral de Manuel Molins i Ricard Salvat. Intèrprets: Rosa Novell, Enric Majó, Rosa Vila, Anna Sahun, Daniela Feixas, Ivan Benet, Albert Alemany, Araceli Bruch, Ester Bové, Teresa Sánchez, Eugeni Roig, Alma Alonso, Miquel Agell, Manel Bartomeus, Joan Carles Suau, Babeth Ripoll, David Segú, Carlos Aguilar, Martí Malla / Martí Atance, Georgina Avellaneda / Sofia Jiménez, Guillermo Creuheras / Christian Par Wolder. Coreografia: Marta Carrasco. Escenogradia: Jon Berrondo. Vestuari: Nina Pawlowsky. Música: Bàrbara Granados. Il·luminació: Maria Domènech. So: Pepe Bel. Vídeo: Agustí Villaronga. Direcció: Ricard Salvat. Barcelona, Teatre Borràs, 18 setembre 2008.
- Novel·la, sèrie de televisió, projecte de pel·lícula... 'Mirall trencat' sempre ha estat considerada l'obra cabdal de Mercè Rodoreda i la que té més valors per ser adaptada a un altre registre. La sèrie televisiva que se'n va fer va deixar en l'imaginari col·lectiu el record de fisonomies i d'ambients que, com passa amb 'La plaça del Diamant', són difícils d'esborrar. L'atreviment, doncs, de Ricard Salvat, per posar en escena aquesta nova adaptació, té, d'entrada, dos obstacles a superar: el text literari i les imatges de la sèrie.
- Però l'espectador potencial d'una obra com aquesta ja sap que cada registre és un món i que precisament les adaptacions tenen l'avantatge de representar una mirada personal del seu director a partir de com ha interpretat o com ha vist el text original.
- En aquest cas, Ricard Salvat és més fidel a la novel·la que no pas ho va ser la sèrie televisiva. Aquella, subjecte a les concessions del mitjà, va jugar més amb la potència de les imatges que no pas amb el discurs i, per no ferir susceptibilitats, fins i tot va obviar el final negre marcat per Mercè Rodoreda, en què la rata acaba sent la veu de la narració.
- Ricard Salvat no ha escatimat aquest aspecte, que forma part del fons psicològic de l'obra, ni tampoc s'ha autocensurat a l'hora de dotar alguns dels personatges de la picaresca pròpia dels diàlegs en el sector de les minyones i de les escenes amb Lady Godiva. A més, ha penetrat en l'univers rodoredià i ha mostrat a l'espectador la nuesa literal d'alguns d'aquests personatges, de la mateixa manera que no ha escurçat la mirada de la mort, amb la plàtera de calaveres, o els cadafals de la vetlla.
- És precisament la mort, a banda del pas del temps, de l'amor i de les passions humanes, allò que marquen els eixos principals del muntatge del director que ha creat un joc d'anar i venir en el temps de la novel·la convertint els personatges a vegades en espectres i a vegades en ànimes plenes de vida.
- Hi ha, doncs, un notable contrast entre les escenes interiors, les que es mouen al voltant i a l'interior de la casa i la mestressa Valldaura, i les escenes exteriors: la llotja del Liceu, el camerino de la cabaretera, espais escènics aquests que, com a diorames gegants, Salvat ha co·locat en els laterals de l'escenari. Al mig, la gran reixa i la portalada que dóna pas a la finca, la cuina, la cambra de Sofia, la cambra de Teresa Valldaura, el jardí, la boira txekhoviana i els esquelets dels arbres, l'atmosfera sempre enrarida, les escenes dels petits, el Ramon, el Jaume, la Maria —un altre risc que el muntatge supera notablement— i la reunió d'una sèrie d'intèrprets de primera fila que fa la impressió que s'hi han posat perquè s'hi han volgut posar, còmplices de la mateixa vocació del director de donar veu a un dels noms més unàniment admesos dins de les lletres catalanes.
- 'Un dia. Mirall trencat' intenta fusionar una obra de teatre, 'Un dia', de l'autora —que Calixt Bieito ja va portar a escena el 1993 dins d'un Festival Grec—, amb la novel·la 'Mirall trencat', que parteix precisament d'aquella versió breu dramàtica. Ho intenta i ho aconsegueix en l'estructura, però de seguida guanya pes la novel·la i, per als que coneixen els intríngulis, el muntatge es converteix en una delicada i sensible mirada a través del text.
- La gran majoria dels intèrprets salven els seus papers, tenint en compte que s'enfronten a un material no precisament teatral. Hi ha algunes flaqueses en la part dels homes, excepció feta d'Enric Majó, convertit a la primera part en el notari Riera que deixa que sigui Teresa Valldaura (Rosa Novell) la que faci la feina, i a la segona part, en un envellit notari que manté un tu a tu amb la protagonista, sense pèls a la llengua, i en una de les escenes de parella més aconseguides de l'obra.
- Potser perquè també en la novel·la són els homes els que surten més malparats, els més titelles i als qui Mercè Rodoreda clava la puntilla, la flaquesa masculina a la qual al·ludia abans s'ha contagiat a l'escenari. En canvi, potser perquè les dones sobresurten en la novel·la, també aquí són les que fan créixer més el muntatge, sense desnivells entre classes socials, cadascuna en el seu rol, amb una menció especial i destacada de Rosa Vila en el paper d'Armanda.
- Anna Sahun i Rosa Novell comparteixen el personatge protagonista d'una Teresa Valldaura de jove i de gran. En canvi, Alma Alonso es desdobla en els personatges de la corista Lady Godiva i la seva filla Maria, un dels personatges de ficció de Rodoreda que, sense que sembla que hi sigui, arrossega més força des del seu silenci, la seva abséncia, el seu origen amagat i el final tràgic.
- Per això, Maria és també l'ombra que passa, el vent suau, el frec fantasmal, l'ànima de la llosa clavada a terra del jardí. Finalment, Daniela Feixas es queda amb Sofia, una Sofia cruel, freda, plena de rancúnia, insensible, que contrasta amb Armanda, i amb l'amor que té per les petites coses, pels petits detalls, per cada racó de la casa, pels rosers ja morts. Armanda és la minyona de tota la vida, l'amant secreta, la veu de la memòria. L'única capaç de refer el trencaclosques dels trossos de mirall trencat.
- 'Un dia. Mirall trencat' és un espectacle per a incondicionals de l'obra literària de Mercè Rodoreda, però també per a aquells que només n'han sentit a parlar d'oïdes. Ricard Salvat els ha creat un retaule de personatges i una auca de fets que són una porta que s'obre de bat a bat cap a la lectura de la novel·la, que és la que els descobrirà posteriorment la força interna de cadascun d'ells a través de les paraules de l'autora.
