ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[En família]
La temporada familiar ofereix una diversitat de propostes teatrals de cap de setmana per a primers espectadors
(Cliqueu sobre la imatge per veure la cartellera actual)
© Edu Compte / Farrés Brothers
Les crítiques més recents
- «Gran reserva». Autoria i direcció: Rhum & Cia. Intèrprets: Joan Arqué, Roger Julià, Mauro Paganini, Jordi Martínez, Piero Steiner. Direcció musical: Pep Pascual. Composició musical: Pep Pascual, Mauro Paganini. Direcció tècnica: Xavi Xipell “Xipi”. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Escenografia: Rhum & Cia. Disseny de la il·luminació: Quico Gutiérrez, Alfons Mas. Disseny del so / concepció sonora: Marc Santa. Regidoria: Lluc Armengol. Distribució: Elena Blanco - Magneticam. Premsa: Anna Aurich. Fotografies: Pablo Agudo, Martí E. Berenguer, Pep Gol, Josep Guindo, David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona i Velvet Events, SL. Amb el suport de Teatre Zorrilla de Badalona, Teatre Joventut de l’Hospitalet, Teatre Bartrina de Reus, Teatre Principal de Vilanova, Teatre Cirvianum de Torelló, Teatre Monumental de Mataró, Badalona Cultura i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Agraïments: Montse Colomé, Toni Santos, Sarah Bernardy, Guillem Albà, Martí Torras Mayneris, Rosa Solé, Ramon Ciércoles, Fàtima Campos, Xavier Ribalaygua, Andreu Fàbregas, Jordi Aspa, Elisa Echegaray, Paca Naharro, Magí Serra, Andrés Lima, Marduix Teatre, Ramon Simó i cadascun dels pallassos, músics, tècnics i amics que han treballat amb Rhum & Cia. Grec'21. Teatre Borràs, Barcelona, 22 juliol 2021. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.
DECLINACIÓ LLATINA AMB NAS VERMELL
- «Rhum», «Rhümia», «Rhumans»... Com una declinació llatina, però amb nas vermell. Des del 2014, i en memòria del malaguanyat pallasso “Monti” (Joan Montanyès, Barcelona, 1965 - 2013), una colla d'amics i col·laboradors va crear un espectacle de pallassos, «Rhum», que portava al límit la hilaritat que “Monti” havia destil·lat a la pista. Monti estava molt relacionat amb el circ de teatre, per herència familiar, i no és estrany que els seus seguidors mantinguessin també aquesta línia.
- La iniciativa, que segurament va començar pensant que seria efímera, contràriament va perdurar en el temps. Així, el 2016 es va crear un segon espectacle, «Rhümia», i el 2018, es va repetir amb un tercer, «Rhumans». Aquests tres espectacles, que han comptat en general sempre amb la complicitat dels Festivals Grec, han reunit en el temps més de 50.000 espectadors en diversos escenaris, una xifra prou respectable perquè la companyia es plantegés ara fer una mena d'antologia dels millors números dels tres espectacles anteriors, com aquell qui els hagués posat a marinar en un celler i en sortís l'actual, un «Gran reserva» que els mateixos someliers, com ells s'autoanomenen, donen a tastar als espectadors veterans i els més novells.
- ¿Serà l'últim espectacle de l'aventura iniciada fa set anys? Ells mateixos donen a entendre que sí. Si el món del teatre no ho té fàcil, i encara menys en temps de restriccions sanitàries, el món del circ està sempre travessant la corda fluixa. «Gran reserva» té el solatge del xampany envellit a la bóta fins a obtenir una qualitat que el fa únic. La seva textura no enganya el paladar.
- «Gran reserva» conserva la picaresca del pallasso llest i el pallasso ingenu, els jocs de paraules onomatopeiques d'una llengua que encara no s'ha inventat però que ja té nom, “montinià”, les bromes perilloses que no fan mal, la trama narrativa que l'acosta al gènere teatral, l'empremta que hi va deixar “Monti”, que estava perfilant i arrodonint «Rhum» amb el director Martí Torras Mayneris, quan el càncer que el rosegava, el maig del 2013, va poder més que tota la seva força de viure, de fer estimar, de fer riure i de fer plorar que “Monti” abocava a la pista.
- És impossible veure la troupe actual sense pensar en “Monti” i, sobretot, veure entre la troupe l'actoràs Jordi Martínez, oncle matern de “Monti” a la vida real. ¿Jordi Martínez es va posar el nas vermell perquè era oncle de “Monti” o “Monti” es va fer pallasso perquè ja hi era l'oncle Jordi Martínez?
- Tota la troupe s'ha abocat aquests anys “a muehte”, com deia sovint “Monti” en els seus gags, a fer que «Rhum», «Rhümia», «Rhumans» declinessin en llatí i amb nas vermell, amb humor no només per fer riure sinó també per fer plorar, que és el gran secret del do del pallasso. En un escenari teatral, els números de l'actual «Gran reserva» agafen un aire encara més poètic, d'humor més seriós, de màgia més desmitificada, de dramatúrgia més explicativa i per això s'eleven al clàssic i, de rebot, fan que el clown de pista i el circ en general també s'elevin amb ells com un gènere teatral que no ha mort i que no pensa morir mai mentre hi hagi un nas vermell que faci veure el món del dret i del revés.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Reposició: 17 abril 2021. Reposició: Fundació Miró Montjuïc, Barcelona, 3 juliol 2021. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys.
UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ
- L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Jaleiu», de Guillem Albà. Composició musical: Guillem Albà & La Marabunta. Intèrpret: Guillem Albà. Músics: Edgar Gómez, Àlvar Monfort, Albert Comaleras, Martí Soler, Luisma Villegas i Irene Garcés. Vestuari: Nídia Tusal. Moviment: Ariadna Peya. Disseny i tècnic d’il·luminació: Ignasi Solé. Direcció tècnica i tècnic de so: Ton Mentruit. Construcció: Xavi Arbonès, L'Estaquirot Teatre. Ajudant de producció: Berta García. Direcció de producció: Blai Rodríguez. Direcció musical: Albert Comaleras. Ajudant direcció i regidoria: Sergio Martínez. Direcció: Guillem Albà. Teatre Victòria, 27 abril 2021. Mostra d'Igualada, 27 maig 2021. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.
EL MAL DE TOTS NO VOL SOROLL SINÓ “JALEIU”
- Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1985) és un clown tastaolletes. Espectacles teatrals, espectacles de pista, música, televisió, ràdio... Sembla que li agrada anar d'un registre a un altre, experimentar, jugar amb l'atzar i deslliurar els espectadors del tòpic que puguin tenir del “pallasso”.
- Des del 2006, quan va crear la pròpia companyia —tot i que familiarment ja venia del món de l'espectacle i el teatre de titelles— ha estrenat set espectacles de registres diferents: «Sketchofrenia», «Flirt», «Marabunta» (aquest tres, més excèntrics); i «Trau», «Pluja» i «Calma!» (més escènics); i el més recent, «Jaleiu», amb molta música “marabuntanesca” i molta gresca, un espectacle que té a hores d'ara en gira, que va fer una breu temporada al Teatre Victòria i que ha inaugurat la Mostra d'Igualada 2021.
- A més, Guillem Albà ha estat un dels impulsors de la celebrada versió de «Canto jo i la muntanya balla», la novel·la d'Irene Solà, a la Biblioteca de Catalunya, i ha fet de conductor del programa de TV3, «Celebrem!» o ha passat per l'experiència linguotelevisiva d'«El llenguado», un programa acompanyat d'una de les germanes Sey.
- Com que Guillem Albà és amant de la improvisació, podria ser que el «Jaleiu» que algú hagi vist en un escenari no sigui ben bé el mateix «Jaleiu» que vegi en un altre escenari. A la Mostra d'Igualada —per cert, funció presencial i també digital en directe—, el guió de base s'ha mantingut, però les circumstàncies epidemiològiques i l'eufòria d'un relatiu retorn a la normalitat han marcat bona part del xou.
- L'orquestra, o la fanfàrria, si voleu, de la Marabunta té una part molt important en el desenvolupament de «Jaleiu» perquè alguns dels números no serien possibles sense la seva participació. Els músics es converteixen també en intèrprets, al voltant del protagonista, el mateix Guillem Albà, que es multiplica en més de mitja dotzena de caricatures per donar pas a situacions de clown, situacions grotesques, moments entranyables o jugades picaresques.
- És especialment remarcable el gag —o el “número”, perquè Albà dedica el temps que calgui a cadascuna de les accions— del comandament a distància i el control de tots els músics, un treball de moviment i coordinació meticulós, de congelats, pauses i plays que l'acosten a la dansa, en aquest i altres gags on s'intueix el paper coreogràfic d'Ariadna Peya, amb qui Albà ha col·laborat sovint, així com amb la compositora Clara Peya.
- Més de registre de pista —portat a l'escenari— és el gag de les crispetes que passa de la paperina individual malabarista a una paperina gegant amb conseqüències imprevisibles per a la moqueta i les butaques del teatre.
- El més sonat com a intèrpret és el gag del policia fatxenda, que sembla inspirat en la policia de l'època trumpista nord-americana, un individu de panxa ampla, revòlver en mà i placa de xèrif que es permet unes seqüències de tir al “globus” i, en un altre moment, un joc de carambola que posa a prova els efectes de so i la destresa de cadascun dels intrumentistes.
- Encara hi ha temps per a un gag d'un líder de partit polític amant del pa bimbo i la boca plena, o un mix musical de la troupe, o un número de percussió corporal sense instruments dels músics, fins al pallaso “party men”, amb pastís de nata esclafat al rostre d'una presumpta voluntària amb aniversari feliç, o la fugaç imitació del cantant Freddie Mercury.
- L'espectacle «Jaleiu» està pensat per a espectadors de totes les edats, pel seu caràcter musical i clownesc, però Guillem Albà l'adapta a cada auditori, com ha estat el cas de la inauguració de la Mostra d'Igualada, amb una platea bàsicament d'adults, representants institucionals i seguidors professionals de la veterana Mostra de Teatre Infantil i Juvenil que té com a epicentre la comarca de l'Anoia des de fa més de trenta anys.
- Però Guillem Albà no clava queixelada a la jugular, ni posa el dit a la nafra, com fan alguns presentadors de gales que tenen els polítics en el seu punt de mira. Potser perquè el temps que vivim és el que mana i el mal de tots no vol soroll. Per això el pallasso de Vilanova i la Geltrú tendeix a la bonhomia, a la ingenuïtat i a escampar felicitat de la mateixa manera que escampa crispetes. I tot plegat, després de tant de «Jaleiu», tancat amb unes notes finals d'ukulele que, com aquell qui canta, els mals també espanta.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Horta». Idea de Pau Pons. Intèrprets: Joana Alfonso, Esther López. Ajudant de producció: Kika Garcelán. Espai Escènic: Los Reyes Del Mambo. Vestuari: Kika Garcelán. Música: Panchi Vivó. Disseny de Llums: Marc Gonzalo. Imatge Gràfica: Patossa. Fotografia: José Ignacio de Juan. DVD: Bocabadats Media. Assessorament Cant: Maria Amparo Hurtado. Veus Iaios: “Savis de l’Horta”. Tècnics: Juan Vte. Lairón, Jorge Chao. Administració: Bea López. Producció Executiva: Alfred Picó. Producció: L’Horta Teatre. Agraïments: Museu Comarcal de l’Horta Sud, Albert Andrés, Jacint Hernández i Jonatan Penalba. Direcció: Pau Pons. Jardins Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 8 maig 2021. Recomanat per a espectadors de 2 a 5 anys.
LA TERRA ÉS DE QUI LA TREBALLA
- La terra també és llengua. Ho demostren les dues actrius de la companyia valenciana L'Horta Teatre en la primera part d'aquesta proposta familiar que, tot i que tenen programada per a sala interior, en aquesta ocasió s'ha pogut instal·lar al jardí de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.
- Els espectadors més petits potser han sentit parlar per primera vegada que “iaios” és com els valencians anomenen els avis, o “cavallons” com anomenen els crestalls, o la “lletuga” és el nom que donen a l'enciam, o la “safranòria” com anomenen la pastanaga... I s'han entès. Perquè una llengua s'aprèn per immersió i perquè les variants dialectals enriqueixen qualsevol llengua.
- L'espectacle «Horta» té dues parts: la primera per terrejar i ensenyar com es planten les llavors, com creixen les plantes i la necessitat que tenen de l'aigua. A la segona part, els espectadors poden entrar a la cabana que anomenen “ceballer" perquè és un antic conservador de cebes de la collita, i veure-hi una colla d'estris de camp i fotografies del passat.
- En aquesta segona part, més dramatúrgica, les dues protagonistes es posen en la pell d'una parella de camp, el Mut i la Xirivia, amb una petita història d'amor ancestral que és, en definitiva, la història de tots els temps. L'espectacle té sorpresa, la guspira final. Només ha passat una hora. Però si el tió, un tronc de fusta, ja sabem que caga llepolies i els reis també sabem que són capaços de portar regals en una nit, ¿per què no poden créixer cebes, lletugues i safranòries en els crestalls que s'han plantat i s'han regat just una hora abans? La companyia L'Horta Teatre té una llarga trajectòria en espectacles per a tots els públics.
