ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Grec]
| Grec 2024 | Grec 2023 | Grec 2022 | Grec 2021 | Grec 2020 | Grec 2019 | Grec 2018 | Grec 2017 | Grec 2016 | Grec 2015 | Grec 2014 |
| Grec 2013 | Grec 2012 | Grec 2011 | Grec 2010 | Grec 2009 | Grec 2008 | Grec 2007 | Grec 2006 | Grec edicions anteriors |
FESTIVAL GREC 2008. Espais: Teatre Grec, Mercat de les Flors, Teatre Lliure, Biblioteca de Catalunya, CCCB, La Caldera, Museu Picasso, Macba, Plaça del Rei, Sala Muntaner, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Romea, La Villarroel, Barcelona, 25 de juny al 2 d'agost del 2008.
- «Pinsans i caderneres» Musical de Xavier Albertí i Narcís Comadira. Textos de Narcís Comadira. Intèrprets: Xavier Albertí, Miquel Cobos, Titon Frauca, Efrem Garcia, Oriol Genís, Maria Hinojosa, Enric Martínez-Castignani, Marissa Martins i Xavier Pujolràs. Coreografia: Roberto G. Alonso. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Maria Araujo. Il·luminació: Albert Faura. Col·lacobració: Cor del Conservatori de Girona. Direcció de Xavier Albertí. Argument: 'Pinsans i caderneres' és el nom d'una suposada i particular coral que celebra el seu centenari. Aprofitant aquesta efemèride, es proposa un viatge pel territori musical de la Catalunya dels segles XIX i XX. Partitures de Clavé, Morera, Toldrà, Montsalvatge, Mompou, Lamotte de Grignon, cuplets, operetes i altres gèneres oblidats. Teatre Romea, 30 de juliol del 2008.
- «Rodoreda. Retrat imaginari» Dramatúrgia de Carlota Subirós. Intèrprets: Alba Pujol i Carlota Subirós. Escenografia: Max Glaenzel i Estel Cristià. Vestuari: M. Rafa Serra. Il·luminació: Mingo Albir. Vídeo: Maria Alcázar. Direcció de Carlota Subirós. Argument: Buscant les relacions invisibles que teixeixen vida i literatura, una dona del principi de segle XXI llegeix amb fruïció l'escriptura d'una dona que va viure pràcticament tot el segle XX moguda per una vocació impacable i una personalitat intensa. Mercat de les Flors, 22 de juliol del 2008.
- «Las troyanas» Eurípides. Intèrprets: Mia Esteve, Gloria Muñoz, Anna Ycobalzeta, Clara Sanchís i Ricardo Moya, entre altres. Banda sonora: Orestes Gas. Espai escènic: Mario Gas. Vestuari: Antonio Belart. Il·luminació: Carlos Lucena. Direcció: Mario Gas. Argument: El vencedor no tindrà pietat del vençut. No hi haurà consideració per als infants que sobrevisquin. No hi haurà respecte pels déus caiguts. 'Las troyanas' ens transporta a l'últim dia de Troia, una ciutat ja vençuda, i explica la història de les seves dones, condemnades a caure en els braços dels comandants vencedors. Teatre Grec, 21 de juliol del 2008.
- «Kiosko das Almas Perdidas» Centro Coreográfico Galego - Roberto Oliván. Dramatúrgia de Roberto Magro 'Tober'. Intèrprets: Hannah Shakti Buhler, Gabriela Mathé, Kirenia Martínez Acosta, Núria Sotelo Rodríguez, Ana Beatriz Pérez Enríquez, Lenka Bartunkova, Álvaro Esteban López, Jordi Vilaseca Lorite, Anna Calsina Forrellad, Natxo Montero Matia, Henrique Peón i Alexis Fernández. Vestuari: Ruth D. Pereira. Elements escènics: Rodrigo Roel. Música en directe: Mercedes Peón. Assessoria màgica: Mago Antón i Lipar and Company. Il·luminació: Baltasar Patiño. Direcció de Roberto Oliván. Argument: Espectacle on es barregen dansa, teatre, il·lusionisme, vídeo i animació. Els personatges han estat apartats del món perquè les Forces Majors han perdut el control sobre ells. Són en un món paral·lel que no coneixen, ni reconeixen els altres individus que els acompanyen. Mercat de les Flors, 19 de juliol del 2008.
- «A Disappearing Number» Un nombre que desapareix. Concepció de Simon McBurney. Idea original: Complicité. Música original: Nitin Sawhney. Escenografia: Michael Levine. Il·luminació: Paul Andersen. Vestuari: Christina Cunningham. Direcció de Simon McBurney. Argument: Una reflexió teatral sobre la incessant i compulsiva necessitat d'entendre què passa al nostre voltant. El punt de partida és la història d'una de les amistat matemàtiques més importants de tots els temps, la que va néixer entre el geni autodidacte, Srinavasa Ramanujan i el professor de Cambridge, G.H. Hardy. Teatre Lliure, 17 de juliol del 2008.
- «Sutra» Sidi Larbi Cherkaoui, Antony Gormley, Szymon Brzóska i els monjos del temple de Shaolin. Coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui. Creació visual i disseny: Antony Gormley. Música de Szymon Brzóska. Direcció de Sidi Larbi Cherkaoui. Argument: El sutra són els discursos pronunciats per Buda o per alguns dels seus deixebles. Després de conviure amb els monjos del temple de Shaolin a Dengfeng, Cherkaoui ha pogut recuperar el context d'aquestes arts marcials i revelar la filosofia que el va fer néixer. Teatre Grec, 16 de juliol del 2008.
- «Dido & Aeneas» Henry Purcell. Sasha Waltz & Guests, Akademie für Alte Musik Berlin i Vocalconsort Berlin. Coreografia i direcció de Sasha Waltz. Direcció musical de Christopher Moulds. Escenografia de Thomas Schenk i Sasha Waltz. Vestuari de Christine Birkle. Il·luminació de Thilo Reuther. Argument: L'òpera de Henry Purcell és una de les més importants de l'època barroca, un temps en què la dansa tenia un paper preponderant. Relata la tràgica història d'amor entre la reina Dido de Cartago i Ennes, el príncep fugit de Troia. Una història trista que culmina amb el famós cant d'una dona que prefereix suïcidar-se abans que separar-se de l'home que estima. Sasha Waltz li doten un sentit nou amb ressò contemporani. Teatre Nacional de Catalunya, 11 de juliol del 2008.
- «De los afectos» Lanònima Imperial i Cia. Fernando Hurtado. Idea de Juan Carlos García. Direcció i coreografia de Juan Carlos García i Fernando Hurtado. Intèrprets: Inmaculada Asensio, Olga Clavel, Fernando Hurtado, Vanessa López, Miryam Mariblanca, Yester Mulens, Amparo Novas i Irene Vásquez. Assessor dramatúrgic: Roberto Fratini Serafide. Escenografia: José Menchero. Vídeo: Lawrence Wallen. Vestuari: Ariadna Papió. Argument: ¿Què queda dels sentiments, en un moment en què les emocions semblen haver perdut vigència? Dues companyies de dansa s'uneixen per presentar un espectacle sobre les passions humanes. ¿On és la llum dels nostres sentiments, ara que la postmodernitat ens ha deixat a les fosques? Mercat de les Flors, 11 de juliol del 2008.
- «Ensam» August Strindberg. Versió i adaptació de Pep Paré. Dramatúrgia de Teresa Vilardell i Pep Paré. Intèrprets: Pere Arquillué, Tamara Cunill, Ferran Vilajosana. Escenografia: Alfons Flores. Il·luminació: Lluís Martí. Direcció de Teresa Vilardell. Argument: Un recorregut per la vida i elpensament de l'escriptor i dramaturg August Strindberg (1849-1912). Un relat sobre la recerca i la construcció del jo que redefineix l'univers de l'autor suec més enllà dels tòpics i els arquetips. Sol, estar sol, això vol dir "ensam" en suec. L'autor va escriure aquesta peça després d'un llarg període de crisi, quan ja entrava a la cinquantena. És un relat no pensat per ser representat, a mig camí entre la reflexió abstracta i el dietari intimista. L'aprenentatge d'un pacte amb un mateix. Sala Petita Teatre Nacional de Catalunya, 10 de juliol del 2008.
- «El ángel exterminador» Luis Buñuel i Luis Alcoriza. Adaptació de Julie Sermon. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Ricard Borràs, Isabelle Bres, Roser Camí, Ricardo Joven, Daniella Corbo, Àngels Poch, Rosa Renom, Hans Richter, Walter Silva, entre altres. Direcció de Joan Ollé. Argument: Un grup de burgesos es reuneix després d'una vetllada a l'òpera. Quan van a buscar els abrics per marxar s'adonen que no poden sortir del menjador. No hi ha cap raó, senzillament estan atrapats. Passen els dies i les bones maneres van desapareixent. El menjar i el beure són escassos i la brutícia se'ls acumula. Afloren els conflictes més profunds fruit d'una convivència forçada. Teatre Grec, 10 de juliol del 2008.
