recerques SANTO Y SEÑA Amfiteatre Grec de Montjuïc Director d'escena: Eva Yerbabuena ---tria espectacle--- En cualquier otra parte-- (Àlex Mañas)Santo y seña-- (Eva Yerbabuena)Gaivota. Tema per a un conte breu-- (Enrique Diaz)Imperium-- (Jürgen Müller)Europe is Living a Celebration-- (Àlex Serrano)Eva Perón-- (Marcial Di Fonzo Bo)Viatge a Califòrnia-- (Moisès Maicas)Fairy-- (Carme Portaceli)El maletí o la importància de ser algú-- (Josep Maria Mestres)Leonce i Lena-- (Pep Pla)Krapp: última gravacióLe Mani Forti-- (Marc Martínez)El circ de Sara-- (Piero Steiner)El salt de Nijinski-- (Maria Rovira)Conte d'hivern-- (Ferran Madico)Caldera Express ’07-- (Alexis Eupierre)La mujer del perro cojo-- (Roberto Romei)Gènesi 3.0-- (Carlos Wagner)A ciegas-- (Jesús Campos García)Clar de llunes-- (Pep Bou)King-- (Carlota Subirós)Mies-- (Toni Mira) ---tria l'ordre dels espectacles--- Per ordre de data Per ordre d'espectacle Humilitat flamenca Clàssica en l'aspecte, moderna en l'essència, la presència d'Eva Yerbabuena és tota humilitat: en la mirada, en les posicions que adopta el seu cos en pausa, en la composició que no busca aplaudiments fàcils, i en totes les decisions que conformen Santo y seña, el seu particular pas pels principals pals del flamenc. De la profunda siguiriya a la farruca, d'aquesta al mirabás, i després d'unes bulerías alegres torna a la serietat dels tangos per acabar amb una soleá-bulería, sense més intenció que la d'aventurar-se en cadascun d'aquests estils, impregnar-se del seu ritme, tancar els ulls i deixar-s'hi perdre, perquè, com ha dit la de Granada en diverses ocasions, només ballant se sent realment lliure. De la foscor inicial en ressalten les mans, que s'obren i es tanquen cargolant els dits suaument, i la seva cara, que acompanya els moviments d'un cos generós que deixa anar la seva força a poc a poc, contingudament, creant onades d'energia que el recorren i el retorcen, per acabar amb una esquena que s'arqueja fins a mig cos. Moments després, ens crida el vermell de la seva bata de cua i el mantó de color blanc trencat que fa volar al voltant del torç com un núvol de flors i que, en un moment, amb uns petits cops dels canells, en llança ara una punta, ara l'altra, com sortidors d'aigua freda per aplacar la calor del seu ball. Així, sense altre argument narratiu, l'obra s'articula en base al contrapunt rítmic del seu zapateado, raspat i fregat; al joc cromàtic dels seus vestits; i en el fet d'intercalar els seus solos amb les coreografies del cos de ball que l'acompanyava, format per quatre grans joves ballarins. Ara ella, ara ells, són les dues cares de la moneda: la femenina i la masculina; unitat i multiplicitat; lluita interna i lluita externa. L'observador desitja que es trobin, però aviat descobreix que això és impossible, malgrat que són indissociables perquè l'una ajuda l'altra a seguir pujant esglaons dins l'hora i mitja que dura aquest espectacle d'altura. Bàrbara Raubert Nonell Avui 25/07/2007