- El seu pas pel Teatre Nacional de Catalunya mostra una de les seves línies més interactives. L'espectacle, a l'aire lliure, amb tot el que té de festa primaveral, crec que escatima la capacitat màgica de l'interior on la il·luminació —per exemple la nit a la cabana— queda aquí lluny de poder-se reflectir. Però això no vol dir que no faci volar la imaginació i que no aconsegueixi el mateix objectiu.
- Mai els jardins del TNC havien estat tan fructífers en tan poc temps per aconseguir menjuca. I això, en temps de crisi i temps de fam, és d'agrair. I encara més si, a la sortida, cadascú se'n va cap a casa com si vingués de l'hort: amb una lletuga, una ceba o una safranòria a la bossa, o el que és mateix, amb un enciam, amb una ceba o una pastanaga. La terra, com la llengua i com el teatre, és de qui la treballa.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
Tràiler de l'espectacle «Horta» en una de les funcions en gira en sala interior.
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Reposició: 17 abril 2021. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys.
UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ
- L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «El gran llibre màgic». Guió d'Albert Gràcia. Música de David Ávila. Intèrprets: Albert Gràcia, Mariona Ginés, Cristina Murillo, Enrique Pérez Mata i Antonio del Valle. So: Alejandro Aparicio. Il·luminació: Rafel Gràcia. Màgia: Gabriel Buitrago. Producció tècnica: Cristina Ferrer. Direcció: Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2015. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 11 abril 2021. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.
ELS XARLATANS I EL VIRUS DEL LLIBRE MÀGIC
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]
- De virus n'hi ha de moltes menes. Però si abans només es coneixien els que produïen infeccions corporals, ara són capaços de capgirar el món i complicar la vida dels terrícoles des de les entranyes dels ordinadors, els smartphones o les tauletes digitals. Per això, en aquesta aventura de gènere fantàstic de la companyia T-Gràcia, hi ha una fusió volguda del concepte "virus" perquè els espectadors als quals s'adreça de segur que els relacionen més amb els que se'ls colen als ordinadors que no pas amb els que els provoquen mocs i febre.
- L'espectacle té un aire de pista de circ tot i que està pensat per a un escenari convencional. D'entrada, dos xarlatans amb capa i barret de copa sorgits del segle XIX són els encarregats de crear l'escalfor entre la tarima i la platea. Hi ha aquestes i altres interrelacions entre escenari i públic.
- Com se sap, els xarlatans són —o eren— aquells que anaven amb carruatges per places de pobles i ciutats oferint els seus elixirs més extraordinaris, els més populars dels quals eren els que feien créixer el cabell, amb l'afegitó que si se'n compraven dos flascons et regalaven una pinta de garantia.
- Aquí, els xarlatans en qüestió, que artísticament es fan dir el Gran Antonelli i Luigi Il Castratti —com una parella de clowns sense que n'exerceixin—, topen amb la sorpresa d'un llibre que parla. I si bé ja se sap que els llibres parlen —i, si no, només cal espiar les biblioteques o les llibreries i veure les converses que tenen d'amagat amb els bibliotecaris i els llibreters— en aquest cas, el llibre protagonista no només parla sinó que es queixa perquè té un virus estrany que el fa estar malalt i que de moment els xarlatans confonen amb un vulgar constipat. Serà després que s'adonaran que la reacció del virus —no pas ambiental sinó informàtic— s'ha apoderat del llibre i les històries que conté capgiren tots els personatges fent-los moure i actuar com si estiguessin pitof: un gat amb botes fora de conte, una caputxeta que parla al revés, un dràcula que confon la melmelada amb la sang...
- Amanit amb una banda sonora musical original, l'espectacle té un atractiu escenogràfic que es converteix en protagonista: el mateix Llibre Màgic en versió gegantina i rostre amb ulls i llavis mòbils que, a manera que va girant les grans pàgines, va mostrant gegantinament el que en miniatura serien làmines il·lustrades en relleu i format Pop-Up i que creen els diferents espais de cadascun dels personatges de la literatura dels contes clàssics i tradicionals que hi apareixen.
- Com en tota aventura de gènere fantàstic, cal enfrontar el bé i el mal. El bé, els xarlatans i la conxorxa dels espectadors —sempre a punt de distingir en quin costat s'han de posar i a qui han de donar suport— i el mal, en la personificació del virus informàtic —un "virus femella", més aviat—, un personatge psicodèlic que, en titelles o teatre clàssic, seria el dimoni de sempre revestit de mil maneres i condemnat a perdedor etern.
- Un vestuari primmirat, una escenografia de conjunt molt treballada i efectista i una il·luminació suggerent acompanyen un guió que no s'entreté gens fins a arribar als seixanta minuts de la trama que inclou alguns moments d'humor i que dosifica les intervencions musicals, també de creació original, un dels actius de l'espectacle, amb un repartiment que compta amb l'experiència d'una companyia veterana i uns intèrprets que s'han pelat els genolls treballant en altres muntatges musicals de considerable ressò de les últimes temporades.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Ningú és un zombi!». Basat en la novel·la homònina de Jordi Folck. Dramatúrgia i llibret de Jordi Folck. Composició musical: Havard Enstad i Guillem Galofré. Intèrprets: Adriano Ardilla, Mariona Ginès, Enric López, Malcom McCarthy, Eleazar Masdeu. Veus en off: Lloll Bertran, Mercè Comes i Mont Plans. Escenografia i vestuari: Ana Chwalissewska. Disseny titelles: Iñaki Ojinaga. Construcció escenografia i titelles: Miquel Rigat. Il·luminació: Bernat Jansà. Coreografia: Laura Pla. Il·lustració cinematogràfica: Laura Ginés, Pepón Meneses i Sílvia Martínez. Direcció audiovisual: Marc Barceló. Disseny gràfic: Juan Francisco García. Mapping: André Cruz. Direcció Teatre Bartrina de Reus: Núria Moragues. Cap tècnic teatre: Albert López. Assessoria direcció: Laura Pla. Direcció: Joan Rigat. Companyia Teatro Calámine. Producció: GR210 Produccions i HolaCreador! Amb el suport de Reus Capital de la Cultura Catalana 2017 i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 setembre 2018. Reposició: 10 abril 2021. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.
¿QUI ÉS MÉS ZOMBI... EL ZOMBI DE DEBÒ O EL QUI NOMÉS HO SEMBLA?
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2018]
- No és la primera vegada, però sí que no és gaire habitual que una companyia de teatre adapti una novel·la adreçada als lectors joves d'un autor contemporani... i viu! Per tant, cal celebrar d'entrada que «Ningú és un zombi!», de Jordi Folck (Reus, Baix Camp, 1961) que fa cinc anys va obtenir el Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, hagi tingut aquesta oportunitat de pujar a l'escenari.
- I encara es pot celebrar més perquè qui se n'ha encarregat és la companyia Teatro Calámine que els espectadors recordaran, entre altres, per un espectacle singular, «Cuentos cruentos», que va néixer a la Nau Ivanow —té casualment la mateixa edat que la novel·la de Jordi Folck— i que després es va presentar al Teatre Gaudí Barcelona (TGB), i que precisament aquesta temporada, el mes de gener del 2019, es reposarà al mateix Jove Teatre Regina dins de la programació per a adolescents i joves adults.
- Quan una adaptació teatral o cinematogràfica prové d'una novel·la, els que n'hagin estat prèviament lectors s'han de preparar per veure'n només una aproximació, un tast, diguem-ne una mena de tràiler llarg, que per raons òbvies ha de deixar «el text» com a font d'adaptació, però mai literal.
- En el cas de «Ningú és un zombi!» el moll de l'os textual de la novel·la queda gairebé en un segon terme perquè l'autor mateix ha reescrit la idea original de la trama a través de les lletres de nou cançons a les quals han posat música Havard Enstad i Guillem Galofré —una suggerent banda sonora—, aconseguint un dels atractius del muntatge que entra de ple en el gènere musical i encara més, esclar, per l'etiqueta que identifica la companyia Calámine, que dirigeix Joan Rigat.
- L'espectacle «Ningú és un zombi!», que es va estrenar al Teatre Bartrina de Reus el 2017, dins de la programació de la Capital de la Cultura Catalana, sembla que ha estat lleugerament retocat ara en algunes escenes per aquesta nova temporada al Jove Teatre Regina, potser amb la intenció de fer-lo més accessible a un perfil d'espectadors acostumats a la programació familiar del teatre, que commemora el seu trentè aniversari batallant per dignificar el teatre familiar.
- Sigui com sigui, el missatge de l'obra «Ningú és un zombi!» continua vigent: la diferència de l'altre, l'estrany, l'estranger, ni que no es vulgui admetre, provoca espontàniament rebuig. ¿Com es combat aquest rebuig...? ¿N'hi ha prou amb l'aproximació i la coneixença dels uns amb els altres...? ¿Qui són els rars... els rebutjats o els rebutjadors?
- El protagonista de l'obra és Ningú... (nom casolà de fonts) un zombi, un xicot alt com un Sant Pau, despenjat, caracteritzat com un ésser estrany que arriba a l'escola on els altres el reben amb expectació i curiositat pel seu aspecte... i encara més quan saben que a la seva família tots són ànimes en pena... però que tot i així els seus pares —¿zombis també?— han visitat el director.
- La primera part del muntatge —ara amb una durada d'una hora i quart— té els aires, doncs, de comèdia, que es reforça quan s'incorporen tres personatges virtuals, les tres tietes —en forma de titelles gegants i fesomia semblant amb tres actrius tan conegudes com Mercè Comes, Mont Plans i Lloll Bertran, que hi posen la veu en off.
- De la comèdia —fins i tot el personatge principal, si algú hi encaixa massa fort, pot perdre un braç!— es passa a una segona part que transita cap a la tragicomèdia. I és aquí on diria que la intenció corre perill de desdibuixar-se més perquè cal tenir en compte que els tres companys d'escola s'han d'encarar a tractar amb presumptes morts vivents, un efecte que el videomapping que es projecta d'animació ho enllesteix molt per damunt i de puntetes, però sense l'eficàcia poètica d'una escenografia i una il·luminació tenebroses que reforcessin aquesta ambientació. M'imagino, per a aquestes escenes finals, penjant del sostre, unes teranyines enganxoses, uns llums de braços de color ocre i potser alguns vestits de núvia com els que pengen d'una botiga vintage del carrer Ferlandina, tocant al Macba, on es diria que potser sí que hi campen també alguns zombis. Només és un suggeriment, que s'entén també que no sempre es poden permetre les condicions tècniques i pressupostàries d'un espectacle familiar.
- Hi ha un cert desnivell, doncs, entre la primera i la segona part. Escenogràficament queden molt ben definits els espais de l'escola —típica reproducció clàssica d'altres èpoques amb un professor que marca una frontera entre la pissarra i els alumnes uniformats a l'anglesa i un esquelet de cos present— i també l'espai de la cambra de la casa on es troben els tres companys del nouvingut. En canvi és més limitat i menys sofisticat l'espai de la mansió de la família del xicot nouvingut, Waldemar Ics, d'origen polonès, i de nom familiar Ningú.
- La novel·la de Jordi Folck té un rerefons cruel que val a dir que l'adaptació teatral tampoc no escatima. Esclar que, amb música, la crueltat sembla menys aspra. El «bullying» del segle XXI —em costa parlar d'«assetjament» perquè a hores d'ara té altres connotacions— és cruel. Seria una temeritat endolcir més del compte allò que pretén «Ningú és un zombi!», que és precisament prevenir la pràctica del rebuig de l'estrany per evitar-ne les conseqüències doloroses i a vegades fatals que provoca en les víctimes.
