ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Coliseum]
- «Fashion Freak Show». Creador, autor i dissenyador de vestuari: Jean Paul Gaultier. Coreografia: Marion Motin. Assessor artístic: Simon Phillips. Coautor: Raphaël Cioffi (productor de “Drag Race France”). Director adjunt: Fanny Coindet. Il·luminació: Pet Hörding. So: Keegan Curran. Escenografia i disseny de vídeo: Justin Nardella. Disseny de vídeo: Renaud Rubiano. Direcció: Jean Paul Gaultier. Coproducció: Jean Paul Gaultier i TS3 (A Fimalac Entertainment Company), RGM Productions i Avex Entertainment. Teatre Coliseum, Barcelona, 4 abril 2024.
PASSIN, PASSIN... QUE VEURAN L'EMPROVADOR
- “El vestit ets tu”, diu el mediàtic dissenyador francès Jean Paul Gaultier (Arcueil, Val-de-Marne, França, 1952). I també deixa anar que la vida és bella i que la bellesa és en l'interior d'un mateix. Entesos. Són petites mentides que no fan mal i alimenten l'autoestima. Mentre ho diu, només cal passar els ulls per la platea del Teatre Coliseum i veure-hi alguns vestits estrambòtics que imiten els seus dissenys, looks de festa de nit (ni que, pel canvi horari, a fora encara peti l'últim sol), lluentons a manta, perruques estarrufades i barrets de disseny, alguns dels quals no deixen veure l'escenari per les seves exagerades dimensions. Teatre, música, xou i moda formen un còctel explosiu.
- L'estrena absoluta aquí de l'espectacle «Fashion Freak Show» del mediàtic i polèmic dissenyador de vestuari i joieria Jean Paul Gaultier és un d'aquells esdeveniments artístics que fan tancar la circulació davant les columnes històriques que monopolitzen la minúscula vorera del Teatre Coliseum de Barcelona, mentre el photocall treu fum amb les figures humanes que semblen vingudes del més enllà i el jocs de ferros del monument a les víctimes del bombardeig feixista de la Gran Via s'ho mira des de les altures.
- L'espectacle «Fashion Freak Show» segueix un guió que no amaga la intenció autobiogràfica del seu autor. Jean Paul Gaultier des que veu el món; Jean Paul Gaultier a l'escola amb la seva dèria de fer els primers dibuixos; Jean Paul Gaultier amb els primers dissenys; Jean Paul Gaultier en el remolí de l'amor; Jean Paul Gaultier en el moment dolorós de la sida —el moment més emotiu de l'espectacle que recorda la seva parella i totes les víctimes de la malaltia—; i Jean Paul Gaultier, sobretot, embolcallat de les seves creacions amb una desfilada encaixada amb una trama de música, coreografia, cabaret i ràfegues d'humor de les mestres de cerimònies —les dues actrius que aporten la part del discurs, sempre en anglès, tot i que han tingut la sensibilitat de jugar amb picossades de català— i fugaces intervencions de circ que, per atzar i coincidències de calendari, sembla que en algun moment s'hagin escapat del Grand Chapiteau de Bellvitge on hi ha el Cirque du Soleil.
- L'espectacle és simplement enlluernador. Les diverses coreografies —abstingueu-vos-en els amants de la dansa en sentit pur— s'acompanyen d'una banda sonora que repassa els diversos estils de les dècades dels setanta, vuitanta i noranta del segle passat amb barreges de pop, funk, rock, música disco i, per respirar, la chanson francesa, perquè no sigui dit que Jean Paul Gaultier no es recorda de la seva petita pàtria que l'ha vist néixer i créixer i, també, provocar els esquemes establerts de la moda i el disseny.
- És aquesta provocació la que recorre tot l'espectacle. Amb una vintena d'artistes multidisciplinars a l'escenari, Jean Paul Gaultier i els creadors d'aquest «Fashion Freak Show» passegen un mostrari de més de tres-cents models de vestuari —que supera tots els dissenys escènics vistos fins ara— i que tant mostren algunes de les emblemàtiques creacions del dissenyador —sense oblidar la Nana i els Conen bra de cucurutxo— com algunes peces originals que són les que s'acosten més al vestuari artístic.
- Durant dues hores amb entreacte, el ritme de l'espectacle és frenètic i es fa impossible que algú en desconnecti. Llum i color configuren una escenografia que està al servei del complement videogràfic, molt en la línia cinematogràfica i televisiva, on apareixen també Rossy de Palma i Catherine Deneuve per recordar l'aproximació que Jean Paul Gaultier ha fet al cinema, ja sigui amb Pedro Almodóvar o Peter Greenaway o Luc Besson, a més de la seva col·laboració en dansa o la que va fer amb el disseny de vestuari de la cantant i també amant de xous com ell, la inesgotable Madonna.
- Fa quatre anys, Jean Paul Gaultier va anunciar que posava fi a la seva carrera de dissenyador i que es retirava. Una altra petita mentida que no fa mal. Amb aquest espectacle, està més actiu que mai. Pregona el seu missatge pels escenaris internacionals i no amaga res de la seva vida. L'home que ha vestit mig món, que ha omplert el Folies Bergère o el Royale Palace de París, es despulla davant de tothom. I sembla que només se sent a gust, tal com vol ser, amb la típica samarreta de ratlles de mariner.
- L'espectacle és fresc, viu, esplendorós i gens kitsch. Només hi falta que un aspersors escampessin fragàncies dels seus perfums. I al final, abans del fosc, deixa que el protagonisme absolut el tinguin només els vestits. Uns efectes de llum sobre peces caigudes a l'escenari que reblen el que el mateix Jean Paul Gaultier deia al principi: “El vestit ets tu”.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «The Rocky Horror Show», de Richard O'Brien. Intèrprets: Stephen Webb, Haley Flaherty, Richard Meek, Joe Allen, Darcy Finden, Kristian Lavercombe, Suzie Mcadam, Ben Wetshead, Reece Budin, Fionán O'Carroll, Beth Woodcock, Stefania Du Toit, Tyla Dee Nurden, Ryan Carter Wilson. Banda: Liam Spencer-Smith, Dan Humphreys, Allan Cox, Dave Webb. Narradors: Philip Franks, Joe McFadden, Alex Morgan. Supervisor musical: Greg Arrowsmith. Il·luminació: Nick Richings. So: Gareth Owen. Vestuari: Sue Blane. Adjunt vestuari: Christoper Porter. Coreografia: Nathan M. Wright. Disseny escenografia: Hugh Durrant. Perruqueria i caracterització: Darren Ware. Adjunt coreografia: Andrew Ahern. Adjunt so: Russell Godwin. Gerència orquestra: Andy Barnwell. Supervisor dialectes: Martin McKellan. Producció i tècnics: Mike Mansfield, Simon Holmes, Rebecca Spiller, Charlie Bennett, Beth Manicom, Rachael Gaunt, Tom Darlington, Helen Russell, Callum Lucas, Oliver Wareham, James Cusker, Abbi Clarke, Daniel Higgins. Productors: Howard Panter, Meryl Faiers, Daniel Brodie, Matt Parritt, Jeffrey Brady, Alice Lloyd-Davies. Direcció musical i arranjaments: Charlie Ingles. Direcció: Christopher Luscombe. Gira internacional. Teatre Coliseum, Barcelona. Del 24 d'octubre al 5 de novembre del 2023.
VIATGE AL TÚNEL DEL TEMPS PASSANT PEL WEST END DE LONDRES
- Cinquanta anys no se celebren cada dia. Per això la companyia del musical «The Rocky Horror Show» han decidit que els celebrarien fent una gira europea que ha començat precisament a Barcelona i que continuarà a Torí, Nàpols, Roma, Milà, Pàdua, Ljubljana, Dublín, Manchester, Glasgow o Paris. Una gira que dóna l'oportunitat als espectadors catalans de veure en versió original anglesa la interpretació de la companyia que ha estat actuant al West End de Londres i que es pot seguir, a més, amb un sobretitulat en espanyol amb dues grans pantalles amb còmode cos de lletra gegant a banda i banda de l'escenari, tant pel que fa a les escenes dialogades com a la transcripció de les lletres de cadascuna de les peces del musical.
- «The Rocky Horror Show» va arrencar el 1973 al Theatre Upstairs de Londres, un espai amb només una seixantena de localitats. De seguida es va constatar que requeria un aforament més gran fins a arribar al Comedy Theatre, un espai del West End de Londres amb capacitat per a uns 800 espectadors. Després de les primeres 3.000 funcions, a la dècada dels anys vuitanta l'espectacle va obrir una reposició que va ser el punt de partida per a una programació, des d'aleshores, pràcticament permanent al Regne Unit.
- Tan permanent que el mateix llibret de «The Rocky Horror Show» inclou unes intervencions previstes de rèpliques concretes que es poden fer des de la mateixa platea per part dels espectadors, cosa que en la meva funció del Teatre Coliseum de Barcelona es va poder comprovar que n'hi havia de prou coneixedors per llençar les seves rèpliques i contrarèpliques, sobretot en les escenes del narrador, de la mateixa manera que també es va complir la tradició de veure-hi alguns espectadors, fans del musical, amb disfresses idònies per a l'ambientació kitsch de l'espectacle.
- Des del primer moment, el rigor musical de «The Rocky Horror Show» és el màxim atractiu de la posada en escena. Totes les intervencions tenen la virtut d'estar dotades d'una extrema qualitat vocal, des de l'aparició de l'acomodadora d'un cinema que presenta la pel·lícula d'un programa d'aquells d'època, de doble funció, amb un estil conillet rosa i safata de pipes i caramels, passant per la creació d'un ésser físicament benaventurat fins a l'aparició final dels aliens amb làser inclòs, vinguts pel que sembla de la galàxia Transsexual de Transilvània, que rematen una trama que és una barreja de cinema de terror, de ciència-ficció, de futurisme, d'alliberament sexual, de transvestisme, de comèdia light, de conte estil gore i de divertimento teatral absolut.
- Una il·luminació brillant, un so de gran potència i una escenografia canviant, que es mou entre el gènere del còmic i el del plató de cartó pedra, completen la producció d'un macromuntatge musical que es va posar en marxa el 1973 sota l'autoria de l'escriptor, músic, compositor, presentador de televisió i actor Richard O'Brien (Chelteham, Regne Unit, 1942) i que no li ha calgut readaptar-se ni per pressions políticament correctes ni per superar el pas del temps i els canvis socials que ha aportat l'últim mig segle.
- La trama és la que és i els espectadors l'accepten tal com és, amb la seva mirada a un temps que va ser i no tornarà, entrant en el joc de la mateixa manera que hi entren tots els intèrprets amb una disposició tan professional com excitant i que reuneixen excel·lents condicions tant com a actors, com a cantants o com a ballarins, sense oblidar la troupe de músics en directe que converteix l'espectacle en una enganxadissa banda sonora que, com diu una de les lletres, convida tothom a fer un viatge en el túnel del temps, tant endavant com endarrere, tant per als que ja han viatjat per aquest mateix túnel durant una bona part de la seva vida com els que es disposen a fer a partir d'ara el viatge.
- Recordem només que tot comença amb una avaria de cotxe que té la parella jove no desfogada encara, Brad i Janet, i que per mor d'una tempesta s'han de refugiar en un casalot on els rep el criat draculià Riff Raff amb un «Bona nit» en català, que sempre queda bé i és un detall, i on conviuen una sèrie de personatges friquís amb un científic transvestit i bisexual que ben bé podria ser el conegut i temut Frankenstein.
- Aquest breu pas per Barcelona de «The Rocky Horror Show» és una ocasió única per a fans i no fans del musical, sense haver de volar al West End de Londres, per unir-se als més de 30 milions d'espectadors acumulats de 30 països de tot el món i 20 traduccions que des de fa 50 anys fan un salt a l'esquerra i un pas cap a la dreta i posen les mans als malucs talment com si el rock and roll acabés d'esclatar ara mateix.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Forever. The best show about the King of Pop». Homenatge a Michael Jackson. Idea original de Carlos Javier López. Textos de Jesús Sanz-Sebastián. Equip artístic 2010: Samuel Gómez Martínez i Carolina Serrato presentadors). Fran Jackson (Michael Jackson adult), Mampuele (Michael Jackson adolescent), David García / Néstor Luque Pérez (Michael Jackson, nen). Cantants: Samuel Gómez Martínez, Carolina Serrato, Alex Forriols, María Ayo, Irene Risolía, Dariel Ventura, Javier Soleil, Chus Herranz, Geniris. Ballarins: Koldo Mikel López, Alejandro Gutiérrez, Marcos Pérez, Yurena Molina, Carmelo Segura, Mónica Delgado, Amaranta Ausín, Ángel Pardo, Vito Bambú, Tamara Suárez, Chelo Ramírez, Irán Alegría, Lucky Luciano, Alejandra Barella. Acròbata: Chelo Ramírez. Músics: Ángel Crespo (bateria), Adrián Bartol (baixista), Álvaro Peire (teclista), Oliver Martín (guitarrista). Escenografia: Paco Bello i David Bello. Escenografia 'Thriller': Juan José Barahona i Francisco Masedo. Il·luminació: François de la Ossa. Disseny so: Pedro Claver. Monitors: Fernando Garamendi. Estilista, figurinista i patronista: Mercedes Montilla Cano. Ajudant de vestuari: Rocio González Fernández. Máscares i caracterització: Morboria Teatro Álvaro Aguado. Maquillatge i perruqueria: Laura García Canelo. Coreografia: Yolanda Torosio Hernández. Directora cor gospel: Pahola Gutiérrez Vargas. Direcció musical i arranjaments: Miguel Blanco. Direccció musical: Guillermo González. Direcció artística: Jesús Sanz-Sebastián. Producció: Summum Music. Teatre Apolo, Barcelona, 10 novembre 2010. Nova gira i reposició: Teatre Coliseum, Barcelona, 27 maig 2022.
[Crítica corresponent a l'estrena al Teatre Apolo de Barcelona el 2010. El repartiment de la reposició i la gira actual ha estat renovat i algunes referències de la crítica corresponen a l'època de l'estrena]
“REVIVAL” MUSICAL I ADORACIÓ FETITXISTA
- Mirin, l'espectacle serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es podrien extreure d'aquest macromusical que ret homenatge a l'anomenat rei del pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, el polifacètic cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), de trajectòria artística estel·lar i de vida més aviat erràtica, amb un final tràgic que després de la seva mort encara porta cua.
- El muntatge coreogràfic i escenogràfic no s'està de forçar al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: aparicions sobrenaturals, reproduccions espectaculars en clau de videoclip, els uniformes característics del cantant, els moviments de cos que el van fer popular i singular i les gesticulacions que el van fer fotogènicament carn de càmeres de fotoperiodistes de concerts d'estadis i grans auditoris.
- Si no fos que Tots Sants i el Dia dels Morts ja han passat, un diria que l'espectacle, en alguns moments, encaixa de ple amb les aparicions per carrerons i cantons foscos d'ànimes en pena tan pròpies del Halloween d'importació. Algunes escenes ratllen el terror, amb la passejada de rigor d'alguns dels monstres de mentida entre les butaques dels soferts espectadors de platea. Aquesta representació espectral —làpides de cementiri, ambient tenebrós, sang i parracs dels vestits—, que tanca la primera part de l'espectacle amb la peça «Thriller» recorda, per la similitud del gènere, els espectacles d'El Circo de los Horrores, de Suso Silva.
- A l'espectacle, s'hi escolten i s'hi interpreten, música (en directe), veu i coreografia, una trentena de cançons. Entre la primera i la segona part, el xou arriba a les dues hores i mitja, que cal dir, en honor a tot l'equip, que passen volant perquè la base musical i artística és, en alguns moments, de gran brillantor, i la majoria de les actuacions, de primera fila, amb moments més corals i d'altres més càlids quan les interpretacions estan en mans de solistes o fins i tot del cor gospel.
- Amb efectes de màgia incorporats —un arriba a pensar que el mag Lari, el fan de Michael Jackson confès, apareixerà per un lloc o altre— ressuscita un Michael Jackson absolutament clònic, en reapareix un altre de l'etapa encara adolescent i —tot i que es fa esperar fins al final, com les coses bones— la presència del Michael nen, interpretat en funcions alternes, com mana la llei dels menors, per dos imitadors del cantant que tenen només 8 o 9 anys i el ritme elèctric enganxat al cos, amants del ball i del hip-hop, i que s'enduen els aplaudiments més enfervorits dels espectadors, que sempre agraeixen constatar que les qualitats artístiques sovint es porten a la sang més que prefabricar-se acadèmicament.