- «Vitrines III» Lapsus Dansa. Direcció d'Alexis Eupierre. Intèrprets: Cecilia Colacral, Alexis Eupierre, Clara Tena i Gustavo Lesgart. Música de Krishoo Monthieux. Vestuari de Fàtima Campos. Il·luminació: Roser Domingo. Argument: L'escenari es converteix en una vitrina,en un aparador on l'espectador se sentirà reconegut. Vitrines III és l'última entrega d'una trilogia iniciada pel coreògraf l'any 2006.En aquesta última part es repassa tot el procés, des de les emocions individuals fins a les col·lectives gràcies a un element comú: la cançó. La Caldera, 10 de juliol del 2008.
- «Benefactors» Michael Frayn. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Anglès, Anna Güell, Josep J. Julien i Albert Ribalta. Escenografia: Deborah Chanbers. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: David Bofarull. Direcció de Manuel Dueso. Argument: Una obra sobre l'arquitectura de les ciutats, la construcció, la restauració i l'especulació. Però també parla de l'arquitectura de les persones, l'edificació i el manteniment d'una relació afectiva. David un arquitecte londinenc treballa en la reordenació d'un barri del sud de Londres. Tria professional que s'entrellaça amb una tria personal. Sala Muntaner, 9 de juliol del 2008.
- «Todos hablan» Gabriela Izcovich. Direcció Gabriela Izcovich i Carolina Zaccagnini. Intèrprets: Julia Català, Walter Jakob, Gabriela Izcovich i Alfredo Martín. Música original d'Iván Barenboim. Escenografia d'Alejandro Alonso. Il·luminació de Magali Acha. Argument: Tot un seguit d'històries unides entre si per converses telefòniques i personatges intrusos que ajuden a retratar fragments de la vida. Trobades entre amics, parelles, coneguts, desconeguts, personatges que expressen alegries i malestars. Set contes de l'autora adaptats al teatre. Teatre Lliure - Espai Lliure, 9 de juliol del 2008.
- «While going to a condition + Accumulated Layout» Coreografies i interpretació de Hiroaki Umeda. Argument: Artista multidisciplinari japonès que abasta des de la coreografia i l'execució del moviment fins al so i el disseny de la llum i les imatges. Minimal i radical, subtil i rabiós, profundament contemporani i estretament lligat a la tradició japonesa. Mercat de les Flors, 7 de juliol del 2008.
- «My Favourite Things + The Rite of Spring» Emanuel Gat Dance. Coreografia, il·luminació i vestuari d'Emanuel Gat. Intèrprets: Roy Assaf, Emanuel Gat, Mia Alon, Noa Gimelshrein i Lise Thiller. Músiques de John Coltrane i Igor Stravinsky. Argument: Jove coreògraf israelià instal·lat a França. Proposta de solo i col·lectiva. Jocs de cadires on sempre algú es queda sense. Mercat de les Flors, 4 de juliol del 2008.
- «Glory i Laboratori» Jeremy Wade. Intèrprets: Jeremy Wade i Marysia Stoklosa. Músics: Loren Dempster i Michael Mahalchick. Argument: Jeremy Wade experimenta, troba nous llenguatges artístics. El jove coreògraf nord-americà resident a Berlín treballa amb vuit ballarins de Barcelona i explora la mostruositat, la il·lusió i la màgia dels contes populars. La Caldera, 3 de juliol del 2008.
- «Troilus and Cressida» William Shakespeare. Companyia Cheek by Jowl. Direcció de Declan Donnellan. Intèrprets: Anthony Mark Barrow, Paul Brennen, Lucy Briggs-Owen, Richard Cant, David Caves, Oliver Coleman, David Collinge, Gabriel Fleary, Mark Holgate, Damian Kearney, Ryan Kiggell, Tom McClane, Marianne Oldham, David Ononokpono, Laurence Spellman i Alex Woldman. Música de Catherine Jayes. Escenografia de Judith Greenwood. Il.luminació: Kristina Hjelm. Argument: Després de set anys de guerra, grecs i trioans estan encallats en la lluita. Entre combats, el príncep Troilus, fill del rei Príam de Troia, s'enamora perdudament de Crèssida, una jove desertora d'un campament grec. Ben aviat, Crèssida és reclamada per formar part d'un intercanvi d'hostatges. Els amants s'han de separar. Laparticular visió de William Shakespeare sobre la guerra de Troia i la història d'amor amb una companyia que conjuga la interpretació amb els efectes escènics marca de la casa. Barcelona, Teatre Lliure, 3 de juliol del 2008.
- «Andròmaca» Eurípides. Traducció al francès de Jean i Mayotte Bollack. Traducció a l'àrab de Marie Elias. Intèrprets: Hala Omran, Valerie Lang, Mathieu Genet, Thierry Bosc, Daniel Martín, Gaëlle Héraut, Louez Ali, Kouzit Al-Hadad, Nisrin Fendi, Lama Hakim, Amira Hdife, Kamel Najma, Iman Oudeh, Kamel Mozzeh, Raghad Almakhlouf i Rana Yazaji. Música original de Gilbert Gandil. Vestuari de Montserrat Casanova. Direcció de Jean-Christopphe Saïs. Argument: Versió posada en escena a Damasc. Tot i que es basa en el text original d'Eurípides, no es tracta d'una simple adaptació. Per damunt de tot vol remarcar el conflicte que des de fa segles enfronta les dues ribes de la Mediterrània. A la tragèdia clàssica, Eurípides recull l'eterna batalla entre Grècia i Troia. Avui es tracta d'Orient i Occident, d'Europa i l'Islam, dels uns i dels altres. Però el seu director desmenteix aquesta lectura. Barcelona, Teatre Grec, 2 de juliol del 2008.
- «The Brothers Size» Tarell Alvin McCraney. Direcció de Bijan Sheibani. Intèrprets: Nyasha Hatendi i Obi Abili, entre altres. Música de Manuel Pinheiro. Coreografia d'Aline David. Argument: L'amor fraternal és el centre d'aquest conte, la narració del qual es veu enriquida per la música i la simbologia afroamericanes. Aquesta producció assoleix moments de gran tendresa i emotivitat gràcies a les colpidores interpretacions dels actors. Barreja del mite nigerià de Yoruba amb la vida poètica i terrenal de la Louisiana contemporània. Barcelona, Espai Lliure, 2 de juliol del 2008.
- «Nunca estuviste tan adorable» Javier Daulte. Direcció de Javier Daulte. Intèrprets: Anabel Alonso, Lurdes Barba, Francesc Lucchetti, Carme Poll, Ruben Ametllé, Mireia Sanmartín i Albert Ausellé. Escenografia de Ramon Simó. Vestuari de Mariana Polski. Il·luminació de José Manuel Guerra. Argument: Un viatge de vint anys per la vida d'una família argentina. Una visió de la classe mitjana plena d'humor i tendresa que combina diversos gèneres, del musical al melodrama. Barcelona, La Villarroel, 1 de juliol del 2008.
- «Su seguro servidor, Orson Welles» Richard France. Versió i direcció d'Esteve Riambau. Intèrprets: Josep M. Pou i Jaume Ulled. Escenografia de Ramon Simó. Vestuari de María Araujo. Argument: L'actor dóna vida a un Orson Welles vell i cansat quan es disposa a fer balanç de la seva vida. L'endemà del seu últim aniversari, espera una trucada de Steven Spielberg que li permeti acabar la seva adaptació del Quixoten una darrere afirmació del seu talent creatiu. Barcelona, Teatre Romea, 30 de juny del 2008.
- «Mujeres» Direcció: Mario Maya. Ball: Merche Esmeralda, Belén Maya i Roche Molina. Guitarra: José Luís Rodríguez, Paco Cruz i Manuel Cazás. Cante: Antonio Campos, Jesús Corbacho i Tamara Tañé. Col·laboració piano: Diana Navarro i Chico Valdivia. Coreografia: Merche Esmeralda, Belén Maya, Rocío Molina i Manuel Liñán. Direcció musical: Paco Cruz. Il·luminació: Olga García. Cantant convidada: Diana Navarro. Argument: Espectacle amb tres dones de tres generacions i tres maneres diferents d'entendre el ball flamenc. Flamenc pur, palos, jondos i una aposta per la plasticitat contemporània. Barcelona, Teatre Grec, 29 de juny del 2008.
- «Rimuski» Roger Bernat i Ignasi Duarte. Amb la col·laboració de Luz Verde (Joves Taxistes de Barcelona). Direcció i dramatúrgia de Roger Bernat. Intèrprets: K-082 (Carlos Lancharro), K-212 (José Luís González), K-129 (José Manuel Aguilera) i K-060 (Juan Manuel Cano). Vídeos i direcció tècnica: Txalo Toloza. Escenografia: Max Glaenzel i Estel Cristià. Argument: Un grup de taxistes reals, en directe, dibuixen nous mapes de Barcelona mitjançant l'emissora de radiofreqüència i el GPS. Exploració de les constants interpretatives de la gent que no es dedica al teatre. Barcelona, Mercat de les Flors, 30 de juny del 2008.
- «El rei Lear» William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Direcció d'escena: Oriol Broggi. Espai escènic: Oriol Broggi i Paula Bosch. Vestuari: Roser Vallvè i Paula Bosch. Il.luminació: Pep Barcons. Coproducció de La Perla 29. Intèrprets: Joan Anguera, Paula Blanco, Marcia Cisteró, Babou Cham, Oriol Guinart, Pep Jové, Carles Martínez, Òscar Muñoz, Mercè Pons, Xavier Ripoll, Xavier Ruano, Enric Serra, Marc Serra, Xavier Serrano i Ramon Vila. Argument: La història d'un rei traït per les seves filles. Es considera l'obra més difícil i complexa de l'autor. Un ancià rei de la Bretanya decideix dividir el regne entre les seves filles guiant-se per l'amor que els té. Cau en l'error d'equivocar-se en l'elecció i això desencadena un joc de traïcions i rivalitats, de dolor i solitud, de vellesa i de mort. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 27 de juny del 2008.
