|
|
| recerques |
 |
|
|
|
Cantau, cantau!
Dissabte, nit d'estrena. Hi havia combinada una expectació gran i una alegria sincera; el lloc i l'acte imposaven un cert aire de solemnitat. Malgrat el dia rúfol la gent s'apinyava i feia paramenta a les escales d'un Teatre Municipal a punt de mostrar-se únic. Un cop a dins, la gent, enfundada en els seus vestit decorats, divisava espectres més enllà del teló; i és que l'imaginari col·lectiu sempre és prou dinàmic. Remor.
L'ambició de la nova producció d'El Canal, Centre d'Arts Escèniques de Salt i Girona, m'admira. Aquesta vegada amb l'estimable coproducció del Festival Grec de Barcelona per donar-li més volada. L'espectacle Pinsans i caderneres emprèn un agosarat viatge musical al llarg dels segles XIX i XX, és la peripècia vital d'una cultura catalana prou excèntrica, prototipus d'una manera de ser que ens reflecteix exacta. I és que, certament, tenim gràcia. El muntatge és una creació del talent elevat de Xavier Albertí, director i actor mut, amb textos de Narcís Comadira, poeta i escriptor d'una sensibilitat extraordinària i que desplega dosis d'intel·ligència, cultura i un ampli, precís sentit de l'humor. Notori el treball de recerca de materials musicals que abasten un munt de noms i fonts de tota una generació de compositors catalans, molts oblidats però que redescobrim amb imminència plaent.
En escena veiem un saló d'actes del Teatre del Liceu de Barcelona, amb prou solera per reconèixer la petja d'una burgesia clàssica. Sis cadires al centre, dues més amples, de més categoria. Les parets totes folrades d'una fusta règia i assentada. Un piano de mitja cua negre amb la seva banqueta. A banda i banda tres portes amb vitralls; en un primer pla i a la dreta un cartell de la celebració del centenari de la coral que diu: De Clavé a Montsalvatge, a sota un esplèndid ram de flors. Del trespol hi pengen dos globus blancs que enllumenen i disposen l'espai diàfan.
Ens trobem en plena celebració de l'acte i un tal Fabià Serra (Xavier Pujolràs) endega una llarga llista de noms que conformen la Societat Coral Pinsans i caderneres. Interromp aquesta lletania l'aparició de l'emotiu Narcís Cordalira (Oriol Genís), poeta nacional i Creu de Sant Jordi, amb una inspirada conferència: Breu però verídica història de la cançó catalana renascuda: de Clavé a Montsalvatge, que acaba per emocionar-lo tant que se li desboquen les llàgrimes cara avall. Alhora van entrant a escena els principals membres de la Coral de Riudejoncs de les Arenes, que van inserint el seu art al pas del discurs, també un pianista que surt i entra com qui passeja. Acabada la conferència vénen les exhibicions inspiradíssimes dels membres de la coral amb el seus refilets. Si en primer lloc se'ns explica la idiosincràsia de la nostra tradició musical, seguidament ens la canten esplèndidament. Fem així un viatge musical i cultural de dos segles d'una complexitat fascinadora, que es contradiu per enriquir-se, que va de la Renaixença, el modernisme i els noucentistes, amb la seva dèria de lluitar contra el xaronisme imperant, fins a l'avantguarda, plena de la seva música culta i popular, fent un retrat fantàstic del territori, on la línia entre realitat i somni queda enxarxada per les influències i els esdeveniments històrics. Hi ha l'ombra de Josep Pla que, amb pinzellades dels seus retrats, esmerça la manera de ser i viure d'alguns dels personatges (Mompou, Toldrà, Clavé...) fundadors d'aquella fèrtil cultura musical.
Hi ha dues parts clarament diferenciades: en la primera el repertori és clàssic, sota la influència del mite Wagner que fou el fil que ens uní a Europa; en la segona hi ha la disbauxa, els intèrprets despleguen el seu repertori en una mena de competició seductora: cuplets, operetes satíriques i també una ajogassada mostra, picant i burlesca, de la revista musical. En el fons és la història d'una gran ambició i d'un gran fracàs, de la mitologia d'un poble petit de gran riquesa. Explicat sempre sota la vara meravellosa de l'humor, Albertí i Cordalira, perdó, Comadira, demostren tenir l'enriquidora capacitat de riure's d'un mateix, d'assaborir la part més entranyable que ens defineix al cap i a la fi. D'altra banda fora d'un insuportable sentimental.
