CLIP DE TEATRE







Seccions teatre
Noticiari teatre
Crítiques teatre
Crítiques dansa
Crítiques teatre en família
Articles opinió
Entrevistes
Reportatges
Mapa teatre català al món
Traduccions teatre
Arxiu històric Romea
Arxiu TVE (1975-1994)
Museu Arts Escèniques
Time Out Barcelona
Zirkolika. Revista circ
Putxinel·li. Revista titelles
La Finestra Digital
Revista Entreacte
Adetca agenda

Seccions cinema
Noticiari cinema
Cinema en català
Filmin blog
Cahiers du cinéma
Filmoteca de Catalunya
Fotogramas
Cartellera VO (1)
Cartellera VO (2)
La Butaca. Estrenes cinema
Time Out Barcelona
La Finestra Digital
Fons històric «free»

Seccions música
Noticiari música
Cartellera Enderrock
Time Out Barcelona
Enderrock
Catàleg Musicat.cat
iCat.FM
MySpace.com
Musicovery.com
La Finestra Digital


Teatres
Akadèmia Teatre
Almeria Teatre
Apolo
Aquitània
Arenas
Artenbrut
Atrium, Sala
Barts (Artèria Paral·lel)
Beckett, Sala
Biblioteca Catalunya
Borràs
Brossa, Escenari Joan B.
Capitol
Coliseum
Condal
Eixample
Eòlia
Gaudí Barcelona, Teatre
Goya, Teatre
Grec
Guasch Teatre
La Paloma
Lliure de Gràcia
Lliure de Montjuïc
Lliure. Espai Lliure
Maldà, El
Malic
Mercat de les Flors MAC
Molino, El
Muntaner, Sala
Novedades
Ovidi Montllor IdT
Palau dels Esports
Poliorama
Principal
Raval, Teatre del
Regina, Jove Teatre
Romea
Sant Andreu Teatre
Tantarantana, Nou Teatre
Teatreneu
Tívoli
TNC Sala Gran
TNC Sala Petita
TNC Sala Tallers
Versus Glòries
Victòria
Villarroel


recomana
Rànquing i classificació temàtica de la revista digital «Recomana.cat».

nuvol

teatralnet

teatrebarcelona

Agenda

Cornabou
Cornabou

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Acap

Bustia
Redacció

trescat
Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura.







foto nom



Any XX - Núm. 6771


Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí]


En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí]


Galeria fotogràfica Projecció d'escenes dels espectacles de la temporada actual i les anteriors. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)]


Crítiques recents de cartellera
Nota de «Clip de Teatre»
La crítica teatral s'atura provisionalment a causa del tancament de tots els teatres catalans i la cancel·lació o l'ajornament dels espectacles de cada sala arran de les mesures de prevenció del coronavirus. Tan aviat com es normalitzi aquesta situació d'emergència, es reprendrà el seguiment puntual de les estrenes teatrals.


«“La morta”, de Pompeu Crehuet», de Marc Crehuet. Intèrprets: Anna Bertran, Xavier Bertran, Francesc Ferrer i Betsy Túrnez. Amb la col·laboració especial de Laura Fernández i Enric Crehuet. Escenografia: Sebastià Brosa. Il·luminació: David Bofarull (aai). Vestuari: Míriam Compte. Música: Guillermo Martorell. Amb la col·laboració especial de Maria Rodés. Audiovisuals: Francesc Isern. Fotografia promocional: Kiku Piñol. Vídeo promocional: Raquel Barrera, Marc Crehuet i Xavi González. Estudiant en pràctiques de direcció: Laura Fernández (ERAM). Estudiant en pràctiques d'escenografia: Laia Navarro (Escola EINA). Ajudantia de direcció: Héctor Rull. Direcció: Marc Crehuet. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 12 març 2020.

¿Un «Barton Fink» a la catalana? Expliquem-ho. L'espectacle té dos plans escenogràfics. Un és l'actual, amb l'apartament on viu el mateix dramaturg i cineasta establert a Catalunya, que signa l'obra en qüestió, Marc Crehuet (Santander, Cantàbria, 1978) —marcat per l'èxit de l'obra teatral adaptada també al cinema «El rei borni»—, aparellat i amb una criatura en off que des de l'habitació no para de cridar “papa” o “mama”. Una vida en parella no sempre plàcida ni conciliadora de la feina amb la família. Un altre pla escenogràfic porta els espectadors a un temps passat, amb el també dramaturg Pompeu Crehuet (Barcelona, 1881 - Sant Feliu de Guíxols, 1941), besavi de Marc Crehuet i autor de disset obres escrites entre el 1904 i el 1936, però només una, la primera, «La morta», un drama estrenat el 1904, receptora de l'èxit de la crítica i el públic de l'època. Després, vindrien els estira-i-arronsa epistolars amb els empresaris teatrals del desaparegut Novedades o el Romea, el rebuig d'algunes de les seves obres, la caiguda en desgràcia i la competència d'un altre dramaturg que s'emporta el peix al cove, més “modern”, Josep Maria de Sagarra, si fa no fa, en un panorama precari i infidel no gaire diferent al del d'ara. [text íntegre de la crítica]


«Solitud», de Víctor Català. Dramatúrgia d'Albert Arribas. Intèrprets: Pepo Blasco, Oriol Guinart, Pol López, Maria Ribera, Adrià Salazar, Pau Vinyals, Ona Grau, Laula Luna, Adriana Parra. Escenografia: Sílvia Delagneau. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Il·luminació: Raimon Rius. So: Igor Pinto. Caracterització i ajudanta de vestuari: Núria Llunell. Ajudanta d'escenografia: Adriana Parra. Alumna en pràctiques del Màster Universitari d'Estudis Teatrals: Laura Vago. Oient: Bernat Reher. Referències de les pintures fetes per Caterina Albert (Víctor Català) de l'Arxiu Històric - Museu de l'Escala: «La germaneta Amèlia adormida» (1883), «Interior d'una masia amb la porta oberta» (principis s. XX), «Autoretrat» (1890), «Pare mort al llit» (1890), «Retrat inacabat de l'àvia materna, Caterina Farrés i Sureda (finals s. XIX). Ajudanta de direcció: Marta Tirado. Direcció: Alícia Gorina. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona, 7 març 2020.

És evident que si el teatre no va a la muntanya, en aquest cas, la muntanya no es pot fer baixar tampoc al teatre. Esclar que per a impediments físics com aquest existeix el recurs del simbolisme, però aquí se n'ha prescindit i a l'hora de convertir la novel·la modernista «Solitud» —publicada primer en fulletons a la revista “Joventut” entre 1904 i 1905—, el moll de l'os que hi va voler impregnar Víctor Català (pseudònim sisplau per força de Caterina Albert i Paradís, L'Escala, Alt Empordà, 1869 - 1966) queda molt difús, gairebé inexistent. La dramatúrgia a càrrec d'Albert Arribas ha remat contra l'impediment de la força literària però els rems no ho han resistit. I la posada en escena de la directora Alícia Gorina ha cedit a convertir l'origen literari —o fulletonesc, vaja— en una peça de teatre i ha optat per fer una relectura en veu alta amb un innegable treball i esforç recitatiu dels intèrprets, però sense allò que s'espera d'un muntatge teatral: que sigui teatral. [text íntegre de la crítica]


«La bruixa de la tramuntana». Dramatúrgia de Marc Rosich, a partir del conte «La bruixa de Cadaqués» de Miquel Berga. Composició musical i arranjaments: Carles Pedragosa. Intèrprets: Clara Moraleda, Carles Pedragosa, Maria Santallúsia i Toni Viñals. Coreografia: Bealia Guerra. Escenografia: Laura Clos 'Closca' i Sergi Corbera. Vestuari: Joana Martí. Caracterització: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchynow. So: Josep Sánchez-Rico. Enregistrament musical: Jordi Santanach, Pepino Pascual, Antonio Torres, Núria Martín, Natxo Jiménez, Enric Gómez i Carles Pedragosa. Cap tècnic: Marco Mattarucchi. Ajudant producció: Bernat Grau. Producció executiva: Luz Ferrero. Cap producció: Clàudia Flores. Direcció producció: Josep Domènech. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Bitò i Teatre Lliure. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Teatre Lliure Gràcia. Barcelona, 7 març 2020. Espectacle recomanat a partir de 5 anys.

El dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) es troba com un peix a Cadaqués explorant tots els gèneres teatrals. Si ens referim ara només al teatre familiar, encara ressona l'adaptació que amb Clara Peya va fer de «Renard, el Llibre de les Bèsties», espectacle que també va estrenar la temporada 2016 / 2017 al Teatre Lliure, reconegut i premiat. Ara s'ha conjurat amb el compositor i també actor Carles Pedragosa (Barcelona, 1982), de llarga trajectòria musicoteatral, per a aquesta adaptació del conte per a primers lectors, «La bruixa de Cadaqués», que el 2014 va publicar l'autor i professor universitari Miquel Berga (Salt, Gironès, 1952) a la col·lecció El Vaixell de Vapor de l'Editorial Cruïlla. Els elements bàsics del conte literari apareixen també en la versió teatral: el Cadaqués dels anys seixanta del segle passat quan comença a ser envaida pel turisme de fora; la bruixa que vol especular amb aquest racó mig màgic de l'Alt Empordà i convertir-lo en una segona Benidorm de ciment; l'alcalde encara del règim franquista que li roda l'ull davant el negoci que s'acosta; el pescador, la mestra del poble, la peixatera... i el genial Dalí que s'emparenta amb tres gats de teulada humanitzats que, quan coneixen els plans de la bruixa que té el malnom de Tramuntana perquè les ventades fortes i els tornados arrasadors són la seva especialitat, lluitaran per esguerrar-li la festa. [text íntegre de la crítica]


«Exit», d'Agustí Franch. Intèrprets: Roser Batalla, Mingo Ràfols i Irina Robles. Veus en off: Francesca Piñón, Gemma García i Toni Clapés. Vestuari: Anna Mangot. Escenografia: Red Nose. Disseny il·luminació: Eloi Pla i Joel Pla. Música: Jofre Bardagí. Edició àudio: Guillem Fornós. Tècnic de sala: Andriy Krachyk. Fotografia: Leandro García. Imatge: Creativadisseny. Producció executiva: Òscar Contreras i Alfons Teruel (Red Nose). Producció: Escola Nacional d'Andorra, Productora 23 i Red Nose. Ajudant de direcció: Joan Hernández. Direcció: Òscar Contreras i Agustí Franch. Teatre Aquitània, Barcelona, 9 novembre 2019. Reestrena: Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 6 març 2020.

Comèdia de la bona. Comèdia a la francesa, com la truita. I no és una manera de dir perquè en aquesta obra tot es capgira com una truita ben recargolada en el moment menys pensat. Quan els espectadors pensen de quina manera se'n pot sortir el trio protagonista o quina serà la vàlvula d'escapament del conflicte —que és quan la trama sembla que podria decaure— immediatament hi ha una guspira que encén novament el foc i el remolí de l'embolic torna a començar. Només es pot dir això: una empresa contracta una nova cap de recursos humans amb una missió immediata a complir des del primer minut: ha de fer fora un de dos candidats —o candidates— proposats per la directora. I ho ha decidir amb criteri profesional després de tenir una entrevista amb els dos. I fins aquí tot el que és possible desvelar, per respecte als futurs espectadors. La resta és una sorpresa constant que es manté durant noranta minuts i que aguanten amb fermesa, bon ofici escènic, humor i gràcia els tres intèrprets. [text íntegre de la crítica]


«El quadern daurat», de Doris Lessing. Adaptació de Carlota Subirós. Intèrprets: Guillem Barbosa, Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó, Fèlix Pons i Vanessa Segura. Intèrprets del vídeo «Quadern negre»: Bella Agoussou, Joan Amargós, Babou Cham, Anna Güell, Alba José, Joan Marmaneu, Marc Martin, Albert Prat, Ramon Pujol i Ernest Villegas. Dramaturgista: Ferran Dordal i Lalueza. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Marta Rafa. Il·luminació: Carlos Marquerie. So: Damien Bazin. Vídeo: Daniel Lacasa. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudant de vestuari: Marc Udina. Assessora de moviment: Laia Duran. Ajudanta de direcció del rodatge: Rebeca Sánchez. So del rodatge: Elena Coderch. Maquillatge i perruqueria: Anna Rosillo. Alumne en pràctiques de direcció del MUET: Erik Forsberg. Construcció mobiliari: Òscar Hernández 'Ou'. Confecció vestuari: Goretti Puente. Equips del Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Raquel Cors. Direcció: Carlota Subirós. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 març 2020.

És la primera adaptació teatral que s'ha fet de la novel·la «El quadern daurat» de la Nobel de Literatura Doris Lessing (Kermanxah, Pèrsia, 1919 − Londres, 2013) i ha estat la directora Carlota Subirós qui n'ha fet una adaptació que ha ordenat, sintetitzat i dotat de rigor dramatúrgic les prop de mil pàgines de l'original. El personatge d'Anna Wulf —l'alter ego de Doris Lessing— ha estat interpretat per l'actriu Nora Navas que, juntament amb Mia Esteve (en el personatge de Molly, una actriu amiga d'Anna Wulf, amb matrimoni trencat com ella), són les dues estrelles que il·luminen un espectacle de gairebé tres hores —probablement l'aposta més forta de la temporada del Teatre Lliure— que lamentablement va haver de ser cancel·lat arran del coronavirus només una setmana després d'haver estrenat. L'obra mostra el caos existencial que reflecteix l'autora Doris Lessing en la novel·la homònima («The golden notebook», 1962) des de la seva mirada de dona lliure, tant de caràcter feminista com femenina. El personatge d'Anna Wulf escriu sobre ella mateixa, la seva infància, la seva joventut després del trasllat a Rhodèsia del Sud, la seva vocació d'escriptora, la seva vinculació política al comunisme i la seva dedicació social. [text íntegre de la crítica]


«Greta&Friday II: Amor mor», de Queralt Riera. Intèrprets: Annabel Castan i Òscar Muñoz. Vestuari: Teté Company. Assessorament musical: Sebastià Bover. Direcció: Queralt Riera. Sala Palau i Fabre. Escenari Joan Brossa. Barcelona, 5 març 2020.

Han passat els anys, prop de quaranta. I aquella parella juvenil que tenia una dèria pel circ i que havia de canviar el món, Greta i Friday, s'han fet grans, han tingut alts-i-baixos, han canviat de vida, de l'urbs a la muntanya, s'han desencantat de la que es proposaven i s'han encaterinat amb el futur més enllà del futur. N'han passat tants, d'anys, que fins i tot un dels mites del díptic «Greta&Friday», l'actual adolescent activista Greta Turnberg, ja no és en aquest món. Tothom mor. I la jove Greta també. «Greta&Friday II: Amor mor» és la segona part de «Greta&Friday I: Amor pur». El risc de la proposta en forma de díptic era l'alternança de dues autories que fan també la direcció: la primera, d'Albert Mestres, i la segona, de Queralt Riera. I el risc s'ha convertit en la millor opció perquè la segona part enllaça amb la primera, amb lleugeres referències que ajuden a resituar els espectadors que hagin seguit els dos espectacles, però que també es poden veure independents sense que se'n perdi el sentit. [text íntegre de la crítica]


«Sacarina», de Davide Carnevali. Traducció d'Albert Arribas. Adaptació: Davide Carnevali, Albert Arribas i La Ruta 40. Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. Escenografia: Clàudia Vilà. Vestuari: La Ruta 40. So i vídeo: Pau Matas. Producció executiva: Maria G. Rovelló. Direcció: Sergi Torrecilla. Companyia La Ruta 40. El Maldà, Barcelona, 25 febrer 2020.

