ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Sala Fènix]
- «Bonobo 2.0», de Josep Julien. Intèrpret: Moha Amazian. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Víctor Cárdenas. Espai sonor: Neus Ballbé. Vestuari: Pat Carrión. Fotografia: Xavi Buxeda i Josep Julien. Producció: Aida Llop. Direcció: Josep Julien. Sala Fènix. Barcelona, 7 gener 2026.
Fitxa artística estrena 2022: «Bonobo», de Josep Julien. Intèrprets: Moha Amazian i Neus Ballbé. Escenografia: Anna Tantull. Il·luminació: Ganecha Gil. Espai sonor: Neus Ballbé. Narrativa audiovisual: Ivó Vinuesa. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Fotografia: Xavi Buxeda i Josep Julien. Cap tènic: Àngel Puertas. Producció: Anna Güell / Q-ARS Teatre. En coproducció amb Temporada Alta i Teatre Nacional de Catalunya. Amb la col·laboració de L'Estruch, Fàbrica de Creació de les Arts en Viu. Amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Agraïments: Fundació La Plana, Íntims Produccions, Desguace Rollín, Maria Alaix, Xavier Pérez Fromzero, Ajuntament de Pontós, Joan Solana, Josep Font, Aida Llop. «Bonobo» va ser el projecte guanyador del Premi Quim Masó del 2021 i va rebre el Premi SGAE Jardiel Poncela del 2020. Ajudant de direcció: Xavi Buxeda. Direcció: Josep Julien. Festival Temporada Alta, Teatre El Canal, 11 novembre 2022. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 24 novembre 2022.
UN PÒTOL MÍSTIC CONTEMPORANI
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2022 al Teatre Nacional de Catalunya. Algunes referències es refereixen a aquell moment. La nova versió, retitulada «Bonobo 2.0» ha estat revisada pel mateix autor Josep Julien amb una mirada ara més distanciada després dels fets dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 2017]
- «Bonobo» és una “road movie” com ho és la novel·la mare de totes les “road movies” escrita per Jack Kerouac a mitjan segle passat i coneguda com a «On the road». El protagonista de l'obra «Bonobo», de l'actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), no és un “beat” del segle passat, però sí que és un “beat” d'aquest segle. A «Bonobo» no hi ha ni sexe, ni drogues ni “rock and roll”, però sí que hi ha un monòleg introspectiu com a la novel·la «On the road» i una altra mena de droga tan o més perillosa que la droga dura: la febre del terrorisme.
- Josep Julien, que amb aquesta obra va guanyar el premi de text Jardiel Poncela de l'SGAE i el premi Quim Masó a projectes escènics, parteix dels tràgics fets de l'agost del 2017, després dels atemptats de la Rambla de Barcelona i el Port de Cambrils, quan un dels joves ripollencs, Younes Abouyaqoub, de 22 anys, conductor de la furgoneta que va deixar l'estesa de víctimes a la Rambla abans de frenar a tocar del mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró, va fugir per les porxades del Mercat de la Boqueria i, quatre dies després d'haver deixat un altre mort a la Diagonal en el robatori d'un cotxe, va ser abatut per la policia catalana en unes vinyes del terme de Subirats, a l'Alt Penedès.
- Per atzar, el dramaturg Josep Julien, que resideix prop d'aquell terme, en va ser indirectament testimoni per proximitat. La idea que un jove d'origen marroquí, però crescut i educat a Ripoll, fos un dels autors d'aquells fets el va portar a crear l'obra «Bonobo» que, més que un “thriller”, és una autoconfessió en veu alta del personatge, convençut per la influència religiosa de l'imam que l'espera el Paradís amb les verges promeses.
- L'obra és arriscada perquè no deixa treva ni respir al principal protagonista, en Fadi, que interpreta l'actor Moha Amazian, nascut a Vic el 1995, llicenciat en Química, d'origen familiar de llengua bereber, i que manté admirablement el discurs, tan complex com ric de contingut, durant més de noranta minuts, tan sols amb fugaces pauses en les quals l'actriu Neus Ballbé, també autora de l'espai electrònic sonor en directe, li proposa alguns dubtes i l'empeny a continuar amb el seu relat.