Els actors són fantàstics, demostren una gran implicació i una extraordinària complicitat, expliciten a la perfecció els diferents estats d'ànim d'unes generacions immemorials que ens impliquen a tots. D'ànima la participació del Cor del Conservatori de Girona, entaforats al pati de butaques amb el públic, seguint el joc de la fantasia. En fi, un meravellós espectacle, un tresor encara per descobrir que deixa per als ulls uns dies de miracle.
Joaquim Armengol
El Punt 16/06/2008
|
|
Cantau, cantau!
Fem memòria: en la seva etapa de director del Grec, Xavier Albertí va incloure un cicle de lied català. Pinsans i caderneres pot ser entès com un pas més en la reivindicació del patrimoni musical d'un país no gaire preocupat a defensar-lo, però ara el director fa la quadratura del cercle: la reivindicació lúdica d'un repertori d'innegable riquesa i, alhora, la paròdia incisiva de certa forma d'entendre les essències pàtries.
Tot passa en una sala inspirada en el Conservatori del Liceu, on la Coral Pinsans i Caderneres celebra, amb la caspa de rigor, el seu centenari. Després de l'accidentat repàs als membres de l'entitat (un Xavier Pujolràs d'humor absurd), el poeta Narcís Cordelira (esplèndid tour de force d'Oriol Genís) fa una abrandada dissertació sobre la cançó catalana. Des de Clavé i la seva voluntat de redempció dels obrers esgarriats fins al "rajolí petit" de Mompou, passant per Vives, l'Orfeó Català i el wagnerianisme, el text de Narcís Comadira fa un repàs tan hilarant com documentat a una visió dogmàtica de la música del país que només jurava pel "gran mestre de Bayreuth", sense oblidar llançar torpedes directes a la línia de flotació (el paper del Liceu amb els compositors vius).
Com a El duo de La Africana, Albertí, convertit en improbable florista pianista, marca clarament la separació entre una secció més teatral i una altra en què la música domina. La tradició clàssica s'interseca amb la popular dels cuplets de la preguerra civil gràcies a un magnífic equip de cantants-actors (Titon Frauca, María Hinojosa, Marisa Martins, Miquel Cobos, Enric Martínez-Castignani), l'impertorbable Efrem Garcia al piano i una inesperada coral. Tot i que el ritme decau cap al final, aquest és un espectacle ideal per als qui pensen que som una meravella.
Xavier Cester
Avui 01/08/2008
|
|
El musical 'Pinsans i caderneres' va fer somriure
Un dels plats forts del Grec ha estat Pinsans i caderneres, un musical de Xavier Albertí que va aconseguir que el públic del Romea sortís amb un somriure dibuixat a la cara. L'enginy del músic i director català va unir nostàlgia i humor àcid a través d'una classe magistral sobre les ventures i desventures de la vida cultural catalana durant els segles XIX i XX. De forma intel.ligent i mordaç, aquesta mirada al melic de la Catalunya que un dia va voler ser algú en el panorama musical però mai ho va ser del tot provoca des de la riallada neta i sana fins a la melancolia més tendra.
El text de Narcís Comadira és pura dinamita i la direcció d'actors cantants, de molt voltatge, perfila uns personatges que es reuneixen per celebrar el centenari d'una imaginària societat coral, Pinsans i Caderneres, i ho fa de forma deliciosament esperpèntica.
Albertí va aglutinar, incloent- s'hi com a florista, nou intèrprets excepcionals: va enlluernar Oriol Genís com a Narcís Cordelira, impressionant en la seva verborrea, i Xavier Pujolràs com a Fabià Serra; en la part musical l'eficient teclat d'Efrem García va afrontar un repertori vastíssim, recorrent més d'un segle d'his- tòria i amenitzant desenfadats números defensats amb gràcia per Miquel Cobos, Titon Frauca, María Hinojosa, Enric Martínez-Castignani i Marisa Martins. La coral del Conservatori de Girona, disfressada de públic, va sorprendre estereofònicament amb les seves veus ben empastades.
Manel Cereijo
El Periódico 01/08/2008
|
|
|
|
|
|
|
|
|