Tots els estudiants d'escoles de teatre aspirants a dedicar-se a tan “noble” ofici haurien de veure aquest espectacle produït per la companyia La Ruta 40, gairebé un documental testimonial en clau de “voyeur” sobre el gremi d'una època tan precària professionalment com l'actual. «Sacarina» és una adaptació de l'obra original de Davide Carnevali (Milà, Llombardia, Itàlia, 1981), dramaturg relacionat amb el teatre català en diferents àmbits i doctorat en arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà, fa més de deu anys, Carnevali ironitzava sobre el gremi italià acostumat a la bona vida del “cafè, copa i puro”. Aquí, Albert Arribas, juntament amb el mateix Davide Carnevali i la resta de la companyia han fet una adaptació revisada i ampliada que fa una mirada gairebé a ull de dron sobre els ambients més “in” i més “on” de la ciutat de Barcelona del primer quart de segle XXI. [text íntegre de la crítica]


«Germanes (Soeurs)», de Wajdi Mouawad. Text inspirat per Annick Bergeron i Nayla Mouawad. Traducció d'Helena Tornero. Intèrprets: Lluïsa Castell i Mònica López. Il·luminació, vestuari i escenografia: Roger Orra. Espai sonor: Jordi Collet. Espai audiovisual: Pau Masaló. Producció executiva: Ferran Murillo. Fotografia: Anna Fàbrega. Equip de comunicació, gestió, disrribució i tècnics del Teatre Tantarantana. Fotografia de l'autor: Jean-Louis Fernández. Ajudanta de direcció: Mireia Lucas. Direcció: Roberto Romei. Companyia Tantarantana i Arsènic Creació. Teatre Tantarantana, Barcelona, 23 febrer 2020.

«Germanes» forma part d'una trilogia familiar («Soeurs», «Frères» i «Père et Mère») del dramaturg Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968), establert al Canadà i amb molta relació amb el sector del teatre francès, prou conegut aquí també per les obres que Oriol Broggi i La Perla 29 han anat versionant en els últims anys com «Cels», «Incendis» o «Boscos», a més d'«Un obús al cor», i «Litoral», en aquest cas, al Teatre Romea de la mà de Raimon Molins, i encara l'obra «Seuls», al Teatre Lliure el 2014, interpretada pel mateix Wajdi Mouawad, però també perquè el 2015 va dirigir ell mateix dins el Festival Grec la peça recuperada ara, «Soeurs», amb la diferència que aleshores era una única actriu, Annick Bergeron, la que interpretava els dos papers, el de la mediadora en conflictes internacionals, Geneviève, i la perit d'una companyia d'assegurances, Layla, dos personatges creats per l'autor sota la inspiració tant de l'actriu protagonista de la versió francesa vista aquí el 2015, Annick Bergeron, com de la germana de Mouawad, Nayla. Així com la versió francesa de «Soeurs» del 2015 —no gaire ben rebuda ni per l'auditori ni la crítica d'aquell moment— comptava amb una única actriu per als dos papers (Annick Bergeron), en aquesta nova versió catalana que ha traduït la dramaturga Helena Tornero i que ha posat en escena el director Roberto Romei, la durada s'ha escurçat considerablement, de les dues hores llargues inicials a una hora i mitja d'ara, i les actrius s'han desdoblat en dues, fent més dinàmica la trama. [text íntegre de la crítica]


«A Chorus Line». Concepció, direcció i coreografia originals: Michael Bennett. Llibret: James Kirkwood i Nicholas Dante. Música: Marvin Hamlisch. Lletres: Edward Kleban. Co-coreografia: Bob Avian. Intèrprets: Angie Alcázar, Kristina Alonso, Miguel Ángel Belotto, Albert Bolea, Lucía Castro, Anna Coll, Fran Del Pino, Daniel Délyon, Alberto Escobar, Roberto Facchin, Pol Galcerà, Daniel Garod, Diana Girbau, Cassandra Hlong, Juan José Marco, Fernando Mariano, Enric Marimon, Graciela Monterde, Fran Moreno, Beatriz Mur, Marcela Nava, Ivo Pareja-Obregón, Lucrecia Petraglia, Pablo Puyol, Estibalitz Ruiz, Zuhaitz San Buenaventura, Aida Sánchez, Lorena Santiago, Sarah Schielke. Músics: Arturo Díez-Boscovich (director orquestra), Borja Barrigüete (piano), Pau Baiges (teclats), Adrià Aguilera (teclats), Carlos Ligero (saxo), Tete Leal (flauta), Carlos Parrado (clarinet), Jesús Martínez (trompeta), Patxi Urchegui (trompeta), Chema Muñoz (trompeta), Valentín García (trombó), Mario Fernández (trombó), Ignacio Ruíz (guitarra), Carlos Sánchez (baix / contrabaix) i Jorge Cid (bateria). Reposició de la direcció i coreografia originals: Baayork Lee. Traducció del llibret: Ignacio García May. Traducció de les lletres: Roser Batalla. Disseny de l'escenografia: Robin Wagner. Disseny del vestuari: Theoni V. Aldrege. Disseny de la il·luminació original: Tharon Musser. Disseny de l'adaptació de la il·luminació: Carlos Torrijos. Disseny de so: Javier G. Isequilla i Francisco Manuel Rubio López. Supervisor musical: Joey Chancey. Orquestracions: Jonathan Tunick, Bill Byers i Hershy Kay. Director associat: Luis Villabon. Coreògraf associat: Matthew Couvillon. Supervisió de la reposició del vestuari: Marian Milla. Disseny i confecció de sabateria: Phil LaDuca. Disseny de caracterització: Sandra Lara. Director resident: Juan José Marco. Director musical adjunt: Borja Barrigüete de Gabriel. Ajudant de direcció: Yolanda Jiménez Polonio. Ajudant de direcció musical: Pau Baiges. Director de producció i de casting: Marc Montserrat-Drukker. Director de producció tècnica: Francisco Grande. Adjunta de producció: Silvia Fiestas. Adjunta de disseny de producció: Sol Blasi. Gerent d'orquestra: Paco Cuenda. Gerente de companyia: Eva Font Marco. Regidores: Maria Laporta i Melani Gallego. Il·luminació: Albert Pastor, Raúl Cámara, Javier Torres i Lucia Blasco. So: Enric Vinyeta, Juan Antonio Sánchez i Fran Aguayo. Sastreria: Espe Pascual i Isabel Povedano. Maquinistes: Carlos Fernández i Pepe Rubio Ordiales. Programador de llums: Edu Chacón. Riggers: Carlos González, Edu Chacón, Fernando Gutiérrez i Nacho Andrés. Assistent producció de vestuari: Mariela Sernagoras. Prevenció i cura artistes: Cuídate Artista. Proveïdors: Fluge, Proyect-Arte, Peroni, Proluz, Taga, See Sound. American General Management: Joe Christopher per a RWS Entertainment Group. L'espetacle original de Broadway va ser produït pel New York Shakespeare Festival, Joseph Papp, productor, en associació amb Plum productions, Inc. L'espectacle es presenta d'acord amb Tams-Witmark LLC 229 W. 28th Street, 11th Fl. New York, NY 10001. Agraïments: María Araujo i Punto Blanco. Direcció musical: Arturo Díez-Boscovich. Codirecció: Antonio Banderas. Companyia Soho CaixaBank (Málaga). Teatre Tívoli, Barcelona, 22 febrer 2020.