- Però si bé sabem qui és ell, l'autor no desvela de seguida qui és ella i quines intencions té. ¿És una periodista...? ¿És una infiltrada...? ¿És una policia...? ¿És una productora de documentals...? ¿O potser és el que diu que és, una dona que practica la prostitució a la carretera i que es troba en el moment oportú en una gasolinera amb la seva filla...? Una mare i una filla que haurien pogut ser també una mare i una filla de les envestides per la furgoneta de la Rambla. Aquesta incògnita es mantindrà latent fins al final i no seré pas jo qui en desveli la clau.
- En Fadi fa un recorregut a la inversa de la que faria el terrorista que vol atemptar i en el qual es basa l'obra. ¿Com es pot capgirar el destí ni que sigui per una trobada inesperada en plena carretera? Des de París fins a la costa de l'Estret i el mar obert tocant a Tànger, en Fadi és la veu de l'autor que reflexiona sobre les circumstàncies que envolten una generació de joves educats presumptament en la societat del benestar i que acaben rebotant contra aquesta mateixa societat potser perquè es pensa que sí que els acull, que sí que els integra, però no acaba de reconèixe'ls com són.
- L'espai escenogràfic és circular. Fadi es troba tancat dins el cercle. La ferralla d'una furgoneta rebentada pels explosius no necessita paraules perquè és la terrible imatge després d'un atemptat. Els efectes de llum evoquen en un moment donat una guspira simbòlica amb la creu relluent del manillar del volant convertida en creu d'una església que serveix de refugi al fugitiu.
- A l'actor Moha Amazian ja se l'havia vist en una obra de petit format, però molt celebrada, com «Alhayat o la suma dels dies», de la companyia La Viciosa, estrenada i reposada dues vegades més a El Maldà, i també en el paper de l'àrab amic de l'adaptació de l'obra «Carrer Robadors», estrenada al Teatre Grec. Però faltava un “tour de force” com aquest perquè es descobrís el potencial de l'actor en solitari que hi ha darrere, capaç de mantenir el monòleg interior amb la seguretat i la mateixa força expressiva que pot tenir un intèrpret amb una llarga experiència sobre l'escenari, com per exemple ha fet l'actor Andreu Benito recentment amb La Perla 29 i el Teatre de la Biblioteca, amb l'obra «Orgull», de Dostoievski.
- L'acompanyament de l'actriu Neus Ballbé —per cert originària també del Penedès d'on parteixen els fets— no es queda enrere. En la seva faceta d'actriu —no li recordarem més la seva iniciàtica Pati Pla del Súper 3 per allò que ja és història— se l'ha vist recentment al Teatre Nacional de Catalunya amb l'espectacle «Nosaltres», d'Helena Tornero, estrenat abans a Madrid però amb el títol «A nosotros nos daba igual», i combina la interpretació, com dèiem, amb la producció musical, vessant que aquí destil·la a cor obert davant dels espectadors amb la combinació digital de la música i el so, a més de les seves breus intervencions interpretatives per facilitar les rèpliques del protagonista.
- Fiad, el personatge de «Bonobo», està acorralat en el cercle tancat que l'envolta: la policia que el persegueix, els mafiosos de la cèl·lula gihadista que l'empenyen, la presumpta protecció trobada per atzar a la carretera de la jove mare prostituta... Fiad ho farà tot per sortir del cercle, però sempre hi acaba tornant. I més enllà hi ha la immensitat de l'Estret, les llums que el criden de la terra dels avis i dels pares, una terra que encara no coneix i que tampoc acabarà trepitjant. El mar és el cercle que l'engoleix. Les ones són la carretera que no s'acaba mai, com la que una projecció mostra en bucle al fons de l'escenari a gran pantalla. El destí de Fiad i el de tants joves com Fiad és com aquesta carretera de la fugida endavant de Fiad que, per moltes voltes que hi faci, acaba sempre tornant al mateix lloc.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Jo sóc la fúria». Dramatúrgia de Marcel Clement. Intèrprets: Christian Paretas i Anna Mestre. Espai sonor: Xavi Quero. Moviment: Victòria Boixadera. Disseny de Llums: Marcel Clement i Marc Vilardell. Disseny d’espai: Cia. Del Corb. Audiovisuals: Gisel·la Esteve. Vestuari: Cia. Del Corb. Disseny gràfic: Christian Paretas. Fotos: Sergi Panizo. Premsa i comunicació: Victòria Boixadera. Producció executiva: Victòria Boixadera. Producció: Cia. Del Corb . Ajudant de direcció: Victòria Boixadera. Direcció: Marcel Clement. Teatre Eòlia, 4 - 6 desembre 2020. Reposició i revisió: Sala Fènix, Barcelona, 18 gener 2023.
