recerques ANDRÒMACA Director d'escena: Jean-Christophe Saïs ---tria espectacle--- The Brothers Size-- (Bijan Sheibani)Andròmaca-- (Jean-Christophe Saïs)Nunca estuviste tan adorable-- (Javier Daulte)Compañía Nacional de Danza 2-- (Nacho Duato)Mujeres-- (Mario Maya)Su seguro servidor, Orson Welles-- (Esteve Riambau)Rimuski-- (Roger Bernat)El Rei Lear-- (Oriol Broggi)Aquesta criatura-- (Antonio Simón Rodríguez)Història del soldat-- (Amir Hosseinpour)Fairy-- (Carme Portaceli)Cançons per un nou mon-- (Cristina Raventós)No pesa el corazón de los veloces-- (Antonio Calvo)Èdip 1, 2, 3, 4-- (Josep Galindo)Entrañas-- (Stefan Metz)Les 4 saisons...El lleig-- (Juan Carlos Martel)Tres versions de la vida-- (Xicu Masó)La Nevera-- (Vincent Poirier)Els mots de Yorik (i altres peces)-- (Iñaki Garz)Rey Lear-- (Gerardo Vera) ---tria l'ordre dels espectacles--- Per ordre de data Per ordre d'espectacle Amb Hala Omran, Valerie Lang, Mathieu Genet, Thierry Bosc, Daniel Martin, Gaëlle Héraut, Kouzit Al-Hadad, Nisrin Fendi, Lama Hakim, Amira Hdife, Kamel Najma, Iman Oudeh, Kamel Mozzeh, Raghad Almakhlouf, Rana Yazaji Pols acadèmica Sobre el paper, l'experiència de reunir intèrprets francesos amb sirians i palestins resultava engrescador, i ens recordava aquella extraordinària Fuenteovejuna mig en àrab que ens va regalar Emilio Hernández al capdavant del Centro Dramático Andaluz. Però per passar de la pàgina a l'escena calen algunes coses més que vocació multicultural. Jean-Cristophe Saïs ens ha engaltat una Andròmaca polsosa, potser amb la intenció d'expressar, metafòricament, el gavadal de cendra i terra cremada que cobreix el relat tràgic d'Eurípides que amb amarga lucidesa testifica la brutalitat de la guerra. Perquè la història d'Andròmaca exposa la crueltat bèl·lica que s'acarnissa especialment amb dones i nens, l'estupidesa de la necessitat d'herois, el menyspreu al vençut, l'odi al foraster. L'únic element que s'ha triat per apropar-nos a l'obra ha sigut atorgar la llengua francesa als grecs i l'àrab als troians, una decisió que va passar amb més pena que glòria a causa del desgavell en el sobretitulat. Problemes tècnics a banda, l'espectacle esdevé pura vèrbola sense palpitació, amb aquella declamació plúmbia pròpia de l'Académie Française. El crit tràgic, que hauria d'atorgar la grandesa d'esperit característica del ritual arcaic, de vegades acaba en marrameu, i els intèrprets s'esgargamellen fins a l'afonia. Destaca l'actriu damasquina Hala Omran, que incorpora amb autoritat la protagonista, amb un estil ajustat que creix en l'enfrontament amb la seva contrincant Hermíone (Valérie Lang), que té moments impressionants, com quan, presa del pànic, surt a escena escabellada, amb els pits nus, disposada a matar-se. Fora d'aquests instants àlgids, la resta està mancada d'aquella efervescència que fa enlairar-se un espectacle. Francesc Massip Avui 04/07/2008 Una 'Andròmaca' minimalista La renovada versió que Jean-Christophe Saïs ha fet de la tragèdia d'Eurípides Andròmaca destaca per la sobrietat i minimalisme escènic i una elegant senzillesa narrativa. Un rectangle dibuixat amb llum per situar el temple de Tetis, on es refugia la protagonista, és pràcticament l'únic artifici al servei del muntatge, a més del refinat suport musical. Les pedres del Grec són utilitzades, amb l'ajuda d'una tènue il.luminació, com a element escenogràfic per recrear un relat concebut per a escenaris històrics com el barceloní i els de Damasc, Lió i Atenes. El deambular dels actors i actrius sirians i francesos, declamant els llargs recitatius en els seus respectius idiomes, segons interpretin troians o grecs, i la força i convicció al servei dels seus personatges passen a tenir una