Javier
Daulte ha recuperat un text en què homenatja la família de la seva mare
posant a escena una producció divertida (de diàlegs picats i amb
coreografies ingènuament tendres) que no estalvia ni un gram de
tensions. Tampoc de l'amargor que s'amaga sota els estors. L'homenatge,
en realitat, és a l'àvia, un personatge histriònic, orgullós, que li
agrada ser el centre del que passa a la família, al seu pis i, encara,
a l'escala de l'edifici Cinzano de Buenos Aires on viuen. En una segona
part, serà Noemí (la mare de Daulte) la que prendrà el protagonisme a
l'escala, i Blanca caurà en el desengany: s'intercanviaran els papers
mimèticament. El seu món s'haurà ensorrat i només hi trobarà engrunes
mirant pel·lícules antigues en un televisor regalat per un anònim.
L'encert es remata amb una interpretació dels actors, metòdica i
despreocupada.
El treball de Daulte és sincer i lluït alhora.
L'autor ha fet una psicoanàlisi del seu tiet Rodolfo, que es casa sense
convenciment; de la tieta Amalia, que signa matrimoni al registre civil
amb el germà de la seva millor amiga; i descobreix l'abús que mare i
filla infringeixen a la veïna Marta. Fa, fins i tot, una picada d'ullet
a ell mateix, quan demana que pares i àvia l'acotxin al llit,
consentit. El treball dramatúrgic brilla amb uns diàlegs que s'encreuen
i donen uns equívocs satisfactoris. Com quan la mare repeteix l'escena
de l'àvia, ara ja com a pal de paller de la casa. O quan el pare, un
tou Salvador, manté un diàleg de cortesia amb el xicot de Noe, Roly. El
diàleg d'equívocs remet al millor teatre de l'absurd. Amb
l'originalitat de Daulte, la insulsa quotidianitat cobra molt d'interès
alhora que permet una identificació a l'escena. Que tiri la primera
pedra aquell que no hagi hagut d'anar a buscar un sotagot per no
embrutar la taula del menjador. O que no hagi estat recriminat per
haver posat els peus amb sabates dalt del sofà. O que no l'hagin
obligat a canviar-se de roba sense que la mare constati que,
efectivament, el vestit no és l'adequat per a l'ocasió. El Daulte màgic
de 4 d'òptic, tenebrós de Com pot ser que t'estimi tant o psicofònic
d'Ets aquí? mostra una nova i convincent faceta. Brindem pel Daulte
dels records, pel dramaturg dels genolls pelats i les sessions de Fred
Astaire en blanc i negre, de tele de dissabte a la tarda. Mai una
imatge final ensucrada resulta tan amarga.
Jordi Bordes El Punt 05/07/2008
Una entre un milió
Quan
la producció argentina de Nunca estuviste tan adorable es va presentar
al Teatre Municipal de Girona dins el Temporada Alta, noms com Demy o
Potter semblaven oportuns per connectar aquesta gran peça de Javier
Daulte amb referents cinematogràfics útils. A La Villarroel, amb actors
autòctons, no s'entén haver oblidat Terence Davis (Distant voices,
still lives). Davies és el més pròxim a l'exercici de memòria que
distingeix l'obra de Daulte. Autobiografies filmades sobre l'univers
que s'expandeix rere el llindar d'una casa.
El canvi
d'intèrprets no afecta la delicada textura d'aquesta comèdia trista. La
fragilitat dels records que arriben com veus distants, magnificades o
posades en sordina. Un muntatge al qual potser li manca l'equilibri
interpretatiu del repartiment argentí. La Blanca d'Anabel Alonso lluita
per no deixar-se dominar per les armes histriòniques de l'actriu. Quan
l'assalt cau del costat de Blanca, surt a la llum una intèrpret de gran
intensitat (el rostre ple d'emocions pel fill). Quan guanya Anabel, el
matisat to de la comèdia rellisca perillosament cap al sainet.
Una
tensió entre l'exquisit i el vulgar que Daulte i Alonso mantenen a la
corda fluixa de l'impossible com l'equilibrista sobre la corda,
recolzats per la resta del repartiment, tots compromesos -Lurdes Barba
la primera- amb aquest inusual experiment de mitificació de
l'intranscendent. L'emotiva tragèdia lírica d'una família entre un
milió.
