ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Teatre Goya]

«Plaer culpable», de Lara Díez Quintanilla. Intèrprets: Francesc Ferrer i Mar Ulldemolins. Amb la col·laboració especial en off de Laura Aubert, Biel Duran, Carles Martínez, Mercè Montalà, Queco Novell i Mercè Pons. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Marina Collado. Caracterització: Imma Capell. Producció executiva: Hèctor Claramunt. Regidoria: Clàudia Navas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Ivan Cuadros. Enregistrament vídeos: Carla d'Arnaude i Roger March. Edició vídeos: Felipe Bravo. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Producció de Nakatomi. Ajudant de direcció: Ramon Bonvehí. Direcció: Lara Díez Quintanilla. Teatre Goya, Barcelona, 12 gener 2025.

LA CIGONYA VE DE TAILÀNDIA

Si algú va veure o ha recuperat ara en la nova temporada la comèdia «El favor» de Susanna Garachana sobre la paternitat, de seguida entendrà que aquesta altra comèdia de l'actriu, directora i dramaturga Lara Díez Quintanilla, que es representa al mateix teatre en dies especials, és l'altra cara de la moneda d'«El favor». Allà, la paternitat. Aquí, la maternitat.

Lara Díez Quintanilla estrena «Plaer culpable» en un moment que ha reposat una altra obra seva, «Mary», a l'Espai Texas, on precisament una altra comèdia de caire romàntic, «Kramig», de Marta Buchaca, juga també amb la maternitat. Es podria dir, doncs, que la primavera... la maternitat altera.

Lara Díez Quintanilla —que és una de les cares conegudes de les imitacions del «Polònia»—, a més de la seva faceta artística és també psicòloga i exerceix de psicoterapeuta de grups i famílies. Això fa, doncs, que el rerefons de la comèdia «Plaer culpable» begui en part de les fonts de la psicologia aplicada a la preparació per ser pares i mares i, amb una bona dosi d'ironia i sarcasme, de les teories sobre el plançó i tot allò que sent i acumula quan ja té quatre mesos al ventre de la mare i que s'exposa en les sessions informatives a les quals acudeixen moltes parelles en procés de gestació.

Aquí, El Jordi i la Laia són els futurs pare i mare que l'autora situa en un temps en què la pandèmia del coronavirus va obligar moltes parelles a retrobar-se en un espai tancat, cara a cara, veritat a veritat. L'obra ja va guanyar el 2022 el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta. Hi ha una mascareta quirúrgica usada de testimoni que penja d'una de les prestatgeries que emmarquen l'escenografia, farcida d'alguns llibres. Hi ha també alguns ninots d'infància, algunes copes de trofeus guanyats vés a saber on. Algunes miniatures de record. Alguns utensilis vintage de monument com dos sifons dels antics. I un ordinador de la poma per facilitar les videoconferències familiars que les circumstàncies provocaran més endavant i que fan aparèixer en off l'assistenta maternal de la parella, Laura Aubert; el germà de la Laia, Biel Duran; els pares del Jordi, Carles Martínez i Mercè Montalà; o els pares de la Laia, Queco Novell i Mercè Pons.

La comèdia arrenca com si res no hagués de passar. Però de seguida agafa embranzida i va pujant desenfrenadament de to a mercè de les confessions mai dites de l'un i de l'altra i que desemboquen en allò que la parella vol per al seu futur bebè, un nen a punt de néixer a qui el futur pare té la intenció, potser sense haver-ho parlat amb la futura mare, de posar-li el nom de Jordi, per tradició familiar... i ja en van setze, de Jordis.

Però no tot anirà com tenien pensat. El Jordi i la Laia s'aferren a les frases inacabades de l'un i de l'altra que Lara Díez Quintanilla recargola com un filaberquí per escodrinyar en allò que poden amagar fins a treure de dins els secrets que hi porten des que es van conèixer i, sobretot, en els dos últims anys en què han intentat aconseguir l'embaràs sense haver de recórrer a la fecundació in vitro i després del miracle que es va produir estant a Tailàndia en un viatge de turisme prenoces.

Els espectadors hauran d'anar descobrint com va ser o no va ser una presumpta festa de comiat de solter del Jordi al Pedraforca i com va ser o no va ser també una presumpta sessió de massatge tailandès de la Laia en una de les saunes de Bangkok. I un es guardarà prou aquí de desvelar-ho als futurs espectadors perquè, després d'uns quants panegírics de bons principis i de proclames de moralitat segle XXI, queda al descobert el jo més primitiu que l'ésser humà porta dins.

L'actriu Mar Ulldemolins passa de la dolcesa a la ferocitat amb moments d'expressivitat i rebel·lia a la màxima potència amb un únic parèntesi que serveix perquè hi hagi també una reflexió en veu alta —en una pausa del registre de comèdia— sobre el masclisme i la rendició feminista davant de segons quines situacions.

I l'actor Francesc Ferrer salta de l'astorament paternal a la salvatgia desenfrenada que converteix la història de la comèdia «Plaer culpable» en una fugida endavant sense prejudicis ni lligams tradicionals. Faran bé els espectadors d'oblidar-se, des d'ara, d'aquella mítica cigonya que deien que venia de París. La globalitat ho ha canviat tot tant que ara la cigonya del farcell al bec pot venir fins i tot de Tailàndia.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«El favor», de Susanna Garachana. Intèrprets 2025: Eduard Buch, Xavier Ricart, Pau Roca i Marc Rodríguez. Intèrprets anteriors: Eduard Buch, David Marcé, Jordi Rico i Marc Rodríguez. Veu en off: Cristina Genebat. Esceografia: Anna Tantull. Vestuari i caracterització: Nuria Llunell. Il·luminació: Jaume Ventura. Espai sonor: Joan Camprodon. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Ajudanta de producció: Sira Castells. Regidoria: Xavi Carreras. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d'scenografia. Confecció de les cortines: Cortinas Lladó. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Co. Col·laboradors: Jorge de la Garza, MIkakus i Montibello. Agraïments: Mar Villanueva Garachana, Dan Villanueva Garachana, Lluís Villanueva i Gemma Griñó. Distribució: Sergi Calleja. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Producció de Focus. Ajudanta de direcció: Anna Carreño. Direcció: Xavier Ricart. Teatre Goya, Barcelona, 11 d'abril 2024. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 26 abril 2025.

ELS FAVORS AMB FAVORS ES PAGUEN

[Crítica corresponent a l'estrena del 2024]

Quan el director Jordi Cadena, l'any 1987, va adaptar la novel·la «La senyora», d'Antoni Mus, que havia guanyat el premi Sant Jordi del 1979, va popularitzar el recurs de l'autor de conservar el semen que hauria de fecundar la protagonista (la recentment desapareguda Sílvia Tortosa) en un didal de cosir. Tant l'autor Antoni Mus, que era home de teatre, com el cineasta Jordi Cadena, parlant del temps ancestral de les Illes quan les convencions socials amagaven els desitjos amagats, van fer un salt al futur amb el que seria després la inseminació artificial, tan habitual i reconeguda aquí des de la feina pionera del doctor català Santiago Dexeus de qui, justament mentre enllesteixo aquest comentari [12 abril 2024], s'anuncia la seva mort als 88 anys.

Els futurs espectadors de la comèdia teatral «El favor», que és el debut com a dramaturga de l'actriu Susanna Garachana (Mataró, Maresme, 1973), potser es preguntaran com es pot introduir el tema de la inseminació artificial en una trama en clau de comèdia. L'autora ha trobat la solució i l'ha resolt amb una fina pàtina d'humor intel·ligent prescidint del tòpic exclusiu de la maternitat per explorar la maternitat des de la paternitat.

