ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[En família]
La temporada familiar ofereix una diversitat de propostes teatrals de cap de setmana per a primers espectadors
(Cliqueu sobre la imatge per veure la cartellera actual)
© Edu Compte / Farrés Brothers
Les crítiques més recents
- «Les feres de Shakespeare», de William Shakespeare. Adaptació i traducció d'Ariadna Pastor, a partir de «L'amansiment de la fúria». Música d'Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Lloll Bertran, Mariona Castillo, Maria Cirici, Ricard Farré, Neus Pàmies, Laura Pau, Lluna Pindado, Arnau Puig i Jordi Vidal. Interpretació musical: Ariadna Cabiró / Gemma Pujol, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. Assessorament caracterització: Eva Fernández. Assessorament vocal: Sheila Garcia. Disseny il·luminació: Lluís Serra. Disseny so: Jordi Ballbé. Direcció tècnica: Pol Queralt. Màrqueting i comunicació: Paula Arbós i Publispec. Premsa: Anna Casasayas, Albert López, Dídac Atzet i Ester Cànovas. Disseny: Ricard Farré. Vídeo i fotografies: Jordi Ferré. Grafisme: Jofre Mañé. Producció: Marina Marcos. Assistència producció i regidoria: Montserrat Farrarons. Construcció escenografia: Lali Canosa. Confecció vestuari: Goretti Puente. Ajudants de direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Coproducció Grec 2019 Festival de Barcelona, Teatre Onyric Condal i Els Pirates Teatre. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 6 juliol 2019. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.
- La companyia Els Pirates Teatre ha tirat la capa al toro i s'ha llençat a canviar l'espai de proximitat d'El Maldà pel de considerable capacitat com l'Onyric Condal. Ara que Dagoll Dagom ha abaixat la persiana al Paral·lel del Teatre Victòria fa la impressió que el relleu generacional hagi volgut recuperar una part d'aquell espai de teatre musical que, ni que diguin que sempre té «Mar i cel» en reserva, sembla que ha tirat definitivament la tovallola.
- «Les feres de Shakespeare» és un musical per a tots els públics —recuperable en temporada per a un públic adolescent— que recorda els millors temps dels pares del gènere en català. Tot i venint de William Shakespeare, la companyia d'Els Pirates se n'ha desencotillat tant com ha pogut i la base de l'espectacle té dos puntals que cal remarcar d'entrada: una excel·lent, rica i genuïna traducció i adaptació d'Ariadna Pastor i una eclèctica, suggerent i atrevida composició musical d'Ariadna Cabiró. Un bon tàndem: Ariadna & Ariadna.
- Si la llengua, sense concessions i en alguns moments amb embarbussaments força complexos, sona de primera, la música barreja diferents registres i fa una atractiva combinació de blues, pop, swing, madrigals, perquè no sigui dit, i fins i tot fa puntetes al jazz (amb l'imprescindible violoncel de Laura Aubert). Per tot plegat, deia abans que és un espectacle per a tots els públics i molt aprofitable per a grups adolescents, com ho van ser en el seu dia, sense proposar-s'ho, molts dels espectacles de Dagoll Dagom.
- El repartiment ha reunit la majoria de joves actors i actrius que omplen la temporada d'espectacles de petit format d'El Maldà i hi han incorporat una mestra veterana com l'actriu Lloll Bertran. Me la imagino, enmig de gent tan jove, passant-s'ho bé durant els assajos i aportant també la seva llarga experiència en el gènere musical i la comèdia.
- La direcció d'Adrià Aubert ha dosificat els papers i el moviment de cadascú. L'escenari ha estat avançat sobre el pati de butaques —¿síndrome de proximitat d'El Maldà?— i només queda el dubte de per què calia deixar un nombre d'espectadors entatoxonats a primeres files, entre la passarel·la de l'escenografia, com si estiguessin en un fossat de músics, amb el risc que agafin torticoli quan vulguin veure alguna de les poques escenes que surten de l'escenari convencional.
- La interpretació, tant coral com solista, està garantida. Hi ha primeres veus del panorama musical actual més celebrat com Mariona Castillo, Neus Pàmies, Laura Aubert, Maria Cirici, Lluna Pindado i Laura Pau. I ells no es queden tampoc enrere amb Ricard Farré, Arnau Puig i Jordi Vidal. Tots alternen diferents papers i, amb els canvis de vestuari i caracterització, fa la impressió que la companyia es multipliqui per tres.
- Les escenes de diàleg, molt en clau de comèdia, en alguns casos tirant de mètrica, posen Shakespeare al dia i li fan també una estirada d'orelles —potser aquesta és l'obra considerada avui més masclista del seu repertori— i reconverteixen amb llibertat creativa «L'amansiment de la fúria» en una obra eminentment feminista que reivindica el paper de les protagonistes i els acaba atorgant la victòria davant dels homes en clau de venjança.
- Tot plegat en una època de despertar d'afany de coneixement, finals del segle XVI, situada a Pàdua, on hi ha universitat a la qual cal accedir amb disfressa d'home si es vol fer carrera de medicina, on el «clítoris» no és una espècie botànica sinó una descoberta de la pròpia identitat com qui descobreix les Amèriques i on la ferotgia femenina és fruit d'una reacció espontània contra la convenció matrimonial. Tampoc no hi falta, esclar, tractant-se de Shakespeare, l'elixir poderós de la flor verinosa que els més ingenus es pensen que és com la miraculosa de la Nit de Sant Joan que aconsegueix tots els misteris de l'amor. Només la música amanseix les feres.
- «Rateta... i si escombres l'escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement (2013), Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Pepita Mercader. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Reposició: 6 juny 2015. Reposició: 27 abril 2019. A partir 3 anys.
- El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l'autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d'una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat.
- L'espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes.
- Música, coreografia i diàlegs de situació, en un espectacle musical que no s'oblida de la gresca, al servei d'una moralitat que fuig dels finals sagnants o vegetarians. Diverses versions del conte han fet potes i ungles per endolcir el destí fatal de la rateta que escombrava l'escaleta i que s'encaterina del gat i acaba cruspida pel felí. Una de les alternatives més conegudes és convertir el gat en vegetarià i, mentre el veïnat augura que acabarà a la panxa del gat, la parella manté en secret l'abstinència per la carn del marramèu. Com es veu, el conte no s'escapa, al cap dels segles, de facilitar dobles lectures als adults que ja saben de què va la cosa.
- En aquesta versió teatral de La Trepa, la rateta és d'esperit lliure i sap distingir entre la realitat i la fantasia. Ni es deixarà cruspir ni confiarà comprovar que el pretendent sigui vegetarià. Sacrifica el casori. I per això reacciona davant les pretensions enganyoses del gat, gràcies a l'experiència apresa amb el conte original que, una estona abans, la comunitat de ratolins s'havia autoexplicat a les golfes. Una manera de revaloritzar la literatura com a font d'aprenentatge i de coneixement davant segons quins atzars que es creuen el camí al llarg de la vida.
- «Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets 2019: Nerea Rodríguez, Miguel Ángel Sánchez, Victor Gómez, Júlia Bonjoch, Roger Sahuquillo, Jordi González, Anna Cartoixà i Arantxa Salmerón. Intèrprets 2015 : Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 març 2018. Reposició: Teatre Condal Onyric, 31 març 2019. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.
- Tothom coneix el conte que forma part del recull de «Les mil i una nits» dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica.
- El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca.
- I això sense oblidar el món encara potent de la vella televisió, amb un concurs de nous grups i el llançament a l'èxit del guanyador, l'explotació a tot preu per no perdre la fama i l'opressió d'un agent artístic inesgotable sobre una jove cantant i model, a qui anomenen Jasmine, que decidirà abandonar l'èxit fàcil per fer allò que li agrada de debò i afegir-se al grup de rock.
- Entremig, una mica de gènere fantàstic del més clàssic, amb l'aparició del geni de la llàntia, i els intents màgics en clau maligna del botiguer-bruixot capaç de congelar l'acció dels joves i, per mitjà de mètodes no gaire ortodoxos de psicosi, mirar d'aconseguir els seus propòsits i obenir la llàntia només per al seu profit i per aconseguir el poder de l'univers, un altre clàssic del gènere entre la bondat i la maldat.
- Amb molta música de rock, algunes escenes de ball, brots de hip-hop, a càrrec del geni de la llàntia, i alguns anuncis televisius per situar l'agenda obligada i saturada de la cantant Jasmine, l'espectacle va trenant una aventura que inclou insinuacions romàntiques de parella entre Aladdin i Jasmine, il·lusió juvenil del grup per guanyar el futur, enrabiada del bruixot quan les coses li surten malament, l'ús dels tres desitjos de la llàntia i subtil moralitat amb final positiu: si cal guanyar el concurs de televisió, que sigui amb el propi esforç de la banda de rock i no pas amb un dels desitjos gratuïts del geni de la llàntia meravellosa, el qual, després de tants segles vagant pel món, bé es mereix aconseguir la llibertat, gràcies al tercer desig sobrer.
- La Roda Produccions afegeix aquest espectacle al seu repertori i ho fa amb una proposta que sembla que quallarà millor entre espectadors a partir de 8 o 10 anys en família —de dotze en endavant si hi assisteixen en grup—, pel seu contigut, que no pas en els més petits, tot i que el ritme musical, el so, el color i els elements que l'integren, suggerents tots des d'edats primerenques, no impedeix que aquests segueixin els vuitanta minuts del musical amb la mateixa expectació que els més grans.
- L'autoria de Dani Cherta —recordem, entre molts altres, l'espectacle 'La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50'— ha optat per manllevar el títol del muntatge en V.O., és a dir, de la mateixa manera que es va titular una de les versions cinematogràfiques del clàssic més recent d'Aladí, la de la factoria Disney del 1992 («Aladdin»).
- La interpretació compta amb noms encara nous, però no per això debutants perquè ja han intervingut en altres espectacles per a tots els públics i formen part de les noves fornades d'intèrprets sorgits de les escoles musicals catalanes més conegudes, cosa que acaba arrodonint l'espectacle i donant-li un nivell de qualitat interpretatiu agraït que els joves espectadors al quals s'adreça es mereixen.
- «Cinemúsica». Idea original i coautora: Gisela Juanet. Composició musical i coautora: Berta Ros. Intèrprets: Marta Muñoz i Estela Córcoles. Disseny escenografia: Cris Vidal i Toni Montero. Construcció escenografia: German Laforé. Disseny vestuari: Cris Vidal. Confecció vestuari: Gemma Malé. Audiovisual: Rosa Cardús. Disseny il·luminació: Lluís Juanet. Assessorament pedagògic: Lorena Lliró. Assessorament Body Percussion: Anna Llombart. Coordinador Tècnic: Carles Merodio. Direcció: Dani Coma. Babies al CCCB. Viu el Teatre, Teatre CCCB, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 24 març 2019. Espectacle recomanat entre 1 i 3 anys.
- I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat.
- Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino.
- Em pregunto què hi deuen veure en aquell entranyable Charlot sense colors i els fragments de pel·lícules amb criatures principalment desvalgudes —en va fer unes quantes— o en Charlot i la pel·lícula de la cambra de dormir i el llit, o en Charlot amb les boles del món de la pel·lícula «El gran dictador»... Probablement un pare amb el seu fill petit, un pare que vol dormir i no pot o un senyor amb bigoti a qui agrada jugar amb pilotes inflables.
- Les miniprojeccions de l'espectacle —durada «babie» de 35 minuts— es combinen amb acompanyament musical al piano, flauta travessera, trombó i, amb l'acompanyament col·lectiu dels espectadors, amb panderetes gentilesa de la casa.
- Tot el que hi passa, sense paraules, té una relació amb les imatges projectades o amb els objectes que apareixen darrere el piano i la pantalla o fins i tot amb el tren miniatura que creua l'escenari a peu pla quan es tracta de parlar del viatge.
- «Cinemúsica» és un espectacle en la línia d'introduir els més petits en el món del teatre, però també amb paral·lismes amb altres arts, com passava amb «Pintamúsica», per exemple. En aquest cas, el leit motiv és el cinema i els seus orígens i el temps ancestral en què va tocar la glòria. Molt abans que les crispetes, amb la seva fortor de torradora, impregnessin les sales de cinema i fessin perdre el sentit de l'art de la pantalla gran.
- «El malalt imaginari», de Molière. Versió de Macià G. Olivella. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos, Esther Pérez-Ferrer, Oriol Macià, Joan Olivé i Marc Miramunt. Escenografia i vestuari: José Carrasco. Il·luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 14 febrer 2009. Reposició: 2 març 2019. A partir 9 anys.
- Quan l'actor Paco Moran va anunciar que faria 'El enfermo imaginario', tothom es va imaginar l'home fent d'Argant, el personatge malalt de Molière, l'últim de la seva dramatúrgia, que va ser una premonició per a l'autor de la seva malaltia real, amb un desmai a l'escena, sota teló baixat, i la mort després d'unes hores,el 17 de febrer del 1673, a casa seva.
- Ara que la companyia La Trepa n'ha fet una versió, qui sap si a causa de la popularitat de Paco Moran, algú es pot pensar que es tracta no de l'obra de Molière, sinó de la comèdia que va representar al Paral·lel durant mesos. I no és broma. Una enquesta de carrer revelaria segurament que relacionar "Malalt imaginari" amb Molière és ja aigua passada.
- Per això és important que programacions com la del Jove Teatre Regina esporguin en el calaix dels clàssics per continuar endreçant i posant, tal com cal, les coses en el seu lloc. Es poden fer moltes rèpliques de malalts imaginaris, i se n'han fetes un grapat, però d'autèntic només n'hi ha un: l'Argan de Jean-Baptiste Pouquelin (París, 1622 - 1673), àlies Molière.
