ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Barcelona Teatre Musical]
- «Los Miserables». Basat en la novel·la «Les Misérables», de Victor Hugo. Música i llibret d'Alain Boublil i Claude-Michel Schönberg. Lletrista: Herbert Kretzmer. Traducció d'Albert Mas. Orquestració: John Cameron, Chris Jahnke i Stephen Brooker. Coreografía: Michael Ashcrotf. Escenografía: Matt Kinley. Vestuari: Andreanne Neofitou i Christine Rowland. Il·luminació: Paule Constable. Direcció versió original: Trevor Nunn i John Caird. Intèrprets: Gerónimo Rauch, Ignasi Vidal, Virginia Carmona, Guido Balzaretti, Talia del Val, Lydia Fairen, Enrique del Portal, Eva Diago, Daniel Diges, David Ordinas, Diego Rodríguez, Paco Arrojo, David Velardo, Benjamí Conesa, Carlos Solano, Victor Díaz, Álvaro Puertas, Xavi Duch, Víctor Arbelo, Júlia Jové, Patricia Paisal, Edgar Martínez, Raquel Arcos, Adriana Vaquero, Xènia García, Elena Medina, Malia Conde, Silvia Luchetti, Gonzalo Alcaín, Santiago Cano, María José Lucas Martínez, Lourdes Fabrés i Ángel Saavedra. Nens paper Gavroche: Bruno Petra / Eric Yanguas / Guillen Martí. Nenes personatge Cosette: Aina Quiñones / Clara Casado / Emma Roca. Nenes personatge Eponine: Lua Amat / Emma Cera / Natàlia Roca. Direcció musical: Alfonso Casado. Direcció escènica: Laurence Connor, James Powell i Víctor Conde. Barcelona Teatre Musical (BTM), Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: Gran Teatre del Liceu, Barcelona, 25 juliol 2014.
- Poques vegades un espectacle musical rep els elogis unànimes que ha rebut aquesta nova posada en escena de Los Miserables, tant per la seva concepció escènica com per la interpretativa en els papers principals. Esclar que l'aura de l'èxit de les versions internacionals i les seves revisions permanents amb milions d'espectadors hi ajuden. Però els avenços tecnològics incorporats al teatre també permeten que el muntatge, unes dues hores i mitja llargues, combinin les imatges i l'escenografia tradicional en un espectacle que compta amb tot el potencial, sota la producció de Cameron Mackintosh, per convertir-se en un dels bestsellers de la temporada.
- Prenent com a base la trama novel·lada de Victor Hugo (1802-1885), el llibretista Herbert Kretzmer va elaborar un guió amb peces que alternen les interpretacions de solos, de duets i de corals. Els dibuixos de Victor Hugo formen també part de l'escenografia, a més de gravats antics de la ciutat de París que es barregen amb l'escenografia o superposats amb els intèrprets en una sensació de 3D encara primari (abans que s'inventés el 3D tal com el coneixem, esclar), cosa que permet simular, per exemple, un suïcidi, el de Javert, en un efecte visual d'una gran eficàcia.
- El muntatge té un joc escènic mil·limitrat que no permet que ningú es distregui ni un moment de l'acció i que no es perdi ni una engruna de temps. No hi ha buits. I l'orquestra no atura tampoc la seva presència donant joc a una partitura que va en augment progressiu i no afluixa en cap escena la seva capacitat de suggestió musical.
- És evident que un espectacle com aquest, a hores d'ara, ja no es pot permetre uns recursos a mitges i per això l'efectisme escènic esmentat domina totes les escenes, o almenys les que requereixen un impacte més important en els espectadors, com les escenes de les barricades o les de les revoltes que reforcen el caràcter ideològic de Los miserables.
- L'actor i cantant Gerónimo Rauch en el paper protagonista de Jean Valjean, aquest delinqüent i lluitador revolucionari a la vegada, contrasta i fa gruix de primera fila interpretativa amb el seu perseguidor, Javert, o amb Marius i amb Cosette. Los miserables, com tota bona història romàntica, exalça les posicions i reforça les actituds passionals. I aquesta sensació arriba als espectadors amb netedat i vistositat, gràcies també a un domini de la il·luminació que matisa cadascuna de les situacions del musical i cadascun dels moviments de la quarantena d'intèrprets que s'adapta a l'escenari del Barcelona Teatre Musical (BTM), infraestructura que demana a crits un nou remodelatge que pugui acollir macroproduccions com aquesta sense estretors, per mor d'un disseny arquitectònic escènic que ha quedat petit tant per a l'escenografia, pel que fa a l'escenari, com per a l'adequada visibilitat, pel que fa a la platea i els amfiteatre, de segons quin sector d'espectadors que no es mereixen, pels elevats preus de l'espectacle, una visió esbiaixada de segons quins punts que exigiria gairebé l'opció permanent de binocles inclosos en les entrades.