Els musicals de gran volada que provenen de la seva creació de fa gairebé cinquanta anys com «A Chorus Line», que es va estrenar a Broadway el 1975, tenen l'avantatge que arrosseguen el pes de la popularitat que han adquirit al llarg del temps, però arrosseguen el llast del perill de l'envelliment del seu contingut que es representa una i una altra vegada sense cap lectura reactualitzada. A «A Chorus Line» —com a «West Side Story» o «La botiga dels horrors», per esmentar dos dels grans musicals que s'han vist recentment en els teatres de Barcelona—, li passa això. Els conflictes, les ambicions i els desitjos personals que arrosseguen els diversos personatges, tots molt joves, d'«A Chorus Line», i que el director artístic de ficció, en Zach, obliga gairebé en formació «manu militari» que expliquin en veu alta en el càsting que ha convocat, tenen la flaire d'un altre temps —l'homosexualitat, per exemple, ja no s'està sisplau per força tancada a l'armari— i d'una altra manera d'entendre les relacions entre productors, directors i artistes. [text íntegre de la crítica]


«Demà», d'Helena Tornero. Intèrprets: Patrícia Bargalló, Guillem Gefaell, Isis Martín i Marc Rius. Escenografia: Paula González i Paula Font. Il·luminació: Rubèn Taltavull. Vestuari: Berta Riera. Espai sonor: David Ribas. Vídeos: Alex D. Sala. Fotografia: Anna Miralles. Disseny gràfic: Òscar Llobet. Ajudantia de direcció: Júlia Valdivieso. Producció executiva: Anna Mestre. Distribució i coordinació de comunicació: Júlia Ribera. Direcció: Aleix Fauró. Companyia La Virgueria. Sala Dalt, Sala Beckett, Barcelona, 21 febrer 2020.

¿Hi haurà amor en un futur que el present encara no pot imaginar? ¿Haurà vençut aleshores l'amor romàntic el seu pitjor enemic: l'antiamor antiromàntic? ¿Es pot ensenyar i reeducar el secret de l'amor? ¿Com s'ensinistren dos amants en l'inaccessible i difícil art de l'amor? L'obra «Demà», de la dramaturga Helena Tornero (Figueres, Alt Empordà, 1973) es fa aquestes preguntes i algunes més en un plantejament d'estructura narrativa circular que transcorre del final al principi per intentar reconèixer allò que ha passat i per intentar descobrir també els racons més amagats que en el moment present potser van passar per alt. Amb un plantejament que em fa la impressió que deixa més que intrigats els espectadors fins al punt que no hi troben les respostes, l'autora juga amb el gènere aparentment distòpic introduint en el joc amorós una parella de mestres d'amor d'un temps ideal on l'amor ja no servirà mai més per acumular errors i oferirà, a canvi, l'oportunitat de fer realitat tots els somnis desitjats. [text íntegre de la crítica]


«Només la fi del món (Juste la fin du monde)», de Jean-Luc Lagarce. Traducció de Ramon Vila. Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert. Il·luminació: Pep Barcons. Realització de vestuari: Marta Pell. Suport audiovisual: Francesc Isern. Suport àudio: Damien Bazin. Agraïment especial a Marta Filella. Regidors: Raúl Gallegos i Marc Serra. Tècnics funcions: Juan Boné, Roger Blasco i Aleix Martín. Atenció al públic: Marta Cros, Ailin Migliora i Núria Ubiergo. Concepció gràfica: Carla Vilaró. Fotografia: Bito Cels. Ajudant de direcció: Albert Reverendo. Direcció: Oriol Broggi. Companyia La Perla 29. Teatre Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 20 febrer 2020.

És obvi dir que hi ha obres que són només obres d'intèrprets, però aquesta n'és una i cal remarcar-ho. Ells, dos actors, i elles, tres actrius, i les paraules de l'autor, Jean-Luc Lagarce (Héricourt, Alt Saona, Borgonya, Franc Comtat, França, 1957 - París, 1995), mort de sida en plena joventut, després de ser-ne diagnosticat el 1988, poc reconegut com a dramaturg en vida, a pesar que també va alternar la seva faceta d'autoria amb la d'actor i director, però molt reivindicat i valorat després de la seva mort, sobretot amb l'obra «Juste la fin du monde (Només la fi del món)», una mena d'obra-testament que en el fons protagonitza ell mateix, estesa en teatre a una quinzena llarga de llengües i adaptada també al cinema el 2016 pel director Xavier Dolan (actualment encara disponible a Filmin en V.O.S.C), amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes. Cinc personatges que representen cinc membres d'una família esberlada: Louis, el protagonista i alter ego de l'autor, a tocar dels 34 anys, que torna a casa en un poble francès dels afores, després de dotze anys sense posar-hi els peus, amb la intenció d'explicar que té una malaltia i que s'ha de morir. Dic “amb la intenció” perquè el seu desig no s'acabarà de fer realitat. Al seu voltant, la mare, reclosa en el miratge idíl·lic del passat i les festes de diumenge amb les criatures; el germà mitjà, marcat per l'absència durant anys del gran; la germana petita que somnia en un futur diferent i a qui pràcticament no ha vist créixer; i la cunyada, que no coneix i de qui no en sap res, tant d'ella com de les criatures, un nebot i una neboda que han vingut darrera, ella ja té vuit anys. [text íntegre de la crítica]


«Justícia», de Guillem Clua. Intèrprets: Manel Barceló, Alejandro Bordanove, Marc Bosch, Roger Coma, Vicky Peña, Pere Ponce, Josep Maria Pou, Anna Sahun, Katrin Vankova i Anna Ycobalzeta. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Gabriela Salaverri. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Noemí Jiménez. Audiovisuals i ajudant d'escenografia: Alessandro Arcangeli. Ajudanta de vestuari: Georgina Viñolo. Dicció veneçolana: Yunalis del Valle Salazar i Nell Córdova. Construcció escenografia: Pascualín. Vestuari de Josep Maria Pou: Sastreria Sala Barcelona. Equips tècnics i de gestió el TNC. Ajudanta de direcció i moviment coreogràfic: Montse Colomé. Ajudanta de direcció: Carol Ibarz. Direcció: Josep Maria Mestres. Producció: TNC. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 febrer 2020.

És de justícia dir que «Justícia» és una obra de “caça major”, de les imprescindibles de la temporada. Que quedi clar d'entrada, doncs, que tothom la pot reservar entre les que hauria de veure. El que cadascú en traurà ja és una altra cosa perquè «Justícia» integra totes les misèries i més d'una societat molt “nostrada” que diria aquell —recordi's Rusiñol o Sagarra, per exemple—, i que el seu autor, Guillem Clua (Barcelona, 1973), amb ull d'experiodista i dramaturg com és, situa en l'espai local amb bona dosi de documentació clau d'efemèrides per a diverses generacions d'espectadors, però sense deixar-se engolir pel fals costumisme perquè l'eleva a universal. Els que, influïts potser per alguna desinformació, hi pensin trobar una obra de comèdia, satírica i boadelliana sobre el president Jordi Pujol i el seu seguici i la seva llarga etapa política —ai, la cua que va portar aquella «Operació Ubú» dels Joglars!— somnien desperts. Ni tripijocs de saló, ni cas Palau, ni allò que en Pasqual Maragall va dir que es deia “3%”, ni la famosa “deixa" andorrana encara en procés. Els que, a més, hi pensin veure algun perfil dels parents més pròxims de la família Pujol, necessitaran ulleres d'alta graduació. [text íntegre de la crítica]


«Cobertura». Una idea de Bruno Oro. Dramatúrgia de Bruno Oro i Alejo Levis. Intèrprets: Bruno Oro i Clara Segura. Escenografia, audiovisuals i disseny gràfic: Alejo Levis. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització: Clàudia Abbad. Ajudant d'escenografia: Montse Figueras. Música original: Bruno Oro. Arranjaments de corda: Max Vilavecchia. Col·laboració musical: Martí Ferrer Segura. Fotografia: Alejo Levis. Tècnic de so i vídeo: Dani Saoane. Regidor: Marc Serra. Cap tècnic: Arnau Planchart. Caps tècnics del teatre: Sergi Lobaco i Raúl Martínez. Premsa: Lidia Giménez i Albert Lopez. Màrqueting i comunicació: Publispec. Ajudant de direcció: Alejo Levis. Direcció: Clara Segura. Producció de Total Memos, acollida i executada per La Perla 29. Teatre Romea, Barcelona, 11 febrer 2020.