- Inspirada en la Commedia dell'arte, la música (Marc-Antoine Charpentier) i la coreografia (Pierre Beauchamp) formaven part de l'obra des de la versió original de Molière. La partitura, que va estar perduda durant anys, es va trobar a finals del segle passat en els arxius de la Comédie-Française i es va representar el 1990 en la seva versió original. Per tant no és estrany que, continuant amb la línia de la companyia La Trepa, la presència musical i les fugaces intervencions coreogràfiques tampoc no hi faltin, ni que sigui adaptades a la versió reduïda de la casa.
- Una versió que respecta la majoria de personatges de l'obra i que esquematitza les escenes més importants que recreen la trama del malalt i ric senyor Argan, la muller que espera amb candeletes que se'n vagi a l'altre món per tocar-ne de calents de l'herència, l'amor que sent la filla pel seu pare i el dilema que viu la noia entre el jove que estima i el jove poca-solta amb qui el seu pare voldria que es casés per poder tenir el metge de franc.
- La companyia ha optat en aquesta ocasió per una obra que requereix que els espectadors primerencs tinguin una certa noció de raonament del que està passant a l'escenari. Altrament, l'anècdota es pot quedar només en la dèria de la malaltia i les escenes més vivaces, més còmiques, més de la Commedia dell'Arte. L'embolic dels pretendents passa més per alt dels espectadors massa petits.
- S'hi potencia la vis còmica d'Argan, interpretat per Maties Gimeno, que, només per la indumentària de camisa de dormir, calces blanques i estrenyecaps, ja aconsegueix xuclar l'atenció col·lectiva durant tota la funció. Ben mirat, Argan seria per a un sistema públic com el de la Seguretat Social, una veritable xacra.
- Com que es tracta inevitablement d'una obra de text, malgrat l'escapçada de l'adaptació, els intermedis de peces musicals, per fer honor a la intenció de Molière, alleugereixen el que podria ser un petit llast per a segons quin segment d'espectadors i permeten centrar la sinopsi més coneguda: ric malalt, engalipat per metges que només s'hi fan l'agost amb les medecines —l'obra comença amb Argan repassant precisament una factura mèdica—, enganyat per una segona dona que cobeja la seva riquesa i amb moralitat final: qui es fa el mort pot arribar a descobrir la veritat dels que l'envolten i obrar en conseqüència i amb justícia.
- «El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera, (2016: Rubèn Ferrer i Xavier Flores). Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Reposició: 3 març 2013. Reposició: 1 març 2014. Reposició: 1 febrer 2015. Reposició: 6 març 2016. Reposició: 11 desembre 2016. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 3 febrer 2018. Reposició: 3 març 2019.
- L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama.
- La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme.
- El petit Dalí troba a la platja una clau que li obrirà el camí cap a un viatge en el qual el personatge, malgrat ser el protagonista, es queda en segon terme, com un mestre de cerimònies, que va donant entrada a un bestiari fantàstic que converteix l'espectacle en una proposta amb titelles gegantins i que reprodueix algunes de les imatges que han fet universal el pintor de Figueres: els rellotges tous, el pa de pagès al cap, l'elefant de potes primes...
- Des de l'aparició del sereno, muntat en un cargol, fins als núvols portats per la tramuntana, el recorregut en una barca que vola pels aires i no pel mar, porta a conèxer en ple desert el xiringuito d'un cuiner i un marmitó que li farà truites de rellotge (rellotges tous) o els guardians de la torre, dos àlfils vestit maduixot amb pinta d'anglesos armats amb forquilla que s'enfrontaran a duel amb el petit Dalí perquè es guanyi el permís per poder entrar al castell.
- L'armari dels calaixos, vetllat per una mena de vell Gepetto (titella de dimensions mitjanes que manipula i hi posa veu l'actriu de la companyia), tancarà el cercle del viatge dalinià en el moment que troba la tecla negra que falta sobre el teclat del piano de casa dels Dalí aparegut enmig del somni.
- L'espectacle no pretén convertir-se en un catàleg exhaustiu de l'obra pictòrica de Salvador Dalí, ni en una biografia del pintor, ni tampoc en un documental sobre la seva atzarosa vida que el va portar de Figueres al món i del món a Portlligat. Temps hi haurà, per als primers espectadors, de conèixer els seus alts-i-baixos i la repercussió de la seva obra.
- L'objectiu és fomentar la riquesa del somni, la força de la imaginació i la recompensa de la fantasia a través d'un personatge que no va ser sempre el típic home del gran mostatxo refistolat, amant d'excentricitats, sinó una criatura com qualsevol altra, nascuda a casa d'un notari amb unes aptituds especials per inventar el màrqueting i la comunicació de masses molt abans que el màrqueting existís i les masses sabessin res de comunicar-se entre sí.
- Les característiques de l'espectacle, que exigeix un canvi d'escenes amb la mobilitat no sempre fàcil ni ràpida dels elements gegantins escenogràfics, i només amb quatre intèrprets que fan tots els papers de l'auca, provoca que es produeixen algunes breus pauses que alenteixen fugaçment el ritme. Pel meu gust, uns deu minuts menys de durada en conjunt no farien cap mal i alliberarien l'actor que fa el personatge del petit Dalí (Jaume Gómez) d'una interpretació que l'obliga a actuar bona part en solitari.
- I, posats a dir, en el text, hi trobo a faltar almenys un dels estirabots lingüístics que el geni empordanès va imprimir per a la posteritat, de ressonància fonètica tan recomanable, i que ja forma part del catàleg d'embarbussaments catalans: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. / Si la polla no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics." ¿Algú s'atreveix a posar-hi música, ni que fos a ritme de hip-hop?
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
- Quan ja es compleix la quarta temporada d'aquest cicle d'Únics Produccions al Teatre del CCCB, un té la sensació que s'ho passen tan bé els petits "babies" de 6 mesos a 2 o 3 anys, als quals van adreçats els miniespectacles (no més de mitja hora de durada) com els pares i les mares que els acompanyen.
- L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016.
- «El vestit nou de l'emperador», de Hans Christian Andersen. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Oriol Macià, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrer, Maria Agustina Solé. Coreografies: Eva Hernández. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: Tero Guzmán. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 9 maig 2009. Reposició: 9 febrer 2019. A partir 5 anys.
- A palau, un palau de cartó-pedra instal·lat al Jove Teatre Regina, tothom fa l'orni i per no caure en desgràcia diu que veu el que no existeix. Darrere de la visió il·luminada hi ha uns sastres estafadors que diuen que fan vestits que no fan o que regalen vestits que no cobren. I un pensa que l'afer macarrònic del govern valencià d'aquests dies que ha esquitxat el PP, s'assembla a la història del conte 'El vestit nou de l'emperador', de Hans Christian Andersen. Tothom veu les factures pels vestits del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, però a l'hora de mirar-li els vestits ningú no veu d'on provenen i on van a parar els diners.
- Fer veure el que no hi ha és l'arma dels estafadors de guant blanc. I, si no, un altre exemple: ¿on són els diners de les hipoteques que s'han multiplicat i multiplicat formant cada vegada una pilota més grossa i que han acabat fent esclatar la bombolla immobiliària? Uns sastres —aquests, constructors de pic i pala més que de fils i vetes— van fer creure als banquers que hi havia pisos on tot era erm. Els banquers van tenir un miratge —convertit en pistrincs fàcils— i els van deixar els diners inflats del valor d'aquells pisos inexistents. I ara no hi ha ni pisos ni diners, sinó solars plens d'herbes i esquelets de ciment.
- Tot això pot ser que li vingui a l'espectador al cap —em refereixo a l'espectador madur— mentre veu aquesta nova versió teatral d''El vestit nou de l'emperador' —per cert, la segona versió de la temporada que ofereix el teatre per a infants i joves si recordem que se'n va estrenar una altra al Teatre Nacional de Catalunya de concepció totalment diferent—. La de la companyia La Trepa reposa molt en el fons moral del conte, en el text, malgrat que no hi falten les peces musicals, i això fa que l'espectacle només funcioni d'una certa edat —com més alta millor— endavant.
- I és que, en el fons, el conte dels Andersen, que segurament van treure d'alguna anècdota carnavalesca o picaresca de l'època que devia córrer de boca en boca popular, té un rerefons més apte per a un públic ja fet que no pas per als primers espectadors.
- Aquí, però, la companyia ha intentat que els personatges, la narradora que llegeix un llibre de contes i que només apareix al principi i al final —en una mena de pròleg i epíleg— supleixin aquesta frontera que es produeix entre la comprensió de l'experiència i la doble lectura i la comprensió neta i clara dels més petits. Una escenografia de peces Exin gegants i molt de teatre de la imaginació: això és un vestit... però no es veu. I aquí hi ha la dificultat de representar aquest conte per a espectadors molt petits, que tenen molt clar que allò que no es veu, s'imagina, i on caldria veure que no hi ha vestit de debò, ells, en realitat, l'hi veuen.
- La versió actualitza també els interessos creats que mouen l'emperador a viure pendent dels seus vestits i els seus capritxos (guerres a tort i dret, impostos sense mesura, luxes i fastos). Hi ha un capità que sembla extret d'un museu de cera soviètic, una ministra d'estat que sembla extreta d'un dels escons de Brussel·les, un servent que transporta al perfil del gremi en els contes clàssics, gent del poble, l'emperador, que protagonitza un número de clown amb el servent mentre el vesteix amb les sabates a les mans i els guants als peus, i l'estafadora professional, una sastressa amb dots de venedora de contractes telefònics per via directa.
- Diuen els creadors de l'espectacle que pretenen que els petits espectadors preguntin, qüestionin, interroguin i obtinguin respostes dels més grans. Res més encertat. Pregunten, qüestionen i obtenen respostes, a dins i ja a fora del teatre.
- No és un espectacle, doncs, que els ho posi fàcil. Per això és preferible que se n'abstinguin els que no tenen encara cinc o sis anys, com a mínim. La resta poden imaginar que són, per una hora, com l'infant que innocentment crida entre la multitud: "L'emperador va nu!". Bé, en aquest espectacle, nu, nu, no hi va, sinó en calçotets i samarreta. I és que Andersen no va pensar que una cosa és la lectura i una altra el teatre. ¿Quina criatura innocent cridarà un dia al Parlament de la Generalitat Valenciana que el president Camps va nu, ni que, potser per amagar els vestits del cas Gürtel, es presenti al seu escó també en calçotets?
- «Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 3 febrer 2019. A partir 5 anys.
- En la novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha, a partir d'ara, aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és també com un diamant en brut que promet i hauria de tenir una llarga trajectòria.
- L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes.
- És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional.
- 'Tom Sawyer, detectiu' és un relat que combina diferents elements. Hi ha aventura, ambient del XIX a la riba del Mississipi, esperit de justícia, enginy esmolat i barreja de gèneres: el policíac, el negre, el de l'enjòlit, el de terror i l'humorístic. De tot una mica sense que hi sobri res, ben encaixat, amb una dramatúrgia del director Miquel Agell que no decau en cap moment i amb un acompanyament musical vigorós, rítmic, creació de Marc Sambola, al servei d'unes lletres de Lídia Linuesa que tenen la missió d'explicar aquesta aventura menys coneguda de Tom i Huck d'una manera dinàmica, clara i arrodonida, deixant molt poques escenes per al text convencional, i les que hi són, concises i molt breus.
- Voluntat d'espectacle musical cent per cent, doncs, que exigeix que els cinc intèrprets mantinguin un bon nivell interpretatiu (tres veterans experimentats i reconeguts: Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells) i que els dos protagonistes, molt joves (Marc Andurell i Marc Udina, dues revelacions), estiguin a l'alçada d'aquests dos personatges de ficció mítics de la literatura universal tan adulta com juvenil i que el grup de nois i noies es cronometri en les escenes del Cor i les coreogràfiques —a l'escenari i a la platea—, que ha adaptat i dirigit l'actriu Ester Bartomeu.
- Quan el treball actoral és la base d'un espectacle, l'ambientació pot ser austera, sense que deixi de complir les exigències dels moviments escènics. En aquest cas, la proposta es basa en piles d'antigues caixes de fusta, típiques de fruiteria, que tenen una força efectista a l'hora de representar el vaixell que creua el riu Mississipi, o la casa dels oncles de Tom o la sala del jutjat on —en una mena de Perry Mason juvenil— es clarifica l'assassinat d'un dels bessons implicats en el robatori del parell de diamants. I tot gràcies a un maletí, un kit de detectiu, que el carter ha portat a Tom Sawyer, abans que tot comenci.
- Si la novel·la del clàssic Mark Twain ja té tots els ingredients per fer-se atractiva als lectors joves de qualsevol generació, l'adaptació teatral que n'ha fet ara Lazzigags no es queda enrere, i la combinació d'intriga i aventura portada a l'escenari musicalment la converteix en un dels espectacles més recomanables per a aquells primers espectadors que, ni que siguin usuaris compulsius del coneixement virtual de l'iPhone, continuen vibrant amb la descoberta de l'emoció dels intèrprets de carn i os.
Nota complementària: La novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain, es troba publicada a Bromera Edicions, traduïda per Doménec Ardit i Rosa Úbeda, amb il·lustracions de Paco Hernández. El CD amb les cançons del musical de Lazzgigags ha estat editat pel segell Tritó i s'hi troben deu peces: 1. Vull ser detectiu; 2. Diamants, Diamants; 3. No és el mateix; 4. Quins malparits; 5. A l’Aràbia de l’Alí Babà; 6. El bosc és fosc; 7. L’oncle és bo; 8. Xinès per a principiants; 9. Som amics; 10. Finale.
La novel·la 'Tom Sawyer detectiu', publicada el 1896 per Mark Twain, es va adaptar al cinema el 1938 dirigida per Donald O'Connor. Tràiler de la pel·lícula (vídeo 1). Tràiler de l'espectacle teatral de la companyia Lazzigags (vídeo 2). Clip d'un dels assajos d'enregistrament de la companyia Lazzigags amb els intèrprets i músics de l'espectacle teatral (vídeo 3).