No és gaire habitual veure quatre homes —alguns separats, però amb fills— a l'escenari parlant del desig o no de ser pares. Sembla com si el tema tabú estigués destinat només a ser motiu de preocupació de les dones que volen o no volen ser mares. I encara és menys habitual veure quatre homes a l'escenari engrescats amb una trama carregada d'humor i disposats a debatre una qüestió prou transcendental com la reproducció assistida.

Com que no és cap secret i la sinopsi d'«El favor» ha estat prou divulgada com a ganxo, esclar, diguem que el que aporta el to de comèdia o que surt del que és normal i entra en el camp de l'especulació personal dels personatges és el fet que sigui el personatge que vol ser pare aquell que demana als amics de tota la vida que li cedeixin el semen de cadascun d'ells per inseminar la seva parella. ¿Hi pot haver millor semen que el dels amics amb qui un ha crescut des de petit i a qui estima com si fossin una família?

L'autora Susanna Garachana, una actriu que ha picat molta pedra als escenaris i que porta el genolls pelats, coneix molt bé el joc i els esculls de la comèdia, però no cau gens en un registre barroer o excessivament popular sinó que basa la trama en un fort lligam de diàleg de situació que fa que els quatre protagonistes vagin creixent com a personatges a la vegada que es van també destapant i van posant en perill una amistat guanyada a pols quan són posats també a prova de fins on són capaços d'arribar cadascú d'ells.

L'actor David Marcé [Pau Roca, 2025] —l'aspirant a pare amb espermatozous endropits, per dir-ho en llenguatge amable— és el protagonista absolut de la feliç pensada. Marcé, actor de cinema i teatre, però conegut sobretot per les seves caracteritzacions a «Polònia» —el muntatge sembla per la seva nòmina una filial del programa satíric— mostra aquí la seva capacitat actoral amb un registre que el fa passar del més decidit a fer el pas al més amistós fins a l'anguniós de fer la proposta als seus amics i la frustració de la primera resposta després dels pros i els contres que, gràcies al sopar que ha organitzat amb ells a casa, aprofitant que la seva dona és de viatge per raons de feina, hi ha en la decisió de tenir o no tenir criatures. Plana en l'aire, ni que no s'esmenti, aquella maledicció tan coneguda que diu: «Cria fills i et sortiran corbs».

Els altres protagonistes de l'obra mantenen també un perfil interpretatiu que va de menys a més. S'hi passeja amb comoditat i bon fer l'actor Jordi Rico (Xavier Ricart, 2025]). Puja de to fins a gairebé explotar l'actor Eduard Buch. Es manté amb una aparent serenitat a vegades cínica l'actor Marc Rodríguez. La direcció de Xavier Ricart ha fet que cadascun d'ells no s'expressi només amb les paraules dels diàlegs sinó que ho faci constantment també amb el gest, les ganyotes, les mirades còmplices o els posats d'astorament davant dels detalls de la que consideren insòlita proposta que reben del seu millor amic.

«El favor» és una arrodonida obra de bulevard —un terme que per falta de tradició francesa no hauria de ser considerat pejoratiu i que sempre és millor que no pas dir-ne vulgarmennt “comercial”— que promet congregar espectadors habituals i no tan habituals al teatre amb la garantia que no en sortiran decebuts i sense que deixi d'aprofundir en una decisió tan transcendental per a futurs pares i mares com és la de continuar contribuint a la cadena humana, a pesar de les dificultats i el panorama de futur que hi ha a l'horitzó.

Malgrat ser una proposta eminentment teatral, «El favor» és també una d'aquells comèdies amb final feliç que per la seva estructura i la seva concepció fa la impressió que s'estigui rodant cada funció en un plató i això vol dir que té també tots els trumfos per passar a ser una bona proposta cinematogràfica o televisiva com ha passat aquí i a fora d'aquí amb altres comèdies de bulevard que no deixen mai els espectadors indiferents.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Un déu salvatge», de Yasmina Reza. Traducció de Pablo Macho Otero. Intèrprets: Pere Arquillué, Laura Aubert, Ivan Benet i Laura Conejero. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Toni Ubach. Direcció de producció: Maite Pijoan i Anna Rius. Producció executiva: Raquel Doñoro i Anna Rius. Producció: Àlvar Rovira. Direcció oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: Jordi Farràs. Regidoria: Xavi Carreras. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Tècnic de so: Roger Giménez, Atsidi Catalán. Construció de l'escenografia: Jorba-Miró Estudi Taller d'escenografia i Ideas Theatrend. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Rowenta i Mikakus. Amb el suports de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus, Mola Produccions i Bitò. Assistència a la direcció i moviment: Ferran Carvajal. Ajudant de direcció: Xavi Ricart. Direcció de l'espectacle: Pere Arquillué. Teatre Goya, Barcelona, 6 febrer 2025.

TULIPES ENVERINADES DEL TURÓ PARC

L'autor Jordi Galceran, que va traduir «Un déu salvatge» ja fa quinze anys, precisament per a la versió que es va estrenar aleshores, també al mateix Teatre Goya, amb el quartet Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo, feia servir alguna expressió com la de la cançó infantil «Arri, arri, Tatanet...» entre alguns altres diminutius. Era un dels trets característics d'aquella versió que va dirigir Tamzin Townsend.

Ara ha estat el dramaturg i actor Pablo Macho Otero qui ha traduït novament «Un déu salvatge», de Yasmina Reza (París, 1959), i el seu tret característic és el de situar-la en el paisatge urbà de Barcelona, a la part alta, esclar, al Parc d'Eduard Marquina, més conegut com el Turó Parc, a Sant Gervasi, on diu que s'hi venen unes tulipes de color rosa, que l'amor s'hi posa, i un parc que no té punt de comparació, diu una de les dues mares de la història, pel que fa al nivell de seguretat, amb el Parc de l'Espanya Industrial, a tocar de Sants.

Però la versió que dirigeix l'actor Pere Arquillué, que és qui protagonitza també un dels quatre personatges —el de l'advocat enganxat al mòbil i embolicat en un afer compromès—, aporta una nova mirada a l'obra de Yasmina Reza, autora també de l'obra «Art» —en la qual va treballar precisament Pere Arquillué—, de la que sembla que s'hagi manllevat el minimalisme blanc, amb el mínim attrezzo, quatre cadires de braços entapissades, una tauleta amb llibres d'art, els gerros amb les tulipes i, darrere, el taulell amb les begudes i els gots al descobert. I tot sota una il·luminació càlida i elegant, com si la parella Laura Aubert i Pere Arquillué, citats a casa de la parella d'Ivan Benet i Laura Conejero per acordar un pacte de cordialitat arran d'una baralla al parc dels dos fills de cada parella, es posessin davant de l'auditori per desenvolupar, més que una obra de teatre a l'ús, una conferència performativa.

Però durant vuitanta minuts breus i intensos, tot plegat arribarà a ser molt més que una conferència performativa. Des del primer moment, els silencis de les dues parelles, les mirades de sospita, les reüllades d'incomoditat i les ganyotes insinuants marquen una interpretació de gran ofici i alta volada on, si no hi hagués paraules, es podria dir que, els quatre, amb la cara paguen.

Després de diverses versions d'«Un déu salvatge» en els últims vint anys i fins i tot després de la versió cinematogràfica de Roman Polanski («Carnage», 2011), qui més qui menys sap que l'anècdota de fons és una baralla dels dos pipiolis, d'onze o dotze anys (seria primer d'ESO actual), amb un parell de dents d'un d'ells a can Pistraus i la cara feta un cromo.

El pare i la mare de l'agressor (Pere Arquillué i Laura Aubert) és un matrimoni d'upa, ell advocat i ella assessora de finances. Els pares de l'agredit (Ivan Benet i Laura Conejero) són d'un altre nivell social: ell, venedor de material de bricolatge, i ella, més casolana, amant dels pastissos i autora d'un estudi divulgatiu sobre l'Àfrica.