Han passat deu anys llargs, però la memòria audiovisual deixa empremta. La sèrie de peces breus «Vinagre» (TV3, 2008) va marcar els dos protagonistes, Bruno Oro i Clara Segura. I això explica que deu anys després, quan indirectament les dues caixeres de supermercat, Yeni i l'Eli —o potser els seus esperits— han fet el salt al teatre, els espectadors de la pantalla petita els hagin volgut retrobar en carn i os amb una temporada —gairebé es pot assegurar que més tard o més d'hora n'hi haurà una altra— pràcticament o totalment exhaurida. De la capacitat interpretativa de l'actor Bruno Oro, tothom en sap el resultat, no només pel seu llarg paper de caricatures i imitacions que va teixir a «Polònia» sinó pel seu espectacle en solitari, «Immortal», farcot de persoanatges, i per la seva faceta dramàtica amb una obra que li era tan pròxima per qüestions autobiogràfiques com «Natale in casa Cupiello», d'Eduardo de Filippo, amb La Perla 29. El mateix es pot dir de l'actriu Clara Segura que, en les últimes temporades, ha protagonitzat algunes de les obres més destacades als escenaris catalans. [text íntegre de la crítica]


«Tenors». Idea original de Miquel Cobos i Ezequiel Casamada. Dramatúrgia de Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Intèrprets: Ezequiel Casamada, Miquel Cobos i Toni Viñals / Albert Mora. Piano: Adrià Aguilera / Dani Garcia / Gustavo Llull. Disseny il·luminació: Jordi Pérez (LightinLab). Vestuari i escenografia: Egos Teatre i Illuminati. Fotografia: Jordi Egea i Sílvia Poch. Disseny gràfic: Jordi Egea. Tècnic sala: Andriy Kravchyk. Direció musical: Daniel Garcia, Adrià Aguilera, Toni Sans, Albert Mora, Ezequiel Casamada i Miquel Cobos. Direcció escènica: Toni Sans. Companyia Illuminati. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 8 febrer 2020.

Hi ha espectacles que van deixant un pòsit funció a funció i que tot i així corren el perill de passar desapercebuts perquè es consideren una excepció, una alternativa o una entremaliadura de petit format. A «Tenors» li passa poc o molt això. Va néixer fa gairebé quatre anys i, des d'aleshores, ha passat per Barcelona en diverses ocasions, tant al Teatre Gaudí Barcelona, on ha tornat ara, com a la Sala Barts i, entremig, no ha parat i no para de fer una extensa gira per molts escenaris del país. He dit “del país”, però «Tenors» és un espectacle “internacional” i “sense fronteres” que tindria les portes obertes anés o anés perquè no hi ha millor rigor i millor resultat escènic que riure's del mort i de qui el vetlla —estem parlant de la representació de primeres figures de la lírica com els Tres Tenors— i fer-ho, a més, amb el mateix rigor i la mateixa qualitat vocal que la paròdia exigeix. Representar un “pinyol” o un “gall” requereix tant de domini vocal com excel·lir en una ària. Els tres intèrprets —ara Toni Viñals s'ha afegit al grup en substitució d'Albert Mora— són de denominació d'origen (D.O.) contrastada i garantida. [text íntegre de la crítica]


«Concours européen de la chanson philosophique». Idea i dramatúrgia de Claire de Ribaupierre. Idea de Massimo Furlan. Presentadors: Massimo Furlan i Sílvia Abril. Intèrprets cantants: Dominique Hunziker i Davide De Vita. Músics: François Cuennet, Arno Cuendet, Mimmo Pisino, Hugo Dordor. Jurat 06/02: Antonio Baños, David Bueno, Marina Garcés i Marta Salicrú. Jurat 07/02: Íngrid Guardiola, Albert Lladó, Dolors Miquel i Bel Olid. Lletra de les cançons: Jean Paul Van Bendegem (Bèlgica, regió Flamenca), Vinciane Despret (Bèlgica, regió Valona), Philippe Artières (França), Santiago Alba Rico (Espanya), Michela Marzano (Itàlia), Kristupas Sabolius (Lituània), Ande Somby (Noruega), Mladen Dolar (Eslovènia), Mondher Kilani (Suïssa), José Bragança de Miranda (Portugal). Composició musical: Monika Ballwein (lead), Maïc Anthoine, Gwénolé Buord, Arno Cuendet, Davide De Vita, Lynn Maring, Bart Plugers, Karin Sever. Direcció musical: Steve Grant, Mimmo Pisino. Coordinació i supervisió musical: Laurence Desarzens, Thomas Dobler. Moviment: Anne Delahaye. Escenografia: Massimo Furlan. Il·luminació: Antoine Friderici. Vestuari: Severine Besson. Caracterització: Julie Monot. Ajudanta de direcció: Nina Negri. Cap tècnic: Stéphane Sagon. Regidor: Fabio Gaggetta. Tècnic de llums: Étienne Gaches. Tècnic de so: Ludovic Guglielmazzi i Boris Gerber. Tècnic de vídeo: Stéphane Janvier, Oliver Vulliamy, Marc Vaudroz i Jad Makki. Sastreria: Cécile Delanoe. Producció executiva: Gautier Fournier i Tristan Pannatier. Equips tècnics del Théâtre Vidy-Lausanne. Equips del Teatre Lliure. Direcció de Massimo Furlan. Cia. Numero23prod. - Théâtre Vidy-Lausanne. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 6 i 7 de febrer 2020.

Quan el gremi intel·lectual de la filosofia ja havia donat per perduda la seva missió en aquest món, a la dècada dels noranta del segle passat va aparèixer l'autor noruec Jostein Gaarder amb una novel·la d'ambientació filosòfica, «El món de Sofia». Ell i la seva protagonista, Sofia, una noia de quinze anys, van donar la volta al món amb milions d'exemplars traduïts a més de cinquanta llengües —en català va entar el 1991— i una posterior adaptació cinematogràfica. Allà hi apareixia gairebé tot, en relació a la història de la filosofia, amb un registre divulgatiu i atractiu, novel·lat, evidentment força menyspreat al principi pels que en tenien la patent, però reconegut després com una manera de reviscolar la filosofia entre les noves generacions de joves. Un cas similar, mantenint totes les distàncies, s'ha produït recentment aquí amb la sèrie televisiva «Merlí», que ha estat el detonant definitiu perquè la filosofia —abans del canvi climàtic—, com per art de màgia, tornés a primer pla de les “preocupacions” de la societat. [text íntegre de la crítica]


«Maestro Fellini», de Ludovica Damiani i Guido Torlonia. Traducció d'Enrico Ianniello i Albert Tola. Intèrprets: Mar Ulldemolins i Mario Gas. Il·luminació: Lluís Serra. Vestuari: Gloria Viguer. Tècnic de vídeo: Alfonso Ferri. Regidoria i adjunt de producció: Sergi Galera. Fotografia: David Ruano. Foto Rossy de Palma: Manuel Outumuro. Equip Teatre Akadèmia. Direcció: Guido Torlonia. Teatre Akadèmia, Barcelona, 5 febrer 2020.

El 20 de gener del 2020, el cineasta Federico Fellini, mort a Roma el 1993, hauria complert 100 anys. L'efemèride no ha passat per alt del director Guido Torlonia i ha portat el vessant més humà i personal de Federico Fellini al Teatre Akadèmia, amb una triple mirada de la qual és coautor ell mateix juntament amb la guionista i productora audiovisual Ludovica Damiani: una sessió única en italià amb l'actriu Rossy de Palma i l'actor Sergio Rubini; una primera sèrie de funcions en espanyol amb l'actriu Serena Vergano i l'actor Mario Gas; i una segona sèrie de funcions en català, també amb l'actor Mario Gas, però amb l'actriu Mar Ulldemolins. En les tres modalitats, el guió dóna la veu en primera persona al mateix Federico Fellini. I ben aviat la parella d'intèrprets —davant del faristol— es fonen amb Fellini gràcies al recull d'imatges projectades al fons —talls de documentals, entrevistes, festivals, reportatges de rodatges, fragments de pel·lícules...— que van apareixent a la pantalla, sincronitzades gairebé sempre amb allò que els espectadors estan escoltant. [text íntegre de la crítica]


«Greta&Friday I: Amor pur». Dramatúrgia d'Albert Mestres. Intèrprets: Lola Carandell i José Luis Oliver. Escenografia: Marc Chornet. Música: Marc Egea. Moviment: Lola Carandell i José Luis Oliver. Fotografia: Albert Rué. Estudiant en pràctiques El Timbal: Alberto Lanzas. Direcció: Albert Mestres. Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa, Barcelona, 1 febrer 2020.

