ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«Golfus de Roma (A funny thing happened on the way to the forum)». Música i lletres: Stephen Sondheim. Llibret Burt Shevelove i Larry Gelbart. Adaptació al català: Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets, cantants i músics: Jordi Bosch, Roger Julià, Mercè Martínez, Eloi Gómez, Frank Capdet, Meritxell Duró, Ana San Martín, Victor Arbelo, OriolO, Mireia Morera, Marc Ribalta, Javi Vélez, Sonia Navarro, Oriol Casas, Maria Perera, Eduard Marcet, Andreu Mauri, Curro Ávila, Jofre Baiget, Mireia Pla, Xavi Sánchez, Albert Niñerola, Elena Troyano, Xavier Mestres, Ernest Fuster i Gara Roda. Arranjaments musicals: Sergi Cuenca. Coreografia Óscar Reyes.. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: Xavier Costas. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Gerent de companyia: Javier Arroyo. Ajudant de direcció i coreografia: Gara Roda. Ajudant d’escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Ajudant d’il·luminació: Paula Costas. Assessorament màgia: Mag Lari. Assessorament tècnica vocal: Susanna Domènech. Director tècnic: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Quim Capdevila. Sastreria: Marta Pell, Rosario Macias. Maquillatge i perruqueria: Patricia Martínez. Assistent vestuari i perruqueria: Elena Troyano. Operador de so: Jordi Ballbé. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Tècnic de maquinària: Samuel Schlechter. Tècnic dispositius sense fils: Víctor Bartolomé. Assistent de maquinària: Alba Ferrer. Canoner: David Blanch. Construcció escenografia: Arts Cenics, Jorba-Miró. Construcció caixa de màgia: Tallers d’Escenografia Sant Cugat. Construcció bust: Grau Alcázar Maquetas. Confecció vestuari: Goretti. Confecció telons: Pilar Albaladejo (Pro Escena). Disseny de vol: El Telar Riggins. Programador de teclats: Àngel Valverde. Pirotècnica: Didac Atzet (Pantera Produzione). Màrqueting i comunicació: Helena Gràcia, Anna Pérez i Marcel Clement (Focus). Disseny del cartell: Steph Pyne. Disseny gràfic: Santi&Kco. Fotografia: David Ruano. Contingut digital: Javi Vélez. Agraïments: Pepino Pascual, Carles Alarcón, David Arnau Barrufet, Miquel González, Joan Ignasi Ferrer, Bernat Hernández, Tom Johnson, Quim Ollé, Francesc Puig, Jordi Serrrano, Cati Terrasa, Edurne Vila, Esther Vila, Judit Malet i a tot l’equip que va participar en la primera etapa de la producció, l’any 2022. Coproducció de Focus i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Originalment produït a Broadway per Harold S. Prince Presentat amb el permís de Music Theatre International (Europe). Direcció musical: Xavier Mestres. Codirecció escènica: Roger Julià. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal, Barcelona, 5 octubre 2022. UNA FESTASSA DE TRACA I MOCADOR Amb l'excusa de «Golfus de Roma» i el permís, des del lloc on sigui, d'Stephen Sondheim (Nova York, EUA, 1930 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2021), el director Daniel Anglès ha muntat una festassa de traca i mocador al Teatre Condal del Paral·lel en clau de musical que, si no fos per la convenció estructural de la sala a la italiana, es podria representar també en una pista de circ.La gresca de la troupe, a més, és apta per a tots els públics perquè hi ha una part de picada d'ullet per enganxar els més grans —sempre que s'avinguin a la mirada desinhibida de la versió que han signat el mateix Daniel Anglès i Marc Gómez— i una altra part de picada d'ullet per encaterinar els més joves i fins i tot, ¿per què no?, els més petits.Tot plegat és una excel·lent notícia per al teatre de gran format que, malgrat que parlem d'una coproducció de la catalana Focus amb el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida del 2021, ha optat encertadament per readaptar aquí l'espectacle amb un renovat repartiment local d'upa per injectar una dosi de moral en el gènere del musical català que, amb lloables excepcions de petit i mitjà format, vivia i viu encara hores baixes després del canvi de rumb dels pares de la criatura, la companyia Dagoll Dagom, la reconversió màgica del Teatre Victòria, l'explotació de cara a la butxaca del Tívoli, el Comèdia o l'Apolo, i la política d'importació / exportació que s'ha autoimposat sisplau per força segons quina part del sector.He dit que aquest «Golfus de Roma» es podria representar en una pista de circ. Amb això queda clar quin és l'esperit de la companyia: hi ha pallassos, hi ha nas vermell, hi ha cares enfarinades, hi ha fanfàrria d'entrada, hi ha juguesca de clown abans d'aixecar el teló —ai, quin cangueli amb la torre de cadires tortellpoltronianes!—, hi ha teatre de barraca, hi ha Commedia dell'Arte, hi ha globus i paperets, hi ha bogeria esbojarrada —valgui la duplicitat—, i hi ha una aposta pel talent creatiu de proximitat: des de l'adaptació de llengua immillorable i de bon paladejar de Daniel Anglès i Marc Gómez, fins als arranjaments musicals de Sergi Cuenca i la direcció de músics de Xavier Mestres, músics fusionats també tots ells com a intèrprets secundaris amb la resta de la companyia, refusionada a la vegada com a músics que entren i surten de l'escenari central des de les tarimes laterals musicals elevades com si treballessin a preu fet o fossin falsos autònoms de Glovo volant a hores extres.M'imagino l'escenògrafa i també dissenyadora de vestuari, la veterana Montse Amenós, fent una altra vegada, com en els millors temps, una de les seves creacions estel·lars pensant en un musical, simplement amb tres grans peces a l'escenari, molt de color i una brillant lluminositat: una autocaravana per a cal Erronius, una casa de fusta amb pati d'escales per als ricatxos de cal Senex, i una barraca de lluentons vermells per als que treballen a Casa Lycus. Després sortirà un elefant de fira, hi haurà la caixa oculta de màgia (Mag Lari dixit) i fins i tot una cistella elevadora. I visca la Pepa!¿I tot això com es fa? Doncs amb un protagonista polifacètic com l'actoràs Jordi Bosch que prové, almenys en els últims llargs temps, del teatre més seriós de text i que aquí es revesteix de còmic, de sapastre, de picaresc, d'alcavota i d'actor de musical en el paper de l'esclau Pseudolos. Al seu voltant, una troupe de vint-i-cinc intèrprets més entre els quals hi ha, d'entre els més veterans, l'actriu Mercè Martínez en el paper de Domina, la mestressa de cal Senex —els rètols de neó poden ser irreverents si es fonen dues lletres del mig!–; l'actor Frank Capdet, en el del criat Hysterium o l'actriu Meritxell Duró en el paper del bandarra de Lycus.Però no s'acaba aquí la nòmina estel·lar: la companyia ha rescatat del musical més recent la jove actriu gallega Ana San Martín en el paper de Philia —recordem la renovada Blanca de l'últim «Mar i cel» que va ser el seu salt fulminant al català— i encara hi ha l'actor Eloi Gómez, en el paper d'Eros —en cartera té la reposició del clàssic de Nadal i Reis, «El Petit Príncep», que continuarà al Paral·lel 62, antiga sala BARTS—, els dos, Eros i Philia, com a parella amb un The End feliç perquè a «Golfus de Roma» es parla, sí, d'esclavatge, d'explotació, peró també de llibertat personal, malgrat la gresca que sembla que enteli el missatge de fons.Encara caldria esmentar l'actor Víctor Arbelo, el capità romà Miles Gloriosus —¿no havia dit que hi ha armats i tot com els manaies de Setmana Santa amb pit cuirassat i casc de plomall?—, a més de l'actor Roger Julià, en el paperot del marit faldiller de cals Senex. I no ens oblidéssim pas del gran OriolO (el clown Oriol Boixader), en el paper del vell Erronius, amo dels tres anells i desllorigador del conte clàssic de família esgarriada.No parlaré del «Golfus de Roma» que el director Mario Gas va muntar amb Javier Gurruchaga, Josep Maria Pou i Vicky Peña fa trenta anys, el 1993. Eren altres temps i una altra manera de pensar i veure el gènere musical. Ni tampoc parlaré de la versió cinematogràfica del 1966 de Richard Lester, ni dels grans noms que han aixecat les versions teatrals a Broadway i altres escenaris internacionals. Diguem que avui, com deia aquell, no toca. No toca perquè aquest «Golfus de Roma» ha estat pensat en clau de casa, repescant la tradició, i qualsevol comparació forana podria resultar no només confusa sinó desencaixada.El resultat d'aquesta versió de «Golfus de Roma» en català concebuda i dirigida per Daniel Anglès és un espectacle de primera fila que hauria de tenir una llarga temporada al Paral·lel sense despenjar el cartell lluminós de la façana durant mesos. El primer «Golfus de Roma» es va estrenar el 1962. Fa justament seixanta anys. I encara continua viu perquè, com diu el títol original d'Stephen Sondheim, alguna cosa molt divertida va ocórrer camí del fòrum com ara, alguna cosa molt divertida ocorre camí del Paral·lel.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Desconcerto». Autoria de Jordi Purtí. Arranjaments musicals: Santi Escura i Orthemis Orquestra. Disseny d’il·luminació: Jordi Purtí i Àngel Puertas. Orquestra: Actor / director: Jordi Purtí; Concertino: Nacho Lezcano; Ajudant de concertino: Natalia Klymyshyn; Violins primers: Cecilia Burguera i Ioan Haffner; Caps violins 2s: David Sanmartí; Violins segons: Sergi Ruiz, Núria Viñals; Cap de Violes: Monica Cruzata; Viola: Tigran Yeritsyan; Cap de violoncels: Violeta González; Violoncel: Carles Coll Bardes; Contrabaix: Dmitry Yaroslavtsev. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Màrqueting i comunicació: Helena Gràcia, Anna Pérez i Marcel Clemente (Focus). Foto cartell: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. És una producció de Jordi Purtí i l’Orthemis Orquestra. Intèrprets 2017: Músics de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà: Naeon Kim, Nacho Lezcano, Natalia Klymyshyn / Cecilia Burguera, David Sanmartí, Tamara Caño / Sergi Ruiz, Queralt Garcia, Carles Coll Bardés, Tigran Yeritsyan, Mónica Cruzata i Dmitry Yaroslavtsev. Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Naeon Kim i David Sanmartí. Disseny il·luminació: Àngel Puertas i Jordi Purtí. Cap tècnic teatre: Sergi Gracia. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció artística: Jordi Purtí. Teatre Condal, Barcelona, 20 setembre 2017. Reposició: 9 octubre 2022. UN “DESCONCERTO” TANT DESCONCERTANT COM RODÓ [Crítica corresponent a l'estrena del 2017] Desconcertant. Mai més ben dit. Desconcertant perquè la troupe de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la batuta de Carles Coll, amb la complicitat de la trapelleria escènica de Jordi Purtí són capaços de fer veure que estan disposats a fer un concert “seriós” i de seguida, després de les primeres notes de cada peça, trenquen l'esquema i enganyen els espectadors amb un espectacle sense paraules i molta corda... molta corda, vull dir, per temps.Hi ha precedents. Només cal recordar l'anterior espectacle, «Concerto a tempo d'umore», des de fa dos anys en gira internacional, una targeta de presentació que ben segur els obrirà novament les portes de «Desconcerto».En només una hora i quart, el repertori de les peces escollides és extens i variat. Una introducció serveix perquè els músics, encara sense el “maestro” al davant i amb roba d'assaig, facin i toquin allò que més els agrada. Però quan el “maestro” es presenta, toca canviar d'uniforme, negre de rigor, i posar-se a la feina.L'espectacle va agafant el to d'humor que la caiguda de pantalons d'un dels músics, només començar, fa endevinar que passarà. Aquesta vegada els músics han abandonat les cadires i gairebé els faristols que encara hi havia en l'anterior espectacle. Ara tot passa a peu dret, amb els violins i els violoncels a coll i amb molt de moviment, com si Jordi Purtí hagués volgut recuperar una part d'un altre espectacle seu d'èxit internacional, «Operetta», amb Cor de Teatre. La diferència és que aquella troupe era una coral i que ara és una orquestra. Però Jordi Purtí fa fer el que vol als col·lectius més impensables.«Desconcerto» és menys de gags i més de trama. Reposa més en el fil que li marquen les mateixes peces musicals. Després hi entren alguns elements complementaris per reforçar l'humor: una vella màquina d'escriure que acompanya el so de percussió; un comandament a distància que dirigeix l'orquestra amb alts i baixos, greus i aguts; un rebobinat endavant i endarrere com si l'orquestra fos un nostàlgic CD; uns moments d'interactivitat del “maestro” amb els espectadors; i fins i tot un fugaç número vocal i alguns fugaços números acrobàtics... de tot una mica, fins al bis final, un popurri que fa un resum de tot l'espectacle amb pròleg i epíleg de «L'hora dels adéus». El «Desconcerto» passa de ser “desconcertant” a ser “rodó” i amb una garantia sense cap mena de dubte: per a tota mena d'espectadors sense fronteres d'edat.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Les històries naturals». A partir de la novel·la homònima de Joan Perucho. Text: Sílvia Navarro. Música: Marc Sambola. Lletres: Miquel Agell. Intèrprets: Albeni Aranda, Ester Bartomeu, Clàudia Codony, Xavi Duch, Eloi Gómez, Anna Herebia, Eduardo Hidalgo, Carla Pueyo, Gerard Rodríguez i Ferran Rull. Músics: Gerard Alonso, Jordi Costa i Monchu López. Coreografia: Montse Colomé. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Núria Milà. Confecció vestuari: Leo Quintana. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Daniel Gener. So: Jaume Edo. Animacions vídeo: Miquel Teixidor. Dialectòleg: Pere Navarro. Il·lustració cartell: Ignasi Blanch. Producció executiva: Línia Linuesa. Ajudant de producció: Marta Fíguls. Estudiants en pràctiques: Louis Sela i Guillem Moseguí (producció); Jana Pessi, O Pesce i Beatriz Riobo (vestuari); en col·laboració amb l'Institut Poeta Maragall i l'Institut Anna Gironella de Mundet. Col·laboració: Teatre Plaza de Castelldefels. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant de direcció: Omar Bañón. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Teatre Condal, Barcelona, 1 juny 2022. QUEIXALADES DE SANG I FORCS D'ALLS L'adaptació de la novel·la «Les històries naturals», de Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003), de qui fa dos anys, en plena crisi sanitària, es va commemorar el centenari del seu naixement, hauria de ser un esdeveniment en una cultura normalitzada. L'atreviment de la companyia Lazzigags —diguem-ne Miquel Agell per ser més exactes— d'enfrontar-se a una aventura com aquesta també hauria de ser valorada com una actitud cultural, de respecte cap a la literatura i de lligam amb la tradició.No és per atzar que «Les històries naturals» fos una de les novel·les catalanes més traduïdes a la segona meitat del segle passat, quan només campaven per fora les traduccions de Mercè Rodoreda amb «La plaça del Diamant» i alguna altra, a tot estirar. No és per atzar que el crític Harold Bloom, amant dels cànons, la inclogués en una de les seves catalogacions. Però, durant anys, el “gènere” que feia servir Joan Perucho no era el que les elits pseudoliteràries del moment tenien entre les seves oracions. Fins que el resultat, tant de «Les històries naturals» com d'alguna altra de les seves prop de quaranta novel·les es va fer evident i qui l'havia ignorat va haver d'acceptar-lo com un mestre del mal anomenat “gènere fantàstic i de ciència-ficció”.Faig aquest parèntesi inicial perquè en el moment que els de la companyia Lazzigags han aportat Joan Perucho al teatre, sobta que hagi hagut de ser la iniciativa privada —la mateixa companyia i en aquest cas el Teatre Condal— la que hagi agafat el toro —o el vampir de Pratdip!— per les banyes.Una iniciativa com aquesta, en una cultura normalitzada, hauria de ser aplaudida pel sector educatiu i literari, hauria de ser aprofitada per rellegir Joan Perucho, per fer-ne una versió, si voleu, accessible als lectors adolescents —l'inici de la novel·la exigeix confiança en l'autor i la història i no hi sobraria una esporgada— i per fomentar una campanya que finalment portés estudiants d'institut al teatre —com en els millors temps— i es tanqués el cercle entre literatura, tradició i cultura.I sense menystenir la iniciativa privada, ¿una operació com aquesta no hauria de ser assumida per algun dels dos grans teatres públics del país en comptes de destinar recursos i energia en segons quin fracàs sonat de presumptes noves tendències com algun dels que s'ha viscut aquesta temporada amb una inevitable deserció d'espectadors desencantats?I encara una altra reflexió d'acualitat: si jutges i col·lectius minoritaris representants de l'autoodi contra la llengua catalana —qui toca la llengua toca la literatura— en comptes de posar les grapes en l'ensenyament i els projectes lingüístics de l'escola catalana i imposar absurds vint-i-cincs per cents d'una llengua sobre una altra, formessin part de la cultura del país, haurien de córrer també a aplaudir l'adaptació teatral de Joan Perucho que, a més d'escriptor, coses de la vida, formava part del gremi de la toga negra i havia exercit per terres del sud dictant justícia durant una colla d'anys.Tanquem el parèntesi i anem al gra, o millor dir, al forc d'alls, perquè en «Les històries naturals» de Lazzigags hi ha, contràriament al que es podria pensar, poca sang malgrat les queixalades —la imaginació en teatre fa miracles— i alguns forcs d'alls per ser respectuosos amb la llegenda del gènere i els tòpics atribuïts a altres “dips” universals.Per als qui no hagin llegit o passat els ulls per «Les històries naturals» de Joan Perucho, diguem que l'escriptor es va empescar el personatge d'un botànic de finals del segle XIX —l'acció transcorre al voltant del 1840—, Antoni de Montpalau que, des de Barcelona, quan sap de les atrocitats d'un presumpte vampir, viatja fins a la població de Pratdip, a les serres del Baix Camp, per posar a la pràctica la seva teoria sobre els éssers malèfics. El tal vampir no és altre sinó Onofre de Dip, un cavaller del rei Jaume I que, en una missió de concertació de matrimoni amb Violant d'Hongria per les terres draculanianes, va ser captat i convertit en “dip” malèfic.Antoni de Montpalau és un naturalista, un il·lustrat, un liberal, un científic que considera que tot ho domina la raó, tret del que la raó no pot dominar. I ell mateix en té una mostra: l'àurea picuda, una espècie inclassificable, sense cap exemplar per estudiar i amb un cant misteriós que l'oïda humana no pot copsar.Joan Perucho barreja el fons naturalista amb un moment històric de les guerres entre carlins (absolutistes partidaris de Carles de Borbó) i liberals (partidaris d'Isabel II i amb aires més progressistes). I aquí és on apareix el personatge històric del Tigre del Maestrat, el general Cabrera que, més baldat que un pregadéu atacat per un gat, fa cap a Pratdip per arrasar el poble sense que ni ell sàpiga per què ha triat Pratdip i no s'ha abraonat sobre Reus, la capital més poblada de la comarca, fins que admet que l'hi va encomanar algú en un somni. Hi ha queixalades a la jugular que fan veure les estrelles!A l'aventura de Lazzigags sobre el món de Perucho no hi falta un toc romàntic, la lluita entre el bé i el mal, els capgiraments que es poden fer quan mana el pacte i s'uneixen les forces, la reconversió de l'enemic en l'aliat i tots els elements imprescindibles perquè, com deia abans, el muntatge, malgrat que és per a tots els públics, encaixi de ple en els interessos dels adolescents.Tots aquests propòsits serien un núvol de fum si el resultat no complís amb les expectatives. I les compleix. Des d'un guió de Sílvia Navarro que fa una tria i es queda amb els elements més importants de la trama de la novel·la fins a les lletres narratives de Miquel Agell, l'aportació dialectal que reflecteix el parlar de la frontera entre oriental i occidental amb influència del valencià de Morella —l'assessorament és del lingüísta Pere Navarro— i, per descomptat, la composició musical de Marc Sambola que passa per tots els estils, des de la balada, al coral i fins i tot el rap quan, al malèfic Dip, li toca fer l'últim badall. Escenogràficament —un carruatge, un catre...— la il·luminació i el so creen l'ambientació de finals del segle XIX. Unes projeccions s'encarreguen d'afegir allò que el teatre en viu no permet.Amb tres músics en directe, l'espectacle té la virtut de convertir-se en un musical que entra sobretot per la música i per la lletra, amb una interpretació que no decep, des de Xavier Duch a Anna Herebia o la veterana Ester Bartomeu —que és l'actriu que fa més doblets i triplets amb diferents personatges, la metgessa del general Cabrera, la mare abadessa, la senyora de Pratdip, la imatge de la seducció que va xuclar Onofre a Hongria...«Les històries naturals» és d'aquells musicals que, sense comptar amb els grans recursos d'altres produccions similars, compta amb la creativitat, el talent i la complicitat del millor valor que ha donat la tradició i l'escola del teatre musical català dels últims anys. Per això es mereixeria que, superada la nova pandèmia de platees mig buides, tingués el suport que es mereix per arribar més enllà del que l'arrencada, primer fugaçment a la Mostra d'Igualada i ara en una breu temporada al Teatre Condal, li ha permès fer.«Les histories naturals» de la companyia Lazzigags reivindiquen la fantasia com a gènere i ho fan en una peça final del muntatge, «Miralls», en un homenatge a tots els creadors de diferents cultures i etapes literàries que han portat els lectors de moltes generacions fins a mons desconeguts.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Els colors de Duke Ellington». Creació de Marcel Tomàs. Intèrprets: Marcel Tomàs, Toni Escribano, Xavi Molina, Adrià Bauzà, Jordi Casas, Tomàs Pujol / David Bayés, Aleix Cansell / Jep Perxés, RAúl Gallego, Albert Clapés, Raúl Pérez, Pablo Martín / Maria Cofan. Coreografia i moviment: Marta Ribera. Disseny de llums: Gerard Canadell. Disseny de so: Carles Xirgo. Fotografia i disseny gràfic: Marcel Asso. Vídeo: Arian Botey. Regidoria i comunicació: Irene Vila. Producció i manegement: Susana Lloret. Direcció musical i assanjaments: Xavier Molina i Adrià Bauzà. Direcció artística: Marcel Tomàs. Col·laboració amb Girona Jazz Project. Amb el suport del Festival Temporada Alta. Companyia Cascai Teatre. Teatre Condal, Barcelona, 15 maig 2022. DELS CAMPS DE COTÓ AL PARAL·LEL Hi ha una característica en els espectacles que crea i dirigeix des de fa més de vint anys el showman Marcel Tomàs (Girona, 1972). I és que tot el que s'hi fa hi està mil·limètricament “configurat”, fins al més mínim detall, amb rigor i pulcritud, des d'un got d'aigua a un mocador per eixugar la suor, sense que hi hagi cap fissura durant tota la trama ni que trontolli el ritme en una proposta que, en aquest cas, fusiona el concert amb el teatre a través de la història del jazz i fa un homenatge a un dels principals creadors jazzístics, Duke Ellington.El repartiment de l'espectacle l'integren nou músics —tal com està el pati i a aquestes alçades, tota una banda de jazz—, un actor que fa de camàlic i tots els papers de l'auca, i el mestre de cerimònies (el mateix Marcel Tomàs), que omple gran part del guió del discurs de presentació.L'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que va arrencar a Temporada Alta, pot ser d'aquells per a tots els públics, que no vol dir que sigui per a joves sinó que sobretot, pel seu contingut i per la seva picaresca, connecta amb els adults i, d'entre els adults, per descomptat, amb aquells que han estat seguidors empedreïts del gènere del jazz.Marcel Tomàs és un actor complet, allò que en diríem un home orquestra amb multitud de registres, capaç de passar de presentador a humorista, d'humorista a clown, de clown a cantant, de cantant a narrador i de narrador a personatge de ficció.Espectacle d'americanes de lluentons, amb la voluntat divulgativa de situar les diferents etapes del jazz amb el seu moment històric i social, des dels orígens dels camps de cotó als clubs de nit de la gran metròpoli del jazz, de les primeres miniorquestres a les màfies dels clubs i també amb caracteritzacions de màscares que amplien la mirada des de la ficció de l'època de l'esplendor musical del jazz que contrasta amb els inicis del viatge geogràfic des de Nova Orleans de la música en un petit tren en miniatura que crea l'escenari.Hi ha molta gresca, interacció amb els espectadors, canvis de ritme musical, peces conegudes del jazz, solos per a cadascun dels músics, joc de bromes i picabaralles entre els músics amb banda sonora de cadascun dels instruments i fins i tot trets, sang de mentida i un funeral que acaba com el rosari de l'aurora després d'una escena semblant al joc del penjat amb el músic difunt.L'actor i director Marcel Tomàs diu que fa una mena d'humor clàssic tot i que admet que l'humor actual ha tirat la casa per la finestra i acostuma a ser més estripat. El de Marcel Tomàs és l'humor elegant, fet a casa, de referències locals, amable, sense sortides de to ni exabruptes d'urgència per provocar el riure fàcil. Ell acompanya la interpretació amb el gest, la veu, l'entonació, el ritme i la música. S'acosta a Buster Keaton, a Charles Chaplin, als Tricicles i, en algun moment, al registre de l'herència capriana modernitzada.És l'humor que connecta perquè fa pessigolles a la fibra sensible i a ritme de jazz encomana les ganes de moure el cos. Com a mostra, el numeret espetarrant de ball de l'actor Joel Joan (encara en la pell d'«El Gran Comediant»), un dels espectadors d'aquesta funció única de la companyia gironina de Marcel Tomàs al Teatre Condal, un diumenge assolellat al migdia, amb la banda fent encara tres trucs i repicó de comiat al carrer, a l'entrada del teatre. Jazz d'època com si fos el Paral·lel d'abans, vaja.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La filla del mar». A partir del clàssic d'Àngel Guimerà. Text i lletres: Jaume Viñas. Música i lletres: Marc Sambola. Intèrprets: Xavi Casan, Mariona Castillo, Candela Díaz, Gracia Fernández, Irene Jódar, Albert Mora, Arnau Puig, Marc Sambola, Clara Solé i Toni Viñals. Orquestració: Óscar Peñarroya. Moviment: Teresa G. Valenzuela. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena i Marc Udina. Il·luminació: Jordi Berch. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant d’il·luminació: Mariona Ubia. Assessorament Eneagrama: Sergio Monge. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, Pascualin Estructures, Taller d’escenografia Castells, S.L. Confecció de Vestuari: Dress Art. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Zuhaitz San Buenaventura. Ajudant de direcció: Mara Fernández. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Vilavella. Creació de La Barni Teatre. Coproducció Focus i Grec 2021 Festival de Barcelona. Teatre Condal, Barcelona, 26 juny 2021. Reposició: 9 febrer 2022. EL DESTÍ DE LA FITORA MALIGNA En els últims trenta anys, diverses generacions d'espectadors han pogut veure almenys dues versions convencionals del clàssic «La filla del mar», d'Àngel Guimerà. Una, l'any olímpic, el 1992, al Teatre Romea, dirigida per Sergi Belbel. L'altra, al Teatre Nacional de Catalunya, el 2002, dirigida per Josep Maria Mestres.La versió actual de la Barni Teatre, amb un text meticulosament esporgat a partir del clàssic d'Àngel Guimerà per Jaume Viñas i amb lletres d'aquest i de Marc Sambola, sota la direcció escènica de Marc Vilavella, fuig d'aquelles dues referències, que no vol dir que no les tingui en compte, i li dóna un tomb espectacular, renovat i rejovenit. Un fet imprescindible per arribar a espectadors adolescents molts dels quals són, a més, lectors de l'obra en programes d'estudis.Estructurat en clau musical, el muntatge té també una important aportació coreogràfica, amb una mirada poètica i simbòlica, sense perdre el sentit romàntic, realista i dramàtic que hi va imprimir Àngel Guimerà l'any 1900, quan la va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, tot i que un any abans ja l'havia estrenada en traducció a l'espanyol a Buenos Aires.Els autors d'aquesta versió musical la defineixen així: «Una obra de text on és canta molt o un musical on es parla molt.» No es pot definir millor. Entre altres coses perquè la direcció musical, l'escènica i la de moviment fusionen els tres registres i hi ha diàlegs que es fonen amb les peces musicals i peces musicals d'aire mediterrani molt coral que es converteixen en diàlegs, a més de moviment coreogràfic que aporta no només acció sinó contingut a la trama i que integra també els músics com a intèrprets en el cor mariner que dibuixa el paisatge del drama d'Àngel Guimerà.I tot això amb un tractament escenogràfic i d'il·luminació molt efectista, de gran tela cromàtica, que canvia de tonalitat a manera que la trama passa de l'eufòria romàntica del triangle amorós de la Mariona, el Pere Màrtir i l'Àgata al drama en el qual es troba enxarxat el mateix trio protagonista.I ja que parlem del triplet protagonista, no deixem de dir que una altra de les claus de l'atractiu del musical és haver confiat en tres primers noms de l'escena musical aquests tres personatges clàssics: la cantant i actriu Mariona Castillo, en el paper de la Mariona; el cantant i actor Toni Viñals, en el de Pere Màrtir; i el de la cantant i actriu Clara Solé en el d'Àgata, la forastera nouvinguda arrossegada de petita per les ones fins a la platja, afillada i germana adoptiva de la Mariona.