ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Goya]
- «Pegados (un musical diferente)». Llibret: Ferran González. Música i lletres: Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Iñaki Mur, Júlia Bonjoch, Gemma Martínez i Raúl Patiño. Coreografia: Marta Tomasa. Disseny escenografia: Raquel Ibort. Disseny il·luminació: Albert Pastor Disseny so: Carles Aulí. Producció: Cristina Prunell. Producció Executiva: Mercè Puy i Joan Miquel Pérez. Comunicació: Meritxell Abril, Andrea Calbet, Gemma Saperas. Comunicació digital: Mia Font. Imatge i disseny del cartell: Javier Naval. Distribució: Sarah Martínez (El Terrat). Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Màrqueting i comunicació: Publispec. Disseny gràfic: Santi&kco. Una producció d'El Terrat i Kaktus Music. Música Addicional i Direcció Musical: Joan Miquel Pérez. Cover Pianista Doctor: Oscar Machancoses. Director Musical Resident: Raúl Patiño. Direcció: Alícia Serrat i Enric Cambray. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2020.
Aquesta crítica està basada en la primera versió del muntatge. Fitxa artística producció original: Text de Ferran González. Música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Xènia Reguant / Sandra de Victoria, Ferran González, Gemma Martínez / Isa Mateu, Joan Miquel Pérez. Arranjaments i direcció musical: Joan Miquel Pérez. Escenografia i vestuari: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Il·luminació: Marc Llobet. Disseny de so: Carles Aulí. Coreografia: Óscar Reyes. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció: Víctor Conde. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 3 octubre 2013.
- Musical de petit format, però no tant. Musical diferent, molt més del que diu i sembla. Musical que té el mèrit d'haver arrencat en una sala emergent, l'Almeria Teatre de Barcelona. Musical que, després, ha fet les Amèriques a Madrid durant una llarga temporada. Musical que ha estat reconegut pels espectadors catalans amb un dels Premis Butaca. Musical que va ser considerat el millor espectacle de teatre musical del 2010 en l'última edició dels Premis Max. Aquest és el currículum, fins ara, d'aquesta creació conjunta de Ferran González i Alícia Serrat, que treballen plegats des de fa anys i que han estat també els autors de nombroses bandes sonores d'espectacles familiars del Jove Teatre Regina.
- Amb «Pegados», una part de surrealisme i una altra de trapelleria juvenil s'apleguen en un espectacle que, tot i que reposa essencialment en la partitura musical, té també una part d'escenes intermèdies de diàleg i una altra de coqueteria humorística que donen l'oportunitat a la parella protagonista de fer els canvis oportuns en la seva estrambòtica situació: aparellats en l'acte sexual als lavabos d'una discoteca, un estrany acoblament no permet que se'n desfacin.
- Això sol ja crea un estat insòlit que fuig de qualsevol realisme i que només té referència en el món animal, comparació que fa de mal fer, però és inevitable. La parella en qüestió, doncs, ha de recórrer a Urgències on, pretesament, el metge de guàrdia els visitarà i posarà remei al seu acoblament. I és a la sala d'Urgències, en una llitera, on l'acció de la trama musical es desenvoluparà des d'aleshores.
- El musical compta amb quatre intèrprets: la parella protagonista del cas sexual sense precedents, el metge que fa de pianista i mata l'estona intentant trobar on és Wally en l'àlbum d'aquest personatge, i una infermera que, després d'introduir els espectadors en situació, crearà algunes de les escenes que, cap a la segona part de l'hora i mitja de l'espectacle, pugen de to i, encertadament, construeixen una acció paral·lela a la principal amb una mirada irònica del musical sobre el gènere del teatre musical.
- La relació que s'estableix entre la parella protagonista va de menys a més, del menyspreu a l'amor, de l'odi a l'estimació, de la guerra a la pau. I és que, en el fons, no serà el gremi de la medicina la que posarà solució clínica a l'estrany cas sinó que, com en un antic conte de «La Bella Dorment», un petó és suficient per desfer el malefici. ¿Hi té alguna cosa a veure un rellotge de paret que no es mou de l'hora de les dues? ¿El temps de «Pegados» vol ser un temps virtual, inexistent, comprensible només des de l'acte sexual de la parella?
- Un repertori de lletres picaresques, a vegades amb segona intenció —en algun moment podrien semblar pròpies dels temps inicials de l'antic cafè-concert del Petit Moulin Rouge del Paral·lel— amb una bona partitura, de peces enganxadisses i amb ullades al macromusical, fa que els espectadors entrin en una comèdia que no els serà explicada amb excés de detalls, sinó que caldrà que la vagin confegint amb el que els dos personatges principals mostren i el que la imaginació hi afegeix.
- Acompanyament pianístic, bata blanca sense gaires ganes d'exercir de metge, immers en el teclat i el seu Wally. I espaterrant vis còmica del paper de la infermera, fent-ne de tots colors, la més sonada, el passi amb bicicleta de lloguer per quedar bé amb un pretès espònsor de l'espectacle, però també fent de mare del noi i de mare de noia, canviant cada dos per tres de perruca i vestuari, a petició i conveniència dels dos protagonistes —perquè, irònicament, la companyia no arriba a poder tenir més intèrprets—, escenes que fan que, a causa de l'obligatòria situació gairebé estàtica dels dos protagonistes, per les circumstàncies físiques exposades —malgrat els seus meritoris esforços acrobàtics per canviar de posició, amb permís del Kamasutra— el musical no només superi un perillós handicap de temps mort sinó que el potenciï.
Ferran González i Xènia Reguant (actriu que va actuar en la primera producció del musical) interpreten la «Canción del reloj» del musical «Pegados»
- «Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019.
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2018]
- El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska.
- Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...
- Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa.
- Portar, doncs, aquest fenomen al teatre juga amb el bon criteri dramatúrgic de portar el carrer a l'escenari. Em fa l'efecte que bona part dels espectadors de la meva funció sabien de què anava la pel·lícula perquè ho havien experimentat en pròpia pell. Per tant, la mirada irònica que en fan els autors de l'obra, Joel Joal i Hèctor Claramunt, dispara amb avantatge.