- La companyia Teatro Calámine fa temps que es mou en el terreny del musical i la seva trajectòria de més de deu anys garanteix un bon resultat interpretatiu, començant pel protagonista Ningú, que interpreta l'actor Adriano Ardilla, i remarcant també el paper de l'única «nena» de la colla, l'actriu Mariona Ginès, en el paper de Susan, a més de les intervencions del pinxo del grup, l'actor Eleazar Masdeu, a qui la ficció li atorga el nom de fonts d'Algú, en contraposició al seu antagonista, o les de l'actor Malcolm McCarthy (cal recordar «Adam i Eva», un dels últims muntatges del desaparegut Iago Pericot, a La Seca Espai Brossa, l'any passat), en el paper de Kilian, i igualment el del professor, que fa doblet amb el paper de majordom Johnson, l'actor Enric López, el que manté més l'emoticona gore i de mort vivent. L'espectacle preveu estar en cartellera fins a l'entrada de Tots Sants i es programa tant en caps de setmana en funcions familiars com en funcions especials per a grups escolars en dies feiners, com a complement dels qui hagin fet la lectura de la novel·la o els qui la vulguin llegir més endavant.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Els músics de Bremen». Obra de teatre musical d'Ever Blanchet, basada en el conte dels Germans Grimm. Versió catalana de Jesús Fernández Borràs i Ever Blanchet. Versió teatral: Ever Blanchet. Música: Joan Olivé. Intèrprets: Aina Vallès (violoncel), Berta Peñalver / Marina Xeix (piano), Ivan Herzog / Joan Olivé / Josh Climent (guitarra), Joan Rigat (violí), David Maculé (bateria. Disseny il·luminació: Daniel Gener. Espai escènic i vestuari: Martina Buroni. Realització de vestuari: Rafató Teatre. Disseny de so: Marc Urrutia. Assessorament de so i gravació: Xose Fernández. Assessorament tècnic. Youkali. Realització atrezzo i espai d'assaig: Cia. La Closca, Pilar Casalengua i Xavi García. Fotografia: Nito Cilintano. Disseny gràfic: Neus Vallespí. Premsa i comunicació: Joan Galí. Producció: Versus Teatre, S.L. Producció executiva: Roxana Díaz. Moviment i ajudantia de direcció: Maria Clausó. Direcció escènica i musical: Joan Olivé. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 27 març 2021.
DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ENS TRAURAN
[Aquesta crítica està feta a partir de l'estrena de la versió del 2009]
- Hi deu haver ben pocs espectadors que no sàpiguen quina és la història dels músics de Bremen. Tot i que cal recordar que una de les versions més antigues diu que no passava als afores de Bremen, la ciutat alemanya, de la Baixa Saxònia, però Bremen va saber aprofitar la fama i es va posar a jaure. Per això va plantar una escultura als anys cinquanta en el centre històric de la ciutat que, com si fos un pilar d'un castell animal, puja de gran a petit: amb l'ase a sota, el gos i el gat damunt i la gallina com a penell.
- De fet, aquesta és la imatge més coneguda del conte perquè les quatre bèsties fan escaleta per mirar de nit a l'interior de la finestra de la masia que volen ocupar enmig del camí de Bremen, on tenen la intenció de formar orquestra, per passar-hi la nit.
- La versió de la companyia Versus Teatre que es reposa al Teatre Gaudí Barcelona és absolutament musical i té algunes variacions en relació a la història estesa arreu del món a partir dels Germans Grimm, variacions de la mà d'Ever Blanchet. El canvi més substancial és que la colla de lladres que són a la masia desapareixen del guió d'aquest musical i el casalot és ocupat en canvi per camperols, a qui l'ase, el gos, el gat —de fet, la gata— i la gallina fan fora amb el recurs d'enginyar-se uns quants trucs de fantasmagoria, que fomenten una de les escenes amb més enjòlit.
- L'espectacle té una bona banda sonora, amb unes lletres molt narratives que expliquen el conte per si soles, i una interpretació coral molt viva i digna que fa que els petits espectadors —i els no tan petits també— segueixin atentament, en part perquè veuen de carn i os a l'escenari aquelles bèsties personificades que sovint s'han hagut d'imaginar a través del conte, ja sigui escoltat, llegit o il·lustrat, i en part també perquè, ni que no sapiguessin quin és el fons de la història, la seva trama, senzilla i entenedora, entra molt d'hora en les inquietuds personals: l'inevitable envelliment, el no servir per a la feina, el voler fer alguna cosa de profit, treure el màxim de cadascú, descobrir les aptituds amagades que tothom porta a dins, apostar per la vida reposada de la natura i convèncer que la vida sense músics, sense cantants, sense teatre, sense artistes, sense enginy, seria molt avorrida.
- Aquesta versió d'«Els músics de Bremen», malgrat el temps que fa que està en el repertori de la companyia, no perd pistonada, ni actualitat escènica. Ben al contrari, amb les seves periòdiques revisions i també amb el relleu d'intèrprets en cada nova temporada, que obliga a una renovació constant, aconsegueix presentar-se sempre al públic familiar nou com un espectacle de petit format, però sempre fresc, educatiu, suggerent, divertit i un dels més recomanables de la programació familiar.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets 2021: Jordi González, Anna Cartoixà, Roger Sahuquillo, Alícia Olivé, Dèlia Benito i Guillem Martí. Intèrprets 2016: Anna Ferran, Jordi González, Anna Ventura, Laura Ventura, Edgar Martínez i Ariadna Suñé. (Repartiments anteriors: Roser Colillas, Jordi González, Anna Ventura, Sílvia López, Marc Ribera i Ariadna Suñé.) Ballarins: Espai Escènic. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Assessorament tècnic de beisbol: Javier Sevilla. Ajudant de direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Teatre Victòria, desembre 2011/ gener 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 8 setembre 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 març 2016. Reposició: 20 març 2021. A partir de 4 anys.
UNA VENTAFOCS QUE FA D'AU-PAIR A CA LA MADRASTRA
- [Crítica corresponent a la primera estrena]
- Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre.
- L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys.
- L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.
- L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans.
- La Ventafocs viu, treballa i intenta estudiar —atrafegada com va de tanta feina domèstica— aguantant el maltracte de la mestressa de la casa, que té un pub, i les dues germanes que n'hi fan de tots colors, situació que, pel nom de la Ventafocs i per les accions d'injustícia que pateix capten de seguida els espectadors més petits.
- La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament.
- El risc del muntatge, doncs, és evident perquè, ni que ens costi d'admetre, l'acció transcorre, per als espectadors en general a qui s'adreça, molt lluny de la seva realitat actual. Fet important, doncs, que, a banda de les escenes musicals, les de ball o les parlades, es cobreixi un espai divulgatiu al qual difícilment es tindria accés si l'espectacle no es mogués de les coordenades del conte que té el seu origen a la Xina i que recullen a Occident tant Charles Perrault com els germans Grimm fins a l'actualitat amb múltiples versions i ensucraments de tota mena.
- Madrastra, germanes, fada padrina —en versió digital— i substitució de la típica carbassa convertida en carrosa per un model d'auto de l'època dels cinquanta són els elements que recorden, recuperen i reciclen el conte. La resta crea una història juvenil amb un concurs de cant inclòs en un ball de màscares de l'institut per guanyar les beques que el curs vinent serviran per anar a estudiar en una prestigiosa escola; crea també un petit lligam enamoradís entre la parella protagonista (la Ventafocs i un dels xicots del curs que substitueix el príncep ranci de les versions antigues) i, esclar, no hi pot faltar la sabateta que, per segles que passin, és un mètode infal·lible, molt més infal·lible que el xafardeig dels actuals Facebook o Twitter, per conèixer de quin peu calça l'enamorada misteriosa de l'antifaç que es va fondre del ball en tocar les dotze de la mitjanit.
- Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «La comèdia de l'olla», de Plaute. Versió de Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Oriol Macià, Olga Fañanàs, Maria Agustina Solé, Maties Gimeno, Mariona Campos i Marc Miramunt. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: JTRegina. Il·luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. A partir 8 anys. Barcelona, 8 novembre 2009. Reposició: 27 febrer 2021.
L'OLLA DELS OUS D'OR
- [Crítica corresponent a la primera estrena]
- Tothom el coneix per Plaute, però es tracta, en realitat, de Titus Maccius Plautus —quin nomenàs de personatge còmic!—, el popular autor llatí (251aC — 184aC), inspirador de Shakespeare i Molière i de la pel·lícula «Golfus de Roma», i a qui se li atribueixen una vintena d'obres, la majoria fruit de la influència del repertori de la comèdia grega. Plaute, per als amics, utilitza gairebé sempre un esquema similar: hi ha una trama de diners de fons i / o, depèn, una noia en joc. Acaba guanyant qui més mèrits ha fet per obtenir-la.
- En el cas de «La comèdia de l'olla» —de la qual, el dramaturg Francesc Nel·lo ja n'havia publicat també una adaptació infantil fa uns quinze anys— el conflicte que mou tota la trama és una olla plena de monedes d'or. És tan simple com alliçonador. La riquesa no condueix enlloc (¿ah, no...?). El que compta és la felicitat (¿ah, sí...?). Per ser feliç, fins i tot es pot renunciar a una noia jove i a perdre el botí (¿segur...?).
- Euclió és un vell avar que, gràcies al Déu de la Bona Sort, té l'olla en qüestió i viu amb la por al cos que en qualsevol moment li pispin. Té a casa una filla i una esclava, a qui tracta tan malament com pot i a qui encarrega de vigilar fins i tot les teranyines del sostre. Un veí seu, Megador, ric fins al moll de l'os, s'ha encapritxat amb la filla del pobre avar a qui demana per casar-s'hi. Però hi ha un nebot una mica fluix del terrat del qual la filla de l'avar n'està enamorada secretament des que per art i màgia d'un antifaç —estri gairebé galàctic en l'espectacle— va comprovar que el noiet té el poder de convertir-se en un bon partit, no només en patrimoni, sinó en atractiu físic.
- L'embolic es fa gros quan el criat del veí ric troba enterrada l'olla amb les monedes d'or, cosa que li permet fer un sucós xantatge i aconseguir la llibertat com a esclau a canvi de cedir l'olla dels ous d'or que finalment arribarà a mans de l'avar Euclió, per l'heroisme comprat del jove ric. Moralitat final: ¿per què actuar com un vulgar Millet si pots fer feliç una parella de jovencells i acabar la història menjant anissos?
- L'espectacle s'introdueix amb la presentació del Déu de la Bona Sort, respectant així l'estructura de la comèdia plautiana, que inclou originalment un pròleg. Una entrada breu, musical, espectacular, que té tot el ganxo imprescindible per fer que els espectadors primerencs s'interessin de seguida per allò que el personatge els insinua que pot arribar a passar.
- Si bé el text de Plaute, en la seva versió original, podria semblar dificultós per arribar als més petits, l'adaptació d'aquest muntatge el fa summament accessible, agraït, clarificador i essencial en els passos més importants de la trama fins al punt que l'objectiu de fer entendre la moralitat final es compleix a la perfecció.
- Vestuari i interpretació, amb fugaços apunts musicals, s'empelten d'un aire clàssic sense caure en cap moment en el perill de la pèrdua del fil ni per als que teòricament no tenen encara l'edat per seguir la trama.
- Fa la impressió que els tentacles de l'ambició estan presents des de molt aviat en l'espècie humana i que, qui diu una olla plena de monedes d'or, diu, posem per cas, una joguina... I tot fa pensar que les reaccions d'acumulació de riquesa són més biòlogiques o viscerals del que sembla, malgrat que hi hagi qui en culpa només la pressió de la societat consumista i capitalista.
- El muntatge —ai, gent de poca fe!— ha estat programat exclusivament dos dies, pensant en un gruix d'espectadors més reduït i posseïdors d'una certa experiència teatral infantil. Però la capacitat de comprensió dels taps de barral que empenyen darrere —educats subliminalment des del bressol amb històries de la televisió— pot arribar a sorprendre la mateixa companyia que ha posat en escena aquest Plaute.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Cinemúsica». Idea original i coautora: Gisela Juanet. Composició musical i coautora: Berta Ros. Intèrprets: Marta Muñoz / Berta Ros i Estela Córcoles / Alba Atcher. Disseny escenografia: Cris Vidal i Toni Montero. Construcció escenografia: German Laforé. Disseny vestuari: Cris Vidal. Confecció vestuari: Gemma Malé. Audiovisual: Rosa Cardús. Disseny il·luminació: Lluís Juanet. Assessorament pedagògic: Lorena Lliró. Assessorament Body Percussion: Anna Llombart. Coordinador Tècnic: Carles Merodio. Direcció: Dani Coma. Babies al CCCB. Viu el Teatre, Teatre CCCB, Barcelona, 21 gener 2017. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 21 febrer 2021. Espectacle recomanat fins a 4 anys.
I UN DIA VA ARRIBAR EL CINEMA! I AL CINEMA, TOT ERA BONIC!
- I un dia va arribar el cinema! I al cinema, tot era bonic! Les dues protagonistes d'aquesta sessió de «Cinemúsica» apareixen des del més enllà i del temps del Modernisme, del cancan i dels anys feliços. El cinema era mut, era blanc i era negre, i el pianista hi posava música. Fa cent anys llargs i ben llargs de tot plegat.
- Els acabats d'arribar al món —l'espectacle està adreçat especialment a ells— tenen l'oportunitat de descobrir que abans de les coloraines de les actuals pantalles HD, les joguines dinàmiques de la pantalleta del mòbil i tot l'equipament digital amb què s'han trobat sota el braç, només arribar, com si fos un pa, hi va haver un fenomen anomenat cinema que no havia passat encara per l'Arc de San Martí dels llapis Alpino.
- Em pregunto què hi deuen veure en aquell entranyable Charlot sense colors i els fragments de pel·lícules amb criatures principalment desvalgudes —en va fer unes quantes— o en Charlot i la pel·lícula de la cambra de dormir i el llit, o en Charlot amb les boles del món de la pel·lícula «El gran dictador»... Probablement un pare amb el seu fill petit, un pare que vol dormir i no pot o un senyor amb bigoti a qui agrada jugar amb pilotes inflables.
