ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Teatre Condal]

«El gran llibre màgic». Guió d'Albert Gràcia. Música de David Ávila. Intèrprets: Albert Gràcia, Mariona Ginés, Cristina Murillo, Enrique Pérez Mata i Antonio del Valle. So: Alejandro Aparicio. Il·luminació: Rafel Gràcia. Màgia: Gabriel Buitrago. Producció tècnica: Cristina Ferrer. Direcció: Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2015. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 11 abril 2021. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.

ELS XARLATANS I EL VIRUS DEL LLIBRE MÀGIC

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]

De virus n'hi ha de moltes menes. Però si abans només es coneixien els que produïen infeccions corporals, ara són capaços de capgirar el món i complicar la vida dels terrícoles des de les entranyes dels ordinadors, els smartphones o les tauletes digitals. Per això, en aquesta aventura de gènere fantàstic de la companyia T-Gràcia, hi ha una fusió volguda del concepte "virus" perquè els espectadors als quals s'adreça de segur que els relacionen més amb els que se'ls colen als ordinadors que no pas amb els que els provoquen mocs i febre.

L'espectacle té un aire de pista de circ tot i que està pensat per a un escenari convencional. D'entrada, dos xarlatans amb capa i barret de copa sorgits del segle XIX són els encarregats de crear l'escalfor entre la tarima i la platea. Hi ha aquestes i altres interrelacions entre escenari i públic.

Com se sap, els xarlatans són —o eren— aquells que anaven amb carruatges per places de pobles i ciutats oferint els seus elixirs més extraordinaris, els més populars dels quals eren els que feien créixer el cabell, amb l'afegitó que si se'n compraven dos flascons et regalaven una pinta de garantia.

Aquí, els xarlatans en qüestió, que artísticament es fan dir el Gran Antonelli i Luigi Il Castratti —com una parella de clowns sense que n'exerceixin—, topen amb la sorpresa d'un llibre que parla. I si bé ja se sap que els llibres parlen —i, si no, només cal espiar les biblioteques o les llibreries i veure les converses que tenen d'amagat amb els bibliotecaris i els llibreters— en aquest cas, el llibre protagonista no només parla sinó que es queixa perquè té un virus estrany que el fa estar malalt i que de moment els xarlatans confonen amb un vulgar constipat. Serà després que s'adonaran que la reacció del virus —no pas ambiental sinó informàtic— s'ha apoderat del llibre i les històries que conté capgiren tots els personatges fent-los moure i actuar com si estiguessin pitof: un gat amb botes fora de conte, una caputxeta que parla al revés, un dràcula que confon la melmelada amb la sang...

Amanit amb una banda sonora musical original, l'espectacle té un atractiu escenogràfic que es converteix en protagonista: el mateix Llibre Màgic en versió gegantina i rostre amb ulls i llavis mòbils que, a manera que va girant les grans pàgines, va mostrant gegantinament el que en miniatura serien làmines il·lustrades en relleu i format Pop-Up i que creen els diferents espais de cadascun dels personatges de la literatura dels contes clàssics i tradicionals que hi apareixen.

Com en tota aventura de gènere fantàstic, cal enfrontar el bé i el mal. El bé, els xarlatans i la conxorxa dels espectadors —sempre a punt de distingir en quin costat s'han de posar i a qui han de donar suport— i el mal, en la personificació del virus informàtic —un "virus femella", més aviat—, un personatge psicodèlic que, en titelles o teatre clàssic, seria el dimoni de sempre revestit de mil maneres i condemnat a perdedor etern.

Un vestuari primmirat, una escenografia de conjunt molt treballada i efectista i una il·luminació suggerent acompanyen un guió que no s'entreté gens fins a arribar als seixanta minuts de la trama que inclou alguns moments d'humor i que dosifica les intervencions musicals, també de creació original, un dels actius de l'espectacle, amb un repartiment que compta amb l'experiència d'una companyia veterana i uns intèrprets que s'han pelat els genolls treballant en altres muntatges musicals de considerable ressò de les últimes temporades.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Pegados (un musical diferente)». Llibret: Ferran González. Música i lletres: Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Iñaki Mur, Júlia Bonjoch, Gemma Martínez i Raúl Patiño. Coreografia: Marta Tomasa. Disseny escenografia: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Albert Pastor Disseny so: Carles Aulí. Producció: Cristina Prunell. Producció Executiva: Mercè Puy i Joan Miquel Pérez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Imatge i disseny del cartell: Javier Naval. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&kco. Una producció d'El Terrat i Kaktus Music. Música Addicional i Direcció Musical: Joan Miquel Pérez. Cover Pianista Doctor: Oscar Machancoses. Director Musical Resident: Raúl Patiño. Direcció: Alícia Serrat i Enric Cambray. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 1 abril 2021.

Aquesta crítica està basada en la primera versió del muntatge. Fitxa artística producció original: Text de Ferran González. Música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Xènia Reguant / Sandra de Victoria, Ferran González, Gemma Martínez / Isa Mateu, Joan Miquel Pérez. Arranjaments i direcció musical: Joan Miquel Pérez. Escenografia i vestuari: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Il·luminació: Marc Llobet. Disseny de so: Carles Aulí. Coreografia: Óscar Reyes. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció: Víctor Conde. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 3 octubre 2013.

DESGRACIATS EN EL JOC, ENGANXATS EN L'AMOR

Musical de petit format, però no tant. Musical diferent, molt més del que diu i sembla. Musical que té el mèrit d'haver arrencat en una sala emergent, l'Almeria Teatre de Barcelona. Musical que, després, ha fet les Amèriques a Madrid durant una llarga temporada. Musical que ha estat reconegut pels espectadors catalans amb un dels Premis Butaca. Musical que va ser considerat el millor espectacle de teatre musical del 2010 en l'última edició dels Premis Max. Aquest és el currículum, fins ara, d'aquesta creació conjunta de Ferran González i Alícia Serrat, que treballen plegats des de fa anys i que han estat també els autors de nombroses bandes sonores d'espectacles familiars del Jove Teatre Regina.

Amb «Pegados», una part de surrealisme i una altra de trapelleria juvenil s'apleguen en un espectacle que, tot i que reposa essencialment en la partitura musical, té també una part d'escenes intermèdies de diàleg i una altra de coqueteria humorística que donen l'oportunitat a la parella protagonista de fer els canvis oportuns en la seva estrambòtica situació: aparellats en l'acte sexual als lavabos d'una discoteca, un estrany acoblament no permet que se'n desfacin.

Això sol ja crea un estat insòlit que fuig de qualsevol realisme i que només té referència en el món animal, comparació que fa de mal fer, però és inevitable. La parella en qüestió, doncs, ha de recórrer a Urgències on, pretesament, el metge de guàrdia els visitarà i posarà remei al seu acoblament. I és a la sala d'Urgències, en una llitera, on l'acció de la trama musical es desenvoluparà des d'aleshores.

El musical compta amb quatre intèrprets: la parella protagonista del cas sexual sense precedents, el metge que fa de pianista i mata l'estona intentant trobar on és Wally en l'àlbum d'aquest personatge, i una infermera que, després d'introduir els espectadors en situació, crearà algunes de les escenes que, cap a la segona part de l'hora i mitja de l'espectacle, pugen de to i, encertadament, construeixen una acció paral·lela a la principal amb una mirada irònica del musical sobre el gènere del teatre musical.

La relació que s'estableix entre la parella protagonista va de menys a més, del menyspreu a l'amor, de l'odi a l'estimació, de la guerra a la pau. I és que, en el fons, no serà el gremi de la medicina la que posarà solució clínica a l'estrany cas sinó que, com en un antic conte de «La Bella Dorment», un petó és suficient per desfer el malefici. ¿Hi té alguna cosa a veure un rellotge de paret que no es mou de l'hora de les dues? ¿El temps de «Pegados» vol ser un temps virtual, inexistent, comprensible només des de l'acte sexual de la parella?

Un repertori de lletres picaresques, a vegades amb segona intenció —en algun moment podrien semblar pròpies dels temps inicials de l'antic cafè-concert del Petit Moulin Rouge del Paral·lel— amb una bona partitura, de peces enganxadisses i amb ullades al macromusical, fa que els espectadors entrin en una comèdia que no els serà explicada amb excés de detalls, sinó que caldrà que la vagin confegint amb el que els dos personatges principals mostren i el que la imaginació hi afegeix.

Acompanyament pianístic, bata blanca sense gaires ganes d'exercir de metge, immers en el teclat i el seu Wally. I espaterrant vis còmica del paper de la infermera, fent-ne de tots colors, la més sonada, el passi amb bicicleta de lloguer per quedar bé amb un pretès espònsor de l'espectacle, però també fent de mare del noi i de mare de noia, canviant cada dos per tres de perruca i vestuari, a petició i conveniència dels dos protagonistes —perquè, irònicament, la companyia no arriba a poder tenir més intèrprets—, escenes que fan que, a causa de l'obligatòria situació gairebé estàtica dels dos protagonistes, per les circumstàncies físiques exposades —malgrat els seus meritoris esforços acrobàtics per canviar de posició, amb permís del Kamasutra— el musical no només superi un perillós handicap de temps mort sinó que el potenciï.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020. Reposició: 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 9 febrer 2021.

DEL VI NEGRE DEIXAT EN REPÒS SE'N FA VINAGRE

Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida.

De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans.

Però «Cobertura», que surt de la llarga coneixença dels dos intèrprets que ja compta més de vint anys i dels seus inicis emprenedors amb la companyia Total Memos rondant per tota mena d'escenaris que va desembocar en la sèrie «Vinagre», és un parèntesi en la seva trajectòria. Primer perquè si bé Bruno Oro torna al seu paper més còmic i estrafolari, quan vol, Clara Segura reposa momentàniament de papers dramàtics i fins i tot molt durs a més de debutar ara en la direcció.

Es podria dir que «Cobertura» convida a riure per allò que diuen que tot plegat són quatre dies. I si els espectadors s'avenen a aquesta convenció, l'espectacle no els decebrà de cap de les maneres. Cal, doncs, una bona predisposició a acceptar qualsevol exageració al servei del guió de l'esquetx i perdonar segons quins excessos precisament perquè el guió els ho exigeix, i aquí cal esmentar que la dramatúrgia parteix de la col·laboració d'Alejo Levis —en aquest cas home orquestra perquè signa altres especialitats del muntatge— amb Bruno Oro.

Cal molta energia per mantenir el ritme de «Cobertura». Cal també molta mà esquerra i ofici dramàtic per mantenir el nivell d'humor sense que decaigui. I Bruno Oro i Clara Segura, en aquest aspecte, són dues “màquines”, afectuosament parlant, que es barallen amb les desenes de personatges que interpreten, una trentena llarga, amb la llengua esmolada i la sàtira sobre la vida actual a flor de pell.

La base del guió és el cinema. Hi ha un director argentí, Guillermo Peñalvar; un cinema amb un nom que no sé ben bé què recorda, Arcadia Nexflin; i una actriu, Roxana, debutant i amant del mestre argentí amb una pel·lícula de flaire romàntica, «Quiero nadar en tus ojos», a la qual se li pot anar darrere amb un flabiol sonant perquè va guanyar un Oscar a millor pel·lícula estrangera. I aquí comença tot: mentre l'actriu puja al cel de l'èxit, el director baixa als inferns de l'oblit. I amb aquest pedra a la butxaca, comença a ploure el rosari de personatges de la més variadíssima massa social i artística, amanit amb el que el nou temps no pot evitar, la influència de la xarxa i la omnipresència del mòbil. Aires de La Cubana, quan mira enrere. Aires de «Xooof!» quan mira a l'humor. Aires de «Vinagre» quan es mira el melic. A Bruno Oro i Clara Segura, amb aquesta «Cobertura», els ve com un anell al dit allò que diuen que deia aquell: “Ande yo caliente, y ríase la gente”.

Una esquetx que recorda la sèrie «Vinagre», amb els dos personatges protagonistes de l'espectacle «Cobertura», del Teatre Condal (1). Un dels esquetxos de la sèrie «Vinagre», idea de Bruno Oro, interpretat juntament amb Clara Segura, emès el 2008 per TV3 (2).

«El pare de la núvia», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius / Josep Sobrevals (2020) i Sergi Vallès. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració de Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Capellas. Espai sonor: Jordi Ballbè. Caracterització: Imma Capell. Ajudant de direcció: Marcel Solé. Ajudant d'escenografia: Paula González. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Toñi Chamorro. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbè. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques vestuari: Sara López (IDEP). Construcció escenografia: Pascualín Estructures. Atrezzo: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Roger Pablo, Chopinart, Pedrotoolart, Xavi Valls (n9u tr3s), David Ruano. Confecció ciclorama: Marc Martí. Creació i confecció vestits nuvis: Jordi Dalmau. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 5 novembre 2019. Reposició: 16 desembre 2020.

MERITXELL, MON AMOUR!

Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat.

Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar.

Per tant, que la trama d'«El pare de la núvia» sigui més aviat llisa i molt previsible no treu ni gota de mèrit a l'objectiu de l'obra: distreure el personal, promoure més d'un somriure i no apartar-lo gaire de la seva formació de consum de ficció davant la petita pantalla.

I per això la comèdia funciona. Per això i perquè Joel Joan i Hèctor Claramunt, els autors —Joel Joan la dirigeix— han elaborat el guió, sí, amb algunes pinzellades de brotxa grossa, però també amb moments de canvi de tensió i, en conseqüència, d'equilibri entre les claus de la comèdia sense deixar de banda un toc de romanticisme.

Joan Pera porta la batuta durant tota la trama. Fins al punt que s'adreça sovint als espectadors i fa de narrador —com en els millors temps del teatre popular—, i l'actor Pep Sais li fa en aquesta ocasió d'«estranya parella», i dic «estranya» a consciència perquè des del primer moment es fa sospitós que tingui tanta i tanta relació, des del seu simple paper de secretari-comptable de l'empresa, amb la família del fabricant de “Galetes Pujols-Pinyol” i, de manera particular, amb Francesc Ramon Pujols Pinyol (el personatge de Joan Pera) que viu l'estrès d'organitzar el casament de la seva filla Meritxell (l'actriu Anna Carreño) amb un jove comercial de la fàbrica (l'actor Oriol Casals) organitzant una festa que la parella voldria senzilla i íntima, però que l'industrial —la mare (l'actriu Maife Gil) té altres feines zen— ha muntat amb més de 600 convidats, sarau amb els músics de l'Orquestra Simfònica del Vallès i el Circ Cric amb la carpa i un elefant —és cert que Tortell Poltrona va estar esperant a la vida real un elefant subvencionat per la Generalitat de Catalunya en els seus inicis de circ que no va arribar mai!— i la pirotècnia del Piromusical de la Mercè per acabar d'arrodonir la festa. Només hi falta el pastís blanc de sis pisos!

No es tracta de desvelar les claus del desenllaç de la comèdia. Tot i que la crida de l'espectacle ho insinua clarament quan diu: «Joan Pera és el pare de la núvia... i potser del nuvi!» Doncs, això. A manera que la comèdia va pujant i pujant i pujant de to, algú n'ha de treure l'entrellat i acabar-ho amb un The End com més feliç millor, que per alguna cosa s'està parlant “del dia més feliç de la vida”. Hi ha, doncs, sí, casament. Guanyadors i perdedors. Moralitat inclosa: el mentider i vividor acaba desemmascarat. El de bon cor i millors intencions acaba emportant-se el peix al cove... ni que sigui amb un curs accelerat de francès poètic per conquerir la núvia... que precisament odia el francès!

He dit que el muntatge té moments de canvi de tensió. I és just remarcar aquí un d'aquests moments estel·lars: el paper de l'exnuvi de la Meritxell, el rocker Kevin (interpretat per l'actor Marc Rius [Josep Sobrevals, el 2020]), que protagonitza un relat de ficció dins la ficció amb una història de falsa solidaritat i molt d'arròs bomba del Delta, una història que acaba amb música i petó romàntic, acompanyat dels cors i vaivè de braços de Pep Sais i Joan Pera. Una fugaç fugida dins la trama del registre de comèdia-vodevil en clau de monòleg que marca un abans i un després del ritme coral que impregna en tot moment «El pare de la núvia».

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«El màgic d'Oz». Dramatúrgia: Marc Artigau i David Selvas, basat en l'obra de Lyman Frank Baum. Composició musical: Paula Jornet, Arnau Vallvé. Intèrprets: Elena Gadel / Mercè Martínez, Jordi Vidal, Damaris Aragón, Robert González, Marc Pociello, Jana Galindo / Roser Dresaire, amb la col·laboració de Bàrtok Meyer-Delgado. Escenografia: Raquel Ibort. Vídeo: Joan Rodón (dlux.pro). Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Oscar Villar. Audiovisuals: Joan Rodón. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Clàudia Abbad. Enregistrament disc: CanSons. Coreografia i moviment: Pere Faura. Construcció escenografia: Carles Hernández “Xarli” i Oscar Hernández “Ou”. Acabats escenografia: Laura Galofré. Confecció vestuari: Marta Pell. Assesorament màgia: Sergi Armentano. Il·lustració cartell Dorothy: Efrén Bellostes. Ajudant vídeo: Laura Roda. Cap tècnic La Brutal: Arnau Planchart. Regidora: Irene Fernández Zurano “Nené”. Sastra: Marta Pell. Operador so: Efrén Bellostes. Operador llums: Enric Alarcon. Suport comunicació: Rubèn García i Sem Pons. Premsa: Anna Aurich - Còsmica. Disseny imatge: Eduard Buch. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo espectacle: Jordi Boquet, Antoni Vidal i Alberto Gross. Coproducció La Brutal i Grec 2020 Festival de Barcelona amb la col·laboració del Teatre L’Artesà - Ajuntament de El Prat de Llobregat. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2020.

BRUIXES I HURACANS EN CLAU DE SPOTIFY

Malament ho tenen a ca la Dorothy, que viuen i mengen del Bar Kansas, amb les restriccions sanitàries que obliguen el sector de la restauració a tancar barra i portes cada dos per tres! Esclar que a la terra d'Oz no es pot dir que no hi hagi ventilació a dojo perquè el vent, precisament, no és el que hi falta sinó que més aviat en sobra, per la força que té l'huracà que s'emporta la protagonista del conte clàssic, que es va publicar per primera vegada el 1900 a Chicago.

La història de gènere fantàstic, «El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)» ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, Nova York, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com «El màgic d'Oz» i que va tenir aleshores tretze seqüeles.

La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa la Dorothy, una nena que es veu empesa al país d'Oz per un huracà, on viu les aventures màgiques i coneix una sèrie de personatges amb qui creix en el seu recorregut iniciàtic, abans de tornar a casa, gràcies als poders del màgic d'Oz que concedeix el que li demanen sempre que, a canvi, li portin una penyora.

L'adaptació de Marc Artigau i David Selvas fa el que cal fer amb clàssics com aquest en què els personatges difícilment es poden moure de la seva condició fantasiosa. Es tracta de mantenir la seva personalitat i els seus poders o les seves febleses, però adaptar-los en evolució al que els joves espectadors del segle XXI els envolta.

Així, doncs, l'Espantaocells és un amant defensor del medi natural gairebé membre de Greenpace; l'Home Llauna inclou en el guió l'opció de la identitat homosexual i no només hetereosexual; el bon Lleó —ep!, Lleona, aquí!— s'espolsa la por recorrent a aquella dita que diu que qui canta els seus mals espanta i si canta en versos rap els espanta a tot drap. I la Dorothy és una preadolescent que es guanya les primeres garrofes ajudant a fer feinetes al Bar Kansas de la seva tieta i no en una granja, com en l'original, tot i que cal admetre que el medi rural de l'original no seria tan estrany avui si tenim en compte que torna a estar de moda, sobretot des que els urbanites han descobert que, si ve una pesta, més val que els agafi buscant bolets al bosc.

La clau dels espectacles familiars —teatre per a tots els públics— és que siguin musicals. I si la composició i la interpretació tenen el rigor i la qualitat que ha de tenir un musical, vagi adreçat a qui vagi adreçat, la proposta surt rodona. A la companyia La Brutal en saben un pou. I partint de les composicions de la cantant i actriu Paula Jornet i Arnau Vallvè (només cal recordar la seva aportació musical a «La importància de ser Frank»), els personatges en mans d'intèrprets d'upa fan que l'espectacle anomenat “familiar” s'elevi a la categoria de gran espectacle i vagi pel camí que fa set temporades va encetar per exemple «El petit príncep», precisament també amb Elena Gadel com una de les primeres protagonistes d'aquella aventura d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Aquí, Elena Gadel i l'actriu Mercè Martínez (també en repartiment a l'obra de La Brutal, T de Teatre i Dagoll Dagom, «T'estimo si he begut», basat en els contes d'Empar Moliner) alternen funcions i desdoblen personatges, des de la tieta mestressa del Bar Kansas fins a la Bruixa del Nord i la Bruixa de l'Oest. Personatges clau, aquests, amb sorpresa pel que fa als principis de tota bruixa i la reivindicació que fan de la seva naturalesa no pas tan malvada com les pinten sinó més aviat “raretes”. Les dues actrius les fan vibrar cadascuna des de les seves respectives qualitats actorals i musicals prou conegudes.