- «Petits prínceps». Intèrprets: Clara Poch i Marçal Calvet. Música: Marçal Calvet. Escenografia: Clara Poch. Vestuari: Clara Poch i Olívia Barcelona. Direcció: Clara Poch i Marçal Calvet. Companyia Mumusic Circus. Cicle El TNC Petit. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 gener 2019. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Al pot petit hi ha la bona confitura, diuen. I és el que passa en aquest espectacle, on tot és petit, començant pels espectadors, esclar, que hi poden fer cap tranquil·lament des que saben què són els cinc sentits, i continuant pels elements que els dos intèrprets utilitzen per portar els espectadors —petits i grans— al seu molí.
- «Petits prínceps» és una barreja de música amable, teatre, interacció i sorpreses de circ, també petites, des del malabarisme, al contorsionisme, equilibrisme i el joc amb els cubs Montessori —els petits de colors que expandeixen entre un parell d'espectadors de la platea o els gegants que serveixen per aixecar a l'escenari la Torre Montesori —la del mètode pedagògic que va captivar l'escola renovadora de principi de segle XX sota l'impuls de la Mancomunitat de Catalunya— des d'on tot es veu petit, petit.
- Però, al marge de les accions de l'escenari, l'espectacle té tota la seva força sobretot en el repertori musical, amb unes peces delicades, interpretades per la mateixa actriu, cantant i multiartsescèniques, Clara Poch, amb l'acompanyament a la guitarra o el violí i algun altre instrument gairebé invisible de Marçal Calvet.
- Els dos interactuen amb els espectadors i la resposta és immediata, des de les sabates vermelles que fan equilibris al cap als mitjons que es posen a les mans i les orelles, accions que serveixen per provocar les reaccions a ple pulmó, o les preguntes sobre el bestiari amb una intenció que no només pretén fer un espectacle passiu sinó que estimuli la imaginació i el llenguatge.
- «Petits prínceps» és un espectacle ple de sensibilitat, que forma part del catàleg de la companyia Mumusic Circus com «Flou Papagayo» o «Merci Bien», propostes que juguen també amb la música i sempre amb el complement del circ sense que les seves accions hagin de passar necessàriament a la pista.
- «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets: Queralt Albinyana / Cristina Murillo, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol / Albert Mora. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 27 desembre 2017. Reposició: 20 gener 2019. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
- No sé si als més de 100.000 congressistes del Mobile Word Congress (MWC), que precisament aquests dies d'estrena d'«Alícia al País de les Meravelles» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll.
- Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit. Tenint en compte que aquest any una secció del Mobile World Congress està adreçada també als petits i joves, l'atreviment de la contrapoposta no pot ser més oportuna.
- En realitat, «Alícia al País de les Meravelles» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen.
- Que no confongui ningú, doncs, el títol de l'espectacle i li faci pensar que és un remake de la multitud de remakes del clàssic! «Alícia al País de les Meravelles», sí, però una Alícia com tantes Alícies que omplen la platea del teatre, però transgressora i capaç de distingir, després dels cinc minuts eterns a l'altra banda del mirall que semblen un segle per a ella, allò que més li convé per ser feliç i retrobar-se amb els seus.
- L'espectacle compta amb un suport tècnic i digital d'animació que supleix pràcticament l'escenografia i que li atorga una gran vivesa i, durant els setanta minuts de durada, fa també que no perdi en cap moment el ritme imprescindible per mantenir atents els petits espectadors als quals s'adreça, amb la certesa, a més, que malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 4 anys, també arriba als més petits perquè el llenguatge de la imatge és el llenguatge que coneixen des que vénen a parar en aquest món.
- La sinopsi es pot resumir així: Alícia celebra el seu aniversari, deu anys, i els pares li regalen el millor que li podien regalar a la seva vida: un iPhone (o mòbil sense marca, vaja) d'última generació. Però aviat, amb l'aparell a les mans, Alícia queda enganxada i monopolitzada pels missatges, els jocs i el món virtual. És així com es fa el salt del món real al món fantàstic a través, com deia, dels recursos d'animació i la possibilitat de penetrar-hi físicament gràcies a les cortines de làmines, en una combinació dels personatges de carn i os i els seus clons virtuals.
- L'aventura comença en el moment que el personatge del Conill Blanc roba el mòbil a Alícia. Una aventura que posa en joc alguns dels personatges del conte de Lewis Carroll més coneguts: el Barretaire, la Llebre, la Falsa Tortuga, el Rei separat del seu regne —que en aquest cas és més aviat el Rei Pescador— i també la Reina que, en comptes de ser la de Cors, és la Reina de Mòbils, amb un potent exèrcit visual plenament "mobilitzat".
- Amb cadascun d'ells, Alícia i un click del temps de la picor que li havia regalat l'àvia, el Capità Invisible, que surt de la capsa i es fa home, fan el seu viatge pel País de les Meravelles a la recerca de l'iPhone que li ha pispat el Conill Blanc per ordre de la Reina, que vol aconseguir el poder absolut fent-li requisar tots els mòbils que trobi al seu abast.
- L'actriu i cantant Júlia Bonjoch, que recentment ha intervingut amb altres espectacles familiars o juvenils com el musical «Ningú et va dir que fos fàcil» o en la reposició d'«El Petit Príncep» en substitució d'Elena Gadel, interpreta aquí el paper d'Alícia i és l'única que no multiplica els personatges, cosa que sí que fan els altres tres intèrprets amb una diversitat de registres: l'actor i cantant Jordi Llordella (ha treballat a «Fang i setge», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré» o «La nit de Sant Joan», entre molts altres), alterna el paper principal d'El Capità Invisible amb el pare d'Alícia; L'actor i cantant Marc Pujol (ha treballat amb la companyia Obskené a «Fuenteovejuna», «La flauta màgica» o «73 raons per deixar-te») es mou en el paper de l'amic d'Alícia, el Barretaire, el Rei destronat o la Reina de Mòbils, el paper clau del desenllaç de l'aventura; l'actriu i cantant Queralt Albinyana (recordem només dos espectacles recents: «Renard o el Llibre de les Bèsties» i «Rent») no es queda enrere en diversificar personatges: l'àvia d'Alícia, la mare, la Llebre, el Lloro, el Conill Blanc... i el personatge virtual d'ajuda a l'usuari de la companyia de mòbils, l'Iris, que es reserva un The End romàntic que no desvelarem.
- Tots ells parteixen d'una base actoral d'un nivell excel·lent, amb una interpretació musical que enriqueix la trama i que equilibra la part de discurs i d'aventura amb les peces cantades. Això, afegit al treball d'animació de la productora barcelonina Desilence (DSLNC) que des del seu estudi del carrer Sant Pere Més Alt, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen de promotors, s'ha fet un nom en l'àmbit de les arts visuals.
- Tot plegat converteix l'espectacle en una proposta per a tots els públics sense frontera d'edat i que aporta a l'ampli àmbit del teatre familiar l'experiència dramatúrgica de l'autora Marta Buchaca («Losers», «Litus», «L'any que ve serà millor», «A mi no em diguis amor», «Plastilina», «Les nenes no haurien de jugar a futbol»...), a més de l'experiència teatral, també en l'àmbit familiar, com a actor i director, de Jordi Andújar, i la producció de Viu el Teatre que després de cinc únics diumenges familiars dins el cicle Petit Romea de ben segur que mantindrà —o hauria de mantenir— per un llarg temps en el seu repertori de reposicions aquest nou espectacle.
- «Cuentos cruentos», de Dino Lanti. Música original de V.O.Quartet. Intèrprets: Mariona Ginés, Xavi Duch i Joan Rigat. Músics: Rebecca Macauley (viola), Kristen Tikler (violí), Naomi Wedman (violí) i Sandrine Robilliard (violoncel). Il·luminació, vestuari i escenografia: Hugo Guzmán. Tècnic il·luminació i so: David Codina. Direcció: Hugo Guzmán. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 gener 2013. Reposició: 4 octubre 2013. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 gener 2019. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.
- L'espectacle és fruit de la fusió de tres disciplines: literatura, música i teatre. L'adaptació parteix d'un recull de poemes irònics, signats per Dino Lanti, publicats a Thule Edicions, l'any 2008, a la col·lecció Fuera de Órbita, amb unes il·lustracions de Pere Ginard. Però no és un recull convencional perquè el que l'autor fa és agafar personatges de contes populars clàssics, elements de la vida quotidiana, situacions personals que afecten gairebé tothom i donar-los una segona vida que passa per l'humor i la gràcia poètica, a l'estil d'un trobador modern.
- I això és el que ha aprofitat la creació dramatúrgica de la companyia Teatro Calánime que els ha convertit en un muntatge de registre surrealista, amb un tractament esperpèntic, enriquit amb una composició musical original del V.O. Quartet, un grup de quatre músics de corda (Rebecca, Kristen, Naomi i Sandrine) que intervenen també amb alguna aportació escènica al costat dels tres cantants i intèrprets (Mariona, Xavi i Joan) en un espectacle breu, una hora aproximada, guiat per la música de diferents gèneres sota el filtre de la instrumentació de corda, que és també, com el llibre original, un recull d'històries passades pel filtre transgressor de l'autor i revisades, corregides i ampliades per la companyia teatral.
- L'espectacle, que ja es va representar uns dies a la Nau Ivanow, té ara aquesta continuïtat de cap de setmana al Teatre Gaudí Barcelona per mostrar el bon resultat de la feina conjunta i creativa de dues formacions diferentes: la musical i la teatral.
- El grup V.O. Quartet reprodueix musicalment amb color humorístic unes partitures que introdueixen cadascun dels contes i que posa també l'èmfasi en la moralitat de cadascun d'ells, una moralitat prèviament escrita i etiquetada que els tres personatges del muntatge es permeten la llibertat de fer llegir a alguns dels espectadors, com a veus en off des de la platea.
- Els tres intèrprets-cantants es posen en la pell, entre altres, dels set populars nans de Blancaneu, que per cert també estan afectats per l'atur, i per això en un dels seus versos diuen: "Ahora, desmotivados, / ya no hacen nada bien, / y no se ponen en fila / ni en la cola de l'INEM."; o en la pell dels tres porquets i el llop feroç que no troben habitatge on viure, per culpa de la hipoteca; en la dels maldecaps de la Ventafocs, a qui li sobren uns quants quilos de més perquè no fa règim; en la història del pare que té com a amistançada l'ampolla i com a ofici el de pitof: "Yo sé que papá es un genio, / una mente que descuella, / porque siempre asoma el cuello / cuando se abre una botella."; o en el viatge d'Alícia enganxada a les pastilles d'èxtasi i amb el cap a tres quarts de quinze, o sigui al País de les Meravelles: "Esta es la historia de Alicia, / que en una noche de pastillas / se quedó atrapada / en el país de las maravillas."; o en la història de la nina Barbie; o en la manera de viure en estat de playmòbil, amb una moralitat com aquesta: "Aunque nunca tenga saldo / el amor nunca está inmóvil. / Cambia, pues, siempre de número / porque la vida es playmóvil. / Apaga a ratos el móvil, / que conste que te he advertido, / pues cuando llama el amor / lo hace a cobro revertido."
- Com es veu, l'estil dels contes-poemes és de rima amable, però de fons picant, però un picant del que no fa mal, apte per a totes les edats, al qual les quatre integrants del V.O. Quartet afegeixen tonades de música tradicional cèltica, zíngara, de country, pop, jazz i una peça de hip-hop en un poti-poti que sona molt bé i que fa de bon escoltar i que respon a l'esperit del grup de no cenyir-se a un recital clàssic sinó a interactuar amb el cabaret, el circ o el teatre d'aire fresc com el de la companyia Calámine, que compta amb la bona interpretació vocal de Mariona Ginés i la trapelleria interpretativa tant d'ella com de Xavi Duch i Joan Rigat, una companyia que, com el V.O. Quartet, es mou també entre les arrels clàssiques i l'experimentació, però no de l'experimentació críptica sinó de la que enganxa l'auditori de la primera a l'última nota.
- «Els tres porquets». A partir del conte popular del segle XIX recollit en el «Llibre de les Fades», d'Andrew Lang (1892). Guió i lletres de les cançons: Roser Contreras. Música original i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Julià Farràs, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé / Karen Gutiérrez i Anna Ventura / Laura Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Coreografies: Gemma Egea. Escenografia: Marc García i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Elaboració vestuari: Bólidos. Il·luminació: Sergi Pardo. Tècnic llum i so: Jordi F. Anaya. Ajudant direcció: Enric Boixadera. Direcció de Roser Contreras i Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2016. Reposició: 12 gener 2019. Espectacle recomanat partir de 3 anys.
- La companyia Dreams Teatre té en el seu repertori versions de contes populars com 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' o 'La Bella Dorment', entre altres. Es pot dir, doncs, que en aquesta versió d'un altre conte popular com 'Els tres porquets', s'hi reuneixen una mica tots en una trama que utilitza només com a punt de partida els protagonistes del conte 'Els tres porquets' per crear una trama nova a partir d'un somni dels tres germans i la construcció de les tres casetes unifamiliars al mig del bosc: una de palla, una de fusta i una altra de maons.
- De com acabarà el llop, que també hi surt, ja és tota una altra cosa que un servidor no desvelarà. I aquí, la fusió dels diversos elements de 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' i 'La Bella Dorment' fa que 'Els tres porquets' ofereixi una mirada nova en una versió força lliure que, per l'enorme popularitat de tots els personatges, connecta immediatament i durant tot l'espectacle amb els espectadors més petits.