De les bones maneres, del pacte escrit i de l'acord, es passa a les diferències evidents: ¿Pot un pare de família com cal abandonar un hàmster de la família a les clavegueres del barri? ¿Pot un advocat amb representació a les institucions europees tenir entre mans un afer d'estafa farmacèutica? Però aquestes són, només, dues petites anècdotes d'entre el doll de circumstàncies que fan pujar la tensió de la trobada i acaben creant un conflicte que només el rom de bona reserva és capaç de capgirar i embolicar encara més la troca.

Quatre interpretacions elevades al cub fan esclatar a pulmó ple les rialles de l'auditori, i amb raó, perquè, malgrat la causa de la trobada —la baralla dels seus fills—, l'enginy verbal de Yasmina Reza i els intel·ligents dards enverinats que acaben propinant-se les dues parelles eleven el to de la comèdia, o si voleu, la tragicomèdia, amb moments hilarants de cadascun d'ells, al servei d'una peça de cambra d'execució esmolada i brillant que s'ha convertit en un clàssic contemporani internacional.

Aquesta nova versió catalana d'«Un déu salvatge» excel·leix sobretot per cadascuna de les quatre interpretacions, per la posada en escena, molt europea, nítida i clarivident. L'escèptica i cínica del pare advocat que representa Pere Arquillué; l'evolució que fa del seu personatge Laura Aubert, des de la serenor elegant al desbocament posterior —“rojada” inclosa, que sempre m'ha produït un efecte contradictori en contrast amb l'elegància de la trama— i el coixí lingüistic “trobo...”, que crea uns moments de primer pla sense parió; l'aparent senzillesa i esperit pacifista de Laura Conejero, que fa un gir espectacular de 180 graus del seu personatge; i la doble cara d'Ivan Benet, que és un preludi de la feble i fina frontera entre el diàleg i la violència. Tots som fills d'un déu salvatge, diu el personatge del pare advocat. Yasmina Reza avisa els seus coetanis. Compte amb les tulipes, que poden portar verí ni que siguin del Turó Parc.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics 2025: Berta Ros / Núria Gomez / Joana Campo i Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer / Guillem Payaró / Andreu Domènech i Lorena Lliró / Cris Vidal / Elisenda Andrés. Intèrprets i músics 2024: Berta Ros / Núria Gomez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal, Elisenda Andrés/ Guillem Payaró. Intèrprets i músics 2021: Berta Ros / Núria Gómez, Raul Viana / Hector Canós / Marcel·lí Bayer i Lorena Lliró / Cris Vidal. Intèrprets i músics temporades anteriors: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Reposició: El Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 10 febrer 2019. Reposició: 16 febrer 2020. Reposició: 17 febrer 2021. Reposició: 17 abril 2021. Reposició: Fundació Miró Montjuïc, Barcelona, 3 juliol 2021. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 5 febrer 2023. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 14 gener 2024. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 2 març 2025. Espectacle recomanat de 0 a 4 anys.

UN VIATGE PER ALS SENTITS, PER ESPAVILAR L'OÏDA, AGUDITZAR LA MIRADA I DESPERTAR LA CREACIÓ

[Crítica corresponent a la primera estrena del 2015]

L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.

Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.

El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.

L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016. El 2020, forma part del programa del Festival OFF d'Avinyó. I des de la seva estrena, les reposicions han estat constants en diferents escenaris.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Un sogre de lloguer», de Susanna Garachana i Jaume Viñas. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Edu Lloveras i Joan Pera. Escenografia: Enric Planas. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Paula Costas. Direcció de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Àlvar Rovira. Direcció tècnica: Moi Cuenca. Coordinació tècnica: Jordi Farràs. Ajudantia de producció: Sira Castells i Marta Margarit. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Rosario Macias. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Col·laboradors: Jorge de la Garza, Montibello, Ornamante i Mikakus. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya - ICEC Institut Català de les Empreses Culturals. Distribució: Carme Tierz. Producció de Focus. Codirecció: Jaume Viñas. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Goya, Barcelona, 14 novembre 2024.

PASTÍS MICHELIN DE GARROFA

Segona campanada de la recent estrenada com a autora, Susanna Garachana («El favor»), actriu de llarga trajectòria. Aquesta vegada fent tàndem en l'autoria amb Jaume Viñas. Els dos, juntament amb el director Daniel Anglès, creant una tradició que s'hauria de convertir en hàbit: muntar una comèdia amb denominació d'origen comptant amb el principal protagonista, l'actor Joan Pera, autèntica estrella Michelin de la comèdia catalana.

Dic això de l'estrella Michelin perquè la cosa també va per aquí. Hi ha un xef jove que s'ha enamorat de la promesa d'un comiat de soltera amb ambicions de dissenyadora, hi ha una mare amb un passat hippie feta una senyorassa, hi ha Cadaqués, Balaguer, Escornalbou, Calella i altres referències geogràfiques, i hi ha en l'imaginari molt de Mondrian, el pioner de l'art abstracte, el de les ratlles horitzontals i verticals amb els colors primaris i el pintor que va proclamar allò que també es pot aplicar al teatre: “L'art és superior a la realitat i no té cap relació directa amb la realitat”.

A «Un sogre de lloguer», una comèdia que va més enllà del carisma còmic i singular de l'actor Joan Pera, el que hi passa també és, com deia Mondrian, superior a la realitat i, a la vegada, no té cap relació directa amb la realitat. O potser sí. Depèn de com es miri i depèn també de l'efecte que fa en un personatge afectat per la narcolèpsia, l'impuls sobtat de caure rendit de son, escoltar la paraula “emblemàtic” i, en contraposició, escoltar “Ramon”, per desvetllar-se a l'acte.

Una comèdia necessita un bon repartiment. Al voltant de Joan Pera, la companyia ha reunit tres intèrprets d'alta volada com l'actriu Muntsa Alcañiz —senyorassa que ho diu tot amb el gest i l'expressió—, l'actriu Clàudia Benito —una perfecta promesa amb dues vides i una ambició heretada de família— i l'actor Edu Lloveras, el xef de la festa, que viu el que segurament serà el dia més arriscat de la seva vida.

«Un sogre de lloguer» és una obra que juga amb la llengua, fa una esllavissada cap al dialecte de les Illes, pica l'ullet fugaçment en un moment donat al mestre Joan Capri, trepitja país a través de la toponímia i enfila el registre de la comèdia, sempre amb un prudent fre de mà posat, amb una interpretació coral que manté l'auditori a plena riallada —presumptes improvisacions peranianes incloses— i una història de fons que desvela un secret amagat durant quaranta anys entre Cadaqués i Cervera de la Marenda. Tothom és convidat a cridar ben fort “Raaamooon!” i, parodiant el que cantava la cupletista Lilián de Celis, al crit de Ramon només caldria afegir: “es el chico más mono de la reunión”.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Jauría», de Jordi Casanovas. Intèrprets: Ángela Cervantes, Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas. Escenografia: Alessio Meloni. Vestuari: José Novoa. Llums: Juan Gómez Cornejo. So: Sandra Vicente. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Àngel Puertas. Ajudanta de producció: Laura Alonso. Coach andaluz: Pere Navarro. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Màrqueting i comunicació: Teatre Romea. Fotografia del cartell: Vanessa Rábade. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Idea: Hause&Richman. Col·laborador: Teatre de Segarra. Producció Velvet Events i Kamikaze Producciones. Ajudanta de direcció: Carla Tovias. Direcció Miguel del Arco. Estrena: Teatro Palacio Valdés d'Avilés 25 gener 2019. Reposició: Pavón Teatro Kamikaze de Madrid, 6 març 2019. Gira diversos escenaris. Revisió i reposició: Teatre Romea, Barcelona, 4 abril a 5 maig 2024. Reposició: Teatre Goya, Barcelona. Del 18 de setembre al 20 d'octubre 2024.

