Les inclinacions incontrolades de Marta Carrasco sempre han donat resultats màgics, de la mateixa manera que els seus cambrés impossibles marcaven una flexió de les idees cap als racons més foscos de la ment, allò que s'anomena entranyes i que la coreògrafa abocava damunt els espectadors. Però, ¿com s'ha pensat que podia traspassar a tretze intèrprets la seva visceralitat tan especial, si no comptaven amb la seva imponent presència marcant ritmes i línies de fuga en escena? Al Dies irae hi mancava el seu cos dur i la seva mirada esmolada i sobraven alguns minuts de reiteracions al voltant del mateix quadre.

Amb estètica vampírica han dibuixat el capellà, el músic i la resta de personatges d'aquest submón, on dotzenes de creus trencades, a la part superior, i fulls de bíblies estripades, en la inferior, recreen la fragmentació intel·ligible en què es basen les mentides. Les nou intèrprets, amb una Noemí Padró que recorda el cos i l'expressivitat de Carrasco, són la luxúria refinada entre talonejos, salts i pour de bras, a més d'algunes intervencions parlades que fan morir de riure, com el Pare Nostre capgirat fins a convertir-lo en un flam, o la xerrada cara a cara amb Déu, que el capellà s'encarrega d'aturar a temps per fer-ne una verge plastificada i muda. Amb aquesta escena comença tota la càrrega misògina extreta dels pares de l'Església que a Dies irae es converteix en una antimissa per constatar els fonaments podrits en què es basa una institució de gran poder terrenal. Cap novetat, ni en el contingut ni tampoc en els recursos escènics que s'adapten a les obsessions de Carrasco: cadires amb rodes, cossos fusionats, vestits elàstics i tota la resta de bateria que ja coneixem de la seva ira. Encara en caldria més.