- La comèdia ho és tant pel “que” s'explica com pel “com” s'explica. I «Escape room» guanya molt en el “com” s'explica. L'actor i coautor Joel Joan s'autodirigeix i fa el seu reconegut paper, enèrgic sempre, de gest i paraula. Brutal!, com diria aquell. Tant enèrgic que em sembla que la resta dels intèrprets no poden fer altra cosa sinó enganxar-s'hi i no quedar tampoc enrere. És així com el quartet esgota l'hora i mitja de l'aventura com si només haguessin passat deu minuts. Crec que només es fa una mica llarg el fosc de l'inici del joc —ai, els foscos excessius en teatre!— quan els quatre amics entren a la cambra del joc.
- Abans s'ha passat per una escena davant del local —un mur amb una porta rònega i de mal fiar en un carreró de tercer ordre— que serveix per posar cada personatge en el seu lloc i fer el retrat del seu perfil. El funcionari de l'ajuntament, la seva nova parella jove, universitària i cupaire, el director de cinema de segona fila i l'actriu que també es la seva parella. Quatre amics que, immersos en la foscor i a manera que es faci la llum i es desvelin les pistes, aniran despullant el seu interior i faran sortir les seves mentides i contradiccions.
- Interpretativament difícil —sovint té més mèrit fer quadrar l'esbojarrament escènic que no pas la moderació— els quatre donen aire al ritme de la trama i eleven el to de la comèdia. Des de Joel Joan a Oriol Vila i des d'Àgata Roca a Paula Vives. Moments estel·lars de cadascun d'ells perquè el guió preveu que tots quatre tinguin el seu moment de glòria. I quan aquest arriba, l'aprofiten molt bé. Feia temps que no veia esclatar tot un teatre ple de gom a gom en riallades, i amb talls d'aplaudiments, gairebé des del primer moment. I no pel recurs gratuït de les trompades que aquí no hi ha sinó per la força de la paraula, del gag ben encaixat i de la rèplica o la contrarèplica per descontradir el que s'acaba d'expressar. Humor d'alçada.
- No es poden explicar gaires coses d'aquest «Escape room» perquè els espectadors que no l'han vist es mereixen viure'n plenament cada sopresa. Deixem anar només que Joel Joan i Hèctor Claramunt s'apunten a desmitificar amb mirada punyent i irònica el nazisme, com el cinema ho ha fet en algunes altres ocasions, amb l'aparició a la pantalla de la cambra terrorírica d'«Escape room» d'un actor que representa ser el sanguinari doctor Josef Menguele.
- I aquí és on retallo una citació del col·lega Juan Carlos Olivares (La Vanguardia, 24 novembre 2018), quan explica que, nascut com és ell a Alemanya, on va cursar la primera educació fins a la preadolescència que és quan es trasllada a Catalunya, observa: «Quan aquesta habitació d’escapada es transforma en una cambra de gas, el riure es talla en sec. El meu. A Alemanya —on vaig néixer i em vaig educar— és prou difícil que sembli graciós recrear en un producte d’entreteniment com van morir milions de persones, sobretot si el mestre de cerimònies és un sòsia de Josef Mengele».
- Aquest és el punt controvertit de la comèdia «Escape room». El perill de banalitzar els crims del nazisme, de la mateixa manera que últimament, al servei de l'humor, es banalitza el feixisme, el franquisme i fins i tot l'afusellament de Lluís Companys a Montjuïc. I crec que els mateixos autors d'«Escape room» s'adonen d'aquesta controvèrsia quan fan dir al personatge de l'actriu, d'Àgata Roca: «Els nazis de les pel·lícules que heu vist no són nazis, són com nosaltres! Després de rodar, se'n van a casa i tan amples!». Avís per a navegants, doncs.
- «Escape room» té també un contingut local, molt local, localíssim. És ple de referències d'aquí i d'ara mateix, sense que es tallin un pèl: els llacets grocs, el tracte en gènere femení dels cupaires, el carnet socialista del PSC que no s'estripa del tot, el crit dels carrers sempre seran nostres, el feminisme, la concentració de la Rambla de Catalunya del 20-S davant d'Economia on també un s'hi pot enamorar, el perill de fer un “Santi Vila”, el poc mèrit de ser el cervell gris municipal de les “superilles”, la temptació de cedir als principis intocables per salvar la pell, el sacrilegi de fer un petó a l'esvàstica que no vols ni veure ni en pintura, la crítica al cinema “que no s'entén” però que guanya premis, la burxada al cor del procés d'independència amb proclama inclosa...
- És a dir, Joel Joan i Hèctor Claramunt —cal recordar que són autors de la sèrie televisiva «El crac»— fan enqualitat d'autors el que faria una cultura normalitzada en un país normalitzat: riure's del mort i de qui el vetlla. I encara més si el mort és de casa i qui el vetlla, també. ¿Però vivim en una cultura normalitzada i un país normalitzat...? Aquest és el dilema, gairebé tan fràgil com la situació sentimental de les dues parelles d'aquesta comèdia condemnada a rebentar taquilles i fins i tot a ser exportada amb una adaptació de guió i de referències adequada a cada lloc on es representi.
- «La dona del 600», de Pere Riera. Intèrprets: Mercè Sampietro, Àngels Gonyalons, Jordi Banacolocha, Rosa Vila i Pep Planas. Escenografia: Sebastià Brosa. Vestuari: Raquel Bonillo. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Jordi Bonet. Vídeo: Francesc Isern. Ajudanta escenografia: Paula González. Assessorament de maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Ajudanta escenografia en pràctiques màster Elisava: Núria Mallofré. Direcció de producció: Josep Domènech i Jordi Sellas. Cap de producció: Clàudia Flores. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap tècnic: Joan Segura. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Marqueting: Publiespec, Bitò i Minoria Absoluta. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Distribució: Bitò. Ajudanta direcció: Ota Vallès. Direcció: Pere Riera. Coproducció de Bitò i Minoria Absoluta. Teatre Goya, Barcelona, 1 novembre 2019.
