|
|
| recerques |
 |
|
|
|
|
Bienvenido, Mister Bush
Que cualquier necio puede ser presidente de EE. UU. ya quedó claro en la película Bienvenido Mr. Chance (1979), la última gran interpretación de Peter Sellers en el papel de un jardinero que alcanza las mayores cuotas de poder en la política norteamericana sin saber por qué. Paco Zarzoso recibió el encargo del Lliure para escribir una obra sobre George Bush hijo y, haciendo bueno el dicho, se decidió por mostrar cómo cualquier imbécil puede llegar a la Casa Blanca. Arbusht surge de una atenta revisión de las reflexiones geniales del presidente, tipo: Sé que los seres humanos y los peces pueden convivir en paz, creo que la guerra es un lugar peligroso o la gran mayoría de nuestras importaciones viene de fuera del país. Humor absurdo.
Arbusht es una, a veces, suculenta, y siempre amable, parodia de George Bush hijo y del funcionamiento de la democracia norteamericana esposada por los poderes fácticos, entre ellos la Iglesia. Una parodia mucho menos lesiva que la de los famosos guiñoles. Arbusht es una apretada biografía que comienza con un Bush alcohólico que proclama la necesidad de votar por Jack Daniel´s (el whisky), redimido al fin por un reverendo (impecable Joan Carreras con un impagable discurso sobre cómo Dios sólo admira y ama la belleza, para mayor inri tomado del actual Papa cuando era sólo el cardenal Ratzinger).
En un cuarto de baño, Bush vivirá sus últimos diez años entre 1994 y la guerra de Iraq a manos de un Manrique que compone un personaje ausente, preocupado por el secreto de la barbacoa texana y por su perro, alguien que habla con voz aguda forzada y actúa como un disminuido psíquico o drogodependiente.
La comedia funciona bien durante la primera media hora, pero luego pierde fuelle en la misma medida que no lo gana el personaje, a quien no parece interesarle ni el poder. Más que como un neocon sin conflictos éticos, el Bush que Rigola y Zarzoso han construido es simplemente un pobre diablo, un títere sin alma. Y, claro, a la vista de lo que hace o deshace el George Bush auténtico, uno piensa si no sería necesario que el ogro mostrara en algún momento un interior más agresivo.
Los intérpretes, con breves apariciones, están todos muy bien y, en conjunto, la obra es recomendable aunque no levantará pasiones en quienes cuestionan al amo del mundo ni molestará en demasía a los servicios secretos encargados de denunciar el antiamericanismo.
Santiago Fondevila
La Vanguardia 09/07/2006
Amb l'arribada de George Bush a la presidència dels EUA i, sobretot, arran de les seves vergonyoses campanyes bèl·liques després dels atemptats de l'11-S, el teatre anglosaxó l'ha convertit en el blanc de les seves més despietades burles. I curiosament, tot i que a l'escena catalana escasseja la sàtira política, el Teatre Lliure sembla haver-se sumat a la moda amb Arbusht, un text resolt amb notable energia pel dramaturg Paco Zarzoso.
Arbusht té els ingredients de la bona comèdia, però es tracta d'una comicitat gèlida, terrible. A qualsevol espectador sensible se li congelarà el somriure quan comprovi que tot el que passa és real, estremidorament real. Grotesca, absurda, surrealista, Arbusht se serveix d'uns personatges molt ben dibuixats que són símbols del que ha estat la política de Bush: la religió, el poder econòmic representat pel petroli, i l'afinitat amb les exigències de la silent majority, aquella que encarna els valors més conservadors, i que condemna l'avortament però aplaudeix la pena de mort.
El protagonista, Bush (Julio Manrique), és sens dubte un dels elements que més sobresurten de la funció. Zarzoso ha sabut evitar l'acudit fàcil construint un personatge trist, tràgic: un pobre imbècil que viu a l'ombra del seu pare i que és manipulat per tothom; un desgraciat que no ha fet mai res del que volia perquè, en realitat, no ha sabut mai què volia fer.
Moments com aquell en què un magnat del petroli (Pere Arquillué) li promet 25.000 milions de dòlars (sic) per a la seva campanya com a governador de Texas, proven el talent de Zarzoso per retratar els carronyers que volen al voltant del president nord- americà per a benefici propi. Tots i cadascun dels actors aconsegueixen donar el to brutalment cínic que requereixen els seus personatges, excepte Julio Manrique, que no acaba de convèncer com a Bush, potser perquè no ha sabut -o no ha volgut- adornar-lo amb els necessaris matisos dramàtics. Però aquesta és l'única objecció a un espectacle que està perfectament acoblat. Fins i tot la posada en escena, a càrrec d'Àlex Rigola -que, per una vegada, no cau en excessos gratuïts ni modernitats-, aconsegueix donar-li el to just al text i es limita a dirigir (bé) els seus actors, a donar coherència a un muntatge en què no se situa mai per sobre de l'autor, com passava en els seus treballs anteriors.
Antonio José Navarro
El Periódico de Catalunya 08/07/2006
L'udol del coiot
En el seu darrer text Paco Zarzoso s'aboca a la sàtira política amb resultats molt destacables, de la mà d'una lluminosa direcció d'Àlex Rigola. Dividida en cinc episodis, la burla del dirigent més poderós del món fa un recorregut per la seva sòrdida biografia, que comença brillant i es desinfla una mica cap al final, però que trava una molt expressiva tria de situacions i que tothora manté un elevat to poètic en els diàlegs. Qui s'emporta la palma és Julio Manrique, que fa un George francament hilarant en la seva letal ximpleria, primer com a bevedor compulsiu que tentineja amorrat al whisky i udola com un coiot a l'ombra d'un sol negre. És l'episodi estrella de l'espectacle, que culmina amb l'adveniment d'un telepredicador, exquisidament construït per Joan Carreras, que catequitza el borratxo amb un vomitiu sermó fonamentalista que li fa canviar l'ampolla per la Bíblia.
La lectura de l'Antic Testament -que avui inspira els bisbes i la dreta apocalíptica- marcarà la dinàmica d'aquest il·luminat texà, un íntim del qual mereixeria una saludable sàtira a les nostres latituds que podria intitular-se Asenar en homenatge al ramat que, en lloc de bramar com tots els ases, gralla com les gavines. Manrique estrafà la veueta nasal del mandatari i exhibeix tot un repertori de gestos ridículs que configuren un magistral retrat del parodiat, que ara s'excita com a governador de la pena de mort davant una animadora de beisbol (Sandra Monclús), ara tira avions de paper al públic com a president de les torres ensorrades o toca la corneta del 7è de cavalleria com a capitost de l'última croada.
L'espai escènic és una sarcàstica metàfora dels EUA: uns urinaris d'un blanc impol·lut, que amaguen rere les portes les dejeccions, perbocaments i altres activitats brutes amb què contaminen el planeta en nom de la democràcia global. Per sucar-hi pa!
Francesc Massip
Avui 07/07/2006
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
