ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[En família]
La temporada familiar ofereix una diversitat de propostes teatrals de cap de setmana per a primers espectadors
(Cliqueu sobre la imatge per veure la cartellera actual)
© Edu Compte / Farrés Brothers
Les crítiques més recents
- «Viatge al centre de la Terra». Dramatúrgia de Manuel Veiga, a partir de la novel·la homònima de Jules Verne. Intèrprets: Mariona Camelia / Amanda Rubio, Marcos Elvira i Cristina Miralles. Realització vídeos: Franc Aleu i Martina Ampuero. Tècnic de llums: Gonzalo Colosía. Tècnic de vídeo: Jordi Pont. Estudi de gravació: Oido. Vestuari: Patri Ariño i Roseland Musical. Direcció audiovisual: Franc Aleu. Direcció coreogràfica: Anna Planas. Companyia Roseland Musical, en col·laboració amb el Teatre Atrium de Viladecans i Block Audiovisuals. Coproducció: SaT! i Grec 2015 Festival de Barcelona. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 17 gener 2016. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 febrer 2018. A partir de 4 anys.
- El 1864, Jules Verne va publicar una de les seves novel·les de ciència-ficció i aventures més conegudes i un dels seus clàssics incombustibles, 'Voyage au centre de la Terre'. A la novel·la, un professor descobreix un escrit misteriós d'un recopilador d'històries nòrdiques del segle XII, que diu que ja havia arribat al centre de la Terra. El professor vol fer com el vell savi i, amb el seu nebot i un guia islandès, emprenen un viatge que els portarà a entrar al volcà per on, presumptament, arribarà al moll de l'os de Terra on hi faran unes descobertes extraordinàries amb una de les troballes visionàries de l'autor perquè fins i tot ja hi existia el corrent elèctric, un invent encara a les beceroles en el moment de l'escriptura de la novel·la de Verne.
- D'aquesta versió original, però, l'adaptació que n'ha fet la companyia en conserva ben poques coses, tret de la gènesi: buscar el centre de la Terra, aquí sota l'estímul de trobar un avi de dues noies protagonistes que es deixen portar, com en l'original, per un guia que coneix el terreny.
- Tot això, esclar, sota el registre de la dansa i —per dir-ho d'alguna manera— "dansa sobretitulada" amb un muntatge audiovisual farcit d'imatges i de situacions impossibles de recordar i projectades sobre un tul davanter que crea la sensació, en combinació amb l'escenari, els tres intèrprets i les imatges interiors, d'efectes en 3D, amb domini del blanc i negre. Vaja, com si fos una pel·lícula del desaparegut Imax del Port Vell!
- Queden lluny els espectacles més sensorials de Roseland Musical dels últims trenta anys. Però la nostàlgia és mala companya de viatge per a l'espectador veterà i cal tenir en compte que la companyia que va crear Marta Almirall i que es va guanyar el prestigi del sector s'adreça ara a uns nous primers espectadors nascuts ja en el primer quart del segle XXI influïts, des que obren els ulls al món, per la imatge i la digitalització. No es pot dir que Roseland Musical no avisi d'això perquè el títol de l'espectacle, en la seva estrena el 2015, s'acompanyava amb un advertiment entre parèntesi: «s. XXI», ara desaparegut.
- Una altra cosa és que qui n'esperi un espectacle de dansa en estat pur en surti desconcertat. I qui n'esperi una recreació de la novel·la original, també. Per això, només els que hi entrin sense influències ni prejudicis vernians, perquè encara no hi han tingut accés per edat, hi trobaran i potser es deixaran engolir i tot per un treball immens de combinació de dues disciplines: la dansa contemporània —el guia és un frenètic break-dance— i la pluja audiovisual, un muntatge del veterà Franc Aleu (Barcelona, 1966) que ja havia treballat amb Roseland Musical, però també amb La Fura dels Baus.
- El dramaturg Manuel Veiga (Barcelona, 1964), un altre col·laborador habitual de la companyia, hi posa el guió, i la coreògrafa Anna Planas dirigeix les seqüències de dansa —ball de bastons inclòs— que executen amb ofici, pulcritud i sense repòs, durant una hora, els tres intèrprets, tot i que lamentablement el seu essencial paper coreogràfic quedi gairebé ofegat en la penombra per la força de la projecció audiovisual que s'ho menja tot, fins als títols de crèdit, com si fóssim al cinema.
- «Gats». Text de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Miquel Àngel Sánchez i Esther Pérez-Ferrer. Disseny vestuari: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Escenografia: JTRegina. Coreografies: Esther Pérez. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració: Eduard Fortuny. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudant de direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 1 juliol 2011. Reposició: 22 març 2014. Reposició: 10 febrer 2018. A partir 3 anys.
- La creació pròpia d'un espectacle musical és, avui en dia, molt més arriscat que fa dues dècades, quan els pioners del musical català van obrir aquesta pàgina teatral poc explotada fins aleshores. I ho és perquè, en aquest espai de temps tan curt i tan llarg a la vegada, la iniciativa local s'ha vist ofegada per la falta de mitjans, pels ajuts retallats i per l'allau de grans produccions amb efectes secundaris de multinacional i, de rebot, multicolonitzadora.
- Per això la proposta de 'Gats', de la veterana companyia La Trepa, amb més de trenta anys d'història a l'esquena, és una rara avis que cal seguir de prop i encara més perquè, només encetar la temporada, s'ha despuntat com un dels espectacles més atractius de la cartellera familiar recent, que no vol dir que no n'hi hagi hagut d'altres abans, però 'Gats' destaca per sobre de tots per diferents característiques que el fan singular.
- En primer lloc, el guió parteix d'una anècdota senzilla, però com que és en la senzillesa on sovint s'amaga el bo i millor, la història va creixent progressivament de la mà de mitja dotzena de gats i gates que, en clau de faula urbana, adquireixen de seguida el paper de les virtuts i els defectes quotidians dels humans més contemporanis.
- I en segon lloc, esclar, La Trepa té la sort de comptar amb les creacions musicals de Ferran González —alerta amb el recent èxit del descaradot 'Pegados', musical a quatre mans d'ell i Alícia Serrat, que ha fet temporada a Madrid després d'haver-se estrenat al nou Almeria Teatre de Gràcia.
- 'Gats' manté la dosi de ritme musical amb les sensacions pròpies d'un musical de gran format: la peça coral, la peça enganxadissa, la peça solista, la peça romàntica, la peça d'aire trist, la peça a duo, la més alegre... Set peces que un voldria veure enregistrades en un CD o un mini CD i, si això no pot ser, aprofitant els avantatges tecnològics, almenys trobar-les a Internet, ni que sigui per escoltar-les en línia (Goear, per exemple, és un portal idoni i conegut que no costa ni un duro).
- Aquesta conjunció, doncs, d'història senzilla i de bona música fa que es personifiqui de seguida la trepa de mixus i que els eixos bàsics de la trama quedin ben explicats, a banda d'una bona interpretació acompanyada d'una remarcable intervenció musical i coreogràfica que, en alguns moments, requereix de domini físic per sortir-se'n amb unes quantes figueretes de gat que donen credibilitat als personatges, sense caure en cap moment a reduir-los a simples gats disfressats sinó gats que viuen, tenen dificultats, envegen o dubten, raonen i actuen fins i tot racionalment.
- De rerefons, qüestions que afecten de ple els espectadors als quals s'adreça principalment el musical: l'arribada al barri d'un gat negre, element estrany rebut de moment amb reticència per la colla, menyspreat d'entrada pel vell líder i festejat per la majoria dels / de les altres que en busquen l'amistat. El buylling, doncs, tot i que molt subtilment, queda reflectit en una de les accions, amb un muntatge tramat pel líder del grup amb la disfressa d'una mena de gos-drac gegant que espanta i ridiculitza el negre.
- Però com que tal faràs, tal trobaràs, els trumfos es capgiren en un moment donat i una nit de lluna plena el líder és atrapat pels municipals de la gossera i tancat en un gabial, cosa que permet als altres de la colla i, sobretot, a les habilitats amb les ungles salvatges del gat negre, que s'entri en una gesta heroica que conduirà, si no a l'amistat —perquè les diferències de parer entre líder i negre són considerables— sí que a mantenir una relació de convivència que, com a mínim, no els faci enemics.
- Del buylling a l'amistat hi ha només un pas. Aquest és el pas que fan els gats —i sobretot les gates— d'aquesta obra que compta, per completar l'encert del muntatge, amb un vestuari felí suggerent, una escenografia sí que austera, però dominada per la lluna plena a la qual miolen els gats, i reforçada amb una treballada il·luminació que aconsegueix matisos escènics que perfilen encara més el conjunt de la posada en escena, a més d'una llicència cap a la representació d'un somni del gat negre que permet jugar amb una escena de cambra fosca i figures de perfil fluorescent que introdueixen una escena de titelles musical que, per si de cas fes alta, s'encarrega d'enlluernar els més petits dels petits que s'hagin pogut quedar una mica al marge del contingut de la història. Hi ha miols per temps i, com ara es porta, qui sap si una sèrie de reposicions més endavant.
Més informació sobre el musical 'Gats', en aquest reportatge publicat a la revista Time Out Barcelona, núm. 134, 15 setembre 2010.
- «El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera, (2016: Rubèn Ferrer i Xavier Flores). Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Reposició: 3 març 2013. Reposició: 1 març 2014. Reposició: 1 febrer 2015. Reposició: 6 març 2016. Reposició: 11 desembre 2016. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 3 febrer 2018.
- L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama.
- La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme.
- El petit Dalí troba a la platja una clau que li obrirà el camí cap a un viatge en el qual el personatge, malgrat ser el protagonista, es queda en segon terme, com un mestre de cerimònies, que va donant entrada a un bestiari fantàstic que converteix l'espectacle en una proposta amb titelles gegantins i que reprodueix algunes de les imatges que han fet universal el pintor de Figueres: els rellotges tous, el pa de pagès al cap, l'elefant de potes primes...
- Des de l'aparició del sereno, muntat en un cargol, fins als núvols portats per la tramuntana, el recorregut en una barca que vola pels aires i no pel mar, porta a conèxer en ple desert el xiringuito d'un cuiner i un marmitó que li farà truites de rellotge (rellotges tous) o els guardians de la torre, dos àlfils vestit maduixot amb pinta d'anglesos armats amb forquilla que s'enfrontaran a duel amb el petit Dalí perquè es guanyi el permís per poder entrar al castell.
- L'armari dels calaixos, vetllat per una mena de vell Gepetto (titella de dimensions mitjanes que manipula i hi posa veu l'actriu de la companyia), tancarà el cercle del viatge dalinià en el moment que troba la tecla negra que falta sobre el teclat del piano de casa dels Dalí aparegut enmig del somni.
- L'espectacle no pretén convertir-se en un catàleg exhaustiu de l'obra pictòrica de Salvador Dalí, ni en una biografia del pintor, ni tampoc en un documental sobre la seva atzarosa vida que el va portar de Figueres al món i del món a Portlligat. Temps hi haurà, per als primers espectadors, de conèixer els seus alts-i-baixos i la repercussió de la seva obra.
- L'objectiu és fomentar la riquesa del somni, la força de la imaginació i la recompensa de la fantasia a través d'un personatge que no va ser sempre el típic home del gran mostatxo refistolat, amant d'excentricitats, sinó una criatura com qualsevol altra, nascuda a casa d'un notari amb unes aptituds especials per inventar el màrqueting i la comunicació de masses molt abans que el màrqueting existís i les masses sabessin res de comunicar-se entre sí.
- Les característiques de l'espectacle, que exigeix un canvi d'escenes amb la mobilitat no sempre fàcil ni ràpida dels elements gegantins escenogràfics, i només amb quatre intèrprets que fan tots els papers de l'auca, provoca que es produeixen algunes breus pauses que alenteixen fugaçment el ritme. Pel meu gust, uns deu minuts menys de durada en conjunt no farien cap mal i alliberarien l'actor que fa el personatge del petit Dalí (Jaume Gómez) d'una interpretació que l'obliga a actuar bona part en solitari.
- I, posats a dir, en el text, hi trobo a faltar almenys un dels estirabots lingüístics que el geni empordanès va imprimir per a la posteritat, de ressonància fonètica tan recomanable, i que ja forma part del catàleg d'embarbussaments catalans: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. / Si la polla no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics." ¿Algú s'atreveix a posar-hi música, ni que fos a ritme de hip-hop?
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 20 gener 2018. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
- Quan ja es compleix la quarta temporada d'aquest cicle d'Únics Produccions al Teatre del CCCB, un té la sensació que s'ho passen tan bé els petits "babies" de 6 mesos a 2 o 3 anys, als quals van adreçats els miniespectacles (no més de mitja hora de durada) com els pares i les mares que els acompanyen.
- L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016.