En èpoques passades deien que la vida era una tòmbola, tomb, tomb, tòmbola. Ara, tal com està el món, és més encertat dir que la vida és un circ que gira i gira i gira. I l'amor, que és l'essència de la vida, no s'escapa d'aquest circ ambulant. Això és el que proposa en aquesta proposta “doble” d'Albert Mestres (Barcelona, 1960) —diguem-ne doble perquè hi ha prevista una segona part amb el títol «Amor mor», ambientada unes dècades després, a càrrec de l'autora Queralt Riera (Parets del Vallès, 1978)— amb un parell de protagonistes, en aquest cas molt joves, en el punt iniciàtic de la descoberta de les trampes de la vida, sota la crida adolescent del moviment “Fridays for Future”, on es troben i es coneixen (“¿Com et dius?: Greta. ¿Com et dius?: Friday”), els dos enlluernats per l'aura de la jove activista sueca Greta Thunberg, que és per a ells com un far que els guia en el mar de l'univers del futur que els espera. [text íntegre de la crítica]


«Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers», d'Àlex Rigola. Assistència a la dramatúrgia: Dobrin Plamenov, Alba Pujol i Irene Vicente. Intèrprets: Pep Cruz i Alba Pujol. Espai escènic: Max Glaenzel. Disseny audiovisual i cap tècnic: Igor Pinto. Estudiant en pràctiques: Dobrin Plamenov. Assistent a la producció: Clara Aguilar. Comunicació: Còsmica. Distribució. Iva Horvat i Elise Garriga (Art Republic). Producció executiva: Irene Vicente. Coproducció de Titus Andrònic, S.L., Heartbreak Hotel, Temporada Alta i Sala Beckett. Direcció: Àlex Rigola. Teatre de Salt, 21 novembre 2019. Reposició: Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona, 31 gener 2020.

Feia només un mes, el 22 d'octubre del 2019, que havia mort el pare de l'actriu Alba Pujol quan ella i l'actor Pep Cruz, sota la direcció d'Àlex Rigola, estrenaven a Temporada Alta aquest espectacle de línia experimental confeccionat i extret de les converses que el mateix Rigola havia mantingut amb Josep Pujol i Andreu (1956-2019) —catedràtic d'Història d'Economia de la Universitat Autònoma de Barcelona—, durant els mesos de maig a juliol, coincidint amb l'últim cicle de quimioteràpia per combatre el càncer de pulmó que li havien diagnosticat poc temps abans. Aquelles dues primeres representacions al Teatre de Salt van estar marcades sobretot per l'emotivitat del dol per la pèrdua encara massa present, amb alguns moments d'emoció inevitables que potser alguns espectadors podien pensar aleshores que formava part “estratègica del guió”. Tres mesos després, l'emotivitat, ara ja més continguda, continua aflorant en algun moment, com si el temps i l'enfrontament a un mes de representacions a la Sala Beckett —diria que cada funció pot ser diferent segons l'estat d'ànim dels dos intèrprets— es disposessin a actuar no ja de teràpia de dol sinó de consol, de record i sobretot de reconeixement al pare. [text íntegre de la crítica]


«Infanticida». Òpera electrònica a partir de «La infanticida», de Caterina Albert (Víctor Català). Composició musical: Clara Peya. Adaptació dramatúrgia: Marc Rosich. Interpretació: Neus Pàmies. Interpretació i disseny sonor d'electrònica: Gerard Marsal. Escenografia: Laura Clos (Closca) i Felipe Cifuentes. Il·luminació: Pol Queralt. Disseny audiovisual: Felipe Cifuentes. Assessoria moviment: Maria Salarich. Fotografia: Albert Rué. Vídeos promocionals: Jaume Viñas. Direcció: Marc Angelet. Producció: Neus Pàmies. Sala Àtrium, Barcelona, 30 gener 2020.

Després de la versió que el 2009 va representar l'actriu Emma Vilarasau al Teatre Romea d'aquest monòleg tràgic de finals del segle XIX, malauradament tan actual —fent aleshores un doblet amb un altre monòleg, «La germana Pau», interpretat per Àngels Gonyalons—, semblava una temeritat que les paraules de Caterina Albert —el pseudònim de Víctor Català és posterior al 1898, quan va escriure «La infanticida» segurament que basant-se en algun fet real pròxim a la seva hisenda agrícola— es poguessin traslladar a un altre registre com el de l'adaptació en clau d'òpera electrònica que han fet per una banda Clara Peya, com a compositora, i per l'altra, Marc Rosich, com a dramaturg. El resultat, esclar, ho desmenteix. Sí que era possible i, si es vol, encara més punyent, amb la immensa interpretació que en fa l'actriu i cantant Neus Pàmies, una de les membres de la companyia Projecte Ingenu i actriu també d'altres musicals vistos en les últimes temporades. A «La infanticida», una dona amant i víctima a la vegada de l'home estimat, amenaçada per la fúria patriarcal, explica des de la cel·la d'un manicomi el seu acte de mort de la criatura que, si hagués deixat viure i créixer, ningú del seu voltant no l'hauria acceptat. La falç del pare, l'amor que confessa que sent encara per Reiner, l'amor furtiu, i la roda de molí que s'emporta el cos de la petita graner avall marquen el triangle del drama que s'insereix, evidentment, en els drames rurals de l'època, però que, com deia, retroben en la societat urbana contemporània el seu paral·lel. [text íntegre de la crítica]


«La casa de les aranyes», de Paco Zarzoso. Traducció d'Albert Arribas. Composició musical: Isabel Latorre. Intèrprets: Verònica Andrés, Francesc Garrido, Àgueda Llorca, Rosa Renom, Pep Ricart i Santi Ricart. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari i caracterització: Josán Carbonell. Il·luminació: Maria Domènech. So: Carles Gómez. Equips tècnics i de gestió del TNC. Revisió valencià: Pep Ricart. Ajudant d'escenografia: Josep Iglesias. Ajudanta de direcció: Judit Lucchetti. Direcció: Lurdes Barba i Paco Zarzoso. Coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i l'Institut Valencià de Cultura. Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 29 gener 2020.

Quan un poble queda sepultat per un pantà, sota seu s'amaguen records, vivències i secrets que només reviuen en la memòria enyoradissa dels que han perdut una part de les seves arrels. L'obra «La casa de les aranyes», de Paco Zarzoso (Port de Sagunt, País Valencià, 1966) s'alimenta d'aquests records. I l'arrencada de l'obra fa pensar de seguida en aquella Mequinensa de l'escriptor Jesús Moncada i en la seva gent. Però Paco Zarzoso s'allunya aviat del que podria ser un retrat només costumista, després de la trobada al porxo entre la filla de “la casa de les dàlies” i l'enigmàtic personatge que ha tornat a “la casa de les aranyes” per preguntar als nous veïns de quin color voldria que repintés la façana que ells veuen des d'on s'asseuen abstrets en el paisatge. [text íntegre de la crítica]


«It don't worry me». Creació d'Atresbandes, Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Intèrprets: Mònica Almirall, Bertrand Lesca, Miquel Segovia, Albert Pérez Hidalgo, Nasi Voutsas i Edward Fortes (traducció). Il·luminació: Ana Rovira. Vestuari: Adriana Parra. Producció executiva: Hattie Gregory. Equips Teatre Lliure. Coproducció: Atresbandes, Bertrand Lesca i Nasi Voutsas. Cicle de La Ruta 40. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 18 gener 2020.