ULL PER ULL, DENT PER DENT
- Tothom té dues cares, la pròpia i la de la màscara, ni que potser no ho sàpiga. Tothom porta a dins amagat el seu Jekyll i el seu Hyde. O, com diu un dels dos protagonistes d'aquesta obra de petit format, «Jo sóc la fúria», del dramaturg, director, actor i cantant Marcel Clement (Andorra la Vella, 1982), tothom porta dins el seu Superman i el seu Batman.
- Només cal una espurna perquè la fúria es descarregui. Sense que qui la fa esclatar sigui capaç d'aturar-la. Aleshores se'l titlla científicament d'esquizofrènic o de tenir una doble personalitat. I el sistema establert opta per amagar-lo dels ulls de la societat en un psiquiàtric o, com es deia abans, en un manicomi, institucions on s'ha passat dels experiments més pedestres amb nefastos electroxocs dels anys trenta del segle passat a la teràpia de la rehabilitació i, més recentment, per la teràpia de l'estudi psiquiàtric i psicològic amb l'esperança frustrada fins ara pel gremi de penetrar en els misteris que emmagatzema zelós el cervell humà.
- L'actor Christian Paretas és la Fúria i l'actriu Anna Mestre és una psiquiatra jove que treballa amb els últims avenços de teràpia amb malalts mentals com el seu pacient. Hi ha un tercer personatge absent, la germana de la psiquiatra, que primer sembla que sigui una relació convencional per alleugerir el discurs, però més endavant agafa des de l'absència el pistó del protagonisme per fer un gir en l'acció i, sobretot, en l'actitud dels dos protagonistes.
- «Jo sóc la fúria» és una reflexió oberta sobre el concepte de la justícia. ¿Cal confiar en la justícia que ha establert el sistema o cal prendre's la justícia per la pròpia mà? ¿Cal perdonar, rehabilitar, fer penedir els culpables o cal optar per la llei del Talió: ull per ull, dent per dent? Aquesta és la tesi de l'obra, que exigeix una interpretació que puja de to dramàtic a manera que avança i que té un guió poc habitual en la creació contemporània més pròxima.
- El dramaturg Marcel Clement, que també ha dirigit la posada en escena de l'obra que, recordem, ja va tenir una primera versió el 2020 ara revisada al Teatre Eòlia, imprimeix el text amb un fons entre la filosofia i la profunda reflexió que assenyala directament els espectadors perquè siguin ells també qui decideixin quin és el millor camí en el trencall a escollir entre la comprensió o la violència.
- Els intèrprets Christian Paretas i Anna Mestre defensen aquesta tesi amb un nivell alt. I corren també el risc d'una posada en escena que els exigeix alguns moments escènics violents que no es resolen només amb un domini de la disciplina del moviment sinó que demanen mantenir l'equilibri entre la credibilitat i la prudència per la integritat física de l'un i de l'altra.
- Una obra de petit format —no vull dir amb això que no admeti un escenari més gran—, però que troba aquí, abans a l'Eòlia i ara a la Fènix, la principal essència amb la qual, crec, ha estat creada per l'autor, una essència que vol ser pròxima als espectadors, que els involucra, que els xucla gairebé cap dins i que s'arrodoneix amb un treball d'il·luminació molt suggerent que passa de la lluminositat a les tenebres que és també, en certa manera, el recorregut propi que fan els personatges de «Jo sóc la fúria» amb una interpel·lació constant: ull per ull, dent per dent, ull per ull, dent per dent... ull per ull, dent per dent...
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page