- 'Els tres porquets' es distingeix per una treballada posada en escena, tant pel que fa a la caracterització dels personatges, com a l'escenografia i la il·luminació. I com que compta amb peces musicals originals de Manu Guix, les intervencions musicals tenen també un considerable atractiu afegit a la veterania i la trajectòria dels principals intèrprets, com l'actriu i cantant Ariadna Suñé, que parteix del ja llunyà 'El somni de Mozart' del Musical Més Petit (TNC), i que després ha continuat, entre altres, amb 'Grease' o espectacles més dramàtics com 'El casament dels petits burgesos' o 'Cinc noies i un vestit'. I també Enric Boixadera, que es va camuflar sota la carota del musical Geronimo Stilton i va actuar en la versió més recent que s'ha fet de l'obra 'La extraña pareja', entre altres espectacles.
- Aquí, Ariadna Suñé és tant la mare dels tres porquets, com la bruixa/madastra de la Bella Dorment o la Caputxeta Vermella. I Enric Boixadera alterna el paper del príncep que busca trobar un peu adient a la sabateta de la Ventafocs, o el llop del bosc dels tres porquets. Però on els dos fan un paper de parella summament original és en el duet "Garcia-Garcia, dos anys de garantia", dos venedors immobiliaris que semblen sortits de les làmines d'un àlbum amb personatges estrafolaris i que encolomen a bon preu als tres porquets cadascuna de les tres casetes que necessiten per passar la nit al bosc.
- L'espectacle, que ja fa temps que la companyia Dreams Teatre té en repertori, té un acabat molt digne i un considerable bagul de vestuari, màscares i attrezzo que no impedeix que fins i tot el bosc s'emmarqui amb un teló de fons pintat en una mena d'homenatge a l'antiga decoració teatral. Tot plegat demostra la consciència de la companyia que els espectadors als quals s'adrecen són molt exigents.
- «Artaban, la llegenda del quart rei mag». Una idea original de Marc Sambola, inspirada en la novel·la curta de Henry van Dyke, «The Other Wise Man». Dramatúrgia de Marc Rosich. Lletres de Yasmina Rincón. Lletres adicionals: Marc Rosich. Música de Marc Sambola. Intèrprets: Iris Di Cassi, Laura Manchón, Laura G. Ballbé, Laura Bacaria, Ana Extremera, Júlia Diaz, Raimon Ferrer, Francesc Abril, Joan Mas. Disseny de llums: Dani Gener. Disseny de so: Ton Mentruit. Escenografia: Anna Tantull. Coreografies: Bealia Guerra. Disseny de vestuari: Iztok Hrga. Disseny de complement: Mar Grañena. Imatge: Laura Bacaria i Joan Carreras. Cap tècnic: Pau Segura. Maquinista: Guillem Recuero. Producció executiva: Cristina Cazorla i Patricia Santos. Premsa: Dídac Atzet i Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Amb la col·laboració de Orfeó Badaloní i Arnau Palà. Ajudant de direcció: Laura G. Ballbé. Direcció musical: Marc Sambola. Direcció: Marc Angelet. Coproducció: A grup vocal i Puça Espectacles. Onyric Teatre Condal, Barcelona, 27 desembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
- El nord-americà Henry van Dyke (Germantown, Pennsilvània, 1852 - Princenton, Nova Jersey, 1933), escriptor i pastor presbiterià, ha passat a la història de la literatura com l'autor del relat «The Other Wise Man», publicat el 1896, una recreació de la teoria sobre els tres astròlegs savis, que han passat a ser reis mags en la cultura popular més pròxima, i la suposició que encara n'hi va haver un quart, un jove de trenta anys, que en clau de freelance, va anar també a la recerca de l'Estel de Betlem i va acabar detingut en temps d'Herodes per posar el nas on no el demanaven. La dibuixant anglesa Jackie Morris (Birminghan, Regne Unit, 1961) en va publicar una versió en còmic el 1998.
- Convertir el relat en musical per a tots els públics ha estat una idea de Marc Sambola i el final més aviat tràgic del protagonista, el jove astròleg Artaban, ha estat adaptat a allò que demana un conte fantàstic, nadalenc i especialment ambientat durant la nit de Reis, tendint a una trama que inclou aventura, superació i pica d'ullet romàntica amb un final que intenta posar pau i glòria allà on hi havia desavinenca, entre dos pobles separats per un riu, el poble de la Llum i el poble de la Foscor.
- Un cop, doncs, establerta la intenció, el que compta no és tant l'origen fidel de la història sinó la reconversió que se'n fa, sobretot musicalment, amb un repartiment extens —9 intèrprets gairebé sempre en escena— i no habitual en espectacles familiars, i malgrat una aparent escenografia austera —la clàssica tradició dels llençols i els paravents— el valuós complement d'una treballada il·luminació i un vestuari que excel·leixen a manera que avança la trama i que acaba esclatant de lluentons i sedes nobles, com si la troupe formés part d'una de les comparses —made in Almirall BCN— de les cavalcades artístiques de Reis dels últims anys.
- La trama fa un salt des de l'actualitat, amb el neguit d'infància d'una nit de Reis —¿qui no recorda haver escoltat i potser fins i tot vist l'ombra dels reis a tocar del llit?— fins a la llegenda d'Artaban que interpreten els mateixos petits protagonistes amb algunes interrupcions fugaces de teatre dins el teatre quan algun gir no els acaba de fer el pes.
- Diria només que l'espectacle «Artaban, la llegenda del quart rei mag» acabaria més arrodonit si aconseguís escapçar o reduir algunes escenes —la durada arriba gairebé a una hora i mitja quan la durada estàndard d'un espectacle familiar acostuma a ser d'una hora— que van obrint camins paral·lels a la trama principal i que s'obren i tanquen com un ventall deixant només que passi l'aire entremig i, precisament perquè no és un musical de gran format, impossible que s'hi aprofundeixi.
- Però musicalment ben resolt, amb lletres i composició atractives i entenedores, supera amb escreix aquest petit llast de l'extensió i té el do de no caure en la temptació d'«infantilitzar» els personatges —un perill tractant-se de la nit de Reis— sinó que aprofita l'avinentesa per incloure-hi algunes reflexions de maduresa sobre el compromís, l'enginy, la igualtat, el treball en equip o la força del diàleg per superar enemistats.
- «Troia, una veritable odissea!». Guió: David Costa. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Intèrprets: Gerard Capdevila, Mariona Callís, Maria Casellas, Ofir Chinchilla, Lali Figueras, Laia Frigolé, Joan Garcia, Glòria Garcés, Sussi Geli, Mariona Ginès, Llorenç Gómez, Sara Gómez, Marçal Gratacós, Nuri Hernàndez, Jordi Homs, Arcadi Juncosa, Enric López, Alícia Lorente, Albert Mora, Nasi Marco, Natàlia Menció, Edu Paredes, Llum Pérez, Laura Pla, Adriana Planagumà, Ànnia Pons de Ciurana, Pere Quintana, Joan Rigat, Rosa Rigau, Laura Ruhí, Eloi Tomàs i Joan Vila. Arranjaments musicals: Pere-Mateu Xiberta. Escenografia: Xavier Erra. Vestuari i caracterització: Marta Rafa. Il·luminació: David Bofarull. So: Marc Paneque i Joan Carles Ros “Rosky”. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Construcció de l’escenografia: Josu González, Pilar Albaladejo, Carles Garcia i Jan Erra. Ajudant de vestuari: Giulia Grumi. Confecció del vestuari: Goretti Puente, Duna Bagués, Núria Tresserras i Rosa Bordas. Assessorament percussió: Raúl Pérez. Fotografia: David Ruano. Comunicació i grafisme: Estudi Oliver Gràfic. Distribució: Somfònics. Direcció musical: David Costa. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Companyia Cor de Teatre. Producció: Somfònics i Temporada Alta. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 16 desembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.
- Els espectacles de la companyia Cor de Teatre són sempre una sorpresa per als espectadors. Reunir més de trenta intèrprets en un escenari, avui en dia, és gairebé un fet excepcional. Però Cor de Teatre resisteix l'embat i aconsegueix cada vegada obrir una nova porta a la imaginació dels espectadors.
- Els que els coneixen des del primer dia recordaran dos espectacles que van representar un abans i un després a l'hora de tractar el registre coral a “cappella” fusionat amb el teatre. Els anteriors «Operetta» i «Allegro» endevinaven des del primer moment la possibilitat d'engendrar espectacles de llarga durada i de llenguatge universal. Això volia dir, fàcilment exportables. Mai s'havia suggerit tant amb només la veu, el moviment i una certa intenció de fons descarada i desinhibida.
- Darrere de Cor de Teatre hi ha una treballada conjunció teatral que sense una esmerada preparació musical i vocal seria impossible que arribés a bon port. Això és el que els ha permès ara fer el salt des dels anteriors espectacles lúdics i humorístics a un espectacle que explora les possibilitats escèniques de clàssics com la «Ilíada» i l'«Odissea», presumptament d'Homer (s. VIII a.c.) aprofundint amb delicadesa i voluntat divulgadora en la mitologia grega.
- «Troia, una veritable odissea!» és un espectacle concebut per a tots els públics —advertim que des d'una edat mínimament madura per entendre'n millor el contingut— amb un subtil contingut didàctic que té el seu coneixement paral·lel en les múltiples propostes que s'han fet en literatura —des de les versions íntegres a les adaptacions reduïdes—, de les aventures d'Ulisses i dels personatges que l'envolten com Penèlope, Helena, Menelau, Paris, Polifem o Atena, sense oblidar, esclar, el famós i espectacular cavall de Troia.
- Cor de Teatre ha estructurat un guió que, per descomptat, assumiran millor els que coneguin el clàssic però que no impedeix que s'hi enfrontin també el que en sentin a parlar per primera vegada. Dividit en tres grans blocs —l'espectacle és breu i no passa dels 70 minuts— les escenes recorren les epopeies més destacades des d'abans de la «Ilíada» al moll de l'os de la «Ilíada» i les aventures i el desenllaç de l'«Odissea».
- Només amb l'excepció d'una brevíssima introducció parlada a càrrec de Penèlope per situar l'acció, la resta de l'espectacle es nodreix del que la companyia anomena una interpretació polofònico-teatral, una suggerent coreografia, una escenografia que tendeix a la plasticitat, projeccions i fins i tot una escena d'ombres xineses gegants. I com a base de tots aquests elements, la veu col·lectiva de Cor de Teatre amb un repertori de peces clàssiques, algunes menys conegudes i d'altres molt habituades a l'oïda, de Mozart, Bach, Haendel, Wagner, Verdi, Purcell, Bizet o Grieg.
- Des de l'eufòria de l'Olimp, a la festa de la Terra i a la presentació dels guerrers, el guió té moments més espectaculars i musicalment més potents com per exemple l'escena de Les Batalles sota la «Cavalcada de les Valquíries» o l'escena d'«El Cavall de Troia», sota la interpretació de l'«Obertura» de «Lohengrin», de Richard Wagner.
- És a la part final e l'espectacle, quant la trama s'endinsa en els aires més aventurers de l'«Odissea», amb el Cíclop, les Sirenes o fins i tot amb el “The End” feliç amb l'arribada d'Ulisses a Ítaca, després dels anys de peregrinació, i el retrobament amb Penèlope. Un bàlsam escènic per als més veterans i un conte d'exquisida bellesa per als primers espectadors, d'aquells que injecten el verí del teatre per sempre.
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015. Reposició: 2 desembre 2016. Reposició: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018.
- Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.
- El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.
- 'El Petit Príncep' és un espectacle d'aquells que faran memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, manteninent el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.
- Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que representa Àngel Llàcer, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més tête-à-tête amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant, i interpretat per un jove Guillem Martí, actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.
- Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, el director Àngel Llàcer amb comptat amb dos actors de confiança del grup, un vibrant Marc Pociello ('Què!', 'Geronimo Stilton') i un altre espasa com és Xavi Duch ('Spamalot', '40. El musical') i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel ('Mar i cel', 'Grease') [Diana Roig, reposició 2016] en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d''Els dies feliços', plena de sensualitat.
- L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d''El Petit Príncep' com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin, al final, amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.
- Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
Tràiler del musical «El Petit Príncep» del Teatre BARTS (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).
- «¿Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?», de Raquel Díaz Reguera. Adaptació de Paco Mir. Intèrprets: Anna Arena i Laura Pau. Tècnic llum i so: Àlex Felip. Escenografia: Paula Bosch i Teatre Sant Cugat. Música: Pere Bardagí, Pablo Nerea, Max Miri Josep Zapater. Vestuari: Marc Udina. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Producció: Mosica Mix, S.L. Producció executiva: Grappa Teatre. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció de Paco Mir. Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 5 febrer 2017. Reposició: 2 desembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Aquest any, el Dia Internacional de la Dona —ho és cada 8 de març—, compta amb la presència en la cartellera d'una obra de teatre familiar (Teatre Poliorama) que, sense necessitat d'airejar la pancarta, reuneix tots els requisits per reinvidicar des dels més petits —els espectadors als quals s'adreça— el dret a la igualtat de gènere.
- L'autora Raquel Díaz Reguera (Sevilla, 1974), va publicar l'àlbum il·lustrat «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» el 2010, dins de la col·lecció Trampantojo de Thule Edicions. Des d'aleshores, l'àlbum, del qual és autora tant del text com de les il·lustracions, ha fet un notable recorregut i ella també, ja que ha continuat publicant noves històries en diversos segells editorials.
- El món de l'escenari no li és estrany del tot perquè, en realitat, Raquel Díaz Reguera va deixar els estudis de Belles Arts a la Universitat de Sevilla per establir-se a Madrid i dedicar-se a la composició de lletres de cançons que han interpretat, entre altres, Víctor Manuel, Pastora, Alejandro Sanz o Miguel Ríos. La versió teatral d'aquest muntatge familiar ha comptat amb l'adaptació de Paco Mir (Tricicle) i sota la producció de Grappa Teatre, s'ha enlairat amb dues intèrprets de pedra picada, Laura Pau i Anna Arena (factoria, entre altres segells escènics, d'El Maldà), que durant una hora recreen a quatre mans i interpretant diversos personatges el conte original de l'àlbum il·lustrat, amb lleugeres modificacions i amb un llenguatge impecable de cap a peus que arriba d'una manera clara i atractiva als espectadors, un tret essencial si tenim en compte que la representació és molt narrativa a pesar que té també un seguit d'escenes ambientades en situacions diverses.