Al seu costat, un altre actor de musicals, Marc Pociello (el més recent «La tienda de los horrores»), fa aquí d'Espantaocells a la recerca d'un xip de cervell que li canviï la vida per sempre, mentre que l'actor Robert Gonzàlez (factoria El Maldà) se les té amb el Robot que, amb ajuda de les manetes de la taula de so, aconsegueix emetre una veu de rovell que, per descomptat, no sona gens oxidada. Damaris Aragón (formada a Aules - Arts Escèniques) es posa a la pell de la Lleona amb la potència d'una rapera defensora de la igualtat de gènere, i Jordi Vidal (veterà actor i cantant amb un doble a «Polònia») alterna els papers de guardià i del mateix Mag d'Oz. La descoberta està en les actrius que alternen el paper de la Dorothy, Jana Galindo i Roser Dresaire, dues pràcticament debutants, almenys pel que fa al teatre professional, molt joves, 14/15 anys, que s'adiuen a l'edat del personatge i que hi aporten a la vegada l'empenta i la il·lusió que ha de desprendre la Dorothy del conte.

David Selvas s'ha mirat «El màgic d'Oz» amb ulls encara d'infant però l'ha dotat de contingut preadolescent i de reflexió adulta. La seva direcció té l'ajut de la direcció musical d'Enric Gallén i la posada en escena juga amb els mitjans del teatre actual tant escenogràfics com amb recursos audiovisuals i projeccions i d'il·luminació per fer més fantàstic el viatge a Maragda.

I com que un huracà tot ho pot, Dorothy torna a casa d'una altra bufada, mentre els espectadors primerencs —i no tan primerencs— han tingut l'oportunitat de conèixer, amb una representació que es manté força fidel als eixos bàsics de l'original, uns personatges de la literatura clàssica escampada arreu del món des de fa més de cent anys. D'aquesta manera, si un dia els cau el conte a les mans, la lectura té el camí mig guanyat gràcies a l'empremta de les imatges teatrals de La Brutal. Que l'huracà els faci volar alt per molt de temps.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2020: Joel Joan, Paula Vives, Biel Duran i Miriam Tortosa. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2020.

[Crítica corresponent a l'estrena del 2018]

El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska.

Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...

Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa.

Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge.

La comèdia ho és tant pel “que” s'explica com pel “com” s'explica. I «Escape room» guanya molt en el “com” s'explica. L'actor i coautor Joel Joan s'autodirigeix i fa el seu reconegut paper, enèrgic sempre, de gest i paraula. Brutal!, com diria aquell. Tant enèrgic que em sembla que la resta dels intèrprets no poden fer altra cosa sinó enganxar-s'hi i no quedar tampoc enrere. És així com el quartet esgota l'hora i mitja de l'aventura com si només haguessin passat deu minuts. Crec que només es fa una mica llarg el fosc de l'inici del joc —ai, els foscos excessius en teatre!— quan els quatre amics entren a la cambra del joc.

Abans s'ha passat per una escena davant del local —un mur amb una porta rònega i de mal fiar en un carreró de tercer ordre— que serveix per posar cada personatge en el seu lloc i fer el retrat del seu perfil. El funcionari de l'ajuntament, la seva nova parella jove, universitària i cupaire, el director de cinema de segona fila i l'actriu que també es la seva parella. Quatre amics que, immersos en la foscor i a manera que es faci la llum i es desvelin les pistes, aniran despullant el seu interior i faran sortir les seves mentides i contradiccions.

Interpretativament difícil —sovint té més mèrit fer quadrar l'esbojarrament escènic que no pas la moderació— els quatre donen aire al ritme de la trama i eleven el to de la comèdia. Des de Joel Joan a Oriol Vila i des d'Àgata Roca a Paula Vives. Moments estel·lars de cadascun d'ells perquè el guió preveu que tots quatre tinguin el seu moment de glòria. I quan aquest arriba, l'aprofiten molt bé. Feia temps que no veia esclatar tot un teatre ple de gom a gom en riallades, i amb talls d'aplaudiments, gairebé des del primer moment. I no pel recurs gratuït de les trompades que aquí no hi ha sinó per la força de la paraula, del gag ben encaixat i de la rèplica o la contrarèplica per descontradir el que s'acaba d'expressar. Humor d'alçada.

No es poden explicar gaires coses d'aquest «Escape room» perquè els espectadors que no l'han vist es mereixen viure'n plenament cada sopresa. Deixem anar només que Joel Joan i Hèctor Claramunt s'apunten a desmitificar amb mirada punyent i irònica el nazisme, com el cinema ho ha fet en algunes altres ocasions, amb l'aparició a la pantalla de la cambra terrorírica d'«Escape room» d'un actor que representa ser el sanguinari doctor Josef Menguele.

I aquí és on retallo una citació del col·lega Juan Carlos Olivares (La Vanguardia, 24 novembre 2018), quan explica que, nascut com és ell a Alemanya, on va cursar la primera educació fins a la preadolescència que és quan es trasllada a Catalunya, observa: «Quan aquesta habitació d’escapada es transforma en una cambra de gas, el riure es talla en sec. El meu. A Alemanya —on vaig néixer i em vaig educar— és prou difícil que sembli graciós recrear en un producte d’entreteniment com van morir milions de persones, sobretot si el mestre de cerimònies és un sòsia de Josef Mengele».

Aquest és el punt controvertit de la comèdia «Escape room». El perill de banalitzar els crims del nazisme, de la mateixa manera que últimament, al servei de l'humor, es banalitza el feixisme, el franquisme i fins i tot l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc. I crec que els mateixos autors d'«Escape room» s'adonen d'aquesta controvèrsia quan fan dir al personatge de l'actriu, d'Àgata Roca: «Els nazis de les pel·lícules que heu vist no són nazis, són com nosaltres! Després de rodar, se'n van a casa i tan amples!». Avís per a navegants, doncs.

«Escape room» té també un contingut local, molt local, localíssim. És ple de referències d'aquí i d'ara mateix, sense que es tallin un pèl: els llacets grocs, el tracte en gènere femení dels cupaires, el carnet socialista del PSC que no s'estripa del tot, el crit dels carrers sempre seran nostres, el feminisme, la concentració de la Rambla de Catalunya del 20-S davant d'Economia on també un s'hi pot enamorar, el perill de fer un “Santi Vila”, el poc mèrit de ser el cervell gris municipal de les “superilles”, la temptació de cedir als principis intocables per salvar la pell, el sacrilegi de fer un petó a l'esvàstica que no vols ni veure ni en pintura, la crítica al cinema “que no s'entén” però que guanya premis, la burxada al cor del procés d'independència amb proclama inclosa...

És a dir, Joel Joan i Hèctor Claramunt —cal recordar que són autors de la sèrie televisiva «El crac»— fan enqualitat d'autors el que faria una cultura normalitzada en un país normalitzat: riure's del mort i de qui el vetlla. I encara més si el mort és de casa i qui el vetlla, també. ¿Però vivim en una cultura normalitzada i un país normalitzat...? Aquest és el dilema, gairebé tan fràgil com la situació sentimental de les dues parelles d'aquesta comèdia condemnada a rebentar taquilles i fins i tot a ser exportada amb una adaptació de guió i de referències adequada a cada lloc on es representi.

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Les feres de Shakespeare», de William Shakespeare. Adaptació i traducció d'Ariadna Pastor, a partir de «L'amansiment de la fúria». Música d'Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Lloll Bertran, Mariona Castillo, Maria Cirici, Ricard Farré, Neus Pàmies, Laura Pau, Lluna Pindado, Arnau Puig i Jordi Vidal. Interpretació musical: Ariadna Cabiró / Gemma Pujol, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. Assessorament caracterització: Eva Fernández. Assessorament vocal: Sheila Garcia. Disseny il·luminació: Lluís Serra. Disseny so: Jordi Ballbé. Direcció tècnica: Pol Queralt. Màrqueting i comunicació: Paula Arbós i Publispec. Premsa: Anna Casasayas, Albert López, Dídac Atzet i Ester Cànovas. Disseny: Ricard Farré. Vídeo i fotografies: Jordi Ferré. Grafisme: Jofre Mañé. Producció: Marina Marcos. Assistència producció i regidoria: Montserrat Farrarons. Construcció escenografia: Lali Canosa. Confecció vestuari: Goretti Puente. Ajudants de direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Coproducció Grec 2019 Festival de Barcelona, Teatre Onyric Condal i Els Pirates Teatre. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 6 juliol 2019.

La companyia Els Pirates Teatre ha tirat la capa al toro i s'ha llençat a canviar l'espai de proximitat d'El Maldà pel de considerable capacitat com l'Onyric Condal. Ara que Dagoll Dagom ha abaixat la persiana al Paral·lel del Teatre Victòria fa la impressió que el relleu generacional hagi volgut recuperar una part d'aquell espai de teatre musical que, ni que diguin que sempre té «Mar i cel» en reserva, sembla que ha tirat definitivament la tovallola.

«Les feres de Shakespeare» és un musical per a tots els públics —recuperable en temporada per a un públic adolescent— que recorda els millors temps dels pares del gènere en català. Tot i venint de William Shakespeare, la companyia d'Els Pirates se n'ha desencotillat tant com ha pogut i la base de l'espectacle té dos puntals que cal remarcar d'entrada: una excel·lent, rica i genuïna traducció i adaptació d'Ariadna Pastor i una eclèctica, suggerent i atrevida composició musical d'Ariadna Cabiró. Un bon tàndem: Ariadna & Ariadna.

Si la llengua, sense concessions i en alguns moments amb embarbussaments força complexos, sona de primera, la música barreja diferents registres i fa una atractiva combinació de blues, pop, swing, madrigals, perquè no sigui dit, i fins i tot fa puntetes al jazz (amb l'imprescindible violoncel de Laura Aubert). Per tot plegat, deia abans que és un espectacle per a tots els públics i molt aprofitable per a grups adolescents, com ho van ser en el seu dia, sense proposar-s'ho, molts dels espectacles de Dagoll Dagom.

El repartiment ha reunit la majoria de joves actors i actrius que omplen la temporada d'espectacles de petit format d'El Maldà i hi han incorporat una mestra veterana com l'actriu Lloll Bertran. Me la imagino, enmig de gent tan jove, passant-s'ho bé durant els assajos i aportant també la seva llarga experiència en el gènere musical i la comèdia.

La direcció d'Adrià Aubert ha dosificat els papers i el moviment de cadascú. L'escenari ha estat avançat sobre el pati de butaques —¿síndrome de proximitat d'El Maldà?— i només queda el dubte de per què calia deixar un nombre d'espectadors entatoxonats a primeres files, entre la passarel·la de l'escenografia, com si estiguessin en un fossat de músics, amb el risc que agafin torticoli quan vulguin veure alguna de les poques escenes que surten de l'escenari convencional.

La interpretació, tant coral com solista, està garantida. Hi ha primeres veus del panorama musical actual més celebrat com Mariona Castillo, Neus Pàmies, Laura Aubert, Maria Cirici, Lluna Pindado i Laura Pau. I ells no es queden tampoc enrere amb Ricard Farré, Arnau Puig i Jordi Vidal. Tots alternen diferents papers i, amb els canvis de vestuari i caracterització, fa la impressió que la companyia es multipliqui per tres.

Les escenes de diàleg, molt en clau de comèdia, en alguns casos tirant de mètrica, posen Shakespeare al dia i li fan també una estirada d'orelles —potser aquesta és l'obra considerada avui més masclista del seu repertori— i reconverteixen amb llibertat creativa «L'amansiment de la fúria» en una obra eminentment feminista que reivindica el paper de les protagonistes i els acaba atorgant la victòria davant dels homes en clau de venjança.

Tot plegat en una època de despertar d'afany de coneixement, finals del segle XVI, situada a Pàdua, on hi ha universitat a la qual cal accedir amb disfressa d'home si es vol fer carrera de medicina, on el «clítoris» no és una espècie botànica sinó una descoberta de la pròpia identitat com qui descobreix les Amèriques i on la ferotgia femenina és fruit d'una reacció espontània contra la convenció matrimonial. Tampoc no hi falta, esclar, tractant-se de Shakespeare, l'elixir poderós de la flor verinosa que els més ingenus es pensen que és com la miraculosa de la Nit de Sant Joan que aconsegueix tots els misteris de l'amor. Només la música amanseix les feres.

«Rent». Llibret, música i lletres: Jonathan Larson. Concepte original i lletres addicionals: Billy Aronson. Dramatúrgia: Lynn Thomson. Arranjaments musicals. Steve Skinner. Supervisió i arranjaments addicionals: Tim W. Adaptació al castellà: Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Iñaki Mur, Víctor Arbelo, Júlia Bonjoch, Albert Bolea, África Alonso, Anna Herebia, Xavier Navarro, Peter Vives, Clara Altarriba, Marc Andurell, Iskra Bocanegra, Nil Bofil, Raquel Jezequel, Edgar Martínez, Elisabet Molet, Marc Gómez i Joana Roselló. Músics: Miquel Tejada, David Txes / Unai Eizaguirre, Adri Mena, Pol Barbé / Roger Julià Berenguer Aina / Betel Martínez i Miquel González. Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Laura Galofré i Raquel Ibort, a partir del disseny original de Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Il·luminació: Xavi Costas i Daniel Anglès. Caracterització: Núria Llunell. Vídeo: Joan Rodon. Ajudant de coreografia: Helena Jara. Coach vocal: Susanna Domènech. Ajudant d'escenografia: Gemma Moreno. Ajudant d'il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Ajudant de producció: Eloísa Díaz. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Responsable tècnic muntatge: Arnau Recio. Company Manager: Toni Luque. Regidoria: Montse Alacuart. Sastreria, perruqueria i maquillatge: Marta Pell. Canoners: Àgata Casanovas i Javi Vélez. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé. Operador de llum: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques de vestuari: Gemma Ferri i Beatriz Gonzalez. Construcció de l'escenografia: Xarly. Perruqueria: Xavier Soteras Peluquería. Premsa Dídac Atzet. Màrqueting i comunicació: Publispec Fotografies d'equip: Guillem Medina. Fotografies d'assaig: La Costas. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Community manager: Nil Bofill. Accions promocionals: Ferran Rull. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció de FOCUS amb la col·laboració de No Day But Today. El musical «Rent» es presenta gràcies a un acord especial amb Music Theatre International (Europe) i tot el material que s'utiliza està autoritzat per MTI, New York. Adjuntes a la direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Ajudant de direcció musical: Jordi Taixés. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 7 abril 2019.

Daniel Anglès ja va remuntar amb èxit el musical «Rent» el gener del 2016 al Casino l'Aliança del Poblenou. Aquella versió, en català, commemorava els 20 anys de l'estrena, el 26 de gener del 1996, al Nederlander Theatre de Broadway, després que el 1994, se'n fessin unes prèvies de sondeig de tres setmanes al New York Theater Workshop que van servir també per polir la trama i reordenar el seu contingut dramàtic: uns joves bohemis de Nova York que a través de l'art volen aconseguir superar les dificultats que la seva generació s'ha trobat al davant per barrar-los el pas. El romanticisme d'un teatre perifèric com el del Poblenou barceloní va rememorar com havien estat els inicis de «Rent».

Ara, amb el salt al Paral·lel, aquest romanticisme s'ha esvaït, esclar. Però el nou espectacle ha guanyat en condicions tècniques, escenari, capacitat d'espectadors, so, llum i també en maduresa interpretativa, amb la combinació d'un repartiment una altra vegada de nova generació amb el més veterà, tot i que encara jove.

La nova versió, aquesta vegada en castellà —¿potser per fer les “Amèriques” més endavant?— s'ha instal·lat al Teatre Condal Onyric, que gestiona artísticament Daniel Anglès i que ja va dirigir la versió del Poblenou, després que vint anys enrere, el 1999, s'havia fet seu el musical interpretant el personatge de Mark Cohen, en una versió també castellana, dirigida per la nord-americana Abby Epstein, a l'ara abandonat Teatre Principal de la Rambla, i posteriorment al Teatre Coliseum de Madrid.

El lector s'haurà adonat de l'efemèride: el 26 de gener del 2016 es complia el vintè aniversari de l'estrena oficial de «Rent» a Nova York, que havia de ser el 25 de gener del 1996, l'endemà de la inesperada mort del seu autor, Jonathan Larsson, un jove de 29 anys, amb orígens d'una família liberal jueva, que ja havia creat nombroses cançons i que feia temps que, com a actor i autor, anava darrere del projecte de fer una òpera-rock ambientada a l'Est Village de Nova York, que es titularia «Rent» —atenent al doble significat que té "rent" de "lloguer" i "divisió" o "marginació"—, inspirat en la coneguda òpera «La bohème», de Giacomo Puccini, ambientada al París bohemi de finals del segle XIX.

La importància d'aquesta nova aventura de teatre musical i de la dèria continuada pel musical «Rent» de Daniel Anglès, és que la majoria d'intèrprets de les dues versions que s'han fet en aquest tres últims anys eren encara criatures vint anys enrere. Estan tots molt lluny, doncs, de tenir-ne memòria visual directa i això aporta al muntatge actual, com en aquell del Poblenou, una mirada fresca, renovada, lliure de prejudicis i, malgrat que la temàtica de fons de la plaga de la sida i les relacions sexuals o de parella que hi ha a «Rent» quedin a hores d'ara més superades, que no vol dir resoltes, recuperen un cert aire nostàlgic que lliga amb la sensibilitat social de la societat del segle XXI en relació al drama dels desnonaments, la lluita okupa, l'atur, les dificultats de la crisi i la incertesa de futur per als joves amb inquietuds artístiques que els ha tornat, en certa manera, a la bohèmia, ni que sigui per obligació.

«Rent», com totes les grans produccions d'importació, manté unes característiques escenogràfiques que s'han de mantenir més o menys al peu de la lletra. Les bastides, doncs, d'un solar abandonat i d'un edifici deshabitat són les mateixes que permeten als diferents personatges de «Rent» que s'hi moguin de dalt a baix, que s'hi enfilin o que s'hi deixin anar en picat.

Els canvis escenogràfics de «Rent», més suggerits que físicament reals, serveixen per emmarcar cadascun dels espais de les diverses accions: el vell habitatge on hi ha els joves protagonistes que es queda sovint a les fosques, el carrer de tercer ordre, el parc dels indigents, el Life Cafe... I una aplicació audiovisual de vídeo en directe que, al final de l'espectacle, es canvia per unes projeccions del musical de gran pantalla a banda i banda de la sala, parets laterals que amb els llums encesos, els espectadors comprovaran que s'han convertit en dues gegantines pissarres plenes de grafits, un recurs gràfic que coincideix ara mateix amb el del musical «El despertar de la primavera», recuperat al Teatre Victòria.

Explicat tot això, és hora de dir que la companyia al complet, intèrprets i músics —aquests encapsulats en un lateral del fons— fa que «Rent» continuï apassionant els espectadors del segle XXI, als quals no els cal dir dues vegades que botin de les butaques a l'hora dels aplaudiments finals. Bis final de «Rent», doncs, a peu dret. I és comprensible que sigui així perquè tots els valors musicals, interpretatius i corals es mantenen vius i enèrgics durant les més de dues hores d'espectacle: amb entreacte, dues hores quaranta. Hi ha bones, boníssimes veus, hi ha domini de l'escena i hi ha també i sobretot sentit de gran espectacle musical.

Si en algun moment «Rent» no toca prou la fibra de l'auditori no és perquè els intèrprets no es fonguin prou en cadascun dels seus personatges i el seu drama personal sinó que, com deia abans, perquè les qüestions que planteja la trama de «Rent» ja no representen avui un rabiós trencament amb les convencions socials, acostumats a hores d'ara a conviure envoltats de parelles gais, de relacions convulses, i encara amb les conseqüències de la sida, menys mortals que als anys noranta, i amb la pèrdua de persones estimades en plena joventut.

Però aquesta lleu observació queda compensada, sobretot, en les escenes de parella, les que, dins de la trama, aporten un discurs dramàtic i romàntic més evident i en les quals s'entreveu una manifesta complicitat entre cadascun dels dos intèrprets que les protagonitzen. En aquest sentit, cal remarcar les parelles i duets que mantenen Júlia Bonjoch (Mimi) i Víctor Arbelo (Roger); Albert Bolea (Àngel) i Xavier Navarro (Collins); o Àfrica Alonso (Joanne) i Anna Herebia (Maureen). I això sense deixar de banda que cadascun d'ells té moments brillants en solitari com el de Mimi (Júlia Bonjoch) en el seu apoteosi d'esplendor, o el de Maureen i el monòleg teatral amb vaca riallera de rerefons (Anna Herebia) i també les intervencions del mestre de cerimònies, narrador, documentalista i alter ego de l'autor que hi fa Iñaki Mur en el paper de Mark Cohen. Al seu voltant, el cor i altres personatges secundaris potencien la majoria de les peces del musical que ha incorporat també l'actor veterà, Peter Vives, en el paper de Benjamin Coffin, l'adinerat i antiga parella de Mimi.

Però, sigui com sigui, si a «La bohème» hi havia la tuberculosi i hi havia la Mimi i, passi el temps que passi, sempre hi quedava París, a «Rent» hi continua havent la sida i hi continua havent la Mimi i, passi el temps que passi, sempre hi queda Nova York. Dos mites urbans de dos segles diferents que han deixat empremta en generacions posteriors. I aquesta és la clau del clàssic modern «Rent» de Jonathan Larson, incombustible, enganxadís, juvenil i capaç encara de remoure passions a través de la música.