- «Ex», de Muriel Robin i Pierre Palmade. Versió catalana d'Abel Folk sobre l'original 'Ils se sons aimés'. Intèrprets: Àngels Gonyalons i Abel Folk. Cançó original: Cece Giannotti i Francesc Chaparro. Escenografia i vestuari de Montse Amenós. Il.luminació d'Ignasi Morros. So i muntatge musical de Jordi Bonet. Coreografia de Paca Portillo. Perruqueria de Toni Santos. Assessorament màgic del Mag Lari. Direcció d'Abel Folk. Producció de La Projectora. Barcelona, Teatre Borràs, 20 febrer 2008.
- Qualsevol ciutat que es considera capital teatral té una oferta variada que és una crida per a una diversitat de públics. I qualsevol ciutat que es considera capital teatral té en cartellera algun espectacle dels que semblen fets a mida per als intèrprets que els protagonitzen.
- A París, fa sis anys, va ser la parella formada per Michèle Laroque i Pierre Palmade la que va estrenar 'Ils se sons aimés', una obra d'èxit popular, de coautoria de Pierre Palmade i Muriel Robin, que en va ser també la directora.
- A Barcelona, l'actor i director Abel Folk n'ha fet una versió catalana, no només de llengua sinó de contingut, adaptada en alguns moments a les referències pròpies i que acaba semblant un text d'autoria coetània i no francesa. L'ha titulada 'Ex', un prefix que cada vegada més, per les circumstàncies socials, ha ocupat el caràcter de substantiu.
- El fet de veure treballar junts dos intèrprets amb una sòlida trajectòria com són Abel Folk i Àngels Gonyalons —una actriu singular que últimament sembla que sigui més a fora que aquí— és un dels atractius d'un muntatge d'estructura molt original que contrasta amb el contingut que pot semblar no tan original com és el cas de la separació d'una parella.
- No cal esperar, doncs, de l'hora i mitja de l'espectacle, una gran tesi sobre el divorci, ni tampoc un melodrama, ni molt menys una teoria ideològica, sinó tot el contrari: una volguda senzillesa i un gir del conflicte cap al costat de l'humor suau, naturalista, impulsat pel problema de fons, que dóna com a resultat un humor gairebé real i que connecta amb l'escepticisme local.
- És aquesta mirada des de fora cap endins que fa que 'Ex' sigui una proposta que supera el que es podria considerar simple entreteniment. A banda de l'excel.lent mà a mà dels dos protagonistes, que destil.len un minimalisme només possible des del bon ofici, Àngels Gonyalons i Abel Folk compten amb alguns recursos inspirats en l'espectacle de màgia —alguna cosa hi ha fet el Mag Lari entre bambolines—, que comença en l'actuació de la parella sempre davant d'un espai de cub quadrat, movible i intercanviable en diferents ambients, i que té picades d'ullet com la d'un pal de fregar que es plega "màgicament" dins d'una maleta, copes que apareixen, plof!, a la barra de bar o l'arribada final de la parella al Paradís —no cal desvelar-ne ara la causa— embolcallats d'una espessa nuvolada blanca que es desplaça suaument fins a la platea i desapareix per l'entrada del teatre.
- 'Ex' està fet de petites peces, separades a tall de parèntesi per una banda sonora musical adequada a cada moment escènic. I també s'ajuda del recurs d'una sèrie de personatges absents —els pares d'ella, el barman, una nova companya d'ella, un nou company d'ell, el Senyor del Paradís o la dona de fer feines, un dels personatges absents més clau en tot el joc d'embolic que es crea al voltant del període de la postseparació—. És precisament en els diàlegs que els dos protagonistes mantenen amb aquests personatges absents quan s'estableixen algunes de les preguntes i respostes que serveixen de guia als espectadors per seguir el fil de la trama.
- L'estructura teatral és una troballa que combina a la perfecció un espectacle que tothom pot anar a veure sense por de perdre-s'hi ni de trobar-s'hi incòmode. Comèdia de portes i finestres sense portes ni finestres, vaja. Ben al contrari, Àngels Gonyalons i Abel Folk eleven el nivell escènic del que en segons quines mans podria acabar sent una comèdia mal resolta.
- Àngels Gonyalons, tan coneguda aquí per la seva trajectòria musical, no pot decebre els seus seguidors, que són molts. Per això, el muntatge no deixa de banda la part musical de l'espectacle. Primer, una interpretació a mitja veu, que sembla més aviat una aproximació a voler cantar a duo i a través del mòbil entre la parella quan ja és exparella. I, finalment, amb una escena esclatant, gairebé de music-hall, que es converteix en la perla de tot el muntatge amb una interpretació de cant i ball que descobreixen una faceta poc explotada per Abel Folk i que retornen a casa l'Àngels Gonyalons amb l'energia escènica de sempre.
- A segons quina ciutat de segons quin país sense complexos, d'aquesta mena de teatre, en diuen teatre de "bulevard". Doncs 'Ex' és un espectacle de teatre de "bulevard", però de factura molt digna, per a totes les edats, que té l'escassa virtut del divertiment elegant i intel.ligent. 'Ex' és un d'aquells espectacles que es mereix una bona tirada de lluentons a les cartelleres de la façana del teatre on es representa i també una llarga estada amb neons a la cartellera d'una ciutat que té aspiracions de ser capital teatral de primer ordre.
- «Carta a una desconeguda», de Stefan Zweig. Versió de Manuel Enrique Orjuela. Traducció de Carme Gala. Intèrprets: Josep M. Domènech, Marta Marco, Ivana Miño, Carlota Olcina, Jordi Puig 'Kai' i Emma Vilarasau. Escenografia de José Ibarrola. Vestuari de Gabriela Salaverri. Il.luminació de Xabier Lozano. Veu de Laura López. Arranjaments musicals d'Iñaki Salvador. Coproducció de Tanttaka Teatroa, Centre Arts Escèniques Reus (CAER) i El Pianista. Direcció de Fernando Bernués. Barcelona, Teatre Borràs, 4 octubre 2007.
- Deia Stefan Zweig (Viena 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) que la literatura no ha de reflectir la vida real sinó que l'ha d'exaltar. La seva obra literària és una fidel representant d'aquesta afirmació. Fill d'un adinerat industrial israelià, Zweig va poder tenir una formació intel.lectual que el va portar a conèixer molts autors moderns de l'època.
- La Segona Guerra Mundial i el seu origen jueu van trasbalsar la seva carrera que, un cop al Brasil, i després de deixar una nota manuscrita on manifestava la seva voluntat de treure's la vida, així ho va fer després de prendre's una sobredosi de medicaments.