Àgata i Pere Màrtir són els dos personatges que Àngel Guimerà capgira en rodó: el seductor i vividor Pere Màrtir cau rendit per l'ham feréstec i pur de l'Àgata. La fortalesa feréstega i pura de l'Àgata es rendeix a la feblesa de Pere Màrtir quan descobreix què és el que vol dir “estimar”. No hi pot haver engany quan s'estima de debò. Però hi pot haver enveja i odi quan aquesta estimació no és a l'abast de tots els altres. I aquí és on Àngel Guimerà retrata la condició humana universal en el quadre del poble mariner —un repartiment que reforça el muntatge amb noms que fa de bon retrobar a l'escenari com els de Gracia Fernández, Arnau Puig, Albert Mora o el mateix Marc Sambola, a més de Xavi Casan (que fa doblet entre avi i oncle), Candela Díaz o Irene Jódar, quatre dels quals combinen el seu paper amb el de músics (piano, percussió, acordió, violí). Tots ells, al cap dels anys, encara tenen Àgata per una estranya sense orígens i Pere Màrtir, com un pinxo que es vol emportar el peix al cove sense fer-se a la mar.Els clàssics tenen el desavantatge o l'avantatge que qui més qui menys sap com acaben abans de començar. No hi ha, doncs, el factor sorpresa que pot tenir una història contemporània. Però hi ha el factor sorpresa de com cada generació els interpreta i els fa arribar als nous espectadors. I aquí és on la concepció dramatúrgica de la companyia troba la clau per explicar poèticament, simbòlicament i sense paraules el final tràgic i el destí de la fitora que Àgata empunya com si fos el trident del déu Neptú, aquell déu que, segons la mitologia, domina els mars i protegeix els mariners, però també provoca les tempestes i els naufragis.Aquesta versió musical de «La filla del mar» és un espectacle de futur amb molt camí per recórrer, idoni per a tots els públics perquè continua burxant l'ànima dels més grans i deixa una fiblada en l'ànima dels més joves.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2022: Roger Coma, Paula Vives, Biel Duran i Míriam Tortosa. Intèrprets 2020: Joel Joan, Paula Vives, Biel Duran i Míriam Tortosa. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 7 gener 2022. ESCAPA'T... SI POTS! [Crítica corresponent a l'estrena del 2018] El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska.Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa.Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge.La comèdia ho és tant pel “que” s'explica com pel “com” s'explica. I «Escape room» guanya molt en el “com” s'explica. L'actor i coautor Joel Joan s'autodirigeix i fa el seu reconegut paper, enèrgic sempre, de gest i paraula [2022: Roger Coma]. Brutal!, com diria aquell. Tant enèrgic que em sembla que la resta dels intèrprets no poden fer altra cosa sinó enganxar-s'hi i no quedar tampoc enrere. És així com el quartet esgota l'hora i mitja de l'aventura com si només haguessin passat deu minuts. Crec que només es fa una mica llarg el fosc de l'inici del joc —ai, els foscos excessius en teatre!— quan els quatre amics entren a la cambra del joc.Abans s'ha passat per una escena davant del local —un mur amb una porta rònega i de mal fiar en un carreró de tercer ordre— que serveix per posar cada personatge en el seu lloc i fer el retrat del seu perfil. El funcionari de l'ajuntament, la seva nova parella jove, universitària i cupaire, el director de cinema de segona fila i l'actriu que també es la seva parella. Quatre amics que, immersos en la foscor i a manera que es faci la llum i es desvelin les pistes, aniran despullant el seu interior i faran sortir les seves mentides i contradiccions.Interpretativament difícil —sovint té més mèrit fer quadrar l'esbojarrament escènic que no pas la moderació— els quatre donen aire al ritme de la trama i eleven el to de la comèdia. Des de Joel Joan [2022: Roger Coma] a Oriol Vila [2022: Biel Duran] i des d'Àgata Roca [2022: Míriam Tortosa] a Paula Vives. Moments estel·lars de cadascun d'ells perquè el guió preveu que tots quatre tinguin el seu moment de glòria. I quan aquest arriba, l'aprofiten molt bé. Feia temps que no veia esclatar tot un teatre ple de gom a gom en riallades, i amb talls d'aplaudiments, gairebé des del primer moment. I no pel recurs gratuït de les trompades que aquí no hi ha sinó per la força de la paraula, del gag ben encaixat i de la rèplica o la contrarèplica per descontradir el que s'acaba d'expressar. Humor d'alçada.No es poden explicar gaires coses d'aquest «Escape room» perquè els espectadors que no l'han vist es mereixen viure'n plenament cada sopresa. Deixem anar només que Joel Joan i Hèctor Claramunt s'apunten a desmitificar amb mirada punyent i irònica el nazisme, com el cinema ho ha fet en algunes altres ocasions, amb l'aparició a la pantalla de la cambra terrorírica d'«Escape room» d'un actor que representa ser el sanguinari doctor Josef Menguele.I aquí és on retallo una citació del col·lega Juan Carlos Olivares (La Vanguardia, 24 novembre 2018), quan explica que, nascut com és ell a Alemanya, on va cursar la primera educació fins a la preadolescència que és quan es trasllada a Catalunya, observa: «Quan aquesta habitació d’escapada es transforma en una cambra de gas, el riure es talla en sec. El meu. A Alemanya —on vaig néixer i em vaig educar— és prou difícil que sembli graciós recrear en un producte d’entreteniment com van morir milions de persones, sobretot si el mestre de cerimònies és un sòsia de Josef Mengele».Aquest és el punt controvertit de la comèdia «Escape room». El perill de banalitzar els crims del nazisme, de la mateixa manera que últimament, al servei de l'humor, es banalitza el feixisme, el franquisme i fins i tot l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc. I crec que els mateixos autors d'«Escape room» s'adonen d'aquesta controvèrsia quan fan dir al personatge de l'actriu, d'Àgata Roca [2022: Míriam Tortosa]: «Els nazis de les pel·lícules que heu vist no són nazis, són com nosaltres! Després de rodar, se'n van a casa i tan amples!». Avís per a navegants, doncs.«Escape room» té també un contingut local, molt local, localíssim. És ple de referències d'aquí i d'ara mateix, sense que es tallin un pèl: els llacets grocs, el tracte en gènere femení dels cupaires, el carnet socialista del PSC que no s'estripa del tot, el crit dels carrers sempre seran nostres, el feminisme, la concentració de la Rambla de Catalunya del 20-S davant d'Economia on també un s'hi pot enamorar, el perill de fer un “Santi Vila”, el poc mèrit de ser el cervell gris municipal de les “superilles”, la temptació de cedir als principis intocables per salvar la pell, el sacrilegi de fer un petó a l'esvàstica que no vols ni veure ni en pintura, la crítica al cinema “que no s'entén” però que guanya premis, la burxada al cor del procés d'independència amb proclama inclosa...És a dir, Joel Joan i Hèctor Claramunt —cal recordar que són autors de la sèrie televisiva «El crac»— fan en qualitat d'autors el que faria una cultura normalitzada en un país normalitzat: riure's del mort i de qui el vetlla. I encara més si el mort és de casa i qui el vetlla, també. ¿Però vivim en una cultura normalitzada i un país normalitzat...? Aquest és el dilema, gairebé tan fràgil com la situació sentimental de les dues parelles d'aquesta comèdia condemnada a rebentar taquilles i fins i tot a ser exportada amb una adaptació de guió i de referències adequada a cada lloc on es representi.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Assassinat a l'Orient Express (Murder on the Orient Express)», d'Agatha Christie. Adaptació de Ken Ludwig, basat en la novel·la homònima de l'autora. Versió catalana: Alícia Serrat i Iván Morales. Intèrprets: Ruben Ametllé, David Bagés, Anna Barrachina, Clàudia Benito, Eduard Farelo, Maria Ribera, Isabel Rocatti, Vanessa Segura, Javi Vélez i David Vert. Veus en off: Anna Alarcón, Emma Clarke, Lola Darbra, Iván Morales i Xavier Nicalse. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Ballbé. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: David Climent. Assessor belga: Xavier Nicaise. Ajudant d'escenografia: Paula Font. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Sastreria: Esther Chercoles. Perruqueria i maquillatge: Anna Pitarch. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé / Víctor Bartrolomé. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé / David Garcia (DVD). Maquinista: Jordi Larrea. Alumna en pràctiques vestuari: Laura García-Duran i Cristina López. Construcció de l'escenografia: Arts Cenics, Pascualín Estructures, Pro-Escena, Jorba-Miró Estudi taller escenografia. Confecció vestuari: Goretti Puente, Antonia Pérez Montiel, Inés Manchero i Trinidad Rodríguez. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: Focus. Ajudanta de direcció: Mercè Grané. Direcció: Iván Morales. Teatre Condal, Barcelona, 22 setembre 2021. PASSATGERS AL TREEEN! Heus aquí l'actor Eduard Farelo caracteritzat com Hercule Poirot, amb un elegant vestit, amb bombí, i amb un bastó aristocràtic i amb un bigoti refistolat gairebé com el que lluïa l'actor i director Kenneth Branagh en una de les versions cinematogràfiques més recents, la del 2017 (n'hi ha una d'anterior molt oscaritzada, del 1974, dirigida per Sidney Lumet), d'una de les novel·les més conegudes d'Agatha Christie (Torquay, Regne Unit, 1891 - Wallingford, Regne Unit, 1976). L'edat no fa la cosa. I que l'Hercule Poirot d'aquest «Assassinat a l'Orient Express» en versió catalana, la primera que s'estrena a Europa, a partir de l'adaptació teatral de Ken Ludwig, sigui una mica més jove que el de la ficció de la reina del suspens també està bé per rejovenir el personatge i el gènere literaris.Agatha Christie tendeix a situar les seves trames amb personatges ja crescudets potser perquè l'escriptora devia suposar que les reflexions psicològiques i les accions que els atribuïa requerien d'una certa experiència de vida. Però que siguin, o aparentin que són Poirot i els altres, una mica més joves, com passa en general en aquesta versió catalana d'Alícia Serrat i Iván Morales, també ajuda a rejovenir tant el misteri com els seus protagonistes i, en definitiva, els fa fins i tot més creïbles i posats al dia.Del que no prescindeix la versió teatral és de l'ambientació a la dècada dels anys trenta del segle passat perquè les referències de la trama que arrenca a Istambul ho exigeixen i, en aquest sentit, tot l'equip tècnic de la companyia s'ha esmerat a aconseguir una atmosfera pròpia de l'època, des de l'utillatge al vestuari.Dic això perquè hi ha dos elements en aquest espectacle més essencials que mai: la il·luminació (David Bofarull) i l'escenografia (Sebastià Brosa). Un i l'altre creen el clima idoni per acompanyar el misteri —o el “no misteri”, vaja, tenint en compte que el desenllaç de l'obra és molt conegut— i juguen amb els escenaris que prenen un relleu especial quan és l'hora de representar els diferents compartiments de l'Orient Express, tres cabines mòbils —feina de braços per als tècnics— que creen un notable dinamisme durant les dues hores de l'espectacle, molt marcat, d'altra banda, per la narrativitat i els diàlegs, molt fidels a l'original amb algunes petites llicències que poden fins i tot passar desapercebudes per als més coneixedors de la novel·la de la Christie.Tornem al personatge central d'Hercule Poirot i a l'actor Eduard Farelo. No cal dir que és el puntal de tot el muntatge. La seva dicció catalano-afrancesada té un atractiu especial, com també la mateixa dicció que utilitza Monsieur Bouc, el director de la companyia internacional Wagons-Lits que, gràcies a la seva influència, aconsegueix plaça per a Poirot al tren, interpretat amb la maduresa de l'actor David Bagés. Tant ell com Eduard Farelo aporten aquesta típica mirada que una escriptora anglesa “comme il faut” feia irònicament sobre els seus veïns de l'altra costat del canal de la Mànega.Però el muntatge ha apostat fort amb un repartiment d'una desena d'intèrprets, un nombre gairebé excepcional per aquí en els temps que corren, uns temps que han fomentat sisplau per força els monòlegs i els “bimòlegs” —per si de cas el senyor coronavirus es desperta i cal tornar a fugir cames ajudeu-me perquè torna a fer de les seves!Així, doncs, veure aquesta versió d'«Assassinat a l'Orient Express» compensa també retrobar-hi noms com els de l'actor Rubén Ametllé (que fa un característic doblet entre el cambrer de l'hotel i l'encarregat del tren); o Javier Vélez (Héctor MacQueen); o David Vert, que sembla que es mantingui a l'ombra fins que esclata finalment dins el seu uniforme militar de coronel anglès colonial i la confessió de la seva doble vida; o les elegants i esplèndides dames del viatge en tren: Anna Barrachina (Helen Hubbard), Clàudia Benito (la comtessa); Maria Ribera (Mary Debenham), Isabel Rocatti (la princesa russa) i Vanessa Segura (la ultrareligiosa Greta Oholsson), cadascuna amb les seves vel·leïtats, les seves manies i una personalitat singular.Ja he dit que la versió que signen Alícia Serrat i Iván Morales aporta algunes llicències i algunes picades d'ullet per no quedar-se només en allò que la novel·la ha deixat marcat, com per exemple que si aquí es té un Hercule Poirot més “bon vivant” i més jove que l'original, també se li pot encolomar una certa atracció per la comtessa Andrenyi ni que la passió, com la sang, no arribi al riu, o al rail, en aquest cas.I mai més ben dit perquè el crim de l'Orient Express és tan compartit —gairebé com si pertanyés a l'època de les xarxes— que la sang que hi corre fa la impressió que es quedi a casa —escena coral conduïda per Hercule Poirot per desvelar el misteri— on sempre és millor rentar la roba bruta, ni que la casa en qüestió sigui un vagó de tren de luxe.Ai, si Agatha Christie hagués escrit el seu «Assassinat a l'Orient Express» en temps moderns ferroviaris del TGV! Les distàncies amb TGV s'han fet tan curtes i la velocitat tan ràpida que l'escriptora potser no tindria temps ni de descobrir el pèl del culpable en el recorregut... o dels culpables!, perquè si per a Agatha Christie, a la novel·la, eren una dotzena —com la composició dels jurats populars—, aquí queden reduïts a vuit. Però el que compta és mantenir l'essència del misteri i dotar-lo del llustre de clàssic que Iván Morales i tota la companyia hi han sabut imprimir. Es pot ben bé cridar allò de «Passatgers al treeen!», al tren de ficció d'Agatha Christie al Teatre Condal.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler promocional de la versió teatral d'«Assassinat a l'Orient Express» del Teatre Condal (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 2017 dirigida i protagonitzada per Kenneth Branagh (2).