- «Aquesta criatura» Joël Pommerat. Traducció de Philip Rogers. Direcció d'Antoni Simón. Intèrprets: Ferran Lahoz, Resu Belmonte, Isabel Rocatti, Andrea Montero, Josep Minguell i Inés Díaz. Escenografia de Paco Azorín. Vestuari de Georgina Viñolo. Argument: Una mirada diferent a les famílies d'avui a partir d'un text que desprèn autenticitat i emoció, i que ajuda a fer-se càrrec del món actual. Text que neix a partir de l'experiència directa de l'autor que va assistir a uns grups de teràpia familiar. Barcelona, Espai Lliure, 26 de juny del 2008.
- «Història del soldat» Igor Stravinsky i Charles Ferdinand Ramuz. Direcció d'escena de Nigel Lowery i Amir Hosseinpour. Direcció musical de Virgínia Martínez. Intèrprets: Mísia, Marilu Marini i Ángel Pavlovsky. Grup Instrumental Barcelona 216. Escenografia i vestuari de Nigel Lowery. Coreografia d'Amir Hosseinpour. Argument: Història d'un militar que ven la seva ànima al diable, en forma de violí. Clàssic del teatre musical que planteja l'etern conflicte entre les temptacions mundanes i la salvació de l'ànima. Barcelona, Teatre Grec, 25 de juny del 2008.
FESTIVAL GREC 2007. Espais: Teatre Grec, Mercat de les Flors, Teatre Lliure, Teatre Ovidi Montllor, Biblioteca de Catalunya, CCCB, La Caldera, MNAC, Nau Ivanow, Plaça del Rei, Sala Beckett, Sala Muntaner, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Romea, Teatre Regina, Villarroel Teatre, Barcelona, 26 juny a 5 agost 2007.
- «Fedra». Versió de Juan Mayorga. Intèrprets: Ana Belén, Chema Muñoz, Fran Perea, Daniel Esparza, Alicia Hermida i Javier Ruiz de Alegría. Direcció de Juan Carlos Plaza. Argument: Una dona enamorada del seu fillastre trenca els prejudicis i s'exposa al càstig i la vergonya. Mite clàssic sobre la passió de Fedra, esposa de Teseu, pel seu fillastre Hipòlit. Barcelona, Teatre Grec, 1 d'agost del 2007.
- «Nit de circ al Teatre Grec». Companyies convidades: Le quntet de boeufs, Txo Titelles, De Mortimers, La Feria de los Imposibles i Au Près de Ma Blonde, entre altres. Producció executiva i coordinació artística: Escarlata Circus. Direcció de Bet Miralta i Jordi Aspa. Argument: La poètica del circ en una nit per a tots els públics. Barcelona, Teatre Grec, 30 de juliol del 2007.
- «La famiglia dell'antiquario», de Carlo Goldoni. Teatro Stabile del Veneto. Intèrprets: Eros Pagni, Virgilio Zernitz, Gaia Aprea, Anita Bartolucci, Giovanni Calò, Massimo Cagnina, Piergiorgio Fasolo, Nunzia Greco, Aldo Ottobrino, Paolo Serra i Enzo Turrin. Escenografia d'Enzo Frigerio. Música d'Antonio di Pofi. Vestuari de Franca Squacipiano. Il.luminació de Sandro Sussi. Coprodució del Teatro Stabile del Veneto i el Teatro Stabile di Genova. Biennale Teatro di Venezia. Direcció de Lluís Pasqual. Argument: Estrenada el 1750, l'obra té com a protagonista el vell comte Anselmo Terrazzani, un home que, afectat per una mania col.leccionista, ha perdut el sentit de la realitat i compra tota mena de falses antiguitats. Barcelona, Teatre Romea, 26 de juliol del 2007.
- «IT Dansa». Coreografiesde Jo Stromgren, Rafael Bonachela i Alex Ekman. Ballarins: Sílvia Albanese, Anna Altés, Imma Asensio, Gaetano Badalamenti, Eulàlia Bergadà, Dan-Erik Dahlin, Ares d'Angelo, Robert Gómez, Núria Guiu, Anna Hierro, Jori Kerremans, Annamari Keskinen, Hyung-Bo Kim, Yuval Lev, Arnaud Macquet, Estela Merlos, Lorena Nogali Guido Sarti. Direcció de Catherine Allard. Argument: Els talents més joves de l'Institut del Teatre ofereixen un tast del més nou de la dansa contemporània actual amb coreografies de joves creadors emergents. Barcelona, Teatre Ovidi Montllor, 26 de juliol del 2007.
- «El perseguidor», de Julio Cortázar. Dramatúrgia i selecció de textos d'Andreu Martín. Intèrprets: Gonzalo Cunill i Pedro Gutiérrez. Escenografia: Max Glaenzel i Estel Cristià. Direcció musical: Dani Nel.lo. Músics: Jordi Prats, Dani Nel.lo, Ramon Àngel Rey i Miquel Àngel Cordero. Il.luminació: Maria Domènech. Direcció de Lourdes Barba. Argument: Una fugaç però intensa mirada a l'univers mental d'un creador de jazz. Mentre Julio Cortázar perseguia un personatge per a un conte, moria el saxofonista Charlie Parker. La nota biogràfica publicada en els diaris va fer que l'autor convertís el músic en personatge de ficció. Espectacle en castellà amb música en directe. Barcelona, Sala Muntaner, 25 de juliol del 2007.
- «Imperium», de La Fura dels Baus. Intèrprets: Laura Ojer, Gador Martín, Lola López, Valeria Alonso, Florencia Galiñanes, Diana Kerbelis, Marta Roca i Montse Vidal. Composició musical: Martin Zrost. Escenografia: Alberto Pastor. Il.luminació: Jaime Llerins. So: Marc Sardà. Vestuari i metall-art: Manuel Albarrán. Vídeo: Heimo Wallner. Direcció artística: Jürgen Müller. Direcció escènica i dramatúrgia: Jürgen Müller i Lluís Fusté. Argument: La Fura dels Baus torna a les seves arrels amb un muntatge interpretat només per dones que ataca amb contundència la lògica imperialista. Una experiència de la violència, l'abús i el canibalisme que fonamenten la lògica imperialista. Barcelona, Mercat de les Flors, 20 de juliol del 2007.
- «En cualquier otra parte», d'Àlex Mañas. Intèrprets: David Selvas, Roger Coma i Dominika Kojro. Escenografia i vestuari: Joan Galí. Il.luminació: David Bofarull. So: Eugeni Roig. Direcció d'Àlex Mañas. Argument: Un país, un estat, una ciutat que mira de mantenir les seves riqueses i la seva identitat davant l'onada d'immigració dels països pobres. En un solar, dos polis, dos gàngsters, vetllen per la seguretat de tothom. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 20 de juliol del 2007.
- «Santo y seña». Coreografia i idea original d'Eva Yerbabuena. Composició i direcció musical de Paco Jarana. Bailaora: Eva Yerbabuena. Cos de ball: Mariano Bernal, Eduardo Guerrero, Alejandro Rodríguez i Juan Manuel Zurano. Cante: Enrique Soto, Pepe de Pura, Jeromo Segura i José Valencia. Guitarres: Paco Jarana i Manuel de la Luz. Percussió: Manuel El Pájaro. Saxo-flauta: Ignacio Vidaechea. Palmas i cors: Carlos Grilo i Luis Cantarote. Vestuari: Esther Vaquero, Manuel i Gabriel Moda Flamenca. Il.luminació de Raúl Perotti. So de Manuel González de Tanago i Ángel Olalla. Direcció d'Eva Yerbabuena. Argument: Una mirada enrere que permet repassar els moments fulgurants d'un referent del ball flamenc. Barcelona, Espai Lliure - Teatre Grec, 20 de juliol del 2007.
- «Gaivota. Tema per a un conte breu». Inspirat en l'obra 'La gavina', d'Anton Txèkhov. Creació de Daniela Fortes. Intèrprets: Bel Garcia, Bel Teixeira, Emilio de Mello, Enrique Díaz, Felipe Rocha, Gilberto Gawronski i Mariana Lima. Escenografia: Alfonso Tostes. Coreografia: Cristina Moura. Banda sonora: Lucar Marcier i Rodrigo Marçal. Figurins: Marcelo Olinto. Il.luminació: Maneco Quinderé. So i vídeo: Lucas Marcier. Direcció d'escena: Marcos Lesqueves. Direcció adjunta: Daniela Fortes. Direcció: Enrique Díaz. Espectacle en portuguès. Argument: Una immersió en l'univers de Txèkhov que serveix per parlar de l'art la interpretació i l'home en el caòtic món dels nostres dies. Treball d'investigació col.lectiu dels actors. Barcelona, Espai Lliure - Teatre Lliure, 20 de juliol del 2007.
