ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[En família]
La temporada familiar ofereix una diversitat de propostes teatrals de cap de setmana per a primers espectadors
(Cliqueu sobre la imatge per veure la cartellera actual)
© Edu Compte / Farrés Brothers
Les crítiques més recents
- «La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets 2026: Anna Cartoixà, Roger Sahuquillo, Jordi González, Guillem Martí / Ferran Rull, Dèlia Benito / Laia Rodriguez i Aina Ros. Intèrprets 2021: Jordi González, Anna Cartoixà, Roger Sahuquillo, Alícia Olivé, Dèlia Benito i Guillem Martí. Intèrprets 2016: Anna Ferran, Jordi González, Anna Ventura, Laura Ventura, Edgar Martínez i Ariadna Suñé. (Repartiments anteriors: Roser Colillas, Jordi González, Anna Ventura, Sílvia López, Marc Ribera i Ariadna Suñé.) Ballarins: Espai Escènic. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Assessorament tècnic de beisbol: Javier Sevilla. Ajudant de direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Teatre Victòria, desembre 2011/ gener 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 8 setembre 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 març 2016. Reposició: 20 març 2021. Reposició: SaT! Sant Andreu Teatre, Barcelona, 25 abril 2026. A partir de 4 anys.
UNA VENTAFOCS QUE FA D'AU-PAIR A CA LA MADRASTRA
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2011]
- Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre.
- L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys.
- L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.
- L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans.
- La Ventafocs viu, treballa i intenta estudiar —atrafegada com va de tanta feina domèstica— aguantant el maltracte de la mestressa de la casa, que té un pub, i les dues germanes que n'hi fan de tots colors, situació que, pel nom de la Ventafocs i per les accions d'injustícia que pateix capten de seguida els espectadors més petits.
- La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament.
- El risc del muntatge, doncs, és evident perquè, ni que ens costi d'admetre, l'acció transcorre, per als espectadors en general a qui s'adreça, molt lluny de la seva realitat actual. Fet important, doncs, que, a banda de les escenes musicals, les de ball o les parlades, es cobreixi un espai divulgatiu al qual difícilment es tindria accés si l'espectacle no es mogués de les coordenades del conte que té el seu origen a la Xina i que recullen a Occident tant Charles Perrault com els germans Grimm fins a l'actualitat amb múltiples versions i ensucraments de tota mena.
- Madrastra, germanes, fada padrina —en versió digital— i substitució de la típica carbassa convertida en carrosa per un model d'auto de l'època dels cinquanta són els elements que recorden, recuperen i reciclen el conte. La resta crea una història juvenil amb un concurs de cant inclòs en un ball de màscares de l'institut per guanyar les beques que el curs vinent serviran per anar a estudiar en una prestigiosa escola; crea també un petit lligam enamoradís entre la parella protagonista (la Ventafocs i un dels xicots del curs que substitueix el príncep ranci de les versions antigues) i, esclar, no hi pot faltar la sabateta que, per segles que passin, és un mètode infal·lible, molt més infal·lible que el xafardeig dels actuals Facebook o Twitter, per conèixer de quin peu calça l'enamorada misteriosa de l'antifaç que es va fondre del ball en tocar les dotze de la mitjanit.
- Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Alan». Dramatúrgia: Mar Puig i Mateu Peramiquel. Text: Mar Puig. Composició musical, lletres i arranjament: Mateu Peramiquel. Intèrprets 2026: Ander Mataró, Patricia Paisal, Vinyet Morral i Benjamí Conesa. Intèrprets 2023: Cisco Cruz, Ander Mataró, Patricia Paisal i Vinyet Morral. Músics en directe: Mateu Peramiquel i Danko Compta / Sergi Torrents. Disseny i construcció d’escenografia: Albert Ventura. Disseny d’il·luminació: Jordi Berch i Adrià Gómez. Disseny fotogràfic i fotografia: Sergi Panizo. Producció musical: Fede Larocca i Mateu Peramiquel. Comunicació i premsa: Aina Font i Torra (WeColorMusic). Producció: WeColorMusic. Direcció musical: Mateu Peramiquel. Direcció escènica: Mar Puig i Cisco Cruz. Teatre Condal, Barcelona, 2 maig 2023. Reposició: 9 octubre 2023. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2026.
UN MUSICAL QUE BURXA LA CONSCIÈNCIA
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2023]
- La nit de Nadal de l'any 2015, a la població de Rubí, l'Alan Montoliu, que havia nascut el 1998, va decidir als 17 anys acabar amb l'assetjament transfòbic que patia. No es deia Mia, es deia Alan. No era una noia. Era un noi. No volia la definició femenina al carnet d'identitat sinó la masculina. No volia només que la llei li reconegués un canvi de nom. Alan Montoliu va optar per barrejar medicaments i alcohol, aquella nit de Nadal, cosa que li va provocar un fulminant atac de cor. Va ser un suïcidi que segurament es va atribuir en veu baixa a la desesperació de l'Alan. Però va ser sobretot un suïcidi a conseqüència de la intolerància col·lectiva i la mirada cap a una altra banda d'una sèrie d'estaments. Des dels més impulsius i ingenus dels companys d'institut, fins als més miops del professorat del centre o els parsimoniosos i encotillats per la burocràcia del sistema, des de la salut a la legislació.
- Han passat més de set anys d'aquell fet tràgic que va colpejar la família de l'Alan. S'han retocat lleis. S'han sensibilitzat educadors, psicòlegs, metges i funcionaris. S'ha instat a parlar-ne els mitjans de comunicació. Però res ha aturat l'augment de suïcidis entre adolescents, atribuïts ara a la ressaca de la pandèmia tot i que continuen reflectint molts d'ells les mancances que encara hi ha per posar-hi fre. Set anys després de la decisió de l'Alan, el cas de la població de les bessones de Sallent, el més recent, es repeteix com si no hagués passat el temps. Hi ha un buit que cal cobrir amb urgència.
- I això és el que intenta fer aquest espectacle musical de Mar Puig i Mateu Peramiquel, ella autora del text, de part de la dramatúrgia a quatre mans i també bona part de la direcció. I ho fa amb una acurada sensibilitat, sense ferir ni gratar més del compte en la ferida. ¿Com es porta a escena un musical dramàtic quan la mare de l'adolescent en qui es basa la dramatúrgia és present a la platea? Doncs, amb la capacitat de reconvertir un drama personal i familiar en una lliçó d'advertència per a la societat que l'envolta. ¿La dels joves? Potser sí. Però diria que, principalment, la dels adults.
- Si bé «Alan» és un musical totalment recomanable per a adolescents —la mateixa companyia adverteix que no està pensat per a menors de 10 anys—, encara ho és més per a pares en procés d'educació dels seus fills, per a pares en procés de comprensió de les inquietuds dels adolescents que els vénen al darrere, per a responsables de la salut, per a responsables de l'educació i per a responsables de fer complir la legalitat sense entrebancs. És a dir, un musical sense fronteres, tret de les esmentades de les edats més baixes.
- Es podria pensar que l'espectacle és un exercici més d'autoajuda que moralitza sobre el fet de la transició de gènere. Però és molt més que això. Conté una banda sonora molt enganxadissa i una dramatúrgia amb un seguit d'escenes que enllacen les unes amb les altres sense cap mena de pausa. Els dos músics intervenen en directe.
- Un dels intèrprets, Cisco Cruz, fa d'avi, de mestre, de psicòleg, de pinxo i em sembla que encara em deixo algun altre personatge. L'espectacle manté un ritme que en tot moment torna a la tonada matriu que fa que quedi impresa en la memòria de cadascú. I compta amb un repartiment que excel·leix a l'hora de les interpretacions, que sovint són en solitari.
- Els dos intèrprets més veterans (Patricia Paisal, la mare de ficció, i Cisco Cruz, en diferents papers ja esmentats), perquè tenen els genolls pelats de trepitjar escenaris musicals. I els dos més joves, Ander Mataró (Alan, el protagonista) amb una prometedora arrencada en el camp musical tot i que s'està formant a l'Escola Aules Arts Escèniques que dirigeix Daniel Anglès —el mateix director del Teatre Condal—; i la més jove de tots, Vinyet Morral, en un paper entranyable que deixarem que descobreixin els espectadors —l'espectacle farà temporada al mateix Teatre Condal el mes d'octubre— per no desvelar l'alè del misteri —hi pot haver un Alan dins d'un altre Alan— dient només que és una troballa simbòlica dins de la dramatúrgia que fa de bastiment de tota l'estructura.
- D'aquesta joveníssima actriu i cantant, Vinyet Morral, només cal recordar el seu paper en el musical familiar «Bye Bye Monstre», de Dagoll Dagom, i la seva desimboltura, tant escènica com musical, que aquí és repeteix sense que hagi abaixat el nivell. Tot i que no és recomanable pressionar més del compte els joveníssims intèrprets en formació, tampoc cal deixar de veure on hi ha una brillantor amagada que només cal continuar empenyent i enfortint a qui correspongui. La pedrera és important, els anys passen volant i és aquesta continuïtat i aquest relleu en el sector el que garantirà que el musical català no es dilueixi en el camí ple de dificultats per on actualment transita.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Alícia al País dels Mòbils» Títol original d'estrena: «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets 2026: Jordi Llordella / Joan Codina, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz / Judith Porta, Marc Pujol i Queralt Albinyana / Cristina Murillo / Cris Vidal. Intèrprets 2024: Júlia Bonjoch / Xuel Diaz, Queralt Albinyana, Jordi Llordella i Marc Pujol / Joan Codina. Intèrprets 2022: Jordi Llordella / Joan Codina, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Marc Pujol i Queralt Albinyana / Cristina Murillo. Intèrprets temporades anteriors: Queralt Albinyana / Cristina Murillo, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol / Albert Mora. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Administració: Anna Maria Montero. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 27 desembre 2017. Reposició: 20 gener 2019. Reposició: 5 març 2022. Reposició: 18 febrer 2024. Reposició: 15 març 2026. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
MOBILE WORLD... BUCHACA
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2017]
- No sé si els congressistes del Mobile World Congress (MWC), que precisament aquests dies de reposició d'«Alícia al País dels Móbils» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll.
- Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit.
- En realitat, «Alícia al País dels Mòbils» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen.
- Que no confongui ningú, doncs, el títol de l'espectacle i li faci pensar que és un remake de la multitud de remakes del clàssic! «Alícia al País dels Mòbils», sí, però una Alícia com tantes Alícies que omplen la platea del teatre, però transgressora i capaç de distingir, després dels cinc minuts eterns a l'altra banda del mirall que semblen un segle per a ella, allò que més li convé per ser feliç i retrobar-se amb els seus.
- L'espectacle compta amb un suport tècnic i digital d'animació que supleix pràcticament l'escenografia i que li atorga una gran vivesa i, durant els setanta minuts de durada, fa també que no perdi en cap moment el ritme imprescindible per mantenir atents els petits espectadors als quals s'adreça, amb la certesa, a més, que malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 3 anys, també arriba als més petits perquè el llenguatge de la imatge és el llenguatge que coneixen des que vénen a parar en aquest món.
- La sinopsi es pot resumir així: Alícia celebra el seu aniversari, deu anys, i els pares li regalen el millor que li podien regalar a la seva vida: un iPhone (o mòbil sense marca, vaja) d'última generació. Però aviat, amb l'aparell a les mans, Alícia queda enganxada i monopolitzada pels missatges, els jocs i el món virtual. És així com es fa el salt del món real al món fantàstic a través, com deia, dels recursos d'animació i la possibilitat de penetrar-hi físicament gràcies a les cortines de làmines, en una combinació dels personatges de carn i os i els seus clons virtuals.
- L'aventura comença en el moment que el personatge del Conill Blanc roba el mòbil a Alícia. Una aventura que posa en joc alguns dels personatges del conte de Lewis Carroll més coneguts: el Barretaire, la Llebre, la Falsa Tortuga, el Rei separat del seu regne —que en aquest cas és més aviat el Rei Pescador— i també la Reina que, en comptes de ser la de Cors, és la Reina de Mòbils, amb un potent exèrcit visual plenament “mobilitzat”.
- Amb cadascun d'ells, Alícia i un click del temps de la picor que li havia regalat l'àvia, el Capità Invisible, que surt de la capsa i es fa home, fan el seu viatge pel País de les Meravelles a la recerca de l'iPhone que li ha pispat el Conill Blanc per ordre de la Reina, que vol aconseguir el poder absolut fent-li requisar tots els mòbils que trobi al seu abast.