«El gran llibre màgic». Guió d'Albert Gràcia. Música de David Ávila. Intèrprets: Albert Gràcia, Mariona Ginés, Cristina Murillo, Enrique Pérez Mata i Antonio del Valle. So: Alejandro Aparicio. Il·luminació: Rafel Gràcia. Màgia: Gabriel Buitrago. Producció tècnica: Cristina Ferrer. Direcció: Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2015. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 11 abril 2021. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys. ELS XARLATANS I EL VIRUS DEL LLIBRE MÀGIC [Crítica corresponent a la primera estrena del 2015] De virus n'hi ha de moltes menes. Però si abans només es coneixien els que produïen infeccions corporals, ara són capaços de capgirar el món i complicar la vida dels terrícoles des de les entranyes dels ordinadors, els smartphones o les tauletes digitals. Per això, en aquesta aventura de gènere fantàstic de la companyia T-Gràcia, hi ha una fusió volguda del concepte "virus" perquè els espectadors als quals s'adreça de segur que els relacionen més amb els que se'ls colen als ordinadors que no pas amb els que els provoquen mocs i febre.L'espectacle té un aire de pista de circ tot i que està pensat per a un escenari convencional. D'entrada, dos xarlatans amb capa i barret de copa sorgits del segle XIX són els encarregats de crear l'escalfor entre la tarima i la platea. Hi ha aquestes i altres interrelacions entre escenari i públic.Com se sap, els xarlatans són —o eren— aquells que anaven amb carruatges per places de pobles i ciutats oferint els seus elixirs més extraordinaris, els més populars dels quals eren els que feien créixer el cabell, amb l'afegitó que si se'n compraven dos flascons et regalaven una pinta de garantia.Aquí, els xarlatans en qüestió, que artísticament es fan dir el Gran Antonelli i Luigi Il Castratti —com una parella de clowns sense que n'exerceixin—, topen amb la sorpresa d'un llibre que parla. I si bé ja se sap que els llibres parlen —i, si no, només cal espiar les biblioteques o les llibreries i veure les converses que tenen d'amagat amb els bibliotecaris i els llibreters— en aquest cas, el llibre protagonista no només parla sinó que es queixa perquè té un virus estrany que el fa estar malalt i que de moment els xarlatans confonen amb un vulgar constipat. Serà després que s'adonaran que la reacció del virus —no pas ambiental sinó informàtic— s'ha apoderat del llibre i les històries que conté capgiren tots els personatges fent-los moure i actuar com si estiguessin pitof: un gat amb botes fora de conte, una caputxeta que parla al revés, un dràcula que confon la melmelada amb la sang...Amanit amb una banda sonora musical original, l'espectacle té un atractiu escenogràfic que es converteix en protagonista: el mateix Llibre Màgic en versió gegantina i rostre amb ulls i llavis mòbils que, a manera que va girant les grans pàgines, va mostrant gegantinament el que en miniatura serien làmines il·lustrades en relleu i format Pop-Up i que creen els diferents espais de cadascun dels personatges de la literatura dels contes clàssics i tradicionals que hi apareixen.Com en tota aventura de gènere fantàstic, cal enfrontar el bé i el mal. El bé, els xarlatans i la conxorxa dels espectadors —sempre a punt de distingir en quin costat s'han de posar i a qui han de donar suport— i el mal, en la personificació del virus informàtic —un "virus femella", més aviat—, un personatge psicodèlic que, en titelles o teatre clàssic, seria el dimoni de sempre revestit de mil maneres i condemnat a perdedor etern.Un vestuari primmirat, una escenografia de conjunt molt treballada i efectista i una il·luminació suggerent acompanyen un guió que no s'entreté gens fins a arribar als seixanta minuts de la trama que inclou alguns moments d'humor i que dosifica les intervencions musicals, també de creació original, un dels actius de l'espectacle, amb un repartiment que compta amb l'experiència d'una companyia veterana i uns intèrprets que s'han pelat els genolls treballant en altres muntatges musicals de considerable ressò de les últimes temporades.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Pegados (un musical diferente)». Llibret: Ferran González. Música i lletres: Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Iñaki Mur, Júlia Bonjoch, Gemma Martínez i Raúl Patiño. Coreografia: Marta Tomasa. Disseny escenografia: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Albert Pastor Disseny so: Carles Aulí. Producció: Cristina Prunell. Producció Executiva: Mercè Puy i Joan Miquel Pérez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Imatge i disseny del cartell: Javier Naval. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&kco. Una producció d'El Terrat i Kaktus Music. Música Addicional i Direcció Musical: Joan Miquel Pérez. Cover Pianista Doctor: Oscar Machancoses. Director Musical Resident: Raúl Patiño. Direcció: Alícia Serrat i Enric Cambray. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 1 abril 2021. Aquesta crítica està basada en la primera versió del muntatge. Fitxa artística producció original: Text de Ferran González. Música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Xènia Reguant / Sandra de Victoria, Ferran González, Gemma Martínez / Isa Mateu, Joan Miquel Pérez. Arranjaments i direcció musical: Joan Miquel Pérez. Escenografia i vestuari: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Il·luminació: Marc Llobet. Disseny de so: Carles Aulí. Coreografia: Óscar Reyes. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció: Víctor Conde. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 3 octubre 2013. DESGRACIATS EN EL JOC, ENGANXATS EN L'AMOR Musical de petit format, però no tant. Musical diferent, molt més del que diu i sembla. Musical que té el mèrit d'haver arrencat en una sala emergent, l'Almeria Teatre de Barcelona. Musical que, després, ha fet les Amèriques a Madrid durant una llarga temporada. Musical que ha estat reconegut pels espectadors catalans amb un dels Premis Butaca. Musical que va ser considerat el millor espectacle de teatre musical del 2010 en l'última edició dels Premis Max. Aquest és el currículum, fins ara, d'aquesta creació conjunta de Ferran González i Alícia Serrat, que treballen plegats des de fa anys i que han estat també els autors de nombroses bandes sonores d'espectacles familiars del Jove Teatre Regina.Amb «Pegados», una part de surrealisme i una altra de trapelleria juvenil s'apleguen en un espectacle que, tot i que reposa essencialment en la partitura musical, té també una part d'escenes intermèdies de diàleg i una altra de coqueteria humorística que donen l'oportunitat a la parella protagonista de fer els canvis oportuns en la seva estrambòtica situació: aparellats en l'acte sexual als lavabos d'una discoteca, un estrany acoblament no permet que se'n desfacin.Això sol ja crea un estat insòlit que fuig de qualsevol realisme i que només té referència en el món animal, comparació que fa de mal fer, però és inevitable. La parella en qüestió, doncs, ha de recórrer a Urgències on, pretesament, el metge de guàrdia els visitarà i posarà remei al seu acoblament. I és a la sala d'Urgències, en una llitera, on l'acció de la trama musical es desenvoluparà des d'aleshores.El musical compta amb quatre intèrprets: la parella protagonista del cas sexual sense precedents, el metge que fa de pianista i mata l'estona intentant trobar on és Wally en l'àlbum d'aquest personatge, i una infermera que, després d'introduir els espectadors en situació, crearà algunes de les escenes que, cap a la segona part de l'hora i mitja de l'espectacle, pugen de to i, encertadament, construeixen una acció paral·lela a la principal amb una mirada irònica del musical sobre el gènere del teatre musical.La relació que s'estableix entre la parella protagonista va de menys a més, del menyspreu a l'amor, de l'odi a l'estimació, de la guerra a la pau. I és que, en el fons, no serà el gremi de la medicina la que posarà solució clínica a l'estrany cas sinó que, com en un antic conte de «La Bella Dorment», un petó és suficient per desfer el malefici. ¿Hi té alguna cosa a veure un rellotge de paret que no es mou de l'hora de les dues? ¿El temps de «Pegados» vol ser un temps virtual, inexistent, comprensible només des de l'acte sexual de la parella?Un repertori de lletres picaresques, a vegades amb segona intenció —en algun moment podrien semblar pròpies dels temps inicials de l'antic cafè-concert del Petit Moulin Rouge del Paral·lel— amb una bona partitura, de peces enganxadisses i amb ullades al macromusical, fa que els espectadors entrin en una comèdia que no els serà explicada amb excés de detalls, sinó que caldrà que la vagin confegint amb el que els dos personatges principals mostren i el que la imaginació hi afegeix.Acompanyament pianístic, bata blanca sense gaires ganes d'exercir de metge, immers en el teclat i el seu Wally. I espaterrant vis còmica del paper de la infermera, fent-ne de tots colors, la més sonada, el passi amb bicicleta de lloguer per quedar bé amb un pretès espònsor de l'espectacle, però també fent de mare del noi i de mare de noia, canviant cada dos per tres de perruca i vestuari, a petició i conveniència dels dos protagonistes —perquè, irònicament, la companyia no arriba a poder tenir més intèrprets—, escenes que fan que, a causa de l'obligatòria situació gairebé estàtica dels dos protagonistes, per les circumstàncies físiques exposades —malgrat els seus meritoris esforços acrobàtics per canviar de posició, amb permís del Kamasutra— el musical no només superi un perillós handicap de temps mort sinó que el potenciï.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020. Reposició: 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 9 febrer 2021. DEL VI NEGRE DEIXAT EN REPÒS SE'N FA VINAGRE Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida.De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans.Però «Cobertura», que surt de la llarga coneixença dels dos intèrprets que ja compta més de vint anys i dels seus inicis emprenedors amb la companyia Total Memos rondant per tota mena d'escenaris que va desembocar en la sèrie «Vinagre», és un parèntesi en la seva trajectòria. Primer perquè si bé Bruno Oro torna al seu paper més còmic i estrafolari, quan vol, Clara Segura reposa momentàniament de papers dramàtics i fins i tot molt durs a més de debutar ara en la direcció.Es podria dir que «Cobertura» convida a riure per allò que diuen que tot plegat són quatre dies. I si els espectadors s'avenen a aquesta convenció, l'espectacle no els decebrà de cap de les maneres. Cal, doncs, una bona predisposició a acceptar qualsevol exageració al servei del guió de l'esquetx i perdonar segons quins excessos precisament perquè el guió els ho exigeix, i aquí cal esmentar que la dramatúrgia parteix de la col·laboració d'Alejo Levis —en aquest cas home orquestra perquè signa altres especialitats del muntatge— amb Bruno Oro.Cal molta energia per mantenir el ritme de «Cobertura». Cal també molta mà esquerra i ofici dramàtic per mantenir el nivell d'humor sense que decaigui. I Bruno Oro i Clara Segura, en aquest aspecte, són dues “màquines”, afectuosament parlant, que es barallen amb les desenes de personatges que interpreten, una trentena llarga, amb la llengua esmolada i la sàtira sobre la vida actual a flor de pell.La base del guió és el cinema. Hi ha un director argentí, Guillermo Peñalvar; un cinema amb un nom que no sé ben bé què recorda, Arcadia Nexflin; i una actriu, Roxana, debutant i amant del mestre argentí amb una pel·lícula de flaire romàntica, «Quiero nadar en tus ojos», a la qual se li pot anar darrere amb un flabiol sonant perquè va guanyar un Oscar a millor pel·lícula estrangera. I aquí comença tot: mentre l'actriu puja al cel de l'èxit, el director baixa als inferns de l'oblit. I amb aquest pedra a la butxaca, comença a ploure el rosari de personatges de la més variadíssima massa social i artística, amanit amb el que el nou temps no pot evitar, la influència de la xarxa i la omnipresència del mòbil. Aires de La Cubana, quan mira enrere. Aires de «Xooof!» quan mira a l'humor. Aires de «Vinagre» quan es mira el melic. A Bruno Oro i Clara Segura, amb aquesta «Cobertura», els ve com un anell al dit allò que diuen que deia aquell: “Ande yo caliente, y ríase la gente”.
VIDEO
VIDEO
Una esquetx que recorda la sèrie «Vinagre», amb els dos personatges protagonistes de l'espectacle «Cobertura», del Teatre Condal (1). Un dels esquetxos de la sèrie «Vinagre», idea de Bruno Oro, interpretat juntament amb Clara Segura, emès el 2008 per TV3 (2).
«El pare de la núvia», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius / Josep Sobrevals (2020) i Sergi Vallès. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració de Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Capellas. Espai sonor: Jordi Ballbè. Caracterització: Imma Capell. Ajudant de direcció: Marcel Solé. Ajudant d'escenografia: Paula González. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Toñi Chamorro. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbè. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques vestuari: Sara López (IDEP). Construcció escenografia: Pascualín Estructures. Atrezzo: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Roger Pablo, Chopinart, Pedrotoolart, Xavi Valls (n9u tr3s), David Ruano. Confecció ciclorama: Marc Martí. Creació i confecció vestits nuvis: Jordi Dalmau. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 5 novembre 2019. Reposició: 16 desembre 2020. MERITXELL, MON AMOUR! Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu
que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat.[cliqueu aquí]
VIDEO
«El màgic d'Oz». Dramatúrgia: Marc Artigau i David Selvas, basat en l'obra de Lyman Frank Baum. Composició musical: Paula Jornet, Arnau Vallvé. Intèrprets: Elena Gadel / Mercè Martínez, Jordi Vidal, Damaris Aragón, Robert González, Marc Pociello, Jana Galindo / Roser Dresaire, amb la col·laboració de Bàrtok Meyer-Delgado. Escenografia: Raquel Ibort. Vídeo: Joan Rodón (dlux.pro). Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Oscar Villar. Audiovisuals: Joan Rodón. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Clàudia Abbad. Enregistrament disc: CanSons. Coreografia i moviment: Pere Faura. Construcció escenografia: Carles Hernández “Xarli” i Oscar Hernández “Ou”. Acabats escenografia: Laura Galofré. Confecció vestuari: Marta Pell. Assesorament màgia: Sergi Armentano. Il·lustració cartell Dorothy: Efrén Bellostes. Ajudant vídeo: Laura Roda. Cap tècnic La Brutal: Arnau Planchart. Regidora: Irene Fernández Zurano “Nené”. Sastra: Marta Pell. Operador so: Efrén Bellostes. Operador llums: Enric Alarcon. Suport comunicació: Rubèn García i Sem Pons. Premsa: Anna Aurich - Còsmica. Disseny imatge: Eduard Buch. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo espectacle: Jordi Boquet, Antoni Vidal i Alberto Gross. Coproducció La Brutal i Grec 2020 Festival de Barcelona amb la col·laboració del Teatre L’Artesà - Ajuntament de El Prat de Llobregat. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2020. Reposició: 4 desembre 2021. BRUIXES I HURACANS EN CLAU DE SPOTIFY Malament ho tenen a ca la Dorothy, que viuen i mengen del Bar Kansas, amb les restriccions sanitàries que obliguen el sector de la restauració a tancar barra i portes cada dos per tres! Esclar que a la terra d'Oz no es pot dir que no hi hagi ventilació a dojo perquè el vent, precisament, no és el que hi falta sinó que més aviat en sobra, per la força que té l'huracà que s'emporta la protagonista del conte clàssic, que es va publicar per primera vegada el 1900 a Chicago.La història de gènere fantàstic, «El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)» ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, Nova York, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com «El màgic d'Oz» i que va tenir aleshores tretze seqüeles.La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa la Dorothy, una nena que es veu empesa al país d'Oz per un huracà, on viu les aventures màgiques i coneix una sèrie de personatges amb qui creix en el seu recorregut iniciàtic, abans de tornar a casa, gràcies als poders del màgic d'Oz que concedeix el que li demanen sempre que, a canvi, li portin una penyora.L'adaptació de Marc Artigau i David Selvas fa el que cal fer amb clàssics com aquest en què els personatges difícilment es poden moure de la seva condició fantasiosa. Es tracta de mantenir la seva personalitat i els seus poders o les seves febleses, però adaptar-los en evolució al que els joves espectadors del segle XXI els envolta.Així, doncs, l'Espantaocells és un amant defensor del medi natural gairebé membre de Greenpace; l'Home Llauna inclou en el guió l'opció de la identitat homosexual i no només hetereosexual; el bon Lleó —ep!, Lleona, aquí!— s'espolsa la por recorrent a aquella dita que diu que qui canta els seus mals espanta i si canta en versos rap els espanta a tot drap. I la Dorothy és una preadolescent que es guanya les primeres garrofes ajudant a fer feinetes al Bar Kansas de la seva tieta i no en una granja, com en l'original, tot i que cal admetre que el medi rural de l'original no seria tan estrany avui si tenim en compte que torna a estar de moda, sobretot des que els urbanites han descobert que, si ve una pesta, més val que els agafi buscant bolets al bosc.La clau dels espectacles familiars —teatre per a tots els públics— és que siguin musicals. I si la composició i la interpretació tenen el rigor i la qualitat que ha de tenir un musical, vagi adreçat a qui vagi adreçat, la proposta surt rodona. A la companyia La Brutal en saben un pou. I partint de les composicions de la cantant i actriu Paula Jornet i Arnau Vallvè (només cal recordar la seva aportació musical a «La importància de ser Frank»), els personatges en mans d'intèrprets d'upa fan que l'espectacle anomenat “familiar” s'elevi a la categoria de gran espectacle i vagi pel camí que fa set temporades va encetar per exemple «El petit príncep», precisament també amb Elena Gadel com una de les primeres protagonistes d'aquella aventura d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Aquí, Elena Gadel i l'actriu Mercè Martínez (també en repartiment a l'obra de La Brutal, T de Teatre i Dagoll Dagom, «T'estimo si he begut», basat en els contes d'Empar Moliner) alternen funcions i desdoblen personatges, des de la tieta mestressa del Bar Kansas fins a la Bruixa del Nord i la Bruixa de l'Oest. Personatges clau, aquests, amb sorpresa pel que fa als principis de tota bruixa i la reivindicació que fan de la seva naturalesa no pas tan malvada com les pinten sinó més aviat “raretes”. Les dues actrius les fan vibrar cadascuna des de les seves respectives qualitats actorals i musicals prou conegudes.Al seu costat, un altre actor de musicals, Marc Pociello (el més recent «La tienda de los horrores»), fa aquí d'Espantaocells a la recerca d'un xip de cervell que li canviï la vida per sempre, mentre que l'actor Robert Gonzàlez (factoria El Maldà) se les té amb el Robot que, amb ajuda de les manetes de la taula de so, aconsegueix emetre una veu de rovell que, per descomptat, no sona gens oxidada. Damaris Aragón (formada a Aules - Arts Escèniques) es posa a la pell de la Lleona amb la potència d'una rapera defensora de la igualtat de gènere, i Jordi Vidal (veterà actor i cantant amb un doble a «Polònia») alterna els papers de guardià i del mateix Mag d'Oz. La descoberta està en les actrius que alternen el paper de la Dorothy, Jana Galindo i Roser Dresaire, dues pràcticament debutants, almenys pel que fa al teatre professional, molt joves, 14/15 anys, que s'adiuen a l'edat del personatge i que hi aporten a la vegada l'empenta i la il·lusió que ha de desprendre la Dorothy del conte.David Selvas s'ha mirat «El màgic d'Oz» amb ulls encara d'infant però l'ha dotat de contingut preadolescent i de reflexió adulta. La seva direcció té l'ajut de la direcció musical d'Enric Gallén i la posada en escena juga amb els mitjans del teatre actual tant escenogràfics com amb recursos audiovisuals i projeccions i d'il·luminació per fer més fantàstic el viatge a Maragda.I com que un huracà tot ho pot, Dorothy torna a casa d'una altra bufada, mentre els espectadors primerencs —i no tan primerencs— han tingut l'oportunitat de conèixer, amb una representació que es manté força fidel als eixos bàsics de l'original, uns personatges de la literatura clàssica escampada arreu del món des de fa més de cent anys. D'aquesta manera, si un dia els cau el conte a les mans, la lectura té el camí mig guanyat gràcies a l'empremta de les imatges teatrals de La Brutal. Que l'huracà els faci volar alt per molt de temps.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Alguns neixen estrellats», de Joan Pera. Intèrprets: Joan Pera i David Olivares. Espai escènic: Joan Pera / Enric Llort. Vestuari: Toñi Chamorro. Il·luminació: Raul Martínez. Espai sonor: Dani Seoane. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastressa: Toñi Chamorro. Cap tècnic del Teatre: Jordi Ballbé. Tècnic de Llums: Víctor Cárdenas. Construcció escenografia: Estudi Taller d’escenografia Jorba-Miró. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Zuhaitz San Buenaventura. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Jordi Dalmau. Producció de Focus. Ajudant de direcció: Blai Pera. Direcció: Enric Llort. Teatre Condal, Barcelona, 2 abril 2021. Reposició: 25 juliol 2021. AL MAL TEMPS, BONA CARA «Mira, fan un Pera!». Aquesta podria ser una expressió que s'anés —si no s'hi ha fet ja— fent habitual entre els espectadors assidus a la comèdia, al teatre d'entreteniment, aquell que fa evadir dels maldecaps fins i tot a qui diu que no li fa gens de gràcia l'humor.L'actor Joan Pera, també dramaturg, és el perfil d'aquella mena de gent de teatre “de tota la vida” capaç de crear espectacles a la seva mida. Ve d'una llarga escola tradicional i ha fet també escola. M'atreviria a dir, per exemple, que el tàndem Joel Joan i Hèctor Claramunt van pel mateix camí.I aquest passat, present i futur no els emparenta només per l'actitud i el risc de crear espectacles propis sinó pel resultat que aconsegueixen que gairebé sempre compta amb el favor del públic no només el fidel sinó també el que s'hi va afegint espectacle rere espectacle.Joan Pera s'acompanya en aquest espectacle d'un altre actor conegut pel seu vessant humorístic, David Olivares, sobretot, esclar, pel seu paper televisiu a «Polònia». Ells dos, i el director Enric Llort, es repengen aquesta vegada en una sèrie de la BBC, de l'últim quart de segle passat, dècada dels setanta, la de l'actor Michael Crawford a qui Joan Pera va cedir la veu dins de la seva faceta d'actor de doblatge.Hi ha, doncs, una relació, diguem-ne entre professional i sentimental, a l'hora de crear la dramatúrgia d'«Alguns neixen estrellats» que manté el caràcter malastruc del protagonista. I ja se sap que les desgràcies alienes són la riota de qui no les pateix.«Alguns neixen estrellats» té quatre parts —una hora i mitja aproximadament— en què els dos actors fan tots els papers de l'auca: hi ha una visita a cal metge, hi ha una consulta de logopeda, hi ha una altra mena de consulta però al confessionari i encara hi ha una entrevista de feina. Joan Pera té l'avantatge que per les seves característiques encara pot fer els papers més joves dels que li pertocarien per edat. La mateixa trama en mans d'un altre actor sense aquestes característiques es podrien veure poc creïbles. En el cos i ànima de Joan Pera, però, tot és possible, fins i tot encomanar els seus dots de malastruc a tothom amb qui tracta, és a dir amb els personatges de David Olivares.De la mateixa manera que hi ha cinema d'autor, literatura d'autor i fins i tot ràdio d'autor, també hi ha teatre d'autor, més aviat, d'actor, en aquest cas, d'un actor que sembla que tingui un poder d'adaptació als mals temps i que sempre hi acaba posant bona cara.
