ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
La temporada familiar ofereix una diversitat de propostes teatrals de cap de setmana per a primers espectadors© Edu Compte / Farrés Brothers
Les crítiques més recents
«Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets 2023: Pol Sanuy / Aleix Maria, Ferran Rull, Miquel Agell, Xavi Duch i Georgina Llauradó. Intèrprets primera estrena 2014: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls (2014) / Raquel López (2023). Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny il·luminació: Roger Blasco. Disseny so: Gerald Gimeno i Brais Sains. Caracterització: Toni Santos. Fotos: Júlia Cortina i Pere Ramon. Regidoria: Xavi Petit (2014) / Omar Bañón (2023). Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido (2014) / Omar Bañón (2023). Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. Reposició: 30 octubre 2021. Reposició: 4 novembre 2023. A partir 5 anys. UN PERRY MASON JUVENIL [Crítica corresponent a l'estrena del 2014] En la novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha també aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és com un diamant en brut que promet i que, com es va preveure aquí ja en la seva estrena el 2014, havia de tenir i ha tingut una llarga trajectòria.L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes. És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional.«Tom Sawyer, detectiu» és un relat que combina diferents elements. Hi ha aventura, ambient del XIX a la riba del Mississipi, esperit de justícia, enginy esmolat i barreja de gèneres: el policíac, el negre, el de l'enjòlit, el de terror i l'humorístic. De tot una mica sense que hi sobri res, ben encaixat, amb una dramatúrgia del director Miquel Agell que no decau en cap moment i amb un acompanyament musical vigorós, rítmic, creació de Marc Sambola, al servei d'unes lletres de Lídia Linuesa que tenen la missió d'explicar aquesta aventura menys coneguda de Tom i Huck d'una manera dinàmica, clara i arrodonida, deixant molt poques escenes per al text convencional, i les que hi són, concises i molt breus.Voluntat d'espectacle musical cent per cent, doncs, que exigeix que els cinc intèrprets mantinguin un bon nivell interpretatiu (tres veterans experimentats i reconeguts [estrena 2014]: Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells) i que els dos protagonistes, molt joves (Marc Andurell i Marc Udina, dues revelacions [estrena 2014] rellevats ara per Pol Sanuy i Aleix Maria (2023), estiguin a l'alçada d'aquests dos personatges de ficció mítics de la literatura universal tan adulta com juvenil i que el grup de nois i noies es cronometri en les escenes del Cor i les coreogràfiques —a l'escenari i a la platea—, que ha adaptat i dirigit l'actriu Ester Bartomeu.Quan el treball actoral és la base d'un espectacle, l'ambientació pot ser austera, sense que deixi de complir les exigències dels moviments escènics. En aquest cas, la proposta es basa en piles d'antigues caixes de fusta, típiques de fruiteria, que tenen una força efectista a l'hora de representar el vaixell que creua el riu Mississipi, o la casa dels oncles de Tom o la sala del jutjat on —en una mena de Perry Mason juvenil— es clarifica l'assassinat d'un dels bessons implicats en el robatori del parell de diamants. I tot gràcies a un maletí, un kit de detectiu, que el carter ha portat a Tom Sawyer, abans que tot comenci.Si la novel·la del clàssic Mark Twain ja té tots els ingredients per fer-se atractiva als lectors joves de qualsevol generació, l'adaptació teatral que n'ha fet Lazzigags no es queda enrere, i la combinació d'intriga i aventura portada a l'escenari musicalment la converteix en un dels espectacles més recomanables per a aquells primers espectadors que, ni que siguin usuaris compulsius del coneixement virtual de l'iPhone, continuen vibrant amb la descoberta de l'emoció dels intèrprets de carn i os.[cliqueu aquí]
Nota complementària: La novel·la «Tom Sawyer, detectiu», de Mark Twain, es troba publicada a Bromera Edicions, traduïda per Doménec Ardit i Rosa Úbeda, amb il·lustracions de Paco Hernández. El CD amb les cançons del musical de Lazzgigags ha estat editat pel segell Tritó i s'hi troben deu peces: 1. Vull ser detectiu; 2. Diamants, Diamants; 3. No és el mateix; 4. Quins malparits; 5. A l’Aràbia de l’Alí Babà; 6. El bosc és fosc; 7. L’oncle és bo; 8. Xinès per a principiants; 9. Som amics; 10. Finale.
VIDEO
«En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Fitxa artística 2023: Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Arnau Morera, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Naty Giménez. Direcció musical: Manel Garcia. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Tècnics del teatre: Aleix Arbonès i Víctor Bartolomé. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Lluís Julian. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. És una producció de La Roda Produccions. Fitxa artística 2022: «En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Joan Olivé, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Marta Espinosa. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Ingenia Creatius. Maquillatge: Dèlia Benito i Alan Jornet. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gavà. Direcció musical: Manel Garcia. Direcció: Dani Cherta. Cia. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 6 novembre 2022. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 8 octubre 2023. Espectacle recomanat a partir de 4 anys. UNA POR QUE FA BASARDA [Crítica corresponent a l'estrena del 2022] La història del Joan sense Por parteix de la tradició contista europea recollida en el seu dia pels Germans Grimm. En català, el va introduir el folklorista Joan Amades i, des d'aleshores, les versions han estat i són múltiples i diverses i, a cada generació, adaptades a l'evolució de la societat que, per molts anys que passin i per molts invents de progrés que es visquin, continua tenint interioritzat inevitablement el sentiment de la por.El nou espectacle musical de La Roda Produccions, «En Joan sense Por i la casa encantada», juga amb aquesta certesa de la por que té l'ésser humà i, sobretot, en la por de tantes menes que és un dels sentiments que més aviat descobreixen els nouvinguts al món.L'adaptació als primers espectadors —no oblidem que el temps corre que vola i ja són els nascuts a les acaballes del primer quart de segle XXI— no estalvia les referències més actuals, tant en l'aspecte musical com coreogràfic —clips de TikTok, una picada d'ullet cap al popular programa Eufòria o dansa de plomalls i tutú kitsch d'animadores— i, sobretot, en una de les opcions d'oci familiar que està tenint més seguiment a hores d'ara com és reptar el terror amb rutes de cases encantades, passadissos terrorífics, parcs temàtics de l'horror i multitud d'escapes rooms que en alguns casos han promogut celebrats espectacles teatrals com l'«Escape room» de Joel Joan i Hèctor Claramunt i fins i tot versions cinematogràfiques.En aquest musical, que signen com és habitual Dani Cherta i Keko Pujol, es la família Martin la que té un problema: un fill que no té por, a qui no li fa por res i que, de tot allò que els altres tremolen sense aturador, ell té el do de poder riure's del mort, del fantasma, del monstre i de qui els vetlla.Per això la família Martin s'apunta a una estada de cap de setmana en una casa encantada on són rebuts —pares, germà i germana—, amb tots els honors per l'amfitrió: Sebastian Ugurt —que s'assembla a “iogurt” i no dic res més—, una mena de clon de Dràcula, amb pinta de comte, alt com un sant Pau, de rostre terrorific, amb els ullals a flor de pell i la capa negra de rigor.L'espectacle té tres ingredients de remarcable bon nivell: la banda sonora amb composició de Keko Pujol, amb molt de ritme i de diversos estils que permet a més intervencions corals i en solitari, sobretot a càrrec del mateix amfitrió; els canvis de vestuari que porten de la quotidianitat de carrer a l'etiqueta de gala passant per una caracterització estrafolària del pare i la mare molt de sèrie televisiva; i una escenografia que, sense ser tenebrosa, compleix molt bé, gràcies a la il·luminació i el disseny, el caràcter de misteri que envolta la trama amb una pàtina de clàssic del gènere.Vuit intèrprets per a un espectacle musical familiar tampoc no es pot deixar de banda. És un risc en el temps que corren. Però entre els vuit intèrprets hi ha els que han de marcar el paper dramàtic de l'espectacle i els que han de desdoblar-se en titellaires del parell de monstres de la por o els que han d'acompanyar segons quines peces amb la coreografia. La conjunció està molt afinada i acaba resultant un espectacle per a tots els públics.La història té una volguda i subtil moralitat: potser es pot ser un milhomes i no tenir por de res, però en el moment que sembla que pot perillar algú de la família, la por sacseja el més valent de tots. I així és com el Joan sense Por de la família Martin descobreix què és el tremolor, què vol dir que se't glaci la sang, que és el temor pels que s'estimen. I la por li recorre el cos i l'ànima deixant-li un regust no només de por sinó de basarda.Una basarda —per cert una manera sense complexos d'introduir entre els més petits una paraula potser considerada culta que recordaran sempre en boca del terrorífic comte Ugurt—, una basarda, deia, que es transforma en amistat perquè, al cap i a la fi, a vegades es poden trobar més bons jans entre el gremi dels monstres d'una casa encantada que no pas entre els presumptes bons jans de les cases no tan encantades de veïns.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Alan». Dramatúrgia: Mar Puig i Mateu Peramiquel. Text: Mar Puig. Composició musical, lletres i arranjament: Mateu Peramiquel. Intèrprets: Cisco Cruz, Ander Mataró, Patricia Paisal i Vinyet Morral. Músics en directe: Mateu Peramiquel i Danko Compta. Disseny i construcció d’escenografia: Albert Ventura. Disseny d’il·luminació: Jordi Berch i Adrià Gómez. Disseny fotogràfic i fotografia: Sergi Panizo. Producció musical: Fede Larocca i Mateu Peramiquel. Comunicació i premsa: Aina Font i Torra (WeColorMusic). Producció: WeColorMusic. Direcció musical: Mateu Peramiquel. Direcció escènica: Mar Puig i Cisco Cruz. Teatre Condal, Barcelona, 2 maig 2023. Reposició: 9 octubre 2023. UN MUSICAL QUE BURXA LA CONSCIÈNCIA La nit de Nadal de l'any 2015, a la població de Rubí, l'Alan Montoliu, que havia nascut el 1998, va decidir als 17 anys acabar amb l'assetjament transfòbic que patia. No es deia Mia, es deia Alan. No era una noia. Era un noi. No volia la definició femenina al carnet d'identitat sinó la masculina. No volia només que la llei li reconegués un canvi de nom. Alan Montoliu va optar per barrejar medicaments i alcohol, aquella nit de Nadal, cosa que li va provocar un fulminant atac de cor. Va ser un suïcidi que segurament es va atribuir en veu baixa a la desesperació de l'Alan. Però va ser sobretot un suïcidi a conseqüència de la intolerància col·lectiva i la mirada cap a una altra banda d'una sèrie d'estaments. Des dels més impulsius i ingenus dels companys d'institut, fins als més miops del professorat del centre o els parsimoniosos i encotillats per la burocràcia del sistema, des de la salut a la legislació.Han passat més de set anys d'aquell fet tràgic que va colpejar la família de l'Alan. S'han retocat lleis. S'han sensibilitzat educadors, psicòlegs, metges i funcionaris. S'ha instat a parlar-ne els mitjans de comunicació. Però res ha aturat l'augment de suïcidis entre adolescents, atribuïts ara a la ressaca de la pandèmia tot i que continuen reflectint molts d'ells les mancances que encara hi ha per posar-hi fre. Set anys després de la decisió de l'Alan, el cas de la població de les bessones de Sallent, el més recent, es repeteix com si no hagués passat el temps. Hi ha un buit que cal cobrir amb urgència.I això és el que intenta fer aquest espectacle musical de Mar Puig i Mateu Peramiquel, ella autora del text, de part de la dramatúrgia a quatre mans i també bona part de la direcció. I ho fa amb una acurada sensibilitat, sense ferir ni gratar més del compte en la ferida. ¿Com es porta a escena un musical dramàtic quan la mare de l'adolescent en qui es basa la dramatúrgia és present a la platea? Doncs, amb la capacitat de reconvertir un drama personal i familiar en una lliçó d'advertència per a la societat que l'envolta. ¿La dels joves? Potser sí. Però diria que, principalment, la dels adults.Si bé «Alan» és un musical totalment recomanable per a adolescents —la mateixa companyia adverteix que no està pensat per a menors de 10 anys—, encara ho és més per a pares en procés d'educació dels seus fills, per a pares en procés de comprensió de les inquietuds dels adolescents que els vénen al darrere, per a responsables de la salut, per a responsables de l'educació i per a responsables de fer complir la legalitat sense entrebancs. És a dir, un musical sense fronteres, tret de les esmentades de les edats més baixes.Es podria pensar que l'espectacle és un exercici més d'autoajuda que moralitza sobre el fet de la transició de gènere. Però és molt més que això. Conté una banda sonora molt enganxadissa i una dramatúrgia amb un seguit d'escenes que enllacen les unes amb les altres sense cap mena de pausa. Els dos músics intervenen en directe.Un dels intèrprets, Cisco Cruz, fa d'avi, de mestre, de psicòleg, de pinxo i em sembla que encara em deixo algun altre personatge. L'espectacle manté un ritme que en tot moment torna a la tonada matriu que fa que quedi impresa en la memòria de cadascú. I compta amb un repartiment que excel·leix a l'hora de les interpretacions, que sovint són en solitari.Els dos intèrprets més veterans (Patricia Paisal, la mare de ficció, i Cisco Cruz, en diferents papers ja esmentats), perquè tenen els genolls pelats de trepitjar escenaris musicals. I els dos més joves, Ander Mataró (Alan, el protagonista) amb una prometedora arrencada en el camp musical tot i que s'està formant a l'Escola Aules Arts Escèniques que dirigeix Daniel Anglès —el mateix director del Teatre Condal—; i la més jove de tots, Vinyet Morral, en un paper entranyable que deixarem que descobreixin els espectadors —l'espectacle farà temporada al mateix Teatre Condal el mes d'octubre— per no desvelar l'alè del misteri —hi pot haver un Alan dins d'un altre Alan— dient només que és una troballa simbòlica dins de la dramatúrgia que fa de bastiment de tota l'estructura.D'aquesta joveníssima actriu i cantant, Vinyet Morral, només cal recordar el seu paper en el musical familiar «Bye Bye Monstre», de Dagoll Dagom, i la seva desimboltura, tant escènica com musical, que aquí és repeteix sense que hagi abaixat el nivell. Tot i que no és recomanable pressionar més del compte els joveníssims intèrprets en formació, tampoc cal deixar de veure on hi ha una brillantor amagada que només cal continuar empenyent i enfortint a qui correspongui. La pedrera és important, els anys passen volant i és aquesta continuïtat i aquest relleu en el sector el que garantirà que el musical català no es dilueixi en el camí ple de dificultats per on actualment transita.
