ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«Hamlet.01», de Sergi Belbel. Intèrpret: Enric Cambray. Fotografia: David Ruano. Producció executiva i Distribució: Roser Soler. Agraïments: Kiko Planas, Roc Esquius, Jordi Bonet, Teatre Auditori Cardedeu, Sala Beckett. Amb el suport de Cardedeu Inspirant Cultura (suport a la creació de l’Ajuntament de Cardedeu). Direcció: Sergi Belbel. Dau al Sec, 2 a 13 març 2022. Gira diversos escenaris, juliol 2022, Fresc Festival 2022, Festival de l'Empordà 2022, Festival Temporada Alta 2022. Reposició: Teatre La Biblioteca (La Perla 29), Barcelona, 13 a 29 octubre 2023. SER O NO SER... SI POT SER Diuen que en faran cinc. Cinc peces que intenten desestructurar o esbrinar que hi ha en l'interior del personatge de «Hamlet» de William Shakespeare, a través de la mirada, la interrogació, les incognites, la incredulitat i la fascinació del dramaturg i director Sergi Belbel, compartides per Enric Cambray, actor i ara també codirector amb Àngel Llàcer del musical «The Producers», de Mel Brooks.«Hamlet.01» és el primer lliurament dels cinc previstos. Un per cada acte de l'obra «Hamlet». Anuncien el segon probablement per a la tardor del 2024. Ja fa dues temporades que ronden pel món amb el primer —Belbel i Cambray en són els únics productors—, per diversos escenaris i festivals. Amb aquesta reposició al Teatre La Biblioteca, comparteixen dates i horaris alternatius amb «Papers de la guerra», que interpreta Pau Vinyals, sobre el llegat dels germans escenògrafs Castells. Un doblet que sembla que porti “denominació d'origen” perquè els dos muntatges han comptat en un moment o altre del seu procés de creació amb el suport o la col·laboració de les institucions de cultura de la població de Cardedeu (Vallès Oriental).Enric Cambray, tot sol, fins i tot sense suport de regidor d'escena o tècnic de llums i so, s'enfronta a aquesta revisió de «Hamlet» per aconseguir entendre cadascuna de les rèpliques del personatge de Shakespeare i capgirar-lo, si cal, del dret i del revés.El muntatge, des de la seva estrena a Dau al Sec —qui no s'arrisca no pisca— va començar com un experiment agosarat i ha estat demanat i reclamat des d'aleshores per altres escenaris. A pesar del perill de la seva durada —són dues hores per a un sol intèrpret que es repenja només en el text i la paraula— el temps ha madurat, segurament, la primera intenció i ha acabat trobant el seu “savoir faire” a l'escenari, des del divertimento, a l'ús del micro, la corda fluixa del vers shakesperià, la profunditat del text i la clonació del Hamlet actor escorcollant el Hamlet personatge, afegit als dots de “manetes” i home orquestra que ha de posar en acció Enric Cambray per aconseguir que els llums creïn l'atmosfera indispensable i el fum suggereixi el color adequat.Belbel / Cambray parlen del seu cosí germà Hamlet des d'una òptica actual, fent un recorregut referencial a vegades per altres creacions artístiques posteriors a William Shakespeare com el cinema o altres obres cèlebres del teatre universal. Tot un collage que serveix per convertir una investigació de tesi en una aproximació a la comèdia, sense caure, esclar, en el tòpic del còmic o monologuista de moda. D'aquí a arribar a analitzar el famós “ser o no ser” en falten quatre. Quatre peces que segurament no perdran en intensitat de contingut però que no els faria cap nosa que evitessin repeticions innecessàries, que es reajustessin en síntesi i que cedissin en una lleu escurçada de la durada. Aquest és el dilema del ser o no ser... ei!, si pot ser.