- Es podria titular «La dona del “Confit”» perquè el “Seat 600” color verd pàl·lid de la família protagonista era com un d'aquells confits farcits d'ametlla llargueta i ensucrat per fora amb colors de primera comunió. Faran bé els espectadors —per arribar amb coneixement de causa al desenllaç— de quedar-se amb aquesta imatge simbòlica de l'auto d'època de la factoria Seat més popular de la segona meitat del segle passat, un auto tan protagonista d'aquesta obra de Pere Riera (Canet de Mar, Maresme, 1974) com ho són els altres cinc personatges que ronden al voltant del model de 600, matrícula B-451473, que en Tomàs, un pare vidu de fa tres anys, d'uns 70 anys, exempleat primer de la Seat i després de la Pegaso, ha construït peça a peça —no sense complicitats veïnals— en un lloc tan poc habitual com és el menjador de casa.
Plantejar aquesta història als espectadors ja és motiu d'una arrencada d'aires mig caldersians perquè no hi ha més realisme màgic que pretendre construir un vehicle al pis sense que ningú del veïnat de l'escala sospiti res i lliurant-se de qualsevol denúncia dels més rodinaires i envejosos. Si algú es pensa que amb la plaga dels pisos turístics il·legals ja ho havia vist tot entre comunitats de veïns, que s'esperi quan ensopegui amb un veí jubilat que, en comptes de baixar al parc a jugar a petanca, s'entretingui a construir un utilitari a dins de casa... o un camió amb tràiler i tot!
El dramaturg Pere Riera juga amb aquesta arrencada certament original per fer entrar els espectadors a poc a poc en una aparent comèdia que té els cops amagats. I ho fa amb un símbol de la generació de la represa després de la postguerra que es va identificar amb l'adquisició dels primers electrodomèstics o amb la demanda a reserva d'un “600” que, si un no tenia “amics” del règim franquista, li arribava per comanda un any o dos després... i només per unes escasses 60.000 pessetes de l'època, gairebé el sou de tot un any de mitjana!
El “600” forma part de la nostàlgia col·lectiva de tota una generació. Ara convertit en cotxe de col·leccionista —a veure qui li passa davant a la Moritz amb la seva flota de “600” grocs!— en l'obra de Pere Riera ve a cobrir el buit que ha deixat la mare de la família, víctima d'un càncer, mestressa del “600” de casa i mestressa també del cau de llibertat que trobava enfilada dins la cabina.
Al “600” de l'obra —que presideix durant una hora i tres quarts tota l'escenografia domèstica— només li falta parlar. Els fars, el clàxon i l'arrencada del motor gairebé ho intenten. Però, ai si molts dels “600” que han mort al ferro vell del desballastament poguessin parlar... potser passaria com el que passa amb el “Confit” de Pere Riera, que es descobririen molts secrets amagats durant dècades, secrets que l'obra destapa amb alguns flaixbacs i el complement de projeccions en primer pla dels personatges dins la cabina, al fons d'un envà empaperat que s'obre i es tanca com una capsa màgica.
D'això va «La dona del 600», de descobrir els secrets del pare de família, de la mare que ja no hi és, de la filla funcionària de l'Ajuntament que s'acaba de separar i que fa dos o tres mesos que no puja al pis del pare, de la segona filla que fa de metgessa sense fronteres i que acaba d'arribar de Burkina Faso i que sempre tomba per mig món i que és qui li va regalar al pare un cotxe de miniatura per muntar a peces, per mala consciència, potser, d'haver malbaratat el “600” quan la mare va morir, i el gendre acabat de separar de la filla gran que és qui entén millor el pare i que és un dels qui es conxorxa amb ell per trobar-li, per exemple, la llanta davantera que li feia falta per rematar la “cadena de muntatge” del Seat 600.
Endinsats en l'aparent comèdia d'humor, el somriure dels espectadors es va glaçant a poc a poc i va penetrant en els records d'aquells que ja fa estona que han fet un viatge al passat, molts d'ells antics usuaris dels Seat 600 de només dues portes on, des de darrere dels vidres laterals o el parabrisa, van descobrir que el món també era en colors quan se sortia del blanc i negre.
«La dona del 600» és d'aquelles obres de bulevard que només creixen si qui les interpreta té el carisma suficient per omplir l'escenari amb la seva presència. L'actor Jordi Banacolocha, el pare, s'ha convertit en l'actor veterà d'entre els veterans i es diria que els papers van apareixent-li com una pluja fina a manera que ell també va afegint personatges de plena trajectòria. L'actriu Mercè Sampietro, la mare, té l'aura de la dama de teatre que no sap que ho és i això facilita que pugui baixar sense fer soroll fins a la plenitud de personatges corrents, senzills, però plens de vida. L'actriu Àngels Gonyalons, la filla segona, irradia l'energia de sempre, aquí amb un personatge viatger, aventurer i solidari que la fa còmplice de tot sense que ella sàpiga que els altres hi compten sempre. A l'actriu Rosa Vila li toca el paper de la filla gran, la que se sent responsable, la que ha de prendre les decisions i la que rep per totes bandes (el pare que no li perdonarà que li vulgui desballestar el “600” de casa, la parella que ella mateixa convida a separar-se, el mal record del casament en un dia de tempesta, el fill que s'ha fet gran, una subtil gelosia covada per la germana petita...) i l'actor Pep Planas és aquí com una mena d'observador d'una família de classe mitjana, treballadora, que s'ha fet, ha viscut, ha crescut i s'ha desmuntat al voltant del “600”, metàfora potser també d'una generació que ha vist com s'han frustrat molts dels seus ideals i a qui només els queda el recurs de reomplir el buit amb un “600” de ficció.
