ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Auditori CCCB]
- «No em va fer Joan Brossa». Concepte, creació, dramatúrgia, direcció, disseny de so, composició i escenografia: Cabosanroque (Laia Torrents Carulla, Roger Aixut Sampietro). Veus enregistrades de: COIET de Banyoles (Servei d’atenció especialitzada per a persones adultes amb discapacitat de la comarca del Pla de l’Estany): M. Àngels Verge Mata, Pau Fernández Pujol, Eduard Martí Vergé, Alex Alba, Jonathan Perasa, Carmelita Puigdemont i Jordi Saubí Gironès. Fotografia: José Hevia. Una coproducció de: Cabosanroque, Teatre Nacional de Catalunya, Festival Temporada Alta 2016, Institució de les Lletres Catalanes, Fundació Brossa i Fundació Lluís Coromina. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció: Cabosanroque. Grec'23. Sala Raval, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, 9 juliol 2023.
«Dimonis». Concepte, creació, dramatúrgia, direcció, disseny de so, composició i escenografia: Cabosanroque (Laia Torrents Carulla, Roger Aixut Sampietro). Text: Jacint Verdaguer, Maya Deren. Traducció del text de Maya Deren: Martí Sales. Música original: Cabosanroque i versions de Cabosanroque sobre el «Veni creator» de Raban Maur i «The Unanswered Question» de Charles Ives. Instal·lacions sonores: Cabosanroque. Disseny de la il·luminació: Cube.bz, Cabosanroque. Vídeo: Frau recerques visuals, Cabosanroque. Construcció de l’escenografia: Kike Blanco, Cabosanroque. Producció executiva i distribució: Helena Febrés Fraylich. Participació enregistrada: Niño de Elche (cantaor), Rocío Molina (bailaora), Enric Casasses (poeta), Manuel Delgado (antropòleg), Gerard Horta (antropòleg), Ricard Torrents (especialista en Verdaguer), Carme Torrents (museòloga), Lourdes Porquet (viròloga), Xavier Rebodosa (viròleg), Helena Pielias i Vicenç Viaplana (videoartistes), Laia Torrents i Roger Aixut (Cabosanroque). Interpretació dels versos de Jacint Verdaguer: Núria Martínez Vernis (poeta), Jordina Boix (directora de la Fundació Verdaguer). Interpretació del pare A. F. (exorcista): Joan Solana. Fotografia: José Hevia. Agraïments: Casa Museu Verdaguer, MUHBA (Museu d’Història de Barcelona), Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i Enric Casasses, perquè sense els seus «Dimonis» (Verdaguer Edicions, 2014) no existirien els de Cabosanroque. Una coproducció de Cabosanroque, Grec20 Festival de Barcelona, Temporada Alta19, La Filature Scène nationale de Mulhouse i Fundació Lluís Coromina. Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Fundació Verdaguer i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Direcció: Cabosanroque. Grec'23. Sala Raval. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, 9 juliol 2023.
«Flors i viatges». Concepció, creació, construcció, dramatúrgia i direcció: Cabosanroque. Text original: Mercè Rodoreda, Svetlana Aleksiévitx. Adaptació: Cabosanroque. Amb la participació enregistrada de: Rocío Molina, Mónica López, Núria Martínez Vernis i refugiades ucraïneses a Catalunya (Mariia Kashpurenko, Nadiia Rusanova, Olena Radko, Hanna Hrechana, Alexandra Hrechana, Maria Hrechana, Hanna Rei, Barbara Sokilovska i Mariia Sokolovska). Traduccions del rus al català: Miquel Cabal. Traduccions del català a l’ucraïnès: Olena Velykodna. Música original: Cabosanroque; versió de «Strange Fruit» de Billie Holiday, interpretada per Núria Graham; «Lux Aeterna», de György Ligeti, interpretada per Cor de Teatre (Mariona Callís, Sara Gómez, Nuri Hernández, Ànnia Pons) i dirigida per David Costa. Enregistraments d’Alan Lomax: Laments de dones russes en la mort del seu pare. Disseny de la il·luminació: Cabosanroque, Cube.bz. Vídeo: Frau recerques visuals. Assistència tecnològica: Julià Carboneras. Ceràmica: Toni Cumella i Cabosanroque. Fotografia: José Hevia. Agraïments: Enric Masgrau, David Costa, Alba Codina, Xevi Gibert, Panxi Badi, Maria Bohigas i Alejandro Dardik, Glòria Bordons, Martí Sales, Oriol Sauleda, Pere Sarquella, Ricard i Rosa Carnissers, Can Pericus, Centre d’acollida de refugiats ucraïnesos del barri de Sant Narcís, Cesc Feixas i Carme Torrents, Lluís Coromina, Ceràmiques Cumella. Dedicat als pares de Cabosanroque. Una coproducció de Cabosanroque, Grec'23 Festival de Barcelona, Temporada Alta 2022, Naves del Español en Matadero 2023, Teatre Nacional de Catalunya 2023, Théâtre Garonne – Scène européenne 2024 i Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Amb el suport de: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Fundació Lluís Coromina, Alumilux, Teatre Municipal de Girona, Cultura Banyoles i Fundació Mercè Rodoreda. Direcció: Cabosanroque. Grec'23. Sala Raval, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), 15 juliol 2023.
HUMANITZAR ELS GINYS I RIURE-SE'N DELS ROBOTS
- La companyia Cabosanroque experimenta amb propostes escèniques o performatives que sempre aporten una visió nova del concepte de la il·lusió. Parlo d'il·lusió perquè era un dels termes que encantava Joan Brossa, que és un dels autors de la trilogia que ara s'ha recuperat íntegra dins la programació del Grec'23 i que, en diferents passis d'entre trenta i quaranta minuts cadascun, s'ha instal·lat en dos dels espais de la Sala Raval del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) durant tot el mes de juliol.