- «Eva Perón», de Copi. Idea original d'Àlex Serrano. Dramatúrgia de Pau Palacios i Àlex Serrano. Creació de Ester Forment, Diego Anido i Jordi Oriol. Il.luminació d'Isabel Franco. Producció d'AREATangent. Col.laboració artística de Bruno Gestin. Intèrprets: Marcial di Fonzo Bo, Élise Vigier, Pierre Maillet, Rodolfo de Souza i Agustín Vázquez. Coreografria de Francisca Sazié. Vestuari de Laure Maheo. Il.luminació de Maryse Gautier. So de Manu Leonard. Direcció de Marcial Di Fonzo Bo. Argument: Un actor representael paper d'Eva Perón, que apareix en escena com un ésser despòtic i vulgar, però alhora rabiosament lúcid. Malalta de càncer, Evita viu els seus darrers dies però es nega a deixar-se morir. Crida, insulta els qui l'acompanyen: sa mare, la infermera, tota la resta de personatges que té al voltant i que, com el mateix general Perón, li parlen com si ja fos morta. Barcelona, Sala Fabià Puigserver - Teatre Lliure, 17 de juliol del 2007.
- «Europe is Living a Celebration». Idea original d'Àlex Serrano. Dramatúrgia de Pau Palacios i Àlex Serrano. Creació de Ester Forment, Diego Anido i Jordi Oriol. Il.luminació d'Isabel Franco. Producció d'AREATangent. Direcció d'Àlex Serrano. Argument: Teatre visual, dansa, performance i audiovisuals interactius per parlar de la solitud, la culpa i la resurrecció. Barcelona, La Caldera, 14 de juliol del 2007.
- «El maletí o la importància de ser algú», de Mark Ravenhill. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Isaac Alcayde, Llum Barrera, Biel Duran, Tilda Espluga, Òscar Molina i Anna Ycobalzeta. Espai escènic: Pep Duran. Il.luminació: Toño M. Camacho. Vestuari: Nina Pawlowsky. Direcció de Josep M. Mestres. Argument: Una de les obres més conegudes d'Oscar Wilde inspira la història d'una parella de lesbianes i una parella de gais que volen ser pares. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya - Sala Petita, 12 de juliol del 2007.
- «Fairy (Contes de fades)». Dramatúrgia de Carme Portaceli i Toni Martín. Intèrprets: David Bagés, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Llorenç González, Carlota Olcina i Albert Pérez. Música de Dani Nel.lo, Jordi Soto i Jordi Prats. Músics: Dani Nel.lo i Jordi Prats. Moviment: Marta Carrasco. Espai escènic i il.luminació: Paco Azorín. Vestuari: Mariel Soria. Direcció de Carme Portali. Argument: Històries i contes populars explicats el segle XXI. 'La ventafocs', 'La caputxeta vermella'... Punt de partida d'un espectacle que parla de la ideologia i de l'autèntic sentit dels contes que s'han escoltat des de petits. Barcelona, Nau Ivanow, 12 de juliol del 2007.
- «Leonce i Lena», de Georg Büchner. Traducció de Carme Serrallonga, revisada per Feliu Formosa. Intèrprets: Mercè Anglès, Rosa Cadafalch, Anna Güell, Míriam Iscla, Isabel Rocatti i Àngels Sànchez. Escenografia: Eugenio Szwarcer. Composició musical i disseny so: Bàrbara Granados. Vestuari: Antoni Belart. Vestuari: Emma Escolano. Il.luminació: David Bofarull. Vídeo: Jordi Llorens (Gataro). Coreografia: Joan M. Segura. Direcció de Pep Pla. Argument: Una sarcàstica reflexió sobre l'existència humana. El príncep Leonce està promès amb la princesa Lena. Una relació de conveniència política. Leonci fuig perquè no les responsabilitats de sobirà. I Lena marxa perquè no aacepta un matrimoni imposat. Büchner posa en evidència la ridícula i estúpida intimitat de l'ànima humana. Barcelona, Sala Muntaner, 11 de juliol del 2007.
- «Le Mani Forti», de Marco Calvani. Adaptació de Marc Martínez. Ajudantia i adaptació: Tays Sampablo. Traducció: Fina Figuerola. Intèrprets: Mercè Martínez i Oriol Vila. Espai escènic: Kike Blanco. Música: Lectromind. Moviment: Montse Colomé. Veu: Viv Manning. Vestuari: Neus Quimasó. Il.luminació: Carles Lucena. So: Pepe Bel. Direcció: Marc Martínez. Argument: La tràgica història real de dos adolescents que van portar el crim al si de la família. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 10 de juliol del 2007.
- «El salt de Nijinski». Art Transit Dansa. Coreografia de Maria Rovira. Intèrprets: Williams Castro, Isabel Tapias, Sol Vázquez, Marta Fernández, Maria Garriga, Reinaldo Ribeiro i Jaime Roque. Música: Javier Gamazo i Marc Álvarez. Vestuari: Susana Fernández. Il.luminació: Xavier Valls. Direcció: Maria Rovira. Argument: Unes velles fotografies de Nijinski inspiren un espectacle de dansa que gira al voltant del concepte de memòria. L'any 1939, quan ja feia més de vint anys que el ballarí Vaslav Nijinski no ballava i estava en tractament psiquiàtric, va rebre la visita d'un ballarí estrella de l'Òpera de París que, per revifar-li la memòria, li va mostrar algun dels seus passos de ballet. Barcelona, Mercat de les Flors, 6 de juliol del 2007.
- «El circ de Sara». Ateneu Popular Nou Barris. Direcció: Piero Steiner i Ricard Panadès. Argument: Un homenatge al circ, un món a la vida i l'art. La música, el teatre i les diferents disciplines circenses comparteixen protagonisme al nou Circ d'Hivern de l'Ateneu Popular Nou Barris quie vol retre homenatge als circs itinerants i familiars, a una espectacle que és, a la vegada, una manera d'entendre la vida. Barcelona, Museu Nacional Art Catalunya, 5 de juliol del 2007.
- «Krapp: última gravació», de Samuel Beckett. Traducció de Joaquim Mallafré. Intèrpret: Quimet Pla. Espai sonor i música: Àlex Polls. Vestuari i utillatge: Amparo Moreno. Il.luminació: Kiko Planas. Direcció: Jordi Coca. Argument: El cru retrat d'un home que repassa els moments crucials de la seva vida. Barcelona, Sala Beckett, 5 de juliol del 2007.
- «Long Life». Espectacle sense paraules del Nou Teatre de Riga. Intèrprets: Guna Zarina, Baiba Broka, Kaspars Znotins, Girts Krumins i Vilis Daudzins. Escenografia i vestuari: Monika Pormale. Il.luminaació: Oskars Plataiskalns. So: Gatis Builis. Direcció d'Alvis Hermanis. Argument: Cinc avis, cinc pàries dels temps moderns, protagonitzen una tragèdia que no renuncia a l'humor. Una mirada tendra i compassiva al món dels ancians. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver - Teatre Lliure, 5 de juliol del 2007.
- «Caldera Express'07». Laboratori de creació. Coreografia de John Jasperse. Intèrprets: Maribel Martínez, Clara Tena, María Campos Arroyo, Olatz de Andrés Zubillaga, Verónica Zendoya, Alfredo Zinola, Fran González i Virginia García Fernández. Argument: Un treball de creació sobre el cos que va més enllà del concepte estricte de la dansa. La Caldera, un espai d'experimentació per trobar nous llenguatges artístics en el camp de la dansa, amb un artista convidat, com el coreògraf nord-americà John Jasperse. Barcelona, La Caldera, 5 de juliol del 2007.
- «Conte d'hivern», de William Shakespeare. Versió de Ferran Madico. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Pere Arquillué, Francesc Luchetti, Cristina Plazas, Pedro Casablanc, Òscar Rabadan, Rosa Renom, Juli Mira, Aida Folch, Albert Ausellé, Rut Enguita, Oriol Grau, Pol Vergés. Escenografia: Montse Garre. Vestuari: Mercè Paloma. Caracterització: Toni Santos.Il.luminació: Albert Faura. Coreografia: Neus Suñé. Banda sonora: Òscar Roig. Direcció de Ferran Madico. Argument: Shakespeare parla de la facilitat amb què l'individu pot arribar a fer mal i, en fer-lo, obrir el camí cap a la seva autodestrucció. Situada en una cort real, el dramaturg parla també de política. Barcelona, Teatre Grec de Montjuïc, 4 de juliol del 2007.
- «God is a DJ», de Falk Richter. Traducció d'Oriol Serra, Manel Clascà i Christina Schmutz. Intèrprets: Elena Fortuny i Albert Triola. Espai escènic i imatges: Eugenio Szwarcer. Música: Christian Dergarabedian. Vestuari: Anna Güell. Il.luminació: Anna Roldós. Escenografia: Paula Bosch. Direcció de Juan Carlos Martel Bayod. Argument: Un discjòquei i una expresentadora d'un programa de música desenvolupen un projecte nou: venen la seva vida, en viu i en directe, de manera que en qualsevol moment poden ser observats 'on line'. Barcelona, Nau Ivanow, 28 de juny del 2007.
- «Gènesi 3.0», de Gerard Guix. Títol original: «El cementiri». Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2006. Intèrprets: Elvira Prado, Ruben Ametllé i Ana Criado. Músics: Joan Sanmartí, director musical i guitarra; Anton Jarl, bateria; José Alberto Medina, teclats. Escenografia i vestuari de Rifail Adjarpasic i Ariane Unfreid. Il.luminació de Xavi Clot. Caracterització de Toni Santos. Música original de Josep Sanou. Direcció escènica de Carlos Wagner. Argument: En un món futur, l'espai és tan escàs que s'han prohibit els enterraments i s'ha imposat el culte funerari 'on line'. Barcelona, Teatre Romea, 28 de juny del 2007.