Informació complementària: Història del musical «Rent» i comparació de personatges i situacions amb «La bohème» en aquest enllaç

«Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets 2019: Nerea Rodríguez, Miguel Ángel Sánchez, Victor Gómez, Júlia Bonjoch, Roger Sahuquillo, Jordi González, Anna Cartoixà i Arantxa Salmerón. Intèrprets 2015 : Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 març 2018. Reposició: Teatre Condal Onyric, 31 març 2019. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.

Tothom coneix el conte que forma part del recull de «Les mil i una nits» dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica.

El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca.

I això sense oblidar el món encara potent de la vella televisió, amb un concurs de nous grups i el llançament a l'èxit del guanyador, l'explotació a tot preu per no perdre la fama i l'opressió d'un agent artístic inesgotable sobre una jove cantant i model, a qui anomenen Jasmine, que decidirà abandonar l'èxit fàcil per fer allò que li agrada de debò i afegir-se al grup de rock.

Entremig, una mica de gènere fantàstic del més clàssic, amb l'aparició del geni de la llàntia, i els intents màgics en clau maligna del botiguer-bruixot capaç de congelar l'acció dels joves i, per mitjà de mètodes no gaire ortodoxos de psicosi, mirar d'aconseguir els seus propòsits i obenir la llàntia només per al seu profit i per aconseguir el poder de l'univers, un altre clàssic del gènere entre la bondat i la maldat.

Amb molta música de rock, algunes escenes de ball, brots de hip-hop, a càrrec del geni de la llàntia, i alguns anuncis televisius per situar l'agenda obligada i saturada de la cantant Jasmine, l'espectacle va trenant una aventura que inclou insinuacions romàntiques de parella entre Aladdin i Jasmine, il·lusió juvenil del grup per guanyar el futur, enrabiada del bruixot quan les coses li surten malament, l'ús dels tres desitjos de la llàntia i subtil moralitat amb final positiu: si cal guanyar el concurs de televisió, que sigui amb el propi esforç de la banda de rock i no pas amb un dels desitjos gratuïts del geni de la llàntia meravellosa, el qual, després de tants segles vagant pel món, bé es mereix aconseguir la llibertat, gràcies al tercer desig sobrer.

La Roda Produccions afegeix aquest espectacle al seu repertori i ho fa amb una proposta que sembla que quallarà millor entre espectadors a partir de 8 o 10 anys en família —de dotze en endavant si hi assisteixen en grup—, pel seu contigut, que no pas en els més petits, tot i que el ritme musical, el so, el color i els elements que l'integren, suggerents tots des d'edats primerenques, no impedeix que aquests segueixin els vuitanta minuts del musical amb la mateixa expectació que els més grans.

L'autoria de Dani Cherta —recordem, entre molts altres, l'espectacle 'La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50'— ha optat per manllevar el títol del muntatge en V.O., és a dir, de la mateixa manera que es va titular una de les versions cinematogràfiques del clàssic més recent d'Aladí, la de la factoria Disney del 1992 («Aladdin»).

La interpretació compta amb noms encara nous, però no per això debutants perquè ja han intervingut en altres espectacles per a tots els públics i formen part de les noves fornades d'intèrprets sorgits de les escoles musicals catalanes més conegudes, cosa que acaba arrodonint l'espectacle i donant-li un nivell de qualitat interpretatiu agraït que els joves espectadors al quals s'adreça es mereixen.

«Artaban, la llegenda del quart rei mag». Una idea original de Marc Sambola, inspirada en la novel·la curta de Henry van Dyke, «The Other Wise Man». Dramatúrgia de Marc Rosich. Lletres de Yasmina Rincón. Lletres adicionals: Marc Rosich. Música de Marc Sambola. Intèrprets: Iris Di Cassi, Laura Manchón, Laura G. Ballbé, Laura Bacaria, Ana Extremera, Júlia Diaz, Raimon Ferrer, Francesc Abril, Joan Mas. Disseny de llums: Dani Gener. Disseny de so: Ton Mentruit. Escenografia: Anna Tantull. Coreografies: Bealia Guerra. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Disseny de complement: Mar Grañena. Imatge: Laura Bacaria i Joan Carreras. Cap tècnic: Pau Segura. Maquinista: Guillem Recuero. Producció executiva: Cristina Cazorla i Patricia Santos. Premsa: Dídac Atzet i Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Amb la col·laboració de Orfeó Badaloní i Arnau Palà. Ajudant de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Coproducció: A grup vocal i Puça Espectacles. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de freelance, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998.

Convertir el relat en musical per a tots els públics ha estat una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i pica d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinenca, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor.

Un cop, doncs, establerta la intenció, el que compta no és tant l'origen fidel de la història sinó la reconversió que se'n fa, sobretot musicalment, amb un repartiment extens —9 intèrprets gairebé sempre en escena— i no habitual en espectacles familiars, i malgrat una aparent escenografia austera —la clàssica tradició dels llençols i els paravents— el valuós complement d'una treballada il·luminació i un vestuari que excel·leixen a manera que avança la trama i que acaba esclatant de lluentons i sedes nobles, com si la troupe formés part d'una de les comparses —made in Almirall BCN— de les cavalcades artístiques de Reis dels últims anys.

La trama fa un salt des de l'actualitat, amb el neguit d'infància d'una nit de Reis —¿qui no recorda haver escoltat i potser fins i tot vist l'ombra dels reis a tocar del llit?— fins a la llegenda d'Artaban que interpreten els mateixos petits protagonistes amb algunes interrupcions fugaces de teatre dins el teatre quan algun gir no els acaba de fer el pes.

Diria només que l'espectacle «Artaban, la llegenda del quart rei mag» acabaria més arrodonit si aconseguís escapçar o reduir algunes escenes —la durada arriba gairebé a una hora i mitja quan la durada estàndard d'un espectacle familiar acostuma a ser d'una hora— que van obrint camins paral·lels a la trama principal i que s'obren i tanquen com un ventall deixant només que passi l'aire entremig i, precisament perquè no és un musical de gran format, impossible que s'hi aprofundeixi.

Però musicalment ben resolt, amb lletres i composició atractives i entenedores, supera amb escreix aquest petit llast de l'extensió i té el do de no caure en la temptació d'«infantilitzar» els personatges —un perill tractant-se de la nit de Reis— sinó que aprofita l'avinentesa per incloure-hi algunes reflexions de maduresa sobre el compromís, l'enginy, la igualtat, el treball en equip o la força del diàleg per superar enemistats.

«25 il·lusions». Creació de Josep Maria Lari. Guió: Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Roger Molist, Juan Carballido, Josep Ramon, Albert Obach, Estanis Farré. Coreografia: Roger Molist. Veu en off: Pere Arquillué. Escenografia: Josep Maria Lari. Il·luminació: Oriol Rufach. Banda sonora: Marcel Botella (Bcntracks). Construcció escenografia: Teatrerya i Jordi López. Vestuari: Josep Massagué, Míriam Compte, Jordi Dalmau. Maquillatge i perruqueria: Toni Santos i Nil de Niló. Vídeos: Daniel Pérez, Apm. Producció solucions Camiral: Oriol Rufach. Cap producció Focus: Maite Pijuan. Producció executiva Focus: Marina Vilardell. Responsable tècnic Focus: Moi Cuenca. Operador so i il·luminació: Oriol Rufach. Sastreria: Marta Pell. Regidoria: Estanis Farré. Responsable tècnic teatre: Sergio Gracia. Producció de Focus i Solucions Camiral. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2017. Reposició: 30 novembre 2018.

El Mag Lari tanca una etapa... o un cicle. Una etapa que s'explica al llarg de 25 anys de trajectòria i que, per molt mag que un sigui, comença a fer respecte. L'espectacle «25 il·lusions», cap al tram final, marca aquesta intenció: les llufes de paper retallades amb què ha obsequiat els espectadors voluntaris sisplau per força o les que mostra com una icona, com si demanés disculpes als milers i milers d'espectadors que el mag ha tingut fins ara per si algú s'havia sentit molest per les seves bromes, la copa de xampany brindant amb cendres, les cametes i el decorat de l'escenari que s'abaixen com si darrere les moguessin quatre menestrals amb gorra estirant les gruixudes cordes de corriolla des de dins...

Sí, s'acaba una etapa, un cicle. I el mateix Mag Lari no ho amaga. Vol reconvertir la seva capacitat de barrejar màgia i espectacle teatral —també amb la paraula irònica com fa ell— en un art de la màgia més modern i contemporani, diu. I això és el que sorprèn perquè l'espectacularitat i la singularitat amb què el Mag Lari ha captivat els espectadors en directe o a la televisió no crec que els hagi fet plantejar en cap moment que faci una màgia “caducada en el temps”.

L'actual «25 il·lusions» continua mantenint l'espectacularitat d'altres propostes seves dels últims anys, com «Splenda» o «Ozom», amb la particularitat que en aquest cas, les «25 il·lusions» són 25 números de petita o gran màgia, una quinzena dels quals es recuperen del seu repertori i una desena són nous de trinca. S'acompanya de cinc ballarins que li fan també d'ajudants per moure el gran maquinari i manté la capacitat suggerent de la banda sonora i els efectes de llum i so que marquen el ritme dels 90 minuts que continuen sorprenent els veterans espectadors que ja se'ls saben de memòria i guanyen nous espectadors i —nova línia del mag— embadaleixen els més petits perquè tant el llenguatge que utilitza com l'esplendor de la coreografia i l'escenografia i, sobretot, la màgia de cada truc, deixen espai lliure per a la fantasia, la imaginació i el misteri que esclata quan encara es pot pensar que tot és possible, amb truc o sense truc.

Quan un artista fa un espectacle i es presenta com un antologia del que ha fet tota la vida corre el perill de caure en la nostàlgia. El Mag Lari supera aquest perill perquè tant els números nous com la revisió dels antics es presenten com si formessin part d'un nou espectacle. L'única concessió nostàlgica és el vídeo que recorda els seus inicis al Llantiol, algunes cares amb les que ha compartit escenari i el seu pas per alguns platós de televisió amb presentadors que hi eren i d'altres que encara hi són. Però, en canvi, prescindeix de l'autobombo i evita guanyar-se espectadors amb xifres que enlluernarien tothom sense necessitat de vestuari de lluentons: més de 15.000 funcions, tant aquí com en escenaris internacionals; 2.500 funcions en gira; més d'un milió d'espectadors... Si els mags tradicionals es treien conills del barret, el Mag Lari sembla que, del barret, en tregui espectadors. I no li cal dir la paraula màgica «abracadabra» ni valdre's de copets amb la vareta màgica.

«24 hores de la vida d'una dona». Basat en la novel·la homònima de Stefan Zweig. Text i lletres: Christine Khandjian i Stéphane Ly-Cuong. Adaptació al català: Roser Batalla. Música de Sergei Dreznin. Intèrprets: Silvia Marsó, Marc Parejo i Germán Torres. Músics: Josep Ferré / Carlos Calvo (piano), Edurne Vila / Esther Vila (violoncel). Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Ana Garay. Il·luminació: Juanjo Llorens. Direcció tècnica i il·luminació: Armar i Íñigo Benítez. So: Albert Ballbé i Jordi Ballbé. Espai sonor: Nacho García. Coreografia: Helena Martín. Entrenadora vocal: Maribel Per. Foto cartell: Gonzalo Trujillo. Fotografia: Nacho Sweet, Javier Camporbín i Jordi Oset. Realitzador audiovisal: David Cortazar / Fluyers Productions. Edició de vídeo: Ado Felipe, Sílvia Marsó i Felipe Ansola. Estudi de gravació: Kaelo del Rio / Sonomedia. Producció executiva: Silvia Marsó i Esther Bravo. Producció externa: Ana Belén Santiago. Administració: Armando Cartanyá. Assistent de producció: Nazan L. Bamio. Assistent de producció i comunicació: Iván Foix. Direcció i disseny de producció: Silvia Marsó. Distribució a Catalunya: Bitò. Direcció musical: Josep Ferré. Adjunta direcció: Amparo Pascual. Direcció: Ignacio García. Producció: La Marsó Produce. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 11 novembre 2018.

Després d'una llarga gira per escenaris espanyols, l'actriu Silvia Marsó —ella mateixa ha recordat que és filla del Poble Sec de Barcelona on ara ha fet temporada al nou Onyric Condal del Paral·lel— ha volgut adaptar també al català l'espectacle musical basat en el relat de l'austríac Stefan Zweig (Viena, Imperi Austrohongarès, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942) i ho ha fet amb una versió de l'actriu i adaptadora Roser Batalla que fa honor a la qualitat literària que caracteritza Stefan Zweig, un autor que el malaguanyat editor Jaume Vallcorba va difondre àmpliament entre els lectors catalans dins de Quaderns Crema. Precisament, el relat «24 hores en la vida d'una dona» va ser traduït per ell mateix el 1996 i publicat a la col·lecció Biblioteca Mínima.

Tothom sap que de la literatura narrativa al teatre hi ha un salt, a vegades mortal. Són dos registres diferents. I si l'adaptació teatral és en clau musical, aquest salt encara és doblement mortal. L'espectador, doncs, si és lector de l'obra en qüestió, farà bé de posar-se davant d'una història com si fos nova, explicada d'una altra manera, tot i que l'adaptació ambiental i escenogràfica no defuig l'aura austríaca ni l'època daurada de l'autor, abans que fos rebutjat i prohibit pel règim nazi.

La principal sorpresa de l'espectacle —almenys per als espectadors catalans— és la redescoberta de Silvia Marsó en directe com a actriu i com a cantant a la vegada. Una descoberta que acumula la llarga experiència seva en teatre, cinema i televisió —sempre fora d'aquí— i que en aquest retorn als orígens ho fa amb un rigor lingüístic que no es ressenteix gens, una veu càlida en totes les peces i una dicció clara i entenedora, cosa que no sempre es pot dir d'algunes noves veus escèniques formades aquí.

«24 hores de la vida d'una dona» és un cant a la llibertat i, en un moment històric de reivindicació global femenina, una mostra de l'avançament al seu temps, en aquest aspecte, de Stefan Zweig que no només aprofundeix psicològicament en l'interior del personatge femení protagonista sinó que li atorga una decisió valenta quan trenca amb el seu passat sentimental, marit i dues filles, i viu una esbojarrada aventura amb un aristòcrata més jove que ella, jugador empedreït de casino —ara en diríem ludòpata— que s'arruïna en una mala nit i del qual ella s'enamora amb passió fins a patir-ne totes les conseqüències.

Amb un narrador endimoniat que sembla dirigir tots els moviments de la parella protagonista, la part musical —perfecte formació i interpretació del trio de piano, violí i violoncel— domina la trama sobre un text reduït a les escenes imprescindibles i deixant que sigui la música i les cançons allò que desgrani prioritàriament la història de Stefan Zweig.

Potser, només com a observació, cal tenir en compte que l'obra es va crear pensant més aviat en un espai de cambra i que, en aquest cas, la notable immensitat del Teatre Condal li esgarrapa intimitat, una sensació imprescindible perquè els espectadors entrin més de ple en la lluita permanent del cor contra la raó que esgrimeix l'autor.

Vegeu aquí el catàleg de Quaderns Crema que inclou moltes de les obres de Stefan Zweig traduïdes al català.

Tràiler de l'obra «24 hores de la vida d'una dona» (1). Clip promocional de la temporada a l'Onyric Condal de Barcelona (2).

«Fun Home». Música de Jeanine Tesori. Llibret i lletres de Lisa Kron. Basat en la novel·la gràfica d'Alison Bechdel. Adaptació al català de Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Mariona Castillo, Daniel Anglès, Pilar Capellades, Clara Solé, Júlia Jové, Marc Andurell. Nens i nenes: Lara Kate Albertos / Noa Flores / Mariona Lleonart; Ferran Alegre / Aleix Colomer / Daniel Pérez; Miquel Camps / Jan Gavilan / Stel·la Tarradellas. Músics: Miquel Tejada / Gustavo Llull (piano i teclats), Betel M. Daura / Berenguer Aina (bateria i percussió), Adri Mena (guitarres), Jon Unanua / Ignacio Sabadell (contrabaix i baix elèctric), Àuria Iglesias (violí i viola) i Albert Abad (clarinet, corn anglès, saxos i flauta). Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Assistent coreografia: Helena Jara. Escola Fun Home: Jordi Taixés. Alison nena assajos: Anna Pomar. Coach vocal: Susanna Domènech. Director tècnic: Xavi Costas. Adjunt direcció tècnica: Adrià Rico. Gerència: Meritxell Bonet. Directora producció: Sol Blasi. Producció executiva: Toni Luque. Assistent producció: Yolanda Cobb. Cap tècnic teatre: Jordi Ballbé. Operador llums: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Regidora: Helena Gimeno. Sastressa: Maria Gil i Laura Taus. Productor: Javier Pérez-Tenessa. Adjuntes direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Adjunt direcció musical: Gustavo Llull. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Producció No Day But Today. Onyric Teatre Condal. Barcelona, 20 setembre 2018.

Daniel Anglès (Barcelona, 1975) ha encetat la nova etapa com a director artístic del Teatre Condal —un dels teatres del circuit de Focus—, des d'ara anomenat Onyric Teatre Condal, ventilant d'una bufada de còmic, fffiiuuu!, la regeneració imprescindible del musical català per a tots els públics, amb un rejoveniment que aposta per una excel·lent adaptació catalana d'un dels espectacles més ben valorats a Broadway dels últims cinc anys, amb uns quants premis Tony a la butxaca, i amb l'afegit de dos elements essencials que l'enriqueixen dramatúrgicament: 1. «Fun Home» està basat en una novel·la gràfica, fet inhabitual; 2. Relata la història personal de la infància i adolescència de la seva autora, Alison Bechdel (Lock Haven, Pennsilvània, EUA, 1960), davant la incertesa de la seva tendència sexual.

Feia deu anys que Daniel Anglès no es posava damunt l'escenari també com a intèrpret. I ho fa, impulsat per l'impacte de «Fun Home», en una temporada que té previstos altres compromisos de direcció de petit format (El Maldà, Versus...), reunint un equip de confiança que el porta als orígens d'El Musical Més Petit, amb Pilar Capellades en un dels papers, però també amb noms consolidats com el de Mariona Castillo i noves promeses que surten d'espectacles anteriors com Clara Solé, Júlia Jové o Marc Andurell, a més d'un triplet de novíssima generació —per normativa laboral— format per sis nens i tres nenes que representen el seus papers —entre ells, l'essencial de la protagonista d'infància— en diferents funcions alternes.

«Fun Home» ve de lluny. En realitat, Daniel Anglès l'estava preparant per tornar a l'Aliança del Poblenou, on ja havia tingut èxit amb l'espectacle «Rent» el 2016, i repetir així una proposta atractiva en un espai mal considerat off. Però, entremig, l'equip directiu de Focus —Jordi González, sobretot— té una «Il·luminació» i pensa que amb Daniel Anglès pot donar un tomb positiu per al teatre Condal i, de rebot, per al gènere musical de qualitat.

L'arrencada del nou projecte no pot ser millor en tots els sentits. La interpretació de les peces musicals no perden ni un mil·lígram de la sensibilitat que el tema de fons requereix: l'acceptació de l'homosexualitat del pare de família, la descoberta del lesbianisme de la filla del matrimoni Bechdel, el suïcidi del pare per sentiment de culpabilitat després d'anys de silenci...

La cantant Mariona Castillo, una veu d'or tant en petit com gran format, és la pròpia Alison Bechdel que introdueix algunes de les escenes de la seva història davant d'un taulell d'il·lustradora, posant títol i làmines a cadascun dels records que té de moments essencials de la seva infància, de la relació amb el pare (Bruce Bechdel), amb la mare (Helen Bechdel), amb els dos germans a la ficció —a la vida real només en té un, John Bechdel, músic— i revivint l'adolescència, la sortida a la universitat, la descoberta del que porta dins i la subtilesa de les pistes que rep del seu pare mitjançant lectures recomanades o frases incògnita.

I tot això en un espai familiar de pel·lícula —per cert, una adaptació rebutjada per la pròpia autora per por a desvirtuar l'essència de la seva novel·la gràfica—, una llar dels anys seixanta-setanta del segle passat que és també una funerària regentada pel pare. Dosi d'humor negre per esmorteir la tensió de la tragicomèdia familiar que aguanta i encobreix amb resignació la mare de la família.

El musical, sota la direcció de Miquel Tejada, té moments brillants, com els de Mariona Castillo o Pilar Capellades, solos que omplen el silenci del teatre, o el duet entre Mariona Castillo i Daniel Anglès, o les intervencions de Clara Solé (l'adolescent Alison) i Júlia Jové (companya d'estudis), sense passar per alt el risc i l'aposta de Daniel Anglès per trobar novíssimes veus en un càsting fet amb desenes i desenes de criatures i donar, sobretot a les que interpreten el paper d'Alison Bechdel nena, un paper de cant, interpretació i moviment, que no podia caure en el clixé de «fi de curs» sinó que apuntés enlaire, com realment passa (el dia de la meva funció, puc parlar de la nena Noa Flores... Prepareu-vos les generacions dels vint i dels trenta que ja en pugen d'altres!)