- L'actriu Laura Pau fa, inicialment, les funcions de mestra de cerimònies, però de seguida apareix l'actriu Anna Arena, encara com a regidora d'escena, que, des de fora del conte, impulsa que s'entri en el teatre dins el teatre i es faci un salt al segle XVI, època en què les corts reials formen part dels contes populars més coneguts.
- La tesi de la història és que Carlota (Anna Arena) vol deixar de ser una princesa rosa i viure món. Un fet insòlit fa cinc segles i incomprès pels qui l'envolten: la reina mare, el rei, la fada padrina... tres personatges que va caracteritzant l'actriu Laura Pau amb canvis de vestuari per a cadascuna de les escenes en què Carlota els requereix per aconseguir la seva reivindicació.
- Escenogràficament, el canvi d'ambientació s'aconsegueix amb un joc de paravent il·lustrat, a vegades amb alguna peça mòbil —un calaix d'armari, la poltrona del tron..., com si fossin les solapes mòbils dels àlbums il·lustrats—, multiplicat per quatre que tan aviat és la cambra rosa de la princesa, com el jardí reial, el tron de la cort, o el despatx de protocol d'una experta en reialesa del segle XXI on la fada padrina ha de fer un salt en el temps per demanar consell i que proporciona una de les accions musicals més actuals i divertides a càrrec d'Anna Arena, sobre la cadira lliscant d'oficina de rodes i el joc de telèfons mòbils d'executiva.
- Un espectacle en general de ritme àgil —la direcció de Paco Mir i la ajudantia de direcció de Gilbert Bosch no han deixat que s'entretingui més enllà del que és just— amb matisos de color i llum suggerents, que no evadeix el text, com deia, i que l'alterna amb algunes peces musicals, de lletres també narratives i de ritmes molt vius i que tampoc no oblida demanar la participació dels petits espectadors tant a l'hora de fer envolar la fada padrina cap al segle XXI com a l'hora de participar en les votacions com a consell reial per decidir allò que el rei proposa i que ell mateix capgira a la seva voluntat absolutista, sigui quin sigui el resultat de la votació.
- «Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?» té aires de moralitat final: les nenes no tenen perquè esperar que aparegui el seu príncep blau —ni cal que el busquin convertit en gripau— sinó que són capaces de fer elles mateixes tot allò que es proposin. A jutjar per la resposta i reacció dels espectadors —els més petits, sobretot— hi ha unanimitat a votar que Carlota deixi de ser una princesa rosa, que és com dir que, en ple segle XXI, les monarquies encara existents hi arriben tan descolorides que només hi són com a element decoratiu, ni tan sols carn de vintage, sinó retrògrades i passades de rosca.
- «Amour». Dramatúrgia de Jokin Oregi. Intèrprets: Javier Renobales, Ana Martínez, Ana Meabe, Pablo Ibarluzea i Anduriña Zurutuza. Música: Pascal Gaigne. Disseny d'iI·luminació: Xabier Lozano. Espai sonor: Edu Zalio. Màscares i atrezzo: Javier Tirado. Realització vestuari: Nati Ortiz de Zárate i Edurne Ballesteros. Pintura i acabats de vestuari: María Calderón. Il·lustració cartell: Ane Pikaza. Tècnics de gira: Javier Kandela i Unai Barrio. Fotografia: Guillermo Casas. Producció: Teatro Arriaga Antzokia i Tartean Teatroa. Direcció artística, escenografia i vestuari: Elisa Sanz (AAPEE). Direcció: Jokin Oregi. Companyia Marie de Jongh. Sala Ovidi Montllor, Mercat de les Flors, MiniGrec, Barcelona, 16 juliol 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.
- ¿Es poden recórrer tants anys de la vida en només cincuanta-cinc minuts? Això és el que fa aquest espectacle de la companyia basca Marie de Jongh que ja fa més de tres anys, des que va arrencar al Teatre Arriaga de Bilbao, que passeja pels escenaris la seva mirada oberta sobre l'amor, una proposta per a tots els públics que ja va passar fugaçment pel MiniGrec del 2016 i que ha rebut premis com el Feten d'aquell mateix any.
- «Amour» és un espectacle sense paraules, altament poètic, que entendran millor els primers espectadors a partir d'uns 7 o 8 anys, però que també deixa embadalits els més petits i, per descomptat, els grans. La clau és una posada en escena càlida, amable, rigorosa, respectuosa amb la intel·ligència dels infants i molt subtil a l'hora de fer entendre amb lletra menuda els diferents camins de l'amor.
- Els personatges d'«Amour» comencen de petits —quina meravella de màscares!—, amb una mirada de vestuari molt romàntica. Elles dues i ells dos. Juguen, corren en patinet, es barallen com fan les criatures, s'estimen... Les nenes a la seva. Els nens a la seva. I de cop i volta es fan grans. Han passat molts anys. Tota una vida. Ja són avis. Dues parelles convencionals que viuen en cases veïnes.
- Però el temps no esborra el passat ni el que es porta a dins. I les dues àvies recorden el seu passat d'infància. Recorden alguns dels jocs o gestos que feien. I recorden el petó que es van fer les dues quan eren petites. I entenen aleshores què representava aquell petó. L'amor no té fronteres, sembla que diguin.
- «Amour» és un cant a la diversitat i al respecte per la manera de ser de cadascú. I té un final de respecte mutu: la fusió de les dues cases unifamiliars a càrrec dels avis perquè les dues àvies acabin la seva vida plegades al costat de les parelles —els nois fets avis— que els han acompanyat tota la vida. Un final esperançador per a un espectacle que destaca per un finíssim treball de màscares que mantenen l'expressivitat de les emocions de «Amour» vol transmetre.
- «Castle School. El Musical». Idea original: Joan Llonch i Cristina Allande. Text: Roc Oliver. Lletres cançons: Diana Torné. Roc Olivé i Toni Ten. Música original i arranjaments: Toni Ten. Intèrprets alumnes primària i secundària de «Castle School»: Bernat Borràs, Èric Alés, Anna Pallarès. Estefania Granados, Daniel Berbel, Marc Pont, Martí Alsina, Sergi González, Marc Cañadell, Paula Martínez, Mireia Pancorbo, Anna Zapata, Cristina Fabero, Laura Fàbregues, Valèria Núñez. Mariona Grau, Estefania Granados, Alèxia Sanz, Laura Gutiérrez, Albert Enrique, Blai Loncan, Maria Bibiloni, Anna Canyadell, Marta Alcántara, Leire Pérez, Nuria Nadina Hoyos, Judith Mérida, Roger Sorribas, Mar Sellés, Adam Olivares, Laura Vidal, Ona Brugada, Cristina Lao, Martina Abad, Júlia Andreu, Raquel Trull, Marta Gubern, Laia Mas, Laura Moncusí, Laia Folch, Berta Mengíbar, Berta Canyadell, Luo Min Hutchinson, Anna Dinarès, Laia Fabregó, Cecília Garcia, Laia Mariotti, Júlia Pastor, Roger Albors, Adrià Gómez, Marc Berbel, Pau Bernaus, Yaiza Zapata, Jana Pascual, Mariona Montes, Mariona Boix, Ariadna Codinach, Judith Rovira, Laia Estrada, Laia Mérida, Clàudia Bello, Marta Ruiz, Martina Riera, Araceli Pendón, Carla España, Carla Vidal, Alba Delgado, Elsa Robles, Deepika Soler, Laia Mayoral, Carla Playà, Carla Romero, Clara Garcia, Marta Castells, Èlia López, Ares Ferrer, Nerea Cobos i Cristina Coll. Esperits: Núria Rigat, Berta Borràs i Nerea Cobos. Professorat de «Castle School»: Eli Gutés, Enric López, Òscar Masllovet, Bruna Feliciano, Jèssica Martín, Ariadna Clapés, Noèlia Mateus, Jordi Cantó, Roc Olivé, Anna Valdivieso i Judit Bordas. Càsting: Ritme Dansa. Coreografia: Cristina Allande i Cristina Martín. Ajudant coreografia: Sofia Martínez. Coaching: Isabel Gutiérrez. Acabats decoratius i pintura: Gerard Enrique i Albert Garriga. Construcció pupitres: Albert Borràs. Disseny i animació projeccions: Creueta 119. Disseny de vestuari: Cristina Allande i Jordi Brunet, La Capsa de Trons i Teatre del Sol. Vestuari: Teatre del Sol i Divari. Uniformes escolars: Corvex, Romeu Sendrós i Confeccions Prat. Maquillatge: Antonia Gala. Perruqueria: Anabel Córdoba. Utillatge: Jenny Granados i Roc Olivé. Mescles: Xasqui Ten. Gravacions: Ten Produccions. Disseny marxandatge: Raúl Cañadas. Fotografia: Carles Porta. Impremta: Litogràfiques Alp. Coordinació tècnica: Joan Llonch. Muntatge i operadors de llums: Ramon Ramiro, Carles Campoy, Marc Cañadell i Sergi González. Canó de seguiment: Raúl Corman. Microfonista: Eduard Gil. Operador so i vídeo: Oriol Llistar i Arnau Pardo. Regidoria: Erika Magem i Isabel Gómez. Coordinació tècnica: Joan Llonch. Disseny d'escenografia: Teatre del Sol. Cap d'escenografia: Joan Llonch. Construcció escenografia: Tomasz Marek Jacek, Joan Llonch, José Granados, Marc Brugada i Òscar Pino. Disseny de so: La Capsa de Trons. Disseny de llum: Creueta 119. Producció executiva i gerència: Joan Llonch. Comunicació i xarxes socials: Noemí Prous, Eli Gutés i Mariona Grau. Màrqueting: Joan Llonch i Cristina Allande. Auxiliar producció: Jenny Granados. Making of i vídeos: Daniel Albors i Eva González. Direcció coreogràfica: Cristina Allande. Direcció vocal: Anna Aparicio i Montse Saurí. Direcció musical: Toni Ten. Direcció escènica: Cristina Allande i Diana Torné. Companyia: Ritme Dansa. Teatre Victòria, Barcelona, 18 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
- Els promotors d'aquest macroespectacle musical, Ritme Dansa i Ten Produccions, ja van apamar les dimensions del Teatre Victòria de Barcelona amb la col·laboració que van fer amb la companyia Dagoll Dagom i el musical «Cop de Rock». El salt des del Teatre del Sol de Sabadell, de dimensions més reduïdes, al teatre del Paral·lel barceloní compta, doncs, amb aquesta experiència anterior.
- A Sabadell s'han fet més de 50 funcions i, fins al final de temporada, es preveu que només en aquest teatre amfitrió l'hagin vist uns 9.000 espectadors. Les funcions més reduïdes del Teatre Victòria, pensades per a un públic familiar ampli de cap de setmana, sense fronteres d'edat, i especialment recomanable per a espectadors d'entre 8 i 12 anys, també per a centres educatius, s'afegeixen a l'extensa oferta familiar dels teatres de Barcelona amb la característica que aquest compta amb una immensa capacitat d'energia humana que ha treballat en la preparació de l'espectacle i la que hi intervé en cada representació, una capacitat que, evidentment, tot fa pensar que no seria possible sense l'aportació generosa i entusiasta de bona part dels tècnics, equip directiu i intèrprets, uns troupe que abasta des de les edats més joves a les més pre i postadolescents amb un equilibri de forces semblant al de les pinyes castelleres.
- Tot això pot fer pensar que «Castle School» és un espectacle d'aquells que es podrien titllar de «fi de curs». Cal advertir de seguida que res d'això. La rigorositat interpretativa, tant dels personatges principals com els secundaris, l'acompanyament coral, el moviment coreogràfic, la il·luminació, el so, el vestuari, els efectes màgics, el treballat marc escenogràfic i la projecció de fons permanent d'un vídeo de mapatge en diferents ambientacions d'esterior enriqueixen el clima tipic d'un centre d'elit anglès, el Castle School, que viu un curs alterat per diverses circumstàncies.
- L'aire de la idea del muntatge i l'elaboració del guió, tant del text com de les lletres de les cançons, així com el perfil dels personatges amb els noms anglesos, fa pensar en una hipotètica autoria de musical d'importació. Doncs, tampoc no és això perquè l'autoria és cent per cent catalana amb una mirada de concepte europeu.
- La trama es basa en un grup d'alumnes de segon curs de batxillerat. Arriba un alumne nou a Castle School —centre de prestigi que també fa funcions d'internat— i per la seva manera de ser, el nouvingut és agafat pels líders més buscabregues com el cap de turc del que ara s'anomena “buylling”. Un element d'interès, doncs, per als espectadors joves —l'espectacle es balanceja entre el juvenil i l'infantil— a qui tampoc no els decebran les anècdotes típiques de trapelleries escolars, l'aventura de colla, el professorat de tota mena des del més apreciat al més odiat, les escenes més romàntiques d'adolescència, el toc més sentimental d'una alumna i la seva germana que han perdut la mare fa poc, l'estímul d'un càsting per participar en un concurs de musical com a alumnes del centre, i l'aventura de la troballa d'un tresor amagat gràcies a un parell d'esperits de dues alumnes mortes de fa segles, per salvar Castle School d'una crisi econòmica que els allibera de les retallades imposades per un subdirector cruel representant del Minsiteri d'Educació del govern —el dolent de la pel·lícula— i que s'acarnissa en una “escabetxinada” contra les activitats més creatives: la música, la història de l'art, el teatre... Una crítica velada al dilema de com ha de ser l'educació, si més creativa i per afavorir la formació com a persones o simplement rutinària i pensada per aconseguir unes notes altes i un certificat de graduació.