Amb totes les diferències de registre, l'espectacle «It don't worry me», l'últim que ha programat com a convidat la companyia La Ruta 40 a l'Espai Lliure de Montjuïc, recorda la sèrie televisiva noruega «Match» (Martin Lund i Liv Karin Dahlstrom, 2018) on els protagonistes “narren”, com si fos una retransmissió futbolística, tot allò que passa, la qual cosa obliga els espectadors a fusionar mentalment, per la duplicitat, allò que veuen amb allò que els expliquen. Una cosa similar és la base de l'espectacle de les dues companyies que van fer coneixença al festival d'Edimburg, la catalana Atresbandes i la francoanglesa de Bertrand Lesca & Nasi Voutsas. Amb base de text, tot i que pot semblar que no, primer en off i després en directe i micro en mà —gairebé sense interrupcions— sempre en anglès, els dos protagonistes passen de la invisibilitat des de darrere les bambalines a l'escenari buit, amb la “buidor inspiradora i carregada d'energia històrica del Lliure” que prèviament ha estat “narrada” amb pèls i senyals. [text íntegre de la crítica]


«Aquella nit», de David Greig. Compositor i lletrista: Gordon McIntyre. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Ivan Massagué i Marta Bayarri. Músics: Aurora Bauzà i Pere Jou (TelemannRec). Escenografia: Blanca Añón. Il·luminació: Mingo Albir. So: Roger Olmos. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Paula Ayuso. Disseny vídeo: Mar Orfila. Direcció musical i arranjaments: TelemannRec. Moviment: Pere Faura. Veus en off: Oriol Cervera, Nil Gómez Mas i Montse Llussà. Assistent de direcció: Anabel Himbernon. Cap tècnic del teatre: Jaume Feixas. Cap tècnic: Arnau Planchart. Regidoria: Irene Fernández Zurano. Operador de so: Òscar Villar. Construcció escenografia: Xarli Hernández i Òscar Hernández "Ou". Confecció vestuari: Irene Fernández Zurano "Nené". Premsa: Còsmica (Anna Aurich i Sílvia Serra). Premsa Focus: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Suport a la comunicació: Rubén Garcia i Sem Pons. Fotografia: Lander Larrañaga. Vídeo: Mar Orfila. Disseny gràfic: Joan Aguadé. Producció de La Brutal i Minoria Absoluta. Direcció: David Selvas. Companyia La Brutal. La Villarroel, Barcelona, 14 gener 2020.

Una primera versió d'aquesta obra es va representar fa set anys al Teatre Tantarantana, amb els intèrprets Elena Fortuny i Carles Alberola. La primera sensació, després de veure ara la versió de la companyia La Brutal, dirigida per David Selvas, és que el temps hi ha jugat a favor. Si aquella primera mirada sobre la peça de David Greig (Edimburg, 1969) ja va ser prou suggerent, aquesta encara ho és més perquè la posada en escena compta amb dos músics en directe (Aurora Bauzà, teclats, i Pere Jou, guitarra elèctrica) cosa que converteix l'espectacle en una barreja de teatre, concert, musical i... Per això, segurament, la presenten com “una obra de teatre amb cançons”, per no encasellar-la del tot en cap dels altres registres. L'estructura de la peça de David Greig té un ganxo literari perquè combina la narració amb el diàleg, com si l'autor hagués posat els seus herois a l'escenari però els estigués dictant des de molt amunt allò que diuen. O també com si els espectadors estiguessin llegint una novel·la i s'imaginessin els personatges i els ambients en el quals es mouen. [text íntegre de la crítica]


«Escape room», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets 2019: Joel Joan, Paula Vives, Mònica Pérez i Biel Duran. Intèrprets 2018: Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives. Amb la col·laboració especial de Ferran Carvajal. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Vestuari: Ariadna Julià. So: Albert Manera. Caracterització: Toni Santos. Producció vídeo: Miquel Àngel Raió. Ajudant escenografia: Carlos Gómez. Efectes especials maquillatge: My Effects. Meritòria escenografia: Yaiza Gervilla. Producció executiva: Núria Costas. Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz. Construcció escenografia: Estudi-Taller d'Escenografia Jorbà-Miró. Premsa: Anna Casasayas i Clara M. Clavell. Màrqueting i publicitat: Publispec. Fotografia: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Ajudant direcció i regidoria: Giulia Grumi. Direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt. Coproducció de Focus i Arriska. Teatre Goya, Barcelona, 24 novembre 2018. Reposició: 18 desembre 2019.

El guió de l'espectacle és trepidant, cinematogràfic, carregat d'humor, gairebé fet de gags camuflats i, un detall que no pot passar per alt, arriscat, que ve d'Arriska. Qui més qui menys sap que el que s'anomena «Escape room» —el Termcat en diria: «Joc d'escapada en viu», per fer-ho més interessant— és un joc d'adults per a grups de quatre o sis persones que es tanquen en una habitació des d'on, a manera d'anar desxifrant i aclarint pistes, han d'aconseguir escapar en aproximadament una hora o una hora i mitja. La cosa està basada en els videojocs «Escape the room» que situen els “ninotets” en espais tenebrosos, cel·les, coves, masmorres...Del món virtual, el joc va saltar al món físic i real. A Catalunya, la primera sala de jocs es va obrir el 2010. Actualment sembla que ja superen el centenar, la gran majoria a Barcelona, on hi ha el Game Point Center, prop del Fòrum, tocant a Sant Adrià de Besós, la sala més gran d'Europa. [text íntegre de la crítica]


«El pare de la núvia», de Joel Joan i Hèctor Claramunt. Intèrprets: Joan Pera, Pep Sais, Maife Gil, Anna Carreño, Oriol Casals, Marc Rius i Sergi Vallès. Escenografia: Marc Salicrú, amb la col·laboració de Mercè Lucchetti. Vestuari: Ariadna Julià. Il·luminació: Ignasi Camprodon. Música: Xavier Capellas. Espai sonor: Jordi Ballbè. Caracterització: Imma Capell. Ajudant de direcció: Marcel Solé. Ajudant d'escenografia: Paula González. Direcció de producció: Maite Pijuan. Cap de producció: Marina Vilardell. Producció executiva: Raquel Doñoro. Director oficina tècnica: Moi Cuenca. Oficina tècnica: David Ruiz. Regidoria: Blai Pera. Sastreria: Toñi Chamorro. Cap tècnic del teatre i operador de so: Jordi Ballbè. Operador de llums: Víctor Cárdenas. Microfonista: Víctor Bartolomé. Pràctiques vestuari: Sara López (IDEP). Construcció escenografia: Pascualín Estructures. Atrezzo: Estudi-Taller d'escenografia Jorba-Miró, Roger Pablo, Chopinart, Pedrotoolart, Xavi Valls (n9u tr3s), David Ruano. Confecció ciclorama: Marc Martí. Creació i confecció vestits nuvis: Jordi Dalmau. Premsa: Lídia Giménez i Albert López. Màrqueting i comunicació: Publispec. Reportatge fotogràfic: David Ruano. Disseny gràfic: Santi&Kco. Direcció: Joel Joan. Teatre Condal, Barcelona, 5 novembre 2019.

Corre la brama —de fet el programa de mà també ho diu que «El pare de la núvia», la comèdia de Joel Joan i Hèctor Claramunt —¿una obra escrita per encàrrec?— dura 150 minuts! Fake news! Veure un espectacle dies després de l'estrena, a vegades, té avantatges. «El pare de la núvia» de la meva funció ha durat exactament 130 minuts, i amb entreacte i aplaudiments finals inclosos. Per tant, uns 110 minuts nets. Com les pel·lícules o com un muntatge estàndard. Fora pors, doncs, d'excés de llargària. La companyia ha posat el fre de mà, l'obra no se n'ha ressentit i ha guanyat, segurament, en agilitat.< Hi ha teatre per a moltes menes d'espectadors i hi ha espectadors per a moltes menes de teatre. Els espectadors de la comèdia «El pare de la núvia», que protagonitza Joan Pera, saben molt bé què n'esperen. I un dels mestres de la comèdia com és Joan Pera sap molt bé què els ha de donar. Per tant, que la trama d'«El pare de la núvia» sigui més aviat llis i molt previsible no treu ni gota de mèrit a l'objectiu de l'obra: distreure el personal, promoure més d'un somriure i no apartar-lo gaire de la seva formació de consum de ficció davant la petita pantalla. [text íntegre de la crítica]


| Altres crítiques per índex obres | Altres crítiques dansa |
| Altres crítiques teatre en família |

| Akadèmia | Almeria | Apolo | Aquitània | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa, Escenari Joan B. | Capitol | Condal | Coliseum | Eixample | Eòlia | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Maldà | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

