ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«Conqueridors», de Ramon Madaula. Intèrprets: Moha Amazian, Xavier Bertran, Roger Coma, Tilda Espluga, Mònica Glaenzel, Ramon Madaula, Vanessa Segura. Escenografia i il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Ajudantia de direcció i regidoria: Carol Ibarz. Ajudantia d’escenografia i assistent de direcció: Cesc Colomina. Ajudantia de vestuari: Marta Pell. Sastreria: Patrícia Carrión. Assessorament lingüístic: Andríi Batocnhik. Cap tècnic: Pere Capell. Tècnics: Enric Alarcón i Òscar Villar. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Agraïments: Munich, Zen Eyewear, Isaac Morera, Joan Bonany, Panko i Associació Vilamagore Medieval. Una producció de Bitò i Focus. Direcció de l'espectacle: Josep Maria Mestres. Teatre Goya, Barcelona, 22 novembre 2023. LO MAL MAMAT (Història apòcrifa del rei Jaume I) Les estadístiques més recents revelen que a Catalunya hi ha més criatures que es diuen Muhàmmad que Arnau. Si el rei Jaume I aixequés de debò el cap, li cauria la corona per terra. A qui no li cau la corona per terrra és a l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) que persevera en la seva línia creadora de comèdia teatral casolana, tan fumejant com ho és l'escudella i la carn d'olla.Ramon Madaula s'ha posat en la pell del rei Jaume I el Conqueridor i ho ha fet amb una trama que beu de les fonts de la cinematografia per fascicles, és a dir, de la sèrie televisiva, en un plató de rodatge sobre la vida i miracles del rei, mal anomenat, diu ell mateix, per raons maternes que no vénen a tomb, “lo mal mamat”.La comèdia és d'aquelles que va pujant de to a manera que avança. I sembla com si Ramon Madaula no s'hagués deixat res al disc dur de l'ordinador a l'hora de tancar el guió: hi ha la directora, hi ha la regidora, hi ha el productor, hi ha la netejadora, hi ha un assistent de plató d'origen marroquí i hi ha els intèrprets dels papers més importants de la sèrie.Però que ningú es pensi que els faran un curs intensiu en noranta minuts de la vida i miracles del rei Jaume I. Ben al contrari. El rei Jaume I fuig d'academicismes i és, ni més ni menys, que un esperit que torna del regne del Purgatori. Un Purgatori, per cert, on reposen, per mèrits propis, tots els espectadors de cada funció.Hi ha comèdia per dies amb aquests «Conqueridors» de Ramon Madaula. I és així perquè l'espectacle no deixa cap dels intèrprets sense el seu millor moment. La direcció de Josep Maria Mestres ha fet que tot s'encarrili per la via d'alta velocitat. Josep Maria Mestres és un director que, quan fa comèdia, sap sempre quan ha de posar el fre de mà perquè l'excés no surti de mare.Murriot i imponent, hi ha el mateix Ramon Madaula en el paper de l'esperit de Jaume I, que s'apareix a l'actor Roger Coma, que és qui fa el paper de ficció del rei que, a cops de sabre, va posar els fonaments dels Països Catalans que tanta urticària provoca segles després als seus descendents. Roger Coma és un actor de teatre d'oportunitats escasses (encara es recorda el seu paper a «Una teràpia integral», la del pa, amb Àngels Gonyalons i Abel Folk) i té en aquesta obra una nova oportunitat per reconciliar-se amb l'escenari en viu. Contingut i indecís, quan sembla que no sap com s'ha de moure en el paper del rei de ficció, i decidit i glamurós quan ha de fer d'actor estrella a la vida real, malgrat que un imprevist que no desvelaré acabi capgirant totes les perspectives del rodatge.La tria lingüística és un altre dels atractius de «Conqueridors». El rei Jaume I en esperit parla en català antic. I que difícil que és el català antic! Però no cal entendre'l. El gest, la intenció, la fonètica ancestral fan el fet i ningú no s'estripa les vestidures. El que no s'entén s'intueix.De la mateixa manera que també trenca el discurs un fragment de la netejadora del plató, una refugida ucraïnesa amb títol de mestra, connectada per mòbil amb el seu país, i que interpreta Mònica Glaenzel amb la potència còmica que sempre l'ha caracteritzat. Cal dir que l'actriu té un doblet, fent també una de les escenes de la reina Violant d'Hongria, consort de Jaume I, una escena, per cert que desvela com era la fecundació in vitro sisplau per força, molt abans que s'inventés a can Dexeus.La regidora de plató, Tilda Espluga, és aquí un coet escuat que amb el micro intern fa anar tothom de cul, no només quan és en escena sinó quan surt, fora d'escenari, amb els seus crits que són ordres. I hi ha l'actor Moha Amazian, l'ajudant de plató, marroquí d'origen, que deixa anar de tant en tant algunes frases en àrab i que promou algunes de les escenes més racistes del rei Jaume I perquè la història, ni que sigui apòcrifa, cal explicar-la tal com és.L'actriu Vanessa Segura és la directora de la sèrie. Entre dos focs, la del productor que vol pit i cuixa per fer caixa i les sesions de coach del mateix Jaume I, infiltrat en la pell d'un dels extres. Res millor que qui va viure els fets del segle XIII per aconsellar com han de ser segons quines escenes viscudes per ell.¿I la resta de personatges...? Atenció al doblet, al triplet i al quatriplet que fa l'actor Xavier Bertran —dialecte occidental a manta i argot popular sense concessions—, en el paper del productor que vol que l'audiència pugi; el paper del guàrdia de seguretat amb porra inclosa d'origen cubà i setciències perquè és llicenciat en història per la Universitat de Cuba; el del bisbe de Lleida amb bàcul i mitra com Déu mana; i el cavaller de l'armadura platejada com si fos l'home de llauna d'El mag d'Oz. Xavier Bertran té el mèrit de fer els quatre papers alhora amb els registres corresponents i no desvelar en cap dels quatre que és ell mateix qui els interpreta.Ja he dit que hi ha «Conqueridors» per temps. De moment, per omplir el que queda de tardor i el que falta d'hivern. I el que vindrà. Una espaterrant proposta alternativa als «Pastorets» per Nadal i per Reis amb l'avantatge que és d'aquelles que no té fronteres i que és apta i recomanable per a tots els públics.Ni que, amb permís dels estudiosos, la del rei català mal autoanomenat "lo mal mamat", nascut a Montpeller el 1208 i mort a Alzira el 1276 i obligat a regnar quan encara era un infant, sigui, amb aquests «Conqueridors» de Ramon Madaula, una divertida història apòcrifa que l'agitada i heroica vida del rei Jaume el Conqueridor —que per a tranquil·litat dels espectadors reposa tranquil·lament al Monestir de Poblet—, té del tot ben merescuda.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«L'amic retrobat». Basat en la novel·la de Fred Uhlman (Títol original: «Reunion»). Traducció de Dolors Udina. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Intèrprets 2023: Quim Àvila, Max Grosse Majench i Jordi Martínez. Intèrprets 2019: Joan Amargós, Quim Àvila i Jordi Martínez. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Rafel Roca i Jordi Domènec. Espai sonor: Pep Pascual. Projeccions: Erol Lleri. Moviment: Carles Tovías. Direcció de producció: Òscar Balcells. Producció executiva: Judit Codina. Ajudant de direcció i assessorament dramatúrgic: Núria Ramis. Assessoria de direcció: Carles Tovías. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Administració: Mònica Cardús. Disseny tècnic: Xavier Xipell ”Xipi”. Cap tècnic: Jordi Domènec. Tècnic en gira: Marc Jódar. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció d'escenografia: Jorba-Miró i Martí Doy. Comunicació: Núria Olivé i Marta Camrubí (La Tremenda). Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: Lander Larrañaga (White Horse), Aureli Sendra i Marta Garcia Cardellach. Disseny gràfic: Aureli Sendra. Aplicacions gràfiques: Santi&Ko. Amb la col·laboració de Velvet Events. Agraïments: Bau Ivanov i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals. Mitjançant un acord amb The Random House Group Limited, companyia de Penguin Random House. Distribució: Marta Riera. Estrena: Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers, Barcelona, 6 desembre 2019. Direcció de l'espectacle: Joan Arqué. Producció de Teatre de l'Aurora. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 octubre 2023. EL SECRET DE LA CARTA REBREGADA L'escriptor Fred Uhlman (Sttutgart, Alemanya, 1901 - Londres, Regne Unit, 1985) va escriure la trilogia del nazisme viscut i patit en pròpia pell amb tres novel·les: «L'amic retrobat», «L'ànima valenta» i «El retorn», les tres traduïdes per Dolors Udina i publicades aquí entre els anys 1996 i 1997 a Columna Edicions. La dramatúrgia de Josep Maria Miró se centra en la primera de les novel·les, «L'amic retrobat», amb els dos adolescents de protagonistes, un de família jueva, afortunadament exiliat als Estats Units, i l'altre de família aristòcrata, simpatizant de Hitler, alemanys els dos, esclar, que es troben immmersos en l'ascens i la consolidació del nazisme a partir del 1933.Només com a informació complementària i per recomanar la lectura de la trilogia arran de l'adaptació teatral de la primera novel·la estrenada al Teatre Nacional de Catalunya a tocar de la pandèmia el 2019, cosa que la va mig estroncar, i recuperada encertadament ara al Teatre Goya, afegim que la segona novel·la d'Uhlman dóna una visió del que relata a la primera, però des del punt de vista del jove adolescent de família aristòcrata. A la tercera novel·la, Uhlman fa tornar el jove personatge jueu a Alemanya i reflecteix la visió i la necessària cicatrització del tot el que havia succeït amb el genocidi nazi contra la comunitat a la qual pertanyia.És per l'atzar de la nova tragèdia que viu ara el conflicte reobert entre Israel i Palestina que a «L'amic retrobat» es parla del poble jueu i del poble palestí. Un atzar, esclar, que fa que «L'amic retrobat» ressoni encara més com a oportú i actual, tot i que lamentablement, des que Fred Uhlman la va escriure i publicar el 1971, no havia perdut aquest plus d'identificació amb la realitat, mal que sigui com a testimoni d'un temps que equivocadament tothom donava ja per superat i impossible que es tornés a repetir.La dramatúrgia de Josep Maria Miró concentra en noranta minuts la relació que s'estableix entre Hans (el noi jueu) i Konradin (el noi aristòcrata). Fa que allò que hauria de ser només una estreta amistat de joventut passi per tots els estadis des de l'admiració i l'estimació a la desconfiança, el desengany i la frustració. En aquest sentit, si els espectadors s'endinsen en la segona novel·la, trobaran que Hans descobreix anys després, mitjançant una carta que li arriba de Konradin, escrita tres dies abans que fos executat el setembre del 1944, la petició que aquest li fa de demanar-li perdó pel que una part de la comunitat alemanya havia fet a la comunitat jueva.A «L'amic retrobat», el que s'hi desvela és a partir de la informació d'una agrupació d'antics alumnes del centre educatiu d'Stuttgart, on van coincidir, que li demanen la seva col·laboració per alçar un monument en memòria de les víctimes. I és així com Hans sap ja d'adult que el seu amic d'adolescència, Konradin —malgrat ser de família aparentment pronazi— havia estat executat per haver participat presumptament en el fracassat complot contra Hitler.Un desenllaç que el torna a acostar a Konradin quan s'assabenta que no només les víctimes havien estat els jueus assassinats en els camps d'extermini. Fred Uhlman —en part narrador de la seva circumstància biogràfica— plantejava ja fa quaranta anys dos objectius: divulgar, recordar, fer saber, no oblidar el passat i també reconciliar, retrobar i tancar, si era possible, la ferida. El seu intent no ha estat en va. L'objectiu final, però, encara perilla.La trama de «L'amic retrobat» fa un recorregut que es tanca en cercle a partir de la carta que Hans rebrega i rebutja a l'inici de l'obra. Des del primer moment de l'inici de la lectura, a la rebregada de rebuig de Hans —ja adult— fins al final quan torna al bolic de paper rebregat que ha estat en un racó de l'escenari durant tota l'obra com un testimoni mut, per desplegar-lo de nou i descobrir aleshores el llistat de joves que havien estat víctimes del règim nazi, amb Konradin inclòs com a presumpte participant del complot.La posada en escena de «L'amic retrobat» és austera perquè es basa sobretot en la paraula. L'escenografia la integren tres mòduls blancs mòbils que serveixen als intèrprets per convertir-los en murs on enfilar-s'hi o per extreure'n els bancs i dotar d'un cert dinamisme l'acció i també per capgirar-los davant darrere —en un moment donat serveix per posar en escena un piano també blanc—, matisar-los amb tons de color diferent i fer fins i tot que un espectacular cap d'ós dissecat —obra de Martí Doy— presideixi el saló de l'habitatge noble de can Konradin.La posada en escena que dirigeix Joan Arqué —company de batalles de pista de clowns amb Jordi Martínez i els seus Rhums—, combina el gruix de text que aporta la dramatúrgia amb moments de ball, de moviment i de coreografia, cosa que està a les mans, sobretot, dels dos actors joves, Quim Àvila i Max Grosse Majench —que en aquesta reposició ha substituït l'actor Joan Amargós—, deixant per al veterà actor Jordi Martínez —en part, impulsor del projecte— els moments narratius més densos que segueixen estrictament el fil de la novel·la en la mateixa primera persona que utilitza Fred Uhlman en la veu de Hans.Les tres novel·les de Fred Uhlman, als anys noranta, van batre un dels rècords de vendes en català, De la primera, més de 85.000 exemplars. La segona va tenir també una notable recepció amb més de 15.000 exemplars. Un rècord lluny de les xifres actuals perquè aleshores es van incloure en plans de lectura per a joves. Pel testimoniatge que representa l'obra de l'escriptor Fred Uhlman, l'adaptació teatral va ser el 2019 i és també ara, una opció de les imprescindibles per a tota mena d'espectadors, però sobretot per a espectadors adolescents, com ho són els dos protagonistes, Hans i Konradin, de «L'amic retrobat»
[cliqueu aquí]
Crítica literària de la trilogia sobre el nazisme de Fred Uhlman, «L'amic retrobat», «L'ànima valenta» i «El retorn». Articles d'Andreu Sotorra: «Adolescents i herois per força» (Suplement Cultura AVUI, 21 novembre 1996) i «La cicatrització de les ferides» (Suplement Cultura AVUI, 23 octubre 1997). Descarregueu-los en PDF aquí: [ARTICLES CRÍTICA LITERÀRIA] .Fragment de la novel·la «L'amic retrobat» (Columna - Grup 62). Descarregueu-lo en PDF aquí
VIDEO