- Les miniprojeccions de l'espectacle —durada «babie» de 35 minuts— es combinen amb acompanyament musical al piano, flauta travessera, trombó i, amb l'acompanyament col·lectiu dels espectadors, amb panderetes gentilesa de la casa.
- Tot el que hi passa, sense paraules, té una relació amb les imatges projectades o amb els objectes que apareixen darrere el piano i la pantalla o fins i tot amb el tren miniatura que creua l'escenari a peu pla quan es tracta de parlar del viatge.
- «Cinemúsica» és un espectacle en la línia d'introduir els més petits en el món del teatre, però també amb paralel·lismes amb altres arts, com passava amb «Pintamúsica», per exemple. En aquest cas, el leit motiv és el cinema i els seus orígens i el temps ancestral en què va tocar la glòria. Molt abans que les crispetes, amb la seva fortor de torradora, impregnessin les sales de cinema i fessin perdre el sentit de l'art de la pantalla gran.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets: Queralt Albinyana / Cristina Murillo, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol / Albert Mora. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 27 desembre 2017. Reposició: 20 gener 2019. Reposició: 1 març 2020. Reposició: 7 febrer 2021. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
¿REBUTJAR EL TELÈFON MÒBIL O REDUIR-NE L'ÚS?
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2017]
- No sé si als més de 100.000 congressistes del Mobile Word Congress (MWC), que precisament aquests dies [febrer 2017] d'estrena d'«Alícia al País de les Meravelles» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll.
- Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit. Tenint en compte que aquest any [febrer 2017] una secció del Mobile World Congress està adreçada també als petits i joves, l'atreviment de la contrapoposta no pot ser més oportuna.
- En realitat, «Alícia al País de les Meravelles» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen.
- Que no confongui ningú, doncs, el títol de l'espectacle i li faci pensar que és un remake de la multitud de remakes del clàssic! «Alícia al País de les Meravelles», sí, però una Alícia com tantes Alícies que omplen la platea del teatre, però transgressora i capaç de distingir, després dels cinc minuts eterns a l'altra banda del mirall que semblen un segle per a ella, allò que més li convé per ser feliç i retrobar-se amb els seus.
- L'espectacle compta amb un suport tècnic i digital d'animació que supleix pràcticament l'escenografia i que li atorga una gran vivesa i, durant els setanta minuts de durada, fa també que no perdi en cap moment el ritme imprescindible per mantenir atents els petits espectadors als quals s'adreça, amb la certesa, a més, que malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 4 anys, també arriba als més petits perquè el llenguatge de la imatge és el llenguatge que coneixen des que vénen a parar en aquest món.
- La sinopsi es pot resumir així: Alícia celebra el seu aniversari, deu anys, i els pares li regalen el millor que li podien regalar a la seva vida: un iPhone (o mòbil sense marca, vaja) d'última generació. Però aviat, amb l'aparell a les mans, Alícia queda enganxada i monopolitzada pels missatges, els jocs i el món virtual. És així com es fa el salt del món real al món fantàstic a través, com deia, dels recursos d'animació i la possibilitat de penetrar-hi físicament gràcies a les cortines de làmines, en una combinació dels personatges de carn i os i els seus clons virtuals.
- L'aventura comença en el moment que el personatge del Conill Blanc roba el mòbil a Alícia. Una aventura que posa en joc alguns dels personatges del conte de Lewis Carroll més coneguts: el Barretaire, la Llebre, la Falsa Tortuga, el Rei separat del seu regne —que en aquest cas és més aviat el Rei Pescador— i també la Reina que, en comptes de ser la de Cors, és la Reina de Mòbils, amb un potent exèrcit visual plenament "mobilitzat".
- Amb cadascun d'ells, Alícia i un click del temps de la picor que li havia regalat l'àvia, el Capità Invisible, que surt de la capsa i es fa home, fan el seu viatge pel País de les Meravelles a la recerca de l'iPhone que li ha pispat el Conill Blanc per ordre de la Reina, que vol aconseguir el poder absolut fent-li requisar tots els mòbils que trobi al seu abast.
- L'actriu i cantant Júlia Bonjoch, que recentment ha intervingut amb altres espectacles familiars o juvenils com el musical «Ningú et va dir que fos fàcil» o en la reposició d'«El Petit Príncep» en substitució d'Elena Gadel, interpreta aquí el paper d'Alícia i és l'única que no multiplica els personatges, cosa que sí que fan els altres tres intèrprets amb una diversitat de registres: l'actor i cantant Jordi Llordella (ha treballat a «Fang i setge», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré» o «La nit de Sant Joan», entre molts altres), alterna el paper principal d'El Capità Invisible amb el pare d'Alícia; L'actor i cantant Marc Pujol (ha treballat amb la companyia Obskené a «Fuenteovejuna», «La flauta màgica» o «73 raons per deixar-te») es mou en el paper de l'amic d'Alícia, el Barretaire, el Rei destronat o la Reina de Mòbils, el paper clau del desenllaç de l'aventura; l'actriu i cantant Queralt Albinyana (recordem només dos espectacles recents: «Renard o el Llibre de les Bèsties» i «Rent») no es queda enrere en diversificar personatges: l'àvia d'Alícia, la mare, la Llebre, el Lloro, el Conill Blanc... i el personatge virtual d'ajuda a l'usuari de la companyia de mòbils, l'Iris, que es reserva un The End romàntic que no desvelarem.
- Tots ells parteixen d'una base actoral d'un nivell excel·lent, amb una interpretació musical que enriqueix la trama i que equilibra la part de discurs i d'aventura amb les peces cantades. Això, afegit al treball d'animació de la productora barcelonina Desilence (DSLNC) que des del seu estudi del carrer Sant Pere Més Alt, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen de promotors, s'ha fet un nom en l'àmbit de les arts visuals.
- Tot plegat converteix l'espectacle en una proposta per a tots els públics sense frontera d'edat i que aporta a l'ampli àmbit del teatre familiar l'experiència dramatúrgica de l'autora Marta Buchaca («Losers», «Litus», «L'any que ve serà millor», «A mi no em diguis amor», «Plastilina», «Les nenes no haurien de jugar a futbol»...), a més de l'experiència teatral, també en l'àmbit familiar, com a actor i director, de Jordi Andújar, i la producció de Viu el Teatre que després de cinc únics diumenges familiars dins el cicle Petit Romea de ben segur que mantindrà —o hauria de mantenir— per un llarg temps en el seu repertori de reposicions aquest nou espectacle.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Rateta... i si escombres l'escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement (2013), Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Pepita Mercader. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Reposició: 6 juny 2015. Reposició: 27 abril 2019. Reposició: 6 febrer 2021. A partir de 5 anys.
DEIXA'T DE CASORIS I BALLA UN XOTIS
- El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l'autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d'una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat.
- L'espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes.
- Música, coreografia i diàlegs de situació, en un espectacle musical que no s'oblida de la gresca, al servei d'una moralitat que fuig dels finals sagnants o vegetarians. Diverses versions del conte han fet potes i ungles per endolcir el destí fatal de la rateta que escombrava l'escaleta i que s'encaterina del gat i acaba cruspida pel felí. Una de les alternatives més conegudes és convertir el gat en vegetarià i, mentre el veïnat augura que acabarà a la panxa del gat, la parella manté en secret l'abstinència per la carn del marramèu. Com es veu, el conte no s'escapa, al cap dels segles, de facilitar dobles lectures als adults que ja saben de què va la cosa.
- En aquesta versió teatral de La Trepa, la rateta és d'esperit lliure i sap distingir entre la realitat i la fantasia. Ni es deixarà cruspir ni confiarà comprovar que el pretendent sigui vegetarià. Sacrifica el casori. I per això reacciona davant les pretensions enganyoses del gat, gràcies a l'experiència apresa amb el conte original que, una estona abans, la comunitat de ratolins s'havia autoexplicat a les golfes. Una manera de revaloritzar la literatura com a font d'aprenentatge i de coneixement davant segons quins atzars que es creuen el camí al llarg de la vida.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys.
UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ
- L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó.
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]
- «Els tres porquets». A partir del conte popular del segle XIX recollit en el «Llibre de les Fades», d'Andrew Lang (1892). Guió i lletres de les cançons: Roser Contreras. Música original i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Julià Farràs, Gemma Egea, Sergi Pardo, Ariadna Suñé / Karen Gutiérrez i Anna Ventura / Laura Ventura. Veu en off: Pep Anton Muñoz. Coreografies: Gemma Egea. Escenografia: Marc García i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Elaboració vestuari: Bólidos. Il·luminació: Sergi Pardo. Tècnic llum i so: Jordi F. Anaya. Ajudant direcció: Enric Boixadera. Direcció de Roser Contreras i Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2016. Reposició: 12 gener 2019. Reposició: 9 gener 2020. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- La companyia Dreams Teatre té en el seu repertori versions de contes populars com 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' o 'La Bella Dorment', entre altres. Es pot dir, doncs, que en aquesta versió d'un altre conte popular com 'Els tres porquets', s'hi reuneixen una mica tots en una trama que utilitza només com a punt de partida els protagonistes del conte 'Els tres porquets' per crear una trama nova a partir d'un somni dels tres germans i la construcció de les tres casetes unifamiliars al mig del bosc: una de palla, una de fusta i una altra de maons.
- De com acabarà el llop, que també hi surt, ja és tota una altra cosa que un servidor no desvelarà. I aquí, la fusió dels diversos elements de 'La Caputxeta', 'La Ventafocs' i 'La Bella Dorment' fa que 'Els tres porquets' ofereixi una mirada nova en una versió força lliure que, per l'enorme popularitat de tots els personatges, connecta immediatament i durant tot l'espectacle amb els espectadors més petits.
- 'Els tres porquets' es distingeix per una treballada posada en escena, tant pel que fa a la caracterització dels personatges, com a l'escenografia i la il·luminació. I com que compta amb peces musicals originals de Manu Guix, les intervencions musicals tenen també un considerable atractiu afegit a la veterania i la trajectòria dels principals intèrprets, com l'actriu i cantant Ariadna Suñé, que parteix del ja llunyà 'El somni de Mozart' del Musical Més Petit (TNC), i que després ha continuat, entre altres, amb 'Grease' o espectacles més dramàtics com 'El casament dels petits burgesos' o 'Cinc noies i un vestit'. I també Enric Boixadera, que es va camuflar sota la carota del musical Geronimo Stilton i va actuar en la versió més recent que s'ha fet de l'obra 'La extraña pareja', entre altres espectacles.
- Aquí, Ariadna Suñé és tant la mare dels tres porquets, com la bruixa/madastra de la Bella Dorment o la Caputxeta Vermella. I Enric Boixadera alterna el paper del príncep que busca trobar un peu adient a la sabateta de la Ventafocs, o el llop del bosc dels tres porquets. Però on els dos fan un paper de parella summament original és en el duet "Garcia-Garcia, dos anys de garantia", dos venedors immobiliaris que semblen sortits de les làmines d'un àlbum amb personatges estrafolaris i que encolomen a bon preu als tres porquets cadascuna de les tres casetes que necessiten per passar la nit al bosc.
- L'espectacle, que ja fa temps que la companyia Dreams Teatre té en repertori, té un acabat molt digne i un considerable bagul de vestuari, màscares i attrezzo que no impedeix que fins i tot el bosc s'emmarqui amb un teló de fons pintat en una mena d'homenatge a l'antiga decoració teatral. Tot plegat demostra la consciència de la companyia que els espectadors als quals s'adrecen són molt exigents.
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2020: Manu Guix, Enric Cambray, Eloi Gómez, Diana Roig, Miguel Ángel Sánchez i El Petit Príncep. Amb la participació estel·lar de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedo Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019. Reposició 7a temporada: 4 desembre 2020.
UN ESPECTACLE QUE FORMARÀ PART DE L'IMAGINARI COL·LECTIU
- Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.
- El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.
- 'El Petit Príncep' és un espectacle d'aquells que faran memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, manteninent el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.
- Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que representa Àngel Llàcer, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més tête-à-tête amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant, i interpretat per un jove Guillem Martí, actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.
- Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, el director Àngel Llàcer amb comptat amb dos actors de confiança del grup, un vibrant Marc Pociello ('Què!', 'Geronimo Stilton') i un altre espasa com és Xavi Duch ('Spamalot', '40. El musical') i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel ('Mar i cel', 'Grease') [Diana Roig, reposició 2016] en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d''Els dies feliços', plena de sensualitat.
- L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d''El Petit Príncep' com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin, al final, amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.
- Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
Tràiler del musical «El Petit Príncep» del Teatre BARTS (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).
