ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE [Teatre Condal]
«Escape Room 2», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2024: Joel Joan / Xavi Mir, Paula Vives / Marta Codina, Oriol Casals / Roger Batalla, Agnès Busquets / Mònica Pérez i Irene Jódar / Marta Codina. Intèrprets 2023: Joel Joan / Xavi Mira, Paula Vives / Marta Codina, Borja Espinosa / Roger Batalla, Agnès Busquets / Mónica Pérez i Irene Jódar / Marta Codina. Amb la col·laboració especial en off de: Lluís Soler. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Nidia Tusal. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Darío Diaz. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Nuria Costas, Joel Joan i Hèctor Claramunt. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz Ajudanta de direcció: Marta Albert. Ajudanta d’escenografia: Elisabet Rovira. Ajudanta de vestuari: Marta Pell. Regidoria: Chiara Palladino. Maquinistes: Samu Schlechter i Xavier Llombart. Tècnic especialista In Extremis: Mario Rubio. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé . Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé . Construcció de l’escenografia: Pascualin Estructures, Taller d’escenografia Castells, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, In Extremis Film Services. Supervisió Efectes: Pep Claret. Producció Efectes: Miriam Giménez. Muntatge de vídeo: Felipe Bravo i Jordi Arañó, Cubica. Estudiant en practiques d’escenografia: Cèlia Pujol (LCI Barcelona). Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboradors: Munich Sports, Zen Eyewear. Agraïments: Mag Lari i Toni Cruanyes. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya – ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. És una producció d’Arriska, Nakatomi i Focus. Direcció de l'espectacle: Hèctor Claramunt. Teatre Condal, Barcelona, 21 desembre 2023. Reposició: 20 setembre 2024.
ESCAPADA AMB PELL DE BANANA
Hi ha un avantatge. Els espectadors ja saben què van a veure. Com si participessin de debò en un “escape room”, però des de la butaca, que és menys arriscat. El títol no enganya. Hi diu 2 i al final de la trama, amenaça amb un 3. Tothom queda avisat. D'aquests fenòmens se'n diu “normalitat teatral”. És a dir: hi ha espectacles pensats per a un públic que, sense ser-ne estrictament fan, n'és seguidor. I hi ha companyies, intèrprets o directors i directores que, com si fossin un compte d'Instagram, de Facebook, Tik Tok, Threads o Twitter, en tenen molts, de seguidors. I d'això també se'n diu “normalitat teatral”.
Una “normalitat” que hauria de ser “normal” i no sorprendre ningú si l'ecosistema cultural en el qual es mou ho fos, de “normal”. Però com que vivim en l'ecosistema cultural que vivim i som part de l'ecosistema cultural del qual som part, la proesa dels autors i emprenedors Joel Joel i Hèctor Claramunt encara té més mèrit perquè tots dos sols fan de l'excepció la cobejada “normalitat teatral”.
«Escape Room 2» és la continuïtat d'aquell «Escape Room» que ja fa més de cinc anys va congregar espectadors a manta, va repetir temporades i fins i tot va arribar a convertir-se en una versió cinematogràfica. Els personatges són els mateixos, l'Edu, la Marina, el Rai i la Vicky —tot i que dos d'ells els representin ara intèrprets diferents— i, a més, en aquesta nova aposta, hi ha doble repartiment, com a les millors companyies: Joel Joan alterna algunes funcions amb Xavi Mira; Paula Vives n'alterna d'altres amb Marta Codina; Borja Espinosa n'alterna amb Roger Batalla; Agnès Busquets, amb Mònica Pérez; i Irene Jódar, també amb Marta Codina. Una opció variada i democràtica que demostra que el guió, la trama i l'aventura d'«Escape Room» no té perquè identificar-se amb uns intèrprets determinats sinó que s'adapta a aquells que s'hi incorporin.
«Escape Room 2» es caracteritza per ser un espectacle que compta amb una espectacular “grande machine”. La maquinària escènica és, com aquell qui diu, un personatge més. Hi ha el cronòmetre del temps que clava el minut i el segon; hi ha el personatge en off —en aquest cas amb la veu tenebrosa de l'actor Lluís Soler—, que és qui dóna les instruccions de cada pas a seguir; hi ha números de màgia —un de totalment espectacular—, hi ha un bar on s'hi exposen unes pintures sense opció a cotitzar gaire, i un muntacàrregues rònec de magatzem que provoca el canvi d'escenari i d'escenografia. «Escape Room 2» entra pels ulls, com els bons plats de cuina que conviden a tastar amb els ulls clucs.
Els espectadors més seguidors hi trobaran també un guió que aquesta vegada està molt més basat que l'anterior espectacle en la part textual. Els nous espectadors s'hi enganxaran de seguida. Un guió de frases ràpides, de rèpliques breus i tallants, però essencials per configurar una trama que té plantejament, nus i desenllaç. Dit d'una altra manera: situació introductòria de bona fe dels personatges per desorientar els espectadors; embolics de por psicològics més que terrorífics per fer glatir els espectadors; i conclusió lliure d'infarts amb dosi de romanticisme per endolcir finalment els espectadors. En definitiva, com el títol que no enganya: un “escape room” o una sala d'escapament on surten a la llum veritats que podrien ser mentides i mentides que podrien ser veritats. I totes amb un volgut trencament tan cínic com irònic d'allò que fa trontollar una relació o una part de la societat.
Com és habitual en els guions de Joel Joan i Hèctor Claramunt, tot transcorre amb molt d'humor sempre, però humor fi, que no admet efectes de riures enllaunats sinó somriures permanents de l'auditori. I no hi falten multitud de referències a l'actualitat social i política catalana (hi sona la CUP, l'Esquerra, el PSC i la vella Convergència, a més de picossades de Tsunami Democràtc i Talls de la Meridiana), adaptades, això sí, als canvis dels últims cinc anys, passant també per l'etapa de l'auge del feminisme —hi veig la polèmica laboral que va sortir a la llum i que va picar les crestes de Leticia Dolera i Aina Clotet arran de l'embaràs d'aquesta última—, i hi ha l'airada del controvertit llenguatge neutre amant de les is, les relacions obertes de gènere i també el record del temut coronavirus i la psicosi de la mascareta i el gel desinfectant dels més hipocondríacs.
Una psicosi que sembla llunyana i superada, però no tant: les dades sanitàries més recents parlen de noves variants en expansió que tornen a fer pujar els ingressos hospitalaris (Joel Joan dixit!). Sort que l'amor, a l'hora de fer l'ànec o tòrcer el coll, amb mascareta o sense, ho cura gairebé tot. D'aquest «Escape Room 2» és probable que ningú no en surti amb pell de gallina. A tot estirar, potser, amb pell de banana... Però això ja seria, o potser serà, tota una altra història del tàndem Joel Joan i Hèctor Claramunt d'aquí a uns altres cinc anys.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«L'orquestra impossible». Idea original i dramatúrgia: Marcel Tomàs i Susana Lloret. Intèrprets: Marcel Tomàs, Toni Escribano, Adrià Bauzó, Xavier Molina, Aleix Cansell, Albert Clapés, Joan Tomàs, Pablo Martín, Raúl Pérez, Jordi Casas i Raül Gallego. Disseny de so: Xavi Llobet. Disseny de llums: Gerard Canadell. Fotografia i disseny gràfic: Marcel Asso. Vestuari: La Casa de Barrets. Vídeo: Arian Botey. Comunicació i regidoria: Irene Vila. Producció i distribució: Susana Lloret. Coproducció: Temporada Alta, Marcel Tomàs & Cascai i Girona Jazz Project. Direcció musical i arranjaments: Adrià Bauzó i Xavi Molina. Direcció artística: Marcel Tomàs. El Canal – Centre de Creació d’Arts Escèniques (Salt), Festival Temporada Alta, 19 octubre 2024. Teatre Condal, Barcelona, 21 octubre 2024.
EL TORERO DE VERGES
El xòuman Marcel Tomàs i la seva banda beuen de les fonts arrelades a la terra que els ha vist créixer. Ja ho feien fa dos anys amb l'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que també va passar pel Teatre Condal, com ara, després de representar-se al Festival Temporada Alta. El seu recorregut poua en la memòria, qui sap si oblidada, i per això el seu humor connecta des del primer moment amb l'auditori perquè els recorda qui són i d'on vénen, sense falses disfresses, que és una manera d'advertir-los també d'on van.
L'espectacle «L'orquestra impossible» és un homenatge a les orquestres del segle passat, d'aquelles formacions que van ser tan estrelles com imprescindibles entre els anys 40, 50 i encara bona part dels 60, quan van començar a ser substituïdes per la música enllaunada dels dj o les festes de discoteca. Aquelles mítiques orquestres, de les quals gairebé no en queda rastre, anaven de poble en poble quan arribaven les festes majors, enfilaven els seus instruments als autocars atrotinats que circulaven per carreteres també atrotinades i si no hi havia hostal o pensió es repartien per les cases del veïnat. Llits eixuts, però taules plenes.
«L'orquestra impossible» té un guió que fusiona el teatre, l'humor, el clown, la música, la imatgeria fantàstica i l'imaginari col·lectiu d'un temps i d'un país, conduït sempre pel mestre de cerimònies, el mateix Marcel Tomàs que compta amb un partenaire disposat a rebre com l'actor Toni Escribano. Els dos tenen previst, per cert, presentar en una única funció el xou «Un tal Shakespeare» —tot un altre registre diferent de l'actual «L'orquestra impossible»—, al Teatre Poliorama, el 10 de desembre.
Aquesta vegada, però, el xou comença fort amb l'aparició sorpresa d'un “tejero” amb tricorni que vol interrompre la formació de l'orquestra en nom de la puresa i la moralitat que, tot sigui dit, el mànager o representant de músics —telèfon model anys seixanta— s'ha vist obligat a formar improvisadament perquè els músics no li arriben i ha de tirar d'un peó de manteniment de l'ajuntament, el mossèn del poble, un parell d'espontanis, un il·luminat del jazz, un que passava per allí i, per reblar el clau, un torero que, per més inri, —pobre Lluís Llach!— és de Verges.
Violoncel, saxos, clarinets, trompetes, bateria i molta gresca converteixen l'espectacle en una festa per a tota la família, en el benentès, esclar, que els que han viscut els temps de mig segle passat són els que s'hi sentiran més enganxats. Per als altres, les projeccions en blanc i negre o el No Do parlant de la festa major i dels músics de poble els aportaran un document que, adaptat a l'escenari, els pot fer pensar, en algun dels gags, que el surrealisme no té fronteres.
De Frank Sinatra, a Duke Ellington, a Xavier Cugat, a La Trinca o a Jaume Sisa, amb una versió de «L'home dibuixat», el director, cantant, i multifacètic intèrpret Marcel Tomàs, nou músics més i l'actor Toni Escribano, fan tots els papers de l'auca, interactuen en algun moment amb els espectadors, treuen capgrossos, s'esveren quan apareix un trabucaire, cremen partitures en un flaix de màgia i intercalen peces d'orquestra de ball d'envelat o del fons de la nostàlgia amb perles del jazz que inevitablement acaben fent moure l'esquelet del teatre sencer fins als tres pics i repicó finals fora del teatre com a comiat. Divertimento com el d'“antes”, que dirien aquells de Valls, amb la D.O. artística que, si no s'ha enregistrat ho hauria de fer, com a “carn de Girona”... ei, amb el torero de Verges inclòs!
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Macho grita». Dramatúrgia: Alberto San Juan. Intèrpret: Alberto San Juan. Músics: Pablo Navarro, Gabriel Marijuan, Miguel Malla i Claudio de Casas. Il·luminació i espai sonor: Raúl Baena i Eduardo Vizuete. Vestuari i espai escènic: Alberto San Juan. Producció executiva: Joan Fernández. Ajudant de producció: Lucía Rico. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès, Víctor Bartolomé. Reportatge fotogràfic: Sergio Parra. Màrqueting i comunicació: Focus Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Una coproducció de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i EQM. Amb el suport de l’ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; l’Ajuntament de Barcelona, i l’INAEM (Instituto Nacional de Artes Escénicas y de la Música) del Ministeri de Cultura del Govern d’Espanya. Amb el finançament de la Unió Europea, Fons Next Generation, Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (Govern d’Espanya) i Next Generation Catalunya (Generalitat de Catalunya). Festival Grec 2024. Ajudant de direcció: Carlota Gaviño. Direcció: Alberto San Juan. Teatre Condal, Barcelona, 27 juny 2024 a 6 juliol 2024.
LA VERITABLE HISTÒRIA D'ESPANYA AMB CRITS I FLAIRE DE MASCLISME
M'imagino la simpàtica i sempre emmurriada gent de les ultradretanes formacions de Vox i el PP, hereus, un cop difunts, dels seus esperpèntics col·legues de C's —“tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”— asseguts a la platea del teatre, empassant-se amb el cor en un puny les invectives, ni que siguin fetes en clau d'ironia, de l'actor, dramaturg i director Alberto San Juan sobre la relació del masclisme amb els segles de l'atzarosa i mai prou glorificada història d'Espanya.
No cal dir que arran de l'estrena i les representacions a Madrid i les Espanyes, sota el paraigua de la Compañía Nacional de Teatro Clásico, alguns mitjans afins als vetlladors de la pàtria van titllar de pamflet i maniqueu aquest espectacle d'Alberto San Juan en què l'actor combina el discurs performàtic amb la música i fins i tot la dansa, acompanyat com està de la seva potent banda, formada per quatre destacats músics, i una ballarina de moviment refinat contemporani (no figura el nom de l'artista) que simbolitza l'objectiu de les diatribes exposades pel protagonista, a tall de confessió per l'herència del masclisme rebuda generació rere generació.
Alberto San Juan té una espina clavada: no ser ja a temps de fer el paper de Don Juan, sí, el popular Tenorio, que els que van néixer en temps de la televisió en blanc i negre admetran que va ser una de les millors escoles a distància per fomentar el masclisme tal com s'entén avui en dia. Alberto San Juan confessa que ja en porta cinquanta-cinc a l'esquena. I admet que ara potser només podria aspirar a fer, a tot estirar, de Comendador.
Aquesta ironia no s'abandona durant l'hora i tres quarts d'un mal anomenat monòleg que conté interpretació, gestualitat, matisos de veu, imitacions de personatges cèlebres, moviment, fins i tot cançó —el primer que no li sembli bé que obri el paraigua!— i miniestriptease final, dempeus damunt una taula de taverna, com aquell qui fa un anunci de calçotets.
No hi ha dubte de la capacitat actoral d'Alberto San Juan amb intenció crítica, però sempre des d'una mirada distanciada i d'humor intel·ligent, com ha demostrat en anteriors espectacles com «Autoretrato de un joven capitalista español», «El rey» o «Mundo obrero: una historia de la clase obrera trabajadora en España».
Amb aquest «Macho grita» passa el mateix. Arrenca amb el Tenorio i passa per l'Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona, però també fa salts enrere fins als Reis Catòlics, la descoberta de les dites Amèriques de Cristòfor Colom el 1492 —només li falta exigir, com volen alguns, que s'enderroqui el monument del final de la remodelada Rambla—, l'expulsió dels jueus i, sobretot, l'empremta deixada pels “moros” —dit sempre així— durant els segles de la seva dominació. Tot això, explica Alberto San Juan, ha configurat l'espanyol de raça pels segles dels segles, amén. Conclusió: tots som moros.
Sense voler ser academicista, Alberto San Juan entra en referències de frases cèlebres o afirmacions de María Zambrano, Rafael Sánchez Ferlosio, José Ortega y Gasset i fins i tot Santa Teresa, de qui interpreta el popular poema «Muero porque no muero» amb una expressivitat apassionada que fa que el nivell interpretatiu vagi pujant de to, sempre acompanyat per la banda sonora del quartet de músics que matisa els alts i els baixos del discurs i crea una atmosfera antològica d'aquella història d'Espanya que cap dels espectadors trobarà explicada així, per descomptat, en cap manual d'història. Per això existeix el teatre on qualsevol ficció acaba sent més crua que la mateixa realitat.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Un amor particular». Text i lletres: Jumon Erra i Daniela Feixas. Música: Miquel Tejada. Intèrprets: Mara Jiménez i Xavi Navarro. Músics: Andrea Mir / Ariana Abecasis i Albert Solà / Roger Mir. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Paula Costas. So: Jordi Ballbé. Moviment escènic: Gara Roda. Direcció de producció: Maite Pijuan. Productor executiu: Àlvar Rovira i Mireia Farrarons. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció: Gara Roda. Ajudantia de producció: Sira Castells. Regidoria i sastreria: Ana López. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Construcció de l’escenografia: Carles Piera. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Amb el suport de ICEC (Generalitat de Catalunya). Distribució: Sergi Calleja. Producció de Focus i Grec 2023 Festival de Barcelona. Direcció musical: Albert Solà, Andrea Mir i Miquel Tejada. Direcció: Jumon Erra. Teatre Condal, Barcelona. 21 juliol a 6 agost 2023. Reposició: 10 octubre 2023.