LA FOGONADA DE “SAN FERMÍN”

Al teatre li passa com a segons quins gèneres literaris: que quan fan una obra classificada com a docuficció, de segons quin tema o tragèdia o esdeveniment, se n'ha sentit a parlar tant abans, a través de la multiplicitat dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels documentals i dels butlletins de notícies que és molt dificil que aconsegueixin provocar la sorpresa tenint en compte que els espectadors ja saben el final a l'avançada.

«Jauría», amb guió de Jordi Casanovas i sota la direcció de Miguel del Arco, té aquest perill. Amb l'afegit que, abans d'aquesta versió amb un repartiment nou i més rejovenit, ja s'havia representat amb el repartiment original en els tres anys anteriors i s'havia fet una gira per diversos escenaris fins arribar ara al Teatre Romea. Però tot i així, evadeix el risc del “déjà vu” i no caduca pel que fa a l'impacte que l'obra ha causat i continua causant.

L'obra, a més, s'ha vist superada pel remolí de la realitat. I després de la sentència —o les sentències— als agressors de La Manada i les polèmiques sorgides arran de la llei coneguda popularment com la llei de “només sí és sí”, ha calgut perfilar i ampliar segons quins moments del discurs perquè, precisament amb la docuficció, no s'hi val a carregar més la ficció que la docu, quan la docu és tan coneguda.

Davant de l'actual «Jauría», no hi ha dubte que l'atractiu més destacat —a banda que el tema de fons continua provocant un revulsiu ni que no se'n conegui la història— és el nou repartiment i la interpretació que tots ells fan, posant al capdavant, esclar, l'única actriu de la colla, Ángela Cervantes, que a partir de la televisió (és una de les resistents a «Com si fos ahir») i després del cinema (amb «Chavalas» o «La maternal» i els premis Gaudí i Goya), viu una etapa professional de glòria que no fa res més sinó anar a l'alça.

En la versió original de «Jauría», el seu paper era el de María Hervás, l'actriu que després es va poder veure debutant aquí en el paper de «Yerma» de García Lorca, al Teatre Lliure de Montjuïc. Cal dir que el temps ha canviat el paper del personatge femení: el de María Hervás era més trencat. El d'Ángela Cervantes, és més forta i protegeix encara millor la víctima.

Al voltant d'Ángela Cervantes —mai més ben dit això del seu voltant—, hi ha els cinc integrants de La Manada (els actors Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas), tots amb una trajectòria prou consolidada, alguns més populars que uns altres, precisament per la televisió, i aquí obligats a fer un paper que, malgrat la vestimenta pròpia dels Sanfermins, els posa en l'entredit d'empatitzar-hi pel que diuen o d'odiar-los pel que fan.

Entrats en el moll de l'os del drama de la violació i de la violació en grup, el fet és que, coneguts i apreciats com són per la parròquia catalana, costa canviar el xip i atorgar-los de cop i volta el paper d'agressors. Fins i tot diria que la poca fisonomia i estructura d'“homenots” que tenen —o millor dir-ne “energúmens”— no ajuda a fer tan fàcilment aquest canvi de xip. I això, sense esmentar el fet que es veuen obligats a parlar en el dialecte andalús —com si acabessin de sortir d'alguna Feria d'Abril— i que no s'hauria de descartar que si el drama de fons es vol que tingui un caràcter universal, la llengua amb què s'interpreti no hauria de ser un impediment. Amb tota seguretat, el mateix drama, exposat en català, obtindria el mateix efecte en l'auditori i probablement ajudaria a distanciar-se de l'encara actualitat de La Manada.

La posada en escena de «Jauría» manté una escenografia que fusiona l'ambientació del previsible replà d'escala on va tenir lloc l'acte de la violació amb un espai inconcret però tenebrós i, com si fos una simbologia volguda, el mateix espai on el gremi dels togats entren en l'intent de convertir els agressors en víctimes i la víctima en voluntària agredida.

Gairebé vuit anys després d'aquell cas real del “siete de julio de San Fermín” a Pamplona —que ha omplert taules i taules de tertulians revestits de voltors contra la víctima— la reflexió que els agressors fan sobre la seva acció, que consideren encara una part de la “fiesta”, només pot convèncer alguns togats amb la gira de la toga descosida. Els intèrprets de la primera versió de «Jauría» i els intèrprets d'ara fan de cada funció una autèntica fogonada, un “chupinazo”, vaja, per dir-ho en vers, una fogonada que s'enlaira ben amunt i que, quan esclata, impacta de ple en els espectadors.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Salomé», de Magüi Mira. Composició musical: Marc Álvarez. Intèrprets: Belén Rueda, Luisa Martín, Juan Fernández, Pablo Puyol, Sergio Mur, Antonio Sansano, Jorge Mayor, José Fernández i José de la Torre. Escenografia: Curt Allen Wilmer i Leticia Gañan (Estudio deDos AAEE). Disseny de vestuari: Helena Sanchis. Il·luminació: José Manuel Guerra. Moviment escènic de Salomé: Cienfuegos Danza. Moviment escènic de la guàrdia d'Herodes: Pedro Almagro. Productor: Jesús Cimarro. Cap de producció: Juan Pedro Campoy. Ajudant de producció: Nicolás Gallego. Ajudant d'escenografia: Laura Ordás. Ajudant de vestuari: Raquel Linares. Regidoria i gerència: Guillermo Delgado. Sastreria: Claudia Botero. Maquillatge i perruqueria: Roberto Siguero. Tècnic de llums: Marc Jardí. Tècnic de so: Félix Botana. Maquinista: Iván Avellano. Cap tècnic: Richi Romanos. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografies cartell: Jero Morales. Imatge original: David Sueiro. Disseny gràfic: Santi&Ko. Col·labora: Gobierno de España, Ministerio de Cultura, INAEM (Institut Nacional de Artés Escénicas y de la Música). Producció: Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida i Pentación Espectáculos. Ajudant de direcció: Pedro Almagro. Direcció: Magüi Mira. Teatre Goya, Barcelona, 19 març 2024.

FER RODAR CAPS A RITME DE BALL DE DERVIXOS

La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) ha revisat el mite de Salomé amb una mirada contemporània i amb un registre escènic que, tot i comptar amb la coproducció del Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida, fuig del concepte tòpic del “clàssic” i el fa lúdic, entenedor i descarat a la vegada, cosa que, als que potser n'esperarien una versió encarcarada i casposa no els deu acabar de fer el pes. Però aquest és el risc i el mèrit a la vegada.

Al marge de la coneguda història bíblica tràgica —dos mil anys són molts però pel que hi passa encara sembla ahir mateix— l'atractiu principal del muntatge és la barreja de disciplines artístiques amb què Magüi Mira ha penetrat en el drama de Salomé, la fillastra del rei Herodes, un titella dels romans del segle I, casat amb la reina Herodies, un dictador que regna amb mà sagnant.

La jove Salomé se sent empresonada en els barrots del seu temps com a dona i per això, empesa per la maldat de la seva mare que té Joan Baptista com el corcó que li retreu que es casi amb el germà del pare de Salomé, es revenja fent ús del poder a canvi del servei sensual del ball en un banquet i demana sanguinàriament en una safata el cap de Joan Baptista, el profeta d'un temps nou, encadenat per la seva rebel·lia, una rebel·lia amb la qual Salomé s'havia emparentat i mig alliberat fins a sentir-se frustrada pel rebuig pel profeta.

Amor i odi sempre van agafats de la mà. I aquest fil és el que ha estirat Magüi Mira, posant l'actriu Belén Rueda en el centre de l'huracà dramàtic i fent que la seva Salomé esdevingui un clam feminista des del qual s'expressi, balli, dansi i s'exposi al vaivè dels personatges que l'envolten, en una interpretació multidisciplinar que posa a prova les seves aptituds escèniques.