- Si algú llegeix aquesta crònica amb el reproductor musical engegat, pot buscar algunes de les peces de Michael Jackson com «Bad», «Beat it», «You are not Alone», «Thriller», «Leave me Alone», «Main in the Mirror», «Heal the World» o «Black or White». Aquesta és una petita part de la banda sonora de l'espectacle que té el suport dels músics —part essencial de l'èxit del muntatge— sempre tan discrets, camuflats en la penombra de l'escenografia fins a l'hora de saludar, i que només es trenca amb alguns gags dels presentadors —sortosament breus—, que es veuen maltractats per un guió que en alguns moments sembla un d'aquells guions tan convencionals i poca-solta de les gales de segons quins premis i que, posats a fer un retret, no hauria estat gens malament que l'autor s'hi hagués esmerat una mica més per no caure en la sensibleria i l'humor fàcil que, per als qui creuen que Michael Jackson encara hi és —o com a mínim, com el lema de l'espectacle recorda: “la màgia continua”— ja en tenen prou amb el revival musical i l'adoració fetitxista que «Forever. The best show about the King of Pop» promou implícitament.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Adeu Arturo». Guió i idea de Jordi Milán. Intèrprets: Montse Amat, Miquel Arnau, Nuria Benet, Víctor Gómez, Àlex Gonzàlez, Filomena Martorell, Virginia Melgar, David Ramírez, Toni Sans, Xavier Tena i Annabel Totusaus. Escenografia: Castells Planas i La Cubana. Vestuari: Cristina López. Auxiliar vestuari: Leo Quintana. Caracterització: La Bocas. Composició cançó final i arranjaments musicals: Joan Vives. Coreografia: Leo Quintana. Disseny de vídeo: Joan Rodón (dLux.pro). Disseny de so i tècnic so: Jordi Agut (Txoli). Disseny i tècnic de llums: Aleix Costales. Utillatge: La Cubana. Disseny gràfic: Lila Pastora. Administració: Natalia Morillas. Cap de comunicació: Pol Vinyes. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Cap i coordinació de figuració: Miguel Arnau. Tècnic de llums: Dani Sánchez. Cuidador del lloro: Jesús Ayala. Figuració: Alexandre Cortès, Guillem Cuxart, Toni Padilla, Àlex Rodríguez, Cristian Saldaña i Albert Serra. Ajudant de vestuari: Tati Fabregat. Ajudant de caracterització: Raúl Herrera. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Construcció de cortinatges: Pilar Albadalejo. Serveis audiovisuals: Josep Maria Marín (Movi-cine). Fotografia i “making of”: Joan Riedweg. Animatrònic: David Chapanoff i Pedro Alfonso Márquez. Gravació musical: My Music. Agraïments de participació: Miguel Noguera (intèrpret gravació Arturo Cirera). Agraïments especials: Núria Feliu, Casal Gent Gran de Llicà d'Amunt (número castanyoles), Cristina Prat i Marta Acín (assessorament castanyoles). Agraïments de col·laboració: Anaïs Muñoz, Mahsa Dinani, Miquel Planas, Valeri Laguna i Javi Besa. Direcció tècnica i cap tècnic: Pere Pau Hervàs. Ajudant de direcció: Juanjo Sánchez. Direcció: Jordi Milán. Companyia La Cubana, Teatre Coliseum, Barcelona, 8 febrer 2022.
L'HERÈNCIA PUTATIVA DEL SENYOR ARTURO
- De la llarga nòmina d'espectacles multipolifacètics de La Cubana i dels seus ara ja més de quaranta anys ben portats hi ha un tret comú: la participació sempre en tots ells de part o tots els espectadors com a intèrprets improvisats o espontanis sovint sisplau per força. Amb l'espectacle «Adeu Arturo», la companyia s'ha hagut de reinventar a causa de les circumstàncies epidemiològiques, mascareta inclosa, que no aconsellen encara una excessiva interacció personal.
- Però això no ha de decebre els milers de “cubanaires”, “cubaneros” i “cubanites” que passaran pel Teatre Coliseum de la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona perquè des del primer moment se sentiran copartícips del funeral festiu que La Cubana ha rebut l'encàrrec d'organitzar per atendre les últimes voluntats del patrici andorrà, però establert a Barcelona i tota una figura universal, el senyor Arturo Cirera Mompou, un personatge carregat de medalles, honors i condecoracions de tot el món, entre les quals no falta el venerable llautó de la Creu de Sant Jordi.
- Tan il·lustre patrici és Arturo Cirera Mompou que la mateixa alcaldessa de Barcelona, Ada per als amics, quan s'assabenta per les xarxes de la seva mort, ofereix el servei de cos present al Saló de Cent de l'Ajuntament. Però la família —una trepa de nebots i nebodes endolats de cap a peus com si fossin corbs— hi renuncia perquè ha d'acceptar que el “tiet Arturo” hagi triat el també centenari Coliseum i les seves entranyes per fer, just el dia que complia els 101 anys, l'últim adéu al món.
- Deia que tothom se sentirà acompanyant i protagonista del funeral festiu. Només entrar, trobaran a les seves butaques els cartellets de rigor distribuïts pel servei de protocol que els identifica com a membres d'alguna de les moltes corporacions, associacions, grups locals o internacionals que un home de món com va ser Arturo Cirera Mompou va conrear al llarg de la seva fructífera vida.
- Tampoc s'ha d'estranyar ningú que un dels protagonistes del funeral sigui precisament un lloro. Sí, un lloro de bell plomatge i bec esmolat, de nom Ernesto —meravelles de l'ensinistrament del bestiari amb vocació d'intèrpret— que va acompanyar tota la vida Arturo Cirera Mompou com a fidel amic després que li regalés ni més ni menys que el comandat en cap i president Fidel Castro en una de les gires d'Arturo a Cuba.
- He dit “gires” perquè Arturo Cirera Mompou va fer tot el que pot fer una persona en aquest món i sempre amb èxit esclatant: pintar, escriure, esculpir marbres, compondre música, dirigir teatre i cinema, interpretar, col·leccionar peces d'art... i mantenir-se solter, liberal i fent sempre el que li havia donat la gana. I, sobretot, el més important, aplegar una gran fortuna que a l'hora de l'últim badall sempre és un consol per als que se'n senten hereus legitims sense saber que hi ha herències que poden ser més putatives del que aparenten.
- Que ho preguntin sinó a una de les seves amistats més íntimes, l'Hermina, la veïna de tota la vida, la concertista de la gran tuba, que com ell i la seva família, havien viscut des de sempre al número 23 de la Rambla de Catalunya, just a l'edifici que dóna per darrera amb el també “trasero” del Teatre Coliseum, el mateix edifici que després va ser seu del departament d'Economia de la Generalitat de Catalunya, aquell edifici del famós terrat i la secretària judicial del 20-S que aquell 2017 va haver de saltar per uns armaris del gas que feien d'escaleta mentre fugia cames ajudeu-me per la platea del teatre camuflada com una comediant de la troupe o una vulgar espectadora de la funció de la nit per trampejar el “tumulto” que hi havia al carrer.
- És gràcies a la trajectòria universal d'Arturo Cirera Mompou que els espectadors coneixeran en un pròleg en clau de panegíric algunes de les gestes del tal Arturo, des del 1921, quan va néixer, dos anys abans que s'inaugurés el Coliseum, passant per algunes de les efemèrides més destades de tot un segle en un recorregut que els guionistes, documentalistes i arxivers de La Cubana han elaborat exhaustivament i que tothom podrà llegir tranquil·lament a casa amb un full desplegable de considerables dimensions —cosa que vol dir que l'espectacle, creat el 2018, s'ha refet de cap i de nou després de voltar per la Seca, la Meca i les Valls... no d'Andorra sinó d'Espanya amb més de 300.000 espectadors a l'esquena— per adaptar-lo a les referències que més toquen el cor dels catalans.
- Prou emotiva és la presència a la platea de representants vinguts d'arreu del món, des dels xeics àrabs amb “agal” i “kufiyya” blancs immaculats fins a les dames amb “mantilla” negra del tot vingudes de l'Espanya profunda passant per una representació de les Germanes de la Caritat de l'Hospitalet de Llobregat amb el seu hàbit gris i cornet al cap que perden l'oremus quan saben que a la platea del funeral hi ha també el senyor bisbe i el seu dit de beneir.
- El funeral dura ben bé dues hores. I com que és «pur teatre», quan sembla que s'acaba... torna a començar. Mentrestant, per la tarima han passat, retent homenatge al difunt, tot de cossos de ball, transformistes, gaiters escocesos, personal de la funerària, una venerable “stripper”, una ancestral cantant italiana, un cor andorrà que posa la pell de gallina quan interpreta l'Himne Nacional d'Andorra anomenat “El Gran Carlemany”, també el xofer de confiança del senyor Arturo, en Rashid El-Halili, i vinga patims, patams i patums i fins i tot el president de l'Arca de Noè, la dels noms de fonts d'animals i també notari, N'Ignasi Búho —que vol dir Mussol— i que és qui té les claus de l'últim testament de l'Arturo Cirera i Mompou i que un es guadarà prou de desvelar als que no hagin assistit encara al funeral.
- Diu el director i creador de l'espectacle «Adeu Arturo», Jordi Milán, que La Cubana sempre fa el mateix. Potser sí. Però en tot cas ho dissimulen molt bé perquè cada espectacle nou —i ara feia cinc anys que no aixecaven el teló a Barcelona— té el do de sorprendre tothom. Fins i tot els que potser es pensen que ja ho han vist tot. A La Cubana hi ha color, música, imaginació, humor, picaresca, mossegada i sobretot molt d'amor pel teatre sense renunciar mai a les seves arrels ni al seu origen.
- La companyia d'«Adeu Arturo» continua sent un doll d'energia que fa que on només són onze intèrprets principals i sis acompanyants aviat sembla que en siguin un centenar. A «Adeu Arturo» hi ha, com en tots els altres espectacles de La Cubana, tot un devessall de canvis i canvis de vestuari, de caracterització, de personatges, de multitud de registres que fan que es visqui segurament tant de “teatre” per darrere que el que els espectadors veuen per davant.
- I una marca de la casa inqüestionable que fa la impressió que no hagin passat quaranta anys llargs perquè, malgrat el relleu d'una nova generació d'intèrprets, sempre hi ha aquells que, pels seus gestos, pel seu parlar, per la seva actitud, semblen els mateixos dels que van arrencar l'aventura de La Cubana. Aquesta sí que és per al teatre català una herència de debò que en aquest cas, ben diferent de l'herència del pobre Arturo, no té res de putativa.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Interpretació de l'Himne Nacional d'Andorra, «El gran Carlemany» (1). Tràiler publicitari de l'espectacle «Adeu Arturo» (2).
- «L'èxit de la temporada». Dramatúrgia d'Enric Cambray i Israel Solà. Intèrprets: Sílvia Abril / Alba Florejachs, David Fernández, Fermí Fernández, Oriol Grau, Mònica Macfer, Mònica Pérez, Jordi Rios. Escenografia: Mercè Lucchetti i Marc Salicrú. Construcció escenografia: Jorba. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Espai sonor: Jordi Bonet. Estudis enregistrament: Oido. Disseny de so: Eudald Gili. Disseny de vestuari: Albert Pascual. Maquillatge: Anna Rosillo. Direcció tècnica: Eudald Gili. Regidoria: Eva Biescas. Sastreria: Goretti Puente. Ajudant de regidoria i sastreria: Olalla Calvo. Lluita escènica: Valentina Calandriello. Coreografia: Marta Tomasa. Tècnic de so: Rai Segura. Microfonia: Jan Subirats. Actor en pràctiques: Jan Zawisza. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Fotografia i video: Paco Amate. Disseny cartell: Kote García. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Producció executiva: Mercè Puy. Producció: Rosa Domingo. Companyia El Terrat (A Company of the Mediapro Studio). Ajudant de direcció: Rosa Domingo. Direcció: Enric Cambray i Israel Solà. Teatre Coliseum, Barcelona, 13 gener 2021.
DE TANT QUE T'ESTIMO, T'ABONYEGO!
- Les veritats fan perdre les amistats, diuen. El cas és que aquesta colla d'amics “terratencs” se les diuen pel davant i pel darrera, les veritats —ep!, que això és el títol d'una obra que els pot sonar a molts!— però no arriba mai la sang al riu, o a la platea, vaja!, tot i que cal advertir els espectadors que hi ha un moment clau que, per uns segons, un no sap si forma part del guió o si ha estat un accident de veritat i el cor et fa un salt per si un dels personatges, en concret Fermí Fernàndez —noms reals i de ficció van aparellats— no hagi pres mal. De més petites que s'han fet grosses se n'han vist, jugant, jugant, a l'escenari.
- Els personatges més coneguts que han fet una llarga trajectòria al voltant d'El Terrat, la productora creada per Andreu Buenafuente, juga a trobar «L'èxit de la temporada» ni que la temporada en qüestió arribi vint anys després del primer intent. Sense desvelar res que comprometi la sorpresa dels futurs espectadors, diguem que la companyia pretenia el 2001 —data en què comença la comèdia— representar una versió de l'obra «Romeu i Julieta» i que un imprevist que em callo mossegant-me la llengua fa que l'estrena es retardi... fins al 2020!
- En vint anys, no només ha plogut, ha fet vent i ha nevat molt, sinó que tots plegats han acumulat experiència, fracassos, encerts, èxits i frustracions... En vint anys, a més de veure les coses i les il·lusions d'una altra manera, no han pogut evitar de perdre una mica o molt de cabell alguns, engreixar malucs els altres o fer panxeta —o panxota, segons qui!— fins al punt que la retrobada el 2020 per remuntar aquell shakesperià «Romeu i Julieta» de tota la vida es converteix en la clau humorística de la història d'amistat que en alguns casos fa picades d'ullet a petites anècdotes o efemèrides reals dels “terratencs” que, a la vida real d'El Terrat, commemoren també els trenta anys de prolífica i polifacètica trajectòria, iniciada radiofònicament el 1989 a la veterana emissora de Ràdio Reus (EAJ-11, en deien quan la ràdio encara era ràdio, la primera fora de Barcelona creada el 1925) i posteriorment a Ràdio Barcelona. D'allí, és sabuda l'espectacular puixança televisiva, remant contra tota mena de temporals, fins a la recent fusió —com fan bancs i caixes sisplau per força— amb l'imperi audiovisual de Mediapro.
- L'encert d'aquesta comèdia és que l'autoria és d'una generació més jove —Enric Cambray (ara autor i codirector debutant que alterna amb el seu paper d'actor a «El mètode Gronhölm» i «El Petit Príncep») i el director Israel Solà— i que els intèrprets, per tant, es troben a les mans d'una direcció a quatre mans d'un temps nou que té l'avantatge de no haver viscut el temps passat d'El Terrat i d'imaginar-lo per això amb una certa dosi de mite, cosa que reforça el quid de la ficció.
- «L'èxit de la temporada» té una arrencada que diria que vol despistar els espectadors amb les trifulgues escèniques del 2001 preparant l'estrena de «Romeu i Julieta» amb el mètode de taules de la vella escola. Però de seguida, afortunadament —a partir de l'escena sorpresa que ho capgira tot— transporta els mateixos espectadors fins a la part més sucosa de la comèdia que proporciona, esclar, el que una comèdia pretén: que faci riure una bona estona els espectadors. I ho aconsegueix, de pensament, paraula i obra, com dirien aquells.
- Però ja se sap que no hi ha comèdia sense una mica de tragèdia. I ni que aquí la tragèdia plani de rerefons, arriba un moment que un no sap si l'escena de lluita d'espases i mort de Verona passa a la Verona de ficció o és un ajustament de rancúnies i retrets dels mateixos protagonistes-personatges contemporanis.
- Deia abans que els “terratencs” se les diuen pel davant i pel darrera. I és així perquè es combinen escenes tant davant com darrera del teló fins al punt que hi ha una escena que porta la imatge del gènere del clown quan tots estan davant dels miralls del camerino i d'esquena als espectadors fent els últims retocs de maquillatge i vestuari abans de sortir a l'escenari.
- Una comèdia com aquesta —amb molt de ritme i amb poques concessions al repòs— requereix gent bregada en l'ofici. Tots ho són, els més veterans pel temps que porten entre micròfons, càmeres i bastidors. I els no estrictament “terratencs” perquè també vénen de lluny. Al costat, doncs, de l'actriu Sílvia Abril —malauradament de baixa uns primers dies per una lleu lesió ocasionada en una de les funcions—, hi ha l'actriu Alba Florejachs que alterna el paper amb ella amb l'excepció que és l'única que no es diu “Alba” a la ficció sinó “Sílvia”, per respectar el guió original. I també s'hi ha incorporat l'actriu Mònica Macfer —a qui l'enveja d'algú per massa jove li encoloma el malnom de “Tortugueta” i el nom fals de “Maite” per no confondre'l amb l'altra Mònica del grup—. Ella és qui té el paper de l'ajudant del director de l'obra «Romeu i Julieta», paper que interpreta l'actor Oriol Grau. Enmig de tots ells, hi ha l'actriu Mònica Pérez en un paper de “superestrella” passada pel filtre mediàtic del “Pedro” —l'Almodóvar, esclar!— i que es pot moure entre la Julieta del Romeu de fa vint anys i la Julieta “de més greix i una mica de més pes” del 2020, gràcies a les manetes de la regidoria de vestuari. Ja se sap el que diuen: de tant que t'estimo, t'abonyego!
- A l'esmentat abans Fermí Fernández, un dels protagonistes clau del xou, hi ha altres actors veterans com David Fernández —en un personatge que viu del passat esplendorós entre l'Eurovisión de somni i potser el Lloret de modus vivendi— i l'actor Jordi Rios —el de la panxota— parella que, com si fossin una reencarnació del Gras i el Prim, protagonitzen algunes de les escenes d'amor i odi comparables a l'amor i l'odi que van portar els Capulets i els Montagú a immortalitzar una de les ficcions de Shakespeare basada en fets reals que han donat al llarg del temps més rendiment turístic.