- L'actriu i cantant Júlia Bonjoch, que ha intervingut en altres espectacles familiars o juvenils com el musical «Ningú et va dir que fos fàcil» o en la reposició d'«El Petit Príncep» en substitució d'Elena Gadel [es refereix al 2017], interpreta aquí el paper d'Alícia i és l'única que no multiplica els personatges, cosa que sí que fan els altres tres intèrprets amb una diversitat de registres: l'actor i cantant Jordi Llordella (ha treballat a «Fang i setge», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré» o «La nit de Sant Joan», entre molts altres), alterna el paper principal d'El Capità Invisible amb el pare d'Alícia; L'actor i cantant Marc Pujol (ha treballat amb la companyia Obskené a «Fuenteovejuna», «La flauta màgica» o «73 raons per deixar-te») es mou en el paper de l'amic d'Alícia, el Barretaire, el Rei destronat o la Reina de Mòbils, el paper clau del desenllaç de l'aventura; l'actriu i cantant Queralt Albinyana (recordem només dos espectacles: «Renard o el Llibre de les Bèsties» i «Rent» [es refereix al 2017]) no es queda enrere en diversificar personatges: l'àvia d'Alícia, la mare, la Llebre, el Lloro, el Conill Blanc... i el personatge virtual d'ajuda a l'usuari de la companyia de mòbils, l'Iris, que es reserva un The End romàntic que no desvelarem.
- Tots ells parteixen d'una base actoral d'un nivell excel·lent, amb una interpretació musical que enriqueix la trama i que equilibra la part de discurs i d'aventura amb les peces cantades. Això, afegit al treball d'animació de la productora barcelonina Desilence (DSLNC) que des del seu estudi del carrer Sant Pere Més Alt, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen de promotors, s'ha fet un nom en l'àmbit de les arts visuals.
- Tot plegat converteix l'espectacle en una proposta per a tots els públics sense frontera d'edat i que aporta a l'ampli àmbit del teatre familiar l'experiència dramatúrgica de l'autora Marta Buchaca («Losers», «Litus», «L'any que ve serà millor», «A mi no em diguis amor», «Plastilina», «Les nenes no haurien de jugar a futbol», «Quant temps em queda?»...), a més de l'experiència teatral, també en l'àmbit familiar que, com ja vam pronosticar fa cinc anys, ha mantingut i encara pot continuar mantenint per un llarg temps en el seu repertori de reposicions aquest nova versió d'Alícia situada en un país imaginari —o no tan imaginari— farcit de mòbils.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Hola, ràbia!», de Mercè Vila Godoy. Intèrprets: Dolo Beltrán i Gloria Sirvent. Col·laboració dramatúrgia: Eu Manzanares. Llenguatges tecnològics: Playmodes, David Sarsanedas. Música original: Dolo Beltrán. Escenografia: Sergi Corbera Gaju. Vestuari: Laura García. Il·luminació: Carles Comas. Equips tècnics i de gestió de la companyia La Banda. Ajudant de direcció i de producció: Jordi Robles. Tècnic de llum: Carles Comas. Tècnic de so: Marc Santa. Audiovisuals i gravació d’arxiu: Pau Rodríguez. Construcció de l’escenografia: Brava Performing Arts. Agraïments: Escola de Bordils, Mercè Sàrrias. Producció: Cia. La Banda. Amb el suport de l'Ajuntament de Girona, Girona Crea, Generalitat de Catalunya, Teatre Municipal de Girona, Teatre de Lloret. Amb la col·laboració del Teatre L’Ateneu de Celrà, El Canal de Salt. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció: Mercè Vila Godoy. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 7 febrer 2026. Espectacle recomanat a partir de 6 anys.
¿ENERGIA VERDA O ENERGIA AMB RABIETA?
- A les empreses comercialitzadores d'energia elèctrica els aniria bé veure aquest espectacle familiar perquè s'adonarien que es podrien estalviar molts calerons de les inversions que fan en centrals atòmiques que el presumpte progrés ara vol prorrogar, en les línies de molt alta tensió que el veïnat rebutja, en les centrals fotovoltaiques que tot ho han de convertir en verd o en els molins gegants que alteren la fauna i el paisatge per aprofitar el vent.
- La companyia La Banda ha trobat el recurs més amagat que deu tenir la humanitat per generar energia: expulsar la ràbia que un porta a dins i, ben canalitzada, si pot ser en col·lectivitat, aconseguir efectes tan màgics com els del Mag Lari o el Mago Pop.
- «Hola, ràbia!», espectacle que diria que funciona millor i a ple rendiment amb espectadors a partir dels 5 o 6 anys, encara que els de 3 o 4 anys també s'hi apunten quan els demanen ni que sigui per no quedar enrere dels més grans, té dos objectius: conscienciar sobre com gestionar els rampells de ràbia, rabieta i, de passada, aprendre a expulsar l'angoixa que la ràbia, rabieta acumulada deixa a dins com un pòsit si no s'expulsa.
- Com tota font d'energia oculta, si la ciència ha descobert l'aigua, el vent o el sol, també pot redescobrir la potència de la ràbia amb finalitats energètiques. I, si no, que ho preguntin a la companyia La Banda i al col·lectiu Playmodes que mou el corrent elèctric de l'espectacle.
- Les dues intèrprets d'«Hola, ràbia!», l'actriu i cantant catalana Dolo Beltrán —autora, per cert, de la banda sonora de fons de l'espectacle— i l'actriu valenciana Gloria Sirvent reben primer els espectadors sempre que aquests siguin capaços de confessar, un a un, grans i petits, què és allò que els fa més ràbia. Entre les sinceres respostes dels petits, hi ha autèntiques perles. Entre les dels adults, pels dies de crisi que es viuen i la coincidència de la funció d'estrena amb les manifestacions dels usuaris dels trens, les Rodalies i la Renfe són dues de les que s'emporten el rebre.
- L'espectacle, que combina el registre tecnològic, el so electrònic, la imatge de la lletra projectada i, més fugaçment, la intervenció musical, no té una trama, ni una aventura per explicar, ni una acció teatral per seguir sinó que simplement anuncia que l'objectiu és obrir una caixa que es resisteix a cedir.
- I com que amb la força generada per les dues intèrprets no n'hi ha prou, el que cal és que s'aprofiti l'energia de la ràbia, rabieta dels petits espectadors i algun dels adults també perquè, plegats, a crits, pedalant, fent rodar o trepitjant tres artilugis electrònics, expulsin la ràbia, rabieta i aconsegueixin l'objectiu desitjat.
- «Hola, ràbia!» potencia més la interactivitat que no pas l'emoció d'una història que se segueixi passivament des de la butaca o des del coixí de terra. S'allargassa més del compte en una tongada d'intents repetitius per aconseguir l'energia al 100% perquè s'obri la caixa i no aprofundeix en l'esbós del que podria ser un conte que protagonitzen un parell de llops, un de més bo i un altre de no tan bo, que a més protagonitzen dues màscares lluminoses com a colofó en un moment fugaç d'il·luminació escènica.
- Fa l'efecte que «Hola, ràbia!» segueix més aviat el guió d'un taller d'entreteniment engolit per l'electrònica i que, parlant de llops, aniria de primera per cobrir el servei de guarderia dels pares i mares amb criatures que assisteixen a les funcions de l'espectacle «La reina lloba» que coincideix a la cartellera del mateix TNC.
- Això, esclar, mentre la reintroducció pirinenca i bergadana del llop no arribi un dia a Collserola i hàgim de fugir tots, cames ajudeu-me!, o amagar-nos a la caixa que es resisteix a obrir-se i desdir-nos de generar energia amb ràbia rabieta ni tan sols quan toca pagar les elevades factures del consum domèstic d'electricitat.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «El fil invisible». Dramatúrgia d'Alícia Serrat, Daniel Anglès i Víctor Arbelo (basat en el conte «El fil invisible» de Míriam Tirado, publicat per B de Blok Penguin Random House Grupo Editorial). Text: Alícia Serrat. Lletres: Daniel Anglès, Víctor Arbelo i Alícia Serrat. Música: Víctor Arbelo i Alícia Serrat. Coreografia: Oscar Reyes. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Il·luminació: Paula Costas. Espai sonor: Jordi Ballbé i Cristian Nadal. Intèrprets: Beth, Alba Serrano, Aina da Silva, Rubén Albaladejo, Sergi Espina, Lourdes Fabrés, Javi Vélez, Jan Català, Marina Requero, Aina Serra. Producció musical: Roger Argemí i Uri Plana. Producció artística: Daniel Anglès. Producció executiva: Gisela Juanet. Discogràfica: U98 (Jordi Puig). Ajudant de producció: Martina de Cabo i Jose López. Ajudant d’escenografia i vestuari: Helena Mateos. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnics: Carles Merodio i Cristian Nadal. Regidoria: Xavi Flores. Construcció de l’escenografia: Eloi Linuesa, Santi Ponce, Adrià Teixeira i Emiliano González. Màrqueting, comunicació i xarxes socials: Focus i Viu el Teatre. Videomakers: Khushi Espelt, Lara Stolzenberger i Gusto Audiovisual. Cartell: Steph Pyne. Disseny gràfic: Pere Pujades. Ortografia: Mercè Espuny i Anna Vidal. Assessorament en llengua de signes: Rocío Gómez Serrano. Administració: Ana Montero. Agraïments: Àlex Medrano, Begonya Ferrer, César Martinez, Conxita Estruga, Isabel Sbert, Marc Gómez, Moi Cuenca, Natàlia Ros, Núria Minguell, Queralt Simeone, Santi Puche, Teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí, Escola de Fonollosa, Cia. Marie de Jongh, a totes les persones que han donat llibres i a les nostres famílies. Distribució Catalunya: Clara Fontdevila i Carme Tierz. Producció: Viu el Teatre. Direcció musical: Víctor Arbelo. Direcció: Alícia Serrat. Teatre Goya, Barcelona. Reposició: del 22 desembre 2025 a 8 febrer 2026. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
EL MELIC NO HI ÉS NOMÉS PER MIRAR-TE'L
- El fil ja no és tan invisible des que aquest musical per a tots els públics, basat en l'àlbum de l'escriptora, periodista i comunicadora especialitzada en criança, Míriam Tirado (Manresa, Bages, 1976), il·lustrat per Marta Moreno, és present a la cartellera des de fa dos anys, després d'una arrencada al mateix Teatre Goya amb més de 30.000 espectadors i una temporada fora de Catalunya al Teatro Alcázar de Madrid.
- L'àlbum il·lustrat de Míriam Tirado és un dels multivendes catalans que van fent el seu camí sense gaire soroll, però amb una incidència que era impensable anys enrere. A l'edició en diferents suports (paper, ebook o audiollibre...) li faltava una versió teatral i el registre del musical és el millor que li podia passar i encara més quan es va posar a l'abast creatiu de Daniel Anglès, Víctor Arbelo i Alícia Serrat, que tenen la mà trencada en espectacles sense límits fronterers, amb el suport productor de Viu el Teatre.
- Esclar que el fet que la cantant Beth encapçalés el repartiment des del primer dia també és un atractiu afegit que mostra els avantatges de la versatilitat escènica d'intèrprets com Beth, que ja havia treballat en un sonat «Tirant lo Blanc» de Calixto Bieito al Teatre Romea el segle passat i més endavant a «La dona que venia del futur», i que no s'ha limitat mai a quedar-se encasellada en el seu paper prou valorat en el camp de la música.
- A hores d'ara, segurament que tots els espectadors —grans i petits— que veuen o han de veure encara el musical «El fil invisible» ja saben de què va la la història i com s'ha eixamplat des de la idea original de l'autora Míriam Tirado a la trama final de l'espectacle que, prescindint del seu públic potencial, que és el dels primers espectadors, no s'està de tenir una durada de gairebé una hora i mitja, que no impedeix que els més petits s'hi sentin identificats i el segueixin amb delit, sense que calgui recórrer a artilugis digitals o suports audiovisuals —la gran prestatgeria escenogràfica farcida de llibres sembla un viatge al passat— perquè, mai més ben dit, els arriba de ple al melic.
- Recordem que la protagonista d'«El fil invisible» és la Nura, una nena que descobreix quin és el secret del seu melic: un fil que, com que és invisible, no es veu, però que per un corrent intern i emocional la connecta —connecta de fet tots els mamífers melicaires— amb els éssers que estima.
- Gènere fantàstic i parts del cos s'uneixen en un musical que té el valor de l'amistat com a eix central, però que també té moments per no amagar que el fil invisible conté espurnes de felicitat i espurnes de tristesa quan la mort truca a la porta o quan hi ha separacions sisplau per força.