Al seu voltant, hi ha la mare embogida de follia; el rei embadocat amb la fillastra; l'estel Siri, narrador de la història; el profeta Joan Baptista que deixa aquí els típics laments clàssics i els canvia per tres peces cantades —un altre atreviment— per l'actor Pablo Puyol; i el cos de guàrdia d'Herodes, que passen de la caricatura militar coreografiada, com si fossin titelles, al ball sufí dels dervixos amb les faldilles volant fins a complir la sentència de servir en safata el cap de Joan Baptista, sentència ordenada per Herodes per satisfer el presumpte capritx venjatiu de Salomé, induït per la seva mare.

Malgrat el rerefons de l'explotada artísticament història bíblica, ja sigui en cinema, òpera, pintura o literatura, la directora Magüi Mira i la companyia d'aquesta «Salomé» aconsegueixen que els espectadors vegin el mite clàssic com la metàfora d'una història actual i alguns dels personatges, com a figures esperpèntiques perillosament reals. Els tirans moderns continuen ballant en cercle com els antics dervixos en nom de la religió del poder. I el món del segle XXI continua fent rodar caps constantment per servir-los als seus botxins en safata.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«La trena». A partir de la novel·la «La tresse» de Laetitia Colombani. Una idea de Cristina Genebat, Marta Marco, Clara Segura i Bet Orfila. Traducció i dramatúrgia de Cristina Genebat i Marta Marco. Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura Crespo. Veu de Pietro Lanfredi: Lluís Marco. Moviment i coreografies: Vero Cendoya. Disseny de so: Damien Bazin. Espai i il·luminació: Cube.BZ. Vídeo: Frau, recerques visuals. Vestuari: Marian Coromina. Caracterització: Clàudia Abbad. Regidor: Raúl G. Duarte. Tècnic funcions: Arnau Planchart. Assistent de direcció: Irene Ferré. Construcció escenografia: Jorba-Miró Estudi-taller d'escenografia. Sastreria: Claudia Fascio i Època Barcelona. Disseny gràfic cartell: Pau Masaló. Fotografia cartell: Noemí Elias Bascuñana. Fotografia espectacle: David Ruano. Clip espectacle: David Andreu. Tècnics muntatge: Fer Acosta, Marco Ruggero i Roger Blasco. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Disseny gràfic: Santi&Kco. Producció, direcció tècnica i comunicació: La Perla 29. Ajudanta de direcció: Montse Vellvehí. Direcció: Clara Segura Crespo. Teatre Goya, Barcelona, 18 setembre 2022. Reposició: 1 febrer 2024.

TRES BADIES QUE S'ENTRELLACEN

[Crítica corresponent a l'estrena del 2022]

Una trena està formada per tres badies que s'entrellacen relligant estretament una porció de cabell. Aquesta és l'estructura simbòlica que fa servir l'autora francesa Laetitia Colombani (Bordeus, la Gironda, França, 1976) en la seva novel·la «La trena (La tresse)» de la qual l'Editorial Salamandra va adquirir els drets i, des del 2018, la va expandir tant en català com espanyol.

«La trena» s'ha convertit en un dels fenòmens literaris dels anys de tancament per la pandèmia. I s'ha convertit també en un best-seller internacional. No és estrany, doncs, sinó reconfortant, venint d'on venim, que l'adaptació teatral que han fet l'actriu i traductora Cristina Genebat i l'actriu Marta Marco, després d'una idea d'elles dues a més de l'actriu Clara Segura i Bet Orfila (de La Perla 29), sigui de les poques estrenes de la nova temporada que ha recuperat les sessions exhaurides i fins i tot l'enyorada venda anticipada.

Però encara és més reconfortant la reacció dels espectadors que, després de gairebé dues hores de representació, s'aixequen en massa, com si tinguessin una molla al seient, per aplaudir dempeus l'obra que el quartet d'intèrprets format per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura han elaborat a partir de la novel·la de l'autora francesa.

Crec que una de les explicacions del fenomen és que la influència de la recent lectura de la novel·la fa que molts espectadors —potser hauria de dir més aviat “espectadores”— vegin reflectides a l'escenari les vivències i els reptes de les tres dones protagonistes. Recordem-les per a aquells que encara no hagin llegit el relat: es tracta de la Smita, que vol una millor vida per a la seva filla marcada per la separació de castes de l'Índia; la Giulia, que veu venir l'amenaça que el seu taller familiar de perruques de Palerm se'n vagi a l'aigua; i la Sarah, una advocadessa del Quebec que concilia com pot la seva trepidant carrera professional amb la família monoparental i els fills en el moment que rep el sotrac del diagnòstic d'un càncer de mama.

Aquesta fusió de necessitats i inquietuds vitals exigeix a tres de les actrius (Genebat, Marco i Olcina, m'excuso per anomenar-les pel cognom) que interpretin una trena, mai més ben dit, de personatges, potser uns trenta personatges, en un exercici frenètic de canvi de vestuari, de registre, de gènere i de perfil que va del misticisme oriental a l'energia juvenil o l'esnobisme executiu.

¿I què passa amb Clara Segura que tanca el quartet? Doncs que en aquesta ocasió ha agafat la direcció per les banyes —no és la primera vegada, ja ho va fer amb l'espectacle «Cobertura» on hi havia Bruno Oro, però ara és probablement el tret de sortida d'aquesta nova faceta a banda de la brillant trajectòria que té com a actriu—. I aquí es reserva el paper de narradora, al marge de l'escenari —l'escenografia deixa dos laterals per a algunes intervencions esporàdiques— amb la intenció d'anar introduint la situació de cadascuna de les tres protagonistes i crec que per mantenir també la veu literària de Laetitia Colombani que hi és, inevitablement, darrere de la versió teatral.

Per això no em puc estar de dir que les seves intervencions de narradora que són essencials —microfonades i no acabo de veure del tot per què— ressonen amb un cert acoblament en el conjunt del so, ben al contrari de les intervencions de les tres protagonistes que es mantenen encapsulades dins la caixa escenogràfica, estructura blanca amb unes enginyoses tres obertures simètriques de porta i finestra que serveixen per retallar també les diverses làmines del vídeo mapping, identificació del paisatge i l'ambientacio de cada espai, creació de Frau, estudi audiovisual integrat per Helena Pielias i Vicenç Viaplana.

L'adaptació teatral de la novel·la «La trena» s'ha fet en un temps, un lloc i un estat anímic social adequat. Connecta amb els espectadors —hi torno: sobretot amb “les espectadores”— encara tots immersos en la incertesa, perquè malgrat la diversitat índia, quebequesa i italiana, el llenguatge i les inquietuds de què parlen són el llenguatge i les inquietuds universals de moltes altres dones d'arreu del món del segle XXI.