[cliqueu aquí]
Programa especial de l'informatiu Info K sobre el bullying, un dels temes de fons de l'obra «Alan.
«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2023: Autoria i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Sàez i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Direcció musical: Manel Garcia. Lletra i coreografia: Jordi Gonzalez. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2022: Text i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Guillem Martí, Ariadna Suñé, Jordi González i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 29 setembre 2018. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 5 febrer 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (saT!), Barcelona, 7 octubre 2023. A partir 3 anys. LLENÇAR LA BRUIXA AL FOC [Crítica corresponent a la primera estrena del 2009] Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. «Hansel i Gretel», un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: “La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc”. És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.«Hansel i Gretel» té una trama lineal que ho permet per anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures. Això no hi faria cap mal.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Les aventures del lleó vergonyós». Dramatúrgia: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Titellaires i cantants: Mercè Munné Parera (Juna) i Ovidi Llorente Saguer (Pol). Interpretació i composició musical: Dani López Pradas / Sergi Carbonell. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Disseny so: Marc Usano Pujol. Disseny llums: Sergi Torns Martínez. Direcció: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Cia. El Pot Petit. Mostra d'Igualada, 30 maig 2021. Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 16 gener 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 desembre 2022. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 maig 2023. Espectacle recomanat de 2 a 5 anys. ¿ON ÉS L'ÀFRICA? [Crítica corresponent a la primera estrena del maig del 2021. Algunes dades pertanyen a aquell moment] Venint com ve de la mà d'El Pot Petit, aquest espectacle d'actors i titelles pensat per als primeríssims espectadors és eminentment musical. La companyia porta deu anys partint de la música, amb quatre enregistraments inclosos, per bastir els seus espectacles escènics. Aquest mateix cap de setmana —com a les grans troupes multinacionals— El Pot Petit s'ha desdoblat en dos. Per una part, amb l'espectacle «El Pot Petit en concert», als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, i per l'altra amb «Les aventures del lleó vergonyós», dins de la programació de la Mostra d'Igualada 2021.Si en el primer, al TNC, la companyia fa un max mix de música, titelles i dansa, amb vuit músics armats amb baix, bateria, guitarra, piano, violí, trompeta, trombó... per fer un concert amb algunes de les peces dels seus enregistraments, en el cas de l'espectacle de la Mostra d'Igualada, el guió pren més volada i es posa al servei de la música, tot i que també es podria dir que la música es posa al servei del guió.«Les aventures del lleó vergonyós» és un conte iniciàtic per al seu principal protagonista, en un viatge amb una avioneta pilotada per una formiga —com una mena d'alter ego de Saint Exupéry, però en clau de faula.El llenguatge tant dels diàlegs de la trama com de les lletres de les cançons és extremament polit sense fer concessions a modernismes innecessaris amb expressions que als espectadors als quals s'adrecen es deuen sobtar de trobar en boca de personatges de ficció allò que potser alguna vegada han sentit en boca dels pares o dels avis (Tinc mala lluna; sóc rabiüt; causar estralls...), cosa que no fa cap nosa al ritme musical, molt variat, enganxadís i en alguna escena que reflecteix segons quines emocions, també melòdic.Dos titellaires fan també d'actors, a la vista sempre, no en caixa fosca, sense amagar les veus que hi posen i les peces que hi canten. I un tercer intèrpret és el músic, que més aviat sembla un home-orquestra perquè ha de batallar amb instruments molt diversos i, a més, ha de produir segons quins efectes especials amb l'avantatge que els espectadors poden veure com es resolen pluges o vents d'enganyifa.L'espectacle de bestiari humanitzat té diferents artistes convidats a la història del lleó. Hi ha un cavall, un tigre, una girafa, un hipopòtam, un gall... Especialment suggerent és el joc de pilota entre el cavall i el lleó, però també el missatge subliminal que amaga i que fa canviar d'humor el cavall quan descobreix que la pilota no està al seu servei sinó que és ell qui l'ha de servir per divertir-se amb el joc, ja sigui a cops de coça, cops de cap o cops de pit.La trobada amb cadascun dels personatges té una microhistòria dins de la història principal i una intenció molt determinada d'El Pot Petit: allunyar els fantasmes de la por, relativitzar les eufòries de l'alegria, dominar les caigudes en la tristesa o reconduir els rebrots de ràbia. Si al pot petit diuen que sempre hi ha hagut la bona confitura, en aquest Pot Petit hi ha la bona música i el bon teatre per a infants.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La princesa i el pèsol», de Hans Christian Andersen. Adaptació lliure de Dani Cherta. Música de Keco Pujol. Intèrprets 2023: Aina Ros, Ferran Rull, Ariadna Suñé, Joan Saez i Laura Muñoz. Intèrprets 2013: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Escenografia: Roger Orra. Il·luminació: Fran Agramunt. Vestuari: Antonio Harillo. Vídeo: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet i Jordi González. Ajudant direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Guasch Teatre, Barcelona, 4 maig 2013. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 març 2023. Espectacle recomanat a partir de 5 anys. ¿QUÈ FA EL POBLE DANÈS AMB UN PRÍNCEP CONCO? [Crítica corresponent a l'estrena del 2013] La prova del pèsol funciona. Ja pot bramar el príncep hereu de Dinamarca que això del pèsol és un costum antic i que, amb només vint-i-un anys, no es vol casar sisplau per força ni amb la princesa d'Anglaterra ni amb cap altra. Però els monarques danesos s'entesten a posar el pèsol sota els set matalassos per estar convençuts que la sang de la noia que caigui a palau és reial de debò. Fa l'efecte que ni l'ADN modern els faria sortir de dubtes.El conte popular de Hans Christian Andersen (Odense, 1805 - Copenhaguen, 1875) és un dels molts que l'autor ambienta en personatges de l'època, arran segurament d'un dels seus viatges a Anglaterra. L'enllaç del qual parla és històric: el de la princesa Alícia d'Anglaterra, una dels nou fills de la reina Victòria —la monarca del Regne Unit que ha durat més temps al tron—, amb el príncep Lluís IV de Hessen-Darmstadt. La cosa del pèsol, si es va fer o no, potser no ho sabrem mai. Però el cas és que, d'una manera o altra devia funcionar perquè el matrimoni dels prínceps va tenir també set fills.El conte s'ha estès pel món amb la seva moralitat adaptada a cadascuna de les airades del temps. Aquí, la versió de Dani Cherta per a La Roda Produccions, s'apunta a la llibertat d'elecció a l'hora de trobar parella. No hi ha princeses candidates que es presentin com si fos un càsting a palau per veure com reaccionen al pèsol en qüestió. Ni el príncep ha viatjat pels set mars per trobar la seva parella ideal, sinó que la noia, fugada d'Anglaterra de polissó en un vaixell que naufraga, arriba a la costa danesa i va a petar per atzar al palau del príncep on es dispara l'enamorament mutu. I mira si funciona aquest vici de la humanitat al llarg del temps que els petits espectadors que encara no aixequen un pam del seu elevador de la butaca, esperen amb delit que noi i noia es facin el petó de rigor i acabin casant-se i siguin feliços i mengin anissos.L'espectacle, amb prova del pèsol o no, funciona tan dramàticament com musical. Reduït d'intèrprets, pel que sembla, després de la seva primera estrena, el retall humà no li fa cap mal perquè els cinc intèrprets s'aboquen a repartir-se la duplicitat de papers quan cal sense que se'n ressenti el conjunt.Un muntatge ben acabat, ben interpretat, amb il·luminació adequada a cada atmosfera, amb una bona composició musical i escenes parlades que no es limiten a donar corda a l'acció de la trama sinó que, en certs moments, sobretot a càrrec de la minyona amb còfia de palau, van orientant els petits espectadors en allò que els convé que sàpiguen sobre els personatges reials. Amb una pàtina d'humor, la versió dóna èmfasi al neguit que té el poble danès perquè el príncep hereu continua conco als vint-i-un anys i no troba la princesa adequada. D'aquest vessant monàrquic de carrer se n'encarreguen dos personatges: una veïna que representa la veu del poble i un venedor de fruiteria, de cognom Andersen, esclar, per si quedava algun dubte sobre l'autoria.¿I el pèsol...? Hi és, hi és. Un pèsol, diguem, més aviat gegant, que ja voldrien al conreus del Maresme, fluorescent i psicodèlic, disposat a provocar el pinçament de rigor a la ronyonada en la noia polissó que la premsa de paper de l'època —amb el recurs d'una projecció al fons de l'escenari— descobreix que és la príncesa Alícia, fugida de casa i víctima del naufragi. Final feliç.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La pastissera i els follets», de l'Estaquirot Teatre. Manipuladors: Albert Albà, Núria Benedicto i Olga Jiménez. Música original: Ferran Martínez. Disseny escenografia: Alfred Casas. Construcció: Companyia L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas i Pedro Jiménez. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 25 febrer 2018. Reposició i final de la trajectòria de 50 anys de la companyia: Sant Andreu Teatre (SaT!), 25 febrer 2023. A partir de 2 anys. L'OBRADOR DE L'ESTAQUIROT TEATRE [Crítica revisada corresponent a la representació del 2018 al mateix SaT!] La història de la companyia L'Estaquirot Teatre es remunta a més de cinquanta anys enrere, quan hi havia la necessitat d'omplir els buits culturals que la Dictadura franquista havia imposat. Des del 1973 fins ara, que ha anunciat la seva retirada dels escenaris, la companyia, amb seu a Vilanova i la Geltrú, no ha parat i té una sèrie d'espectacles de titelles en repertori que, revisats avui mateix, tenen gairebé el caràcter de clàssics.