- «4.48 Psicosis», de Sarah Kane. Traducció de Leonor Manso. Intèrpret: Leonor Manso. Escenografia d'Agustín Garbelloto. Il.luminació d'Eli Sirtin. Direcció de Luciano Cáceres. Argument: El muntatge pren el títol de l'hora del dia en què es produeixen més suïcidis en aquesta obra pòstuma d'una dramaturga de culte. Barcelona, Teatre Ovidi Montllor, 28 de juny del 2007.
- «Moon Water». Coreografies de Lin Hwai-min. Cloud Gate Dance Theatre of Taiwan. Disseny de vestuari: Lin ching-ju. Escenografia: Austin Wang. Il.luminació: Chang Tsan-tao. Intèrprets: Chiu I-wen, Wei-ping, Huang Pei-hua, Lin Ya-wen, Sung Chao-chiun, Tsai Ming-yuan, Wang Chic-hao, Wen Ching-ching, Yang I-chun, Chen Chun-Li, Ko Wan-chun, Kuo Nai yu, Lin Hsin-fang, Wu Pei-Shan, Lin Chia-liang, Liu Hui-ling, Shen Yi-wen, Su I-ping, Wong Jyh-shyong, Wong Lap-cheong i Yu Chien-hung. Direcció de Lin Hwai-min. Argument: Espectacle de llenguatge coreogràfic que es basa en el tai-txi tao yin i la meditació i beu de la dansa contemporània. Barcelona, Mercat de les Flora, 28 de juny del 2007.
- «A ciegas», de Jesús Campos García. Intèrprets: Mario Vedoya, Luis Hostalot i Rocío Calvo. Direcció i espai escènic: Jesús Campos García. Argument: Muntatge de tractament sensorial que desconcerta l'espectador amb un fons de diàlegs humorístics, intranscendents, en una comèdia que transcorre en la més absoluta foscor. Barcelona, Teatre Villarroel, 27 de juny del 2007.
- «King» 'Una historia de la calle'. A partir de la novel.la de John Berger. Adaptació de Gonzalo Cunill i PilarVázquez. Traducció de Pilar Vázquez. Intèrprets: Gonzalo Cunill, Abdelaziz El Mountassir, més vuit figurants. Il.luminació: Mingo Albir. Espai sonor: Àlex Polls. Direcció i espai escènic de Carlota Subirós. Argument: King és un gos. Potser un gos que es creu un home. El relat condueix els espectadors per un món d'éssers marginals, un món fet de veus i atmosferes sonores. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 27 de juny del 2007.
- «2666», de Roberto Bolaño. Direcció: Àlex Rigola. Adaptació d'Àlex Rigola i Pablo Ley. Intèrprets: Andreu Benito, Cristina Brondo, Alícia Pérez, Manuel Carlos Lillo, Ferran Carvajal, Julio Manrique, Pere Arquillué, Víctor Pi, Alba Pujol, Fèlix Pons, Joan Carreras, Chantal Aimée. Escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià. Vestuari de Berta Ribera i Georgina Viñolo. Il.luminació de Maria Domènech. So de Ramon Ciércoles. Vídeo de David Vericat. Argument: Un compendi d'històries que convergeixen en una ciutat mexicana on es produeixen una sèrie de sàdics assassinats de dones. Basada en les cinc novel.les pòstumes de l'autor publicades amb el títol comú de '2666'. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver - Teatre Lliure, 27 de juny del 2007.
- «Sacred Monsters». Sylvie Guillem & Akram Khan, ballarins. Direcció artística i coreogràfica: Akram Khan. Amb Lin Hwai-min, solo de Sylvie Guillem. Gauri Sharma Tripathi, solo d'Akram Khan. Material musical addicional adaptat de cançons d'Iva Bittova, Nando Acquaviva i Toni Casalonga a càrrec de Philip Sheppard. Músics: Alies Christina Sluiter, Coordt Linke, Faheem Mazhar, Juliette van Peteghem i Philip Sheppard. Dramatúrgia de Guy Cools. Disseny de vestuari de Kei Ito. Disseny de decorats i escenografia de Shizuka Hariu. Disseny d'il.luminació de Mikki Kunttu. Argument: Espectacle de dansa inaugural del Festival. Els dos coreògrafs parteixen de la tradició per crear un espectacle renovador. Barcelona, Teatre Grec -Montjuïc, 26 de juny del 2007.
FESTIVAL GREC 2006. Espais: Teatre Grec, Mercat de les Flors, Teatre Lliure, Teatre Ovidi Montllor, Biblioteca de Catalunya, CCCB, MNAC, Plaça del Rei, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Romea, Teatre Regina, Villarroel Teatre, Barcelona, 26 juny a 6 agost 2006.
«Clip de Teatre» fa un parèntesi d'estiu en la temporada i ofereix un recull de les diverses opinions de la crítica sobre els espectacles teatrals estrenats dins el programa del Festival de Barcelona.
- «Annita Split», de Josep Julien. Director: Manel Dueso. Intèrprets: Josep Julien, Albert Ribalta, Marissa Josa i Xavier Capdet. Villarroel Teatre.
- «Arbusht», de Paco Zarzoso. Director: Àlex Rigola. Intèrprets: Julio Manrique, Chantal Aimée, Pere Arquillué, Joan Carreras, Pere Eugeni Font, Sandra Monclús, Alícia Pérez, Eugeni Roig. Espai Lliure.
- «Divinas palabras», de Ramón María del Valle-Inclán. Director: Gerardo Vera. Intèrprets: Jesús Noguero, Pietro Olivero, Ester Bellver, Julia Trujillo, Idoia Ruiz de Lara, Sonsoles Bendicto, Emilio Gavira, Fernando Sansegundo, Elisabeth Gelabert, Carlota Gaviño, Julieta Serrano, Gabriel Garbisu, Fidel Almansa, Abel Vitón, Sergio Sánchez, Pablo Vázquez, Javier Lara, Elena González, Daniel Holguín, Paco Deniz, Miriam Cano, Charo Gallego. Teatre Nacional Catalunya.
- «El eco de la sombra», de Teatro de los Sentidos. Director: Enrique Vargas. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
- «El mercader», de William Shakespeare (versió lliure de Q-Ars Teatre). Director: Pep Pla. Intèrprets: Mercè Martínez, Mercè Anglès, Anna Güell, Àngels Sánchez. Teatre Ovidi Montllor.
- «Els senyors Borkman», d'Henrik Ibsen. Versió lliure i direcció de Jordi Coca. Intèrprets: Carles Arquimbau, Mercè Managuerra i Carme Callol. Espai Escènic Joan Brossa.
- «Hamlet», de William Shakespeare. Direcció: Lluís Pasqual. Intèrprets: Joseba Apaolaza, Alberto Berzal, Jesús Castejón, Eduard Fernández, Iván Hermes, Itxaso Corral, Lander Iglesias, Alberto Iglesias, Anna Lizaran, Aitor Mazo, Francesc Orella, Marisa Paredes, Helio Pedregal, David Pinilla, Luis Rallo, Javier Ruiz de Alegría, Antonio Rupérez, Jorge Santos, Rebeca Valls, Pablo Vilar. Teatre Fabià Puigserver - Teatre Lliure.
- «Hamlet», de William Shakespeare. The Wooster Group. Direcció: Elizabeth LeCompte. Intèrprets: Ari Filakos, Lola Pashalinski, Scott Shepherd, Casey Spooner, Kate Valk i Judson Williams. Mercat de les Flors.
- «Homer, Ilíada», d'Alessandro Baricco. Direcció: Antonio Calvo. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Marta Marco, Lluís Soler. Plaça del Rei.
- «John i Jen» Musical d'Andrew Lippa i Tom Greenwald. Música i llibret: Andrew Lippa. Lletres de les cançons i llibret: Tom Greenwald. Músics: Xavier Torras (piano), Rubèn Berenjena (percussió), Marc Renau (violoncel). Intèrprets: Jordi Vidal i Laia Piró. Direcció musical: Xavier Torras. Direcció escènica: David Pintó. Versus Teatre.
- «La felicitat», de Javier Daulte. Traducció: Víctor Muñoz. Director: Javier Daulte. Intèrprets: Clara Segura, Anna M. Barbany, Francesc Luchetti, Jordi Rico, Joan Negrié. Teatre Romea.
- «L'agressor», de Thomas Jonigk. Directora: Carme Portaceli. Intèrprets: Manel Dueso, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Llorenç González, Carlota Olcina. Nau Ivanow.
- «La tempestad», de William Shakespeare. Director: Lluís Pasqual. Intèrprets: Joseba Apaolaza, Alberto Berzal, Jesús Castejón, Itxaso Corral, Eduard Fernández, Iván Hermes, Alberto Iglesias, Lander Iglesias, Anna Lizaran, Aitor Mazo, Francesc Orella, Helio Pedregal, David Pinilla, Luis Rallo, Javier Ruiz de Alegría, Antonio Rupérez, Jorge Santos, Rebeca Valls, Pablo Vila. Teatre Fabià Puigserver - Teatre Lliure.