- Cabosanroque ha preparat una presentació global al CCCB sota el lema «Tres maneres d'entrar: Rodoreda, Verdaguer, Brossa» i les tres tenen el nexe comú de la robotització dels elements poètics, de la paraula, del so, de la il·luminació, dels efectes escènics que aquí tenen més aviat un caràcter d'instal·lació expositiva —tan pròpia de les instal·lacions del mateix CCCB— en la qual els protagonistes són absolutament els ginys mecànics, els digitals, els electrònics, els reconstruïts o reaprofitats, com si fossin restes d'una parada dels Encants (sobretot en aquest cas els de «No em va fer Joan Brossa») i sempre amb l'absència de l'element humà dels Cabosanroque, cosa que fa que els espectadors o visitants entrin en una experiència immersiva, personal i lliure i que circulin al seu aire, enclaustrats a la sala entre penombres, foscors, llums de pilot, flaixos, veus misterioses, veus estrafetes, càntics o sons de diferents registres.
- Diu el poeta Enric Cassasses, un dels protagonistes del muntatge dedicat a Jacint Verdaguer, que la instal·lació no es pot fotografiar o enregistrar en vídeo perquè s'ha de viure i retenir a la memòria. En un sentit similar també es pot dir que cap de les tres instal·lacions de la trilogia no es pot explicar en paraules perquè s'ha de viure.
- Tot i així diguem que cadascuna de les tres peces té moments que acaben burxant en l'ànima dels espectadors, com el relat enregistrat per Joan Brossa quan es refereix a la seva aventura al front de la guerra civil on pràcticament torna a néixer quan esquiva un obús gràcies al crit d'un company de batalló a les trinxeres del riu Segre on va estar destinat com un dels “afortunats” de l'anomenada quinta del biberó de la qual molts van deixar la pell a l'Ebre. Màquines d'escriure, gots que en l'efecte fluorescent entren en la màgia de les boles que tenen vida pròpia, el retruny de les bombes, la muntanya blanca que s'infla i es desinfla com si fossin les palpitacions d'un cor que tremola. Instal·lació que no deixa de banda el vessant poètic de Joan Brossa i que posa en veu de persones amb discapacitat les paraules brossianes.
- A «Dimonis» l'element poètic queda més diluït i la paraula pren el relleu en clau filosòfica o de pensament amb una pantalla on diversos personatges mes o menys coneguts exposen les seves idees o les idees de Mossèn Cinto en una transgressió de doblatge, és a dir, que la imatge d'un Enric Cassasses (poeta) o d'un Manuel Delgado (antropòleg) poden tenir veu femenina, o la imatge d'una Carme Torrents (museòloga) pot tenir veu d'home.
- Els dimonis de Verdaguer s'exposen en diferents registres: en unes pantalles on uns rostres bramen, amb una interpretació del «Veni creator», un cant gregorià dedicat a l'Esperit Sant, i que aporten uns moments fugaços de calma enmig de la tempesta, o els cants del Niño de Elche, la percussió sobre els panxums de goma dels ninots inflables, els dipòsits de vidre amb aigua que borbolleja o la projecció de la bailaora Rocío Molina que es projecta en una pantalla de vidre on els visitants també poden acostar l'orella i fondre's amb la seva imatge. Tot en clau d'exorcisme, que és allò que la instal·lació vol que quedi com a protagonista i també en clau de catastrofisme, amb unes pantalles amb rètols en vermell que reprodueixen uns brams que no es cansen d'advertir que el món està fet miques.
- Amb Mercè Rodoreda i «Flors i viatges», Cabosanroque s'endinsa en el drama de la guerra, de les guerres, en genèric. «Quanta, quanta guerra», deia la Rodoreda. Quanta, quanta guerra hi ha a Europa una altra vegada. Quanta, quanta guerra hi ha a la malmesa Ucraïna. Quanta, quanta guerra hi ha en el cor de la gent que encara no ha pogut retrobar els seus morts de fa més de vuitanta anys i que els de sempre els ho volen negar, i quanta quanta guerra la que hi ha en el cor de la gent d'avui mateix que ofereix més morts a una causa esbojarrada deixada a les mans del genocida de torn, un fenomen humà que es regenera cada cert nombre d'anys per refrescar la memòria.
- «La mort i la primavera» també deia Rodoreda. La mort i la crescuda de les poncelles. I per aconseguir encara més impacte, el muntatge incorpora les veus de persones ucraïneses refugiades a Catalunya. «Viatges i flors» va deixar escrit en un recull de contes Mercè Rodoreda. «Flors i viatges», diuen els Cabosanroque, capgirant la citació. Quan es parla de jardins de guerra, fins i tot les flors s'endureixen com flocs de ferro forjat que es resisteixen a desfullar-se quan reben els cops més durs.
- Dels tres muntatges, aquest és segurament el més sensorial, el que burxa més en l'interior de cadascú. No només per la duresa d'alguns dels textos sinó també per la relació permanent amb les persones ucraïneses refugiades que han participat en la dramatúrgia. Caps de cavall, homes penjats, desenes de fonts d'aigua i un efecte lumínic que fa que els espectadors quedin immersos en un mar sense ones, un mar de viatges, molts viatges, i de flors, moltes flors rodoredianes.