AMOR DE RAVAL AMB OU FERRAT
«Un amor particular» entra al catàleg del teatre musical català amb una comèdia romàntica que esquiva el final feliç tirant de les convencions socials del segle XXI. Però això no vol dir que no miri enrere i s'enorgulleixi de la tradició perquè situa l'acció al Raval de Barcelona i la relació —ja sigui per atzar o no, ja ho sabran els espectadors— entre un marit en crisi de classe alta, benestant, conservador, de tortell i missa els diumenges, i una actriu que ha de fer mans i mànigues per sobreviure enmig de la precarietat del gremi, ni que sigui inventant-se l'especialitat de coach amb publicitat de fulletons inclosa que arriben fins i tot a les primeres files de platea.
¿I per què deia que l'obra mira enrere i s'enorgulleix de la tradició? Doncs perquè no hi ha gaire diferència entre la relació del Xavi i l'Ada amb la relació que tenien els seus avantpassats del temps del Paral·lel d'or, quan tenir una “querida” no era només ben vist sinó que era gairebé imprescindible.
Hi ha aquesta picada d'ullet al passat quan en Xavi vol ajudar l'Ada econòmicament o facilitant-li l'emprenedoria amb les seves influències i amistats. I hi ha una raspallada contemporània quan l'Ada, ben al contrari del que potser admetien la majoria de vedets del Paral·lel d'or, rebutja aquesta ajuda que considera interessada: una dona i fills a la part alta de la Diagonal i una amant a temps lliure al Raval.
El musical de Jumon Erra i Daniela Feixas també juga amb la influència que han exercit les moralitats dels contes populars al llarg del temps i fa una altra picada d'ullet al conte de la Ventafocs, aquí amb un retrovisor enyorat pel Xavi perquè era d'una motocicleta reciclada del seu avi, i allà amb una sabateta que, segons les versions occidentals, el príncep intenta desesperadament que encaixi en el peu de la noia de la nit.
«Un amor particular» té tots els ingredients que se li poden demanar a un musical: una història més o menys romàntica que no cal que sigui transcendental; uns personatges creïbles i que tinguin un contrast evident de classe entre els dos protagonistes; un canvi de papers que marquin fins i tot les contradiccions entre el que es pensa i el que es fa; i una banda sonora que expliqui la trama amb unes lletres entenedores, excel·lents en aquest cas, al costat d'uns diàlegs que complementin la trama. A més, «Un amor particular» beu de les fonts del musical català dels últims quaranta anys —diria que se'n sent fins i tot hereu— i retorna a la memòria dels musicals més contemporanis que Dagoll Dagom o Àngels Gonyalons han llegat al teatre català.
Els autors Jumon Erra i Daniela Feixas han creat una història on l'humor no hi falta, gairebé per a tots els públics, i això enriqueix el paper dels dos protagonistes, per una banda el de l'actor Xavi Navarro que es permet un parell de solos d'upa quan fa els deures de la seva presumpta coach per aprendre a fer gràcia a tothom que té al seu voltant i un altre quan explica com ho posa a la pràctica en un dinar familiar.
També l'actriu Mara Jiménez —una de les integrants de l'espectacle «Gordas»— té els seus moments de transgressió de rol, fins i tot quan baixa a la platea per fer que alguns espectadors facin allò que potser no haurien fet mai davant de tothom. Ella és la veu de la consciència d'una classe humil que no arriba a final de mes, que no pot pagar el lloguer desorbitat i que s'ha de reinventar cada dia ni que sigui gosant impartir classes particulars a un individu de classe alta com el Xavi que li demana que li doni el remei per fer gràcia.
L'actriu Mara Jiménez, que a la vida real, de fet imparteix consells —ara se'n diuen “influencers” de les seves tribunes a Internet—, consells sobre salut mental i gordofòbia, cosa que li ha valgut ser inclosa en la revista Forbes, té l'avantatge que es posa en el seu paper i el pot desmitificar amb la distància i el coneixement suficients de la realitat que viu.
Els dos intèrprets, amb el dos músics que actuen en directe, mantenen una interpretació vocal molt notable amb peces de diferents estils, que fa que els espectadors es mantinguin atents a l'evolució del seu “amor particular”, un amor particular que, com cantava en la seva cançó Lluís Llach, deia allò de “T'estimo i em sé feliç / quan veig la teva força / que empeny i que es revolta.”
A «Un amor particular», de Jumon Erra i Daniela Feixas, els dos protagonistes, el Xavi i l'Ada, es troben també enmig d'una força que els empeny i que els revolta a la vegada, cadascú amb la seva revolta particular, la revolta de la part alta de la Diagonal i la revolta de la part baixa del Raval. I s'estimen i són feliços, però sense menjar anissos. A vegades, amb un ou ferrat n'hi ha prou.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Alan». Dramatúrgia: Mar Puig i Mateu Peramiquel. Text: Mar Puig. Composició musical, lletres i arranjament: Mateu Peramiquel. Intèrprets: Cisco Cruz, Ander Mataró, Patricia Paisal i Vinyet Morral. Músics en directe: Mateu Peramiquel i Danko Compta. Disseny i construcció d’escenografia: Albert Ventura. Disseny d’il·luminació: Jordi Berch i Adrià Gómez. Disseny fotogràfic i fotografia: Sergi Panizo. Producció musical: Fede Larocca i Mateu Peramiquel. Comunicació i premsa: Aina Font i Torra (WeColorMusic). Producció: WeColorMusic. Direcció musical: Mateu Peramiquel. Direcció escènica: Mar Puig i Cisco Cruz. Teatre Condal, Barcelona, 2 maig 2023. Reposició: 9 octubre 2023.
UN MUSICAL QUE BURXA LA CONSCIÈNCIA
La nit de Nadal de l'any 2015, a la població de Rubí, l'Alan Montoliu, que havia nascut el 1998, va decidir als 17 anys acabar amb l'assetjament transfòbic que patia. No es deia Mia, es deia Alan. No era una noia. Era un noi. No volia la definició femenina al carnet d'identitat sinó la masculina. No volia només que la llei li reconegués un canvi de nom. Alan Montoliu va optar per barrejar medicaments i alcohol, aquella nit de Nadal, cosa que li va provocar un fulminant atac de cor. Va ser un suïcidi que segurament es va atribuir en veu baixa a la desesperació de l'Alan. Però va ser sobretot un suïcidi a conseqüència de la intolerància col·lectiva i la mirada cap a una altra banda d'una sèrie d'estaments. Des dels més impulsius i ingenus dels companys d'institut, fins als més miops del professorat del centre o els parsimoniosos i encotillats per la burocràcia del sistema, des de la salut a la legislació.
Han passat més de set anys d'aquell fet tràgic que va colpejar la família de l'Alan. S'han retocat lleis. S'han sensibilitzat educadors, psicòlegs, metges i funcionaris. S'ha instat a parlar-ne els mitjans de comunicació. Però res ha aturat l'augment de suïcidis entre adolescents, atribuïts ara a la ressaca de la pandèmia tot i que continuen reflectint molts d'ells les mancances que encara hi ha per posar-hi fre. Set anys després de la decisió de l'Alan, el cas de la població de les bessones de Sallent, el més recent, es repeteix com si no hagués passat el temps. Hi ha un buit que cal cobrir amb urgència.
I això és el que intenta fer aquest espectacle musical de Mar Puig i Mateu Peramiquel, ella autora del text, de part de la dramatúrgia a quatre mans i també bona part de la direcció. I ho fa amb una acurada sensibilitat, sense ferir ni gratar més del compte en la ferida. ¿Com es porta a escena un musical dramàtic quan la mare de l'adolescent en qui es basa la dramatúrgia és present a la platea? Doncs, amb la capacitat de reconvertir un drama personal i familiar en una lliçó d'advertència per a la societat que l'envolta. ¿La dels joves? Potser sí. Però diria que, principalment, la dels adults.
Si bé «Alan» és un musical totalment recomanable per a adolescents —la mateixa companyia adverteix que no està pensat per a menors de 10 anys—, encara ho és més per a pares en procés d'educació dels seus fills, per a pares en procés de comprensió de les inquietuds dels adolescents que els vénen al darrere, per a responsables de la salut, per a responsables de l'educació i per a responsables de fer complir la legalitat sense entrebancs. És a dir, un musical sense fronteres, tret de les esmentades de les edats més baixes.
Es podria pensar que l'espectacle és un exercici més d'autoajuda que moralitza sobre el fet de la transició de gènere. Però és molt més que això. Conté una banda sonora molt enganxadissa i una dramatúrgia amb un seguit d'escenes que enllacen les unes amb les altres sense cap mena de pausa. Els dos músics intervenen en directe.
Un dels intèrprets, Cisco Cruz, fa d'avi, de mestre, de psicòleg, de pinxo i em sembla que encara em deixo algun altre personatge. L'espectacle manté un ritme que en tot moment torna a la tonada matriu que fa que quedi impresa en la memòria de cadascú. I compta amb un repartiment que excel·leix a l'hora de les interpretacions, que sovint són en solitari.
Els dos intèrprets més veterans (Patricia Paisal, la mare de ficció, i Cisco Cruz, en diferents papers ja esmentats), perquè tenen els genolls pelats de trepitjar escenaris musicals. I els dos més joves, Ander Mataró (Alan, el protagonista) amb una prometedora arrencada en el camp musical tot i que s'està formant a l'Escola Aules Arts Escèniques que dirigeix Daniel Anglès —el mateix director del Teatre Condal—; i la més jove de tots, Vinyet Morral, en un paper entranyable que deixarem que descobreixin els espectadors —l'espectacle farà temporada al mateix Teatre Condal el mes d'octubre— per no desvelar l'alè del misteri —hi pot haver un Alan dins d'un altre Alan— dient només que és una troballa simbòlica dins de la dramatúrgia que fa de bastiment de tota l'estructura.
D'aquesta joveníssima actriu i cantant, Vinyet Morral, només cal recordar el seu paper en el musical familiar «Bye Bye Monstre», de Dagoll Dagom, i la seva desimboltura, tant escènica com musical, que aquí és repeteix sense que hagi abaixat el nivell. Tot i que no és recomanable pressionar més del compte els joveníssims intèrprets en formació, tampoc cal deixar de veure on hi ha una brillantor amagada que només cal continuar empenyent i enfortint a qui correspongui. La pedrera és important, els anys passen volant i és aquesta continuïtat i aquest relleu en el sector el que garantirà que el musical català no es dilueixi en el camí ple de dificultats per on actualment transita.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Fitxa artística 2023: Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Arnau Morera, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Naty Giménez. Direcció musical: Manel Garcia. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Lluís Julian. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. És una producció de La Roda Produccions. Fitxa artística 2022: «En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Joan Olivé, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Marta Espinosa. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Ingenia Creatius. Maquillatge: Dèlia Benito i Alan Jornet. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gavà. Direcció musical: Manel Garcia. Direcció: Dani Cherta. Cia. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 6 novembre 2022. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 8 octubre 2023. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
UNA POR QUE FA BASARDA
[Crítica corresponent a l'estrena del 2022]
La història del Joan sense Por parteix de la tradició contista europea recollida en el seu dia pels Germans Grimm. En català, el va introduir el folklorista Joan Amades i, des d'aleshores, les versions han estat i són múltiples i diverses i, a cada generació, adaptades a l'evolució de la societat que, per molts anys que passin i per molts invents de progrés que es visquin, continua tenint interioritzat inevitablement el sentiment de la por.
El nou espectacle musical de La Roda Produccions, «En Joan sense Por i la casa encantada», juga amb aquesta certesa de la por que té l'ésser humà i, sobretot, en la por de tantes menes que és un dels sentiments que més aviat descobreixen els nouvinguts al món.
L'adaptació als primers espectadors —no oblidem que el temps corre que vola i ja són els nascuts a les acaballes del primer quart de segle XXI— no estalvia les referències més actuals, tant en l'aspecte musical com coreogràfic —clips de TikTok, una picada d'ullet cap al popular programa Eufòria o dansa de plomalls i tutú kitsch d'animadores— i, sobretot, en una de les opcions d'oci familiar que està tenint més seguiment a hores d'ara com és reptar el terror amb rutes de cases encantades, passadissos terrorífics, parcs temàtics de l'horror i multitud d'escapes rooms que en alguns casos han promogut celebrats espectacles teatrals com l'«Escape room» de Joel Joan i Hèctor Claramunt i fins i tot versions cinematogràfiques.
En aquest musical, que signen com és habitual Dani Cherta i Keko Pujol, es la família Martin la que té un problema: un fill que no té por, a qui no li fa por res i que, de tot allò que els altres tremolen sense aturador, ell té el do de poder riure's del mort, del fantasma, del monstre i de qui els vetlla.
Per això la família Martin s'apunta a una estada de cap de setmana en una casa encantada on són rebuts —pares, germà i germana—, amb tots els honors per l'amfitrió: Sebastian Ugurt —que s'assembla a “iogurt” i no dic res més—, una mena de clon de Dràcula, amb pinta de comte, alt com un sant Pau, de rostre terrorific, amb els ullals a flor de pell i la capa negra de rigor.
L'espectacle té tres ingredients de remarcable bon nivell: la banda sonora amb composició de Keko Pujol, amb molt de ritme i de diversos estils que permet a més intervencions corals i en solitari, sobretot a càrrec del mateix amfitrió; els canvis de vestuari que porten de la quotidianitat de carrer a l'etiqueta de gala passant per una caracterització estrafolària del pare i la mare molt de sèrie televisiva; i una escenografia que, sense ser tenebrosa, compleix molt bé, gràcies a la il·luminació i el disseny, el caràcter de misteri que envolta la trama amb una pàtina de clàssic del gènere.
Vuit intèrprets per a un espectacle musical familiar tampoc no es pot deixar de banda. És un risc en el temps que corren. Però entre els vuit intèrprets hi ha els que han de marcar el paper dramàtic de l'espectacle i els que han de desdoblar-se en titellaires del parell de monstres de la por o els que han d'acompanyar segons quines peces amb la coreografia. La conjunció està molt afinada i acaba resultant un espectacle per a tots els públics.
La història té una volguda i subtil moralitat: potser es pot ser un milhomes i no tenir por de res, però en el moment que sembla que pot perillar algú de la família, la por sacseja el més valent de tots. I així és com el Joan sense Por de la família Martin descobreix què és el tremolor, què vol dir que se't glaci la sang, que és el temor pels que s'estimen. I la por li recorre el cos i l'ànima deixant-li un regust no només de por sinó de basarda.
Una basarda —per cert una manera sense complexos d'introduir entre els més petits una paraula potser considerada culta que recordaran sempre en boca del terrorífic comte Ugurt—, una basarda, deia, que es transforma en amistat perquè, al cap i a la fi, a vegades es poden trobar més bons jans entre el gremi dels monstres d'una casa encantada que no pas entre els presumptes bons jans de les cases no tan encantades de veïns.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«El viento es salvaje», d'Ana López Segovia. Intèrprets: Alejandra López, Teresa Quintero / Alicia Rodríguez, Ana López Segovia i Rocío Segovia. Vestuari: Miguel A. Milán. Disseny d'il·luminació: Agustín Maza. Espai sonor: Mariano Marín. Direcció de producció: Alejandra López. Assistents de producció: Susana Luque i Violeta Hernández. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Màrqueting i comunicació: Focus. Imatge: Susana Martín i Isa Vicente. Disseny gràfic: Santi&Kco. Col·laboració en la direcció: José Troncoso. Agraïments: José Troncoso, Espacio Guindalera. Ajudantia direcció: Alicia Rodríguez. Direcció: Ana López Segovia. Cia. Las Niñas de Cádiz. Teatre Condal, Barcelona, 30 maig 2023.
