Amb Anthony Mark Barrow, Paul Brennen, Lucy Briggs-Owen, Richard Cant, David Caves, Oliver Coleman, David Collings, Gabriel Fleary, Mark Holgate, Damian Kearney, Ryan Kiggell, Tom McClane, Marianne Oldham, David Ononokpono, Laurence Spellman, Alex Waldmann
Estimulante alegría escénica
Por
suerte, ninguna sorpresa: en la versión de Cheek by Jowl, Troilus and
Cressida tiene todos los números para quedar como la creación más
brillante de este Grec´08, singularmente anglófilo. Un espectáculo
espléndido. Ni siquiera el mismo Shakespeare que unos pocos años atrás
el gran Luca Ronconi presentó en la olímpica Turín podría competir con
el que Declan Donnellan ha radiografiado con la pasión, la devoción y
el humor que circulan, torrenciales, por la sala Fabià Puigserver del
Lliure. El lugar lo ha convertido Nick Ormerod en una pista luminosa
para múltiples y accidentados encuentros de griegos y troyanos.
En
Troilus and Cressida,Shakespeare quiso adentrarse por la ciudad de
Troya y por los campamentos enemigos que la asediaban. Fue como una
incursión en días de tregua y de la que se llevó la historia de la
bella Cressida, que desertó de las huestes griegas y que se enamoró
perdidamente de Troilus, hijo de Príamo, el monarca de Troya.
Shakespeare se llevó, además, numerosos retratos de los legendarios
héroes de uno y otro bando, a los que el dramaturgo inoculó muchas
dudas sobre su incuestionable aureola mítica. Desde luego, Troilus and
Cressida es un Shakespeare extraño, en el que los imponentes nombres
propios, de cuya ferocidad u honorabilidad el autor casi siempre hizo
materia de drama o tragedia, son aquí observados con humana comprensión
y hasta con ironía, como si los hubiera sorprendido en paños menores.
Está
claro: Declan Donnellan ha aprovechado las brechas desmitificadoras
abiertas por el clásico, para hundir en ellas una mirada sarcástica
sobre el conflicto bélico entre Grecia y Troya y los motivos que lo
originaron, una mirada razonablemente escéptica sobre la fidelidad de
la pareja y una mirada radicalmente cínica sobre la dignidad, el valor
y otras virtudes indiscutidas de los héroes encumbrados por la
mitología. En un momento felizmente coñón, el espectador descubre al
que será el poderosísimo y audaz Ulisses, suplicando un beso de
Cressida en plan perrito faldero, ansioso, despanzurrado,
espantosamente ridículo. De pronto, las páginas más gloriosas de la
Odisea se ven atacadas de un tembleque mortal...
La dramaturgia
de Cheek by Jowl vuelve a sorprendernos por su vivo sentido del
contraste. Después del agrio enfrentamiento entre los fanfarrones
Hèctor y Àjax, el nudo dramático se deshace súbitamente, no tanto en el
educado encuentro que se ha visto otras veces entre griegos y troyanos,
por una noche amigos,como en una fiesta ajetreada, bulliciosa, animada
por el arte sublime del travesti Tersites, erigido en la popular
estrella encargada de elevar la moral de la tropa. Casi pegado a un
importante ruido de batalla, Donnellan propone el mejor diálogo amoroso
construido hasta hoy de Troilus y Cressida,y que transcurre sobre una
de las pasarelas de la escena en un delica-do juego de aproximaciones y
distanciamientos, de súplicas y promesas, de contención y deseo: es la
hermosa escena poética que cierra la primera parte del espectáculo,
para que la espera de la segunda sea más imperiosa.
El trabajo
del director y del escenógrafo, la iluminación preciosista de Kristina
Hjelm y el vestuario de Helen Atkinson, y, por supuesto, la
interpretación sensacional de toda la compañía, muestran una vez más lo
que es el súmmum de la inteligente alegría escénica.
Joan-Anton Benach La Vanguardia 06/07/2008
Desconstrucció
Des
que Homer va escriure la primera línia sobre la guerra de Troia, les
pàgines sobre la contesa entre troians i grecs no han deixat de
multiplicar-se. També William Shakespeare va contribuir a la propagació
amb Troilus and Cressida. Des d'una posició irònicament equidistant,
desmunta l'aura dels herois repartits a tots dos bàndols. Ulisses,
Hèctor o Aquil·les, ociosos militars, estancats en un front, amb els
llorers marcits.