- Zweig, en plena Segona Guerra Mundial, va profetitzar, en el seu breu testament, que Europa s'estava desfent. A l'any 1942, en plena Segona Guerra Mundial, probablement no preveia com acabaria el nazisme imperant ni tampoc es podia imaginar que els aliats donarien el cop de gràcia després de la demostració de força dels EUA amb el llençament de la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki.
- Algunes de les seves obres sembla que lluitin contra la mateixa profecia que va deixar escrita. Zweig escorcolla en l'interior de l'ànima humana i, a través de diàlegs o monòlegs transparents en boca dels seus personatges, fa arribar allò que els éssers de ficció viuen i allò que pensen, als lectors o, en aquest cas, als espectadors.
- La posada en escena de 'Carta a una desconeguda', al Teatre Borràs, té l'avantatge que és una de les obres que compta amb la publicació literària, a Quaderns Crema, com la resta de totes les traduccions que se n'han fet al català. Això permet que part dels espectadors no tinguin només la referència cinematogràfica sinó que en tinguin també la completa referència textual.
I la direcció ha optat per deixar que la paraula de Stefan Zweig flueixi de la mà de la protagonista, una dona que ha mantingut en secret tota la vida el seu amor per un escriptor, des de la seva adolescència, de qui era veïna, i amb qui ha mantingut fins i tot una relació única que li va donar un fill. És, però, temps després, en la la mort per malaltia de la criatura, que la dona s'atreveix a escriure una carta a l'home explicant cadascun dels moments que ha viscut amb ell sense viure-hi.
- Podria haver optat per deixar que una sola actriu s'enfrontés al monòleg, però Fernando Bernués, el director, ha multiplicat la protagonista per quatre i les ha representades en diferents moments de la seva vida. L'adolescent, que interpreta Carlota Olcina; la noia de divuit anys que es deixa seduir, amb IvanaMiño; la dona feta que ha de recórrer a la Casa de Misericòrdia per tenir la criatura en un ambient que no és el seu, amb Marta Marco; i la dona disposada a no amagar més temps el seu secret després de la mort del fill, interpretada per Emma Vilarasau.
- Això fa que es mantingui un contrast entre el to de cadascuna de les intervencions i que es pugui matisar molt més, segons el moment viscut de la dona en cada etapa. Les aparicions, totes de blanc, com ànimes en pena, contrasten amb el color de la principal protagonista, que sempre és en escena, com el receptor de la carta i el seu majordom, un perquè és qui sempre havia reconegut la dona, i l'altre perquè, després d'una breu entrada que repetirà a la sortida, acompanya amb expressions cadascuna de les línies o paràgrafs que llegeix.
- El muntatge transcorre en el que és l'estança de l'escriptor ignorant que ha estat pare i que ha estat idolatrat per la seva desconeguda. Un rerefons de marcs de quadres d'època permet, amb la il.luminació, crear diferents ambients, segons el que requereix cada moment del monòleg. Un ram de roses blanques, que cada any arriba misteriosament a casa de l'home, presideix l'estança damunt de la taula-escriptori. El mobiliari clàssic fa la resta i facilita que les quatre intèrprets combinin les seves aparicions sense que se sentin desprotegides enmig de l'escena.
- Malgrat que la boca del Teatre Borràs no sempre dóna bon resultat d'audició, el conjunt aconsegueix en aquest cas que el text de Stefan Zweig arribi íntegrament nítid als espectadors i que aquests, a la vegada, mantinguin una atenció creixent a manera que el monòleg els va arrossegant dins de la història d'una dona que, a pesar que viu en el segle passat, troba més d'una representant avui mateix —a 'Els matins de Catalunya Ràdio', a l'hora teatral de Toni Moreno, el conductor Antoni Bassas ha fet la prova i el telèfon no ha parat amb històries increïbles.
- No és en va que Stefan Zweig va ser un avançat a les tesis de Freud. I Freud, si alguna cosa de bo té, és que captiva amb la seva teoria ni que a vegades la recargoli fins a extrems gairebé impossibles. Però, només cal tornar a Zweig i la seva afirmació: la literatura —el teatre— no reflecteix la vida real, sinó que l'exalta. I això és el que fan els intèrprets de 'Carta a una desconeguda' sense que adverteixin que qualsevol semblança amb la realitat és simplement una coincidència.
- «Èric i l'Exèrcit del Fènix», de Víctor Alexandre. Basada en el llibre homònim d'Èric Bertran. Intèrprets: Marcel Borràs, Rosa Andreu, Manel Barceló, Montse Pérez, Santi Ibáñez, Albert Roca, Jaume Ulled i Carol Muakuku. Escenografia: Jon Berrondo. Il.luminació: Carles Lucena. Vestuari: Mireia Benet. Vídeo: Iker Gómez. Web: Xavier Martín. Caracterització: Montserrat Tolosa. Direcció: Pere Planella. Barcelona, Teatre Borràs, 22 abril 2007.
- La història encara és fresca. Als supermercats Dia no estaven precisament al dia. I ignorant la normativa sobre l'etiquetatge i la promoció en català, van confondre fa tres anys un correu electrònic d'un noi de catorze anys demanant la seva normalització amb una amenaça que des dels organismes espanyols es va considerar terrorista.
- L'obra de teatre, després del llibre que ja va escriure el mateix protagonista, un documental i la informació dels mitjans de comunicació i de diversos programes magazine són presents en cadascun dels espectadors que no sap, abans de començar, si es disposa a veure una tragicomèdia o un testimoni documental.
- Doncs, de tot una mica hi ha en el muntatge que ha dirigit Pere Planella. Ús de la nova tecnologia, internet, còmic, i imatges virtuals en una pantalla que fa, en realitat, el paper més real perquè hi apareix Èric Bertran —l'autèntic— que, en alguns moments, assessora o adverteix el seu doble —el personatge de ficció a l'escenari— del que li pot passar.
- Els autors del guió garanteixen que tot el que mostra l'espectacle és un fidel reflex del que va passar a la realitat. I com passa quan es descobreixen les circumstàncies i les interioritats d'una injustícia, un es pregunta en quines mans carregades d'inutilitat té deixades tot un estat democràtic com l'Espanya del segle XXI qüestions tan sensibles i delicades com la formació d'un adolescent o la seva frustració.
- Afortunadament, a la vida real, sembla que, un cop arxivada la causa oberta contra Èric Bertran, el protagonista ha superat el mal tràngol —amb el suport de la família— i això es fa evident en allò que continua expressant actualment en la seva pàgina web, d'una coherència extraordinària i d'un idealisme i una il.lusió per canviar el món, almenys el seu petit món més pròxim, com és propi de l'adolescència.