GERMANES DE SANG I FETGE
Les integrants de la companyia Las Niñas de Cádiz es van rellançar fa tres anys als Max amb el premi Revelació amb aquest espectacle, «El viento es salvaje». Fruit d'això, a l'última gala dels Premis Max van tenir al seu càrrec el guió i la direcció i ja es va veure també quina era la seva línia: fusionar, sense que es noti, la modernitat i la tradició.
Això és el que fan amb «El viento es salvaje». Parteixen de la tragèdia grega, de Fedra i de Medea, diuen, però ho fan de tal manera que la tragèdia és com un murmuri de fons perquè amb humor, lucidesa, desvergonyiment i molt de rigor reinventen la tragèdia i la fan contemporània, d'avui mateix.
Si Fedra es va enamorar del fill del seu marit Teseu, provocant el que va provocar, Medea es repenjava en els seus presumptes dots de bruixeria i xamanisme amb l'embolic familiar que va crear. D'aquest parell de llegendes tràgiques parteix «El viento es salvaje».
Però dit així, pot semblar que ens trobem davant d'un muntatge clàssic apte només per a entesos. I res més lluny que això perquè les quatre intèrprets de Las Niñas de Cádiz beuen de les fonts populars del seu Cadis nadiu, de les populars xirigotes, del vers popular, de la vida quotidiana, del vent gadità que sembla tenebrós, del xiulet de l'esmolet i de les fanfàrries del circ que té la carpa parada lluny de la vida urbana.
Sempre en vers lliure, recitant, cantant, del sonet a la dècima, del romanç a la xirigota carnavalesca, els quatre personatges van trenant una història de dues amigues de tota la vida que són com si fossin germanes, d'un marit d'una d'elles amant dels ocells a la gàbia de casa, i d'un adolescent de la parella que viu immers en els jocs de la play.
I entre una història d'amistat, d'amor i odi, de passió i de frustració, de penúries i de bona sort, les quatre actrius evolucionen en els seus papers: les que representen les dues amigues o germanes, sense moure's del seu rol; i les altres dues, alternant altres personatges a banda del marit i fill, paral·lels a la trama.
¿Com es pot barrejar el ser autònom, declarar l'IVA i l'IRPF amb l'antigor de Fedra i Medea? Doncs, amb geni i figura fins a la sepultura. Amb geni gadità i flamenc. I amb figura escènica d'alt voltatge, gairebé tocant el cel amb el registre de troupe de clowns, passant de la candidesa al gènere negre, passant dels petons i les abraçades al duel amb sang i fetge. Interpel·lant els déus d'abans i el Déu d'ara, con feien Fedra i Medea que els tenien més a mà.
I, finalment, escampant de tragèdia l'humor i apel·lant a uns altres déus, els programadors dels teatres perquè els deixin explicar molts anys la seva història. De moment, només set funcions al Paral·lel. Que els déus, doncs, els escoltin perquè s'ho mereixen. Mentrestant, de fons, sona com un esmolet el vent salvatge de Nina Simone.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Harakiri», de Les Impuxibles. Text: María Velasco. Dramatúrgia i traducció: Marc Villanueva Mir. Intèrprets: Sílvia Capell, Montse Esteve, Helena Gispert, Olga Lladó, Kiko López, Ariadna Peya, Clara Peya, Marc Tarrida / Pau Vinyals. Coreografia: Ariadna Peya. Música original: Clara Peya. Acompanyament artístic: María Velasco i Judit Colomer Mascaró. Escenografia: Judit Colomer Mascaró. Vestuari: Joan Ros. Il·luminació: Conchita Pons. Disseny de so: Carles Bernal. Projeccions: Carme Gomila. Assistent de moviment i cover: Olga Lladó Valls. Coach actoral: Queralt Casasayas. Assessora en accessibilitat: Èlia Farrero. Producció executiva: Mireia Gràcia Bell-lloch. Cap tècnic: Jordi Berch. Acompanyament a la creació electrònica: Carles Delgado i Carles Bernal. Ajudantia de direcció en pràctiques: Yaiza Peña Soley. Assessores de continguts: Asun Pié Balaguer, Martín Correa-Urquiza Júlia Sánchez Cid, Tali Vaimberg, Clara Rubio, Meri Varó. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Màrqueting i comunicació: Focus Fotografía: Noemí Elias Bascuñana, Xavi Buxeda. Disseny gràfic: Santi&Kco. Coproducció de Les Impuxibles, Teatre Nacional de Catalunya i Dansa Metropolitana. Ajudantia de direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Ariadna i Clara Peya (Les Impuxibles). Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 març 2022 a 17 abril 2022. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 18 maig 2023 a 28 maig 2023.
UN COP DE PUNY AL VENTRE
Quan se sent pronunciar la paraula “harakiri” és inevitable que et vinguin a la imaginació els cinematogràfics rituals dels samurais, catana en mà, posant un punt i final a la seva vida per morir dignament o purgar la vergonya d'algun acte reprovable. Allò que, per aquests verals, en termes més quotidians i propis del segle XXI —lamentablement quotidians— es diria simplement “suïcidi” agafa amb l'expressió “harakiri” un significat gairebé honorable.
És el que fan les germanes Ariadna i Clara Peya amb aquesta al·legoria sobre el suïcidi d'una mare i el dolor que deixa en el seu fill. Ella és interpretada per l'actriu Montse Esteve —un doll d'emoció— i ell, per Pau Vinyals —un lament poètic que burxa en el fons de l'ànima.
Com és habitual en les seves propostes, i ja en són unes quantes, com «Limbo», «Aüc» o «Suite TOC núm. 6», totes aprofundint en qüestions sensibles i actuals com el trànsit de gènere, la violència sexual o la salut mental, les germanes Peya barregen diferents disciplines artístiques: la coreografia, la música, el moviment, la dansa i, potser aquí d'una manera més rellevant, la paraula, amb el text punyent de María Velasco, i el circ, amb les enfilades poètiques a l'omnipresent perxa xinesa de l'acròbata Sílvia Capell.
Amb una força expressiva que li és característica, l'actriu Montse Esteve es posa en el paper de la mare que parla a vegades des de la veu de la mort i a vegades des de la sensació de la veu de la vida. La rèplica a la justificació del suïcidi —la primera causa de mort no natural, segons les estadístiques— la fa el dolor del fill que ha perdut la mare, incomprensiblement abocat al també sentiment de culpabilitat que deixa com un llast el suïcidi en l'entorn més pròxim i estimat.
La companyia de les germanes Peya, que es fan dir Les Impuxibles, s'envolta en aquest espectacle, «Harakiri», d'actors, actrius, ballarins i ballarines. Allò que podria semblar una peça de petit format i potser pròpia per a una sala petita, pren un relleu imponent amb vuit intèrprets en un espai gran, ja sigui el primer de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya on es va estrenar la temporada anterior o en el Teatre Condal on s'ha reposat ara.
I això passa perquè «Harakiri» té una força escènica sobretot corporal, però també pel so, la música i composició de Clara Peya o per l'estètica quan els personatges fan voleiar les peces de roba que han trobat amuntegada com una muntanya i que pertany a la mare que s'ha suïcidat; o quan es puja una torre humana amb els personatges; o quan la compositora Clara Peya no es limita a ser la pianista energètica a què habituats els seus seguidors sinó que s'enfila al capdamunt del pal per cantar, una estètica, la de la perxa xinesa, que es rebla amb una de les acrobàcies de Sílvia Capell quan s'hi enfila amb un vestit de cua llarga que enllaça amb el replegament que en fan plegats mare i fill.
Si “hara”, en japonès, vol dir “ventre”, aquí l'esqueixada de la catana dels antics samurais —“harakiri”— és com un cop de puny emocional al mateix ventre dels espectadors, una ferida oberta al ventre de la societat del segle XXI a la qual, mentre se li fa incomprensible l'elevada taxa de suïcidis, no només la dels adolescents sinó també la dels adults, continua ignorant les causes que minen lentament els petits flascons d'esperança que aguanten la vida penjats d'un fil.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Akelarre. Dones que fumen i canten». Idea original: The Feliuettes. Dramatúrgia: The Feliuettes i Míriam Escurriola. Textos I cançons: Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Gerard Sesé, Laia Alsina Riera, Laura Pau i Míriam Escurriola. Composició musical: Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé. Intèrprets: Laia Alsina Riera, Maria Cirici, Laula Pau i Gerard Sesé. Veu en off: Vicky Peña. Espai i vestuari: Maria Monseny. Coreografia: Anna Romaní. Assistenta a la direcció: Núria Ruiz (alumna en pràctiques El Timbal). Disseny de llum: Adrià Aubert i Míriam Escurriola. Comunicació: Sem Pons. Fotografia: Núria Gàmiz. Producció: Marina Marcos (El Maldà). Direcció: Míriam Escurriola. El Maldà, Barcelona, 21 març 2019. Reposició: 1 desembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 17 i 24 abril 2023.
EL VERMELL ESTÀ DE MODA
[Crítica corresponent a la primera estrena del 2019]
De broma n’hi ha molta. De bon humor, també. D’ironia, un tros llarg. De riure’s del ridícul dels hàbits socials, un cistell ple. Però, en un moment donat, sembla que tot això s’esvaeixi, més aviat es glaci, i quan apareix la Caputxeta —“el vermell està de moda”, diu— el seu monòleg sobre el conte popular que tothom coneix es converteix en una clara denúncia sobre la violència de gènere amb xifres incloses de dones assassinades pel masclisme que el comptador del guió, malauradament, potser haurà de tenir la cruel missió d’anar actualitzant a manera que avanci l’espectacle.
Començo per aquesta peça de la Caputxeta que interpreta l’actriu Laia Alsina, dins del xou d’aires de cabaret «Akelarre. Dones que fumen i canten», de la companyia The Feliuettes, perquè sembla que totes les altres, en un evident i no gens dissimulat acte de feminisme militant però també d’autocrítica sobre la mateixa reivindicació, convergeixin en el de la Caputxeta, un personatge que més que mai ha recuperat el seu protagonisme com a dissortada icona del que la versió original ja va preveure segles enrere. L’«Akelarre» deixa per uns minuts de ser «akelarre de cabaret» i, amb una atmosfera tintada de vermell, es transforma en un clam que, disfressat de dolcesa i ingenuïtat, diu «ni una més!».
The Feliuettes ha creat un espectacle a múltiples mans —la fitxa artística ho deixa ben clar— que enriqueix el resultat en contingut sense que es noti la procedència diversa de l’autoria. Unitat d’acció amb un objectiu molt predeterminat que és el de retratar i esgarrapar en algunes de les etapes de la vida de les dones de la mà de tres personatges femenins que enganyen els espectadors fent evidents els seus desitjos d’empatitzar amb segons quins privilegis i costums atribuïts tradicionalment als homes. He dit tres personatges femenins (les actrius i cantants Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau) però aquesta vegada també Gerard Sesé —pianista— aconsegueix tenir un relleu especial amb el seu estat i posat vulnerable, precisament perquè és home, i el seu desig amagat de passar per alguns dels períodes exclusius de les dones.
La dona embarassada, la dona i el part, la dona i el dilema del tàmpax, la copa menstrual o la vella compresa —una de les peces més ben rebudes per l’auditori—, les febleses de les princeses Disney o l’ús i abús del porno són alguns dels arguments més sonats —a més del ja esmentat de la Caputxeta— de les peces d’aquest muntatge que també fa picades d’ullet al cuplet casolà i, fugaçment, en un dels exquetxos, a tres pseudoTeresines a la catalana i de tota la vida.
I tot això, sempre amb el fil de les intervencions musicals, solistes o en trio, la companyia combina un seguit de registres: el cuplet, el jazz, el rap, el pop..., registres que es barregen amb el joc del cabaret més enllà del cabaret, amb subtils canvis de peces de vestuari i en un macrohomenatge «vaginal» que s’empara en la imaginació escenogràfica de grans cortinatges i la fantasia de la veu en off de la veterana actriu Vicky Peña, una Madame Big Lips, que reparteix carnets de dona com cal amb dret a entrar en el seu món. The Feliuettes han crescut per dins i s'expandeixen per fora amb menys ingenuïtat i més dards a la diana de tot el que hi ha per dir i que, ni que sovint potser s’hagi dit, sembla que no tothom ho hagi escoltat encara prou.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«You say Tomato», de Joan Yago. Intèrprets: Anna Moliner i Joan Negrié. Coreografies: Joan Maria Segura Bernadas. Disseny de llums: Marc Salicrú. Disseny espai i vestuari: Albert Pascual. Ajudant vestuari: Paloma Arza. Assessorament caracterització: Àngels Salinas. Arranjaments i direcció musicals: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Sala Trono de Tarragona. Sala Muntaner, Barcelona, 3 octubre 2015. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 30 gener 2023.
EL XOU DE LA MOLINER I EL NEGRIÉ
[Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]
Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet... O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga... a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó.
El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo "xou" sense embuts ja d'entrada— s'empara en un dels coixins de la cançó «Let's Call the Whole Thing Off», escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula «Shall We Dance» (la del 1937, doblada aquí com a «Ritme boig»), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers.
I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de duets musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure's les butxaques plenes.
Malgrat la referència musical cinematogràfica, però, el muntatge —el xou, vaja— no és estrictament un musical tal com s'entén el gènere. Però els espectadors faran bé de retenir l'espera fins als tres últims minuts en què tot l'esplendor que ha amagat la misèria de la part del darrere de l'escenari esclata en un número antològic que broden, com a parella de cant i ball, Anna Moliner i Joan Negrié, i que s'emporta del tot els espectadors a la butxaca.
Si els dos, cadascú pel seu costat, ja acumulen un notable currículum interpretatiu en diferents obres teatrals, aquí la parella forma un duet sorprenent, conjuntat a la perfecció, que, si bé sorgeix de la ficció de l'autor Joan Yago, ben bé podrien continuar explotant en la vida teatral real.
Recorrent al recurs del teatre dins el teatre, del teatre de bambolines, dels secrets darrere el teló i de l'aparença plena de colors i lluentons sempre amb un somriure de l'escenari davant el públic, la parella d'artistes ha arribat al segle XXI amb el repertori extret de tots els temps per acontentar un públic que els permet de fer bullir l'olla i una organització maldestra de festa major que ni tan sols sap com classificar el seu espectacle (¿duets romàntics?) en el programa de mà i els margina a l'apartat de la penúltima pàgina on diu "altres activitats".
Un espectacle que és un caramel per desembolicar, ple d'ironia dels triomfadors i de tendresa dels perdedors, per fer-lo rodar precisament per fires i festes majors, justament com parodia la trama del muntatge que, malgrat l'humor, la frescor interpretativa i el bon gust de mel que deixa a la boca, amaga un traster en crisi, la crisi dels quaranta, diuen ells, que aporta el punt just d'agredolç per donar encara més valor al xou, mentre la parella aspira a aconseguir només cinc minuts més de glòria («Five more minuts»), per fer realitat el títol del disc amb el qual, anys enrere, s'havien d'haver menjat el món... si no fos que, el món, alguns l'han cuinat massa dur per a queixals febles.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Vídeo promocional de l'espectacle «You say Tomato« amb la interpretació de tota la companyia de la cançó «Five more minuts» (1). Tràiler de l'espectacle (2).
«Júnior», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Oriol Casals, Francesc Cuéllar, Marta Codina, Clara Giralt, Joan Pera, Fina Rius i Paula Vives. Escenografia: Pep Oliver. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull (aai). Espai sonor: Rai Segura. Caracterització: Imma Capell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: David Ruiz. Ajudantia de direcció: Marta Albert. Ajudantia d’escenografia: Sergi Corbera Gaju, Paula Font Creixell. Assesoria d’escenari: Montse Alacuart. Regidor: Blai Pera . Sastreria: Toñi Chamorro. Tècnic de llums: Aleix Arbonés. Tècnic de maquinària: Samuel Schlechter. Tècnic d’inal·làmbrics: Víctor Bartolomé. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Construcció de l’escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia. FX: Carlos Fusté. Producció i realització audiovisual: MadShoots i Focus Audiovisuals. Màrqueting i comunicació: Focus . Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano . Coproducció de Focus i Bitò. Patrocinador: SeeSound. Amb la col·laboració de: Smeg, Zen Eyewear Jorge de la Garza, Montibello. Agraïments: Toni Cruanyes, Ariadna Oltra, Jordi Basté, Mónica Pérez, Xavi Casan, Sergi Vallés, Pep Tregon, Susanna Wang, Helena Gracia, Daniel Pascual, Matilde Fonollar, Flors Carolina (Carolina Pallés), Sira Castells , Gabriela Mascaró, Javi Ramos, Julián Rodriguez, Carlos Díaz, Marcos Tortosa, Miquel Villalobos, Esther Doñoro, Rocio Vilaró, Txus Blanco, Pepe Cano, Maite Royo, Pol Ballbé, Aina Ballbé, Irene Mundet, Anna Sodupe, Sergi Corbera, Nidia Tusal, Marta Albert, Marta Ribas, Maria Garcia, Marcel Clement, Cristina Sanjuan, Alejandro Subirats, Anna Pérez, Marion Miranda, Albert Salmerón, Clàudia Blàsquiz, Laura Díaz, Dani Pérez, Manu Perera, Florència Núñez, Aúpali Portabebes, Finques Finad. Amb el suport de l'ICEC. Distribució: Sergi Calleja. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 21 gener 2023.