- La comèdia «L'èxit de la temporada» de la companyia El Terrat s'havia d'haver estrenat al Teatre Victòria si el Mago Pop no hagués hagut de cancel·lar per l'estat d'alarma sanitària la seva estrena en teatre propi, però les circumstàncies de les successives restriccions i el llast dels confinaments l'han portada finalment al Teatre Coliseum. La tria d'un dels teatres més grans reflecteix l'ambició de fons del projecte, sempre que el corcó del coronavirus no torni a fer de les seves i no obligui la companyia a esperar “vint anys” més de confinament al “terrat” de casa per aconseguir de debò l'èxit de la temporada.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «La tienda de los horrores (Little Shop of Horrors)». Basada en la pel·lícula homònima de Roger Corman amb guió de Charles Griffith. Llibret i lletres: Howard Ashman. Música: Alan Menken. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets: Manu Guix, Marc Pociello, Diana Roig, Ferran Rañé, José Corbacho, The Sey Sisters (Edna, Yolanda i Kathy), Víctor Gómez, Sylvia Parejo, Bernat Cot, Natán Segado, Raquel Jezequel. Músics: Manu Guix / Gerard Alonso (piano), Oriol Cusó / Miguel Royo (saxo), Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta), Jordi Franco / Clodulfo Núñez (baix), Jordi Roquer 'Richi' / David Txes (guitarra), Toni Pagès / Eloi López (bateria). Coreografia: Miryam Benedited. Disseny d'escenografia: Enric Planas i Carles Piera. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Disseny d'il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny de caracterització: Helena Fenoy. Caracterització i perruqueria: Marta Ferrer. Ajudant disseny d'escenografia: Víctor Peralta. Ajudant disseny de vestuari: Nídia Tusal. Ajudant disseny d'il·luminació: Manel Melguizo. Arranjaments de vents: Pere Miró. Direcció tècnica: Titín Custey. Regidora: Ariadna Castedo. Cap de so: Ferran Puértolas. Cap d'il·luminació: Juli González. Maquinista Audrey II: Quim Molina. Maquinista: Gonzalo López. Enginyer mecànic Audrey II: Pedro Alonso Márquez. Utillatge: Enric Boixadera. Microfonistes: Iker Rañé i Victoria Iglesias. Canoners: Brendam López i Laia Coca. Sastresses: Montse Ricart i Airam Padilla. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Marcheño. Confecció de lligadura de llum: Aina Vela. Estudiants en pràctiques: Daniel Quintero, Jordi Sánchez, Laia Corominas, Gemma Miracle, María Alejandra Ramírez. Col·laboracions: zazo&brull. Equip Nostromo: Dani Gaya, Iván Pérez, Lola Pozo, Isolda Barba, Natalia Peña, Meritxell Abad i José Milàn. Comunicació i promoció: Grup Balañá, Clàudia Coll, Teffy Ramírez Cerón. Producció: Carmen Álvarez. Direcció de producció: Lola Davó. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra i Jordi Sellas. Director resident i ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer i Manu Guix. Producció de Nostromo Live. Teatre Coliseum, Barcelona, 4 octubre 2019.
SI EM PUNXEN, NO EM TREUEN SANG!
- He tingut la sort de veure aquest espectacle ja en ple rodatge, dies després de l'estrena i, en conseqüència, amb plena maduresa dels intèrprets i una conjunció musical, interpretativa i d'efectes de so i de llum absolutament consolidada. El ple ja és absolut i l'absència de fronteres d'edat entre els espectadors és evident que es decanta cap a un espectacle per a totes les edats.
- És un exercici que recomanaria a molts cronistes: veure de tant en tant un espectacle dues vegades. La meva primera vegada va ser una funció frustrada per un maleït col·lapse tècnic de so i de llum que va obligar a suspendre la representació. La segona ha estat com assistir a una funció tocada pels déus amb un bon ambient de la companyia que es respirava a ple pulmó.
- La doble funció també m'ha ofert l'oportunitat de comparar el paper que comparteixen els actors José Corbacho i Bernat Cot. Els espectadors que els coneguin els dos ja entendran que s'assemblen com un ou a una castanya, però el paperot que hi fan, en dies alterns, del dentista Orin Scrivello i xicot de la jove Audrey —ai! quin pal que s'emportaria l'autor si aquesta obra fos de creació del segle XXI i retratés com retrata una noia com ella, víctima de la violència masclista i submissa amb la parella!— constata també el que cadascú d'ells hi aporta: l'estil "cubanero" de Corbacho amb les ironies i els impromperis amb alguns espectadors i espectadores de la platea —el dia de la primera funció, la de la fallada tècnica, es va haver de marcar en solitari un monòleg improvisat que no té preu!— i l'estil de Bernat Cot, igualment irreverent, però, per estètica física, sense que faci la impressió que sigui tan "poca-vergonya" com el tal Scrivello, que n'és molt!
- I ara, anem l'espectacle de debò, que és el que toca. Àngel Llàcer i Manu Guix han remuntat un musical que es pot considerar un dels clàssics de la cartellera internacional. I ho han fet després de l'exitàs de «La jaula de las locas» —actualment rodant per temps per altres escenaris fora de Catalunya—, fent el salt a un espectacle que, venint del cinema com ve, es podria qualificar del gènere del Festival de Sitges, i que no escatima el final terrorífic, sense endolcir-lo, com en un moment donat van voler fer a Broadway perquè les criatures no tinguessin malsons. Aquí, el dia de la meva funció, malgrat ser de nit, també hi havia algunes criatures de diferents edats amb la família i, a la sortida, no feien cara d'haver patit gaire por per la golafreria de la planta carnívora que em sembla que, si pogués, s'empassaria no només els protagonistes de la història sinó mitja platea d'espectadors sencera... sempre amb un rotet de bon profit, esclar!
- El missatge de fons —molt amagat de fons—, d'aquest musical és un advertiment molt seriós: compte a criar un monstre a casa perquè pot acabar devorant-te. La planta Audrey II —un nom en honor de la jove Audrey de la floristeria— no perd mai la gana i cal tenir en compte que el seu aliment preferit és la sang humana. ¿Quants «monstres» de tota mena no ha anat fabricant —i encara fabrica— el món al llarg del temps que han acabat —i encara acaben— xuclant-nos la sang?
- Les que no deixen xuclar-se la sang són les The Sey Sisters, les tres germanes d'origen ghanès però més catalanes que la Moreneta —que ningú no oblidi el seu paper que van fer a «Els Jocs Florals de Canprosa» la temporada passada al Teatre Nacional de Catalunya— i que en aquest espectacle brillen amb esplendor en el seu paper de narradores, la Ronette, la Chiffon i la Crystal, mig mestres de cerimònies i també una mica fades, amb un canvi constant de look i de vestuari (dissseny de Míriam Compte) en cadascuna de les seves aparicions, fins al punt que no saps si és la planta Audrey II qui acabarà menjant-se els personatges del barri popular de Nova York on passa tot o seran les The Sey Sisters qui es menjaran la planta. Tinc la sensació que el musical «La tienda de los horrores» sense aquest trio en el repartiment no seria el que és.
- Dins de la planta —titella gegant d'un parell de metres i diuen que més de 200 quilos de pes i que deu fer la delícia dels espectadors més petits i que encara fa volar la imaginació dels més grans—, hi ha un tècnic manipulador (Quim Molina) i una veu d'Audrey II, des de la tarima de músics, la del director Manu Guix, combinant la direcció musical i la veuassa terrorífica d'Audrey II, amb el detall de realització que les seves intervencions no queden com si fossin en off sinó que el canó l'il·lumina per no enganyar ningú. És la primera vegada en molts anys que Manu Guix posa veu en un espectacle i sembla que li va com anell al dit.
- Aquí cal recordar una de les veus que va fer conèixer la primera Audrey II teatral als catalans, ja fa més de trenta anys, el 1987, el desaparegut actor Constantino Romero, amb el muntatge «La botiga dels horrors», dirigit per Joan Lluís Bozzo al Teatre Victòria, amb intèrprets com Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz, Francesc Orella, Lola Lizaran o Carme Cuesta. Per cert, una versió catalana, aquella, que van fer a quatre mans el mateix Joan Lluís Bozzo i l'escriptor Quim Monzó i que, arran de la nova versió actual en espanyol de Marc Artigau, ha aixecat a la xarxa, per part dels mateixos promotors veterans del segle passat, algunes preguntes sobre què ha canviat en el món teatral català en trenta anys que ara no s'ha pogut ni recuperar aquella versió ja existent ni produir-la novament en català. Pregunta a l'aire, per si algú té la resposta.
- Que Àngel Llàcer i Manu Guix hagin portat la planta Audrey II novament a escena no és tampoc casualitat. Precisament l'any 2000, la producció catalana del 1987 va ser remuntada per Ricard Reguant a Madrid i era Manu Guix qui ja la dirigia musicalment i era Àngel Llàcer qui posava veu a la planta del terror. La cosa, doncs, ve de lluny i caldrà veure si aquest festeig actual, apadrinat per la productora Nostromo Live, entre la Gran Via de les Corts Catalanes i la Gran Via madrilenya es manté i es reforça en el temps.
- De moment, l'ham ja està llançat. I el relleu generacional i també el d'opció escènica pensada per a ulls del segle XXI, influïts per l'estètica de la petita pantalla i les sèries, salta a la vista amb aquesta nova versió de Manu Guix i Àngel Llàcer, i d'un càsting que al costat de les ja esmentades The Sey Sisters s'alça durant tot l'espectacle amb potència. Els dos protagonistes —relacionats amb Llàcer i Guix des de fa temps, en anteriors musicals com «El petit Príncep» o «Geronimo Stilton»— podrien haver fet caure el tàndem director en la temptació d'ensucrar l'espectacle i donar-li un to romàntic carrincló que, afortunadament, acaba optant per dotar-los del destí original: junts fins a la fi ni que sigui anant a parar al ventre d'Audrey II.
- L'actriu Diana Roig és Audrey, la noia de la floristeria, ex-girl d'un night club, amb una veu matisada que supera sensiblement les peces més delicades. I l'actor Marc Pociello —quan es va anunciar el projecte del musical havia de ser Xavi Duch, però els camins del teatre són inescrutables— és Seymour, el xicot orfe, una mica tímid, l'inventor botànic de la planta carnívora, enfrontat des de la seva orfenesa a matar el pare simbòlic, el botiguer i cobdiciós jueu Mushnik, que el va treure de l'orfenat però que l'explota a la botiga, un Ferran Rañé en bona interpretació de maduresa que acabarà també a la panxa d'Audrey II on, com en aquella panxa del bou, segurament tampoc no hi neva ni hi plou. I catacric catacrac, el conte s'ha acabat. Però no sense que tota la companyia surti en estol a l'escenari i, amb la planta inclosa, marquin la peça musical que no deixarà de ressonar a l'interior dels espectadors fins més enllà del Coliseum. És el bon senyal que el musical d'Àngel Llàcer i Manu Guix té per davant una llarga vida.
- «Forever King of Pop» Homenatge a Michael Jackson. Idea original de Carlos Javier López. Textos de Jesús Sanz-Sebastián. Equip artístic: Samuel Gómez Martínez i Carolina Serrato presentadors). Fran Jackson (Michael Jackson adult), Mampuele (Michael Jackson adolescent), David García / Néstor Luque Pérez (Michael Jackson, nen). Cantants: Samuel Gómez Martínez, Carolina Serrato, Alex Forriols, María Ayo, Irene Risolía, Dariel Ventura, Javier Soleil, Chus Herranz, Geniris. Ballarins: Koldo Mikel López, Alejandro Gutiérrez, Marcos Pérez, Yurena Molina, Carmelo Segura, Mónica Delgado, Amaranta Ausín, Ángel Pardo, Vito Bambú, Tamara Suárez, Chelo Ramírez, Irán Alegría, Lucky Luciano, Alejandra Barella. Acròbata: Chelo Ramírez. Músics: Ángel Crespo (bateria), Adrián Bartol (baixista), Álvaro Peire (teclista), Oliver Martín (guitarrista). Escenografia: Paco Bello i David Bello. Escenografia 'Thriller': Juan José Barahona i Francisco Masedo. Il·luminació: François de la Ossa. Disseny so: Pedro Claver. Monitors: Fernando Garamendi. Estilista, figurinista i patronista: Mercedes Montilla Cano. Ajudant de vestuari: Rocio González Fernández. Máscares i caracterització: Morboria Teatro Álvaro Aguado. Maquillatge i perruqueria: Laura García Canelo. Coreografia: Yolanda Torosio Hernández. Directora cor gospel: Pahola Gutiérrez Vargas. Direcció musical i arranjaments: Miguel Blanco. Direccció musical: Guillermo González. Direcció artística: Jesús Sanz-Sebastián. Producció: Summum Music. Teatre Apolo, Barcelona, 10 novembre 2010. Reposició: Teatre Coliseum, Barcelona, 27 abril 2018.
- Mirin, l'espectacle serà fetitxista o no serà. Aquesta és una de les moralitats que es podrien extreure d'aquest macromusical que ret homenatge a l'anomenat rei del pop, figura i icona mundial de l'últim quart de segle passat, el polifacètic cantant, compositor, intèrpret, ballarí i músic Michael Jackson (Gay, Indiana, 1958 - Los Angeles, 2009), de trajectòria artística estel·lar i de vida més aviat erràtica, amb un final tràgic que un any després de la seva mort encara porta cua.
- El muntatge coreogràfic i escenogràfic no s'està de forçar al màxim allò que els seguidors i els fans volen veure, volen escoltar i volen sentir: aparicions sobrenaturals, reproduccions espectaculars en clau de videoclip, els uniformes característics del cantant, els moviments de cos que el van fer popular i singular i les gesticulacions que el van fer fotogènicament carn de càmeres de fotoperiodistes de concerts d'estadis i grans auditoris.
- Si no fos que Tots Sants i el Dia dels Morts ja han passat, un diria que l'espectacle, en alguns moments, encaixa de ple amb les aparicions per carrerons i cantons foscos d'ànimes en pena tan pròpies del Halloween d'importació. Algunes escenes ratllen el terror, amb la passejada de rigor d'alguns dels monstres de mentida entre les butaques dels soferts espectadors de platea. Aquesta representació espectral —làpides de cementiri, ambient tenebrós, sang i parracs dels vestits—, que tanca la primera part de l'espectacle amb la peça 'Thriller', en recorda una altra, per la similitud del gènere, de l'espectacle 'Psicosis', d'El Circo de los Horrores, de Suso Silva, que es va veure a inicis de la temporada passada al Teatre Victòria, al mateix Paral·lel barceloní.
- A l'espectacle, s'hi escolten i s'hi interpreten, música (en directe), veu i coreografia, una trentena de cançons. Entre la primera i la segona part, el xou arriba a les dues hores i mitja, que cal dir, en honor a tot l'equip, que passen volant perquè la base musical i artística és, en alguns moments, de gran brillantor, i la majoria de les actuacions, de primera fila, amb moments més corals i d'altres més càlids quan les interpretacions estan en mans de solistes o fins i tot del cor gospel.
- Amb efectes de màgia incorporats —un arriba a pensar que el mag Lari, el fan de Michael Jackson confès, apareixerà per un lloc o altre— ressuscita un Michael Jackson absolutament clònic (interpretat pel valencià Fran Jackson, nascut a Sueca, doble oficial del rei del pop, avalat per Sony Music i que ha passejat per mig món amb la seva imitació), en reapareix un altre de l'etapa encara adolescent (aquest interpretat per Mampuele, un madrileny d'origen congolès i mare espayola) i —tot i que es fa esperar fins al final, com les coses bones— la presència del Michael nen, interpretat en funcions alternes, com mana la llei dels menors, per dos imitadors del cantant que tenen només 8 anys i el ritme elèctric enganxat al cos, amants del ball i del hip-hop, i que s'enduen els aplaudiments més enfervorits dels espectadors, que sempre agraeixen constatar que les qualitats artístiques sovint es porten a la sang més que prefabricar-se acadèmicament.
- Si algú llegeix aquesta crònica amb l'iPod engegat, pot buscar algunes de les peces de Michael Jackson com 'Bad', 'Beat it', You are not Alone', 'Thriller', 'Leave me Alone', 'Main in the Mirror', 'Heal the World' o 'Black or White'. Aquesta és una petita part de la banda sonora de l'espectacle que té el suport dels músics —part essencial de l'èxit del muntatge— sempre tan discrets, camuflats en la penombra de l'escenografia fins a l'hora de saludar, i que només es trenca amb alguns gags dels presentadors —sortosament breus—, que es veuen maltractats per un guió que en alguns moments sembla un d'aquells guions tan convencionals i poca-solta de les gales de premis i que, posats a fer un retret, no hauria estat gens malament que l'autor s'hi hagués esmerat una mica més per no caure en la sensibleria i l'humor fàcil que, per als qui creuen que Michael Jackson encara hi és —o com a mínim, com el lema de l'espectacle recorda: la màgia continua— ja en tenen prou amb el revival musical i l'adoració fetitxista que 'Forever King of Pop' promou implícitament.