- «La bruixa de la tramuntana». Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir del conte «La bruixa de Cadaqués» de Miquel Berga. Composició musical i arranjaments: Carles Pedragosa. Intèrprets: Clara Moraleda, Carles Pedragosa, Maria Santallúsia i Toni Viñals. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Laura Clos 'Closca' i Sergi Corbera. Vestuari: Joana Martí. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchynow. So: Josep Sánchez-Rico. Enregistrament musical: Jordi Santanach, Pepino Pascual, Antonio Torres, Núria Martín, Natxo Jiménez, Enric Gómez i Carles Pedragosa. Cap tècnic: Marco Mattarucchi. Ajudant producció: Bernat Grau. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap producció: Clàudia Flores. Direcció producció: Josep Domènech. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Bitò i Teatre Lliure. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Teatre Lliure Gràcia. Barcelona, 7 març 2020. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
- El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) es troba com un peix a Cadaqués explorant tots els gèneres teatrals. Si ens referim ara només al teatre familiar, encara ressona l'adaptació que amb Clara Peya va fer de «Renard, el Llibre de les Bèsties», espectacle que també va estrenar la temporada 2016 / 2017 al Teatre Lliure, reconegut i premiat. Ara s'ha conjurat amb el compositor i també actor Carles Pedragosa (Barcelona, 1982), de llarga trajectòria musicoteatral, per a aquesta adaptació del conte per a primers lectors, «La bruixa de Cadaqués», que el 2014 va publicar l'autor i professor universitari Miquel Berga (Salt, Gironès, 1952) a la col·lecció El Vaixell de Vapor de l'Editorial Cruïlla.
- Els elements bàsics del conte literari apareixen també en la versió teatral: el Cadaqués dels anys seixanta del segle passat quan comença a ser envaida pel turisme de fora; la bruixa que vol especular amb aquest racó mig màgic de l'Alt Empordà i convertir-lo en una segona Benidorm de ciment; l'alcalde encara del règim franquista que li roda l'ull davant el negoci que s'acosta; el pescador, la mestra del poble, la peixatera... i el genial Dalí que s'emparenta amb tres gats de teulada humanitzats que, quan coneixen els plans de la bruixa que té el malnom de Tramuntana perquè les ventades fortes i els tornados arrasadors són la seva especialitat, lluitaran per esguerrar-li la festa.
- «La bruixa de la tramuntana» és un espectacle eminentment musical —hi ha una quinzena de peces originals— que combina tota mena d'estils, ritmes i gèneres passant per alenades de sardana, ressons d'havanera, ritme de salsa i fins i tot una peça melòdica i romàntica pròpia del Festival de la cançó de San Remo. Tot això, en veus i cordes vocals de tres intèrprets de teatre musical de primera fila, la trajectòria dels quals es pot resumir amb alguns dels títols emblemàtics com «Mar i cel», «Scaramouche», «El despertar de la primavera», «Ruddigore o la nissaga maleïda», «La casa sota la sorra», «Sugar, ningú no es perfecte», «La flauta màgica» o «El Mikado».
- Als tres intèrprets i cantants (Clara Moraleda, Maria Santallúsia i Toni Viñals) s'hi ha afegit aquesta vegada el mateix compositor, Carles Pedragosa, que com els altres, fa doblets i “triplets” amb els diversos personatges de la trama —uns 70 minuts que els primers espectadors segueixen embadalits— amb figures des de les típiques dones del terrat —hi ha molta roba estesa— les turistes angleses, franceses i nòrdiques, l'acordionista, l'alcalde, la peixatera, la mestra que fuma al pati, pescador que juga a la botifarra i el gran Dalí. Els tres felins humanitzats són la Fosca, l'Olívia i el Bobby —sí, nom de gos que no fa per a un gat, però...— el gat enamorat d'una gata estiuejant que li té el cor robat, Gwendoline, que viu en els seus somnis i que fins i tot veu passar volant per damunt de Cadaqués.
- L'espectacle té tots els ingredients que li demana el gènere: una mirada històrica al passat del temps dels avis dels primers espectadors —amb picades d'ullet per als espectadors més veterans com una mica d'imitació del No-Do, una opció política contemporània per “eixamplar la base” o el retrat que es fa de les trapelleries del mateix Dalí—; una mirada fantasiosa amb el trio de gats de teulada que es transforma en la típica “colla” heroïna i moralista del conte; les malifetes de la bruixa de la tramuntana en complicitat amb un alcalde corrupte; i la victòria del bé sobre el mal, aquesta vegada amb la força de l'art del mateix Dalí i l'ajut idealista del trio felí, dues gates i un gat que, en alguns moments, sembla que vulguin entonar, ni que sigui només una mica, el «Duet dels gats» de Rossini (o de Lucas de Persall, àlies Berthold, segons algunes especulacions dels estudiosos).
- Si al vessant més lúdic de la representació, que és el de les escenes musicals i el de l'aventura per salvar Cadaqués, hi afegim en algunes escenes una incorporació lingüística dialectal del parlar salat propi d'una part del nucli de l'Alt Empordà en boca dels personatges populars i una àmplia rastellera d'embarbussaments del pintor Salvador Dalí —aquí hi té un paper remarcable el mateix compositor Carles Pedragosa que fa el personatge dels bigotis punxeguts i barretina— l'espectacle s'arrodoneix com una de les propostes familiars d'aquest any més recomanables per a tots els públics amb la seguretat que tothom en sortirà satisfet de comprovar que en el pot petit és on sempre s'hi acaba trobant la millor confitura.
- ALGUNES DE LES PECES DEL MUSICAL EN MP3:
«Els gats tenim set vides» / «La bruixa de la tramuntana» / «Tots hi pintem» / «No te'n refiïs mai»
- «Alícia al País de les Meravelles», de Marta Buchaca (a partir de l'original de Lewis Carroll). Composició musical de Keko Pujol. Intèrprets: Queralt Albinyana / Cristina Murillo, Júlia Bonjoch / Xuel Díaz, Jordi Llordella / Joan Codina i Marc Pujol / Albert Mora. Disseny escenografia, il·lustració, animació, execució audiovisual, disseny i confecció vestuari: Desilence. Disseny il·luminació: Jaume Gómez i Isidre Ortiz. Coreografia: Bealia Guerra. Cap tècnic: Carles Merodio. Disseny so: Josep Sánchez Rico. Cap producció: Gisela Juanet. Ajudant producció: José Plaza. Producció executiva: Lluís Juanet. Ajudant direcció: Míriam Puntí. Direcció: Jordi Andújar. Programa Viu el Teatre. Cicle Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 26 febrer 2017. Reposició: 27 desembre 2017. Reposició: 20 gener 2019. Reposició: 1 març 2020. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2017]
- No sé si als més de 100.000 congressistes del Mobile Word Congress (MWC), que precisament aquests dies d'estrena d'«Alícia al País de les Meravelles» omplen carrers, places, hotels, pisos turístics i altres locals de mala anomenada de Barcelona els faria gràcia la moralitat final d'aquest espectacle familiar que signa com a dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) i que xucla en una versió molt lliure alguns personatges del clàssic de Lewis Carroll.
- Si en els contes clàssics, la moralitat es referia més aviat als bons hàbits i els bons costums, aquí, per exigències dels nous temps, la moralitat se centra en reduir —o rebutjar!— l'ús del telèfon mòbil quan encara no es té l'edat per enganxar-s'hi dia i nit. Tenint en compte que aquest any una secció del Mobile World Congress està adreçada també als petits i joves, l'atreviment de la contrapoposta no pot ser més oportuna.
- En realitat, «Alícia al País de les Meravelles» és una troballa dramatúrgica que entronca modernament amb la tradició del teatre familiar i que ofereix a canvi l'alternativa de no privar-se de viure la vida sense estrès i no perdre el contacte personal amb els que t'envolten i t'estimes o t'estimen.
- Que no confongui ningú, doncs, el títol de l'espectacle i li faci pensar que és un remake de la multitud de remakes del clàssic! «Alícia al País de les Meravelles», sí, però una Alícia com tantes Alícies que omplen la platea del teatre, però transgressora i capaç de distingir, després dels cinc minuts eterns a l'altra banda del mirall que semblen un segle per a ella, allò que més li convé per ser feliç i retrobar-se amb els seus.
- L'espectacle compta amb un suport tècnic i digital d'animació que supleix pràcticament l'escenografia i que li atorga una gran vivesa i, durant els setanta minuts de durada, fa també que no perdi en cap moment el ritme imprescindible per mantenir atents els petits espectadors als quals s'adreça, amb la certesa, a més, que malgrat que es recomana per a espectadors a partir de 4 anys, també arriba als més petits perquè el llenguatge de la imatge és el llenguatge que coneixen des que vénen a parar en aquest món.
- La sinopsi es pot resumir així: Alícia celebra el seu aniversari, deu anys, i els pares li regalen el millor que li podien regalar a la seva vida: un iPhone (o mòbil sense marca, vaja) d'última generació. Però aviat, amb l'aparell a les mans, Alícia queda enganxada i monopolitzada pels missatges, els jocs i el món virtual. És així com es fa el salt del món real al món fantàstic a través, com deia, dels recursos d'animació i la possibilitat de penetrar-hi físicament gràcies a les cortines de làmines, en una combinació dels personatges de carn i os i els seus clons virtuals.
- L'aventura comença en el moment que el personatge del Conill Blanc roba el mòbil a Alícia. Una aventura que posa en joc alguns dels personatges del conte de Lewis Carroll més coneguts: el Barretaire, la Llebre, la Falsa Tortuga, el Rei separat del seu regne —que en aquest cas és més aviat el Rei Pescador— i també la Reina que, en comptes de ser la de Cors, és la Reina de Mòbils, amb un potent exèrcit visual plenament "mobilitzat".
- Amb cadascun d'ells, Alícia i un click del temps de la picor que li havia regalat l'àvia, el Capità Invisible, que surt de la capsa i es fa home, fan el seu viatge pel País de les Meravelles a la recerca de l'iPhone que li ha pispat el Conill Blanc per ordre de la Reina, que vol aconseguir el poder absolut fent-li requisar tots els mòbils que trobi al seu abast.
- L'actriu i cantant Júlia Bonjoch, que recentment ha intervingut amb altres espectacles familiars o juvenils com el musical «Ningú et va dir que fos fàcil» o en la reposició d'«El Petit Príncep» en substitució d'Elena Gadel, interpreta aquí el paper d'Alícia i és l'única que no multiplica els personatges, cosa que sí que fan els altres tres intèrprets amb una diversitat de registres: l'actor i cantant Jordi Llordella (ha treballat a «Fang i setge», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré» o «La nit de Sant Joan», entre molts altres), alterna el paper principal d'El Capità Invisible amb el pare d'Alícia; L'actor i cantant Marc Pujol (ha treballat amb la companyia Obskené a «Fuenteovejuna», «La flauta màgica» o «73 raons per deixar-te») es mou en el paper de l'amic d'Alícia, el Barretaire, el Rei destronat o la Reina de Mòbils, el paper clau del desenllaç de l'aventura; l'actriu i cantant Queralt Albinyana (recordem només dos espectacles recents: «Renard o el Llibre de les Bèsties» i «Rent») no es queda enrere en diversificar personatges: l'àvia d'Alícia, la mare, la Llebre, el Lloro, el Conill Blanc... i el personatge virtual d'ajuda a l'usuari de la companyia de mòbils, l'Iris, que es reserva un The End romàntic que no desvelarem.
- Tots ells parteixen d'una base actoral d'un nivell excel·lent, amb una interpretació musical que enriqueix la trama i que equilibra la part de discurs i d'aventura amb les peces cantades. Això, afegit al treball d'animació de la productora barcelonina Desilence (DSLNC) que des del seu estudi del carrer Sant Pere Més Alt, amb Tatiana Halbach i Soren Christensen de promotors, s'ha fet un nom en l'àmbit de les arts visuals.
- Tot plegat converteix l'espectacle en una proposta per a tots els públics sense frontera d'edat i que aporta a l'ampli àmbit del teatre familiar l'experiència dramatúrgica de l'autora Marta Buchaca («Losers», «Litus», «L'any que ve serà millor», «A mi no em diguis amor», «Plastilina», «Les nenes no haurien de jugar a futbol»...), a més de l'experiència teatral, també en l'àmbit familiar, com a actor i director, de Jordi Andújar, i la producció de Viu el Teatre que després de cinc únics diumenges familiars dins el cicle Petit Romea de ben segur que mantindrà —o hauria de mantenir— per un llarg temps en el seu repertori de reposicions aquest nou espectacle.
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
- L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó.
- «La gallina dels ous d'or». Basat en la faula clàssica d'Isop. Versió d'Alícia Serrat i Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Marcel Clement, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrez, Olga Fañanàs i Maties Gimeno. Escenografia: Francesc C. Abella. Il·luminació i so: Francesc Campos. Vestuari: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 octubre 2012. Reposició: 8 febrer 2020. A partir 3 anys.
- En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes.
- D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu, la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra.
- Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant.
- L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or ('L'oca que ponia ous d'or'). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada 'L'oca d'or'.