Juan Carlos Olivares Avui 04/07/2008
Viatge a l'univers de la família
Retrat
de família i crònica del pas del temps. Javier Daulte aborda a la
Villarroel la tragicomèdia Nunca estuviste tan adorable, la història
dels seus avantpassats. I ho fa a un ritme trepidant. Els personatges
surten i entren, aixequen la veu i no paren de moure's. És una cosa que
desconcerta l'espectador fins que s'acaba situant en el relat gràcies a
la força dels personatges, l'enginy dels dià- legs i els girs de la
trama, amanida amb oportuns números musicals. Però el mecanisme de
rellotgeria de l'obra acaba encaixant. I es passa del riure al drama
simplement seguint el recorregut vital de la famí- lia. Costumisme i
històries d'amor i de relacions estimulants o frustrades, amb els
tòpics i les contradiccions pròpies de cada cas, són narrades des d'un
neorealisme propi de la dècada dels 50 en què se situa l'inici de
l'acció.
Blanca, l'àvia de l'autor, és el centre de la història.
És la dona que ho il.lumina tot i dóna sentit al biodrama. Enèrgica,
decidida però també capritxosa, viu tancada en el món del seu
apartament de Buenos Aires, on alimenta les seves fantasies. Anabel
Alonso, amb un gran talent dra- màtic, serveix el seu personatge amb
les elevades dosis de sensible energia que requereix el viatge
emocional d'una dona cap al seu fracàs vital. Salvador (esplèndid
Francesc Luchetti), el callat marit enfundat en la seva granota blava
de mecànic, apareix com una part del decorat tot i que és el motor que
alimenta les quimeres de Blanca. Rodolfo (Albert Ausellé) i Noé (Carme
Poll) són els fills que juntament amb la histriònica i alcohòlica veïna
Marta (Lurdes Barba) i Amalia (Mireia Sanmartín), l'amiga de Noé,
completen el quadro familiar, al qual s'unirà Roly (Rubén Ametllé),
marit de la filla.
MOMENTS BRILLANTS Hi ha moments molt
brillants com el del surrealista diàleg entre Salvador i el seu futur
gendre, en el qual l'home a l'ombra acaba revelant els seus pensaments
més íntims, i altres de tensió, accentuats amb l'aparició d'un ganivet
i una pistola que apunten cap a la tragèdia.
I arriba el salt a
la dècada dels 70, amb una envellida i depressiva Blanca i els fills ja
casats. El relat guanya en intensitat emocional fins a aturar-se en un
desconcertant desenllaç: els homes de frac i les dones amb vestits de
seda baixant per una escala. Sens dubte, tot un homenatge de l'autor a
la seva àvia, a la qual li hauria agradat veure un final tan glamurós.
César López Rosell El Periódico 03/07/2008
Amargas risas de familia
La
vida puede leerse como una de las comedias de Frank Capra. Vive como
quieras,por ejemplo. Seguro, pero algo más amarga. Todo depende del
enfoque. Javier Daulte exorciza a la familia de su madre sin escatimar
acidez a partir de la personalidad de su abuela en un texto con
momentos realmente hilarantes.
La familia materna de Daulte se
nos presenta como un grupo de individuos de clase media que comparten
piso. La protagonista, Blanca (espléndida Anabel Alonso), vive
cómodamente su identidad de mujer burguesa con supuestos admiradores
desconocidos. Su marido (Francesc Lucchetti) la acepta, hasta un cierto
momento, entregándose en cuerpo y alma al trabajo. Marta (Lurdes
Barba), la amiga íntima (la tía), sobrelleva el dolor de una abuela a
la que no dejan ver a sus hijos. Alrededor de estos tres dramas
revolotean hijos/ hijas y novios en un piso del Buenos Aires pudiente.
Nunca
estuviste tan adorable es una divertida comedia de trasfondo amargo que
traza perfiles humanos con una serie de actitudes bastante comunes e
identificables. El autor y director homenajea a su madre, pero no
oculta la frustración del núcleo familiar en general. No es gratuito el
salto temporal de los años cincuenta, con la madre y demás en plena
forma, a los setenta, cuando aquella es una anciana que estorba. Daulte
es un especialista en manejar el ritmo, en introducir sorpresas o giros
dramáticos y en diálogos ingeniosos. Uno de ellos, entre Rolando (Ruben
Ametllé), el pretendiente de la hija, Noe (Carme Poll), y el padre es
un prodigio de acción casi sin palabras. Esta y algunas otras escenas
ponen muy alto el listón de una comedia que, sin embargo, se extiende
demasiado en algunas situaciones. Pequeña objeción que no afecta a una
función rigurosamente dirigida, con una interpretación global ajustada,
ya sea a un cierto tono de exageración o la intimidad del dolor humano.
Anabel Alonso lleva las riendas, pero las historias se entrecruzan y
nos muestran a una irreconocible pero sensacional Carme Poll, a un
perfecto Lucchetti y a una inspiradísima Lurdes Barba en esta larga y
muy recomendable tranche de vie familiar.