«Las guerras de nuestros antepasados», de Miguel Delibes. Adaptació teatral d'Eduardo Galán. Intèrprets: Carmelo Gómez i Miguel Hermoso. Escenografia: Monica Boromello. Vestuari: Yaiza Pinillos. il·luminació: Juan Gómez Cornejos. Espai sonor: Manu Solís. Productor: Jesús Cimarro. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Javier Naval. Distribució: Pentación Espectáculos. Producció: Pentación Espectáculos i Secuencia 3. Ajudanta de direcció: María García de Oteyza. Direcció: Claudio Tolcachir. Teatre Goya, Barcelona, 14 setembre 2023. A L'OMBRA DEL BESAVI EN UN MAGNETÒFON DELS ENCANTS Fa més de vint anys que el mateix escriptor Miguel Delibes (Valladolid, 1920 - 2010) va adaptar en coautoria una versió del seu relat «Las guerras de nuestros antepasados». Es va poder veure aleshores, el 2002, al Teatre Condal, dirigida per José Sámano. La versió actual guanya en distància. En distància del temps que narra i en distància de l'autor, que ja no hi és.Es podria dir, doncs, que la versió és més lliure i, en conseqüència, també més teatral, més pròpia tant de l'adaptador, Eduardo Galán, com del director, Claudio Tolcachir, com, per descomptat, dels dos intèrprets: Miguel Hermoso, en el paper del metge que escolta i enregistra tot el que escolta en un antic magnetòfon i l'autèntic protagonista de la peça, l'actor Carmelo Gómez, en el paper de Pacífico Pérez, l'intern en un sanatori penitenciari que aboca els seus records, que en part són la justificació dels fets que el van portar a la cel·la per assassinat.L'actor Carmelo Gómez fuig de caracteritzar un personatge tenebrós, macabre, delinqüent, com podria ser la temptació d'algun altre intèrpret o algun altre director, tractant-se com es tracta d'un assassí. El que fa és fer-se seves les paraules, la ironia, l'humor encobert de Miguel Delibes i també el perfil del personatge.A Miguel Delibes, que li agradava revisar, si no fer directament, les adaptacions de les seves obres, crec que se sentiria molt seva aquesta versió i aquesta interpretació, que transcorre en un espai escènic gris i neutre, tirant a fred, que tant potser el sanatori com el despatx de l'original del text on Delibes situa el doctor que entrevista Pacífico. Carmelo Gómez —no es pot dir que faci un soliloqui perquè té les rèpliques de l'actor Miguel Hermoso que, com a metge del centre, l'estira de la llengua— però sí que s'endinsa en el text de Miguel Delibes i en l'ànima del personatge i el dota del sarcasme suficient i de la ingenuïtat imprescindible quan Pacífico Pérez relata les anècdotes dels seus avantpassats: el besavi (el famós Bisa de l'original), l'avi, el pare... i la seva relació amb les diverses guerres que van viure tots i l'obsessió perquè Pacífico tingués també l'oportunitat de viure la seva pròpia guerra. Tot, sense oblidar les referències a vivències amb l'àvia, la mare, el capellà i altres personatges secundaris.A «Las guerras de nuestros antepasados», una obra del 1975, la reflexió sobre la misèria humana se centra en frases tan senzilles com les del protagonista: «¿Per què tothom ha de tenir la seva guerra?» O també en la seva actitud de submissió al poderós, tot i que li costi patir la sentència de pena de mort per assassinat. Passant, esclar, per l'humor heretat del vell patriarca quan comunica a la família: «Us escric aquestes quatre línies per dir-vos només que em penjo a la Torca perquè sou mala gent. Ah!, i em penjo pels peus, perquè si ho fes pel coll, em fa por que m'ofegués».I tot plegat, esclar, per no admetre en el tarannà de Pacífico ni en el tarannà dels seus ni un bri de bogeria. «¿Es pot ser boig», es pregunta el protagonista, «i no saber-ho?» La mateixa pregunta que es podrien fer avui mateix, a un segle vista dels fets que relata l'obra, multitud de personatges d'una altra escena, la del poder mundial i els amos del botó d'accionar les guerres, amagats sempre sota el seu antifaç.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Quant temps em queda?», de Marta Buchaca. Intèrprets: Lluís Villanueva, Betsy Túrnez, Marta Bayarri, David Vert (2022) / Xavi Ricart (2023). Disseny d’escenografia: Sebastià Brosa. Disseny de vestuari: Miriam Compte. Disseny d’il·luminació: Ganecha Gil.. Disseny de so: David Solans. Coreografia: Marta Bayarri. Producció executiva: Natàlia Boronat. Ajudants de direcció: Ferran Rivas i Jamie Southon. Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera. Assessorament actoral: Jose Pérez-Ocaña. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Imatge: Charles Bcn. Vídeo: Josué Túrnez. Disseny gràfic: Santi&Kco. Amb el suport de: Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Sergi Calleja. Producció: La Pocket amb coproducció de Focus i Festival Grec. Direcció: Marta Buchaca. Teatre Goya. Barcelona, 14 juliol 2022. Reposició: 14 febrer 2023. Reposició: 24 juny 2023. RIURE'S DEL MORT I DE QUI EL VETLLA Al fons hi ha un cartell de la pel·lícula de Jacques Tati, «Mon oncle», un clàssic de la comèdia francesa dels anys cinquanta del segle passat. Tot un advertiment. Comèdia en estat pur. Comèdia de l'absurd. Comèdia sobre la misèria humana. Paròdia de la vida moderna i progressista. Humor i ironia sobre la societat de consum que cantava en Raimon: “Tu compres un poquet. / Jo compre un poquet. / Aquell, una miqueta de res. / D'això en diran després: / societat de consum”.Un avís subtil, doncs, per tot allò que pot ser que passi en aquest apartament de classe mitjana alta on la dramaturga, guionista i directora Marta Buchaca (Barcelona, 1979) ha posat els seus quatre personatges. I ho ha fet amb tanta gràcia —com li agradaria que es digués a Jacques Tati— que no només ha format part del Festival Grec en dues edicions sinó que ja porta dues temporades en cartell, aquí i a fora, a banda de la gira, un rodatge cinematogràfic pel camí, i que ha encetat ara la tercera temporada teatral, tot i que adverteixen que pot ser l'última. Tant d'èxit en els temps que corren només pot ser perquè riure's del mort i de qui el vetlla eixampla els pulmons, sobretot en ple estiu.El protagonista de la comèdia «Quant temps em queda?», en Pere Armengol (l'actor Lluís Villanueva), té una notícia per donar als seus més pròxims: en el termini d'un mes pensa fer l'últim badall perquè li han donat ja el bitllet de sortida en un diagnòstic revolucionari investigat per la seva mateixa dona, capaç de predir amb un 99,99% de fiabilitat la fi de cadascú. La seva serà a causa d'un atac de cor. Ras i curt. Res millor que tenir la data de la mort a l'agenda i la causa, un detall que estalviaria molts maldecaps a la humanitat si “nostru sinyó” l'hagués previst.El Pere, però, metge especialista en dermatologia, no se'n vol anar d'aquest món sense deixar les coses tal com a ell li agradaria que fossin quan no hi fos, ni tampoc deixar de fer allò que sempre hauria volgut fer abans de morir, com per exemple aprendre a patinar, pispar llaunes en algun súper, passejar-se a pèl pel Passeig de Gràcia o pujar grimpant de genolls fins a Montserrat. Contra últimes voluntats no hi ha fronteres. Però el més important per a ell és que la seva dona, l'Àngels (l'actriu Marta Bayarri), la investigadora, també metgessa com ell, es casi en segones núpcies amb qui és l'amic de la seva vida, el Lluís (l'actor David Vert en la primera estrena del 2022, que ha estat substituït el 2023 per l'actor Xavi Ricart).Però el desig del Pere no acaba aquí perquè encara hi ha en el quartet de personatges la Maria (l'actriu Betsy Túrnez), germana de l'Àngels i, per reblar el clau, exparella de l'amic Lluís. La Maria, esclar, és com una pedra a la sabata dels plans del Pere perquè amb el que ell no compta és que una parella trencada sempre es pot tornar a refer.L'autora de «Quant temps em queda?» no es limita a embolicar la troca, com fa tota bona comèdia, sinó que a més hi inclou un element que fa que l'obra adquireixi un carisma molt personal i molt de casa —l'humor és més bon humor si es cou amb els ingredients de casa— perquè inclou la batalla inevitable d'una llengua minoritzada farcida de barbarismes que sempre troba un guardià de l'ordre per combatre'ls i també la fal·lera independentista portada a l'extrem, que a hores d'ara s'hauria de reflectir potser mig desinflada. Aquí, el guardià lingüista i fidel independentista és l'amic Lluís i la qui sembla un diccionari de barbarismes amb potes, la seva exparella, la Maria, que, per cert, aspira a tenir feina de maquilladora als camerinos de TV3, o dit en el seu llenguatge barbaresc, la “teletrès”.I la fórmula de la comèdia de bulevard de categoria aparentment esbojarrada funciona, des del guió a la direcció —tot en una mateixa mà de Marta Buchaca— i sobretot per la caricaturització dels personatges i la interpretació, entre hilarant i reflexiva a la vegada, que fan els quatre intèrprets de l'obra, cosa que provoca que les rialles de l'auditori són de les que ressonin pels quatre costats de la sala sense excepció, diria que fins i tot les d'aquells que acostumen a tenir el do de no riure's mai de les flaques dels altres.Moments estel·lars tant per a l'actriu Betsy Túrnez com per a l'actor Lluís Villanueva. Moments de posar-hi ordre i seny de l'actriu Marta Bayarri. I moments de posar el dit a la nafra de la societat actual i del finíssim fil de conflicte entre Catalunya i Espanya que ja protagonitzava l'actor David Vert a la primera temporada com fa ara l'actor Xa vi Ricart en aquesta recuperació.Si cal algun consell després de veure «Quant temps em queda?», aquí en queda un: si algú ho vol provar amb la mateixa fe que Pere Armengol, el dermatòleg, només cal que es faci una bona llista de desitjos amb tot allò que voldria fer abans de morir. Qui no ho faci ara, per mandra o perquè creu que no tindrà data de caducitat, més endavant —que sigui com més tard millor—, un cop arribat al cel o caigut a l'infern, pot ser que se'n penedeixi.Esclar que, intentar fer de cremallera humana amb els genolls pelats fins a Montserrat no és a l'abast de la capacitat física i mental de tots els catalans, ni que siguin catalans de soca-rel que tinguin la lucidesa de preguntar-se sovint “quant temps els queda...”, de ser catalans, vull dir, i no morir en l'intent.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El beso de la mujer araña», de Manuel Puig. Versió de Diego Sabanés. Intèrprets: Eusebio Poncela i Igor Yebra. Escenografia: Eduardo Moreno. Vestuari: Carlota Ferrer. Il·luminació: David Picazo. Espai sonor: Tagore González. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: María La Cartelera. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Producció: Jesús Cimarro. Pentación Espectáculos. Ajudantia de direcció: Manuel Tejera. Direcció: Carlota Ferrer. Teatre Goya, Barcelona, 7 juny 2023. ATRAPATS EN LA TERANYINA DEL PASSAT Els espectadors poden optar per dues coses: o recordar el film «El petó de la dona aranya», de William Hurt, del 1985, o recordar un altre film, el que un dels dos protagonistes explica en fascicles dins la cel·la al seu company de presó, «La dona pantera», de Jacques Tourneur, del 1942. Entremig, hi ha la versió de la novel·la homònima de l'obra de teatre, «El beso de la mujer araña», de Manuel Puig, pseudònim de l'argentí Juan Manuel Puig Delledonne (General Villegas, Argentina, 1932 - Cuernavaca, Mèxic, 1990). I molt per damunt hi ha l'aura de l'obra original de l'autor literari.Però tot això trontolla en aquesta versió que dirigeix Carlota Ferrer. I no per la mirada que hi fa i l'aportació de text en off, del moviment, de la coreografia (a carrec de l'actor i ballarí basc Igor Yebra) i de la il·luminació, sinó per no haver calibrat prou bé l'acústica del teatre —parlem del Teatre Goya en aquest cas— i que fa que les intervencions de l'actor Eusebio Poncela, en el paper de Molina, quedin immerses en un murmuri gairebé inapreciable en la majoria dels casos, tret de quan intervé en el relat de la pel·lícula «La dona pantera», que explica fragmentada gràcies al micro.És una llàstima que una obra gairebé clàssica com aquesta es vegi enterbolida per una qüestió tècnica o d'expansió de la dicció d'una bona part del discurs —no pas en el cas d'Igor Yebra, que fa el paper de Valentín—, sinó en el de Molina, una qüestió que, per descomptat, encara té remei i que caldria avaluar si es dóna en tots els escenaris o només en aquest on ara s'ha presentat en gira.Anem al gra. Advertim que tot un segell literari francès com Gallimard va rebutjar la publicació de la novel·la pel seu contingut. Eren altres temps a can Gallimard, tot i que ja havia passat el Maig Francès del 68. Aquí va entrar el 1976 —època d'explosió contra la repressió de la Dictadura franquista—, i a l'Argentina, esclar, hi havia el precedent que l'altra Dictadura, la dels setanta, també l'havia prohibit.Amb aquests antecedents, un n'esperaria alguna cosa més. Però potser perquè quaranta anys no passen en va, l'expectació es desfà com un bolado, sobretot durant la primera meitat de l'obra on sembla que es vagi només fent temps i boca per arribar a la segona meitat on el contingut sí que agafa una mica més de mare.L'origen de la novel·la es basa en part en la vida d'un jove pres polític (Valentín) que continua sent un amant de la revolució per davant de qualsevol altre ideal i que coincideix a la cel·la amb Molina, engarjolat per la seva condició homosexual i condemnat per corrupció de menors.No hi ha dubte que entre les decades dels anys setanta i noranta del segle passat, l'impacte de l'argument va ser prou important per fer el salt de la literatura al teatre i fins i tot al musical. Però en el primer quart del segle XXI, aquest impacte es redueix perquè allò que, en els seus inicis, era una reivindicació des de la foscor, ara és una constatació d'un temps pretèrit des de la mirada de l'alliberament del temps present. I aquí és on hi ha també el perill que la versió de l'obra «El beso de la mujer araña» es quedi, precisament, atrapada, en la teranyina del passat.No és la primera vegada que «El beso de la mujer araña» es veu a Catalunya. L'any 2005, Manuel Dueso en va adaptar i dirigir una versió al Teatre Romea amb Ferran Carvajal i Miquel Garcia Borda i amb música original de Zuloop. Cal dir a favor de la versió actual de Carlota Ferrer, que aquell muntatge, també amb una ambientació claustrofòbica com obliga, esclar, el fet que se situa en una cel·la, ja patia el mateix llast de la seva arrencada de la primera part, un mal, doncs, que ve d'origen i que les successives versions no acaben de saber com han de resoldre.Que Molina es conxorxi amb el poder de l'època dictatorial per aconseguir informació, mal que sigui una pista, una frase, un nom, del jove pres polític Valentín, és un dels fils de la trama. Els camins per aconseguir-ho passen per l'adulació, l'amistat, la bona fe, la generositat, l'ajuda obsessiva. I per la rememoració, com deia, de la pel·lícula «La dona pantera» en fascicles i que permet al personatge que fa d'espieta, fugir de la seva pròpia realitat. Continua sent força inversemblant que la cel·la sembli un càmping on es pot cuinar i menjar a pleret sense cap impediment.El que no és inversemblant és que el preu de la traïció no té límit. Però qui l'ha de pagar no sempre es ven en la seva totalitat. Es barregen, doncs, els sentiments personals amb la conveniència, i el xantatge emocional amb l'engany. Un dels encerts del pas del temps en cada versió teatral de l'obra és que es deixa en un segon pla el fons, que és la Dictadura argentina del segle passat, i això fa que els mateixos mals s'apliquin, com un avís de mal averany, a un moment convuls actual en què la traïció i l'engany, ni que sigui a cops de fake news i d'explosió descontrolada de les xarxes digitals, manipulen els fils del poder com un xuclet d'aranya terriblement verinosa.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO Tràiler de la versió teatral de l'obra dirigida per Carlota Ferrer (1). Tràiler de la versió cinematogràfica del 1985 dirigida per William Hurt (2).