- «L'últim acte». Basat en textos humorístics d'Anton Txékhov. Traducció d'Anna Maria Ricart. Adaptació: Carles Alfaro i Enric Benavent. Música original: Bárbara Granados. Intèrprets: Francesc Orella, Nina, Cristina Plazas i Bárbara Granados. Escenografia: Carles Alfaro. Vestuari: Raquel Bonillo. Il·luminació: Carles Alfaro. Espai sonor: Tomi Pérez. Caracterització: Àngels Palomar. Ajudanta d'escenografia: Raquel Gonta. Cap de producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Cap d'oficina tècnica: Moi Cuenca. Regidoria: Sergi Vallès. Perruqueria: Alicia Machín. Tècnic de so: Dani Seoane. Tècnic micros sense fils: David Garcia. Tècnic del teatre: Roger Muñoz. Alumne en pràctiques de producció: Joel Palencia. Alumna en pràctiques de l'escola Cazcarra: Mar Rubini. Premsa: Anna Casasayas. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Adaptació elements escenogràfics: Pascualín Estructures, Taller d'Escenografia Castells. Confecció vestuari: Goretti i Eugeni Caireta. Col·labora: Max Factor. Ajudanta de direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Carles Alfaro. Producció de Focus. Teatre Goya, Barcelona, 20 febrer 2019.
- Si algú busca un autor o autora amb el nom d'Antoixa Txekhonté, no el trobarà. Es tracta d'un pseudònim prou evident utilitzat per Anton Txékhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiler, Alemanya, 1904) quan, al marge de les seves celebrades obres teatrals, escrivia peces humorístiques o relats breus. D'aquí i d'alguna llicència relacionada amb els coixins dramatúrgics més usuals de Txékhov parteix el muntatge «L'últim acte», que han adaptat a quatre mans Carles Alfaro i Enric Benavent, un muntatge seductor tant escenogràficament com de disseny d'il·luminació (disseny del mateix director Carles Alfaro) però que no acaba de trobar la correspondència de l'elegància estètica amb la conjunció de les peces escollides.
- En un exercici de teatre dins el teatre, un reconegut i veterà actor es troba en la foscor del camerino —foscor també per als espectadors— dormint com un tronc després d'un homenatge que li han dedicat a la seva població natal. Sol i oblidat pels qui l'han homenatjat, i encara sota els efectes de la beguda, Vassili —aquest és el seu nom— enceta un monòleg breu sobre un conferenciant en decadència que fa que els espectadors es temin que «L'últim acte» acabi anant de mal borràs si continua per aquest camí.
- I el perill no és pas per culpa de l'actor Francesc Orella (capaç de transformar-se en tres o quatre personatges diferents durant els noranta minuts de l'obra) sinó perquè, en qüestió d'humor, cadascú té un criteri segons el color amb què se'l mira, i allò que a Txékhov li podia semblar en el seu temps humorístic, a hores d'ara, potser molts espectadors no hi acaben de trobar la gràcia. Cal dir que són uns primers deu o quinze minuts que fan patir —a vegades un s'imagina, en el cos de Francesc Orella, una airada a Joan Pera o fins i tot a Joan Capri— però que, afortunadament fan un gir ben aviat i, quina llàstima que l'obra no arrenqui així!, apareixen les tres muses —els somnis etílics fan miracles— que, interpretades per la cantant Nina, l'actriu Cristina Plazas i la compositora i actriu Bárbara Granados, acaben, juntament amb Francesc Orella, donant una format de luxe a un quartet interpretativament d'alt nivell.
- A partir d'aquí, els espectadors poden respirar tranquils perquè s'ho passaran bé amb la història del creditor que es presenta a casa d'una viuda per cobrar unes factures pendents amb escena de presumpte duel inclosa i fervor romàntic clàssic; o amb la història de la mestressa que intenta estafar de broma la minyona perquè aprengui a no ser tan submissa; o els moments d'impasse més musicals que tenen a Nina com a principal protagonista, amb l'acompanyament al piano de Bárbara Granados, i alguns intents de do, re, mi, fa, sol amb bona voluntat vocal de Cristina Plazas o el mateix Francesc Orella.
- Vassili és un personatge tragicòmic que, en conseqüència, converteix «L'últim acte» en una tragicomèdia. A la ratlla dels setanta anys, ja admet que el que ha passat ha passat i en certa manera ve a dir: «La commedia è finita!», una lliçó de teatre que potser pot acabar impactant més en col·legues del gremi escènic que no pas en espectadors rasos que, sense ser professionals del teatre, estan més al marge de la nafra del perill de l'existencialisme que ataca el virus de la insatisfacció i la frustració pel que ha quedat pendent de fer darrere l'escenari.
- «Shirley Valentine», de Willy Russell. Versió de Joan Sellent i Ferran Toutain. Intèrpret: Mercè Aránega. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: César Olivar. Il·luminació: Jaume Ventura. Música: Miquel Gorriz. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Arts-Cenics, S.L.U. Confecció vestuari: Brain&Beast. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Responsable tècnic: Moi Cuenca. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidora: Elisabet Siles. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus i Mola Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 17 setembre 2018.
- Ai, ai, ai! Que «Shirley Valentine» ja té trenta-dos anys des que es va estrenar el 1986 a l'Everyman Theatre de Liverpool, amb l'actriu Noreen Kershaw, dirigida per Glen Walford. Ai, ai, ai!, que la generació femenina esclava de la línia blanca d'electrodomèstics s'acaba i que la denúncia o reflexió sobre el paper de la dona de l'últim quart de segle passat es pot convertir avui en un testimoni d'un temps que, per a joves generacions, ni existeix ni tornarà.
- Aquest és el temor quan s'anuncia la represa de «Shirley Valentine» de Willy Russell (Whiston, Regne Unit, 1947). Un temor equivocat que es fon com un bolado perquè els temps sembla que no han canviat tant i que la síndrome «Shirley Valentine» diuen si encara té corda per temps. Sí, però, que ara es mira l'heroïna de l'obra com una caricatura d'allò que potser encara és i ningú no vol veure.
- L'espetec teatral de la primera «Shirley Valentine» va ser tan fort que dos anys després de la primera estrena es va reposar al West End de Londres, al Teatre Vaudeville, amb l'actriu Pauline Collins, dirigida per Simon Callow. I des d'aleshores ja va ser imparable, amb premis Laurence Olivier i Premis Tony. Un cop fet el salt a Broadway, el cuquet del cinema se'n va apoderar el 1989, en un film dirigit per Lewis Gilbert, protagonitzat per la mateixa actriu Pauline Collins que l'havia remuntat al teatre, però amb una versió a la pantalla, amb la incorporació de personatges secundaris, que desdibuixa l'esperit i la força teatral, una força que reposa sobretot en l'actriu que la interpreta i en el seu monòleg adreçat a tres bandes: a la cuina, a les platges o roques de Grècia i, esclar, als espectadors.