- Des de la multipersonalitat de Beth (l'àvia, la mare, la mestra o la bibliotecària del conte) a la diversitat de caràcters de la colla d'amics de la petita protagonista, la banda sonora de l'espectacle i la coreografia es fan també amos de la trama i són, per descomptat, el plat fort de l'obra amb l'alternança de diferents registres musicals, des del pop al rock, passant pel rap o les balades més sensibles que la companyia al complet eleva al seu millor nivell amb peces que hi destaquen com «No sé què em passa», «El dinosaure» o la que manlleva el títol de l'espectacle, «El fil invisible», entre una desena de temes. El fil pot ser tan invisible com es vulgui, però la història de la petita Nura ajuda a entendre que el melic no hi és només per mirar-te'l.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2025/26: Autoria i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Sàez i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Direcció musical: Manel Garcia. Lletra i coreografia: Jordi Gonzalez. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2022: Text i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Guillem Martí, Ariadna Suñé, Jordi González i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. A partir de 3 anys. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 29 setembre 2018. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 5 febrer 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (saT!), Barcelona, 7 octubre 2023. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 28 desembre 2025.
LLENÇAR LA BRUIXA AL FOC
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2009]
- Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. «Hansel i Gretel», un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
- I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
- Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
- També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
- Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: “La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc”. És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
- Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
- I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
- «Hansel i Gretel» té una trama lineal que ho permet per anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures. Això no hi faria cap mal.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2025: Mariona Escoda, Xavi Duch, Àngel Llàcer, Marc Pociello, Dídac Salabert i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milán i Júlia Bonjoch. Intèrprets 2024: Enric Cambray, Mariona Escoda, Xavi Duch, Manu Guix, Bernat Mestre, Marc Pociello i El Petit Príncep. Amb la col·laboració estel·lar de Carme Milan. Intèrprets 2023: Manu Guix / Àngel Llàcer / Enric Cambray, Mariona Escoda, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2022: Mariona Escoda, Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la participació estel·lar de Carme Milán. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Disseny vestuari guineu: Míriam Compte. Coreografia planetes: Júlia Bonjoch (2023). Disseny vestuari nou 2024: Marc Udina. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas / Miquel Àngel Sánchez. Coreografia guineu: Xavi Duch. Coreografia planetes: Júlia Bonjoch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions diferents temporades: Roger Ábalos, Enric Albarracín, Peni Barrachina, Lluc Bazán, Joan Boné, Òscar Camí, Alfonso Ferri, Quim Nuevo, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Regidoria: Raquel Codolà. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos / Sara Ferré. Campanya comunicació: Clàudia Coll, Paral·lel 62 i La Perla 29. Producció executiva: Txell Remolins. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Pau Masaló. Il·lustració cartell: Judit Canela. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció i comunicació musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició 8a temporada: 3 desembre 2021. Reposició 9a temporada: 5 desembre 2022. Reposició 10a temporada: 5 desembre 2023. Reposició 11a temporada: 5 desembre 2024. Reposició 12a temporada: 5 desembre 2025.
UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2014. A partir de la 10a temporada, el muntatge ha renovat aspectes escenogràfics i hologrames]
- Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana [2014] que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.
- El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS [actual Paral·lel 62], que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.
- «El Petit Príncep» és un espectacle d'aquells que fan memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, mantenint el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.
- Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que farà de narrador de tot el que hi passa, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més el “tête-à-tête” amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant [interpretat per un jove Guillem Martí, estrena 2014], actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.
- Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, la companyia ha comptat amb actors de confiança del grup. Hi han passat en diferents temporades, i a més del mateix director Àngel Llàcer, intèrprets com l'esmentat Guillem Martí, a més d'un vibrant Marc Pociello, i d'altres espases com Xavi Duch, Enric Cambray, Iñaki Mur, Júlia Bonjoch o Carme Milán, i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel [2014, 2015], Diana Roig [2016, 2017, 2018, 2019], Georgia Stewart [2020, 2021] o Mariona Escoda [2022, 2023, 2024, 2025], en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d'«Els dies feliços», plena de sensualitat.
- L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d'«El Petit Príncep» com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.
- Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Tràiler del musical «El Petit Príncep» de La Perla 29 (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).
- «Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets 2025: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Carles Freixes, Alba Galimany, Mireia Lorente-Picó, Enric López, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer i Pol Romans. Intèrprets 2023, entre altres: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Esther Pérez Ferrer, Marc Miramunt. Intèrprets anteriors temporades: (2010) Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. (2014) Mariona Campos, Jaume Garcia, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé, Alícia Olivé i Alfredo Izquierdo. (2016) Mariona Campos, Olga Fañanás, Gerard Flores, Alba Galimany, Maties Gimeno, Alfredo Izquierdo, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé, Oriol Úbeda. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Coreografies: Esther Pérez. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Reposició: 13 desembre 2014. Reposició: 8 desembre 2016. Reposició: 11 desembre 2020. Reposició: 8 desembre 2023. A partir de 5 anys. Reposició: 6 desembre 2025.
UNS PASTORETS LAICS QUE FAN DE PONT
ENTRE LA CONTEMPORANEÏTAT I DOS MIL ANYS ENRERE
[Crítica corresponent a l'estrena del 2010. Les successives reposicions han incorporat nous intèrprets i adaptacions tècniques]
- Es diuen Pastorets, però la versió que ha reposat la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n'agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d'anys enrere.
- Els elements del present hi són representats per una parella d'immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels.
- Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca.
- Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix.
- Tres puntals dramatúrgics que tenen l'objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns.
- Història dins de la història. Del present al fantàstic. Amb intervencions musicals adequades a cadascuna de les situacions i amb naixement inclòs, però en versió laica —és a dir, sense portals de suro com els que hi ha a les parades de Santa Llúcia, sense bou i mula i sense Reis d'Orient— i reforçant la trama amb la lluita entre àngels i dimonis, personatges que, al marge dels Pastorets, han inspirat bàndols i bàndols de les sèries de gènere fantàstic en què el conflicte de fons sempre és la lluita entre el bé i el mal.
- Al costat d'una banda sonora amb peces originals, que és en certa manera la base de tot l'espectacle, ressona de tant en tant alguna tonada de les cançons més populars nadalenques: la del rabadà, la del fum, fum, fum... una manera de lligar el nou llenguatge amb la tradició.
- Els intèrprets més habituals de la companyia La Trepa alternen aquí els seus papers amb el que podríem anomenar "artistes convidats", amb la qual cosa l'espectacle, amb una quinzena d'actors i actrius, ballarins i cantants, surt de les característiques pròpies de la temporada i es converteix en un musical que respira aire festiu encomanadís.
- Però, un cop comprovat el que es pot fer de nou amb els Pastorets..., com que els temps canvien i últimament ho fan amb una mirada romàntica i nostàlgica del passat per por al futur incert... ¿per què no, en una altra ocasió, fer un musical amb uns Pastorets de registre clàssic, d'aquells amb un Satanàs banyut, banyut, amb flames de l'infern de les que fan por de debò i amb pastorets sense certificat d'ESO però acostumats a tractar amb ramats de bens i amb samarra i una bona bóta del racó?
- Una vegada, ja fa anys, parlo de l'últim quart de segle passat, quan la irreverència era a l'ordre del dia, en vaig conèixer uns d'aparentment clàssics (és a dir, Folch i Torres) que esclataven amb una sorpresa final: a l'hora del naixement, en lloc d'un nen Jesús... naixia bessonada! Ni la pobra Maria s'ho podia acabar de creure. I del bonàs d'en Josep, no cal que diguem el què. Prou feina té, des de fa més de dos mils anys, a entendre el paper que en la comèdia més antiga de la humanitat li van atorgar de pare adoptiu.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2023: Autoria i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Sàez i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Direcció musical: Manel Garcia. Lletra i coreografia: Jordi Gonzalez. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2022: Text i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Guillem Martí, Ariadna Suñé, Jordi González i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 29 setembre 2018. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 5 febrer 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (saT!), Barcelona, 7 octubre 2023. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 maig 2025. A partir 3 anys.
LLENÇAR LA BRUIXA AL FOC
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2009]
- Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. «Hansel i Gretel», un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
- I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
- Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
- També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
- Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: “La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc”. És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
- Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
- I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
- «Hansel i Gretel» té una trama lineal que ho permet per anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures. Això no hi faria cap mal.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets 2025: Anna Cartoixà, Sergi Espina, Jordi González, Guillem Martí, Arnau Morera i Daniela Suñé. Intèrprets anteriors temporades: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ram Moraleda. Il·luminació: Fran Agramunt. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció anteriors temporades: David Achell i Brugés Faura. Direcció musical: Manel Garcia. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 març 2018. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 26 abril 2025. A partir de 4 anys.
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]
- Tothom coneix el conte que forma part del recull de «Les mil i una nits» dedicat al personatge d'«Aladí i la llàntia meravellosa». Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica.
- El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com Twitter (X), Facebook, Instagram, Spotify i tota la pesca.
- I això sense oblidar el món encara potent de la vella televisió, amb un concurs de nous grups i el llançament a l'èxit del guanyador, l'explotació a tot preu per no perdre la fama i l'opressió d'un agent artístic inesgotable sobre una jove cantant i model, a qui anomenen Jasmine, que decidirà abandonar l'èxit fàcil per fer allò que li agrada de debò i afegir-se al grup de rock.
- Entremig, una mica de gènere fantàstic del més clàssic, amb l'aparició del geni de la llàntia, i els intents màgics en clau maligna del botiguer-bruixot capaç de congelar l'acció dels joves i, per mitjà de mètodes no gaire ortodoxos de psicosi, mirar d'aconseguir els seus propòsits i obenir la llàntia només per al seu profit i per aconseguir el poder de l'univers, un altre clàssic del gènere entre la bondat i la maldat.
- Amb molta música de rock, algunes escenes de ball, brots de hip-hop, a càrrec del geni de la llàntia, i alguns anuncis televisius per situar l'agenda obligada i saturada de la cantant Jasmine, l'espectacle va trenant una aventura que inclou insinuacions romàntiques de parella entre Aladdin i Jasmine, il·lusió juvenil del grup per guanyar el futur, enrabiada del bruixot quan les coses li surten malament, l'ús dels tres desitjos de la llàntia i subtil moralitat amb final positiu: si cal guanyar el concurs de televisió, que sigui amb el propi esforç de la banda de rock i no pas amb un dels desitjos gratuïts del geni de la llàntia meravellosa, el qual, després de tants segles vagant pel món, bé es mereix aconseguir la llibertat, gràcies al tercer desig sobrer.
- La Roda Produccions té aquest espectacle en el seu repertori i ho fa amb una proposta per als primers espectadors però que sembla que qualli millor entre espectadors a partir de 8 o 10 anys en família —de dotze en endavant si hi assisteixen en grup—, pel seu contigut, que no pas en els més petits, tot i que el ritme musical, el so, el color i els elements que l'integren, suggerents tots des d'edats primerenques, no impedeix que aquests segueixin el musical amb la mateixa expectació que els més grans.
- L'autoria de Dani Cherta ha optat per manllevar el títol del muntatge en V.O., és a dir, de la mateixa manera que es va titular una de les versions cinematogràfiques del clàssic més recent d'Aladí, la de la factoria Disney del 1992 («Aladdin»).
- La interpretació compta amb noms que hi són des del primer dia i amb altres de nova fornada, tots intèrprets que han format i formen part de les escoles musicals catalanes més conegudes, cosa que acaba arrodonint l'espectacle i li dóna un nivell de qualitat interpretatiu agraït que els joves espectadors al quals s'adreça es mereixen.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Alan». Dramatúrgia: Mar Puig i Mateu Peramiquel. Text: Mar Puig. Composició musical, lletres i arranjament: Mateu Peramiquel. Intèrprets: Cisco Cruz, Ander Mataró, Patricia Paisal i Vinyet Morral. Músics en directe: Mateu Peramiquel i Danko Compta. Disseny i construcció d’escenografia: Albert Ventura. Disseny d’il·luminació: Jordi Berch i Adrià Gómez. Disseny fotogràfic i fotografia: Sergi Panizo. Producció musical: Fede Larocca i Mateu Peramiquel. Comunicació i premsa: Aina Font i Torra (WeColorMusic). Producció: WeColorMusic. Direcció musical: Mateu Peramiquel. Direcció escènica: Mar Puig i Cisco Cruz. Teatre Condal, Barcelona, 2 maig 2023. Reposició: 9 octubre 2023. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 9 març 2025. Espectacle recomanat a partir de 9 anys.