«La pastissera i els follets» és un d'aquests espectacles. Té més de vint anys d'història. I això vol dir que ha passat pel filtre de la imaginació i la fantasia de diverses generacions de petits espectadors, alguns dels quals avui mateix podrien ser ja pares d'altres noves generacions.Malgrat que el món no és com abans de l'últim tombant de segle, els nous espectadors del segle XXI el segueixen amb el mateix interès i embadaliment que aleshores. Els tres actors, titellaires i manipuladors de l'Estaquirot Teatre —tres veterans amb molta experiència sobre l'escenari— saben com fer que aquesta atenció no decaigui ni un moment durant els 55 minuts de la representació.Amb un discurs afable, però no paternalista ni condescendent, sembla, d'entrada, que es disposin a explicar un conte, però fan molt més que això. Que els vagi darrere amb un flabiol sonant la competència audiovisual i digital que ells guanyen la partida per escalfor i proximitat reforçades per la insubstituïble artesania teatral i per un ús del llenguatge de gran polidesa que amaga, per als primers parlants, algunes paraules i expressions que segurament no oblidaran mai després de veure l'espectacle. Per exemple, tothom sap què és una pastisseria... però difícilment coneixen que darrere d'una pastisseria hi ha també... un obrador.L'espectacle és com una capsa de sorpreses o de nines russes. Dels manipuladors titellaires es passa als titelles protagonistes —els follets de l'obrador de la pastisseria de la Neus— i d'aquests es passa a un món en miniatura dels mateixos follets. A més d'aquest teatre dins el teatre, l'espectacle té un caràcter gastronòmico-didàctic i un altre que poua subtilment en els hàbits més quotidians (posar-se al llit, fer un pipí, rentar-se les dents, llegir un conte abans d'aclucar l'ull...), però també en la possibilitat que a la tradició pastissera de la Neus s'hi pot afegir la renovadora i imaginativa dels follets i, d'aquesta manera, repuntar el negoci de la pastisseria i donar-li un aire nou amb pastissos de tota mena que tant poden fer riure com plorar als que els facin una pessigada.«La pastissera i els follets» de l'Estaquirot Teatre ha estat un dels espectacles emblemàtics de la companyia. La trama té dos nivells: es pot representar en una sala mitjanament gran i s'adequa també a la perfecció en una sala petita, de cambra, sobretot perquè els espectadors, en aquest cas, poden viure i veure molt de prop l'escenografia, els titelles i l'utillatge en miniatura que, al costat de la trama, és un dels atractius del petit format que caracteritza el teatre de titelles.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Reposició: 17 abril 2021. Reposició: Fundació Miró Montjuïc, Barcelona, 3 juliol 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 5 febrer 2023. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys. UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ [Crítica corresponent a la primera estrena del 2015] L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó. I des de la seva estrena, les reposicions han estat constants en diferents escenaris.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Sopa de pedres». Idea original i creació d'Engruna Teatre. Intèrprets titellaires: Anna Farriol, Júlia Santacana / Mireia Fernàndez. Assessorament artístic: Ramon Molins. Disseny i composició musical: Albert Ciurans. Disseny i confecció vestuari: Art and Seams. Il·luminació: Xavi Salavert. Espai sonor: Jordi Sala i Engruna Teatre: Disseny del titella: Alba Serrat. Construcció del titella: Glòria Arrufat. Construcció escenogràfica: Berta Vidal i Raúl Vilasís. Attrezzo: Engruna Teatre. Veu en off: Sílvia Ricart. Fotografia: Anna Brugués. Equips tècnics i de gestió de la companyia. Tècnics: Jonàs Serri i Jordi Sala. Disseny gràfic: Ferran Llorens. Assessorament en la temàtica: Programa Català del Refugi. Producció executiva i distribució: Txell Felip. Producció: Engruna Teatre. Equips tècnics i de gestió del TNC. Direcció de l'espectacle: Mireia Fernàndez. Teatre de Sabadell, gener 2020. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3/18 octubre 2020. Mostra d'Igualada 2021. Fira Mediterrània Manresa 2021. Teatros del Canal de Madrid, 2021. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1/12 febrer 2023. NO NOMÉS ELS CATALANS DE LES PEDRES EN FAN PANS L'Alma, la protagonista d'aquest sensible espectacle familiar, representa una nena siriana que fuig de la guerra del seu país. Però no cal que sigui Síria una referència geogràfica imprescindible perquè ben aviat l'Alma —un titella que acaba fent-se entranyable— es posa en la pell de tants refugiats de tants altres indrets que intenten buscar una vida millor fora de la seva terra.Per això, la companyia Engruna Teatre, que ja fa més de dos anys que porta en gira l'espectacle, amb més d'un centenar de representacions, ha aprofitat aquesta minitemporada al Teatre Nacional de Catalunya —funcions escolars i familiars en cap de setmana— per destinar una funció a reunir famílies que viuen refugiades en aquest moment a Catalunya i també les arribades en els últims temps, però sobretot les que encara viuen amb la por al cos arran de la constant revifada i amenaça de la invasió russa sobre Ucraïna quan es pronostiquen els pitjors averanys a tocar del primer any de l'inici de la invasió.La companyia, tota la companyia, titellaires, escenògrafs, tècnics de llum i so, i la direcció, converteixen en ficció el que és una tragèdia real per a tantes famílies en una mirada poètica sobre el poder de la supervivència i l'esperit de lluita per vèncer les pitjors adversitats.Les pedres del relat —un relat que té un referència llunyana en el conte homònim que el segle passat va popularitzar Xesco Boix però sense el seu soldat de protagonista canviat ara per l'Alma— són els amulets de la memòria deixada enrere que l'Alma guarda zelosament perquè li mantenen el lligam amb la seva àvia Jula amb qui vivia a Síria i amb la seva terra enyorada i a la vegada les pedres són també el recurs per aconseguir tirar endavant fent allò que els catalans han fet tants anys: de les pedres fer-ne pans. En aquest cas, doncs, de les pedres fer-ne sopa. O millor dit, amb les pedres, fer fugir de l'egoisme individualista els que li barren el pas fins que entenguin que el millor remei és l'equip.Tot i tractar-se d'un espectacle familiar i amb un titella de protagonista, les dues actrius titellaires s'hi fusionen com dos personatges més. I l'escenografia fuig del típic teatre de titelles per desenvolupar-se en una estructura de notables dimensions que permet crear diferents ambients: portes de sortida, portes d'entrada, fronteres que no es veuen, fronteres de prejudicis, fronteres de llengua, fronteres de solidaritat...El so, la il·luminació, la música, la flauta travessera d'una de les actrius i algunes cançons complementen la trama que es fa inevitable que es llegeixi —en aquest cas des de la mirada adulta, esclar— com una denúncia de l'ambigüitat, de la hipocresia i de les dues maneres de mesurar l'ajuda als refugiats aplicades amb recel per una Europa del segle XXI més assetjada que mai pels mals vents de l'homofòbia i el racisme.Els murs que separen pobles, les pasteres que porten a la mort desenes i desenes de refugiats, les duanes que burocratitzen amb lleis contradictòries i absurdes la necessitat dels drets humans dels qui només busquen un refugi... Engruna Teatre no estalvia una mirada agredolça i un polsim de duresa quan convé: els bombardejos dels avions, el clam dels ofegats en els naufragis d'alta mar, les reaccions negatives quan es rep l'estranger...«Sopa de pedres» ja ha estat reconegut amb un premi a la Mostra d'Igualada de fa dos anys i ha estat nominat en la modalitat de teatre familiar en els Premis Max de les Arts Escèniques. I tot fa pensar que tot allò que vol mostrar amb el personatge de la petita Alma no té, per ara, malauradament, data de caducitat.
[cliqueu aquí]
«Hop! Històries d'objectes perduts». Inspirat en «A small story» i «Eine kleine Geschichte», d'Andy Manley i Ania Michaelis. Adaptació de Mar Puig i Gisela Juanet. Intèrprets: Queralt Albinyana i Jordi Llordella. Escenografia: Toni Montero i Josep Juanet. Regidoria: Xavier Flores. Vestuari: Gemma Malé. So i il·luminació: Adrià Gómez i Carles Bernal (Contracorrent). Composició piano: Berta Ros. Coreografies: Bealia Guerra. Suport al disseny de so: Lara Stolzenberger, Jordi Llordella, Queralt Albinyana i Gisela Juanet. Distribució: Mariona Barba. Cartell: Anna Devís i Daniel Rueda. Disseny gràfic: Pere Pujadas. Assessorament pedagògic: Mar Puig. Assessorament escènic: Lluís Juanet. Efectes Especials: Sergi Dalmau Soler. Coordinació Tècnica: Carles Merodio. Tècnic: Adrià Gomez. Fotografia: Jordi Boixareu. Vídeo: Lara Stolzenberger. Assessorament jurídic: Blanca Barba. Administració: Ana Mª Montero. Estudi de so: 48 Volts. Residència: Teatre Núria Espert de Sant Andreu de la Barca. Estrena: Feria de Teatro de Castilla León a Ciudad Rodrigo. Alumnes en pràctiques: EMAV (Arnau Compte, Iker Gil, Luis Muñoz, Marina Aldalur, Mireia Isern, Pere Gené i Víctor Gallardo). Direcció: Gisela Juanet. Teatre Romea, Barcelona, 22 gener 2023. LA VIDA EN COLORS I EN MINIATURA Aquest espectacle de teatre visual on les úniques paraules que s'hi senten és «Hop!» i «Visca els nuvis!» està pensat per a primers espectadors —sense excloure els més grans— amb la intenció de fer un viatge tan intens com breu (35 minuts) a través de la vida i de la mort des de la mirada dels petits objectes quotidians que els dos protagonistes, amb pinta d'executius amb cartera, descobreixen, a peu de mitjó, en un armari de colors que recorda la pintura del neerlandès Piet Mondrian que el 1921 va definir sense complexos com a «Composició en vermell, groc, blau, blanc i negre».Cada prestatge, cada calaix, cada calaixó o cada porta de l'armari amaguen algun dels molts objectes que es troben perduts en totes les cases, arraconats pel progrés i pel pas del temps: una màquina de foradar paper, un telèfon vintage, un telèfon negre de cordó, un pot d'olives, un porró, un ràdiocasset, unes petites figures de porcellana, unes copes de licor, un aparell de ràdio antic...Cadascun d'aquests objectes, misteriosament, emeten sons, emeten música —torna el rock amb l'imparable moviment de cames i genolls que la parella redescobreix—, emeten alguna ària amb veu de tenor, s'aparellen, es casen, tenen fills, ploren els primers nadons, celebren aniversaris, viuen la vida i fins i tot coneixen la mort de l'avi que s'emporta cap al més enllà el vell rellotge de butxaca.Queralt Albinyana i Jordi Llordella (dos intèrprets reconeguts als escenaris catalans) interpreten en aquest sensible espectacle familiar els dos personatges de carn i os que descobreixen l'armari dels objectes perduts. La seva interpretació es basa sobretot en el moviment, l'expressió i l'arriscada trama —tenint en compte la vivesa a través de la imatge que té avui la generació de primers espectadors—, de crear vida a través d'objectes minúsculs, com si fossin aquelles joguines inventades del segle passat que molts infants de famílies senzilles elaboraven ells mateixos amb una capsa de mistos, una llauna i un cordill.Espectacle poètic que, en aquest cas, s'ha representat per primera vegada a Catalunya, amb una versió de l'original del Theater de Berlín, adaptada i dirigida per Gisela Juanet (Viu el Teatre), en el teatre a la italiana del Teatre Romea, dins el Petit Romea, però que s'adaptaria de meravella en un escenari a peu pla, amb els petits espectadors en rotllana, a tocar dels objectes que van apareixent i, fins i tot, experimentant després que allà on la ficció hi posa vida, el realisme exigeix la imaginació.«Hop! Històries d'objectes perduts» fa ús de les emocions primaries, com el pintor abstracte Piet Mondrian ho feia dels colors primaris, per ensenyar no la realitat que sembla que hi hagi al davant sinó allò universal i fantàstic que s'amaga al darrere.