- Els de Cabosanroque, en accions com aquesta, sempre tenen el martell a punt per oferir l'oportunitat de viure una experiència sensorial que ressoni en l'interior més íntim de cadascú. Tres maneres d'entrar a Rodoreda, Verdaguer i Brossa. Tres maneres d'entrar també a Cabosanroque. Tres maneres de conviure amb ginys humanitzats que, en temps d'intel·ligències artificials, no s'estan de plantar cara als robots.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Urban Nature». Concepte i text: Helgard Haug, Stefan Kaegi, Daniel Wetzel, amb l'assistència d'Andrea Bel, Martín García Guirado, Estela Santos, Georgina Surià i Carolina Vouga. Escenografia i concepte: Dominic Huber, amb la col·laboració de Cristina Todorova. Ajudant d'escenografia i mobiliari: Laura Galofré, amb l'assistència de Georgina Marquès, Mireia Oltra i la col·laboració d'Alex Papalini. Cap d'exposicions: Jordi Costa. Producció general: Carlota Broggi i Juliane Männel. Coordinació, recerca i càsting: Clara Duch, amb la col·laboració de Judith Paletta, Meret Kiderlen i Montse Novellón. Coordinació del muntatge: Mario Corea. Audiovisuals: Joan Carles Rodríguez i José Antonio Soria, amb l'assistència de Raquel Coll. Materialització de so: Òscar Villar. Instal·lació: Roc Codó i Servei Audiovisual CCCB. Programació i sincronització general: Mediapro Exhibitions i Unitecnic amb Alex Lucena i Joan Ramírez. Instal·lació: Iñaki Sanz i equip de sistemes del CCCB. Disseny il·luminació: Pau Farreny, amb la col·laboració de Carles Comas. Instal·lació: Francisco García, Gabi Porras i Rosó Tarragona. Muntatge: Standecor i Nogales, amb el suport de Lotema i SIT. Marcatge i senyalització: Pepo Carreras Nicolau. Construcció de la font: Carles Piera. Subtítols català, espanyol i anglès: Sublimages. Disseny de la comunicació: Velkro. Comunicació: Maria Ribas, Núria Salinas i Susana Fernández. Premsa: Mònica Muñoz i Irene Ruiz, amb el suport d'Andrea Córdova. Web i xarxes socials: Matty Betoret, Lucia Calvo, Berta Miró i Rosa Puig, amb la col·laboració d'Iker Maia, OMEN, Còsmica, 1to1clico. Concepte i direcció documentals: Ana Bovino, Xisi Sofia Ye Chen, Agustín Flores, Natalia Morcillo, Andrea Pardo, Cristina Ramírez Garrido, Andre Robert, Nicolás Tabilo (màster documental creació BSM-UPF). Protagonistes: Calamanda Grifoll, Camila Verde, Miguel Ferrer Jiménez, Leyla Mancebo Zamora, Christian Pérez Vignau, Enric Tello, Siham i l'aparició puntual de Jorge Carlos de Silva. Coproducció Grec 2021 Festival de Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Rimini Apparat, Kunsthalle Mannheim i Nationaltheater Mannheim. Finançat per la Fundació Federal Cultural Alemanya, el comissionat de Cultura i Mitjans del Govern Federal i el Departament del Senat per a la Cultura i Europa. En col·laboració amb Mediapro, Institut del Teatre i Universitat Pompeu Fabra - UPF. Rimini Protokoll. Direcció: Helgard Haug, Stefan Kaegi, Daniel Wetzel. Grec 2021. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona. Del 2 de juliol al 19 de setembre.
LA CIUTAT EN MINIATURA
- No és ben bé una exposició, però ho podria ser. No és ben bé una obra de teatre, però també ho podria ser. No és ben bé una performance, però igualment ho podria ser. Per això, segurament, el programa del Grec 2021 qualifica «Urban Nature» com una proposta d'«Escena híbrida» —agafa't fort i treu-ne l'entrellat!— en la qual els espectadors, visitants o usuaris —segons com es vulguin autoqualificar ells mateixos— es converteixen en protagonistes del recorregut que durant una hora es fa per una mena de ciutat en miniatura amb càpsules de vuit minuts cadascuna que acaben donant una visió del què és i el que representa viure i sentir en aquest període tan convuls del primer quart del segle XXI.
- Època de canvi, potser sí. Però no tant. Cent anys enrere, la societat global també va viure un revulsiu similar: pandèmies, guerres, atur, pobresa, violència, delinqüència... I sempre, sempre, hi ha hagut elits enriquides que n'han tret profit. Abans, els terratinents o grans propietaris. Ara, els grans inversors o, sense anar més lluny, les farmacèutiques. Només cal donar un cop d'ull als gràfics borsaris.
- Si fa cent anys, les riqueses i les fallides viatjaven en forma de bons del tresor i accions fantasma, ara viatgen al voltant d'una taula d'un assessor d'inversions o d'una pantalla virtual plena de possibilitats per jugar a la ruleta de la fortuna.
- Si fa cent anys, la migració interior va abandonar el món rural a la recerca dels avantatges de l'urbà, ara una part del món urbà fuig a la recerca del món rural.
- I així, multitud de comparacions que el col·lectiu Rimini Protokoll, d'origen alemany, presenta als grups de visitants, des de la introducció amb una sèrie de preguntes per respondre's interiorment, a l'entrada en una barra de bar, o la plaça d'una font amb bancs amb un doll que pot ser més alt o més baix segons el nivell de les pretensions de cadascú, la sala compartida d'un alberg d'acollida on els visitants poden tastar la sensació de jaure en una llitera, la visita a vol d'ocell d'una ciutat de gratacels en miniatura, la reunió en una taula d'un/una executiu/iva d'smart city, la pista de tenis amb les pilotes a cops de raqueta per jugar a la sort, la sala de treballs manuals d'un centre penitenciari i l'explotació laboral que hi funciona acceptada per tothom, la casa convertida en conreu de marihuana perquè surtin els comptes domèstics de fi de mes...