UN MUSICAL QUE BURXA LA CONSCIÈNCIA
- La nit de Nadal de l'any 2015, a la població de Rubí, l'Alan Montoliu, que havia nascut el 1998, va decidir als 17 anys acabar amb l'assetjament transfòbic que patia. No es deia Mia, es deia Alan. No era una noia. Era un noi. No volia la definició femenina al carnet d'identitat sinó la masculina. No volia només que la llei li reconegués un canvi de nom. Alan Montoliu va optar per barrejar medicaments i alcohol, aquella nit de Nadal, cosa que li va provocar un fulminant atac de cor. Va ser un suïcidi que segurament es va atribuir en veu baixa a la desesperació de l'Alan. Però va ser sobretot un suïcidi a conseqüència de la intolerància col·lectiva i la mirada cap a una altra banda d'una sèrie d'estaments. Des dels més impulsius i ingenus dels companys d'institut, fins als més miops del professorat del centre o els parsimoniosos i encotillats per la burocràcia del sistema, des de la salut a la legislació.
- Han passat més de set anys d'aquell fet tràgic que va colpejar la família de l'Alan. S'han retocat lleis. S'han sensibilitzat educadors, psicòlegs, metges i funcionaris. S'ha instat a parlar-ne els mitjans de comunicació. Però res ha aturat l'augment de suïcidis entre adolescents, atribuïts ara a la ressaca de la pandèmia tot i que continuen reflectint molts d'ells les mancances que encara hi ha per posar-hi fre. Set anys després de la decisió de l'Alan, el cas de la població de les bessones de Sallent, el més recent, es repeteix com si no hagués passat el temps. Hi ha un buit que cal cobrir amb urgència.
- I això és el que intenta fer aquest espectacle musical de Mar Puig i Mateu Peramiquel, ella autora del text, de part de la dramatúrgia a quatre mans i també bona part de la direcció. I ho fa amb una acurada sensibilitat, sense ferir ni gratar més del compte en la ferida. ¿Com es porta a escena un musical dramàtic quan la mare de l'adolescent en qui es basa la dramatúrgia és present a la platea? Doncs, amb la capacitat de reconvertir un drama personal i familiar en una lliçó d'advertència per a la societat que l'envolta. ¿La dels joves? Potser sí. Però diria que, principalment, la dels adults.
- Si bé «Alan» és un musical totalment recomanable per a adolescents —la mateixa companyia adverteix que no està pensat per a menors de 10 anys—, encara ho és més per a pares en procés d'educació dels seus fills, per a pares en procés de comprensió de les inquietuds dels adolescents que els vénen al darrere, per a responsables de la salut, per a responsables de l'educació i per a responsables de fer complir la legalitat sense entrebancs. És a dir, un musical sense fronteres, tret de les esmentades de les edats més baixes.
- Es podria pensar que l'espectacle és un exercici més d'autoajuda que moralitza sobre el fet de la transició de gènere. Però és molt més que això. Conté una banda sonora molt enganxadissa i una dramatúrgia amb un seguit d'escenes que enllacen les unes amb les altres sense cap mena de pausa. Els dos músics intervenen en directe.
- Un dels intèrprets, Cisco Cruz, fa d'avi, de mestre, de psicòleg, de pinxo i em sembla que encara em deixo algun altre personatge. L'espectacle manté un ritme que en tot moment torna a la tonada matriu que fa que quedi impresa en la memòria de cadascú. I compta amb un repartiment que excel·leix a l'hora de les interpretacions, que sovint són en solitari.
- Els dos intèrprets més veterans (Patricia Paisal, la mare de ficció, i Cisco Cruz, en diferents papers ja esmentats), perquè tenen els genolls pelats de trepitjar escenaris musicals. I els dos més joves, Ander Mataró (Alan, el protagonista) amb una prometedora arrencada en el camp musical tot i que s'està formant a l'Escola Aules Arts Escèniques que dirigeix Daniel Anglès —el mateix director del Teatre Condal—; i la més jove de tots, Vinyet Morral, en un paper entranyable que deixarem que descobreixin els espectadors —l'espectacle farà temporada al mateix Teatre Condal el mes d'octubre— per no desvelar l'alè del misteri —hi pot haver un Alan dins d'un altre Alan— dient només que és una troballa simbòlica dins de la dramatúrgia que fa de bastiment de tota l'estructura.
- D'aquesta joveníssima actriu i cantant, Vinyet Morral, només cal recordar el seu paper en el musical familiar «Bye Bye Monstre», de Dagoll Dagom, i la seva desimboltura, tant escènica com musical, que aquí és repeteix sense que hagi abaixat el nivell. Tot i que no és recomanable pressionar més del compte els joveníssims intèrprets en formació, tampoc cal deixar de veure on hi ha una brillantor amagada que només cal continuar empenyent i enfortint a qui correspongui. La pedrera és important, els anys passen volant i és aquesta continuïtat i aquest relleu en el sector el que garantirà que el musical català no es dilueixi en el camí ple de dificultats per on actualment transita.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2025: Berta Ros / Núria Gomez / Joana Campo i Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer / Guillem Payaró / Andreu Domènech i Lorena Lliró / Cris Vidal / Elisenda Andrés. Intèrprets i músics 2024: Berta Ros / Núria Gomez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal, Elisenda Andrés/ Guillem Payaró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Reposició: 17 abril 2021. Reposició: Fundació Miró Montjuïc, Barcelona, 3 juliol 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 5 febrer 2023. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 14 gener 2024. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 2 març 2025. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys.
UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]
- L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó. I des de la seva estrena, les reposicions han estat constants en diferents escenaris.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Armstrong, un musical molt espacial». Text de Dani Cherta. Música original de Keco Pujol. Intèrprets: Carla Miralda, Ferran Rull, Sergi Espina, Ariadna Suñé i Joan Saez. Músics: Lucas De Parellada, Andreu Roqueta / Andrés Zambrana i Alexandra Ros. Escenografia i vídeo: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Il·luminació: Fran Agramunt. Coreografies: Meri Bonet. Assessoria continguts: David Achell. Assistència de direcció: Jordi González. Direcció musical: Manel García. Direcció de l'espectacle: Dani Cherta. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 8 febrer 2025. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
QUI NO VULGUI POLS QUE NO VAGI A LA LLUNA
- L'any 1969, en ple estiu, el 20 de juliol, els televisors en blanc i negre de l'època, a les poques cases que n'hi havia i als bars que oferien l'espectacle, retransmetien la primera arribada de l'home a la Lluna que ha passat a la història com el primer peu posat sobre la superficie lunar. El coet enlairat des de Cap Canaveral formava part de l'Operació Apollo 11 i era un dels estira-i-arronsa entre els Estats Units i Rússia, immersos en la Guerra Freda.
- L'astronauta Neil Armstrong va ser l'escollit perquè sortís de la nau i deixés l'empremta de la seva sola de bota lunar sobre la sorra aparentment sense vida de la Lluna. El mateix Neil Armstrong —en la ficció— és ara l'avi de la jove protagonista d'aquest nou musical, aquesta vegada, mai més ben dit, “molt espAcial”, de la companyia La Roda.
- La jove Armstrong vol ser astronauta com el seu avi. El temps ha fet que les dones accedeixin també amb més facilitats a les missions de l'espai. I amb el dietari del seu avi que li regala la mare recorda algunes de les operacions que cal seguir per sortir de la Terra i arribar a la Lluna.
- El relat de Dani Cherta obre aviat la veta de la fantasia i ho fa amb la incorporació d'un parell de lladregots que —com si fossin dos clons del Donald Trump que es vol fer amo de Gaza, del canal de Panamà o de Groenlàndia— també es volen fer amos del nou habitatge lunar de l'espai.
- Amb un repartiment de cinc joves aspirants a obtenir la plaça d'astronauta i tres músics en directe, la trama, molt musical i, com és habitual en les composicions de Keko Pujol, molt enganxadissa, aviat enfronta els joves aspirants amb el parell de galifardeus que els volen pispar el somni d'anar a la Lluna. Les escenes d'aquest parell, carregades d'humor, aporten el to de clown a l'espectacle, imprescindible per als espectadors als quals s'adreça el muntatge i que sortiran del teatre, com a mínim, amb la rima: “raspall avall”.
- El musical excel·leix per la interpretació i el vestuari, totalment adequat a les exigències d'una missió espacial com la que estan disposats a viure els protagonistes. I l'embolcall escenogràfic tendeix a la “grand machine” per ambientar la sala de màquines, l'accés amb portes automàtiques que condueixen a l'interior de la nau i uns escales a banda i banda que, amb tota la distància, sembla que vulguin recordar les dels espectacles musicals de lluentons i cabaret.
- «Armstrong, un musical molt espacial» és un espectacle per a tots els públics, sense gaires limitacions d'edat ni per la franja baixa ni per la franja alta. Tots s'ho passen molt bé perquè el llenguatge i el registre s'acosten al registre de l'audiovisual d'animació.
- En aquest sentit, la companyia s'arrisca a fer que el musical sigui també ben acceptat per espectadors no tan primerencs quan inclou els retalls de les imatges en blanc i negre que als anys seixanta del segle passat, encara sota la presidència de John Fitzgerald Kennedy, abans del seu assassinat el 1963, testimonien l'aposta del govern nord-americà d'aquella època per fer-se amo d'un tros de l'univers.
- Els temps no han canviat tant, malgrat el mig segle recorregut. Però, tenint en compte l'aventura d'aquesta història, és convenient recordar i adaptar aquella dita popular sobre l'“era” que adverteix i no és traïdora quan diu que qui no vulgui pols no vagi a la Lluna.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «El dia de la marmota (“Groundhog Day”)». Basat en la pel·lícula homònima i la història de Danny Rubin, dirigida per Harold Ramis (Columbia Pictures, 1993). Llibret de Danny Rubin. Música i lletres de Tim Michin. Traducció i adaptació catalana de David Pintó. Intèrprets: Alexandre Ars, Roc Bernadí, Júlia Bonjoch, Oriol Burés, Clàudia Bravo, Sol Carner, Ernest Fuster, Marc Gómez, Edgar Martínez, Eduard Mauri, Paula Pérez, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló, Júlia Saura, Carles Vallès. Músics: Gerard Alonso / Adrián Aguilera (diretor orquestra i pianista), Oriol Cusó / Albert Comaleras (saxòfon), Jordi Franco i Clodulfo Núñez (baix), Antonio Pagès / Pere Foved / Eloi López (bataria), Jordi Roquer / Vicente Martín (guitarra) i Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta). Disseny escenografia: Enric Planas. Disseny vestidor: Marc Udina Duran. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny so: Javier Isequilla. Disseny caracterització: Helena Fenoy. Disseny d'imatges (Desilence): Søren Christensen, Tatiana Halbach. Ajudant coreografia: Chema Zamora. Ajudants escenografia: Elisabet Rovira, Victor Peralta. Ajudant disseny vestuari: Carlota Ricart. Ajudant disseny caracterització: Alba Quintos. Ajudant de so: Adrián Galones. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Producció elèctrica: Juli González. Cap regidoria: Juan Carlos Fernández. Segona regidora: Aida Pont. Cap maquinària: Albert Gómez. Subcap de maquinària i utiller: José Antonio Guerra. Maquinistes: Javier Cué, Claudia Sánchez, Carles Pérez. Cap il·luminació: Artur Gavaldá. Subcap il·luminació: David Herrera. Tècnics il·luminació: Julián Puerto, Lindsay Cabello. Cap so: Oriol Torrent. Subcap so: Daniel Palos. Microfonistes: Nacho Bergillos. Cap de sastreria: Espe Pascual. Subcap de sastreria: Emma Castanys. Sastra: Noelia Echeverría. Cap de caracterizació: Alba Quintos. Caracteritzadora: Elsa Domene. Construcció d’escenografia: Taller d’escenografia Castells, Pascualín Estructures, Escenografia Moià, Jorba-Miró Estudi taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Inés Mancheño, Antonia Pérez. Estudiants en pràctiques vestuari Esdi: Jana Comas, Judith Muñoz. Construcció cap marmota: La Casa de Barrets. Cap tècnic teatre: David Buxó. Fotografia: David Ruano. Vídeo: Lab Creative (Irina González). Disseny gràfic: Estudi Neus Pacheco – Roger Mestres. Disseny web: Make it Conversion. Direcció producció: Carmen Álvarez. Direcció comunicació i promoció: Anna Busquets. Direcció tècnica: Mateu Vallhonesta. Ajudant producció: Emma Aquino. Estudiant en pràctiques: Beatriz Sánchez. Responsable legal: Elisa Carrión. Assesor legal: Jacobo López-Barbado. Responsable administració: Iván Pérez. Comptable: Ivana Rivadeneira. Auxiliar comptable: Ricardo Castillo. Auxiliar comptable: Eva Maldonado. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra, Jordi Sellas. Espectacle presentat en acord amb Music Theatre International (Mtishows). Producció de Nostromo Live. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Col·lagoració: Balañá en Viu. Director resident i ajudant de direcció: João Duarte Costa. Director musical resident i ajudant direcció musical: Gerard Alonso. Direcció coreogràfica: Miryam Benedited. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Enric Cambray. Teatre Coliseum, Barcelona, 23 desembre 2024. A partir de 8 anys.