[cliqueu aquí]
«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2020: Joel Joan, Paula Vives, Biel Duran i Miriam Tortosa. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2020. [Crítica corresponent a l'estrena del 2018] El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska.Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa.Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge.La comèdia ho és tant pel “que” s'explica com pel “com” s'explica. I «Escape room» guanya molt en el “com” s'explica. L'actor i coautor Joel Joan s'autodirigeix i fa el seu reconegut paper, enèrgic sempre, de gest i paraula. Brutal!, com diria aquell. Tant enèrgic que em sembla que la resta dels intèrprets no poden fer altra cosa sinó enganxar-s'hi i no quedar tampoc enrere. És així com el quartet esgota l'hora i mitja de l'aventura com si només haguessin passat deu minuts. Crec que només es fa una mica llarg el fosc de l'inici del joc —ai, els foscos excessius en teatre!— quan els quatre amics entren a la cambra del joc.Abans s'ha passat per una escena davant del local —un mur amb una porta rònega i de mal fiar en un carreró de tercer ordre— que serveix per posar cada personatge en el seu lloc i fer el retrat del seu perfil. El funcionari de l'ajuntament, la seva nova parella jove, universitària i cupaire, el director de cinema de segona fila i l'actriu que també es la seva parella. Quatre amics que, immersos en la foscor i a manera que es faci la llum i es desvelin les pistes, aniran despullant el seu interior i faran sortir les seves mentides i contradiccions.Interpretativament difícil —sovint té més mèrit fer quadrar l'esbojarrament escènic que no pas la moderació— els quatre donen aire al ritme de la trama i eleven el to de la comèdia. Des de Joel Joan a Oriol Vila i des d'Àgata Roca a Paula Vives. Moments estel·lars de cadascun d'ells perquè el guió preveu que tots quatre tinguin el seu moment de glòria. I quan aquest arriba, l'aprofiten molt bé. Feia temps que no veia esclatar tot un teatre ple de gom a gom en riallades, i amb talls d'aplaudiments, gairebé des del primer moment. I no pel recurs gratuït de les trompades que aquí no hi ha sinó per la força de la paraula, del gag ben encaixat i de la rèplica o la contrarèplica per descontradir el que s'acaba d'expressar. Humor d'alçada.No es poden explicar gaires coses d'aquest «Escape room» perquè els espectadors que no l'han vist es mereixen viure'n plenament cada sopresa. Deixem anar només que Joel Joan i Hèctor Claramunt s'apunten a desmitificar amb mirada punyent i irònica el nazisme, com el cinema ho ha fet en algunes altres ocasions, amb l'aparició a la pantalla de la cambra terrorírica d'«Escape room» d'un actor que representa ser el sanguinari doctor Josef Menguele.I aquí és on retallo una citació del col·lega Juan Carlos Olivares (La Vanguardia, 24 novembre 2018), quan explica que, nascut com és ell a Alemanya, on va cursar la primera educació fins a la preadolescència que és quan es trasllada a Catalunya, observa: «Quan aquesta habitació d’escapada es transforma en una cambra de gas, el riure es talla en sec. El meu. A Alemanya —on vaig néixer i em vaig educar— és prou difícil que sembli graciós recrear en un producte d’entreteniment com van morir milions de persones, sobretot si el mestre de cerimònies és un sòsia de Josef Mengele».Aquest és el punt controvertit de la comèdia «Escape room». El perill de banalitzar els crims del nazisme, de la mateixa manera que últimament, al servei de l'humor, es banalitza el feixisme, el franquisme i fins i tot l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc. I crec que els mateixos autors d'«Escape room» s'adonen d'aquesta controvèrsia quan fan dir al personatge de l'actriu, d'Àgata Roca: «Els nazis de les pel·lícules que heu vist no són nazis, són com nosaltres! Després de rodar, se'n van a casa i tan amples!». Avís per a navegants, doncs.«Escape room» té també un contingut local, molt local, localíssim. És ple de referències d'aquí i d'ara mateix, sense que es tallin un pèl: els llacets grocs, el tracte en gènere femení dels cupaires, el carnet socialista del PSC que no s'estripa del tot, el crit dels carrers sempre seran nostres, el feminisme, la concentració de la Rambla de Catalunya del 20-S davant d'Economia on també un s'hi pot enamorar, el perill de fer un “Santi Vila”, el poc mèrit de ser el cervell gris municipal de les “superilles”, la temptació de cedir als principis intocables per salvar la pell, el sacrilegi de fer un petó a l'esvàstica que no vols ni veure ni en pintura, la crítica al cinema “que no s'entén” però que guanya premis, la burxada al cor del procés d'independència amb proclama inclosa...És a dir, Joel Joan i Hèctor Claramunt —cal recordar que són autors de la sèrie televisiva «El crac»— fan enqualitat d'autors el que faria una cultura normalitzada en un país normalitzat: riure's del mort i de qui el vetlla. I encara més si el mort és de casa i qui el vetlla, també. ¿Però vivim en una cultura normalitzada i un país normalitzat...? Aquest és el dilema, gairebé tan fràgil com la situació sentimental de les dues parelles d'aquesta comèdia condemnada a rebentar taquilles i fins i tot a ser exportada amb una adaptació de guió i de referències adequada a cada lloc on es representi.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Les feres de Shakespeare», de William Shakespeare. Adaptació i traducció d'Ariadna Pastor, a partir de «L'amansiment de la fúria». Música d'Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Lloll Bertran, Mariona Castillo, Maria Cirici, Ricard Farré, Neus Pàmies, Laura Pau, Lluna Pindado, Arnau Puig i Jordi Vidal. Interpretació musical: Ariadna Cabiró / Gemma Pujol, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. Assessorament caracterització: Eva Fernández. Assessorament vocal: Sheila Garcia. Disseny il·luminació: Lluís Serra. Disseny so: Jordi Ballbé. Direcció tècnica: Pol Queralt. Màrqueting i comunicació: Paula Arbós i Publispec. Premsa: Anna Casasayas, Albert López, Dídac Atzet i Ester Cànovas. Disseny: Ricard Farré. Vídeo i fotografies: Jordi Ferré. Grafisme: Jofre Mañé. Producció: Marina Marcos. Assistència producció i regidoria: Montserrat Farrarons. Construcció escenografia: Lali Canosa. Confecció vestuari: Goretti Puente. Ajudants de direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Coproducció Grec 2019 Festival de Barcelona, Teatre Onyric Condal i Els Pirates Teatre. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 6 juliol 2019. La companyia Els Pirates Teatre ha tirat la capa al toro i s'ha llençat a canviar l'espai de proximitat d'El Maldà pel de considerable capacitat com l'Onyric Condal. Ara que Dagoll Dagom ha abaixat la persiana al Paral·lel del Teatre Victòria fa la impressió que el relleu generacional hagi volgut recuperar una part d'aquell espai de teatre musical que, ni que diguin que sempre té «Mar i cel» en reserva, sembla que ha tirat definitivament la tovallola. «Les feres de Shakespeare» és un musical per a tots els públics —recuperable en temporada per a un públic adolescent— que recorda els millors temps dels pares del gènere en català. Tot i venint de William Shakespeare, la companyia d'Els Pirates se n'ha desencotillat tant com ha pogut i la base de l'espectacle té dos puntals que cal remarcar d'entrada: una excel·lent, rica i genuïna traducció i adaptació d'Ariadna Pastor i una eclèctica, suggerent i atrevida composició musical d'Ariadna Cabiró. Un bon tàndem: Ariadna & Ariadna.Si la llengua, sense concessions i en alguns moments amb embarbussaments força complexos, sona de primera, la música barreja diferents registres i fa una atractiva combinació de blues, pop, swing, madrigals, perquè no sigui dit, i fins i tot fa puntetes al jazz (amb l'imprescindible violoncel de Laura Aubert). Per tot plegat, deia abans que és un espectacle per a tots els públics i molt aprofitable per a grups adolescents, com ho van ser en el seu dia, sense proposar-s'ho, molts dels espectacles de Dagoll Dagom.El repartiment ha reunit la majoria de joves actors i actrius que omplen la temporada d'espectacles de petit format d'El Maldà i hi han incorporat una mestra veterana com l'actriu Lloll Bertran. Me la imagino, enmig de gent tan jove, passant-s'ho bé durant els assajos i aportant també la seva llarga experiència en el gènere musical i la comèdia.La direcció d'Adrià Aubert ha dosificat els papers i el moviment de cadascú. L'escenari ha estat avançat sobre el pati de butaques —¿síndrome de proximitat d'El Maldà?— i només queda el dubte de per què calia deixar un nombre d'espectadors entatoxonats a primeres files, entre la passarel·la de l'escenografia, com si estiguessin en un fossat de músics, amb el risc que agafin torticoli quan vulguin veure alguna de les poques escenes que surten de l'escenari convencional.La interpretació, tant coral com solista, està garantida. Hi ha primeres veus del panorama musical actual més celebrat com Mariona Castillo, Neus Pàmies, Laura Aubert, Maria Cirici, Lluna Pindado i Laura Pau. I ells no es queden tampoc enrere amb Ricard Farré, Arnau Puig i Jordi Vidal. Tots alternen diferents papers i, amb els canvis de vestuari i caracterització, fa la impressió que la companyia es multipliqui per tres.Les escenes de diàleg, molt en clau de comèdia, en alguns casos tirant de mètrica, posen Shakespeare al dia i li fan també una estirada d'orelles —potser aquesta és l'obra considerada avui més masclista del seu repertori— i reconverteixen amb llibertat creativa «L'amansiment de la fúria» en una obra eminentment feminista que reivindica el paper de les protagonistes i els acaba atorgant la victòria davant dels homes en clau de venjança.Tot plegat en una època de despertar d'afany de coneixement, finals del segle XVI, situada a Pàdua, on hi ha universitat a la qual cal accedir amb disfressa d'home si es vol fer carrera de medicina, on el «clítoris» no és una espècie botànica sinó una descoberta de la pròpia identitat com qui descobreix les Amèriques i on la ferotgia femenina és fruit d'una reacció espontània contra la convenció matrimonial. Tampoc no hi falta, esclar, tractant-se de Shakespeare, l'elixir poderós de la flor verinosa que els més ingenus es pensen que és com la miraculosa de la Nit de Sant Joan que aconsegueix tots els misteris de l'amor. Només la música amanseix les feres.