[Crítica corresponent al repartiment i la versió de l'espectacle del 2010. Podeu consultar aquí l'equip artístic de l'espectacle actual]
- «Sugar (Con faldas y a lo loco)». Basat en el musical de Billy Wilder i I.A.L. Diamond. Llibret de Peter Stone. Lletres de Bob Merrill. Música de Jule Styne. Traducció i adaptació del guió: Bernat Hernández i Laura Olivella. Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña. Intèrprets: Bealia Guerra, Xavi Duch, Rubén Yuste, Pep Cortés, Maria Santallusia, Jordi Llordella i Dani Claramunt. Ballarins: Lorena García, Ariadna Canals, Núria Torrentallé, Ana Micó, Cristina Murillo, Paula Espinal, Roberto Provenzano, Adrià Garcia, Zuhaitz Sanbuenaventura, Óscar Planells, Javier Arroyo “Jota” i Pep Ribas. Músics: Filippo Fanó i Jairo Ortega (piano), Josema Martín i Valentí Querol (bateria),Bernat Hernández i Pau Lligadas (contrabaix), Ángel Girón (trompeta), Jordi Santanach i Sergi Felipe (saxo). Disseny so: Enric Vinyeta. Disseny il·luminació: Jordi Thomàs. Disseny vestuari: Som-hi Films. Vestuari: Rafató Teatre i Som-hi Films. Utilleria: Anna Gas. Il·lustracions, títols, grafisme i maquetatge: Addcom. Escenografia: Pau Doz i Mollet Escenografies. Coreografia: Laura Olivella. Assistent coreografia: Ana Micó. Ajudant direcció: Lluís Parera. Direcció musical: Bernat Hernández. Direcció: Pau Doz. Producció executiva: Som-hi Films. Producció associada: Addcom. Estrena en català: Teatre Gaudí Barcelona (TGB), 3 gener 2016. Reposició en català: Eixample Teatre, Barcelona, 15 novembre 2016. Reposició en espanyol: Teatre Tívoli, Barcelona, 29 juny 2017. Reposició en espanyol: Teatre Coliseum, Barcelona, 16 febrer 2018.
- Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: 'Some Like It Hot aka'. En doblatge barroer: 'Con faldas y a lo loco'. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, 'Fanfare d'amour', de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: 'Fanfaren der Liebe'. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, 'Sugar', dirigit per Gower Champion.
- Des d'aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món (el 2015 la mateixa companyia en va fer per primera vegada una versió catalana prou celebrada i premiada). Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l'època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central.
- Dos músics sense gaire pedigrí i sense feina accepten un encàrrec de missatgers per recollir unes presumptes partitures, però es veuen obligats a fugir cames ajudeu-me perquè han estat testimonis d'una revenja criminal entre màfies. Troben la sortida i l'amagatall fent-se passar per dones entrant en una banda de música femenina que actua en hotels i sales de festa. Dels trets de metralleta al romanticisme. De la violència pistolera a la dolcesa. De la lletra, al ball i la cançó.
- La pel·lícula plana inevitablement de fons, però com que és en blanc i negre, els espectadors aviat se n'obliden perquè Pau Doz, des de la direcció, no s'ha deixat engolir per la nostàlgia ni la força de la Monroe, el Lemmon i el Curtis —que encara és molta—, i ha fet que el triangle protagonista actuï amb personalitat pròpia, sense falses imitacions, i que la resta de personatges secundaris estiguin tots en el seu lloc.
- «Sugar» és un muntatge de gran format pel nombre d'intèrprets i músics en directe, però que va guanyar en proximitat a l'hora d'aixecar-lo en una sala mitjana com va ser la del Teatre Gaudí Barcelona, plena a vessar i amb aplaudiments entusiastes al final. El salt al Teatre Tívoli li ofereix una nova perspectiva de gran format i gran musical. La companyia ha aprofitat al màxim l'espai. Si allà jugava des del primer moment amb les quatre cantonades per a les entrades i sortides, que són constants, aquí el teatre a la italiana no li resta possibilitats. Les coreografies i les intervencions musicals van guanyant a poc a poc la partida i els diversos espais es resolen amb canvis de pocs elements d'attrezzo, però suficients i prou suggerents per emmarcar cadascuna de les accions.
- L'actriu i cantant, Bealia Guerra —llarga trajectòria en ball i musicals de gran format—, és Sugar, la protagonista. Però el musical en qüestió és tan exigent i coral que no n'hi hauria prou que tota la responsabilitat recaigués en ella. Com tampoc no h'hi hauria prou que recaigués en els altres dos protagonistes, en els papers dels dos musics travestis. Per això, el cos de ball és també un dels plats forts de la proposta. De la mateixa manera que l'espectacle, amb el suport de la banda, compta amb l'energia de l'actriu i cantant Maria Santallusia, la directora de la banda femenina de ficció, i la sorpresa del veterà actor Pep Cortès, que canta i no pas sota la dutxa, en el paper del multimilionari enamoradís i a qui pertoca tancar el fosc final amb l'expressió que serveix de subtítol al musical: en català va ser «Ningú no és perfecte» i en espanyol, el típic «Con faldas y a lo loco».
- «Sugar» ha recuperat el ritme i el clima que el fan rodó del tot i la companyia es veu encarrilada en un engranatge de conjunt que no la fa trontollar cap moment. Dues hores de diversió musical garantida, bon guió, bona adaptacio, bona interpretació, ball ben encaixat i moments d'humor de la parella home/dona sense sobrepassar mai el llistó de caure en l'excessiva caricatura. En definitiva, un dels musicals més agraïts dels que ja va donar la collita de la temporada d'estrena en català i que es repeteix ara en aquesta nova temporada d'estiu al Teatre Tívoli de Barcelona.
Nota: Extracte de la crítica de l'estrena en versió catalana el 2016.
- «Gente bien». Guió, adaptació i idea de l'espectacle de Jordi Milan, basat en el text del sainet homònim de Santiago Rusiñol. Música, lletra i orquestració de Joan Vives. Intèrprets: Mercè Comes, Mont Plans, Jaume Baucis, Toni Torres, Meritxell Duró, Núria Benet, Alexandra González, Babeth Ripoll, Bernat Cot, Oriol Burés, Toni Sans, Berta Adell, Laia Piró, Xavi Tena, Jordi Milan (Armando), Pere Pau Hervàs (cap tènic), Ignasi Bosch (tècnic llums) i Jordi Agut 'Choli' (tècnic so). Disseny vídeos escenogràfics: Joan Rodon i Emilio Valenzuela. Escenografia: Montse Amenós i La Cubana. Embocadura escenari: Castells Planas. Vestuari: Montse Amenós, La Cubana i Leo Quintana. Perruqueria: Ignasi Ruiz. Barrets: Ignasi Ruiz i La Bocas. Coreografia: Leo Quintana. Disseny de llums: Kiko Planas. Disseny de so: Jordi Agut. Disseny façana: Castells Planas. Utilleria: Xavi Tena. Disseny gràfic: Lila Pastora. Producció musical: L'Auditori BCN. Administració: Natàlia Morillas. Documentació i ajudant producció: Pol Vinyes. Gerència: Daniel Compte. Cap de producció: Frederic Santa-Olalla. Realització escenografia: Arts-Escènic. Realització vestuari: Goretti Sastreria Teatral, Leo Quintana, Montserrat Ricart i Montserrat Gràcia. Ajudants de perruqueria i barreteria: Raül Herrera, Judith Ordóñez, Sandra Iñiguez, Raimon Tarriño, Georgina Teruel i Ana María Cortés. Pròtesis dentals: David Chapanoff. Ajudants en pràctiques: Marc Udina (vestuari) i Lidia Martínez (perruqueria i barreteria). Serveis audiovisuals: Àrea Tècnica i Movi-cine. Fotografia: David Ruano. Vídeos màking off: Joan Riedweg. Pianista i assistent musical: Laura Andrés. Enregistrament musical (L'Auditori BCN): Ferran Conangla. Enregistrament veus (My Music): Ángel Valverde. Copista partitures: Xavier Navarro. Reforç cors: Annabel Totusaus, Mireia Mora i Albert Mora. Direcció muntatge: Pol Tatjé i Pere Pau Hervàs. Ajudant direcció: Juanjo Sánchez. Direcció musical: Joan Vives. Direcció: Jordi Milan. Companyia La Cubana. Teatre Coliseum, Barcelona, 18 octubre 2016.
- El dia de l'estrena oficial de l'espectacle musical «Gente bien» que ja suma la producció número vint-i-dos de La Cubana, amb sèries televisives incloses, des del 1980, es complien exactament 99 anys de l'estrena del sainet homònim de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931). L'escenari de l'època va ser el Teatre Novetats de Barcelona. La data, el 18 d'octubre del 1917. L'espectacle el va dirigir Josep Bergés. I el sainet, l'havia publicat aquell mateix any Antonio López Editor.
- Dic això i documento amb pèls i senyals la cosa en qüestió perquè el 18 d'octubre de l'any vinent, el 2017, es commemorarà el centenari de l'estrena mundial de la sàtira del dramaturg Santiago Rusiñol i —sense desitjar-los cap mal ni més feina de la que ja tenen— no seria gens estrany que els integrants de La Cubana encara estiguessin fent funcions «prèvies» de l'espectacle, esperant una «estrena estel·lar i definitiva» al Teatre Tívoli.
- Els espectadors de l'espectacle «Gente bien» s'adonaran de seguida que l'escenari del Teatre Coliseum s'ha revestit amb una embocadura (obra de Castells Planas) que representa una imitació de la del Teatre Tívoli i per això hi ha reproducció de la corona circular superior amb la data del 1919, que recorda l'obertura del teatre del carrer Casp de Barcelona. La Cubana ha estat una de les companyies habituals del Tívoli, però en aquesta ocasió ha canviat l'ampli vestíbul del carrer Casp per les columnes del Coliseum de la Gran Via.
- Amb «Gente bien», La Cubana anuncia un musical de cap a peus perquè persones de confiança, segons explica el mateix director Jordi Milan, els han fet entendre en els últims temps que ja n'hi havia prou de fer segons quines «bajanades teatrals» com les seves i els han convençut que el que ara es porta és el musical. Mans a la feina, doncs.
- I La Cubana s'hi ha posat amb tant d'«empenyu» —com diria el seu homenatjat, el sitgetà adoptiu don Santiago— que com faria aquell artesà del Bulli, ha deconstruït el gènere del musical i ha creat un gènere nou que es podria anomenar «paramusical» de la mateixa manera que els més avantguardistes anomenaven «parateatral» algunes creacions seves de petit format.
- I dins d'aquesta proposta «paramusical» hi cap tot el que La Cubana hi vol fer cabre —l'espectacle podria durar quatre o més hores, com aquelles produccions internacionals que no s'acaben mai... però només en dura dues!— en una mena de viatge pel túnel del temps que va des del mateix 1917 de l'origen del sainet al 2017, que ja és al tombant de la cantonada, passant per la dècada dels anys cinquanta, justament quan es produeix la vaga dels tramvies del 1951 a Barcelona, fent un salt fins a la dècada dels anys vuitanta, quan Franco ja ha mort i la Dictadura s'espolsa les puces, i acabant amb l'avui mateix, el 2017, amb el rerefons de la globalització, la corrupció i el procés d'independència.
- Estic segur que la mateixa Cubana, com la majoria dels espectadors, s'han quedat amb les ganes d'anar més enllà en aquesta «Gente bien». De la mateixa manera que s'ho passen i ho fan passar molt bé en la representació de l'època inicial del sainet de Rusiñol i que passen mig de llarg pels cinquanta i els vuitanta, un s'imagina el que es podria fer amb un sainet modern caricaturitzant, com va fer Rusiñol en el seu moment, la societat actual.
- Però el tempo teatral és el que és i si la cosa s'allargués massa, potser es perdria l'últim tren que surt cap a Sitges perquè els transports públics en aquest país van a dormir d'hora i sempre cal buscar un voluntari d'entre la platea que vagi cap al Garraf i s'emporti algú de la companyia, com per exemple l'actriu Mercè Comes (Donya Anita) o Mont Plans (Sita Girabalt) o el mateix Jordi Milan (Armando), aquest trio —el més madur de la troupe— que, així com tots els altres es pelen els genolls una funció darrere l'altra fent multitud de personatges cadascú, ells només se n'han adjudicat un i prou, per allò que la veterania és un grau.
- Amb «Gente bien», malgrat el salt musical de la companyia, La Cubana torna a ser La Cubana. Sí que hi ha un considerable relleu entre els seus intèrprets, però la presència de les tres cares més visibles de la companyia des dels seus inicis li dóna una pàtina de vetllada antologia, aprofitant l'excusa de Santiago Rusiñol, que no es pot dir que l'home s'hi hagués esmerçat gaire amb la família que s'ha fet rica amb la carn i els embotits i que, gràcies a adquirir un títol noble, mengen al mateix plat de l'alta burgesia tot i que han de fer el sacrifici de parlar en castellà.
- Així, doncs, tot i que no serà aquest humil comentarista qui desveli els secrets, els intríngulis, les sorpreses i els cops amagats de l'espectacle —mal costum que hauria d'estar penalitzat com a mínim amb un recurs al Tribunal Constitucional perquè caigués «tot el pes de la llei» sobre aquells que sí que ho fan—, sí que cal advertir els espectadors que res no és el que sembla i que l'esperit de La Cubana omple les dues hores de l'espectacle amb algunes interrupcions tècniques, votacions a mà alçada del públic, llums de sala encesos, alguns voluntaris sisplau per força, una cantata a cor i molt de teatre dins el teatre que aviat fa que tothom s'oblidi de Don Santiago Rusiñol i de qui el vetlla.
- Per constatar que «Gente bien» torna a La Cubana de sempre, només cal prestar atenció a alguns elements de l'escenografia encara «provisional» que hi ha al Coliseum, a la precarietat tècnica de la companyia on els covers brillen per la seva absència, als fugaços passis fantasmals de la grogor del vestuari de l'Estrellita Verdiales de «Cegada de amor» o la vedet del piulet a la veu de «Cómeme el coco, negro», o la solemne vesta morada amb l'atxa de la processó de Setmana Santa, o l'ús del dialecte de les Illes i del País Valencià a més del del Principat... i el particular d'argot popular «cubanero», o les petites friccions entre alguns dels membres de La Cubana, les petites enveges o els petits egos, la incorporació d'un artista «mediàtic» boig pel claqué, i l'empenta d'una productora nord-americana provinent de Broadway que és el que demana un musical com cal, o la incorporació de mitjans tecnològics d'última volada (ai, la febre dels drons!) capaços de moure plantes d'interior, cadires, tauletes i sofàs per control remot en contrast amb el passi del tècnic d'incògnita camuflat sota una estora per retirar un fardell caigut del cel al mig de l'escenari. I no dic res més.
- Al costat de moltísimes escenes carregades d'humor, de picaresca sovint basada en la segona intenció de la llengua («dónde tengas la olla no pongas la polla!»), d'escenes corals carregades de lluentons, d'escenes amb el vestuari barretaire de l'alta societat, de molts fuets i botifarres, perquè potser és veritat que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena, i de moments d'esplendor cabareter, hi ha també un epíleg molt de teatre pur en el qual La Cubana, amb Mercè Comes, Mont Plans i Jordi Milan, es confessa «al tresillo» —de fet, més que «al tresillo», enclotats en tres pufs blancs independents i incòmodes a l'hora d'aixecar-se'n quan ja es té una certa edat— i mentre la resta de la companyia és a dins posant-se el vestit negre per al número coral de cloenda, els tres veterans reflexionen sobre el que van ser els inicis de La Cubana, amb una sabata i una espardenya, al carrer, trencant motlles i treballant a preu fet —justament el que ara no podria ser, diuen— i sobre el que ha portat el teatre i el segle XXI: una multitud de gent jove preparada artísticament, preparadíssima per fer de tot... però sense feina.
- No cal dir que estem davant d'un altre èxit garantit de temporada que congregarà espectadors fidels i espectadors nous. I no cal dir tampoc que «Gente bien» és un dels espectacles imprescindibles en el currículum de qualsevol espectador sense fronteres. Les dues hores vénen farcides d'una quinzena de números musicals, des del principal «Gente bien» a «Sí, señor Conde», «La mala reputació», «No t'assustis, que se'n parli!» o «Que te la fríen!».
- Hi ha el paperàs de Mercè Comes, fent de Cedes Solé, sempre, majoritàriament, donya Anita, la mare i sogra de la indústria de la família adinerada; el de Mont Plans, en el paper de Sita, que vetlla des de la barrera perquè tot funcioni i que fa de pont quan la troca s'embolica; el del mateix Jordi Milan, fent d'Armando, el director del presumpte paramusical; i en plena multiacció, Toni Sans, en el paper de Jofre Orpinell, artista mediàtic i promesa de la companyia, brillant en el claqué i macrocaricaturista fent de doctor Rocarol, de don Enric el «queridu» o del Capità General de Catalunya oriünd de les Illes; Oriol Burés en el paper de Manel Basté, fent de coreògraf, criat o ballarina baturra, entre altres papers; Bernat Cot, fent de majordom, també entre molts altres papers; Núria Benet, fent de Julia Friedman, la productora nord-americana de l'espectacle; Jaume Bacis, en el paper de Moncho Ferrer, l'altre veterà de La Cubana, que es marca, entre altres papers, una jota amb els Coros y Danzas de la Casa Regional de Calatayud; o Laia Piró, en el paper de Rita Vilanova, la comtessa de Rierola, muller del botifarraire senyor comte i una de les protagonistes de la festa, amb un número especial sobre la pèrdua de veu.