- En conjunt, el musical —un parell d'hores amb entreacte— ofereix la possibilitat que tots els espectadors, sigui quin sigui el seu nivell o la seva edat, s'hi sentin atrets i fins i tot identificats: els més primerencs perquè hi ha una guspira de fantasia per a infants i els més crescuts perquè el muntatge aglutina algunes de les claus dels gèneres literaris i cinematogràfics més apreciats dels últims temps: el gènere gòtic, el fantàstic, l'enginy i l'esforç, la tenacitat, l'amor i l'odi, l'amistat i l'esperit de justícia perquè el bé acabi triomfant sobre el mal. Al teatre, com al cinema, també està bé que, de tant en tant, el The End sigui bonic.
- «Libèl·lula». Idea de Toti Toronell. Intèrpret: Toti Toronell. Veu en off: Pere Hosta. Escenografia, il·luminació i autòmats i construcció: Toti Toronell. Música: Joan Bramon. Vídeo: Norbe Fernández. Coreografia: Paula Toronell. El Lliure dels Nens. Direcció: Toti Toronell. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona, 11 novembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- El pallasso és implícitament poètic. Doncs, Toti Toronell porta la poesia del clown a l'extrem dels orígens del teatre de barraca, al cinema mut, a la màgia dels autòmats, a la complicitat amb els que ja han deixat la infantesa per arribar millor als que encara hi estan en plena bombolla.
- «Libèl·lula» és, com el nom de l'insecte, un espectacle que sembla volàtil, imperceptible, d'ales finíssimes i polsoses. Es podria dir “espiadimonis” o “cavallet del dimoni”, que són dues maneres més d'anomenar l'insecte, però l'efecte, tant sonor com poètic, no seria el mateix.
- Toti Toronell fa, en aquest espectacle, de pallasso-orquestra. Els espectadors —no més de seixanta a tot estirar— es troben amb una estructura d'un petit circ que Toronell ha instal·lat en aquest cas en una sala tancada, cosa que fa que la il·luminació i el so formin part essencial del muntatge.
- Primer, mentre els espectadors fan cua, ell mateix exerceix de taquiller, després d'acomodador distribuint els grans i els petits en bancs de fusta de la petita carpa, i més endavant de camàlic, de tècnic de pista i finalment de clown per acabar amb un bis multiplicat per quatre ambparaula inclosa.
- Dins de la carpa, hi ha maletes que sembla que tinguin tracció a motor propi, capses de música de dimensions petites amb partitures minúscules —però que sonen!—, fil de maroma per a alguna sorpresa amb titelles acròbates, i el joc del clown amb ell mateix, els seus personatges i tots els espectadors.
- Sempre amb un guió acompanyat d'una selecció musical que crea l'ambient propi del circ i amb alguns efectes de so, com el de les marranades dels nadons invisibles, que proporciona una de les accions més surrealistes de l'espectacle amb la col·laboració d'algunes de les sabates dels més grans convertides en criatures de bolquers.
- En l'espectacle de Toti Toronell es barregen totes les disciplines del teatre de miniatura aconseguint que els més petits —i per extensió els acompanyants més grans— visquin una d'aquelles petites experiències teatrals que beu de les fonts de l'origen del circ i que deixen empremta per sempre.
- «Bianco». Idea original d'Anna Ros. Creació i interpretació: Andreu Sans i Anna Ros. Cover: Amaya Mínguez. Escenografia: Teatre LaBú. Titelles i objectes: Martí Doy. Vestuari: Iztok Hgra. Música i sons: Marcel Fabregat i Joel Condal. Ajudant producció: Joan Ros. Producció tècnica: Joan Grané. Tècnic en gira: Dídac Prat. Disseny gràfic: kApptivet. Fotografia: Oskar Alvarado. Direcció: Andreu Sans i Anna Ros. Companyia Teatre LaBú. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 21 octubre 2018. Espectacle recomanat a partir de 6 anys.
- «Bianco» és un espectacle de factura internacional. Si un no sabés que els seus creadors i intèrprets són dos catalans com Andreu Sans i Anna Ros, formats primer a l'Institut del Teatre, col·laboradors de companyies catalanes com la del Príncep Titolau o el Centre de Titelles de Lleida, i després pel seu pas per diverses escoles internacionals com les franceses d'Ètinenne Decroux o la de Philippe Genty, es podria pensar que el primer espectacle que han creat plegats —ara ja fa un any— és una importació amb aquesta flaire internacional. No és estrany, doncs, que a Romania, en el Festival FITC de Bucarest, hagi estat reconegut amb el premi al millor espectacle.
- També cal advertir d'entrada que «Bianco», un passeig visual sense paraules, és una proposta que s'inclou principalment en programacions per a públic familiar, però que té tots els ingredients per superar qualsevol frontera d'edat. Pel que fa a la meva funció, es constata que s'hi mantenen tan activats primeríssims espectadors i per sota de l'edat recomanada com veterans espectadors adults.
- L'especialitat dels dos intèrprets de «Bianco» és el teatre de mim, el teatre d'objectes i el teatre visual. Aquests tres elements, amb una potent banda sonora musical i d'efectes, es compleixen durant els 50 minuts de l'espectacle, que s'acoloreix amb una il·luminació atmosfèrica i un vestuari romàntic i de gènere fantàstic.
- La trama és aparentment senzilla, diria que una justificació o punt d'arrencada per crear un univers orínic al voltant del personatge principal, una hostalera que rep una visita inesperada d'un viatger —¿somni o realitat?— i que acaba trobant-s'hi de debò —¿realitat o somni?— en una mena de capicua dramatúrgic que tanca el cercle d'una sèrie de moments plàstics escènics d'alta volada poètica, d'una mica d'humor, de molta tendresa i de la fantasia iniciàtica que porta sempre implícita l'aventura de l'estrany, el viatge, les maletes, les ventades que entren porta endins, la nevada que emblanquina el caminant o el misteri nocturn, a l'hora de la lectura, al saló de l'hostal, amb un llibre en miniatura o l'aparició d'un titella, creació de Martí Doy, com alguns altres dels objectes de la proposta. «Bianco» és d'aquells espectacles que es poden programar amb els ulls tancats i que es mereix trepitjar encara molts escenaris d'aquí i de fora.
- «Maremar». Adaptació de l'obra «Pèricles, príncep de Tir», de William Shakespeare. A partir de la traducció de Salvador Oliva. Inspirat en la música i lletres de Lluís Llach. Dramatúrgia de Jofre Borràs, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Miquel Periel i Ariadna Peya. Intèrprets: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats i Marc Vilajuana. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Caracterització: Eva Fernández. Disseny il·luminació: David Bofarull A.A.I. Disseny so i efectes sonors: Roger Ábalos. Vídeo: Joan Rodón i Emilio Valenzuela (deLux.pro). Disseny gràfic: Jordi Rins. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Direcció producció i cap adminstració: Natàlia Obiols. Comunicació i màrqueting: Anna Candelas. Auxiliar producció: José Luis Segador. Director tècnic: Arnau Recio. Operador so i aavv: Cristian Nadal. Assistent disseny il·luminació: Jordi González. Operadora llums: Elena Acerete. Regidoria i vestuari: Teresa Navarro. Cap de maquinària: Joan Bonany. Auxiliar de so: Jaume Vergé. Elèctric: Sergio Santafé. Vídeos promocionals: Mar Orfila. Xarxes socials: Albert Martí. Fotografia: David Ruano. Il·lustració: Marc Sardà. Ajudant escenografia: Mercè Lucchetti. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Assessoria percussions: Toni Pagès. Confecció vestuari: Maribel Rodríguez, María Calderón. Construcció escenografia: Taller d'escenografia Castells, Pascualín, Pro-escena. Posticeria i perruqueria: Fent i Desfent. Premsa: Comedianet. Disseny web: Eventis. Operadors càmera: Oriol Roig, Anna Molins, David Cañadell. Operador vídeo assajos: Martín Elena. Ballarines càsting: Tatiana Monells i Anna Sagrera. Guia didàctica: Xavier Blanch, Laura Espot. Direcció coreogràfica: Ariadna Peya. Arranjaments, noves creacions i direcció musical: Andreu Gallén. Ajudantia direcció: Jofre Borràs. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 setembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.
- «Maremar» és una troballa. La companyia Dagoll Dagom —44 anys al peu del timó, 40 d'«Antaviana» i 30 de «Mar i cel»— ha optat per deixar de banda el que havia fet fins ara i ha experimentat amb una troballa d'aquelles que es poden fer només una vegada i que no es poden repetir. Per això «Maremar» és un espectacle únic, singular, inclassificable, interdisciplinar, amb salabror mediterrània... i fortament compromès per testimoniar una de les vergonyes de la societat del primer quart de segle XXI: el drama dels refugiats.
- Mare, mar... maremar... un joc de paraules que té el seu origen en el títol de la cançó del 1985 de Lluís Llach i que simbolitza la presència del mar Mediterrani i la mare absent que el cantant havia perdut un any abans. I això és el que passa també dins del muntatge «Maremar» de Dagoll Dagom. Fa la impressió que William Shakespeare amb el seu «Pèricles, príncep de Tir», una obra popular a l'època però poc repescada posteriorment, i Lluís Llach amb el seu «Maremar» haguessin estat esperant el moment que algú descobrís que es complementaven. I la descoberta ha estat de l'equip de dramatúrgia de l'espectacle, encapçalat per Joan Lluís Bozzo, que també el dirigeix, en un treball que s'endevina d'equip amb la conjunció de la vena musical d'Andreu Gallén i la vena coreogràfica d'Ariadna Peya.
- Dansa, música, teatre dins el teatre, conte clàssic, drama... Una barreja que transporta imaginativament els espectadors —per cert, tota mena d'espectadors a partir dels dotze anys— des de la ficció teatral a la crueltat de la realitat d'avui mateix, des de les terres de la Mediterrània clàssica: Antioquia, Tarsi, Pentàpolis... a la Grècia del segle XXI tacada de mort. Del naufragi de Pèricles i la seva odissea èpica al naufragi anònim de pasteres i la seva odissea fugitiva de les guerres i la fam.
- «Maremar» s'ha permès la llicència de canviar el trobador shakesperià de l'obra original que explica la història de Pèricles per una deessa de la natura (l'actriu Mercè Martínez) que introdueix cada passatge de la travessia de Pèricles —en un joc de teatre dins el teatre— per bressolar el plor insistent d'una jove refugiada que ha perdut els seus i sense tenir ningú al seu costat (l'actriu Elena Tarrats).
- Les dues actrius juguen amb un doblet de persoantges essencial: Mercè Martínez, després de la seva faceta trobadoresca, mostra la seva arrauxada i divertida faceta estripada i de barraca amb el paper de l'Alcavota que trafica amb esclaves i viu de la prostitució; i Elena Tarrats abandona el lament que obre l'espectacle de refugiada per convertir-se en Marina, la filla de Pèricles i Thaïsa, nascuda en alta mar, en ple naufragi, deixada després en acollida pel seu pare a una família noble de l'odissea de Pèricles, condemnats els tres, pare, mare i filla, a viatjar cap a la mort fins al retrobament final en una al·legoria de l'esperança de vida. De la maldat, fruit de l'enveja dels clàssics, a la maldat, fruit de l'explotació de les màfies dels moderns.
- «Maremar» té tres atractius diferenciats i molt suggerents. Primer: un cant a cappella d'algunes de les peces més sensibles de Lluís Llach que es refereixen al mar, a la mort, a la pèrdua, a l'exili, a la vida («Un núvol blanc», «Corrandes d'exili», «Maremar»... i també la llicència picaresca de «Madame» per acompanyar el quadre de l'Alcavota), introduïdes en els moments essencials de la trama que s'explica i es representa com un joc de l'obra «Pèricles, príncep de Tir».
- Segon: unes escenes d'alta poètica amb moviment coreogràfic i il·luminació elegants i brillants que ha creat la coreògrafa Ariadna Peya i que resolen accions tan complicades teatralment com el vaivè dels naufragis o la marxa dels refugiats.
- I tercer: la part més teatral, potser la que en principi sobta més els espectadors, perquè el vestuari rondallístic dels personatges els exigeix fer-se a la idea que es tracta d'una representació gairebé de conte, improvisada entre els fugitius, seguint les contalles que guia la deessa de la natura.
- Aquests tres atractius acoblats configuren tota la bellesa estètica i escènica de «Maremar», amb matisos d'ambientació sonora molt treballats, que manté un equilibri entre les especialitats més conegudes de cadascun dels intèrprets: les veus solistes de l'actriu Aina Sánchez (Thaïsa, Dionisa, Refugiada); la interpretació i la veu solista de l'actriu Elena Tarrats (Marina, Refugiada); o la intepretació i la veu solista de Mercè Martínez (deessa Diana, Alcavota); la vena en dansa de l'actriu Anna Castells (Filla d'Antioc o Refugiada, entre altres personatges); o la força interpretativa de l'actor Roger Casamajor (Pèricles, Refugiat) que fa pinya també, quan toca, a cappella, com si sempre hagués trepitjat el teatre musical, amb tots els altres (Cisco Cruz, Marc Pujol, Marc Soler, Marc Vilajuana, tots en la pell d'un ventall de personatges tant shakesperians com contemporanis).
- «Maremar» fa esclatar els espectadors dempeus, després dels cent minuts de cada funció, amarats per l'onada de ficció mediterrània de l'escenari que s'estén per tot el teatre com un clam col·lectiu de realisme amb la mirada posada en les mesurades i discretes projeccions que s'intercalen durant la representació, mitja dotzena d'imatges de pasteres o embarcacions d'oenagés atapeïdes de refugiats que malden per la seva supervivència a la recerca d'un món millor.