[cliqueu aquí]
VIDEO
Tràiler de la versió catalana de l'espectacle (1). Tràiler de la versió original alemanya del mateix espectacle (2).
«La Berta i el seu robot». Basat en el conte «En Ricard i el seu robot», d’Esteban Martín. Dramatúrgia i lletres cançons: Lídia Linuesa. Composició musical: Marc Sambola. Intèrprets: Marta Fíguls i Lluís Garrido. Intèrpret de les cançons en off: Anna Extremera. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Eloi Linuesa. Coreografia: Lluís Garrido. Il·luminació: Roger Blasco. Il·lustracions: Purificación Hernández. Animacions: Miquel Teixidor. Tècnic: Daniel Seoane. Cartell: Marta Carbó. Proposta pedagògica: Karmen Montané. Direcció: Lídia Linuesa. Producció de Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 novembre 2015. Reposició: 7 gener 2022. A partir de 3 anys. UN ROBOT QUE RECORDA L'ANTIC MICHELIN [Crítica corresponent a l'estrena del 2015]
La companyia Lazzigags ha elaborat un muntatge que, d'acord amb els interessos actuals dels espectadors als quals s'adreça, combina la interpretació, la música, la coreografia, l'animació, les projeccions i els elements d'atrezzo que recorden una d'aquelles joguines que qualsevol criatura voldria tenir ni que no l'hagués demanada a la carta dels Reis.En un moment que els robots, segons diuen, ja gairebé estan a punt de conviure amb tots nosaltres, la fantasia del conte, que el seu autor, Esteban Martín (Barcelona, 1956) va publicar ja fa uns anys a l'Editorial Edebé amb el títol «En Ricard i el seu robot» i amb il·lustracions de Violeta Monreal, pot semblar que ja no sigui tan fantàstica com les regles del gènere ens han transmès de generació en generació.Tot i així, l'adaptació de Lazzigags, amb lletres originals i dramatúrgia de Lídia Linuesa, que també dirigeix l'espectacle, manté encara aquella atmosfera entre realitat i fantasia, sobretot quan, al costat de la protagonista —canvi de sexe en aquesta adaptació—, filla d'uns pares amb manetes d'inventor, aconsegueix fabricar un robot només amb uns quants artilugis d'entre els que guarda en el seu carretó de joguines.Un espectacle per a espectadors primerencs molt centrat en aquella franja d'edat en què les preguntes són constants i en què ho volen saber tot i els contes encara es converteixen en històries de veritat. A banda de les peces d'atrezzo esmentades, l'espectacle té una interpretació enregistrada de les cançons amb la veu de la cantant Anna Extremera, i destaca també per la interpretació de l'actriu protagonista (Marta Fíguls) que de seguida crea un clima d'animació i de complicitat amb els petits espectadors.Qui s'emporta la palma, esclar, és el robot (interpretat, o més aviat hauríem de dir “encautxutat”, per Lluís Garrido) no només pel paperot de robot que ha de fer, amb coreografia, acrobàcia i claqué inclosos, sinó per un vestuari espectacular de color verd, amb cercles de bombetes pampalluguejants, i un cos de mida XL en rodanxes que, si el veiés, seria l'enveja d'aquella altra mascota dels pneumàtics, anomenada popularment Michelin, creada el 1895, amb la descoberta de l'automòbil, i de nom de fonts real, Bibendum.«La Berta i el seu robot» és un espectacle amable que deixa una alenada d'actitud positiva davant la vida. L'esforç i l'enginy no només serveixen per crear i inventar sinó també per fer nous amics... ni que, de tant en tant, en comptes d'una criatura terrestre com Déu mana, et surti un robot, esclar.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2022: Mariona Escoda, Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez i el Petit Príncep, amb la participació estel·lar de Carme Milán. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició 8a temporada: 3 desembre 2021. Reposició 9a temporada: 5 desembre 2022. UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU [Crítica corresponent a la primera estrena del 2014] Sí, és ben cert. De l'obra «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions de les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS [actual Paral·lel 62], que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.«El Petit Príncep» és un espectacle d'aquells que fan memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, mantenint el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que farà de narrador de tot el que hi passa, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més el “tête-à-tête” amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant [interpretat per un jove Guillem Martí, estrena 2014], actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, la companyia ha comptat amb actors de confiança del grup. Hi han passat en diferents temporades, i a més del mateix director Àngel Llàcer, intèrprets com l'esmentat Guillem Martí, a més d'un vibrant Marc Pociello, i d'altres espases com Xavi Duch, Enric Cambray, Iñaki Mur, Júlia Bonjoch o Carme Milán, i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel [2014, 2015], Diana Roig [2016, 2017, 2018, 2019], Georgia Stewart [2020, 2021] o Mariona Escoda [2022], en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d'«Els dies feliços», plena de sensualitat.L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d'«El Petit Príncep» com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler del musical «El Petit Príncep» de La Perla 29 (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).
«Pares normals». Autoria: Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta. Intèrprets: Enric Cambray, Júlia Bonjoch, Annabel Totusaus, Albert Pérez, Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot, Víctor Gómez i les nenes en funcions alternes: Rafaella de Assis, Laia Pérez, Ona Mas i Emma Alegret. Banda: Joan Martorell (piano), Vicens Martín (guitarra), Anna Fusté (baix) i Laia Fortià (bateria). Coreografia: Marta Tomasa. Disseny d'escenografia: Enric Planas. Il·luminació: Kiko Planas. Disseny de vestuari: Marc Udina. Ajudant de vestuari: Guillem Martí. Disseny de caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny de so: Marc Sardà. Producció executiva: David Felani, Eva Mor, Rita Peré i Jordi Sellas. Producció: Isaac Vila. Ajudant de producció: Ester Naranjo. Auxiliars de producció: Paula Cornet i Martina Tauber. Direcció tècnica: Mar Amigó. Comunicació i premsa: Maria Permanyer (Comedia) i Anna Pujol (Minoria Absoluta). Xarxes socials: Carlos Aguilar. Disseny gràfic: Marina Velasco. Assessorament musical: Andreu Gallén. Direcció musical adjunta: Joan Martorell. Direcció musical: Els Amics de les Arts. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció escènica: Sergi Belbel. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 novembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 10 anys. SI EN EL MÉS ENLLÀ HI HA FUNCIONARIS ÉS QUE SÓN A L'INFERN Atenció pares i mares, avis i àvies, tiets i tietes, nens i nenes...! Els Amics de les Arts són tan amics de tots vosaltres que després de quinze anys d'haver-s'ho proposat mig en broma mig de debò han complert una de les seves promeses: crear un espectacle de teatre musical. Però no ho han fet sols. I l'equip en conjunt ha quedat tan rodó que qualsevol cargol que s'hi desacolli pot fer trontollar la resta.«Pares normals» és un dels esdeveniments teatrals d'aquesta temporada que s'uneix a la ratxa recent de la represa de la creació de musicals en català de mitjà o gran format, després de «La filla del mar», «T'estimo si he begut» i fent parella ara amb «Golfus de Roma» i amb la mirada posada en la futura estrena de «L'alegria que passa».Sabut és que, al marge dels remarcables musicals de petit format que han aguantat l'embat, propostes com «Pares normals» havien quedat engolides per les grans produccions importades de la Gran Via madrilenya, a excepció del celebrat «Cantando bajo la lluvia» que ha equilibrat excepcionalment a l'inrevés la balança amb l'exportació.A «Pares normals» tot flueix amb una perfecta sincronització mil·limètrica. Quina destresa, la del director Sergi Belbel, capaç de posar en escena un text clàssic, un text contemporani o un musical com aquest que requereix que tots els elements sumin des de l'inici a la perla final. Quina llàstima que el cronista no en pugui desvelar el secret! Només es pot dir que hi ha una cita inevitable per al públic teatral perquè es deixi emportar pels girs de guió de tot l'espectacle —darrere hi ha la mà dramatúrgica de Marc Artigau— fins al bombó final. Queda dit.«Pares normals» comença amb una aparició en solitari del protagonista de la trama, Aran (l'actor Enric Cambray, que no abandonarà més l'escenari), un jove advocat que torna dels EUA per visitar els seus pares sisplau per força. La seva entrada compleix una d'aquelles imprescindibles funcions d'un actor i d'una obertura d'obra: la claredat i la força de les vint primeres paraules. I continua amb un primer espetec musical que fa pensar que les coses aniran per aquell camí. Però de seguida es produeix el primer gir i la primera pinçada a la presumpta comoditat dels espectadors. Un altre gir que tampoc no es pot desvelar.A «Pares normals» hi ha vida, hi ha mort —¿que no heu vist «Ghost»?, diu en un moment donat un dels personatges— i hi ha també amor de tota mena: amor de pares a fills, amor de fills a pares, amor de parella i amor impulsiu amb un cert aire romàntic —algú pot dir que els musicals són així— però també amb una controlada mesura entre la dolçor i el The End feliç, que hi és, i l'agror de rerefons que ha deixat entre escena i escena, si tenim en compte que l'auditori passa espontàniament d'aplaudir un petó —com en els millors temps de les retallades de «Cinema Paradiso»!— a quedar-se amb l'alè glaçat per alguns dels canvis de timó.Tot plegat amb una banda sonora que han creat Els Amics de les Arts —a l'escenari és una altra banda la que la interpreta en directe— que si bé en certs moments ressona a aires del seu repertori també fa un salt com a registre de teatre musical. Els Amics de les Arts han tingut molt clar que no es tractava d'un concert seu sinó d'un espectacle musical amb cançons seves.El repartiment escènic és extraordinari. Des d'Enric Cambray i Júlia Bonjoch —la parella protagonista—, als veterans Annabel Totusaus i Albert Pérez (els pares) passant per quatre intèrprets que fa temps que piquen pedra dalt de l'escenari musical com Lucía Torres, Anna Herebia, Bernat Cot i Víctor Gómez, que fan una diversitat de papers tan gran, a més de la feinada coreogràfica i de caracterització, que si bé la companyia ja és pou àmplia, es diria que on només n'hi ha vuit sembla que n'hi hagi vint-i-vuit.No oblidem que hi ha una joveníssima actriu més que emergent en cada funció —per la coneguda reglamentació laboral infantil del sector— que no deu passar dels 6 anys, i que en el cas de la funció d'estrena (Rafaella de Assis) es va emportar i ben guanyar una de les ovacions més impressionants escoltades últimament en un espectacle musical.El guió de «Pares normals» és un altre dels aspectes que no es poden passar per alt. És tan epidèrmic i respectuós a la vegada que converteix l'espectacle en un musical apte per a tots els públics. Però no només això: també hi ha picossades d'humor i d'ironia (sovint proporcionades pels pares de la família, Annabel Totusaus i Albert Pérez) i un dard verinós quan s'afirma que si en el més enllà hi ha funcionaris és que es tracta de l'infern. I fins i tot una picada d'ullet al dialecte occidental en clau de paròdia del «Crims» i Carles Porta potser perquè, en el fons, «Pares normals» neix de la branca de producció de Minoria Absoluta, que es podria dedicar exclusivament a l'audiovisual molt més rendible i que, en canvi, des de fa deu anys, aporta una part dels seu esforç creatiu també al teatre i, especialment, al teatre musical.