- Sinopsi de la novel·la 'Les Misérables»:
- Els miserables (títol original en francès: Les Misérables) és una de les novel.les més conegudes del segle XIX. Publicada l'any 1862, aquesta obra romàntica va ser escrita pel novel·lista Victor Hugo. La novel·la transcorre a França, en ambients rurals i també a París. Narra les vides i les relacions de diversos personatges durant un període de vint anys, a principis del segle XIX, en els quals transcorren les Guerres Napoleòniques. Principalment se centra en els esforços del protagonista, l'expresidiari Jean Valjean, per redimir-se, però també analitza l'impacte de les accions de Valjean a través de reflexions sobre la societat. L'obra raona sobre la naturalesa del bé, el mal, la llei a través d'una història que abasta i exposa la història de França, l'arquitectura de París, la política, l'ètica, la justícia, la religió, la societat i les classes i la naturalesa de l'amor romàntic i familiar. Victor Hugo es va inspirar en Eugène François Vidocq, un delinqüent que va acabar sent policia i creador de la Sûreté Nationale francesa, per a la creació dels dos personatges principals de la novel·la. La trama permet acostar-se a la història de la França contemporània de Victor Hugo, incloent directament o indirectament diverses etapes d'aquesta història, com la Revolució Francesa de 1789 (i les seves conseqüències: el Terror, el Directori, el cop de Brumari), l'imperi Napoleònic, la Restauració amb Luis XVIII i Carlos X i la Revolució de Juliol que va transferir el poder a Lluís Felip d'Orleans. Cal destacar igualment la seva anàlisi d'instruments, esdeveniments i estereotips dels esdeveniments històrics esmentats, així com d'antics dirigents de la Convenció, els emigrats i fins i tot de la guillotina. L'escriptor Víctor Hugo va mantenir al llarg de tota la seva vida, també en Els miserables, una ferma oposició a la pena de mort i l'obra és considerada com una defensa dels oprimits de tots els temps i qualsevol lloc.
- «La bella y la bestia». Basat en el film de Disney, a partir del conte popular europeu. Intèrprets principals: María Adamuz (1a temporada), Julia Möller (2a temporada), David Ordinas, Mercè Martínez, Pablo Puyol, Marta Capel, Álex de los Santos, Patrícia Paisal, Jaume Giró, Sergi Albert i Albert Muntanyola. Música d'Alan Menken. Llibretista: Linda Wolvertoon. Lletristes: Tim Rice i Howard Ashman. Coreografia: John Macinnis. Escenografia: David Gallo. So: Gastón Briski. Il·luminació: Mike Baldassari. Vestuari: Miguel Ángel Huidor. Arranjaments: Danny Troob. Perruqueria: Sjoerd Didden i Harold Mertens. Màgia: Jorge Blass. Directors residents: Moira Chapman i Daniel Anglès. Direcció escènica: Glenn Casale. Direcció musical: Santiago Pérez. Producció: Stage Entertainment, Disney Theatrical Productions i Telefónica. Preus: De 24'90 a 64'90 €. A partir 5 anys. Barcelona Teatre Musical, Barcelona, 21 febrer 2009. Reposició: 31 octubre 2009.
- Són tantes les versions que s'han fet al llarg del temps d'aquest conte d'origen europeu, amb prop de cinc-cents anys d'història oral i escrita, que un es conforma —per autodefensa i comptant amb la comprensió de Charles Perrault, que és qui el va popularitzar fa tres segles—, amb la versió més recent de la pel·lícula de Disney i amb la seva rèplica de teatre musical, basada en la novel·la de l'autora francesa, Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, publicada el 1756.
- L'espectacle que ara s'ha instal·lat al Barcelona Teatre Musical, a l'antic Palau dels Esports de Montjuïc, té tres ingredients bàsics —intèrprets, música i escenografia— que converteixen la modèstia del relat tradicional en un gran muntatge teatral que entra de seguida pels ulls i per l'oïda i que difícilment pot decebre ningú.
- Un càsting primmirat fa que personatges com el de Bella (la malaguenya María Adamuz / la catalana Julia Möller en la reposició) i el de la Senyora Potts (la catalana Mercè Martínez) siguin dos dels papers amb més mèrit, al costat del bestial David Ordinas i l'afectat travoltià, masclista i faldiller, Gastón (Pablo Puyol), sense desmerèixer altres papers secundaris amb moments destacables, com els que protagonitzen els personatges encantats de Lumière (Armando Pita), el rellotge Din Don (Jaume Giró), la minyona Babette (Marta Capel), la Madame de la Grande Bouche (Patrícia Paisal), el pare de Bella, Maurice (Albert Muntanyola), un inventor amb una mena de vehicle multiús que tothom al poble pren per boig; o Lefou (Raúl Peña), el submís lacai de Gastón; a més del doctor corrupte que fa de director del manicomi.