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«A mí no me escribió Tenessee Williams». Creació de Roberto G. Alonso i Marc Rosich. Dramatúrgia: Marc Rosich. Intèrpret: Roberto G. Alonso. Vestuari: Roberto G. Alonso. Espai escènic: Víctor Peralta. Il·luminació i so: Arnau Grande. Coreografia: Roberto G. Alonso. Producció executiva: Joan Solé. Producció: Roberto G. Alonso. Coproducció i residència: Fira de Tàrrega. Direcció: Marc Rosich. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 21 març 2018. Reposició: Dau al Sec, Barcelona, 16 novembre 2022. DE LA GLÒRIA SOMIADA A LA RÀBIA CONTINGUDA [Crítica corresponent a l'estrena de l'espectacle a La Seca Espai Brossa, el 2018] El coreògraf Roberto G. Alonso converteix l'escenari en una volta de pont imaginari que supleix la volta del pont real de la Fira de Tàrrega on va estrenar aquest espectacle que, malgrat que sigui un recurs tòpic, cal definir d'«inclassificable» perquè barreja sense fronteres el teatre, la coreografia, el cabaret, el gest, el travestisme i la música amb la llicència i el permís del playback. ¿Tornem al gènere parateatral?De fons, com a miratge, el dramaturg Tennessee Williams —el que mai li va escriure potser perquè no la coneixia— i els seus mites femenins. A escena, una dona-diva vinguda a menys, gelosa de mantenir la dignitat, enganyada pel seu últim amor i víctima del desnonament i deixada sota el pont —un enginyer de ponts i camins que va optar per fer camí i abandonar-la sota el pont—, envoltada de tot d'estris domèstics abandonats i recollits d'aquí i d'allà i amb un lot de vestuari guardat amb zel, que és la principal clau de tota la interpretació.Durant setanta minuts, la protagonista d'una història personal que està amarada de tristesa treu forces del pou on està enfonsada per sobreviure amb humor i superar els fantasmes que la voldrien abatuda. Per això canta, balla, es vesteix i es desvesteix a ritme de molí de vent, com si estigués en una passarel·la de moda, amb vestits acolorits, de lluentons, de diva, de dona de la vida... potser fins a dues dotzenes de canvis de model.Entremig d'aquest despullament escènic, la dona protagonista de Roberto G. Alonso deixa espai per a fugaces i breus peces de gran puresa coreogràfica —molt especial i potser la més remarcable quan es fon amb abric verd en un sofà també verd de potes enlaire— i passa de la glòria somiada a la ràbia continguda, fins que es desfoga amb una autobatalla de plats trencats —compte alguns espectadors de primera fila!— i fa un mutis de gran diva entre un núvol blanc que l'embolcalla eternament cap al més enllà.A la protagonista de Roberto G. Alonso se l'ha acostumat a comparar amb la Blanche Dubois d'«Un tramvia anomenat desig», en tot cas, una Blanche Dubois empeltada d'altres heroïnes perdedores, d'aquelles que es fan passar la gana del dia amb una llauna de foie, que combaten el mono amb un cigarret pidolat, que vencen la nostàlgia dels millors temps amb un mirall trencat on s'hi reflecteix la seva figura esmicolada.I que ningú no gosi dir-li que el que fa no és "teatre polític" perquè també ho és somiar volant per l'univers amb la banda sonora de «Memòries d'Àfrica», cantar «Yo no soy esa» de la Mari Trini, o marcar-se un «¿Qué hace una chica como tú, en un sitio com éste?», de Burning, o burxar en el sentiment amb «Je suis malade», de Lara Fabian, en traducció simultània de la mateixa protagonista. «A mí no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía)» és un espectacle que entra per la pell i que trenca l'etiqueta de coreògraf de l'intèrpret que s'hi mostra com un actor "total".[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
Tràiler de l'espectacle de Roberto G. Alonso (1). Dues de les peces que integren la banda sonora de l'espectacle de Roberto G. Alonso: «¿Qué hace una chica como tú, en un sitio com éste?, de Burning (2); «Je suis malade», de Lara Fabián (3).
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