Audiència acumulada: 21.320.893 visitants i 44.851.412 consultes de pàgines.
© Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.








facebook

google
La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 400.000 enllaços.

premismax
Nominats dels XXIII Premis Max Arts Escèniques 2020

criticateatral2018
Nominacions dels XXII Premis de la Crítica de les Arts Escèniques 2019

butaca2019
Premiats de la XXV edició dels Premis Butaca de Teatre de Catalunya 2019

premiszirkolika2018
Guanyadors dels Premis Zirkòlika de Circ de Catalunya 2019

lliure
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Teatre Lliure de Gràcia i de Montjuïc.

tnc
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Teatre Nacional de Catalunya.

focus
Tota la programació de la temporada 2019-2020 dels teatres Romea, La Villarroel, Goya i Condal del Grup Focus.

mercatflors
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Mercat de les Flors.

liceu
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Gran Teatre del Liceu.

palaumusica
Tota la programació de la temporada 2019-2020 del Palau de la Música Catalana.

auditori
Tota la programació de la temporada 2019-2020 de L'Auditori de BCN.

ocb
Tota la programació de la temporada 2019-2020 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC).

lamorta
Marc Crehuet ha estrenat a la Sala Beckett una obra que recorda la figura del seu besavi, el dramaturg Pompeu Crehuet.

solitud
Alícia Gorina ha dirigit al TNC una adaptació de la novel·la «Solitud» de Víctor Català.

exit
Roser Batalla, Mingo Ràfol i Irina Robles han reestrenat al Teatre Gaudí Barcelona la comèdia «Exit» d'Agustí Franch.

achorusline
Antonio Banderas i la companyia del Soho CaixaBank han portat al Teatre Tívoli el musical «A Chorus Line».

germanes
Roberto Romei ha estrenat al Tantarantana l'obra «Germanes», de Wajmi Mouawad.

justicia
Oriol Broggi ha dirigit a la Biblioteca de Catalunya l'obra «Només la fi del món», de Jean-Luc Lagarce.

sacarina
La Ruta 40 ha adaptat a la ciutat de Barcelona l'obra de Davide Carnevali.

justicia
L'autor Guillem Clua ha estrenat al Teatre Nacional de Catalunya l'obra «Justícia» protagonitzada per Josep Maria Pou.

cobertura
Bruno Oro i Clara Segura han estrenat al Teatre Romea l'espectacle «Cobertura».

justicia
Helena Tornero ha estrenat a la Sala Beckett l'obra «Demà» amb la companyia La Virgueria.

amyorphans
La companyia La Niña Bonita ha estrenat a la Sala Versus Glòries l'obra «Amy (& the orphans) de Lindsay Ferrentino.

maestrofellini
El món de Federico Fellini s'ha homenatjat al Teatre Akadèmia amb motiu del centenari del naixement del director.

amyorphans
La companyia Incautas Project ha debutat amb l'espectacle «Vale Vale Vale».

tenors
La companyia Illuminati a reposat al TGB l'espectacle còmicomusical «Tenors».

importanciaserfrank
La Brutal ha reposat al Teatre Poliorama el muntatge musical «La importància de ser Frank».

decadencia
Míriam Alamany i Carles Martínez han interpretat «Decadència» d'Steven Berkoff a l'Escenari Joan Brossa.

casaaranyes
Paco Zarzoso ha estrenat al TNC la seva obra «La casa de les aranyes».

aquestpais
Àlex Rigola ha estrenat a la Sala Beckett l'espectacle sobre el pare de l'actriu Alba Pujol.

amorpurmor
Albert Mestres i Queralt Riera han elaborat el díptic sobre l'amor avui i el de demà a l'Escenari Joan Brossa.

herenciaabandonada
Lara Díez ha reestrenat a la Sala Beckett la seva obra «Herència abandonada» amb Ramon Bonvehí i Francesca Vadell.

infanticida
Neus Pàmies ha interpretat en versió d'òpera electrònica de Clara Peya el monòleg «La infanticida» de Víctor Català a la Sala Atrium..

alhayat
La companyia La Viciosa ha estrenat a El Maldà el seu espectacle testimonial de Laia Foguet sobre el camp grec de refugiats de Langadika.

aquellanit
David Selvas ha dirigit a La Villarroel l'obra «Aquella nit», de David Greig, ambMarta Bayarri i Ivan Massagué.

feisimareinaisabel
La companyia La Calòrica ha recuperat al Teatre Lliure de Gràcia el seu primer espectacle sobre la reina Isabel I de Castella.

raphaelle
La Conquesta del Pol Sud ha reestrenat al TNC la peça de teatre documental «Raphaëlle».

pensempausa
Manel Dueso ha estrenat a La Villarroel un espectacle entre l'absurd i el clown.

escaperoom
Joel Joan i Hèctor Claramunt han reposat al Teatre Goya l'espectacle «Escape room» amb canvi de repartiment.

parenuvia
Pere Arquillué protagonitza l'obra «Jerusalem» dirigida per Julio Manrique al Teatre Romea.

petitprincep
La Perla 29 reposa per 6a temporada l'espectacle «El petit príncep» a la Sala Barts.

mrsdalloway
Carme Portaceli ha presentat al TNC la seva versió de «Mrs. Dalloway» de Virginia Woolf.

posarecorsafata
Carla Rovira ha estrenat al Teatre Lliure el seu espectacle reflexiu sobre la mort.

desvariacionsotello
Alba Sarraute ha estrenat a El Maldà l'espectacle de circ dramatúrgic «Desvariacions d'Otel·lo».

thisisreallove
El Col·lectiu VVAA ha reposat al Lliure de Gràcia el seu espectacle «This is Real Love».

esperantngodot
Ferran Utzet ha dirigit «Esperant Godot» a la Sala Beckett amb Pol López i Nao Albet en els papers principals.

circraluy
El Circ Història Raluy ha plantat al Moll de la Fusta el seu espectacle «Un viatge en el temps», en homenatge al desaparegut Carlos Raluy.

historiareal
Pau Miró ha estrenat i dirigit a La Villarroel l'obra «Una història real», protagonitzada per Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner.

habitaciobuida
La nova companyia Llançat ha portat a El Maldà el musical de fons distòpic «L'habitació buida».

iliada
Eduard Farelo reposa la seva particular «Ilíada» a l'OffLaVillarroel.

mercadervenecia
Mercè Managuerra protagonitza «El mercader de Venècia» a la Sala Versus Glòries.

paisajescolorear
La companyia d'adolescents xilenes ha presentat al Teatre Lliure Montjuïc l'espectacle «Paisajes para no colorear».

ramblafloristes
L'actriu Rosa Boladeras protagonitza «La Rambla de les Floristes» de Josep Maria de Sagarra al Teatre Nacional de Catalunya.

maremar
Dagoll Dagom reposa al Teatre Poliorama el seu espectacle «Maremar».

bollywoodbombay
L'espectacle satíric «Bollywood, Bombay, Barcelona» es reposa a l'Escenari Joan Brossa.

juguemnveritat
El TGB ha estrenat la comèdia del tunisià Eric Assou sobre les relacions de parella a la maduresa.

parenuvia
Joan Pera protagonitza la comèdia «El pare de la núvia» de Joel Joan i Héctor Claramunt al Teatre Condal.

rita
Marta Buchaca ha estrenat a la Sala Beckett la seva obra «Rita» amb David Bagés i Anna Moliner.

amigociceron
Josep Maria Pou ha presentat al Teatre Romea l'espectacle «Viego amigo Cicerón».

dona600
Pere Riera ha estrenat al Teatre Goya la seva obra «La dona del 600».

tiendahorrores
Àngel Llàcer i Manu Guix han estrenat al Coliseum el musical «La tienda de los horrores».