- «La nena dels pardals». Text de Jordi Palet a partir del conte de Sarah Pennypacker. Música original del grup La Tresca i la Verdesca. Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet (La Tresca i la Verdesca). Il·lustracions: Noemí Villamuza. Tractament digital il·lustracions: Jorge Caballero. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Disseny gràfic i il·lustracions: Sergi Cugat. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 12 març 2017. Reposició: 13 gener 2018. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
- ¿Com parlar als més petits de l'absolutisme o de la dictadura i dels que en pateixen les conseqüències? ¿Com adaptar una història que aquí s'ha conegut com a àlbum il·lustrat per Yoko Tanaka (Editorial Joventut, 2010) que té una protagonista aproximadament de l'edat dels espectadors als quals s'adreça especialment l'espectacle? ¿Com representar un fet real com si fos un conte?
- Totes aquestes incògnites les respon la companyia Teatre Al Detall amb la seva versió de l'espectacle «La nena dels pardals» que arriba després de l'èxit d'un espectacle anterior seu, «L'Endrapasomnis», amb pràcticament el mateix equip artístic: el grup musical —que actua en directe— La Tresca i la Verdesca, els dos intèrprets fundadors de la companyia (Txell Botey i Xavi Idàñez) i la direcció de Joan Maria Segura Bernadas.
- ¿Vol dir això que després de «L'Endrapasomnis» es tractava d'agafar fama i posar-se a jaure? De cap de les maneres. El que ara ha fet la companyia Teatre al Detall és optar per una posada en escena escenogràficament més estilitzada, l'altra cara del romanticisme de l'anterior (un mur de calaixos d'arxiu blanc, un penja-robes, una màquina d'escriure antiga i uns dossiers farcits d'expedients), amb aplicacions digitals i l'animació i la col·laboració de la il·lustradora Noemí Villamuza en la representació de la petita protagonista i altres elements de la natura del conte.
- Amb «La nena dels pardals», la companyia fa un cant a la natura i al respecte per l'equilibri ecològic. I ho fa sense adoctrinament i resolent amb un recurs positiu el paper que la petita Ming-Li té arran del que es coneix com «La guerra dels pardals», que el 1958 a la Xina va imposar el líder comunista de la República Popular, Mao Zedong, ordenant que tothom es dediqués a fer soroll per eliminar tots els pardals que els malmetien les collites, sense preveure que es trencaria la cadena ecològica i que les plagues d'insectes camparien al seu aire sense els pardals que les eliminessin.
- El 13 de desembre del 1958 va començar la matança amb tots els mitjans possibles: espantalls, petards, fones, verí, cassolades i fins i tot camps de tir en parcs públics que es van delimitar prèviament. Es calcula que en un dia s'havien abatut prop de 200.000 pardals i que al llarg de la croada popular se'n van eliminar uns 2.000 milions, cosa que finalment va obligar a rectificar el cap de suro (aquí anomenat el Gran Timoner) i a importar de Rússia nous estols de pardals per recuperar l'equilibri ecològic.
- En el conte, és la petita Ming-Li qui, clandestinament, d'amagat del seu pare camperol, salva set pardals de la barbàrie i els alimenta en un espai amagat de la seva cambra, creant allò que ella mateixa anomena «L'hospitals dels pardals». I en l'adaptació teatral, s'arriba a Ming Li mentre uns funcionaris amb guardapols gris ordenen i classifiquen arxius de morts o desapareguts, entre els quals apareix el d'una nena anomenada Ming-Li sense cap altra referència, cosa que impulsa els dos arxivers a inventar-se una història a partir del personatge.
- Amb un joc de teatre dins el teatre, doncs, els dos intèrprets van fent els diferents papers del conte (la nena Ming-Li, els dos funcionaris amb el guardapols gris, el pare camperol de Ming-Li, el titella de Mao Zedong en un joc a quatre mans i dos peus que posa un to d'humor dins de la petita tragèdia, l'amic de Ming-Li que caça pardals amb la fona...) a vegades amb una simple gorra, una americana, uns fulls de diari o un barret. I els tres integrants de La Tresca i la Verdesca hi posen música original i els efectes sonors que fan falta a la història que, a més, s'amplia amb l'animació digital a partir de les il·lustracions de Noemí Villamuza.
- Tot plegat constitueix una proposta teatral per als més petits, sí, però que, pel seu contingut, per la reflexió que fa sobre la dictadura i l'opressió que pateix el poble, pel seu alè poètic i per la delicadesa del tractament audiovisual —que en cap moment substitueix ni elimina l'essència del teatre—, és també una proposta per a totes les edats i, com ja va passar amb «L'Endrapasomnis», torna a posar un llistó molt amunt i a tenir en compte dins de l'àmbit del teatre familiar.
Vídeo promocional de l'espectacle «La nena dels pardals» de la companyia Teatre al Detall. Reproducció d'un dels cartells del 1958 del règim de Mao Zedong instant les criatures a eliminar tots els pardals.
- «La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Gus Bas, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assun Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia, Julià Farràs i Ana Rottier. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Reposició: 14 gener 2012. Reposició: 13 gener 2018. A partir 3 anys.
- Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz.
- L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial.
- Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència.
- El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.
- «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets: Queralt Albinyana, Júlia Bonjoch, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 27 desembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
- No sé si als més de 100.000 congressistes del Mobile Word Congress (MWC), que precisament aquests dies d'estrena d'«Alícia al País de les Meravelles» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll.
- Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit. Tenint en compte que aquest any una secció del Mobile World Congress està adreçada també als petits i joves, l'atreviment de la contrapoposta no pot ser més oportuna.
- En realitat, «Alícia al País de les Meravelles» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen.
- Que no confongui ningú, doncs, el títol de l'espectacle i li faci pensar que és un remake de la multitud de remakes del clàssic! «Alícia al País de les Meravelles», sí, però una Alícia com tantes Alícies que omplen la platea del teatre, però transgressora i capaç de distingir, després dels cinc minuts eterns a l'altra banda del mirall que semblen un segle per a ella, allò que més li convé per ser feliç i retrobar-se amb els seus.
- L'espectacle compta amb un suport tècnic i digital d'animació que supleix pràcticament l'escenografia i que li atorga una gran vivesa i, durant els setanta minuts de durada, fa també que no perdi en cap moment el ritme imprescindible per mantenir atents els petits espectadors als quals s'adreça, amb la certesa, a més, que malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 4 anys, també arriba als més petits perquè el llenguatge de la imatge és el llenguatge que coneixen des que vénen a parar en aquest món.
- La sinopsi es pot resumir així: Alícia celebra el seu aniversari, deu anys, i els pares li regalen el millor que li podien regalar a la seva vida: un iPhone (o mòbil sense marca, vaja) d'última generació. Però aviat, amb l'aparell a les mans, Alícia queda enganxada i monopolitzada pels missatges, els jocs i el món virtual. És així com es fa el salt del món real al món fantàstic a través, com deia, dels recursos d'animació i la possibilitat de penetrar-hi físicament gràcies a les cortines de làmines, en una combinació dels personatges de carn i os i els seus clons virtuals.
- L'aventura comença en el moment que el personatge del Conill Blanc roba el mòbil a Alícia. Una aventura que posa en joc alguns dels personatges del conte de Lewis Carroll més coneguts: el Barretaire, la Llebre, la Falsa Tortuga, el Rei separat del seu regne —que en aquest cas és més aviat el Rei Pescador— i també la Reina que, en comptes de ser la de Cors, és la Reina de Mòbils, amb un potent exèrcit visual plenament "mobilitzat".
- Amb cadascun d'ells, Alícia i un click del temps de la picor que li havia regalat l'àvia, el Capità Invisible, que surt de la capsa i es fa home, fan el seu viatge pel País de les Meravelles a la recerca de l'iPhone que li ha pispat el Conill Blanc per ordre de la Reina, que vol aconseguir el poder absolut fent-li requisar tots els mòbils que trobi al seu abast.
- L'actriu i cantant Júlia Bonjoch, que recentment ha intervingut amb altres espectacles familiars o juvenils com el musical «Ningú et va dir que fos fàcil» o en la reposició d'«El Petit Príncep» en substitució d'Elena Gadel, interpreta aquí el paper d'Alícia i és l'única que no multiplica els personatges, cosa que sí que fan els altres tres intèrprets amb una diversitat de registres: l'actor i cantant Jordi Llordella (ha treballat a «Fang i setge», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré» o «La nit de Sant Joan», entre molts altres), alterna el paper principal d'El Capità Invisible amb el pare d'Alícia; L'actor i cantant Marc Pujol (ha treballat amb la companyia Obskené a «Fuenteovejuna», «La flauta màgica» o «73 raons per deixar-te») es mou en el paper de l'amic d'Alícia, el Barretaire, el Rei destronat o la Reina de Mòbils, el paper clau del desenllaç de l'aventura; l'actriu i cantant Queralt Albinyana (recordem només dos espectacles recents: «Renard o el Llibre de les Bèsties» i «Rent») no es queda enrere en diversificar personatges: l'àvia d'Alícia, la mare, la Llebre, el Lloro, el Conill Blanc... i el personatge virtual d'ajuda a l'usuari de la companyia de mòbils, l'Iris, que es reserva un The End romàntic que no desvelarem.
- Tots ells parteixen d'una base actoral d'un nivell excel·lent, amb una interpretació musical que enriqueix la trama i que equilibra la part de discurs i d'aventura amb les peces cantades. Això, afegit al treball d'animació de la productora barcelonina Desilence (DSLNC) que des del seu estudi del carrer Sant Pere Més Alt, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen de promotors, s'ha fet un nom en l'àmbit de les arts visuals.
- Tot plegat converteix l'espectacle en una proposta per a tots els públics sense frontera d'edat i que aporta a l'ampli àmbit del teatre familiar l'experiència dramatúrgica de l'autora Marta Buchaca («Losers», «Litus», «L'any que ve serà millor», «A mi no em diguis amor», «Plastilina», «Les nenes no haurien de jugar a futbol»...), a més de l'experiència teatral, també en l'àmbit familiar, com a actor i director, de Jordi Andújar, i la producció de Viu el Teatre que després de cinc únics diumenges familiars dins el cicle Petit Romea de ben segur que mantindrà —o hauria de mantenir— per un llarg temps en el seu repertori de reposicions aquest nou espectacle.
- «Rhümia». Dramatúrgia de Rhum & Cia. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Pep Pascual. Escenografia: Martí Torras Mayneris i Xavi Xipell "Xipi". Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Música: Pep Pascual i Mauro Paganini. Moviment: Fàtima Campos. Cap tènic: Xavi Xipell "Xipi". Assistent tècnic: Patty Cortés. Producció executiva: Xavier Ribalaygua. Director producció: Carles Manrique (Velvet Events). Ajudant direcció: Lluc Armengol. Direcció musical: Pep Pascual i Rhum i Cia. Direcció: Martí Torras Mayneris. Coproducció: Teatre Lliure, Velvet Events i Grec 2016 Festival de Barcelona. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 17 desembre 2016. Reposició: 21 desembre 2017.
- S'adrecen a tots els públics, però és evident que l'etiqueta «pallasso» arrossega criatures. El dia de la meva funció ocupaven gairebé el 50% de l'aforament complet. Feliços com uns gínjols. Prova superada, doncs. Sessió de tarda. Cap de setmana. Ambient nadalenc. Els pallassos de Rhum & Cia. les deixen anar amb la sàvia intel·ligència que els petits no es mamen el dit. I per tant, els esquetxos més picarescos per als adults són observats amb seriositat pels preadolescents que fan veure que no els acaben de pescar. Quan es va en família, convé nedar i guardar la roba.
- L'espectacle «Rhümia» n'és un tros, de picaresc. Però tot està tan integrat dins la dramatúrgia que acaba sent una sàtira de la mateixa picaresca. La companyia es va formar arran de la malaguanyada pèrdua del clown Joan Montanyès 'Monti'. El primer espectacle, «Rhum», va ser un homenatge a la seva memòria. L'actual encara és, diuen, «un record molt especial». Però hi ha l'empremta que Monti va deixar. Expressions i números clàssics que els cinc pallassos de «Rhümia» fan i desfan a la seva manera, amb un guió nou, que no abandona la poètica d'entrada i de sortida, per entrar en una successió durant una hora i mitja central d'esquetxos esbojarrats. Els Zirkòlika els han reconegut la feina amb els seus premis.
- La troupe la integren el senyor Matines (Jordi Martínez, actor a qui ja no li pot negar ningú el seu carisme de clown), el senyor Arquetti (Joan Arqué), Pepino el silenciós (Pep Pascual, que també dirigeix l'espectacle musicalment), Giuliani (Roger Julià) i, en el lloc que ocupava el pallasso Guillem Albà, s'hi ha incorporat Mauro Paganini, argentí establert a Catalunya, luthier, músic, ventríloc i, per extensió, pallasso com tots els altres.