VIDEO
«Rent». Llibret, música i lletres: Jonathan Larson. Concepte original i lletres addicionals: Billy Aronson. Dramatúrgia: Lynn Thomson. Arranjaments musicals. Steve Skinner. Supervisió i arranjaments addicionals: Tim W. Adaptació al castellà: Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Iñaki Mur, Víctor Arbelo, Júlia Bonjoch, Albert Bolea, África Alonso, Anna Herebia, Xavier Navarro, Peter Vives, Clara Altarriba, Marc Andurell, Iskra Bocanegra, Nil Bofil, Raquel Jezequel, Edgar Martínez, Elisabet Molet, Marc Gómez i Joana Roselló. Músics: Miquel Tejada, David Txes / Unai Eizaguirre, Adri Mena, Pol Barbé / Roger Julià Berenguer Aina / Betel Martínez i Miquel González. Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Laura Galofré i Raquel Ibort, a partir del disseny original de Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Il·luminació: Xavi Costas i Daniel Anglès. Caracterització: Núria Llunell. Vídeo: Joan Rodon. Ajudant de coreografia: Helena Jara. Coach vocal: Susanna Domènech. Ajudant d'escenografia: Gemma Moreno. Ajudant d'il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Ajudant de producció: Eloísa Díaz. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Responsable tècnic muntatge: Arnau Recio. Company Manager: Toni Luque. Regidoria: Montse Alacuart. Sastreria, perruqueria i maquillatge: Marta Pell. Canoners: Àgata Casanovas i Javi Vélez. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé. Operador de llum: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques de vestuari: Gemma Ferri i Beatriz Gonzalez. Construcció de l'escenografia: Xarly. Perruqueria: Xavier Soteras Peluquería. Premsa Dídac Atzet. Màrqueting i comunicació: Publispec Fotografies d'equip: Guillem Medina. Fotografies d'assaig: La Costas. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Community manager: Nil Bofill. Accions promocionals: Ferran Rull. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció de FOCUS amb la col·laboració de No Day But Today. El musical «Rent» es presenta gràcies a un acord especial amb Music Theatre International (Europe) i tot el material que s'utiliza està autoritzat per MTI, New York. Adjuntes a la direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Ajudant de direcció musical: Jordi Taixés. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 7 abril 2019. Daniel Anglès ja va remuntar amb èxit el musical «Rent» el gener del 2016 al Casino l'Aliança del Poblenou. Aquella versió, en català, commemorava els 20 anys de l'estrena, el 26 de gener del 1996, al Nederlander Theatre de Broadway, després que el 1994, se'n fessin unes prèvies de sondeig de tres setmanes al New York Theater Workshop que van servir també per polir la trama i reordenar el seu contingut dramàtic: uns joves bohemis de Nova York que a través de l'art volen aconseguir superar les dificultats que la seva generació s'ha trobat al davant per barrar-los el pas. El romanticisme d'un teatre perifèric com el del Poblenou barceloní va rememorar com havien estat els inicis de «Rent».Ara, amb el salt al Paral·lel, aquest romanticisme s'ha esvaït, esclar. Però el nou espectacle ha guanyat en condicions tècniques, escenari, capacitat d'espectadors, so, llum i també en maduresa interpretativa, amb la combinació d'un repartiment una altra vegada de nova generació amb el més veterà, tot i que encara jove.La nova versió, aquesta vegada en castellà —¿potser per fer les “Amèriques” més endavant?— s'ha instal·lat al Teatre Condal Onyric, que gestiona artísticament Daniel Anglès i que ja va dirigir la versió del Poblenou, després que vint anys enrere, el 1999, s'havia fet seu el musical interpretant el personatge de Mark Cohen, en una versió també castellana, dirigida per la nord-americana Abby Epstein, a l'ara abandonat Teatre Principal de la Rambla, i posteriorment al Teatre Coliseum de Madrid.El lector s'haurà adonat de l'efemèride: el 26 de gener del 2016 es complia el vintè aniversari de l'estrena oficial de «Rent» a Nova York, que havia de ser el 25 de gener del 1996, l'endemà de la inesperada mort del seu autor, Jonathan Larsson, un jove de 29 anys, amb orígens d'una família liberal jueva, que ja havia creat nombroses cançons i que feia temps que, com a actor i autor, anava darrere del projecte de fer una òpera-rock ambientada a l'Est Village de Nova York, que es titularia «Rent» —atenent al doble significat que té "rent" de "lloguer" i "divisió" o "marginació"—, inspirat en la coneguda òpera «La bohème», de Giacomo Puccini, ambientada al París bohemi de finals del segle XIX.La importància d'aquesta nova aventura de teatre musical i de la dèria continuada pel musical «Rent» de Daniel Anglès, és que la majoria d'intèrprets de les dues versions que s'han fet en aquest tres últims anys eren encara criatures vint anys enrere. Estan tots molt lluny, doncs, de tenir-ne memòria visual directa i això aporta al muntatge actual, com en aquell del Poblenou, una mirada fresca, renovada, lliure de prejudicis i, malgrat que la temàtica de fons de la plaga de la sida i les relacions sexuals o de parella que hi ha a «Rent» quedin a hores d'ara més superades, que no vol dir resoltes, recuperen un cert aire nostàlgic que lliga amb la sensibilitat social de la societat del segle XXI en relació al drama dels desnonaments, la lluita okupa, l'atur, les dificultats de la crisi i la incertesa de futur per als joves amb inquietuds artístiques que els ha tornat, en certa manera, a la bohèmia, ni que sigui per obligació.«Rent», com totes les grans produccions d'importació, manté unes característiques escenogràfiques que s'han de mantenir més o menys al peu de la lletra. Les bastides, doncs, d'un solar abandonat i d'un edifici deshabitat són les mateixes que permeten als diferents personatges de «Rent» que s'hi moguin de dalt a baix, que s'hi enfilin o que s'hi deixin anar en picat.Els canvis escenogràfics de «Rent», més suggerits que físicament reals, serveixen per emmarcar cadascun dels espais de les diverses accions: el vell habitatge on hi ha els joves protagonistes que es queda sovint a les fosques, el carrer de tercer ordre, el parc dels indigents, el Life Cafe... I una aplicació audiovisual de vídeo en directe que, al final de l'espectacle, es canvia per unes projeccions del musical de gran pantalla a banda i banda de la sala, parets laterals que amb els llums encesos, els espectadors comprovaran que s'han convertit en dues gegantines pissarres plenes de grafits, un recurs gràfic que coincideix ara mateix amb el del musical «El despertar de la primavera», recuperat al Teatre Victòria.Explicat tot això, és hora de dir que la companyia al complet, intèrprets i músics —aquests encapsulats en un lateral del fons— fa que «Rent» continuï apassionant els espectadors del segle XXI, als quals no els cal dir dues vegades que botin de les butaques a l'hora dels aplaudiments finals. Bis final de «Rent», doncs, a peu dret. I és comprensible que sigui així perquè tots els valors musicals, interpretatius i corals es mantenen vius i enèrgics durant les més de dues hores d'espectacle: amb entreacte, dues hores quaranta. Hi ha bones, boníssimes veus, hi ha domini de l'escena i hi ha també i sobretot sentit de gran espectacle musical.Si en algun moment «Rent» no toca prou la fibra de l'auditori no és perquè els intèrprets no es fonguin prou en cadascun dels seus personatges i el seu drama personal sinó que, com deia abans, perquè les qüestions que planteja la trama de «Rent» ja no representen avui un rabiós trencament amb les convencions socials, acostumats a hores d'ara a conviure envoltats de parelles gais, de relacions convulses, i encara amb les conseqüències de la sida, menys mortals que als anys noranta, i amb la pèrdua de persones estimades en plena joventut.Però aquesta lleu observació queda compensada, sobretot, en les escenes de parella, les que, dins de la trama, aporten un discurs dramàtic i romàntic més evident i en les quals s'entreveu una manifesta complicitat entre cadascun dels dos intèrprets que les protagonitzen. En aquest sentit, cal remarcar les parelles i duets que mantenen Júlia Bonjoch (Mimi) i Víctor Arbelo (Roger); Albert Bolea (Àngel) i Xavier Navarro (Collins); o Àfrica Alonso (Joanne) i Anna Herebia (Maureen). I això sense deixar de banda que cadascun d'ells té moments brillants en solitari com el de Mimi (Júlia Bonjoch) en el seu apoteosi d'esplendor, o el de Maureen i el monòleg teatral amb vaca riallera de rerefons (Anna Herebia) i també les intervencions del mestre de cerimònies, narrador, documentalista i alter ego de l'autor que hi fa Iñaki Mur en el paper de Mark Cohen. Al seu voltant, el cor i altres personatges secundaris potencien la majoria de les peces del musical que ha incorporat també l'actor veterà, Peter Vives, en el paper de Benjamin Coffin, l'adinerat i antiga parella de Mimi.Però, sigui com sigui, si a «La bohème» hi havia la tuberculosi i hi havia la Mimi i, passi el temps que passi, sempre hi quedava París, a «Rent» hi continua havent la sida i hi continua havent la Mimi i, passi el temps que passi, sempre hi queda Nova York. Dos mites urbans de dos segles diferents que han deixat empremta en generacions posteriors. I aquesta és la clau del clàssic modern «Rent» de Jonathan Larson, incombustible, enganxadís, juvenil i capaç encara de remoure passions a través de la música.
Informació complementària: Història del musical «Rent» i comparació de personatges i situacions amb «La bohème» en aquest enllaç
VIDEO
«Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets 2019: Nerea Rodríguez, Miguel Ángel Sánchez, Victor Gómez, Júlia Bonjoch, Roger Sahuquillo, Jordi González, Anna Cartoixà i Arantxa Salmerón. Intèrprets 2015 : Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 març 2018. Reposició: Teatre Condal Onyric, 31 març 2019. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys. Tothom coneix el conte que forma part del recull de «Les mil i una nits» dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica.El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca.I això sense oblidar el món encara potent de la vella televisió, amb un concurs de nous grups i el llançament a l'èxit del guanyador, l'explotació a tot preu per no perdre la fama i l'opressió d'un agent artístic inesgotable sobre una jove cantant i model, a qui anomenen Jasmine, que decidirà abandonar l'èxit fàcil per fer allò que li agrada de debò i afegir-se al grup de rock.Entremig, una mica de gènere fantàstic del més clàssic, amb l'aparició del geni de la llàntia, i els intents màgics en clau maligna del botiguer-bruixot capaç de congelar l'acció dels joves i, per mitjà de mètodes no gaire ortodoxos de psicosi, mirar d'aconseguir els seus propòsits i obenir la llàntia només per al seu profit i per aconseguir el poder de l'univers, un altre clàssic del gènere entre la bondat i la maldat.Amb molta música de rock, algunes escenes de ball, brots de hip-hop, a càrrec del geni de la llàntia, i alguns anuncis televisius per situar l'agenda obligada i saturada de la cantant Jasmine, l'espectacle va trenant una aventura que inclou insinuacions romàntiques de parella entre Aladdin i Jasmine, il·lusió juvenil del grup per guanyar el futur, enrabiada del bruixot quan les coses li surten malament, l'ús dels tres desitjos de la llàntia i subtil moralitat amb final positiu: si cal guanyar el concurs de televisió, que sigui amb el propi esforç de la banda de rock i no pas amb un dels desitjos gratuïts del geni de la llàntia meravellosa, el qual, després de tants segles vagant pel món, bé es mereix aconseguir la llibertat, gràcies al tercer desig sobrer.La Roda Produccions afegeix aquest espectacle al seu repertori i ho fa amb una proposta que sembla que quallarà millor entre espectadors a partir de 8 o 10 anys en família —de dotze en endavant si hi assisteixen en grup—, pel seu contigut, que no pas en els més petits, tot i que el ritme musical, el so, el color i els elements que l'integren, suggerents tots des d'edats primerenques, no impedeix que aquests segueixin els vuitanta minuts del musical amb la mateixa expectació que els més grans.L'autoria de Dani Cherta —recordem, entre molts altres, l'espectacle 'La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50'— ha optat per manllevar el títol del muntatge en V.O., és a dir, de la mateixa manera que es va titular una de les versions cinematogràfiques del clàssic més recent d'Aladí, la de la factoria Disney del 1992 («Aladdin»).La interpretació compta amb noms encara nous, però no per això debutants perquè ja han intervingut en altres espectacles per a tots els públics i formen part de les noves fornades d'intèrprets sorgits de les escoles musicals catalanes més conegudes, cosa que acaba arrodonint l'espectacle i donant-li un nivell de qualitat interpretatiu agraït que els joves espectadors al quals s'adreça es mereixen.
VIDEO
«Artaban, la llegenda del quart rei mag». Una idea original de Marc Sambola, inspirada en la novel·la curta de Henry van Dyke, «The Other Wise Man». Dramatúrgia de Marc Rosich. Lletres de Yasmina Rincón. Lletres adicionals: Marc Rosich. Música de Marc Sambola. Intèrprets: Iris Di Cassi, Laura Manchón, Laura G. Ballbé, Laura Bacaria, Ana Extremera, Júlia Diaz, Raimon Ferrer, Francesc Abril, Joan Mas. Disseny de llums: Dani Gener. Disseny de so: Ton Mentruit. Escenografia: Anna Tantull. Coreografies: Bealia Guerra. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Disseny de complement: Mar Grañena. Imatge: Laura Bacaria i Joan Carreras. Cap tècnic: Pau Segura. Maquinista: Guillem Recuero. Producció executiva: Cristina Cazorla i Patricia Santos. Premsa: Dídac Atzet i Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Amb la col·laboració de Orfeó Badaloní i Arnau Palà. Ajudant de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Coproducció: A grup vocal i Puça Espectacles. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys. El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de freelance, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998.Convertir el relat en musical per a tots els públics ha estat una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i pica d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinenca, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor.
Un cop, doncs, establerta la intenció, el que compta no és tant l'origen fidel de la història sinó la reconversió que se'n fa, sobretot musicalment, amb un repartiment extens —9 intèrprets gairebé sempre en escena— i no habitual en espectacles familiars, i malgrat una aparent escenografia austera —la clàssica tradició dels llençols i els paravents— el valuós complement d'una treballada il·luminació i un vestuari que excel·leixen a manera que avança la trama i que acaba esclatant de lluentons i sedes nobles, com si la troupe formés part d'una de les comparses —made in Almirall BCN— de les cavalcades artístiques de Reis dels últims anys.La trama fa un salt des de l'actualitat, amb el neguit d'infància d'una nit de Reis —¿qui no recorda haver escoltat i potser fins i tot vist l'ombra dels reis a tocar del llit?— fins a la llegenda d'Artaban que interpreten els mateixos petits protagonistes amb algunes interrupcions fugaces de teatre dins el teatre quan algun gir no els acaba de fer el pes.Diria només que l'espectacle «Artaban, la llegenda del quart rei mag» acabaria més arrodonit si aconseguís escapçar o reduir algunes escenes —la durada arriba gairebé a una hora i mitja quan la durada estàndard d'un espectacle familiar acostuma a ser d'una hora— que van obrint camins paral·lels a la trama principal i que s'obren i tanquen com un ventall deixant només que passi l'aire entremig i, precisament perquè no és un musical de gran format, impossible que s'hi aprofundeixi.Però musicalment ben resolt, amb lletres i composició atractives i entenedores, supera amb escreix aquest petit llast de l'extensió i té el do de no caure en la temptació d'«infantilitzar» els personatges —un perill tractant-se de la nit de Reis— sinó que aprofita l'avinentesa per incloure-hi algunes reflexions de maduresa sobre el compromís, l'enginy, la igualtat, el treball en equip o la força del diàleg per superar enemistats.