- «Metamorfosis», de Franz Kafka. Versió lliure de La Fura dels Baus. Intèrprets: Rubén Ametllé, Angelina Llongueras, Artur Trias, Rosa Losilla i Isaac Férri. Direcció d'escena i dramatúrgia d'Àlex Ollé i Javier Daulte. Música de Josep Sanou. Vestuari de Catou Verdier. Teatre Fabià Puigserver - Teatre Lliure.
- «Nausica», de Joan Maragall. Basada en l''Odissea', d'Homer, i la 'Nausikaa', de Goethe. Versió de Jordi Coca. Director: Hermann Bonnín. Intèrprets: Sílvia Bel, Lluís Soler, Fermí Reixach, Carme Sansa, Enric Majó, Pep Jové, Blai Llopis, Montserrat Salvador, Alba Pujol, Nausicaa Bonnín, Maria Ribera, David Bagés, Xavi Ruano i Santi Ricart. Amfiteatre Grec Montjuïc.
- «Peer Gynt», de Henrik Ibsen. Director: Calixto Bieito. Intèrprets: Joel Joan, Roser Camí, Carles Canut, Javier Gamazo, Miquel Gelabert, Dani Klamburg, Amparo Moreno, Victòria Pagès, Mont Plans, Mingo Ràfols, Boris Ruiz, Ana Salazar, Lluís Villanueva. Teatre Grec Montjuïc.
- «Somriure d'elefant», de Pau Miró. Director: Pau Miró. Intèrprets: Joan Anguera, Anna Alarcón, Roger Coma i Kirsten Tinkler. Escenografia: Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya.
- «The Changeling», de Thomas Middleton i William Rowley. Companyia Cheek by Jowl. Director: Declan Donnellan. Intèrprets: Tom Hiddleston, Jotham Annan, Olivia Williams, David Collings, Will Keen, Jim Hooper, Tobias Beer, Adam Newsome, Phil Cheadle, Laurence Spellman, Clifford Samuel, Jodie McNee, Jennifer Kid. Mercat de les Flors.
«Al vostre gust», de William Shakespeare. Traducció: Salvador Oliva. Intèrprets: Mia Esteve, Àurea Màrquez, Pep Tosar, Víctor Pi, Jordi Martínez, Carles Martínez, entre altres. Direcció: Xicu Masó. Festival Grec de Barcelona, Teatre Grec. 27 de juny 2005.
Una vegada més, la prova de foc que representa estrenar a l'amfiteatre de Montjuïc s'ha fet patent en l'obra inaugural del Grec 2005. Si plou, perquè plou. I si fa calor, perquè fa calor. El fet és que plogui o faci xafogor, els muntatges teatrals que engeguen el primer tret a l'escenari de Montjuïc no troben el seu ritme fins que no entren en una sala tancada. Sovint, les presses i l'acceptació d'unes condicions d'assaig que són escasses perquè cal satisfer els honoraris d'altres companyies vingudes de fora fa que aquell espectacle en el qual es posen totes les expectatives sigui el que s'emporti les pitjors batzegades.
I això és el que li ha passat a 'Al vostre gust', de William Shakespeare, en un mutatge dirigit per Xicu Masó. El conjunt és el que decep o el que es transforma en repte per a una nova oportunitat, quan tombi per escenaris tancats o es reestreni al Teatre Romea. En canvi, agafats una per una, segons quines interpretacions tenen un valor encara explotable i aprofitable. No cal dir que entre aquests papers hi ha el de Rosalina, considerat el personatge femení shakesperià per excel.lència, i que aquí actua disfressada de xicot en un espai salvatge i màgic com és el bosc que està poblat, en el muntatge de Xicu Masó, per maquis que no volen representar un moment històric concret, però que l'espectador no trigarà gaire a identificar amb la postguerra de mitjan segle passat.
Els dos espais que marca Shakespeare en l'obra es deixen entreveure en el muntatge. El món de la cort, amb personatges escalfacadires, i el món del bosc d'Arden, l'ideal imaginari, on tothom busca ser-hi lliure en una proposta utòpica que encanta els desencantats de qualsevol època.
El millor que es pot dir d'Al vostre gust, és que ha estat una sort que hagi estat només quatre dies a l'amfiteatre. Un miler d'espectadors són una petita part dels espectadors que es mereix. L'escenografia, la banda sonora, l'escenografia i algun efecte com el de la pluja engrandeixen el bosc d'Arden que Xicu Masó ha volgut presentar. Hi ha materia primera que és una mina: una baralla, que obre el muntatge, entre Olivier i Roland que Pere Eugeni Font i Carles Martínez que obre el foc.
El diàleg de Pedra de Toc amb el Pastor, a càrrec de Jordi Martínez i Albert Ribalta, els xiuxiuejos entre Rosalina i Cèlia, amb Mia Esteve i Àurea Màrquez. I encara el duc exiliat, amb Pep Tosar, que també fa doble paper amb el Duc Frederic, un doble paper que l'estiu posarà al seu lloc. I encara el paper de Víctor Pi, potser un dels personatges que més atrauen de tot el muntatge, Jacques, agafat a un monòleg que per si sol és un text de teatre complet.
«Santa Joana dels escorxadors», de Bertolt Brecht. Direcció i adaptació d'Àlex Rigola. Traducció de Salvador Oliva i Joan de Solà Llovet. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Il.luminació de Maria Domènech. Vestuari de M. Rafa Serra. Coreografia de Ferran Carvajal i Àlex Rigola. Música d'Oriol Rossell. Vídeo de Juanjo Giménez. Intèrprets: Nao Albet, Pere Arquillué, Ivan Benet, Joan Carreras, David Cuspinera, Quim Dalmau, Daniela Feixas, Nathalie Labiano, Àurea Màrquez, Kelth Morino, Alícia Pérez, Ana Roblas, Eugeni Roig, Oriol Rosell (dj), Àngels Sànchez i Jacob Torres. Barcelona, Teatre Grec de Montjuïc, 25 juny 2004.
La prova Brecht dels anys trenta del segle passat contra la resistència del temps ha tingut com a escenari privilegiat l'amfiteatre de Montjuïc. I Àlex Rigola ha superat amb evident avantatge el risc d'estrenar en un ambient a l'aire lliure on ha trencat la tradició del resultat a mitges per les presses i la pressió de l'obertura del Grec, anomenat en aquesta ocasió "Fòrum Grec 04", per raons òbvies de la seva relació amb el Fòrum Universal de les Cultures.
La picardia i la destresa escènica d'Àlex Rigola li donen una bona dosi de respir per encarar amb garanties d'èxit tant la gira de 'Santa Joana dels escorxadors' per alguns escenaris catalans i espanyols, i la seva resposta a la confiança de coproducció amb el Festival de Salzburg dins de la secció de joves directors (Young Directors Projected).
I la picardia i la destresa rigolianes consisteixen a fer que el text de Bertolt Brecht, que podria ser considerat pamfletari i fins i tot caduc, recobri ara una pàtina de contemporaneïtat a cops de raspall i neteja de salfuman sobre allò que Brecht va plantejar fa més de setanta anys i el que ara se'n pot aprofitar com a lectura en clau televisivo-documental, que és el mirall de la societat i el melic del món.
A 'Santa Joana dels escorxadors' és el negoci de la carn, però en podria ser qualsevol altre. L'explotació dels qui són dalt contra els que són sota té un llenguatge universal. Per això, tant Brecht com Rigola recorden que, perquè el sistema tingui equilibri cal que els de dalt es facin forts a dalt i els de sota es facin forts a sota. ¿Escepticisme, fatalisme, pessimisme...? Potser més aviat realisme, per no parlar de sarcasme.
De totes les retallades, doncs, i reinterpetacions, mutilacions, collages i readaptacions fetes en els últims temps dels clàssics teatrals consagrats, la d'Àlex Rigola fa un gir de 180 graus que s'embasta amb aquests tres eixos: salva i reforça el didactisme de Brecht (es tracta d'entendre que el més pillastre es pot deixar entabanar per la dolcesa de la utopia), s'allunya del dramatisme (molts escorxadors de referència però ni una gota de sang ni un cop de tallant de carnisser) i recorre al llenguatge audiovisual en clau documentalista (imatges urbanes impactants a la pantalla, manifestacions i concentracions, i rap, punk, música electrònica i hip-hop... i una mica de publicitat).
I és així com els espectadors d'inicis del segle XXI, amb els ossos baldats per la incomoditat de les cadiretes de l'amfiteatre d'estiu, es distreuen durant prop de dues hores amb els retalls de dansa, de música, de cinema, de l'escenografia, i de les concentrades intervencions textuals d'un conjunt interpretatiu sense fissures. I ho fan amb el cap posat entre la carn brechtiana i els conflictes industrials de la societat moderna que van des de l'explotació dels treballadors, hereus de l'obrerisme, fins a l'ascensió i caiguda dels imperis industrials més prometedors i víctima de la deslocalització. Els guionistes i presentadors d'un programa d'economia com és ara 'Valor afegit' s'hi lleparien els dits i en podrien treure les connotacions que volguessin amb el moment actual de les relacions sempre tenses entre capitalisme i consumisme.
