Amb Eros Pagni, Virgilio Zernitz, Gaia Aprea, Anita Bartolucci, Giovanni Calò, Massimo Cagnina, Piergiorgio Fasolo, Nunzia Greco, Aldo Ottobrino, Paolo Serra, Enzo Turrin
El 'talk show' de Goldoni
La deficiència elèctrica que pateix Barcelona també va abastar l'estrena de La famiglia dell'antiquario: el sobretitulat i l'aire se'n van anar en orris. Però no va afectar el prodigiós crescendo que Lluís Pasqual ha construït amb la peça de Goldoni. Compta amb un equip excepcional dels teatres estables de Gènova. Si a les primeres escenes els figurins responen a la moda de mitjan segle XVIII, progressivament els personatges incorporen copaltes del XIX, cigarretes i vestits dels anys 1920, balls del 1930 mentre sona un telèfon, i així fins a la brillant resolució de l'última i trepidant escena a la manera d'un talk-show, que converteix l'escenari en un plató on els personatges es diuen de tot i alguns han d'abandonar el programa.
Aquesta és la primera peça de Goldoni que presenta sense embuts la crisi de la societat de l'Antic Règim, amb una aristocràcia esgotada i inepta i una burgesia rica i ambiciosa que l'està desplaçant en els negocis i en l'assumpció dels nous valors realistes i pragmàtics. L'audaç revolta goldoniana passa per abandonar l'engolat vers del teatre oficial i, alhora, la vulgaritat i els clixés on s'havia entaforat la commedia dell'arte per transformar-la en la comèdia per excel·lència de la nova classe emergent. La peça presenta tensió generacional i estamental. I mentre Arlequí i Brighella moderen el seu histrionisme i converteixen els seus parracs en lliurees de majordom, Pantalone, un magnífic Eros Pagni (el rei de la funció), posa seny i generositat al mercader que va néixer avar i libidinós. L'escalada d'enfrontaments entre sogra i nora fa saltar espurnes amb Anita Bartolucci i Gaia Aprea, si bé tot el conjunt actoral és espatarrant.
Francesc Massip Avui 29/07/2007
Sublims salts en el temps
Lluís Pasqual s'ha reconciliat amb el públic barceloní. I ho ha fet pilotant un Goldoni, altre cop, tot i que ara en italià. La famiglia dell'antiquario no figura entre les obres de capçalera del dramaturg. La celebració del tercer centenari del seu naixement ha estat motiu perquè els responsables del teatre Goldoni de Venècia encarreguessin una producció a Pasqual. Triar aquesta comèdia té risc. No són manies passatgeres les dels directors, quan refusen repetidament un text d'un autor que segueix sent molt interpretat a Itàlia. Però Pasqual l'ha bastit amb una senzillesa sublim i una rellotgeria precisa.
Ha imaginat que la discussió entre jove –adinerada– i sogra –amb títol de noblesa, que mostra amb orgull– s'allarga prop de tres segles. L'escena arrenca a la Itàlia de Goldoni –vestuari i escenografia immaculats– i, a mesura que es produeix el nus i desenllaç de la història, l'acció s'aproxima en el temps fins arribar a les cadires de disseny del segle XX. El discurs no canvia, però sí el posat, perruqueria i vestimentes. És una fórmula que evidencia que les discussions entre jove i sogra, indiferentment del temps i de les circumstàncies, seran eternes. També fan salts en els temps la màscara i el bufó –un col·lega que ensarrona el noble, que es creu savi des de la seva absoluta ignorància–. Amb poc material més –tot i que cada peça sigui de museu–, Pasqual construeix una direcció perfeccionista que contrasta amb l'estereotipada de Mòbil, de fa uns mesos. Ara, però, toca celebrar l'encert.
Ho va fer el públic del Romea de dijous –amb una àmplia representació teatral de primera divisió–. Ni l'errada en els sobretítols –es van espatllar en el quart acte– va fer perdre tensió i atenció. Ben al contrari. Els actors van saber mantenir l'ofici obviant l'errada tècnica, i aportant comunicació i camaraderia des de l'escena fins a la baixada de Pantalone –brillant Eros Pagni, sobretot amb el cop final– a platea. El públic va adonar-se, llavors, que entenia el venecià quasi com l'armeni. Els actors, vinguts dels teatres estables de Gènova i de Vèneto, fan un treball acurat. Mantenen els personatges, i els completen amb matisos a mesura que avança el temps. S'ho passen bé ballant, i això es transmet als espectadors, que reien cada gag espontàniament. L'escenari, que roda invariablement, manté tres portes de vodevil. Un recurs que quasi s'oblida d'aprofitar Pasqual. No cal. Millor. Felicitats.
Jordi Bordes El Punt 29/07/2007
Un gran 'divertimento'
En el marc del Festival Grec s'ha presentat al Romea el muntatge de Lluís Pasqual de La famiglia dell'antiquario, de Carlo Goldoni, en venecià i subtitulat en català. Un grandíssim divertimento, amb una esplèndida companyia d'actors italians. Pasqual, que al Lliure va muntar amb gran èxit Un dels últims vespres de Carnaval, del mateix autor, ha tornat a aquest autor amb motiu del 300è aniversari del seu naixement. El resultat és una magnífica representació (la producció es va presentar el dia 18 passat a la Biennal de Venècia), plena de ritme, àgil en els diàlegs, amb escenes bellíssimes i algunes encertades picades d'ullet a l'actualitat, com l'impagable final, que és d'una lucidesa exquisida. Pasqual ambienta l'obra en èpoques diferents, entre l'any 1780 i l'any 2007.