«Les aventures del lleó vergonyós». Dramatúrgia: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Titellaires i cantants: Mercè Munné Parera (Juna) i Ovidi Llorente Saguer (Pol). Interpretació i composició musical: Dani López Pradas / Sergi Carbonell. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Disseny so: Marc Usano Pujol. Disseny llums: Sergi Torns Martínez. Direcció: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Cia. El Pot Petit. Mostra d'Igualada, 30 maig 2021. Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 16 gener 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 desembre 2022. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 maig 2023. Espectacle recomanat de 2 a 5 anys. ¿ON ÉS L'ÀFRICA? [Crítica corresponent a la primera estrena del maig del 2021. Algunes dades pertanyen a aquell moment] Venint com ve de la mà d'El Pot Petit, aquest espectacle d'actors i titelles pensat per als primeríssims espectadors és eminentment musical. La companyia porta deu anys partint de la música, amb quatre enregistraments inclosos, per bastir els seus espectacles escènics. Aquest mateix cap de setmana —com a les grans troupes multinacionals— El Pot Petit s'ha desdoblat en dos. Per una part, amb l'espectacle «El Pot Petit en concert», als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, i per l'altra amb «Les aventures del lleó vergonyós», dins de la programació de la Mostra d'Igualada 2021.Si en el primer, al TNC, la companyia fa un max mix de música, titelles i dansa, amb vuit músics armats amb baix, bateria, guitarra, piano, violí, trompeta, trombó... per fer un concert amb algunes de les peces dels seus enregistraments, en el cas de l'espectacle de la Mostra d'Igualada, el guió pren més volada i es posa al servei de la música, tot i que també es podria dir que la música es posa al servei del guió.«Les aventures del lleó vergonyós» és un conte iniciàtic per al seu principal protagonista, en un viatge amb una avioneta pilotada per una formiga —com una mena d'alter ego de Saint Exupéry, però en clau de faula.El llenguatge tant dels diàlegs de la trama com de les lletres de les cançons és extremament polit sense fer concessions a modernismes innecessaris amb expressions que als espectadors als quals s'adrecen es deuen sobtar de trobar en boca de personatges de ficció allò que potser alguna vegada han sentit en boca dels pares o dels avis (Tinc mala lluna; sóc rabiüt; causar estralls...), cosa que no fa cap nosa al ritme musical, molt variat, enganxadís i en alguna escena que reflecteix segons quines emocions, també melòdic.Dos titellaires fan també d'actors, a la vista sempre, no en caixa fosca, sense amagar les veus que hi posen i les peces que hi canten. I un tercer intèrpret és el músic, que més aviat sembla un home-orquestra perquè ha de batallar amb instruments molt diversos i, a més, ha de produir segons quins efectes especials amb l'avantatge que els espectadors poden veure com es resolen pluges o vents d'enganyifa.L'espectacle de bestiari humanitzat té diferents artistes convidats a la història del lleó. Hi ha un cavall, un tigre, una girafa, un hipopòtam, un gall... Especialment suggerent és el joc de pilota entre el cavall i el lleó, però també el missatge subliminal que amaga i que fa canviar d'humor el cavall quan descobreix que la pilota no està al seu servei sinó que és ell qui l'ha de servir per divertir-se amb el joc, ja sigui a cops de coça, cops de cap o cops de pit.La trobada amb cadascun dels personatges té una microhistòria dins de la història principal i una intenció molt determinada d'El Pot Petit: allunyar els fantasmes de la por, relativitzar les eufòries de l'alegria, dominar les caigudes en la tristesa o reconduir els rebrots de ràbia. Si al pot petit diuen que sempre hi ha hagut la bona confitura, en aquest Pot Petit hi ha la bona música i el bon teatre per a infants.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Una teràpia integral», de Marc Angelet i Cristina Clemente. Intèrprets: Llum Barrera, Roger Coma, Abel Folk i Laura Porta. Intèrprets 2022: Roger Coma, Abel Folk, Àngels Gonyalons i Andrea Ros. Amb la col·laboració en off de Jordi Martínez. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Àngel Puertas. Caracterització: Maru Errando. Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Coordinador tècnic en gira: Àngel Puertas. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció artística de producció: Jordi Casanovas (Hause&Richman). Ajudants de producció: Laura Alonso i Fran Torrella. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Maria Picassó. Vídeo promocional: Lluís Arbós (Dolma Studio). Màrqueting i comunicació: Focus. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Agraïments: Òscar Jarque, Forn de Cabrianes. Producció de Velvet Events. Direcció: Marc Angelet i Cristina Clemente. La Villarroel, Barcelona, 2 juny 2022. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 15 març 2023. FER UN PA COM UNES HÒSTIES [Crítica corresponent a l'estrena del 2022 amb el repartiment inicial de La Villarroel] Qui podia imaginar que darrere dels ingredients ancestrals de la farina, l'aigua i la sal, el llevat fresc i la massa mare, s'hi pogués amassar, deixar-ho reposar i enfornar... no pas, no, el pa cruixent i saborós de tota la vida sinó, al revés, tota una vida que acaba fent, com popularment es diu, i m'excuso per la redundància panarra, un pa com unes hòsties.Els quatre intèrprets d'«Una teràpia integral», una comèdia que no arriba a tragèdia però que s'hi acosta, es posen en la pell i el davantal d'un obrador de forner. El tal forner és en Toni Roca, un manetes del pa que fa cursets selectius amb cua d'espera i que tria els seus alumnes amb la precisió d'un artesà i la finesa investigadora sobre la personalitat de cadascú com si fos un luthier en psicologia.Hi ha obres com aquesta que posen a prova qui les interpreta. Ni Abel Folk ni Àngels Gonyalons, els dos més veterans, ni Roger Coma ni Andrea Ros, els dos no tan veterans, fan en aquest cas de Folk, de Gonyalons, de Coma o de Ros, tal com els espectadors els poden tenir encasellats, sinó que fugen dels seus clixés interpretatius i es transformen escènicament com si fossin engolits per la massa mare de la trama fins al punt que són quatre intèrprets nous de trinca, com acabats de sortir del forn.Aquest és un dels molts ingredients atractius de la comèdia de Marc Angelet i Cristina Clemente, probablement perquè, fent autoria i direcció a quatre mans, han amassat, han deixat reposar i han enfornat una de les virtuts amagades dels intèrprets: fer un gir camaleònic escènicament parlant oblidant el que sempre havien fet.Podria parlar del pa, de la farina, de la sal, de l'aigua, del llevat fresc, de la massa mare i del forn vermell roent que hi ha en un racó de l'escenari. I quedaria molt bé perquè és el que se'ls ha promès als espectadors i el que esperen trobar en aquesta posada en escena. Però, alerta, perquè, entre sessions d'amassar, reposar i enfornar, hi ha també el dard amagat de la dramatúrgia que dispara al cor dels espectadors perquè surtin del teatre amb la sensació d'haver estat noranta minuts dins d'un obrador de forner descobrint que sí que és possible fer una comèdia de rerefons psicològic sense que es noti que el que es fa és canviar el típic sofà de cal psicòleg pels taulells d'amassar i la força interior de cadascun dels personatges.La Neus (Àngels Gonyalons / Llum Barrera), una metgessa cardiòloga que no troba el seu cor; el Bruno (Roger Coma), una mena de broker sioux —i no ho dic perquè sí, això de sioux— perdut en la immensitat de la vida; la Laura (Andrea Ros / Laura Porta), una aparent noieta tímida i indecisa, creient i membre d'un grup de gospel, amb més d'un cop amagat que em guardaré prou de desvelar, són els tres conillets d'Índies del curs per fer pa del forner mediàtic Toni Roca (Abel Folk).Amb ells quatre, els dramaturgs Marc Angelet i Cristina Clemente han elaborat «Una teràpia integral» que aconsegueix que la massa per fer pa es converteixi en un personatge més de la trama amb la qual els quatre protagonistes acabaran establint una relació de pressió psicològica i física a la vegada, a més d'una dependència inevitable, superior a les seves forces, similar al poder d'una secta, en aquest cas, la secta del pa, fins al punt de trobar en la flonjor de la massa el seu jo més amagat.Que difícil que és haver de mossegar-se la llengua per no desvelar res sense poder dir tot allò que, de sorpresa en sorpresa, els espectadors trobaran dins de la trama de l'obra! Només apuntaré que val la pena no perdre's l'ascensió i caiguda de cadascun dels personatges: la força seductora pròpia d'un gurú que desprèn Abel Folk amb el seu forner Toni Roca; la violència acumulada d'Àngels Gonyalons / Llum Barrera en una batalla corporal de la seva Neus amb la massa elàstica i gairebé humana; el pànic esglaiador de Mercè Ros / Laura Porta per una massa rebel de la Laura que li planta cara o per unes pastilles miraculoses que no sap on són; o el permanent sacseig expressiu, sovint sense paraules, de Roger Coma que, de cap a la massa, mai més ben dit, expandeix amb el seu Bruno una espectacular vis còmica que, precisament per això, l'acosta a la tragèdia.Agafeu doncs farina, agafeu aigua, agafeu sal, agafeu una mica de llevat i una mica de massa mare. Amasseu, reposeu, enforneu... i aplaudiu ben fort abans que us facin cridar que el pa sou vosaltres o abans que descobriu que, en el fons, com cantaven aquells nois de Liverpool, el que necessiteu, i el que potser també necessiten els protagonistes d'«Una teràpia integral», no és altra cosa sinó una mica d'amor.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Reposició: 17 abril 2021. Reposició: Fundació Miró Montjuïc, Barcelona, 3 juliol 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 5 febrer 2023. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys. UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ [Crítica corresponent a la primera estrena del 2015] L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó. I des de la seva estrena, les reposicions han estat constants en diferents escenaris.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Buffalo Bill a Barcelona», de Ramon Madaula. Intèrprets: Ramon Madaula i Raquel Sans. Vestuari: Isabel Domènech. Disseny de so: Damien Bazin. Cap tècnic i disseny de llums: Enric Alarcón. Tècnic de so: Roger Giménez. Assessorament d'espai: Laura Clos 'Closca'. Producció executiva i regidoria: Marta Colell. Cap de producció: Josep Domènech. Producció: Bitò i Focus. Direcció: Mònica Bofill. Teatre Goya, Barcelona, 16 gener 2023. ELS “AVENTIS” A L'OMBRA DE BUFFALO BILL Una tarda d'un dia gris de postguerra va arribar a la ciutat un imitador de Buffalo Bill. I va concertar una actuació a l'escola que el mestre va acceptar amb tot el risc que allò comportava en aquells temps d'inspectors de continguts franquistes i capellans amb sotana supervisors de la religió obligatòria. Però aquell Buffalo Bill —amb l'uniforme típic de vaquer— va anar més enllà del que seria una actuació recomanable per a infants. Va plantar una acompanyant de pista davant d'un tauló i la va començar a envoltar amb una perillosa tirada de punyals amb l'esglai tant del mestre com de tot l'alumnat.Tot això —que avui no s'acceptaria en una activitat escolar pedagògicament admesa— passava a la meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan les activitats lúdiques de la que després seria anomenada “escola activa” encara no havien arribat. Una excepció lúdica agosarada, doncs, enmig del panorama reclòs de l'escola en temps de la Dictadura. Aquell Buffalo Bill de la meva infància —el tal Buffalo existia, doncs!— va ser l'aparició en carn i os dels “indius” i “mericans” de plom que feien de minúsculs titelles del fortí de joguina “comprat” a la fira de Reis i que era la reproducció dels westerns en blanc i negre de l'època.Veure aparèixer de nou Buffalo Bill, doncs, aquesta vegada a l'escenari, amb una caricatura múrria i polsosa, interpretada per l'actor i autor Ramon Madaula, després d'una llarga cavalcada que diu que ha fet des de l'Amèrica profunda fins a Barcelona amb el cavall “aparcat” a la zona blava del carrer Joaquín Costa, paral·lel al Teatre Goya, m'ha causat una impressió semblat a la d'aquella tarda d'infància d'escola. Cadascú té, com deia l'escriptor Juan Marsé, els seus "aventis" particulars.No sé si la passió de l'actor Ramon Madaula per Buffalo Bill és també el seu “aventi” particular. En tot cas, l'autor ha tingut la capacitat de barrejar realitat i fantasia amb aquesta recreació de qui pretesament va ser el personatge real de Buffalo Bill. I ho ha fet partint de l'anècdota que va relacionar amb la ciutat de Barcelona aquest mític explorador, conqueridor en temps de la febre d'or de terres indígenes, inventor del primer màrqueting de l'espectacle, productor d'espectacles de circ basats en les trapelleries i malifetes dels cowboys, caçador de búfals i ensinistrador de cavalls, a costa de perdre la cabellera d'un cop de sioux.Un ganxo, doncs, per a la majoria d'espectadors que garanteix, en aquesta peça breu d'una hora escassa i cinc minuts, per una banda la curiositat i per l'altra, l'entreteniment. Ramon Madaula és un dels actors catalans, de teatre i de cinema, amb una de les trajectòries més valorades. Com a dramaturg ha obert una nova veta («Electe», «Ignots», «Els Brugarol»...) que sembla que no s'ha aturat i que encara es pot explotar més.A l'espectacle «Buffalo Bill a Barcelona», Ramon Madaula no s'ha deixat emportar només per la curiositat i l'entreteniment sinó que ho ha aprofitat per posar els punts sobre les is i per denunciar el mite del personatge sense deixar passar per alt les accions d'espoliació de terres alienes, d'humiliació del poble indígena, d'eliminació de la reserva de búfals i d'actes de violència i masclisme que han marcat l'empremta del poble americà.I és aquí on entra el paper de la periodista Raquel Sans, de TV3, que va fer tres anys de corresponsal a Washington, i que també com si fos el seu “aventi” a la ficció veu en somnis Buffalo Bill. I el somni es converteix en realitat. I la realitat porta a una fotografia de Buffalo Bill dedicada per ell a la besàvia de la “Reixel” (Buffalo Bill li diu així a la Raquel, en el seu anglès americà de mastegar regalèssia). I darrere la besàvia de la Raquel s'amaga allò que els espectadors més avesats a les telenovel·les intuiran més aviat que tard i que un servidor no desvelarà abans d'hora.El muntatge té una bona direcció de Mònica Bofill, que ja va dirigir també Ramon Madaula a «Els Brugarol», una il·luminació suggerent de matisos cinematogràfics i una subtil ambientació sonora que no pot evitar que es recordin algunes de les bandes sonores del compositor Ennio Morricone.Ramon Madaula, com a autor, impregna el personatge de Buffalo Bill de la pedanteria de cowboy més típica, i la sorpresa és la interpretació debutant de Raquel Sans que, tot i que pot semblar que es limitaria a fer preguntes com una periodista, el que fa és interpretar el paper de la néta de la besàvia que de jove va conèixer Buffalo Bill a Barcelona en aquells terrenys fora de la ciutat. Raquel Sans té una part considerable de relat que interpreta amb domini actoral, s'encarrega del pròleg, d'estirar la llengua a Buffalo Bill i de tancar el cercle amb un epíleg, com si sempre ho hagués fet i, detall important venint com ve de la televisió: ho fa sense “teleprompter”.Ramon Madaula (Sabadell, 1962), com a autor, no s'està d'esquitxar amb sornegueria i un cert humor alguns apunts sobre Barcelona i els catalans, aprofitant la mala experiència que el Buffalo Bill del 1889 va viure a la ciutat amb una gira internacional i europea del seu circ, abans d'anar a actuar a Roma. Un any després de l'Exposició Universal del 1888, rebre Buffalo Bill representava estar a l'alçada de gran ciutat que l'eufòria del 92 Olímpic deixaria també un segle després.Però el circ de cowboys de Buffalo Bill, situat als afores, en uns terrenys sense urbanitzar, a l'alçada dels actuals carrer Rosselló i Muntaner, encara considerats aleshores Vila de Gràcia malgrat que ja s'havia annexionat a Barcelona, no va tenir èxit entre els barcelonins de l'època.I aquesta és una espina clavada que, pel que sembla, ha perseguit Buffalo Bill fins a l'altre món. L'Hotel Quatre Nacions de la Rambla, la granja Viader, el monument de Colom que els sioux que portava el seu circ no van enderrocar perquè no podien però que si que el van fuetejar a cops de fletxa pel seu passat colonitzador i que, per postres, assenyala amb el dit en direcció contrària a Amèrica, o el caràcter català que per Buffalo Bill reflecteix el complex de poble petit i, sobretot, el mal gust que els barcelonins van tenir aquell Nadal del 1889 d'anar a veure els toros amb el torero El Lagartijo a la Monumental en comptes de triar el xou de cowboys, sioux i cavalls de Buffalo Bill. L'espectacle «Buffalo Bill a Barcelona» és tot un “aventis” per a espectadors encara capaços de deixar-se abraçar per l'elixir de la imaginació.