- La llista, tant d'intèrprets destacables com de personatges, seria llarga. Diguem, parodiant el leit motiv del sainet de Santiago Rusiñol, que hi ha més personatges que llonganisses. Tots abocats en la filosofia artística de La Cubana: una energia que es contagia i que fa endevinar als espectadors que hi ha tant d'espectacle a l'escenari com darrere l'escenari, on el ritme d'entrades i sortides, de canvis de personatge i d'embolica que fa fort és tota una prova de foc per als intèrprets que, al llarg de vint-i-cinc anys, han passat un moment o altre per la companyia. Es mereixen el millor perquè ells sí que, en el fons, són el milloret de la millor «gente bien» que té el teatre català.
Tràiler de l'espectacle «Gente bien» de La Cubana (1). Presentació de l'espectacle davant el Teatre Coliseum de Barcelona (2) (3).
- «Brodas Bros / Concierto concepto». Idea original de la companyia Brodas. Creació musical de Jean Philippe Barrios, Kapi (Camilo Sampayo) i El Pulcro (Lucas Cervantes). Ballarins: Pol Fruitós, Clara Pons, Berta Pons, Lluc Fruitós, Carlos Carmona (cover). Bboy Kadoer: Àngel Patiño; Bboy Plastik: Quim Marín; Bboy Gravity: Albert Mendoza. Músics: Jean Philippe Barrios (percussió), Kapi DJ i Flowtizta (beat box, flauta i saxo). Coreografia: Brodas. Il·luminació: Ignasi Morros. Assessorament escenogràfic: Mònica Quintana. Construcció escenografia: Gege, Patuleco i Facundo. Construcció capgrossos: Jordi Grau. Grafits: Kapi. Coproducció: 3xtr3s i Companyia Brodas. Direcció artística: Lluc Fruitós. Direcció escènica: Joan Gràcia (Tricicle). Teatre Victòria, Barcelona, 21 gener 2010 (data de la crítica). Revisió i reposició: Teatre Coliseum, Barcelona, 25 febrer 2015. Reposició: 1 gener 2016.
- Els integrants d'aquest espectacle coreogràfic i musical formen part d'una companyia, la Brodas —una interpretació fonètica de l'anglès brothers— que si bé ja fa prop de deu anys que ha estat creada amb intervencions diverses —no van fer la seva presentació oficial al teatre Victòria fins al 2010— amb un muntatge que té com a base el hip hop però que aleshores ja es va deixar harmonitzar escènicament sota la direcció de Joan Gràcia, un dels tres membres del Tricicle, amb la qual cosa, a la bona tècnica, l'energia i el domini del moviment que reflecteixen els ballarins i músics, cal afegir el lligam, si no estrictament dramatúrgic, sí que tendint a explicar una sèrie de microhistòries breus dins d'una història conjunta.
- L'espectacle de Brodas Bros es pot considerar idoni per a adolescents i fans del gènere, però no deixa indiferents tampoc els que ja no tenen les condicions físiques per moure l'esquelet com el mouen la desena de ballarins. És un espectacle també que serveix per situar en un espai com el teatre allò que, fins ara, podia semblar patrimoni del carrer, la matèria prima, de fet, d'on beuen els Brodas, amb la incorporació de gèneres i subgèneres, a més del grafit i l'aproximació al rap.
- ¿Es pot parlar de tribus urbanes a aquestes altures quan el grafit —el grafit artístic de debò i no el vandàlic— ha conquerit galeries i museus, el hip hop —el hip hop amb base coreogràfica de debò— ha envaït la dansa contemporània, i el rap —el rap musicalment tractat— s'ha introduït en els cercles concertístics? El muntatge de Brodas Bros és una bona mostra que allò que ofereixen ja no és només una demostració anàrquica i autodidacta de les aptituds de cadascun dels intèrprets sinó el resultat d'una escola i d'un treball rigorós i obert a les influències d'un dels moviments que no saben res de fronteres i es transformen des del primer moment en un moviment global.
- Els Brodas van néixer aquí, amb un llarg camí per endavant per la seva joventut, però si l'espectador no en sabés res i no en conegués alguns dels noms que hi intervenen, podria pensar que és una d'aquestes companyies en gira internacional que fa parada i fonda en un teatre català. Només cal recordar els veterans Mayumana, que també van passar per Barcelona fa uns anys, al mateix Teatre Coliseum, amb una resposta considerable de públic.
- L'espectacle dels Brodas Bros fusiona jazz, pop, blues, techno i tants gèneres inventats i per inventar com vulgueu sota el paraigua del hip hop. Algun d'ells us parlarà amb coneixement de causa de popping, locking, new style, b-boying, scrathcing i alguna altra definició per l'estil per definir la seva feina artística. En conjunt, cadascuna de les seves actuacions deixa entreveure un domini de diferents tècniques que tant es visualitzen amb moviments frenètics, gairebé impossible d'imitar, electrònics, com de moviments a ralenti, a càmera lenta, o fins i tot per mecanisme robotitzat.
- Aquesta diversitat de moviments coreogràfics és el que fa que l'espectacle d'una hora i mitja aproximadament sigui molt dinàmic i atractiu, cosa que s'acaba d'arrodonir amb punxades d'humor, punxades teatrals, diferents números realitzats en molts casos per parelles i fins i tot la incorporació de dos capgrossos que són la caricatura de dos dels intèrprets, dues parelles que representen una breu, senzilla i sempre adolescent història d'enamorament que posa el punt tendre entre tanta energia que aparentment "passa" de tot.
- Els espectadors de Tricicle, esclar, hi van veure en la seva presentació al Victòria les guspires que hi havia deixat el triciclaire Joan Gràcia, com a director escènic, en alguna de les accions. Són guspires marca de la casa que els Brodas s'han fet seves fusionant-les amb les que ja porten de collita pròpia i que no els fan perdre en cap moment un estil molt personal que captiva els més grans i estira els més joves.
- Al final, uns i altres, tothom dempeus. I, tant a l'entrada com a la sortida, l'ambientació del grafit, feta per Kapi, un dels integrants de la companyia Brodas, reconegut aquí i a fora per la seva obra mural, és el complement d'un espectacle multidicisplinar que enllaça amb el vell moviment del Bronx de Nova York dels anys seixanta... ep, del segle passat! Per això, després de més de cinquanta anys, ja seria hora que es comencés a parlar del hip hop com tot un clàssic.
- «Patufet, el musical». Basat en el conte popular recopilat pels Germans Grimm. Dramatúrgia i música de Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez. Intèrprets: Aina Quiñones / Aina Ros, Pol Nubiala, Pau Doz, Xènia Reguant, Jofre Borràs i Miquel Malirach. Audiovisuals i fotografia: Daniel Escalé. Direcció d'art i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny il·luminació: Lluís Martí. Disseny so: Joan Gil. Coreografia: Cristina Miralles. Caracterització: Teresa Alonso. Il·lustracions: Briguitte Chinchilla. Disseny cartell: Frankie de Leonardis i Luis Gaspardo. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué - 20 cmStudio. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidor: Teresa Navarro. Tècnic teatre: Juanma Labrado. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció: Alícia Serrat. Producció: Anexa. Teatre Coliseum, Barcelona, 7 novembre 2015. A partir de 3 anys.
- ¿Patufet... o cabaret? La llarga experiència del compositor i actor Ferran Gonzàlez i la col·laboració escènica d'Alícia Serrat en espectacles familiars de caire més convencional els ha portat a estripar les partitures —no pas les vestidures!— i a convertir un espectacle que, pel títol, pot semblar que sigui una adaptació típica d'un conte popular com és el del 'Patufet', dels Germans Grimm, i no pas un espectacle de música, coreografia, cant i mitjans audiovisuals aplicats a l'acció amb un resultat enriquidor i digne.
- Però, a més, la companyia s'ha instal·lat en un espai com el Teatre Coliseum que està habilitat a hores d'ara com a platea amb tauletes de cafè-concert amb dret a consumició i que converteix aquest musical en una mena de petit cabaret per a espectadors primerencs, però amb nombroses picades d'ullet als adults que ja entenen, per la lletra menuda, la picaresca light que de tant en tant s'hi deixa anar.
- Perquè el cabaret ho sigui del tot, un dels personatges, en Marieta —amb el nom ja està tot dit!— fa de mestre de cerimònies, només que, en comptes de ser al club berlinès, la Marieta és a l'hort on cada dia passa cantant el minúscul Patufet.
- L'adaptació de Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez han creat uns personatges mínims al voltant del protagonista, en Patufet: l'esmentada Marieta, una reproducció espectacular d'un Click, una Tecla d'ordinador i un parell de pillastres de pel·lícula de guant blanc, el Dolent 1 i el Dolent 2.
- Tots ells configuren una trama que té el repte de mostrar teatralment que en Patufet i els que l'envolten (Marieta, Tecla, Click) són tan remenuts com explica el conte universal. I l'efecte teatral ho aconsegueix amb la reproducció d'un entrepà embolicat en paper de plata —l'esmorzar del pare del Patufet— de mida gegant que, per relació de mides, converteix en petits els personatges.
- És amb aquest entrepà que els personatges viuen la majoria d'aventures que passa un Patufet sortit de l'ou que aconsegueix el permís de la mare per anar tot sol fins on treballa el seu pare. Però els obstacles hi són: el trànsit, una tempesta, les clavegueres, el camp de cols i, esclar, el bou, el de la panxa que ha popularitzat aquella pregunta amb eco de tantes generacions: "¿Patufet, on ets? A la panxa del bou on no hi neva ni hi plou!".
- Amb el 'Patim, patam, patum' de rigor —quines ganes de corejar-la que tenen els petits espectadors tot i que la banda sonora no els ho permet en excés sinó només en un tast— en Patufet i els seus acompanyants combinen la interpretació actoral amb un muntatge d'il·lustració animada i una baixada a la platea a la recerca de l'entrepà —ara minúscul en una girafa manual— cobejat pels dos pispes que busquen un diamant de la reina per fer-se rics.
- Bona interpretació actoral, bona composició, bona interpretació musical i bones veus dels set intèrprets (en Patufet l'alternen dues joves actrius). Seixanta minuts d'una peça familiar musical al cent per cent que té l'avantatge de connectar amb tota mena d'espectadors perquè saben de què els parlen i que, precisament per això, són capaços de transgredir la gènesi del conte i acceptar que qualsevol clàssic, ni que sigui el Patufet, es pot adaptar i reinventar d'acord amb els interessos de l'actualitat. Atenció, doncs, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, perquè ara sí que arriba en Patufet.
Escolteu algunes de les cançons del musical en aquest enllaç
Tràiler de l'espectacle 'Patufet, el musical' del Teatre Coliseum.
- «Magical History Club». Idea original de Minoria Absoluta i El Cansacio. Autors: Marc Crehuet, Toni Soler, Rafel Barceló, Jaume Buixó, Pau Escribano. Intèrprets: Alain Hernández, Queco Novell, Mireia Portas, Betsy Túrnez, Lluís Villanueva. Amb la col·laboració especial de Berto Romero (Stephen Hawking) i d'Ezequiel Ribera (Jaume, espectador). Veu en off policia: Miki Esparbé. Escenografia: Hamo Studio i Manu Pagès. Il·luminació i efectes sonors: Xavi Gardés. Tema 'Magical History Club' i arranjaments musicals: Ten Productions. Vestuari: Catou Verdier. Caracterització: Helena Fenoy. Perruqueria: Marta Ferrer. Coreografia: Beàlia Guerra. Animació: Hamo Studio. Assessorament màgia: Sergi Buka. Ajudant direcció: David Pintó. Direcció: Marc Crehuet. Teatre Coliseum. Barcelona, 10 març 2014.
- Si no fos que han passat els temps del teatre ambulant i de barraca, es podria dir que la companyia de ficció formada per cinc intèrprets que han estat contractats per dur a bon port aquest espectacle inclassificable en podria ser una.
- I tots cinc no s'hi posen per poc. Gràcies a una teoria de viatge en el temps del físic Stephen Hawking, la companyia ha aconseguit reunir la flor i nata de cinc dels personatges més cèlebres —per a bé o per a mal— dels dos últims mil·lennis, des de la bíblica Maria Magdalena al genocida Adolf Hitler, passant per la faraònica Cleòpatra, el psicoanalista Sigmund Freud i el pacifista Mahatma Gandhi.
- La cosa, doncs, crida i crea expectació. Es tracta d'un projecte de Minoria Absoluta que encara paladeja 'La família irreal', un dels èxits teatrals més recents —amb el permís de 'Polònia'— i que es reenganxa ara amb un espectacle novament de gran format que converteix el veterà Teatre Coliseum en un cafè-concert de notables dimensions —tot el que permet la platea— i que aprofita així la disposició que va acollir anteriorment l'espectacle de cabaret 'Hole'. Amb tauletes i llums vermells de mentida, doncs, els espectadors es poden convertir també en consumidors de begudes a la carta —i de paperines de crispetes de la casa, si volen— tot i que no es lliuraran d'apagar igualment els mòbils, per no perdre les formes establertes en el món del teatre.
- He dit cafè-concert, però el marc podria ser el d'una sala de festes —intenten que els assistents moguin l'esquelet sense èxit, de moment, tot i que sí que fan que piquin de mans—, club de joc o, amb una mica d'imaginació, potser un dels casinos del futur i polèmic Barcelona World que diuen que ha de salvar el país de la misèria. Si a la proposta afegim que s'ha posat al capdavant de la direcció el guionista i dramaturg Marc Crehuet, conegut en el sector teatral per la seva recent obra 'El rei borni', però, també com Minoria Absoluta, introduït en el mitjà televisiu, el resultat és un espectacle fresc i saludable de digerir, tot i que una mica curt, comparat amb el marc del Coliseum, per voler ser massa respectuós a la justa mesura d'una hora i mitja.
- 'Magical History Club' s'ha promocionat com un espectacle de monòlegs. Fals favor. És un espectacle, sí, que té el monòleg com a base, però que la dramatúrgia ha relligat amb una trama de fons, en un segon espai de l'escenari, el del camerino on es troben els personatges quan no actuen. Hi ha, doncs, teatre dins el teatre i ben aviat la por al monòleg —que en serien cinc— desapareix per donar pas a una història creuada de personatges vinguts del passat i atònits pel que veuen en el present.
- No cal dir que l'humor, la ironia i el desvergonyiment manen tota la trama del guió, un humor en cinc dimensions que enganxarà, segons la simpatia que es tingui per cadascun dels personatges, més a uns espectadors que a uns altres, gràcies, precisament, a la varietat del repertori.
- El director i un dels autors, Marc Crehuet, ha recuperat aquí dos dels intèrprets d'anteriors intervencions televisives seves i també de l'obra 'El rei borni', l'actor Alain Hernández, en el paper d'Adolf Hitler, i l'actriu Betsy Túrnez, en el paper de Maria Magdalena. De 'Polònia' i Minoria Absoluta, s'ha rescatat Queco Novell, en el paper de Sigmund Freud, i Mireia Portas, en el de Cleòpatra. I l'actor, diguem-ne convidat, és Lluís Villanueva, en el paperàs de Mahatma Gandhi, mentre que Berto Romero participa audiovisualment en el paper d'Stephen Hawking per introduir la gènesi de tot plegat. Deixem en l'enjòlit el paper de d'Ezequiel Ribera, un espectador que portarà cua.
- Amb breus flaixos escènics dels cinc personatges darrere el camerino, que fan d'impasse entre monòleg i monòleg, l'espectacle arrenca amb un plat fort: el de Maria Magdalena (Betsy Túrnez) en una satírica visió de la seva relació sentimental amb Jesús, a qui anomena Txus, i que, per la transgressió que provoca dels fets bíblics, aconsegueix, amb un llenguatge d'argot entre xava i juvenil, escalfar l'ambient.
- El personatge de Cleòpatra (Mireia Portas) té al seu càrrec el que es podria anomenar el no-monòleg. Un paper difícil perquè no té pràcticament guió textual coherent. Frases inacabades, insinuacions, glamour faraònic, esclaus a la seva disposició i aires de diva que l'actriu defensa molt bé. És en aquesta intervenció quan es produeix una de les interactuacions amb els espectadors o, més ben dit, amb un dels espectadors, un presumpte escollit a dit que de seguida es detecta que forma part de la companyia, ben diferent del que passava en un altre espectacle recent, 'Un jeta, dos jefes' (Teatre Victòria), on l'espectadora escollida de la platea manté la incògnita de si és o no ho és fins a l'hora de les salutacions finals.
- Amb Adolf Hitler (Alain Hernández) el to puja de confrontació. El pinxo del bigotet no s'està de rememorar les seves malifetes i d'encarar-se tant als altres personatges com als mateixos espectadors, però el coneixement previ de la història fa que, des de la platea, el personatge sigui vist amb una bona dosi tant de rebuig com d'escarni, com acostuma a passar tradicionalment, si fem comparacions, amb el Dimoni d'Els Pastorets, que ja no fa por ni a les criatures.
- Teatralment, l'altre plat fort arriba amb Mahatma Gandhi (Lluís Villanueva) que fa la transgressió des del seu perfil pacifista a l'agressivitat verbal, contra el mateix tècnic de so de l'espectacle, i que acaba trencant totes les normes que l'han fet un dels mites del pacifisme. L'actor Lluís Villanueva deixa el seu Gandhi amb el llistó molt alt.
- Un llistó que ha de recollir finalment el personatge de Sigmund Freud (Queco Novell), amb uns aires de caracterització del seu personatge televisiu de Mariano Rajoy que, traït per la barba, a vegades fa que no se sàpìga si és Freud o si és Rajoy. El psicoanalista, però, s'encarrega de la seva feina que és psicoanalitzar. I això, amb capa de predicador o de Dràcula inclosa, tant ho fa en una escena amb el mateix Hitler com amb una altra amb l'espectador-voluntari de la platea, a qui toca novament el rebre.