LA SOGRA I LA NORA Goldoni explica una història amb dos punts centrals: la rivalitat entre una sogra i la seva nora, per un costat, i l'enfrontament entre la noblesa i una burgesia que comença a tenir un paper important en la societat del moment, per un altre. En escena apareixen una sèrie de personatges amb trets característics, entre ells un comte arruïnat que és aficionat a col.leccionar antiguitats de tota mena, una dona gran que està entestada a seguir aparentant que és jove i el conegut criat de la comèdia de l'art. Rivalitats domèstiques i un final sense concessions: no hi ha reconciliació entre la sogra i la nora. Més enllà de la peripècia argumental de La famiglia dell'antiquario aquí destaca l'enorme riquesa del llenguatge, la brillant comicitat dels personatges centrals i la perfecció de l'escriptura del text original. Amb aquest material Pasqual ha concebut un muntatge ple d'encerts, recolzant-se en dos pilars: la qualitat del repartiment i la del text. Pasqual recrea el ritme interior de l'obra original i soluciona amb eficàcia els sis interiors de la casa del comte. Els mateixos actors (excepcional Eros Pagni) canvien el mobiliari al ritme d'estils musicals diferents en cada cas. L'escenografia d'Ezio Frigerio i el colorista vestuari de Franca Squarciapino són dos elements destacables del muntatge, cuidat en tots els seus detalls. A més, la representació no ofereix problemes per a les persones que no parlin italià. Una gran nit de teatre.
Gonzalo Pérez de Olaguer El Periódico 28/07/2007
Pasqual y su soberbio Goldoni
No hay duda: a Pasqual le va Goldoni. Hace ya bastantes años, estuve en Venecia con el director, a propósito de la Biennale, cuya sección de teatro le había sido confiada. Recuerdo que Lluís Pasqual se movía con desparpajada autoridad por las oficinas, teatros y palacios venecianos, en buena medida porque hablaba con aparente soltura la lengua de artistas y funcionarios en la que ahora - según declaraciones propias- se ha reciclado durante los ensayos de La famiglia dell´antiquario,de Carlo Goldoni (1707-1793).
Entre las aguas de Cambrils, donde se baña Pasqual, y las aguas de Venecia que surcaba Goldoni, hay una latinidad común, imperecedera. Y sobre ella, nuestro director ha volcado afectos muy profundos, puesto que sólo desde ellos y de una genética cultural compartida puede entenderse el calor y la emoción que había en Un dels últims vespres de carnaval (Teatre Lliure, 1985), y la vitalidad, alegría y pasión que desprende La famiglia dell´antiquario, que sólo por cuatro noches visita el Romea. He aquí un Goldoni muy poco representado, estrenado en la Biennale para conmemorar el 300. º aniversario del nacimiento del autor y que quedará, supongo, como lo mejor del Grec 2007.
Once eminentes intérpretes, encabezados por el formidable Eros Pagni (Pantalone), se entregan a un burbujeante conflicto entre la nobleza veneciana arruinada y una burguesía que emerge vigorosa y con una clara conciencia de su poder económico. La joven y hermosa muchacha, hija de un comerciante, casada con un noble que no corta ni pincha y despreciada por la suegra que pone sus ínfulas nobiliarias por encima de su ruina, pudo ser un juego inocente pero que, aderezado con arquetipos de la Commedia dell´Arte, Goldoni resolvió con abundante dosis de malicia.
Aun así, a esas alturas, La famiglia dell´antiquario corría el riesgo de caer en la inanidad de un cuento inocente si Lluís Pasqual no hubiera acertado el registro más eficaz y conveniente a situaciones y personajes. Ahí reside, sin duda, el quid de esa diversión espléndida y recomendable sin reservas: en el tono de la representación, que agudiza los caracteres de los personajes sin deshumanizarlos, en el registro del lenguaje y del gesto, que flirtean ambos con la caricatura sin dejarse devorar por ella. Ya no hay duda ninguna: ante Goldoni, el buen oficio de Pasqual se pone a la altura de los mejores directores teatrales.
El entusiasmo y la seguridad con que Pasqual ha abordado los lances de La famiglia... han permitido al director la pirueta de aproximar la comedia hasta el presente. No ha tratado de acercar la historia desde un montaje de estética contemporánea. El juego es más original y tiene una carga alusiva más fina; en las cuatro o cinco últimas escenas, cambia el vestuario, cambia el atrezo, cambia la música y cambia la gestualidad de los personajes, hasta que, sin solución de continuidad, éstos acaban pareciendo coetáneos nuestros. Al fin y al cabo, pensó el director, el desdén con que una suegra contempla a la rapaz entrometida que le roba a su encantador vástago es, con las variantes de rigor, un universal en plena vigencia.