- L'espectacle de La Trepa s'adapta a la versió ancestral catalana i mostra les terribles conseqüències de l'ambició desmesurada i, en una adaptació de teatre dins el teatre, l'aviram de la granja explica a un nouvingut (un pingüí) una faula sobre la seva pròpia existència que els posa les plomes de punta a tots.
- La posada en escena —idònia per als primers espectadors—, mostra el bestiar personificat de la granja amb la caracterització d'un vestuari que és una de les apostes que excel·leixen aconseguint un muntatge acolorit, lluminós, suggerent i, com és habitual en les produccions de la companyia La Trepa, amanit amb una atractiva partitura musical de Ferran González que combina les peces solistes amb les peces corals, acompanyades d'una coreografia adequada a l'ambient, que la faula facilita a la perfecció.
- Una gallina, una oca i un pinguï, entre altres personatges de la granja, són el trio protagonista. Potser sorprèn la presència d'un pingüí en una granja, però precisament aquest trencament d'allò que és possible en la vida real converteix el muntatge en un salt cap al fantàstic on tot és possible: fins i tot que l'ésser del frac més gregari del gel arribi a una granja càlida precisament perquè una altra mena de gallina d'ous d'or que està provocant l'escalfament de la Terra ha començat a fondre el seu territori d'origen al Pol. Un aprofitament per partida doble de la moralitat de la faula original que troba el seu referent en un conflicte universal d'avui mateix.
- «La petita Capmany». Guió i intèrprets: Elsa Lluch i Ariadna Matas. Música: Lluís Cartes. Vestuari: Rosa Crehuet. Escenografia: Thomas Pellizzari. Titella català: Arnau Colom. Altres titelles: Tanaka Teatre. Capgròs, gegants, bestiari, màscares: Manuel Oporto (Dracs Bruts). Vestuari gegants i titella català: Laura Botey. Coreografies: Norma Ros. Disseny de llums: Anna Espunya. Veus en off: Carles Gilabert i Ester Cort. Ajudant de producció: Marina Fita. Producció: Fundació La Roda i Tanaka Teatre. Direcció: Adrià Aubert. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 desembre 2019. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
- Al segle passat, entre els anys 1967 i 1987, els cicles de Teatre Cavall Fort, que van tenir com a seu principal el Teatre Romea malgrat que es van estendre per tot el país, van marcar tota una generació d'infants que avui són pares, segurament, dels que assisteixen a les moltísimes representacions de teatre familiar que es fan a la gran majoria de teatres catalans. «La petita Capmany», amb totes les diferències i els avantatges del pòsit teatral que ha fet fruit en els últims cinquanta anys, recorda la intenció inicial d'aquells cicles.
Ho esmento perquè «La petita Capmany», creat per les seves dues autores de la companyia Tanaka Teatre coincidint amb els 100 anys, el 2008, del naixement de Maria Aurèlia Capmany i els 150 anys del naixement del seu pare, el folcklorista Aureli Capmany —fundador el 1904 de la primera revista «En Patufet»—, recull tot allò que calia recuperar fa cinquanta anys i tot allò que ara mateix encara cal preservar perquè no ho engoleixi el monstre de l'oblit, un personatge tètric i maligne que apareix a la cua de l'espectacle i que marca el contrapunt de «La petita Capmany»: de la bondat del Patufet a la maldat de l'Oblit.
El muntatge no és només un conte posat en escena sinó que engloba un conjunt d'arts teatrals: titelles, des de les més tradicionals de guignol, a les més gegants; música tradicional i original de Lluís Cartes; gegants de titella; bestiari fantàstic, que hauria fet botre de la cadira el desaparegut crític i pioner del gènere, Xavier Fàbregas; un cap gros que també entusiasmaria Joan Miró i que representa el mateix Aureli Capmany ple de frases fetes per dir en lletra menuda allò de “tu ja m'entens”; màscares; vestuari i personatges de la cultura popular com la Vella Quaresma amb les set cames o el rei Carnestoltes.
El quadre és tan complet i divers en només seixanta minuts que no dóna temps a fer que els primers espectadors mostrin cap mena de cansament sinó, ben al contrari, s'interessin, una acció darrere de l'altra, per allò que passa i per allò que escolten, amb una riquesa lingüística que no fa cap concessió i que beu de les fonts del llenguatge que s'ha transmès generació darrere generació, d'avís a pares i de pares a néts.
Les autores i intèrprets —que fan tots els papers de l'auca en una minimarató escènica idònia per mantenir la silueta sense haver de recórrer al fúting— troben el punt just, sota la direcció d'Adrià Aubert (Els Pirates Teatre / El Maldà), entre el respecte a la tradició, al conte a la vora del foc i l'espurna adequada per als espectadors del segle XXI amb pinzellades al feminisme, a la reivindicació del paper de la dona —la petita Aurèlia Capmany— com a futura dona independent i escriptora, i pinzellades també sociopolítiques com la recuperació de la funció típica de guignol on, jugant, jugant, i com aquell qui no vol la cosa, els titelles bons no només vencen en Banyeta sinó que fan fora el rei i criden visca la República. I, patrip, patrap, endevina qui t'ha pegat.
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets 2019: Enric Cambray, Eloi Gómez, Miguel Àngel Sánchez, Georgia Stewart i El Petit Príncep. Amb la col·laboració de Júlia Bonjoch. Intèrprets 2018: El Petit Príncep (Guillem Martí), Diana Roig, Júlia Bonjoch, Jordi Coll, Josep Palau, Marc Pociello i Xavi Duch. Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015/2016), Josep Palau (2015), Elena Gadel / Diana Roig (2016), Marc Pociello i Xavi Duch / Jordi Coll (2017). Col·laboració de Júlia Bonjoch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Regidor: Raúl Gallegos. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Director resident (2019): Pedo Penim. Ajudant de direcció (2019): Joan Miquel Artigues. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició 2a temporada: 4 desembre 2015. Reposició 3a temporada: 2 desembre 2016. Reposició 4a temporada: 7 desembre 2017. Reposició 5a temporada: 6 desembre 2018. Reposició 6a temporada: 5 desembre 2019.
- Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.
- El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.
- 'El Petit Príncep' és un espectacle d'aquells que faran memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, manteninent el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.
- Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que representa Àngel Llàcer, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més tête-à-tête amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant, i interpretat per un jove Guillem Martí, actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.
- Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, el director Àngel Llàcer amb comptat amb dos actors de confiança del grup, un vibrant Marc Pociello ('Què!', 'Geronimo Stilton') i un altre espasa com és Xavi Duch ('Spamalot', '40. El musical') i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel ('Mar i cel', 'Grease') [Diana Roig, reposició 2016] en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d''Els dies feliços', plena de sensualitat.
- L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d''El Petit Príncep' com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin, al final, amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.
- Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
Tràiler del musical «El Petit Príncep» del Teatre BARTS (1). Tràiler amb fragments d'algunes de les cançons del musical (2).
- «El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé (2013). Reposició 2017: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Esther Pérez -Ferrer, Alícia Olivé i Maria Agustina Solé. Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Reposició: 9 desembre 2017. Reposició: 6 desembre 2019. A partir de 5 anys.
- Ja fa unes quantes temporades —després d'una absència dels tres últims Nadals— que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició per sisena vegada el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca.
- El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps.
- Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, que interpreta sempre Maties Gimeno, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atablen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits.
- 'El conte de Nadal' és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les adaptacions de la novel·la no paren de reeditar-se. Però això no vol dir que el muntatge s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. Un muntatge, doncs, musical, però també una obra de text. Ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.
- Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors, dicció puntejada i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia i el vestuari semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.
- Amb 'El conte de Nadal', molt marcat per la tradició festiva, la Trepa fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer un dimoni banyut que demana feina des de fa mitja dotzena d'anys. I és que l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis, provocant que ells també es manifestin publicament reclamant més 'Pastorets'.
- L'espectacle, amb un respecte per l'obra de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generòs i solidari. 'El conte de Nadal' és una història amb moralitat. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una migradesa de treball i el pànic a la pobresa i la destrucció de la dignitat i del mínim benestar personal.
- «Un viatge en el temps». Artistes: Jessy, Sandro Roque, Loreta Hantal, Ugo Togni, Willy Colombaioni, Saulo Roque, Francis 'Billin' Raluy, Sandro Raluy, Enrico Robinson, ballarines, músic, tècnics i la nena Raluy, entre altres. Companyia Circ Històric Raluy. Idea original de Carlos Raluy (in memoriam). Direcció: Francis Raluy. Carpa del Circ Històric Raluy, Port Vell, Moll de la Fusta, Barcelona, 1 desembre 2019. A partir de 3 anys.
- Aquesta vegada, la pista del Circ Històric Raluy és com una gran plaça de poble on la caravana dels artistes arriba per fer-hi els seus números i quan acaba se'n va. L'espectacle, gestat en els últims mesos de vida de Carlos Raluy i estrenat a Barcelona en homenatge seu, just una setmana després de la seva mort, és presentat com un viatge en el temps, amb lleugeres ressonàncies de l'època de la Belle Époque i del Modernisme.
Però a can Raluy tot és auster i familiar —gairebé com si fos de microteatre al menjador de casa— i la parefarnàlia es queda fora de la carpa per no destorbar l'essència de ser del gruix humà del circ Raluy, una nissaga que a hores d'ara ja s'ha dispersat en tres circs en actiu: el Raluy Legacy, que dirigeix el germà Lluís Raluy; el Raluy Històric, del qual, amb la mort de Carlos Raluy, ha agafat el relleu el germà Francis Raluy; i el Raluy Teatre Circ Rosa Raluy, filla de Carlos i emparentada amb els Garibaldi, creat de nou aquest mateix any. De fet, caldria parlar d'una trajectòria de quatre circs Raluys perquè encara hi falta el del germà Eduardo, que ja havia creat el circ Williams juntament amb l'actual director de l'Històric, Francis Raluy.
La nissaga s'estén des d'avis a pares —aquí cal recordar l'espai físic del Bar London de la Barcelona antiga, que recentment havia heretat Carlos Raluy i que és on va començar el seu avi amb l'home bala— i continua fins a avui amb fills, néts i nebots. Tothom hi troba el seu paper des de la recepció, al bar dels carros de fusta o els assistents de pista. A pesar de les desavinences —com passa a les millors famílies— que han portat a la dispersió de carpes, és impossible trobar un dels circs Raluy que no tingui com a base el pes de la família.
A «Un viatge en el temps», com a mínim, des dels artistes més grans a la més petita, en són mitja dotzena a la pista. Però els números més espectaculars són d'artistes aliens a la família, tot i que alguns d'ells molt relacionats amb el Raluy com per exemple el pallasso portuguès Sandro Roque que, si no fos perquè surt a la pista, es diria que és un espontani del públic que s'ha posat a animar el personal en els intermedis.
És ell qui fa de pont entre cadascun dels números amb una remarcable interactivitat amb els espectadors a qui necessita per muntar un relat breu de cavallers, dames, rei i espasa, o per reactivar els aplaudiments a cop de xiulet dividint les grades i les llotges en dos. Números clàssics de pista que els més grans accepten com a inevitables i els més petits assimilen com a una de les seves primeres experiències.
Sandro Roque està amb els Raluy amb el seu germà Saulo Roque, excel·lent contorsionista, que protagonitza dos números totalment oposats: el de la granota, el més sofisticat d'il·luminació verdosa color de bassa d'algues i d'entortolligament absolut de cames i braços, i el més simpàtic, amb el titella de fil, un Pinotxo que surt d'un bagul i que el mestre de pista, l'italià Jessy —que ha agafat el paper conductor que feia Carlos Raluy— fa moure amb els fils gegants fins a desar-lo novament al bagul del qual ha sortit.
Els espectacles del Raluy són com un menú de fogons de cuina de casa, sense secrets, però refinats i de gourmet. Com els de les cordes aèries de l'hongaresa Loreta Hantal i la parella Ugo Togni, o els malabars (pilotes, arcs i bitlles) de la parella Willy Colombaioni, ell descendent de malabaristes i d'una agilitat sorprenent. O números espectaculars i recuperats del passat com la de l'Home Forçut, amb Enrico Robinson —fill del també forçut i ja desaparegut Arthur Robinson, que va estar al peu de la pista fins als 70 anys i de qui Enrico manlleva el número d'estirar la corda amb voluntaris del públic— o repenja a coll una enorme barra de ferro fent de gronxador on aguanta el pes de les dues ballarines de pista, i el número que obliga a mantenir l'alè en suspens de tota la carpa quan doblega la barra de ferro a la cuixa de ple al múscul femoral central o quan rep l'impacte de la gruixuda bala de més de 30 quilos disparada des del canó a poca distància del seu pit.
Finalment, el pallaso august Francis 'Billin' Raluy, amb una petita neboda de la nissaga, ajusta el to poètic de l'espectacle amb un número de músic ambulant que passa la gorra i que no arreplega ni quatre xavos, però finalment acaba regalant a una de les criatures del públic, quan ja se n'anaven, l'únic tresor que la petita té: una nina de drap.