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«La trena». A partir de la novel·la «La tresse» de Laetitia Colombani. Una idea de Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura i Bet Orfila. Traducció i dramatúrgia de Cristina Genebat i Marta Marco. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura Crespo. Veu de Pietro Lanfredi: Lluís Marco. Moviment i coreografies: Vero Cendoya. Disseny de so: Damien Bazin. Espai i il·luminació: Cube.BZ. Vídeo: Frau, recerques visuals. Vestuari: Marian Coromina. Caracterització: Clàudia Abbad. Regidor: Raúl G. Duarte. Tècnic funcions: Arnau Planchart. Assistent de direcció: Irene Ferré. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d'escenografia. Sastreria: Claudia Fascio i Època Barcelona. Disseny gràfic cartell: Pau Masaló. Fotografia cartell: Noemí Elias Bascuñana. Fotografia espectacle: David Ruano. Clip espectacle: David Andreu. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero i Roger Blasco. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció, direcció tècnica i comunicació: La Perla 29. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Clara Segura Crespo. Teatre Goya, Barcelona, 18 setembre 2022. TRES BADIES QUE S'ENTRELLACEN Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol.«La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia. I s'ha convertit també en un best-seller internacional. No és estrany, doncs, sinó reconfortant, venint d'on venim, que l'adaptació teatral que han fet l'actriu i traductora Cristina Genebat i l'actriu Marta Marco, després d'una idea d'elles dues a més de l'actriu Clara Segura i Bet Orfila (de La Perla 29), sigui de les poques estrenes de la nova temporada que ha recuperat les sessions exhaurides i fins i tot l'enyorada venda anticipada.Però encara és més reconfortant la reacció dels espectadors que, després de gairebé dues hores de representació, s'aixequen en massa, com si tinguessin una molla al seient, per aplaudir dempeus l'obra que el quartet d'intèrprets format per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura han elaborat a partir de la novel·la de l'autora francesa.Crec que una de les explicacions del fenomen és que la influència de la recent lectura de la novel·la fa que molts espectadors —potser hauria de dir més aviat “espectadores”— vegin reflectides a l'escenari les vivències i els reptes de les tres dones protagonistes. Recordem-les per a aquells que encara no hagin llegit el relat: es tracta de la Smita, que vol una millor vida per a la seva filla marcada per la separació de castes de l'Índia; la Giulia, que veu venir l'amenaça que el seu taller familiar de perruques de Palerm se'n vagi a l'aigua; i la Sarah, una advocadessa del Quebec que concilia com pot la seva trepidant carrera professional amb la família monoparental i els fills en el moment que rep el sotrac del diagnòstic d'un càncer de mama.Aquesta fusió de necessitats i inquietuds vitals exigeix a tres de les actrius (Genebat, Marco i Olcina, m'excuso per anomenar-les pel cognom) que interpretin una trena, mai més ben dit, de personatges, potser uns trenta personatges, en un exercici frenètic de canvi de vestuari, de registre, de gènere i de perfil que va del misticisme oriental a l'energia juvenil o l'esnobisme executiu.¿I què passa amb Clara Segura que tanca el quartet? Doncs que en aquesta ocasió ha agafat la direcció per les banyes —no és la primera vegada, ja ho va fer amb l'espectacle «Cobertura» on hi havia Bruno Oro, però ara és probablement el tret de sortida d'aquesta nova faceta a banda de la brillant trajectòria que té com a actriu—. I aquí es reserva el paper de narradora, al marge de l'escenari —l'escenografia deixa dos laterals per a algunes intervencions esporàdiques— amb la intenció d'anar introduint la situació de cadascuna de les tres protagonistes i crec que per mantenir també la veu literària de Laetitia Colombani que hi és, inevitablement, darrere de la versió teatral.Per això no em puc estar de dir que les seves intervencions de narradora que són essencials —microfonades i no acabo de veure del tot per què— ressonen amb un cert acoblament en el conjunt del so, ben al contrari de les intervencions de les tres protagonistes que es mantenen encapsulades dins la caixa escenogràfica, estructura blanca amb unes enginyoses tres obertures simètriques de porta i finestra que serveixen per retallar també les diverses làmines del vídeo mapping, identificació del paisatge i l'ambientacio de cada espai, creació de Frau, estudi audiovisual integrat per Helena Pielias i Vicenç Viaplana.L'adaptació teatral de la novel·la «La trena» s'ha fet en un temps, un lloc i un estat anímic social adequat. Connecta amb els espectadors —hi torno: sobretot amb “les espectadores”— encara tots immersos en la incertesa, perquè malgrat la diversitat índia, quebequesa i italiana, el llenguatge i les inquietuds de què parlen són el llenguatge i les inquietuds universals de moltes altres dones d'arreu del món del segle XXI.La mateixa autora Laetitia Colombani ho deixa clar quan diu en la seva dedicatòria: «A les que estimen, crien, esperen, cauen mil vegades i es tornen a aixecar. Que es dobleguen però no sucumbeixen. Conec les seves lluites, comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries. Cadascuna d’elles és una mica jo.» Per això, com ja passa amb l'obra literària, darrere de l'adaptació teatral de «La trena» s'endevina un llarg recorregut de cartellera, però molt llarg. Com a primera mostra, un botó: el Teatre Goya, només aixecar el teló, ja ha ampliat i ha allargat el primer calendari previst. Tot ben trenat.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Celebraré mi muerte», de Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla. Intèrpret: Marcos Hourmann. Il·luminació: Raúl Baena i Tony Sánchez. Producció executiva de Teatro del Barrio: Jordi Évole i Ramón Lara. Producció: Vanesa Legaspi i Sara Fernández. Coproducció de Teatro del Barrio i Producciones del Barrio. Direcció: Alberto San Juan i Víctor Morilla. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 16 gener 2020. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 2 novembre 2022. DE QUAN L'EUTANÀSIA ENCARA ERA DELICTE [Crítica corresponent a l'estrena a Barcelona el gener del 2020, abans que l'eutanàsia fos legal a l'Estat espanyol] A hores d'ara (les 16:00 h del 17 de gener del 2020), a Espanya, l'eutanàsia és considerada un delicte, segons el Codi Penal, castigat fins a deu anys de presó, per a aquells que cooperin a fer-la efectiva, tot i que la llei reconeix el dret dels malalts a rebutjar l'atenció mèdica i a expressar les últimes voluntats. A Catalunya, l'anomenat “testament vital” es pot signar davant de notari o també davant l'organisme corresponent de la Generalitat amb un parell de testimonis.Tot això, però, pot tenir els dies comptats —potser abans que acabin les representacions del muntatge «Celebraré mi muerte»— perquè el govern de coalició espanyol presidit per Pedro Sánchez té previst aprovar de manera immediata la Llei de l'eutanàsia pendent des de fa més d'un any i que despenalitzaria el suïcidi assistit en cas de malaltia greu i incurable que impliqui un gran patiment.Si això es compleix, Espanya s'afegirà als Països Baixos, a Luxemburg i a Bèlgica, que són els tres únics països de la Unió Europea que contemplen l'eutanàsia sense penalització. Com en tantes qüestions, Europa és menys Unió del que predica.El doctor Marcos Hourmann, fa quinze anys treballava de responsable d'urgències a l'Hospital Comarcal de Móra d'Ebre —en aquell moment hospital adscrit al grup Sagessa en conveni amb l'Hospital Sant Joan de Reus— i va optar, d'acord amb la filla d'una pacient de 82 anys en fase terminal, de practicar-li l'eutanàsia. El doctor ho va signar en l'historial clínic. Un error perquè va perdre la feina. Es va veure amenaçat amb 10 anys de presó. Es va establir a Anglaterra, fins que la premsa groga anglesa (The Sun) el va descobrir i el va tornar a ensorrar. Un acord previ al judici, per la seva confessió dels fets, el 2009, es va tancar amb un any simbòlic de presó i el dret a no ser inhabilitat com a metge.El relat en primera persona que fa el mateix Marcos Hourmann de la seva experiència, en aquesta peça de teatre documental, i que compta amb la dramatúrgia i direcció d'Alberto San Juan i Víctor Morilla, s'inscriu en la línia no només de la Companyia Teatro del Barrio, que ha explorat recentment el mateix Alberto San Juan, sinó també en la línia de la trilogia que acaba de tancar la companyia La Conquesta del Pol Sud amb l'obra «Raphaëlle», després de presentar «Claudia» i «Nadia». Són tres peces amb tres protagonistes que no són actrius professionals i que s'enfronten a l'escenari amb la seva vivència personal, com ho fa també el doctor Marcos Hourmann.La dramatúrgia, que té el suport audiovisual en un registre molt documental —cal tenir en compte que el periodista Jordi Évole hi és darrere— barreja l'experiència professional que va viure el doctor Hourmann a l'Hospital ebrenc amb algunes pinzellades de la seva infància d'origen a Buenos Aires, dels seus pares, amb anècdotes del contrast entre el caràcter del pare i el caràcter de la mare, i la seva última relació amb el seu pare quan aquest va patir una malaltia degenerativa. El relat, doncs, no es limita a la denúncia estricta a la qual es va veure sotmès per la seva decisió el doctor Hourmann i entra de ple en la part més humana. I aquesta és la clau perquè l'obra no sigui només una “conferència” i tingui un atractiu escènic.Al final, uns sis o vuit espectadors situats a l'escenari, poden emetre el seu veredicte com a “jurat popular”, un veredicte que el doctor Houmann no va tenir amb l'anul·lació del judici i posterior acord i que l'havia privat d'explicar-se en veu alta. El veredicte de la funció de la meva nit va ser, evidentment, el d'«innocent». Una miniconsulta no vinculant que no deixa de ser també un missatge subliminal per als polítics que tenen a la seva mà decidir quina diferència hi ha entre una sedació lenta fins a la mort i una eutanàsia instantània per deixar de patir. En definitiva, un missatge per legalitzar el dret a programar la pròpia mort i el dret a programar la dels altres ajudant-los a morir quan aquests ja no ho puguin autoritzar.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«El gran comediant», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Àfrica Alonso, Joel Joan, Xavi Mira, Sandra Monclús / Anna Sahun i Eduard Muntada. Escenografia: Pep Oliver i Raúl Pérez - Zeroquatre. Vestuari: Nídia Tusal. Il·luminació: Mingo Albir. Música: Xavi Capellas. Espai sonor: Raimon Segura. Caracterització: Imma Capell. Moviment escènic: Ferran Carvajal. Ajudant direcció: Sergi Vallés. Ajudant vestuari: Anna Ramon. Producció executiva: Núria Costas, Joel Joan i Hèctor Claramunt. Regidoria: Sergi Vallès. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Zeroquatre, Jorba-Miró Estudi-Taller d’escenografia, Pascualin Estructures. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic David Ruano. Col·laboradors: Cofraria del Cava, Munich, Montibello. Agraïments: Josep Abril, Alicia Moya. Producció: Focus, Arriska Films i Nakatomi. Direcció: Joel Joan. Estrena: Festival Temporada Alta. Teatre Municipal de Girona, 22 octubre 2020. Reestrena: Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2021. Reposició: 24 març 2022. JJJ AL CIM DE LA COMÈDIA Dic «JJJ» perquè darrere el divo Llorenç Tortosa, actor de ficció i gran comediant que dóna raó al títol d'aquesta obra, hi ha en realitat Joel Joan Juvé (Barcelona, 1970), actor també polifacètic que ha tocat totes les tecles possibles des de la interpretació, a la direcció, la producció, el cinema, la televisió i la iniciativa gremial com és, i cal recordar-ho, l'Acadèmia del Cinema Català.Si hi ha una sala teatral de la cartellera, aquests dies de noves restriccions i òmicrons desbocats, on els espectadors eixamplen més els pulmons de tant riure, aquesta és la sala del Teatre Goya on «El gran comediant» mostra les claus del que ha de ser una comèdia de bulevard sota el segell de la qualitat tant actoral com argumental.La qualitat argumental té l'autoria del tàndem que formen el mateix Joel Joan i Hèctor Claramunt. Sembla que s'hagin dit: «¿I quina una en podrìem fer ara després d'“El pare de la núvia” o “Escape Room”?» I han optat per mirar-se el melic de la professió —ja passava a la sèrie «El crac»— mentre, tot fent broma, faran creure que el que expliquen és una exageració pròpia del registre de la comèdia però que cada vegada més regira les entranyes de la realitat del sector.I la qualitat actoral l'encerta una vegada més amb el mateix Joel Joan de protagonista —pletòric malgrat el batí de seda fina d'anar per casa— i l'actor Xavi Mira —bon jan i fidel amic— fent d'ase dels cops i parella de rèpliques i contrarèpliques, al costat de l'actriu Sandra Monclús / Anna Sahun, que aquesta vegada interpreta el paper de la dona del gran comediant i no amaga, amb un cert conformisme, que el seu diví marit és un masclista, o encara el lampista d'origen de l'est, l'actor Eduard Muntada, i la dona rossa de rigor que interpreta l'actriu Àfrica Alonso.Però no ens enganyem, malgrat el paper en algun moment provocador d'aquests últims tres, fa la impressió que «El gran comediant» s'hauria pogut enllestir només amb les batzegades entre aquest parell d'amics de l'ànima —no tan estranys com aquella “estranya parella”—, en Llorenç Tortosa (Joel Joan), actor de tragèdies de Shakespeare fins al moll de l'os, i l'Ernest (Xavi Mira), també actor, però en hores baixes i a punt de llençar la tovallola.I aquesta és la clau de la comèdia: la fina maroma que cal traspassar entre l'amistat de dos actors i la bona acció de Llorenç Tortosa animant l'Ernest perquè s'hi repensi i no deixi les taules i el cuquet de l'enveja, no tan sana com hauria de ser entre dos amics de l'ànima, quan fruit de la ruleta de la vida, que ja se sap que és una tómbola, a l'Ernest, salvat de la foscor del pou, sobtadament, totes li ponen, fins i tot amb la crida de Hollywood. I això quan el gran comediant que és el divo Llorenç Tortosa s'ha passat la vida professional trepitjant escenaris i camerinos de Catalunya i l'únic indret estranger on ha arribat ha estat en una de les parròquies del Principat d'Andorra.Hi ha a «El gran comediant» l'encert de jugar amb referents pròxims i sense por a esqueixar-los. Aquest és un recurs que no falla mai perquè riure's d'un mateix és sa, però fer-ho de tot allò que es considera intocable i que potser es té encimbellat en un altar amb espelmes enceses encara ho és més.Joel Joan i Hèctor Claramunt han marcat amb un traç gruixut el recorregut de la comèdia: comença amunt, baixa una mica, però enganya i de seguida puja i puja i puja i encara puja més perquè quan sembla que ja ha passat tot el que havia de passar, encara en passa una altra de més grossa. L'histrionisme hi és ben justificat aquesta vegada. I quan s'acaba i n'hi hauria prou amb el fosc final, espetega de propina un número musical de colofó, que és el que es mereix tot un divo com el gran comediant.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Clip promocional d'una de les temporades d'«El gran comediant» (1). Roda de premsa de la presentació de l'espectacle el 2021 dins el Festival Temporada Alta (2).