- L'obra teatral té moments que posa la carn de gallina. Però el to de tragicomèdia fa que els espectadors no puguin reprimir el somriure o el riure a ple pulmó, sobretot en les escenes dels agents que irrompen a casa dels Bertran la primera nit, al setge polícíac amb una trentena d'unitats envoltant la casa, a les sessions amb la declaració a la comissaria, les declaracions a l'Audiència Nacional, les quatre hores amb la fiscal i les dues hores amb la psicòloga, personatge castís per la qual van haver de passar, a més, pares i germà de la víctima per comprovar com estaven del terrat.
- Un pensa què hauria pogut passar si el cas d'Èric Bertran s'hagués donat en un adolescent sense el suport familiar o fins i tot, si l'hagués tingut, sense que haguessin compartit els seus ideals. I aquí és on prenen sentit les denúncies presentades ara a les instàncies internacionals perquè decretin si l'Estat espanyol va incomplir alguna normativa bàsica dels drets humans.
- Al marge de la càrrega política i ideològica que té l'obra —un llast que Pere Planella ha sortejat tan bé com a sabut— el resultat estrictament escènic s'escapa del resultat estàndard d'aquest moment. No es pot analitzar igualment 'Èric i l'Exèrcit del Fènix' com s'analitzaria una posada en escena de qualsevol autor, clàssic o contemporani de les obres que hi ha en cartellera. Els intèrprets es deuen a la bíblia del guió dels fets. I la frescor del poc temps transcorregut fa que no es pugui forçar ni el to èpic ni el to grotesc ni la caricatura.
- Vull dir amb això, que els espectadors del muntatge han d'estar disposats a aportar la seva voluntat de solidaritat, de comprensió, de ràbia continguda, de denúncia, d'alerta social i de defensa dels drets propis com a eixos principals. Qui no hi estigui disposat, no cal que s'exposi a una al.lèrgia d'urticària pel que hi senti. I si ho fa, pitjor per ell.
- La moralitat del muntatge va més enllà de l'anècdota dels fets. En aquest país, els que s'han fet adults durant un quart de segle de recuperació i reconstrucció de les llibertats, han tingut i tenen una gran responsabilitat sobre els que vénen darrere. No es pot vendre el que no és. I no es pot enganyar fent creure a la societat actual que vivim en el millor dels mons i que som a la vegada sobirans i mesells. I com a recurs final, no es pot predicar que només serem si volem, i serem i serem només si volem, en una retòrica política que ja no escolta ningú.
- És a dir, no es pot fer creure que es té una llei de normalització lingüística i que la compleix tothom i, a la vegada, quan un adolescent que s'ho ha escoltat i s'ho ha cregut durant el seu procés de formació s'adona que una empresa pública no ho fa i li ho reclama, descobreix que li són negats els mínims drets i s'exposa a ser tractat de terrorista. 'Èric i l'Exèrcit del Fènix' alerta d'això. I com que la ingenuïtat no s'acaba de perdre mai, qui diu un adolescent, diu un adult. Perquè si algun defecte tenim és que no escarmentem mai i sovint prenem per amics aquells que ens donen peixet a la mà i, a la vegada, ens claven l'ham a l'esquena.
- «Pels Pèls» («Shear Madness»), de Paul Portner. Versió i adaptació de Guillem-Jordi Graells. Intèrprets: Àlex Casanovas, Mercè Comes, Eduard Farelo, Enric Majó, Pep Planas i Beth Rodergas. Escenografia i vestuari de Montse Amenós. Il.luminació d'albert Faura. Caracterització de Toni Santos. So de Jordi Bonet. Amb la col.laboració en off de Xavier Graset. Direcció d'Abel Folk. Barcelona, Teatre Borràs, 25 novembre 2006.
- Milions d'espectadors nord-americans d'ara i de fa un quart de segle —tants milions com tota una Catalunya rica i plena— han fet de 'Pels Pèls' un d'aquells bestsellers de consum semblants a la Coca-cola. Aquí, fa vint anys, l'espectacle ja va posar els pèls eriçats a una bona colla de gent que va experimentar la participació en directe en un teatre —aleshores el Victòria—, gairebé com el que anys després seria i és el pa de cada dia en un plató de televisió. Per això, poc o molt inspirat en 'Pels Pèls', la televisió va intentar posar en antena una sèrie a la catalana sota el títol de 'Qui?' que va fer el seu petit forat en el guionatge i la producció pròpia tot i que no va tenir continuïtat.
- Ara, Abel Folk i el que gairebé es podria anomenar la seva companyia reposen 'Pels Pèls' amb els retocs i l'adaptació als temps que corrren. Les referències, doncs, com mana el guió, són d'avui mateix. Tant d'àvui mateix que, per fer-ho més real, els butlletins de notícies de la ràdio que s'escolten són les del dia i la veu del periodista Xavier Graset hi posa identificació a més de ser la que anuncia que hi ha hagut un assassinat —¿un matavelletes, un altre cas de violència de gènere?— a l'Eixample barceloní.
- La perruqueria és més aviat d'estètica fashion. El perruquer (Eduard Farelo) es veu que és un immigrant integrat —a mitges pel que fa a la llengua malgrat vint anys d'inversió econòmica per la normalització— i de tendència homosexual, que no fa res per dissimular estètica i públicament la seva condició. La seva ajudant (la debutant escènica Beth (amb cedé nou sota el braç de promoció inclosa en l'espectacle), és la típica noia amb rastes de coloraines —no trenetes, a l'africana— que s'ha d'admetre que fa de ganxo de l'espectacle per a públic familiar. La clienta (Mercè Comes) és una senyora de la part alta, que tampoc no s'ha reciclat lingüísticament i que està casada amb un tal Sabassona, parent llunyà, doncs —s'ha de suposar—, de qui va construir al seu dia el casalot Sabassona del carrer Canuda i la plaça Villa de Madrid, on ara hi ha l'arquitecte Bohigas fent d'ateneista. El client estranyot (Enric Majó) podria ser, per la figura, un clònic de la imatge ara caducada de l'escriptor Pere Gimferrer, però és un antiquari amb un passat fosc i un posat sospitós. I els dos clients passavolants, que fan de clients falsos al principi de l'espectacle, són, en realitat, el comissari de policia (Àlex Casanovas) i Pep Planas (subinspector), els dos, esclar, del cos dels Mossos d'Esquadra —atenció a l'acudit fàcil de mossos de Tura perquè no sonarà prou bé dient mossos de Saura!—. Espectacle de repartiment coral, amb el públic fins a la bandera del teatre, avis, pares i criatures. Espectacle garantit.