El muntatge compta, a més, amb un triangle escenogràfic, d'il·luminació i de so que esdevé un protagonista més: un mur farcit d'elements de col·leccionista, amb peces mòbils que desapareixen i s'esvaeixen com els records d'Alison Bechdel després de la mort del seu pare mentre ella malda per fixar-los en les seves làmines gràfiques, una manera d'atrapar la memòria escenogràficament que introdueix no només dinamisme en el mur que podria ser estàtic sinó també vivesa i sentiment. Tot plegat s'arrodoneix amb una peça final col·lectiva que porta al principi i tanca el cercle... Volar, volar, volar... Tot respira aire de llibertat i d'una gran franquesa. Només pot acabar donant una llarga vida a «Fun Home».

Tràilers de l'adaptació catalana de «Fun Home» (1 i 2). L'autora Alison Bechdel presenta el 2006 la seva novel·la gràfica al Burlington Book Festival (3).
L'actriu Rebecca Luker canta la peça «Days and Days» del musical «Fun Home» (4).

«El fantasma de Canterville», de Joan Yago, a partir del relat original d'Oscar Wilde. Intèrprets per ordre d'aparició: Pep Sais, David Olivares, Elisabet Casanovas, Joan Pera, Betsy Túrnez i Òscar Castellví. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Joan Bonet. Caracterització: Toni Santos. Assessorament de màgia: Mag Lari. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidora: Olga Fibla. Sastressa: Toñi Chamorro. Perruqueria: Yaismery León. Tècnic de so: Víctor Bartolomé. Microfonista: Jaume Cuadrada. Cap tècnic del teatre: Ivan Pérez. Alumna en pràctiques vestuari: Mar Mendieta. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró. Tractament pictòric cortinatges: Taller d'escenografia Jordi Castells. Construcció joc de màgia: Taller d'escenografia Sant Cugat. Confecció vestuari: Època. Dress Art. Perruques: Damaret. Efectes especials: P.Q. Mits - Jordi Contel. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció de Focus. Teatre Condal, Barcelona, 27 febrer 2018.

Si entre les golfes de les cases rehabilitades que tenen més de 150 anys a l'Eixample de Barcelona i a les dels habitatges que inflen la nova bombolla immobiliària postcrisi que torna a créixer als voltants del Mercat de Sant Antoni, els seus inquilins —amenaçats per la llei de lloguers que els fa fora— tinguessin un fantasma com el del castell de Canterville, als inversors i especuladors que ronden per Barcelona els foragitaria la por i, allò que no resol ni la justícia ni la política, potser ho resoldria el fantasma.

A Canterville, tot i que molts anys abans, a la dècada dels cinquanta del segle passat, a tocar de la bombolla de postguerra mundial de posada en marxa del Pla Marshall acordat el 1947, l'industrial nord-americà d'olis lubrificants, Hiram S. Otis, arriba amb la seva dona i la seva filla —l'adaptació ha retallat la presència altres membres petits del matrimoni— a Canterville després de tancar un tracte de compra del vell castell a l'últim hereu de la possessió, Lord Canterville, quatre-cents anys abans, propietat de Sir Simon de Canterville, l'ànima en pena que arrossega el pes d'haver matat la seva dona i que s'encarrega de vetllar, des de l'altre món —o potser des d'aquest—, pels interessos de la família descendent de lords.

El dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987) ha convertit el relat breu d'Oscar Wilde —que l'autor va publicar primer el 1887 a la revista literària The Court and Society Review i quatre anys després el va incloure en el recull «Lord Arthur Savile's Crime and Other Stories»—, en una obra teatral que, si bé perd segurament pel costat més literari del perfil i la psicologia dels personatges, guanya en canvi per la banda de l'acció i la comèdia de fantasmes apta per a tots els públics i això vol dir també per a aquells adolescents de primera volada que són fans del gènere gòtic.

La presència de l'actor Joan Pera en el paper protagonista del fantasma en qüestió fa que l'espectacle estigui permanentment dominat per les escenes del seu Sir Simon de Canterville, que tant té el poder de viure estàticament dins d'un quadre antic com de traspassar la frontera de la tela i fondre's en temps real i en carn i os amb els nourics propietaris del castell.

Aquest do omnipresent, sumat a una sèrie d'efectes de màgia —que tenen el segell assessor del Mag Lari— contribueix a diluir la sensació de por que hauria de provocar Sir Simon entre els que el veuen i reforça el caràcter de conte d'humor que Joan Yago ha procurat que no se surti més del compte del guió establert en clau d'època per Oscar Wilde.

El treball de direcció de Josep Maria Mestres recupera l'anterior èxit amb Joan Pera de l'obra «L'avar» de Molière, al Teatre Goya, i fa que novament el savoir faire d'un dels actors més veterans i populars de l'escena catalana es retrobi amb el seu públic i, durant una hora i mitja, enllaci la broma amb la sàtira, o més aviat la crítica, que Oscar Wilde fa des de la seva òptica angloirlandesa de la societat americana del seu temps, una crítica que en l'adaptació de Joan Yago fa un salt contemporani fins a la situació mundial de fa gairebé setanta anys i alguna picada d'ullet més actual, que ignoro si, amb les funcions encarrilades, ja forma part de la collita Pera.

No és la primera vegada que s'adapta el relat d'Oscar Wilde a altres registres. El cinema, l'animació, el musical i la televisió ho han fet en diverses ocasions des de la primera versió cinematogràfica del 1944. Però sí que aquí és inèdit en el registre teatral, cosa que li confereix un interès afegit, tant pel paper ja esmentat del fantasma com dels personatges que l'envolten.

En aquest sentit, cal remarcar el doblet que fa l'actor Pep Sais, que tant és Lord Canterville com la governanta —prohibit parlar de minyona davant d'ella!— Marigold Ummey, en un travestisme que el personatge de la còfia guanya el lord per K.O.

També l'actriu Elisabet Casanovas (la filla hereva del negoci industrial, Virginia Otis) enlaira les seves escenes, unes amb David Olivares (el seu pare, l'industrial acabalat Hiram S. Otis), actor que fuig tant com pot del tic «Polònia» tret de l'entonació d'alguna frase final que sembla que la pronunciï el seu clon «Tomàs Molina». Elisabet Casanovas té també altres escenes amb el re-re-re-re-re-re-nebot del fantasma Sir Simon de Canterville, l'actor Òscar Castellví, taca negra de la família de lords, que aspira a ser vaquer de ficció de Hollywood. Tanca el cercle, l'actriu Betsy Túrnez, en el paper de la dona de l'industrial nord-americà i, en un doblet, juntament amb tots els altres que fan l'escena d'un salt al segle XVI, en el de la dona de Sir Simon, Lady Eleonore, i causa de la seva llarga agonia de fantasma durant quatre-cents anys.

«El fantasma de Canterville» transcorre sempre davant d'un únic marc escenogràfic centrat per la gran escalinata de fusta noble i el quadre cobert amb un cortinatge del retrat de Sir Simon. Només un breu pròleg a peu de teló (quan es fa el tracte de la venda del castell) serveix per situar l'acció entre els dos mons que Oscar Wilde pretén confrontar en el seu relat. I només un breu epíleg a peu de tomba (quan Sir Simon de Canterville ja és estàtua en repòs) serveix perquè Joan Pera / Sir Simon reciti una mena de complet epitafi sobre la mort, l'amor i la felicitat i acabi el «conte» amb la «moralitat» de rigor que el gènere demana.

Dues de les adaptacions cinematogràfiques que s'han fet del relat «The Canterville Ghost», d'Oscar Wilde. Tràiler de la pel·lícula del 1944, dirigida per Jules Dassin i Norman Z. McLeod, amb Charles Laughton i Robert Young (1) i tràiler de la pel·lícula del 1995, dirigida per Sydney Macartney, amb Patrick Stewart i Neve Campbell.

«Los vecinos de arriba (El veïns de dalt)», de Cesc Gay. Intèrprets versió espanyola 2017: Eva Hache, María Lanau, Andrew Tarbet i Josep Julien. Intèrprets versió catalana 2015: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas (Carme Pla, desembre-gener 2015) i Jordi Rico. Escenografia: Alejandro Andújar. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells i Pascualin. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. Operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador de so: Roger Àbalos. Maquinista: Román Ogg. Regidora: Carmen Álvarez. Ajudanta direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Coproducció d'Elefant, Romea i Mola Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 25 març 2015. Reposició: 11 novembre 2015. Versió espanyola: Teatre Condal, Barcelona, 11 octubre 2017.

¿Ara ens n'explicaran una altra de parelles...?, pot pensar algú. Doncs, sí, una altra de parelles. Però la clau de l'encert de la història 'Els veïns de dalt' rau no en l'embolcall sinó en la manera com es destapa la capsa i acaba saltant la sorpresa.

En aquesta comèdia del cineasta Cesc Gay —la seva primera incursió teatral com a autor i director— tot sembla fet a mida per als quatre intèrprets. Des del primer moment, a un se li fa difícil pensar que, sense cap d'ells quatre, la impressió que se'n treu seria la mateixa. Hi ha, doncs, una bona dosi d'espontaneïtat en la interpretació, de ser ells mateixos, de dotar cadascú el seu personatge amb la personalitat que els quatre porten adquirida com a actors i actrius de llarga trajectòria.

I un cop feta la diana amb el càsting al quadrat, el guió s'emporta la resta i bona part dels mèrits. Vuitanta minuts —breu, breu— en què els espectadors difícilment podran deixar de fer-se còmplices del que hi passa amb les rialles permanents de cada rèplica, de cada frase, de cada sortida, de cada expressió, de cada tret de cinisme, de cada manera de dominar el ping pong amb què un rebat els arguments de l'altre.

El títol de l'obra és prou evident: hi ha veïns a dalt. Els de dalt són una parella que els de baix han convidat per ensenyar-los el piset, després que els van ajudar a instal·lar-se al bloc de la comunitat. A dalt, hi viuen la Laura i el Salva (Nora Navas i Jordi Rico). Ella és psicòloga. Ell, bomber. A baix, els amfitrions, l'Anna i el Juli (Àgata Roca i Pere Arquillué). Ella té una botiga, que no és essencial en la trama de la comèdia. Ell, ensenya música al Conservatori, però té un piano a casa, qui sap si testimoni d'una frustració per no haver aconseguit triomfar com a músic. Tenen una filla, un personatge absent el divendres al vespre, que és quan transcorre la trobada de les dues parelles al pis de baix.

Un cop els espectadors saben que al Juli (Pere Arquillué) no li fa peça que l'Anna (Àgata Roca) hagi convidat els veïns de dalt i que, si vénen, servirà perqué els retregui l'escàndol que fan quan és de nit i l'amor campa al seu aire, tot fa endevinar que la vetllada no serà gaire tranquil·la ni necessàriament amical. I és que, de fet, posar-te un bomber a casa, ni que sigui de visita, quan l'incendi interior està a punt d'encendre's, i asseure's al sofà davant d'una psicòloga, quan s'ha sortit del foc i s'ha caigut a les brases, només pot acabar portant a una sessió terapèutica, no en el sentit típic del gènere, sinó que serveixi de pistó per treure'n sorprenents revelacions.

La mirada cinematogràfica en la direcció de Cesc Gay és un valor afegit (recordem per exemple un dels seus primers films, el del 2003, sobre un grup d'amics barcelonins, 'A la ciutat'). El cineasta, a l'escenari, ha dirigit ara els quatre intèrprets empenyent-los sovint a crear fugaces escenes amb primers plans, de cara a la platea, com si el zoom de la càmera els rodés a tocar de la pell. I ha suggerit també que l'espai escenogràfic (obra d'Alejandro Andújar) tingui diferents seccions. Hi ha el saló-menjador, prestatgeries d'estris de cuina americana; hi ha el segon espai, mitjaner, tapissat de prestatgeries amb llibres; i hi ha el fons d'un passadís, amb un mirall que dona encara més amplitud i que condueix a les habitacions interiors del pis. És a dir, que la posada en escena evita la mirada plana i horitzontal del típic decorat sense vida, defuig les portes habituals de la comèdia d'embolics i es converteix en una mena de 3D per a la vista dels espectadors.

Els diàlegs de la comèdia 'Els veïns de dalt' dominen tota l'acció. És una obra en què el llenguatge no admet concessions i, a pesar d'algun petit excés de broma fàcil amb el bomber i la mànega (de fet en diuen "manguera"), enganxa l'espectador per la seva quotidianitat, frescor i reflex d'un costumisme urbà i contemporani cent per cent.

Hi ha lletra menuda, pauses, silencis i, sobretot, molta sorna, a càrrec de la parella del Juli i l'Anna, que protagonitzen Pere Arquillué i Àgata Roca. ¿Final tràgic...? ¿Final feliç...? ¿Qui ho sap...? En tot cas, la lenta fugida dels dos protagonistes pel passadís del fons fa pensar que cadascú d'ells acabarà aguantant l'espelma que ha presidit l'escenari durant tota la història i que en Juli i l'Anna s'emporten cap dins amb la mica de flama encara encesa.

[Crítica corresponent a l'estrena en català del 2015]

«Desconcerto». Autoria de Jordi Purtí. Intèrprets / músics de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà: Naeon Kim, Nacho Lezcano, Natalia Klymyshyn / Cecilia Burguera, David Sanmartí, Tamara Caño / Sergi Ruiz, Queralt Garcia, Carles Coll Bardés, Tigran Yeritsyan, Mónica Cruzata i Dmitry Yaroslavtsev. Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Naeon Kim i David Sanmartí. Disseny il·luminació: Àngel Puertas i Jordi Purtí. Cap tècnic teatre: Sergi Gracia. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció artística: Jordi Purtí. Teatre Condal, Barcelona, 20 setembre 2017.

Desconcertant. Mai més ben dit. Desconcertant perquè la troupe de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la batuta de Carles Coll, amb la complicitat de la trapelleria escènica de Jordi Purtí són capaços de fer veure que estan disposats a fer un concert “seriós” i de seguida, després de les primeres notes de cada peça, trenquen l'esquema i enganyen els espectadors amb un espectacle sense paraules i molta corda... molta corda, vull dir, per temps.

Hi ha precedents. Només cal recordar l'anterior espectacle, «Concerto a tempo d'umore», des de fa dos anys en gira internacional, una targeta de presentació que ben segur els obrirà novament les portes de «Desconcerto».

En només una hora i quart, el repertori de les peces escollides és extens i variat. Una introducció serveix perquè els músics, encara sense el “maestro” al davant i amb roba d'assaig, facin i toquin allò que més els agrada. Però quan el “maestro” es presenta, toca canviar d'uniforme, negre de rigor, i posar-se a la feina.

L'espectacle va agafant el to d'humor que la caiguda de pantalons d'un dels músics, només començar, fa endevinar que passarà. Aquesta vegada els músics han abandonat les cadires i gairebé els faristols que encara hi havia en l'anterior espectacle. Ara tot passa a peu dret, amb els violins i els violoncels a coll i amb molt de moviment, com si Jordi Purtí hagués volgut recuperar una part d'un altre espectacle seu d'èxit internacional, «Operetta», amb Cor de Teatre. La diferència és que aquella troupe era una coral i que ara és una orquestra. Però Jordi Purtí fa fer el que vol als col·lectius més impensables.

«Desconcerto» és menys de gags i més de trama. Reposa més en el fil que li marquen les mateixes peces musicals. Després hi entren alguns elements complementaris per reforçar l'humor: una vella màquina d'escriure que acompanya el so de percussió; un comandament a distància que dirigeix l'orquestra amb alts i baixos, greus i aguts; un rebobinat endavant i endarrere com si l'orquestra fos un nostàlgic CD; uns moments d'interactivitat del “maestro” amb els espectadors; i fins i tot un fugaç número vocal i alguns fugaços números acrobàtics... de tot una mica, fins al bis final, un popurri que fa un resum de tot l'espectacle amb pròleg i epíleg de «L'hora dels adéus». El «Desconcerto» passa de ser “desconcertant” a ser “rodó” i amb una garantia sense cap mena de dubte: per a tota mena d'espectadors sense fronteres d'edat.

«Homes», de Sergi Belbel i Carol López. Música de Marc Parrot. Intèrprets: Anna Barrachina, Agnès Busquets, Mireia Portas, Alba Florejachs i Glòria Sirvent. Escenografia i vestuari: José Novoa. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Sastressa: Olga Fibla. Construcció escenografia: Pascualín, Arts-Cenic i Pro-escena. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Tomàs Pérez. Coreografia: Vero Cendoya. Assistent coreografia: Linn Johansson. Caracterització: Kim Grau (Salon Twelve-Six). Maquillatge: Toni Santos. Regidora: Olga Fibla. Cap tècnic teatre: Marta García. Operador so: Rai Segura. Microfonista: Jaume Cuadrada. Maquinista: Jordi Larrea. Ajudant direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Producció de Focus i Misògines. Teatre Condal, Barcelona, 9 març 2017.

Ni xitxa ni llimonà. Ni comèdia ni musical. O potser hauríem de dir ni homes ni dones sinó tot el contrari. Els que no hi eren el 1994 i tampoc tres anys abans —per mèrit de joventut— es faran ara una idea equivocada del que va ser la revelació de la companyia T de Teatre formada per cinc actrius acabades de sortir de l'Institut del Teatre (Carme Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz) amb l'espectacle «Petits contes misògins» (1991), a partir dels relats de Patricia Higsmith, sota la direcció de Pere Sagristà, i posteriorment, l'espectacle «Homes» (1994), dirigit per Sergi Belbel, amb textos d'ell mateix i altres autors, amb el relleu de Rosa Gàmiz per Marta Pérez.

I dic que es faran una idea equivocada perquè l'actual versió de l'espectacle «Homes», creat de nou per Sergi Belbel i Carol López —que també hi fa de directora— amb música de Marc Parrot, no té res a veure amb aquella i diria que li fa un feble favor. De fet, no és la primera vegada que es repesca «Homes». La mateixa companyia T de Teatre —que ara ha cedit el títol i una mínima part del text, el de l'autoria de Sergi Belbel—, el 2005 en va fer una reposició al Teatro Príncipe de Madrid, per commemorar l'èxit que havia tingut la versió del 1995, i va formar una segona companyia, Misògines, amb actrius diferents de les fundadores, que ara, amb el mateix nom, coprodueix l'actual versió del Teatre Condal.

La proposta d'«Homes» deu tenir algun ganxo especial perquè el dia de la meva funció puc certificar que la majoria del ple de la sala eren dones —algunes en petits grups i moltes de joves—, segurament que cridades a passar noranta minuts en complicitat i desfogament deixant els homes com un drap brut o, com a mínim, traient-los els drapets al sol.

Però res de tot això passa en el guió d'aquest nou «Homes», ni hi ha crítica aguda, ni discurs àcid, ni sàtira sucosa, ni tan sols humor que faci petar de riure. Tot és light, tan light que aviat es perd la idea de si es vol ironitzar sobre la condició humana aplicada a l'home o la condició humana aplicada a la dona.

És una oportunitat perduda que s'hagin reunit per aquest nou «Homes» cinc actrius de pedra picada com Anna Barrachina, Agnès Busquets, Alba Florejachs, Mireia Portas i Glòria Sirvent —tres d'elles, collita de «Polònia»— i que la trama del muntatge estigui molt per sota de la seva alçada, amb un guió gairebé per sortir del pas, amb un biblingüisme gratuït, i amb una prudència excessiva per no caure, diria, en monòlegs o esquetxos corals sobre la desgastada i explotada guerra de sexes.

Malgrat això, són elles cinc les que salven l'espectacle, obligades a interpretar uns textos sense lligam que no arriben a caure en el tòpic més tronat però tampoc no graten en allò que les prop de 7.000 dones, segons la Guàrdia Urbana, corejaven el 8 de Març en la manifestació de Barcelona del Dia Internacional de la Dona. Crec, francament, que les masses d'espectadores que vaig veure arribades en colla al Teatre Condal —diuen que hi ha una notable entrada anticipada garantida i més val així— s'emporten en aquest sentit una lleugera decepció.

I davant d'aquesta oportunitat perduda, un es pregunta per què no es va prendre l'opció de fer aquest nou «Homes» absolutament en clau musical de debò —tal com anuncia el subtítol— perquè són les escasses composicions de Marc Parrot, sense aconseguir del tot el clima de cabaret que sembla que es proposava, però amb una barreja de ritmes vius, picarescos i enganxosos, allò que excel·leix del tot en el muntatge i on el quintet interpretatiu, amb l'afegit de la proposta coreogràfica de cadascuna de les peces —i aquí sí que hi juga amb bon pols la direcció minimalista de Carol López— amb la picada d'ullet al fenomen hollywoodià de «La La Land» i amb alguna altra referència cinematogràfica o televisiva se'n surt amb nota alta i deixa la platea amb la mel a la boca del que «Homes» hauria pogut ser.

Vídeo promocional de l'actual versió d'«Homes», del Teatre Condal (1). Esquetx de la peça «Ramon», interpretada el 1994 per T de Teatre en la versió original i la companyia fundadora (2).