- Cada càpsula té un complement audiovisual en el qual es relaciona el moment present dels visitants amb el moment present dels visitants que han fet el mateix recorregut abans. I cada grup que fa el recorregut —generalment en franges temporals de quinze o vint minuts de diferència— té un voluntari sisplau per força al qual se li atorga una tablet perquè segueixi les instruccions que se li donen per via auriculars —pandèmia desinfectada— i perquè vagi enregistrant a la vegada la seqüència que veurà immediatament un altre grup posterior.
- Que l'experiència d'«Urban Nature» s'hagi situat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) no és gens estrany. Primer perquè l'any 2017, Rimini Protokoll ja va col·laborar en l'exposició del CCCB, «Després de la fi del món», i després perquè el recorregut de la sala on s'ha ubicat la instal·lació —la 3a planta del centre— permet que l'estructura escenogràfica sigui prou àmplia i al final facilita que, per mitjà d'unes finestrelles del passadís de sortida, es vegin els espais que s'han recorregut des dels ulls de “darrere de l'escenari” o, dit d'una altra manera, des dels ulls dels creadors, instal·ladors i escenògrafs que han participat en la seva creació.
- Amb «Urban Nature», aquesta vegada el col·lectiu de creadors multidisciplinars de Rimini Protokoll han anat una mica més enllà. No abandonen la reflexió al voltant dels mals que la humanitat infligeix en la natura, l'ús i abús del recurs de l'aigua, el flagell a dinamitar el dret a un habitatge digne, el conformisme a l'explotació de noves economies ultracapitalistes, la pèrdua del dret digne al treball o les desigualtats entre barris en una mateixa ciutat —ara mateix Barcelona ha analitzat el desnivell existent entre el barri de Tres Torres i el de Ciutat Meridiana, de 40.000 € de renda mitjana a 10.000 €.
- Aquesta vegada, Rimini Protokoll refusiona la implicació dels visitants i la seva interacció i, potser sense proposar-s'ho, amb l'excusa de l'esmentada qualificació d'«escena híbrida», està avisant també de quin és el futur del model expositiu, a vegades excessivament passiu, engolit per la multidifusió de les xarxes i només presencialment recuperable amb l'actitud activa que «Urban Nature» imposa sisplau per força als que s'hi acosten.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Reposició: 17 abril 2021. Reposició: Fundació Miró Montjuïc, Barcelona, 3 juliol 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 5 febrer 2023. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys.
UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ
- L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Electric Babyland». Autor i compositor: Christophe Sainsot Tintou. Intèrprets: Christophe Sainsot Tintou i SÍlvia Dotti. Escenografia: Germán De Laforé. Il·lustracions: Elisabeth Justicia. Direcció: Ismael López. Companyia Bruc Brothers. Babies al CCCB. Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona, 11 març 2017. Espectacle recomanat entre 2 i 5 anys.
- La ciutat és plena de sorolls. ¿Però com s'originen i d'on surten...? Ho intenta esbrinar aquest espectacle de la companyia Bruc Brothers, amb els seus creadors, el músic francès establert a Catalunya, Christophe Sainsot Tintou, i l'actriu i cantant Sílvia Dotti. La companyia ha presentat en els últims cinc anys, des de la seva fundació, altres espectacles, tant per a nadons com per a espectadors una mica més crescuts, com per exemple «Ósset meu & The Soundbox», que el 2015 també es va poder veure al mateix Teatre del CCCB.
- En aquesta ocasió, la companyia juga amb els instruments electrònics i la percussió més senzilla (uns palets sobre un casc de protecció d'obra, per exemple), però també hi ha el violoncel o la guitarra elèctrica, per posar la nota en el seu lloc quan cal. Davant d'una escenografia que aparenta una cambra de màquines, tota una sèrie d'artilugis estil ludoteca serveixen per fer audibles una colla de sons habituals a les urbs: la remor del parc, la pluja, el trànsit, l'escàndol de les obres de carrer...
- I enmig d'aquest caos sorollós apareix Mr Sound, un personatge una mica bufanúvols —canviarà tres vegades de granota de treball i ho farà amb tres colors diferents— i sempre amb el casc de protecció per fer els repics de tambor damunt el cap. Mr Sound, un personatge multilingüe, aporta també, mitjançant la fonètica de cadascuna de les llengües que fa servir, el seu so particular. Al seu costat, l'actriu Sílvia Dotti fa de traductora simultània i també de mestra de cerimònies per ordenar el caos.
- Espectacle sobretot multisensorial però que, a parer meu, té afegit el risc de la dispersió. Les criatures a les quals s'adreça són cada temporada —és a dir, cada nova generació anual— més inquietes i neguitoses. Un pare de prop meu ha de calmar el seu plançó entretenint-lo amb un joc d'animació a la pantalleta del mòbil! Una altra progenitora ha de complir amb el seu deure d'abastament i ha de donar el pit en plena funció a la seva llavor! ¿Aquest és el futur que li espera, al teatre?
- Mentrestant, a l'escenari obert, els dos intèrprets exploten al màxim la interactivitat i, en diferents ocasions, els petits s'han d'aproximar a unes plataformes per produir en col·lectivitat tota una sèrie de sons —més aguts, més greus, més ràpids, més lents...— amb uns palets similiars als que fa servir Mr Sound per tustar-se el casc.
