El
dramaturg i director Jöel Pommerat, un dels elements més actius de
l'escena contemporània francesa des de la dècada dels noranta amb la
seva companyia Louis Brouillard, va estrenar Cet enfant al Théâtre
Paris-Villet el 2006, un text que aquesta temporada encara gira per
diferents ciutats del país veí. Un projecte que s'inicià el 2002 amb
una sèrie de converses amb dones sobre la parentalitat. Sense
transcriure dramàticament cap de les experiències explicades, l'autor
construeix un seguit de deu escenes, sense relació de continuïtat entre
elles, per tractar dels lligams entre pares i fills plasmats en forma
de confrontació familiar. Una història dramàticament ben travada, amb
el recurs de la repetició textual molt ben mesurat, que no jutja ni
aconsella, simplement exposa. Sense buscar el teatre de denúncia ni el
realisme social. Precisament per això l'espectador queda atrapat en
aquesta anatomia del lligam ancestral en què qualsevol reconeixerà
alguna expressió, alguna conversa o fins i tot alguna situació de les
que es desenvolupen a escena.
El director Antoni Simón n'ha fet
un muntatge excel·lent donant protagonisme al text i sobretot als
actors. Però cal tenir en compte també dos elements que potencien el
bon resultat de l'espectacle. D'una banda l'escenografia de Paco
Azorín, un banquet blanc que gira sobre una plataforma com la mateixa
roda de la vida. De l'altra, la il·luminació de Sylvia Kuchinow acurada
i sense efectisme on es reparteix la llum i l'ombra de manera curiosa i
arriscada. La poca claror en els rostres dels intèrprets, sobretot al
principi, denota que aquests personatges poden ser qualsevol dels
asseguts a la platea. Aquesta màgia que aconsegueix Kuchinow implica
encara més el públic i alhora potencia les situacions.
Pel que
fa al repartiment estem davant d'una peça coral en què el director ha
sabut esprémer al màxim els intèrprets i donar-los l'oportunitat perquè
cadascun d'ells tingui un monòleg ben resolt i convincent. L'estructura
del text i el ritme triat permet que després d'alguna intervenció
dramàticament al límit el mateix intèrpret torni a escena construint un
personatge absolutament allunyat de l'anterior lluint, així, la seva
professionalitat.
Aquest és un muntatge de petit format que no
es mereix ser flor d'estiu i quedar simplement com a part d'un
festival, sinó que els programadors d'aquest país haurien de tenir en
compte per a la propera temporada a les seves sales. No només a
Barcelona, sinó a qualsevol indret de Catalunya.
Teresa Ferré El Punt 29/06/2008
Combat entre pares i fills
Antoni
Simón ja no és un director habitual de la cartellera de Barcelona. I ho
hauria de ser. Cada temporada el públic hauria de tenir l'oportunitat
de trobar-se amb una feina que, sense efectes especials, dignifica
l'essència de l'ofici teatral: text i intèrpret. Amb Aquesta criatura
-obra sobre la tragicomèdia de les relacions paternofilials- ha tornat
a demostrar el seu encert en l'elecció del text i el seu talent per
obtenir el millor resultat d'actors i actrius. És un director que evita
el protagonisme i cedeix tot l'espai artístic a l'autor i les seves
criatures.
Una actitud generosa recolzada per una escenografia
minimalista de Paco Azorín -pura geometria dramàtica- l'eix de la qual
és un element rotatori obert a moltes interpretacions.
L'obra de
Joël Pommerat és una suma d'escenes falsament realistes. A partir de
deu variables sobre l'etern conflicte entre pares i fills -amb totes
les combinacions possibles d'amor-odi- s'estableix un quadre d'emocions
complex, d'alta intensitat dramàtica. Una per una, les frases poden
semblar tòpics d'intramurs familiars, però el conjunt s'escapa del
reconeixible per mostrar-se com una farsa tràgica que exigeix una
especial entrega i col·laboració dels intèrprets, sotmesos a constants
i ràpids canvis de personalitat. Un repartiment harmònic, en el qual
tots tenen el seu moment de visibilitat dramàtica. Un treball
interpretatiu compartit per aconseguir junts el millor resultat
possible. Un enorme esforç -també emocional- coronat amb èxit per Josep
Minguell, Isabel Rocatti, Resu Belmonte, Ferran Lahoz, Andrea Montero,
Inés Díaz i Xavi Francès.