- I llesta la feina, esgotades les bromes i explotades a fons les ironies, les sàtires i les trangressions històriques o llegendàries, però sense que arribin mai a traspassar fronteres que puguin ferir la sensibilitat de cap espectador, la companyia ambulant de ficció arriba al final de l'espectacle amb l'espetec musical que s'espera com a propina i que, d'acord amb el parament escenogràfic, es mereixeria que fos encara més musical, més explosiu, més esplendorós, perquè ja se sap que, després d'una festa major, un bon castell de focs d'artifici acaba deixant sempre un regust més complet.
- «Grease». Original de Jim Jacobs i Warren Casey. Versió i adaptació doble al castellà i el català de Roger Peña, Roser Batalla i Guillermo Ramos. Intèrprets: Edurne, Jordi Coll, Manuela Nieto, Ivan Santos, Teresa Belza, Esther Peñas, Desirée Moreno, Diana Roig, David Moreno, Dídac Flores, Bernat Mestre, Carles Torregrossa, Patrizia Barbieri, Adriada de Robles, Júlia Ortínez, Sergio Franco, Sheila López, Víctor Gómez i Noli Ramos. Javier Martín (dance captain i swing). Cos de ball: Alejandra Foradada, Clara Casals, Cristina Miralles, Diana Girbau, Eva Company, Núria Singla, Tamara Suárez, Alfred Vicens, Edu Llorens, Guillermo Flores, Jordi Garcia, José Luis Gálvez i Oriol Anglada. Músics de la banda: Manu Guix / J.J.Caro, Jordi Roquer / Albert Faz, Jordi Franco / Clodulfo Núñez, Toni Pagès / Santi Carcasona, Jaume Peña / Roc Albero, Oriol Cusó / Miquel Royo. Disseny d'escenografia: Domenico Prati. Disseny d'il·luminació: Lyonel Spycher. Diseny de so: Roc Mateu. Disseny de vestuari: Coco Comín i Carles Solé. Caracterització i perruqueria: Toni Santos. Direcció audiovisual: Lucrecia Arias. Adjunt a direcció: Dani Coma. Direcció i coreografia: Coco Comín. Direcció musical: Manu Guix. Producció d'Illuminati Production Group, Pinkerton Productions, Stromberg Entertainment i It’s Showtime Prod. Cúpula Las Arenas, Barcelona, 17 novembre 2011. Reposició final de gira: Teatre Coliseum, Barcelona, 18 gener 2013.
- Poques vegades l'estrena d'un espectacle té, com a afegit, la novetat de l'espai escènic on es presenta. La renovació i reposició del musical 'Grease', que la temporada 2006-2007, va congregar al Teatre Victòria prop de 500.000 espectadors només a Barcelona, és un cas singular. Si la nova Cúpula de Las Arenas ja s'ha convertit en indret de peregrinatge de visitants i curiosos, a banda del reclam del centre comercial que té a sota i, també, del Museu del Rock, únic al món, ara el fet d'assistir a una representació musical com la de 'Grease' crea encara més expectatives.
- Els espectadors, dins del bolet gegantí —val la pena mirar cap al sostre perquè sembla que no s'acabi mai— estan, arribats a la cinquena planta —ascensor o escales mecàniques— a 27 metres d'alçada sobre el nivell del mar. A l'hora de l'entreacte de 'Grease' o abans d'entrar a la sala, donar un tomb pels 360 graus de balconada, i si pot ser de nit, és un aperitiu que acompanya l'aventura. Es pot redescobrir al capdamunt de l'avinguda Maria Cristina, el MNAC il·luminat a l'alçada dels ulls i, davant seu, també il·luminades, les quatre columnes de Puig i Cadafalch recuperades recentment. La il·luminació de la Plaça d'Espanya completa aquest angle de visió. Una altra cosa seria l'espectacle de les Fonts de Montjuïc, una miranda excepcional per a qui l'encerti.
- Lloc de convencions, restauració i celebracions de tota mena, l'interior de la nova Cúpula de Las Arenas —uns 25 metres de radi— es pot convertir en un nou espai en el qual s'hi encabeixen, en aquesta ocasió, més de 1.500 espectadors —sempre que la visualització de l'escenari no se'n ressenti— en una mena de Grand Chapiteau, com el del Cirque de Soleil, però limitat a la disposició frontal, és a dir, a la italiana, més semblant a l'estructura del Barcelona Teatre Musical, on s'hi han instal·lat fins ara grans musicals, com el més recent, 'Los miserables'.
- Però el més important per a un espectacle és la visibilitat i l'audició. Dues proves passades amb bona nota. La Cúpula de Las Arenas desprèn escalfor i fa la impressió que expandeix i esmorteeix a la vegada el so. Com que la Cúpula és multifuncional, les grades es desmuntaran quan acabin les representacions de 'Grease'. Només així es pot perdonar que els seients siguin dels durs i, per als addictes al tuf de les "crispetes" —tractant-se de 'Grease' és lògic que sigui així—, tenen a la seva disposició el dipòsit del pot en cada cadira propi dels multicines.
- 'Grease' és un espectacle per a tots els públics. Com més temps passa, encara més. Perquè el tractament de la història que es desenvolupa en un centre d'estudis per a adolescents (la Rydell Highg Schooll) ho facilita. He vist elevadors a l'entrada, en previsió de famílies acompanyades dels seus plançons que no fan encara metre vint.
- Per als que van veure 'Grease' fa cinc anys llargs, al Teatre Victòria —aleshores hi treballaven de protagonistes Elena Gadel, en el paper de Sandy, i María Adamuz, en el de Rizzo, aquesta camuflada ara al Teatre Poliorama en el musical 'Forever Young', dirigit pel Tricicle, i la primera, interpretant en solitari la banda sonora de la pel·lícula 'Enxaneta'— trobaran en aquesta reposició revisada canvis essencials.
- L'anterior versió va ser dirigida artísticament per Ricard Reguant. Ara ha estat Coco Comín la que ha afegit a la direcció coreogràfica que ja tenia abans la direcció escènica. I s'hi ha mantingut en la direcció musical, Manu Guix. Un dels principals atractius de la nova versió, és el repartiment, que ha passat el relleu a altres actors, actrius, cantants i ballarines o ballarines, com Edurne, que hi fa de Sandy, i Manuela Nieto, que hi fa de Rizzo. A més de Jordi Coll, en el paper de Danny Zuko, i Ivan Santos en el de Kenickie.
- La novetat d'aquesta reposició és que s'ha elaborat per primera vegada un guió també en català, que alternarà algunes funcions de les previstes fins a gener —cal estar atents a la cartellera, en tot cas— i que incorpora en el paper de Sandy la cantant i actriu Diana Roig —que surt d'un altre musical d'èxit, 'Geronimo Stilton, viatge al Regne de la Fantasia'—, al costat dels que ja treballen en la versió castellana com el mateix Jordi Coll —popularitzat en el paper de l'estudiant Pep, a la sèrie 'Infidels' de TV3—, Ivan Santos o Manuela Nieto, entre altres, fins a un col·lectiu de més de trenta intèrprets.
- La companyia manté el bon nivell interpretatiu que la direcció coreogràfica de Coco Comín i musical de Manu Guix garanteixen. Fa la impressió que, tot i ser el mateix espectacle i mantenir-se ambientat en la dècada pont entre els cinquanta i seixanta del segle passat, s'hagi modernitzat estèticament, malgrat que el to de vintage no li treu ningú.
- Una estructura mòbil de grades metàl·liques permet una mobilitat en cadascuna de les escenes que redueix l'espectacle a dues hores justes més l'entreacte, a banda dels bisos finals i de la participació interactiva amb els espectadors que s'hi volen afegir. El cotxe que passa de blanc a vermell llampant, o els canvis de vestuari, algun en ple escenari i en un fosc fugaç, també donen un ritme que s'adiu més al que esperen els espectadors del segle XXI, avesats a la velocitat en espectacles com aquest. I hi ha escenes molt ben aconseguides del cos de ball que exploten a fons el claqué i el joc de veus a cappella, a part del moviment del cos.
- Pel que fa a la resta, em reafirmo en el que comentava fa cinc anys amb motiu de l'estrena al Teatre Victòria i que, ara, en una segona mirada a l'espectacle, me'n convenç encara més. Deia aleshores, entre altres consideracions:
- «Els directors no ho amaguen: volen ser fidels als muntatges originals de Broadway i Londres. I la veritat és que l'embolcall de 'Grease' transporta a l'època en què els xicots portaven xupa, les noies portaven faldilles acampanades i la brillantina i el fixador eren gairebé tan imprescindibles com ho és ara el telèfon mòbil. Per a qui no ha conegut l'època, li deu semblar que el transporten a un planeta desconegut. Per als qui els sona d'alguna cosa, el viatge a la nostàlgia és tan perillós com pensar-se que no hi ha hagut mai millors temps temps que els passats.
- »¿Ens podem imaginar un 'Grease' amb relectura actual? ¿On han anat a parar avui en dia els xicots afamats de mosses? ¿On són les noies universitàries pintamirallets i pendents només del seu futur sentimental? ¿Què en queda de la rebel·lió juvenil urbana tret d'una suadora amb caputxa, quatre petards al morrió, la ressaca d'un botellot clandestí i mitja dotzena de grafits a les parets d'un barri vell o —en versió moderna dels incívics—, escarritxades mironianes de Titanlux de colors als vidres de l'edifici blanc del Museu d'Art Contemporani?
- »De segur que, ni que sigui per uns segons, la possibilitat de transportar 'Grease' als nostres dies per part dels adaptadors, lletristes i directors del musical els ha passat pel cap. Però ho han deixat córrer de seguida. 'Grease' és 'Grease'. I l'únic remei és fer un 'Grease' en colors, passi per bona la simbologia fonètica.
- »Per això aquesta gran producció musical va al segur i aposta per arribar a tots els públics, mai més ben dit, tots, tots. Adults madurs, adults no tan madurs, joves grans i joves barbamecs. Per això, segurament, els personatges de 'Grease' es mouen sota un cert aire de caricatura irònica, en alguns moments de vinyeta de còmic o de film animat, des del personatge punxadiscos amb veu seductora de ràdio del temps de la picor fins als principals protagonistes dels quals només s'escapa de la carrincloneria, per la seva actitud descarada, el de la jove Rizzo. Aquesta opció irònica de la posada en escena acaba sent l'única manera possible de fer una mirada a segons quin passat. Som al 2011 [2006], i ens mantenim fidels als setanta revolucionaris per parlar d'una història dels cinquanta del segle passat.
- »Com que l'argument —tu m'agrades a mi, jo t'agrado a tu, però tu no em vols a mi, sinó que la vols a ella, etcètera, etcètera...— és tan tou com un tortell de nata, a 'Grease', li queda la composició musical, el ball, el moviment, el cant. Tant hi fa el que els passi a aquesta colla de joves granelluts, que l'únic signe d'avantguarda que mostren en les relacions personals sembla que és el coneixement del preservatiu i les seves conseqüències traïdores.
- »I la direcció musical, coreogràfica i escènica, s'ha abocat a potenciar el treball dels intèrprets i a aconseguir un espectacle pletòric, lluminós, amb un ritme que no perdona ni un minut i d'aquells ritmes capaços de fomentar vocacions i vocacions de nous ballarins, cantants i intèrprets entre les masses adolescents que els van a veure.
- »Mala cosa, una vegada més, voler fer comparacions amb adaptacions cinematogràfiques arxiconegudes. Voler fer de John Travolta o d'Olivia Newton-John —la pel·lícula és del 1978 i el musical original del 1971— a aquestes altures. Per tant el millor és que cadascú sigui qui és i faci el que pot fer. Aleshores l'espectacle obté un resultat més sincer, menys postís i fins i tot amb personalitat pròpia que els espectadors agraeixen.»
- «El mago de Oz: el musical». Adaptació del conte de Lyman Frank Baum. Llibret: Alber Ponte. Música: Alber Ponte, Vicente Pascual i Luis Bomati. Intèrprets: Oliverio Satisfecho, Javier Muñoz, Zalo Calero, Marta Sam, Germán Vigara, Lucía Zubiri i Pilar Alonso. Il·luminació: Joan Manuel Sánchez. So: Daniel García i Manuel Manzano. Vestuari i escenografia: Juan José Benito Arranz. Direcció: Alber Ponte. Producció MundiArtistas. Teatre Coliseum, Barcelona, 19 març 2011. Preu: 18 a 24 €. A partir 3 anys.
- En les dues últimes temporades, el conte del mag d'Oz ha estat adaptat en català per diverses companyies en muntatges de característiques diferents. El dramaturg Marc Rosich en va escriure una versió per a la companyia Maremagnum que es va representar a finals del 2009, entre altres escenaris catalans, al Teatre del Raval, i la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell en va presentar un espectacle musical al Teatre Poliorama, ara fa un any, que comptava amb un extens repartiment intergeneracional.
- El musical en versió castellana que s'ha instal·lat al Teatre Coliseum de Barcelona manté els elements bàsics del conte: el personatge de la nena Dorothy que, per mitjà de la fantasia d'un huracà, fa un viatge d'anada i tornada des de Kansas fins a la ciutat Maragda del País d'Oz. Pel camí, l'espantaocells, el lleó i l'home de llauna són els tres personatges principals que fan descobrir a Dorothy la importània de combinar el cervell amb el cor i el valor. A més, esclar, no hi falten les dues fades: la bona i la dolenta, i els personatges adults de la granja de Dorothy.
- Els intèrprets tenen una representació digna per la qualitat imprescindible de les seves actuacions musicals. Però tots plegats es ressenten d'un espectacle que en el fons és més intimista del gran que vol aparentar que és i que, situat en un teatre de les dimensions del Coliseum barceloní, queda empobrit.
- L'escenografia —un gran llibre amb projeccions audiovisuals i uns retallables que representen arbres— no està a l'altura de les pretensions del muntatge i de la intenció de gran musical. I la durada de l'espectacle —una hora i mitja— s'allargassa innecessàriament amb algunes accions —com la del lleó a la platea oferint diversos registres musicals— que fan mal a la trama i en desvien l'interès i que acosten el públic jove al típic circ televisiu.
- Sovint es discuteix sobre quin tipus de teatre és el teatre familiar. Lamentablement n'hi ha més del que fa passar bou per bèstia grossa que no pas d'aquell que, sense recórrer a tòpics pretesaments infantils, és capaç d'arribar a la intel·ligència i els sentiments dels espectadors per molt petits que siguin.
- Aquesta versió del mag d'Oz juga més amb la popularitat del nom del personatge de ficció que vol homenatjar que no pas amb l'originalitat o la riquesa de la proposta. I és una llàstima perquè la partitura musical i les intervencions de cadascun dels cantants configuren una banda sonora agradable d'escoltar, malgrat que la banda s'enllesteix en un plis plas i amb dos únics músics.
- El llast és la posada en escena, limitada de recursos, poc eficaç d'il·luminació i primària en l'ús de la tecnologia actual, afegit a la fallida contemporaneïtat del personatge del mag Oz amb referències a alguns fets actuals que no encaixen ni amb Kansas on passa l'acció ni amb el País d'Oz perquè, si alguna força té el conte de l'escriptor, actor i director de cinema Lyman Frank Baum, és que no escatima que els lectors, en aquest cas espectadors, penetrin en el món de fantasia que proposava l'autor l'any 1900 quan es va publicar per primera vegada a Chicago i que, precisament per la seva senzillesa, continua sent una fantasia vàlida avui en dia, malgrat l'excés i l'abús del gènere.
- «Slava's Snowshow». Creació: Slava Polunin. Director: Víctor Kramer. Intèrprets: Oleg Bernov, Charles Jeff Johnson, Tatiana Karamysheva, Dmitry Khamzin, Oleg Lugovskoy, Fyodor Makarov, Slava Polunin, Derek Scott, Nikolai Terentiev, Grisel Vega Morales, Aelita Vest, Bradford West, Artem Zhimolokhov. Escenografia: Slava Polunin i Victor Plotnikov. Producció: Sold Out. Teatre Coliseum, Barcelona, 19 març 2010. A partir 5 anys. Preu: 20 - 40 €.
- El Cirque du Soleil no ha estat mai el mateix sense Slava Polunin, aquest pallasso rus, nascut el 1950, de la raça dels august, que, entre altres iniciatives va fundar un teatre de cambra a Sant Petersburg i que, després de recórrer mig món, als anys noranta es va independitzar de la carpa blanca del circ canadenc i va muntar el seu propi xou. Més de 3 milions d'espectadors de 120 ciutats de tot el món —ja havia passat també abans per Catalunya— s'han rendit a una creació que es pot definir com la de l'antipallasso.
- Slava crea un món oníric indestriable de la música —hi sona sobretot Vangelis—, el so, el color, l'escenografia i els efectes sense enganys. La teranyina és la teranyina; els paperets sobre els caps dels espectadors són els paperets; l'aigua espargida és l'aigua espargida; els grans globus són els grans globus; els personatges i les seves grans orelles són d'un altre món. La màgia no existeix. Aquí tot respira veritat, senzillesa, ingenuïtat i puresa dels sentits.
- L'espectacle 'Slava's Snowshow', que sovint ha estat qualificat de poètic, és més aviat un seguit de seqüències, sovint surrealistes, que enllacen l'una amb l'altra i que transmeten als espectadors una sèrie d'imatges que els transporten, gràcies a la imaginació i la fantasia, més enllà de l'escenari.