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«La torre de Nadal». Dramatúrgia de Lluís Danés. Dramaturg: Eduard Solà. Veu en off: Lluís Soler. Artistes de circ: Paula Asvin Lopez Echarri (duo trapezi), Toni Gutiérrez Casado (duo trapezi), Nicolas Pasten Gonzalez (aro), Martina Covone (corda llisa), Marta Ruiz López (acrodansa), Marta Camuffi (capilar). Cantants: Xavi Fernandez López (baríton), José Manuel Guinot Pascual (tenor), Tina Gorina Faz (soprano), Raquel del Pino Herranz (soprano). Músics: Joan Lombarte (percussió), Vicente Morales (flauta/piccolo), Clara Soler (clarinet), Nil Moreno (contrabaix), Clara Piera (violí), Luis Eduardo Bustos (trombó), Bernat Clota (trompeta/flügelhorn), Blai Manyer (piano). Arranjador: Sergi Cuenca. Escenografia: Lluís Danés. Director escenografia: Carles Berga. Coreografia: Ariadna Peya. Il·luminació: Albert Faura. Figurinista: Mercè Paloma. Dissenyador so i programador teclat: Alfred Tapscott. Col·laboració de la Fundació Ferrer Salat i la Fundació Conservatori del Liceu. Directora circ: Ingrid Esperanza. Director musical: Sergi Cuenca. Director escena: Lluís Danés. Coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu. Escenari Plaça de Catalunya, Barcelona. Del 17 - 30 desembre 2022. HUMANITZAR ELS “IMPOSSIBLES” Joan Font i Jaume Bernadet, dues de les ànimes de Comediants, diuen en l'article «Sobre les arts de carrer i el sentit de la festa (reflexions en veu alta)», inclòs en el volum «Joan Font. La descoberta d'un nou llenguatge teatral», a cura de Piti Español (Converses, 7 / Edicions de l'Institut del Teatre, 2022): “El nostre objectiu és plantejar un teatre dels sentits, un teatre de formes, colors, olors, textures, músiques i silencis, però també d’emoció i provocació. La provocació que suposa enfrontar amb optimisme la política de la por, la provocació que suposa redescobrir valors senzills, quotidians, davant la imparable roda del consum, la provocació del compromís amb els problemes presents, inventant històries compartides, moments que ens reconciliïn amb l’ésser humà i ens ajudin a obrir els ulls, i fer del món una gran casa de cultura que tots hem de cuidar abans no sigui massa tard.”És una oportuna definició a l'hora de parlar de l'excepcional espectacle «La torre de Nadal», que el director de cinema i guionista Lluís Danés (Arenys de Mar, Maresme, 1972) ha ideat i creat per representar a l'escenari de carrer dins de les festes de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Tornant a Joan Font i Jaume Bernadet —Comediants commemora el cinquantè aniversari—, els dos directors, actors i animadors diuen també: “El paper dels artistes de les arts de carrer ha de ser innovar en fórmules de comunicació i en l’ocupació cultural de l’espai públic, ja que són patrimoni de tots. El paper de les institucions públiques ha de ser invertir, potenciar i facilitar aquest progrés.”Aquesta afirmació i reivindicació dels dos membres de Comediants es precisament la que es compleix en l'aixecament d'aquest suggerent i brillant muntatge escènic curt —uns 35 minuts— que barreja òpera i circ i que ho fa amb profusió de color, de gènere fantàstic, de creativitat exhuberant i amb una arrodonida combinació de la música operística, de la narrativa —hi ha la veu en off de l'actor Lluís Soler— i dels diversos números de circ. I es compleix, deia, la reivindicació de Comediants perquè «La torre de Nadal» ha estat una coproducció de l'Ajuntament de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu, cosa que permetrà que «La torre de Nadal» no acabi aquí, com un espectacle efímer, sinó que, en una pròxima temporada, s'ampliï en un espectacle futur del Liceu, el teatre de la Rambla flanquejat des de fa poc per les tres grans portalades o «constel·lacions» de l'escultor Jaume Plensa.En clau de conte per a tots els públics, «La torre de Nadal» s'empara en uns follets que l'autor Lluís Danés anomena els “Impossibles”, uns follets que apareixen només quan arriba el Nadal i que són la simbologia de tots aquells que, per aquestes dates, fan l'impossible per retrobar-se ni que sigui només una vegada a l'any.«Pareu bé les orelles i obriu bé els ulls...», diu el personatge en off que interpreta Lluís Soler, el mateix que acaba assegurant: «Allò que vam pensar que mai seria, de ben segur serà». Amb una base musical a partir de Giacomo Puccini, les diferents accions s'encavalquen amb àries com la “Nessun Dorma”, de «Turandot»; la “Coro a bocca chiusa”, de «Madama Butterfly»; la d'“O mio babbino caro”, de «Gianni Schicchi»; la “Si. Mi chiamano Mini”, de «La Boheme»; la d'“E lucevan le stelle”, de «Tosca»; o la “Diecimile anni al nostro Imperatore”, de «Turandot».Amb aquesta banda sonora, que beu exclusivament de les fonts de l'òpera, els personatges fantàstics de «La torre de Nadal» es fusionen amb els artistes de circ, els cantants i els músics, integrats també en l'iconografia del muntatge, una iconografia entre humana i fantàstica, amb la creació de vestuari i caracterització de la figurinista Mercè Paloma o entre moments coreogràfics dirigits per Ariadna Peya. Amb intervals de números de trapezi i corda llisa, tots plegats conflueixen en escenes d'un gran poder visual com el del carruatge carregat d'andròmines o en altres escenes de gran bellesa plàstica que desprenen també una alenada de màgia relacionada sempre amb el misteri que amaga la torre —element central de l'escenografia creada pel mateix Lluís Danés— i que dóna sentit a aquesta singular història de Nadal.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Artaban, la llegenda del quart rei mag». Idea original i composició musical: Marc Sambola. Dramatúrgia: Marc Rosich. Lletres: Yasmina Rincón. Interpretació: A Grup Vocal. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Anna Tantull. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Barreteria i complements: Mar Grañena. Producció executiva: Cristina Cazorla. Producció: Puça Espectacles SL. Ajudanta de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Revisió i reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 27 desembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 4 anys. EL QUART REI MAG “FREELANCE” [crítica revisada corresponent a l'estrena del 2018]El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de “freelance”, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998.Convertir el relat en musical per a tots els públics és una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i picada d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinença, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor.Un cop, doncs, establerta la intenció, el que compta no és tant l'origen fidel de la història sinó la reconversió que se'n fa, sobretot musicalment i, malgrat una aparent escenografia austera —la clàssica tradició dels llençols i els paravents— compta amb el valuós complement d'una treballada il·luminació i un vestuari que excel·leixen a manera que avança la trama i que acaba esclatant de lluentons i sedes nobles, com si la troupe formés part d'una de les comparses —made in Almirall BCN— de les cavalcades artístiques de Reis dels últims anys.La trama fa un salt des de l'actualitat, amb el neguit d'infància d'una nit de Reis —¿qui no recorda haver escoltat i potser fins i tot vist l'ombra dels reis a tocar del llit?— fins a la llegenda d'Artaban que interpreten els mateixos petits protagonistes amb algunes interrupcions fugaces de teatre dins el teatre quan algun gir no els acaba de fer el pes.L'espectacle «Artaban, la llegenda del quart rei mag» està musicalment ben resolt, amb lletres i composició atractives i entenedores i té el do de no caure en la temptació d'«infantilitzar» els personatges —un perill tractant-se de la nit de Reis— sinó que aprofita l'avinentesa per incloure-hi algunes reflexions de maduresa sobre el compromís, l'enginy, la igualtat, el treball en equip o la força del diàleg per superar enemistats.
[cliqueu aquí]
VIDEO Tràiler de la versió de l'estrena del 2018.
«El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets 2022: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Enric Lopez, Mireia Lorente, Marc Miramunt, Esther Pérez Ferrer i Sergi Príncep. Intèrprets 2019: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé (2013). Reposició 2017: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez -Ferrer, Alícia Olivé i Maria Agustina Solé. Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Reposició: 9 desembre 2017. Reposició: 6 desembre 2019. Reposició: 10 desembre 2022. A partir de 5 anys. ELS DIMONIS TAMBÉ VOLEN TREBALLAR [Crítica corresponent a l'estrena del 2013] Ja fa unes quantes temporades que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: «La cançó de Nadal», de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca.El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps.Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atabalen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits.«El conte de Nadal» és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les adaptacions de la novel·la no paren de reeditar-se. Però això no vol dir que el muntatge s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. Un muntatge, doncs, musical, però també una obra de text. Ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors, dicció puntejada i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia i el vestuari semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.Amb «El conte de Nadal», molt marcat per la tradició festiva, la Trepa fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer un dimoni banyut que demana feina des de fa mitja dotzena d'anys. I és que l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis, provocant que ells també es manifestin públicament reclamant més «Pastorets».L'espectacle, amb un respecte per l'obra de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generós i solidari. «El conte de Nadal» és una història amb moralitat. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una migradesa de treball i el pànic a la pobresa i la destrucció de la dignitat i del mínim benestar personal.