ATRAPATS EN EL FIL MATINER DEL PHIL
- Atrapats en el temps, com titulava amb l'estil barroer del cinema importat el film en què es basa aquest musical, hi estem més o menys tots, ni que no ho sapiguem. Però qui de debò està atrapat en el temps és el conegut meteoròleg Phil Connors, el protagonista d'aquesta història inventada pel guionista nord-americà Danny Rubin (San Francisco, Califòrnia, EUA, 1957) i repolida a quatre mans amb el cineasta també nord-americà Harold Ramis (Chicago, Illinois, EUA, 1944 - Glencoe, Illinois, EUA, 2014), musicada després, en passar al teatre musical, amb una excel·lent i brillant composició per l'anglès d'origen australià Tim Michin (Northampton, Regne Unit, 1975).
- Comencem pel principi. Si hi ha algú que, ara fa trenta anys, el 1993, va veure la pel·lícula original protagonitzada per l'actor Bill Murray i l'actriu Andie MacDowell i, per atzar, no li va agradar... diguem que ara sí que li agradarà la versió musical que ha produït Nostromo Live i que aporta el debut en la gran direcció de l'actor Enric Cambray, substitut sisplau per força, arran de la baixa mèdica que ha patit recentment qui l'havia de dirigir, Àngel Llàcer.
- Dic que al cineasta frustrat d'«Atrapat en el temps» (el film encara és en catàleg a Filmin si algú el vol repescar) li agradarà el musical, conscient que de la pantalla a l'escenari hi ha una distància tan gran que ja sabem que és impossible d'imitar i d'abastar.
- Però, tot i així, la versió catalana del musical «El dia de la marmota», nascut al The Old Vic Theatre de Londres el 2016, i més tard portat a Broadway i ara mateix reestrenat a Austràlia, a Melbourne, adaptada i traduïda aquí per primera vegada en una llengua diferent de l'anglesa —estrena absoluta en català, doncs— per David Pintó, representa una de les apostes musicals més sonades dels últims temps —amb el permís de «Mar i cel»—, una aposta que ha esclatat amb aires d'èxit segur i amb una garantia d'oferir un espectacle total i apte per a tota la família.
- Un advertiment per a espectadors sensibles i que volen anar per feina: pot ser que la trama d'«El dia de la marmota» els avorreixi una mica i els faci escapar algun badallet. Que tinguin en compte que el títol no enganya perquè parla de la “marmota”. Queden avisats, doncs. Però aquest risc se supera amb escreix perquè, malgrat les dues hores i mitja d'espectacle —hi ha entreacte— la interpretació de la companyia, la interpretació musical —tres músics per banda als amfiteatres laterals—, l'ànima que té la banda sonora, el vestuari i el moviment coreogràfic dels setze intèrprets desvetllen qualsevol escèptic del musical.
- «El dia de la marmota» és un musical cent per cent. Vull dir que no s'entreté gaire a farcir de xerrameca la història i amanir-ho amb quatre cançonetes. Aquí la música és l'autèntica protagonista i el ritme escènic que la rebobina és tan frenètic que fins i tot pot arribar a avortar, a aquells que mig s'hi avorrien, l'intent de badallar.
- L'altre mèrit del musical, esclar, és la interpretació dels principals protagonistes. El primer, l'actor i cantant Roc Bernadí (Phil Connors, el meteoròleg) que porta la batuta durant tota la representació i que ho fa amb un alt nivell actoral i també com a cantant. Ell, juntament amb l'actriu i cantant Diana Roig (Rita Hanson, la productora) formen un tàndem d'alta volada que es mereix barretada i pampallugues de neons a les columnes del Coliseum a l'estreta vorera de la Gran Via de les Corts.
- Al seu voltant, hi ha també l'actriu i cantant Júlia Bonjoch que aquí juga, com a mínim, amb quatre personatges diferents, des de la naturòpata, a Mrs. Lancaster o la professora de piano, tots ben aconseguits i característicament molt ben matisats.
- Encara cal comptar amb l'actor Oriol Burés, també en dos o tres papers dels que es repeteixen en bucle, com molts dels altres, que és la jugada d'«El dia de la marmota», una rere l'altra. L'actriu Clàudia Bravo és Nancy —¿hauríem de dir aquí la jove becària per situar-nos en un temps contemporani?— i que completa el quintet d'intèrprets principals que mouen els fils d'una versió que intenta espolsar-se els tòpics de gènere mal entès que imperaven encara en el cinema de finals del segle XX, tot i que, per exigències de guió, el musical tampoc no estalvia que la cosa acabi amb un The End feliç, amb petó inclòs, com en tota trama de gènere que no vol prescindir del romanticisme.
- Tot plegat té lloc davant d'una escenografia funcional, amb cinc casetes unifamiliars —vistes en zoom de reducció podrien semblar un pessebre de Santa Llúcia— que es mouen com en un joc didàctic de fusta i que amaguen al darrere cadascun dels altres espais on tenen lloc algunes de les accions. Hi ha una barra de bar, dues taules i para de comptar, sempre davant de tres grans murs que serveixen per explotar a fons el videomapatge i dotar de realisme paisatgístic l'ambient de fredor, de tempesta, de nevada o de sortida del sol que té lloc sempre un 2 de febrer, una tradició folklòrica nord-americana, com tantes altres, que ha popularitzat des de fa gairebé cent anys, sobretot, la marmota anomenada Phil —coincidències de la vida amb el nom de fonts del meteoròleg!— a la població rural de Punxsutawney, a l'estat de Pennsilvània. ¿Pot una marmota amb el seu moviment predir quan de temps durarà l'hivern...? Ja se sap que la fe mou muntanyes... i marmotes!
- «El dia de la marmota» de Nostromo Live és una comèdia romàntica darrere la qual és inútil buscar-hi alguna cosa més que no sigui el divertiment, el plaer de la bona interpretació, la plenitud de les intervencions corals, els gags humorístics i els moments més delicats i sensibles amb algunes intervencions solistes (Clàudia Bravo, Diana Roig) que, com suaus flocs de neu caiguts del cel, amoroseixen una història musical que està impregnada de la ingenuïtat i la falsa bondat que envolten els dies nadalencs.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Laika». Creació i dramatúrgia: Enric Ases, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó. Escenografia i attrezzo: Marc Costa. Direcció escènica: Enric Ases. Vestuari i utillatge: Iolanda Llansó. Projeccions: Christian Olivé. Il·luminació i espai sonor: Daniel Carreras. Música original: Albert Joan. Veus en off: Iolanda Llansó. Efectes sonors: Edgar Vidal (Vidal 2 FX). Edició i producció de la banda sonora: Jero Castellà. Construcció del titella: Marc Costa, Iolanda Llansó, Joan Pena. Construcció de l'estructura: El Taller d’en Lagarto (Josep Sebastià). Suport en l'attrezzo: Alberto Carreño / Patxworkinflables (Patxo). Imatge gràfica: Mireia Cardús. Fotografia i vídeo: Vent-o (Sergi Canet). Impressions gràfiques: Fm Gràfics. Web: Elisenda Solà, Circuit Integrat. Producció executiva: Mireia Cardús. Administració: Obsidiana / Raquel Martínez. Producció: Obsidiana / Daniel Carreras. Distribució: Obsidiana / Mònica Garcia. Distribució internacional i comunicació: Obsidiana / Maria Gallardo. Una producció de Xirriquiteula Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT!). De l'11 al 12 de juliol 2018. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 27 novembre 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 a 24 febrer 2024. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 12 a 26 gener 2025. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
LA POLS DE LA LAIKA QUE ENCARA VOLTA PER L'ESPAI
- [Crítica revisada corresponent a les estrenes del 2018 / 2022, SaT i Teatre Romea]
- En més de cinc anys des de la seva estrena al Sant Andreu Teatre (SaT!), la companyia Xirriquiteula Teatre ha fet voltar per l'espai, mai més ben dit, aquesta delicada mirada a la gossa Laika, que l'any 1957 la Guerra Freda li va canviar la vida.
- Gossa de carrer de Moscou, l'atzar la porta a formar part, escollida entre tres aspirants de morro i cua com ella, de la cursa espacial dins de l''Spútnik, la nau que ha llegat el seu nom a múltiples recreacions en aventures literàries o de còmic.
- Laika, qui ho havia de dir, és la gossa que passa a la història de la humanitat com el primer ésser viu de la Terra que veurà casa seva des de milers de milions de quilòmetres lluny, sense tenir, com tenen ara alguns magnats, l'ambició de comprar un bitllet per anar, un dia o altre, a la Lluna. I és també la gossa que posa en boca de la humanitat l'ús i abús del regne animal i el maltractament. Només cal recordar que passarien gairebé cinquanta anys abans no es desvelés que Laika va morir al mateix interior de la càpsula de l'Spútnik unes quatre hores després que el coet s'enlairés. La causa: un probable sobreescalfament de la nau que va ser el primer coet artificial, per ambició de poder, que traspassava la barrera concedida només als avions convencionals.
- L'espectacle de Xirriquiteula Teatre ha recollit en aquests més de cinc anys que porta de trajectòria multitud de reconeixements: el premi Max, el premi FETEN, el premi de Teatre BBVA, el premi de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona com a espectacle familiar, els premis de la Fira de Titelles de Lleida o el premi de Teatre de Badalona.
- La companyia ha fet ús de l'audiovisual i les eines multimèdia, a l'estil d'altres companyies com Agrupación Señor Serrano o La Conquesta del Pol Nord, que es basen també en històries documentals, per acostar els petits espectadors al món de la conquesta de l'espai que a mitjan segle passat era motiu d'especulació per molts personatges de ficció, com per exemple el venerable Tintín.
- Avui, parlar de l'espai, tot i que encara és un misteri, ja no té l'alè d'aventura impossible després de les nombroses expedicions que els estats més poderosos han fet i fan, amb alguns encerts científics i amb algunes espifiades ben sonades. I tot i que durant força temps semblava que la Guerra Freda era cosa del passat, les circumstàncies bèl·liques han portat novament russos i americans —ara ja aquests amb els europeus a la motxilla— a crear un altre Teló d'Acer invisible i més subtil, amb amenaces emboirades d'una Tercera Guerra Mundial, anunciada profèticament pels caps militars dels principals països implicats per veure què poden esgarrapar de les arques públiques. I se'n surten. Més pressupost i més avions, més armes i més vaixells de combat. Sempre, esclar, en nom de la protecció de la pau.
- La popular gossa Laika és el titella protagonista de l'espectacle que la companyia ha dissenyat gairebé a mida natural. La trama de l'obra no amaga ni el seu passat de gossa de carrer, ni la captura que pateix pels serveis espacials de Rússia ni tampoc el seu tràgic final, tot i que cal tenir en compte que estem davant d'un espectacle familiar i cal tenir sensibilitat per als espectadors més petits als quals s'adreça. És per això, que una metgessa o cuidadora fa el que pot per salvar Laika del seu final, perduda a l'espai. Una finestra oberta també a la mort, que tantes cases han viscut quan es tracta d'una mascota estimada per la família.
- Actors titellaires, poques paraules, molta imatge, veu en off i algunes picades d'ullet amb expressions o frases que volen imitar el rus, però a la catalana, i molt de registre cinematogràfic que s'adiu amb tot el que fa referència a l'espai, amb científics en un punt d'humor a ritme de dansa contemporània i el llançament mític de l'Spútnik.
- No s'hi estalvien referències orquestrals com la mítica «2001: Una odissea de l'espai» d'Stanley Kubrick, ni imatges de personatges desapareguts de l'època com Nikita Khrusvox o John Fitzgerald Kennedy, documentació que en la majoria de representacions de la companyia s'ha pogut veure amb una exposició al vestíbul dels teatres.