- Slava no es conforma a fer el paper de pallasso, amb les seves accions personals, sempre a ralenti, com si es mogués a càmera lenta, i no deixa tampoc que la companyia que forma part del repartiment facin també només de pallassos sinó que crea un guió invisible, que sembla no escrit ni pautat, però que hi és, un guió sense paraules que explica moltes coses alhora, des de la primera escena en què Slava apareix estirant una soga i fa el gest de penjar-s'hi però hi ha un segon personatge igualment lligat a l'altre cap de la soga per fer-hi el mateix, fins a l'acció del naufragi en alta mar en un senzill llit-barca abordat per un vaixellot enorme amb la caiguda a les ones del pallasso, la recuperació amb el salvavides i el pas del pallassó-tauró, la gran nevada de paperets que deixen el Coliseum com si fos el Pla de Beret, les accions picaresques amb algun espectador o espectadora de les primeres files, l'estesa de la gran teranyina per tota la platea, la pluja de gotims de Font Vella quan la troupe circula per damunt de les butaques, la juguesca final amb les enormes pilotes que fan que els espectadors no acabin mai de sortir de la sala i que allò que seria una tanda d'aplaudiments es converteixi en un fi de festa compartit entre pallassos i espectadors.
- El xou de l'Slava és com els Scalextrics: són fets per als petits però els que s'ho passen millor són els grans. La tempesta de neu d'Slava és avui i aquí la metàfora d'un país d'hivern tercermundista. Però Slava no depèn d'Endesa. Ben al contrari: el seu art il·lumina i escalfa els rostres dels espectadors. L'august compensa la tragèdia amb aquestes mirades de felicitat. Un avís: aprofiteu l'entreacte, quedeu-vos dins! Val tant la pena com el xou tradicional. Slava Polunin és la nostàlgia del Cirque du Soleil primerenc, aquell que, com totes les coses bones, no tornarà més. Però, com si fos París, sempre ens quedarà l'Slava.
Algunes de les peces musicals de la banda sonora de l'espectacle:
- «Momentum». Companyia Mayumana. Creació, música, lletres i arranjaments d'Eylon Nuphar i Boaz Berman. Intèrprets, ballarins i músics: Michael Feigenbaum, Aka Jean Claude Thiemele, Eva Boucherite Martín, Silvia Garcías de Ves, Talia Bik, Ramiro M. Tersse 'Ramiroquai', Ruth Aharoni, Malu Maria Lucia Bus, Tim Vranken, Lu Arroyo Moreno, Vanderson Souza dos Santos, Jonathan Elías, Geraldine Battesti. Assessor artístic videoart, edició i efectes musicals: Ido Kagan. Assessorament artístic: David Ottone i Giuliano Peparini. Vestuari, escenografia i atrezzo: Michael Kramenko. Il·luminació: Eylon Nuphar, Roy Milo, Avi Yona Bueno 'Bambi'. Disseny so: Amir Schorr. Videoart: Gilles Papin i Ido Kagan. Direcció escènica d'Eylon Nuphar i Boaz Berman. Teatre Coliseum. Barcelona, 6 novembre 2009.
- La metàfora és clara: aturar el temps... i endinsar-s'hi per observar-lo, per observa-nos, per aturar el ritme frenètic per adonar-nos del que ens envolta. Això és el que proclama l'argument de 'Momentum', l'espectacle que la companyia israeliana Mayumana presenta des de fa un any amb èxit en tots els grans escenaris on actua. La seva presentació en un espai com el Teatre Coliseum de Barcelona —amb la història de rerefons que aquest espai conserva— li afegeix un valor especial perquè contrasta la línia transgressora de Mayumana amb el pes clàssic que es respira entre la platea, les columnes i els balcons, obra del primer quart de segle XX, quan la societat encapçalada pel Marquès de l'Argentera, després de reunir els beneficis de la construcció de la línia de ferrocarril Barcelona-Saragossa-Madrid, va donar el cop urbà de modernor dels anys vint amb la inauguració el 1923 d'un cinematògraf, l'últim invent.
- Els de Mayumana fan una pausa en el temps, simbolitzat a l'escenari amb una sèrie d'esferes de rellotges, amb les agulles en marxa, jugant també amb un enorme rellotge de sorra i aplicant a l'espectacle tots els mitjans audiovisuals que l'actual tecnologia escènica permet: una càmera de vídeo en directe, projeccions de l'auditori, ampliacions en primer pla d'alguns dels intèrprets, remake final...
- ¿Dansa, teatre, música, hip-hop, percussió, humor, una mica de pista de circ? 'Momentum' reuneix de tot una mica. Però en l'espectacle domina sobretot el moviment, la música, els efectes de so i de llum i, com a matèria primera i destacable, la perfecta conjunció dels deu intèrprets i la seva exquisida preparació tècnica per executar des dels números més intrèpids als que ratllen la línia del mim i, fins i tot, els que els exigeixen, a alguns, cantar i dir algunes frases. A dalt de tot, un parell de músics que, mai més ben dit, porten la batuta de tot l'espectacle.
- Sota l'excusa de l'argument, doncs —l'aturada del temps—, la companyia fa una sèrie d'actuacions que encomanen el ritme als espectadors i que, amb guspires d'humor, el conviden a fer-se còmplice de la seva trama. Algunes intervencions en solitari protagonitzen la part més directa del xou amb alguns espectadors: la del clown —no diu que ho sigui, però hi actua com a tal— que crea un petit coup d'amour amb una presumpta Pretty Woman de la platea, l'intèrpret que executa una composició només amb sons de la boca, la llengua i els llavis, convidant alguns espectadors a acompanyar-lo a peu de micro, el número dels micros que es despengen del sostre del teatre sobre la platea i que, com si fossin cordes de campanar, fan que alguns espectadors exerceixen des de la butaca la seva habilitat —moment per recordar que mayumana prové precisament de mayumanut, mot hebreu que vol dir traça, destresa— i crea encara més un clima de fusió entre intèrprets i espectadors fins al punt que —almenys en la meva funció— la companyia no s'està de rematar el final amb alguns bisos per correspondre a l'escalfor que es respira des de baix.
- Per als intèrprets de 'Momentum', tots els instruments són vàlids per crear un ambient de so i una composició de percussió: pots d'aigua, gots de vidre, guitarres que semblen paletes passades per l'estudi d'un pintor, castanyoles, mans i braços, peus i cames, el cos sencer, si convé, com un altaveu amplificador de la seva composició coral.
- Al final, l'argument de l'aturada del temps —molt evident en la reproducció humorística dels batecs de cor d'alguns personatges— queda més com un recurs eminentment teatral que justifica la trajectòria de la companyia creada a Israel fa tretze anys i que des d'aleshores ha conquerit escenaris de tot el món fins al punt que, actualment, una quarantena d'artistes en formen part i es divideixen, com a mínim, en dues subcompanyies que porten el seu ritme suggerent i ple de fantasia als espectadors que no conceben les arts escèniques sense aquesta fusió de gèneres que els creadors de Mayumana aconsegueixen.
- «Boeing Boeing», de Marc Camoletti. Adaptació al castellà de Joan Gallart. Intèrprets: Àngel Llàcer, Pep Munné, Ángel Pavlovsky, Mireia Portas, Marta Bayarri i Cristina Solà. Escenografia: Carlos Montesinos. Vestuari: Nidia Tusal. Il·luminació: Josep Parramon. Caracterització: Toni Santos. Coreografia: Mudit Grau. Direcció: Alexander Herold. Teatre Coliseum, Barcelona, 25 març 2009.
- Les 7 portes. No, no es tracta d'una obra que estigui ambientada en el popular restaurant de la façana de mar de Barcelona. Es tracta que, en aquest vodevil, hi ha exactament set portes, número màgic, perquè és una mena de màgia la que fa falta perquè els sis intèrprets s'hi moguin amb la precisió perfecta i perquè cadascú aparegui i desaparegui per cadascuna de les portes en el moment just.
- Veient aquesta versió de l'obra més popular de Marc Camoletti (Ginebra, 1923 - Deauville, 2003), que ha respectat els personatges i la temporalitat dels anys seixanta —qui els ha vist i qui els veu—, a un l'assalta la traïció: ¿i si algun adaptador o director tingués la temptació d'adaptar 'Boeing Boeing' a l'època actual... què passaria? Doncs, que la majoria de les accions hilarants que protagonitzen els personatges de l'obra quedarien invalidades per un simple artefacte actual com és el telèfon mòbil.
- Vet aquí les conseqüències del progrés. 'Boeing Boeing' només es pot veure, per ara, en clau clàssica. Hi ha un únic telèfon, a l'apartament del famós arquitecte —un pisàs de París des d'on es veu tota la ciutat del Sena, situada metafòricament a la banda de la platea— que és el desencadenant d'algunes de les accions. Si en lloc d'un únic telèfon fix hi hagués uns quants telèfons mòbils, moltes de les coses que hi passen passarien d'una altra manera i esclar... maleïda la gràcia!
- Bernard —sense cognom—, és un arquitecte, deia, però podria ser qualsevol altra cosa perquè la seva especialitat és la de faldiller. L'home, interpretat per un Pep Munné que sap que el Teatre Coliseum és noble i gran i que cal llençar les paraules a l'auditori, cosa que fa tant ell, com la resta de la companyia, s'entén a la vegada amb tres assistentes de vol, gràcies, esclar, al fet que, als anys seixanta, els vols eren encara seriosos i complien més o menys els horaris. Una altra traïció que m'assalta: ¿i si les tres assistentes de vol treballessin en companyies de baix cost, podrien moure's amb tanta seguretat d'horaris entre París i les altres ciutats de destinació?
- Doncs, bé, als anys seixanta, Marc Camoletti ja fa que algun canvi d'horaris també hi hagi. I aquest canvi d'horaris és el que fa que l'embolic prengui forma. Trampejar en un mateix apartament tres assistentes de vol amistançades, un amic de joventut que acaba d'arribar des d'un indret que els francesos anomenen "províncies", una minyona amb còfia, i set portes, la principal, la de la cuina, la del bany i la dels dormitoris, no és cosa gens fàcil.
- Aquí és on entra en joc el personatge que es converteix en l'artífex de tota l'acció: Robert, l'amic, interpretat per Àngel Llàcer, un jove aparentment tímid, pobletà, carregat de maletes, conco i amb cops amagats, que acaba salvant del mal tràngol el faldiller Bernard i que suca hostessa per triplicat, sense que ni ell mateix sàpiga en què consisteix el seu encant irresistible per a les tres noies.
- Diguem-li vodevil, diguem-li farsa, diguem-li comèdia, tant hi fa, el teatre de bulevard s'entén a vegades només situat en escenaris de tercer ordre, per a públics determinats. En aquesta ocasió, 'Boeing Boeing', que és clarament teatre de bulevard, s'instal·la en el recuperat Coliseum com a teatre i ho fa amb la intenció de convocar-hi tota mena d'espectadors. Sense prejudicis.
- I ho pot fer perquè, entre altres coses, la interpretació coral és d'un nivell molt acceptable, la direcció ha vigilat que el discurs no es perdi en la immensitat del teatre i l'escenografia s'ha esmerat en un espai que conjuga l'elegància d'un pis parisenc d'alta volada, amb la decoració Pop Art de l'holandès Piet Mondrian i la decoració Op Art de l'anglesa Bridget Riley. Combinació de quadres vermell, blau, groc i blanc (Mondrian) —que es repeteix en els coixins preferits de l'arquitecte— i el tauler de dames blanc i negre (Riley), matisat només per petits detalls escenogràfics: tres arxivadors que mantenen els tres colors bàsics de Mondrian, tres globus de llum al sostre i tres roses al fons que la criada va canviant en un gerro de porcellana. Tres colors bàsics, a més, que lliguen amb els dels tres uniformes de les tres hostesses amants de Bernard: el blau d'Air Brasil, el vermell de la TWA i el groc de la Lufthansa. Tres colors que tenen també el seu corresponent accent dialectal: l'alemany de l'hostessa de la Lufthansa, l'anglès americà de l'hostessa de la TWA i el brasiler de l'hostessa d'Air Brasil.
- L'espectacle, en dues parts d'una hora cadascuna, no té com a principal element el discurs. En aquest cas, el text és gairebé simbòlic. El que compta de debò és l'acció, els malentesos, l'embolica que fa fort i el típic "ai, ai, ai" que és la base dels guions de serials de televisió, és a dir, allò que l'espectador sap i que els personatges ignoren.
- Àngel Llàcer mostra aquí, en el seu paper de l'amic Robert, el seu canvi de registre escènic, després d'altres aventures musicals i televisives, tendint a escenes còmiques compartides amb Pep Munné que juguen clarament al clown de pista, amb bufetades incloses, pim, pam, pum.
- Pep Munné, l'arquitecte faldiller, manté una serenitat i una elegància que només es desborda quan descobreix que, malgrat el pla salvador del seu amic, les seves tres hostesses amistançades coincideixen, les tres alhora, al seu apartament de París.
- Ángel Pavlovsky, la criada Berta, talons, davantal, vestit negre i còfia de rigor, fa un paper antològic en la seva trajectòria, després de molt i molt de temps sense encarar-se a una comèdia, amb moments vodevilescos de "gran dama" de l'escena.
- I les tres hostesses mantenen tres registres diferenciats, no només pel color de l'uniforme i per l'accent dialectal, sinó per les seves accions: més sentimental, romàntica i a la vegada enèrgica, la brasilera (Marta Bayarri), molt enèrgica, quadrada, exigent, múrria i lliurada a l'amor, l'alemanya (Cristina Solà) i eminentment pràctica, infidel, vividora, hipòcrita i espavilada, l'americana (Mireia Portas), però, les tres, en un nivell interpretatiu que les manté en un pla molt considerable d'interès.
- 'Boeing Boeing' arriba al teatre avalada per bones acollides recents a Broadway i a Londres i per la referència llunyana de la pel·lícula del 1965, amb Tony Curtis i Jerry Lewis, de la qual la versió escènica s'ha distanciat donant-li o recuperant el to que segurament Marc Camoletti li volia donar en el moment de l'estrena, en una època que els costums de relació de parella eren encara a les beceroles del que han acabat essent quaranta anys després.
- Dos apunts al marge: l'actriu Mireia Portas és un dels atractius populars del repartiment a causa de les seves excel·lents imitacions en el programa televisiu 'Polònia', amb caricatures de la reina Sofia, la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre o la ministra Magdalena Álvarez. Però segurament que a ella no li fan gaire gràcia les comparacions i prefereix que, en aquest cas, sigui valorada pel seu propi treball escènic, que es guanya a pols. I un suggeriment: tenint en compte el registre de l'espectacle i la complexitat —platea i amfiteatre de considerables dimensions— del Teatre Coliseum, ¿per què no s'utilitza el recurs dels micròfons incorporats per facilitar l'audició a tot arreu i no haver d'exercir tant el to elevat dels intèrprets des de l'escenari? Com que 'Boeing Boeing' preveu ser un muntatge d'èxit, qualsevol millora en aquest aspecte acabaria arrodonint la resposta de públic que tot fa pensar que tindrà.
- «Què». Guió, llibret i cançons: Àlex Mañas. Composició: Manu Guix. Intèrprets: Ivan Labanda, Mariona Castillo, José Luis Cortés "Momo", Marc Pociello, Roger Berruezo i Carla Gaya. Alternant femenina: Ona Pla. Alternant masculí: Xavi Navarro. Músics: Oriol Cusó / Miquel Àngel Royo, Jordi Franco / Cristian Bermell / Clodulfo Núñez, Toni Pagès / Dídac Fernàndez / Eloi López, Jordi Roquer / Albert Faz / David Sànchez. Director i teclat: Manu Guix. Alternant director i teclista: Joan Jesús Caro. Coreografia: Pedro del Rey. Il·luminació: Albert Faura. So: Roc Mateu. Vestuari: Maribel Salvans. Efectes audiovisuals. Sergi Espada. Caracterització: Samuel Fernàndez. Assessora veu. Anna Valldeneu. Direcció escènica: Àngel Llàcer. Direcció musical: Manu Guix. Barcelona, Teatre Coliseum, 2 octubre 2008.
- El primer gran valor d'aquest nou musical és que l'argument, el guió i la part musical són absolutament inèdits. No es tracta, doncs, d'un remake —o un pernil— adaptat als nous temps sinó que és una creació que mira al seu temps i que en deixa testimoni. Un testimoni, però, que fa la impressió que no té data de caducitat sinó que com més temps passi, més actual serà.
- El segon gran valor és que, contràriament al que podria semblar, com que és un argument de nova creació no parteix d'una visió localista sinó que no té cap barrera per traspassar qualsevol frontera.
- I el tercer gran valor és la nova joventut que respira, la mirada a la vegada dura i sentimental, el tractament sense concessions però també sensible de les qüestions vives que toca, la posada en escena de primera línia i, allò que estava garantit d'entrada, la banda sonora.
- 'Què' és un bon musical. Un musical que es mereix tenir platees plenes i que no passi desapercebut o ofegat per altres propostes més mediatiques i sorolloses. Si en lloc de parlar d'un musical, parléssim de literatura, el llibret d'Àlex Mañas formaria part de les nombroses novel·les que s'han publicat en els últims anys adreçades a un lector juvenil, però que també interessen els adults.
