recerques MOON WATER Mercat de les Flors ---tria espectacle--- Gènesi 3.0-- (Carlos Wagner)Moon Water4.48 Psicosis-- (Luciano Cáceres)Il ventaglio-- (Luca Ronconi)King-- (Carlota Subirós)2666-- (Àlex Rigola)A ciegas-- (Jesús Campos García)Sacred MonstersBoris Vian Constructor d'Imperis-- (Xavier Albertí)Style galant-- (Hermann Bonnín)Party line-- (Andrea Segura)La Glòria del mercatWolfenstein-- (Jordi Casanovas)Vida y milagrosÈric i l’Exèrcit del Fènix-- (Pere Planella)Passat el riu-- (Oriol Broggi)L'olor sota la pell-- (Juan Carlos Martel Bayod)Un lloc conegut-- (Carme Portaceli)He de ser castigat per no haver estimat mai ningúHedda Gabler-- (Thomas Ostermeier )Arcàdia-- (Ramon Simó)Sex n'drugs n'Johan Cruyff-- (Josep Julien) ---tria l'ordre dels espectacles--- Per ordre de data Per ordre d'espectacle Ballarins com joncs De cop i volta el que és desconegut es fa familiar. Això ha passat amb el nom de Lin Hwai-min, un coreògraf inèdit al nostre país que en els últims dies ha aparegut a la premsa. Primer, per ser l'autor d'un dels sols que va oferir Sylvie Guillem. Segon, per ser el director i coreògraf de Cloud Gate Dance, companyia que s'ha presentat al Grec precedida de gran fama. La peça que van oferir al Mercat de les Flors, Moon water, estrenada l'any 1998, no pateix el pas del temps i és un recital de gran sensibilitat i subtilesa oriental. En aquesta obra, Lin Hwai-min reuneix la senzillesa i profunditat del tai-txi i la força i l'energia de les arts marcials. Aquesta barreja de disciplines, amb alguna o altra pinzellada de dansa contemporània, dóna com a resultat un espectacle de contingut abstracte i de gran bellesa plàstica, en el qual els ballarins, extremadament concentrats, mostren un físic delicat que es mou per l'impuls de la respiració. Les notes de Suites per a violoncel solo de Bach acompanyen el moviment de 18 ballarins que es desplacen per l'escenari amb un gest continu, que brota de l'interior cap a l'exterior i que es recull i es desplega amb subtilesa i precisió. Tenen la flexibilitat i la solidesa d'un jonc. Lin Hwai-min mostra amb exquisidesa el missatge del proverbi budista en què s'ha inspirat per crear Moon water (Aigua de lluna). Amb gran bellesa, l'energia dels ballarins flueix com l'aigua i el seu esperit brilla com la lluna. Montse G. Otzet El Periódico 03/07/2007 Jardineria zen Un jardí de figures humanes, núvols reflectits en l'aigua d'un rierol, el moviment dels astres damunt del nostre cap; imatges d'harmonia com aquestes brollen al llarg de l'espectacle del Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan, una companyia que sembla no conèixer l'estridència. Es mouen amb suavitat, lentament, fins que, de cop, un genoll quasi es doblega o un braç quasi es llança enlaire: petits gestos on l'energia es manifesta per, de seguida, tornar al seu curs d'intensitat constant. Gairebé sembla un exercici científic de mesura del pas del temps, amb el qual s'arriba a la conclusió que passat i futur no existeixen, ja que integren un mateix fluir. La idea d'immaterialitat de Moon Water es trasllada també a l'actuació dels ballarins, desproveïts de tota personalitat a favor d'un únic cos de ball format per molts cossos però que es mouen com ho fan les mil fulles d'un sol arbre -i els solos o duets que van intercalant-se en aquest espectacle coral no són res més que detalls d'aquest funcionament-. De fet, amb els seus ulls ametllats, es fa difícil saber si miren cap a fora o cap a dins, i el ball esdevé així una gran respiració que comença a l'abdomen i es propaga fins a les extremitats, creant onades d'energia que solquen els cossos. A la darrera part, l'escenari s'inunda d'aigua, multiplicant els ballarins, efecte que es magnifica quan el teló de fons descobreix un gran mirall que ocupa tot l'escenari, i les Suites de violoncel de Bach s'acaben. Aleshores queda el so de l'aigua esmunyint-se, i dins la seva remor encara hi recordem l'eco de la música mentre, a poc a poc, els ballarins marxen, sense marxar, només canviant lleugerament la seva posició... fins que ja no hi són: no hi ha pressa perquè no hi ha retorn, sembla dir-nos. Bàrbara Raubert Nonell Avui 03/07/2007