VIDEO
«25 il·lusions». Creació de Josep Maria Lari. Guió: Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Roger Molist, Juan Carballido, Josep Ramon, Albert Obach, Estanis Farré. Coreografia: Roger Molist. Veu en off: Pere Arquillué. Escenografia: Josep Maria Lari. Il·luminació: Oriol Rufach. Banda sonora: Marcel Botella (Bcntracks). Construcció escenografia: Teatrerya i Jordi López. Vestuari: Josep Massagué, Míriam Compte, Jordi Dalmau. Maquillatge i perruqueria: Toni Santos i Nil de Niló. Vídeos: Daniel Pérez, Apm. Producció solucions Camiral: Oriol Rufach. Cap producció Focus: Maite Pijuan. Producció executiva Focus: Marina Vilardell. Responsable tècnic Focus: Moi Cuenca. Operador so i il·luminació: Oriol Rufach. Sastreria: Marta Pell. Regidoria: Estanis Farré. Responsable tècnic teatre: Sergio Gracia. Producció de Focus i Solucions Camiral. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2017. Reposició: 30 novembre 2018. El Mag Lari tanca una etapa... o un cicle. Una etapa que s'explica al llarg de 25 anys de trajectòria i que, per molt mag que un sigui, comença a fer respecte. L'espectacle «25 il·lusions», cap al tram final, marca aquesta intenció: les llufes de paper retallades amb què ha obsequiat els espectadors voluntaris sisplau per força o les que mostra com una icona, com si demanés disculpes als milers i milers d'espectadors que el mag ha tingut fins ara per si algú s'havia sentit molest per les seves bromes, la copa de xampany brindant amb cendres, les cametes i el decorat de l'escenari que s'abaixen com si darrere les moguessin quatre menestrals amb gorra estirant les gruixudes cordes de corriolla des de dins...Sí, s'acaba una etapa, un cicle. I el mateix Mag Lari no ho amaga. Vol reconvertir la seva capacitat de barrejar màgia i espectacle teatral —també amb la paraula irònica com fa ell— en un art de la màgia més modern i contemporani, diu. I això és el que sorprèn perquè l'espectacularitat i la singularitat amb què el Mag Lari ha captivat els espectadors en directe o a la televisió no crec que els hagi fet plantejar en cap moment que faci una màgia “caducada en el temps”.L'actual «25 il·lusions» continua mantenint l'espectacularitat d'altres propostes seves dels últims anys, com «Splenda» o «Ozom», amb la particularitat que en aquest cas, les «25 il·lusions» són 25 números de petita o gran màgia, una quinzena dels quals es recuperen del seu repertori i una desena són nous de trinca. S'acompanya de cinc ballarins que li fan també d'ajudants per moure el gran maquinari i manté la capacitat suggerent de la banda sonora i els efectes de llum i so que marquen el ritme dels 90 minuts que continuen sorprenent els veterans espectadors que ja se'ls saben de memòria i guanyen nous espectadors i —nova línia del mag— embadaleixen els més petits perquè tant el llenguatge que utilitza com l'esplendor de la coreografia i l'escenografia i, sobretot, la màgia de cada truc, deixen espai lliure per a la fantasia, la imaginació i el misteri que esclata quan encara es pot pensar que tot és possible, amb truc o sense truc.Quan un artista fa un espectacle i es presenta com un antologia del que ha fet tota la vida corre el perill de caure en la nostàlgia. El Mag Lari supera aquest perill perquè tant els números nous com la revisió dels antics es presenten com si formessin part d'un nou espectacle. L'única concessió nostàlgica és el vídeo que recorda els seus inicis al Llantiol, algunes cares amb les que ha compartit escenari i el seu pas per alguns platós de televisió amb presentadors que hi eren i d'altres que encara hi són. Però, en canvi, prescindeix de l'autobombo i evita guanyar-se espectadors amb xifres que enlluernarien tothom sense necessitat de vestuari de lluentons: més de 15.000 funcions, tant aquí com en escenaris internacionals; 2.500 funcions en gira; més d'un milió d'espectadors... Si els mags tradicionals es treien conills del barret, el Mag Lari sembla que, del barret, en tregui espectadors. I no li cal dir la paraula màgica «abracadabra» ni valdre's de copets amb la vareta màgica.
VIDEO
«24 hores de la vida d'una dona». Basat en la novel·la homònima de Stefan Zweig. Text i lletres: Christine Khandjian i Stéphane Ly-Cuong. Adaptació al català: Roser Batalla. Música de Sergei Dreznin. Intèrprets: Silvia Marsó, Marc Parejo i Germán Torres. Músics: Josep Ferré / Carlos Calvo (piano), Edurne Vila / Esther Vila (violoncel). Escenografia: Arturo Martín Burgos. Vestuari: Ana Garay. Il·luminació: Juanjo Llorens. Direcció tècnica i il·luminació: Armar i Íñigo Benítez. So: Albert Ballbé i Jordi Ballbé. Espai sonor: Nacho García. Coreografia: Helena Martín. Entrenadora vocal: Maribel Per. Foto cartell: Gonzalo Trujillo. Fotografia: Nacho Sweet, Javier Camporbín i Jordi Oset. Realitzador audiovisal: David Cortazar / Fluyers Productions. Edició de vídeo: Ado Felipe, Sílvia Marsó i Felipe Ansola. Estudi de gravació: Kaelo del Rio / Sonomedia. Producció executiva: Silvia Marsó i Esther Bravo. Producció externa: Ana Belén Santiago. Administració: Armando Cartanyá. Assistent de producció: Nazan L. Bamio. Assistent de producció i comunicació: Iván Foix. Direcció i disseny de producció: Silvia Marsó. Distribució a Catalunya: Bitò. Direcció musical: Josep Ferré. Adjunta direcció: Amparo Pascual. Direcció: Ignacio García. Producció: La Marsó Produce. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 11 novembre 2018. Després d'una llarga gira per escenaris espanyols, l'actriu Silvia Marsó —ella mateixa ha recordat que és filla del Poble Sec de Barcelona on ara ha fet temporada al nou Onyric Condal del Paral·lel— ha volgut adaptar també al català l'espectacle musical basat en el relat de l'austríac Stefan Zweig (Viena, Imperi Austrohongarès, 1881 - Petròpolis, Brasil, 1942) i ho ha fet amb una versió de l'actriu i adaptadora Roser Batalla que fa honor a la qualitat literària que caracteritza Stefan Zweig, un autor que el malaguanyat editor Jaume Vallcorba va difondre àmpliament entre els lectors catalans dins de Quaderns Crema. Precisament, el relat «24 hores en la vida d'una dona» va ser traduït per ell mateix el 1996 i publicat a la col·lecció Biblioteca Mínima.Tothom sap que de la literatura narrativa al teatre hi ha un salt, a vegades mortal. Són dos registres diferents. I si l'adaptació teatral és en clau musical, aquest salt encara és doblement mortal. L'espectador, doncs, si és lector de l'obra en qüestió, farà bé de posar-se davant d'una història com si fos nova, explicada d'una altra manera, tot i que l'adaptació ambiental i escenogràfica no defuig l'aura austríaca ni l'època daurada de l'autor, abans que fos rebutjat i prohibit pel règim nazi.La principal sorpresa de l'espectacle —almenys per als espectadors catalans— és la redescoberta de Silvia Marsó en directe com a actriu i com a cantant a la vegada. Una descoberta que acumula la llarga experiència seva en teatre, cinema i televisió —sempre fora d'aquí— i que en aquest retorn als orígens ho fa amb un rigor lingüístic que no es ressenteix gens, una veu càlida en totes les peces i una dicció clara i entenedora, cosa que no sempre es pot dir d'algunes noves veus escèniques formades aquí.«24 hores de la vida d'una dona» és un cant a la llibertat i, en un moment històric de reivindicació global femenina, una mostra de l'avançament al seu temps, en aquest aspecte, de Stefan Zweig que no només aprofundeix psicològicament en l'interior del personatge femení protagonista sinó que li atorga una decisió valenta quan trenca amb el seu passat sentimental, marit i dues filles, i viu una esbojarrada aventura amb un aristòcrata més jove que ella, jugador empedreït de casino —ara en diríem ludòpata— que s'arruïna en una mala nit i del qual ella s'enamora amb passió fins a patir-ne totes les conseqüències.Amb un narrador endimoniat que sembla dirigir tots els moviments de la parella protagonista, la part musical —perfecte formació i interpretació del trio de piano, violí i violoncel— domina la trama sobre un text reduït a les escenes imprescindibles i deixant que sigui la música i les cançons allò que desgrani prioritàriament la història de Stefan Zweig.Potser, només com a observació, cal tenir en compte que l'obra es va crear pensant més aviat en un espai de cambra i que, en aquest cas, la notable immensitat del Teatre Condal li esgarrapa intimitat, una sensació imprescindible perquè els espectadors entrin més de ple en la lluita permanent del cor contra la raó que esgrimeix l'autor.
Vegeu aquí el catàleg de Quaderns Crema que inclou moltes de les obres de Stefan Zweig traduïdes al català. VIDEO
Tràiler de l'obra «24 hores de la vida d'una dona» (1). Clip promocional de la temporada a l'Onyric Condal de Barcelona (2).
«Fun Home». Música de Jeanine Tesori. Llibret i lletres de Lisa Kron. Basat en la novel·la gràfica d'Alison Bechdel. Adaptació al català de Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Mariona Castillo, Daniel Anglès, Pilar Capellades, Clara Solé, Júlia Jové, Marc Andurell. Nens i nenes: Lara Kate Albertos / Noa Flores / Mariona Lleonart; Ferran Alegre / Aleix Colomer / Daniel Pérez; Miquel Camps / Jan Gavilan / Stel·la Tarradellas. Músics: Miquel Tejada / Gustavo Llull (piano i teclats), Betel M. Daura / Berenguer Aina (bateria i percussió), Adri Mena (guitarres), Jon Unanua / Ignacio Sabadell (contrabaix i baix elèctric), Àuria Iglesias (violí i viola) i Albert Abad (clarinet, corn anglès, saxos i flauta). Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Assistent coreografia: Helena Jara. Escola Fun Home: Jordi Taixés. Alison nena assajos: Anna Pomar. Coach vocal: Susanna Domènech. Director tècnic: Xavi Costas. Adjunt direcció tècnica: Adrià Rico. Gerència: Meritxell Bonet. Directora producció: Sol Blasi. Producció executiva: Toni Luque. Assistent producció: Yolanda Cobb. Cap tècnic teatre: Jordi Ballbé. Operador llums: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Regidora: Helena Gimeno. Sastressa: Maria Gil i Laura Taus. Productor: Javier Pérez-Tenessa. Adjuntes direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Adjunt direcció musical: Gustavo Llull. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Producció No Day But Today. Onyric Teatre Condal. Barcelona, 20 setembre 2018. Daniel Anglès (Barcelona, 1975) ha encetat la nova etapa com a director artístic del Teatre Condal —un dels teatres del circuit de Focus—, des d'ara anomenat Onyric Teatre Condal, ventilant d'una bufada de còmic, fffiiuuu!, la regeneració imprescindible del musical català per a tots els públics, amb un rejoveniment que aposta per una excel·lent adaptació catalana d'un dels espectacles més ben valorats a Broadway dels últims cinc anys, amb uns quants premis Tony a la butxaca, i amb l'afegit de dos elements essencials que l'enriqueixen dramatúrgicament: 1. «Fun Home» està basat en una novel·la gràfica, fet inhabitual; 2. Relata la història personal de la infància i adolescència de la seva autora, Alison Bechdel (Lock Haven, Pennsilvània, EUA, 1960), davant la incertesa de la seva tendència sexual.Feia deu anys que Daniel Anglès no es posava damunt l'escenari també com a intèrpret. I ho fa, impulsat per l'impacte de «Fun Home», en una temporada que té previstos altres compromisos de direcció de petit format (El Maldà, Versus...), reunint un equip de confiança que el porta als orígens d'El Musical Més Petit, amb Pilar Capellades en un dels papers, però també amb noms consolidats com el de Mariona Castillo i noves promeses que surten d'espectacles anteriors com Clara Solé, Júlia Jové o Marc Andurell, a més d'un triplet de novíssima generació —per normativa laboral— format per sis nens i tres nenes que representen el seus papers —entre ells, l'essencial de la protagonista d'infància— en diferents funcions alternes.«Fun Home» ve de lluny. En realitat, Daniel Anglès l'estava preparant per tornar a l'Aliança del Poblenou, on ja havia tingut èxit amb l'espectacle «Rent» el 2016, i repetir així una proposta atractiva en un espai mal considerat off. Però, entremig, l'equip directiu de Focus —Jordi González, sobretot— té una «Il·luminació» i pensa que amb Daniel Anglès pot donar un tomb positiu per al teatre Condal i, de rebot, per al gènere musical de qualitat.L'arrencada del nou projecte no pot ser millor en tots els sentits. La interpretació de les peces musicals no perden ni un mil·lígram de la sensibilitat que el tema de fons requereix: l'acceptació de l'homosexualitat del pare de família, la descoberta del lesbianisme de la filla del matrimoni Bechdel, el suïcidi del pare per sentiment de culpabilitat després d'anys de silenci...La cantant Mariona Castillo, una veu d'or tant en petit com gran format, és la pròpia Alison Bechdel que introdueix algunes de les escenes de la seva història davant d'un taulell d'il·lustradora, posant títol i làmines a cadascun dels records que té de moments essencials de la seva infància, de la relació amb el pare (Bruce Bechdel), amb la mare (Helen Bechdel), amb els dos germans a la ficció —a la vida real només en té un, John Bechdel, músic— i revivint l'adolescència, la sortida a la universitat, la descoberta del que porta dins i la subtilesa de les pistes que rep del seu pare mitjançant lectures recomanades o frases incògnita. I tot això en un espai familiar de pel·lícula —per cert, una adaptació rebutjada per la pròpia autora per por a desvirtuar l'essència de la seva novel·la gràfica—, una llar dels anys seixanta-setanta del segle passat que és també una funerària regentada pel pare. Dosi d'humor negre per esmorteir la tensió de la tragicomèdia familiar que aguanta i encobreix amb resignació la mare de la família.El musical, sota la direcció de Miquel Tejada, té moments brillants, com els de Mariona Castillo o Pilar Capellades, solos que omplen el silenci del teatre, o el duet entre Mariona Castillo i Daniel Anglès, o les intervencions de Clara Solé (l'adolescent Alison) i Júlia Jové (companya d'estudis), sense passar per alt el risc i l'aposta de Daniel Anglès per trobar novíssimes veus en un càsting fet amb desenes i desenes de criatures i donar, sobretot a les que interpreten el paper d'Alison Bechdel nena, un paper de cant, interpretació i moviment, que no podia caure en el clixé de «fi de curs» sinó que apuntés enlaire, com realment passa (el dia de la meva funció, puc parlar de la nena Noa Flores... Prepareu-vos les generacions dels vint i dels trenta que ja en pugen d'altres!)El muntatge compta, a més, amb un triangle escenogràfic, d'il·luminació i de so que esdevé un protagonista més: un mur farcit d'elements de col·leccionista, amb peces mòbils que desapareixen i s'esvaeixen com els records d'Alison Bechdel després de la mort del seu pare mentre ella malda per fixar-los en les seves làmines gràfiques, una manera d'atrapar la memòria escenogràficament que introdueix no només dinamisme en el mur que podria ser estàtic sinó també vivesa i sentiment. Tot plegat s'arrodoneix amb una peça final col·lectiva que porta al principi i tanca el cercle... Volar, volar, volar... Tot respira aire de llibertat i d'una gran franquesa. Només pot acabar donant una llarga vida a «Fun Home».
VIDEO
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Tràilers de l'adaptació catalana de «Fun Home» (1 i 2). L'autora Alison Bechdel presenta el 2006 la seva novel·la gràfica al Burlington Book Festival (3).