«Master Xof». Guió de Joan Pera. Intèrpret: Joan Pera. Assessor de guió: David Olivares. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Raúl Martínez. Espai sonor: Jordi Ballbé. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Direcció oficina técnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Elementos espai escènic: Jorba-Miró S.c.p. Attrezso: Instal·lacions Matamala, Llorenç Mas, Taller d’Escenografia Castells. Cap tècnic Teatre Condal: Roger Muñoz. Premsa: Focus. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gráfic: Santi&Kco. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Agraïments: Montse Colomer. Ajudant de direcció i regidor: Blai Pera. Direcció escènica: Enric Llort. Teatre Condal, Barcelona, 25 desembre 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 febrer 2022. Versió televisiva: Producció de Focus: Xavi Viza. Producció de TV3: Cristian Trepat i Mario Daza. Realització: Frank Gutiérrez i Nico Martínez. Cap de producció: Mónica Tesconi. Direcció de fotografia: Paula Costas. Edició i postproducció: Antaviana. Ajudant de producció: Paco Sánchez. Auxiliar de producció: Nora Abad. Regidor: Blai Pera. Cap tècnic: Daniel Pérez. Operadors de càmera: David Arasa, Jordi Vendrell, Lara Stolzenberger, Nahum Cantallops i Malva Rodríguez. Tècnics de grua: Gerard Puig Martínez i Josep Cojo Pineda. Operador càmera grua: Santiago Ortiz Requena. Attrezzo: Sergi Corbera. So directe i postproducció: Enol Balado. Coordinació escènica: Mònica Ràfols. Agraïments: Fabián Salvador, Raquel Doñoro i SMEG Estrella Damm. Producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Focus. Direcció: Xavi Viza amb la col·laboració de Daniel Anglès. Canal TV3, 8 abril 2023. CANELONS CATALANS CONSTITUCIONALS L'actor Joan Pera (Mataró, Maresme, 1948) és una aposta de garantia per a tota mena de tipologia d'espectadors, ja siguin espectadors de teatre, de cinema o de televisió. Difícilment n'hi ha cap que es resisteixi al seu humor fet de proximitat, o de Km0, com diu ell en algun moment de la interpretació de l'espectacle en solitari «Master Xof» referint-se a algun producte de la terra dels que previsibliment hauria de cuinar a la rebotiga del prestigiós restaurant La Perdiueta Eixerida, un restaurant de tanta volada com el dels millors temps del Bulli de Ferran Adrià. Per La Perdiueta Eixerida han passat al llarg de la història tots els personatges més il·lustres i famosos de l'univers, com Salvador Dalí, Woody Allen o el Papa de Roma, i també altres de no tan il·lustres però igualment famosos com alguns dels polítics de les últimes dècades sense estalviar el rei emèrit borbònic.L'actor Joan Pera —o el seu cuiner alter ego— es considera el pioner de l'anomenada cuina d'autor. O potser caldria que entenguéssim també que vol dir del "teatre d'autor" perquè és ell mateix el guionista de «Master Xof». Per a Joan Pera, tots els que van venir darrere d'ell parteixen de la seva escola de fogons del restaurant La Perdiueta Eixerida. El cuiner de les rialles, com es defineix en el final del seu monòleg de 90 minuts, ha passat per un mal tràngol: la família, la dona i les tres filles i se suposa que també algun dels gendres, han posat a la venda el vell restaurant amb el desig que ell es jubili.El que no saben és que després de tota una carrera davant dels fogons la pensió de jubilació que li quedarà serà més que mínima —uns 600 euros pelats— per haver cotitzat a la baixa ni que sigui tota una eternitat. És per això que el xef decideix tancar-se a la cuina i fer un menú antològic que, sent Pera com és, passa, esclar, pel teatre de comèdia, de bulevard, d'humor heretat en alguns moment d'aquell Joan Capri d'or i també de la capacitat de l'actor i en aquest cas autor del guió de «Master Xof» per a la improvisació, adaptada a cadascun dels auditoris que, en el cas de la versió televisiva especial per a TV3, està format per la flor i nata del teatre català i de molts amics i coneguts que han treballat amb Joan Pera al llarg dels anys. I sempre, en el record, el qui va ser la seva imprescindible parella de taules, Paco Morán.Joan Pera elabora el guió de la seva cuina humorística amb acudits, històries a la vora del foc que sovint semblen personals, d'apunts biogràfics reals o apòcrifs, de picades d'ullet a la situació política, de picaresca, de catalanitat de bona pasta —com la dels canelons de l'àvia totalment constitucionals ni que siguin catalans—, de llengua d'aquí i de llengua manllevada amb l'espanyol de faixa i barretina, d'una família inventada amb les tres filles a qui van posar els noms d'Elena, Cristina i Letícia —influència de veure massa Tele5—, però tres filles que, per molt maques que siguin, li han sortit veganes, ecològiques i leninistes, d'aquelles que amb una fulla d'enciam sucat en oli ja en tenen prou, sense delir-se per cap dels seus menús.En noranta minuts, a «Master Xof» hi ha oportunitats per somriure, riure més o riure menys. En qüestions d'humor no hi ha res escrit. Però sempre hi ha un moment d'esclat com aquell en què el Joan Pera Xef explica que un dia per error va llençar a la llar de foc, fins a quedar ben socarrimada, la cama de fusta d'una àvia que vivia amb ell a casa.Joan Pera no ha tingut mai pèls a la llengua quan s'ha permès de fer broma sana sobre els símbols catalans, com l'estelada, la independència o la Moreneta. Però no se sap què podria passar si, amb la mateixa bona fe, s'atrevís a fer broma de la Mare de Déu del Rocío. ¿Aixecaria la mateixa polseguera que un gag del programa satíric «Està passant», conduït per Toni Soler, ha provocat arran de la secció de l'Entrevista Improvisada que protagonitza l'actriu Judit Martín?Ja hem dit que en qüestió d'humor no hi ha res escrit. I quan els temps que corren són convulsos, els còmics tenen mala peça al teler. Potser per això Joan Pera, que no es pot dir que faci humor blanc però que tampoc no el tinta de roig encès, acaba el seu «Master Xof» dient que tot el que es cuina és bo si es cuina amb amor, el mateix amor que ell fa dècades que posa en cadascuna de les seves actuacions ja sigui a la pantalla o al teatre.
[cliqueu aquí]
VIDEO Tràiler de la versió teatral de «Master Xof» (1). Versió íntegra televisiva de l'obra a TV3 a la carta (2)
«Eva contra Eva». A partir de la versió cinematogràfica «All About Eve (Tot sobre Eva)», de Joseph L. Mankiewicz. Adaptació lliure i dramatúrgia: Pau Miró. Intèrprets: Emma Vilarasau, Nausicaa Bonnín, Àlex Casanovas / Eduard Farelo (Temporada Alta'20), Andreu Benito i Míriam Alamany / Marissa Josa (Temporada Alta'20). Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Míriam Compte / Nídia Tusal. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Jordi Bonet. Piano: Jaume Vilaseca. Creació i realització de vídeo: Daniel Lacasa. Disseny tècnic de vídeo: Martín Elena. Ajudanta d’escenografia: Mercè Luchetti. Direcció tècnica i tècnic de llum: Jordi Thomàs. Tècnic de so: Efren Bellostes. Maquinària: Francesc Martínez i Massana. Caracterització: Anna Rosillo. Construcció d’escenografia: Jorba-Miró Taller d’escenografia. Confecció de vestuari: Taller Goretti Puente. Regidoria: Jana Morey. Fotografies: Sílvia Poch. Ajudants de producció: Marta Colell i Nunu Santaló. Producció executiva: Macarena García. Cap de producció: Clàudia Flores. Direcció de producció: Josep Domènech. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Premsa: Albert López i Judit Hernández. Màrqueting i comunicació: Publispec. Diseny gràfic: Santi&Kco. Ajudanta de direcció: Tilda Espluga. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció: Bitò i Focus. Festival Temporada Alta, 29 i 31 octubre 2020. Teatre Goya, Barcelona, 11 setembre 2021. ¿TOT, TOT, TOT SOBRE EVA...? Doncs, això... que als espectadors se'ls xiula que diu que diuen que han fet una obra de teatre de la mítica pel·lícula del 1950, «Tot sobre Eva (All About Eve)», del realitzador Joseph L. Mankiewicz (6 Oscars de l'època d'entre 14 nominacions!) —que el cèlebre director i guionista ja va fer a partir del relat breu «The Wisdom of Eve», de l'actriu i autora Mary Orr—, i alguns corren cap al teatre convençuts que hi veuran una rèplica del tàndem en blanc i negre d'Anne Baxter i Bette Davis. Però el teatre no pot ser mai el cinema.I el que l'actor i dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) fa i no enganya és una lectura lliure i al seu gust del clàssic de Mankiewicz per parlar del teatre dins el teatre i per parlar de la vida que inevitablement es fusiona amb la vida del teatre. Si, a més, qui hi ha darrere el teló, a la direcció, és una altra actriu que ha festejat sovint amb el cinema, Sílvia Munt, no ha d'estranyar que la influència cinematogràfica hi sigui en tot el muntatge, ni que en la primera escena la presència d'un mirall-pantalla de camerino i una càmera de vídeo en directe no se sàpiga ben bé què hi fan, una opció que s'entén una mica més en les escenes següents quan es fa evident allò que deia al principi, que el teatre no pot ocupar l'espai del cinema i que el registre de la filmació d'exteriors i els efectes dramàtics és un registre només permès al llenguatge dels cineastes.Dit això, tornem al teatre, que és el que és el muntatge «Eva contra Eva», i que si allà, fa més de mig segle, eren Anne Baxter i Bette Davis les protagonistes, aquí són Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín qui es fan amb els dos icònics personatges de l'actriu madura i estel·lar i l'actriu jove que ho vol arribar a ser.I és en aquest “tête à tête” on rau la força de la dramatúrgia de Pau Miró i Sílvia Munt que, malgrat el tàndem protagonista, cau inevitablement cap a l'aura que l'actriu Emma Vilarasau ja fa temps que s'ha guanyat a pols entre els espectadors que la segueixen i que —un fet força inusual en espectacles d'autoria local— ja comença a experimentar aplaudiments amb alguns espectadors fins i tot a peu dret.L'atractiu del guió de Mankiewicz / Miró és que allò que debaten les dues actrius —la que va de tornada i la que arriba— podria ser també allò que debatessin Vilarasau i Bonnín: l'embús generacional que els joves troben per fer-se un lloc en el poc temps que tenen per arribar-hi i ser engolits de nou i el mur d'acer que molts troben en les generacions que els van davant. Uns i altres actuen, esclar, en defensa pròpia.Però ja ho diu Emma Vilarasau: «No tindràs gaire feina. Hi ha pocs papers per a dones grans al teatre». Una afirmació que per a oïdes encara joves sembla més una excusa de mal pagador que no pas una cruel realitat. Aquest discurs sobre el teatre i la vida és el que fa que «Eva contra Eva» transcendeixi el caràcter d'obra teatral i sigui —més de mig segle després— un motiu de reflexió necessari: ¿Es pot prescindir del talent i l'experiència? ¿Es pot trencar la cadena de la tradició? ¿Qui aprèn de qui... els joves dels grans o els grans dels joves?No és només el duel entre les dues protagonistes l'eix de l'obra. També hi ha moments entre l'actriu veterana i el crític (Andreu Benito), o l'actriu i el director i marit (Àlex Casanovas), o l'actriu i la seva agent (Míriam Alamany), revestit amb el recurs de l'ambigüitat del somni i la realitat. ¿El que Eva viu en aquesta funció especial ho viu de debò o ho ha viscut només com un somni en el seu interior? Un repte més per als espectadors.