- La característica de 'Pels Pèls' fa que l'espectacle s'adapti sempre a la concurrència. La concessió, doncs, a referències de revista del cor o als fets més populistes de la societat del moment acaben convertint els espectadors en televidents i, com que el món gira i gira i torna sempre al mateix lloc, el teatre té la pinta de plató, fins i tot amb la il.luminació de focus de colors sense compassió sobre l'estesa del respectable.
- Però resulta que 'Pels Pèls', que sembla un espectacle fàcil i reposat per als intèrprets, requereix sobre l'escenari un repartiment amb la mà trencada i els genolls pelats. I aquest repartiment hi és. Excepció feta, és clar, de la cantant Beth, que diria que a manera que avancin les funcions, anirà fent-se més al personatge i fins i tot el dominarà donant a la seva escena final —si el públic la vota i sembla que és i serà així— el to melodramàtic que requereix l'ocasió.
- I ja està. 'Pels Pèls és això i res més que això. L'obra i gràcia dels personatges i els seus intèrprets i el fet criminal de la vella pianista del pis de dalt de la perruqueria. Qui ho diria i qui ho dirà. I, apa, a fer les conjectures que convinguin per penjar el mort a un dels quatre —de fet, dels tres— sospitosos declarats: el perruquer, la seva ajudant i l'antiquari.
- ¿Què ha passat en vint anys? Doncs, que el públic està més bregat a posar cullerada en tot el que calgui. I si cada dia es fan judicis paral.lels a la televisió, buscar un culpable ni que sigui per votació popular al teatre, és bufar i fer ampolles. Però, tal com passa a l'hora de votar polítics, les opinions es divideixen i, cada funció, un dels sospitosos acaba sent l'afortunat, segons la tipologia dels espectadors. I ha passat una altra cosa: que el consum cultural de la societat s'ha infantilitzat i per això 'Pels Pèls' entusiasma els més joves presdolescents que s'emporten la palma aixecant la mà i intentant participar en la juguesca. Això no vol dir que els seus pares, avis o tietes no hi prenguin part, perquè de tot hi ha en la vinya del senyor teatre.
- És aleshores quan l'afortunat o afortunada d'entre els tres sospitosos fa la seva interpretació final amb les motivacions que l'han portat o portada a clavar les tisores a la pianista en qüestió que, segons les investigacions de la policia, ja és ben bé fiambre quan els espectadors arriben al teatre.
- El que no ha canviat en vint anys és la capacitat de sorpresa i d'il.lusió dels espectadors. L'escena falsament improvisada del petó inesperat entre perruquer i policia que provoca el descargolament dels intèrprets a l'escenari —a l'estil Paco Moran i Joan Pera, per entendre'ns— trenca el gel dels espectadors que s'escalfen de valent, conscients que han estat testimonis d'un fet "únic i irrepetible" que no tornarà a veure cap altra grup d'espectadors.
- Només perquè la companyia aconsegueix crear aquesta alè d'il.lusió en una societat, diuen, desil.lusionada i desencatanda i que no creu en la màgia del teatre, val la pena veure 'Pels pèls'. Per això i perquè els intèrprets s'ho mereixen. Perquè, malgrat que no ho sembli, a 'Pels pèls' s'hi sua ben bé la cansalada.
- «Adreça desconeguda», de Kathrine Kressman Taylor. Traducció d'Ernest Riera. Dramatúrgia de Fernando Bernués. Música original de Pello Ramírez i Iñaki Salvador. Intèrprets: Jordi Bosch i Ramon Madaula. Músics: Roger Mas / Txema Riera (piano) i Fanny Silvestre (violoncel). Escenografia: Fernando Bernués i Edi Naudo. Il.luminació: Xavier Lozano. Vestuari: Eli Elizondo. Coproducció de Tanttaka Teatroa i Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER). Direcció de Fernando Bernués. Barcelona, Teatre Borràs, 5 octubre 2006.
- Per moltes versions cinematogràfiques que es facin, per moltes novel.les que s'escriguin, per moltes obres de teatre que es representin, el tema de la creació del moviment nazi i les seves conseqüències no s'esgota mai i sempre troba en totes les generacions d'espectadors el punt d'emoció per allò que expliquen. La força de la temàtica rau precisament en el coneixement de les conseqüències finals del nazisme. I saber-ne el final fa que tot allò que va ocórrer entremig cobri un interès expectant.
- 'Adreça desconeguda' és una d'aqueses històries de ficció que, precisament perquè s'acosten tant a la realitat, es converteixen automàticament en testimoni indirecte dels fets ocorreguts entre les dècades dels trenta i els quaranta del segle passat en una Europa aparentment culta, civilitzada i potser fins i tot feliç.
- En aquest muntatge, dos amics socis d'una galeria d'art, residents als Estats Units, un d'ells d'origen jueu, se separen per motius personals. Un d'ells torna a Alemanya en un moment que el nazisme es comença a coure, entre els anys 1932 i 1934. La correspondència que mantenen aporta no només el balanceig d'una valuosa relació personal sinó uns elements de comprensió històrica, uns altres elements més, a allò que va representar el nazisme.
- I un espectacle que es podria limitar a ser simplement la lectura d'unes cartes entre els dos personatges, es transforma en una obra teatral de fons complex que els dos intèrprets fan viure en la imaginació dels espectadors amb les seves explicacions, les seves pors, els seus dubtes, els seus moments d'eufòria, la seva venjança.
- L'amic resident a Alemanya, acostat cada vegada més al règim de Hitler, fascinat per les seves profecies imperialistes, acaba distanciant-se de l'amic jueu que s'ha quedat resident als Estats Units. Allà, l'alemany va tenir una relació sentimental amb la filla del seu amic sense que acabés consolidant-se. Aquesta vella relació és, dins la trama de l'obra, el que desencadena el drama d''Adreça desconeguda', en el moment que els jueus a Alemanya comencen a ser perseguits pels nazis i quan la filla nord-americana decideix anar a Berlín, imprudentment, com a actriu, per representar una obra de teatre.
- Des d'aleshores se n'ha perdut el rastre. I l'amic jueu dels Estats Units implora al seu vell amic traslladat a Alemanya que intenti ajudar-la. Però el compromís i el risc que això representa passa per damunt de tot. Fins a l'extrem que no només prohibeix al seu amic jueu que li escrigui més perquè el règim de Hitler ha imposat la censura de la correspondència, sinó perquè es nega a ajudar la seva filla quan acudeix a la porta de casa seva, perseguida per una patrulla nazi que acabarà assassinant-la allà mateix.