- «Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Equip artístic 2018: Direcció i text: Dani Cherta, Intèrprets: Jan Buxaderas, Anna Cartoixà, Ariadna Suñé, Jordi González i Anna Ferran. Música: Ramsès Moraleda. Lletres: Jordi González. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Vinyolo. Il·luminació: Fran Agramunt. Banda sonora: Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 29 setembre 2018. A partir 3 anys.
- Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
- I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
- Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
- També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
- Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
- I aquest "com" és el que fa que el muntatge de 'Hansel i Gretel' representi un encertada cloenda de temporada de la campanya 'Viu el teatre', que Únics Produccions gestiona al Teatre Poliorama, amb una proposta que deixa un bon regust per tornar a començar, i no ho dic pel massapà de la casa embruixada del bosc, precisament.
- Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
- I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
- 'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
- «Ningú és un zombi!». Basat en la novel·la homònina de Jordi Folck. Dramatúrgia i llibret de Jordi Folck. Composició musical: Havard Enstad i Guillem Galofré. Intèrprets: Adriano Ardilla, Mariona Ginès, Enric López, Malcom McCarthy, Eleazar Masdeu. Veus en off: Lloll Bertran, Mercè Comes i Mont Plans. Escenografia i vestuari: Ana Chwalissewska. Disseny titelles: Iñaki Ojinaga. Construcció escenografia i titelles: Miquel Rigat. Il·luminació: Bernat Jansà. Coreografia: Laura Pla. Il·lustració cinematogràfica: Laura Ginés, Pepón Meneses i Sílvia Martínez. Direcció audiovisual: Marc Barceló. Disseny gràfic: Juan Francisco García. Mapping: André Cruz. Direcció Teatre Bartrina de Reus: Núria Moragues. Cap tècnic teatre: Albert López. Assessoria direcció: Laura Pla. Direcció: Joan Rigat. Companyia Teatro Calámine. Producció: GR210 Produccions i HolaCreador! Amb el suport de Reus Capital de la Cultura Catalana 2017 i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 setembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.
- No és la primera vegada, però sí que no és gaire habitual que una companyia de teatre adapti una novel·la adreçada als lectors joves d'un autor contemporani... i viu! Per tant, cal celebrar d'entrada que «Ningú és un zombi!», de Jordi Folck (Reus, Baix Camp, 1961) que fa cinc anys va obtenir el Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, hagi tingut aquesta oportunitat de pujar a l'escenari.
- I encara es pot celebrar més perquè qui se n'ha encarregat és la companyia Teatro Calámine que els espectadors recordaran, entre altres, per un espectacle singular, «Cuentos cruentos», que va néixer a la Nau Ivanow —té casualment la mateixa edat que la novel·la de Jordi Folck— i que després es va presentar al Teatre Gaudí Barcelona (TGB), i que precisament aquesta temporada, el mes de gener del 2019, es reposarà al mateix Jove Teatre Regina dins de la programació per a adolescents i joves adults.
- Quan una adaptació teatral o cinematogràfica prové d'una novel·la, els que n'hagin estat prèviament lectors s'han de preparar per veure'n només una aproximació, un tast, diguem-ne una mena de tràiler llarg, que per raons òbvies ha de deixar «el text» com a font d'adaptació, però mai literal.
- En el cas de «Ningú és un zombi!» el moll de l'os textual de la novel·la queda gairebé en un segon terme perquè l'autor mateix ha reescrit la idea original de la trama a través de les lletres de nou cançons a les quals han posat música Havard Enstad i Guillem Galofré —una suggerent banda sonora—, aconseguint un dels atractius del muntatge que entra de ple en el gènere musical i encara més, esclar, per l'etiqueta que identifica la companyia Calámine, que dirigeix Joan Rigat.
- L'espectacle «Ningú és un zombi!», que es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus el 2017, dins de la programació de la Capital de la Cultura Catalana, sembla que ha estat lleugerament retocat ara en algunes escenes per aquesta nova temporada al Jove Teatre Regina, potser amb la intenció de fer-lo més accessible a un perfil d'espectadors acostumats a la programació familiar del teatre, que commemora el seu trentè aniversari batallant per dignificar el teatre familiar.
- Sigui com sigui, el missatge de l'obra «Ningú és un zombi!» continua vigent: la diferència de l'altre, l'estrany, l'estranger, ni que no es vulgui admetre, provoca espontàniament rebuig. ¿Com es combat aquest rebuig...? ¿N'hi ha prou amb l'aproximació i la coneixença dels uns amb els altres...? ¿Qui són els rars... els rebutjats o els rebutjadors?
- El protagonista de l'obra és Ningú... (nom casolà de fonts) un zombi, un xicot alt com un Sant Pau, despenjat, caracteritzat com un ésser estrany que arriba a l'escola on els altres el reben amb expectació i curiositat pel seu aspecte... i encara més quan saben que a la seva família tots són ànimes en pena... però que tot i així els seus pares —¿zombis també?— han visitat el director.
- La primera part del muntatge —ara amb una durada d'una hora i quart— té els aires, doncs, de comèdia, que es reforça quan s'incorporen tres personatges virtuals, les tres tietes —en forma de titelles gegants i fesomia semblant amb tres actrius tan conegudes com Mercè Comes, Mont Plans i Lloll Bertran, que hi posen la veu en off.
- De la comèdia —fins i tot el personatge principal, si algú hi encaixa massa fort, pot perdre un braç!— es passa a una segona part que transita cap a la tragicomèdia. I és aquí on diria que la intenció corre perill de desdibuixar-se més perquè cal tenir en compte que els tres companys d'escola s'han d'encarar a tractar amb presumptes morts vivents, un efecte que el videomapping que es projecta d'animació ho enllesteix molt per damunt i de puntetes, però sense l'eficàcia poètica d'una escenografia i una il·luminació tenebroses que reforcessin aquesta ambientació. M'imagino, per a aquestes escenes finals, penjant del sostre, unes teranyines enganxoses, uns llums de braços de color ocre i potser alguns vestits de núvia com els que pengen d'una botiga vintage del carrer Ferlandina, tocant al Macba, on es diria que potser sí que hi campen també alguns zombis. Només és un suggeriment, que s'entén també que no sempre es poden permetre les condicions tècniques i pressupostàries d'un espectacle familiar.
- Hi ha un cert desnivell, doncs, entre la primera i la segona part. Escenogràficament queden molt ben definits els espais de l'escola —típica reproducció clàssica d'altres èpoques amb un professor que marca una frontera entre la pissarra i els alumnes uniformats a l'anglesa i un esquelet de cos present— i també l'espai de la cambra de la casa on es troben els tres companys del nouvingut. En canvi és més limitat i menys sofisticat l'espai de la mansió de la família del xicot nouvingut, Waldemar Ics, d'origen polonès, i de nom familiar Ningú.
- La novel·la de Jordi Folck té un rerefons cruel que val a dir que l'adaptació teatral tampoc no escatima. Esclar que, amb música, la crueltat sembla menys aspra. El «bullying» del segle XXI —em costa parlar d'«assetjament» perquè a hores d'ara té altres connotacions— és cruel. Seria una temeritat endolcir més del compte allò que pretén «Ningú és un zombi!», que és precisament prevenir la pràctica del rebuig de l'estrany per evitar-ne les conseqüències doloroses i a vegades fatals que provoca en les víctimes.
- La companyia Teatro Calámine fa temps que es mou en el terreny del musical i la seva trajectòria de més de deu anys garanteix un bon resultat interpretatiu, començant pel protagonista Ningú, que interpreta l'actor Adriano Ardilla, i remarcant també el paper de l'única «nena» de la colla, l'actriu Mariona Ginès, en el paper de Susan, a més de les intervencions del pinxo del grup, l'actor Eleazar Masdeu, a qui la ficció li atorga el nom de fonts d'Algú, en contraposició al seu antagonista, o les de l'actor Malcolm McCarthy (cal recordar «Adam i Eva», un dels últims muntatges del desaparegut Iago Pericot, a La Seca Espai Brossa, l'any passat), en el paper de Kilian, i igualment el del professor, que fa doblet amb el paper de majordom Johnson, l'actor Enric López, el que manté més l'emoticona gore i de mort vivent. L'espectacle preveu estar en cartellera fins a l'entrada de Tots Sants i es programa tant en caps de setmana en funcions familiars com en funcions especials per a grups escolars en dies feiners, com a complement dels qui hagin fet la lectura de la novel·la o els qui la vulguin llegir més endavant.
- «Fun Home». Música de Jeanine Tesori. Llibret i lletres de Lisa Kron. Basat en la novel·la gràfica d'Alison Bechdel. Adaptació al català de Daniel Anglès i Marc Gómez. Intèrprets: Mariona Castillo, Daniel Anglès, Pilar Capellades, Clara Solé, Júlia Jové, Marc Andurell. Nens i nenes: Lara Kate Albertos / Noa Flores / Mariona Lleonart; Ferran Alegre / Aleix Colomer / Daniel Pérez; Miquel Camps / Jan Gavilan / Stel·la Tarradellas. Músics: Miquel Tejada / Gustavo Llull (piano i teclats), Betel M. Daura / Berenguer Aina (bateria i percussió), Adri Mena (guitarres), Jon Unanua / Ignacio Sabadell (contrabaix i baix elèctric), Àuria Iglesias (violí i viola) i Albert Abad (clarinet, corn anglès, saxos i flauta). Coreografia: Óscar Reyes. Escenografia i vestuari: Raquel Ibort, Marc Salicrú i Marc Udina. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Núria Llunell. Assistent coreografia: Helena Jara. Escola Fun Home: Jordi Taixés. Alison nena assajos: Anna Pomar. Coach vocal: Susanna Domènech. Director tècnic: Xavi Costas. Adjunt direcció tècnica: Adrià Rico. Gerència: Meritxell Bonet. Directora producció: Sol Blasi. Producció executiva: Toni Luque. Assistent producció: Yolanda Cobb. Cap tècnic teatre: Jordi Ballbé. Operador llums: Jordi Farràs. Microfonista: Víctor Bartolomé. Regidora: Helena Gimeno. Sastressa: Maria Gil i Laura Taus. Productor: Javier Pérez-Tenessa. Adjuntes direcció: Àgata Casanovas i Mireia Sanmartín. Adjunt direcció musical: Gustavo Llull. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Producció No Day But Today. Onyric Teatre Condal. Barcelona, 20 setembre 2018. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.
- Daniel Anglès (Barcelona, 1975) ha encetat la nova etapa com a director artístic del Teatre Condal —un dels teatres del circuit de Focus—, des d'ara anomenat Onyric Teatre Condal, ventilant d'una bufada de còmic, fffiiuuu!, la regeneració imprescindible del musical català per a tots els públics, amb un rejoveniment que aposta per una excel·lent adaptació catalana d'un dels espectacles més ben valorats a Broadway dels últims cinc anys, amb uns quants premis Tony a la butxaca, i amb l'afegit de dos elements essencials que l'enriqueixen dramatúrgicament: 1. «Fun Home» està basat en una novel·la gràfica, fet inhabitual; 2. Relata la història personal de la infància i adolescència de la seva autora, Alison Bechdel (Lock Haven, Pennsilvània, EUA, 1960), davant la incertesa de la seva tendència sexual.
- Feia deu anys que Daniel Anglès no es posava damunt l'escenari també com a intèrpret. I ho fa, impulsat per l'impacte de «Fun Home», en una temporada que té previstos altres compromisos de direcció de petit format (El Maldà, Versus...), reunint un equip de confiança que el porta als orígens d'El Musical Més Petit, amb Pilar Capellades en un dels papers, però també amb noms consolidats com el de Mariona Castillo i noves promeses que surten d'espectacles anteriors com Clara Solé, Júlia Jové o Marc Andurell, a més d'un triplet de novíssima generació —per normativa laboral— format per sis nens i tres nenes que representen el seus papers —entre ells, l'essencial de la protagonista d'infància— en diferents funcions alternes.
- «Fun Home» ve de lluny. En realitat, Daniel Anglès l'estava preparant per tornar a l'Aliança del Poblenou, on ja havia tingut èxit amb l'espectacle «Rent» el 2016, i repetir així una proposta atractiva en un espai mal considerat off. Però, entremig, l'equip directiu de Focus —Jordi González, sobretot— té una «Il·luminació» i pensa que amb Daniel Anglès pot donar un tomb positiu per al teatre Condal i, de rebot, per al gènere musical de qualitat.
- L'arrencada del nou projecte no pot ser millor en tots els sentits. La interpretació de les peces musicals no perden ni un mil·lígram de la sensibilitat que el tema de fons requereix: l'acceptació de l'homosexualitat del pare de família, la descoberta del lesbianisme de la filla del matrimoni Bechdel, el suïcidi del pare per sentiment de culpabilitat després d'anys de silenci...
- La cantant Mariona Castillo, una veu d'or tant en petit com gran format, és la pròpia Alison Bechdel que introdueix algunes de les escenes de la seva història davant d'un taulell d'il·lustradora, posant títol i làmines a cadascun dels records que té de moments essencials de la seva infància, de la relació amb el pare (Bruce Bechdel), amb la mare (Helen Bechdel), amb els dos germans a la ficció —a la vida real només en té un, John Bechdel, músic— i revivint l'adolescència, la sortida a la universitat, la descoberta del que porta dins i la subtilesa de les pistes que rep del seu pare mitjançant lectures recomanades o frases incògnita.
- I tot això en un espai familiar de pel·lícula —per cert, una adaptació rebutjada per la pròpia autora per por a desvirtuar l'essència de la seva novel·la gràfica—, una llar dels anys seixanta-setanta del segle passat que és també una funerària regentada pel pare. Dosi d'humor negre per esmorteir la tensió de la tragicomèdia familiar que aguanta i encobreix amb resignació la mare de la família.