- Són una troupe peculiar, de rostre humà, que vénen de treballar a la pista en fila índia, carregats de maletes, i que és a casa on treuen el seu jo més personal, sobretot des que han de conviure amb el músic de carrer que vivia d'okupa, sense deixar mai del tot la seva vena clownesca.
- En una pista domèstica hi ha l'estufa de llenya, el vàter amb una regadora de vella cisterna, un desembussador que fa de micròfon i alguns utensilis d'anar per casa. Amb tot això i els instruments musicals, els cinc pallassos juguen a bombers amb mànegues incloses, a llençar aigua sense ofegar ningú, a cantar flamenc amb el vestir de farbalans, a fer de grup de gòspel amb xil·laba morada, a jugar a estimar —amb la participació dels espectadors en una comunió col·lectiva que posa a prova els més atrevits— a fer el gallina, a enganyar l'un i l'altre amb el número del misto i el revòlver, amb l'escena de la declaració d'amor del Martines a una espectadora, o amb l'impasse d'orquestra amb l'ajut d'uns quants espectadors a l'estil Pascal Comelade, sempre tot amb els equívocs lingüístics, els jocs de paraules i la barreja trilingüe en català col·loquial, espanyol macarrònic i el que ells anomenen «montinià».
- La incorporació de l'argentí Mauro Paganini ha fet que el número sorpresa del polissó que porta amagat a la caixa de fusta musical tingui vida pròpia, un titella que, per mitjà de la ventriloquia, descobreix alguns dels secrets del músic de carrer acollit a can Rhümia, sense que els altres en sàpiguen tant com acaben sabent els espectadors.
- L'objectiu del pallasso és encomanar el riure. Tots cinc ho aconsegueixen seriosament des del primer moment sense defugir una línia teatral amb suport musical que la troupe de Rhum & Cia. i el director Martí Torras Mayneris han desplegat per demostrar que els pallassos encara tenen corda per temps i, si no hi ha carpes, sempre hi haurà alguna pista escènica que els aculli.
- «25 il·lusions». Creació de Josep Maria Lari. Guió: Josep Maria Lari. Intèrprets: Mag Lari, Roger Molist, Juan Carballido, Josep Ramon, Albert Obach, Estanis Farré. Coreografia: Roger Molist. Veu en off: Pere Arquillué. Escenografia: Josep Maria Lari. Il·luminació: Oriol Rufach. Banda sonora: Marcel Botella (Bcntracks). Construcció escenografia: Teatrerya i Jordi López. Vestuari: Josep Massagué, Míriam Compte, Jordi Dalmau. Maquillatge i perruqueria: Toni Santos i Nil de Niló. Vídeos: Daniel Pérez, Apm. Producció solucions Camiral: Oriol Rufach. Cap producció Focus: Maite Pijuan. Producció executiva Focus: Marina Vilardell. Responsable tècnic Focus: Moi Cuenca. Operador so i il·luminació: Oriol Rufach. Sastreria: Marta Pell. Regidoria: Estanis Farré. Responsable tècnic teatre: Sergio Gracia. Producció de Focus i Solucions Camiral. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.
- El Mag Lari tanca una etapa... o un cicle. Una etapa que s'explica al llarg de 25 anys de trajectòria i que, per molt mag que un sigui, comença a fer respecte. L'espectacle «25 il·lusions», cap al tram final, marca aquesta intenció: les llufes de paper retallades amb què ha obsequiat els espectadors voluntaris sisplau per força o les que mostra com una icona, com si demanés disculpes als milers i milers d'espectadors que el mag ha tingut fins ara per si algú s'havia sentit molest per les seves bromes, la copa de xampany brindant amb cendres, les cametes i el decorat de l'escenari que s'abaixen com si darrere les moguessin quatre menestrals amb gorra estirant les gruixudes cordes de corriolla des de dins...
- Sí, s'acaba una etapa, un cicle. I el mateix Mag Lari no ho amaga. Vol reconvertir la seva capacitat de barrejar màgia i espectacle teatral —també amb la paraula irònica com fa ell— en un art de la màgia més modern i contemporani, diu. I això és el que sorprèn perquè l'espectacularitat i la singularitat amb què el Mag Lari ha captivat els espectadors en directe o a la televisió no crec que s'hagin plantejat en cap moment que faci una màgia «caducada en el temps».
- L'actual «25 il·lusions» continua mantenint l'espectacularitat d'altres propostes seves dels últims anys, com «Splenda» o «Ozom», amb la particularitat que en aquest cas, les «25 il·lusions» són 25 números de petita o gran màgia, una quinzena dels quals es recuperen del seu repertori i una desena són nous de trinca. S'acompanya de cinc ballarins que li fan també d'ajudants per moure el gran maquinari i manté la capacitat suggerent de la banda sonora i els efectes de llum i so que marquen el ritme dels 90 minuts que continuen sorprenent els veterans espectadors que ja se'ls saben de memòria i guanyen nous espectadors i —nova línia del mag— embadaleixen els més petits perquè tant el llenguatge que utilitza com l'esplendor de la coreografia i l'escenografia i, sobretot, la màgia de cada truc, deixen espai lliure per a la fantasia, la imaginació i el misteri que esclata quan encara es pot pensar que tot és possible, amb truc o sense truc.
- Quan un artista fa un espectacle i es presenta com un antologia del que ha fet tota la vida corre el perill de caure en la nostàlgia. El Mag Lari supera aquest perill perquè tant els números nous com la revisió dels antics es presenten com si formessin part d'un nou espectacle. L'única concessió nostàlgica és el vídeo que recorda els seus inicis al Llantiol, algunes cares amb les que ha compartit escenari i el seu pas per alguns platós de televisió amb presentadors que hi eren i d'altres que encara hi són. Però, en canvi, prescindeix de l'autobombo i evita guanyar-se espectadors amb xifres que enlluernarien tothom sense necessitat de vestuari de lluentons: més de 15.000 funcions, tant aquí com en escenaris internacionals; 2.500 funcions en gira; més d'un milió d'espectadors... Si els mags tradicionals es treien conills del barret, el Mag Lari sembla que, del barret, en tregui espectadors. I no li cal dir la paraula màgica «abracadabra» ni valdre's de copets amb la vareta màgica.
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets: El Petit Príncep (Guillem Martí), Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015. Reposició: 2 desembre 2016. Reposició: 7 desembre 2017.
- Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.
- El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.
- 'El Petit Príncep' és un espectacle d'aquells que faran memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, manteninent el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.
- Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que representa Àngel Llàcer, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més tête-à-tête amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant, i interpretat per un jove Guillem Martí, actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.
- Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, el director Àngel Llàcer amb comptat amb dos actors de confiança del grup, un vibrant Marc Pociello ('Què!', 'Geronimo Stilton') i un altre espasa com és Xavi Duch ('Spamalot', '40. El musical') i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel ('Mar i cel', 'Grease') [Diana Roig, reposició 2016] en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d''Els dies feliços', plena de sensualitat.
- L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d''El Petit Príncep' com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin, al final, amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.
- Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
Tràiler del musical 'El Petit Príncep' del Teatre BARTS (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2). Tràiler de la pel·lícula 'The Little Prince' (1974), dirigida per Stanley Donen (2).
- «El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé (2013). Reposició 2017: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez -Ferrer, Alícia Olivé i Maria Agustina Solé. Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Reposició: 9 desembre 2017. A partir de 5 anys.
- Ja fa unes quantes temporades —després d'una absència dels tres últims Nadals— que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició per sisena vegada el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca.
- El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps.
- Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, que interpreta sempre Maties Gimeno, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atablen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits.
- 'El conte de Nadal' és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les adaptacions de la novel·la no paren de reeditar-se. Però això no vol dir que el muntatge s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. Un muntatge, doncs, musical, però també una obra de text. Ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.
- Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors, dicció puntejada i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia i el vestuari semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.
- Amb 'El conte de Nadal', molt marcat per la tradició festiva, la Trepa fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer un dimoni banyut que demana feina des de fa mitja dotzena d'anys. I és que l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis, provocant que ells també es manifestin publicament reclamant més 'Pastorets'.
- L'espectacle, amb un respecte per l'obra de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generòs i solidari. 'El conte de Nadal' és una història amb moralitat. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una migradesa de treball i el pànic a la pobresa i la destrucció de la dignitat i del mínim benestar personal.
- «My Baby is a Queen». Creació d'Eva Vilamitjana i Albert Vilà. Intèrprets: Miquel Fiol, Maria Hernando, Raquel Gualtero, Guido Lucas, Marina Fullana, David Novoa i Sol Vázquez (ballarins). Músics: Asier Suberbiola (violí), Nil Vilà (saxo) i Nico Sánchez (guitarra). Composició musical i arranjaments: Jordi Bello. Escenografia: Paula Bosch i Albert Vilà. Coreografia: Eva Vilamitjana. Tecnologia interactiva: Ivan Rubio. Vestuari: La Petita Malumaluga i Joana Martí. Disseny il·luminació: Carles Rigual, Ivan Rubio i Albert Vilà. Disseny so i concepció sonora: Jordi Bello i Ivan Rubio. Disseny vídeo: Carles Rigual i Ivan Rubio. Producció executiva: Cristina Roca. Direcció escènica i musical: Albert Vilà. Coproducció: Grec 2017 i Companyia La Petita Malumaluga. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 desembre 2017. A partir de 0 a 3 anys.
- Als espectadors i espectadores que ja han deixat arraconats fa anys els bolquers, esperant el retorn a la infància quan arribin a la vellesa, potser els costarà una mica, asseguts en tamborets de fusta al voltant de la pista que la companyia La Petita Malumaluga els ha preparat, centrar l'atenció en els diferents moviments que ballarins i músics fan acompanyats d'un joc de llums i de música original barrejada amb alguna cosa del grup Queen perquè la vista se'ls escapa cap als petitíssims espectadors que encara gategen i alguns no han deixat el xumet i que són convidats —com si fossin en un max mix de dj— a participar de la jugada, al seu aire, lliurement, aconseguint fugir per primera vegada dels braços protectors tot i que molts hi tornen tentinejant al cap d'una estona quan necessiten assegurar-se que, sense protecció, tampoc no es pot viure del tot bé.
- Molts espectadors, pares encara joves amb criatures d'un any o un any i mig, potser no van passar per l'experiència de l'anterior espectacle de la companyia, «Bítels per a nadons». Ara, la proposta és semblant pel que fa a col·laboració, però diferent pel que fa a objectius. Un cop tothom s'ha tret les sabates, les esportives i qualsevol altre tipus de calçat —un ritual que s'ha convertit en clàssic—, els reis i reines de la casa amb peu de mitjó poden començar a passar a l'escenari amb uns fanalets —semblants a aquells amb els quals es reben els Reis Mags en algunes poblacions— que fan un quadrat il·luminat al voltant de la pista i que serveixen, quan el moviment coreogràfic i la música en directe ha començat, per iniciar el que en Festes Majors es coneixia com el «ball del fanalet». Aquí, però, els fanalets van de mà en mà i alguns dels petits espontanis aprofiten el desori per fer-se'n amb més d'un mentre altres els abandonen perquè se senten més atrets pels moviments dels ballarins o per la música dels instrumentistes. Per reblar la festa, hi haurà encara repartiment de picarols, corones de tortell i participació de percussió per als més grans.
- La Petita Malamaluga fa un espectacle més sensorial que amb «Bítels per a nadons» que se centrava més en l'amansiment dels reis de la casa a través de la música. Aquí sembla que pretenen que els petits espectadors agafin confiança en l'escenari i els quedi en l'encara dèbil memòria algun rastre que després fructifiqui quan comencin a pensar què volen ser quan siguin grans.
- Per als adults, algunes de les accions juguen amb la diferència de sexes... o no, amb saber qui és i qui no és el rei de la casa, amb la fantasia entre llençols i amb el poder de seducció dels grans sobre la innocència, l'esperit d'observació i les ganes de descoberta dels petits. Només veure els rostres de satisfacció dels pares i mares, i també d'alguns avis, i la plenitud amb què en surten els més petits, l'experiència vital de La Petita Malamulga continua valent la pena per la seva singularitat i capacitat de risc amb un col·lectiu tan sensible com els nadons.
- «Molsa». A partir de la novel·la homònima de David Cirici. Text de David Cirici. Coreografia de Thomas Noone. Titelles de Martí Doy. Música original de Jim Pinchen. Il·lustracions i animacions en vídeo d'Ana Aranda i Marina Fernández. Intèrprets: Blai Rodríguez (actor), Joel Mesa, Paula Tato / Pierfrancesco Porrelli i Eleonora Tirabassi. Vestuari: Marc Udina. Il·luminació: Horne Horneman. Cartell: Eusebio López. Imatge il·lustració novel·la Edebé: Esther Burgueño. Producció executiva: Sara Esteller. Ajudant direcció: Núria Martínez. Direcció: Thomas Noone. Companyia Thomas Noone Dance. Coproducció Teatre Lliure i ICUB Món Llibre. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 2 desembre 2017. A partir de 5 anys.