QUI POGUÉS VIURE LA PRÒPIA MORT!
D'actors de raça com Joan Pera (Mataró, Maresme, 1948) gairebé no en queden. Millor dit, no en queden. Joan Pera és d'aquells que donen nom a una avinguda nocturna farcida de neons i teatres i que fan dir de tant en tant: “Quin Pera fan ara?”.
Darrere d'aquesta obra de nom jovenívol a més no poder, «Júnior», hi ha un altre tàndem de comèdia contemporània que s'emmiralla sempre en l'actualitat: Joel Joan i Hèctor Claramunt. I, per reblar el clau, hi ha un repartiment que sembla que s'hi troba molt a gust, encapçalat pel veterà de la festa, a punt de fer 75 anys, i amb una actriu sempre eficaç com Fina Rius, al costat d'una colla d'intèrprets més joves, però de contrastada solvència com Paula Vives —una de les protagonistes d'«Escape room»— o Francesc Cuéllar, a més d'Oriol Casals i Clara Giralt.
¿I què hi fan tots plegats? Doncs, Joan Pera és aquesta vegada el Molt Honorable Magí Folgueroles, un president de la Generalitat que no ha aixecat el cul de la poltrona en anys. Fina Rius és la seva dona, complidora i amant de les efemèrides. Paula Vives, la seva filla, una mica allunyada de la família. Oriol Casals, el funcionari més a prop del president. I Francesc Cuéllar, Marta Codina i Clara Giralt, els tres personatges de l'altra cara de la moneda que amaga la trama de «Júnior». Deixem-ho així per no desvelar més del compte les sorpreses de la comèdia, que és una al·legoria de la vida i de la mort, del mite de la joventut i del desig mai concedit de sortejar la mort.
«Júnior» torna a ser una comèdia de situació on no hi calen ni portes ni finestres perquè tot és molt transparent, des de l'arrencada amb el personatge de l'Honorable Martí Folgueroles, encara president, fins a la seva celebració d'aniversari dels 80 anys, fins a la visita de la Dalla de la Mort, o més aviat, en aquest cas, de la vida, blanca de cap a peus i amb un escut al xandall del Reial Madrid.
El transformisme, per esmentar-ho així, està a les mans de Joan Pera —i quin transformisme!— que passa de la senectud octogenària a la joventut insultant en clau “xupiguai” i amb el contrast entre la tradició de l'experiència de vuitanta anys i els nous models de vida de parella.
Mirar-se al mirall sempre és una bona teràpia. Tot i que a vegades el resultat pot donar ensurts desagradables, tot i que les batzegades serveixin per rectificar a temps quan s'és a les portes del Més Enllà.
Joan Pera sap seduir el seu públic i el públic li correspon. Fins i tot es podria dir que, en aquesta comèdia que puja de to sense perdre els estreps, li perdona que la comèdia s'hagi estiregassat més del compte, fins a les dues hores, quan es podria resoldre amb el temps convencional d'una hora i mitja o una hora i tres quarts i cap a casa, amb els pulmons una mica més amples de tant riure.
Però on hi ha comèdia hi ha, no sempre però aquí sí, final feliç i reflexiu, entendridor i generacional, un remei casolà que “Nostru Sinyó” no va preveure quan va inventar la Creació de l'Univers i que, si existís a la vida real, de segur que faria veure les coses d'una altra manera a tots aquells que poguessin viure la seva pròpia mort.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Golfus de Roma (A funny thing happened on the way to the forum)». Música i lletres: Stephen Sondheim. Llibret Burt Shevelove i Larry Gelbart. Adaptació al català: Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets, cantants i músics: Jordi Bosch, Roger Julià, Mercè Martínez, Eloi Gómez, Frank Capdet, Meritxell Duró, Ana San Martín, Victor Arbelo, OriolO, Mireia Morera, Marc Ribalta, Javi Vélez, Sonia Navarro, Oriol Casas, Maria Perera, Eduard Marcet, Andreu Mauri, Curro Ávila, Jofre Baiget, Mireia Pla, Xavi Sánchez, Albert Niñerola, Elena Troyano, Xavier Mestres, Ernest Fuster i Gara Roda. Arranjaments musicals: Sergi Cuenca. Coreografia Óscar Reyes.. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: Xavier Costas. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció i producció executiva: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Gerent de companyia: Javier Arroyo. Ajudant de direcció i coreografia: Gara Roda. Ajudant d’escenografia i vestuari: Carlota Ricart. Ajudant d’il·luminació: Paula Costas. Assessorament màgia: Mag Lari. Assessorament tècnica vocal: Susanna Domènech. Director tècnic: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Quim Capdevila. Sastreria: Marta Pell, Rosario Macias. Maquillatge i perruqueria: Patricia Martínez. Assistent vestuari i perruqueria: Elena Troyano. Operador de so: Jordi Ballbé. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Tècnic de maquinària: Samuel Schlechter. Tècnic dispositius sense fils: Víctor Bartolomé. Assistent de maquinària: Alba Ferrer. Canoner: David Blanch. Construcció escenografia: Arts Cenics, Jorba-Miró. Construcció caixa de màgia: Tallers d’Escenografia Sant Cugat. Construcció bust: Grau Alcázar Maquetas. Confecció vestuari: Goretti. Confecció telons: Pilar Albaladejo (Pro Escena). Disseny de vol: El Telar Riggins. Programador de teclats: Àngel Valverde. Pirotècnica: Didac Atzet (Pantera Produzione). Màrqueting i comunicació: Helena Gràcia, Anna Pérez i Marcel Clement (Focus). Disseny del cartell: Steph Pyne. Disseny gràfic: Santi&Kco. Fotografia: David Ruano. Contingut digital: Javi Vélez. Agraïments: Pepino Pascual, Carles Alarcón, David Arnau Barrufet, Miquel González, Joan Ignasi Ferrer, Bernat Hernández, Tom Johnson, Quim Ollé, Francesc Puig, Jordi Serrrano, Cati Terrasa, Edurne Vila, Esther Vila, Judit Malet i a tot l’equip que va participar en la primera etapa de la producció, l’any 2022. Coproducció de Focus i Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida. Originalment produït a Broadway per Harold S. Prince Presentat amb el permís de Music Theatre International (Europe). Direcció musical: Xavier Mestres. Codirecció escènica: Roger Julià. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal, Barcelona, 5 octubre 2022.
UNA FESTASSA DE TRACA I MOCADOR
Amb l'excusa de «Golfus de Roma» i el permís, des del lloc on sigui, d'Stephen Sondheim (Nova York, EUA, 1930 - Roxbury, Connecticut, EUA, 2021), el director Daniel Anglès ha muntat una festassa de traca i mocador al Teatre Condal del Paral·lel en clau de musical que, si no fos per la convenció estructural de la sala a la italiana, es podria representar també en una pista de circ.
La gresca de la troupe, a més, és apta per a tots els públics perquè hi ha una part de picada d'ullet per enganxar els més grans —sempre que s'avinguin a la mirada desinhibida de la versió que han signat el mateix Daniel Anglès i Marc Gómez— i una altra part de picada d'ullet per encaterinar els més joves i fins i tot, ¿per què no?, els més petits.
Tot plegat és una excel·lent notícia per al teatre de gran format que, malgrat que parlem d'una coproducció de la catalana Focus amb el Festival Internacional de Teatro Clásico de Mèrida del 2021, ha optat encertadament per readaptar aquí l'espectacle amb un renovat repartiment local d'upa per injectar una dosi de moral en el gènere del musical català que, amb lloables excepcions de petit i mitjà format, vivia i viu encara hores baixes després del canvi de rumb dels pares de la criatura, la companyia Dagoll Dagom, la reconversió màgica del Teatre Victòria, l'explotació de cara a la butxaca del Tívoli, el Comèdia o l'Apolo, i la política d'importació / exportació que s'ha autoimposat sisplau per força segons quina part del sector.
He dit que aquest «Golfus de Roma» es podria representar en una pista de circ. Amb això queda clar quin és l'esperit de la companyia: hi ha pallassos, hi ha nas vermell, hi ha cares enfarinades, hi ha fanfàrria d'entrada, hi ha juguesca de clown abans d'aixecar el teló —ai, quin cangueli amb la torre de cadires tortellpoltronianes!—, hi ha teatre de barraca, hi ha Commedia dell'Arte, hi ha globus i paperets, hi ha bogeria esbojarrada —valgui la duplicitat—, i hi ha una aposta pel talent creatiu de proximitat: des de l'adaptació de llengua immillorable i de bon paladejar de Daniel Anglès i Marc Gómez, fins als arranjaments musicals de Sergi Cuenca i la direcció de músics de Xavier Mestres, músics fusionats també tots ells com a intèrprets secundaris amb la resta de la companyia, refusionada a la vegada com a músics que entren i surten de l'escenari central des de les tarimes laterals musicals elevades com si treballessin a preu fet o fossin falsos autònoms de Glovo volant a hores extres.
M'imagino l'escenògrafa i també dissenyadora de vestuari, la veterana Montse Amenós, fent una altra vegada, com en els millors temps, una de les seves creacions estel·lars pensant en un musical, simplement amb tres grans peces a l'escenari, molt de color i una brillant lluminositat: una autocaravana per a cal Erronius, una casa de fusta amb pati d'escales per als ricatxos de cal Senex, i una barraca de lluentons vermells per als que treballen a Casa Lycus. Després sortirà un elefant de fira, hi haurà la caixa oculta de màgia (Mag Lari dixit) i fins i tot una cistella elevadora. I visca la Pepa!
¿I tot això com es fa? Doncs amb un protagonista polifacètic com l'actoràs Jordi Bosch que prové, almenys en els últims llargs temps, del teatre més seriós de text i que aquí es revesteix de còmic, de sapastre, de picaresc, d'alcavota i d'actor de musical en el paper de l'esclau Pseudolos. Al seu voltant, una troupe de vint-i-cinc intèrprets més entre els quals hi ha, d'entre els més veterans, l'actriu Mercè Martínez en el paper de Domina, la mestressa de cal Senex —els rètols de neó poden ser irreverents si es fonen dues lletres del mig!–; l'actor Frank Capdet, en el del criat Hysterium o l'actriu Meritxell Duró en el paper del bandarra de Lycus.
Però no s'acaba aquí la nòmina estel·lar: la companyia ha rescatat del musical més recent la jove actriu gallega Ana San Martín en el paper de Philia —recordem la renovada Blanca de l'últim «Mar i cel» que va ser el seu salt fulminant al català— i encara hi ha l'actor Eloi Gómez, en el paper d'Eros —en cartera té la reposició del clàssic de Nadal i Reis, «El Petit Príncep», que continuarà al Paral·lel 62, antiga sala BARTS—, els dos, Eros i Philia, com a parella amb un The End feliç perquè a «Golfus de Roma» es parla, sí, d'esclavatge, d'explotació, peró també de llibertat personal, malgrat la gresca que sembla que enteli el missatge de fons.
Encara caldria esmentar l'actor Víctor Arbelo, el capità romà Miles Gloriosus —¿no havia dit que hi ha armats i tot com els manaies de Setmana Santa amb pit cuirassat i casc de plomall?—, a més de l'actor Roger Julià, en el paperot del marit faldiller de cals Senex. I no ens oblidéssim pas del gran OriolO (el clown Oriol Boixader), en el paper del vell Erronius, amo dels tres anells i desllorigador del conte clàssic de família esgarriada.
No parlaré del «Golfus de Roma» que el director Mario Gas va muntar amb Javier Gurruchaga, Josep Maria Pou i Vicky Peña fa trenta anys, el 1993. Eren altres temps i una altra manera de pensar i veure el gènere musical. Ni tampoc parlaré de la versió cinematogràfica del 1966 de Richard Lester, ni dels grans noms que han aixecat les versions teatrals a Broadway i altres escenaris internacionals. Diguem que avui, com deia aquell, no toca. No toca perquè aquest «Golfus de Roma» ha estat pensat en clau de casa, repescant la tradició, i qualsevol comparació forana podria resultar no només confusa sinó desencaixada.
El resultat d'aquesta versió de «Golfus de Roma» en català concebuda i dirigida per Daniel Anglès és un espectacle de primera fila que hauria de tenir una llarga temporada al Paral·lel sense despenjar el cartell lluminós de la façana durant mesos. El primer «Golfus de Roma» es va estrenar el 1962. Fa justament seixanta anys. I encara continua viu perquè, com diu el títol original d'Stephen Sondheim, alguna cosa molt divertida va ocórrer camí del fòrum com ara, alguna cosa molt divertida ocorre camí del Paral·lel.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
«Desconcerto». Autoria de Jordi Purtí. Arranjaments musicals: Santi Escura i Orthemis Orquestra. Disseny d’il·luminació: Jordi Purtí i Àngel Puertas. Orquestra: Actor / director: Jordi Purtí; Concertino: Nacho Lezcano; Ajudant de concertino: Natalia Klymyshyn; Violins primers: Cecilia Burguera i Ioan Haffner; Caps violins 2s: David Sanmartí; Violins segons: Sergi Ruiz, Núria Viñals; Cap de Violes: Monica Cruzata; Viola: Tigran Yeritsyan; Cap de violoncels: Violeta González; Violoncel: Carles Coll Bardes; Contrabaix: Dmitry Yaroslavtsev. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Màrqueting i comunicació: Helena Gràcia, Anna Pérez i Marcel Clemente (Focus). Foto cartell: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. És una producció de Jordi Purtí i l’Orthemis Orquestra. Intèrprets 2017: Músics de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà: Naeon Kim, Nacho Lezcano, Natalia Klymyshyn / Cecilia Burguera, David Sanmartí, Tamara Caño / Sergi Ruiz, Queralt Garcia, Carles Coll Bardés, Tigran Yeritsyan, Mónica Cruzata i Dmitry Yaroslavtsev. Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Naeon Kim i David Sanmartí. Disseny il·luminació: Àngel Puertas i Jordi Purtí. Cap tècnic teatre: Sergi Gracia. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció artística: Jordi Purtí. Teatre Condal, Barcelona, 20 setembre 2017. Reposició: 9 octubre 2022.
UN “DESCONCERTO” TANT DESCONCERTANT COM RODÓ
[Crítica corresponent a l'estrena del 2017]
Desconcertant. Mai més ben dit. Desconcertant perquè la troupe de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la batuta de Carles Coll, amb la complicitat de la trapelleria escènica de Jordi Purtí són capaços de fer veure que estan disposats a fer un concert “seriós” i de seguida, després de les primeres notes de cada peça, trenquen l'esquema i enganyen els espectadors amb un espectacle sense paraules i molta corda... molta corda, vull dir, per temps.
Hi ha precedents. Només cal recordar l'anterior espectacle, «Concerto a tempo d'umore», des de fa dos anys en gira internacional, una targeta de presentació que ben segur els obrirà novament les portes de «Desconcerto».
En només una hora i quart, el repertori de les peces escollides és extens i variat. Una introducció serveix perquè els músics, encara sense el “maestro” al davant i amb roba d'assaig, facin i toquin allò que més els agrada. Però quan el “maestro” es presenta, toca canviar d'uniforme, negre de rigor, i posar-se a la feina.
L'espectacle va agafant el to d'humor que la caiguda de pantalons d'un dels músics, només començar, fa endevinar que passarà. Aquesta vegada els músics han abandonat les cadires i gairebé els faristols que encara hi havia en l'anterior espectacle. Ara tot passa a peu dret, amb els violins i els violoncels a coll i amb molt de moviment, com si Jordi Purtí hagués volgut recuperar una part d'un altre espectacle seu d'èxit internacional, «Operetta», amb Cor de Teatre. La diferència és que aquella troupe era una coral i que ara és una orquestra. Però Jordi Purtí fa fer el que vol als col·lectius més impensables.