- El musical, sota la direcció de Miquel Tejada, té moments brillants, com els de Mariona Castillo o Pilar Capellades, solos que omplen el silenci del teatre, o el duet entre Mariona Castillo i Daniel Anglès, o les intervencions de Clara Solé (l'adolescent Alison) i Júlia Jové (companya d'estudis), sense passar per alt el risc i l'aposta de Daniel Anglès per trobar novíssimes veus en un càsting fet amb desenes i desenes de criatures i donar, sobretot a les que interpreten el paper d'Alison Bechdel nena, un paper de cant, interpretació i moviment, que no podia caure en el clixé de «fi de curs» sinó que apuntés enlaire, com realment passa (el dia de la meva funció, puc parlar de la nena Noa Flores... Prepareu-vos les generacions dels vint i dels trenta que ja en pugen d'altres!)
- El muntatge compta, a més, amb un triangle escenogràfic, d'il·luminació i de so que esdevé un protagonista més: un mur farcit d'elements de col·leccionista, amb peces mòbils que desapareixen i s'esvaeixen com els records d'Alison Bechdel després de la mort del seu pare mentre ella malda per fixar-los en les seves làmines gràfiques, una manera d'atrapar la memòria escenogràficament que introdueix no només dinamisme en el mur que podria ser estàtic sinó també vivesa i sentiment. Tot plegat s'arrodoneix amb una peça final col·lectiva que porta al principi i tanca el cercle... Volar, volar, volar... Tot respira aire de llibertat i d'una gran franquesa. Només pot acabar donant una llarga vida a «Fun Home».
Tràilers de l'adaptació catalana de «Fun Home» (1 i 2). L'autora Alison Bechdel presenta el 2006 la seva novel·la gràfica al Burlington Book Festival (3).
L'actriu Rebecca Luker canta la peça «Days and Days» del musical «Fun Home» (4).
- «Laika». Creació i dramatúrgia: Enric Cases, Marc Costa, Christian Olivé, Daniel Carreras i Iolanda Llansó. Escenografia i attrezzo: Marc Costa. Direcció escènica: Enric Ases. Vestuari i utillatge: Iolanda Llansó. Projeccions: Christian Olivé. Il·luminació i espai sonor: Daniel Carreras. Música original: Albert Joan. Veus en off: Iolanda Llansó. Efectes sonors: Edgar Vidal (Vidal 2 FX). Edició i producció de la banda sonora: Jero Castellà. Construcció del titella: Marc Costa, Iolanda Llansó, Joan Pena. Construcció de l'estructura: El Taller d’en Lagarto (Josep Sebastià). Suport en l'attrezzo: Alberto Carreño / Patxworkinflables (Patxo). Imatge gràfica: Mireia Cardús. Fotografia i vídeo: Vent-o (Sergi Canet). Impressions gràfiques: Fm Gràfics. Web: Elisenda Solà, Circuit Integrat. Producció executiva: Mireia Cardús. Administració: Obsidiana / Raquel Martínez. Producció: Obsidiana / Daniel Carreras. Distribució: Obsidiana / Mònica Garcia. Distribució internacional i comunicació: Obsidiana / Maria Gallardo. Una producció de Xirriquiteula Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT!). 11 juliol 2018.
- Recull crítiques Festival Grec [cliqueu aquí]
- «Totem». Dramatúrgia de Robert Lepage. Música de Bob & Bill. Intèrprets: Umi Miya (home de vidre), Jonathan Buese, Roman Ponomarov, Fabio Luis Santos i Caoliang Wang (barres elevades); Eric Hernandez (cèrcols); Vladimir Novotny, Virginie Canovas i Maciej Labutin (trio d'anelles); Bai Xiangjie, Ju Qianqian, Liu Chen Chen, Wang Jiawen i Wu Yurong (monocicles amb bols); Phillippe Thibodeau (clown); Tyler Block (roda Cyr); Oyun-Erdene Senge (contorsió); Viktor Kocherin (escalada); Nicolas Pires (diàbolo); Louis-David Simoneau i Marie-Christine Fournier (trapezi); Thom Wall (malabarisme); Shandien Larance (cèrcols); Denise Garcia-Sorta i Massimiliano Medini (patins); Anatoli Baravikou, Dzmitry Barsukou, Aliaksei Buiniakou, Veaceslav Cebanu, Tamir Erdenesaikhan, Alexandr Laschenko, Aliaksei Liubezny, Alexandr Mikhaylov, Dzmitry Khvilatsiuk i Eduard Sokal (barra russa); Jon Monastero (clown). Músics: Esi Acquaah-Harrison, Christian Laveau, Elvis Aljus, Alexandre Hudon, Alejandro Romero, Julien Bonvoisin, Annette Bauer i Josh Geisler. Direcció artística: Gilles Ste-Croix. Direcció escènica: Neilson Vignola. Escenografia: Carl Fillion. Il·luminació: Étienne Boucher. So: Jacques Boucher. Caracterització: Nathalie J. Simard. Maquillatge i vestuari: Kym Barrett. Coreografia: Jeff Hall. Producció: Cirque du Soleil. Producció executiva: Guy Laliberté. Direcció: Robert Lepage. Grand Chapiteau, Bellvitge, Districte Cultural de L'Hospitalet de Llobregat / Barcelona, 23 març 2018. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.
- Esperat i celebrat retorn a Barcelona de la companyia del Cirque du Soleil, i aquesta vegada per quedar-s'hi, després de sis anys d'exili, de temporades trencades a Port Aventura World i d'alguna reposició d'espectacles anteriors en espai convencional com el Palau de Sant Jordi de Montjuïc. El retorn coincideix amb el vintè aniversari del debut del Cirque du Soleil a Catalunya amb un espectacle encara avui emblemàtic, «Alegria», que va impactar notablement en els afeccionats al circ i, també cal dir-ho, va promoure el debat sobre quina era l'essència del circ. El seu periple en aquests anys l'ha fet estar per diversos punts perifèrics de la ciutat: la Mar Bella, el Fòrum, el Port Vell... Finalment, l'esplanada del Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat, a tocar del barri de Bellvitge, sobre asfalt, ha vist com creixien de nou les estructures de les carpes blanques tan característiques de la troupe, una companyia nascuda el 1984 al Quebec, convertida en un imperi del circ mundial.
- Després de vuit espectacles íntegres en carpa vistos a Barcelona en aquests vint anys —«Totem» és el que fa nou—, cada vegada s'ha anat fent més evident que els muntatges del Cirque du Soleil són més "circ" i menys "espectacle". És a dir que, a pesar que mantenen la seva línia de barrejar espectacularitat amb teatralitat, hi ha una intenció evident de donar més èmfasi a l'essència del circ que no pas a l'embolcall.
- A «Totem» el fil que uneix totes les actuacions és un guió eminentment teatral del dramaturg i director Robert Lepage (Ciutat de Quebec, 1957) basat en l'origen de les espècies. Dit així pot sonar molt de càtedra de ciències i fins i tot d'unitat didàctica, però el mèrit de la direcció, que també és a càrrec del mateix Robert Lepage, consisteix a mostrar l'evolució que durant milions d'anys ha fet l'ésser viu que pobla el planeta Terra. I això, en una cultura com la catalana, que ha educat diverses generacions amb la visita obligada a un dels museus europeus més importants d'aquest àmbit com és el CosmoCaixa del peu del Tibidabo —el seu creador i ànima indiscutible, Jorge Wagensberg, mort recetment, s'hi hauria divertit com un gínjol, si hagués pogut veure «Totem»— fa que connecti molt fàcilment amb diverses generacions d'espectadors de totes les edats.
- Robert Lepage i tot l'equip artístic de «Totem», des de la il·luminació a l'escenografia i la caracterització —sembla que inspirada en elements de la natura o de la fauna com feia Gaudí amb les pells de salamandra o les granotes minúscules de fletxa—, han situat els seus personatges de ficció —els més de 45 artistes de la troupe i uns 70 tècnics— sobre un immens mig globus terraqui verdós i sota una immensa estructura que representa una closca oberta de tortuga. Això no impedeix que la pista tradicional de circ sigui l'espai que acull la majoria dels dotze números del programa durant 150 minuts —comptant l'entreacte— i que hi hagi els moviments mecànics que creen moments de gènere fantàstic, d'imaginació desbordant i fins i tot de registre cinematogràfic. I sempre amb una banda sonora impactant, amb efectes sonors que envolten la carpa, i amb una mirada a les cultures de les tribus índies amb balls rituals de vella pel·lícula de l'oest. Tot plegat, molt marca Lepage.
- I així, mentre apareixen els primers amfibis fins als que desitgen volar, mentre es barregen pobladors indígenes amb homes primitius o amb d'altres d'alienígenes, i mentre un executiu de la City amb maleta i mòbil comparteix topada amb els primitius amb os gegant, es va saltant de cicle en cicle on l'aigua —que sembla que Robet Lepage volia que fos en forma natural però per respecte ecològic de la companyia s'ha de conformar amb efectes de vídeomapatge—, té un paper essencial, amb alguns números ambientats en una platja, un riu per pescar, un altre per navegar-hi amb canoa o un immens oceà d'on apareixen —passant de la imatge al carn i os— els personatges.
- «Totem» és un espectacle eminentment acrobàtic: des de l'aparició de l'home de vidre —un personatge que simbolitza la força de la vida amb un cos cobert de minúscules peces de cristall que expandeix milers de reflexos—, als que es mouen barres elevades, els que fan filigranes amb els cèrcols, els que juguen amb les anelles, l'artista de la roda Cyr, els contorsionistes, el diàbolo, els trapezistes, els de les barres russes o els malabaristes i mereix una menció especial la companyia femenina amb monocicles que amb una pila de bols daurats, sense deixar mai de pedalar amb les seves rodes elevades, es llencen els bols amb dels peus al cap, cada vegada més difícil!, i arriben a una mena d'èxtasi que fa oblidar que la perícia i la punteria tenen alguna cosa de màgia.
- «Totem» manté un nivell elevadíssim de qualitat en tots els números, animats pel clown que fa de mestre de cerimònies o per les seves interaccions picaresques amb alguna víctima de primera fila tocant a la pista. I fent honor al guió i la trama teatral, s'hi pot arribar a imaginar com l'home i el mico no són tan diferents o com Darwin, o un científic que vol semblar Darwin, va tenir un somni i el va fer realitat.
- Al marge de l'espectacle, la nit d'estrena de «Totem» va estar marcada pels esdeveniments socials i polítics de les últimes hores. Els empresonaments de més polítics catalans, les manifestacions en places de tot Catalunya i els incidents del vespre amb la policia en algun punt de Barcelona i algunes carreteres, van fer que, de manera espontània el clown que havia d'obrir l'espectacle se sorprengués ofegat sota un clam massiu —la carpa blanca té més de 2.300 espectadors— cridant a cor «Llibertat presos polítics!» fins que ell mateix s'hi va fusionar i va reconduir els aplaudiments cap al guió establert. I un altre fet emotiu que ha marcat el Cirque du Soleil els últims dies ha estat la mort a Florida, en un número acrobàtic, del veterà artista de la companyia, Yann Arnaud, a qui el seu director va anunciar que es dedicava la funció d'estrena. El circ ha estat sempre un món ple de vida i d'emocions del qual la mort injusta no n'és aliena.
- «Ni cap ni peus». Lletra: Circ Vermut, Joan Cot, Ivan López i Eduard Cot. Música: Joan Cot (composició, sampleig i producció), Nil Villà (saxo), Jordi Montasell (trombó), Adrià Sivilla (veu) i Jordi Mas (baix). Vermuts (intèrprets): David Candelich i Jordi Mas. Ull extern: Guillermo Aranzana. Difusió: Marina Montserrat. Disseny, vídeo i web: Jordi Aliberas. Vestuari: Fina Pavón Tierno. Creació: Espai de Circ Cronopis, Mataró (Can Fugarolas). Direcció: David Candelich i Jordi Mas. Companyia Circ Vermut. Espai Exterior Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 maig 2018.
- Se'ls podria qualificar de clowns, d'actors o d'artistes de circ de diferents especialitats. Però en realitat són una mica de cada cosa. Dos personatges que de seguida interactuen amb els petits espectadors i que, formats des de la seva recent creació com a companyia en espectacle de carrer, utilitzen la sala tancada com si fos també un espai obert, presidit per la perxa xinesa i amb un atrezzo que acaba tenint vida pròpia com l'armari de roba que es converteix en un monstre que camina —només li falta parlar!—, o que es transforma en un encabritat cavall de vaquer, o que serveix per engolir el trapezista que s'hi llança en picat.
- Hi ha molt d'humor en aquest espectacle familiar que potser vol advertir amb el títol que no té «Ni cap ni peus», però que sap molt bé com tocar de peus a terra i arribar al cap dels espectadors amb una hora de divertimento, sense paraules, i que va introduint com aquell qui no vol la cosa els malabars, la roda Cyr, l'enfilada a la perxa, les peces estrafolàries de vestuari i, sobretot, les quatre cadires i la cinquena metàl·lica sense cul que serveixen per fer d'escala, per jugar a córrer i perdre seient o per fer algun exercici de trapezi aguantant-se només amb la feblesa de les quatre potes.
- La companyia Circ Vermut s'empara de l'essència de la pista de circ per fer un espectacle de pallassos sense caracterització típica de cara blanca ni nas vermell, però igualment amb esperit de pallassos. La banda sonora —en aquest cas enregistrada pels músics de la companyia— acompanya tot l'espectacle que culmina en una arriscada aposta de joc de ludoteca amb desenes de pilotes adhesives que els petits espectadors llancen a cor què vols mentre envaeixen la pista i els més grans —pares, mares, àvis, àvies, oncles i ties— tampoc no se n'estan, fent pinya amb la bogeria encomanadissa dels seus plançons. Circ Vermut permet per uns instants que es faci realitat aquella dita tan antiga que diu: «Vell... dues vegades criatura!» i que, de tan popular que és, alguns atribueixen a Aristòfanes, d'altres a Schopenhauer i els més atrevits i teatrals a William Shakespeare.