- Percussió col·lectiva, doncs, que provoca, em sembla, que l'atenció es difumini i s'entri més en l'acció, amb els progenitors inclosos a cop de mòbil per immortalitzar el moment en què els seus plançons descobreixen que potser un dia es podran fer músics de bateria. I no ho dic perquè sí. El dia de la funció dels meus trenta minuts de l'espectacle, n'hi havia algun que feia la pinta de ser un autèntic aspirant a formar part dels timbalers de Calanda! Sort que Mr Sound fa tornar la calma i tothom és cridat a fer nones... que és el moment més esperat per tots els progenitors, esgotats de tenir-los al seu càrrec durant el cap de setmana.
- «Cinemúsica». Idea original i coautora: Gisela Juanet. Composició musical i coautora: Berta Ros. Intèrprets: Marta Muñoz i Estela Córcoles. Disseny escenografia: Cris Vidal i Toni Montero. Construcció escenografia: German Laforé. Disseny vestuari: Cris Vidal. Confecció vestuari: Gemma Malé. Audiovisual: Rosa Cardús. Disseny il·luminació: Lluís Juanet. Assessorament pedagògic: Lorena Lliró. Assessorament Body Percussion: Anna Llombart. Coordinador Tècnic: Carles Merodio. Direcció: Dani Coma. Babies al CCCB. Viu el Teatre, Teatre CCCB, Barcelona, 21 gener 2017. Espectacle recomanat entre 1 i 3 anys.
I UN DIA VA ARRIBAR EL CINEMA!
- I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat.
- Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino.
- Em pregunto què hi deuen veure en aquell entranyable Charlot sense colors i els fragments de pel·lícules amb criatures principalment desvalgudes —en va fer unes quantes— o en Charlot i la pel·lícula de la cambra de dormir i el llit, o en Charlot amb les boles del món de la pel·lícula «El gran dictador»... Probablement un pare amb el seu fill petit, un pare que vol dormir i no pot o un senyor amb bigoti a qui agrada jugar amb pilotes inflables.
- Les miniprojeccions de l'espectacle —durada «babie» de 35 minuts— es combinen amb acompanyament musical al piano, flauta travessera, trombó i, amb l'acompanyament col·lectiu dels espectadors, amb panderetes gentilesa de la casa.
- Tot el que hi passa, sense paraules, té una relació amb les imatges projectades o amb els objectes que apareixen darrere el piano i la pantalla o fins i tot amb el tren miniatura que creua l'escenari a peu pla quan es tracta de parlar del viatge.
- «Cinemúsica» és un espectacle en la línia d'introduir els més petits en el món del teatre, però també amb paral·lismes amb altres arts, com passava amb «Pintamúsica», per exemple. En aquest cas, el leit motiv és el cinema i els seus orígens i el temps ancestral en què va tocar la glòria. Molt abans que les crispetes, amb la seva fortor de torradora, impregnessin les sales de cinema i fessin perdre el sentit de l'art de la pantalla gran.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Maüra, filla de la Terra». Creació i interpretació de Marta Gorchs. Acompanyament artístic: Praline Gay-Para. Titelles: Martí Doy i Thomas Frederick Roper. Banda sonora original: Lluís Rodríguez. Escenografia: Thomas Frederick Roper. Vestuari: Eva Gorchs. Il·luminació: Roc Laín. Direcció: Marta Gorchs. Companyia Sifó. Producció: Cia Sifó i Cie Pavé Volubile. Amb la complicitat de: FIT, Temporada Alta, Fundació Miró i Successió Miró SL, Teatre Principal de Palma i AADPC. Programa Babies al CCCB de Viu el Teatre. Centre Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Barcelona, 21 febrer 2016. Espectacle recomanat entre 0 i 5 anys.
- L'extensa obra de Joan Miró té tantes lectures que fa la impressió que no es pugui exhaurir mai. Una mostra d'això és l'espectacle per a primeríssims espectadors, «Maüra, filla de la Terra», que la creadora Marta Gorchs ja fa dues temporades que té en repertori i que, després de passar per un dels Festivals Temporada Alta, va presentar l'any passat a l'auditori de la mateixa Fundació Miró de Montjuïc.
- De fet, un espectacle com aquest, que utilitza els elements que Miró utilitzava en les seves escultures i les seves pintures, hi podria estar en residència permanent, a Montjuïc, perquè sembla que sigui una extensió lògica de les visites educatives que les famílies o els grups escolars hi fan.
- Marta Gorchs, especialitzada en teatre gestual, però també narradora, cantant, ballarina i trapezista —aquí mateix hi fa una mica de tot com si fos una barra lliure de tast per anar picant—, dóna un tractament minimalista de totes aquests gèneres en un espectacle que, com ho feien i encara fan els griots, explica l'origen de la Terra i el cel, del sol, de la lluna i de les estrelles. És a dir, Miró en estat pur.
- El principal element que utilitza és una reproducció que s'inspira en alguns de les dones o personatges de les escultures de Joan Miró —recordeu aquells caps de patata que no arriben a ser capgrossos però als quals Miró dota de vida quan els modela— transformat en la petita Maüra, un titella —s'assembla a l'escultura «Femme» que Miró va cedir el 1981 a l'Ajuntament de Barcelona— que captiva de seguida els petits espectadors i que té la feina de trinxar el blat en un morter per fer farina, o el mill, perquè tant l'ambientació com la banda sonora original porten al bressol de la humanitat que els arqueòlegs situen en terres africanes.
- Tot comença perquè el cel i la Terra estan aplegats i Maüra, amb la mà de morter, toca el cel i provoca que ell i la Terra es desenganxin. El titella Maüra no és l'únic objecte de tot l'espectacle —una durada de 35/40 minuts— sinó que també hi ha una àguila, una papallona i un ocell que intenten que Maüra no provoqui un terrabestall amb la seva mà de morter. Però, com diu el conte com a moralitat final: els més petits també poden fer grans coses. Comper exemple refer el món, que prou li convé.