[cliqueu aquí]
«Bye Bye Monstre». Dramatúrgia: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella i David Pintó. Text: Marc Artigau. Cançons: Dàmaris Gelabert. Intèrprets: Alba Florejachs, Albert Triola, Marc Soler, Martina Garcia / Violeta Marín / Vinyet Morral. Amb la participació especial de Pep Cruz i Teresa Vallicrosa. Coreografia: Lluc Fruitós (Brodas Bros). Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny de so: Marçal Cruz. Il·lustració i disseny gràfic: Lyona. Cap de producció i administració: Natàlia Obiols. Màrqueting: Ivan Danot. Comunicació, producció i xarxes socials: Anna Candelas. Auxiliar de producció: Jose Luis Segador. Fotografia: Montse G. Lera i Sílvia Poch. Premsa: Núria Olivé – La Tremenda. Una producció de Dagoll Dagom. Amb la col·laboració especial de TMB, el suport de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Rubí. Direcció musical i arranjaments: Àlex Martínez. Ajudant de direcció: David Pintó. Direcció: Anna Rosa Cisquella. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2021. Espectacle recomanat a partir de 5 anys. VÈNCER EL “MONSTRE” AMB LA PARAULA [Crítica corresponent a l'estrena del 2021] Diu Dagoll Dagom que és la primera vegada que fa un musical per a espectadors primerencs, aquells que estan en la franja que oscil·la entre els 5 i els 10 anys. Sí, és cert, amb aquesta intenció, sí. Però això no vol dir que Dagoll Dagom no hagi estat, sense proposar-s'ho potser, una companyia que durant dècades ha fet entrar el cuquet del teatre a moltíssims espectadors joves.
I no parlo només del mític musical «Mar i cel», icona teatral de tantes generacions —un espectacle familiar per excel·lència—, sinó també d'anteriors musicals, potser menys espectaculars però igualment mítics, com per exemple la primera «Nit de Sant Joan».Corria l'any 1981 al Teatre Romea quan, sense ser un espectacle especialment destinat als joves, recordo haver-hi portat com a tutor un grup d'una desena d'adolescents d'uns dotze o tretze anys —encara eren temps de l'antiga EGB— que havia participat en un congrés juvenil dels Països Catalans fet a Barcelona.La sortida excepcional “de nit” sense pares —els horaris dels teatres el segle passat gairebé eren per a després de sopar!— i l'anada a un teatre en grup —quan això encara no era un hàbit gaire establert— van ajudar a crear expectació i neguit a la vegada. Però un cop començat l'espectacle, de seguida la impressió que va causar en tota la filera de butaques del grup va ser extraordinària i ja no es va apagar durant tota la representació. Alguns d'aquells adolescents, avui pares i mares de família, encara ho recorden com una “experiència única” de la seva primera adolescència.Actualment el teatre familiar viu una etapa esplendorosa, tant en nombre de companyies de tota mena com en diversitat de gèneres i continguts, rigor i qualitat. El mateix rigor i qualitat que es respira darrere d'aquest nou espectacle musical de Dagoll Dagom, «Bye Bye Monstre», creat a partir d'una experiència de col·laboració i suma d'esforços singular, en un any també singular com el del coronavirus, i a partir d'un primer concurs literari de TMB per a infants i joves que ha desembocat en una publicació del mateix conte en suport àlbum il·lustrat per Lyona (Marta Puig) a l'Editorial Estrella Polar del Grup 62 i amb aquesta adaptació dramatúrgica i musical que compta tant amb bons fonaments com pilars i bigues que l'aguanten: Marc Artigau, Anna Rosa Cisquella, Lluc Fruitós (Brodas Bros), Dàmaris Gelabert, Àlex Martínez, David Pintó...«Bye Bye Monstre» ho té tot. Tot el que ha de tenir un espectacle que pretén enganxar des dels més petits als avis, un arbre genealògic que també és representat precisament amb els personatges protagonistes a l'escenari: pare i mare, germà gran i germana petita, avi i àvia (aquests, en off via zoom).La combinació musical —potents i enganxadisses peces de Dàmaris Gelabert— amb les escenes textuals es mantenen en el balanç just que unes no ofeguin les altres. Cada acció nova té una rèplica musical i cada rèplica musical amplia i fins i tot reflexiona sobre l'acció escènica vista.«Bye Bye Monstre», una hora justa, és un espectacle actualíssim que, tocant el “monstre” que toca, podria córrer el perill de fer-se repetitiu o fins i tot antipàtic, perquè tothom es vol oblidar, si pot ser, del coronavirus. Però ben al contrari. Això no passa perquè el guió juga perfectament entre allò que tots els espectadors ja saben —la irrupció del coronavirus directament o indirectament en la vida familiar de tothom— i la dosi d'imaginació i fantasia que, sense endolcir gens ni mica les conseqüències, aporta un plus de positivisme, de tirar endavant i de creure, encara, en algú superior al mateix “monstre”: la força de la paraula.¿Què ha fet el teatre d'aquest país perquè a cada nova generació es descobreixin sobre l'escenari intèrprets de l'última fornada amb tantes aptituds artístiques a flor de pell? L'escola teatral, de dansa, musical, ha estat essencial. I la collita, que ja fa temps que s'ha obtingut, és cada vegada millor. Aquí, la collita més nova té tres noms que alternen el personatge protagonista, el de la Berta, la filla petita de la casa, que mou tots els fils de la història: Martina Garcia, Violeta Marín i Vinyet Morral (aquesta última, per cert, protagonista també d'un altre espectacle familiar, «Bruna», que té prevista temporada dins el Petit Romea a tocar de Nadal).No en vull destacar cap de les tres perquè només em puc basar en la que m'ha tocat veure en la meva funció (dicció, veu, ritme, interpretació musical, gest, tombarella... excel·lent!), però crec que el qualificatiu es pot aplicar per igual a les tres, a jutjar per alguns clips de vídeo que he pogut visionar. Si dirigir intèrprets joves és tot un repte, aquí el resultat no pot ser millor.Al seu voltant, esclar, tres puntals essencials que no només actuen sinó que també canten: l'actriu Alba Florejachs, la mare de professió informàtica que fins i tot s'empelta a parlar en llenguatge tècnic de bits i app's; Albert Triola, el pare infermer en un hospital que porta la mirada sanitària en temps del maleït coronavirus; Marc Soler, el germà gran que té la germana petita com una baldufa i que es mou enfiladís com un ximpanzé per les parets de casa —una escenografia aparentment senzilla però simplement il·lustrativa, mai més ben dit perquè surt de les làmines d'un àlbum— per baixar al rap o fer tombarelles com si es trobés en un skatepark. Tots plegats viuen el confinament. Per això, l'avi i l'àvia (veterans Pep Cruz i Teresa Vallicrosa), dos científics de laboratori per trobar el remei antivirus, apareixen només via zoom sense amagar els seus estira-i-arronsa personals propis de la vida que acumulen plegats.«Bye Bye Monstre» té també els seus moments de tensió dramàtica, sense concessions, moments que tallen l'alè de l'auditori uns instants pensant en l'experiència personal de cadascú amb el coronavirus. Punts de tensió que es compensen amb el polsim de gènere fantàstic i la humanització dels aparells electrodomèstics de la casa, i amb el joc de caps de bestiari fantàstic que aporten unes fugaces imatges de titelles només amb els caps arrenglerats, darrere del sofà, darrere del taulell o darrere de la paret, i sense oblidar la presència amenaçadora fluorescent, vermell encès, com un cabdell de mala llana que representa el “monstre” que es vol colar a totes les cases fins que uns poders superiors com els de la Berta l'aconsegueixen vèncer gràcies a un remei tan senzill com la paraula escrita perquè la memòria sempre acaba vencent qualsevol “monstre” que la vulgui esborrar.[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
«Laika». Creació i dramatúrgia: Enric Cases, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó. Escenografia i attrezzo: Marc Costa. Direcció escènica: Enric Ases. Vestuari i utillatge: Iolanda Llansó. Projeccions: Christian Olivé. Il·luminació i espai sonor: Daniel Carreras. Música original: Albert Joan. Veus en off: Iolanda Llansó. Efectes sonors: Edgar Vidal (Vidal 2 FX). Edició i producció de la banda sonora: Jero Castellà. Construcció del titella: Marc Costa, Iolanda Llansó, Joan Pena. Construcció de l'estructura: El Taller d’en Lagarto (Josep Sebastià). Suport en l'attrezzo: Alberto Carreño / Patxworkinflables (Patxo). Imatge gràfica: Mireia Cardús. Fotografia i vídeo: Vent-o (Sergi Canet). Impressions gràfiques: Fm Gràfics. Web: Elisenda Solà, Circuit Integrat. Producció executiva: Mireia Cardús. Administració: Obsidiana / Raquel Martínez. Producció: Obsidiana / Daniel Carreras. Distribució: Obsidiana / Mònica Garcia. Distribució internacional i comunicació: Obsidiana / Maria Gallardo. Una producció de Xirriquiteula Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT!). 11 juliol 2018. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 27 novembre 2022. Recull crítiques Festival Grec [cliqueu aquí] VIDEO
«En Joan sense por i la casa encantada», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Intèrprets: Joan Olivé, Christian Lujan, Aina Ros, Ariadna Suñé, Jordi González, Guillem Martí, Clàudia Bargalló i Marta Espinosa. Escenografia: Guillem Martí. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Meri Bonet. Il·luminació: Fran Agramunt. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Ingenia Creatius. Maquillatge: Dèlia Benito i Alan Jornet. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gavà. Direcció musical: Manel Garcia. Direcció: Dani Cherta. Cia. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 6 novembre 2022. Espectacle recomanat a partir de 4 anys. UNA POR QUE FA BASARDA La història del Joan sense Por parteix de la tradició contista europea recollida en el seu dia pels Germans Grimm. En català, el va introduir el folklorista Joan Amades i, des d'aleshores, les versions han estat i són múltiples i diverses i, a cada generació, adaptades a l'evolució de la societat que, per molts anys que passin i per molts invents de progrés que es visquin, continua tenint interioritzat inevitablement el sentiment de la por.El nou espectacle musical de La Roda Produccions, «En Joan sense Por i la casa encantada», juga amb aquesta certesa de la por que té l'ésser humà i, sobretot, en la por de tantes menes que és un dels sentiments que més aviat descobreixen els nouvinguts al món.L'adaptació als primers espectadors —no oblidem que el temps corre que vola i ja són els nascuts a les acaballes del primer quart de segle XXI— no estalvia les referències més actuals, tant en l'aspecte musical com coreogràfic —clips de TikTok, una picada d'ullet cap al popular programa Eufòria o dansa de plomalls i tutú kitsch d'animadores— i, sobretot, en una de les opcions d'oci familiar que està tenint més seguiment a hores d'ara com és reptar el terror amb rutes de cases encantades, passadissos terrorífics, parcs temàtics de l'horror i multitud d'escapes rooms que en alguns casos han promogut celebrats espectacles teatrals com l'«Escape room» de Joel Joan i Hèctor Claramunt i fins i tot versions cinematogràfiques.En aquest musical, que signen com és habitual Dani Cherta i Keko Pujol, es la família Martin la que té un problema: un fill que no té por, a qui no li fa por res i que, de tot allò que els altres tremolen sense aturador, ell té el do de poder riure's del mort, del fantasma, del monstre i de qui els vetlla.Per això la família Martin s'apunta a una estada de cap de setmana en una casa encantada on són rebuts —pares, germà i germana—, amb tots els honors per l'amfitrió: Sebastian Ugurt —que s'assembla a “iogurt” i no dic res més—, una mena de clon de Dràcula, amb pinta de comte, alt com un sant Pau, de rostre terrorific, amb els ullals a flor de pell i la capa negra de rigor.L'espectacle té tres ingredients de remarcable bon nivell: la banda sonora amb composició de Keko Pujol, amb molt de ritme i de diversos estils que permet a més intervencions corals i en solitari, sobretot a càrrec del mateix amfitrió; els canvis de vestuari que porten de la quotidianitat de carrer a l'etiqueta de gala passant per una caracterització estrafolària del pare i la mare molt de sèrie televisiva; i una escenografia que, sense ser tenebrosa, compleix molt bé, gràcies a la il·luminació i el disseny, el caràcter de misteri que envolta la trama amb una pàtina de clàssic del gènere.Vuit intèrprets per a un espectacle musical familiar tampoc no es pot deixar de banda. És un risc en el temps que corren. Però entre els vuit intèrprets hi ha els que han de marcar el paper dramàtic de l'espectacle i els que han de desdoblar-se en titellaires del parell de monstres de la por o els que han d'acompanyar segons quines peces amb la coreografia. La conjunció està molt afinada i acaba resultant un espectacle per a tots els públics.La història té una volguda i subtil moralitat: potser es pot ser un milhomes i no tenir por de res, però en el moment que sembla que pot perillar algú de la família, la por sacseja el més valent de tots. I així és com el Joan sense Por de la família Martin descobreix què és el tremolor, què vol dir que se't glaci la sang, que és el temor pels que s'estimen. I la por li recorre el cos i l'ànima deixant-li un regust no només de por sinó de basarda.Una basarda —per cert una manera sense complexos d'introduir entre els més petits una paraula potser considerada culta que recordaran sempre en boca del terrorífic comte Ugurt—, una basarda, deia, que es transforma en amistat perquè, al cap i a la fi, a vegades es poden trobar més bons jans entre el gremi dels monstres d'una casa encantada que no pas entre els presumptes bons jans de les cases no tan encantades de veïns.