S'accepta
l'error, però la majoria va al teatre per estimular els sentits,
l'intel·lecte o les emocions. No importa si la proposta passa pel cap o
per les entranyes mentre l'espectacle compleixi la seva missió. Fins i
tot el teatre dolent genera reaccions, encara que siguin de rebuig.
Tota la resta és teatre burgès: un producte socioanímic possible per a
una absoluta i civilitzada satisfacció, amb recursos suficients per
invertir en allò superflu.
Muntatges concebuts com bibelots per
col·locar en la vitrina institucional. Un adorn escènic d'impecable
factura però prescindible, com qualsevol objecte decoratiu.
En
aquesta categoria cau la versió d'El ángel exterminador de Joan Ollé i
Julie Sermón, amb la col·laboració coreogràfica d'Andrés Corchero i
musical de Jordi Sabatés. Ja teníem Luis Buñuel i la seva pel·lícula
oberta a infinites lectures, tot i que el mestre observés amb sorna les
complexes elucubracions sobre un grup de burgesos inexplicablement
enclaustrats en un dels seus molts salons. Quan acaba l'espectacle,
l'espectador segueix tenint la pel·lícula i sense saber què fer amb
l'afegit escènic. Temps i esforç d'un important col·lectiu d'artistes
perquè el públic surti igual del Grec.
Moviments marcats,
actuacions voluntàriament guinyolesques, metàfores visuals i interacció
amb la pel·lícula de Buñuel. Un ampli repertori de tot allò que compon
un teatre humilment elitista perquè el públic només connecti amb el
muntatge quan es fonen els plans de la pantalla i l'escena, tot i que a
vegades sembli un homenatge exquisit al playback de les Diabéticas
aceleradas. I aquestes sí que tenen bigotis.
Juan Carlos Olivares Avui 13/07/2008
L'univers surrealista de Luis Buñuel
Tota
la força narrativa del més surrealista Buñuel es va donar cita dijous
en el, aquest cop sí, màgic escenari del Grec. L'esperit de l'universal
cineasta aragonès va sobrevolar l'hemicicle gràcies a la bella
translació escènica que Joan Ollé i el seu equip de col.laboradors ha
fet d'El ángel exterminador (1962). Pel.lícula convertida en teatre,
però també teatre com element enriquidor del film. Una mag- nífica
barreja de dramatúrgia amb imatges d'una de les obres mestres de
l'etapa mexicana del director de Calanda.
Tot funciona, en
aquesta peça. La bellesa plàstica del muntatge, amb una escenografia de
color blanc que facilita les projeccions, i els ajustats moviments dels
14 actors de la funció, que semblen guiats per un titella, ajuden a
entrar, a la primera, dins de l'univers de l'obra. Andrés Corchero és
la mà que belluga el tauler d'aquesta coreografia actoral. Seu és part
del mèrit d'aquesta adaptació. I notable resulta l'aportació de Jordi
Sabatés interpretant en directe al piano les peces musicals compostes
per a la proposta escènica.
L'obra discorre, igual que en la
pel.lícula, al palauet dels Nóbile, on acudeixen uns membres de l'alta
societat després d'assistir a l'òpera. Però una força estranya els
impedirà sortir quan s'acaba la festa. El que Buñuel aconsegueix amb la
seva faula, i que l'obra teatral adaptada per Julie Sermon reforça, és
mostrar esperpènticament la degradació d'uns éssers obligats a viure en
captivitat. La por a buscar la llibertat i la falta de coratge
apareixen com a elements crucials d'aquesta crònica del naufragi d'uns
éssers tan deplorables. L'inici i el final del muntatge són resolts amb
projeccions de fragments del film. La peça escènica aprofundeix en els
tics del denigrant comportament d'aquesta burgesia davant d'una
situació límit. La imparable i accentuada bogeria d'aquests personatges
moralment mediocres que ens traslladen els intèrprets contribueix
encara més a distanciar l'obra del realisme del film, però respectant
la fidelitat a la història. Un bon espectacle, en el qual destaca el
treball coral dels intèrprets. Brilla la determinació amb què aborden
els seus histriònics personatges les actrius del repartiment i el bon
to general dels actors. Buñuel hauria aprovat aquesta adaptació.
César López Rosell El Periódico 13/07/2008
Coreografia sincopada
Joan
Ollé proposa una interessant mirada a la pel·lícula mítica de Luis
Buñuel (aquella en què els convidats no veuen la manera de sortir d'un
saló, on es veuran reclosos durant dies sense que la policia trenqui el
setge, ni els cambrers els portin l'esmorzar). És un joc que segueix
l'argument absurd i en què es potencia la paròdia, sense caure en
l'excés. No hi ha més pretensió que aquesta. S'entén el film com el va
definir Buñuel (un divertiment) tot i que molts crítics el llegeixin
com una crítica a la burgesia, a l'Església, a la por de prendre
decisions...
El treball és un privilegi interpretatiu, començant
pel piano de Jordi Sabatés (fora de la cambra maleïda, això sí). Sap
conjugar perfectament les escenes de la pel·lícula, que succeeixen a
l'exterior de la mansió (i l'abans i el després que es produeixi aquest
segrest), amb l'acció. Troba diàlegs entre l'escena i el film
(projectat en un marc de porta senyorial o bé a la paret, o en un
mirall). També hi ha fusteria en la coreografia d'Andrés Corchero. Els
desplaçaments d'intèrprets i cadires s'intueixen mil·limetrats. Té un
punt d'obsessiu que juga a favor de l'estrès dels personatges que es
barallen per beure l'aigua d'una canonada.
En el món surrealista
d'aquest film, el sacrifici dels dos joves enamorats sembla tan inútil
com la lectura bíblica de tacar amb sang la porta de casa perquè
l'àngel no assassinés els primogènits jueus, encara esclaus del poble
d'Egipte. El director Thomas Ostermeier (en la seva versió del film que
es va veure la temporada passada al Teatre Lliure) va representar
aquesta ombra amb una presència negra, misteriosa. Ollé simplement ha
aprofitat el detall del quadre que ja va projectar Buñuel. És un
personatge exterior, i com a tal, no té sentit donar-li cos. Ollé no ha
pogut (o no ha volgut) depurar més la seqüència, l'ha deixada
sincopada, com si tragués fotogrames de cada escena. S'ha limitat a
mirar el film amb unes ulleres sornegueres. Potser el film de Buñuel
donaria per una relectura diferent que resultaria més potent i
aportaria més interès a una peça estèticament perfecta.