- Una mirada plàstica, visual i poètica que explica la creació del sol, la lluna i els estels, sense atendre, esclar, als criteris científics —oblideu-vos doncs de bings bangs, forats negres, miracles divins i altres teories—, sinó partint de la incertesa i el que sempre queda per descobrir, que és el que ha estat la llavor de la fantasia creativa de l'art de tants segles i que és també el que va lligar Joan Miró al seu concepte creatiu, considerat surrealista, però fortament oníric.
- «Mans». Creació de Nona Umbert i Xavier Basté. Intèrprets: Xavier Basté i Nona Umbert. Creació, manipulació d'ombres: Nona Umbert. Disseny i construcció escenografia: Nona Umbert. Disseny de llums: Jaume Gómez. Direcció: Nona Umbert i Xavier Basté. Companyia Fes-t'ho Com Vulguis. Cicle Babies. Centre Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Barcelona, 7 febrer 2016. De 0 a 3 anys.
- Hi ha qui és un manetes i se'n surt de tot. I hi ha qui té manetes per fer un espectacle. De fet la parella de creadors i intèrprets de la companyia Fes-t'ho Com Vulguis en tenen i en són (de manetes, vull dir) i les mans, com diu el títol del seu espectacle, són les protagonistes de la diversitat d'accions que s'hi fan durant gairebé tres quarts en un viatge que, com adverteixen abans d'engegar, requereix esmolar la imaginació.
- 'Mans' és un dels més de vint espectacles que la companyia té en el seu repertori amb una agenda d'actuacions arreu del país ben farcida. A 'Mans' es fa una fusió de la música, les arts plàstiques, el teatre, les ombres xineses i fins i tot hi ha espai per als clowns, en versió familiar, esclar, amb la senzillesa i el recurs infal·lible del nas vermell.
- Mans fluorescents, coixins amb leds de colors, transparències manipulades amb aigua, jocs amb les capses blanques que fan d'escenografia, un piano de joguina de color vermell, com els que de tant en tant fa servir Pascal Comelade, paraigües de colors, globus, jocs de llum i moltes estrelles que envolten el sostre i les parets blanques del Teatre del CCCB en un reflex de mirall.
- Tot un seguit d'experiències sensorials, sense paraules, adreçades als més petits que són els que tenen l'oportunitat d'interactuar amb les mans, de descobrir les ombres del llenç de projecció i d'aguditzar els sentits a través d'una sèrie de mirades abstractes camí que, un dia, ja en la maduresa, l'abstracció se'ls faci entenedora.
- El cicle Babies del programa Viu el Teatre s'ha consolidat en un parell de temporades com una de les iniciatives més apreciades pels pares i mares amb nadons de mesos fins a dos o tres anys, amb ganes que des que tenen coneixement del món al qual han anat a parar, sàpiguen també que hi ha una manera de viure millor i potser fins i tot de ser més feliç que es anant al teatre. Intentar que ho assimilin no costa res. Els fruits d'aquesta collita... d'aquí a deu o quinze anys.
- «30 elefants sota un paraigua». Guió i narració d'Albert Vilà. Intèrpret: Eva Vilamitjana. Vestuari: Eva Vilamitjana i Albert Vilà. Escenografia: Albert Vilà. Direcció artística: Albert Vilà. Companyia La Petita Malumaluga i Percussity Ltd. Sala Raval, Centre Cultura Contemporània de Barcelona, CCCB, Barcelona, 17 gener 2016. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
- El més sorprenent d'espectacles destinats als més petits com els del cicle Babies de Viu el Teatre, al CCCB, és com reacciona cadascun dels destinataris. Alguns, amb no més de 540 dies escassos en aquest món, es deleixen per formar part de l'espectacle i no paren fins que aconsegueixen fusionar-se amb els intèrprets al mig de la pista. D'altres, es queden embadalits observant cadascuna de les escenes. Alguns acompanyen la música. I els més aspirants al gremi de fans espectadors fins i tot deixen anar un "bravo!" après vés a saber on.
- Arribar a totes aquestes sensibilitats acabades de néixer és un repte per a qualsevol de les companyies que es proposen fer espectacles reduïts (màxim 30 minuts) on la música, el color, la il·luminació i els efectes escenogràfics i l'attrezzo formen part essencial del guió. Però en el cas d'aquest espectacle de dansa-teatre, contràriament al que es podria pensar, el text no s'escatima i forma part essencial de tot el muntatge.
- I és que la paraula, com la música, el gest, la llum o el color, també sedueix els més petits ni que no n'acabin de copsar del tot el significat, un significat, en el cas de '30 elefants sota un paraigua', que s'adreça més aviat als adults que acompanyen els petits i que els explica un conte en clau de mariners, vaixells, mars desconeguts i elefants amagats en un delta, que poua en el que la vida comporta, des del naixement a les il·lusions, les esperances, les frutracions i l'amor que ve, l'amor que se'n va i l'amor que es guarda per sempre com un record en una capsa tancada.
- Amb elements interactius per als més petits: els paraigües japonesos —que els gelaters decoren en miniatura damunt dels bols d'estiu—, les llanternes en mans dels més petits que engrandeixen l'abast de la pista a la sala i els avions de paper, l'única intèrpret de l'espectacle combina la paraula, la dansa, el moviment i els jocs en caixes de fusta sota una pluja de paperets blancs que justifiquen l'obertura dels paraigües.
