recerques NAUSICA Amfiteatre Grec de Montjuïc Director d'escena: Hermann Bonnín ---tria espectacle--- Nausica-- (Hermann Bonnín)La prima de Chita-- (Sol Picó)Metamorfosis-- (Àlex Ollé)John i JenMi soledadEl mercader-- (Pep Pla)L'agressor-- (Carme Portaceli)The Changeling-- (Declan Donnellan)KashmalMikhail Baryshnikov & Hell''''s Kitchen DanceArbusht-- (Àlex Rigola)Homer, IlíadaAnnita Split-- (Manel Dueso)Divinas palabras-- (Gerardo Vera)IT DansaEl eco de la sombraSomriure d’elefantSonlar-- (René de Cardenas)J’arrive...!-- (Carme Portaceli) ---tria l'ordre dels espectacles--- Per ordre de data Per ordre d'espectacle Amb Sílvia Bel, Lluís Soler, Fermí Reixach, Enric Majó, Carme Sansa, Pep Jové, Blai Llopis, Montserrat Salvador, Alba Pujol, Nausicaa Bonnín, Maria Ribera, David Bagès, Xavi Ruano, Santi Ricart L'Odissea interior Quan Ulisses surt de l'illa dels feacis està a punt d'acabar la seva odissea. S'havien acabat els obstacles que li posaven els déus per impedir-li arribar a Ítaca. Joan Maragall escriu Nausica en els últims anys de la seva vida. El pròleg és explícit sobre la font d'inspiració: un projecte nonat de Goethe. També el poeta alemany va iniciar un viatge cap al sud per trobar les lluminoses arrels dels clàssics. Una obra marcada, per tant, per la suma d'experiències viscudes. Per a alguns, conclusions. Així ho manifesta l'Ulisses de Maragall, un home transformat per l'experiència, despullat de la seva armadura de guerrer per mostrar-se com un ésser nu, llançat a la riba d'una illa hospitalària sense cap altra possessió i companyia que el que ha après en el seu llarg viatge interior. La trobada entre la princesa Nausica -filla del rei dels feacis- i Ulisses té la dimensió d'un relleu generacional en el qual conclou el seu aprenentatge i comença a percebre les cicatrius de la vida. Maragall utilitza un llenguatge intemporal per expressar aquest viatge interior, una profunditat clàssica que Jordi Coca ha potenciat per convertir el poema dramàtic en un text que flueix plàcidament fins a l'espectador. És tal la força de les paraules que construeixen aquesta experiència individual que posen en evidència la naturalesa secundària de les escenes que contextualitzen aquest drama interior. Potser una reducció a l'essencial -eliminant personatges innecessaris- hauria multiplicat l'efecte de les paraules de Maragall. En aquest mateix sentit, l'escenari del Grec actua en contra de l'obra. Nausica requereix un espai de proximitat, un escenari còmplice com l'antic Lliure de Gràcia. El mateix passa amb el vestuari, innecessàriament sincrètic, quan una idea -l'homenatge a l'època de Goethe i la seva interpretació de la moda clàssica- hauria estat suficient per vestir els versos. Reflexiu també el to elegit per Hermann Bonnín per a la seva direcció d'actors. Una serenitat i una intimitat que es perdia en la grandiositat del Grec. Juan Carlos Olivares Avui 06/08/2006 El reino de la paraula-viva El pasado 24 de abril se cumplieron 50 años de la representación de Nausica, de Joan Maragall, en el Palau de la Música, a cargo de la Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB). Dirigida por Pau Garsaball, la obra se hizo dos días después en Virtèlia y sanseacabó. La ADB no la tuvo en repertorio y hasta ahora, que la ha remontado Hermann Bonnín con una gran compañía, nadie se había atrevido con ella. Me temo que Nausica funcionará in aeternum a golpe de aniversario. Dentro de seis años años, cuando lleguemos al primer centenario de su estreno absoluto por el Sindicat d´Autors Catalans, acontecido el 6 de abril de 1912 en El Dorado barcelonés, el Nacional, que ahora andaba distraído por las mudanzas, deberá rescatarla para el gran público, en su obligación de reservar un espacio a las expresiones dramáticas autóctonas de alta cultura. Nausica no puede verse con provecho - hasta el 5 en el Grec- sin tener en cuenta que Maragall se acogió excepcionalmente al teatro más por necesidad que por gusto. El olfato del poeta por las exigencias del arte escénico era nulo. En todo caso, nunca quiso mostrarlo, ni siquiera aquí, aun cuando subtitule Nausica como una tragèdia en tres actes treta de l´Odissea d´Homer. Fue en la construcción de su poema dramático que Joan Maragall sintió la necesidad de dar una corporeidad efectiva a las criaturas que surgían del relato, el episodio homérico de la llegada de Ulises a la isla de Feacia y del encuentro del héroe con la bella princesa, hija del rey Alcínous. Lejos de la tormentosa pasión que Goethe imaginó para dicho encuentro, y que inspiró la aventura de Maragall, éste quiere ver en Nausica la fuerza redentora de la poesía, gracias a la cual Ulises puede alcanzar con gloria su destino, y la mujer ver purificado su amor por la renuncia al héroe, cuyas hazañas son universalmente conocidas y loadas. Pero el poeta necesita materializar el escenario de la gran peripecia espiritual de los protagonistas, sentir las voces cristalinas de las doncellas de Nausica, visualizar la generosa