«Geronimo Stilton. Gran Retorn a Fantasia». Basat en la sèrie d'Elisabetta Dami. Guió i llibret d'Enric Llort. Compositor: Xavi Lloses. Intèrprets: Geronimo Stilton, Beth Rodergas, Edgar Martínez, Laura Borràs, Marc Gómez, Toni Guillemat, Joan Mas, Marina Schiaffino i Marina Xeix. Coreografia: Montse Colomé. Ajudant coreografia: Viviane Calvitti. Espai escènic: Lluís Danés. Ajudant escenografia: Carles Berga. Il·luminació: Joan Teixidó. Espai sonor: Damien Bazin. Programació i geometria de vídeo: Xevi Gibert. Creació videomapping: Tigrelab. Vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Elements escènics i attrezzo: Carles Piera i Laura Galofre. Maquillatge: Toni Santos. Construcció escenografia: Pascualín, Taller d'escenografia Jordi Castells. Confecció vestuari: Época, Laura Galofre. Construcció màscares: Amadeu Ferré i Carles Piera. Perruques: Marquès, Amadeu Ferré i French. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Ajudant producció: Cristina Moral. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora; Anna Pey. Tècnic llums: Dani Guerrero. Tècnic so i micros sense fils: Dani Seoane i David Carricondo. Tècnic vídeo: Jordi Grau. Tècnic vídeo: Oriol Albesa. Maquinista: Anna Elias. Sastreria: Rosacio Macias. Tècnic caracterització: Yaismery León. Cap tècnic del teatre: Robert Garriga. Ajudant direcció: Enric Llort. Direcció vocal: Josep Ferrer. Direcció musical: Xavi Lloses. Direcció: Lluís Danés. Producció: Focus, Grup62, Universal i Jet Entertainment. Teatre Condal, Barcelona, 17 desembre 2016.

Després de l'èxit de la primera versió teatral catalana sobre la sèrie de literatura italiana d'Elisabetta Dami, que ha agafat el relleu de Harry Potter pel que fa a bestseller mundial, era inevitable que arribés un segon lliurament escènic. Per ara i tant, les aventures de Geronimo Stilton són tan previsibles com inesgotables. Parteixen d'un univers literari que beu de les fonts del gènere fantàstic més tradicional, però amb l'afegit que el protagonista és un personatge de faula, humanitzat, que no lliga gens, esclar, amb les campanyes de desratització que es porten a terme. Pobre Geronimo, si mai cau a les mans d'un desratitzador municipal! Però la fantasia ho capgira tot, fins al punt que Geronimo és un periodista de raça, mig investigador, d'aquells que ja no existeixen, i té el do de ser fet de bona pasta i manté la ingenuïtat, la innocència i l'honestedat que connecta tant amb els seus petits fans.

I, si no, ¿com s'entén que, en aquest espectacle sobre les seves últimes aventures, «Geronimo Stilton. Gran Retorn a Fantasia», quan els petits espectadors descobreixen quina una en vol fer la Reina de les Fades Negres, no paren d'advertir el seu ídol cridant, per exemple, «mentideraaa, mentideraaa!» a la Fada maligna i intentant ajudar Stilton dels perills que corre?

Aquesta segona proposta sobre Geronimo Stilton es diferencia de la primera, entre altres coses perquè el director Lluís Danés ha agafat el relleu d'Àngel Llàcer, però també perquè la posada en escena, estèticament, és menys tècnica, menys digital, i recupera la mirada sensorial amb què Danés imprimeix els seus espectacles, alguns dels quals s'han vist al Teatre Nacional de Catalunya.

L'espectacle actual és dens i no fa concessions a la durada estàndard en propostes familiars perquè, amb entreacte inclòs, arriba a les dues hores, un handicap per a aquells primeríssims espectadors, els més petits dels petits, que al cap de tres quarts ja es neguitegen i en tenen prou. La durada, esclar, propicia una certa repetició de les escenes, cosa que no és tan culpa del guionista (Enric Llort) sinó de la base literària del mateix Geronimo Stilton de la qual parteix que, amb el temps, ha engreixat els seus llibres i els ha sofisticat tant de contingut com de continent, amb pàgines daurades, cuixés, tipografies diverses i, des de fa temps, olors incloses, sensació que l'espectacle també adapta, des de les més dolces a les més fètides.

En aquest cas, Geronimo Stilton està sota les ordres de la Reina Flordiana perquè li busqui i li porti els Set Objectes Màgics que hi ha arreu del Regne de Fantasia. Ja sabem que el set és el número màgic del gènere fantàstic. Però traspassada aquesta missió al teatre, la recerca d'un a un dels objectes corre el perill de fer-se feixuga perquè no hi ha cap altre conflicte paral·lel sinó superar els perills que custodien cada objecte i esperar el desenllaç que, lògicament, tal com mana el cànon, ha de ser sempre a favor del Bé sobre el Mal.

Tret d'aquest perill dramatúrgic, tant Enric Llort, amb el llibret i el guió, com Lluís Danés amb la posada en escena, Xavi Lloses amb la composició musical, amb més de vint peces inèdites, i l'equip tècnic en conjunt, fan que l'atractiu no decaigui gràcies a la successió de personatges del Regne de Fantasia que van apareixent, la combinació de música, coreografia i il·luminació, el suport digital, que també hi és, el vestuari i les màscares, i la interpretació, encapçalada per la cantant i actriu Beth Rodergas, com a protagonista —amb el permís del mateix Geronimo que encapsulat dins del seu capgròs manté l'anonimat de l'intèrpret—, en el paper de la Reina de les Fades Negres, en contrast amb Flordiana, l'autèntica Reina de les Fades i aliada de Geronimo Stilton, amb duel final entre les dues, i amb els altres personatges amb els quals alternen la resta dels intèrprets.

Tot plegat, després de quedar clar que pot ser un somni però que pot ser realitat, té lloc sobre una escenografia de grans dimensions que aporta una intenció subliminal perquè representa una pila de formatgeria gegant sobre la qual es mouen els personatges, pugen, baixen, apareixen i desapareixen. Molt de formatge que, pel que sembla, no acaba de fer el pes de Geronimo Stilton perquè, en realitat, no se'l veu rosegar mai ni un pessic ni un dau, a pesar que considera que els seus lectors i espectadors són una colla de rosegadors.

«Avui no sopem», de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez. Intèrprets: David Bagés, Jordi Banacolocha, Susanna Garachana, Maife Gil i Mercè Martínez. Música original: Pere Hernández. Escenografia: Joan Sabaté. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Jaume Ventura. Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Ajudanta producció: Ainhoa Bernaola. Regidoria: Ainhoa Bernaola i Héctor Morris. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Tècnic so: Jaume Cuadrada. Construcció escenografia: Taller Escenografia Sant Cugat. Ajudant direcció: Víctor Muñoz i Calafell. Direcció: Pep Anton Gómez. Producció: Focus. Teatre Condal, Barcelona, 13 setembre 2016.

El costumisme barrejat amb el realisme en clau de comèdia té afegit, per als espectadors, la garantia que tard o d'hora saltarà la guspira. I la guspira d'aquesta obra de Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez es fa esperar, sí, s'intueix, també, s'endevina, força, però no salta fins al final dels noranta minuts. I aleshores és quan els espectadors entenen que la comèdia s'ha convertit en tragicomèdia i tot el costumisme i el realisme que s'hi ha vist els deixa un regust agredolç. A uns, perquè segurament els toca de prop, i a un altres, potser per por que un dia o altre també els toqui de prop.

«Avui no sopem» és un retrat contemporani de les interioritats d'una família corrent catalana, de Barcelona, amb una caseta "allà dalt", al poble. Però és també el retrat contemporani d'una societat que per tan pròxima com és toca la fibra dels espectadors. Per això el teló de fons de l'escenografia —i dic teló de fons perquè s'assembla a un teló romàntic de la vella escola— representa un plafó de finestres i persianes, algunes mig aixecades, d'altres amb llum a l'interior, algunes a les fosques. Un plafó que serveix perquè algunes veus i converses a mitges en off reflecteixin aquesta intenció de fer col·lectiu el conflicte individual familiar que els protagonistes de la comèdia viuen.

Un matrimoni ja gran té el cor dividit entre viure a Barcelona i viure a la caseta del poble on el pare-avi no para de fer collita de verdura amb un amor especial pels pebrots, que també té a l'hort urbà del terrat de Barcelona. El mal estat de la caseta del poble li ha provocat la caiguda d'una teula i una ferida al cap sense gaire importància. Però el petit accident mou tota la família: el fill, separat, amb dos nens, i que viu amb una segona dona, i la filla, a la ratlla dels quaranta que encara viu a casa amb els pares. Per telèfon, amics i altres parents s'afegeixen a la preocupació per la malifeta de la teula.

Amb aquest punt d'arrencada, la trama anirà descobrint el moll de l'os de la qüestió: l'economia precària dels fills que s'interposa en la vida dels pares i els impedeix fer la seva vida de maduresa amb la llibertat que voldrien. I aquí és on la comèdia va desgranant el mirall de la societat, primer en clau d'humor, després desvelant l'interès amagat de tots plegats i, al final, clavant l'agulló en el final agredolç de la situació.

No hi ha, doncs, un gran efecte sorpresa sinó una dosificació de l'efecte sorpresa, des de l'eufòria, els nervis i les discussions internes fins a la penombra que tanca l'última escena quan pare i fill, abatuts, tanquen el cercle del secret familiar. Només queda la truita que la mare havia fet per sopar. I que el pare, a pessigades, troba molt bona. La felicitat, a vegades, es troba en el gust i la senzillesa d'una truita cargolada de dos ous feta amb amor.

Dos veterans de l'escena com Jordi Banacolocha i Maife Gil interpreten els papers dels pares-avis, encara actius. Ell, amb un trep al front per culpa de la teula caiguda. Ella, amb el cap permanentment a la cuina i les coses de casa i els néts, després de cremar hores fent de cangur de les dues criatures del fill separat. Dos mestres de la interpretació que no necessiten eufemismes per fer creïbles els dos personatges.

La segona parella, la del fill i la segona dona, té també la mà trencada en canvi de registres dins d'una mateixa comèdia. I això és el que fan els intèrprets David Bagés i Susanna Garachana, que passen de la visita de compromís a casa del pare quan surt de l'hospital a desembolicar a poc a poc el pla que porten entre mans on no hi falta les presses de la pròpia maternitat, l'estrès de la feina, l'ambició de buidar el petit patrimoni pairal i la relació inestable de parella.

I l'últim personatge dels cinc, la filla ja madura que no es mou de casa i que té una relació de complicitat molt afectiva amb l'interès neorural del pare, no exempta d'interès personal, compta amb la capacitat camaleònica de l'actriu Mercè Martínez que es transforma aquí en una pseudoadolescent que s'ha fet gran sense que se n'adoni i que dissimula els seus quaranta anys, amb la gana que no se li acaba mai, i que fa de pont, ni que sigui un pont trencat, entre el pla maquiavèlic del seu germà i la vida ingènua, feliç i jubilada dels pares.

«Avui no sopem» és una comèdia en clau local però de rerefons universal que no provoca esclats de rialles a la platea perquè, malgrat la seva intenció inicialment humorística, penetra a poc a poc en l'interior de cadascú aconseguint una reflexió sobre una constant tant d'avui en dia com és la relació sisplau per força, per circumstàncies de les penúries i capritxos del temps que vivim, entre avis, pares, fills i néts. Entesa sempre aquesta relació, esclar, en el sentit de la família tradicional.

«Reload. The Gospel Viu Choir». Idea de Moisès Sala. Cor i solistes dones: Abril Gabriele, Aida Blanco, Anna Batiste-Alentorn, Anna Borrell, Ariadna Colomer, Carme Vera, Cira Romero, Cristina Abenza, Cristina Collado, Emi Garcia, Esther Pujol, Eva M. Gil, Imma Colomer, Isa Mnez-Quintanilla, Isatou Faye, Júlia Sala, Lídia Navarro, Mila Kuzmenko, Marga Prats, Marisa Cano, Núria Caudet, Núria Fabregat, Núria Itchart, Núria Saurí, Roser Salvat, Sol Teixidó, Tània Vidal, Verónica Gómez, Assumpta Aniento, Carmen Ávila, Cristina Bernat, Doriene E. Landburg, Maria Riera, Marina Kaudasch, Marta Ponce, Montse Badia, Nani Villén, Neus Collado, Neus Garriga, Noemí Paniello, Rosa Solés, Sílvia Mnez-Quintanilla, Sun Foradada, Uxue Ekai, Vicky Serrano, Yolanda Berzosa. Cor i solistes homes: Albert Cutrinas, Toni Escobar, Jordi Sans, Josep M. Mesquida, Sam Sabata, Santi Garcia, Xavier Falgueras, Xavier Julià, Xavier Romero, Alberto Acero, Àlex Peralta, Antonio Macías, Bernat Patxot, Carles Biosca, Carles Carretero, Dani Sánchez, Eduard Tamames, Ignasi Pineda, Issac Aguilà, Joan Pera, Juan Carlos Salazar, Lluís Carazo, Manel Montero, Marcel Farré, Quim Estengre, Quim Lloret, Sergio Nevado, Xavier Gironès. Músics: Joan Carles Dulsat (bateria), Bernat Guàrdia (baix), Francesc Ubanell (guitarra), Xavier Dotras (piano) i Àlex Carbonell (teclats). Ballarí: Samuel Faye. Producció tècnica: Xavier Yelo. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Companyia TGVChoir (The Gospel Viu Choir). Direcció: Moisès Sala. Teatre Condal, Barcelona, 28 abril 2016.

Hi ha bateries recarregables. Reload. Fins al final. Till The End. Hi ha bateries que no s'esgoten mai. Les de la comunitat de cantants The Gospel Viu Choir fa deu anys llargs que duren. I no mostren pas símptomes d'esgotament tot i que segurament sí que hi ha dins del grup anades i vingudes i relleus volguts o involuntaris.

Un cop d'ull a la fitxa artística de l'espectacle «Reload» porta de seguida a fer una reflexió: ¿Com resisteix una macrocoral com aquesta amb un centenar d'integrants mantenir la flama de la companyia setmana rere setmana? Una de les primeres respostes, els espectadors la trobaran de seguida en la personalitat de qui, des de la població de Palafolls (Maresme) es va inventar el que després seria un conjunt de gospel multicomarcal per la procedència dels seus integrants que ha trepitjat escenaris com els del Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana o L'Auditori de Barcelona i que ha format part de la programació de diversos festivals de música i que ja és en l'agenda de molts programadors.

Aquesta personalitat és la del fundador i director de The Gospel Viu Choir, Moisès Sala, músic i compositor i, per si de cas, economista. La seva direcció musical i artística, i també actuació com a mestre de cerimònies, davant dels integrants de la companyia, expandeix tanta energia que és impossible que no se'n contagiïn tots plegats, una energia que va pujant de to i que només apaivaguen algunes peces volgudament més suaus i tranquil·les, per prendre's un respir, tot i que de seguida es reprèn el ritme excitant.

I és excitant perquè, contràriament del que arrossega la tradició del gospel des dels seus inicis, The Gospel Viu Choir fa del gènere un altre gospel, un gospel a la catalana, si voleu, especial i enganxadís, capaç de demostrar cap al final del concert com es pot acolorir, musicalment parlant i sense malmetre l'esperit original, una peça de gospel tan coneguda com la popular «Al·leluia». Comparació didàctica o classe musical de propina per a tot l'auditori.

Desvelar aquest secret interior serveix als espectadors perquè es facin una idea de com s'han revisat i reelaborat totes i cadascuna de les altres peces integrants del concert. Un concert que té diverses actuacions de solistes o de duos —amb veus d'afinada qualitat— i que s'obre i es tanca amb solos —pròleg i epíleg d'atmosfera orgànica— primer mentre la platea entra en el joc i, després dels bisos, quan la platea i els membres de la coral es fonen en una sola agrupació.

Un bon acompanyament de cinc músics i també una austera, però treballada il·luminació —la primera peça que parla del cor, per exemple, reprodueix un cor gegantí en la projecció— fan de «Reload» un concert que té vocació d'espectacle teatral i que es rebla amb les intervencions, en algunes peces, del ballarí o "dansarí" Samuel Faye, diguem-ne més aviat "un activista del hip hop", que no només n'ensenya com a professor sinó que el practica i l'adapta a algunes de les onades musicals que li suggereixen les veus de The Gospel Viu Choir, una companyia que sota el lema Sense Fronteres col·labora, a més, en diverses accions solidàries amb oenagés o fundacions que treballen a favor de la infància. Yeah! fins a set vegades. Els espectadors saben de què parlo.

«Taxi», de Ray Cooney. Versió de Josema Yuste i Alberto Papa-Fragomén. Intèrprets: Josema Yuste, Alfredo Cernuda, Felisuco, Esther del Prado, Amparo Bravo i Javier Losán. Escenografia: Ana Garay. Il·luminació: Carlos Alzueta. Regidoria: Jorge Abad. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Direcció: Josema Yuste i Alberto Papa-Fregomén. Producció: Cobre Producciones, Olympia Metropolitana i Nearco produccions. Teatre Condal, Barcelona, 10 març 2016.

És dura la vida del taxista. I la d'aquest protagonista de Ray Cooney encara més. Però pobre Ray Cooney! Nascut a Londres el 1932 està a punt de fer 84 anys. I amb la seva llarga trajectòria i el seu pedigrí com a autor de comèdia, potser un dels autors anglesos més reconeguts en aquest camp, si pogués veure, i sobretot traduir i entendre, en què es converteix, en aquesta versió espanyola, la seva obra «Run for your five», estrenada el 1983 i retitulada fa més de trenta anys «Sálvase quien pueda» i ara «Taxi», potser sí que agafaria el primer taxi que passés pel Paral·lel i fugiria corrents.

De l'obra original, i sort d'això, només en queda la fusteria interna, l'embolic que s'embolica i s'embolica cada vegada més i que fa que l'espectador es pregunti internament: "A veure com se'n surt ara d'aquest daltabaix..." I Ray Cooney se'n surt, esclar que sí. I els intèrprets d'aquest «Taxi», també, val a dir-ho. Hi suen la cansalada i alguna cosa més. Però el llast és el contingut de l'adaptació que, per molt que sigui espanyola, cau en una mena de sornegueria més pròpia de la teleporqueria, de la brometa fàcil i casposa i de naftalina, lluny del que s'espera de la ironia i de l'humor si es vol fer una comèdia còmica i de bulevard.

La rastellera de tòpics de l'Espanya més carrinclona no hi falta. Ja sé que la intenció dels adaptadors és fer-ne befa, però diria que els espectadors d'aquí —fins i tot els amants del teatre de bulevard més bulevard— ha superat de fa temps aquest estadi i ja entén la sàtira social i política d'una altra manera.

Els adaptadors carreguen les tintes sobre un inspector clarament fatxa —sortit de les tombes del passat— que invoca José Antonio, el Caudillo, Primo de Rivera, el Cara al Sol i sempre amb el braç dret alçat i visques a Espanya per fer-li donar el tomb més previsible al final de la comèdia. En presenta un altre, d'inspector, amb gavardina i gos Watson (absent) i amb un aire de Colombo però sense que aquest acabi d'esbrinar res sobre el cas. I els diàlegs de la comèdia no paren de furgar i donar tombs amb malentesos de la llengua amb insinuacions que no diuen el que volen dir i que en alguns moments semblen més aviat un vell guió de la tropa d'El Molino dels pitjors temps de la decadència i, per reblar el clau —ai, perdó!— amb una moralitat final que deixa les dues dones del taxista com a candidates al premi antifeminista de l'any i que és l'altra cara de la moneda d'aquella cançó del venerable Antonio Machín que cantava, i ho cantava precisament en espanyol: "¿Cómo se pueden querer dos mujeres a la vez... y no estar loco?".

Però, insisteixo, si un es treu del cap tot aquest embolcall tan poc anglès i tan, tan, tan espanyol en el pitjor sentit del terme —no sé si la presència paisatgística del fons amb les dues torres inclinades de Bankia influeixen en aquesta impressió—, li queda el fil dramàtic de Ray Cooney, que afortunadament hi és, i que continua mantenint en el podi de la comèdia l'autor d'obres seves vistes aquí en diferents temporades com «Políticament incorrecte», adaptada per Paco Mir, José Luís Martín i Jordi Galceran (1997); «Diner negre», en versió de José Luís Martín (2001); «La doble vida d'en John», amb Joan Pera i Lloll Bertran (2009) o «Bojos del bisturí», dirigides les dues per Àngel Llàcer (2011). I és que el taxímetre de Ray Cooney porta milers de quilòmetres recorreguts amb millors resultats del que aquesta versió de «Taxi» ofereix.

Tràiler promocional de la comèdia «Taxi» al Teatre Condal (1). Tràiler de la versió cinematogràfica de la comèdia «Run for your five (2012), dirigida per Ray Cooney i John Luton (2).