- L'acció transcorre en un centre de rehabilitació d'adolescents, representa que són menors d'edat —el cert és que tots han menjat bé i han crescut com carbasseres— i que provenen cadascú d'un centre d'internament o presó diferent. Un monitor (Ivan Labanda) posa a la pràctica el que ha après. S'adona que no aconsegueix gairebé cap resultat. Canvia l'estratègia de treball. Retorna al mite seixantista de l'autogestió. Aixeca els ànims. I descobreix la realitat de la seva feina.
- Aquesta línia contínua de baix de tot, ascendent, pujant de to, arribant a un punt on sembla que no hi ha sortida, surant, sortint a la llum, creant un parèntesi d'èxit però no prescindint de situacions extremes i de fracassos inesperats és el que fa que la trama guanyi en interès argumental, no caigui en el típic fulletó teenager i ajudi a fer créixer cadascun dels personatges, a més de descobrir-ne el seu passat, els seus conflictes, els seus secrets i les seves reaccions.
- A més, el muntatge, per la seva estructura escenogràfica, una gran caixa elevada —els músics a baix, a la vista, enganxats a l'escena i els intèrprets com un element més—, permet que es desenvolupin els dos o tres ambients sense excessius moviments a l'escenari. Així, cada cambra representa les cinc cel·les dels joves als seus internats, la sala inferior del centre de rehabilitació queda marcada simplement per cinc cadires, les escenes en flashback del passat —una aportació audiovisual mesurada i eficaç— o dels moments de sortir al carrer tornen a jugar amb el fosc de l'estructura alta, i per no deixar oblidats els espectadors, la baixada dels personatges a la platea en un parell o tres moments de l'espectacle aconsegueix el caliu necessari que es va creant en dues hores.
- Sí que hi apareix tot el que hi pot aparèixer: el passat d'un accident de trànsit amb abandó de socors, robatoris d'una de les joves, vexacions i atacs racistes d'un cap rapat a un magribí, anorèxia hàbilment dissimulada, insatisfacció personal, conflicte familiar amb un pare alcohòlic... però també il·lusió, somnis, enamoraments i futur. És a dir, alguns dels ingredients que configuren la societat actual més juvenil.
- A més de comptar amb una excel·lent execució musical de conjunt, la interpretació escènica ofereix algunes sorpreses. Al costat de Josep, el monitor (Ivan Labanda), potser el més veterà de tots sis als escenaris en el paper d'un professor amb problemes de parella molt ben introduïts en el guió en una fusió musical amb una de les dues joves en rehabilitació, hi ha el paper tragicòmic de Moha (José Luis Cortés), un jove magribí que ofereix un solo musical d'autèntic xou i comicitat, i les intervencions en solitari de les dues intèrprets, la d'Irene (Mariona Castillo), amb una modulació que eleva el seu paper de jove desmenjada, i Susanna, la joveníssima debutant Carla Gaya —atenció que només són 16 anys!—, en una imitació fantasiosa de l'aixecada de faldilles sobre una reixa de Marilyn Monroe, picada d'ullet a la pantalla gran i, qui sap si al passat del mateix Coliseum que es debat entre ser un teatre o ser un cinema. I els dos pinxos de la colla: Àngel (Roger Berruezo) i Kike (Marc Pociello), el primer, un jove que vol ser poeta —si no consumeix drogues, diu— i el segon, un violent cap rapat que té cops suaus més amagats.
- A 'Què', anys després de la descoberta del Musical Més Petit, hi ha de fons l'experiència adquirida amb el temps de Manu Guix i Àngel Llàcer i el bon ull i el risc d'una productora amb visió de gran públic, però també l'obertura cap a una nova generació d'interprets de musical —sí, semblava impossible, però més nova ja que la de tots ells perquè el temps no perdona—, que és com un alè de vitalitat i d'optimisme que fa pensar que encara no està tot perdut.
- «Cómeme el coco, negro "especial". De la Gran Via al Paral.lel» Companyia La Cubana. Idea de Jordi Milan. Arranjaments i coordinació musical: Joan Vives. Intèrprets: Meritxell Duró, Meritxell Huertas, Maria Garrido, Ota Vallès, Núria Benet, Alexandra González, Jaume Baucis, Xavier Tena, Eduard Alejandre, Roelkis Bueno i José Pedro García. Pianistes: Joan Vives i Pablo Sebastian. Ballarins: Ana Maria Badia, Anna Rosell, Marta Àlvarez, Manuel Erruz, Jaume Rovira i Alejandro Ferran Avilés. Artistes convidats: Lita Claver "La Maña", Pirondello, Merche Mar, Israel, Doña Soledad León de Salazar, Pastora Reyes, Amparo Moreno, Annabel Totosaus, Toni Torres, Pierrot, Lídia Moreno, Núria Feliu, Eva Sorel, Ondina, Christine, Carmen de Mairena, Regina do Santos i Sara Montiel. Coreografia: Leo Quintana. Vestuari: Cristina López. Col.laboració vestuari: Luis Pardos. Escenografia Castells-Planas. Il.luminació: José Ángel Nieto. Muntatge sonor: Carles Yagüe. Muntatge audiovisual: Llorenç Oliveras. Maquillatge: Joan Alonso, César Morcillo i Joan Marín. Utillatge: La Cubana. Direcció de Jordi Milan. Barcelona, Teatre Coliseum, 20 maig 2008.
- "Fumando espero / al hombre a quien yo quiero / tras los cristales / de alegres ventanales.../" Ziuuuuuuu!... De pet, La Cubana transporta els seus fervents seguidors cinquanta anys enrere. I surt Sara, la Sarita Montiel, sí, a l'escenari. Vuitanta anys amb lífting inclòs. El cigarret d'un cavaller de primera fila encara partidari de la galanteria, però ja més madur que verd. Una nit irrepetible, única i alliçonadora: el temps no passa en va, però és bo i intel.ligent adonar-se'n.
- ¿Una nit només per a nostàlgics a prova de bombes? No. També per a aquells que no han viscut mai ni la decadència ni la caiguda del Paral.lel i que volen saber com era. Els últims supervivents, tots en un lot servits per La Cubana. A baix, més supervivent que tots ells encara, Ricardo Ardévol, l'últim capitost d'El Molino abans que el local es convertís, com l'Arnau, en un cau de rosegadors.
- Tot plegat podia semblar que potser seria una nit rància, amb sentor de naftalina i estil kitsch a fortor de Rodolfo Chikilicuatre. Però La Cubana sap convertir el pernil més ranci en un entremès de cinc forquilles. I vet aquí com, en un parèntesi del seu exitós 'Cómeme, el coco negro!', en període de reposició i a punt d'una llarga gira, reuneix a l'escenari sofisticat del vell Coliseum i convertit ara en el Teatro Cubano de Revista, en un simulacre del desaparegut Molino i, per extensió, del Paral.lel que, per molt que l'espolsem amb plomes i lluentons, posats com estem de posats de ple a l'era de la TDT, l'IPod, el YouTube i els canals d'internet sexshop, no tornarà mai.
- La Cubana devia, diu el seu director, Jordi Milan, un homenatge, malgrat que pòstum, al compositor Juan de la Prada (Sevilla, 1918 - Barcelona, 2005), autor de moltes de les peces que interpreten els diferents personatges de 'Cómeme el coco, negro!' i autor també de nombroses peces que en el seu dia van interpretar la majoria de convidats a la gala del Coliseum, una gala, a més, que és gratuïta, popular i que reuneix amics del gènere, gent de sempre i gent de carrer que, en una de les llotges del segon pis, en segons quina intervenció musical no s'està d'acompanyar amb ritme gitano, serpentejos de cos i moviments ondulants de braços i mans, alguna de les cantants, ja sigui alguna de les de mentida de La Cubana o alguna de les de veritat, ni que semblin també de mentida. La ficció, sovint, supera la realitat.
- Gran feina la de Jordi Milan, la gent de La Cubana al complet i el músic Joan Vives. Entre tots aconsegueixen un espectacle ple de ritme, sense carrincloneries, molt mesurat, apamat, i que té el mèrit d'haver fet complir amb heroica i agraïda disciplina escènica un planter tan heterogeni i també tan fet a la seva.
- Trenca el gel Lita Claver "La Maña" en una entrada triomfal pel passadís central de la platea cantant 'Vuelvo a vosotros'. És com una saeta irreverent que encèn els ànims. A partir d'aquí, les intervencions dels convidats, una colla, i tots amb menys de dues hores, es combinen amb les espeterrants actuacions de La Cubana. Un còctel explosiu que té el mèrit de mantenir el respecte i la dignitat sense deixar de fer caricatura.
- I així van passant tots, Pirondello amb 'La Robustiana'; Merche Mar amb 'La que esperaban'; Israel amb 'Antonio el Verde'; Doña Soledad amb 'Josefina, la criada'; Pastora Reyes amb 'Que nadie lo sepa'; Amparo Moreno amb uns irònics '100 kilos de vedette'; Annabel Totosaus, jove excubana, amb 'El tiesto'; Toni Torres, jove en actiu, amb 'Soy minero' intentant trencar copes de vidre amb el seu piu imitador del llegendari Antonio Molina; Pierrot amb 'El caramelo'; Lídia Moreno amb 'Nada de nada'; Núria Feliu, una extraterrestre representant de la raça del cuplet autòcton, amb 'El vestir d'en Pasqual', corejat per 1.500 ànimes de tot el teatre sense que tinguin "xuleta" (i això que no és Els Segadors!); Eva Sorel amb 'Vamos a hacerlo'; Ondina amb 'El pito'; Christine amb 'Quiero vivir'; Carmen de Mairena amb un esperpèntic ''Romance de la reina Mercedes'; Regina do Santos amb un 'Oh, meu Brasil' i alguna propina més a ritme de samba maluquera i acompanyament de natges; i Sara, Sara, la Sarita Montiel, amb la dignitat de qui no amaga els vuitanta i se'n riu a la cara, amb una mica de nostàlgia de l'edat daurada perduda pels camins de la història, ni que sigui majoritàriament una història en blanc i negre que, per molt que diguin, mai no va ser millor ni que fos un temps passat. Finalment va venir el color i el to rosat pàl.lid va començar a prendre el lloc a la grisor.
- Malgrat tot, hi ha coses que ni el canvi ferotge de segle fa desaparèixer: sempre hi ha qui, fumant, en un local on és permès de fumar o a la porta de l'oficina per complir amb la normativa antitabac, continua esperant... si no l'home que més vol, qualsevol cosa que es bellugui i que li canviï la vida perquè, en el fons, potser sí que fumar, ni que mati, és un plaer, mig genial, mig sensual, com canta la Montiel. De moment, La Cubana li fa més fàcil l'espera. I sense perdre la memòria... una altra mena de memòria històrica que no seria bo que s'oblidés.
- «Cómeme el coco, negro». Idea i guió de Jordi Milan. Música: Maestro Juan de la Prada. Intèrprets: Jaume Baucis, Xavi Tena, Meritxell Huertas, Ota Vallès, Meritxell Duró, Maria Garrido, Eduard Alejandre, Núria Benet, Alexandra González, Roelkis Bueno, José Pedro Garcia, Ferran Botifoll, Jordi Milan. Escenografia i decorats: Castell Planas i La Cubana. Vestuari: Cristina López. Caracterització: Joan Alonso. Coreografia: Leo Quintana. Utilleria: La Cubana. Gravacions musicals: Joan Vives. Direcció de Jordi Milan. Barcelona, Teatre Coliseum, 28 novembre 2007.
- Quan un espectacle, vint anys després, es pot tornar a aixecar sense gaires retocs, només els retocs imprescindibles per donar-li el to del moment, ja es pot dir que és un clàssic. Qui consideri que qualificar de clàssic 'Cómeme el coco negro' és una banalitat, que s'hi posi fulles, millor dit, que s'hi posi plomes, que és el material estrella del muntatge de La Cubana i el que ho resumeix gairebé tot: un món de plomes i lluentons on res no és el que sembla.
- La Cubana celebra un quart de segle i ho fa amb una gira exitosa del seu —del nostre— clàssic, 'Cómeme el coco, negro'. I per donar encara més èmfasi a la celebració, en la seva tornada d'hivern a Barcelona, ocupa un espai emblemàtic com el cinema Coliseum, reconvertit en teatre, però un teatre a la mida del que necessita la companyia del Teatro Cubano de Revista, un teatre que cau a miques, que té la fusta antiignífuga, la moqueta impossible de salvar i les butaques del temps de Maria Castanya. El decorat natural no pot ser millor. Entre altres coses perquè contrasten la lluentor i les columnes de l'entrada amb la decadència de l'interior.
- La Cubana l'ha aprofitat al màxim, aquesta decadència, i l'ha redecorat amb els domassos vernells de rigor de la companyia de revista. Després ve la sorpresa. I quan s'obren els llums de la platea, un s'adona que al Coliseum no li ha calgut gaire sofisticació per mostrar el que La Cubana vol mostrar: la caiguda en picat d'un gènere com el del music-hall que ha acabat amb la majoria o la totalitat de teatrets que encara s'hi dedicaven i que ha deixat en la nostàlgia una nòmina d'artistes mal considerats i poc reconeguts que van ser la glòria d'un temps que ja és el temps dels avis de la generació actual.
- Descobrir 'Cómeme el coco, negro' l'any 1989, al Mercat de les Flors, ja va ser una experiència que no s'ha oblidat mai més. Retrobar-lo ara, al Coliseum, ho torna a ser. L'espectacle manté aquell alè de picardia, de cosa casolana, d'ingenuïtat, d'escalfor humà i d'ironia. Però, ara que han passat vint anys, com aquell qui diu, i que es fa inevitable imaginar en cadascun dels papers aquella dotzena d'intèrprets que després d'un llarg camí amb La Cubana, han volat pel seu compte amb èxit en tot el que toquen, un també vol ser honest i reconèixer que la companyia actual, jove, renovada, preparada, amb el bagatge ben aprofitat i assumit de l'experiència dels que han tingut davant seu, se'n surt amb tanta brillantor com aquella primera de fa vint anys, amb l'avantatge que aquesta ha tingut una escola que es nota en tots els aspectes: el ball, la música, la revista... i també, en part, en la interpretació. És mèrit de tots. Dels d'ara i dels que els van obrir camí.
- Com el lector entendrà, 'Cómeme el coco, negro' és un d'aquells espectacles que no es pot explicar. Ni tan sols insinuar. En cada funció, vint anys després, sempre hi ha qui realment es pensa que el que hi passa, passa de debò, i s'està una estona en el dubte mentre no entén que el joc ha començat. Només un consell: millor que tothom hi sigui una mitja hora abans de l'hora anunciada. Amb la gent de la revista, no se sap mai...
- La clau de La Cubana és que per art de màgia converteix tot un auditori en un col.lectiu on no hi ha diferències socials. La Cubana fa que tothom col.labori quan se li demana, que intervengui quan se li ho demana o li ha tocat en sort, que faci una cadena o que es posi alguns dels grans plomalls i pugi a l'escenari... i callo perquè parlaria massa.
- Només es pot recomanar que aquells que van veure 'Cómeme el coco, negro' fa ben bé vint anys, i potser en alguna altra ocasió després, que hi tornin. Fins i tot sabent-ne el secret, s'ho passaran de primera. Als que no hi eren aleshores, que no s'ho perdin. Als que —circumstàncies de l'època que els ha tocat viure— encara dubten de si el teatre és "això", que es desfacin dels escrúpols i que ho provin. Als encara més joves, tips potser de veure musicals sofisticats i importats de l'audiovisual, que passin per l'experiència de comprovar en directe com es munta i es desmunta un teatre ambulant, com és per dins, on comencen els lluentons i el maquillatge i on acaba la misèria humana.
- 'Cómeme el coco, negro' no és només un espectacle de revista sobre la revista del cabaret decadent sinó un retrat sociològic de les relacions personals, de les interrelacions de diferents cultures, de la fusió de diverses generacions. De la manera descarada com, encara, la gent de teatre, pot i hauria de tractar el mal anomenat "respectable".
- Aquest renovat 'Cómeme el coco, negro' té —torna a tenir afortunadament per a la continuïtat de la companyia— actors i actrius de primera fila. Gent que hi deixa la pell, com fa vint-i-tants anys, que sua la cansalada en cada funció, que canvia de vestuari a un ritme que és difícil de seguir, que explota al màxim les seves possibilitats actorals, estripant, estrafent, resituant els seus personatges —un perd el compte de quants en surten—, renunciant com a actors i actrius a ser sublims, simplement desitjant arribar a una majoria d'espectadors decidits a mirar-se molt endins del seu propi mirall per entendre d'on venim i per explicar-se per què, a vegades, som com som.
- Alguns dels personatges de ficció de «Cómeme el coco, negro»: Mimí Lumiere, supervedet. Piluca Sotomayor, vedet còmica. Rogelio Edwards, actor convidat. Pepe Iberia, cançó espanyola. Silvana Mangueira, vedet exòtica. Amèlia Palmer, actriu característica. Perlita Breton, dama de la cançó. Remedios del Río, cançó folklòrica. Cecilia Pascuali, vedet cantant. Bartolomé Chipiona, cantant d'estil. A més, ballarins i cors: Margarita, Matilda, Lulu, Irina, Paloma, Puri, Mariano Luís, Vicente Mariel, Darío, Moncho. Ah!... i l'empresari Eduardo... i la nena... i el gosset ensinistrat de Mimí Lumière.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page