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Desconcerto». Autoria de Jordi Purtí. Arranjaments musicals: Santi Escura i Orthemis Orquestra. Disseny d’il·luminació: Jordi Purtí i Àngel Puertas. Orquestra: Actor / director: Jordi Purtí; Concertino: Nacho Lezcano; Ajudant de concertino: Natalia Klymyshyn; Violins primers: Cecilia Burguera i Ioan Haffner; Caps violins 2s: David Sanmartí; Violins segons: Sergi Ruiz, Núria Viñals; Cap de Violes: Monica Cruzata; Viola: Tigran Yeritsyan; Cap de violoncels: Violeta González; Violoncel: Carles Coll Bardes; Contrabaix: Dmitry Yaroslavtsev. Cap tècnic del teatre: Jordi Ballbé. Màrqueting i comunicació: Helena Gràcia, Anna Pérez i Marcel Clemente (Focus). Foto cartell: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. És una producció de Jordi Purtí i l’Orthemis Orquestra. Intèrprets 2017: Músics de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà: Naeon Kim, Nacho Lezcano, Natalia Klymyshyn / Cecilia Burguera, David Sanmartí, Tamara Caño / Sergi Ruiz, Queralt Garcia, Carles Coll Bardés, Tigran Yeritsyan, Mónica Cruzata i Dmitry Yaroslavtsev. Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Naeon Kim i David Sanmartí. Disseny il·luminació: Àngel Puertas i Jordi Purtí. Cap tècnic teatre: Sergi Gracia. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció artística: Jordi Purtí. Teatre Condal, Barcelona, 20 setembre 2017. Reposició: 9 octubre 2022. Espectacle recomanable a partir de 7 anys. UN “DESCONCERTO” TANT DESCONCERTANT COM RODÓ [Crítica corresponent a l'estrena del 2017] Desconcertant. Mai més ben dit. Desconcertant perquè la troupe de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la batuta de Carles Coll, amb la complicitat de la trapelleria escènica de Jordi Purtí són capaços de fer veure que estan disposats a fer un concert “seriós” i de seguida, després de les primeres notes de cada peça, trenquen l'esquema i enganyen els espectadors amb un espectacle sense paraules i molta corda... molta corda, vull dir, per temps.Hi ha precedents. Només cal recordar l'anterior espectacle, «Concerto a tempo d'umore», des de fa dos anys en gira internacional, una targeta de presentació que ben segur els obrirà novament les portes de «Desconcerto».En només una hora i quart, el repertori de les peces escollides és extens i variat. Una introducció serveix perquè els músics, encara sense el “maestro” al davant i amb roba d'assaig, facin i toquin allò que més els agrada. Però quan el “maestro” es presenta, toca canviar d'uniforme, negre de rigor, i posar-se a la feina.L'espectacle va agafant el to d'humor que la caiguda de pantalons d'un dels músics, només començar, fa endevinar que passarà. Aquesta vegada els músics han abandonat les cadires i gairebé els faristols que encara hi havia en l'anterior espectacle. Ara tot passa a peu dret, amb els violins i els violoncels a coll i amb molt de moviment, com si Jordi Purtí hagués volgut recuperar una part d'un altre espectacle seu d'èxit internacional, «Operetta», amb Cor de Teatre. La diferència és que aquella troupe era una coral i que ara és una orquestra. Però Jordi Purtí fa fer el que vol als col·lectius més impensables.«Desconcerto» és menys de gags i més de trama. Reposa més en el fil que li marquen les mateixes peces musicals. Després hi entren alguns elements complementaris per reforçar l'humor: una vella màquina d'escriure que acompanya el so de percussió; un comandament a distància que dirigeix l'orquestra amb alts i baixos, greus i aguts; un rebobinat endavant i endarrere com si l'orquestra fos un nostàlgic CD; uns moments d'interactivitat del “maestro” amb els espectadors; i fins i tot un fugaç número vocal i alguns fugaços números acrobàtics... de tot una mica, fins al bis final, un popurri que fa un resum de tot l'espectacle amb pròleg i epíleg de «L'hora dels adéus». El «Desconcerto» passa de ser “desconcertant” a ser “rodó” i amb una garantia sense cap mena de dubte: per a tota mena d'espectadors sense fronteres d'edat.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El vestit pop de l'emperador». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text de Dani Cherta. Música original i lletres: Keco Pujol. Intèrprets 2022: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Joan Olivé i Jordi Gonzalez. Intèrprets 2017: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Victor Gómez i Jordi Gonzàlez. Escenografia: La Roda Produccions. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Ariadna Suñé / Meri Bonet. Il·luminació: Ramsés Moraleda i Fran Agramunt. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre, Barcelona, 29 octubre 2017. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 26 març 2022. Recomanat per als espectadors a partir de 5 anys. DESFILADA DE MODELS EN UNA “FASHION” POP [Crítica corresponent a l'estrena del 2017] Una de les interpretacions que es fa del conte popular de Hans Christian Andersen, «El vestit nou de l'emperador», és que mostra que el poble en un ambient hostil és més llest que els monarques que el regeixen. Si en aquests temps que corren a algú li xiulen les orelles, que s'hi posi taps. Però les lectures més modernes s'han quedat amb el missatge subtil del conte que fa un toc d'alerta contra la vanitat i la hipocresia que impedeix que s'admetin les veritats més evidents. I només la innocència dels infants no contaminada pels prejudicis fa que siguin ells els que acabin dient a crits el que de debò veuen: que l'emperador va nu.La versió d'aquest muntatge musical de La Roda Produccions no passa per alt aquesta interpretació del conte i per això es permet una mena de moralitat final en la qual els protagonistes expliquen quina és la lliçó que se n'ha tret de l'espectacle. Cal tenir en compte, però, que el muntatge en fa una versió molt lliure, actualitzada, adaptada als nous mitjans que reben els espectadors més joves i caracteritzada per l'acoloriment de l'escenografia i el vestuari, molt d'acord amb la influència de l'audiovisual, i marcat per la banda sonora que té un paper important dins de la trama.Així, doncs, la passejada en pilotes de l'emperador en el conte clàssic es transforma aquí en una participació en una desfilada de models d'última moda, acció per a la qual la companyia necessita la col·laboració dels espectadors —dels més grans, pares, mares, avis i tietes, esclar!— cosa que, per uns moments, els més petits poden veure el que es trobaran si mai un dia La Cubana els fa un nou espectacle.«El vestit pop de l'emperador» és el nou espectacle de La Roda, de la mà de Dani Cherta (text) i Keco Pujol (música), que promet una llarga durada en el seu repertori perquè manté un guió que garanteix el divertiment per la manera com es representa, en un to esperpèntic pel que fa als personatges, que utilitzen sovint un català italianitzat o un italià catalanitzat totalment comprensibles; perquè compta amb un vestuari molt elaborat que tendeix als lluentons, amb perruqueria d'àlbum il·lustrat i una barreteria estil pastís de noces; i perquè les peces musicals estan en la línia de La Roda que combina ritmes vius i gèneres diversos, com ja passava amb un espectacle anterior, «Alladin #ThePopMusical», fins a arribar al solo final quan l'emperador danès es treu la bena dels ulls i s'adona de la seva nuesa i del balafiament que ha fet dels diners públics en la seva dèria per tenir vestits nous cada dia ni que li diguessin que l'últim encarregat a uns dissenyadors era el millor del món ni que fos invisible.La companyia no ha canviat la ubicació geogràfica del conte original. El Palau és a Dinamarca, tot i que la parella que obre l'espectacle i que fa guàrdia a la portalada té una retirada de la guàrdia reial anglesa. Una escenografia gegant mòbil permet canviar fàcilment d'espai quan els personatges han de visitar la sastreria on encarregaran el vestit nou. I una peça coral final convida els espectadors a acompanyar dempeus la companyia i, de passada, moure l'esquelet. Per alguna cosa, en comptes de dir-se «El vestit “nou” de l'emperador» l'espectacle es titula «El vestit “pop” de l'emperador». Qui avisa no és traïdor.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
VIDEO
«The Opera Locos». Idea original d'Yllana i Rami Eldar. Creació: Yllana. Intèrprets (funcions en alternança): Enrique Sánchez-Ramos / José Julián Frontal / Laurant Arcaro (baríton); Alberto Frías / Jesús Gallera (contratenor); María Maciá / Mayca Teba (mezzosoprano); Irene Palazón / María Rey-Joly (soprano); Antonio Comas / Jesús Álvarez (tenor). Maquinària i “tour manager”: Raúl Carazo. So: Santiago Muñoz. Llums: Enrique Toro. Producció: Klemark. Vestuari: Tatiana De Sarabia. Disseny d'il·luminació: Padro Pablo Melendo. Distribució: Yllana - Marcos Ottone. Producció executiva: Yllana - Daniela Scarabino. Directors artístics: David Ottone & Joe O'Curneen. Directors musicals: Manuel Coves i Marc Álvarez. Direcció general: Yllana. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 gener 2022. Espectacle recomanat a partir de 5 anys. RIURE'S DE L'ÒPERA I DE QUI LA VETLLA Espectaclàs per a melòmans i no melòmans. Espectaclàs per a tota la família. Espectaclàs per a aquells que tenen l'òpera com un tòtem i també per a aquells que no s'hi han acostat mai, ni que el Liceu sigui a la mateixa Rambla, uns metres avall del Poliorama, que ara acull la companyia Yllana amb un espectacle que el 2019 va obtenir el Premi Max de les Arts Escèniques en la categoria de musical i que ja s'havia d'haver estrenat fa una temporada si no hagués estat per la crisi del coronavirus.Els de la companyia Yllana tornen a Barcelona on havien estat en diferents ocasions en els últims anys, al Teatre Romea o al Teatre Condal, per exemple, després d'una trajectòria imparable internacional des de la seva creació fa més de trenta anys que es compta amb un catàleg de 35 espectacles diferents representats en més de 15.000 funcions en una cinquantena de països.Barretada, doncs, per als seus creadors i per als intèrprets que s'arrisquen a despullar els convencionalismes clàssics de la lírica, no pas per riure-se'n despectivament sinó per elevar-la a una categoria superior que és la de l'humor intel·ligent, farcit de picades d'ullet del gènere del clown, però sempre amb la qualitat vocal dels tenors, barítons, sopranos, mezzosopranos que, en nombre de cinc en cada funció en un repartiment d'alternança, tenen la capacitat de posar-se l'auditori a la butxaca des del primer moment.A cops d'ària, no passen gaires minuts des de l'arrencada de l'espectacle que els espectadors ja no s'estan d'intervenir picant de mans, cantussejant algunes de les tonades més populars de l'òpera o assistint a una “master class” o classe magistral col·lectiva imitant el mestre de cerimònies: ara els de la banda dreta, ara els de la banda esquerra, ara els de l'amfiteatre, ara tots alhora.He dit que era un espectacle per a tota la família i és així. Els diferents gags tenen la diversitat que busca una proposta per a tots els públics quan assisteixen a una pista de circ. De fet, si la posició del teatre Poliorama no fos a la italiana, es podria dir que l'escenari reprodueix en part el que seria la rotonda central i la llotja de sortida dels artistes d'un circ.Hi ha una treballada il·luminació, un vestuari que enlluerna i una caracterització dels personatges que, sense gairebé paraules, amb molt de gest i molta música, van teixint petites històries paral·leles entre ells, a la recerca de parella, a la recerca de l'autoestima, oferint-se petits regals els uns als altres, amagant petites debilitats... Una autoestima que si no es troba a la pista o al camerino, es busca a les primeres files de la platea amb algun espectador que acaba fent sisplau per força de coprotagonista. I sempre, esclar, amb la rosa de rigor del número típic del clown enamoradís.Provinent del teatre de gest, la companyia dels Yllana ha aportat la seva experiència escènica clownesca fusionant-la amb professionals de la lírica, alguns dels quals ja han experimentat aquesta transversalitat sense prejudicis, per exemple, amb aquells espectacles multifacètics de Carles Santos. Entre tots, pinten amb els colors d'un Arc de Sant Martí les àries de Verdi, Mozart, Puccini, Bizet... amb tot d'àries de Nabuccos, Granades, Flautes màgiques, Bohèmes, Turandots, Pagliaccis o Carmens a cor què vols.I els espectadors que se les coneixen s'hi enganxen, les taral·legen i accepten el joc, mentre que els més petits entren en un món fantasiós que recordaran sempre mentre reaccionen com si fossin en un espectacle familiar quan els clowns fan de les seves. Hi ha emocions que no tenen ni edat ni fronteres i que s'entenen millor si s'expliquen en clau musical.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2022: Text i direcció: Dani Cherta. Intèrprets: Anna Cartoixà, Guillem Martí, Ariadna Suñé, Jordi González i Abril Morera. Música original: Ram Moraleda. Il·luminació: Fran Agramunt. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 29 setembre 2018. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 5 febrer 2022. A partir 3 anys. LLENÇAR LA BRUIXA AL FOC [Crítica corresponent a la primera estrena del 2009] Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. «Hansel i Gretel», un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: “La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc”. És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.«Hansel i Gretel» té una trama lineal que ho permet per anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures. Això no hi faria cap mal.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Rateta... i si escombres l'escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement (2013), Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Pepita Mercader. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Reposició: 6 juny 2015. Reposició: 27 abril 2019. Reposició: 6 febrer 2021. Reposició: 8 gener 2022. A partir de 4 anys. DEIXA'T DE CASORIS I BALLA UN XOTIS [Crítica corresponent a la primera estrena] El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l'autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d'una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat.L'espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes.Música, coreografia i diàlegs de situació, en un espectacle musical que no s'oblida de la gresca, al servei d'una moralitat que fuig dels finals sagnants o vegetarians. Diverses versions del conte han fet potes i ungles per endolcir el destí fatal de la rateta que escombrava l'escaleta i que s'encaterina del gat i acaba cruspida pel felí. Una de les alternatives més conegudes és convertir el gat en vegetarià i, mentre el veïnat augura que acabarà a la panxa del gat, la parella manté en secret l'abstinència per la carn del marramèu. Com es veu, el conte no s'escapa, al cap dels segles, de facilitar dobles lectures als adults que ja saben de què va la cosa.En aquesta versió teatral de La Trepa, la rateta és d'esperit lliure i sap distingir entre la realitat i la fantasia. Ni es deixarà cruspir ni confiarà comprovar que el pretendent sigui vegetarià. Sacrifica el casori. I per això reacciona davant les pretensions enganyoses del gat, gràcies a l'experiència apresa amb el conte original que, una estona abans, la comunitat de ratolins s'havia autoexplicat a les golfes. Una manera de revaloritzar la literatura com a font d'aprenentatge i de coneixement davant segons quins atzars que es creuen el camí al llarg de la vida.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2021: Manu Guix, Iñaki Mur, Miguel Ángel Sánchez, Georgia Stewart i el Petit Príncep. Amb la col·laboració de Carme Milan. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedro Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020. Reposició: 8a temporada: 3 desembre 2021. UN PETIT PRÍNCEP QUE FORMA PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU [Crítica corresponent a la primera estrena del 2014] Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.El musical «El Petit Príncep» estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.«El Petit Príncep» és un espectacle d'aquells que faran memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, mantenint el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que representa Àngel Llàcer, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més el tête-à-tête amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant, i interpretat per un jove Guillem Martí [estrena 2014], actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, el director Àngel Llàcer ha comptat amb dos actors de confiança del grup [estrena 2014], un vibrant Marc Pociello («Què!», «Geronimo Stilton») i un altre espasa com és Xavi Duch («Spamalot», «40. El musical») i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel («Mar i cel», «Grease») [Diana Roig, reposició 2016] en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d'«Els dies feliços», plena de sensualitat.L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d'«El Petit Príncep» com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin, al final, amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Tràiler del musical «El Petit Príncep» del Teatre BARTS (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).
«La millor carta als Reis», de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Xavier Soler i Maria Agustina Solé. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Tero Guzman i Jove Teatre, S.L. Coreografies: Esther Pérez. Il·luminació i so: Francesc Campos. Tècnics: Juan Azor i Pau Palau. Direcció musical: Olga Fañanàs. Direcció: Gerard Nicasi i Maria Agustina Solé (2015). Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 desembre 2015. Reposició: 28 desembre 2016. Reposició: 11 desembre 2021. Espectacle recomanat a partir de 4 anys. UNS REIS QUE PORTEN DE TOT... MENYS CARBÓ [Crítica corresponent a la primera estrena del 2015] Després de la llarga trajectòria de la companyia La Trepa, semblava difícil que els seus integrants fossin capaços de practicar una nova metamorfosi i, tot i ser gairebé els mateixos, reaparèixer rejovenits i en un espectacle de factura molt actual on són capaços de fer els papers més diversos, des dels infants —creïbles i sense caure en el risc de l'infantilisme— fins als més espavilats que ja saben com s'ha de fer perquè les cartes als reis no caiguin en un sac buit —mai més ben dit—, per fer encara més salts de caracterització com a pares, com a avis o com a extres d'anuncis publicitaris de joguines.'La millor carta als Reis' és un d'aquells espectacles que La Trepa podrà tenir en cartera, perquè no caducarà durant molt de temps, per quan arribin les dates de Nadal i Reis, i que podrà anar reposant tenint en compte que els espectadors als quals s'adreça es renoven constantment per llei natural.Amb una varietat intensa de canvi de papers i de vestuari, el muntatge està fet de píndoles que mostren la varietat de gustos, desitjos, il·lusions, circumstàncies i situacions en què alguns infants es troben a l'hora de fer la seva carta als Reis. I en aquest sentit, el guió de l'obra té una sensibilitat especial a tocar, sense que es noti excessivament però que faci el seu efecte, qüestions com la igualtat de gènere, els rols nen-nena, els tòpics de joguines per a nens i joguines per a nenes, la prevenció sobre el rebuig a la diferència, la immigració i les cultures diferents, la criatura de casa més pobre, la d'una casa més benestant, la de cor fred i la de cor humil, sense oblidar el cas del nen que escriu la seva carta des de l'hospital i que demana només "la gorra".Amb aquest fil de sensibilitat, l'obra que transcorre davant d'unes estructures gegants de construccions de fusta de colors, compta una vegada més amb la garantia de la composició musical de Ferran González, amb una barreja d'estils al servei d'unes lletres que, com les escenes parlades, fan arribar entenedorament i amb un ritme enganxadís el seu contingut als espectadors, permetent-se, a més, algunes peces més picaresques que unes altres que forcen els sis intèrprets joves a treure tot el profit a les habilitats musicals i coreogràfiques. Unes coreografies que dirigeix habitualment Esther Pérez, també una de les actrius que, per exigències de guió, fa els papers més diversos, des del de la nena a l'àvia o la noia immigrant amb vel.Enmig de tots ells, la veterania de Maria Agustina Solé, el patge reial que recull les cartes, aporta els moments dels missatges de més enllà de la màgia on totes les il·lusions són possibles de complir, fins i tot la de donar com a testimoni de la seva existència el barret de plomes a la mare d'aquell infant que s'ha quedat internat a l'hospital demanant per carta "la gorra".L'espectacle 'La millor carta als Reis' és, valgui la comparació, una de les millors propostes familiars, fresca, nova i delicada, que La Trepa ha creat de cap i de nou pouant en el realisme social. Per això no es mereixerien gens ni mica que algun rei despistadot amb el camell endropit passés pel teatre i els deixés només carbó.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El màgic d'Oz». Dramatúrgia: Marc Artigau i David Selvas, basat en l'obra de Lyman Frank Baum. Composició musical: Paula Jornet, Arnau Vallvé. Intèrprets: Elena Gadel / Mercè Martínez, Jordi Vidal, Damaris Aragón, Robert González, Marc Pociello, Jana Galindo / Roser Dresaire, amb la col·laboració de Bàrtok Meyer-Delgado. Escenografia: Raquel Ibort. Vídeo: Joan Rodón (dlux.pro). Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Oscar Villar. Audiovisuals: Joan Rodón. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Clàudia Abbad. Enregistrament disc: CanSons. Coreografia i moviment: Pere Faura. Construcció escenografia: Carles Hernández “Xarli” i Oscar Hernández “Ou”. Acabats escenografia: Laura Galofré. Confecció vestuari: Marta Pell. Assesorament màgia: Sergi Armentano. Il·lustració cartell Dorothy: Efrén Bellostes. Ajudant vídeo: Laura Roda. Cap tècnic La Brutal: Arnau Planchart. Regidora: Irene Fernández Zurano “Nené”. Sastra: Marta Pell. Operador so: Efrén Bellostes. Operador llums: Enric Alarcon. Suport comunicació: Rubèn García i Sem Pons. Premsa: Anna Aurich - Còsmica. Disseny imatge: Eduard Buch. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo espectacle: Jordi Boquet, Antoni Vidal i Alberto Gross. Coproducció La Brutal i Grec 2020 Festival de Barcelona amb la col·laboració del Teatre L’Artesà - Ajuntament de El Prat de Llobregat. Direcció musical: Andreu Gallén. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: David Selvas. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2020. Reposició: 4 desembre 2021.