La mateixa autora Laetitia Colombani ho deixa clar quan diu en la seva dedicatòria: «A les que estimen, crien, esperen, cauen mil vegades i es tornen a aixecar. Que es dobleguen però no sucumbeixen. Conec les seves lluites, comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries. Cadascuna d’elles és una mica jo.» Per això, com ja passa amb l'obra literària, darrere de l'adaptació teatral de «La trena» s'endevina un llarg recorregut de cartellera, però molt llarg. Com a primera mostra, un botó: el Teatre Goya, només aixecar el teló, ja ha ampliat i ha allargat el primer calendari previst. Tot ben trenat.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Hop! Històries d'objectes perduts». Inspirat en «A small story» i «Eine kleine Geschichte», d'Andy Manley i Ania Michaelis. Adaptació de Mar Puig i Gisela Juanet. Intèrprets: Queralt Albinyana i Jordi Llordella. Escenografia: Toni Montero i Josep Juanet. Regidoria: Xavier Flores. Vestuari: Gemma Malé. So i il·luminació: Adrià Gómez i Carles Bernal (Contracorrent). Composició piano: Berta Ros. Coreografies: Bealia Guerra. Suport al disseny de so: Lara Stolzenberger, Jordi Llordella, Queralt Albinyana i Gisela Juanet. Distribució: Mariona Barba. Cartell: Anna Devís i Daniel Rueda. Disseny gràfic: Pere Pujadas. Assessorament pedagògic: Mar Puig. Assessorament escènic: Lluís Juanet. Efectes Especials: Sergi Dalmau Soler. Coordinació Tècnica: Carles Merodio. Tècnic: Adrià Gomez. Fotografia: Jordi Boixareu. Vídeo: Lara Stolzenberger. Assessorament jurídic: Blanca Barba. Administració: Ana Mª Montero. Estudi de so: 48 Volts. Residència: Teatre Núria Espert de Sant Andreu de la Barca. Estrena: Feria de Teatro de Castilla León a Ciudad Rodrigo. Alumnes en pràctiques: EMAV (Arnau Compte, Iker Gil, Luis Muñoz, Marina Aldalur, Mireia Isern, Pere Gené i Víctor Gallardo). Direcció: Gisela Juanet. Teatre Romea, Barcelona, 22 gener 2023. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 2 març 2024.

LA VIDA EN COLORS I EN MINIATURA

Aquest espectacle de teatre visual on les úniques paraules que s'hi senten és «Hop!» i «Visca els nuvis!» està pensat per a primers espectadors —sense excloure els més grans— amb la intenció de fer un viatge tan intens com breu (35 minuts) a través de la vida i de la mort des de la mirada dels petits objectes quotidians que els dos protagonistes, amb pinta d'executius amb cartera, descobreixen, a peu de mitjó, en un armari de colors que recorda la pintura del neerlandès Piet Mondrian que el 1921 va definir sense complexos com a «Composició en vermell, groc, blau, blanc i negre».

Cada prestatge, cada calaix, cada calaixó o cada porta de l'armari amaguen algun dels molts objectes que es troben perduts en totes les cases, arraconats pel progrés i pel pas del temps: una màquina de foradar paper, un telèfon vintage, un telèfon negre de cordó, un pot d'olives, un porró, un ràdiocasset, unes petites figures de porcellana, unes copes de licor, un aparell de ràdio antic...

Cadascun d'aquests objectes, misteriosament, emeten sons, emeten música —torna el rock amb l'imparable moviment de cames i genolls que la parella redescobreix—, emeten alguna ària amb veu de tenor, s'aparellen, es casen, tenen fills, ploren els primers nadons, celebren aniversaris, viuen la vida i fins i tot coneixen la mort de l'avi que s'emporta cap al més enllà el vell rellotge de butxaca.

Queralt Albinyana i Jordi Llordella (dos intèrprets reconeguts als escenaris catalans) interpreten en aquest sensible espectacle familiar els dos personatges de carn i os que descobreixen l'armari dels objectes perduts. La seva interpretació es basa sobretot en el moviment, l'expressió i l'arriscada trama —tenint en compte la vivesa a través de la imatge que té avui la generació de primers espectadors—, de crear vida a través d'objectes minúsculs, com si fossin aquelles joguines inventades del segle passat que molts infants de famílies senzilles elaboraven ells mateixos amb una capsa de mistos, una llauna i un cordill.

Espectacle poètic que, en aquest cas, s'ha representat per primera vegada a Catalunya, amb una versió de l'original del Theater de Berlín, adaptada i dirigida per Gisela Juanet (Viu el Teatre), en el teatre a la italiana del Teatre Romea, dins el Petit Romea, però que s'adaptaria de meravella en un escenari a peu pla, amb els petits espectadors en rotllana, a tocar dels objectes que van apareixent i, fins i tot, experimentant després que allà on la ficció hi posa vida, el realisme exigeix la imaginació.

«Hop! Històries d'objectes perduts» fa ús de les emocions primaries, com el pintor abstracte Piet Mondrian ho feia dels colors primaris, per ensenyar no la realitat que sembla que hi hagi al davant sinó allò universal i fantàstic que s'amaga al darrere.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Tràiler de la versió catalana de l'espectacle (1). Tràiler de la versió original alemanya del mateix espectacle (2).

«Les aventures del lleó vergonyós». Dramatúrgia: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Titellaires i cantants: Mercè Munné Parera (Juna) i Ovidi Llorente Saguer (Pol). Interpretació i composició musical: Dani López Pradas / Sergi Carbonell. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Disseny so: Marc Usano Pujol. Disseny llums: Sergi Torns Martínez. Direcció: Ruth Garcia Ruz i Helena Bagué Vilà. Cia. El Pot Petit. Mostra d'Igualada, 30 maig 2021. Petit Romea, Teatre Romea, Barcelona, 16 gener 2022. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 3 desembre 2022. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 maig 2023. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 4 febrer 2024. Espectacle recomanat de 2 a 7 anys.

¿ON ÉS L'ÀFRICA?

[Crítica corresponent a la primera estrena del maig del 2021. Algunes dades pertanyen a aquell moment]

Venint com ve de la mà d'El Pot Petit, aquest espectacle d'actors i titelles pensat per als primeríssims espectadors és eminentment musical. La companyia porta deu anys partint de la música, amb quatre enregistraments inclosos, per bastir els seus espectacles escènics. Aquest mateix cap de setmana —com a les grans troupes multinacionals— El Pot Petit s'ha desdoblat en dos. Per una part, amb l'espectacle «El Pot Petit en concert», als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, i per l'altra amb «Les aventures del lleó vergonyós», dins de la programació de la Mostra d'Igualada 2021.

Si en el primer, al TNC, la companyia fa un max mix de música, titelles i dansa, amb vuit músics armats amb baix, bateria, guitarra, piano, violí, trompeta, trombó... per fer un concert amb algunes de les peces dels seus enregistraments, en el cas de l'espectacle de la Mostra d'Igualada, el guió pren més volada i es posa al servei de la música, tot i que també es podria dir que la música es posa al servei del guió.

«Les aventures del lleó vergonyós» és un conte iniciàtic per al seu principal protagonista, en un viatge amb una avioneta pilotada per una formiga —com una mena d'alter ego de Saint Exupéry, però en clau de faula.

El llenguatge tant dels diàlegs de la trama com de les lletres de les cançons és extremament polit sense fer concessions a modernismes innecessaris amb expressions que als espectadors als quals s'adrecen es deuen sobtar de trobar en boca de personatges de ficció allò que potser alguna vegada han sentit en boca dels pares o dels avis (Tinc mala lluna; sóc rabiüt; causar estralls...), cosa que no fa cap nosa al ritme musical, molt variat, enganxadís i en alguna escena que reflecteix segons quines emocions, també melòdic.

Dos titellaires fan també d'actors, a la vista sempre, no en caixa fosca, sense amagar les veus que hi posen i les peces que hi canten. I un tercer intèrpret és el músic, que més aviat sembla un home-orquestra perquè ha de batallar amb instruments molt diversos i, a més, ha de produir segons quins efectes especials amb l'avantatge que els espectadors poden veure com es resolen pluges o vents d'enganyifa.

L'espectacle de bestiari humanitzat té diferents artistes convidats a la història del lleó. Hi ha un cavall, un tigre, una girafa, un hipopòtam, un gall... Especialment suggerent és el joc de pilota entre el cavall i el lleó, però també el missatge subliminal que amaga i que fa canviar d'humor el cavall quan descobreix que la pilota no està al seu servei sinó que és ell qui l'ha de servir per divertir-se amb el joc, ja sigui a cops de coça, cops de cap o cops de pit.