«Ozom», de Josep Maria Lari i Miquel Setó. Idea i text de Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Albert Obach, Dani Corrales i Oscar Soto. Veu en off: Pere Arquillué. Moviment escènic: Oscar Soto i Dani Corrales. Escenografia: Miquel Setó i Francesc Moreno. Construcció escenografia: Efímer, Rodrigo Ángel Belaunzaran, Agnès Pla, Impossible, Speedream, Tornabou, Juan Mayoral i Alexis Magic. Il·luminació: David Pujol. Vestuari: Míriam Compte. Confecció vestuari: Época. Banda sonora: Elástica. Espai sonor: Tarek Ryan. Caracterització: Toni Santos. Assessorament de màgia: Sergi Ayet i Mag Selvin. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell i Maria Basora. Responsable tècnic: Txema Orriols. Tècnic de so i llum: Oriol Rufach. Maquinista i tècnic assistent: Jordi Serrano. Sastreria: Pepa Mojedo. Alumne en pràctiques: Borja Pérez. Cap tècnic del teatre: Jordi Romero. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Producció: Focus i Verteatro. Teatre Condal, Barcelona, 22 desembre 2015. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

Temps era temps, hi havia un mag que es deia OZ. Temps era temps, hi havia també un cantant que es deia Raphael i que tot ho trobava «maravillOZO». De la fusió dels dos, o vés a saber si només d'un joc de lletres espontani, en surt l'enigmàtica paraula OZOM que, com en el seu dia l'ANTAVIANA de Calders, pot quedar inclosa des d'ara en el diccionari popular.

El nou macroespectacle del Mag Lari és una mena d'olla barrejada de cinc mags, el mateix Mag Lari i quatre mags més vinguts del més enllà —del més enllà de les bambolines, vull dir—: Gin Klark, Wenceslao Padró, Cirici Pasqual i Goretti. Unes estrelles de Hollywood els anuncien al terra del vestíbul, trepitjades pels espectadors quan entren al teatre.

Un dels mags és vingut de Las Vegas, kitsch-kitsch, com si el segle no hagués canviat; l'altre, circula en una cadira de rodes elèctrica nostàlgic del seu passat cèlebre; l'altre, casolà, amb sotana i una monja d'ajudant, es presenta amb un armari-carruatge que sembla tret del segle XIX; i l'últim, vingut del món gore, amenaça amb la sang als llavis i les puntes de les ungles i amb destrals capaces de deixar en ridícul l'invent diabòlic francès de la guillotina.

De tot plegat, el Mag Lari se'n fa responsable, mestre de cerimònies i amfitrió. I això l'obliga a renunciar personalment a alguns dels seus trucs més habituals per passar a fer un paper d'actor-director o, dit d'una altra manera, de showman.

Els qui esperin, doncs, un espectacle convencional de màgia —amb el Mag Lari, de fet, no ho és mai del tot— no hi trobaran alguns dels números típics del repertori dels mags. No hi ha els coneguts jocs de cartes, no hi ha la corda que es tensa i s'afluixa sola, no hi ha els trucs de mans llargues que pispen de tot de les butxaques dels espectadors...

Però, en canvi, si que hi ha un concepte diferent de la màgia: l'espectacle amb nom propi. ¿Si ho va fer Michael Jackson en els seus concerts i encara ho fa Madonna en els seus, perquè no ho pot fer un mag? Per això, aquest «Ozom» del Mag Lari es presenta no com un espectacle de màgia sinó com tot un cabaret màgic que, almenys en la meva funció, coincidint ja amb l'inici de les vacances de Nadal, té el seu màxim esplendor quan el públic és familiar.

Tot això no vol dir, esclar, que el Mag Lari abandoni la seva habitual xerrera afable i de confiança amb el públic, que no baixi a la platea, que no s'encaterini amb algun dels espectadors o que no aprofiti la presència de mares, pares i criatures per jugar amb alguns d'ells. Fins i tot aquí, en algun moment, hi ha trampa, perquè sense trampa no hi ha mai màgia. Però els espectadors ho descobriran per ells mateixos. I, si no, que la santa innocència els acompanyi per molts anys.

Desdoblat, doncs, en quatre mags diferents, l'humor, la paròdia, l'homenatge o la imitació van guanyant terreny i és aquí on cada espectador —com passa amb els Reis Mags— triarà quin dels quatre mags convidats li cau més bé, qui el fa riure més, qui el fa tremolar de por o qui el fa sentir en un altre món: ¿el fatxenda de Las Vegas amb un Déu presumit al cos?, ¿el capellà de parròquia que fins i tot té un número de ventríloc dels que ja no es veuen?, ¿el de la vella glòria en cadira de rodes?, ¿o el salvatge de les destrals?

«Ozom» és espectacle teatral amb un guió gens improvisat, amb un espectacular canvi de vestuari fins a una quinzena de vegades —diu que amb una vintena de parells de sabates— amb transformació escenogràfica emmarcada per les grans torres laterals que es transformen amb la il·luminació, amb una banda sonora que fa bullir la sang, que deia aquell, i amb l'aparició, en cadascuna de les intervencions dels quatre mags, de gran maquinària, sempre amb la participació dels tres intèrprets que acompanyen Lari en aquest espectacle i que fan simultàniament de ballarins, de mags, d'actors / actrius o d'ajudants.

S'hi tallen cossos, se'n fan desaparèixer i tornen a aparèixer —hi ha escapisme, sí, però no com un fet transcendent sinó com si fos un joc—, i també hi apareixen utensilis més poètics —les flors del ball nostàlgic, el cap articulat de la monja, el ninot ventríloc, els aparells de ràdio que es multipliquen com pans i peixos—, i els números de paròdia de Buffalo Bill i de carpa de barraca ambulant amb les destrals que podrien posar els pèls de punta de tothom si no fos que...

Però quan «Ozom» es rendeix al teatre del tot, és al final. Quan la veu (Pere Arquillué en off) insinua que els aplaudiments també haurien de ser per a cadascun dels quatre mags convidats i que surtin a saludar. És aleshores quan, a teló obert, i a l'infern de l'escenari, amb l'ajudant de vestuari a la vista, el Mag Lari desvelarà el que hi fa entrant i sortint durant l'espectacle i com es produeixen a velocitat vertiginosa els nombrosos canvis de vestuari i caracterització de cadascun dels mags. I tot a la llum dels espectadors en qüestió de cinc minuts de propina. Teatre pur que fa d'«Ozom» un espectacle total.

«El pequeño Pinocho». Basat en el conte 'Les aventures de Pinotxo', de Carlo Collodi. Adaptació i llibret de Miguel Ribagorda. Composició musical d'Alexis Heath. Intèrprets de la companyia Opera Divertimento i una coral d'infants (no consten els noms). Direcció: Miguel Ribagorda. Companyia Opera Divertimento. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.

«Es busca dramaturg!» Si Carlo Collodi aixequés el cap, potser se'n penediria d'haver escrit el conte de Pinotxo que, per la seva influència universal, ha propiciat tota mena d'adaptacions teatrals, cinematogràfiques i editorials. Per això, quan se n'anuncia una altra, un espera que aporti alguna novetat al repertori. Cas fallit.

Ja fa quinze anys que la companyia basca Opera Divertimento es va crear amb la intenció d'acostar l'òpera al públic familiar. Cal reconèixer el seu mèrit. Però els quinze anys, almenys a jutjar per aquest espectacle i per la funció que em va tocar, sembla que hagin passat en va. Per això he començat dient: "Es busca dramaturg!", perquè el ritme de l'espectacle, el guió dels fragments parlats i la interpretació teatral de conjunt queda molt lluny del que s'espera d'una proposta inclosa en la programació familiar estable. I, pel que fa al seu objectiu, es limita a les escasses peces operístiques que canten tant els intèrprets de Pinotxo, com la Fada, Gepetto o l'Honrat Joan (un embaucador caçacriatures) mentre el mestre de cerimònies (Pepito Grillo), que en català ha estat batejat amb noms tan diversos com el Grill Parlant, Pep el Grill o Jepet Grill, fa el simple paper d'engrescar l'auditori per fer cridar les criatures a cor què vols.

La versió de l'espectacle 'El pequeño Pinocho' que m'ha tocat veure —he de fer constar que he visualitzat alguns vídeos d'altres representacions en gira que tenen tot un altre aspecte— pateix tant de repartiment, com d'estructura, de vestuari, d'il·luminació i fins i tot de poètica. L'escena del nas que s'allarga passa amb una revolada i amb prou feines un s'adona que, a Pinotxo, li ha crescut la típica nàpia del conte, que és el moment més esperat. L'audiovisual projectat de fons fa el paper de narrador, com si els intèrprets no el poguessin fer. A més, s'ha optat per programar-la en espanyol, malgrat que la companyia té opcions —així ho anuncia—, de fer-la en euskera i català, i que el potencial públic a qui va adreçada aquí té un coneixement garantit del català gràcies al sistema d'ensenyament que rep des de fa més de trenta anys.

Per arrodonir i reblar la proposta, la companyia Opera Divertimento ha fet un treball amb diversos centres escolars de la ciutat, que durant un temps han après a interpretar dues de les peces i, en un moment donat, incorpora la coral infantil de cada centre a escena en cadascuna de les funcions i sempre amb escoles diferents, una intenció pedagògicament lloable, però que corre el perill de donar a l'espectacle un aire de festa de fi de curs amb el risc de la descoordinació a l'hora de pujar, moure's i baixar de l'escenari en plena actuació, dos moments de grup que provoquen que l'allau de pares, avis, tiets, parents i coneguts de la platea enfoquin en plena actuació els seus mòbils per fer la foto de família de rigor perquè, en aquest espectacle, contràriament del que és habitual, ningú no avisa d'apagar els mòbils ni de la prohibició de fer fotografies.

I és que, posats a trencar totes les convencions teatrals establertes, tampoc no cal encotillar ni posar traves a les famílies que es congreguen al teatre acompanyant els seus plançons escollits per a la coral de cada funció. Visca l'anarquia i la precarietat teatral, com en els vells temps del teatre ambulant de mitjan segle passat! Això, sí, repeteixo: «Es busca dramaturg!»

Vídeo promocional de l'espectacle d'Opera Divertimento en una de les versions presentades al Teatro Bellas Artes de Madrid.

«Caiguts del cel (Comme s'il en pleuvait)», de Sébastien Thiéry. Traducció i versió de Sergi Belbel. Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez (2015) / Àlex Casanovas (2016) i Anna Barrachina. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Kiko Planas (A.A.I.). Vestuari: Mercè Paloma. Espai sonor: Jordi Bonet. Ajudant de direcció: Antonio Calbo. Assessorament lingüístic: Alina Furman. Direcció: Sergi Belbel. Coproducció: Focus i Trasgo Producciones. Teatre Condal, Barcelona, 18 setembre 2015. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 1 setembre 2016.

Si la Junta Electoral d'aquest país, en comptes d'estar tancada al despatxos institucionals emetent resolucions absurdes, anés al teatre, potser trobaria algun punt feble per declarar "sospitosament electoralista" una de les escenes d'aquesta comèdia, també mig absurda, quan Jordi Bosch i Anna Barrachina, ell un anestesista català de bona posició i ella una dona de feines ucraïnesa, s'embranquen en una conversa confusa en una dissertació sobre la independència, els nacionalismes, la llosa del comunisme per a Ucraïna i la d'Espanya per a Catalunya.

Començo per aquesta escena perquè és la que, juntament amb una altra lingüísticament espaterrant de més endavant, proporcionen alguns dels moments més esclatants de la comèdia francesa de Sébastien Thiéry (París, 1970), en uns diàlegs que broden tant Anna Barrachina com Jordi Bosch i que, ni que es facin inintel·ligibles per als espectadors que no sàpiguen un borrall del presumpte ucraïnès, sí que enganxen l'auditori per la musicalitat de la seva fonètica i l'expressivitat gestual dels dos contrincants.

'Caiguts del cel' és una comèdia que demana, es vulgui o no, que els espectadors es creguin el que hi passa. Es parla de l'absurd, però podríem dir que encara està en la línia del surrealisme. I filant una mica més prim i casolà, podríem dir que s'acosta al realisme màgic, com si l'autor parisenc hagués llegit de jove algun dels contes de Pere Calders.

¿I, si no, com s'explica que sense cap justificació ni cap aclariment ni previ ni posterior, a l'habitatge de la parella de l'anestesista (Jordi Bosch) i de la seva parella de fa vint anys, una directora d'escola (Emma Vilarasau) aparegui, primer, un bitllet de 100 euros i, l'endemà, feixos de bitllets a cabassos per tot el pis, caiguts, com el títol insinua, del cel?

La comèdia amaga una metàfora tramposa: la contradicció entre una vida honesta i solidària i la cobdícia davant d'una fortuna de la qual no se'n sap l'origen. En aquest sentit, la cosa queda clara. I aquesta metàfora és el que fa que es deixi al parer dels espectadors l'absurditat de la pluja de bitllets.

Jordi Bosch i Emma Vilarasau —parella de ficció aquí i parella a la vida real— no havien treballat en teatre plegats des de feia vint anys, en la seva primera etapa al Teatre Lliure de Gràcia. La relació, doncs, que tenen en aquesta comèdia es deu fer una mica més planera —o qui sap si enutjosa per emportar-se la feina a casa!— i la química entre els dos es resol amb un personatge disposat a passar per damunt dels seus principis (l'anestesista) i un personatge que es vol mantenir en allò que els ha caracteritzat i el ser com són (la directora d'escola).

¿I l'element de l'absurd en quines mans recau? Doncs, en un personatge que sembla sortit d'una de les pàgines esgrogueïdes d'Agatha Christie: un veí del pis de dalt (Carles Martínez) acabat d'arribar a l'edifici, gavardina inclosa, caràcter feréstec i conco, revòlver a la cintura i, alerta!, amb una destral nova de trinca.

¿Què en quedaria de la comèdia si es limités a un cara a cara entre la parella protagonista? Un guió que donaria voltes a una roda inexplicable i que ningú no sabria com desembrossar. Per això, en la comèdia, tenen un paper tan essencial la dona de la neteja, la ucraïnesa Irina (Anna Barrachina) i el veí de dalt (Carles Martínez, 2015 / Àlex Casanovas, 2016) —¿es diu Po, Por, Pau o Peau?— i de l'hora i mitja del muntatge, les escenes en què ells dos intervenen aconsegueixen que els espectadors facin el que s'ha de fer en una comèdia: riure.

Teatre de bulevard a la francesa, és a dir, amb el prestigi que el gènere té entre el teatre francès i que aquí li costa d'aconseguir ni que l'autor sigui un aval, el director també i els intèrprets provinguin, amb la garantia inqüestionable, del teatre més dramàtic. Presentació escenogràfica espectacular —la boca de l'escenari del Teatre Condal de punta a punta mostra un apartament de disseny, sense luxes sobrers, però amb un gust contemporani d'acord amb la personalitat de la parella que l'habita. L'estructura de l'obra, amb algunes escenes més breus que unes altres, afavoreix el seguiment de la trama dels espectadors i, a la vegada, afavoreix també la intriga del "¿i ara què passara...?" i, fet inusual en una comèdia convencional, un efecte sorpresa final rebla la trapelleria de tot plegat.

Tràiler de la versió catalana de «Caiguts del cel», al Teatre Condal de BCN (1). Fragment de la versió original francesa de l'obra «Comme s'il en pleuvait» amb Pierre Arditi i Evelyne Buyle, al Théâtre Edouard VII de París (2).

«Concerto a tempo d'umore», de Jordi Purtí. Intèrprets de L'orquestra: Carles Coll Costa (director), Naeon Kim (concertino), Natalia Klymyshyn (ajudant concertino), Nacho Lezcano (violí 1r), Cecília Burguera (violí 1r), David Sanmartí (cap de violins 2n), Tamara Caño (violí 2n), Sergi Ruiz (violí 2n), Queralt Garcia (cap de violoncels), Carles Coll Bardés (violoncel), Tigran Yeritsyan (cap de violes), Mónica Cruzata (viola) i Juan Pablo Serna (cap de contrabaixos). Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Francesc Gener i Orquestra de Cambra de l'Empordà. Percussió corporal: Santi Serratosa. Disseny il·luminació: Jordi Surroca. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció escènica: Jordi Purtí. Coproducció Festival Còmic de Figueres i Enllaç Musical. Teatre Condal, Barcelona, 14 gener 2015. Reposició: 13 maig 2015.

A Avinyó, aquest 2015, els que vagin al Festival Internacional de Teatre estan d'enhorabona perquè els tornarà a visitar el director Jordi Purtí amb un espectacle que els recordarà l'èxit esclatant que el va portar després per una gira internacional amb la troupe de la gresca coral d''Operetta'. Aquest 'Concerto a tempo d'umore' va pel mateix camí.

Un espectador veí sento que comenta amb la seva acompanyant, quan s'ha acabat l'espectacle: "¿Que són italians...?" I una apreciació com aquesta, que els puristes de teatre i música titllarien segurament d'espectador "escombraria", és el millor senyal que l'espectacle té un embolcall universal que fins i tot fa que, els més despistats, en desconegui l'ADN, ni que sigui amb denominació d'origen de l'Empordà.

El director Jordi Purtí —cal recordar que en el seu moment va ser carn dels primers Joglars— és capaç de transgredir i transfigurar tots els gremis amb l'avantatge de no perdre ni un pèl de rigor i qualitat i aconseguint sempre que l'humor abasti el seu màxim nivell de seriositat, valgui la contradicció.

Ja ho va fer amb una trapelleria coral a 'Operetta', un espectacle que va arrencar com una proposta familiar del TNC i que després ha captivat auditoris sense fronteres, ni culturals ni d'edat. I ho ha fet ara amb la formació que commemora el 25è aniversari, l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, amb una trajectòria prou reconeguda que compta amb més de tres mil concerts en una quarantena de països.

M'imagino què podria passar si Jordi Purtí agafés els diferents gremis que ens envolten i els passés pel seu alambí i la seva mirada humorística, irònica, irreverent, si cal, i entranyable a la vegada. ¿Com resultaria un espectacle d'aquesta mena amb uns quants polítics passats pel seu sedàs? ¿O un espectacle amb el gremi de la medicina, el de l'ensenyament, el dels mossos d'esquadra o, posats a tirar cap a casa, amb el dels periodistes...?

'Concerto a tempo d'umore' continua sent un espectacle per a tots, tots, tots els públics. A la finesa musical pròpia de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà s'afegeix en aquesta ocasió la volguda deconstrucció musical que fan i l'exercici actoral ben aconseguit que cadascun dels músics ha treballat per donar forma a un espectacle sense paraules —ni una!— que a més compta en alguns gags amb la participació dels espectadors, des d'una directora espontània sisplau per força a una orquestra improvisada a parelles de quatre mans per instrument —espectador i músic— o fins i tot amb un espectador dels més remenuts perquè s'iniciï en l'art de la batuta.

Mentre van sonant peces, senceres, fragmentades, entretallades o ajuntades com 'Les quatre estacions', de Vivaldi; L''Ave Maria', de Johann Sebastian Bach; la 'Petita Serenata Nocturna', de Mozart; la '9a Simfonia', de Beethoven; la 'Marxa fúnebre', de Chopin; el 'Vals de l'Emperador', d'Strauss; unes 'Danses hongareses', de Brahms; o un pizzicato com 'El domador', de J. Blanch, la dotzena de músics i el seu director en fan de tots colors: gags amb el joc de les cadires, gags amb sintonies de cinema clàssic i cartells projectats al fons de l'escenari i d'altres per endevinar, percussió amb mans i peus, guirigall a l'escenari, competència entre ells, picaresca de colla adolescent per enganyar el mestre o moments solistes sense aturador durant un espectacle de vuitanta minuts que deixa l'auditori ben relaxat després d'una expressió col·lectiva de ballmanetes, repicar de peus i ritme de respatllers de butaques convertits en bongos. Un favor afegit que els empleats de la neteja del teatre deuen agrair de la mateixa manera que l'Orquestra de Cambra de l'Empordà treu també la pols de l'etiqueta de difícil i poc enganxadissa que arrossega la música clàssica, excepció feta de les elits que en són fans fidels.

«Pels Pèls» (Shear Madness / Scherenschnitt), de Paul Pörtner. Versió de Marilyn Abrams i Bruce Jordan. Adaptació: Guillem-Jordi Graells. Intèrprets: Jofre Borràs, Mercè Comes, Àlex Casanovas / Dafnis Balduz, Pep Planas, Beth Rodergas i Pep Sais. (Intèrprets substituïts en relació a la 2a versió del 2006: Eduard Farelo i Enric Majó). Cantant jingle Radio Rainbow: Paz Badoque. Locutor Radio Rainbow: Xavier Serrano. Estudi de gravació: Oido. Escenografia: Montse Amenós. Construcció escenografia: Arts-cènics. Vestuari: Emma Escolano. Il·luminació: Jaume Ventura. Caracterització: Toni Santos. So: Jordi Bonet. Responsable tècnic. Txema Orriols. Cap tècnic del teatre: Arnau Planchart. Regidora / sastressa: Olga Fibla. Ajudant direcció: Pep Planas. Direcció: Abel Folk. Teatre Victòria, Barcelona, 1987 (1a versió dirigida per Pere Planella). Teatre Borràs, 2006 (2a versió dirigida per Abel Folk). Coproducció: Focus i La Projectora. Teatre Condal, Barcelona, 15 febrer 2015.

Nova versió de 'Pels pèls' a la catalana, situada ara al Gaixample de Barcelona. Com ja recordava aquí mateix fa gairebé deu anys, milions d'espectadors nord-americans d'ara i de fa més d'un un quart de segle —tants milions com tota una Catalunya rica i plena— han fet de 'Pels Pèls' un d'aquells bestsellers de consum semblants a la Coca-cola. Aquí, a finals del segle passat, el 1987, l'espectacle ja va posar els pèls eriçats a una bona colla de gent que va experimentar la participació en directe des de la platea d'un teatre —aleshores el Victòriai els teatres catalans en gira—, gairebé com el que anys després seria i encara és el pa de cada dia en un plató de televisió.