Ens trobem, doncs, novament, davant d'un d'aquells espectacles "d'autor", que decebrà aquells que volen cobrir la quota cultural d'estiu amb un Brecht tal com Déu el va portar al món, sense entendre per què cal destruir i reconstruir les obres d'autors reconeguts, i que, contràriament, despertarà de la somnolència els espectadors nous delerosos de trobar llenguatges teatrals si no innovadors, almenys, rigorosos en la seva aposta reactualitzada. Vella polèmica de criteris que el muntatge d'Àlex Rigola i la seva troupe superen amb brillantor.
Els seguidors de Rigola hi trobaran novament la peixera que ha caracteritzat alguna de les seves últimes apostes. Aquí serveix perquè els peixos grossos s'hi reuneixin i facin les seves apostes, ofertes i contraofertes. Hi trobaran alguns dels intèrprets joves que l'han acompanyat en les seves últimes propostes. Hi trobaran la barreja de llenguatges que converteix 'Santa Joana dels escorxadors' en una proposta que té tota l'empremta del teatre europeu trencador dels últims deu anys. I hi trobaran, a més, un text que arriba amb l'avantatge del discurs clar i concís, fins i tot intel.ligible, una qualitat més que difícil en segons quines propostes escèniques recents.
I allà, entre la dansa frenètica, esperpèntica, epilèptica, el pedaleig de les bicicletes i les queixes dels explotats, el món dels obrers sota el jou i el fantasma de l'atur pren forma. A banda i banda d'aquest fresc modern, dues columnes oposades que sostenen l'obra: el rei de la carn (Mauler - Pere Arquillué) movent els fils de tot l'engranatge, i la bondat esterotipiada de la representant de la secta dels Caputxes Negres (Joana Dark [atenció al fonema i a la picada d'ullet històrica] - Àurea Màrquez) i una coral d'intèrprets de bon nivell que se les han de veure posant a prova la seva vena tant musical com interpretativa i que en la majoria de casos han de demostrar una vegada més que els micròfons ja no són només l'eina essencial dels cantants de rock sinó de tothom qui es vol expressar amb la paraula en la societat que exigeix cada vegada més capacitat de decibels per donar per bona i fiable l'audició.
A la fi, un té la sensació d'haver assistit a un excel.lent i privilegiat assaig general a l'aire lliure, tot esperant amb candeletes que 'Santa Joana dels escorxadors' esclati de debò en un inici de temporada i en sala tancada, la del Teatre Fabià Puigserver, que ara dirigeix el mateix Àlex Rigola, aleshores sí, amb el ressò de l'estrena del Grec i la gira i les reaccions de Salzburg, amb entrades anticipades gairebé esgotades. Jo d'ells, el dia de la reestrena, convidaria a tapes de carn picada per celebrar-ho i ser coherents amb l'argument de l'obra.
«La Perritxola». Basada en l'opereta de Jacques Offenbach. Versió de Xavier Bru de Sala. Arranjaments i direcció musical de Joan Vives. Direcció de Joan Lluís Bozzo. Escenografia i vestuari de Montse Amenós. Il.luminació d'Ignasi Morros. Intèrprets: Marta Marco, Pep Cruz, Xavier Bertran, Dani Claramunt, Xavier Mestres, Isabel Soriano, Marta Rodrigo, Nerea de Miguel, Genís Hernández, Ferran Castells. Músics i cor: Anna Fernández, Núria Andorrà, Roger Belmonte, Meritxell Daura, Ferran Piqué, Laia Rius i Xavier Navarro. . Equip creatiu: Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Estrena al Festival Grec 2003. Barcelona, Teatre Victòria, 24 octubre 2003.
«Lear», d'Edward Bond. Direcció de Carme Portaceli. Traducció de l'anglès de Joan Sellent. Dramatúrgia de Brigitte Luik. Espai escènic de Paco Azorín. Vestuari i caracterització d'Antonio Belart. Il.luminació de Maria Domènech. Espai sonor de Jordi Collet. Moviment: Sol Picó. Intèrprets: Alma Alonso, David Bagés, Jordi Ballester, Paul Berrondo, Mohamed el Bouhali, Dani Campos, Lluïsa Castell, Babou Cham, Gabriela Flores, Montse German, Joel Minguet, Albert Pérez, Samuel Quiles, Xavier Solà i Ramon Torredeflò. Estrena Festival Grec 2003. Barcelona, Teatre Fabià Puigserver, 28 setembre 2003.
«Fedra», de Jean Racine. Traducció de Modest Prats. Intèrprets: Pere Arquillué, Rosa Novell, Eduard Farelo, Maria Molins, Lluís Homar, Àngels Poch, Irene Montalà, Francesca Piñón. Escenografia: Llorenç Corbella. Vestuari: Míriam Compte. Il.luminació: Albert Faura. Direcció: Joan Ollé. Festival Grec, Teatre Grec, 26 de juliol 2002.
L'obra 'Fedra', de Jean Racine, sota la direcció de Joan Ollé, ha tancat la secció de teatre del Grec 2002. Un repartiment de luxe garantia un espectacle avalat també per les representacions ben rebudes que ja s'havien fet a Perpinyà (Catalunya Nord) i Almada (Portugal).
'Fedra', en la seva presentació a l'amfiteatre de Montjuïc, ha congregat unanimitat per la traducció. No és estrany. Una de les versions que existien d'aquest clàssic estava feta en la seva època per Joaquim Ruyra i, com és lògic, la llengua ha sofert més que guanyat, una evolució considerable que per força havia de ser revisitada amb criteris contemporaris.
Modest Prats n'ha estat l'encarregat. I s'ha emportat la millor part de la proposta, sense que això no vulgui dir que la feina de la direcció i dels intèrprets hagi quedat menyspreada. En tot cas, eclipsada. I segurament que volgudament per l'equip interpretatiu perquè l'abraçada amb la tècnica butoh, a càrrec del ballarí Andrés Corchero, ja preveia una posada en escena de gest calmat i moviment a revolució lenta.
Per tant, aquesta 'Fedra' de Joan Ollé n'ha tingut prou amb el discurs i amb la lliçó interpretativa que hi han aportat la majoria dels actors: Lluís Homar, el més destacat pel seu paper de narrador; Rosa Novell, Fedra, l'ànima del muntatge, literàriament i efectivament per la seva tenacitat; Eduard Farelo i Pere Arquillué, dos dels protagonistes amb la maduresa que els ha donat una rigorsa trajectòria, al costat de la resta d'actrius, totes amb domini de l'escena.
Algú n'ha dit de tot plegat "minimalisme escènic". Una aposta de risc, doncs, acostumats com tenim els espectadors al "maximalisme escènic". Aposta de risc també en la confiança en la subjugació alexandrina del text de Racine passada al català.
L'espai pelat de l'amfiteatre del Grec, una mena de terra cremada en rectangle, i el ritual butoh han enfortit el caràcter de tragèdia a la clàssica. Fedra és la dona apassionada i confiada en què el destí no li jugarà cap mala passada. La falsa mort anunciada ho capgira tot. Un autèntic guió de pel.lícula nord-americana d'ara mateix que es fa irresistible al plagi.
«Edipo XXI». Basat en textos d'Eurípides, Sòfocles, Èsquil i Jean Genet. Intèrprets: Alfredo Alcón, Carlos Álvarez-Nóvoa, Andreu Benito, Jesús Castejón, Francesc Garrido, Pep Guinyol, Teresa Lozano, Vicky Peña. Vestuari: Renata Schussheim. Versió, espai escènic, il.luminació i direcció: Lluís Pasqual. Teatre Grec, 16 de juliol 2002.
Lluís Pasqual ha passat per un llarg periple abans d'estrenar la seva versió del mite d'Èdip. El muntatge 'Edipo XXI' havia d'obrir el Teatre Fabià Puigserver, després havia de representar-se en el Festival de Mèrida i més endavant havia de jugar amb Buenos Aires. La dimissió del Lliure, els problemes de Mèrida i el daltabaix econòmic d'Argentina, el van portar finalment a fer una preestrena al Teatre Bartrina de Reus, des d'on tres dies després TV3 retransmetia un dels programes de la sèrie 'A pèl tour', amb Santi Millán i José Corbacho.
Curiosament, si 'A pèl tour' es va difondre amb bombos i platerets --sobretot pel seu enginyós i capgirat documental sobre la ciutat de Reus i Gaudí--, la preestrena d'Edipo XXI' va passar per alt, engolida, és clar, per l'estrena que havia de fer a l'amfiteatre de Montjuïc.
'Edipo XXI' ha estat un altre dels espectacles del Grec que ha aixecat massa expectatives --una de les obligacions del Grec i, a la vegada, un dels riscos. I les expectatives són perilloses en teatre, no només pel sol fet de recórrer a textos clàssics i mites de dos mil.lennis conduïts per un director de rigor i prestigi com Lluís Pasqual, sinó perquè el públic, abans de veure la representació, ja hi ha entrat predisposat amb el llistó ben alt.
Una sèrie de circumstàncies ha fet que aquest 'Edipo XXI', de Lluís Pasqual, s'hagi hagut de representar en castellà. Probablement aquest és el primer punt a tenir en compte. És el segon espectacle del Grec 2002 que s'estrena a l'amfiteatre en castellà i que "patina" (valgui el verb) per als que n'esperaven una altra cosa (l'anterior va ser 'La ópera de cuatro cuartos', de Brecht-Bieito).
Potser en la llengua cal buscar un dels motius de la decepció. És clar que 'Edipo XXI' en català hauria hagut de tenir un repartiment masculí diferent (pel que fa Alfredo Alcón i Jesús Castejón, és clar).