La trobada amb cadascun dels personatges té una microhistòria dins de la història principal i una intenció molt determinada d'El Pot Petit: allunyar els fantasmes de la por, relativitzar les eufòries de l'alegria, dominar les caigudes en la tristesa o reconduir els rebrots de ràbia. Si al pot petit diuen que sempre hi ha hagut la bona confitura, en aquest Pot Petit hi ha la bona música i el bon teatre per a infants.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«Conqueridors», de Ramon Madaula. Intèrprets: Moha Amazian, Xavier Bertran, Roger Coma, Tilda Espluga, Mònica Glaenzel, Ramon Madaula, Vanessa Segura. Escenografia i il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Jordi Bonet. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Producció executiva: Andrea Cuevas Garrido. Ajudantia de direcció i regidoria: Carol Ibarz. Ajudantia d’escenografia i assistent de direcció: Cesc Colomina. Ajudantia de vestuari: Marta Pell. Sastreria: Patrícia Carrión. Assessorament lingüístic: Andríi Batocnhik. Cap tècnic: Pere Capell. Tècnics: Enric Alarcón i Òscar Villar. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Focus. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Aplicacions gràfiques: Santi&Kco. Agraïments: Munich, Zen Eyewear, Isaac Morera, Joan Bonany, Panko i Associació Vilamagore Medieval. Una producció de Bitò i Focus. Direcció de l'espectacle: Josep Maria Mestres. Teatre Goya, Barcelona, 22 novembre 2023.

LO MAL MAMAT (Història apòcrifa del rei Jaume I)

Les estadístiques més recents revelen que a Catalunya hi ha més criatures que es diuen Muhàmmad que Arnau. Si el rei Jaume I aixequés de debò el cap, li cauria la corona per terra. A qui no li cau la corona per terrra és a l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) que persevera en la seva línia creadora de comèdia teatral casolana, tan fumejant com ho és l'escudella i la carn d'olla.

Ramon Madaula s'ha posat en la pell del rei Jaume I el Conqueridor i ho ha fet amb una trama que beu de les fonts de la cinematografia per fascicles, és a dir, de la sèrie televisiva, en un plató de rodatge sobre la vida i miracles del rei, mal anomenat, diu ell mateix, per raons maternes que no vénen a tomb, “lo mal mamat”.

La comèdia és d'aquelles que va pujant de to a manera que avança. I sembla com si Ramon Madaula no s'hagués deixat res al disc dur de l'ordinador a l'hora de tancar el guió: hi ha la directora, hi ha la regidora, hi ha el productor, hi ha la netejadora, hi ha un assistent de plató d'origen marroquí i hi ha els intèrprets dels papers més importants de la sèrie.

Però que ningú es pensi que els faran un curs intensiu en noranta minuts de la vida i miracles del rei Jaume I. Ben al contrari. El rei Jaume I fuig d'academicismes i és, ni més ni menys, que un esperit que torna del regne del Purgatori. Un Purgatori, per cert, on reposen, per mèrits propis, tots els espectadors de cada funció.

Hi ha comèdia per dies amb aquests «Conqueridors» de Ramon Madaula. I és així perquè l'espectacle no deixa cap dels intèrprets sense el seu millor moment. La direcció de Josep Maria Mestres ha fet que tot s'encarrili per la via d'alta velocitat. Josep Maria Mestres és un director que, quan fa comèdia, sap sempre quan ha de posar el fre de mà perquè l'excés no surti de mare.

Murriot i imponent, hi ha el mateix Ramon Madaula en el paper de l'esperit de Jaume I, que s'apareix a l'actor Roger Coma, que és qui fa el paper de ficció del rei que, a cops de sabre, va posar els fonaments dels Països Catalans que tanta urticària provoca segles després als seus descendents. Roger Coma és un actor de teatre d'oportunitats escasses (encara es recorda el seu paper a «Una teràpia integral», la del pa, amb Àngels Gonyalons i Abel Folk) i té en aquesta obra una nova oportunitat per reconciliar-se amb l'escenari en viu. Contingut i indecís, quan sembla que no sap com s'ha de moure en el paper del rei de ficció, i decidit i glamurós quan ha de fer d'actor estrella a la vida real, malgrat que un imprevist que no desvelaré acabi capgirant totes les perspectives del rodatge.

La tria lingüística és un altre dels atractius de «Conqueridors». El rei Jaume I en esperit parla en català antic. I que difícil que és el català antic! Però no cal entendre'l. El gest, la intenció, la fonètica ancestral fan el fet i ningú no s'estripa les vestidures. El que no s'entén s'intueix.

De la mateixa manera que també trenca el discurs un fragment de la netejadora del plató, una refugida ucraïnesa amb títol de mestra, connectada per mòbil amb el seu país, i que interpreta Mònica Glaenzel amb la potència còmica que sempre l'ha caracteritzat. Cal dir que l'actriu té un doblet, fent també una de les escenes de la reina Violant d'Hongria, consort de Jaume I, una escena, per cert que desvela com era la fecundació in vitro sisplau per força, molt abans que s'inventés a can Dexeus.

La regidora de plató, Tilda Espluga, és aquí un coet escuat que amb el micro intern fa anar tothom de cul, no només quan és en escena sinó quan surt, fora d'escenari, amb els seus crits que són ordres. I hi ha l'actor Moha Amazian, l'ajudant de plató, marroquí d'origen, que deixa anar de tant en tant algunes frases en àrab i que promou algunes de les escenes més racistes del rei Jaume I perquè la història, ni que sigui apòcrifa, cal explicar-la tal com és.

L'actriu Vanessa Segura és la directora de la sèrie. Entre dos focs, la del productor que vol pit i cuixa per fer caixa i les sesions de coach del mateix Jaume I, infiltrat en la pell d'un dels extres. Res millor que qui va viure els fets del segle XIII per aconsellar com han de ser segons quines escenes viscudes per ell.

¿I la resta de personatges...? Atenció al doblet, al triplet i al quatriplet que fa l'actor Xavier Bertran —dialecte occidental a manta i argot popular sense concessions—, en el paper del productor que vol que l'audiència pugi; el paper del guàrdia de seguretat amb porra inclosa d'origen cubà i setciències perquè és llicenciat en història per la Universitat de Cuba; el del bisbe de Lleida amb bàcul i mitra com Déu mana; i el cavaller de l'armadura platejada com si fos l'home de llauna d'El mag d'Oz. Xavier Bertran té el mèrit de fer els quatre papers alhora amb els registres corresponents i no desvelar en cap dels quatre que és ell mateix qui els interpreta.

Ja he dit que hi ha «Conqueridors» per temps. De moment, per omplir el que queda de tardor i el que falta d'hivern. I el que vindrà. Una espaterrant proposta alternativa als «Pastorets» per Nadal i per Reis amb l'avantatge que és d'aquelles que no té fronteres i que és apta i recomanable per a tots els públics.

Ni que, amb permís dels estudiosos, la del rei català mal autoanomenat "lo mal mamat", nascut a Montpeller el 1208 i mort a Alzira el 1276 i obligat a regnar quan encara era un infant, sigui, amb aquests «Conqueridors» de Ramon Madaula, una divertida història apòcrifa que l'agitada i heroica vida del rei Jaume el Conqueridor —que per a tranquil·litat dels espectadors reposa tranquil·lament al Monestir de Poblet—, té del tot ben merescuda.