- La història no és desconeguda per als més veterans d'aquí perquè el 1994 la va interpretar l'actriu Amparo Moreno, dirigida per Rosa Maria Sardà, a La Villarroel, en un muntatge que la mateixa actriu va voler tornar a posar en escena el 2001, en aquest cas, al mateix Teatre Goya. Entremig, fa cinc anys, l'actriu Verónica Forqué també es va apuntar a la seva versió en espanyol. A Mercè Aránega, la protagonista actual, l'obra sembla que la persegueix des que l'autor la va escriure, com aquell qui diu. I és així com finalment s'ha posat en la pell d'aquesta mestressa de casa de classe treballadora de Liverpool, casada de sempre, amb dos fills —parelleta— ja grans, que es troba en la cruïlla d'aprofitar l'última oportunitat de la seva llibertat personal, que prefereix donar un filet molsut al gos vegetarià de la veïna que a l'afamat del seu marit i que es llança, en una escapada impensable, a les illes gregues per complir el somni mític de l'europeu fred del nord que vol abraçar l'europeu càlid del sud.
- «Shirley Valentine» aguanta encara avui no només perquè fa un retrat sociològic d'un temps passat i potser veladament present, com deia, sinó perquè encadena una sèrie de baules d'humor amb sortides i acudits que van captivant l'espectador fins que els primers somriures acaben convertint-se en esclats de riallades. La Valentine és aguda, sarcàstica, vivaç, alegre, optimista i arrauxada. Esclar que potser hi contribueix el parell d'ampolles de vi blanc que es pren mentre dura la seva història.
- La versió que ha dirigit Miquel Gorriz es posa del tot a vaivè del discurs de la protagonista que en cos i ànima de Mercè Aránega dibuixa un perfil molt rodoredià, endolcit per fora i cruel per dins. Fora temors, doncs. Val la pena recuperar el monòleg de fa trenta-dos anys i més encara perquè l'escenògraf Jon Berrondo s'ha inventat una cuina blanca «il·lustrada» en relleu, com un teló de teatrí que desapareix a meitat del relat per convertir-se en un paradís de la platja grega. Si primer, a Liverpool, Shirley parla a la cuina, a Grècia s'adreça a una peça de roca esqueixada del mateix teló, en una trapelleria escenogràfica que dóna vida i color a un atrezzo habitualment estàtic.
Tràiler de la versió cinematogràfica del 1989 de «Shirley Valentine» (1). Tràiler promocional d'una versió teatral recent de fa cinc anys a Belgrad (2).
- «La resposta (Give Me Your Answer, Do!)», de Brian Friel. Traducció: Pau Gener. Intèrprets: Eduard Buch, Àlex Casanovas, Carme Fortuny, Àngels Gonyalons, Ferran Rañé, David Selvas i Emma Vilarasau. Interpretació vídeo: David Selvas, Raquel Ferri i Rita Soteras Vidaurrázaga (nena). Creació i realització vídeo: Daniel Lacasa. Disseny tècnic vídeo: Martín Elena. Vídeo: Nanouk Films. Disseny il·luminació: David Bofarull. Tècnic llums: Jordi Thomàs. Escenografia: Enric Planas. Construcció escenografia: Pascualín Estructures i Taller Totsafara. Vestuari: Albert Pascual. Confecció vestuari: Goretti Puente i Señor. Disseny so i concepció sonora: Jordi Bonet. Programació Q-Lab i tècnic so: Roger Àbalos. Cap tècnic: Arnau Recio. Cap tècnic teatre: Roger Muñoz. Regidoria: Jana Morey. Direcció producció: Josep Domènech. Producció executiva: Macarena García. Adjunta direcció producció: Clàudia Flores. Ajudantia direcció: Daniel Feixas. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció Grec 2018 Festival Barcelona i Bitò. Teatre Goya. Barcelona, 15 juliol 2018.
- Hi falta molt poc perquè, si un entra al teatre una tarda d'estiu, acalorat i una mica despistat —és a dir, sense saber ben bé què va a veure— es pensi que s'ha programat un Txékhov. Només hi falta la imaginació dels famosos cirerers de «L'hort...». I no és estrany que sigui així perquè el dramaturg Brian Friel (Ornagh, Irlanda, 1929 - Greencastle, Comtat de Donegal, 2015) és un dels prinicpals seguidors —diguem-ne experts— de l'obra de Txékhov i les seves peces dramàtiques respiren aquest alè per tots els porus.
- Retrobar-se amb l'autor Brian Friel és un dels regals que de tant en tant ofereix el teatre. Només cal recordar, tot sigui dit de passada, «Translations» i «Dansa d'agost», celebrats muntatges de La Perla 29, o també «Afterplay» (Sala Àtrium). En aquest cas, «La resposta» fuig de la complexitat d'aquelles dues primeres obres o de la fusió passada per l'alambí de «L'oncle Vània» i «Les tres germanes», de la tercera.
- «La resposta» és una altra cosa, molt irlandesa encara, però una obra més contemporània que aquelles, tot i que, a jutjar per les piles de manuscrits de l'escriptor protagonista, com que l'obra es va estrenar a l'època de maduresa creativa de Brian Friel, a finals dels anys noranta del segle passat, els llapis de memòria i la revolució digital encara no s'havien apoderat del món del paper com ara.
- Sílvia Munt, que es troba en una etapa de direcció teatral molt fructífera, ha encaixat la trama de «La resposta» en un registre cinematogràfic pel que fa al pròleg i l'epíleg de l'obra. Primer, mostrant el «leit motiv» de tot el que vindrà després, amb la seqüència de la filla internada de fa anys per una malaltia mental poc tractada i sense parla en una de les visites que li fa el seu pare, l'escriptor. Després, a l'intermedi, amb unes imatges d'infància de la mare d'ella, recurrent cadira petita per explicar contes al mig de l'escena. I tancant el registre, amb el breu monòleg del pare i les imatges de la filla malalta, per qui escriu tot el que escriu, reclosa a l'habitació del sanatori.