- Els qui hagin llegit la novel·la per a infants «Molsa», de David Cirici, premi Edebé del 2013, i també reconeguda pel Premi del Públic de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya d'aquest any on la cultura catalana va tenir una excepcional representació, retrobaran en aquest espectacle dos dels seus principals personatges: el gos Molsa i la petita Janinka.
- La companyia Thomas Noone Dance ha sabut condensar en un espectacle familiar de durada breu (45 minuts) allò més essencial de la sensible història de David Cirici (Barcelona, 1954) i n'ha resultat un espectacle altament narratiu que s'explica amb molt poques paraules i que deixa que siguin els moviments coreogràfics de cada escena i els titelles gegants de Martí Doy, manipulats pels mateixos ballarins, els que complementin el relat.
- Però encara no en té prou amb això i hi afegeix una banda sonora musical original de Jim Pinchen i un audiovisual, a vegades en clau de pel·lícula animada i a vegades en documental dibuixat en blanc i negre que situa els espectadors en una atmosfera bèl·lica indefinida, intemporal, però per això mateix, de caràcter universal i absolutament comprensible per totes les generacions i cultures.
- El muntatge dóna la veu al gos Molsa en un joc compartit sense falses aparences entre l'actor que el representa (Blai Rodríguez) i el titella corresponent. I no cal que passin gaires minuts perquè petits i grans entrin en la convenció literària i teatral d'escoltar un gos que parla, que pateix com un humà, que s'enyora, que estima la Jeninka amb qui vivia i era feliç, que recorda les olors, els moments feliços amb ella, després que s'ha vist obligat per culpa de la barbàrie de la guerra, a vagarejar i a sobreviure al carrer —un gos sensesostre—, i a fugir de la violència a la recerca d'un món millor, a conèixer fins i tot un camp de concentració, a patir el maltracte d'un dels capos, a trobar l'amistat i la complicitat en un dels presoners de pijames de ratlles i a retrobar-se finalment, resseguint el rastre i reconeixent l'olor, amb la seva petita Janinka.
- L'espectacle té dos nivells de comprensió: el més iniciàtic per als primers espectadors —probablement a partir dels 5 anys malgrat que la companyia ha estat prudent i no gosi parlar-ne— i el més adequat a la reflexió del contingut de fons —a partir de 8 anys—, i encara hi afegiria, esclar, un tercer nivell, el dels adolescents i el dels adults, com ja va passar amb la novel·la, adreçada inicialment als infants, però que va creuar sense problemes totes les fronteres d'edat.
Crítica literària de la novel·la «Molsa», de David Cirici (Andreu Sotorra, 2013) [descarregueu el PDF]
- «Las aventuras de Hércules». Guió i dramatúrgia de Ricard Reguant, Ferran González, Juan Carlos Parejo i Xènia Reguant, amb la col·laboració de Miguel Murillo. Música i cançons: Ferran González. Lletres cançons: Xènia Reguant. Intèrprets: Mikel Hennet, Lluís Canet, Cristina Murillo, Esther Peña, Roger Borrull, Alba Feliu, Lidia Ibáñez i Adrián García. Ballarins: Paula Pardo, Aaron Rides, Anna Migo i Miguel Ángel Jiménez. Coreografies: Laura Olivella. Escenografia: Caja Negra Tam. Manipulables: Palco CB. Vestuari: Maite Álvarez. Sastressa: Maria Antonia Chamorro. Il·luminació: Adrià Chamorro. Tècnic so: Joan Ollé. Regidor: Daniel Alonso. Producció: Laia Batlle. Ajudants producció: Daniel Virgili i Carol Ibarz. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Ricard Reguant. Producció: Ethika Global Entertainment i Rodetacón Teatro. Teatre Apolo, Barcelona, 18 novembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Música, circ, coreografia i teatre. L'espectacle dirigit per Ricard Reguant, en la nova línia del Teatre Apolo del Paral·lel, partint de la primera versió amb més intèrprets que es va estrenar al Festival de Mèrida, fa una barreja d'aquestes quatre disciplines artístiques per entrar en el món de la mitologia a través del personatge d'Hèrcules. Una companyia de circ, el circ Olimpus, es proposa recrear alguns dels passatges més importants de la llegenda dels déus i ho fa humanitzant-los, esclar, i fent-los caure en les temptacions terrenals.
- Així, doncs, l'amor, l'odi, la fetilleria, la infidelitat i el cinisme del poder es conjuguen en una trama que no obvia l'interès a donar a conèixer la relació entre Zeus, Hera, o Atenea, entre altres il·lustres déus, sinó també a recrear alguns dels passatges fantàstics als quals Hèrcules s'ha d'enfrontar per aconseguir la seva llibertat, castigat pels sortilegis envejosos de la mestressa de Zeus. Ben aviat, doncs, allò que semblava que només passava a la Terra entre els humans es constata que també passa al regne dels déus més antics.
- L'espectacle compta amb una companyia d'una dotzena d'intèrprets molt joves —creada expressament i mitjançant un càsting— que reuneix algunes de les aptituds bàsiques per elaborar una proposta per a tota la família però amb la intenció de gran espectacle. Un cos de ball executa les coreografies que fan d'intermedi entre algunes de les accions. La composició musical de Ferran González —habitual de fa molts anys en els espectacles familiars— posa l'accent lúdic i imprescindible per arribar als espectadors més petits amb un complement de les escenes parlades. L'aparició de grans titelles per representar els animals fàntastics —les serps, el drac de caps que es multipliquen quan Hèrcules els decapita, les grans columnes que Hèrcules es passa pels músculs com si fosin plomes...— i alguns números d'acrobàcies bàsiques que justifiquen l'ambientació de la història en un clima de companyia ambulant de circ.
- Hèrcules i el seu acompanyant semblen, pel recorregut que fan, una mena de Quixot i Sancho Panza, però sense cavall i sense llança, esclar. A la bogeria d'un per obtenir l'amor que se li ha creuat en el camí s'oposa el raonament i la prudència de l'altre. Davant la dificultat de resumir en una hora la llegenda d'Hèrcules, el muntatge sí que aconsegueix crear en l'imaginari dels petits espectadors els trets essencials del déu mitològic més forçut —també recorden que els estudiosos en diuen semidéu per allò de les infidelitats i la falta del test d'ADN—, aquell que amb un garrot semblant al del rei de Bastos del joc de cartes ja en té prou amb el seu posat per acoquinar tothom qui se li posa al davant.
Tràiler del musical en la versió que es va estrenar al Festival de Mèrida.
- «Renard o el Llibre de les bèsties», de Ramon Llull. Adaptació de Marc Rosich. Composició musical de Clara Peya. Intèrprets 2016: Queralt Albinyana / Maria Santallúsia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Jorge Velasco. Piano: Clara Peya / Andreu Gallén. Escenografia: Laura Clos 'Closca'. Intèrprets 2017: Queralt Albinyana / Anna Herebia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Robert González. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Josep Sánchez-Rico. Coreografia: Roberto G. Alonso. Assessorament claqué: Ivan Bouchain. Producció executiva: Íngrid Marín. Ajudants producció: Pau Plana, Lola Armadàs, Aleix Costales i Míriam Puntí. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Cicle El Lliure dels Nens. Coproducció Teatre Lliure i Companyia Teatre Obligatori. Sala Fabià Puigserver, Espai de l'Escenari, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 octubre 2016. Reposició: 9 novembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.
- «E dix al Orifan aquestes peraules: D'aquí avant gran inamistat serà enfre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga."»
- Tranquils, no tinc la intenció de parlar d'aquest espectacle en català antic. Però sí que és cert que això ve de lluny... o de Llull, com diuen els personatges d'aquesta adaptació d'«El Llibre de les bèsties», que va resultar escollit en el projecte convocat pel Teatre Lliure amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull (1232 - 1316). L'espectacle s'ha adreçat al públic familiar i, com passa amb totes les propostes d'aquest cicle, la franja d'edat receptora és tan variada que la seva incidència depèn sovint del nivell o de l'experiència lectora de cada espectador.
- Les característiques del muntatge, una hora i quart, són les d'una proposta bàsicament musical, acolorida, amb un vestuari singular, una caracterització a mig camí entre l'ésser humà i la bèstia, amb una narrativitat molt treballada i sintètica per fer intel·ligible als primers espectadors la moralitat de la faula i amb moltes picossades d'humor. Tot arrenca en una ambientació actual i molt de moda provinent del vintage seixantista del segle passat —una autocaravana de food trucks— i salta, gràcies a la llicència de la fantasia, al món de la faula d'«El llibre de les bèsties» amb alguns dels personatges més importants: el Lleó, el Lleopard, la Lleoparda, l'Elefant, el Bou i la Guineu o Na Renard. Hi ha també en aquesta representació, una síntesi del contingut del relat original incidint només en aquelles bèsties que tenen un paper més destacat en les lluites de poder, la traïció i les maquinacions per fer-se amb la poltrona monàrquica i el complot que promou Na Renard de sota mà utilitzant l'Elefant(a), el Lleopard, la Lleoparda i el Bou.
- «Renard o el Llibre de les bèsties» és una proposta dramatúrgica que no fa ni concessions ni rebaixes i juga a favor del rigor i de la línia justa per fer-lo entenedor i, a la vegada, captivar també els adults que potser s'han perdut en alguna ocasió en els intents de la lectura medieval. I aquesta proposta dramatúrgica es fusiona amb la proposta musical original de la compositora i pianista Clara Peya —també actuant en directe amb la resta de la troupe i alternant amb Andreu Gallén—, que ofereix el seu saber fer en espectacles de petit format fins ara molt celebrats —el més recent, «Pluja», amb Guillem Albà— per aportar als primers espectadors la seva mirada musical de la faula de Na Renard.
- Una conjunció perfecta, doncs, que penetra per l'oïda, s'endolceix per la vista i que arrossega per la interpretació. I, si no, ¿com no ha de ser un espectacle de qualitat si en la pell de Renard hi ha l'actor Toni Viñals —des d'ara àlies Scaramouche—, alternant amb Jorge Velasco; i en el repartiment hi ha també la divertida trompa, en el bon sentit del vestuari, que passeja l'actriu Laura Aubert en el paper del bon jan d'elefant aspirant a matador —o elefanta, vaja!—; i el muntatge compta amb l'actor i músic Joan Vàzquez, en el paper de Lleopard, que no només interpreta cantant sinó que arrodoneix la seva coqueteria amb un número de claqué i hi afegeix un polsim de romanticisme contemporani amb la seva parella, la Lleoparda, que interpreta amb un punt de cabaret l'actriu Queralt Albinyana, alternant amb Maria Santallúsia; a més de comptar amb l'actor Marc Pujol, en el paper del Lleó rei, una mica totxo, com correspon a la nissaga reial, que necessita qui li resolgui la feina, que es repenja en el conseller que li fa de mà dreta i que cau a la trampa —o a la trompa— de pensar que pot posar banyes al Lleopard en una aventura fugaç amb la Lleoparda, aprofitant que el Lleopard és de missió a la terra dels humans.
- Com s'haurà intuït pel que es llegeix fins aquí, la trama d'aquest espectacle, amb l'explicació d'alguns 'exemplis' —tal com els anomenaven Ramon Llull i els de la seva època i com els anomenen intel·lectualment els personatges de l'obra— retrata una societat contemporània, malgrat basar-se en la faula medieval, i fa un viatge al món dels éssers humans per parlamentar amb un altre mena de rei, el senyor King (també el mateix actor Marc Pujol), és a dir, un broker de les finances envoltat de secretàries i assessors.
- Si en el món de les bèsties, la cosa es balanceja entre ser carnívor o vegetarià —tot un sacrifici per al pobre Lleó rei— en el món dels humans, la cosa està entre remenar quatre xavos o remenar fortunes en valors, accions i fons financers que només són fum.
- Contràriament al que Ramon Llull fa en la versió original del «Llibre de les bèsties» i a pesar de la sentència matadora que demana a tort i a dret l'Elefant(a), aquí no corre la sang, ni la de la Guineu ni la de cap altra bèstia —altrament potser hi hauria problemes amb els defensors dels drets dels animals!— sinó que, tornant al temps real de l'autocaravana de food trucks, els personatges conviden a una reflexió amb clara intenció didàctica sobre allò que ells i els espectadors han après de la representació. No hi ha faula sense moralitat. I la moralitat, en comptes d'entrar amb sang, si entra amb música, encara entra millor.