- La companyia catalana fa estada al CCCB, tot i que els seus integrants han passejat per molts altres escenaris de tot el món, i un dels seus altres espectacles és 'Bitels per a nadons', una proposta de teatre-concert de tribut als Beatles que aquesta temporada té programades les seves representacions al Teatre Nacional de Catalunya.
- «Osset meu & The Soundbox». Autor i compositor: Christophe Sainsot Tintou. Intèrprets: Maialen Boncompte i Christophe Sainsot Tintou. Escenografia i direcció tècnica: Nevermai. Bruc Brothers Company. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 10 gener 2015. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
- El programa Viu el Teatre ha ampliat en les últimes temporades el seu camp d'acció. A la vegada que commemora el desè aniversari de les programacions familiars de cap desetmana del Teatre Poliorama, gestiona les del Petit Romea iniciades aquesta temporada i continua amb la iniciativa engegada la temporada passada del cicle 'Babies al CCCB', una programació de caràcter teatral amb objectius sensorials pensada per als primeríssims espectadors —és a dir, des del primer plor fins als 4 anys com a màxim— i, per descomptat, els seus progenitors.
- En un espai obert i adaptable com el Teatre CCCB, una de les ales del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el primer espectacle del cicle d'aquesta temporada, 'Osset meu & The Soundbox' combina teatre acompanyat de música en directe amb una base textual de conte.
- Dos intèrprets fan de mestres de cerimònies, però també de titellaires, manipuladors i músics. L'espectacle combina el català i algunes expressions bàsiques en anglès, passant en un cert moment de salutacions o comiats per frases senzilles en un ventall d'altres llengües, una característica que es repeteix en el repertori d'espectacles que té la companyia Bruc Brothers.
- La trama d'aquest espectacle —que s'havia representat també recentment a l'Antic Teatre— està al servei de provocar l'atenció i la sensibilitat a flor de pell dels més petits —situats tots asseguts sobre una tarima negra que diu que regala la sensació de fer notar les vibracions electròniques als pompis dels privilegiats espectadors— i de captar-los l'interès per les peripècies d'un petit ós que es converteix en el protagonista i que fa un viatge arreu del món amb diversos artilugis de joguina com un automòbil, un vaixell o un globus aerostàtic.
- Sensacions reforçades amb breus intervencions musicals en directe de guitarres electròniques i altres petits instruments acústics que els petits espectadors tenen en unes bosses de mà repartides prèviament i que poden anar escollint mentre interactuen amb els dos intèrprets, reproduint els sons corals quan els dos conductors de l'espectacle els ho indiquen: un picarol, una campana...
- Tot plegat transcorre en una breu sessió de mitja hora que promet als assistents, quan s'acaba, permetre'ls de fer allò que més els agrada: acostar-se al protagonista del conte (l'osset) o als artilugis de joguina d'aquells que no necessiten ni bateries, ni piles ni corrent elèctric per funcionar perquè són de fusta i artesania. L'altra cara —aquesta educativa— dels carregaments de regals consumistes de Reis, monopolitzats per les campanyes del màrqueting infanticida.
- «El petit elefant», de Pablo Vergue i Joan-Andreu Vallvé. A partir del conte de Rudyard Kipling. Música de Bernat Vallvé. Intèrprets i titellaires: Clara Olmo, Ingrid Teixidó, Marta Rosell. Tècnic: Xavier Iglesias. Direcció: Joan-Andreu Vallvé. Producció del Centre de Titelles de Lleida. Teatre Tantarantana, Barcelona, 5 febrer 2012. Reposició: Viu el teatre - Centre Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), 1 març 2014. Preu: 12 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- L'espectacle és un dels més minimalistes que el Centre de Titelles de Lleida ha produït. Minimalista no pas en l'ambició i la poètica de la proposta —que són evidents i molt aconseguides—, però sí en el sentit que els titelles són tots peces d'artesania: fusta, drap, material mal·leable... I l'escenari sembla un taulell d'obrador del mateix titellaire que canvia subtilment d'aparença a través de la il·luminació i d'una estructura de peces mòbils que semblen estels voladors vistos pel canyissar de la part posterior.
- Les titellaires, que són també contacontes i intèrprets a cara descoberta, expliquen les aventures del petit elefant protagonista i, a més de la manipulació dels titelles, canten les peces musicals que creen, entre escena i escena, el clima d'aventura, de por o d'esperança que conté la rondalla adaptada a partir del conte de Rudyard Kipling (Bombai, Índia, 1865 - Londres, 1936).
- 'El petit elefant' és la història d'un personatge que vol saber què hi ha més enllà del seu espai on ha nascut i on creix. I per això pregunta i pregunta a la mare elefanta fins que, com que no obté totes les respostes que vol, decideix anar-se'n tot sol al riu per descobrir què menja el cocodril que diuen que hi habita.
- Pel camí del manglar —un terme utilitzat encertadament per enriquir el vocabulari en aquesta adaptació, en substitució dels més coneguts bosc o selva— troba una sèrie de bèsties que, quan senten parlar del cocodril, fugen esperverades: una gallina de Guinea, un mico, una serp, un hipopòtam, un lleó... cadascú amb la seva caracterització, veu i manera de pensar corresponent.
- Un viatge iniciàtic que fomenta la tafaneria per saber sempre més i que estableix també les contradiccions entre la bona fe i la por en un seguit de sentiments que es van alternant amb cadascuna de les trobades que el petit elefant fa.
- Tota la trama del que podria anomenar-se també faula s'encamina fins a arribar al riu del manglar on el cocodril ja s'haurà cruspit algunes de les bèsties que hi ronden distretes i se li fa la boca aigua quan veu que tindrà carn fresca amb el petit elefant. Una escena final, amb lluita entre cocodril i elefantó que tindrà un final positiu per poder reflexionar sobre la necessitat de la prudència per damunt de la curiositat i sobre la necessitat del coratge per damunt de l'excés de confiança.