- Transcorreguts més de cinc anys des de la seva primera estrena, «Laika» continua captivant els espectadors primerencs i també els seus acompanyants adults perquè, en el fons de la història, hi ha la calidesa de la reacció afectiva que es desprèn de l'aventura de Laika i el missatge de rerefons sobre la defensa dels animals, que continua sent tan vàlid avui com en els temps de la Guerra Freda.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2024: Enric Cambray, Mariona Escoda, Xavi Duch, Manu Guix, Bernat Mestre, Marc Pociello i El Petit Príncep. Amb la col·laboració estel·lar de Carme Milan. Intèrprets 2023: Manu Guix / Àngel Llàcer / Enric Cambray, Mariona Escoda, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2022: Mariona Escoda, Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la participació estel·lar de Carme Milán. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Disseny vestuari guineu: Míriam Compte. Coreografia planetes: Júlia Bonjoch (2023). Disseny vestuari nou 2024: Marc Udina. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas / Miquel Àngel Sánchez. Coreografia guineu: Xavi Duch. Coreografia planetes: Júlia Bonjoch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions diferents temporades: Roger Ábalos, Enric Albarracín, Peni Barrachina, Lluc Bazán, Joan Boné, Òscar Camí, Alfonso Ferri, Quim Nuevo, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Regidoria: Raquel Codolà. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos / Sara Ferré. Campanya comunicació: Clàudia Coll, Paral·lel 62 i La Perla 29. Producció executiva: Txell Remolins. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Pau Masaló. Il·lustració cartell: Judit Canela. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció i comunicació musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició 8a temporada: 3 desembre 2021. Reposició 9a temporada: 5 desembre 2022. Reposició 10a temporada: 5 desembre 2023. Reposició 11a temporada: 5 desembre 2024.
UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2014. A partir de la 10a temporada, el muntatge ha renovat aspectes escenogràfics i hologrames]
- Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana [2014] que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.
- El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS [actual Paral·lel 62], que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.
- «El Petit Príncep» és un espectacle d'aquells que fan memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, mantenint el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.
- Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que farà de narrador de tot el que hi passa, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més el “tête-à-tête” amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant [interpretat per un jove Guillem Martí, estrena 2014], actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.
- Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, la companyia ha comptat amb actors de confiança del grup. Hi han passat en diferents temporades, i a més del mateix director Àngel Llàcer, intèrprets com l'esmentat Guillem Martí, a més d'un vibrant Marc Pociello, i d'altres espases com Xavi Duch, Enric Cambray, Iñaki Mur, Júlia Bonjoch o Carme Milán, i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel [2014, 2015], Diana Roig [2016, 2017, 2018, 2019], Georgia Stewart [2020, 2021] o Mariona Escoda [2022, 2023, 2024], en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d'«Els dies feliços», plena de sensualitat.
- L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d'«El Petit Príncep» com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.
- Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Tràiler del musical «El Petit Príncep» de La Perla 29 (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).
- «El conte de Nadal», sobre la novel·la de Charles Dickens. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2024: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Carles Freixas, Enric López, Mireia Lorente-Picó, Marc Miramunt i Esther Pérez-Ferre. Intèrprets 2022: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Enric Lopez, Mireia Lorente, Marc Miramunt, Esther Pérez Ferrer i Sergi Príncep. Intèrprets 2019: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé (2013). Reposició 2017: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez -Ferrer, Alícia Olivé i Maria Agustina Solé. Escenografia i vestuari 2024: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Construcció escenografia: Tero Guzmán. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració cartell: Ferran Pujol. Disseny gràfic: Mariona Campos. Anteriors versions: Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Reposició: 9 desembre 2017. Reposició: 6 desembre 2019. Reposició: 10 desembre 2022. Reposició: 6 desembre 2024. A partir de 5 anys.
ELS DIMONIS TAMBÉ VOLEN TREBALLAR
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2013]
- Ja fa unes quantes temporades que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: «La cançó de Nadal», de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca.
- El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps.
- Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atabalen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits.
- «El conte de Nadal» és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les adaptacions de la novel·la no paren de reeditar-se. Però això no vol dir que el muntatge s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. Un muntatge, doncs, musical, però també una obra de text. Ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.
- Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors, dicció puntejada i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia i el vestuari semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.
- Amb «El conte de Nadal», molt marcat per la tradició festiva, la Trepa fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer un dimoni banyut que demana feina des de fa mitja dotzena d'anys. I és que l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis, provocant que ells també es manifestin públicament reclamant més «Pastorets».
- L'espectacle, amb un respecte per l'obra de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generós i solidari. «El conte de Nadal» és una història amb moralitat. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una migradesa de treball i el pànic a la pobresa i la destrucció de la dignitat i del mínim benestar personal.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Bítels per a nadons (concert tribut a The Beatles)». Intèrprets: Alba Haro / Eduard Raventós (violoncel), Asier Suberbiola / Laura Marín (violí), Hugo Astudillo / Nil Villà (clarinet i saxo soprà), Albert Vilà (percussions), Eva Vilamitjana (dansa). CoreografIa: Eva Vilamitjana. Arranjaments musicals: Jordi Bello. Video interactiu: Anna Carreras. Escenografia: La Petita Malumaluga, amb la col·laboració de Paula Bosch. Vestuari: La Petita Malumaluga. Disseny de llums: Claudi Palomino / La Petita Malumaluga. Tècnic de llums i so: Ignasi Bosch. Producció: Cristina Roca, Pol Gil, Companyia Malumaluga i Percussity Ltd. Companyia resident a L’Estruch, de Sabadell. Direcció artística: Albert Vilà i Eva Vilamitjana. La Petita Malumaluga. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2016. Reposició: Sant Andreu Teatre ( SaT!), Barcelona, 14 i 15 desembre 2024. Espectacle recomanat entre 0 i 6 anys.
UN ESPECTACLE PER A FUTURS CONSUMIDORS DE SPOTIFY
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2016]
- Cal estar preparats des de ben petits per quan arribin les festes majors, els envelats, els concerts en estadis i auditoris com el Palau Sant Jordi i perdre la por a encendre els mòbils, picar de mans o bellugar l'esquelet.
- Per això la Companyia La Petita Malumaluga ha creat aquest espectacle musical basat exclusivament en peces musicals dels The Beatles per crear una atmosfera en la qual els primeríssims espectadors sàpiguen ben d'hora el que els espera si surten de gresca quan siguin grans.
- En una pista blanca, sota un envelat també blanc, els més petits de tots són convidats a entrar i sortir de la pista si se senten atrets per la música que interpreten —també vestits de blanc— els quatre músics i la ballarina i mestra de cerimònies que dóna les instruccions, als que ja passen de l'edat i, sobretot, als que ja són pares o avis.
- Sota l'efluvi d'una banda sonora que és la de la vida de la gran majoria, van sonant en clau simfònica —violí, violoncel, clarinet, saxo i percussió— fragments de les peces més conegudes del grup de Liverpool i no cal dir que la cosa acaba amb la majoria dels més petits enrolats en la proposta, tot i que els oficiants no obliden els altres espectadors i els faciliten diferents oportunitats per prendre-hi part: picar de mans, de dits, percussió amb barres de plàstic o voleiar de mocadors.
- Un espectacle inclassificable, malgrat el seu suport musical, amarat de sensibilitat, idoni per a auditoris amb programació adreçada a primeríssims i futurs melòmans o futurs consumidors de Spotify en línia, que retorna a la infància els que ja han passat de l'edat i que crea una enveja sana per un temps que potser haurien volgut tan feliç com el té una part de la generació de la fornada més recent.
- Un dels espectacles familiars d'aquesta temporada, que dirigeix el tàndem Albert Vilà i Eva Vilamitjana, que ja porta acumulada una gira extensíssima i que sap destinar a una proposta per a espectadors que són material sensible els seus coneixements artístics i musicals adquirits en escoles tant locals com internacionals. Només un afegitó: si hi aneu, vigileu que aquell dia no porteu els mitjons foradats. Qui avisa no és traïdor.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Les aventures del lleó vergonyós». Dramatúrgia: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Titellaires i cantants: Mercè Munné Parera (Juna) i Ovidi Llorente Saguer (Pol). Interpretació i composició musical: Dani López Pradas / Sergi Carbonell. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Disseny so: Marc Usano Pujol. Disseny llums: Sergi Torns Martínez. Direcció: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Cia. El Pot Petit. Mostra d'Igualada, 30 maig 2021. Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 16 gener 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 desembre 2022. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 maig 2023. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 4 febrer 2024. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 30 novembre 2024. Espectacle recomanat de 2 a 7 anys.
¿ON ÉS L'ÀFRICA?
- [Crítica corresponent a la primera estrena del maig del 2021. Algunes dades pertanyen a aquell moment]
- Venint com ve de la mà d'El Pot Petit, aquest espectacle d'actors i titelles pensat per als primeríssims espectadors és eminentment musical. La companyia porta deu anys partint de la música, amb quatre enregistraments inclosos, per bastir els seus espectacles escènics. Aquest mateix cap de setmana —com a les grans troupes multinacionals— El Pot Petit s'ha desdoblat en dos. Per una part, amb l'espectacle «El Pot Petit en concert», als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, i per l'altra amb «Les aventures del lleó vergonyós», dins de la programació de la Mostra d'Igualada 2021.
- Si en el primer, al TNC, la companyia fa un max mix de música, titelles i dansa, amb vuit músics armats amb baix, bateria, guitarra, piano, violí, trompeta, trombó... per fer un concert amb algunes de les peces dels seus enregistraments, en el cas de l'espectacle de la Mostra d'Igualada, el guió pren més volada i es posa al servei de la música, tot i que també es podria dir que la música es posa al servei del guió.
- «Les aventures del lleó vergonyós» és un conte iniciàtic per al seu principal protagonista, en un viatge amb una avioneta pilotada per una formiga —com una mena d'alter ego de Saint Exupéry, però en clau de faula.
- El llenguatge tant dels diàlegs de la trama com de les lletres de les cançons és extremament polit sense fer concessions a modernismes innecessaris amb expressions que als espectadors als quals s'adrecen es deuen sobtar de trobar en boca de personatges de ficció allò que potser alguna vegada han sentit en boca dels pares o dels avis (Tinc mala lluna; sóc rabiüt; causar estralls...), cosa que no fa cap nosa al ritme musical, molt variat, enganxadís i en alguna escena que reflecteix segons quines emocions, també melòdic.
- Dos titellaires fan també d'actors, a la vista sempre, no en caixa fosca, sense amagar les veus que hi posen i les peces que hi canten. I un tercer intèrpret és el músic, que més aviat sembla un home-orquestra perquè ha de batallar amb instruments molt diversos i, a més, ha de produir segons quins efectes especials amb l'avantatge que els espectadors poden veure com es resolen pluges o vents d'enganyifa.
- L'espectacle de bestiari humanitzat té diferents artistes convidats a la història del lleó. Hi ha un cavall, un tigre, una girafa, un hipopòtam, un gall... Especialment suggerent és el joc de pilota entre el cavall i el lleó, però també el missatge subliminal que amaga i que fa canviar d'humor el cavall quan descobreix que la pilota no està al seu servei sinó que és ell qui l'ha de servir per divertir-se amb el joc, ja sigui a cops de coça, cops de cap o cops de pit.
- La trobada amb cadascun dels personatges té una microhistòria dins de la història principal i una intenció molt determinada d'El Pot Petit: allunyar els fantasmes de la por, relativitzar les eufòries de l'alegria, dominar les caigudes en la tristesa o reconduir els rebrots de ràbia. Si al pot petit diuen que sempre hi ha hagut la bona confitura, en aquest Pot Petit hi ha la bona música i el bon teatre per a infants.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Pinocchio», de Carlo Collodi. Fitxa artística 2024: Dramatúrgia: Manuel Veiga. Coreografia: Anna Planas. Repetidora: Mariona Camèlia. Música: José Manuel Pagán. Interpretació: Anna Sagrera | Mariona Camèlia i Albert Barros. Disseny de vestuari: Roseland Musical. Confecció de vestuari: Patricia Ariño. Disseny i confecció de titelles: Companyia Herta Frankel. Disseny i tècnica d’il·luminació: Isabel Joaniquet. Tècnic de vídeo: Rubén Carrillo. Producció artística: Clara Soler Mañé. Difusió i comunicació: Silvia Framis. Direcció audiovisual: Franc Aleu. Direcció artística: Marta Almirall. Fitxa artística 2011: Intèrprets: Linn Johansson i Rudy Alvarado. Música: José Manuel Pagán. Direcció coreogràfica: Anna Planas. Direcció audiovisual: Franc Aleu. Direcció artística: Marta Almirall. Coproducció: Companyia Roseland Musical. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2011. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 1, 2, 3 novembre 2024. A partir 4 anys.