«Desconcerto» és menys de gags i més de trama. Reposa més en el fil que li marquen les mateixes peces musicals. Després hi entren alguns elements complementaris per reforçar l'humor: una vella màquina d'escriure que acompanya el so de percussió; un comandament a distància que dirigeix l'orquestra amb alts i baixos, greus i aguts; un rebobinat endavant i endarrere com si l'orquestra fos un nostàlgic CD; uns moments d'interactivitat del “maestro” amb els espectadors; i fins i tot un fugaç número vocal i alguns fugaços números acrobàtics... de tot una mica, fins al bis final, un popurri que fa un resum de tot l'espectacle amb pròleg i epíleg de «L'hora dels adéus». El «Desconcerto» passa de ser “desconcertant” a ser “rodó” i amb una garantia sense cap mena de dubte: per a tota mena d'espectadors sense fronteres d'edat.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
«Les històries naturals». A partir de la novel·la homònima de Joan Perucho. Text: Sílvia Navarro. Música: Marc Sambola. Lletres: Miquel Agell. Intèrprets: Albeni Aranda, Ester Bartomeu, Clàudia Codony, Xavi Duch, Eloi Gómez, Anna Herebia, Eduardo Hidalgo, Carla Pueyo, Gerard Rodríguez i Ferran Rull. Músics: Gerard Alonso, Jordi Costa i Monchu López. Coreografia: Montse Colomé. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Núria Milà. Confecció vestuari: Leo Quintana. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Daniel Gener. So: Jaume Edo. Animacions vídeo: Miquel Teixidor. Dialectòleg: Pere Navarro. Il·lustració cartell: Ignasi Blanch. Producció executiva: Línia Linuesa. Ajudant de producció: Marta Fíguls. Estudiants en pràctiques: Louis Sela i Guillem Moseguí (producció); Jana Pessi, O Pesce i Beatriz Riobo (vestuari); en col·laboració amb l'Institut Poeta Maragall i l'Institut Anna Gironella de Mundet. Col·laboració: Teatre Plaza de Castelldefels. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant de direcció: Omar Bañón. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Teatre Condal, Barcelona, 1 juny 2022.
QUEIXALADES DE SANG I FORCS D'ALLS
L'adaptació de la novel·la «Les històries naturals», de Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003), de qui fa dos anys, en plena crisi sanitària, es va commemorar el centenari del seu naixement, hauria de ser un esdeveniment en una cultura normalitzada. L'atreviment de la companyia Lazzigags —diguem-ne Miquel Agell per ser més exactes— d'enfrontar-se a una aventura com aquesta també hauria de ser valorada com una actitud cultural, de respecte cap a la literatura i de lligam amb la tradició.
No és per atzar que «Les històries naturals» fos una de les novel·les catalanes més traduïdes a la segona meitat del segle passat, quan només campaven per fora les traduccions de Mercè Rodoreda amb «La plaça del Diamant» i alguna altra, a tot estirar. No és per atzar que el crític Harold Bloom, amant dels cànons, la inclogués en una de les seves catalogacions. Però, durant anys, el “gènere” que feia servir Joan Perucho no era el que les elits pseudoliteràries del moment tenien entre les seves oracions. Fins que el resultat, tant de «Les històries naturals» com d'alguna altra de les seves prop de quaranta novel·les es va fer evident i qui l'havia ignorat va haver d'acceptar-lo com un mestre del mal anomenat “gènere fantàstic i de ciència-ficció”.
Faig aquest parèntesi inicial perquè en el moment que els de la companyia Lazzigags han aportat Joan Perucho al teatre, sobta que hagi hagut de ser la iniciativa privada —la mateixa companyia i en aquest cas el Teatre Condal— la que hagi agafat el toro —o el vampir de Pratdip!— per les banyes.
Una iniciativa com aquesta, en una cultura normalitzada, hauria de ser aplaudida pel sector educatiu i literari, hauria de ser aprofitada per rellegir Joan Perucho, per fer-ne una versió, si voleu, accessible als lectors adolescents —l'inici de la novel·la exigeix confiança en l'autor i la història i no hi sobraria una esporgada— i per fomentar una campanya que finalment portés estudiants d'institut al teatre —com en els millors temps— i es tanqués el cercle entre literatura, tradició i cultura.
I sense menystenir la iniciativa privada, ¿una operació com aquesta no hauria de ser assumida per algun dels dos grans teatres públics del país en comptes de destinar recursos i energia en segons quin fracàs sonat de presumptes noves tendències com algun dels que s'ha viscut aquesta temporada amb una inevitable deserció d'espectadors desencantats?
I encara una altra reflexió d'acualitat: si jutges i col·lectius minoritaris representants de l'autoodi contra la llengua catalana —qui toca la llengua toca la literatura— en comptes de posar les grapes en l'ensenyament i els projectes lingüístics de l'escola catalana i imposar absurds vint-i-cincs per cents d'una llengua sobre una altra, formessin part de la cultura del país, haurien de córrer també a aplaudir l'adaptació teatral de Joan Perucho que, a més d'escriptor, coses de la vida, formava part del gremi de la toga negra i havia exercit per terres del sud dictant justícia durant una colla d'anys.
Tanquem el parèntesi i anem al gra, o millor dir, al forc d'alls, perquè en «Les històries naturals» de Lazzigags hi ha, contràriament al que es podria pensar, poca sang malgrat les queixalades —la imaginació en teatre fa miracles— i alguns forcs d'alls per ser respectuosos amb la llegenda del gènere i els tòpics atribuïts a altres “dips” universals.
Per als qui no hagin llegit o passat els ulls per «Les històries naturals» de Joan Perucho, diguem que l'escriptor es va empescar el personatge d'un botànic de finals del segle XIX —l'acció transcorre al voltant del 1840—, Antoni de Montpalau que, des de Barcelona, quan sap de les atrocitats d'un presumpte vampir, viatja fins a la població de Pratdip, a les serres del Baix Camp, per posar a la pràctica la seva teoria sobre els éssers malèfics. El tal vampir no és altre sinó Onofre de Dip, un cavaller del rei Jaume I que, en una missió de concertació de matrimoni amb Violant d'Hongria per les terres draculanianes, va ser captat i convertit en “dip” malèfic.
Antoni de Montpalau és un naturalista, un il·lustrat, un liberal, un científic que considera que tot ho domina la raó, tret del que la raó no pot dominar. I ell mateix en té una mostra: l'àurea picuda, una espècie inclassificable, sense cap exemplar per estudiar i amb un cant misteriós que l'oïda humana no pot copsar.
Joan Perucho barreja el fons naturalista amb un moment històric de les guerres entre carlins (absolutistes partidaris de Carles de Borbó) i liberals (partidaris d'Isabel II i amb aires més progressistes). I aquí és on apareix el personatge històric del Tigre del Maestrat, el general Cabrera que, més baldat que un pregadéu atacat per un gat, fa cap a Pratdip per arrasar el poble sense que ni ell sàpiga per què ha triat Pratdip i no s'ha abraonat sobre Reus, la capital més poblada de la comarca, fins que admet que l'hi va encomanar algú en un somni. Hi ha queixalades a la jugular que fan veure les estrelles!
A l'aventura de Lazzigags sobre el món de Perucho no hi falta un toc romàntic, la lluita entre el bé i el mal, els capgiraments que es poden fer quan mana el pacte i s'uneixen les forces, la reconversió de l'enemic en l'aliat i tots els elements imprescindibles perquè, com deia abans, el muntatge, malgrat que és per a tots els públics, encaixi de ple en els interessos dels adolescents.
Tots aquests propòsits serien un núvol de fum si el resultat no complís amb les expectatives. I les compleix. Des d'un guió de Sílvia Navarro que fa una tria i es queda amb els elements més importants de la trama de la novel·la fins a les lletres narratives de Miquel Agell, l'aportació dialectal que reflecteix el parlar de la frontera entre oriental i occidental amb influència del valencià de Morella —l'assessorament és del lingüísta Pere Navarro— i, per descomptat, la composició musical de Marc Sambola que passa per tots els estils, des de la balada, al coral i fins i tot el rap quan, al malèfic Dip, li toca fer l'últim badall. Escenogràficament —un carruatge, un catre...— la il·luminació i el so creen l'ambientació de finals del segle XIX. Unes projeccions s'encarreguen d'afegir allò que el teatre en viu no permet.
Amb tres músics en directe, l'espectacle té la virtut de convertir-se en un musical que entra sobretot per la música i per la lletra, amb una interpretació que no decep, des de Xavier Duch a Anna Herebia o la veterana Ester Bartomeu —que és l'actriu que fa més doblets i triplets amb diferents personatges, la metgessa del general Cabrera, la mare abadessa, la senyora de Pratdip, la imatge de la seducció que va xuclar Onofre a Hongria...
«Les històries naturals» és d'aquells musicals que, sense comptar amb els grans recursos d'altres produccions similars, compta amb la creativitat, el talent i la complicitat del millor valor que ha donat la tradició i l'escola del teatre musical català dels últims anys. Per això es mereixeria que, superada la nova pandèmia de platees mig buides, tingués el suport que es mereix per arribar més enllà del que l'arrencada, primer fugaçment a la Mostra d'Igualada i ara en una breu temporada al Teatre Condal, li ha permès fer.
«Les histories naturals» de la companyia Lazzigags reivindiquen la fantasia com a gènere i ho fan en una peça final del muntatge, «Miralls», en un homenatge a tots els creadors de diferents cultures i etapes literàries que han portat els lectors de moltes generacions fins a mons desconeguts.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
«Els colors de Duke Ellington». Creació de Marcel Tomàs. Intèrprets: Marcel Tomàs, Toni Escribano, Xavi Molina, Adrià Bauzà, Jordi Casas, Tomàs Pujol / David Bayés, Aleix Cansell / Jep Perxés, RAúl Gallego, Albert Clapés, Raúl Pérez, Pablo Martín / Maria Cofan. Coreografia i moviment: Marta Ribera. Disseny de llums: Gerard Canadell. Disseny de so: Carles Xirgo. Fotografia i disseny gràfic: Marcel Asso. Vídeo: Arian Botey. Regidoria i comunicació: Irene Vila. Producció i manegement: Susana Lloret. Direcció musical i assanjaments: Xavier Molina i Adrià Bauzà. Direcció artística: Marcel Tomàs. Col·laboració amb Girona Jazz Project. Amb el suport del Festival Temporada Alta. Companyia Cascai Teatre. Teatre Condal, Barcelona, 15 maig 2022.
DELS CAMPS DE COTÓ AL PARAL·LEL
Hi ha una característica en els espectacles que crea i dirigeix des de fa més de vint anys el showman Marcel Tomàs (Girona, 1972). I és que tot el que s'hi fa hi està mil·limètricament “configurat”, fins al més mínim detall, amb rigor i pulcritud, des d'un got d'aigua a un mocador per eixugar la suor, sense que hi hagi cap fissura durant tota la trama ni que trontolli el ritme en una proposta que, en aquest cas, fusiona el concert amb el teatre a través de la història del jazz i fa un homenatge a un dels principals creadors jazzístics, Duke Ellington.
El repartiment de l'espectacle l'integren nou músics —tal com està el pati i a aquestes alçades, tota una banda de jazz—, un actor que fa de camàlic i tots els papers de l'auca, i el mestre de cerimònies (el mateix Marcel Tomàs), que omple gran part del guió del discurs de presentació.
L'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que va arrencar a Temporada Alta, pot ser d'aquells per a tots els públics, que no vol dir que sigui per a joves sinó que sobretot, pel seu contingut i per la seva picaresca, connecta amb els adults i, d'entre els adults, per descomptat, amb aquells que han estat seguidors empedreïts del gènere del jazz.
Marcel Tomàs és un actor complet, allò que en diríem un home orquestra amb multitud de registres, capaç de passar de presentador a humorista, d'humorista a clown, de clown a cantant, de cantant a narrador i de narrador a personatge de ficció.
Espectacle d'americanes de lluentons, amb la voluntat divulgativa de situar les diferents etapes del jazz amb el seu moment històric i social, des dels orígens dels camps de cotó als clubs de nit de la gran metròpoli del jazz, de les primeres miniorquestres a les màfies dels clubs i també amb caracteritzacions de màscares que amplien la mirada des de la ficció de l'època de l'esplendor musical del jazz que contrasta amb els inicis del viatge geogràfic des de Nova Orleans de la música en un petit tren en miniatura que crea l'escenari.
Hi ha molta gresca, interacció amb els espectadors, canvis de ritme musical, peces conegudes del jazz, solos per a cadascun dels músics, joc de bromes i picabaralles entre els músics amb banda sonora de cadascun dels instruments i fins i tot trets, sang de mentida i un funeral que acaba com el rosari de l'aurora després d'una escena semblant al joc del penjat amb el músic difunt.
L'actor i director Marcel Tomàs diu que fa una mena d'humor clàssic tot i que admet que l'humor actual ha tirat la casa per la finestra i acostuma a ser més estripat. El de Marcel Tomàs és l'humor elegant, fet a casa, de referències locals, amable, sense sortides de to ni exabruptes d'urgència per provocar el riure fàcil. Ell acompanya la interpretació amb el gest, la veu, l'entonació, el ritme i la música. S'acosta a Buster Keaton, a Charles Chaplin, als Tricicles i, en algun moment, al registre de l'herència capriana modernitzada.
És l'humor que connecta perquè fa pessigolles a la fibra sensible i a ritme de jazz encomana les ganes de moure el cos. Com a mostra, el numeret espetarrant de ball de l'actor Joel Joan (encara en la pell d'«El Gran Comediant»), un dels espectadors d'aquesta funció única de la companyia gironina de Marcel Tomàs al Teatre Condal, un diumenge assolellat al migdia, amb la banda fent encara tres trucs i repicó de comiat al carrer, a l'entrada del teatre. Jazz d'època com si fos el Paral·lel d'abans, vaja.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
«La filla del mar». A partir del clàssic d'Àngel Guimerà. Text i lletres: Jaume Viñas. Música i lletres: Marc Sambola. Intèrprets: Xavi Casan, Mariona Castillo, Candela Díaz, Gracia Fernández, Irene Jódar, Albert Mora, Arnau Puig, Marc Sambola, Clara Solé i Toni Viñals. Orquestració: Óscar Peñarroya. Moviment: Teresa G. Valenzuela. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena i Marc Udina. Il·luminació: Jordi Berch. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant d’il·luminació: Mariona Ubia. Assessorament Eneagrama: Sergio Monge. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, Pascualin Estructures, Taller d’escenografia Castells, S.L. Confecció de Vestuari: Dress Art. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Zuhaitz San Buenaventura. Ajudant de direcció: Mara Fernández. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Vilavella. Creació de La Barni Teatre. Coproducció Focus i Grec 2021 Festival de Barcelona. Teatre Condal, Barcelona, 26 juny 2021. Reposició: 9 febrer 2022.
EL DESTÍ DE LA FITORA MALIGNA
En els últims trenta anys, diverses generacions d'espectadors han pogut veure almenys dues versions convencionals del clàssic «La filla del mar», d'Àngel Guimerà. Una, l'any olímpic, el 1992, al Teatre Romea, dirigida per Sergi Belbel. L'altra, al Teatre Nacional de Catalunya, el 2002, dirigida per Josep Maria Mestres.
La versió actual de la Barni Teatre, amb un text meticulosament esporgat a partir del clàssic d'Àngel Guimerà per Jaume Viñas i amb lletres d'aquest i de Marc Sambola, sota la direcció escènica de Marc Vilavella, fuig d'aquelles dues referències, que no vol dir que no les tingui en compte, i li dóna un tomb espectacular, renovat i rejovenit. Un fet imprescindible per arribar a espectadors adolescents molts dels quals són, a més, lectors de l'obra en programes d'estudis.
Estructurat en clau musical, el muntatge té també una important aportació coreogràfica, amb una mirada poètica i simbòlica, sense perdre el sentit romàntic, realista i dramàtic que hi va imprimir Àngel Guimerà l'any 1900, quan la va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, tot i que un any abans ja l'havia estrenada en traducció a l'espanyol a Buenos Aires.