hospitalidad del rey de Feacia y la venerable figura de Daimó, el ciego que canta las gestas de Troya... Nausica,obra póstuma, reflejo de una encendida devoción por el clasicismo, cobra, pues, una dimensión tridimensional. La palabra, sin embargo, es el principal elemento teatral, la acción prácticamente no existe y la tragedia acaba teniendo una fisonomía y una eficàcia de gran balada, en expresión de Carles Riba, el genial, lúcido explorador del poema maragalliano en sus múltiples claves. La versión de Jordi Coca, respetuosa, nada inventa, agiliza algunos tramos, evita algún vulgarismo (sòmit,sueño por ejemplo), reitera en boca de Nausica la eventual aparición de un héroe resplandeciente y mayestático y a un servidor, 24 horas después de releer el original, le pareció que sus versos correteaban incólumes y efectivos por el Grec. Bonnín ha querido un espectáculo sobrio, luminoso, desnudo, y la ancha, espléndida arquitectura de Iago Pericot no puede ser más idónea a ese reino de la paraula viva que construyó Maragall. Temeroso tal vez de que el etéreo final, de un Ulises besando con devoción el borde de la túnica de Nausica, depués de que ésta se declare prou ditxosa d´haver-te dat camí, sea algo frustrante para el espectador, Bonnín hace que el héroe y la doncella se abracen púdicamente. Es una traición a Maragall, leve pero cierta, una excepcional concesión populista, después de una dilatada sucesión de aciertos en la composición de las escenas, en el vestuario (Nina Pawlowsky), en el movimiento y gestualidad de los intérpretes. Un buen trabajo de Carme Sansa y de Enric Majó, la regia pareja que gobierna Feacia, de Fermí Reixach, como Daimó, de Pep Jové, de Montserrat Salvador, de Blai Llopis... es el merecido entorno de los dos protagonistas, la Nausica Sílvia Bel y el Ulises Lluís Soler. En este último punto, sin embargo, pienso que el director se ha mostrado demasiado condescendiente con el actor. Soler aparece francamente pasivo, como desganado, a ratos perdido ante el delicado intríngulis de la obra y las sutilezas del verso. Aquella voz poderosa, arrebatadora y exacta ante la carnalidad de Sagarra, es aquí una palabra apenas cumplidora de su papel, desbordada por la sugestión, la gracia, la vivacidad y el acierto constante de su partenaire Sílvia Bel, actriz que, después de eso, es capaz de todo. Joan-Anton Benach La Vanguardia 04/08/2006 La gran nit de Sílvia Bel Tanca el Festival Grec amb la tragèdia poètica Nausica, de Joan Maragall (1860-1911), en un bon muntatge de Hermann Bonnín i amb un repartiment d'alt nivell. L'autor del Cant espiritual es va inspirar en l'Odissea per il·lustrar una acció que transcorre en 24 hores i que té en Nausica (Sílvia Bel) i Ulisses (Lluís Soler) els dos protagonistes. La trobada entre ells dos reafirmarà el viatge interior del segon i les ànsies de coneixement de la primera. Dos apunts: un, la versió de Jordi Coca i la simple i eficaç escenografia de Iago Pericot van en una mateixa direcció, ressaltar el valor de la paraula i deixar camp lliure a la poesia, i dos, la Nausica del Grec va ser la gran nit de Sílvia Bel, definitivament convertida en una actriu magnífica i plena de les millors possibilitats per a un gran futur. No és fàcil trobar-li el punt mitjà a aquesta funció, que parteix d'un text que més d'una vegada s'ha considerat impossible de portar a l'escenari. Bonnín ho ha aconseguit amb evident bon gust i en el seu objectiu ha comptat amb uns actors que diuen bé, rematadament bé en alguns casos (Bel, Soler, Fermí Reixach, Enric Majó, Carme Sansa). Nausica és un bonic text que s'allunya dels cànons de l'època, però, malgrat el seu entramat dramàtic, no és fàcil que l'espectador el vegi avui en aquesta línia. En tot cas, la direcció de Bonnín busca en tot moment que sobresurti la càrrega poètica i emocional de la història, més enllà de la reflexió que proposa el viatge interior del personatge d'Ulisses. Aquest té en Lluís Soler l'ajuda d'una veu poderosa i intencionada, encara que el personatge dibuixat pel director s'allunyi al meu entendre del que va representar el seu autor. Crec que li falta prestància. El joc amb el pas del temps que proposa Bonnín no ajuda aquest Ulisses. L'amor que aquest sent per Nausica és dibuixat per Maragall en un estadi de puresa, allunyat de la tragèdia pura i dura. Com advertíem, el centre i l'eix de l'obra és Nausica i el seu conflicte interior. Sembla una peça d'una roda de fira que gira i gira sense possibilitat de baixar. El personatge el resol Sílvia Bel de manera convincent i emocionant. És actriu des del principi fins al final i fa la impressió que avui pocs personatges se li poden resistir. És una interpretació que justifica veure l'obra. Un apunt final: alguna cosa important segueix fallant en la nostra política teatral quan es permet que, havent-hi cinc sales públiques a Barcelona, una funció com aquesta es programi per tan sols quatre úniques funcions al Grec. Gonzalo Pérez de Olaguer El Periódico 04/08/2006