UN BON NAS DE QUARANTA ANYS SENSE MENTIDES
- La companyia Roseland Musical commemora el 40è aniversari de la seva fundació amb la recuperació d'aquest espectacle que durant gairebé 15 anys s'ha representat en molts escenaris d'aquí i de fora com el Canadà, Noruega, Romania, Mèxic, Colòmbia o Croàcia, entre altres països.
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2011]
- Pinotxo, sí, el de sempre, el del nas llarg. Però teatralment sorprenent, suggerent i innovador. Els recursos digitals s'estan imposant per damunt de les posades en escena tradicionals. Si fins ara es mantenien discretament a les consoles de control, ara ja han saltat a l'escenari. L'aplicació dels tuls i la tècnica de les projeccions simultànies combinades amb els intèrprets estan donant resultats dinàmics, amb un acostament als efectes cinematogràfics i als videojocs que, com passa en tants altres àmbits, està fent els primers experiments en el teatre adreçat als més joves.
- Precisament per aquesta profusió tècnica, un espectacle d'aparent tall clàssic com «Pinocchio» traspassa fronteres d'edat i no es limita als primers espectadors. També els preadolescents, els adolescents i els adults hi troben cadascú el seu atractiu per constatar les possibilitats de les noves tecnologies aplicades a l'escenari.
- En aquest espectacle, considerat de dansa, només dos intèrprets hi fan els papers principals: Pinotxo i Gepetto. Però el llenguatge corporal contemporani s'acosta al registre que les noves generacions coneixen molt bé. Així, Pinotxo es construeix a partir de material aprofitat d'una sèrie d'objectes abandonats en un sac de runa que arrossega Gepetto. I, des del moment que Pinotxo pren vida, tota l'acció s'empara d'una mena de simulacre de tècnica en 3D —ep!, però sense ulleres especials— amb un tul frontal i un altre al fons de l'escenari que permeten reproduir espais i moviments en imatges que, mitjançant l'escenografia clàssica, seria impossible de reproduir.
- L'aplicació d'aquesta nova escenografia és l'altra cara dels antics telons de paper. Si l'escenògraf Mestres Cabanes i els fantasmes del Liceu aixequessin el cap, se'n farien creus. Ara només cal esperar que els contraris a les noves tecnologies s'adaptin a aquest nou llenguatge i acabin cedint i abandonant les seves reticències nostàlgiques.
- En el cas d'aquest «Pinocchio», la interpretació dels dos actors-ballarins ofereix un espectacle de dansa (i noves tecnologies) que fuig dels esquemes establerts: Pinotxo i Gepetto surten del taller de fusteria, circulen per carrers italians, Pinotxo va a l'escola, les aules estan equipades amb ordinadors —ah!, i els escolars porten bata d'uniforme com un presagi del debat que s'acosta—, del blanc i negre passen al color, fan de coral, Pinotxo i Gepetto passen per davant de centres comercials, sortegen el trànsit d'automòbils, s'embadaleixen amb els aparadors d'informàtica i s'entenen amb els ordinadors i els videojocs com si Carlo Collodi ja ho hagués fet des de sempre.
- Tot i així, la trama és força fidel a l'origen del conte i Pinotxo acaba sent l'heroi que recupera el vell Gepetto del fons del mar. Molt efectives les imatges que fan que Pinotxo participi en una actuació de circ amb marionetes —per cert, amb una col·laboració de Roseland Musical amb el fons d'Herta Frankel— i que entri al ventre del tauró. I molt més efectives encara les fusions que es fan dels dos personatges en carn i os a l'escenari amb l'utillatge, el paisatge i l'imaginari de la projecció a doble tul.
- Com Carlo Collodi va haver de fer en el seu dia per aclamació popular —ell havia fet desaparèixer el protagonista del mapa en una primera versió— Pinotxo, després de la desagradable experiència del nas llarg, acaba alliberant-se de la condició de ninot de fusta per convertir-se en ésser humà. La moralitat del conte de Pinotxo —la mentida és mala companya de viatge— no l'estalvien ni els videojocs ni els tuls de 3D. Ja es veu que aprendre a viure continua sent tan complex en l'era digital com ho ha estat en l'era del paper. Espectacles com aquest intenten fer-ho una mica més senzill per als que vénen darrere.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Ànima». Idea original: Oriol Burés. Text: Blanca Bardagil. Lletres de les cançons: Blanca Bardagil i Marc Gómez. Música addicional: Abel Garriga. Dramatúrgia: Blanca Bardagil, Oriol Burés i Víctor G. Casademunt. Intèrprets: Alexandre Ars, Oriol Burés, Bernat Cot, Víctor G. Casademunt, Marc Gómez, Paula Malia, Bernat Mestre, Berta Peñalver, Diana Roig, Joana Roselló, Pol Roselló Welsz, Aina Sánchez, Clara Solé, Lucía Torres, Annabel Totosaus, Toni Viñals. Músics: Marta Muñoz / Jordi Badia, Eloi López, Antonio Molina, Haizea Martiartu / Marcel·lí Bayer, Aarón Pozón / Aitor Franch, Berta Gala / Maria Antònia Gili, Laia Ferrer / Quim Garcia, Clara Manjón. Escenografia: Pizarro Studio (David Pizarro & Rober de Arte). Vestuari: Oriol Burés. Assistents de vestuari i estilisme: Anna Coma, Jan Alexander Romero. Ajudanta de vestuari: Espe Pascual. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Assessoria de companyia: Sílvia Fiestas. Ajudanta de direcció: Laia Alberch. Attrezzo: Rober de Arte. So: Clara Casanovas, Roc Mateu. Caracterització: Natàlia Albert. Ajudanta d'escenografia: Laura Clos (Closca). Making of: Antoni Font-Mir. Veu de benvinguda: Marta Martorell. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Agraïments: Albert G. Casademunt, Albert Guinovart, Alice Pellegrin, Àngel Llàcer, Anna Rosa Cisquella, Antonio del Valle, Christian Machío, Clàudia Bravo, Dani Pal, Daniel Anglès, David Pintó, David Selvas, Diana Girbau, Edu Carmona, Eduard Prat, EL TERRAT, Enric Cambray, Esbart de Rubí, Escola Aules, Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), Festival Grec, Festival RIIIING!, Helena Clusellas, Jaime Ferrando, Joan Vives, Jordi Garcia, Jumon Erra, Laia Tardós, Lui Talavera, Lluís Viciana, Mag Lari, Manu Guix, Marc Lleixà, Manuel Álvarez, Maria Garrido, Mariana Gomez Cora, Marina Schiaffino, Mercè Martínez, Meritxell Duró, Miquel Periel, Mireia Farrarons, Mont Burés, Montse Ricart, MyssTic Rooms, Roc Bernadí, Roser Batalla, Sergi Belbel, Sergi Dalmau, Sito Recuero, Teatre Lliure, Toni Font, Toni Garcia, Peris Costumes, Myriam Wais, Josep Rovira, Jorge Maura, Cristina Perea, Antonia Pérez, Inés Mancheño, Laura Ricart, Rosa Tomàs, Rosa Maria Cañameras, Maria Rius, Aurora Cardona. Guanyador del 1r torneig RIIING! - Els musicals que truquen a la porta. Direcció escènica: Gara Roda. Direcció artística: Oriol Burés, Víctor G. Casademunt, Gara Roda. Coreografia i moviment: Clara Casals, Chema Zamora. Coreografia de claqué: Sharo Lavi. Arranjament, orquestració i direcció musical: Enric Garcia. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 setembre 2024. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.
ELS SET NANS DE LA BLANCANEU
NO SÓN IMPORTANTS
- ¿Què és més important, el personatge de la Blancaneu o els set nans? ¿Què és més important: un dibuixant d'animació home o una dibuixant d'animació dona? Vet aquí una de les tesis d'aquest musical de creació i producció catalana cent per cent que excel·leix per la composició, el llibret, la interpretació en tots els seus registres, l'escenografia i, en general, la posada en escena.
- La protagonista és la Greta, una jove nord-americana dels anys trenta del segle passat, que viu en un poble no gaire gran, que conviu precàriament amb una germana amb dues criatures bessones (no hi ha pare, que se sàpiga) en una tenda de sabateria heretada dels pares de les dues ja morts (¿la caixa registradora és una mica moderna, oi, per ser dels anys trenta? I això que els veïns dels Encants del TNC en van plens de relíquies d'època!).
- La Greta, bona dibuixant des de sempre, vol arribar a ser dibuixant de films d'animació en un moment que el gènere endevina progrés. Però, quan fa les maletes per fugir del cau on viu i fa el salt arriscat a Los Angeles i es presenta a una convocatòria dels estudis de Walt Disney per formar part del grup de dibuixants de la pel·lícula «La Blancaneu i els set nans», es veu marginada, malgrat la seva qualitat i imaginació espontània en el dibuix, pel sol fet de ser dona.
- No entrarem en el debat, ara aquí, sobre si la versió animada de «La Blancaneu i els set nans» va ser la primera pel·lícula en technicolor que es va fer d'aquest gènere. Afirmem, vaja, que no ho va ser. Molt abans dels anys trenta, ja en feia uns quants que l'animació havia arribat a les pantalles de l'època. Però sí que va ser, el 1937, quatre dies abans de Nadal quan es va estrenar, la que va tenir un èxit i un ressò internacional importants i la que va obrir la portalada a tot el que la productora Walt Disney va fer i ha fet des d'aleshores —edulcurant, retallant i manipulant amb pessics més que sentimentals els originals de molts clàssics—, amb una trajectòria envoltada de polèmiques fins i tot sobre la ideologia simpatitzant nazi del mateix director i productor Walt Disney que el temps no només ha destapat sinó que s'ha encarregat també de tornar a tapar.
- La companyia d'«Ànima» és una alenada d'aire fresc a l'engròs en el teatre musical català que coincideix amb l'exitàs de l'última navegació de Dagoll Dagom. Sí que, entremig, hi ha hagut noves aportacions musicals que, en part, són l'embrió d'aquesta producció de gran format que, després de presentar-se i obenir els premis a la millor proposta al certamen RIIIING!, una finestra oberta a la descoberta musical impulsada per l'actor Toni Viñals, el Festival Grec, El Terrat i algunes institucions més, ha estat acollida pel Teatre Nacional de Catalunya.
- Bona notícia, al marge de elucubracions de taverna sobre si el TNC és qui ha de promoure o no ha de promoure el teatre musical. No és la primera vegada que ho fa. I cal esperar que no sigui tampoc l'última, després d'un temps sense fer-ho. A més, vist el resultat d'aquest «Ànima», no seria gens estrany que, després d'aquesta primera temporada d'un mes a la Sala Gran, l'espectacle tingués l'oportunitat de continuar més endavant en un altre teatre per la via privada. Hi ha hagut altres precedents en aquest sentit.
- Si «Ànima» es mereix alguna compensació és que tingui una llarga vida, més enllà de l'arrencada institucional, en una estrena on es va veure, crec que per primera vegada en la seva vida política, després d'anar a missa uns quants dies seguits i d'haver visitat el rei d'Espanya més vegades ell sol que tots els altres presidents junts, el nou president socialista de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Salvador Illa, fruit d'un pacte enverinat enmig del desori del partit del govern sortint d'Esquerra Republicana. L'honorable expresident, per cert, Pere Aragonès, tampoc no es va voler perdre l'esdeveniment de l'estrena d'«Ànima» i esperava, pacient, a l'hora de l'entreacte, a la fila del vàter dels homes. En qüestió d'esfínters fluixos, l'honorabilitat no fa excepcions. Molts mossos de paisà escampats d'incògnita per tota la platea de la Sala Gran amb l'orellera activada, com si el TNC fos un cau d'anarquistes o revoltats a punt de llançar la bomba del Liceu, com va fer aquell històric Santiago Salvador a finals del segle XIX.
- Els autors de l'espectacle «Ànima», que és una història de ficció sobre el que podia passar i segurament va passar al voltant de la indústria del cinema d'animació de l'època, han posat al capdavant el personatge de la jove Greta, interpretat sensiblement i delicadament per l'actriu i cantant Paula Malia. L'atzar o les coincidències de la globalitat cultural fan que el nom i els fets de la Greta d'«Ànima» coincideixin amb una altra Greta, aquesta, moderna i contemporània: es tracta de Greta Gerwig (Sacramento, Califòrnia, EUA, 1983), cineasta nord-americana de trenta anys, autora de la pel·lícula «Barbie», i que ara està capgirant precisament també la història de Blancaneu amb la seva pròxima pel·lícula on la protagonista ja no serà salvada per un príncep, ni voldrà ser la més maca del regne, ni els set nans tindran cap gran paper, res d'aibou, aibou!, sinó que Blancaneu aspirarà a ser una dona líder, justa, valenta i honesta, amb una picada d'ullet a l'autoestima de les joves actuals i les del futur.