Els espectacles del Circ Raluy deixen sempre un regust de nostàlgia que s'afegeix al romanticisme del museu sobre rodes de les caravanes antigues de fusta que envolten l'acampada de la troupe. Com més temps passa, més evident es fa que als novíssims espectadors se'ls ha d'explicar com era el circ abans que entrés a la pantalla i s'hi desvirtués per sempre. I això només és possible si s'està disposat a entrar, com diu el títol de l'espectacle, en el túnel d'un viatge en el temps.
Tast de diferents moments d'una de les funcions de l'espectacle «Un viatge en el temps» sota la carpa del Circ Històric Raluy. Càmera: © Clip de Teatre.
- «La tienda de los horrores (Little Shop of Horrors)». Basada en la pel·lícula homònima de Roger Corman amb guió de Charles Griffith. Llibret i lletres: Howard Ashman. Música: Alan Menken. Traducció de Marc Artigau. Intèrprets: Manu Guix, Marc Pociello, Diana Roig, Ferran Rañé, José Corbacho, The Sey Sisters (Edna, Yolanda i Kathy), Víctor Gómez, Sylvia Parejo, Bernat Cot, Natán Segado, Raquel Jezequel. Músics: Manu Guix / Gerard Alonso (piano), Oriol Cusó / Miguel Royo (saxo), Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta), Jordi Franco / Clodulfo Núñez (baix), Jordi Roquer 'Richi' / David Txes (guitarra), Toni Pagès / Eloi López (bateria). Coreografia: Miryam Benedited. Disseny d'escenografia: Enric Planas i Carles Piera. Disseny de vestuari: Míriam Compte. Disseny d'il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny de caracterització: Helena Fenoy. Caracterització i perruqueria: Marta Ferrer. Ajudant disseny d'escenografia: Víctor Peralta. Ajudant disseny de vestuari: Nídia Tusal. Ajudant disseny d'il·luminació: Manel Melguizo. Arranjaments de vents: Pere Miró. Direcció tècnica: Titín Custey. Regidora: Ariadna Castedo. Cap de so: Ferran Puértolas. Cap d'il·luminació: Juli González. Maquinista Audrey II: Quim Molina. Maquinista: Gonzalo López. Enginyer mecànic Audrey II: Pedro Alonso Márquez. Utillatge: Enric Boixadera. Microfonistes: Iker Rañé i Victoria Iglesias. Canoners: Brendam López i Laia Coca. Sastresses: Montse Ricart i Airam Padilla. Perruqueria i maquillatge: Aileen Layos. Confecció de vestuari: Goretti Puente, Trinidad Rodríguez, Antonia Pérez i Inés Marcheño. Confecció de lligadura de llum: Aina Vela. Estudiants en pràctiques: Daniel Quintero, Jordi Sánchez, Laia Corominas, Gemma Miracle, María Alejandra Ramírez. Col·laboracions: zazo&brull. Equip Nostromo: Dani Gaya, Iván Pérez, Lola Pozo, Isolda Barba, Natalia Peña, Meritxell Abad i José Milàn. Comunicació i promoció: Grup Balañá, Clàudia Coll, Teffy Ramírez Cerón. Producció: Carmen Álvarez. Direcció de producció: Lola Davó. Producció executiva: Núria Valls, Adrián Guerra i Jordi Sellas. Director resident i ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer i Manu Guix. Producció de Nostromo Live. Teatre Coliseum, Barcelona, 4 octubre 2019. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.
- He tingut la sort de veure aquest espectacle ja en ple rodatge, dies després de l'estrena i, en conseqüència, amb plena maduresa dels intèrprets i una conjunció musical, interpretativa i d'efectes de so i de llum absolutament consolidada. El ple ja és absolut i l'absència de fronteres d'edat entre els espectadors és evident que es decanta cap a un espectacle per a totes les edats.
- És un exercici que recomanaria a molts cronistes: veure de tant en tant un espectacle dues vegades. La meva primera vegada va ser una funció frustrada per un maleït col·lapse tècnic de so i de llum que va obligar a suspendre la representació. La segona ha estat com assistir a una funció tocada pels déus amb un bon ambient de la companyia que es respirava a ple pulmó.
- La doble funció també m'ha ofert l'oportunitat de comparar el paper que comparteixen els actors José Corbacho i Bernat Cot. Els espectadors que els coneguin els dos ja entendran que s'assemblen com un ou a una castanya, però el paperot que hi fan, en dies alterns, del dentista Orin Scrivello i xicot de la jove Audrey —ai! quin pal que s'emportaria l'autor si aquesta obra fos de creació del segle XXI i retratés com retrata una noia com ella, víctima de la violència masclista i submissa amb la parella!— constata també el que cadascú d'ells hi aporta: l'estil "cubanero" de Corbacho amb les ironies i els impromperis amb alguns espectadors i espectadores de la platea —el dia de la primera funció, la de la fallada tècnica, es va haver de marcar en solitari un monòleg improvisat que no té preu!— i l'estil de Bernat Cot, igualment irreverent, però, per estètica física, sense que faci la impressió que sigui tan "poca-vergonya" com el tal Scrivello, que n'és molt!
- I ara, anem l'espectacle de debò, que és el que toca. Àngel Llàcer i Manu Guix han remuntat un musical que es pot considerar un dels clàssics de la cartellera internacional. I ho han fet després de l'exitàs de «La jaula de las locas» —actualment rodant per temps per altres escenaris fora de Catalunya—, fent el salt a un espectacle que, venint del cinema com ve, es podria qualificar del gènere del Festival de Sitges, i que no escatima el final terrorífic, sense endolcir-lo, com en un moment donat van voler fer a Broadway perquè les criatures no tinguessin malsons. Aquí, el dia de la meva funció, malgrat ser de nit, també hi havia algunes criatures de diferents edats amb la família i, a la sortida, no feien cara d'haver patit gaire por per la golafreria de la planta carnívora que em sembla que, si pogués, s'empassaria no només els protagonistes de la història sinó mitja platea d'espectadors sencera... sempre amb un rotet de bon profit, esclar!
- El missatge de fons —molt amagat de fons—, d'aquest musical és un advertiment molt seriós: compte a criar un monstre a casa perquè pot acabar devorant-te. La planta Audrey II —un nom en honor de la jove Audrey de la floristeria— no perd mai la gana i cal tenir en compte que el seu aliment preferit és la sang humana. ¿Quants «monstres» de tota mena no ha anat fabricant —i encara fabrica— el món al llarg del temps que han acabat —i encara acaben— xuclant-nos la sang?
- Les que no deixen xuclar-se la sang són les The Sey Sisters, les tres germanes d'origen ghanès però més catalanes que la Moreneta —que ningú no oblidi el seu paper que van fer a «Els Jocs Florals de Canprosa» la temporada passada al Teatre Nacional de Catalunya— i que en aquest espectacle brillen amb esplendor en el seu paper de narradores, la Ronette, la Chiffon i la Crystal, mig mestres de cerimònies i també una mica fades, amb un canvi constant de look i de vestuari (dissseny de Míriam Compte) en cadascuna de les seves aparicions, fins al punt que no saps si és la planta Audrey II qui acabarà menjant-se els personatges del barri popular de Nova York on passa tot o seran les The Sey Sisters qui es menjaran la planta. Tinc la sensació que el musical «La tienda de los horrores» sense aquest trio en el repartiment no seria el que és.
- Dins de la planta —titella gegant d'un parell de metres i diuen que més de 200 quilos de pes i que deu fer la delícia dels espectadors més petits i que encara fa volar la imaginació dels més grans—, hi ha un tècnic manipulador (Quim Molina) i una veu d'Audrey II, des de la tarima de músics, la del director Manu Guix, combinant la direcció musical i la veuassa terrorífica d'Audrey II, amb el detall de realització que les seves intervencions no queden com si fossin en off sinó que el canó l'il·lumina per no enganyar ningú. És la primera vegada en molts anys que Manu Guix posa veu en un espectacle i sembla que li va com anell al dit.
- Aquí cal recordar una de les veus que va fer conèixer la primera Audrey II teatral als catalans, ja fa més de trenta anys, el 1987, el desaparegut actor Constantino Romero, amb el muntatge «La botiga dels horrors», dirigit per Joan Lluís Bozzo al Teatre Victòria, amb intèrprets com Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz, Francesc Orella, Lola Lizaran o Carme Cuesta. Per cert, una versió catalana, aquella, que van fer a quatre mans el mateix Joan Lluís Bozzo i l'escriptor Quim Monzó i que, arran de la nova versió actual en espanyol de Marc Artigau, ha aixecat a la xarxa, per part dels mateixos promotors veterans del segle passat, algunes preguntes sobre què ha canviat en el món teatral català en trenta anys que ara no s'ha pogut ni recuperar aquella versió ja existent ni produir-la novament en català. Pregunta a l'aire, per si algú té la resposta.
- Que Àngel Llàcer i Manu Guix hagin portat la planta Audrey II novament a escena no és tampoc casualitat. Precisament l'any 2000, la producció catalana del 1987 va ser remuntada per Ricard Reguant a Madrid i era Manu Guix qui ja la dirigia musicalment i era Àngel Llàcer qui posava veu a la planta del terror. La cosa, doncs, ve de lluny i caldrà veure si aquest festeig actual, apadrinat per la productora Nostromo Live, entre la Gran Via de les Corts Catalanes i la Gran Via madrilenya es manté i es reforça en el temps.
- De moment, l'ham ja està llançat. I el relleu generacional i també el d'opció escènica pensada per a ulls del segle XXI, influïts per l'estètica de la petita pantalla i les sèries, salta a la vista amb aquesta nova versió de Manu Guix i Àngel Llàcer, i d'un càsting que al costat de les ja esmentades The Sey Sisters s'alça durant tot l'espectacle amb potència. Els dos protagonistes —relacionats amb Llàcer i Guix des de fa temps, en anteriors musicals com «El petit Príncep» o «Geronimo Stilton»— podrien haver fet caure els tàndem director en la temptació d'ensucrar l'espectacle i donar-li un to romàntic carrincló que, afortunadament, acaba optant per dotar-los del destí original: junts fins a la fi ni que sigui anant a parar al ventre d'Audrey II.
- L'actriu Diana Roig és Audrey, la noia de la floristeria, ex-girl d'un night club, amb una veu matisada que supera sensiblement les peces més delicades. I l'actor Marc Pociello —quan es va anunciar el projecte del musical havia de ser Xavi Duch, però els camins del teatre són inescrutables— és Seymour, el xicot orfe, una mica tímid, l'inventor botànic de la planta carnívora, enfrontat des de la seva orfenesa a matar el pare simbòlic, el botiguer i cobdiciós jueu Mushnik, que el va treure de l'orfenat però que l'explota a la botiga, un Ferran Rañé en bona interpretació de maduresa que acabarà també a la panxa d'Audrey II on, com en aquella panxa del bou, segurament tampoc no hi neva ni hi plou. I catacric catacrac, el conte s'ha acabat. Però no sense que tota la companyia surti en estol a l'escenari i, amb la planta inclosa, marquin la peça musical que no deixarà de ressonar a l'interior dels espectadors fins més enllà del Coliseum. És el bon senyal que el musical d'Àngel Llàcer i Manu Guix té per davant una llarga vida.
- «La nena dels pardals». Text de Jordi Palet a partir del conte de Sarah Pennypacker. Música original del grup La Tresca i la Verdesca. Intèrprets: Txell Botey i Xavi Idàñez. Músics: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet (La Tresca i la Verdesca). Il·lustracions: Noemí Villamuza. Tractament digital il·lustracions: Jorge Caballero. Animació il·lustracions: Xavi Chamarro. Disseny gràfic i il·lustracions: Sergi Cugat. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia i vestuari: Víctor Peralta. Il·luminació: Yuri Plana. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Companyia Teatre al Detall. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 12 març 2017. Reposició: 13 gener 2018. Reposició: Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 26 octubre 2019. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
- ¿Com parlar als més petits de l'absolutisme o de la dictadura i dels que en pateixen les conseqüències? ¿Com adaptar una història que aquí s'ha conegut com a àlbum il·lustrat per Yoko Tanaka (Editorial Joventut, 2010) que té una protagonista aproximadament de l'edat dels espectadors als quals s'adreça especialment l'espectacle? ¿Com representar un fet real com si fos un conte?
- Totes aquestes incògnites les respon la companyia Teatre Al Detall amb la seva versió de l'espectacle «La nena dels pardals» que arriba després de l'èxit d'un espectacle anterior seu, «L'Endrapasomnis», amb pràcticament el mateix equip artístic: el grup musical —que actua en directe— La Tresca i la Verdesca, els dos intèrprets fundadors de la companyia (Txell Botey i Xavi Idàñez) i la direcció de Joan Maria Segura Bernadas.