Pau Miró, dramaturg, i Sílvia Munt, directora, s'han conjurat per revestir el seu «Eva contra Eva» amb pàtina de “thriller” amb tret inclòs i uns deu minuts d'un fals final a peu de platea —«ep!, Eva, amb la mascareta!»— que aporten un breu monòleg que acosta encara més l'aura de l'actriu als espectadors. Als cinèfils només cal recordar-los que tot, tot, tot... sobre Eva no els ho explicaran. I als espectadors de platea advertir-los que no hi ha res que agraeixin més que el seu actor o la seva actriu preferits se saltin la convenció de les taules i, fins i tot amb els llums oberts de sala, es plantin cara a cara davant d'ells ni que, en aquest cas, sigui per justificar l'espetec final.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO Tràiler de l'obra «Eva contra Eva» al Teatre Goya (1). Tràiler de la pel·lícula «All About Eve» (1950), de Joseph L. Manckievicz (2)
«Delicades», d'Alfredo Sanzol. Traducció de Sergi Belbel. Intèrprets: Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico i Àgata Roca. Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Albert Faura (AAI). So: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernàndez. Ajudanta de direcció: Eli Iranzo. Producció executiva: Daniel López-Orós. Cap de producció: Jordi Brunet. Cap tècnic: Jordi Thomàs. Construcció de l’escenografia: Castells i Planas de Cardedeu. Confecció del vestuari: Maribel Rodríguez. Sastreria: Luis Espinosa. Sabateria: Theaterschuhherstellung. Confecció tèxtil de l’escenografia: Pilar Albadalejo. Estructures de l’escenografia: May. Operador de llums: Juli Gonzàlez. Operador de so: Roger Ábalos. Regidoria: Marta Garolera. Perruqueria: Christian Martínez. Maquinista: Joan Bonany. Transportista: Jaime Abellán. Disseny gràfic: Enric Jardí. Fotografia: David Ruano, Kiku Piñol. Premsa: Sandra Costa (La Costa Comunicació). Ajudanta de comunicació: Roberta Romero. Vídeo promocional: Mar Orfila. Web: Marc Permanyer. Direcció: Alfredo Sanzol. Companyia T de Teatre. Grec 2010. Teatre Poliorama, Barcelona, 29 juny 2010. Reposició: Grec 2021. Teatre Goya, Barcelona, 15 juliol 2021. Fins al 8 d'agost. LES T DE TEATRE CONVIDEN A TASTAR UNA DELIKATESSEN [Revisió de la crítica publicada arran de la primera estrena del 2010] «Delicades» està feta de petites peces, que l'autor Alfredo Sanzol (Madrid, 1972) qualifica d'esquetxos, i que acaben conformant un fresc quotidià, familiar, molt protagonitzat per les dones, que fa salts temporals des d'ara mateix (des del Facebook) fins a recular al temps de la guerra civil dels anys trenta.Tot plegat, però, sempre al marge de l'època en què se situa perquè, el més important de la trama no és l'enllaç històric concret sinó que aquest forma part només de l'atmosfera amb què s'embolcallen una sèrie de situacions personals, tintades d'un humor subtil —molt semblant a Pere Calders en alguns casos—, on la ingenuïtat, l'absurd i fins i tot el surrealisme posen color a unes estampes costumistes que acaben gratant el passat, la nostàlgia i la memòria de cadascú.Qui busqui en aquest espectacle la reproducció clònica de les T de Teatre més populars a través de la televisió va errat. També hi va qui esperi trobar-hi les T de Teatre dels orígens i l'humor que generalment ha caracteritzat la majoria dels seus espectacles. I aquesta és la bona notícia. Perquè, en aquest retorn el 2010 quan van estrenar «Delicades», la companyia va obrir un camí, si no nou, sí que favorable per a la seva continuïtat. Primer, amb la incorporació en el grup d'altres intèrprets, dos actors (Albert Ribalta i Jordi Rico), i després, amb la incursió en el tipus de teatre que reposa més en el text que no pas en el gag.«Delicades» és el nom d'una espècie de roses. Ho diu un dels personatges en un moment donat. Les flors, les roses, són un dels elements habituals en algun dels esquetxos o seqüències de l'obra. Només començar, una escenografia estilísticament molt "delicada", amb un blau cel de fons que porta a la imaginació i amb un empedrat ondulat, amb un arbre al fons i un solitari brot de roser en una cantonada, intueix que la cosa agafarà un to poètic.I aquesta és l'altra cara del text-esquetxos d'Alfredo Sanzol: un tractament poètic que mira amb distància el passat que, per qüestió generacional, no ha conegut mai l'autor i que el transforma en objecte de mite literari.Sense fer-ne una sinopsi íntegra, diguem que, entre altres, l'espectador passa per una escena on una de les dones mítiques de l'autor es neteja amb un antic cossi i una tovallola —els jacuzzis encara no s'havien inventat—, un parell de germanes prepara roba per a les milícies republicanes en una habitació on hi ha un crucifix al fons que una d'elles ha encimentat a la paret perquè no els el requisin; un aviador d'època va de Cadis a Barcelona i fa una aturada d'estranquis per beure aigua d'un cantir que li ofereix una de les joves que de tant anar a la font, com diu la dita, potser s'acabarà trencant; un militar, el músic dels platerets de la banda, festeja una de les noies i ofereix un solo amb una peça de la «Carmen», de Bizet; un company del front, retratista, arriba amb l'encàrrec de fer una fotografia de la promesa, nua, per a un dels soldats enrolats a la batalla; una àvia, amb símptomes d'alzheimer, dialoga sobre la senzillesa de la vida amb dos dels seus néts; una prunera fa una poma i el surrealisme s'atribueix a un petit miracle venerat amb una rastellera del rosari; un ratolí que ho rosega tot crea una situació esperpèntica i de confusió de faldilles entre les noies i un xicot amic del marit de la mestressa de la casa...Com es veu, tots aquests petits arguments, que explicats així poden semblar intranscendents, es transformen en grans històries gràcies al tractament, al discurs i a la interpretació que, malgrat el drama que plana de fons —temps de guerra, de postguerra, de misèria, de gana i d'aparences falses— té l'encert de situar en un espai que és el de sempre i el de tothom, amb algunes escenes o esquetxos més exitosos o impactants que uns altres.En aquest sentit, tot i que es fa difícil la tria, l'auditori s'enganxa del tot amb la història del gos Sol que fuig del tancat i se'n va a la via quan passa un tren, protagonitzant un discurs filosòfic arran de terra entre una parella rural, sobre la vida i la mort, que broden Carme Pla i Albert Ribalta; la del peixater i la dona del poble que proporciona també a Carme Pla un monòleg molt a la italiana que es podria aproximar a l'ancestral pa, amor i fantasia, de Sofia Loren; per descomptat, l'escena coral del concert de platerets, antològica; i la de la mort del ratolí, enginyosa, popular i neorealista, però a la catalana.«Delicades» està fet precisament de peces summament delicades, valgui la doble definició, que només poden ser tractades com a peces de miniatura febles i trencadisses, i que requereixen ser portades amb la precaució de fragilitat amb què han estat portades per T de Teatre, sota la direcció tocada per la relació sentimental que uneix l'autor als personatges extrets de la seva infància i vigilats de prop per ell mateix. «Delicades» ha estat recuperat per la companyia T de Teatre per celebrar els seus 30 anys de trajectòria. Tota una delicatessen.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2022: Roger Coma, Paula Vives, Biel Duran i Míriam Tortosa. Intèrprets 2020: Joel Joan, Paula Vives, Biel Duran i Míriam Tortosa. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 17 setembre 2020. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2020. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 7 gener 2022. ESCAPA'T... SI POTS! [Crítica corresponent a l'estrena del 2018] El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska.Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa.Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge.La comèdia ho és tant pel “que” s'explica com pel “com” s'explica. I «Escape room» guanya molt en el “com” s'explica. L'actor i coautor Joel Joan s'autodirigeix i fa el seu reconegut paper, enèrgic sempre, de gest i paraula. Brutal!, com diria aquell. Tant enèrgic que em sembla que la resta dels intèrprets no poden fer altra cosa sinó enganxar-s'hi i no quedar tampoc enrere. És així com el quartet esgota l'hora i mitja de l'aventura com si només haguessin passat deu minuts. Crec que només es fa una mica llarg el fosc de l'inici del joc —ai, els foscos excessius en teatre!— quan els quatre amics entren a la cambra del joc.Abans s'ha passat per una escena davant del local —un mur amb una porta rònega i de mal fiar en un carreró de tercer ordre— que serveix per posar cada personatge en el seu lloc i fer el retrat del seu perfil. El funcionari de l'ajuntament, la seva nova parella jove, universitària i cupaire, el director de cinema de segona fila i l'actriu que també es la seva parella. Quatre amics que, immersos en la foscor i a manera que es faci la llum i es desvelin les pistes, aniran despullant el seu interior i faran sortir les seves mentides i contradiccions.Interpretativament difícil —sovint té més mèrit fer quadrar l'esbojarrament escènic que no pas la moderació— els quatre donen aire al ritme de la trama i eleven el to de la comèdia. Des de Joel Joan a Oriol Vila i des d'Àgata Roca a Paula Vives. Moments estel·lars de cadascun d'ells perquè el guió preveu que tots quatre tinguin el seu moment de glòria. I quan aquest arriba, l'aprofiten molt bé. Feia temps que no veia esclatar tot un teatre ple de gom a gom en riallades, i amb talls d'aplaudiments, gairebé des del primer moment. I no pel recurs gratuït de les trompades que aquí no hi ha sinó per la força de la paraula, del gag ben encaixat i de la rèplica o la contrarèplica per descontradir el que s'acaba d'expressar. Humor d'alçada.No es poden explicar gaires coses d'aquest «Escape room» perquè els espectadors que no l'han vist es mereixen viure'n plenament cada sopresa. Deixem anar només que Joel Joan i Hèctor Claramunt s'apunten a desmitificar amb mirada punyent i irònica el nazisme, com el cinema ho ha fet en algunes altres ocasions, amb l'aparició a la pantalla de la cambra terrorírica d'«Escape room» d'un actor que representa ser el sanguinari doctor Josef Menguele.I aquí és on retallo una citació del col·lega Juan Carlos Olivares (La Vanguardia, 24 novembre 2018), quan explica que, nascut com és ell a Alemanya, on va cursar la primera educació fins a la preadolescència que és quan es trasllada a Catalunya, observa: «Quan aquesta habitació d’escapada es transforma en una cambra de gas, el riure es talla en sec. El meu. A Alemanya —on vaig néixer i em vaig educar— és prou difícil que sembli graciós recrear en un producte d’entreteniment com van morir milions de persones, sobretot si el mestre de cerimònies és un sòsia de Josef Mengele».Aquest és el punt controvertit de la comèdia «Escape room». El perill de banalitzar els crims del nazisme, de la mateixa manera que últimament, al servei de l'humor, es banalitza el feixisme, el franquisme i fins i tot l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc. I crec que els mateixos autors d'«Escape room» s'adonen d'aquesta controvèrsia quan fan dir al personatge de l'actriu, d'Àgata Roca: «Els nazis de les pel·lícules que heu vist no són nazis, són com nosaltres! Després de rodar, se'n van a casa i tan amples!». Avís per a navegants, doncs.«Escape room» té també un contingut local, molt local, localíssim. És ple de referències d'aquí i d'ara mateix, sense que es tallin un pèl: els llacets grocs, el tracte en gènere femení dels cupaires, el carnet socialista del PSC que no s'estripa del tot, el crit dels carrers sempre seran nostres, el feminisme, la concentració de la Rambla de Catalunya del 20-S davant d'Economia on també un s'hi pot enamorar, el perill de fer un “Santi Vila”, el poc mèrit de ser el cervell gris municipal de les “superilles”, la temptació de cedir als principis intocables per salvar la pell, el sacrilegi de fer un petó a l'esvàstica que no vols ni veure ni en pintura, la crítica al cinema “que no s'entén” però que guanya premis, la burxada al cor del procés d'independència amb proclama inclosa...És a dir, Joel Joan i Hèctor Claramunt —cal recordar que són autors de la sèrie televisiva «El crac»— fan enqualitat d'autors el que faria una cultura normalitzada en un país normalitzat: riure's del mort i de qui el vetlla. I encara més si el mort és de casa i qui el vetlla, també. ¿Però vivim en una cultura normalitzada i un país normalitzat...? Aquest és el dilema, gairebé tan fràgil com la situació sentimental de les dues parelles d'aquesta comèdia condemnada a rebentar taquilles i fins i tot a ser exportada amb una adaptació de guió i de referències adequada a cada lloc on es representi.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Pegados (un musical diferente)». Llibret: Ferran González. Música i lletres: Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Iñaki Mur, Júlia Bonjoch, Gemma Martínez i Raúl Patiño. Coreografia: Marta Tomasa. Disseny escenografia: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Albert Pastor Disseny so: Carles Aulí. Producció: Cristina Prunell. Producció Executiva: Mercè Puy i Joan Miquel Pérez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Imatge i disseny del cartell: Javier Naval. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&kco. Una producció d'El Terrat i Kaktus Music. Música Addicional i Direcció Musical: Joan Miquel Pérez. Cover Pianista Doctor: Oscar Machancoses. Director Musical Resident: Raúl Patiño. Direcció: Alícia Serrat i Enric Cambray. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2020. Aquesta crítica està basada en la primera versió del muntatge. Fitxa artística producció original: Text de Ferran González. Música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Xènia Reguant / Sandra de Victoria, Ferran González, Gemma Martínez / Isa Mateu, Joan Miquel Pérez. Arranjaments i direcció musical: Joan Miquel Pérez. Escenografia i vestuari: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Il·luminació: Marc Llobet. Disseny de so: Carles Aulí. Coreografia: Óscar Reyes. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció: Víctor Conde. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 3 octubre 2013. Musical de petit format, però no tant. Musical diferent, molt més del que diu i sembla. Musical que té el mèrit d'haver arrencat en una sala emergent, l'Almeria Teatre de Barcelona. Musical que, després, ha fet les Amèriques a Madrid durant una llarga temporada. Musical que ha estat reconegut pels espectadors catalans amb un dels Premis Butaca. Musical que va ser considerat el millor espectacle de teatre musical del 2010 en l'última edició dels Premis Max. Aquest és el currículum, fins ara, d'aquesta creació conjunta de Ferran González i Alícia Serrat, que treballen plegats des de fa anys i que han estat també els autors de nombroses bandes sonores d'espectacles familiars del Jove Teatre Regina.Amb «Pegados», una part de surrealisme i una altra de trapelleria juvenil s'apleguen en un espectacle que, tot i que reposa essencialment en la partitura musical, té també una part d'escenes intermèdies de diàleg i una altra de coqueteria humorística que donen l'oportunitat a la parella protagonista de fer els canvis oportuns en la seva estrambòtica situació: aparellats en l'acte sexual als lavabos d'una discoteca, un estrany acoblament no permet que se'n desfacin.Això sol ja crea un estat insòlit que fuig de qualsevol realisme i que només té referència en el món animal, comparació que fa de mal fer, però és inevitable. La parella en qüestió, doncs, ha de recórrer a Urgències on, pretesament, el metge de guàrdia els visitarà i posarà remei al seu acoblament. I és a la sala d'Urgències, en una llitera, on l'acció de la trama musical es desenvoluparà des d'aleshores.El musical compta amb quatre intèrprets: la parella protagonista del cas sexual sense precedents, el metge que fa de pianista i mata l'estona intentant trobar on és Wally en l'àlbum d'aquest personatge, i una infermera que, després d'introduir els espectadors en situació, crearà algunes de les escenes que, cap a la segona part de l'hora i mitja de l'espectacle, pugen de to i, encertadament, construeixen una acció paral·lela a la principal amb una mirada irònica del musical sobre el gènere del teatre musical.La relació que s'estableix entre la parella protagonista va de menys a més, del menyspreu a l'amor, de l'odi a l'estimació, de la guerra a la pau. I és que, en el fons, no serà el gremi de la medicina la que posarà solució clínica a l'estrany cas sinó que, com en un antic conte de «La Bella Dorment», un petó és suficient per desfer el malefici. ¿Hi té alguna cosa a veure un rellotge de paret que no es mou de l'hora de les dues? ¿El temps de «Pegados» vol ser un temps virtual, inexistent, comprensible només des de l'acte sexual de la parella?Un repertori de lletres picaresques, a vegades amb segona intenció —en algun moment podrien semblar pròpies dels temps inicials de l'antic cafè-concert del Petit Moulin Rouge del Paral·lel— amb una bona partitura, de peces enganxadisses i amb ullades al macromusical, fa que els espectadors entrin en una comèdia que no els serà explicada amb excés de detalls, sinó que caldrà que la vagin confegint amb el que els dos personatges principals mostren i el que la imaginació hi afegeix.Acompanyament pianístic, bata blanca sense gaires ganes d'exercir de metge, immers en el teclat i el seu Wally. I espaterrant vis còmica del paper de la infermera, fent-ne de tots colors, la més sonada, el passi amb bicicleta de lloguer per quedar bé amb un pretès espònsor de l'espectacle, però també fent de mare del noi i de mare de noia, canviant cada dos per tres de perruca i vestuari, a petició i conveniència dels dos protagonistes —perquè, irònicament, la companyia no arriba a poder tenir més intèrprets—, escenes que fan que, a causa de l'obligatòria situació gairebé estàtica dels dos protagonistes, per les circumstàncies físiques exposades —malgrat els seus meritoris esforços acrobàtics per canviar de posició, amb permís del Kamasutra— el musical no només superi un perillós handicap de temps mort sinó que el potenciï.