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

«L'amic retrobat». Basat en la novel·la de Fred Uhlman (Títol original: «Reunion»). Traducció de Dolors Udina. Dramatúrgia de Josep Maria Miró. Intèrprets 2023: Quim Àvila, Max Grosse Majench i Jordi Martínez. Intèrprets 2019: Joan Amargós, Quim Àvila i Jordi Martínez. Escenografia: Xesca Salvà. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Rafel Roca i Jordi Domènec. Espai sonor: Pep Pascual. Projeccions: Erol Lleri. Moviment: Carles Tovías. Direcció de producció: Òscar Balcells. Producció executiva: Judit Codina. Ajudant de direcció i assessorament dramatúrgic: Núria Ramis. Assessoria de direcció: Carles Tovías. Ajudants de producció: Maria Tort i Xavier Amat. Administració: Mònica Cardús. Disseny tècnic: Xavier Xipell ”Xipi”. Cap tècnic: Jordi Domènec. Tècnic en gira: Marc Jódar. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció d'escenografia: Jorba-Miró i Martí Doy. Comunicació: Núria Olivé i Marta Camrubí (La Tremenda). Màrqueting i comunicació: Focus. Fotografia: Lander Larrañaga (White Horse), Aureli Sendra i Marta Garcia Cardellach. Disseny gràfic: Aureli Sendra. Aplicacions gràfiques: Santi&Ko. Amb la col·laboració de Velvet Events. Agraïments: Bau Ivanov i Teatre Nacional de Catalunya. Amb el suport de l'Institut Català de les Empreses Culturals. Mitjançant un acord amb The Random House Group Limited, companyia de Penguin Random House. Distribució: Marta Riera. Estrena: Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers, Barcelona, 6 desembre 2019. Direcció de l'espectacle: Joan Arqué. Producció de Teatre de l'Aurora. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 24 octubre 2023.

EL SECRET DE LA CARTA REBREGADA

L'escriptor Fred Uhlman (Sttutgart, Alemanya, 1901 - Londres, Regne Unit, 1985) va escriure la trilogia del nazisme viscut i patit en pròpia pell amb tres novel·les: «L'amic retrobat», «L'ànima valenta» i «El retorn», les tres traduïdes per Dolors Udina i publicades aquí entre els anys 1996 i 1997 a Columna Edicions. La dramatúrgia de Josep Maria Miró se centra en la primera de les novel·les, «L'amic retrobat», amb els dos adolescents de protagonistes, un de família jueva, afortunadament exiliat als Estats Units, i l'altre de família aristòcrata, simpatizant de Hitler, alemanys els dos, esclar, que es troben immmersos en l'ascens i la consolidació del nazisme a partir del 1933.

Només com a informació complementària i per recomanar la lectura de la trilogia arran de l'adaptació teatral de la primera novel·la estrenada al Teatre Nacional de Catalunya a tocar de la pandèmia el 2019, cosa que la va mig estroncar, i recuperada encertadament ara al Teatre Goya, afegim que la segona novel·la d'Uhlman dóna una visió del que relata a la primera, però des del punt de vista del jove adolescent de família aristòcrata. A la tercera novel·la, Uhlman fa tornar el jove personatge jueu a Alemanya i reflecteix la visió i la necessària cicatrització del tot el que havia succeït amb el genocidi nazi contra la comunitat a la qual pertanyia.

És per l'atzar de la nova tragèdia que viu ara el conflicte reobert entre Israel i Palestina que a «L'amic retrobat» es parla del poble jueu i del poble palestí. Un atzar, esclar, que fa que «L'amic retrobat» ressoni encara més com a oportú i actual, tot i que lamentablement, des que Fred Uhlman la va escriure i publicar el 1971, no havia perdut aquest plus d'identificació amb la realitat, mal que sigui com a testimoni d'un temps que equivocadament tothom donava ja per superat i impossible que es tornés a repetir.

La dramatúrgia de Josep Maria Miró concentra en noranta minuts la relació que s'estableix entre Hans (el noi jueu) i Konradin (el noi aristòcrata). Fa que allò que hauria de ser només una estreta amistat de joventut passi per tots els estadis des de l'admiració i l'estimació a la desconfiança, el desengany i la frustració. En aquest sentit, si els espectadors s'endinsen en la segona novel·la, trobaran que Hans descobreix anys després, mitjançant una carta que li arriba de Konradin, escrita tres dies abans que fos executat el setembre del 1944, la petició que aquest li fa de demanar-li perdó pel que una part de la comunitat alemanya havia fet a la comunitat jueva.

A «L'amic retrobat», el que s'hi desvela és a partir de la informació d'una agrupació d'antics alumnes del centre educatiu d'Stuttgart, on van coincidir, que li demanen la seva col·laboració per alçar un monument en memòria de les víctimes. I és així com Hans sap ja d'adult que el seu amic d'adolescència, Konradin —malgrat ser de família aparentment pronazi— havia estat executat per haver participat presumptament en el fracassat complot contra Hitler.

Un desenllaç que el torna a acostar a Konradin quan s'assabenta que no només les víctimes havien estat els jueus assassinats en els camps d'extermini. Fred Uhlman —en part narrador de la seva circumstància biogràfica— plantejava ja fa quaranta anys dos objectius: divulgar, recordar, fer saber, no oblidar el passat i també reconciliar, retrobar i tancar, si era possible, la ferida. El seu intent no ha estat en va. L'objectiu final, però, encara perilla.

La trama de «L'amic retrobat» fa un recorregut que es tanca en cercle a partir de la carta que Hans rebrega i rebutja a l'inici de l'obra. Des del primer moment de l'inici de la lectura, a la rebregada de rebuig de Hans —ja adult— fins al final quan torna al bolic de paper rebregat que ha estat en un racó de l'escenari durant tota l'obra com un testimoni mut, per desplegar-lo de nou i descobrir aleshores el llistat de joves que havien estat víctimes del règim nazi, amb Konradin inclòs com a presumpte participant del complot.

La posada en escena de «L'amic retrobat» és austera perquè es basa sobretot en la paraula. L'escenografia la integren tres mòduls blancs mòbils que serveixen als intèrprets per convertir-los en murs on enfilar-s'hi o per extreure'n els bancs i dotar d'un cert dinamisme l'acció i també per capgirar-los davant darrere —en un moment donat serveix per posar en escena un piano també blanc—, matisar-los amb tons de color diferent i fer fins i tot que un espectacular cap d'ós dissecat —obra de Martí Doy— presideixi el saló de l'habitatge noble de can Konradin.

La posada en escena que dirigeix Joan Arqué —company de batalles de pista de clowns amb Jordi Martínez i els seus Rhums—, combina el gruix de text que aporta la dramatúrgia amb moments de ball, de moviment i de coreografia, cosa que està a les mans, sobretot, dels dos actors joves, Quim Àvila i Max Grosse Majench —que en aquesta reposició ha substituït l'actor Joan Amargós—, deixant per al veterà actor Jordi Martínez —en part, impulsor del projecte— els moments narratius més densos que segueixen estrictament el fil de la novel·la en la mateixa primera persona que utilitza Fred Uhlman en la veu de Hans.

Les tres novel·les de Fred Uhlman, als anys noranta, van batre un dels rècords de vendes en català, De la primera, més de 85.000 exemplars. La segona va tenir també una notable recepció amb més de 15.000 exemplars. Un rècord lluny de les xifres actuals perquè aleshores es van incloure en plans de lectura per a joves. Pel testimoniatge que representa l'obra de l'escriptor Fred Uhlman, l'adaptació teatral va ser el 2019 i és també ara, una opció de les imprescindibles per a tota mena d'espectadors, però sobretot per a espectadors adolescents, com ho són els dos protagonistes, Hans i Konradin, de «L'amic retrobat»

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]

Crítica literària de la trilogia sobre el nazisme de Fred Uhlman, «L'amic retrobat», «L'ànima valenta» i «El retorn». Articles d'Andreu Sotorra: «Adolescents i herois per força» (Suplement Cultura AVUI, 21 novembre 1996) i «La cicatrització de les ferides» (Suplement Cultura AVUI, 23 octubre 1997). Descarregueu-los en PDF aquí: [ARTICLES CRÍTICA LITERÀRIA].