Tràiler de l'espectacle (1). Vídeo amb el muntatge de la maqueta de l’escenografia de «Renard o el Llibre de les bèsties», realitzada per Laura Clos (2).
Il·lustració publicitària de Toni Galmés per a l'espectacle «Renard o El Llibre de les bèsties»
- «Opera for kids». Guió d'Edu Pericas, sobre una idea d'Axa Guarch. Intèrprets: Gemma Martínez, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Ulises Ordúñez. Escenografia: Xavi Erra. Vestuari: Ulises Ordúñez. Coreografia: Anna Rosell. Assessor teatre gest: Ton Muntané. Il·luminació: Susana Abella. Disseny so: Joan Gil. Coordinació tècnica: Joan Segura. Regidoria: Sílvia Domingo i Xavier Fort. Direcció: Edu Pericas. Producció: Anexa. Teatre Borràs, Barcelona, 12 novembre 2016. Reposició: 26 octubre 2017. A partir de 6 anys.
- L'espectacle «Opera for kids» és una mena de tutorial per a joves i petits melòmans —o no tan melòmans— que els introdueix en el món de l'òpera amb la descoberta d'algunes característiques dels cantants, de les peces que interpreten i del món líric que encara té l'etiqueta d'elitista. I ho fa amb una concepció teatral de fons, amb un guió ben estructurat que no obvia l'humor moderat, amb alguns moments de parella de clowns, i amb una presentadora o mestra de cerimònies —una noia que comença confessant que l'òpera l'avorreix— i a través d'un dels recursos del gènere fantàstic: el somni. És així com la noia en qüestió es troba amb els tres cantants protagonistes del repetori operístic: una soprano, un tenor i un baix.
- Dic que és una mena de tutorial perquè si l'espectacle fos un video de YouTube com els que ensenyen a cuinar, preparar un hort urbà, desmuntar una màquina de rentar o configurar un ordinador, els coneixements bàsics que en traurien els qui el visionessin serien els imprescindibles per perdre la por a un gènere que, malgrat el llast d'avorrit que arrossega, quan s'ha incorporat en programacions de teatre familiar amb bon gust i una pàtina de pedagogia, sempre ha donat bon resultat. Una prova en són els espectacles que generalment programa el Gran Teatre del Liceu o els de L'Auditori, per als més petits, i també podriem esmentar les trapelleries de la companyia Cor de Teatre, aptes per a tots els públics.
- «Opera for kids» és una altra cosa. Tot i que el repertori operístic és la base del guió, ben aviat aquest tendeix a passar el relleu del protagonisme al món del somni de la petita mestra de cerimònies i als tres cantants, evidenciant i ironitzant sobre els seus egos, les seves aptituds i les seves mancances.
- Àries solistes, duets i fins i tot un trio formen part de les demostracions pràctiques de la teoria exposada amb peces conegudes per tothom, algunes de les quals ja formen també part de la memòria musical dels més petits. És així com s'interpreten àries de «Madama Butterfly», «La Traviata», «La flauta màgica», «Tosca», «Il Barbiere di Siviglia», «Gianni Schicchi», «Carmen», «L'Elisir d'Amore», «Il Trovatore», «Faust», «Turandot» o «A night at the Opera».
- Especialment divertida és la part de l'espectacle que imita un concurs televisiu en què els tres cantants han de passar una sèrie de proves com, per exemple, recitar de memòria en un minut el màxim de compositors que els vinguin al cap, cosa que fan com qui recita l'alineació d'un equip de futbol. També hi ha un moment de contacte amb els espectadors amb el barber de Sevilla que baixa amb la navalla a la mà amenaçant els qui porten o no porten barba. I la cosa esclata del tot en la part de la trama en què la soprano diva i la seva germana empresària —exercici de transvestisme— se les tenen en relació a una nova cantant jove —la noia del somni— que, com en el conte de «La Blancaneu», el mirall desvela que ha substituït la gran diva. La poma enverinada es substitueix pels bombons enverinats i el cavall del príncep salvador es canvia per una barcassa de cautxú i rems conduïda per l'encarregat més vell del teatre operístic.
- Hi ha molt bona interpretació de veu en totes les peces, el plat fort de l'espectacle, i necessita una mica més de rodatge la interpretació teatral, que de ben segur pot madurar amb alguna representació més després de l'estrena, cosa que admet el mateix director i guionista, Edu Pericas, perquè sap que forçar els cantants d'òpera a actuar fora del que els és habitual comporta un canvi de xip per a ells no sempre fàcil de superar, una feina que Carles Santos, per exemple, fa anys que practica i que, recentment, també la directora de ficció Wanda Pitrovska (alter ego de Xavier Albertí) ha fet al TNC.
- «El vestit pop de l'emperador». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text de Dani Cherta. Música original i lletres: Keco Pujol. Intèrprets: Guillem Martí, Ariadna Suñé, Victor Gómez i Jordi Gonzàlez. Escenografia: La Roda Produccions. Vestuari: Antonio Harillo. Coreografia: Ariadna Suñé / Meri Bonet. Il·luminació: Ramsés Moraleda i Fran Agramunt. Direcció musical: Manel García. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre, Barcelona, 29 octubre 2017. Recomanat per als espectadors a partir de 3 anys.
- Una de les interpretacions que es fa del conte popular de Hans Christian Andersen, «El vestit nou de l'emperador», és que mostra que el poble en un ambient hostil és més llest que els monarques que el regeixen. Si en aquests temps que corren a algú li xiulen les orelles, que s'hi posi taps. Però les lectures més modernes s'han quedat amb el missatge subtil del conte que fa un toc d'alerta contra la vanitat i la hipocresia que impedeix que s'admetin les veritats més evidents. I només la innocència dels infants no contaminada pels prejudicis fa que siguin ells els que acabin dient a crits el que de debò veuen: que l'emperador va nu.
- La versió d'aquest muntatge musical de La Roda Produccions no passa per alt aquesta interpretació del conte i per això es permet una mena de moralitat final en la qual els protagonistes expliquen quina és la lliçó que se n'ha tret de l'espectacle. Cal tenir en compte, però, que el muntatge en fa una versió molt lliure, actualitzada, adaptada als nous mitjans que reben els espectadors més joves i caracteritzada per l'acoloriment de l'escenografia i el vestuari, molt d'acord amb la influència de l'audiovisual, i marcat per la banda sonora que té un paper important dins de la trama.
- Així, doncs, la passejada en pilotes de l'emperador en el conte clàssic es transforma aquí en una participació en una desfilada de models d'última moda, acció per a la qual la companyia necessita la col·laboració dels espectadors —dels més grans, pares, mares, avis i tietes, esclar!— cosa que, per uns moments, els més petits poden veure el que es trobaran si mai un dia La Cubana els fa un nou espectacle.
- «El vestit pop de l'emperador» és el nou espectacle de La Roda, de la mà de Dani Cherta (text) i Keco Pujol (música), que promet una llarga durada en el seu repertori perquè manté un guió que garanteix el divertiment per la manera com es representa, en un to esperpèntic pel que fa als personatges, que utilitzen sovint un català italianitzat o un italià catalanitzat totalment comprensibles; perquè compta amb un vestuari molt elaborat que tendeix als lluentons, amb perruqueria d'àlbum il·lustrat i una barreteria estil pastís de noces; i perquè les peces musicals estan en la línia de La Roda que combina ritmes vius i gèneres diversos, com ja passava amb un espectacle anterior, «Alladin #ThePopMusical», fins a arribar al solo final quan l'emperador danès es treu la bena dels ulls i s'adona de la seva nuesa i del balafiament que ha fet dels diners públics en la seva dèria per tenir vestits nous cada dia ni que li diguessin que l'últim encarregat a uns dissenyadors era el millor del món ni que fos invisible.
- La companyia no ha canviat la ubicació geogràfica del conte original. El Palau és a Dinamarca, tot i que la parella que obre l'espectacle i que fa guàrdia a la portalada té una retirada de la guàrdia reial anglesa. Una escenografia gegant mòbil permet canviar fàcilment d'espai quan els personatges han de visitar la sastreria on encarregaran el vestit nou. I una peça coral final convida els espectadors a acompanyar dempeus la companyia i, de passada, moure l'esquelet. Per alguna cosa, en comptes de dir-se «El vestit “nou” de l'emperador» l'espectacle es titula «El vestit “pop” de l'emperador». Qui avisa no és traïdor.
- «Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Reposició: 21 octubre 2017. A partir 5 anys.
- En la novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha, a partir d'ara, aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és també com un diamant en brut que promet i hauria de tenir una llarga trajectòria.
- L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes.
- És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional.
- 'Tom Sawyer, detectiu' és un relat que combina diferents elements. Hi ha aventura, ambient del XIX a la riba del Mississipi, esperit de justícia, enginy esmolat i barreja de gèneres: el policíac, el negre, el de l'enjòlit, el de terror i l'humorístic. De tot una mica sense que hi sobri res, ben encaixat, amb una dramatúrgia del director Miquel Agell que no decau en cap moment i amb un acompanyament musical vigorós, rítmic, creació de Marc Sambola, al servei d'unes lletres de Lídia Linuesa que tenen la missió d'explicar aquesta aventura menys coneguda de Tom i Huck d'una manera dinàmica, clara i arrodonida, deixant molt poques escenes per al text convencional, i les que hi són, concises i molt breus.
- Voluntat d'espectacle musical cent per cent, doncs, que exigeix que els cinc intèrprets mantinguin un bon nivell interpretatiu (tres veterans experimentats i reconeguts: Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells) i que els dos protagonistes, molt joves (Marc Andurell i Marc Udina, dues revelacions), estiguin a l'alçada d'aquests dos personatges de ficció mítics de la literatura universal tan adulta com juvenil i que el grup de nois i noies es cronometri en les escenes del Cor i les coreogràfiques —a l'escenari i a la platea—, que ha adaptat i dirigit l'actriu Ester Bartomeu.
- Quan el treball actoral és la base d'un espectacle, l'ambientació pot ser austera, sense que deixi de complir les exigències dels moviments escènics. En aquest cas, la proposta es basa en piles d'antigues caixes de fusta, típiques de fruiteria, que tenen una força efectista a l'hora de representar el vaixell que creua el riu Mississipi, o la casa dels oncles de Tom o la sala del jutjat on —en una mena de Perry Mason juvenil— es clarifica l'assassinat d'un dels bessons implicats en el robatori del parell de diamants. I tot gràcies a un maletí, un kit de detectiu, que el carter ha portat a Tom Sawyer, abans que tot comenci.
- Si la novel·la del clàssic Mark Twain ja té tots els ingredients per fer-se atractiva als lectors joves de qualsevol generació, l'adaptació teatral que n'ha fet ara Lazzigags no es queda enrere, i la combinació d'intriga i aventura portada a l'escenari musicalment la converteix en un dels espectacles més recomanables per a aquells primers espectadors que, ni que siguin usuaris compulsius del coneixement virtual de l'iPhone, continuen vibrant amb la descoberta de l'emoció dels intèrprets de carn i os.
Nota complementària: La novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain, es troba publicada a Bromera Edicions, traduïda per Doménec Ardit i Rosa Úbeda, amb il·lustracions de Paco Hernández. El CD amb les cançons del musical de Lazzgigags ha estat editat pel segell Tritó i s'hi troben deu peces: 1. Vull ser detectiu; 2. Diamants, Diamants; 3. No és el mateix; 4. Quins malparits; 5. A l’Aràbia de l’Alí Babà; 6. El bosc és fosc; 7. L’oncle és bo; 8. Xinès per a principiants; 9. Som amics; 10. Finale.
La novel·la 'Tom Sawyer detectiu', publicada el 1896 per Mark Twain, es va adaptar al cinema el 1938 dirigida per Donald O'Connor. Tràiler de la pel·lícula (vídeo 1). Tràiler de l'espectacle teatral de la companyia Lazzigags (vídeo 2). Clip d'un dels assajos d'enregistrament de la companyia Lazzigags amb els intèrprets i músics de l'espectacle teatral (vídeo 3).
- «Singing Talent Show». Guió de Lluís Grifé, Marta Torras i Benjamí Conesa. Coreografia: Hugo Riveros i Maria Torras. Intèrprets: Benjamí Conesa, Maria Torras, Hugo Riveros, Marta Torras, Dani Claramunt, Josep Gámez, Cristina Anchuela, Claudia Gregorio. Veu en off: Roger Pera. Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari i caracterització: Cristina Anchuela i Rafató Teatre. Disseny so: Roger Blasco. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció musical: Juan Diego Fidalgo. Ajudanta direcció: Maria Torras. Direcció: Benjamí Conesa. Producció: Namar Teatre Musical. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 28 maig 2017. Reposició: 23 setembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.
