Amb Laura Ojer, Gador Martín, Lola López, Valeria Alonso, Florencia Galiñanes, Diana Kerbelis, Marta Roca, Montse Vidal
Magníficamente ´furero´
La Fura vuelve por sus fueros fureros.Tras el tropezón que supuso Obit (2005), este Imperium era un doble reto: conjurar aquel desacierto con que se quiso buscar un cambio en el estilo furero y comprobar si el regreso a los códigos, materiales y el concepto escénico que hizo internacionalmente famosa a la compañía funcionan actualmente. Sin rodeos: sí. Perfectamente, para los nuevos y para los viejos fureros,que nunca mueren. El director, Jürgen Müller, no es sólo miembro fundador de la compañía sino el último de los actores directores que se mantuvo como intérprete mientras el resto tomaba otros caminos fuera del escenario. Müller tiene empapado lo que es un espectáculo furero e Imperium recobra las características que lo definen con autoridad y claridad. Primero: público y compañía comparten espacio y el espectáculo mueve a los espectadores de un lado para el otro. Segundo: en los grandes espectáculos fureros,desde Accions hasta Tier Mon,MTM o aquel increíble Suz o Suz que algún día podrían recuperar sin miedo a equivocarse, había siempre un aparato aglutinador, amén de otros elementos (perchas, carros motorizados...). En esta ocasión el elemento central es una mastaba dividida en cuatro trozos. Tercero: música y luz. Magnífica la composición musical de Martin Zrost, recrea atmósferas que apoyan las acciones y procuran tensión. Música, por lo demás, muy al gusto de los espectadores más jóvenes. Y también, claro, atronadora.
Juegos de luz: alta tecnología. Cuarto: liturgia y atavismo.
Imperium tiene un sustrato teórico tan ingenuo como obvio, pero al fin real. El imperio no tiene rostro, pero existe. Tortura y mata a unos y da de comer a otros para que compren pantallas planas. Y cualquier cambio de poder está sometido a ese imperio de rostro inescrutable. Aunque ahora manden las mujeres. Max Weber definió el Estado como una "entidad que posee el monopolio en el uso legítimo de la fuerza". El imperio también. Y la usa. Eso está en el espectáculo.
Creo que Imperium merece larga vida. Se la merece, aunque no gustará a quienes aún conciben el arte como un lujo cultural o un goce estético distanciado.
Joan-Anton Benach La Vanguardia 26/07/2007
El retorn del 'llenguatge furer'
Avís per a navegants: el nou espectacle de La Fura dels Baus, Imperium, ni està en la línia dels proposats pel grup en els últims anys ni és un espectacle a l'ús. És un retorn al llenguatge furer dels anys 80 i 90. Una Fura dels Baus que violenta els espectadors, els ubica en un espai sense seients, els obliga a moure's i els envolta d'una atmosfera inquietant. Per a aquells que coneixen el grup d'aquelles dècades, aporta poques novetats; per a aquells que no, serà un espectacle impactant, desconcertant i en algunes fases incòmode. Una altra cosa és que els convenci. Els temps i els gustos canvien.
El discurs d'Imperium --una denúncia sobre la violència i els abusos del poder-- arriba a través de les imatges més que no pas a través dels textos, poc intel.ligibles i tòpics. És una hora de constant bombardeig d'imatges reals recreades per vuit esforçades actrius, recolzades en tres audiovisuals amb dibuixos animats. Tot passa en un enorme espai rectangular, sense grades, per on circulen tres o quatre enormes plataformes en forma de piràmides al cim de les quals tenen lloc les diferents escenes de l'obra. Bombes que exploten, violència física, tortures, sirenes i corredisses. Hi ha moments molt aconseguits, com la llarga escena de les torxes, i altres en què el caos --potser buscat-- s'acaba apoderant de l'espai escènic.