A 'Edipo XXI' la recerca de l'essencial, per part de Lluís Pasqual, ha portat a la pèrdua també d'allò que a vegades és convenient que envolti "l'essencial". Em fa l'efecte que 'Edipo XXI' és un muntatge en el qual han entrat tant a fons director i intèrprets i que, enfrescats en la feina, s'han fet una versió a la seva mida, a la seva capacitat intel.ligible, a la seva impressió impulsiva.
¿I per què aquest nivell no arriba del tot als espectadors? Per què l'actualització dels clàssics a hores d'ara ja topa amb un cançoner repetitiu que comença a sonar com la pedra o la galleda buida que cau al pou a la recerca de l'aigua. És a dir, l'aigua, escassa, hi és, però per sota el nivell desitjat.
En definitiva: el públic de festivals d'estiu té necessitat de cobrir la seva quota cultural anual a través del teatre i per això, quan surt el programa, tria a l'avançada els clàssics que li sonen sense tenir en compte que el recorregut dels espectadors i el recorregut dels intèrprets i directors són diferents i circulen a velocitats diferents.
'Edipo XXI' té un espai escènic eficaç, un profund treball d'interpretació i una direcció nítida en la línia de les últimes propostes de Lluís Pasqual.
Si la revisió del mite ha servit per explicar prou bé el propi mite ja és una altra cosa. En últim extrem, sempre queda la lectura per fer reciclatge intel.lectual.
«La ópera de cuatro cuartos», de Bertolt Brecht. Música de Kurt Weill. Versió de Pablo Ley. Dramatúrgia de Xavier Zuber, Pablo Ley, Josep Galindo, Calixt Bieito. Intèrprets: Carles Canut, Carme Sansa, Roser Camí, Boris Ruiz, Mingo Ràfols, Lídia Pujol, Cecilia Rossetto, Chantal Aimée, Santi Pons, Miquel Gelabert, Dani Klamburg, Javier Gamazo, Nacho A. Vidal, Dagmar Lüderitz, Mercè Àlvarez, Mercè Martínez, Elvira Prado. Escenografia de Josep Simon, Manolo Zuriaga i Calixt Bieito. Vestuari de Mercè Paloma. Orquestra de Cambra del Teatre Lliure. Direcció musical de Lluís Vidal. Direcció escènica de Calixt Bieito. Festival Grec, Teatre Grec, 25 de juny 2002.
Quan el muntatge 'La ópera de cuatro cuartos', amb què Calixt Bieito va inaugurar el Grec, s'instal.li al novembre, per cinc dies, al nou Teatre Fabià Puigserver, el Lliure de Montjuïc, el mal ja haurà estat fet. Vull dir que les estrenes a l'amfiteatre de Montjuïc a l'estiu s'han convertit en una prova de foc per als seus directors, intèrprets i productors. ¿Arribarà a tenir tanta força el Grec que un cop de plomí mortífer, com si fóssim a Broadway, serà capaç d'arrossegar un espectacle fins a la crisi final? I això que els músics de l'Orquestra de Cambra del Lliure s'hi mantenen dignament, jugant a extres d'una pel.lícula de Walt Disney. I que el conjunt de la companyia s'adapta al seu paper amb convenciment.
Però poden passar dues coses: que l'ambient del Teatre Lliure millori la proposta o que encara l'ofegui més. Penso que Bieito va crear aquest Brecht pensant en l'estiu, en l'aire lliure. Per això no té por a algunes escenes que poden semblar repetitives. L'estiu ho permet. ¿On, si no, tenim la imatge d'una tómbola parada sinó a l'aire lliure, entre fums de xurreria, trets esmorteïts de balins d'escopeta de fira i soroll de música enllaunada?
Em sembla, doncs, que pel que fa a les aparences, l'escenari tancat li farà mal. Però, en canvi, potser permetrà recuperar i millorar matisos dels intèrprets que en una primera nit d'estrena al Grec sempre són arriscats i passen desapercebuts.
Hi ha tres o quatre personatges que tenen tots els daus per jugar bé aquesta recuperació. Es tracta de Cecilia Rossetto, Lídia Pujol, Chantal Aimée --sisplau, que no rescindeixi el contracte entremig-- i també Carme Sansa i Carles Canut. Sense oblidar Mingo Ràfols, aviat l'home de les mil cares, i, sobretot, Roser Camí, que ja fa temps que els papers que li toquen la porten pel camí de l'amargura. Vull dir que es veu obligada a fer-se la desmenjada, la despenjada, la perduda... i amb un paper així, l'actriu ja surt tocada d'entrada.
Roser Camí té l'energia suficient per recuperar el seu paper vital i suggerent a l'escenari. I després d'aquesta tirada de Macbeth al Romea i de Brecht al Grec que, al meu parer, l'han deixada KO, en alguns moments, a l'Òpera de tres rals de Bieito, m'ha semblat més aviat caracteritzant una mena de Mont Plans a la cubana. ¿Volgudament o perquè Brecht es va inventar la Mont Plans molt abans?
Bé, podríem dir que ja està dat i beneït. Aquesta 'Òpera de cuatro cuartos' no ha complagut la concurrència vip, la de la coca i el xampany oficials de les últimes nits de juny. Per moltes llumenetes, estris de fira, jocs de tómbola i cops d'efecte escenogràfics que el muntatge tingui. Crec que segons quin públic del Grec es mereixeria un Shakespeare amb túniques i declamació de parròquia, de tant en tant, perquè escarmentés.
¿I per què? Perquè alguns pensen que Calixt Bieito s'ha atrevit a jugar amb els textos clàssics per fer la guitza als espectadors clàssics. Els d'una nit d'estiu. Aquells espectadors que es passarien hores dormitant en la seva butaca --o cadira de grada de mal quadrar a l'ossada-- mentre escolten la remor de veus a l'escenari emetent un text que sovint sona incomprensible per a la gran majoria.
Bieito es deixa endur per la vocació didàctica de director. Cal fer entendre els clàssics i fer-ho amb tota mena de públics. Els més joves, diu Bieito, són els de fiar més, per la seva espontaneïtat i per la seva netedat davant del que veuen, sense prejudicis.
Intento veure les propostes de Bieito amb aquests ulls. I sovint m'ho passo més bé que amb segons quines reposicions textuals, avorrides de tan matisades, per allò que el que va ser dit d'una manera ja no admet plagis.
Davant de l'Òpera de tres rals' acolorida i tintada de Tantarantino que ens ha servit Bieito, em pregunto si, encara avui, algú es veu en cor de treure l'entrellat del que realment volien dir de debò Bertolt Brecht i Kurt Weill, vivint el que van viure. Davant de l'enigma, pontificar és perillós.
El millor és tornar a veure l'espectacle en un dels cinc escassos dies que passarà pel Teatre Lliure i treure'n conclusions. De moment, la festa inaugural a l'escenari de l'amfiteatre del Grec em va recordar una atmosfera perduda en el temps, però existent en el subconscient col.lectiu.
El poder i la corrupció dels uns sobre els altres comença a la parcel.la més reduïda de la terra i no té fronteres. Com el treball ben fet, que deien aquells. Calixt Bieito és dels que pretenen fer el treball ben fet i sense fronteres. Una altra cosa és que tothom ho entengui.
Don Juan o El Festí de pedra, de Molière. Traducció de Carme i Josep Maria Vidal. Direcció d'Ariel García Valdés, Amb Lluís Homar, Jordi Boixaderas, Cristina Genebat, Manu Fullola, Jordi Martínez, Josep Costa, Elena Fortuny, Marta Gil, Roger Julià, Esteve Labari, Manel Solàs, Enric Arquimbau. Escenografia i vestuari de Jean Pierre Vergier. Il.luminació d'Ariel Garcia Valdés. Teatre Grec, 26 juny 2001.
Hi ha una obra que es va representar al Teatre Grec de Montjuïc i que per ara i tant no és de les que reobre temporada en cap sala de Barcelona. Es tracta de 'Don Juan o El Festí de Pedra', de Molière.
Potser precisament perquè l'espectacle va ser tot un "Festí' se li fa difícil el retorn. Ariel Garcia Valdés, el director, va plantejar un espectacle d'estiu, d'exterior, que bevia de l'atmosfera, de l'aire, de la nit. I tots aquests elements que encara no pot imitar cap escenografia en una sala tancada són un impediment perquè l'obra es repeteixi amb la mateixa tranquil.litat com va ser estrenada al Teatre Grec.
Una de les perles del muntatge va ser el carisma que Ariel Garcia Valdés va imprimir al personatge de Don Juan, interpretat per Lluís Homar, en una caracterització de caràcer contemporani i en un dels papers que ha marcat potser més el fer personal de Lluís Homar a l'escena.
El seu espàrring, Jordi Boixaderas, es va moure més en el típic fer de l'actor. Tot i així, un i l'altre es van enfrontar a una revisió del text de Don Juan amb mirada oberta, enlluernadora, decidida i convertint el Molière en un dali que dali d'avui mateix.
'Don Juan o el Festí de Pedra' és un d'aquells espectacles que haurien de marcar els objectius d'una programació de festival. I no pas per optar per un gran muntatge emprat en l'esquema clàssic sinó per optar per un gran text clàssic emprat en l'esquema contemporani.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page