- És una història crua, una més de l'època nazi, que Jordi Bosch (el jueu resident als Estats Units) i Ramon Madaula (l'alemany resident a Alemanya) broden amb una interpretació emotiva que es va enfilant lentament i pujant de to fins a arribar al desenllaç fatal. ¿És lícita la revenja? ¿Pot una simple manipulació epistolar ensorrar i provocar la mort indirecta del traïdor? ¿Com es transforma d'una manera subtil la víctima en botxí? Tot això es desprèn a 'Adreça desconeguda'.
- Durant tota la representació, una hora i deu minuts com a màxim, una brillant obra de cambra, dos músics acompanyen el diàleg epistolar que mantenen els dos vells amics. Una escenografia d'un vell teatre alemany —amb els faristols dels músics i les cadires buides— fa present en tot moment el contrast entre un poble de cultura musical extrema i una grisor fruit de l'espoliació cultural del nazisme. Un efecte escènic final, un joc de cadires que més val que descobreixi l'espectador, simbolitza el caos que portarà a l'horror de l'holocaust.
- Tot passa molt abans del 1939. És per tant una premonició del que hauria de venir més tard i que va obligar a l'autora que a la dècada dels anys trenta publiqués el relat en una revista nord-americana, primer sota la falsa identitat d'un home i després amb el d'una senzilla mestressa de casa desconeguda. Però en realitat es tractava d'una escriptora avançada al temps, autora també d'una novel.la sobre el mateix tema, que va aconseguir desvetllar la consciència de bona part dels seus lectors amb una profecia sobre el que representaria el nazisme que dissortament es va complir.
- «Mentiders», d'Anthony Neilson. Versió i adaptació de Cristina Ferrer i Abel Folk. Escenografia i vestuari de Montse Amenós. Il.luminació d'Albert Faura. So de Jordi Bonet. Intèrprets: Francesc Albiol, Santi Ibáñez, Enric Majó, Mercè Comes, Anna Azcona, Mireia Portas, Marc Montserrat. Direcció d'Albert Folk. Barcelona, Teatre Borràs, 26 novembre 2005.
- 'Mentiders' és una comèdia ambientada la Nit de Nadal —llenguatge universal—, però que podria succeir en qualsevol altre moment. L'autor Anthony Neilson (Edimburg, 1967), de qui es va veure la temporada passada aquí la seva obra 'El censor', protagonitzada per Sergi Mateu i Marta Marco, al Teatre Villarroel, titllada de provocadora, posa a prova en aquesta altra obra, estrenada el Nadal del 2002 ('The Lying Kind') al Royal Court, la cara amable de la capacitat dramatúrgica de l'autor.
- 'Mentiders' és una comèdia tan típicament anglesa que Anthony Neilson no es pot estar de malmetre un temps preciós en l'arrencada de l'obra, amb una escena, ma a mà, entre dos bobbies a la porta d'una casa on han de trucar el timbre per donar la mala notícia de la mort en accident de trànsit de la filla del matrimoni que hi viu.
- Vet aquí que, un cop oblidada la llargada d'aquesta introducció que, en definitiva, s'ha d'admetre que està al servei del plantejament de tot el que després ha de passar, amb l'interès de perfilar el caràcter de cadascun dels dos policies, la trama enfila un seguit d'embolics dominats per la mentida involuntària que acaben amb la inevitable rendició del públic a caure en un sac de rialles.
- A partir que l'obra canvia d'escenografia, en una brillant posada en escena que juga amb el fantàstic i també la nostàlgia de la nit de Nadal, s'entra a l'interior de la casa —gairebé, per la tècnica, com si es tractés d'un d'aquells llibres desplegables que amaguen una casa de nines a dins—, i aleshores la troca ja no té aturador i el trencaclosques es va muntant peça a peça, en algun moment, amb resolució previsible, i en algun altre, amb sorpresa preparada en safata per l'autor.
- Diu Abel Folk, veterà actor que s'ha llençat a la direcció teatral amb 'Mentiders', que un vuitanta per cent de l'èxit d'un muntatge reposa en el repartiment. Aquest vuitanta per cent, doncs, està garantit. Per tant, el que se li pot retreure al muntatge és ben poc i, a tot estirar, que té vocació de comèdia per a tots els públics, una opció tan lícita com qualsevol altra a la qual només el públic acaba donant la resposta que espera.
- Francesc Albiol i Santi Ibàñez són els dos policies anglesos que, a tall de parella —diguem, "de pista"—, fan també de mestres de cerimònies de l'embolic. Enric Majó i Mercè Comes són el matrimoni, ja gran, que semblen sortits d'una pel.lícula de gènere fantàstic, per la seva caracterització, i que representen una de les passades més agraïdes del muntatge. La tranquil.litat que destil.la Enric Majó amb el seu paper és reconfortant en una comèdia on l'acció no s'atura. I la diversitat de papers de la tocada d'ala que representa Mercè Comes mostra la seva capacitat de canviar de pell tres o quatre vegades en una mateixa representació. Anna Azcona, potent i enèrgica, com és habitual en ella, fa el paper de la dona d'ordre que es troba enfonsada en la seva pròpia rigorositat moral, un dels papers que l'autor tracta amb més descripció, pels contrastos a què es veu sotmesa. Marc Montserrat és el pobre sacerdot de barri que en surt tan malparat com justificat. I Mireia Portas fa el doble paper de Carol, filla a dues bandes, el personatge desllorigador de tot el que passa a 'Mentiders'.
- Algunes portes i alguna finestra, elements obligatoris de la comèdia d'embolics, s'afegeixen a un armari, un bagul, els cascos dels bobbies i el telèfon —passem per alt els lladrucs que formen part de la trama— com a recursos que ajuden a moure la trola que es va fent grossa fins que, tancant el cercle a l'inrevés, l'autor en va desfent els nusos i posant cada cosa al seu lloc.
- La comèdia exigeix una interpretació que millori fins i tot el text. I aquesta és la clau de l'èxit popular que li espera a 'Mentiders'. El repartiment d'aquesta versió catalana aprofita al màxim tot el mínim que li proposa l'autor com a divertimento. Per això, només que 'Mentiders' aconseguís arrencar el vol més de pressa, el resultat, tot i essent-ho prou, seria rodó del tot.
- «Ets aquí?, de Javier Daulte. Traducció de Toni Casares. Intèrprets: Joel Joan (al Teatre Borràs, Marc Martínez) i Clara Segura. Escenografia d'Alicia Leloutre. Il.luminació de Javier Daulte i Chris Donadey. Vestuari de Montse Enguita. Direcció de Javier Daulte. Barcelona, Teatre Romea, 19 gener 2005. Teatre Borràs, 7 setembre 2005.