- Alguna cosa d'això hi ha també, doncs, en aquest guió de l'espectacle musical «Ànima», tot i que els autors del llibret i la música han volgut recrear l'ambient dels anys trenta del segle XX amb una vintena llarga de peces, a més de l'obertura i alguns incisos, que es repengen a vegades amb el swing i el jazz de l'època —hi ressonen George Gershwin i Cole Porter—, a vegades, amb el musical amb aires del mític Broadway i també amb el musical d'aires contemporanis, d'avui mateix, amb una banda sonora del tot molt suggerent, amb una orquestra al fossat en directe d'excel·lent interpretació, una escenografia mòbil aprofitant el joc circular dels cavallets —atenció als laterals que castiguen la bona visió de segons quins espectadors—, i una conjunció actoral de moviment, paraula, ball i cant que no es trenca en cap moment durant les tres hores de l'espectacle, inclòs un generós entreacte.
- «Ànima» és un musical apte per a tots els públics. No només pel que fa a les habituals sessions matinals amb centres educatius, sinó per a opcions de teatre en família. El cinema d'animació és, més que mai, una de les tendències artístiques que més captiven el públic juvenil. «Ànima», que com molts musicals similars no deixa de tenir una trama tirant a light, té clar que no vol ser edulcurat com el seu alter ego cinematogràfic. No amaga la denúncia sobre el masclisme de l'època que menysprea la feina artística de les dones com la Greta protagonista —obligada a dibuixar amb pseudònim masculí— marginant-les només a ser les retocadores finals dels dibuixos amb rutines d'entintat i pintura.
- «Ànima» mostra també l'antic procés artesanal de l'animació, abans que arribés la comoditat de la digitalització. D'aquest procés, aquí, encara hi ha testimonis —n'he conegut en plena feina de formigues al seu obrador— que han treballat amb el mateix mètode, com per exemple els dels inicis de «Les tres bessones», de la productora Cromosoma i Roser Capdevila, o la d'uns pioners de l'animació catalana, Joan i Fermí Marimon, que entre el 1989 i el 1990 van portar a la pantalla el llargmetratge «Peraustrínia», creat artesanalment amb un equip de dibuixants i retocadors d'entintat i pintura (o retocadores, que els temps, a finals del segle XX, tampoc no havien canviat tant!).
- Malgrat que pot semblar que la companyia és una troupe emergent, amb ganes de menjar-se el món teatral, cal tenir en compte que no és ben bé així. Fa la impressió que tots toquen molt de peus a terra i saben el que es fan i el que volen. En el repartiment hi ha intèrprets que fa temps que trepitgen els escenaris, començant per la protagonista ja esmentada, l'actriu Paula Malia, però també amb altres personatges somniadors de futur com Oriol Burés (que hi fa de Walter Disney); Bernat Cot (que és Richard, un dels animadors amb més protagonisme per la seva aversió a la dona dibuixant); Diana Roig (que és Mina, l'amiga inseparable i essencial de la Greta); Toni Viñals (Ray, el cap d'acomodadors, entre altres papers); Aina Sánchez (que és Emily, la germana de Greta); Víctor G. Casademunt (el bonàs de George, l'amic de les dues germanes, una de les sorpreses d'interpretació que posa una nota d'humor a la italiana en la trama); o Annabel Totosaus (Haze, la veterana encarregada de l'estudi de les noies retocadores d'animació). I així fins a setze intèrprets, que fan alguns doblets, i una desena de músics.
- Música, cant, paraula, moviment, ball, claqué inspirat en els trenta, crispetes d'abans i d'ara, i vestuari romàntic d'un temps que ja forma part del mite del passat i que fa un viatge imaginari als no tan feliços però sí esclatants anys trenta del segle XX. Tot embolcallat amb una esplendor de maquinària escenogràfica que transporta els espectadors al Hollywood més efervescent al servei d'una trama dramatúrgica que, malgrat la ficció, també compleix el paper de divulgació d'un àmbit artístic poc conegut. «Ànima» és un espectacle total que demana a crits una nova oportunitat i es mereix un llarg recorregut.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Mar i Cel». Text: Xavier Bru de Sala, basat en l'obra homònima d'Àngel Guimerà. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Jordi Garreta (Saïd), Alèxia Pascual (Blanca), Abel García (Joanot), Albert Gràcia (Hassèn), Berta Luna (Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Eloi Gómez (Ferran i Arquebisbe Ribera), Clara Renom (Mare de Saïd i Teresa), Sergio Escribano (Malek i soldat), Candela Díaz Sanz (Maria i dona morisca), Esteve Roig (Osman i soldat), Cisco Cruz (Salan, baró de Dènia i soldat), Albert Mora (Felip III rei d'Espanya, albanès i caporal), Anna Alborch (reina Margarida d'Àustria, Carme i dona morisca), Bittor Fernández (Felip, Duc de Lerma i soldat), Estel Aparicio (Saïd nen i Montserrat), Carme Giner (Rosa i dona morisca), Biel Llongueras (Abderrahïm i Idriss II), Guillem Ripoll (Abdul i pare de Saïd), Guillem Fole (Mohamed i soldat). Orquestra: Marc Garcia Rami / Jordi Castellà (piano), Quim Ollé / Ramon Vilalta (flauta), Dolors Almirall / Guifré Sastre (oboè), Francesc Puig / Montserrat Margalef (clarinet), Cati Terrassa / Martí Marsal Riera (trompa), Biel Pelfort Bartoló / Raül Gallego (trompeta), Enric Mestre / Òscar Bas (trombó), Ferran Armengol / Robert Armengol (percussió), Blai Mañer / Àngel Valverde (teclats), Edurne Vila / Laia Ferrer Vila (violí)Esther Vila / Aleix Sala Ribera (violoncel), Guillermo Prats / Xavi Sánchez (contrabaix), Joan Vives / Sergi Cuenca (direcció). Direcció original: Joan Lluís Bozzo. Ajudant de direcció 2024: David Pintó Codinasaltas. Direcció «Mar i Cel» 2024: Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Direcció musical: Joan Vives i Sergi Cuenca. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 19 setembre 2024. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.
- [Fitxa artística íntegra al peu d'aquesta crítica]
COM UN CAVALL DESBOCAT... PEL PARAL·LEL!
- «Com un cavall desbocat per les ones», diu una de les lletres de la partitura de «Mar i Cel». Ara, aquest cavall, el mascaró de proa del mític vaixell de Dagoll Dagom, trota desbocat pel Paral·lel després de trenta-sis anys de la seva primera navegació al mateix escenari que el va veure varar el 1988 quan, com diu el veterà actor Pep Cruz, la mateixa companyia tenia un nus a la gola pensant que el musical seria un fracàs.
- Res més lluny d'això. Quan Dagoll Dagom commemora el cinquantè aniversari i diu adéu com a companyia —massa adéus en tan poc temps!— els espectadors han continuat demostrant que «Mar i Cel» és el gran clàssic del teatre català contemporani que gosaria dir que no morirà mai.
- El relleu hi és. Si «Mar i Cel» va tornar el 2004 i va repetir el 2014 i hi ha tornat el 2024, res no hauria d'impedir que el relleu generacional l'enlairés de nou el 2034. Deu anys són una bona mesura de prudència temporal per mantenir l'alè dels veterans i obrir la màgia a les noves generacions.
- De moment, el dia de l'estrena oficial, aquest «Mar i Cel» ha engegat amb 165.000 localitats venudes anticipadament. Agafeu la xifra, però, de manera provisional perquè continua pujant al mateix ritme que la companyia es veu obligada a continuar ampliant el calendari. ¿Hi deu tenir alguna cosa a veure el Mago Pop que es passeja pel seu teatre tot cofoi com si es tragués cadascun dels espectadors del folre de la màniga?
- Les circumstàncies periodístiques que no vénen a tomb han fet que hagi pogut parlar de «Mar i Cel» en cadascuna de les tres versions anteriors. De la del 1988 no en tinc rastre (no hi havia Internet). De la del 2004 i la del 2014, només cal anar als enllaços de les crítiques d'aquelles reestrenes que adjunto al final. No em repetiré, doncs, en gènesi, història i comparacions de l'original a l'adaptació. Només cal dir i constatar que cada nova versió de «Mar i Cel» supera l'anterior.
- Tot i que parteix de la base inicial de l'adaptació de Xavier Bru de Sala i la partitura d'Albert Guinovart, la companyia Dagoll Dagom, sota la direcció d'Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel i Joan Lluís Bozzo, que en aquesta ocasió ha fet un mutis al costat mantenint-s'hi només com a “director original” —com els millors de Broadway—, ha anat revisant cadascuna de les versions i ha anat aportant una nova mirada sense perdre'n els orígens ni perdre'n la identitat.
- Un dels atractius de cada nova reposició és el relleu de l'equip artístic. Aquí, l'actor i cantant Jordi Garreta, en el paper de Saïd, i l'actriu i cantant Alèxia Pascual, en el de Blanca. Els dos substitueixen la parella protagonista de «Mar i cel» i agafen el relleu amb un alt nivell d'excel·lència heretat d'altres intèrprets que els han precedit: Àngels Gonyalons, Carme Cuesta, Elena Gadel, Ana San Martín, Carlos Gramaje, Roger Berruezo...
- No passem per alt —sense fer cap excepció de tot el repartiment inclòs a la fitxa artística del 2024—, l'actor Xavi Fernández, en el paper del pare de Blanca, Don Carles, i tampoc l'actor Abel García, en el personatge de Joanot, l'altra cara de la venjança i la traïció de «Mar i Cel».
- I, per descomptat, un esment especial pels acròbates que es pengen i despengen pel velam i les cordes del vaixell en un aire de pista afegit, i també pel personatge d'Idriss, el grumet —llicència dramatúrgica des de la primera versió de «Mar i Cel» de Dagoll Dagom perquè no figura en l'original d'Àngel Guimerà— i que aquí ha agafat amb tremp i picaresca l'actriu i cantant Berta Luna després que, al llarg dels anys, ho fessin les actrius Isabel Soriano, Pili Capellades o Júlia Jové.
- Quina troballa aquest grumet, el personatge que ha fet durant trenta-sis anys que connectés millor amb els milers d'espectadors joves que han crescut amb «Mar i Cel» gràcies a la sensibilitat del professorat que ha pensat que, lluny de campanyes institucionals i plans de lectura, calia portar l'alumnat al teatre.
- La versió d'aquest 2024 de «Mar i Cel» entra —podria entrar-hi sense complexos— en la lliga dels grans musicals que rebenten taquilla a Broadway i Londres. I, ves per on, ho fa en català, com aquell qui no vol la cosa, però amb una concepció escènica que revalida l'obra original escenogràfica i de vestuari del malaguanyat Isidre Prunés i l'activa Montse Amenós, autors de l'icònic vaixell.
- Aquesta és una versió que excel·leix també en la interpretació musical —codirigida pel veterà Joan Vives i acompanyat ara per Sergi Cuenca —el mestre de la funció de l'estrena oficial, com si Joan Vives hagués decidit fer un relleu de batuta simbòlic. A més, la il·luminació d'Albert Faura i el so de Jordi Ballbé, rematen una posada en escena que durant dues hores i tres quarts —hi ha entreacte— manté els espectadors amb l'alè en suspens, seguint una a una cadascuna de les emblemàtiques peces de «Mar i Cel».
- La versió actual s'ha vist també reforçada amb un suggerent videomapatge de Joan Rodón que acaba agafant un protagonisme paral·lel al protagonisme orgànic de l'espectacle —no hi ha sòlidament aigua, però com si hi fos; no hi ha espaialment cel, però com si hi fos; no hi ha tempesta d'alta mar, però com si hi fos— i els espectadors s'hi senten immersos, “desbocats” per les ones imaginàries, gràcies als avantatges de les noves tecnologies.
- Ja ho he advertit d'entrada: corre un cavall desbocat pel Paral·lel. Hi trotarà per una extensa temporada que hauria de ser i s'endevina que serà sencera. Dagoll Dagom no podia trobar-se amb una porta més gran i majestuosa de sortida. Catifa vermella. Queda la llarga història plena de xifres astronòmiques i l'escalf de milers d'espectadors. Una exposició de la trajectòria de mig segle i els espectacles de la companyia visitable al segon pis del teatre ho testimonia. De fenòmens com el de «Mar i Cel» de Dagoll Dagom se'n diu autoestima i orgull de cultura d'un país.
- Crítica de la reposició de «Mar i Cel» del 2004 al Teatre Nacional de Catalunya.