Per això, poc o molt inspirat en 'Pels Pèls', la televisió de l'època va intentar posar en antena una sèrie a la catalana sota el títol de 'Qui?' que va fer el seu petit forat en el guionatge i la producció pròpia tot i que no va tenir continuïtat. El 2006, Abel Folk va agafar el relleu de 'Pels pèls' amb uns lleugers retocs adaptats als nous temps. Ara, és el mateix Abel Folk —i el que gairebé es podria anomenar la seva companyia— els que han remuntat una tercera versió catalana de 'Pels Pèls', novament amb els retocs i l'adaptació a les circumstàncies més actuals.

Les referències, doncs, com mana el guió que el 1963 va deixar escrit Paul Pörtner (Wuppertal, 1925 - 1984), són d'avui mateix. Tant d'avui mateix que ja hi sonen patronímics com els d'Ada Colau, Fèlix Millet, Shakira, Piqué o la saga de la família Pujol, així com noms comercials com els de Zara, La Roca Village, Vilma, o d'utensilis indispensables com els smartphone. La perruqueria continua essent més aviat d'estètica fashion. El perruquer, gai declarat, no fa res per dissimular estètica i públicament la seva condició, en una interpretació de Jofre Borràs esclatant que li permet fer un número pseudomusical i tot, potser per recordar el seu pas per obres eminentment musicals com 'Cop de Rock' o 'La nit de Sant Joan', de Dagoll Dagom.

La seva ajudant de perruqueria, la cantant Beth —que va haver de deixar l'exitós musical 'Flor de nit', a l'Almeria Teatre, mai més ben dit, 'Pels pèls'—, és la típica noia que fa de ganxo de l'espectacle per al públic més juvenil. La clienta de casa bona (Mercè Comes) és una senyora de la part alta, que no s'ha reciclat lingüísticament i que està casada amb un tal Martinell Sabassona, parenta llunyana, doncs —s'ha de suposar—, de qui va construir al seu dia el casalot Sabassona del carrer Canuda i la plaça Villa de Madrid, malgrat que ella es fa amb alts càrrecs de La Caixa i altres consells d'administració establerts a Madrid que més val no nomenar.

El client estranyot (Pep Sais) podria ser, per la figura, un clònic de la imatge ja caducada de l'escriptor Pere Gimferrer, però és un antiquari de prop d'Els Encants, amb un passat fosc i un posat sospitós, amb maletí, per més inri. I els dos clients passavolants, que fan de clients falsos al principi de la trama, són, en realitat, l'inspector (Àlex Casanovas) i el subinspector (Pep Planas), els dos, esclar, del cos dels Mossos d'Esquadra. Espectacle de repartiment coral, amb el públic intergeneracional, avis, pares i criatures. Divertiment garantit.

La característica de 'Pels Pèls' fa que l'espectacle s'adapti sempre a la concurrència. La concessió, doncs, a referències o fets més populistes de la societat del moment acaben convertint els espectadors en televidents i, com que el món gira i gira i torna sempre al mateix lloc, el teatre té la pinta de plató, fins i tot amb la il·luminació de focus de colors —aquesta vegada més moderada que no pas en la segona versió del Teatre Borràs—, sobre l'estesa del respectable.

Però resulta que 'Pels Pèls', que sembla un espectacle fàcil i reposat per als intèrprets, requereix sobre l'escenari un repartiment amb la mà trencada i els genolls pelats. I aquest repartiment hi era i hi continua essent, malgrat les baixes d'Eduard Farelo i Enric Majó. La cantant Beth, ara ja amb més maduresa sobre l'escenari que fa prop de deu anys, dóna a la seva escena final —si el públic la vota i sembla que era, és i continuarà essent així— el to melodramàtic que requereix l'ocasió del The End.

I ja està. 'Pels Pèls' és això i res més que això. Dues hores d'interactivitat entre l'escenari i el públic. Dues hores amb l'obra i gràcia dels personatges i els seus intèrprets, que guanyen molt quan toca improvisar —en aquest cas mostren la seva vena veterana tant Mercè Comes com Pep Sais— interpel·lant el públic que els denuncia, i el fet criminal de la vella pianista del pis de dalt de la perruqueria, la dissortada Isabel Goula (personatge absent). I, apa, a fer les conjectures que convinguin per penjar el mort a un dels quatre —de fet, dels tres— sospitosos declarats: el perruquer, la seva ajudant d'estètica i l'antiquari d'Els Encants.

¿Què ha passat en aquests gairebé trenta anys des de la primera versió en català? Doncs, que el públic està més bregat a posar cullerada en tot el que calgui. I si cada dia es fan judicis paral·lels a la televisió, buscar un culpable, ni que sigui per votació popular al teatre, és bufar i fer ampolles. Però, tal com passa a l'hora de votar polítics, les opinions es divideixen i, en cada funció, un dels sospitosos acaba sent l'afortunat, segons la tipologia dels espectadors. I ha passat una altra cosa, augmentada i revisada en els últims deu anys: que el consum cultural de la societat s'ha infantilitzat i per això 'Pels Pèls' entusiasma —ho he constatat tant el 2006 com ara— els més joves preadolescents que s'emporten la palma aixecant la mà i intentant participar en la juguesca. Això no vol dir que els seus pares, avis o tietes no hi prenguin part, perquè de tot hi ha en la vinya del senyor teatre.

És aleshores quan l'afortunat o afortunada d'entre els tres sospitosos fa la seva interpretació final amb les motivacions que l'han portat o portada a clavar les tisores al coll de la pianista en qüestió que, segons les investigacions de la parella de perspicaços mossos d'esquadra, ja és ben bé fiambre quan els espectadors arriben al teatre.

El que no ha canviat en tots aquests anys és la capacitat de sorpresa i d'il·lusió de la gran majoria dels espectadors. L'escena falsament improvisada del petó inesperat entre perruquer i inspector que provocava i provoca el descargolament dels intèrprets a l'escenari —a l'estil del recordat Paco Moran i de l'actual Joan Pera, per entendre'ns— trenca el gel dels espectadors que s'escalfen de valent, conscients que han estat testimonis d'un fet "únic i irrepetible" que no tornarà a veure cap altra grup d'espectadors. Només pel sol fet que la companyia aconsegueix crear aquest alè d'il·lusió en una societat, diuen, desil·lusionada i desencantada i que no creu en la màgia del teatre, val la pena veure 'Pels pèls'. Per això i perquè els intèrprets s'ho continuen mereixent. Perquè, malgrat que no ho sembli, a 'Pels pèls' s'hi sua ben bé la cansalada.

«La extraña pareja», de Neil Simon. Traducció i adaptació d'Àngel Alonso. Intèrprets: Joan Pera, Antonio Dechent, Enric Boixadera, Enric Llort, Rafa Cruz, Marta Domingo i Cristina Solà. Escenografia: Pere Bohigas. Ambientació: Héctor Morris i Sara Manzano. Vestuari: Míriam Compte. Ajudant vestuari: Gemma Aris. Il·luminació: Robert Garriga. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Àngel Alonso. Coproducció: Focus, Olympia Metropolitana i Narco Producciones. Teatre Condal, Barcelona, 4 octubre 2014.

L'escriptor, dramaturg i guionista Neil Simon (Nova York, 4 juliol 1927) diu que va imprimir aproximadament uns 250 gags en el transcurs de la trama de 'La extraña pareja' ('The Odd Couple'), un dels èxits històrics de Broadway, portat al cinema per Gene Sacks, el 1968, amb la parella Jack Lemmon i Walter Matthau. Si fem comptes, surt aproximadament a 2 gags per cada minut, tenint en compte que l'obra teatral, almenys en la versió actual, supera les dues hores. És per això, esclar, que el públic incondicional i abocat a la broma que se'ls proposa, quan engega a riure, ja no s'atura perquè el ritme gagístic de l'obra no li dóna temps a fer cap pausa.

Quan el desaparegut Paco Morán i la seva parella artística inseparable, Joan Pera, van tancar, en una festa especial al Palau Sant Jordi, cinc anys de representacions de 'La extraña pareja', que va omplir el teatre des del 1994 al 1999, ho feien amb un rècord de més d'un milió cent mil espectadors (exactament 1.123.797 segons les dades de la companyia).

A vint anys vista, pretendre aconseguir la mateixa xifra d'espectadors sembla impensable. Els temps han canviat. El que no ha canviat és el fons de la comèdia de Neil Simon i malgrat que els espectadors repetidors tinguin vint anys més o els que hi entren de nou els acabin de complir, l'humor de la parella domèstica en clau masculina provoca les mateixes reaccions que aleshores.

Substituir Paco Morán en aquesta nova temporada era un risc que l'elecció de l'actor Antonio Dechent (Sevilla, 1960), veterà del cinema i la televisió, ha salvat amb bona nota. Si bé el seu personatge, Óscar, no té ben bé el mateix perfil que li va atorgar Paco Moran —que era un actor per naturalesa d'aparença de caràcter més aviat estricte i seriós—, Antonio Dechent li ha donat una empremta de personatge encara més desendreçat, fet a la seva, desmenjadot i un pèl poca-solta, que contrasta amb el zel netejador del ploramiques Fèlix, el personatge de Joan Pera, que també en aquesta nova versió accepta, amb menys dramatisme que abans, que Òscar l'acabi foragitant del pis on l'havia admès en el moment del trencament amb la seva estimada Montserrat.

Continua la ironia del llenguatge bilingüe, dels símbols comla Moreneta, i les confusions que segons quines expressions catalanes o castellanes provoca entre els dos protagonistes, cosa que l'auditori —sigui quina sigui la seva llengua pròpia— rep amb bon humor perquè li grata una de les peculiaritats personals que té conviure amb dues llengües. L'accent encara pur de l'andalús d'Antonio Dechent —diria que molt més marcat del que tenia Paco Morán, cordovès de naixença, però diluït pel temps de relació amb el català— aporta un plus de musicalitat a l'oïda que afavoreix el conjunt.

Joan Pera, molt Joan Pera en estat pur, estira i arronsa sense afluixar, juga amb les confusions, allarga les pauses i les mirades interrogatives, improvisa dins de la improvisació i diria que manté actius els altres intèrprets secundaris que han d'estar atents a qualsevol "morcilla" que se li acudeixi d'encolomar-los.

El muntatge compta, en els dos personatges femenins, amb l'actriu Marta Domingo i Cristina Solà, dues veïnes d'origen gallec de l'escala d'Òscar, les dues, voluptuoses i sensibles, massatgistes de final feliç d'ofici, que donen joc a Joan Pera perquè el seu Fèlix practiqui fins i tot un dels gags finals en gallec. Entre això, el cullerot i el lleixiu, paraula que apareix sovint, Antonio Dechent està fent un curs accelerat de català que, després de "lleixiu" amunt i avall, no seria gens estrany que d'aquí a poc fos capaç de recitar el conegut embarbussament "setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat" sense entrebancar-se. Temps al temps, que és el que fa que, a la llarga, la parella ja no sigui tan estranya, com va passar amb la intensa complicitat que Joan Pera va travar amb Paco Morán.

Tràiler de 'La extraña pareja', amb Joan Pera i Antonio Dechent, Teatre Condal, 2014 (1). Fragment de 'La extraña pareja', amb Paco Morán i Joan Pera (Teatre Condal, 1994-1999) (2). Tràiler de la pel·lícula 'The Odd Couple', de Gene Sacks, amb Jack Lemmon i Walter Matthau (1968) (3).

«Mares! Maternitat a crits (Motherhood out Lood)». Idea original de Susan Rose i Joan Stein. Autors: Leslie Ayvazian, Brooke Berman, David Cale, Jessica Goldberg, Beth Henley, Lameece Issaq, Claire LaZebnik, Lisa Loomer, Michele Lowe, Marco Pennette, Theresa Rebeck, Luanne Rice, Annie Weisman i Cheryl L. West. Adaptació catalana de Guillem Clua. Intèrprets: Lloll Bertran, Mireia Gubianas, Óscar Jarque, Sandra Monclús i Vanessa Segura. Espai escènic i il·luminació: Txema Orriols. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Roger Julià. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Héctor Morris. Director: Oriol Tarrasón. Teatre Condal, Barcelona, 3 maig 2014.

Se m'acut que el polèmic anunci publicitari de la firma de roba Desigual podria ser un patrocinador de l'espectacle 'Mares! Maternitat a crits'. Sí, aquell anunci d'una noia que juga amb un coixí a la panxa i que punxa un preservatiu, plof!, a favor de les mares i l'embaràs desitjat i que ha aixecat tanta o més polseguera que la rebutjada reforma de la llei de l'avortament.

L'espectacle que ocupa ara el Teatre Condal s'ha importat de Nova York, d'una de les propostes de la Primary Stages, i aquí l'ha adaptat, escurçat —una hora i vint minuts i foto de grup final!— i maquillat a la catalana el dramaturg Guillem Clua.

Se m'acut també que la febre del monòleg acabarà portant intèrprets i espectadors pel carrer de l'amargura. Recordem el precipitat final de 'Magical History Club', al Coliseum. El monòleg és un art no només difícil sinó complicat, que té mala premsa i que sembla que substitueixi una trama amb plantejament, nus i desenllaç a la qual l'autor o autora no ha sabut arribar.

Per a més inri, aquí l'autoria és col·lectiva i per tant la unitat es dilueix i dóna pas a una sèrie d'esquetxos i de minimonòlegs que volen ser un mostrari i un retrat robot d'una part, només una part, de la immensa tipologia de mares que hi ha hagut, hi ha i hi haurà al damunt de la capa de la Terra.

Vet aquí, doncs com, amb ganes de portar espectadors, o potser espectadores, al teatre —imaginem-nos una promoció popular donant entrada gratuïta a totes les embarassades que es presentin a taquilla i acreditin el seu estat de gràcia— s'han reunit quatre dones-actrius amb experiència i trajectòria consolidada i un home-actor també de llarg recorregut que em fa l'efecte, malgrat els seus diversos papers, que passa gairebé desapercebut perquè el pes del muntatge el tenen les protagonistes de la maternitat.

I presentades totes en una escena de naixement al quiròfan, la cosa s'enfila esclofollant diverses temàtiques o anècdotes al voltant de la feina de ser i exercir de mare: l'adopció d'una nena xinesa, les estades al parc, la descoberta del fill petit que apunta cap a l'homosexualitat, la pèrdua de la llibertat de dona jove, les nits d'insomni, la relació amb la mare de la mare i la mare del pare, l'àvia que dóna indicis d'Alzheimer, el fill madur que torna a casa de la mare, les festes escolars, les criatures de família monoparental, el xafardeig de les altres mares... Tot un reguitzell de situacions costumistes que l'adaptador Guillem Clua ha pentinat, enllustrat i emmidonat amb referències casolanes: el mètode Estivill de la bona son, la representació escolar de la Passió, unes gotes de futbol de casa...

Un muntatge d'aquesta mena demana que el repartiment estigui a l'alçada i salvi els esculls que presenten els salts de monòleg a monòleg. És a dir, que els espectadors no se sentin atrets només pel que s'hi representa sinó pels intèrprets que hi treballen. En aquest sentit, el ganxo es diu Lloll Bertran, en una interpretació molt matisada, tret d'una aportació final molt personal, fins al punt que sembla que durant tota la representació s'esforci amb honestedat a no esgarrapar protagonisme a les altres tres actrius.

Tant Vanessa Segura (recordi's 'L'any que ve serà millor'), com Sandra Monclús (encara a la memòria l'obra 'El nom'), com Mireia Gubianas (actriu i cantant que se les ha vistes de tots colors amb Daniel Veronese, Calixto Bieito o La Fura dels Baus), tenen el seu moment de glòria i, tenint en compte que l'humor és matèria delicada i que cadascú el rep segons com li bufa el vent, hi ha algunes situacions que penetren millor en el conjunt d'espectadors que altres.

A Óscar Jarque ('Germans de sang' i 'Geronimo Stilton, el musical' són les seves referències més recents) li queda, com deia, el paper més invisible, el del pare-mare, una rara no tan avis però que les circumstàncies socials el deixen al marge de les sensacions pròpies de la mare que hi ha posat el cos. Un espectacle per somriure, riure o reflexionar sobre els avantatges i els incovenients de ser mare. ¿Humor blanc...? Potser sí. Per això sempre ens queda Desigual, que hi posa tots els colors de l'Arc de Sant Martí.

«Don Juan Tenorio». Versió de Joan Pera a partir de l'obra de José Zorrilla. Intèrprets: Joan Pera i Lloll Bertran. Espai escènic: Miguel Montes. Il·luminació: Raul Martínez. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Època. Escenografia: Focus i Germans Salvador. Ajudant direcció: Blai Pera. Direcció: Joan Pera. Teatre Condal, Barcelona, 18 juny 2013.

Surt Joan Pera davant del teló vermell i a tocar de la conxa d'apuntador i, tot i que l'obra anuncia un 'Don Juan Tenorio', els espectadors faran bé de no fer castanyada abans d'estiu. El monòleg de Joan Pera amb el qual s'enceta l'espectacle —en un to distès, familiar i com aquell que no vol la cosa— és una de les perles de la funció.

Això i les primeres intervencions de Lloll Bertran, emplomallada de rosa, entonant un foxtrot per davant i per darrere del cortinatge vermell, perquè es pensa que al Paral·lel encara sona el gènere, i rememorant subtilment la intepretació de 'Venga alegría!', de Mary Santpere a la pel·lícula 'Miss Cuplé', et fan venir ganes de demanar que s'oblidin del Tenorio promès en qüestió i que continuïn amb la comèdia costumista i irònica que han encetat.

Teatre dins el teatre i dins el teatre. Tres vegades teatre: una, perquè es pretén representar un dels clàssics populars més coneguts; dues, perquè Joan Pera es disposa a explicar les interioritats de la pretesa Companyia del Condal que ha hagut de fer un ERO i ha reduït gairebé tota la plantilla i, de la que li queda en vida, uns estan de baixa i els altres tenen problemes personals; i tres, perquè es barreja l'humor personal de Pera i el polifacètic de la Lloll amb fragments coneguts del drama del Tenorio que, posats a fer un resum estil El Rincón del Vago, dóna les claus essencials de l'obra.

A més, Joan Pera i Lloll Bertran han recordat amb aquest espectacle la posada en escena que el cineasta Ventura Pons va dirigir el 1976 al Teatre Romea amb Mary Santpere i Joan Capri, precisament l'última obra que Capri va representar, i coincidint ara amb el centenari del naixement de la Santpere. En aquella ocasió, Ventura Pons revitalitzava la versió musicada 'Don Juan Tenorio sonoro', de Josep Maria Torrens (Esparreguera, 1989 - Barcelona, 1986), pensada expressament per a Josep Santpere, pare de Mary Santpere, estrenada el 1932 al Gran Teatre Espanyol de Barcelona.

I comença la funció. És aleshores quan els espectadors del Teatre Condal han s'estar disposats a veure'n de tots colors i davant de tota mena de decorats, de la vella escola, i veure com dos intèrprets fan i mans i mànigues —i vestidures!— per representar alguns dels personatges més importants de l'obra de Zorrilla: Don Juan Tenorio, Doña Inés, Don Luis Mejías, Don Gonzalo, Doña Ana, Brígida, Buttarelli i tota la tropa d'emmascarats, esquelets, àngels i companyia. I és que la imaginació hi fa molt, i si un n'hi posa amb ganes, és capaç de veure'ls a tots com ànimes en pena tornant d'aquell blanc i negre dels temps de Tots Sants en les primeres pantalles de televisió de la post-postguerra.

Comèdia amb acudits, picades d'ullet a la sàtira política més actual, gags entre Don Juan i Doña Inés, barreja de castellà zorrillenc i català d'anar per casa, moments de parella de clown i canvis de rol de qui sedueix a qui i de qui porta més ben portats els pantalons, o més aviat les calces estarrufades de moda del segle XVI, en el qual s'ambienta l'obra basada en 'El burlador de Sevilla y el convidado de piedra', de Tirso de Molina.

Joan Pera i Lloll Bertran aconsegueixen trampejar el perill de la proposta i no caure en la comèdia de barraca, per complaure només la concurrència. Els dos mantenen el ritme de l'espectacle gràcies a la seva professionalitat i veterania que porten a les espatlles i a la capacitat de convertir una paròdia del típic 'Don Juan Tenorio' en una mirada burleta d'avui per riure's dels morts en plural —que n'hi ha uns quants— i de qui els vetlla... fins a no salvar ni l'apuntador.

«Sí, primer ministre», d'Antony Jay i Jonathan Lynn. Versió d'Abel Folk. Intèrprets: Joan Pera, Carles Canut, Dafnis Balduz, Victòria Pagès, Ferran Rañé i Marta Angelat. Col·laboració especial vídeo: Mònica Terribas. Escenografia: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Alessandro Arcangeli. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Laia Muñoz. So: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Realització audiovisual: Joan Riedweg. Ajudant de direcció: Carles Velat. Direcció: Abel Folk. Teatre Condal, Barcelona, 31 gener 2013.