- Desvelar gaires secrets del muntatge 'Ets aquí?, de Javier Daulte, seria com desvelar els secrets dels trucs d'Anthony Blake. Si fos possible fer un comentari invisible d'Ets aquí?, això és el que realment li correspondria.
- L'enigma, doncs, és la clau que no ha de deixar anar en cap moment l'espectador que vegi aquest muntatge, de només dos intèrprets, però que estan acompanyats d'uns quants personatges més en l'absència.
- L'estructura de l'obra és segurament l'element principal. És clar que, aquesta estructura, sense dos intèrprets disposats a deixar-hi la pell, seria molt difícil de fer-la arribar a bon port. Hi ha doncs, en el muntatge, una conjunció entre l'autor-director que es transmet als intèrprets.
- La sinopsi és breu: una parella canvia de pis, un habitatge rònec. Ell fa espectacles d'il.lusionisme. Ella el vol ajudar. Però els dos personatges, a la vida real, es veuen ofegats per un caos personal que es va desenvolupant, amb l'ajut de l'embolcall de la situació dramàtica.
- La història clàssica de fons, doncs, el conflicte de parella, arriba aquí a través d'un original recurs teatral d'embolics que permet i obliga els dos intèrprets a moure's en diferents registres, des del dramàtic al còmic, des de l'esperpèntic al racional.
- Els personatges invisibles prenen forma en la ment de l'espectador gràcies a un dels trucs del teatre més antic: la capacitat del suggeriment a través de la paraula o el gest. I la situació d'aquests personatges invisibles dóna peu també a un seguit de petits efectes escènics (la porta que s'obre i tanca sola, draps que volen, calaixos que s'obren...) que fan d'un muntatge de dos intèrprets, una mena d'espectacle coral que s'amplia per art i màgia de la imaginació.
- I tot això, sense recórrer a mètodes virtuals ni d'alta tecnologia moderna, sinó partint de l'antic teatre de monstres, de barraca de fira, de casa de la por... sense monstres, sense barraca, sense por, és clar, però amb molt d'humor i amb creació de situacions tenses on la mirada, el silenci i l'actitud diuen més del que dirien les paraules.
- «2 hombres sin destino», de Pepón Montero i Juan Maidagán. Direcció de Pepón Montero. Intèrprets: Manuel Tallafé i Enrique Martínez. Escenografia: José María Hernández. Il.luminació: Jorge Navarro. Producció: Álex de la Iglesia. Barcelona, Teatre Borràs, 15 abril 2005.
- El pis és un corral de porcs. I l'escenografia ho reflecteix al detall. Tanta brutícia necessita una mà experta en efectes especials. Només una escena sorprèn l'auditori després d'un brevíssim fosc i fa aparèixer en un moviment ràpid de parets un ambient aparentment més net.
- Aquesta atmosfera és la que es respira en el muntatge ple de gags i de bon humor que durant una hora i mitja mantenen la parella d'intèrprets de '2 hombres sin destino' en una mena de barreja de germans Marx, de Gros i Prim, de teatre de l'absurd o de referència televisiva de programes d'humor, però amb un avantatge: que el guió és gairebé light, ple de referències aptes per a tota mena d'espectadors i que l'humor que s'hi transpua és respectuós, sense que pugui amoinar ningú.
- Aquest plantejament fa que el llast que podria representar un diàleg ininterromput d'humor absurd de dues hores es converteixi en un fil que estira i estira l'auditori cap a cadascun dels dos personatges que habiten el pis en qüestió: un que té un os a l'esquena i un altre a qui totes li ponen. I que finalment se li facin entranyables els dos per la seva actitud, tant la bonhomiosa d'un com l'activa de l'altre.
- El primer, que fa cinc anys que festeja per correspondència a través d'un chat, no és capaç de donar un cop, mentre veu com el seu company menja al mateix plat i es posa al mateix llit de Grace Kelly. Però també flirteja amb personatges de la història i VIP's de tota mena. I és que, és clar, quan a un el truquen de la NASA per anar-hi a donar un cop de mà, totes les portes se li obren.
- L'acció transcorre dominada per un televisor d'esquena als espectadors on un inacabable 'Ben-Hur' fa soporíferes les estones perdudes, que són totes, dels dos teleespectadors. Veus en off, efectes sonors, alguna peça musical que mostren una altra de les aptituds dels dos actors, i sorpreses a dojo fan curt aquest muntatge teatral que porta Àlex de la Iglesia com a productor. La guspira final: l'arribada del Judici Final. Malgrat tot, ¿qui té pressa per arribar-hi? Però no desvelem el desenllaç. L'absurd de la situació exigeix ser viscut en directe.
- «Happy Hour off Vània». Basada en l'obra 'L'oncle Vània', d'Anthon Txèkhov. Intèrprets: Xavi Serrano, Anna Alarcón, Alma Alonso, Òscar Muñoz, Helena Font, Belén Fabra, Isaac Alcayde i Pau Miró. Música de Kirsten Tikler. Interpretació musical de The V.O. Quartet. Guitarrra elèctrica d'Oriol Miró. Vestuari: Happy Hour i Piquer. Il.luminació de Luís Martín. Direcció i dramatúrgia de Pau Miró. Barcelona, Teatre Borràs, 18 gener 2005.
- El sentit d'un clàssic és que sigui adaptable i movible com un trencaclosques. Que es pugui desmuntar i tornar a muntar. I que això sigui possible fer-ho tant en el moment de la seva estrena com en altres èpoques de referències socials diferents. L'obra 'L'oncle Vània', de Thèkvov supera aquest trasbals.
- A la vista de la creació de Pau Miró i la seva troupe d'actors i actrius —encara joves i plens d'energia escènica— un es fa la pregunta sobre què cal veure primer: ¿l'ou o la gallina? És a dir: la versió de l'Oncle Vània en estat pur, com la que va presentar Joan Ollé al Teatre Lliure, o la versió lliure que n'ha fet Pau Miró, a partir precisament de la proposta Assaig Obert, feta al mateix Teatre de Montjuïc en col.laboració amb l'Institut del Teatre.
- Pau Miró i els seus s'han llançat a la piscina. I mai tan ben dit perquè és una piscina, sense aigua és clar, el principal element escenogràfic del muntatge. S'hi han llençat de cap i de peus, en un teatre comercial com el Borràs, quan, qui sap si per modèstia, ho haurien fet en una sala petita o en uns tallers del mateix Institut del Teatre. La seva proposta, doncs, té més risc que una altra d'aquestes característiques perquè ja no depèn del veredicte d'una elit acadèmica més o menys en complicitat amb ells sinó de l'honestedad i la sinceritat del públic de carrer.