«El fantasma de Canterville», de Joan Yago, a partir del relat original d'Oscar Wilde. Intèrprets per ordre d'aparició: Pep Sais, David Olivares, Elisabet Casanovas, Joan Pera, Betsy Túrnez i Òscar Castellví. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Joan Bonet. Caracterització: Toni Santos. Assessorament de màgia: Mag Lari. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidora: Olga Fibla. Sastressa: Toñi Chamorro. Perruqueria: Yaismery León. Tècnic de so: Víctor Bartolomé. Microfonista: Jaume Cuadrada. Cap tècnic del teatre: Ivan Pérez. Alumna en pràctiques vestuari: Mar Mendieta. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró. Tractament pictòric cortinatges: Taller d'escenografia Jordi Castells. Construcció joc de màgia: Taller d'escenografia Sant Cugat. Confecció vestuari: Època. Dress Art. Perruques: Damaret. Efectes especials: P.Q. Mits - Jordi Contel. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció de Focus. Teatre Condal, Barcelona, 27 febrer 2018. Si entre les golfes de les cases rehabilitades que tenen més de 150 anys a l'Eixample de Barcelona i a les dels habitatges que inflen la nova bombolla immobiliària postcrisi que torna a créixer als voltants del Mercat de Sant Antoni, els seus inquilins —amenaçats per la llei de lloguers que els fa fora— tinguessin un fantasma com el del castell de Canterville, als inversors i especuladors que ronden per Barcelona els foragitaria la por i, allò que no resol ni la justícia ni la política, potser ho resoldria el fantasma.A Canterville, tot i que molts anys abans, a la dècada dels cinquanta del segle passat, a tocar de la bombolla de postguerra mundial de posada en marxa del Pla Marshall acordat el 1947, l'industrial nord-americà d'olis lubrificants, Hiram S. Otis, arriba amb la seva dona i la seva filla —l'adaptació ha retallat la presència altres membres petits del matrimoni— a Canterville després de tancar un tracte de compra del vell castell a l'últim hereu de la possessió, Lord Canterville, quatre-cents anys abans, propietat de Sir Simon de Canterville, l'ànima en pena que arrossega el pes d'haver matat la seva dona i que s'encarrega de vetllar, des de l'altre món —o potser des d'aquest—, pels interessos de la família descendent de lords.El dramaturg Joan Yago (Barcelona, 1987) ha convertit el relat breu d'Oscar Wilde —que l'autor va publicar primer el 1887 a la revista literària The Court and Society Review i quatre anys després el va incloure en el recull «Lord Arthur Savile's Crime and Other Stories»—, en una obra teatral que, si bé perd segurament pel costat més literari del perfil i la psicologia dels personatges, guanya en canvi per la banda de l'acció i la comèdia de fantasmes apta per a tots els públics i això vol dir també per a aquells adolescents de primera volada que són fans del gènere gòtic. La presència de l'actor Joan Pera en el paper protagonista del fantasma en qüestió fa que l'espectacle estigui permanentment dominat per les escenes del seu Sir Simon de Canterville, que tant té el poder de viure estàticament dins d'un quadre antic com de traspassar la frontera de la tela i fondre's en temps real i en carn i os amb els nourics propietaris del castell.Aquest do omnipresent, sumat a una sèrie d'efectes de màgia —que tenen el segell assessor del Mag Lari— contribueix a diluir la sensació de por que hauria de provocar Sir Simon entre els que el veuen i reforça el caràcter de conte d'humor que Joan Yago ha procurat que no se surti més del compte del guió establert en clau d'època per Oscar Wilde.El treball de direcció de Josep Maria Mestres recupera l'anterior èxit amb Joan Pera de l'obra «L'avar» de Molière, al Teatre Goya, i fa que novament el savoir faire d'un dels actors més veterans i populars de l'escena catalana es retrobi amb el seu públic i, durant una hora i mitja, enllaci la broma amb la sàtira, o més aviat la crítica, que Oscar Wilde fa des de la seva òptica angloirlandesa de la societat americana del seu temps, una crítica que en l'adaptació de Joan Yago fa un salt contemporani fins a la situació mundial de fa gairebé setanta anys i alguna picada d'ullet més actual, que ignoro si, amb les funcions encarrilades, ja forma part de la collita Pera.No és la primera vegada que s'adapta el relat d'Oscar Wilde a altres registres. El cinema, l'animació, el musical i la televisió ho han fet en diverses ocasions des de la primera versió cinematogràfica del 1944. Però sí que aquí és inèdit en el registre teatral, cosa que li confereix un interès afegit, tant pel paper ja esmentat del fantasma com dels personatges que l'envolten.En aquest sentit, cal remarcar el doblet que fa l'actor Pep Sais, que tant és Lord Canterville com la governanta —prohibit parlar de minyona davant d'ella!— Marigold Ummey, en un travestisme que el personatge de la còfia guanya el lord per K.O.També l'actriu Elisabet Casanovas (la filla hereva del negoci industrial, Virginia Otis) enlaira les seves escenes, unes amb David Olivares (el seu pare, l'industrial acabalat Hiram S. Otis), actor que fuig tant com pot del tic «Polònia» tret de l'entonació d'alguna frase final que sembla que la pronunciï el seu clon «Tomàs Molina». Elisabet Casanovas té també altres escenes amb el re-re-re-re-re-re-nebot del fantasma Sir Simon de Canterville, l'actor Òscar Castellví, taca negra de la família de lords, que aspira a ser vaquer de ficció de Hollywood. Tanca el cercle, l'actriu Betsy Túrnez, en el paper de la dona de l'industrial nord-americà i, en un doblet, juntament amb tots els altres que fan l'escena d'un salt al segle XVI, en el de la dona de Sir Simon, Lady Eleonore, i causa de la seva llarga agonia de fantasma durant quatre-cents anys.«El fantasma de Canterville» transcorre sempre davant d'un únic marc escenogràfic centrat per la gran escalinata de fusta noble i el quadre cobert amb un cortinatge del retrat de Sir Simon. Només un breu pròleg a peu de teló (quan es fa el tracte de la venda del castell) serveix per situar l'acció entre els dos mons que Oscar Wilde pretén confrontar en el seu relat. I només un breu epíleg a peu de tomba (quan Sir Simon de Canterville ja és estàtua en repòs) serveix perquè Joan Pera / Sir Simon reciti una mena de complet epitafi sobre la mort, l'amor i la felicitat i acabi el «conte» amb la «moralitat» de rigor que el gènere demana.
VIDEO
VIDEO
Dues de les adaptacions cinematogràfiques que s'han fet del relat «The Canterville Ghost», d'Oscar Wilde. Tràiler de la pel·lícula del 1944, dirigida per Jules Dassin i Norman Z. McLeod, amb Charles Laughton i Robert Young (1) i tràiler de la pel·lícula del 1995, dirigida per Sydney Macartney, amb Patrick Stewart i Neve Campbell.
«Los vecinos de arriba (El veïns de dalt)», de Cesc Gay. Intèrprets versió espanyola 2017: Eva Hache, María Lanau, Andrew Tarbet i Josep Julien. Intèrprets versió catalana 2015: Pere Arquillué, Àgata Roca, Nora Navas (Carme Pla, desembre-gener 2015) i Jordi Rico. Escenografia: Alejandro Andújar. Ajudanta escenografia: Adriana Parra. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells i Pascualin. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Carlos Lucena. Operador il·luminació: Rubèn Taltavull. Operador de so: Roger Àbalos. Maquinista: Román Ogg. Regidora: Carmen Álvarez. Ajudanta direcció: Marta Pérez. Direcció: Cesc Gay. Coproducció d'Elefant, Romea i Mola Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 25 març 2015. Reposició: 11 novembre 2015. Versió espanyola: Teatre Condal, Barcelona, 11 octubre 2017. ¿Ara ens n'explicaran una altra de parelles...?, pot pensar algú. Doncs, sí, una altra de parelles. Però la clau de l'encert de la història 'Els veïns de dalt' rau no en l'embolcall sinó en la manera com es destapa la capsa i acaba saltant la sorpresa.En aquesta comèdia del cineasta Cesc Gay —la seva primera incursió teatral com a autor i director— tot sembla fet a mida per als quatre intèrprets. Des del primer moment, a un se li fa difícil pensar que, sense cap d'ells quatre, la impressió que se'n treu seria la mateixa. Hi ha, doncs, una bona dosi d'espontaneïtat en la interpretació, de ser ells mateixos, de dotar cadascú el seu personatge amb la personalitat que els quatre porten adquirida com a actors i actrius de llarga trajectòria.I un cop feta la diana amb el càsting al quadrat, el guió s'emporta la resta i bona part dels mèrits. Vuitanta minuts —breu, breu— en què els espectadors difícilment podran deixar de fer-se còmplices del que hi passa amb les rialles permanents de cada rèplica, de cada frase, de cada sortida, de cada expressió, de cada tret de cinisme, de cada manera de dominar el ping pong amb què un rebat els arguments de l'altre.El títol de l'obra és prou evident: hi ha veïns a dalt. Els de dalt són una parella que els de baix han convidat per ensenyar-los el piset, després que els van ajudar a instal·lar-se al bloc de la comunitat. A dalt, hi viuen la Laura i el Salva (Nora Navas i Jordi Rico). Ella és psicòloga. Ell, bomber. A baix, els amfitrions, l'Anna i el Juli (Àgata Roca i Pere Arquillué). Ella té una botiga, que no és essencial en la trama de la comèdia. Ell, ensenya música al Conservatori, però té un piano a casa, qui sap si testimoni d'una frustració per no haver aconseguit triomfar com a músic. Tenen una filla, un personatge absent el divendres al vespre, que és quan transcorre la trobada de les dues parelles al pis de baix.Un cop els espectadors saben que al Juli (Pere Arquillué) no li fa peça que l'Anna (Àgata Roca) hagi convidat els veïns de dalt i que, si vénen, servirà perqué els retregui l'escàndol que fan quan és de nit i l'amor campa al seu aire, tot fa endevinar que la vetllada no serà gaire tranquil·la ni necessàriament amical. I és que, de fet, posar-te un bomber a casa, ni que sigui de visita, quan l'incendi interior està a punt d'encendre's, i asseure's al sofà davant d'una psicòloga, quan s'ha sortit del foc i s'ha caigut a les brases, només pot acabar portant a una sessió terapèutica, no en el sentit típic del gènere, sinó que serveixi de pistó per treure'n sorprenents revelacions.La mirada cinematogràfica en la direcció de Cesc Gay és un valor afegit (recordem per exemple un dels seus primers films, el del 2003, sobre un grup d'amics barcelonins, 'A la ciutat'). El cineasta, a l'escenari, ha dirigit ara els quatre intèrprets empenyent-los sovint a crear fugaces escenes amb primers plans, de cara a la platea, com si el zoom de la càmera els rodés a tocar de la pell. I ha suggerit també que l'espai escenogràfic (obra d'Alejandro Andújar) tingui diferents seccions. Hi ha el saló-menjador, prestatgeries d'estris de cuina americana; hi ha el segon espai, mitjaner, tapissat de prestatgeries amb llibres; i hi ha el fons d'un passadís, amb un mirall que dona encara més amplitud i que condueix a les habitacions interiors del pis. És a dir, que la posada en escena evita la mirada plana i horitzontal del típic decorat sense vida, defuig les portes habituals de la comèdia d'embolics i es converteix en una mena de 3D per a la vista dels espectadors.Els diàlegs de la comèdia 'Els veïns de dalt' dominen tota l'acció. És una obra en què el llenguatge no admet concessions i, a pesar d'algun petit excés de broma fàcil amb el bomber i la mànega (de fet en diuen "manguera"), enganxa l'espectador per la seva quotidianitat, frescor i reflex d'un costumisme urbà i contemporani cent per cent.Hi ha lletra menuda, pauses, silencis i, sobretot, molta sorna, a càrrec de la parella del Juli i l'Anna, que protagonitzen Pere Arquillué i Àgata Roca. ¿Final tràgic...? ¿Final feliç...? ¿Qui ho sap...? En tot cas, la lenta fugida dels dos protagonistes pel passadís del fons fa pensar que cadascú d'ells acabarà aguantant l'espelma que ha presidit l'escenari durant tota la història i que en Juli i l'Anna s'emporten cap dins amb la mica de flama encara encesa.
[Crítica corresponent a l'estrena en català del 2015] VIDEO
VIDEO
«Homes», de Sergi Belbel i Carol López. Música de Marc Parrot. Intèrprets: Anna Barrachina, Agnès Busquets, Mireia Portas, Alba Florejachs i Glòria Sirvent. Escenografia i vestuari: José Novoa. Ajudant escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Sastressa: Olga Fibla. Construcció escenografia: Pascualín, Arts-Cenic i Pro-escena. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Tomàs Pérez. Coreografia: Vero Cendoya. Assistent coreografia: Linn Johansson. Caracterització: Kim Grau (Salon Twelve-Six). Maquillatge: Toni Santos. Regidora: Olga Fibla. Cap tècnic teatre: Marta García. Operador so: Rai Segura. Microfonista: Jaume Cuadrada. Maquinista: Jordi Larrea. Ajudant direcció: Anna Llopart. Direcció: Carol López. Producció de Focus i Misògines. Teatre Condal, Barcelona, 9 març 2017. Ni xitxa ni llimonà. Ni comèdia ni musical. O potser hauríem de dir ni homes ni dones sinó tot el contrari. Els que no hi eren el 1994 i tampoc tres anys abans —per mèrit de joventut— es faran ara una idea equivocada del que va ser la revelació de la companyia T de Teatre formada per cinc actrius acabades de sortir de l'Institut del Teatre (Carme Pla, Mamen Duch, Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz) amb l'espectacle «Petits contes misògins» (1991), a partir dels relats de Patricia Higsmith, sota la direcció de Pere Sagristà, i posteriorment, l'espectacle «Homes» (1994), dirigit per Sergi Belbel, amb textos d'ell mateix i altres autors, amb el relleu de Rosa Gàmiz per Marta Pérez.I dic que es faran una idea equivocada perquè l'actual versió de l'espectacle «Homes», creat de nou per Sergi Belbel i Carol López —que també hi fa de directora— amb música de Marc Parrot, no té res a veure amb aquella i diria que li fa un feble favor. De fet, no és la primera vegada que es repesca «Homes». La mateixa companyia T de Teatre —que ara ha cedit el títol i una mínima part del text, el de l'autoria de Sergi Belbel—, el 2005 en va fer una reposició al Teatro Príncipe de Madrid, per commemorar l'èxit que havia tingut la versió del 1995, i va formar una segona companyia, Misògines, amb actrius diferents de les fundadores, que ara, amb el mateix nom, coprodueix l'actual versió del Teatre Condal.La proposta d'«Homes» deu tenir algun ganxo especial perquè el dia de la meva funció puc certificar que la majoria del ple de la sala eren dones —algunes en petits grups i moltes de joves—, segurament que cridades a passar noranta minuts en complicitat i desfogament deixant els homes com un drap brut o, com a mínim, traient-los els drapets al sol.Però res de tot això passa en el guió d'aquest nou «Homes», ni hi ha crítica aguda, ni discurs àcid, ni sàtira sucosa, ni tan sols humor que faci petar de riure. Tot és light, tan light que aviat es perd la idea de si es vol ironitzar sobre la condició humana aplicada a l'home o la condició humana aplicada a la dona.És una oportunitat perduda que s'hagin reunit per aquest nou «Homes» cinc actrius de pedra picada com Anna Barrachina, Agnès Busquets, Alba Florejachs, Mireia Portas i Glòria Sirvent —tres d'elles, collita de «Polònia»— i que la trama del muntatge estigui molt per sota de la seva alçada, amb un guió gairebé per sortir del pas, amb un biblingüisme gratuït, i amb una prudència excessiva per no caure, diria, en monòlegs o esquetxos corals sobre la desgastada i explotada guerra de sexes.Malgrat això, són elles cinc les que salven l'espectacle, obligades a interpretar uns textos sense lligam que no arriben a caure en el tòpic més tronat però tampoc no graten en allò que les prop de 7.000 dones, segons la Guàrdia Urbana, corejaven el 8 de Març en la manifestació de Barcelona del Dia Internacional de la Dona. Crec, francament, que les masses d'espectadores que vaig veure arribades en colla al Teatre Condal —diuen que hi ha una notable entrada anticipada garantida i més val així— s'emporten en aquest sentit una lleugera decepció.I davant d'aquesta oportunitat perduda, un es pregunta per què no es va prendre l'opció de fer aquest nou «Homes» absolutament en clau musical de debò —tal com anuncia el subtítol— perquè són les escasses composicions de Marc Parrot, sense aconseguir del tot el clima de cabaret que sembla que es proposava, però amb una barreja de ritmes vius, picarescos i enganxosos, allò que excel·leix del tot en el muntatge i on el quintet interpretatiu, amb l'afegit de la proposta coreogràfica de cadascuna de les peces —i aquí sí que hi juga amb bon pols la direcció minimalista de Carol López— amb la picada d'ullet al fenomen hollywoodià de «La La Land» i amb alguna altra referència cinematogràfica o televisiva se'n surt amb nota alta i deixa la platea amb la mel a la boca del que «Homes» hauria pogut ser.
VIDEO
VIDEO
Vídeo promocional de l'actual versió d'«Homes», del Teatre Condal (1). Esquetx de la peça «Ramon», interpretada el 1994 per T de Teatre en la versió original i la companyia fundadora (2).