- Ens movem entre els xous temàtics de Disneylàndia i Port Aventura passant per les bandes sonores de les produccions cinematogràfiques de ca n'Ànec Donald dels últims temps. Es tracta d'un espectacle familiar eminentment musical que recrea els temes principals dels personatges de ficció de l'imaginari infantil, des de Tarzan o Hèrcules a la Ventafocs o Pocahontas.
- Tots ells, prínceps, princeses, herois, malvats o bons jans participen, quan ja estan gairebé a l'atur de les seves ocupacions, en un concurs televisiu estil càsting per optar a formar part d'una pròxima producció de dibuixos animats. Qui guia el xou és un locutor que té la veu en off de l'actor Roger Pera i que recorda el to solemne olímpic del desaparegut Constantino Romero.
- El guió marca les pautes de tota la trama, però de fet no hi ha una trama que plantegi, anusi i desenllaci en la línia convencional sinó que només serveix perquè cadascun dels personatges, individualment, en parella o amb l'ajut coral, faci el seu do de pit i demostri les seves aptituds com a cantant. Ressaca nostàlgica de l'«Oh Happy Day» de TV3 portada a espectadors primerencs que s'ho passen bé mentre les peces musicals o els personatges són molt coneguts, però que baixen en interès quan els personatges són menys coneguts i també quan, després dels cinquanta minuts de rigor actual en espectacles d'aquest àmbit, comencen —els més petits— a mostrar signes evidents que una hora i mitja és una mica excessiva per a l'auditori al qual s'adreça, tenint en compte, esclar, que el muntatge es basa únicament en la interpretació de cadascun dels personatges i que, com és evident per la sala on es representa, no pretén oferir un gran desplegament escenogràfic ni d'efectes de gran producció.
- Segurament que si la proposta afinés la durada de l'espectacle, retallés alguna intervenció i concentrés més cadascuna de les escenes —tot i que cal admetre que els intermedis parlats són prou mesurats i gairebé de conveniència per facilitar el canvi de vestuari i caracterització— l'espectacle tindria una recepció més positiva per als primers espectadors.
- El “talent” —parlant de «Singing Talent Show»—, que es busca en la ficció hi és en la realitat de l'escenari. Els vuit intèrprets donen tot el que poden aportar des de la seva capacitat vocal, però la sorpresa sobre qui acaba sent el guanyador del xou té un argument massa prim per acabar d'agafar consistència teatral. L'esforç i el currículum de la companyia —alguns dels intèrprets van intervenir fa unes temporades en el musical «Somriures i llàgrimes» a la mateixa sala— es mereixeria que el resultat fos més arrodonit i no es quedés en una mena de xou temàtic més propi de parc d'atraccions.
- «Desconcerto». Autoria de Jordi Purtí. Intèrprets / músics de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà: Naeon Kim, Nacho Lezcano, Natalia Klymyshyn / Cecilia Burguera, David Sanmartí, Tamara Caño / Sergi Ruiz, Queralt Garcia, Carles Coll Bardés, Tigran Yeritsyan, Mónica Cruzata i Dmitry Yaroslavtsev. Arranjaments musicals: Carles Coll Costa, Naeon Kim i David Sanmartí. Disseny il·luminació: Àngel Puertas i Jordi Purtí. Cap tècnic teatre: Sergi Gracia. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció artística: Jordi Purtí. Teatre Condal, Barcelona, 20 setembre 2017.
- Desconcertant. Mai més ben dit. Desconcertant perquè la troupe de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la batuta de Carles Coll, amb la complicitat de la trapelleria escènica de Jordi Purtí són capaços de fer veure que estan disposats a fer un concert “seriós” i de seguida, després de les primeres notes de cada peça, trenquen l'esquema i enganyen els espectadors amb un espectacle sense paraules i molta corda... molta corda, vull dir, per temps.
- Hi ha precedents. Només cal recordar l'anterior espectacle, «Concerto a tempo d'umore», des de fa dos anys en gira internacional, una targeta de presentació que ben segur els obrirà novament les portes de «Desconcerto».
- En només una hora i quart, el repertori de les peces escollides és extens i variat. Una introducció serveix perquè els músics, encara sense el “maestro” al davant i amb roba d'assaig, facin i toquin allò que més els agrada. Però quan el “maestro” es presenta, toca canviar d'uniforme, negre de rigor, i posar-se a la feina.
- L'espectacle va agafant el to d'humor que la caiguda de pantalons d'un dels músics, només començar, fa endevinar que passarà. Aquesta vegada els músics han abandonat les cadires i gairebé els faristols que encara hi havia en l'anterior espectacle. Ara tot passa a peu dret, amb els violins i els violoncels a coll i amb molt de moviment, com si Jordi Purtí hagués volgut recuperar una part d'un altre espectacle seu d'èxit internacional, «Operetta», amb Cor de Teatre. La diferència és que aquella troupe era una coral i que ara és una orquestra. Però Jordi Purtí fa fer el que vol als col·lectius més impensables.
- «Desconcerto» és menys de gags i més de trama. Reposa més en el fil que li marquen les mateixes peces musicals. Després hi entren alguns elements complementaris per reforçar l'humor: una vella màquina d'escriure que acompanya el so de percussió; un comandament a distància que dirigeix l'orquestra amb alts i baixos, greus i aguts; un rebobinat endavant i endarrere com si l'orquestra fos un nostàlgic CD; uns moments d'interactivitat del “maestro” amb els espectadors; i fins i tot un fugaç número vocal i alguns fugaços números acrobàtics... de tot una mica, fins al bis final, un popurri que fa un resum de tot l'espectacle amb pròleg i epíleg de «L'hora dels adéus». El «Desconcerto» passa de ser “desconcertant” a ser “rodó” i amb una garantia sense cap mena de dubte: per a tota mena d'espectadors sense fronteres d'edat.
- «El llibre de la selva». Sobre el relat de Rudyard Kipling. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrprets: Maria Berenguer, Mariona Campos, Gerard Flores, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Disseny escenografia i vestuari: Lleo Quintana. Construcció escenografia: Tero Guzmán. Confecció vestuari : Lleo Quintana. Disseny llums i so : Francesc Campos. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Olga Fañanàs. Producció executiva: Maria Agustina Solé. Direcció de Gerard Nicasi. Companyia La Trepa, Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 febrer 2017. Reposició: 16 setembre 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
- L'espectacle té tant de risc com d'ambició. ¿Com es representen els principals personatges de la faula de Rudyard Kipling (Bombai, 1865 - Londres, 1936) que envolten Mowgli a la jungla dels llops o els que ronden per la selva o les mones que es pensen que Mowgli és com una mena de titella o joguina que es pot trencar, quan l'imaginari col·lectiu els té identificats per la múltiple influència audiovisual?
- La companyia La Trepa ho fa amb un treball de vestuari excel·lent de Lleo Quintana i amb una interpretació coral musical, amb partitura del veterà de la casa, Ferran Gonzàlez, que aconsegueix una tonalitat allunyada de les melodies típiques d'altres musicals familiars i entra de ple en l'atmosfera singular que requereix la selva. També ho fa convertint les bèsties en éssers humanitzats sense que es noti la conversió i fent que, a manera que avança l'espectacle, es fusionin sense trencaments la personalitat humana i la del bestiari.
- A més, l'adaptació, necessàriament breu, que un altre veterà de la casa, Macià G. Olivella, fa del clàssic de Rudyard Kipling fuig dels estereotips endolcits que han fomentat el cinema disneyià i les sèries animades i aprofundeix en el discurs original, extraient-ne la síntesi de la història de Mowgli, amb un rerefons de respecte per la llibertat dels pobles i el dret a decidir a quina comunitat vol formar part quan Mowgli es troba foragitat a la vegada per la tribu dels llops i la tribu dels humans.
- La posada en escena i el registre que s'ha donat a l'espectacle obliga també els intèrprets a un treball de moviment i de gest que s'acosti a la idea que se'n té de cadascuna de les bèsties. I per això s'hi mou amb parsimònia l'ós Baloo, amb agilitat la pantera Bagheera, amb energia de ring el ferotge tigre Shere-Khan, amb estilització la serp Kaa o amb sinuosos moviments les mones, en realitat una parella de micos que proporcionen una de les escenes que introdueix l'humor i la pàtina de clown en aquesta versió d'«El llibre de la selva».
- Amb una arrencada d'una peça coral de gran musical molt suggerent, l'espectacle descobreix a poc a poc com es viu i s'organitza el Consell de la Roca —única escenografia mòbil que presideix l'escenari— i també es reserva intervencions solistes amb un to càlid a càrrec de la pantera amb vestit negre elegant (l'actriu Maria Berenguer), de la serp pitó Kaa amb un dels vestuaris més espectaculars del disseny (Mariona Campos) o el protagonista de la història (l'actriu Esther Pérez-Ferrer), amb un vestit gairebé patufetaire, distingit de tots els altres amb una interpretació vocal aguda que l'acosta sense falsa afectació a la petitesa de Mowgli. La balada final de l'espectacle s'enganxa i es repeteix en xiuxiueig mentre els espectadors surten de la platea. Una de les claus de tot bon musical. La Trepa acaba d'afegir al seu repertori un altre dels seus espectacles que no cauran en l'oblit i que es podrà repetir en futures temporades de cara a noves generacions de petits espectadors.
- «Manicomio (El Circo de los Horrores)». Idea original: Suso Silva. Intèrprets: Suso Silva, Damian Pranay, Andrey Aversuskyn, Ganna Stepavova, Chris Lemon, Morian Hambright, Trío Essence, Barto, Graziella, Troupe Ceban, Carolina Coria i Carlos Pérez. Escenografia: Miguel Brayda. Disseny llums: Juanjo Llorens. Coreografia: Lola González. Vestuari: Menkes. Producció: Suma y Sigue Espectáculos. Direcció muntatge: Circ Hermanos Rossi. Direcció: Suso Silva. Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona, 11 febrer 2015. Reposició: Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona, 21 juny 2017. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.
- Quan una companyia que té les seves arrels en el circ integra en un espectacle les dues columnes vertebrals: pares i, en aquest cas, una filla petita, ja hi ha una bona part de continuïtat garantida. Suso Silva, aquest clown gallec nascut a Orense el 1962, participant en els seus inicis en el Circo de los Muchachos, guardonat amb el Premi Nacional de Circ del 2003, ha evolucionat cap a un concepte de circ que barreja l'antic art de pista amb el teatre, l'humor, el cabaret, la màgia i, de rerefons, el cinema.
- De tot plegat en surt un espectacle extraordinari com 'Manicomio' —abans va estrenar el 2009 al Teatre Victòria, 'Psicosis'— on els artistes, tots especialitzats i de primea línia en alguna de les tècniques del circ, es converteixen en múltiples personatges terrorífics, monstruosos, freakies, tocats per la bogeria i, per això, també molt lúcids.
- Només arribar al teatre, els espectadors es trobaran amb alguns d'aquests monstres que els esperen a l'exterior. La pista de la carpa està en la penombra i, com en una casa de la por, els personatges es mouen entre les grades creant el primer estat de terror psicològic entre els espectadors i fent que aquests i els personatges de ficció entrin en un joc d'interrelació.
- L'espectacle és terrorífic, sí, però també molt suggerent, ple de sensacions. 'Psicosis' era menys identificatiu, més sobrenatural. Aquest, 'Manicomio' és més terrenal. Sobretot perquè continua tenint un enorme treball d'efectes especials, de carotes, de màscares, de vestuari, de so, de color, de música, d'aquesta música de pel·lícula de por, de sang i fetge. Tot passa en una escenografia que representa un antic manicomi —a 'Psicosis', recordem, l'espai era una mena de Père-Lachaise— on els grinyols i la fantasmagoria suren per tots els racons.
- A dalt, a l'escenari, boira, sales tenebroses, molt d'efecte de nocturnitat fantasmagòrica... en fi, el típic ambient dels muntatges terrorífics que més aviat es veuen en el cinema més que no pas en el teatre o a la pista. I aquesta és la gràcia dels espectacles del Circo de los Horrores: veure les màscares, i una gran feina de maquillatge i caracterització, amb els monstres molt a prop teu, com si estiguessis en un plató de rodatge amb ells.
- Precisament, en la trama que uneix els diferents números de circ, hi ha referències a pel·lícules clàssiques, moltes del cine en blanc i negre, com 'Nosferatu' (1922), una de les més antigues del cinema mut —sobre la qual el mateix Suso Silva fa una laboriosa i fidel caracterització del personatge— per compaginar el terror amb altres personatges com el terrible Bitelchus, o la aparentment innocent Sara en el País de les Meravelles —que interpreta la filla de Suso Silva— o els personatges de La Desquiciada de la Camisa de Força, la Infermera de les Agulles, la Governanta o la Infermera Sanitària, tots mantenint l'estil peculiar de la línia gòtica.