Del dret i del revés. Així és com transcorre aquesta paròdia de la política actual. I mai més ben dit perquè aquesta és també l'estructura de les dues parts de l'espectacle. A la primera, la posició de l'ambientació és frontal (finestral a l'esquerra, portalada a la dreta). I a la segona, l'acció s'inicia en el mateix punt que s'ha deixat la primera abans de l'entreacte, però amb la posició ambiental capgirada com un mitjó, de tal manera que els espectadors veuen el saló on passa tot des de l'altra banda (finestral a la dreta, portalada a l'esquerra). Però el capgirament no és només escenogràfic sinó també simbòlic, pel gir que fa la trama, en una deriva que permet que els espectadors coneguin les trifulgues i els tripijocs del gabinet de Jim Hacker, el primer ministre anglès, repetim-ho, del dret i del revés.

Per als que tenen memòria d'elefant i es recorden de l'últim quart de segle passat, la sèrie televisiva 'Sí, primer ministre' va ser un èxit d'humor polític anglès, a la BBC, en una primera temporada del 1980 al 1984, i amb una segona temporada entre el 1986 i el 1988. Atenció a aquestes dates perquè el món encara vivia el final de la Guerra Freda i el Mur de Berlín encara no s'havia enderrocat. És en aquest moment fronterer quan la sèrie va entrar en català, emesa per TV3, i de seguida els diàlegs irònics i punyents dels seus personatges es van relacionar amb la política més pròxima.

Actualment, la sèrie anglesa ha tingut una versió teatral ('Yes, prime minister) dels mateixos guionistes, estrenada al Chichester Festival Theater el maig del 2010. Aquell mateix any, es va representar també al Gielgud Theatre de Londres. Des d'aleshores, l'èxit no ha cessat, ja sigui en gira, o en reposicions a Londres. I coincidint amb el canvi de situació política a Europa i al món, arran de la crisi econòmica, des del 15 de gener d'aquest any, la BBC ha estrenat una tercera temporada de la sèrie televisiva, amb una revisió dels principals personatges i la seva relació amb la política internacional posada al dia, des de la no entrada a l'euro del Regne Unit fins al futur referèndum per la independència d'Escòcia.

Aquests elements són també els que es respiren en la versió escènica que Abel Folk ha adaptat al català. Un espectacle de sàtira política —que no s'ha de confondre amb el friquisme de la 'Polònia' local— i que combina el solatge còmic que arrossega l'actor Joan Pera —aquí, en el paper del primer ministre— amb l'essència dels personatges anglesos del guió original.

Però, de la televisió al teatre —i la influència és difícil de treure'ns-la del cap— hi ha un salt enorme que el muntatge teatral ha de sortejar com millor pot, cosa que ha fet Abel Folk en una direcció centrada sobretot a no deixar que, per un excés de concessió a l'humor fàcil, es desvirtuïn els principals personatges de l'obra.

Per exemple, a la sèrie televisiva, els postissos i odiosos riures enllaunats marquen una pauta de recepció en els espectadors passius. En teatre —que un servidor sàpiga— la tècnica del riure enllaunat no s'ha aplicat mai (l'ètica dels principis professionals encara compta en aquest sector). I això vol dir que han de ser els espectadors mateixos els que reaccionin a cadascuna de les converses, les preguntes i les respostes, les obvietats, les poca-soltades o els arguments escèptics que caracteritzen el trio principal de personatges format per Jim Hacker, primer ministre (Joan Pera), Sir Humphrey Appleby (Carles Canut) i Bernard Wooley (Dafnis Balduz). Diguem que l'adaptació teatral incorpora aquí Claire Sutton, una assessora política del primer ministre (Victòria Pagès), Lilian Burnham, directora general de la BBC (Marta Angelat) i un personatge convidat, l'ambaixador del país imaginari del Kumranistan (Ferran Rañé).

La gènesi de la sèrie televisiva es converteix al teatre en una comèdia que —com fan els de 'Polònia' amb 'La família IRreal'— va més enllà d'allò que els espectadors coneixen. En aquest cas, la colla es troba reunida a la mansió de camp de Chequers, a Buckinghamshire, la residència oficial dels primers ministres del Regne Unit. La típica referència, doncs, del 10 de Downig Street queda en la imaginació. Som en un cap de setmana de turbulències europees amb l'aigua al coll. I el primer ministre convoca una conferència amb els representants de la Unió Europea que no acaba de funcionar.

Aquest argument de la trama, juntament a un possible acord amb el reietó del Kumranistan per establir un oleoducte de petroli i gas que travessi tot Europa, saltant-se el peatge i el poder de Rússia, és el que en podríem dir el dret de la història. El revés baixa al terreny del cinisme quan l'ambaixador gasístic demana per al seu xeic una menor per passar una nit de festa sexual. L'acompliment d'aquest desig —condició indispensable per signar el contracte multimilionari que ha de salvar Europa i sobretot el Regne Unit— posa en contradicció els parers del gabinet del primer ministre, fa aflorar els ròssecs de consciència de cadascú i troba la seva resolució entrant en el joc de la immigració, l'explotació sexual, la deportació, el xantatge patriòtic i l'acusació de terrorisme a la mare i la presumpta filla menor sense papers que podria satisfer la petició del xeic.

Aquesta és l'anècdota que aguanta la trama durant dues hores d'espectacle, amb entreacte. Però entremig no s'estalvien escenes que arrosseguen el llast d'un cert carregament dialèctic, malgrat el fons d'humor anglès, que pot despistar lleugerament aquells espectadors fans de Joan Pera que esperen només una comèdia en la seva línia habitual, mentre pot sorprendre aquells altres espectadors que, sense ser-ne fans, descobreixen l'altra cara dramàtica d'aquest primer actor, alliberat de les obligades improvisacions —les que ho semblen són absolutament previstes i establertes en el guió— i encaixat amb un repartiment que té la fortalesa de Carles Canut en els seus soliloquis de Sir Humphrey; la capacitat de versalitat de registre tocat per la desesperació de Dafnis Balduz; l'elegància, tot i que en una escena efímera, de Marta Angelat; la picardia i gràcia especial amb què despatxa el seu paper d'assessora i manegaembolics, l'actriu Victòria Pagès; i la caracterització d'ambaixador oriental que remata Ferran Rañé.

Un muntatge audiovisual —al qual es recorre en un parell d'escenes— situa la clau del conflicte en un plànol europeu i entronitza com a primer ministre de debò el personatge principal en una entrevista seriosa a la BBC que compta amb la col·laboració, com a periodista, de Mònica Terribas. 'Sí, primer ministre', és un muntatge inserit en el gènere del costumisme social, polític i periodístic actual al servei de la ironia i el divertiment escènic.

Clip promocional de l'espectacle (1). Un fragment de la sèrie de la BBC, emesa per TV3 (2). Primer capítol de la sèrie You, Primer Minister' (BBC)

«No et vesteixis per sopar», de Marc Camoletti. Versió de Roger Peña Carulla. Intèrprets: Mingo Ràfols, Àngels Bassas, Jordi Diaz, Mònica Glaenzel, Marta Valverde i Òscar Kapoya. Escenografia i attrezzo: Roger Peña. Vestuari: Eulàlia Miralles. Il·luminació: Raúl Martínez. Moviment coreogràfic: Esther Luengo. Banda sonora: Miguel Pérez. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Eloi Benet. Direcció: Roger Peña. Producció de Pinkerton Produccions. Teatre Condal, Barcelona, 13 octubre 2012.

En temps de crisi, pijama per a sis, que és com el director i dramaturg suís Marc Camoletti (Ginebra, 1923 - Deauville, 2003) va titular originalment aquesta comèdia esbojarrada que l'any 1985 es va estrenar al Théâtre Michel de París i que des d'aleshores no ha aturat les seves múltiples versions a Europa i Estats Units ('Pyjama pour six', en francès; 'Don't dress for dinner', en anglès). El 1993 ja es va representar en català, al mateix teatre Condal, amb Carles Canut, Joan Pera i Amparo Moreno, en els tres principals papers. El dramaturg Marc Camoletti és autor de garantia. Altres comèdies seves com 'Per molts anys', 'Sexe i gelosia' o 'Boeing Boeing' (la més reconeguda internacionalment), han estat també representades aquí en diferents èpoques.

L'estructura teatral de Camoletti no trontolla. En tot cas, s'allargassa, com si l'autor, per deformació generacional, vingués encara d'una altra època, d'aquella en què calia donar peixet als espectadors per enganxar-los a la butaca. De fet, la versio original de 'No et vesteixis per sopar' tenia una durada de més dues hores. Sembla que en aquesta versió de Roger Peña Carulla s'ha reajustat i la cosa s'esbandeix en una hora i tres quarts sense entreacte.

La trama del vodevil és clara. I la trampa s'intueix gairebé al primer moment perquè l'autor no l'amaga. Un matrimoni aparentment ben avingut que s'està de cap de setmana a la seva segona residència —a una hora i mitja de Barcelona— té un compromís, cadascú pel seu compte. Ella, a casa de la mare. Ell, sense moure's de la segona residència, amb una cita d'amagatotis amb la seva amant i la coartada d'un bon amic.

Les trucades telefòniques substitueixen aquí, d'entrada, el típic obrir i tancar de portes del gènere. L'avís de l'arribada d'una encarregada de la cuina de la nit i l'espera de l'amant del marit emboliquen la troca per culpa de la confusió que es crea amb els seus dos noms de fonts, Suzette, una, i Susanna, l'altra. Entremig, un amic del marit que es veu obligat a fer tot de papers supletoris per amagar davant la dona de l'amfitrió l'existència de l'amant i, a la vegada, la relació que ella i l'amic de confiança mantenen furtivament des de fa anys.

Aquesta és d'aquelles comèdies que encanten tant les companyies d'afeccionats com les professionals perquè donen molt de joc a tots els intèrprets. I és també d'aquelles comèdies que quan es deixen en mans d'actors i actrius amb els genolls pelats en l'ofici —coneguts més aviat per les seves interpretacions dramàtiques— cobren un relleu especial pel canvi de rol que, en una mena de divertimento, es veuen obligats a fer.

És el cas de Mingo Ràfols (el marit), Àngels Bassas (la muller infidel i enganyada) o Jordi Diaz (l'amic) —aquest, precisament, a hores d'ara, en un paper televisiu sensat i seriós en la sèrie 'Isabel' al costat de la jove reina i futura esposa de Ferran—, que es disparen a doll en cadascun dels seus personatges.

Es troben més en la seva salsa els altres tres intèrprets, Marta Valverde (l'amant), Òscar Kapoya (el marit de la cuinera) i, sobretot, Mònica Glaenzel, la cuinera. Aquesta és, de tots els personatges, la que més fa evolucionar el seu, des del paper de la discreta cuinera que arriba a la casa com si no hagués trencat mai cap plat, fins a la reconversió en amant de mentida, neboda de conveniència i noia de la vida, una reconversió que proporciona una escena d'enginyós transvestisme en un obrir i tancar d'ulls, convertint l'uniforme negre i davantal de puntes de cuinera amb còfia inclosa en un voluptuòs vestit de nit. Zas! Vist i no vist!

Ben mirat, el pijama, inicialment, estava destinat per a sis, ni que només se'n visualitzin un parell de bessons a l'escenari, però qui s'emporta l'abric de pells de set mil euros —per cert, comprat a La Sibèria, entre Gran Via i Rambla Catalunya—, és ella, Suzette, la cuinera, Mònica Glaenzel, una actriu amb coneguts dots còmics, popularitzats a partir de la generació 'Plats bruts', i que continua mantenint ben amunt el seu propi llistó.

«Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia». Basat en la sèrie d'Elisabetta Dami. Guió d'Enric Llort. Música de Manu Guix. Intèrprets: Marc Ayala, Lloll Bertran, Enric Boixadera, Enric Cambray, Maria Cirici, Anna Ferran, Óscar Jarque, Marc Pociello i Marina Pastor / Diana Roig. Escenografia virtual: Soren Christensen i Tatiana Halbach (DSNIC Studio). Espai escènic: Carles Pujol. Espai sonor: Damien Bazin. Coreògraf: Pedro del Rey. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Amadeu Ferré. Caracterització: Toni Santos. Confecció vestuari i màscares: Clap Realitzacions. Construcció escenografia: Taller Sant Cugat. Perruques: Damaret. Aromes: Akewuele. Ajudant de direcció: Daniel Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2010. Reposició: Del 6 de desembre 2012 al 6 de gener del 2013. A partir 3 anys. Preus: 27 a 30 € (infants) i 33,50 € a 37,50 € (adults).

Hi són tots: Geronimo Stilton, el periodista de Ratalona, amb cua i musell de ratolí inclosos; Scribacchinus Scribacchius, el gripau i mestre de cerimònies; la malvada bruixa Stria; Flordiana, la reina de les fades; el rei dels gnoms Boletus i la seva dona Fritil·lària; Alys, la valenta domadora de dracs; Thalassa, la reina de les sirenes; el follet Gingebre, el camaleó Pústula, l'eixerida Provolinda... i el gegant Cor Fort, ni que d'aquest només se'n senti la veu i se'n vegi la cama i el peu —un senyor peu de conte clàssic de debò— perquè els teatres no estan fets per a gegants d'aquesta mida. Però sí que estan fets per a creacions artístiques destinades a convertir-se, dins del seu àmbit, en un esdeveniment de la temporada.

Manu Guix, Àngel Llàcer i Enric Llort —música, direcció i guionatge respectivament—, han donat el tret de sortida a una producció musical d'autoria catalana que té tots els mèrits, la qualitat i el contingut per ser exportada internacionalment. El camí ja està fressat: Geronimo Stilton és el personatges de ficció d'aquesta primera dècada del segle XXI —acaba de complir deu anys— més conegut arreu del món a través de les seves aventures. Milers de lectors el segueixen com si fos un germà a taula. I amb ell, la fantasia de sempre s'ha renovat i ha arribat a les novíssimes generacions amb un registre i un llenguatge que els és quotidià i amable. És a dir: entenedor i captivador a la vegada.

Aquestes característiques es reprodueixen en l'espectacle 'Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia' que acaba de posar el llistó molt, molt alt, en el catàleg de produccions teatrals catalanes destinades, en principi, a un públic familiar. Però cal advertir d'entrada que també és un espectacle sense etiqueta predeterminada. Un espectacle per a tots els públics, sí, però sense complexos, amb picades d'ullet per als que potser ja han perdut la innocència i amb pòlvors de fer seguir per als que encara creuen que la fantasia és possible, ni que sigui només durant un parell d'hores.

I tot sense fals paternalisme, amb un treball rigorós, respectuós amb els espectadors nouvinguts, intentant no enganyar-los amb recursos fàcils sinó donant-los ales per al desenvolupament de la imaginació i el joc del teatre. El musical que ha aparellat una altra vegada Manu Guix i Àngel Llàcer beu de les fonts de les quals en són hereus ells i molts dels intèrprets més joves que hi treballen i, a la vegada, fa un pas endavant en la fusió de recursos escènics i digitals per mesclar el registre literari de fons, que és la base de la història, amb els registres teatral i cinematogràfic. És, sobretot, i cal dir-ho ben clar, un musical no-Disney. I, per això, singular, amb una personalitat pròpia, que no vol dir que no pugui ser universal.

Tant el guió com les composicions musicals configuren una trama que fa la impressió que ha estat pensada i repensada, feta i refeta, fins a trobar el punt just, no tant per épater les petits bourgeois —mai més ben dit, això de petits— sinó per aconseguir que la història de Geronimo Stilton se segueixi amb creixent intriga i també amb la distància suficient per entendre que el món de baix, a la platea dels espectadors, i el món de dalt, l'imaginari del musical, són la cara i la creu d'una mateixa mirada: allò que som i fem i allò que voldríem ser i fer.

El musical té al seu favor el reclam d'aquest ambaixador literari provinent de Milà que és Geronimo Stilton. Però té també un equip de cantants, actors i actrius que s'han empeltat de cadascun dels seus personatges. Només són vuit a escena, però fa la impressió que en siguin tres vegades més. I aquesta presència escènica es reforça amb un innovador treball digital que permet que tot el muntatge estigui dotat d'un gran dinamisme a través de les imatges que es projecten i que canvien el paisatge, mouen el bestiari fantàstic que es faria difícil de reproduir materialment i provoquen els efectes atmosfèrics o paisatgístics de cadascun dels set Regnes pels quals transita el viatge al Regne de la Fantasia. Això, a més, afegit a les diferents olors —recreant així el que també s'ha fet entre pàgines amb les cinc edicions fins ara de la sèrie literària dels Viatges— que, en cada moment determinat, s'expandeixen pel teatre creant una sensació encara més viva entre els espectadors.

¿Què seria d'un musical de Broadway sense que algun dels intèrprets de la companyia no fos un actor o una actriu reconeguts per la seva llarga trajectòria? Repasseu mentalment què fan els anglesos i els nord-americans quan es proposen posar en escena un dels seus musicals emblemàtics. Recorren a actors i actrius amb pedigrí. El pedigrí del musical Geronimo Stilton està representat per l'actriu Lloll Bertran, en el paper de la malvada bruixa Stria, el contrapès de tots els altres personatges, la imatge de la dolenteria personificada, però una dolenteria que, amb una mica de mà esquerra i una mica de subtil xantatge, s'esmicola de seguida i en alguns moments fins i tot s'entendreix.

Lloll Bertran té pràcticament un parell de grans escenes en solitari en què el musical sembla que carregui bateries per continuar sense perdre pistonada en cap moment. Si l'actriu és de les que ha tocat gairebé totes les tecles —musical, clàssic, dramàtic, humor...—, aquí en toca una altra de nova i s'acosta a un sector tan delicat com el teatre adreçat als espectadors més petits, amb la creació d'un dels personatges clau que provoquen la lluita de rerefons entre el bé i el mal.

Al voltant de la més veterana de la companyia, els altres intèrprets aporten a cadascun dels seus personatges el millor de tots ells: una suggerent interpretació de registres variats d'Scribacchinus Scribacchius (Enric Cambray), el personatge que fa d'enllaç entre Geronimo Stilton i tota la patuleia fantàstica que anirà apareixent. Meritori treball escènic del mateix Geronimo Stilton (Marc Pociello), sempre camuflat —fins i tot a l'hora dels aplaudiments per no trencar l'encanteri— dins el cap gros de ratolí-periodista, trobant aquell punt d'equilibri entre l'heroi i la feblesa humana plena de modèstia que el caracteritza. Excel·lent troballa la del personatge Boletus, el rei dels gnoms (Enric Boixadera). Singulars representacions de bestiari i fauna fantàstica com a Gingebre i Pústula, a càrrec d'Òscar Jarque. I també afinades intervencions de les tres actrius més joves de la companyia: Diana Roig (Alys), Maria Cirici (Thalassa, Fritil·lària i Provolinda) i Anna Ferran (Flordiana), amb intervencions en solitari tots —Manu Guix s'ha fet un mapa de ruta per no deixar ningú al marge de les composicions—, que converteixen el musical en una desfilada de bons intèrprets al servei d'una banda sonora de diferents registres que posa el color i el sentiment idonis a cadascuna de les situacions i amb un llenguatge, per acabar-ho de reblar, sense concessions gratuïtes, que fa que tant les lletres de les cançons, els breus monòlegs i els diàlegs flueixin nets i entenedors en cadascuna de les escenes.

El musical no passa per alt que està adreçat a un públic molt divers. Barreja de grans i petits. Familiar, vaja. I per això hi ha una bona balança entre picades d'ullet per a uns i per als altres. Petites imitacions de personatges populars que, posades en boca de segons qui i segons en quin Regne són una delícia —hi apareix una breu declamació estil Comédie-Flotats, per exemple— o una escena que fuig de qualsevol convenció del gènere fantàstic, amb una apoteòsica participació col·lectiva del petit respectable, que representa un dels concursos televisius on, a base de resoldre enigmes, tot ho pots perdre i tot ho pots guanyar. Fins i tot la manera de trobar una de les portes que travessa el Regne de la Fantasia. No hi ha treva per a l'avorriment. Els peus s'enganxen al ritme del musical. I quan algun dels personatges salta a la platea per establir el contacte d'escalfor, de tu a tu, amb els petits espectadors, la complicitat és absoluta.

Al Paral·lel dels lluentons ha nascut, un segle després, una altra estrella: es diu Geronimo Stilton. Es mereix girar, com les aspes d'El Molino, durant molt de temps. I no només girar a casa sinó també girar pel món i, si convé, tornar al Born, com deia aquell.

Del Paral·lel al Regne de la Fantasia. Geronimo Stilton ja ronda pel Paral·lel. Per veure'l, cal espavilar la vista, l'oïda, el tacte, l'olfacte i el gust. Un musical de ressò internacional per llepar-s'hi els bigotis. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 8 desembre 2010) [Article en Word]

Geronimo Stilton, el rei del mambo. Geronimo Stilton compleix 10 anys. Periodista rosegador amb musell, bigotis i cua, d'origen italià, ha conquerit milions de lectors. Ara, en català, debuta al musical. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 27 octubre 2010 / Time Out Teatre, 11 novembre) [Article en Word]

Algunes de les peces musicals de l'espectacle Escolteu-les en aquest enllaç interpretades per la companyia.

Web del musical. Tot sobre l'espectacle en aquest enllaç de la pròpia companyia.

Més crítiques anteriors Teatre Condal

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[Teatre Condal]

CLIP DE TEATRE

[Teatre Condal]