- ¿Vol dir això que després de «L'Endrapasomnis» es tractava d'agafar fama i posar-se a jaure? De cap de les maneres. El que ara ha fet la companyia Teatre al Detall és optar per una posada en escena escenogràficament més estilitzada, l'altra cara del romanticisme de l'anterior (un mur de calaixos d'arxiu blanc, un penja-robes, una màquina d'escriure antiga i uns dossiers farcits d'expedients), amb aplicacions digitals i l'animació i la col·laboració de la il·lustradora Noemí Villamuza en la representació de la petita protagonista i altres elements de la natura del conte.
- Amb «La nena dels pardals», la companyia fa un cant a la natura i al respecte per l'equilibri ecològic. I ho fa sense adoctrinament i resolent amb un recurs positiu el paper que la petita Ming-Li té arran del que es coneix com «La guerra dels pardals», que el 1958 a la Xina va imposar el líder comunista de la República Popular, Mao Zedong, ordenant que tothom es dediqués a fer soroll per eliminar tots els pardals que els malmetien les collites, sense preveure que es trencaria la cadena ecològica i que les plagues d'insectes camparien al seu aire sense els pardals que les eliminessin.
- El 13 de desembre del 1958 va començar la matança amb tots els mitjans possibles: espantalls, petards, fones, verí, cassolades i fins i tot camps de tir en parcs públics que es van delimitar prèviament. Es calcula que en un dia s'havien abatut prop de 200.000 pardals i que al llarg de la croada popular se'n van eliminar uns 2.000 milions, cosa que finalment va obligar a rectificar el cap de suro (aquí anomenat el Gran Timoner) i a importar de Rússia nous estols de pardals per recuperar l'equilibri ecològic.
- En el conte, és la petita Ming-Li qui, clandestinament, d'amagat del seu pare camperol, salva set pardals de la barbàrie i els alimenta en un espai amagat de la seva cambra, creant allò que ella mateixa anomena «L'hospitals dels pardals». I en l'adaptació teatral, s'arriba a Ming Li mentre uns funcionaris amb guardapols gris ordenen i classifiquen arxius de morts o desapareguts, entre els quals apareix el d'una nena anomenada Ming-Li sense cap altra referència, cosa que impulsa els dos arxivers a inventar-se una història a partir del personatge.
- Amb un joc de teatre dins el teatre, doncs, els dos intèrprets van fent els diferents papers del conte (la nena Ming-Li, els dos funcionaris amb el guardapols gris, el pare camperol de Ming-Li, el titella de Mao Zedong en un joc a quatre mans i dos peus que posa un to d'humor dins de la petita tragèdia, l'amic de Ming-Li que caça pardals amb la fona...) a vegades amb una simple gorra, una americana, uns fulls de diari o un barret. I els tres integrants de La Tresca i la Verdesca hi posen música original i els efectes sonors que fan falta a la història que, a més, s'amplia amb l'animació digital a partir de les il·lustracions de Noemí Villamuza.
- Tot plegat constitueix una proposta teatral per als més petits, sí, però que, pel seu contingut, per la reflexió que fa sobre la dictadura i l'opressió que pateix el poble, pel seu alè poètic i per la delicadesa del tractament audiovisual —que en cap moment substitueix ni elimina l'essència del teatre—, és també una proposta per a totes les edats i, com ja va passar amb «L'Endrapasomnis», torna a posar un llistó molt amunt i a tenir en compte dins de l'àmbit del teatre familiar.
Vídeo promocional de l'espectacle «La nena dels pardals» de la companyia Teatre al Detall. Reproducció d'un dels cartells del 1958 del règim de Mao Zedong instant les criatures a eliminar tots els pardals.
- «Falaise». Creació de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Intèrprets: Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Claire Lamothe, Blaï Mateu Trias, Oriol Pla, Julian Sicard, Marti Soler, Guillermo Weickert, un cavall i uns coloms. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Céline Sathal. Il·luminació: Adéle Grépinet. Col·laboració musical i so: Fred Bühl. Música enregistrada: Joel Bardolet. Cap tècnic: Cyril Monteil. Regidor: Flavien Renaudon. Accessoris: Lydie Tarragon. Gestió dels animals: Nadine Nay. Ajudant de producció: Pierre Compayré. Producció executiva i difusió: Laurent Ballay i Marie Bataillon. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Cia. Baró d'Evel amb Grec 2019 i Teatre Lliure, entre altres. Col·laboració en la dramatúrgia: Barbara Métais-Chastainer. Col·laboració en la direcció: Maria Muñoz i Pep Ramis - Mal Pelo. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Companyia Baró d'Evel. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 5 octubre 2019. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.
- Si l'escenari es pogués desplegar físicament, com si fos un autèntic díptic artesà d'art gràfiques, els espectadors seguidors de la companyia Baró d'Evel veurien el blanc de «Là» en un costat i el negre de «Falaise» a l'altre. La creació de la parella franco-catalana —¿pallassos, còmics, ballarins, mims, intèrprets tràgics...?—, Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, és un díptic i «Falaise» es presenta com la segona part d'aquell «Là» que es presentava, amb falsa modèstia, com un “work in progress”.
- Aquí tot és fosc quan comença. I el repicar de les sabates de taló de Camille Decourtye baixant per la grada de la sala trenca el silenci, saludant alguns espectadors: «Ho tornarem a provar», els diu. «Sortirà bé». I que tothom entengui el que vulgui. Queda clar que cal vestir elegantment, ni que sigui per anar a la fi del món... o a l'inici d'un altre món. I tant ella, com els altres set intèrprets, vesteixen de disseny perquè, pel que sembla, hi ha un casament, o com a mínim, hi ha una núvia vestida de blanc i un nuvi que s'hi aparella penjats de les acrobàcies amb escala inclosa.
- Tot és tan poètic, tan surrealista i tan epidèrmic que és fa molt difícil classificar el registre escènic de «Falaise». Hi ha qui hi veu més dansa que teatre i hi ha qui hi veu més circ que dansa i hi ha qui hi veu un trencaclosques de teatre, dansa, circ i moviment... ah! i també música, tan clàssica com amb guitarres elèctriques, gràcies a la incorporació d'Oriol Pla.
- ¿Baró d'Evel seria el que és sense el cavall blanc i l'estol de coloms? L'heroi de la festa és Chapakan (crec recordar que el seu avantpassat era en Bonito) i l'estol de coloms n'aplega almenys una dotzena. No hi ha el corb en aquesta ocasió. És impressionant com Camille dialoga amb el cavall i encara més com el cavall se l'escolta, pensa i reacciona a les seves paraules en un exercici d'ensinistrament que es podria qualificar de “dansa equina”. I no és menys impressionant veure com els coloms van i vénen, travessant l'escenari, se situen als braços de Blaï i després també d'Oriol i creen una escenografia de vol que no té res d'improvisada. També Blaï té una relació amb el cavall blanc, però més visceral, fins al punt que cavall i home es fonen en un de sol i, en un altre moment, fins i tot l'esponorosa cua blanca de Chapakan li serveix de perruca per mantenir un dels diàlegs més escèptics entre ell i Camille.
- «Falaise» no és només l'espectacle de la parella creadora. Hi ha també les accions dels altres intèrprets, la de la núvia (Noëmie Bouissou) i la del nuvi (Martí Soler). Hi ha el pòtol (Guillermo Weickert) i la ballarina (Claire Lamothe) a més de l'acròbata Julian Sicard (que amortitza la caiguda en picat sobre el matalàs polsós) i, sobretot, els diàlegs o més aviat no-diàlegs, el cara a cara, el contrast entre l'esverament per la incertesa del personatge d'Oriol Pla i l'escepticisme o la prudència del personatge de Blaï Mateu.
- «Falaise» té moments d'un gran impacte visual de plasticitat. Recorda en algun moment la també plasticitat de James Thierrée, però sempre amb una personalitat pròpia. Un dels moments més remarcables de «Falaise» és el de la desfeta de la parella que s'esmicola a poc a poc en abraçades fent trossos els vestits i la pell de guix. De les imatges que es graven a la memòria per sempre. També impacten les aparicions per les escletxes del presumpte castell (escenografia al màxim de Lluc Castells) que cadascun dels personatges esmicola per trobar la sortida —o l'entrada al nou món— i molt de guix, molt de cartró pedra que deixa l'escenari com una soll, que redueix l'elegància dels vestits negres a esponges de pols. «El castell s'enfonsa, el castell s'enfonsa...», xiuxiueja Camille. Però no tothom veu el que ella veu. I la desorientació plana entre la resta de personatges, perduts en la immensitat del caos, al marge del penya-segat, del «falaise» que dóna títol a la creació, a l'abisme del desconegut.
- «Les feres de Shakespeare», de William Shakespeare. Adaptació i traducció d'Ariadna Pastor, a partir de «L'amansiment de la fúria». Música d'Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Lloll Bertran, Mariona Castillo, Maria Cirici, Ricard Farré, Neus Pàmies, Laura Pau, Lluna Pindado, Arnau Puig i Jordi Vidal. Interpretació musical: Ariadna Cabiró / Gemma Pujol, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. Assessorament caracterització: Eva Fernández. Assessorament vocal: Sheila Garcia. Disseny il·luminació: Lluís Serra. Disseny so: Jordi Ballbé. Direcció tècnica: Pol Queralt. Màrqueting i comunicació: Paula Arbós i Publispec. Premsa: Anna Casasayas, Albert López, Dídac Atzet i Ester Cànovas. Disseny: Ricard Farré. Vídeo i fotografies: Jordi Ferré. Grafisme: Jofre Mañé. Producció: Marina Marcos. Assistència producció i regidoria: Montserrat Farrarons. Construcció escenografia: Lali Canosa. Confecció vestuari: Goretti Puente. Ajudants de direcció: Bernat Cot i Ariet Lea Jelinek. Direcció: Adrià Aubert. Coproducció Grec 2019 Festival de Barcelona, Teatre Onyric Condal i Els Pirates Teatre. Teatre Condal Onyric, Barcelona, 6 juliol 2019. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.
- La companyia Els Pirates Teatre ha tirat la capa al toro i s'ha llençat a canviar l'espai de proximitat d'El Maldà pel de considerable capacitat com l'Onyric Condal. Ara que Dagoll Dagom ha abaixat la persiana al Paral·lel del Teatre Victòria fa la impressió que el relleu generacional hagi volgut recuperar una part d'aquell espai de teatre musical que, ni que diguin que sempre té «Mar i cel» en reserva, sembla que ha tirat definitivament la tovallola.
- «Les feres de Shakespeare» és un musical per a tots els públics —recuperable en temporada per a un públic adolescent— que recorda els millors temps dels pares del gènere en català. Tot i venint de William Shakespeare, la companyia d'Els Pirates se n'ha desencotillat tant com ha pogut i la base de l'espectacle té dos puntals que cal remarcar d'entrada: una excel·lent, rica i genuïna traducció i adaptació d'Ariadna Pastor i una eclèctica, suggerent i atrevida composició musical d'Ariadna Cabiró. Un bon tàndem: Ariadna & Ariadna.
- Si la llengua, sense concessions i en alguns moments amb embarbussaments força complexos, sona de primera, la música barreja diferents registres i fa una atractiva combinació de blues, pop, swing, madrigals, perquè no sigui dit, i fins i tot fa puntetes al jazz (amb l'imprescindible violoncel de Laura Aubert). Per tot plegat, deia abans que és un espectacle per a tots els públics i molt aprofitable per a grups adolescents, com ho van ser en el seu dia, sense proposar-s'ho, molts dels espectacles de Dagoll Dagom.
- El repartiment ha reunit la majoria de joves actors i actrius que omplen la temporada d'espectacles de petit format d'El Maldà i hi han incorporat una mestra veterana com l'actriu Lloll Bertran. Me la imagino, enmig de gent tan jove, passant-s'ho bé durant els assajos i aportant també la seva llarga experiència en el gènere musical i la comèdia.
- La direcció d'Adrià Aubert ha dosificat els papers i el moviment de cadascú. L'escenari ha estat avançat sobre el pati de butaques —¿síndrome de proximitat d'El Maldà?— i només queda el dubte de per què calia deixar un nombre d'espectadors entatoxonats a primeres files, entre la passarel·la de l'escenografia, com si estiguessin en un fossat de músics, amb el risc que agafin torticoli quan vulguin veure alguna de les poques escenes que surten de l'escenari convencional.
- La interpretació, tant coral com solista, està garantida. Hi ha primeres veus del panorama musical actual més celebrat com Mariona Castillo, Neus Pàmies, Laura Aubert, Maria Cirici, Lluna Pindado i Laura Pau. I ells no es queden tampoc enrere amb Ricard Farré, Arnau Puig i Jordi Vidal. Tots alternen diferents papers i, amb els canvis de vestuari i caracterització, fa la impressió que la companyia es multipliqui per tres.
- Les escenes de diàleg, molt en clau de comèdia, en alguns casos tirant de mètrica, posen Shakespeare al dia i li fan també una estirada d'orelles —potser aquesta és l'obra considerada avui més masclista del seu repertori— i reconverteixen amb llibertat creativa «L'amansiment de la fúria» en una obra eminentment feminista que reivindica el paper de les protagonistes i els acaba atorgant la victòria davant dels homes en clau de venjança.