- Vaja, dues hores d'un gran espectacle, com ho era 'Psicosis' on brillen d'una manera especial el vestuari del segle XIX i del món gòtic, les carotes i les màscares dels monstres, les agulles gegans d'injecció, i les actuacions circenses: malabarisme, acrobàcia, els pallassos, trapezistes i les intervencions del mateix Suso Silva, que fa de clown en un número de cinema impossible de rodar sense la participació d'uns quants voluntaris del públic... o no tan voluntaris.
- El que Suso Silva fa en el seu espectacle és transformar el terror en un element poètic, que en realitat, com deia abans, pretén subjugar els espectadors i reconvertir-los també en petits monstres, ni que tots —o gairebé tots— no es moguin de la seva butaca, esclar. Suso Silva juga també amb una metàfora compromesa: el circ és bogeria i mort, ressucitem-lo, doncs, a través dels seus monstres i les seves ànimes en pena.
- Al costat d'una companyia que compagina amb el mateix rigor la seva especialitat de pista amb els seus personatges de ficció, es mereix una menció especial la jove intèrpret Sara Silva, ara ja 15 anys —però, que ja apunta molt amunt—, la filla de Suso i Raquel, amb diverses intervencions en el seu paper de Sara al País de les Meravelles, que mantenen aquell lligam entre l'adult que ha oblidat la innocència i la innocència que no s'acaba de perdre mai.
- La presència de la filla del director del Circo de los Horrores tant a 'Psicosis' com a 'Manicomio' podria fer pensar que es tracta d'un espectacle per a infants o juvenil. Cal advertir també que es tracta d'un espectacle per a tota la família, però recomanable a partir dels 9 o 10 anys, sobretot perquè el realisme teatral exigeix que l'espectador, a partir de la seva pròpia experiència, sàpiga fer la transcripció entre la ficció i la realitat, el terror i la mentida.
- 'Manicomio' no pot decebre ningú. L'espectador, amant o no del gènere del terror, experimentarà una progressió escènica que va pujant de nivell a la vegada que es familiaritza amb els personatges de tal manera que els monstres semblen menys monstres. O potser és que els espectadors ja se n'han empeltat una mica i costa més trobar la diferència entre els que hi ha dalt de l'escenari i els que hi ha asseguts a la platea.
- «Singing Talent Show». Guió de Lluís Grifé, Marta Torras i Benjamí Conesa. Coreografia: Hugo Riveros i Maria Torras. Intèrprets: Benjamí Conesa, Maria Torras, Hugo Riveros, Marta Torras, Dani Claramunt, Josep Gámez, Cristina Anchuela, Claudia Gregorio. Veu en off: Roger Pera. Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Il·luminació: Dani Gener. Vestuari i caracterització: Cristina Anchuela i Rafató Teatre. Disseny so: Roger Blasco. Tècnic sala: Aitor Larrea. Direcció musical: Juan Diego Fidalgo. Ajudanta direcció: Maria Torras. Direcció: Benjamí Conesa. Producció: Namar Teatre Musical. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 28 maig 2017. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.
- Ens movem entre els xous temàtics de Disneylàndia i Port Aventura passant per les bandes sonores de les produccions cinematogràfiques de ca n'Ànec Donald dels últims temps. Es tracta d'un espectacle familiar eminentment musical que recrea els temes principals dels personatges de ficció de l'imaginari infantil, des de Tarzan o Hèrcules a la Ventafocs o Pocahontas.
- Tots ells, prínceps, princeses, herois, malvats o bons jans participen, quan ja estan gairebé a l'atur de les seves ocupacions, en un concurs televisiu estil càsting per optar a formar part d'una pròxima producció de dibuixos animats. Qui guia el xou és un locutor que té la veu en off de l'actor Roger Pera i que recorda el to solemne olímpic del desaparegut Constantino Romero.
- El guió marca les pautes de tota la trama, però de fet no hi ha una trama que plantegi, anusi i desenllaci en la línia convencional sinó que només serveix perquè cadascun dels personatges, individualment, en parella o amb l'ajut coral, faci el seu do de pit i demostri les seves aptituds com a cantant. Ressaca nostàlgica de l'«Oh Happy Day» de TV3 portada a espectadors primerencs que s'ho passen bé mentre les peces musicals o els personatges són molt coneguts, però que baixen en interès quan els personatges són menys coneguts i també quan, després dels cinquanta minuts de rigor actual en espectacles d'aquest àmbit, comencen —els més petits— a mostrar signes evidents que una hora i mitja és una mica excessiva per a l'auditori al qual s'adreça, tenint en compte, esclar, que el muntatge es basa únicament en la interpretació de cadascun dels personatges i que, com és evident per la sala on es representa, no pretén oferir un gran desplegament escenogràfic ni d'efectes de gran producció.
- Segurament que si la proposta afinés la durada de l'espectacle, retallés alguna intervenció i concentrés més cadascuna de les escenes —tot i que cal admetre que els intermedis parlats són prou mesurats i gairebé de conveniència per facilitar el canvi de vestuari i caracterització— l'espectacle tindria una recepció més positiva per als primers espectadors.
- El “talent” —parlant de «Singing Talent Show»—, que es busca en la ficció hi és en la realitat de l'escenari. Els vuit intèrprets donen tot el que poden aportar des de la seva capacitat vocal, però la sorpresa sobre qui acaba sent el guanyador del xou té un argument massa prim per acabar d'agafar consistència teatral. L'esforç i el currículum de la companyia —alguns dels intèrprets van intervenir fa unes temporades en el musical «Somriures i llàgrimes» a la mateixa sala— es mereixeria que el resultat fos més arrodonit i no es quedés en una mena de xou temàtic més propi de parc d'atraccions.
- «Pinotxo». Basat en el conte de Carlo Collodi. Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé i Anna Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Julià Farràs / Marc García. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografia: Gemma Egea / Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 gener 2013. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 6 maig 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Al conte «Antaviana», Pere Calders va batejar amb el nom d'Abel el nen protagonista del seu conte que s'inventa la paraula que ha fet tanta fortuna. El protagonista d'aquesta adaptació de «Pinotxo» es diu també Abel. I el planteig inicial de la posada en escena, per la caracterització dels personatges, els pares i els avis d'Abel, recorden també la posada en escena de l'adatpaciód'«Antaviana». No és un retret, sinó ben al contrari. La tradició es fa amb aquestes coincidències, volgudes o no. I el que compta és el resultat.
- L'adaptació de Dreams Teatre té una estructura que funciona perquè no es tanca en el típic taller de Gepetto que construeix el titella de fusta que acaba tenint vida pròpia, sinó que comença en una família més o menys actual, caracteritzada una mica amb look de La Cubana, i que celebra una festa al terrat per commemorar el desè aniversari del fill únic de la parella.
- L'Abel d'aquest «Pinotxo» és oportunament descarat. Dic oportunament perquè l'adaptació no cedeix a fer, d'entrada, un personatge bon noi, educat i complidor, sinó que en perfila el seu costat més entremaliat. Quan l'avi li regala unes boles de petanca i el pare, un titella petit de fusta que representa en Pinotxo, el noi ho accepta de mala gana. I la festa, amb pastís incorporat, acaba com el rosari de l'aurora. Fins al punt que en una caiguda del patinet, l'Abel es propina un cop al cap que el porta inconscient a un altre món.
- És aquí on el muntatge fusiona l'Abel contemporani amb el Pinotxo del clàssic de Carlo Collodi amb un seguit d'escenes i canvi d'ambientació —uns quants foscos sisplau per força que amb el rodatge de l'espectacle haurien de guanyar amb ritme— que una veu en off (Pep Anton Muñoz) aprofita per situar la trama del conte que manté alguns dels passatges més importants del clàssic: la trobada amb la guineu i el gat que en realitat són uns pispes; la trobada amb la fada que el condemna a la llargària del nas; el paradís dels jocs on fer el manta està permès; l'aparició del senyor Grill —una de les sorpreses del muntatge—; fins a arribar al vell Gepetto, un honorable personatge de barba llarga, a l'interior del ventrell de la balena —tenint en compte que el tauró voraç original de Carlo Collodi ja va quedar bandejat per les adaptacions endolcides que n'ha fet Disney i els seus seguidors.
- L'espectacle compta amb la composició musical de Manu Guix, amb diverses peces que imprimeixen una banda sonora de molt bon escoltar. Hi ha també un vestuari molt treballat i atractiu, sobretot el del senyor Grill, pel seu aspecte terrorífic i, per descomptat, el del Pinotxo, amb el nas que creix i creix a cada mentida. Petites guspires de màgia imprimeixen també efectes de fantasia al llarg de la trama. I els diferents elements escenogràfics o decorats clàssics creen l'atmosfera adequada en cadascun dels paratges del viatge iniciàtic que fa Pinotxo —en realitat l'Abel de l'adaptació convertit en Pinotxo— i que servirà perquè la criatura del patinet dalt del terrat canviï la seva manera de fer i d'actuar, tant en relació amb el seu amic Xinxeta, com amb els pares i els avis. Una manera diferent de veure en Pinotxo i un espectacle que, pel seu contingut i concepció, es mereixia que tingués una llarga trajectòria a partir de l'estrena, tal com evidencia aquesta nova reposició.
- «La cigala i la formiga». Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran González. Intèrpres 2017: Maria Berenguer, Mariona Campos, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. (Intèrprets 2010: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer). Vestuari i escenografia: Jose Carrasco. Coreografies: Eva Hernández. Il·luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció: Maria Agustina Solé. Jove Teatre Regina, Barcelona, 15 maig 2010. Reposició: 22 abril 2017. A partir 4 anys.
- Isop, si és que va existir, ja va veure que la cigala i la formiga simbolitzarien per segles i segles l'esforç del treball i la mandra. I això passava al segle VII aC. Després, un romà culte que escrivia en grec va recollir la faula i la va retocar en vers al segle III aC. I les versions no es van aturar fins a arribar a les de Jean de La Fontaine, el segle XVII —les més populars encara avui—, i a les de Félix María Samaniego, al segle XVIII.
- La versió de teatre musical que la companyia La Trepa ja va estrenar fa tretze anys (2004), reposada el 2010, i que ara ha revisat novament, n'agafa els trets de fons principals, però hi aporta un embolcall contemporani que fa el muntatge atractiu i, a la vegada, original, fins al punt que la companyia, gràcies a un vestuari que caracteritza cadascun dels personatges i un guió subtilment moralista, crea una història nova a partir d'una de les faules més antigues. La idea del treball i de l'oci han evolucionat en tots aquests segles. I la música, part essencial del muntatge, s'encarrega també de fer joc amb aquesta evolució i de modernitzar, per dir-ho així, una trama que ve de lluny.
- El cas és que, a la vida animal, les formigues continuen tossudes com sempre, sense haver descobert, no diguem ja la jornada de vuit hores que actualment ja ha passat a millor vida, sinó ni tan sols la migdiada. I la cigala, per la seva banda —almenys el mascle perquè la femella mor aviat quan ha post els ous— manté la seva vocació insistent d'aspirant a contratenor de música contemporània a pesar que acostuma a guanyar-se l'antipatia de qui ha de suportar-ne el brogit eixordador, sobretot en hores caloroses d'estiu.
- La faula en versió teatral mostra una secció de formigues que es prepara físicament i mentalment per guanyar la competició de les més treballadores del formiguer. Però hi apareixen també els pugons —aliment bàsic de les formigues—, la cigala coprotagonista de la història, una mosca poca-solta i una aranya elegant, una mena de reina negra —a pesar de la capa vermellosa— que només aspira a augmentar la seva collita de víctimes a la teranyina.
- La cigala farà amistat amb una de les formigues, que té la temptació de fugir del ramat i descobrir què hi ha més enllà del formiguer i que, després de sentir els cants de la cigala, vol també provar sort en l'art de la música. Però la traïdoria al grup es paga cara. I mentre la cigala ronda pel formiguer perduda com un peix fora de l'aigua, la formiga tampoc no aixeca el cap fora del seu cau.
- Dels fracassos dels dèbils, sempre hi ha el poderós que se n'aprofita. I això és el que intenta fer l'aranya reina proposant que cigala i formiga facin duet i muntin una productora de concerts perquè així, com més clientela tinguin, més possibilitats tindrà ella d'atrapar insectes a la seva teranyina.
- Com es veu, la versió teatral s'allunya i amplia les possibilitats de la faula original. Avui, l'art ja no és considerat un mal menor propi de bohemis i dropos sinó una possibilitat professional i de prestigi. I la força del treball no es pot dir que visqui el seu millor moment de reconeixement social. Els papers de la faula s'han capgirat, sobretot a partir que l'oci s'ha consolidat, des de la segona meitat del segle XX, com una font de realització personal.