- L'obra és molt literària —com tot el teatre, esclar—, però em refereixo a la presència dels escriptors, el protagonista —autor íntegre i de conviccions— i l'amic —oportunista amb best sellers del que la fam lectora consumista demana—, però també per algunes citacions literàries d'altres autors —no hi falta Thékvov— i de referències musicals que relacionen el món de cel·lofana en el qual viuen tots els personatges de «La resposta»: l'escriptor poc prolífic, angoixat per la malaltia de l´única filla del matrimoni; la tendència a la beguda de la mare per fugir del mateix trauma; el pare d'ella, pianista de poca volada, amb mans llargues de robatori com a malaltia crònica; la mare d'ella, metgessa jubilada en procés d'inici de demència senil; la parella d'amics, padrins de la filla del matrimoni, reflex d'un món d'aparença que es desmunta fàcilment; i com un personatge que pivota entre tots, l'agent literari que estudia l'obra de l'escriptor frustrat per adquirir-ne el fons per a una universitat de Texas... però que es desvela que està obligat a fer el contracte per salvar el seu propi lloc de treball.
- Hi ha en tots els personatges el procés de decadència o de trencament entre les il·lusions de joventut i la realitat de maduresa. I hi ha també l'empremta que tots porten damunt per la càrrega que, cadascú a la seva manera, arrosseguen amb l'estigma de la filla malalta a qui només sembla que estimi i idealitzi bojament el seu pare, fugint en certa manera de la realitat.
- «La resposta» podria ser un drama, però, per ser-ho del tot, caldria que l'ombra fantasmal de tots els personatges es mengés la seva presència, un aspecte que crec que Sílvia Munt ha defugit expressament per aconseguir un equilibri entre el pes del drama i la caricatura jovial d'alguns dels personatges, un equilibri que la il·luminació reforça també amb escenes més lluminoses i d'altres més tènues, de la mateixa manera que la concepció musical arrodoneix l'estat de tristesa d'alguns moments i, sobretot, del pou en el qual viu enfonsada la mare de la filla malalta.
- Equilibri difícil per als intèrprets a qui Sílvia Munt ha donat un perfil molt personal per a cadascun, molt treballat. Les escenes silencioses d'Emma Vilarasau (la mare), com la que obre el muntatge, amb una de les seves interpretacions amb menys text dels últims temps, però que requereixen la força de l'expressió vital d'una actriu que sempre ho dona tot al cent per cent. David Selvas (el pare, escriptor) en un dels seus papers recents de més plenitud, sobretot quan arriba al monòleg final que tanca l'obra.
- Feliç tornada d'Àngels Gonyalons al teatre de text (l'amiga de la família), després de la temporada d'«El llibertí», ara en un paper a través del qual pot expandir l'alegria de viure, ni que tot sigui simple aparença. Àlex Casanovas, l'altre escriptor, parella d'ella, té l'oportunitat de desdoblar el seu personatge en dos: el més serè, entusiasta, animant el seu amic a buscar l'èxit, i el de sortida, borratxo, amb un punt de comicitat que no passa mai de la ratlla.
- Carme Fortuny i Ferran Rañé són els avis de la filla malalta, que van de visita a casa de la filla, dos papers essencials que l'un i l'altre broden des del posat senyorívol de doctora d'ella al lúdic i esbojarrat exmúsic de pub d'ell. I entre tots, Eduard Buch, l'agent literari —amb intervencions enèrgiques i imprescindibles— un personatge que sembla secundari —els altres gairebé l'ignoren—, però que acaba sent el pal de paller al voltant del qual es mouen els interessos de tots.
- Menció a banda, esclar, el paper cinematogràfic de l'actriu Raquel Ferri, la filla internada malalta, que dota el muntatge d'un aire clàssic, que la posada en escena manlleva relativament amb una escenografia austera, entre elegant i decadent, amb dos plans separats per un cortinatge i, sempre, amb un mirall gegant al fons que sembla que vulgui reflectir metafòricament la doble vida de cadascun dels personatges. La resposta de «La resposta» de Brian Friel, esclar, queda suspesa en l'aire potser perquè ja ho adverteix l'autor en el títol original: «Doneu-me la vostra resposta... Feu-ho!».
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Reposició: 18 març 2017. Reposició: Teatre Goya, Barcelona, 7 juliol 2018. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
- [Crítica corresponent a l'estrena del CCCB]
- Quan ja es compleix la quarta temporada d'aquest cicle d'Únics Produccions al Teatre del CCCB, un té la sensació que s'ho passen tan bé els petits "babies" de 6 mesos a 2 o 3 anys, als quals van adreçats els miniespectacles (no més de mitja hora de durada) com els pares i les mares que els acompanyen.
- L'espectacle «Pintamúsica!» es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre «Dona i ocell en la nit», de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de «Pintamúsica!», amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle «Pintamúsica!» ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer del 2016.
- «Art», de Yasmina Reza. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Nina Pawslowsky. Espai sonor: Toni Ubach. Direcció producció: Amparo Martínez i Anna Rius. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Raquel Doñoro. Direcció tècnica: Txema Orriols. Responsable tècnic: Carles Capdet. Regidora: Marta González. Sastressa: Sílvia Domingo. Cap tècnic teatre: Moi Cuenca. Construcció escenografia: Pascualín, Taller Jordi Castells. Ajudanta direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Miquel Gorriz. Producció de Focus, Mola Produccions, Bitó Produccions i Trasgo Produccions. Teatre Goya, Barcelona, 3 novembre 2016. Reposició: 18 abril 2018.
- Hi havia una vegada tres Reis d'Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves... o un de consolació.
- Amb aquesta nova versió catalana de l'obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera, en català, d'Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis.
- ¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes...? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l'art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l'obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l'amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s'hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l'un o a l'altre en un moment d'incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament?