dimensió encara més gran en aquest relat del drama d'Andròmaca, la dona de l'assassinat heroi troià Hèctor, raptada i utilitzada com a esclava i concubina de Neoptòlem --al qual Racine denomina Pirros--, fill d'Aquil.les. L'intens monòleg inicial en àrab d'Andròmaca, narrant totes les seves desgràcies des que va arribar a la ciutat grega de Ftia, ja va posar a prova un auditori que ocupava només la meitat de l'aforament. Les dues pantalles laterals utilitzades per seguir la subtitulació en català de l'obra van tenir seriosos desajustos, espacialment quan un dels actors es va saltar un paràgraf del text i va crear problemes als tècnics per poder situar els rètols en el punt narratiu. El públic va haver d'esforçar-se més per seguir els moments rellevants de la trama, com el de l'enfrontament entre Hermíone, la jove i estèril dona de Neoptòlem, i Andròmaca, l'esclava que li havia donat un fill, i l'aparició d'altres personatges clau en la tragèdia, com el rei Peleu. La utilització de l'àrab i el francès té, a més a més, tot el sentit en aquest muntatge mestís. Serveix per ressaltar l'actual diàleg de sords entre Orient i Occident. La versió no té pretensió d'altres lectures polítiques, però sí que apunta a una crida a l'esperança de la llibertat de les dones. El públic va acabar premiant amb aplaudiments l'esforç dels intèrprets. César López Rosell El Periódico 04/07/2008 Canónica discreción Hay escenarios que imprimen carácter. Este montaje en el Grec ha buscado anclajes antiguos, una interculturalidad más voluntarista que efectiva y un sello de perennidad museográfica, tal vez con la esperanza - desmesurada- de convertirse en una referencia. En todo caso, serviría para hablar del regreso a una empecinada discreción canónica, de una ausencia de riesgo y de un disciplinado perfeccionismo, a modo de ritornello a un clasicismo formal de 50 años atrás. Una virguería lumínica dibuja un rectángulo sobre la escena desierta y dentro de él Andròmaca clama su infortunio. La viuda de Héctor, príncipe de Troya, es el botín más precioso del que se han apropiado los griegos, triunfantes de la guerra. Con Andròmaca, la paz, sin embargo, no volverá a Grecia. Intrigas y venganzas, heridas mal curadas, la ira de Menelao, por cuya raptada esposa Helena se organizó el inacabado cirio bélico... encienden luchas civiles entre los vencedores. Y así hasta que Tetis, la madre de Aquiles, bendice la descendencia de su nieto Neoptòlem y Andròmaca, y apacigua al viejo Peleu, su antiguo amante, desesperado por la suerte del muchacho. Saïs ha hecho muy poco para alterar la impertérrita, lineal narración del clásico. La afirmación del director según la cual existe un paralelismo entre Grecia y Troya, por un lado, y Occidente y Oriente por otro, es sólo eso, una afirmación. Y querer ilustrarla, alternando el francésgriego con el árabe-troyano, poco más que un gesto simbólico. Ami juicio, tres son los elementos que conviene destacar. En primer lugar, la palabra a tumba abierta de los intérpretes. El Grec recupera su fama de recinto acústicamente bien dotado, y actrices y actores actúan sin ningún soporte microfónico. Su dicción es potente y modular y nada gritada. En segundo término, el delicado movimiento de las actrices, personajes y coro, que parecen levitar a dos centímetros del suelo, con paso geométrico, oculto bajo sus túnicas. Hay una caligrafía coreográfica exquisita y minimalista que es uno de los rasgos de modernidad del montaje. El otro es el tercer factor subrayable: una iluminación rasante que embellece los delicados círculos dibujados en la arena del escenario y que acentúa los claroscuros de los rostros de los actuantes. Joan-Anton Benach La Vanguardia 04/07/2008