Els autors d'aquesta versió musical la defineixen així: «Una obra de text on és canta molt o un musical on es parla molt.» No es pot definir millor. Entre altres coses perquè la direcció musical, l'escènica i la de moviment fusionen els tres registres i hi ha diàlegs que es fonen amb les peces musicals i peces musicals d'aire mediterrani molt coral que es converteixen en diàlegs, a més de moviment coreogràfic que aporta no només acció sinó contingut a la trama i que integra també els músics com a intèrprets en el cor mariner que dibuixa el paisatge del drama d'Àngel Guimerà.
I tot això amb un tractament escenogràfic i d'il·luminació molt efectista, de gran tela cromàtica, que canvia de tonalitat a manera que la trama passa de l'eufòria romàntica del triangle amorós de la Mariona, el Pere Màrtir i l'Àgata al drama en el qual es troba enxarxat el mateix trio protagonista.
I ja que parlem del triplet protagonista, no deixem de dir que una altra de les claus de l'atractiu del musical és haver confiat en tres primers noms de l'escena musical aquests tres personatges clàssics: la cantant i actriu Mariona Castillo, en el paper de la Mariona; el cantant i actor Toni Viñals, en el de Pere Màrtir; i el de la cantant i actriu Clara Solé en el d'Àgata, la forastera nouvinguda arrossegada de petita per les ones fins a la platja, afillada i germana adoptiva de la Mariona.
Àgata i Pere Màrtir són els dos personatges que Àngel Guimerà capgira en rodó: el seductor i vividor Pere Màrtir cau rendit per l'ham feréstec i pur de l'Àgata. La fortalesa feréstega i pura de l'Àgata es rendeix a la feblesa de Pere Màrtir quan descobreix què és el que vol dir “estimar”. No hi pot haver engany quan s'estima de debò. Però hi pot haver enveja i odi quan aquesta estimació no és a l'abast de tots els altres. I aquí és on Àngel Guimerà retrata la condició humana universal en el quadre del poble mariner —un repartiment que reforça el muntatge amb noms que fa de bon retrobar a l'escenari com els de Gracia Fernández, Arnau Puig, Albert Mora o el mateix Marc Sambola, a més de Xavi Casan (que fa doblet entre avi i oncle), Candela Díaz o Irene Jódar, quatre dels quals combinen el seu paper amb el de músics (piano, percussió, acordió, violí). Tots ells, al cap dels anys, encara tenen Àgata per una estranya sense orígens i Pere Màrtir, com un pinxo que es vol emportar el peix al cove sense fer-se a la mar.
Els clàssics tenen el desavantatge o l'avantatge que qui més qui menys sap com acaben abans de començar. No hi ha, doncs, el factor sorpresa que pot tenir una història contemporània. Però hi ha el factor sorpresa de com cada generació els interpreta i els fa arribar als nous espectadors. I aquí és on la concepció dramatúrgica de la companyia troba la clau per explicar poèticament, simbòlicament i sense paraules el final tràgic i el destí de la fitora que Àgata empunya com si fos el trident del déu Neptú, aquell déu que, segons la mitologia, domina els mars i protegeix els mariners, però també provoca les tempestes i els naufragis.
Aquesta versió musical de «La filla del mar» és un espectacle de futur amb molt camí per recórrer, idoni per a tots els públics perquè continua burxant l'ànima dels més grans i deixa una fiblada en l'ànima dels més joves.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2022: Roger Coma, Paula Vives, Biel Duran i Míriam Tortosa. Intèrprets 2020: Joel Joan, Paula Vives, Biel Duran i Míriam Tortosa. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 7 gener 2022.
ESCAPA'T... SI POTS!
[Crítica corresponent a l'estrena del 2018]
El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska.
Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...
Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa.
Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge.
La comèdia ho és tant pel “que” s'explica com pel “com” s'explica. I «Escape room» guanya molt en el “com” s'explica. L'actor i coautor Joel Joan s'autodirigeix i fa el seu reconegut paper, enèrgic sempre, de gest i paraula [2022: Roger Coma]. Brutal!, com diria aquell. Tant enèrgic que em sembla que la resta dels intèrprets no poden fer altra cosa sinó enganxar-s'hi i no quedar tampoc enrere. És així com el quartet esgota l'hora i mitja de l'aventura com si només haguessin passat deu minuts. Crec que només es fa una mica llarg el fosc de l'inici del joc —ai, els foscos excessius en teatre!— quan els quatre amics entren a la cambra del joc.
Abans s'ha passat per una escena davant del local —un mur amb una porta rònega i de mal fiar en un carreró de tercer ordre— que serveix per posar cada personatge en el seu lloc i fer el retrat del seu perfil. El funcionari de l'ajuntament, la seva nova parella jove, universitària i cupaire, el director de cinema de segona fila i l'actriu que també es la seva parella. Quatre amics que, immersos en la foscor i a manera que es faci la llum i es desvelin les pistes, aniran despullant el seu interior i faran sortir les seves mentides i contradiccions.
Interpretativament difícil —sovint té més mèrit fer quadrar l'esbojarrament escènic que no pas la moderació— els quatre donen aire al ritme de la trama i eleven el to de la comèdia. Des de Joel Joan [2022: Roger Coma] a Oriol Vila [2022: Biel Duran] i des d'Àgata Roca [2022: Míriam Tortosa] a Paula Vives. Moments estel·lars de cadascun d'ells perquè el guió preveu que tots quatre tinguin el seu moment de glòria. I quan aquest arriba, l'aprofiten molt bé. Feia temps que no veia esclatar tot un teatre ple de gom a gom en riallades, i amb talls d'aplaudiments, gairebé des del primer moment. I no pel recurs gratuït de les trompades que aquí no hi ha sinó per la força de la paraula, del gag ben encaixat i de la rèplica o la contrarèplica per descontradir el que s'acaba d'expressar. Humor d'alçada.
No es poden explicar gaires coses d'aquest «Escape room» perquè els espectadors que no l'han vist es mereixen viure'n plenament cada sopresa. Deixem anar només que Joel Joan i Hèctor Claramunt s'apunten a desmitificar amb mirada punyent i irònica el nazisme, com el cinema ho ha fet en algunes altres ocasions, amb l'aparició a la pantalla de la cambra terrorírica d'«Escape room» d'un actor que representa ser el sanguinari doctor Josef Menguele.
I aquí és on retallo una citació del col·lega Juan Carlos Olivares (La Vanguardia, 24 novembre 2018), quan explica que, nascut com és ell a Alemanya, on va cursar la primera educació fins a la preadolescència que és quan es trasllada a Catalunya, observa: «Quan aquesta habitació d’escapada es transforma en una cambra de gas, el riure es talla en sec. El meu. A Alemanya —on vaig néixer i em vaig educar— és prou difícil que sembli graciós recrear en un producte d’entreteniment com van morir milions de persones, sobretot si el mestre de cerimònies és un sòsia de Josef Mengele».
Aquest és el punt controvertit de la comèdia «Escape room». El perill de banalitzar els crims del nazisme, de la mateixa manera que últimament, al servei de l'humor, es banalitza el feixisme, el franquisme i fins i tot l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc. I crec que els mateixos autors d'«Escape room» s'adonen d'aquesta controvèrsia quan fan dir al personatge de l'actriu, d'Àgata Roca [2022: Míriam Tortosa]: «Els nazis de les pel·lícules que heu vist no són nazis, són com nosaltres! Després de rodar, se'n van a casa i tan amples!». Avís per a navegants, doncs.
«Escape room» té també un contingut local, molt local, localíssim. És ple de referències d'aquí i d'ara mateix, sense que es tallin un pèl: els llacets grocs, el tracte en gènere femení dels cupaires, el carnet socialista del PSC que no s'estripa del tot, el crit dels carrers sempre seran nostres, el feminisme, la concentració de la Rambla de Catalunya del 20-S davant d'Economia on també un s'hi pot enamorar, el perill de fer un “Santi Vila”, el poc mèrit de ser el cervell gris municipal de les “superilles”, la temptació de cedir als principis intocables per salvar la pell, el sacrilegi de fer un petó a l'esvàstica que no vols ni veure ni en pintura, la crítica al cinema “que no s'entén” però que guanya premis, la burxada al cor del procés d'independència amb proclama inclosa...
És a dir, Joel Joan i Hèctor Claramunt —cal recordar que són autors de la sèrie televisiva «El crac»— fan en qualitat d'autors el que faria una cultura normalitzada en un país normalitzat: riure's del mort i de qui el vetlla. I encara més si el mort és de casa i qui el vetlla, també. ¿Però vivim en una cultura normalitzada i un país normalitzat...? Aquest és el dilema, gairebé tan fràgil com la situació sentimental de les dues parelles d'aquesta comèdia condemnada a rebentar taquilles i fins i tot a ser exportada amb una adaptació de guió i de referències adequada a cada lloc on es representi.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«Master Xof». Guió de Joan Pera. Intèrpret: Joan Pera. Assessor de guió: David Olivares. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Raúl Martínez. Espai sonor: Jordi Ballbé. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina técnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Elementos espai escènic: Jorba-Miró S.c.p. Attrezso: Instal·lacions Matamala, Llorenç Mas, Taller d’Escenografia Castells. Cap tècnic Teatre Condal: Roger Muñoz. Premsa: Focus. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gráfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Montse Colomer. Ajudant de direcció i regidor: Blai Pera. Direcció escènica: Enric Llort. Teatre Condal, Barcelona, 25 desembre 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 febrer 2022. Versió televisiva: Producció de Focus: Xavi Viza. Producció de TV3: Cristian Trepat i Mario Daza. Realització: Frank Gutiérrez i Nico Martínez. Cap de producció: Mónica Tesconi. Direcció de fotografia: Paula Costas. Edició i postproducció: Antaviana. Ajudant de producció: Paco Sánchez. Auxiliar de producció: Nora Abad. Regidor: Blai Pera. Cap tècnic: Daniel Pérez. Operadors de càmera: David Arasa, Jordi Vendrell, Lara Stolzenberger, Nahum Cantallops i Malva Rodríguez. Tècnics de grua: Gerard Puig Martínez i Josep Cojo Pineda. Operador càmera grua: Santiago Ortiz Requena. Attrezzo: Sergi Corbera. So directe i postproducció: Enol Balado. Coordinació escènica: Mònica Ràfols. Agraïments: Fabián Salvador, Raquel Doñoro i SMEG Estrella Damm. Producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Focus. Direcció: Xavi Viza amb la col·laboració de Daniel Anglès. Canal TV3, 8 abril 2023.
CANELONS CATALANS CONSTITUCIONALS
L'actor Joan Pera (Mataró, Maresme, 1948) és una aposta de garantia per a tota mena de tipologia d'espectadors, ja siguin espectadors de teatre, de cinema o de televisió. Difícilment n'hi ha cap que es resisteixi al seu humor fet de proximitat, o de Km0, com diu ell en algun moment de la interpretació de l'espectacle en solitari «Master Xof» referint-se a algun producte de la terra dels que previsibliment hauria de cuinar a la rebotiga del prestigiós restaurant La Perdiueta Eixerida, un restaurant de tanta volada com el dels millors temps del Bulli de Ferran Adrià. Per La Perdiueta Eixerida han passat al llarg de la història tots els personatges més il·lustres i famosos de l'univers, com Salvador Dalí, Woody Allen o el Papa de Roma, i també altres de no tan il·lustres però igualment famosos com alguns dels polítics de les últimes dècades sense estalviar el rei emèrit borbònic.
L'actor Joan Pera —o el seu cuiner alter ego— es considera el pioner de l'anomenada cuina d'autor. O potser caldria que entenguéssim també que vol dir del "teatre d'autor" perquè és ell mateix el guionista de «Master Xof». Per a Joan Pera, tots els que van venir darrere d'ell parteixen de la seva escola de fogons del restaurant La Perdiueta Eixerida. El cuiner de les rialles, com es defineix en el final del seu monòleg de 90 minuts, ha passat per un mal tràngol: la família, la dona i les tres filles i se suposa que també algun dels gendres, han posat a la venda el vell restaurant amb el desig que ell es jubili.
El que no saben és que després de tota una carrera davant dels fogons la pensió de jubilació que li quedarà serà més que mínima —uns 600 euros pelats— per haver cotitzat a la baixa ni que sigui tota una eternitat. És per això que el xef decideix tancar-se a la cuina i fer un menú antològic que, sent Pera com és, passa, esclar, pel teatre de comèdia, de bulevard, d'humor heretat en alguns moment d'aquell Joan Capri d'or i també de la capacitat de l'actor i en aquest cas autor del guió de «Master Xof» per a la improvisació, adaptada a cadascun dels auditoris que, en el cas de la versió televisiva especial per a TV3, està format per la flor i nata del teatre català i de molts amics i coneguts que han treballat amb Joan Pera al llarg dels anys. I sempre, en el record, el qui va ser la seva imprescindible parella de taules, Paco Morán.
Joan Pera elabora el guió de la seva cuina humorística amb acudits, històries a la vora del foc que sovint semblen personals, d'apunts biogràfics reals o apòcrifs, de picades d'ullet a la situació política, de picaresca, de catalanitat de bona pasta —com la dels canelons de l'àvia totalment constitucionals ni que siguin catalans—, de llengua d'aquí i de llengua manllevada amb l'espanyol de faixa i barretina, d'una família inventada amb les tres filles a qui van posar els noms d'Elena, Cristina i Letícia —influència de veure massa Tele5—, però tres filles que, per molt maques que siguin, li han sortit veganes, ecològiques i leninistes, d'aquelles que amb una fulla d'enciam sucat en oli ja en tenen prou, sense delir-se per cap dels seus menús.
En noranta minuts, a «Master Xof» hi ha oportunitats per somriure, riure més o riure menys. En qüestions d'humor no hi ha res escrit. Però sempre hi ha un moment d'esclat com aquell en què el Joan Pera Xef explica que un dia per error va llençar a la llar de foc, fins a quedar ben socarrimada, la cama de fusta d'una àvia que vivia amb ell a casa.
Joan Pera no ha tingut mai pèls a la llengua quan s'ha permès de fer broma sana sobre els símbols catalans, com l'estelada, la independència o la Moreneta. Però no se sap què podria passar si, amb la mateixa bona fe, s'atrevís a fer broma de la Mare de Déu del Rocío. ¿Aixecaria la mateixa polseguera que un gag del programa satíric «Està passant», conduït per Toni Soler, ha provocat arran de la secció de l'Entrevista Improvisada que protagonitza l'actriu Judit Martín?
Ja hem dit que en qüestió d'humor no hi ha res escrit. I quan els temps que corren són convulsos, els còmics tenen mala peça al teler. Potser per això Joan Pera, que no es pot dir que faci humor blanc però que tampoc no el tinta de roig encès, acaba el seu «Master Xof» dient que tot el que es cuina és bo si es cuina amb amor, el mateix amor que ell fa dècades que posa en cadascuna de les seves actuacions ja sigui a la pantalla o al teatre.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
Tràiler de la versió teatral de «Master Xof» (1). Versió íntegra televisiva de l'obra a TV3 a la carta (2)
«Assassinat a l'Orient Express (Murder on the Orient Express)», d'Agatha Christie. Adaptació de Ken Ludwig, basat en la novel·la homònima de l'autora. Versió catalana: Alícia Serrat i Iván Morales. Intèrprets: Ruben Ametllé, David Bagés, Anna Barrachina, Clàudia Benito, Eduard Farelo, Maria Ribera, Isabel Rocatti, Vanessa Segura, Javi Vélez i David Vert. Veus en off: Anna Alarcón, Emma Clarke, Lola Darbra, Iván Morales i Xavier Nicalse. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: Jordi Ballbé. Caracterització: Àngels Salinas. Moviment: David Climent. Assessor belga: Xavier Nicaise. Ajudant d'escenografia: Paula Font. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Ainhoa Bernaola. Sastreria: Esther Chercoles. Perruqueria i maquillatge: Anna Pitarch. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbé / Víctor Bartrolomé. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé / David Garcia (DVD). Maquinista: Jordi Larrea. Alumna en pràctiques vestuari: Laura García-Duran i Cristina López. Construcció de l'escenografia: Arts Cenics, Pascualín Estructures, Pro-Escena, Jorba-Miró Estudi taller escenografia. Confecció vestuari: Goretti Puente, Antonia Pérez Montiel, Inés Manchero i Trinidad Rodríguez. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Producció: Focus. Ajudanta de direcció: Mercè Grané. Direcció: Iván Morales. Teatre Condal, Barcelona, 22 setembre 2021.