- «Zaquizamí». Coreografia de Roberto G. Alonso. Intèrprets: Anita Àstrid, Borja Fernández i Laura Marsal. Escenografia: Roberto G. Alonso i Tony Murchland. Il·luminació: Tony Murchland. Atrezzo i vestuari: Roberto G. Alonso i Víctor Peralta. Espai sonor: Carles Cors. Assessorament pedagògic i producció executiva: Joan Solé. Direcció: Roberto G. Alonso. Residècia tècnica: Teatre La Massa, de Vilassar de Dalt. Col·laboració: Teatre de Salt, La Sala de Sabadell. Producció: Companyia Roberto G. Alonso. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 25 març 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Espectacle coreogràfic, sense paraules, però amb molta imaginació i expressivitat, amb una banda sonora que li marca el ritme sense pauses, i que destaca per un vistós vestuari amb un bon nombre de canvis durant una hora —i només són tres intèrprets— i també per diversos jocs de màscares, joguines mòbils —la nostàlgica bicicleta de tres rodes—, un llibre màgic lluminós, un bagul dels records, penja-robes, maniquins, paraigües calidoscopi, vestits antics, una bola del món lluminosa, un televisor vintage, un armari ple d'andròmines i una casa de nines, entre altres elements que apareixen i desapareixen.
- «Zaquizamí», paraula també màgica que sembla que s'hagi escapat del personatge de la Zerafina de l'obra «La senyora Florentina i el seu amor Homer», de Mercè Rodoreda, de la Sala Gran del TNC, si no fos que ja fa temps que volta pels escenaris, és un espectacle per a tota la família que embaladeix els més petits i no deixa indiferents els més grans perquè poua en la memòria indealitzada de la infància perduda o, si no perduda, almenys deixada enrere.
- La interpretació del ballarí i les dues ballarines conforma una peça collage de diferents passos adaptats a cadascuna de les accions (les dues nines bessones, els tres cambrers amb màscara de cocodril de peluix amants del jazz i la beguda, la ballarina coixa que torna al ball amb una cama ortopèdica, el fragment que s'insinua de «Casablanca» a l'antic televisor, la funambulista sobre la corda fluixa... Una festa dins la festa que fa que els petits espectadors reinterpretin amb l'estímul de la imaginació i la porta oberta a la fantasia, privilegi de l'edat.
- Tot plegat, sempre en l'ambientació d'unes golfes o en una habitació que fa de traster, amb una lluerna damunt, i que només de tant en tant se sent com grinyola una porta i s'escola un feix de llum per una escletxa per paralitzar els tres habitants de les joguines, un recurs que els contes han explotat sovint però que en aquesta creació de la companyia de Robert G. Alonso adopta un registre diferent i atractiu.
- «Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets 2009: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Intèrprets 2017: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Amb la col·laboració del Cor de Cambra Tornaveu: (2009) Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Música original i lletra: Keko Pujol. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 25 març 2017. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.
- I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.
- Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.
- També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.
- Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.
- Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?
- I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.
- 'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.
- «La nena dels pardals». Text de Jordi Palet a partir del conte de Sarah Pennypacker. Música original del grup La Tresca i la Verdesca. Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet (La Tresca i la Verdesca). Il·lustracions: Noemí Villamuza. Tractament digital il·lustracions: Jorge Caballero. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Disseny gràfic i il·lustracions: Sergi Cugat. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 12 març 2017. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
- ¿Com parlar als més petits de l'absolutisme o de la dictadura i dels que en pateixen les conseqüències? ¿Com adaptar una història que aquí s'ha conegut com a àlbum il·lustrat per Yoko Tanaka (Editorial Joventut, 2010) que té una protagonista aproximadament de l'edat dels espectadors als quals s'adreça especialment l'espectacle? ¿Com representar un fet real com si fos un conte?
- Totes aquestes incògnites les respon la companyia Teatre Al Detall amb la seva versió de l'espectacle «La nena dels pardals» que arriba després de l'èxit d'un espectacle anterior seu, «L'Endrapasomnis», amb pràcticament el mateix equip artístic: el grup musical —que actua en directe— La Tresca i la Verdesca, els dos intèrprets fundadors de la companyia (Txell Botey i Xavi Idàñez) i la direcció de Joan Maria Segura Bernadas.
- ¿Vol dir això que després de «L'Endrapasomnis» es tractava d'agafar fama i posar-se a jaure? De cap de les maneres. El que ara ha fet la companyia Teatre al Detall és optar per una posada en escena escenogràficament més estilitzada, l'altra cara del romanticisme de l'anterior (un mur de calaixos d'arxiu blanc, un penja-robes, una màquina d'escriure antiga i uns dossiers farcits d'expedients), amb aplicacions digitals i l'animació i la col·laboració de la il·lustradora Noemí Villamuza en la representació de la petita protagonista i altres elements de la natura del conte.
- Amb «La nena dels pardals», la companyia fa un cant a la natura i al respecte per l'equilibri ecològic. I ho fa sense adoctrinament i resolent amb un recurs positiu el paper que la petita Ming-Li té arran del que es coneix com «La guerra dels pardals», que el 1958 a la Xina va imposar el líder comunista de la República Popular, Mao Zedong, ordenant que tothom es dediqués a fer soroll per eliminar tots els pardals que els malmetien les collites, sense preveure que es trencaria la cadena ecològica i que les plagues d'insectes camparien al seu aire sense els pardals que les eliminessin.
- El 13 de desembre del 1958 va començar la matança amb tots els mitjans possibles: espantalls, petards, fones, verí, cassolades i fins i tot camps de tir en parcs públics que es van delimitar prèviament. Es calcula que en un dia s'havien abatut prop de 200.000 pardals i que al llarg de la croada popular se'n van eliminar uns 2.000 milions, cosa que finalment va obligar a rectificar el cap de suro (aquí anomenat el Gran Timoner) i a importar de Rússia nous estols de pardals per recuperar l'equilibri ecològic.
- En el conte, és la petita Ming-Li qui, clandestinament, d'amagat del seu pare camperol, salva set pardals de la barbàrie i els alimenta en un espai amagat de la seva cambra, creant allò que ella mateixa anomena «L'hospitals dels pardals». I en l'adaptació teatral, s'arriba a Ming Li mentre uns funcionaris amb guardapols gris ordenen i classifiquen arxius de morts o desapareguts, entre els quals apareix el d'una nena anomenada Ming-Li sense cap altra referència, cosa que impulsa els dos arxivers a inventar-se una història a partir del personatge.
- Amb un joc de teatre dins el teatre, doncs, els dos intèrprets van fent els diferents papers del conte (la nena Ming-Li, els dos funcionaris amb el guardapols gris, el pare camperol de Ming-Li, el titella de Mao Zedong en un joc a quatre mans i dos peus que posa un to d'humor dins de la petita tragèdia, l'amic de Ming-Li que caça pardals amb la fona...) a vegades amb una simple gorra, una americana, uns fulls de diari o un barret. I els tres integrants de La Tresca i la Verdesca hi posen música original i els efectes sonors que fan falta a la història que, a més, s'amplia amb l'animació digital a partir de les il·lustracions de Noemí Villamuza.
- Tot plegat constitueix una proposta teatral per als més petits, sí, però que, pel seu contingut, per la reflexió que fa sobre la dictadura i l'opressió que pateix el poble, pel seu alè poètic i per la delicadesa del tractament audiovisual —que en cap moment substitueix ni elimina l'essència del teatre—, és també una proposta per a totes les edats i, com ja va passar amb «L'Endrapasomnis», torna a posar un llistó molt amunt i a tenir en compte dins de l'àmbit del teatre familiar.
Vídeo promocional de l'espectacle «La nena dels pardals» de la companyia Teatre al Detall. Reproducció d'un dels cartells del 1958 del règim de Mao Zedong instant les criatures a eliminar tots els pardals.
- «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets: Queralt Albinyana, Júlia Bonjoch, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
- No sé si als més de 100.000 congressistes del Mobile Word Congress (MWC), que precisament aquests dies d'estrena d'«Alícia al País de les Meravelles» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll.
- Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit. Tenint en compte que aquest any una secció del Mobile World Congress està adreçada també als petits i joves, l'atreviment de la contrapoposta no pot ser més oportuna.
- En realitat, «Alícia al País de les Meravelles» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen.
- Que no confongui ningú, doncs, el títol de l'espectacle i li faci pensar que és un remake de la multitud de remakes del clàssic! «Alícia al País de les Meravelles», sí, però una Alícia com tantes Alícies que omplen la platea del teatre, però transgressora i capaç de distingir, després dels cinc minuts eterns a l'altra banda del mirall que semblen un segle per a ella, allò que més li convé per ser feliç i retrobar-se amb els seus.
- L'espectacle compta amb un suport tècnic i digital d'animació que supleix pràcticament l'escenografia i que li atorga una gran vivesa i, durant els setanta minuts de durada, fa també que no perdi en cap moment el ritme imprescindible per mantenir atents els petits espectadors als quals s'adreça, amb la certesa, a més, que malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 4 anys, també arriba als més petits perquè el llenguatge de la imatge és el llenguatge que coneixen des que vénen a parar en aquest món.
- La sinopsi es pot resumir així: Alícia celebra el seu aniversari, deu anys, i els pares li regalen el millor que li podien regalar a la seva vida: un iPhone (o mòbil sense marca, vaja) d'última generació. Però aviat, amb l'aparell a les mans, Alícia queda enganxada i monopolitzada pels missatges, els jocs i el món virtual. És així com es fa el salt del món real al món fantàstic a través, com deia, dels recursos d'animació i la possibilitat de penetrar-hi físicament gràcies a les cortines de làmines, en una combinació dels personatges de carn i os i els seus clons virtuals.
- L'aventura comença en el moment que el personatge del Conill Blanc roba el mòbil a Alícia. Una aventura que posa en joc alguns dels personatges del conte de Lewis Carroll més coneguts: el Barretaire, la Llebre, la Falsa Tortuga, el Rei separat del seu regne —que en aquest cas és més aviat el Rei Pescador— i també la Reina que, en comptes de ser la de Cors, és la Reina de Mòbils, amb un potent exèrcit visual plenament "mobilitzat".
- Amb cadascun d'ells, Alícia i un click del temps de la picor que li havia regalat l'àvia, el Capità Invisible, que surt de la capsa i es fa home, fan el seu viatge pel País de les Meravelles a la recerca de l'iPhone que li ha pispat el Conill Blanc per ordre de la Reina, que vol aconseguir el poder absolut fent-li requisar tots els mòbils que trobi al seu abast.
- L'actriu i cantant Júlia Bonjoch, que recentment ha intervingut amb altres espectacles familiars o juvenils com el musical «Ningú et va dir que fos fàcil» o en la reposició d'«El Petit Príncep» en substitució d'Elena Gadel, interpreta aquí el paper d'Alícia i és l'única que no multiplica els personatges, cosa que sí que fan els altres tres intèrprets amb una diversitat de registres: l'actor i cantant Jordi Llordella (ha treballat a «Fang i setge», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré» o «La nit de Sant Joan», entre molts altres), alterna el paper principal d'El Capità Invisible amb el pare d'Alícia; L'actor i cantant Marc Pujol (ha treballat amb la companyia Obskené a «Fuenteovejuna», «La flauta màgica» o «73 raons per deixar-te») es mou en el paper de l'amic d'Alícia, el Barretaire, el Rei destronat o la Reina de Mòbils, el paper clau del desenllaç de l'aventura; l'actriu i cantant Queralt Albinyana (recordem només dos espectacles recents: «Renard o el Llibre de les Bèsties» i «Rent») no es queda enrere en diversificar personatges: l'àvia d'Alícia, la mare, la Llebre, el Lloro, el Conill Blanc... i el personatge virtual d'ajuda a l'usuari de la companyia de mòbils, l'Iris, que es reserva un The End romàntic que no desvelarem.
- Tots ells parteixen d'una base actoral d'un nivell excel·lent, amb una interpretació musical que enriqueix la trama i que equilibra la part de discurs i d'aventura amb les peces cantades. Això, afegit al treball d'animació de la productora barcelonina Desilence (DSLNC) que des del seu estudi del carrer Sant Pere Més Alt, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen de promotors, s'ha fet un nom en l'àmbit de les arts visuals.
- Tot plegat converteix l'espectacle en una proposta per a tots els públics sense frontera d'edat i que aporta a l'ampli àmbit del teatre familiar l'experiència dramatúrgica de l'autora Marta Buchaca («Losers», «Litus», «L'any que ve serà millor», «A mi no em diguis amor», «Plastilina», «Les nenes no haurien de jugar a futbol»...), a més de l'experiència teatral, també en l'àmbit familiar, com a actor i director, de Jordi Andújar, i la producció de Viu el Teatre que després de cinc únics diumenges familiars dins el cicle Petit Romea de ben segur que mantindrà —o hauria de mantenir— per un llarg temps en el seu repertori de reposicions aquest nou espectacle.