D'August
Strindberg, se'n coneixen algunes etiquetes com ara la de misogin i la
de desequilibrat psíquic. La posada en escena de fa un parell de
temporades al TNC de Play Strindberg de Dürrenmatt en què feia una
adaptació de Dansa de mort (1900) de l'escriptor suec, tampoc no ajuda
gaire a pensar en aquest autor com una persona contemplativa, en pau
amb si mateix i els seus records. La directora Teresa Vilardell es va
sorprendre amb un Strindberg a les antípodes de les etiquetes d'home
rebel i boig en una narració, no pensada per dur a escena, escrita
després d'un llarg període de crisi psicopàtica.
Ensam (Sol)
s'ha convertit en un text que redimeix l'escriptor i dramaturg de tot
allò que l'havia torturat durant la joventut. El va escriure, el 1903,
quan havia fet la cinquantena i decidia mirar-se la vida des de la
panoràmica del que sap que li queda poc camí per recórrer.
Efectivament, nou anys després moria.
L'actor Pere Arquillué
s'ha fet seu el testament poètic, gairebé vitalista, de Strindberg amb
un muntatge d'alta densitat i amb recursos d'alta graduació estètica.
Forçosament un text contemplatiu, un cant a viure en soledat d'ermità
enmig de la seva ciutat i navegant sense melangia pels escenaris de la
infància, disposa d'un ritme lent. És un gota a gota que amara la
terra, que omple la copa de cristall. Arquillué compta amb dos actors a
escena amb els quals dialoga (més físicament que oralment). El jove
músic i la noia, que executa un ventall de personatges femenins (des de
la mare fins a una noia que desitja), són un contrapunt com els freds
fluorescents en una escena íntima, poètica, evocadora.
La posada
en escena té detalls que denoten moltes relectures en què es poden
descobrir plecs en els quals es pot incorporar un joc de moviments. Com
ara el detall de posar-se d'esquena quan es recomana utilitzar els
miralls que ajuden a veure el darrere. O quan el cabdell que la dona
desfila és, a escena, llana del jersei del solitari. La seva ànima es
reconforta de reconèixer els silencis dels amics, mirant pels binocles
com els efectes de les estacions atempten contra la costa. Ell se sent
moderadament feliç, refugiant-se en la soledat. Vilardell atrapa la
poètica en un espectacle que es redimeix amb la quotidianitat.
Jordi Bordes El Punt 15/07/2008
Passeres de l'ànima
Narració
en primera persona sobre els avatars de la solitud, amb els seus
avantatges, inconvenients i vaivens. L'adaptació en forma de monòleg de
Pep Paré desbrossa un text intens i vívid on Strindberg es fa eco de la
crisi dels 50, alhora que traça un itinerari de pensament a través de
l'evocació del passat i una pugnaç anàlisi del present. L'escenografia
presenta un entramat de palets, com els insondables camins de l'ànima,
il·luminat per una teranyina de fluorescents que subratllen els estats
interiors de la consciència. Enfonsat a l'escenari, s'enclota un piano
de cua on Ferran Vilajosana aporrina el teclat. Pere Arquillué
pronuncia el poderós soliloqui, dinamitzat per la presència de Tamara
Cunill, que ara sembla una presència fantasmàtica, ara un gos baladrer,
ara una marassa sol·lícita, ara l'objecte del desig. Les accions de la
dona i el pianista constitueixen un ornament, potser poc justificat,
que funciona com a element de variació per acompanyar la paraula
despullada d'Arquillué. El poderós i punyent verb de Strindberg no
necessita galindaines. Hi són. No molesten, però tampoc afegeixen res
de substancial a la sòbria, intensa i potent interpretació d'Arquillué.
Així com Strindberg ironitza quan diu "en un matrimoni, tres són
multitud", en aquest monòleg esdevenen marabunta. I més quan s'exalça
la vida solitària, el plaer d'escoltar el silenci i nodrir l'esperit,
l'esponjosa força que atorga la solitud que embolcalla l'individu en
una crisàlide a punt per a la metamorfosi. Els somnis, que Strindberg
utilitza com a mirall de coneixement interior, aquí s'exterioritzen en
dubtoses accions que acompleixen aquests personatges espectrals, com
quan la noia fa calça puntejant com un rellotge el pas del temps
tediós. Una aposta més frugal i concentrada hauria bastat.