- Aquest és un dels espectacles que beuen de les fonts que estimulen la imaginació per damunt de la gran parafernàlia escènica. N'hi ha prou amb la vida que van prenent els objectes i els titelles, la imitació del riu amb plàstic de bombolles, per exemple, o l'estructura de l'obrador, per anar creant una aventura sobre la qual els petits espectadors hauran d'acabar imaginant molt més del que s'hi veu i s'hi explica. Un repte tan difícil d'aconseguir a l'era de la generació digital com necessari de mantenir per no rovellar la capacitat humana d'exercitar la dinàmica del cervell més enllà de les múltiples plataformes que fan la vida més fàcil a través de la pantalla.
- «La Lluna d'en Joan», de Carme Solé Vendrell. Adaptació teatral de Teatre Nu. Intèrprets: Núria Crosas i Francesc Mas. Escenografia i titelles de Teatre Nu. Confecció caps titelles i llunes, pintura i acabats escenografia: Carme Solé Vendrell. Vestuari de Teresa Solà. Tema musical 'La Lluna d'en Joan' de Jaume Escala. Altres temes musicals d'Oriol Canals i Ricky Falkner. Direcció de Víctor Borràs. Barcelona, Setmana Internacional Llibre Infantil, Auditori Centre Cultura Contemporània Barcelona (CCCB), 26 gener 2007.
- La il.lustradora Carme Solé Vendrell va escriure, il.lustrar i publicar el 1982 el conte 'La Lluna d'en Joan'. Com que aquío anem lents, cal que hagin passat vint-i-cinc anys perquè es demostri la capacitat d'adaptació a diferents registres que pot tenir una obra feta amb rigor des del principi. Si el conte, en el seu suport tradicional en àlbum, ja és un dels que es poden passejar pel món amb els pinzells ben alts —i encara més amb motiu d'una setmana internacional del llibre infantil que té com a promotora la Fira de Frankfurt a Barcelona— aquesta adaptació teatral té tots els ingredients perquè també pugui ser un espectacle sense fronteres, perquè les lingüístiques són fàcilment adaptables.
- La companyia Teatre Nu ha fet aquesta adaptació i no s'ha limitat a posar un parell d'actors narradors sobre l'escenari sinó que ha jugat amb tots els elements que li possibilita l'escena: el llenguatge plàstic, la música, el gest, el so, la llum, el color, l'escenografia...
- El muntatge, vist exclusivament a l'auditori del CCCB durant dues funcions, té les possibilitats d'obtenir encara més bons resultats dels que ha obtingut en aquests passis de cortesia si, tard o d'hora, es pot representar en cartellera en alguna de les programacions de teatre per a tots els públics. Podria ser al Teatre Nacional de Catalunya —tot i que sembla que no ha estat possible, de moment—, però també podria ser dins la programació del Teatre Poliorama, per esmentar-ne només dues, sense oblidar les programacions que tenen establertes la majoria de sales alternatives.
- 'La Lluna d'en Joan' explica la història d'un fill de pescador el pare del qual perd la salut al fons del mar. El petit, amb l'ajuda de la Lluna, aconsegueix rescatar del fons la salut malmesa i retornar els colors al pare. Tothom voldria poder aconseguir un dia posar la lluna en un cove. I com que al teatre tot és possible, ni la lluna ni el cove fallen a la temptativa.
- Sinopsi aparentment senzilla, però que la companyia exprimeix detall per detall amb una remarcable construcció de titelles de diferents mides que donen una visió de llunyania i proximitat, de petitesa i de grandesa, segons el que els narradors van introduint. Tant aquest titelles, com la lluna o altres elements escenogràfics —en la confecció dels quals ha col.laborat la mateixa autora-il.lustradora— han estat elaborats amb un respecte profund per les il.lustracions del seu àlbum. Un ajustat treball sonor fa que el conte se segueixi no només per la vista sinó també per les indicacions de la banda sonora, les onomatopeies o les insinuacions musicals, cosa que el fa apte, gairebé, per a una programació que vol introduir els públic petit en la música.
- L'espectacle d'encara no una hora —i molt millor si aconseguís reajustar-se i evitar un cert tempo lent en alguns moments, escurçant-lo uns minuts— té la virtut dels bons espectacles per a tota mena de públics. Els veterans el segueixen amb la capacitat més profunda d'interpretació que tenen, i els més petits i novells s'encaterinen amb el personatge, que es fa gran i es fa petit i que torna a fer-se gran i torna a fer-se petit, i segueixen la història que se'ls fa comprensible des d'edats molt baixes si tenim en compte que el text de Carme Solé Vendrell transgredeix una situació quotidiana: generalment són els petits els que estan al llit quan no es troben bé i són els pares qui els cuiden.
- En aquest cas, és el petit el que ha de cuidar el pare, però a més ho ha de fer amb enginy i valentia, jugant-se la pell, creient que la Lluna només vol el seu bé i llençant-se al fons del mar amb l'ajuda de la mateixa Lluna per obtenir el que ni la Seguretat Social ni cap Mútua Privada, segurament haurien pogut obtenir. Ah!, i sense llistes d'espera. N'hauria de prendre nota d'aquesta fórmula fantàstica la consellera de Salut i, de passada, n'haurien de prendre també nota els que tenen les regnes dels teatres públics per acollir un espectacle que no hauria de quedar com una nota d'escalfor i sensibilitat enmig de l'hivern cultural.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page