PASSATGERS AL TREEEN!
Heus aquí l'actor Eduard Farelo caracteritzat com Hercule Poirot, amb un elegant vestit, amb bombí, i amb un bastó aristocràtic i amb un bigoti refistolat gairebé com el que lluïa l'actor i director Kenneth Branagh en una de les versions cinematogràfiques més recents, la del 2017 (n'hi ha una d'anterior molt oscaritzada, del 1974, dirigida per Sidney Lumet), d'una de les novel·les més conegudes d'Agatha Christie (Torquay, Regne Unit, 1891 - Wallingford, Regne Unit, 1976). L'edat no fa la cosa. I que l'Hercule Poirot d'aquest «Assassinat a l'Orient Express» en versió catalana, la primera que s'estrena a Europa, a partir de l'adaptació teatral de Ken Ludwig, sigui una mica més jove que el de la ficció de la reina del suspens també està bé per rejovenir el personatge i el gènere literaris.
Agatha Christie tendeix a situar les seves trames amb personatges ja crescudets potser perquè l'escriptora devia suposar que les reflexions psicològiques i les accions que els atribuïa requerien d'una certa experiència de vida. Però que siguin, o aparentin que són Poirot i els altres, una mica més joves, com passa en general en aquesta versió catalana d'Alícia Serrat i Iván Morales, també ajuda a rejovenir tant el misteri com els seus protagonistes i, en definitiva, els fa fins i tot més creïbles i posats al dia.
Del que no prescindeix la versió teatral és de l'ambientació a la dècada dels anys trenta del segle passat perquè les referències de la trama que arrenca a Istambul ho exigeixen i, en aquest sentit, tot l'equip tècnic de la companyia s'ha esmerat a aconseguir una atmosfera pròpia de l'època, des de l'utillatge al vestuari.
Dic això perquè hi ha dos elements en aquest espectacle més essencials que mai: la il·luminació (David Bofarull) i l'escenografia (Sebastià Brosa). Un i l'altre creen el clima idoni per acompanyar el misteri —o el “no misteri”, vaja, tenint en compte que el desenllaç de l'obra és molt conegut— i juguen amb els escenaris que prenen un relleu especial quan és l'hora de representar els diferents compartiments de l'Orient Express, tres cabines mòbils —feina de braços per als tècnics— que creen un notable dinamisme durant les dues hores de l'espectacle, molt marcat, d'altra banda, per la narrativitat i els diàlegs, molt fidels a l'original amb algunes petites llicències que poden fins i tot passar desapercebudes per als més coneixedors de la novel·la de la Christie.
Tornem al personatge central d'Hercule Poirot i a l'actor Eduard Farelo. No cal dir que és el puntal de tot el muntatge. La seva dicció catalano-afrancesada té un atractiu especial, com també la mateixa dicció que utilitza Monsieur Bouc, el director de la companyia internacional Wagons-Lits que, gràcies a la seva influència, aconsegueix plaça per a Poirot al tren, interpretat amb la maduresa de l'actor David Bagés. Tant ell com Eduard Farelo aporten aquesta típica mirada que una escriptora anglesa “comme il faut” feia irònicament sobre els seus veïns de l'altra costat del canal de la Mànega.
Però el muntatge ha apostat fort amb un repartiment d'una desena d'intèrprets, un nombre gairebé excepcional per aquí en els temps que corren, uns temps que han fomentat sisplau per força els monòlegs i els “bimòlegs” —per si de cas el senyor coronavirus es desperta i cal tornar a fugir cames ajudeu-me perquè torna a fer de les seves!
Així, doncs, veure aquesta versió d'«Assassinat a l'Orient Express» compensa també retrobar-hi noms com els de l'actor Rubén Ametllé (que fa un característic doblet entre el cambrer de l'hotel i l'encarregat del tren); o Javier Vélez (Héctor MacQueen); o David Vert, que sembla que es mantingui a l'ombra fins que esclata finalment dins el seu uniforme militar de coronel anglès colonial i la confessió de la seva doble vida; o les elegants i esplèndides dames del viatge en tren: Anna Barrachina (Helen Hubbard), Clàudia Benito (la comtessa); Maria Ribera (Mary Debenham), Isabel Rocatti (la princesa russa) i Vanessa Segura (la ultrareligiosa Greta Oholsson), cadascuna amb les seves vel·leïtats, les seves manies i una personalitat singular.
Ja he dit que la versió que signen Alícia Serrat i Iván Morales aporta algunes llicències i algunes picades d'ullet per no quedar-se només en allò que la novel·la ha deixat marcat, com per exemple que si aquí es té un Hercule Poirot més “bon vivant” i més jove que l'original, també se li pot encolomar una certa atracció per la comtessa Andrenyi ni que la passió, com la sang, no arribi al riu, o al rail, en aquest cas.
I mai més ben dit perquè el crim de l'Orient Express és tan compartit —gairebé com si pertanyés a l'època de les xarxes— que la sang que hi corre fa la impressió que es quedi a casa —escena coral conduïda per Hercule Poirot per desvelar el misteri— on sempre és millor rentar la roba bruta, ni que la casa en qüestió sigui un vagó de tren de luxe.
Ai, si Agatha Christie hagués escrit el seu «Assassinat a l'Orient Express» en temps moderns ferroviaris del TGV! Les distàncies amb TGV s'han fet tan curtes i la velocitat tan ràpida que l'escriptora potser no tindria temps ni de descobrir el pèl del culpable en el recorregut... o dels culpables!, perquè si per a Agatha Christie, a la novel·la, eren una dotzena —com la composició dels jurats populars—, aquí queden reduïts a vuit. Però el que compta és mantenir l'essència del misteri i dotar-lo del llustre de clàssic que Iván Morales i tota la companyia hi han sabut imprimir. Es pot ben bé cridar allò de «Passatgers al treeen!», al tren de ficció d'Agatha Christie al Teatre Condal.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler promocional de la versió teatral d'«Assassinat a l'Orient Express» del Teatre Condal (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 2017 dirigida i protagonitzada per Kenneth Branagh (2).
«El gran llibre màgic». Guió d'Albert Gràcia. Música de David Ávila. Intèrprets: Albert Gràcia, Mariona Ginés, Cristina Murillo, Enrique Pérez Mata i Antonio del Valle. So: Alejandro Aparicio. Il·luminació: Rafel Gràcia. Màgia: Gabriel Buitrago. Producció tècnica: Cristina Ferrer. Direcció: Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2015. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 11 abril 2021. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.
ELS XARLATANS I EL VIRUS DEL LLIBRE MÀGIC
[Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]
De virus n'hi ha de moltes menes. Però si abans només es coneixien els que produïen infeccions corporals, ara són capaços de capgirar el món i complicar la vida dels terrícoles des de les entranyes dels ordinadors, els smartphones o les tauletes digitals. Per això, en aquesta aventura de gènere fantàstic de la companyia T-Gràcia, hi ha una fusió volguda del concepte "virus" perquè els espectadors als quals s'adreça de segur que els relacionen més amb els que se'ls colen als ordinadors que no pas amb els que els provoquen mocs i febre.
L'espectacle té un aire de pista de circ tot i que està pensat per a un escenari convencional. D'entrada, dos xarlatans amb capa i barret de copa sorgits del segle XIX són els encarregats de crear l'escalfor entre la tarima i la platea. Hi ha aquestes i altres interrelacions entre escenari i públic.
Com se sap, els xarlatans són —o eren— aquells que anaven amb carruatges per places de pobles i ciutats oferint els seus elixirs més extraordinaris, els més populars dels quals eren els que feien créixer el cabell, amb l'afegitó que si se'n compraven dos flascons et regalaven una pinta de garantia.
Aquí, els xarlatans en qüestió, que artísticament es fan dir el Gran Antonelli i Luigi Il Castratti —com una parella de clowns sense que n'exerceixin—, topen amb la sorpresa d'un llibre que parla. I si bé ja se sap que els llibres parlen —i, si no, només cal espiar les biblioteques o les llibreries i veure les converses que tenen d'amagat amb els bibliotecaris i els llibreters— en aquest cas, el llibre protagonista no només parla sinó que es queixa perquè té un virus estrany que el fa estar malalt i que de moment els xarlatans confonen amb un vulgar constipat. Serà després que s'adonaran que la reacció del virus —no pas ambiental sinó informàtic— s'ha apoderat del llibre i les històries que conté capgiren tots els personatges fent-los moure i actuar com si estiguessin pitof: un gat amb botes fora de conte, una caputxeta que parla al revés, un dràcula que confon la melmelada amb la sang...
Amanit amb una banda sonora musical original, l'espectacle té un atractiu escenogràfic que es converteix en protagonista: el mateix Llibre Màgic en versió gegantina i rostre amb ulls i llavis mòbils que, a manera que va girant les grans pàgines, va mostrant gegantinament el que en miniatura serien làmines il·lustrades en relleu i format Pop-Up i que creen els diferents espais de cadascun dels personatges de la literatura dels contes clàssics i tradicionals que hi apareixen.
Com en tota aventura de gènere fantàstic, cal enfrontar el bé i el mal. El bé, els xarlatans i la conxorxa dels espectadors —sempre a punt de distingir en quin costat s'han de posar i a qui han de donar suport— i el mal, en la personificació del virus informàtic —un "virus femella", més aviat—, un personatge psicodèlic que, en titelles o teatre clàssic, seria el dimoni de sempre revestit de mil maneres i condemnat a perdedor etern.
Un vestuari primmirat, una escenografia de conjunt molt treballada i efectista i una il·luminació suggerent acompanyen un guió que no s'entreté gens fins a arribar als seixanta minuts de la trama que inclou alguns moments d'humor i que dosifica les intervencions musicals, també de creació original, un dels actius de l'espectacle, amb un repartiment que compta amb l'experiència d'una companyia veterana i uns intèrprets que s'han pelat els genolls treballant en altres muntatges musicals de considerable ressò de les últimes temporades.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
«Pegados (un musical diferente)». Llibret: Ferran González. Música i lletres: Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Iñaki Mur, Júlia Bonjoch, Gemma Martínez i Raúl Patiño. Coreografia: Marta Tomasa. Disseny escenografia: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Albert Pastor Disseny so: Carles Aulí. Producció: Cristina Prunell. Producció Executiva: Mercè Puy i Joan Miquel Pérez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Imatge i disseny del cartell: Javier Naval. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&kco. Una producció d'El Terrat i Kaktus Music. Música Addicional i Direcció Musical: Joan Miquel Pérez. Cover Pianista Doctor: Oscar Machancoses. Director Musical Resident: Raúl Patiño. Direcció: Alícia Serrat i Enric Cambray. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 1 abril 2021.
Aquesta crítica està basada en la primera versió del muntatge. Fitxa artística producció original: Text de Ferran González. Música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Xènia Reguant / Sandra de Victoria, Ferran González, Gemma Martínez / Isa Mateu, Joan Miquel Pérez. Arranjaments i direcció musical: Joan Miquel Pérez. Escenografia i vestuari: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Il·luminació: Marc Llobet. Disseny de so: Carles Aulí. Coreografia: Óscar Reyes. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció: Víctor Conde. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 3 octubre 2013.
DESGRACIATS EN EL JOC, ENGANXATS EN L'AMOR
Musical de petit format, però no tant. Musical diferent, molt més del que diu i sembla. Musical que té el mèrit d'haver arrencat en una sala emergent, l'Almeria Teatre de Barcelona. Musical que, després, ha fet les Amèriques a Madrid durant una llarga temporada. Musical que ha estat reconegut pels espectadors catalans amb un dels Premis Butaca. Musical que va ser considerat el millor espectacle de teatre musical del 2010 en l'última edició dels Premis Max. Aquest és el currículum, fins ara, d'aquesta creació conjunta de Ferran González i Alícia Serrat, que treballen plegats des de fa anys i que han estat també els autors de nombroses bandes sonores d'espectacles familiars del Jove Teatre Regina.
Amb «Pegados», una part de surrealisme i una altra de trapelleria juvenil s'apleguen en un espectacle que, tot i que reposa essencialment en la partitura musical, té també una part d'escenes intermèdies de diàleg i una altra de coqueteria humorística que donen l'oportunitat a la parella protagonista de fer els canvis oportuns en la seva estrambòtica situació: aparellats en l'acte sexual als lavabos d'una discoteca, un estrany acoblament no permet que se'n desfacin.
Això sol ja crea un estat insòlit que fuig de qualsevol realisme i que només té referència en el món animal, comparació que fa de mal fer, però és inevitable. La parella en qüestió, doncs, ha de recórrer a Urgències on, pretesament, el metge de guàrdia els visitarà i posarà remei al seu acoblament. I és a la sala d'Urgències, en una llitera, on l'acció de la trama musical es desenvoluparà des d'aleshores.
El musical compta amb quatre intèrprets: la parella protagonista del cas sexual sense precedents, el metge que fa de pianista i mata l'estona intentant trobar on és Wally en l'àlbum d'aquest personatge, i una infermera que, després d'introduir els espectadors en situació, crearà algunes de les escenes que, cap a la segona part de l'hora i mitja de l'espectacle, pugen de to i, encertadament, construeixen una acció paral·lela a la principal amb una mirada irònica del musical sobre el gènere del teatre musical.
La relació que s'estableix entre la parella protagonista va de menys a més, del menyspreu a l'amor, de l'odi a l'estimació, de la guerra a la pau. I és que, en el fons, no serà el gremi de la medicina la que posarà solució clínica a l'estrany cas sinó que, com en un antic conte de «La Bella Dorment», un petó és suficient per desfer el malefici. ¿Hi té alguna cosa a veure un rellotge de paret que no es mou de l'hora de les dues? ¿El temps de «Pegados» vol ser un temps virtual, inexistent, comprensible només des de l'acte sexual de la parella?
Un repertori de lletres picaresques, a vegades amb segona intenció —en algun moment podrien semblar pròpies dels temps inicials de l'antic cafè-concert del Petit Moulin Rouge del Paral·lel— amb una bona partitura, de peces enganxadisses i amb ullades al macromusical, fa que els espectadors entrin en una comèdia que no els serà explicada amb excés de detalls, sinó que caldrà que la vagin confegint amb el que els dos personatges principals mostren i el que la imaginació hi afegeix.
Acompanyament pianístic, bata blanca sense gaires ganes d'exercir de metge, immers en el teclat i el seu Wally. I espaterrant vis còmica del paper de la infermera, fent-ne de tots colors, la més sonada, el passi amb bicicleta de lloguer per quedar bé amb un pretès espònsor de l'espectacle, però també fent de mare del noi i de mare de noia, canviant cada dos per tres de perruca i vestuari, a petició i conveniència dels dos protagonistes —perquè, irònicament, la companyia no arriba a poder tenir més intèrprets—, escenes que fan que, a causa de l'obligatòria situació gairebé estàtica dels dos protagonistes, per les circumstàncies físiques exposades —malgrat els seus meritoris esforços acrobàtics per canviar de posició, amb permís del Kamasutra— el musical no només superi un perillós handicap de temps mort sinó que el potenciï.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020. Reposició: 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 9 febrer 2021.
DEL VI NEGRE DEIXAT EN REPÒS SE'N FA VINAGRE
Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida.
De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcit de personatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans.
Però «Cobertura», que surt de la llarga coneixença dels dos intèrprets que ja compta més de vint anys i dels seus inicis emprenedors amb la companyia Total Memos rondant per tota mena d'escenaris que va desembocar en la sèrie «Vinagre», és un parèntesi en la seva trajectòria. Primer perquè si bé Bruno Oro torna al seu paper més còmic i estrafolari, quan vol, Clara Segura reposa momentàniament de papers dramàtics i fins i tot molt durs a més de debutar ara en la direcció.
Es podria dir que «Cobertura» convida a riure per allò que diuen que tot plegat són quatre dies. I si els espectadors s'avenen a aquesta convenció, l'espectacle no els decebrà de cap de les maneres. Cal, doncs, una bona predisposició a acceptar qualsevol exageració al servei del guió de l'esquetx i perdonar segons quins excessos precisament perquè el guió els ho exigeix, i aquí cal esmentar que la dramatúrgia parteix de la col·laboració d'Alejo Levis —en aquest cas home orquestra perquè signa altres especialitats del muntatge— amb Bruno Oro.