VIDEO Ferran González i Xènia Reguant (actriu que va actuar en la primera producció del musical) interpreten la «Canción del reloj» del musical «Pegados»
«La dona del 600», de Pere Riera. Intèrprets: Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Rosa Vila i Pep Planas. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Raquel Bonillo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Jordi Bonet. Vídeo: Francesc Isern. Ajudanta escenografia: Paula González. Assessorament de maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Ajudanta escenografia en pràctiques màster Elisava: Núria Mallofré. Direcció de producció: Josep Domènech i Jordi Sellas. Cap de producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap tècnic: Joan Segura. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Marqueting: Publiespec, Bitò i Minoria Absoluta. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Distribució: Bitò. Ajudanta direcció: Ota Vallès. Direcció: Pere Riera. Coproducció de Bitò i Minoria Absoluta. Teatre Goya, Barcelona, 1 novembre 2019. Es podria titular «La dona del “Confit”» perquè el “Seat 600” color verd pàl·lid de la família protagonista era com un d'aquells confits farcits d'ametlla llargueta i ensucrat per fora amb colors de primera comunió. Faran bé els espectadors —per arribar amb coneixement de causa al desenllaç— de quedar-se amb aquesta imatge simbòlica de l'auto d'època de la factoria Seat més popular de la segona meitat del segle passat, un auto tan protagonista d'aquesta obra de Pere Riera (Canet de Mar, Maresme, 1974) com ho són els altres cinc personatges que ronden al voltant del model de 600, matrícula B-451473, que en Tomàs, un pare vidu de fa tres anys, d'uns 70 anys, exempleat primer de la Seat i després de la Pegaso, ha construït peça a peça —no sense complicitats veïnals— en un lloc tan poc habitual com és el menjador de casa.VIDEO
VIDEO
«L'últim acte». Basat en textos humorístics d'Anton Txékhov. Traducció d'Anna Maria Ricart. Adaptació: Carles Alfaro i Enric Benavent. Música original: Bárbara Granados. Intèrprets: Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas i Bárbara Granados. Escenografia: Carles Alfaro. Vestuari: Raquel Bonillo. Il·luminació: Carles Alfaro. Espai sonor: Tomi Pérez. Caracterització: Àngels Palomar. Ajudanta d'escenografia: Raquel Gonta. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Cap d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Regidoria: Sergi Vallès. Perruqueria: Alicia Machín. Tècnic de so: Dani Seoane. Tècnic micros sense fils: David Garcia. Tècnic del teatre: Roger Muñoz. Alumne en pràctiques de producció: Joel Palencia. Alumna en pràctiques de l'escola Cazcarra: Mar Rubini. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Adaptació elements escenogràfics: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells. Confecció vestuari: Goretti i Eugeni Caireta. Col·labora: Max Factor. Ajudanta de direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Carles Alfaro. Producció de Focus. Teatre Goya, Barcelona, 20 febrer 2019. Si algú busca un autor o autora amb el nom d'Antoixa Txekhonté, no el trobarà. Es tracta d'un pseudònim prou evident utilitzat per Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) quan, al marge de les seves celebrades obres teatrals, escrivia peces humorístiques o relats breus. D'aquí i d'alguna llicència relacionada amb els coixins dramatúrgics més usuals de Txékhov parteix el muntatge «L'últim acte», que han adaptat a quatre mans Carles Alfaro i Enric Benavent, un muntatge seductor tant escenogràficament com de disseny d'il·luminació (disseny del mateix director Carles Alfaro) però que no acaba de trobar la correspondència de l'elegància estètica amb la conjunció de les peces escollides.En un exercici de teatre dins el teatre, un reconegut i veterà actor es troba en la foscor del camerino —foscor també per als espectadors— dormint com un tronc després d'un homenatge que li han dedicat a la seva població natal. Sol i oblidat pels qui l'han homenatjat, i encara sota els efectes de la beguda, Vassili —aquest és el seu nom— enceta un monòleg breu sobre un conferenciant en decadència que fa que els espectadors es temin que «L'últim acte» acabi anant de mal borràs si continua per aquest camí.I el perill no és pas per culpa de l'actor Francesc Orella (capaç de transformar-se en tres o quatre personatges diferents durant els noranta minuts de l'obra) sinó perquè, en qüestió d'humor, cadascú té un criteri segons el color amb què se'l mira, i allò que a Txékhov li podia semblar en el seu temps humorístic, a hores d'ara, potser molts espectadors no hi acaben de trobar la gràcia. Cal dir que són uns primers deu o quinze minuts que fan patir —a vegades un s'imagina, en el cos de Francesc Orella, una airada a Joan Pera o fins i tot a Joan Capri— però que, afortunadament fan un gir ben aviat i, quina llàstima que l'obra no arrenqui així!, apareixen les tres muses —els somnis etílics fan miracles— que, interpretades per la cantant Nina, l'actriu Cristina Plazas i la compositora i actriu Bárbara Granados, acaben, juntament amb Francesc Orella, donant una format de luxe a un quartet interpretativament d'alt nivell.A partir d'aquí, els espectadors poden respirar tranquils perquè s'ho passaran bé amb la història del creditor que es presenta a casa d'una viuda per cobrar unes factures pendents amb escena de presumpte duel inclosa i fervor romàntic clàssic; o amb la història de la mestressa que intenta estafar de broma la minyona perquè aprengui a no ser tan submissa; o els moments d'impasse més musicals que tenen a Nina com a principal protagonista, amb l'acompanyament al piano de Bárbara Granados, i alguns intents de do, re, mi, fa, sol amb bona voluntat vocal de Cristina Plazas o el mateix Francesc Orella.Vassili és un personatge tragicòmic que, en conseqüència, converteix «L'últim acte» en una tragicomèdia. A la ratlla dels setanta anys, ja admet que el que ha passat ha passat i en certa manera ve a dir: «La commedia è finita!», una lliçó de teatre que potser pot acabar impactant més en col·legues del gremi escènic que no pas en espectadors rasos que, sense ser professionals del teatre, estan més al marge de la nafra del perill de l'existencialisme que ataca el virus de la insatisfacció i la frustració pel que ha quedat pendent de fer darrere l'escenari.
«Shirley Valentine», de Willy Russell. Versió de Joan Sellent i Ferran Toutain. Intèrpret: Mercè Aránega. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: César Olivar. Il·luminació: Jaume Ventura. Música: Miquel Gorriz. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Arts-Cenics, S.L.U. Confecció vestuari: Brain&Beast. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidora: Elisabet Siles. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus i Mola Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2018. Ai, ai, ai! Que «Shirley Valentine» ja té trenta-dos anys des que es va estrenar el 1986 a l'Everyman Theatre de Liverpool, amb l'actriu Noreen Kershaw, dirigida per Glen Walford. Ai, ai, ai!, que la generació femenina esclava de la línia blanca d'electrodomèstics s'acaba i que la denúncia o reflexió sobre el paper de la dona de l'últim quart de segle passat es pot convertir avui en un testimoni d'un temps que, per a joves generacions, ni existeix ni tornarà.Aquest és el temor quan s'anuncia la represa de «Shirley Valentine» de Willy Russell (Whiston, Regne Unit, 1947). Un temor equivocat que es fon com un bolado perquè els temps sembla que no han canviat tant i que la síndrome «Shirley Valentine» diuen si encara té corda per temps. Sí, però, que ara es mira l'heroïna de l'obra com una caricatura d'allò que potser encara és i ningú no vol veure.L'espetec teatral de la primera «Shirley Valentine» va ser tan fort que dos anys després de la primera estrena es va reposar al West End de Londres, al Teatre Vaudeville, amb l'actriu Pauline Collins, dirigida per Simon Callow. I des d'aleshores ja va ser imparable, amb premis Laurence Olivier i Premis Tony. Un cop fet el salt a Broadway, el cuquet del cinema se'n va apoderar el 1989, en un film dirigit per Lewis Gilbert, protagonitzat per la mateixa actriu Pauline Collins que l'havia remuntat al teatre, però amb una versió a la pantalla, amb la incorporació de personatges secundaris, que desdibuixa l'esperit i la força teatral, una força que reposa sobretot en l'actriu que la interpreta i en el seu monòleg adreçat a tres bandes: a la cuina, a les platges o roques de Grècia i, esclar, als espectadors.La història no és desconeguda per als més veterans d'aquí perquè el 1994 la va interpretar l'actriu Amparo Moreno, dirigida per Rosa Maria Sardà, a La Villarroel, en un muntatge que la mateixa actriu va voler tornar a posar en escena el 2001, en aquest cas, al mateix Teatre Goya. Entremig, fa cinc anys, l'actriu Verónica Forqué també es va apuntar a la seva versió en espanyol. A Mercè Aránega, la protagonista actual, l'obra sembla que la persegueix des que l'autor la va escriure, com aquell qui diu. I és així com finalment s'ha posat en la pell d'aquesta mestressa de casa de classe treballadora de Liverpool, casada de sempre, amb dos fills —parelleta— ja grans, que es troba en la cruïlla d'aprofitar l'última oportunitat de la seva llibertat personal, que prefereix donar un filet molsut al gos vegetarià de la veïna que a l'afamat del seu marit i que es llança, en una escapada impensable, a les illes gregues per complir el somni mític de l'europeu fred del nord que vol abraçar l'europeu càlid del sud.«Shirley Valentine» aguanta encara avui no només perquè fa un retrat sociològic d'un temps passat i potser veladament present, com deia, sinó perquè encadena una sèrie de baules d'humor amb sortides i acudits que van captivant l'espectador fins que els primers somriures acaben convertint-se en esclats de riallades. La Valentine és aguda, sarcàstica, vivaç, alegre, optimista i arrauxada. Esclar que potser hi contribueix el parell d'ampolles de vi blanc que es pren mentre dura la seva història.La versió que ha dirigit Miquel Gorriz es posa del tot a vaivè del discurs de la protagonista que en cos i ànima de Mercè Aránega dibuixa un perfil molt rodoredià, endolcit per fora i cruel per dins. Fora temors, doncs. Val la pena recuperar el monòleg de fa trenta-dos anys i més encara perquè l'escenògraf Jon Berrondo s'ha inventat una cuina blanca «il·lustrada» en relleu, com un teló de teatrí que desapareix a meitat del relat per convertir-se en un paradís de la platja grega. Si primer, a Liverpool, Shirley parla a la cuina, a Grècia s'adreça a una peça de roca esqueixada del mateix teló, en una trapelleria escenogràfica que dóna vida i color a un atrezzo habitualment estàtic.
VIDEO
VIDEO
Tràiler de la versió cinematogràfica del 1989 de «Shirley Valentine» (1). Tràiler promocional d'una versió teatral recent de fa cinc anys a Belgrad (2).
«La resposta (Give Me Your Answer, Do!)», de Brian Friel. Traducció: Pau Gener. Intèrprets: Eduard Buch, Àlex Casanovas, Carme Fortuny, Àngels Gonyalons, Ferran Rañé, David Selvas i Emma Vilarasau. Interpretació vídeo: David Selvas, Raquel Ferri i Rita Soteras Vidaurrázaga (nena). Creació i realització vídeo: Daniel Lacasa. Disseny tècnic vídeo: Martín Elena. Vídeo: Nanouk Films. Disseny il·luminació: David Bofarull. Tècnic llums: Jordi Thomàs. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Pascualín Estructures i Taller Totsafara. Vestuari: Albert Pascual. Confecció vestuari: Goretti Puente i Señor. Disseny so i concepció sonora: Jordi Bonet. Programació Q-Lab i tècnic so: Roger Àbalos. Cap tècnic: Arnau Recio. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Regidoria: Jana Morey. Direcció producció: Josep Domènech. Producció executiva: Macarena García. Adjunta direcció producció: Clàudia Flores. Ajudantia direcció: Daniel Feixas. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció Grec 2018 Festival Barcelona i Bitò. Teatre Goya. Barcelona, 15 juliol 2018. Hi falta molt poc perquè, si un entra al teatre una tarda d'estiu, acalorat i una mica despistat —és a dir, sense saber ben bé què va a veure— es pensi que s'ha programat un Txékhov. Només hi falta la imaginació dels famosos cirerers de «L'hort...». I no és estrany que sigui així perquè el dramaturg Brian Friel (Ornagh, Irlanda, 1929 - Greencastle, Comtat de Donegal, 2015) és un dels prinicpals seguidors —diguem-ne experts— de l'obra de Txékhov i les seves peces dramàtiques respiren aquest alè per tots els porus.Retrobar-se amb l'autor Brian Friel és un dels regals que de tant en tant ofereix el teatre. Només cal recordar, tot sigui dit de passada, «Translations» i «Dansa d'agost», celebrats muntatges de La Perla 29, o també «Afterplay» (Sala Àtrium). En aquest cas, «La resposta» fuig de la complexitat d'aquelles dues primeres obres o de la fusió passada per l'alambí de «L'oncle Vània» i «Les tres germanes», de la tercera.«La resposta» és una altra cosa, molt irlandesa encara, però una obra més contemporània que aquelles, tot i que, a jutjar per les piles de manuscrits de l'escriptor protagonista, com que l'obra es va estrenar a l'època de maduresa creativa de Brian Friel, a finals dels anys noranta del segle passat, els llapis de memòria i la revolució digital encara no s'havien apoderat del món del paper com ara.Sílvia Munt, que es troba en una etapa de direcció teatral molt fructífera, ha encaixat la trama de «La resposta» en un registre cinematogràfic pel que fa al pròleg i l'epíleg de l'obra. Primer, mostrant el «leit motiv» de tot el que vindrà després, amb la seqüència de la filla internada de fa anys per una malaltia mental poc tractada i sense parla en una de les visites que li fa el seu pare, l'escriptor. Després, a l'intermedi, amb unes imatges d'infància de la mare d'ella, recurrent cadira petita per explicar contes al mig de l'escena. I tancant el registre, amb el breu monòleg del pare i les imatges de la filla malalta, per qui escriu tot el que escriu, reclosa a l'habitació del sanatori.L'obra és molt literària —com tot el teatre, esclar—, però em refereixo a la presència dels escriptors, el protagonista —autor íntegre i de conviccions— i l'amic —oportunista amb best sellers del que la fam lectora consumista demana—, però també per algunes citacions literàries d'altres autors —no hi falta Thékvov— i de referències musicals que relacionen el món de cel·lofana en el qual viuen tots els personatges de «La resposta»: l'escriptor poc prolífic, angoixat per la malaltia de l´única filla del matrimoni; la tendència a la beguda de la mare per fugir del mateix trauma; el pare d'ella, pianista de poca volada, amb mans llargues de robatori com a malaltia crònica; la mare d'ella, metgessa jubilada en procés d'inici de demència senil; la parella d'amics, padrins de la filla del matrimoni, reflex d'un món d'aparença que es desmunta fàcilment; i com un personatge que pivota entre tots, l'agent literari que estudia l'obra de l'escriptor frustrat per adquirir-ne el fons per a una universitat de Texas... però que es desvela que està obligat a fer el contracte per salvar el seu propi lloc de treball.Hi ha en tots els personatges el procés de decadència o de trencament entre les il·lusions de joventut i la realitat de maduresa. I hi ha també l'empremta que tots porten damunt per la càrrega que, cadascú a la seva manera, arrosseguen amb l'estigma de la filla malalta a qui només sembla que estimi i idealitzi bojament el seu pare, fugint en certa manera de la realitat.«La resposta» podria ser un drama, però, per ser-ho del tot, caldria que l'ombra fantasmal de tots els personatges es mengés la seva presència, un aspecte que crec que Sílvia Munt ha defugit expressament per aconseguir un equilibri entre el pes del drama i la caricatura jovial d'alguns dels personatges, un equilibri que la il·luminació reforça també amb escenes més lluminoses i d'altres més tènues, de la mateixa manera que la concepció musical arrodoneix l'estat de tristesa d'alguns moments i, sobretot, del pou en el qual viu enfonsada la mare de la filla malalta.Equilibri difícil per als intèrprets a qui Sílvia Munt ha donat un perfil molt personal per a cadascun, molt treballat. Les escenes silencioses d'Emma Vilarasau (la mare), com la que obre el muntatge, amb una de les seves interpretacions amb menys text dels últims temps, però que requereixen la força de l'expressió vital d'una actriu que sempre ho dona tot al cent per cent. David Selvas (el pare, escriptor) en un dels seus papers recents de més plenitud, sobretot quan arriba al monòleg final que tanca l'obra.Feliç tornada d'Àngels Gonyalons al teatre de text (l'amiga de la família), després de la temporada d'«El llibertí», ara en un paper a través del qual pot expandir l'alegria de viure, ni que tot sigui simple aparença. Àlex Casanovas, l'altre escriptor, parella d'ella, té l'oportunitat de desdoblar el seu personatge en dos: el més serè, entusiasta, animant el seu amic a buscar l'èxit, i el de sortida, borratxo, amb un punt de comicitat que no passa mai de la ratlla.Carme Fortuny i Ferran Rañé són els avis de la filla malalta, que van de visita a casa de la filla, dos papers essencials que l'un i l'altre broden des del posat senyorívol de doctora d'ella al lúdic i esbojarrat exmúsic de pub d'ell. I entre tots, Eduard Buch, l'agent literari —amb intervencions enèrgiques i imprescindibles— un personatge que sembla secundari —els altres gairebé l'ignoren—, però que acaba sent el pal de paller al voltant del qual es mouen els interessos de tots.Menció a banda, esclar, el paper cinematogràfic de l'actriu Raquel Ferri, la filla internada malalta, que dota el muntatge d'un aire clàssic, que la posada en escena manlleva relativament amb una escenografia austera, entre elegant i decadent, amb dos plans separats per un cortinatge i, sempre, amb un mirall gegant al fons que sembla que vulgui reflectir metafòricament la doble vida de cadascun dels personatges. La resposta de «La resposta» de Brian Friel, esclar, queda suspesa en l'aire potser perquè ja ho adverteix l'autor en el títol original: «Doneu-me la vostra resposta... Feu-ho!».