- Amb una troupe de vint cantants i ballarins i una notable orquestra de catorze músics en directe, el musical flueix sense temps morts, amb canvis escènics molt efectius, amb una escenografia que aconsegueix instantànies de gran plasticitat (molt millor, esclar, la del castell encantat, en contrast amb la disneydiana del poble rural), i amb un vestuari sofisticat i brillant, a més de les màscares, els monstres del bosc i els objectes personificats.
- És tan mimètica la versió teatral, en relació a la cinematogràfica, que alguns dels petits espectadors més perspicaços, quan s'alça el teló i s'introdueix l'espectacle amb un breu audiovisual, amb la imatge del llibre i la rosa, amb la veu en off d'un narrador que explica la gènesi del conte, no s'estan de pensar que els grans que els han portat al teatre els han enganyat i que el que hi faran serà, de fet, una pel·lícula, com al cinema.
- Però, no. El cinema animat queda aviat lluny, tot just quan la vella bruixa que demana refugi al casalot del príncep sense aconseguir-lo li llança el malefici que el deixarà grogui i fet una bestiota peluda, i que encantarà tot el seu personal, pel temps del temps, amb el repte que, mentre la rosa no perdi l'últim pètal, el príncep i els seus se'n podran sortir si el príncep-bèstia aconsegueix enamorar-se de debò d'una donzella que els deslliuri, a ell, i de rebot a tota la colla del castell, de la lletjor i la mala lluna que tragina.
- Tothom sap que, malgrat els moments de perill i por que es passen, el final serà feliç, altrament no estaria signat per la marca Disney i, a més, si no ho fos, deixaria un regust de coragre als espectadors primerencs que s'endinsen en el conte amb la passió per la màgia i el tremolor, però també amb la seguretat que sortiran del viatge fantàstic amb un bany de vapor que els haurà deixat el missatge moral implícit: la bellesa no és necessàriament el que mostra l'aparador, sinó que pot estar en l'interior de cadascú, cosa que, siguem sincers, no sempre es veu a primer cop d'ull.
- Ja fa deu anys que Stage Entertainment va adquirir els drets per muntar la versió de 'La Bella y la Bestia' que es va estrenar fa a Madrid amb més de dos anys en cartellera. La nova versió arriba revisada, molt madura i enfortida amb un repartiment que ha permès incorporar actors i actrius més joves i més bregats també en el territori del teatre musical. No és estrany, doncs, trobar-hi noms que han treballat amb bestsellers teatrals com 'Grease', per esmentar-ne un dels que ha fet llarga temporada a Barcelona.
- El que sí que cal remarcar és que el personatge protagonista de Bella va ser interpretat en la seva arrencada per actrius de formació teatral catalana. Primer va ser Xènia Reguant —filla del director teatral— i sorgida de les files d'El Musical Més Petit. Després la va substituir l'actriu Julia Möller, recuperada recentment amb la posada en escena del musical 'Aloma', de Dagoll Dagom i el Teatre Nacional de Catalunya. Fins a arribar ara a les mans de María Adamuz, actriu de Marbella, que ja havia treballat a 'Grease'. El relleu català del quadre de protagonistes femenines ha estat pres en aquesta ocasió per l'actriu Mercè Martínez en el paper de la Senyora Potts, una cafetera de porcellana encantada, amb carret incorporat, on tragina el seu fill petit, l'actor més jove de la companyia i a qui toca deixar-se veure convertit en tassa, només traient el cap, com si fos una tapadora mòbil, en un efecte que supera molt bé les dificultats del efectes en el teatre en viu.
- Per als que ja s'afaiten i les que es depilen, veure 'La Bella y la Bestia' els pot portar a reflexionar una vegada més sobre el rerefons que amaguen els contes tradicionals. Aquí, diuen, la Bella podria representar la pèrdua de la innocència i el pas cap a la maduresa de la sexualitat. També la pressió que exerceix una figura paternalista sobre una filla i la prevenció de veure en qualsevol altre home una bèstia. I encara s'hi insinua una crítica als casaments de conveniència, sobretot si tenim en compte que el conte neix, segles enrere, en un moment que els aparellaments pactats per interessos creats entre nenes i homes madurs —encara vigent avui en comunitats ancestrals— era un fet.
- I per als cinèfils, sempre va bé recordar que el mite de 'La Bella y la Bestia' ha seduït cineastes del segle passat com Jean Cocteau (1945) i que sempre s'ha dit que King Kong (1933), en l'escena de Nova York, pot ser una influència del conte. I pot pensar també en 'El fantasma de l'Òpera', de Gaston Leroux, o en 'El geperut de Nôtre Dame', de Victor Hugo i jugar a trobar-hi les semblances i les diferències.
- Si en cinema, la pel·lícula de Disney va arribar als Oscar, l'actual versió de teatre musical, omnipresent a Broadway i arreu del món, es guanya un aplaudiment pel seu rigor musical i, sobretot, per l'opció que fa defugint la carrincloneria en la qual podria caure una producció d'aquestes característiques i d'aquest calibre.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page