RITME FRENÈTIC El muntatge deixa clar dues coses: les actituds dominadores o submises, per un costat, i, per l'altre, el ritme tremend de l'espectacle, sense temps morts. Imperium expressa la voluntat dels seus responsables per integrar el públic en l'acció, a més d'exhibir una dramatúrgia que indaga en la violència i la manera d'exercir-la. Una banda sonora i una il.luminació embolcallant emmarquen el treball de les vuit actrius, obligades a un immens esforç físic i a viure situacions realment difícils. Els seus noms: Valeria Alonso, Florencia Galiñanes, Diana Kerbelis, Lola López, Gádor Martín, Laura Ojer, Marta Roca i Montse Vidal. Tecnologia, violència, música, discurs i interpretació. Elements més o menys aconseguits. Però una cosa és certa: Imperium no deixa indiferent.
Gonzalo Pérez de Olaguer El Periódico 23/07/2007
360 graus de cops a l'estómac
La Fura dels Baus torna a l'arena i convida el públic a arrossegar-se per les plataformes movibles. No hi ha volta de full. El muntatge Imperium, que pretén fer una reflexió sobre la societat benestant com la nostra, troba en la proximitat la millor arma. Tot i que l'obra es llegeix molt complerta amb el dossier a la mà, a l'espai diàfan del Mercat de les Flors només es viu per impulsos. La música retrona a la boca de l'estómac; les accions es desenvolupen al voltant dels espectadors movent-se capriciosament fins al contacte més o menys voluntari, tacant, coartant, ferint (fins i tot), i les imatges projectades escupen caricatures que defineixen l'individu perversament.
La dramatúrgia obliga l'espectador a moure's, sigui per curiositat o per perillositat. Cada persona fa una lectura subjectiva, i la crea a partir dels ítems que capta sigui per l'oïda, la vista o el tacte. Cada missatge abocarà inequívocament a la perillositat del pensament únic i a la inutilitat de la violència. Jürgen Müller, fundador de la Fura de la Baus, sap donar el contingut ordenat, sense embafar de literatura i amb dosis d'impacte emocional. Alterna el vídeo, la interpretació de les actrius i els enginys, mentre que satura de ritmes sonors (que algú procura ballar) l'acció. Potser l'únic aspecte a millorar de l'actuació són les pauses que es produeixen entre les escenes, tot i el ritme i l'eficàcia de les tramoies. Muntatge interessant que convencerà la capella furera i que, a més, l'ampliarà.
Jordi Bordes El Punt 22/07/2007
Violència sobre rodes
Imperium va ser concebut per estrenar-se a Pequín, on va sofrir la censura i el boicot oficial i va provocar la destitució de qui l'havia contractat. Suposo que l'oportunitat de presentar-se al cor d'Orient va encoratjar La Fura a plantejar un espectacle segons l'estil amb què el grup és conegut al món i, en aquest sentit, Imperium és un retorn als orígens. Tots els ingredients característics de la primera Fura hi són convocats: l'espai del Mercat de les Flors és despullat de butaques i el públic hi circula sense codis, a mercè dels estímuls d'un espectacle que transita entre el públic i l'empeny amunt i avall, multiplicant les possibilitats d'atenció i obligant-lo a triar què vol veure. Una promiscuïtat territorial que és marca de la casa, amb elements d'amenaça, ensurt i desorientació.
Després hi ha el component fundacional de La Fura: l'expressió de la violència, pedra angular d'Imperium, bé que s'ha desactivat la capacitat de provocar sorpresa o intimidació, perquè el públic que ha seguit la trajectòria furera reconeix de memòria els elements i ja no hi ha estupor. Els objectes escenogràfics són, com sempre, plataformes elevades sobre rodes que avancen mentre les intèrprets (ara tot dones) emeten amb els seus cossos convulsos els missatges bàsics del muntatge: voracitat consumista, violència, dominació, vexació, combat i mort. Són imatges potents però sabudes, tothora acompanyades de músiques ensordidores que col·laboren en l'aclaparament del públic. No es prova d'encendre el sentit crític de l'espectador envers els fets que es denuncien, ans se l'hipnotitza, se'l deixa sense capacitat d'anàlisi, al límit de l'extenuació. El més impactant: les xanques flexibles, en forma de potes de sàtir, amb què les actrius saltironen per l'escena amb esponjosa agilitat.