Cal molta energia per mantenir el ritme de «Cobertura». Cal també molta mà esquerra i ofici dramàtic per mantenir el nivell d'humor sense que decaigui. I Bruno Oro i Clara Segura, en aquest aspecte, són dues “màquines”, afectuosament parlant, que es barallen amb les desenes de personatges que interpreten, una trentena llarga, amb la llengua esmolada i la sàtira sobre la vida actual a flor de pell.
La base del guió és el cinema. Hi ha un director argentí, Guillermo Peñalvar; un cinema amb un nom que no sé ben bé què recorda, Arcadia Nexflin; i una actriu, Roxana, debutant i amant del mestre argentí amb una pel·lícula de flaire romàntica, «Quiero nadar en tus ojos», a la qual se li pot anar darrere amb un flabiol sonant perquè va guanyar un Oscar a millor pel·lícula estrangera. I aquí comença tot: mentre l'actriu puja al cel de l'èxit, el director baixa als inferns de l'oblit. I amb aquest pedra a la butxaca, comença a ploure el rosari de personatges de la més variadíssima massa social i artística, amanit amb el que el nou temps no pot evitar, la influència de la xarxa i la omnipresència del mòbil. Aires de La Cubana, quan mira enrere. Aires de «Xooof!» quan mira a l'humor. Aires de «Vinagre» quan es mira el melic. A Bruno Oro i Clara Segura, amb aquesta «Cobertura», els ve com un anell al dit allò que diuen que deia aquell: “Ande yo caliente, y ríase la gente”.
VIDEO
VIDEO
Una esquetx que recorda la sèrie «Vinagre», amb els dos personatges protagonistes de l'espectacle «Cobertura», del Teatre Condal (1). Un dels esquetxos de la sèrie «Vinagre», idea de Bruno Oro, interpretat juntament amb Clara Segura, emès el 2008 per TV3 (2).
«El pare de la núvia», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius / Josep Sobrevals (2020) i Sergi Vallès. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració de Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Capellas. Espai sonor: Jordi Ballbè. Caracterització: Imma Capell. Ajudant de direcció: Marcel Solé. Ajudant d'escenografia: Paula González. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Toñi Chamorro. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbè. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques vestuari: Sara López (IDEP). Construcció escenografia: Pascualín Estructures. Atrezzo: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Roger Pablo, Chopinart, Pedrotoolart, Xavi Valls (n9u tr3s), David Ruano. Confecció ciclorama: Marc Martí. Creació i confecció vestits nuvis: Jordi Dalmau. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 5 novembre 2019. Reposició: 16 desembre 2020.
MERITXELL, MON AMOUR!
Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu
que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat.
Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar.
Per tant, que la trama d'«El pare de la núvia» sigui més aviat llisa i molt previsible no treu ni gota de mèrit a l'objectiu de l'obra: distreure el personal, promoure més d'un somriure i no apartar-lo gaire de la seva formació de consum de ficció davant la petita pantalla.
I per això la comèdia funciona. Per això i perquè Joel Joan i Hèctor Claramunt, els autors —Joel Joan la dirigeix— han elaborat el guió, sí, amb algunes pinzellades de brotxa grossa, però també amb moments de canvi de tensió i, en conseqüència, d'equilibri entre les claus de la comèdia sense deixar de banda un toc de romanticisme.
Joan Pera porta la batuta durant tota la trama. Fins al punt que s'adreça sovint als espectadors i fa de narrador —com en els millors temps del teatre popular—, i l'actor Pep Sais li fa en aquesta ocasió d'«estranya parella», i dic «estranya» a consciència perquè des del primer moment es fa sospitós que tingui tanta i tanta relació, des del seu simple paper de secretari-comptable de l'empresa, amb la família del fabricant de “Galetes Pujols-Pinyol” i, de manera particular, amb Francesc Ramon Pujols Pinyol (el personatge de Joan Pera) que viu l'estrès d'organitzar el casament de la seva filla Meritxell (l'actriu Anna Carreño) amb un jove comercial de la fàbrica (l'actor Oriol Casals) organitzant una festa que la parella voldria senzilla i íntima, però que l'industrial —la mare (l'actriu Maife Gil) té altres feines zen— ha muntat amb més de 600 convidats, sarau amb els músics de l'Orquestra Simfònica del Vallès i el Circ Cric amb la carpa i un elefant —és cert que Tortell Poltrona va estar esperant a la vida real un elefant subvencionat per la Generalitat de Catalunya en els seus inicis de circ que no va arribar mai!— i la pirotècnia del Piromusical de la Mercè per acabar d'arrodonir la festa. Només hi falta el pastís blanc de sis pisos!
No es tracta de desvelar les claus del desenllaç de la comèdia. Tot i que la crida de l'espectacle ho insinua clarament quan diu: «Joan Pera és el pare de la núvia... i potser del nuvi!» Doncs, això. A manera que la comèdia va pujant i pujant i pujant de to, algú n'ha de treure l'entrellat i acabar-ho amb un The End com més feliç millor, que per alguna cosa s'està parlant “del dia més feliç de la vida”. Hi ha, doncs, sí, casament. Guanyadors i perdedors. Moralitat inclosa: el mentider i vividor acaba desemmascarat. El de bon cor i millors intencions acaba emportant-se el peix al cove... ni que sigui amb un curs accelerat de francès poètic per conquerir la núvia... que precisament odia el francès!
He dit que el muntatge té moments de canvi de tensió. I és just remarcar aquí un d'aquests moments estel·lars: el paper de l'exnuvi de la Meritxell, el rocker Kevin (interpretat per l'actor Marc Rius [Josep Sobrevals, el 2020]), que protagonitza un relat de ficció dins la ficció amb una història de falsa solidaritat i molt d'arròs bomba del Delta, una història que acaba amb música i petó romàntic, acompanyat dels cors i vaivè de braços de Pep Sais i Joan Pera. Una fugaç fugida dins la trama del registre de comèdia-vodevil en clau de monòleg que marca un abans i un després del ritme coral que impregna en tot moment «El pare de la núvia».
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
VIDEO
«El màgic d'Oz». Dramatúrgia: Marc Artigau i David Selvas, basat en l'obra de Lyman Frank Baum. Composició musical: Paula Jornet, Arnau Vallvé. Intèrprets: Elena Gadel / Mercè Martínez, Jordi Vidal, Damaris Aragón, Robert González, Marc Pociello, Jana Galindo / Roser Dresaire, amb la col·laboració de Bàrtok Meyer-Delgado. Escenografia: Raquel Ibort. Vídeo: Joan Rodón (dlux.pro). Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Oscar Villar. Audiovisuals: Joan Rodón. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Clàudia Abbad. Enregistrament disc: CanSons. Coreografia i moviment: Pere Faura. Construcció escenografia: Carles Hernández “Xarli” i Oscar Hernández “Ou”. Acabats escenografia: Laura Galofré. Confecció vestuari: Marta Pell. Assesorament màgia: Sergi Armentano. Il·lustració cartell Dorothy: Efrén Bellostes. Ajudant vídeo: Laura Roda. Cap tècnic La Brutal: Arnau Planchart. Regidora: Irene Fernández Zurano “Nené”. Sastra: Marta Pell. Operador so: Efrén Bellostes. Operador llums: Enric Alarcon. Suport comunicació: Rubèn García i Sem Pons. Premsa: Anna Aurich - Còsmica. Disseny imatge: Eduard Buch. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo espectacle: Jordi Boquet, Antoni Vidal i Alberto Gross. Coproducció La Brutal i Grec 2020 Festival de Barcelona amb la col·laboració del Teatre L’Artesà - Ajuntament de El Prat de Llobregat. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2020. Reposició: 4 desembre 2021.
BRUIXES I HURACANS EN CLAU DE SPOTIFY
Malament ho tenen a ca la Dorothy, que viuen i mengen del Bar Kansas, amb les restriccions sanitàries que obliguen el sector de la restauració a tancar barra i portes cada dos per tres! Esclar que a la terra d'Oz no es pot dir que no hi hagi ventilació a dojo perquè el vent, precisament, no és el que hi falta sinó que més aviat en sobra, per la força que té l'huracà que s'emporta la protagonista del conte clàssic, que es va publicar per primera vegada el 1900 a Chicago.
La història de gènere fantàstic, «El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)» ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, Nova York, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com «El màgic d'Oz» i que va tenir aleshores tretze seqüeles.
La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa la Dorothy, una nena que es veu empesa al país d'Oz per un huracà, on viu les aventures màgiques i coneix una sèrie de personatges amb qui creix en el seu recorregut iniciàtic, abans de tornar a casa, gràcies als poders del màgic d'Oz que concedeix el que li demanen sempre que, a canvi, li portin una penyora.
L'adaptació de Marc Artigau i David Selvas fa el que cal fer amb clàssics com aquest en què els personatges difícilment es poden moure de la seva condició fantasiosa. Es tracta de mantenir la seva personalitat i els seus poders o les seves febleses, però adaptar-los en evolució al que els joves espectadors del segle XXI els envolta.
Així, doncs, l'Espantaocells és un amant defensor del medi natural gairebé membre de Greenpace; l'Home Llauna inclou en el guió l'opció de la identitat homosexual i no només hetereosexual; el bon Lleó —ep!, Lleona, aquí!— s'espolsa la por recorrent a aquella dita que diu que qui canta els seus mals espanta i si canta en versos rap els espanta a tot drap. I la Dorothy és una preadolescent que es guanya les primeres garrofes ajudant a fer feinetes al Bar Kansas de la seva tieta i no en una granja, com en l'original, tot i que cal admetre que el medi rural de l'original no seria tan estrany avui si tenim en compte que torna a estar de moda, sobretot des que els urbanites han descobert que, si ve una pesta, més val que els agafi buscant bolets al bosc.
La clau dels espectacles familiars —teatre per a tots els públics— és que siguin musicals. I si la composició i la interpretació tenen el rigor i la qualitat que ha de tenir un musical, vagi adreçat a qui vagi adreçat, la proposta surt rodona. A la companyia La Brutal en saben un pou. I partint de les composicions de la cantant i actriu Paula Jornet i Arnau Vallvè (només cal recordar la seva aportació musical a «La importància de ser Frank»), els personatges en mans d'intèrprets d'upa fan que l'espectacle anomenat “familiar” s'elevi a la categoria de gran espectacle i vagi pel camí que fa set temporades va encetar per exemple «El petit príncep», precisament també amb Elena Gadel com una de les primeres protagonistes d'aquella aventura d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Aquí, Elena Gadel i l'actriu Mercè Martínez (també en repartiment a l'obra de La Brutal, T de Teatre i Dagoll Dagom, «T'estimo si he begut», basat en els contes d'Empar Moliner) alternen funcions i desdoblen personatges, des de la tieta mestressa del Bar Kansas fins a la Bruixa del Nord i la Bruixa de l'Oest. Personatges clau, aquests, amb sorpresa pel que fa als principis de tota bruixa i la reivindicació que fan de la seva naturalesa no pas tan malvada com les pinten sinó més aviat “raretes”. Les dues actrius les fan vibrar cadascuna des de les seves respectives qualitats actorals i musicals prou conegudes.
Al seu costat, un altre actor de musicals, Marc Pociello (el més recent «La tienda de los horrores»), fa aquí d'Espantaocells a la recerca d'un xip de cervell que li canviï la vida per sempre, mentre que l'actor Robert Gonzàlez (factoria El Maldà) se les té amb el Robot que, amb ajuda de les manetes de la taula de so, aconsegueix emetre una veu de rovell que, per descomptat, no sona gens oxidada. Damaris Aragón (formada a Aules - Arts Escèniques) es posa a la pell de la Lleona amb la potència d'una rapera defensora de la igualtat de gènere, i Jordi Vidal (veterà actor i cantant amb un doble a «Polònia») alterna els papers de guardià i del mateix Mag d'Oz. La descoberta està en les actrius que alternen el paper de la Dorothy, Jana Galindo i Roser Dresaire, dues pràcticament debutants, almenys pel que fa al teatre professional, molt joves, 14/15 anys, que s'adiuen a l'edat del personatge i que hi aporten a la vegada l'empenta i la il·lusió que ha de desprendre la Dorothy del conte.
David Selvas s'ha mirat «El màgic d'Oz» amb ulls encara d'infant però l'ha dotat de contingut preadolescent i de reflexió adulta. La seva direcció té l'ajut de la direcció musical d'Enric Gallén i la posada en escena juga amb els mitjans del teatre actual tant escenogràfics com amb recursos audiovisuals i projeccions i d'il·luminació per fer més fantàstic el viatge a Maragda.
I com que un huracà tot ho pot, Dorothy torna a casa d'una altra bufada, mentre els espectadors primerencs —i no tan primerencs— han tingut l'oportunitat de conèixer, amb una representació que es manté força fidel als eixos bàsics de l'original, uns personatges de la literatura clàssica escampada arreu del món des de fa més de cent anys. D'aquesta manera, si un dia els cau el conte a les mans, la lectura té el camí mig guanyat gràcies a l'empremta de les imatges teatrals de La Brutal. Que l'huracà els faci volar alt per molt de temps.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
VIDEO
«Alguns neixen estrellats», de Joan Pera. Intèrprets: Joan Pera i David Olivares. Espai escènic: Joan Pera / Enric Llort. Vestuari: Toñi Chamorro. Il·luminació: Raul Martínez. Espai sonor: Dani Seoane. Caracterització: Toni Santos. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastressa: Toñi Chamorro. Cap tècnic del Teatre: Jordi Ballbé. Tècnic de Llums: Víctor Cárdenas. Construcció escenografia: Estudi Taller d’escenografia Jorba-Miró. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Zuhaitz San Buenaventura. Reportatge Fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Jordi Dalmau. Producció de Focus. Ajudant de direcció: Blai Pera. Direcció: Enric Llort. Teatre Condal, Barcelona, 2 abril 2021. Reposició: 25 juliol 2021.
AL MAL TEMPS, BONA CARA
«Mira, fan un Pera!». Aquesta podria ser una expressió que s'anés —si no s'hi ha fet ja— fent habitual entre els espectadors assidus a la comèdia, al teatre d'entreteniment, aquell que fa evadir dels maldecaps fins i tot a qui diu que no li fa gens de gràcia l'humor.
L'actor Joan Pera, també dramaturg, és el perfil d'aquella mena de gent de teatre “de tota la vida” capaç de crear espectacles a la seva mida. Ve d'una llarga escola tradicional i ha fet també escola. M'atreviria a dir, per exemple, que el tàndem Joel Joan i Hèctor Claramunt van pel mateix camí.
I aquest passat, present i futur no els emparenta només per l'actitud i el risc de crear espectacles propis sinó pel resultat que aconsegueixen que gairebé sempre compta amb el favor del públic no només el fidel sinó també el que s'hi va afegint espectacle rere espectacle.
Joan Pera s'acompanya en aquest espectacle d'un altre actor conegut pel seu vessant humorístic, David Olivares, sobretot, esclar, pel seu paper televisiu a «Polònia». Ells dos, i el director Enric Llort, es repengen aquesta vegada en una sèrie de la BBC, de l'últim quart de segle passat, dècada dels setanta, la de l'actor Michael Crawford a qui Joan Pera va cedir la veu dins de la seva faceta d'actor de doblatge.
Hi ha, doncs, una relació, diguem-ne entre professional i sentimental, a l'hora de crear la dramatúrgia d'«Alguns neixen estrellats» que manté el caràcter malastruc del protagonista. I ja se sap que les desgràcies alienes són la riota de qui no les pateix.
«Alguns neixen estrellats» té quatre parts —una hora i mitja aproximadament— en què els dos actors fan tots els papers de l'auca: hi ha una visita a cal metge, hi ha una consulta de logopeda, hi ha una altra mena de consulta però al confessionari i encara hi ha una entrevista de feina. Joan Pera té l'avantatge que per les seves característiques encara pot fer els papers més joves dels que li pertocarien per edat. La mateixa trama en mans d'un altre actor sense aquestes característiques es podrien veure poc creïbles. En el cos i ànima de Joan Pera, però, tot és possible, fins i tot encomanar els seus dots de malastruc a tothom amb qui tracta, és a dir amb els personatges de David Olivares.
De la mateixa manera que hi ha cinema d'autor, literatura d'autor i fins i tot ràdio d'autor, també hi ha teatre d'autor, més aviat, d'actor, en aquest cas, d'un actor que sembla que tingui un poder d'adaptació als mals temps i que sempre hi acaba posant bona cara.