recerques
KRAPP: ÚLTIMA GRAVACIÓ
Sala Beckett
Amb Quimet Pla
La soledat i el buit

De l'àmplia producció teatral de Samuel Beckett, Krapp: última gravació (Krapp's last tape) és una de les obres menys representades. El vell Krapp, un home que voreja els 80 anys, s'asseu per sentir antigues cintes magnetofòniques en què, en la data dels seus successius aniversaris, va gravar les seves impressions respecte a l'any anterior. Relats que dibuixen la soledat i el fracàs, les ironies i les crueltats d'una vida no precisament feliç. L'espectacle dirigit per Jordi Coca en el marc del Festival Grec exhibeix el buit en l'existència del personatge de Beckett.

EL PERSONATGE
L'espectador troba Krapp el dia del seu aniversari, escoltant el que va gravar fa 30 anys. I d'aquí va avançant cap al temps actual del personatge, que gravarà també la seva situació l'any anterior. Pràcticament res l'excita, li costa entendre algunes de les seves pròpies expressions, reviu un breu moment d'excitació amorosa. L'autor de Tot esperant Godot enfronta dos moments d'un mateix individu. I pregunta: ¿quina és la identitat entre el Krapp d'avui i el Krapp de llavors? Una temàtica sobre la qual, pel que sembla, Beckett tenia intenció d'a- profundir amb altres obres, cosa que no va arribar a passar.

En un projecte d'aquestes característiques, director i actor han d'a- nar en la mateixa direcció. Coca i Pla ja van treballar junts fa uns quants anys en el muntatge de l'o- bra de Peter Handke Benvinguda al consell d'administració. Ara repeteixen i amb bons resultats.

L'obra original de Beckett amb prou feines omple sis o set folis, i per això director i actor, cada un des de la seva responsabilitat, han d'omplir la resta del temps de la representació. Coca dibuixa un Krapp envellit, amic del vi i la nostàlgia, colèric i tendre, un Krapp que té assumit el seu fracàs en la vida. Al llarg de la representació, amb poca escenografia, austera de mitjans i desenvolupada en una atmosfera pesant, hi ha molts més minuts de silenci i de la veu de la cinta que d'intervencions parlades en directe. ¿Descompensació? No ho sé, en tot cas es podrien guanyar alguns minuts per alleugerir la tensió a què l'obra sotmet l'espectador.

INTERPRETACIÓ
S'ha de destacar el sòlid treball de l'actor, que al seu dia va ser un dels històrics de Comediants. Un treball que en l'ús del cos té els seus millors moments i que encara haurà de millorar pel que fa a la dicció.

Quimet Pla parla amb els gestos, amb les mirades, amb les expressions que delaten nombrosos estats d'ànim. És un treball en què té a veure la direcció de Coca, que torna a demostrar que Quimet Pla és carn d'actor. Una representació no fàcil, meritòria i emotiva en molts moments.


Gonzalo Pérez de Olaguer
El Periódico 15/07/2007
Krapp, el bufón

El Krapp de Samuel Beckett es un tipo de 69 años y aspecto desaliñado que parece haber llegado desde hace tiempo a ese momento en la vida en el que uno se da cuenta de que ya nada va a cambiar. Tuvo sus sueños de juventud y de éxito, llegó incluso a estar rodeado demujeres que le amaron, pero con el tiempo todo ello se fue desvaneciendo y, para cuando empieza la obra, Krapp es la imagen de la soledad, del abandono y del vacío.

Y es que crap significa ‘mierda’, un nombre, pues, que lo resume todo. En su
estudio y refugio, Krapp pone en marcha su magnetófono para oír las cintas que tiene grabadas y en las que lleva años recopilando instantes de su existencia. El origen de este corto monólogo en un solo acto se sitúa en un programa de radio de la BBC de finales de los años cincuenta en el que el actor irlandés PatrickMagee leía extractos de la novela de Beckett Molloy. Inspirado en su voz, Beckett escribió para él unos meses después la pieza que nos ocupa.

Esta mezcla de patetismo y de absurdo que es Krapp’s last tape acaba de estrenarse en la Sala Beckett (hasta el 29 de julio) bajo el crepuscular arco iris del Festival Grec en versión catalana de Joaquim Mallafré, de la mano de Jordi Coca como director y con la voz y los gestos de Quimet Pla, su único intérprete. Y puede que lo más destacable del montaje sea su larga duración. Coca alarga hasta casi la hora y media las 25 páginas de un texto que, en la versión para la televisión de Beckett, no pasa de los tres cuartos de hora. Atom Egoyan se recreaba algo más en su adaptación también para la televisión, con John Hurt de protagonista, pero sin llegar a los 60 minutos. Dilatado y ralentizado, éste es un montaje que parece ahondar en el lado cómico del personaje y que pide una composición apayasada del tal Krapp. Desde luego, las acotaciones del autor dan para tomárselo así. Al margen de las acotaciones, sin embargo, el Krapp de Pla busca el chiste bebiendo en sonoros tragos, haciendo mucho ruido en todas sus acciones y muecas o eructando. Y, por si fuera poco, los pies le quedan colgando cuando se sienta frente a la mesa del magnetófono. Para mí, un Krapp demasiado bufo. Y sobre todo, demasiado largo.


Begoña Barrena
El Pais 15/07/2007
L'habitació de l'oblit

Les precises acotacions de Beckett per a Krapp: última gravació no deixen gaire espai per a la imaginació. Tot està fixat fins a l'últim detall. Apropiar-se de l'obra, tot i l'estreta vigilància de l'autor, no és poc mèrit, i Jordi Coca ha trobat les subtils variacions sobre el guió prefixat per adaptar el text a les especials característiques de l'actor protagonista. Un muntatge que es defineix com un gran gest de complicitat entre director i actor.

Sobre la tècnica de Quimet Pla es construeix una posada en escena que interioritza aquesta experiència. A partir de la icona del pallasso solitari i derrotat es crea una atmosfera que decanta aquesta imatge per quedar-se amb el pòsit. Un espectacle abocat sobre l'essencial, que és la manera més respectuosa d'encarar un text ple d'acotacions autobiogràfiques de Beckett. Un muntatge situat en un decorat que subratlla la misantropia del personatge. L'espai idoni perquè un vell alcohòlic rescati una memòria guardada en les bobines d'un magnetòfon. Un vell que conserva aquesta pròtesi mecànica per recordar-li qui va ser.

Per a Coca és tan important la veu que arriba del passat com la mateixa malsana acció d'usar una màquina per mantenir viva la memòria. Un ritual que, d'alguna manera, seria igual d'entranyable que el del col·leccionista de segells que cada tarda obre el seu àlbum per delectar-s'hi. La diferència és que Krapp torna sempre sobre si mateix. Una imatge absolutament brutal. Dècades d'autoreconstrucció per constatar que al final només queda el fracàs.

Una realitat que Coca i Pla ofereixen d'una manera diàfana. No hi ha error d'interpretació sobre les tristes circumstàncies del vell Krapp. Una tristor que arriba al públic com l'espessa capa de pols dipositada sobre un record oblidat en el soterrani.



Juan Carlos Olivares
Avui 15/07/2007