- Crec que els espectadors d'aquesta posada en escena d'«Art», dirigida amb molt bon pols per Miquel Gorriz, es plantegen aquest dilema de la tria entre els tres des del primer moment. Volen i dolen. Analitzen els defectes i les virtuts dels personatges que representen. S'identifiquen ara amb el parer d'un i ara amb el parer de l'altre. Acaben esclatant a riure de les reaccions de cadascun d'ells i, sense adonar-se'n —en un sa exercici de teràpia col·lectiva— se'n riuen del que ells mateixos han analitzat una estona abans.
- És l'arma amagada que té una obra com «Art», aparentment tan senzilla com el blanc immaculat del quadre: fer trontollar allò que creuen els tres personatges i, a la vegada, fer trontollar el que creuen també els espectadors. ¿Qui no ha dubtat més d'una vegada davant d'un quadre contemporani intentant entendre què hi ha volgut expressar l'artista? ¿Qui no ha pensat en veu baixa en una exposició que per posar una tela negra amb una línia blanca al mig no calia córrer tant?
- «Art» és una comèdia que ja té més de vint anys de recorregut i que va donar a conèixer mediàticament la seva autora fins a fer-la internacional —s'ha traduït i representat a mig món en més de 35 llengües—, cosa que li va servir de targeta de presentació per a posteriors èxits, com per exemple «Un Déu salvatge», vista també aquí i, precisament, al mateix Teatre Goya.
- «Art» no decebrà ningú i té llarga vida a la cartellera amb plens garantits. La posada en escena és, escenogràficament, d'una exquisidesa que, malgrat la complexitat de l'estructura, manté un caràcter minimalista. El sofà hi és per a comptades ocasions. I la cadira, que sembla treta d'una exposició d'art modern, marca la filosofia de fons.
- Però l'autèntica pistonada del muntatge són, esclar, els tres intèrprets. Possiblement «Art» és una d'aquelles obres que requereix tres actors de pes que estiguin a l'alçada del repte que l'obra els planteja. Sense aquelles expressions de primer pla, sense aquells silencis per reprendre el tema, sense aquelles pujades i baixades de to que enverinen una amistat trenada durant anys, «Art» correria el perill de caure en simple academicisme i pervertiria la intenció amagada de l'obra: convertir en comèdia una reflexió sobre el concepte de la creació artística que la humanitat té en cada moment de la seva vida.
- El dramaturg Jordi Galceran s'ha fet seva l'obra de Yasmina Reza. S'hi parla d'una tal Galeria Maragall (i un no pot estar-se de pensar en el carrer Petritxol), hi ha un psicòleg absent que es diu Garrigosa (picada d'ullet pel que fa al cognom), es fa referència al monolit de mossèn Cinto Verdaguer al Passeig de Sant Joan (¿és art?) i s'invoca el saber artístic de Palau i Fabre (picassià fins al moll de l'os). Més de casa, doncs, impossible. Però, a més, es fa amb una traducció afinadíssima i, des de la correcció i el llenguatge corrent, capaç de captivar l'oïda sense caure en concessions gratuïtes. Resulta que sí, que es pot tenir una discussió d'alt voltatge entre tres amics a l'escenari sense que perdi intensitat i sense haver de dir obligatòriament ni "tio", ni "gilipollas", ni "bueno", ni "en serio". Una lliçó dramàtica per a generacions que vénen al darrere.
- Hi ha un truc en la trama d'«Art» que és en mans de cadascun dels personatges. Un truc que prové de l'antic teatre i que fan servir tots tres quan, al marge del personatge que tenen al costat, s'adrecen particularment als espectadors. Escola del «m'exalta el nou i m'enamora el vell». Aquest truc fa que els espectadors empatitzin amb cadascun dels personatges perquè els confessen allò que pensen i els altres dos amics no saben.
- A l'actor Lluís Villanueva, el comprador del quadre i provocador del conflicte ideològic, el paper li escau que ni fet a mida. Sap contenir la irritació que li provoquen les reaccions del parell d'amics i és també qui condueix i reviscola la discussió quan sembla que es podria donar per acabada.
- L'actor Francesc Orella —mediatitzat actualment en el paper del televisiu Merlí— regala als espectadors un retrat en carn i os de la seva peculiar manera de dir i la seva peculiar manera de fer que, per als espectadors més joves i fans de la "merlinada" —els nivells alts d'institut tenen amb «Art» un bon brou d'estudi— és un atractiu afegit.
- I l'actor Pere Arquillué —també mediatitzat actualment pel seu personatge televisiu de «La Riera»— és qui més es transforma interpretativament en l'amic que fa de cornut i qui paga el beure de la discussió i qui més sorprendrà aquells espectadors que n'esperin una rèplica televisiva. Arquillué crea un personatge nou als que té costumats els espectadors, un personatge a qui no li caldria parlar gaire per expressar el que pensa i no diu. I també un personatge que provoca el primer esclat espontani de tots els espectadors del teatre —aproximadament al minut quaranta de la representació— amb el seu, no pas breu, monòleg, sense punts i comes, ni una!, i sense respir, mentre relata el conflicte personal que viu amb la parella i les seves consogres, arran de la boda que s'acosta... fins a caure rendit al sofà. És, si es vol, el "pinyol" —un "pinyol" d'alta volada— de l'obra «Art» que Yasmina Reza serveix amb safata per a actors tot terreny com Pere Arquillué.
Tràiler promocional de la versió de l'obra «Art», dirigida per Miquel Gorriz, amb Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva, al Teatre Goya.