Tan sols Helena segueix sent ella mateixa:
l'objecte del desig que passeja el seu triomf per l'escenari com una
diva de Hollywood. La resta intenten omplir les hores d'espera amb
discursos buits, seduccions, combats home a home, intercanvis de
presoners i inconfessables moments de confraternització. Una realitat
molt poc heroica repassada per la llengua viperina del contrafet
Tersites. En la versió de Cheek by Jowl, refet en transvestit proletari.
Shakespeare
va desmuntar el mite sense saber exactament què fer amb les peces. I
Declan Donnellan no aporta amb la seva direcció d'escena nitidesa a
aquest text estrany. La brillant interpretació de la companyia ja no
causa sorpresa. Una qualitat incontestable que s'admira per si mateixa,
més enllà del títol. Dicció perfecta, domini físic de l'escena, tots
els mèrits que es vulgui, però falta connexió emocional amb el text i
el públic. Fins i tot les imatges són una retrobada esperada amb un
estil inconfusible. Ni la festa al campament grec inspirada en La
caiguda dels déus de Visconti -amb Tersites-Marlene-Helmut- genera una
mica d'atmosfera que englobi el conjunt de la proposta de Cheek by Jowl.
Juan Carlos Olivares Avui 05/07/2008
Un Shakespeare aclaparador
Suggeridora,
transgressora, fresca i corrosiva versió de Troilus and Cressida.
Declan Donnellan l'ha endevinada a l'hora de convertir el text de
Shakespeare en l'aclaparador espectacle exhibit al Lliure. El director
britànic i l'escenògraf Nick Ormerod despleguen tot un catàleg de
recursos al servei d'una obra trepidant. I disposen, sobretot, dels 16
grans actors de Cheek by Jowl, que donen una lliçó d'ofici, adaptant-se
als canvis d'una trama que transcorre entre la subtilesa i l'energia de
l'acció.
Ambientada en els anys de la guerra de Troia, la peça
mostra el desencant que l'autor sent respecte a la condició humana. I
aprofita l'entorn de la història d'amor entre Troilus i Cressida per
carregar contra el bel.licisme i la mitologia dels herois que el
propicien. La deslleialtat, l'honor, l'amistat i les ànsies de glòria
dels prínceps guerrers apareixen en aquest muntatge, extrapolable a
l'actual Iraq --Agamèmnon podria ser Bush--, que Donnellan reforça
situant els protagonistes en un àmbit modern i realista.
L'aparició
d'Helena (Marianne Oldman), amb un vestit llarg blanc d'estilisme
hollywodià i desfilant entre els soldats, trenca tots els esquemes. Amb
el seu seductor somriure, ajuda a visualitzar com un conflicte d'amor i
possessió pot ser el desencadenant de tota una guerra. El glamur es
manté en les seves aparicions al costat de l'atractiu Paris. Aquesta
elegància tan sofisticada contrasta amb la dels soldats amb cuirasses a
l'estil Robocop i els negres uniformes militars dels grecs, per
comparació als blancs o beix dels troians. I també amb la d'una
Cressida amb texans (l'encantadora Lucy Briggs-Owen) que, a instàncies
del seu alcavot i bufó oncle Pandor --gran actor enfundat en el seu
elegant vestit clar-- transgredeix la norma amorosa de Julieta al balcó
a l'espera del seu Romeu, i atraient amb desvergonyiment el tímid i
dubitatiu Troilus (Alex Waldmann) al seu llit.
Tot canvia quan
la jove és intercanviada amb un presoner troià i passa a oblidar les
seves promeses de fidelitat a Troilus en favor del grec Diomedes. El
muntatge guanya en intensitat quan Aquil.les mostra al jove la
deslleialtat de la seva estimada. Apareixen les espases i una successió
de dols, molt ben resolts, la tràgica conclusió dels quals és
l'assassinat de l'heroi troià Héctor.
Un comentari a part es
mereix el rol de Richard Cant com a Tersites, bufó transvestit que es
passeja com Marlene Dietrich cantant les seves veritats. Un Shakespeare
d'altura que eleva el llistó del Grec del canvi.