VIDEO
«Art», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Nina Pawslowsky. Espai sonor: Toni Ubach. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora: Marta González. Sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells. Ajudanta direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus, Mola Produccions, Bitó Produccions i Trasgo Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 3 novembre 2016. Reposició: 18 abril 2018. Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació.Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis.¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament?Crec que els espectadors d'aquesta posada en escena d'«Art», dirigida amb molt bon pols per Miquel Gorriz, es plantegen aquest dilema de la tria entre els tres des del primer moment. Volen i dolen. Analitzen els defectes i les virtuts dels personatges que representen. S'identifiquen ara amb el parer d'un i ara amb el parer de l'altre. Acaben esclatant a riure de les reaccions de cadascun d'ells i, sense adonar-se'n —en un sa exercici de teràpia col·lectiva— se'n riuen del que ells mateixos han analitzat una estona abans.És l'arma amagada que té una obra com «Art», aparentment tan senzilla com el blanc immaculat del quadre: fer trontollar allò que creuen els tres personatges i, a la vegada, fer trontollar el que creuen també els espectadors. ¿Qui no ha dubtat més d'una vegada davant d'un quadre contemporani intentant entendre què hi ha volgut expressar l'artista? ¿Qui no ha pensat en veu baixa en una exposició que per posar una tela negra amb una línia blanca al mig no calia córrer tant?«Art» és una comèdia que ja té més de vint anys de recorregut i que va donar a conèixer mediàticament la seva autora fins a fer-la internacional —s'ha traduït i representat a mig món en més de 35 llengües—, cosa que li va servir de targeta de presentació per a posteriors èxits, com per exemple «Un Déu salvatge», vista també aquí i, precisament, al mateix Teatre Goya.«Art» no decebrà ningú i té llarga vida a la cartellera amb plens garantits. La posada en escena és, escenogràficament, d'una exquisidesa que, malgrat la complexitat de l'estructura, manté un caràcter minimalista. El sofà hi és per a comptades ocasions. I la cadira, que sembla treta d'una exposició d'art modern, marca la filosofia de fons.Però l'autèntica pistonada del muntatge són, esclar, els tres intèrprets. Possiblement «Art» és una d'aquelles obres que requereix tres actors de pes que estiguin a l'alçada del repte que l'obra els planteja. Sense aquelles expressions de primer pla, sense aquells silencis per reprendre el tema, sense aquelles pujades i baixades de to que enverinen una amistat trenada durant anys, «Art» correria el perill de caure en simple academicisme i pervertiria la intenció amagada de l'obra: convertir en comèdia una reflexió sobre el concepte de la creació artística que la humanitat té en cada moment de la seva vida.El dramaturg Jordi Galceran s'ha fet seva l'obra de Yasmina Reza. S'hi parla d'una tal Galeria Maragall (i un no pot estar-se de pensar en el carrer Petritxol), hi ha un psicòleg absent que es diu Garrigosa (picada d'ullet pel que fa al cognom), es fa referència al monolit de mossèn Cinto Verdaguer al Passeig de Sant Joan (¿és art?) i s'invoca el saber artístic de Palau i Fabre (picassià fins al moll de l'os). Més de casa, doncs, impossible. Però, a més, es fa amb una traducció afinadíssima i, des de la correcció i el llenguatge corrent, capaç de captivar l'oïda sense caure en concessions gratuïtes. Resulta que sí, que es pot tenir una discussió d'alt voltatge entre tres amics a l'escenari sense que perdi intensitat i sense haver de dir obligatòriament ni "tio", ni "gilipollas", ni "bueno", ni "en serio". Una lliçó dramàtica per a generacions que vénen al darrere.Hi ha un truc en la trama d'«Art» que és en mans de cadascun dels personatges. Un truc que prové de l'antic teatre i que fan servir tots tres quan, al marge del personatge que tenen al costat, s'adrecen particularment als espectadors. Escola del «m'exalta el nou i m'enamora el vell». Aquest truc fa que els espectadors empatitzin amb cadascun dels personatges perquè els confessen allò que pensen i els altres dos amics no saben.A l'actor Lluís Villanueva, el comprador del quadre i provocador del conflicte ideològic, el paper li escau que ni fet a mida. Sap contenir la irritació que li provoquen les reaccions del parell d'amics i és també qui condueix i reviscola la discussió quan sembla que es podria donar per acabada.L'actor Francesc Orella —mediatitzat actualment en el paper del televisiu Merlí— regala als espectadors un retrat en carn i os de la seva peculiar manera de dir i la seva peculiar manera de fer que, per als espectadors més joves i fans de la "merlinada" —els nivells alts d'institut tenen amb «Art» un bon brou d'estudi— és un atractiu afegit.I l'actor Pere Arquillué —també mediatitzat actualment pel seu personatge televisiu de «La Riera»— és qui més es transforma interpretativament en l'amic que fa de cornut i qui paga el beure de la discussió i qui més sorprendrà aquells espectadors que n'esperin una rèplica televisiva. Arquillué crea un personatge nou als que té costumats els espectadors, un personatge a qui no li caldria parlar gaire per expressar el que pensa i no diu. I també un personatge que provoca el primer esclat espontani de tots els espectadors del teatre —aproximadament al minut quaranta de la representació— amb el seu, no pas breu, monòleg, sense punts i comes, ni una!, i sense respir, mentre relata el conflicte personal que viu amb la parella i les seves consogres, arran de la boda que s'acosta... fins a caure rendit al sofà. És, si es vol, el "pinyol" —un "pinyol" d'alta volada— de l'obra «Art» que Yasmina Reza serveix amb safata per a actors tot terreny com Pere Arquillué.
VIDEO
Tràiler promocional de la versió de l'obra «Art», dirigida per Miquel Gorriz, amb Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva, al Teatre Goya.
«Moby Dick». Text de Juan Cavestany, basat en la novel·la de Herman Melville. Intèrprets: Josep Maria Pou, Jacob Torres i Oscar Kapoya. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Valentín Álvarez. Música original i espai sonor: Jaume Manresa. Sonorització: Jordi Ballbé. Videocreació: Miquel Àngel Raió. Postproducció videocreació: Miquel Àngel Raió i Francesc Sitges-Sardà. Disseny i construcció pròtesi cama: DDT SFX (Montse Ribé i David Martí). Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudant escenografia i vestuari: Nuri Llinares. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidor: Sergi Vallés. Sastressa: Rosario Macias. Maquilladora: Noemí Jiménez. Tècnics so: Roger Giménez i David Garcia. Tècnic audiovisuals: Xevi Gibert i Omar Álvarez. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia i Pascualín. Confecció vestuari: Època. Ambientació del vestuari: Nídia Tusal. Veus gravades: Cor de veus greus de Madrid (Direcció: Juan Pablo de Juan) i Cor de Joves de la Comunitat de Madrid. Estudi de gravació: Manufacturas i Micromaltese. Assistents de càmera: Agustí Torres, Gerard Bagés, Mar Cabero, Jordi Pares i Giulia Podo. Figurants projecció: Martí Abril, Ntonga Paulin Behounde, Juan Antonio Dos Santos, Carles Guillot, Jordi Manero, Sergi Mitjans, Sergi Mompel i The Cinema Face. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Andrés Lima. Producció de Focus. Teatre Goya, Barcelona, 20 febrer 2018. Ignoro quantes hores, dies o qui sap si anys, s'ha passat l'actor Josep Maria Pou llegint i rellegint Herman Melville i el seu clàssic «Moby Dick». Però m'imagino que uns quants. De la mateixa manera que també m'imagino que, immers com està aquesta temporada en el personatge del capità Ahab, en més d'una ocasió es deu despertar entresuat d'algun malson obsessiu, veient-se caminar amb l'espectacular cama ortopèdica —una peça imponent d'artesania dels creadors d'efectes cinematogràfics catalans Montse Ribé i David Martí— i tinguent-se-les amb l'arpó i la balena blanca. Vull dir amb això que és molt difícil aquesta vegada que l'actor es desentengui del seu personatge mentre visqui nit i dia a la seva pell i el representi a l'escenari, ara al Teatre Goya i, posteriorment, en la gira que el muntatge tingui prevista.La versió en espanyol de Juan Cavestany, dirigida per Andrés Lima, basada en les més de 700 pàgines de «Moby Dick», novel·la del 1851 de l'autor nord-americà Herman Melville (1819-1891), queda sintetitzada i centrada aquí en la fúria, l'obsessió malaltissa i tot el que pugui acumular de personatge èpic Ahab, en un gairebé —o sense gairebé— monòleg d'hora i vint minuts a càrrec del protagonista.El que hi ha, doncs, a l'escenari, del Pequod és només la representació escenogràfica de la proa del balener. Ahab hi està acompanyat de dos actors més que alternen alguns papers, els més destacables, per exemple, el de Pip, a càrrec de l'actor Oscar Kapoya, amb un trescar primitiu que no s'acaba de veure si vol deixar clar que l'home ve del mico o si vol ser el reflex d'alguna deficiència física tenint en compte el seu origen esclavista, i els personatges d'Starbuck o el d'Ismael, que representa fent doblet l'actor Jacob Torres.Al costat de l'enorme "partitura" textual del capità Ahab, en la figura fantasmagòrica i imponent de Josep Maria Pou que es cobreix en algun moment amb un llarg abric negre, hi ha també la partitura vocal enregistrada de les dues formacions corals de veus greus i de joves madrilenyes, i un suggerent vídeo mapping de Miquel Àngel Raió que transporta els espectadors a les braçades de les onades d'alta mar, a més d'una partitura musical original de Jaume Manresa i uns efectes sonors també seus que, amb l'arrodoniment del gran velam del balener —llàstima que en l'escena poètica final s'hi fan tan evidents els dos ventiladors dominats pels dos intèrprets secundaris per provocar el voleteig—, les cordes i el pal major, una escenografia també èpica de Beatriz San Juan, que creen en conjunt una atmosfera imprescindible perquè la imaginació dels espectadors que reclama el mateix Ahab en el seu monòleg s'activi i supleixi tot allò més descriptiu i literari que la versió, esclar, ha hagut de deixar per a aquells que vulguin repescar la lectura de Melville. Recordem, en tot cas, que hi ha una traducció catalana del 1984 de l'escriptora Maria Antònia Oliver disponible encara avui en el catàleg del Grup 62.Aquest «Moby Dick» teatral de l'actor Josep Maria Pou serveix per posar cos, figura i ànima al personatge del capità Ahab —ha passat mig segle des del mític Ahab de l'actor Gregory Peck en el film dirigit per John Houston el 1956—, torturat per la pèrdua de la cama queixalada per la balena blanca, i el llast del clau, i torturat també per la dèria persecutòria contra el mamífer marí que l'ha convertit en un personatge farcit d'odi i pres per la venjança.Un retrat del capità Ahab en el qual Josep Maria Pou excel·leix i que té molta més força que en cinema perquè reviu a cada funció en directe i perquè engoleix tot el teatre com si els espectadors formessin part de la tripulació del Pequod i fessin la ruta que fa el balener des de Cap Cod per l'Oceà Atlàntic, al Cap de Bona Esperança, Java i el Japó, per l'Oceà Pacífic, fins a topar amb Moby Dick, la balena blanca, a tocar de la Polinèsia, una topada sanguinària que aporta en el tram final de la representació els deu o quinze minuts més imponents, trencats només, com si fos un epíleg, per la recomanació del personatge narrador: «Digueu-me Ismael», la frase que, en l'original literari inicia precisament el relat de Melville. ¿Una subtil invitació, potser, a recuperar com a lectors —si és que han deixat de ser-ne— els espectadors de «Moby Dick»?.
VIDEO
VIDEO
Tràiler promocional de la versió teatral de «Moby Dick», al Teatre Goya (1). Tràiler del film «Moby Dick» (1956) dirigit per John Houston i protagonitzat per Gregory Peck (2).
Més crítiques anteriors
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