- I tot fa pensar que el públic de carrer s'hi pot sentir bé. Perquè la versió d'aquest Oncle Vània ha canviat la blancor estival russa del muntatge clàssic per les coloraines kitsch de qualsevol estiu popular. Ha canviat els vestits llargs pel banyador o la roba lleugera. La residència de la família de l'Oncle Vània bull de festa i de disbauxa per la presència del germà intel.lectual acompanyat de la seva jove esposa. Les relacions entre el doctor i la jove que ho enlluerna tot s'hi insinuen des del primer moment. I la lluita entre el desig i la realitat és una constant que plana més clarament que en la versió clàssica.
- Ni que la cosa no sigui ben bé així, el muntatge Happy Hour té com a eixos el triangle droga, sexe i rock and roll. Un triangle que, pel que sembla, no és només propi de generacions ja passades sinó que es manté amb noves versions actualitzades sense que perdi la seva essència. Vodka a dojo, sexe a miques i rock de jardí són les constants del muntatge.
- ¿Un espectacle per entendre Txèkhov? ¿Un espectacle per percebre l'alenada de l'oncle Vània? ¿Un espectacle per a espectadors joves? ¿Un espectacle per a espectadors que no hagin vist mai Txèkhov? Doncs, sí i no. De tot una mica.
- El que compta és l'eficàcia del treball, la interpretació i el resultat que se n'obté. Happy Hour és una proposta hereva, amb menys recursos és clar, de l'estil trencador que han protagonitzat per aquestes latituds, per exemple, Calixt Bieito i Àlex Rigola. No és estrany que després de força posades en escena de clàssics, on el micro hi ha de ser ni que no sàpigues ben bé per què, aparegui el micro ni que sigui com a element de solidaritat amb els seus predecessors. És un símbol d'una manera de fer teatre fins a l'extrem que hi ha qui n'ha fet fins i tot el logo d'un programa de mà.
- Qui hagi vist L'oncle Vània en estat pur, trobarà a faltar, segurament, l'èmfasi que Txèkhov posa sobre el conflicte en l'esforç, sacrifici i submissió que Vània i la seva neboda, i la resta de la família, tenen cap al germà gran, esclaus de la seva feina intel.lectual, i víctimes d'una venda que no es produirà de la finca que és el seu únic món.
- Aquest element, a Happy Hour, salta de la visita d'estiu i l'esbojarrament d'unes vacances a la reculada de la tardor i la notícia de la venda immobiliària frustrada. L'element de pressió personal queda substituït pràcticament per un fenomen de forta actualitat: la pressió immobiliària de l'especulador urbà sobre el propietari rural.
- Per això, aquest 'Happy Hour', des de la visió contemporània, té el mateix sentit de L'Oncle Vània, des de la visió clàssica. En definitiva, la intenció de fons de Txèkhov és la mateixa. I les dues maneres d'expressar-la es toquen. La connexió amb l'espectador d'avui, doncs, està garantida.
-
«La plaça del Diamant», de Mercè Rodoreda. Adaptació teatral de Joan Ollé i Carles Guillén. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons i Rosa Renom. Música de Pascal Comelade. Escenografia i vestuari de Serge Marzolff. Il.luminació de lionel Spycher. Direcció de Joan Ollé. Teatre Borràs, Barcelona, 18 setembre 2004.
- Diu Mercè Rodoreda en una carta escrita a Joan Ollé, el 1979, després de la visita que ell i Josep Maria Benet i Jornet li van fer: "Després de la conversa que vam tenir a casa meva a Barcelona, junt amb l'amic Benet i Jornet, sento la necessitat de dir-li que tinc molta confiança en què vostè, tant per la seva sensibilitat, com pel seu interès, pot dur a terme de manera excel.lent, l'adaptació teatral de la meva novel.la 'La plaça del Diamant'. Valguin aquestes quatre ratlles per a fegir, a més a més, que em fa molta il.lusió veure els personatges de la meva novel.la a dalt d'un escenari. Ben amicalment".
- Han passat 25 anys d'aquesta carta i d'aquella visita. Mercè Rodoreda, al 1979, no tenia necessitat de popularitzar la seva obra literària perquè ja era prou popular. Hi va haver també el cinema amb Sílvia Munt i Lluís Homar, de Colometa-Natàlia i Quimet (¿quants lectors de 'La plaça del Diamant' no han identificat durant temps aquestes dues cares a les que reflecteix Rodoreda en el seu llibre?). Però Mercè Rodoreda tenia també el cuquet del teatre. Ho havia intentat directament. Però si la novel.la 'La plaça del Diamant' va passar per alt d'un premi Sant Jordi, amb Josep Pla o Joan Fuster en el jurat, i va rebre les esbroncades d'autors més joves que consideraven tou el to rodoredià, ¿com es podia pensar aleshores en una posada en escena de Rodoreda? Cada autor és fruit del seu temps, per a bé i per mal. I només el temps és l'autèntic jutge.
- Per això, tot i que les raons han estat més aviat estratègiques i d'organització, Joan Ollé ha fet molt bé d'esperar un quart de segle per fer aquesta adaptació de 'La plaça del Diamant' al teatre, i ha fet molt bé també, em sembla, de no acceptar un pastitx musical que hauria catapultat l'obra més traduïda de la literatura catalana a un desencant.
- 'La plaça del Diamant' és llengua i sentiments. Rodoreda és llengua i sentiments. I només es pot llegir, escoltar i veure a partir d'aquests ressorts. Aixo sí, amb una posada en escena de gran qualitat, malgrat que també pugui semblar que és de gran senzillesa: un teló de fons que amb el color i l'ombra parla sol i que situa l'espectador a l'època de la guerra civil i en un barri popular com Gràcia. Tres bancs a l'escenari, com qui veu passar el temps. I tres grans actrius: Montserrat Carulla, Mercè Pons i Rosa Renom. Al damunt, per si no n'hi ha prou, música original de Pascal Comelade per anar marcant els canvis de temps i d'acció. ¿Estem segurs que Comelade és un músic contemporani o ha viscut tots els temps possibles per fer amb els seus instruments la reinterpretació més fidel de cada època i cada moment?
- Els espectadors s'estan setanta minuts en un silenci corprenedor. Per això és impossible no escoltar, de tant en tant, en alguna fila, un rondineig de plor mig amagat. Joan Ollé i les tres actrius de 'La plaça del Diamant' aconsegueixen aquella atmosfera gairebé impossible d'aconseguir en llenguatge teatral. No llegeixen, diuen. No interpreten, expliquen. S'expliquen. Ens expliquen. Ens expliquem. I ho entenem.