- «Moby Dick». Text de Juan Cavestany, basat en la novel·la de Herman Melville. Intèrprets: Josep Maria Pou, Jacob Torres i Oscar Kapoya. Escenografia i vestuari: Beatriz San Juan. Il·luminació: Valentín Álvarez. Música original i espai sonor: Jaume Manresa. Sonorització: Jordi Ballbé. Videocreació: Miquel Àngel Raió. Postproducció videocreació: Miquel Àngel Raió i Francesc Sitges-Sardà. Disseny i construcció pròtesi cama: DDT SFX (Montse Ribé i David Martí). Caracterització: Toni Santos. Direcció producció: Amparo Martínez. Cap producció: Maite Pijuan. Producció executiva: Marina Vilardell. Cap oficina tècnica: Moi Cuenca. Ajudant escenografia i vestuari: Nuri Llinares. Ajudant producció: Maria Muntané. Regidor: Sergi Vallés. Sastressa: Rosario Macias. Maquilladora: Noemí Jiménez. Tècnics so: Roger Giménez i David Garcia. Tècnic audiovisuals: Xevi Gibert i Omar Álvarez. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Arts-cenics escenografia i Pascualín. Confecció vestuari: Època. Ambientació del vestuari: Nídia Tusal. Veus gravades: Cor de veus greus de Madrid (Direcció: Juan Pablo de Juan) i Cor de Joves de la Comunitat de Madrid. Estudi de gravació: Manufacturas i Micromaltese. Assistents de càmera: Agustí Torres, Gerard Bagés, Mar Cabero, Jordi Pares i Giulia Podo. Figurants projecció: Martí Abril, Ntonga Paulin Behounde, Juan Antonio Dos Santos, Carles Guillot, Jordi Manero, Sergi Mitjans, Sergi Mompel i The Cinema Face. Ajudant direcció: Anna Maria Ricart. Direcció: Andrés Lima. Producció de Focus. Teatre Goya, Barcelona, 20 febrer 2018.
- Ignoro quantes hores, dies o qui sap si anys, s'ha passat l'actor Josep Maria Pou llegint i rellegint Herman Melville i el seu clàssic «Moby Dick». Però m'imagino que uns quants. De la mateixa manera que també m'imagino que, immers com està aquesta temporada en el personatge del capità Ahab, en més d'una ocasió es deu despertar entresuat d'algun malson obsessiu, veient-se caminar amb l'espectacular cama ortopèdica —una peça imponent d'artesania dels creadors d'efectes cinematogràfics catalans Montse Ribé i David Martí— i tinguent-se-les amb l'arpó i la balena blanca. Vull dir amb això que és molt difícil aquesta vegada que l'actor es desentengui del seu personatge mentre visqui nit i dia a la seva pell i el representi a l'escenari, ara al Teatre Goya i, posteriorment, en la gira que el muntatge tingui prevista.
- La versió en espanyol de Juan Cavestany, dirigida per Andrés Lima, basada en les més de 700 pàgines de «Moby Dick», novel·la del 1851 de l'autor nord-americà Herman Melville (1819-1891), queda sintetitzada i centrada aquí en la fúria, l'obsessió malaltissa i tot el que pugui acumular de personatge èpic Ahab, en un gairebé —o sense gairebé— monòleg d'hora i vint minuts a càrrec del protagonista.
- El que hi ha, doncs, a l'escenari, del Pequod és només la representació escenogràfica de la proa del balener. Ahab hi està acompanyat de dos actors més que alternen alguns papers, els més destacables, per exemple, el de Pip, a càrrec de l'actor Oscar Kapoya, amb un trescar primitiu que no s'acaba de veure si vol deixar clar que l'home ve del mico o si vol ser el reflex d'alguna deficiència física tenint en compte el seu origen esclavista, i els personatges d'Starbuck o el d'Ismael, que representa fent doblet l'actor Jacob Torres.
- Al costat de l'enorme "partitura" textual del capità Ahab, en la figura fantasmagòrica i imponent de Josep Maria Pou que es cobreix en algun moment amb un llarg abric negre, hi ha també la partitura vocal enregistrada de les dues formacions corals de veus greus i de joves madrilenyes, i un suggerent vídeo mapping de Miquel Àngel Raió que transporta els espectadors a les braçades de les onades d'alta mar, a més d'una partitura musical original de Jaume Manresa i uns efectes sonors també seus que, amb l'arrodoniment del gran velam del balener —llàstima que en l'escena poètica final s'hi fan tan evidents els dos ventiladors dominats pels dos intèrprets secundaris per provocar el voleteig—, les cordes i el pal major, una escenografia també èpica de Beatriz San Juan, que creen en conjunt una atmosfera imprescindible perquè la imaginació dels espectadors que reclama el mateix Ahab en el seu monòleg s'activi i supleixi tot allò més descriptiu i literari que la versió, esclar, ha hagut de deixar per a aquells que vulguin repescar la lectura de Melville. Recordem, en tot cas, que hi ha una traducció catalana del 1984 de l'escriptora Maria Antònia Oliver disponible encara avui en el catàleg del Grup 62.
- Aquest «Moby Dick» teatral de l'actor Josep Maria Pou serveix per posar cos, figura i ànima al personatge del capità Ahab —ha passat mig segle des del mític Ahab de l'actor Gregory Peck en el film dirigit per John Houston el 1956—, torturat per la pèrdua de la cama queixalada per la balena blanca, i el llast del clau, i torturat també per la dèria persecutòria contra el mamífer marí que l'ha convertit en un personatge farcit d'odi i pres per la venjança.
- Un retrat del capità Ahab en el qual Josep Maria Pou excel·leix i que té molta més força que en cinema perquè reviu a cada funció en directe i perquè engoleix tot el teatre com si els espectadors formessin part de la tripulació del Pequod i fessin la ruta que fa el balener des de Cap Cod per l'Oceà Atlàntic, al Cap de Bona Esperança, Java i el Japó, per l'Oceà Pacífic, fins a topar amb Moby Dick, la balena blanca, a tocar de la Polinèsia, una topada sanguinària que aporta en el tram final de la representació els deu o quinze minuts més imponents, trencats només, com si fos un epíleg, per la recomanació del personatge narrador: «Digueu-me Ismael», la frase que, en l'original literari inicia precisament el relat de Melville. ¿Una subtil invitació, potser, a recuperar com a lectors —si és que han deixat de ser-ne— els espectadors de «Moby Dick»?.
Tràiler promocional de la versió teatral de «Moby Dick», al Teatre Goya (1). Tràiler del film «Moby Dick» (1956) dirigit per John Houston i protagonitzat per Gregory Peck (2).
- Més crítiques anteriors
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page